L'Alacantí

Paco González Ramírez ©

Actualitzada 28.04.08 10:00

La població és bastant densa i els seus principals nuclis són: Sant Vicent del Raspeig, amb indústries de ciment i paperera, típica ciutat dormitori, que alberga la Universitat d'Alacant; Sant Joan, d'importància turística, i El Campello, amb port pesquer. Alacant, la capital de la comarca, ha experimentat un ràpid desenvolupament, especialment a partir del segle XVIII, a causa del seu actiu comerç marítim. Té una variada indústria d'alumini, química, tallers metal·lúrgics i de motors, ceràmica, alimentària, del tabac, etc.; a més de ser un centre pesquer. Això no obstant, una de les activitats més importants de la comarca la constitueixen el turisme i les indústries relacionades amb ell.

TOPÒNIM OFICIAL

AGOST

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
376 m	66,6 km2	2.958	4.023	4.766	Agoster/era

Es troba en la zona més oriental de la comarca al sud de la serra del Ventós ( 905 m ) el seu relleu es veu solcat pels barrancs de l'Arc i de Berlandí.

El nucli més antic es distribueix per la part més alta del turó que ocupa i sembla ser d'època ibera. També hi ha jaciments d'època romana. Possiblement va pertànyer al regne de Teodomir però fou amb la dominació àrab quan abastà certa entitat, gràcies als jaciments d'argila que, passat el temps, donaren lloc a una important artesania terrissera. Amb la conquesta cristiana romangué integrada en el regne de Castella sota el regnat de Ferran III, posteriorment, en 1296, Jaume II va adscriure-la definitivament al de València. El 1681 passà a propietat dels cavallers de Vallebrera. Va segregar-se d'Alacant, al qual terme pertanyia des de 1252 a finals del s XVIII.

Existeix una forta tradició terrissera i són famoses les seues botiges, cànters, etc. Esta artesania i les fàbriques de rajoles juntament amb l'agricultura, vinya, especialitzada en raïm de taula, sobre tot; ametlers i hortalisses són la base de l'economia.

Monumentalment destaquem:

Església de sant Pere apòstol, del s XVIII.
Un llenç de la muralla, que és l'únic part que s'hi conserva en condicions, del castell d'Agost. Hi ha algunes deixalles més, disseminades per les construccions de la població
Restes del castell de la Murta, a 7 km del poble. Absolutament en ruïnes, el que roman no permet més que fer-se una idea de les seues dimensions. Fou una fortalesa de gran importància durant les sublevacions musulmanes posteriors a la conquesta castellana.
Ermita de santa Justa i Santa Rufina, de les primeries del XIX.
Ermita de sant Pere, junt al castell.
L'Arc, aqüeducte d'origen àrab.
Museu de l' Alfareria , fundat en 1981, en una antiga terrisseria.

La gastronomia és basa en els productes del camp i és contundent. Hi destaquen els gaspatxos amb nyora, l'arròs amb caragols, miques , borreta de bacallà; coques de sardina i de ceba. Sens oblidar-se del seu exquisit raïm de taula, de la denominació d'origen Uva de Mesa Embolsada del Vinalopó .

Entre les moltes tradicions destaquem:

El dia de la vella. Se celebra el 25 de març i és festa local. És una tradició molt antiga i consisteix bàsicament en instal·lar en la porta de casa i en els col·legis, diferents ninots o “velles”, els quals representen escenes i costums del poble.
Les danses. Són un costum que encara perdura amb un gran arrelament entre la població. S 'acompanyen amb la dolçaina i el tabalet i són moltes les parelles de joves que participen com a dansaires. El dia gran de les danses es produeix cada any durant les festes del Rei Moro, tot i que també intervenen en les festes de Sant Roc i Sant Ramon.
Dolçainers. Agost sempre ha estat bressol de grans dolçainers. També és molt antiga; de fet es conserva una dolçaina què té més de 250 anys. La dolçaina en Agost és generalment una tradició que passa de generació en generació com ho demostra entre uns altres els dolçainers “Els Conills”.

Una altra cosa que també paga la pena anomenar és la gran cultura i afició musical que hi ha al poble. Hi ha dues bandes de música amb les respectives escoles. La Societat Filharmònica Unió Musical es va fundar l'any 1895; el Centre Artístic Cultural Verge de la Pau més moderna però també amb més de 25 anys d'antiguitat. Aquestes bandes popularment tenen rivalitat entre si i són conegudes com "la vella" i "la nova" al poble. A banda d'això també hi ha una xaranga i dues orquestres (d'estes d'anar a tocar als pobles en festes, no de cambra): la Ciudad de Alicante i la Classics . I des de fa uns pocs anys també està la colla de dolçainers.

Aquest article ha comptat amb la col·laboració de David García.

AIGÜES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
341 m	18,5 km2	1.300	558	951	Aigüeser/era

La població es troba sobre un tossal a les faldes del Cabeço d'Or , en declivi, defensada per una torre musulmana.

D'important situació estratègica, ja que era frontera entre Castella i Aragó, quan la conquesta va ser incorporada al regne de Múrcia, però en 1296 ja passa a formar part del de València. Durant la guerra de Successió fou distingida per Felip V (1683-1746) amb el títol de Vila per la seua adscripció al bàndol borbònic. Des de 1252 a 1841 pertanyia al municipi d'Alacant.

Donada la seua proximitat a Alacant, actualment és una zona residencial , que va sofrir en els 80 del segle passat immigració cap a Alacant i que posteriorment s'ha recuperat degut al boom immobiliari que afecta tota la comarca . La seua economia es basa en el sector serveis. El seu terreny produeix palmeres, tarongers i nesprers. Al terme hi ha també pins.

El més important del seu patrimoni és:

El castell , que tingué gran importància en època de conquesta i del que avui només resta la torre, i alguns trossos de la muralla.
El balneari d'aigües termals. Fou bastit per la comtessa de Torrellano sobre uns antics banys, en 1816. El 1936 es va convertir en Patronato Infantil Antituberculoso i, després de la guerra, fou comprat per l'estat i tornà a ser balneari.

Pàgina web de l'Ajuntament

ALACANT

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
3 m	200,8 km2	50.142	272.432	322.673	Alacantí/ina

La situació d'Alacant, en un dels indrets més privilegiats del Mediterrani, ha fet que al llarg de la seua història haja segut lloc d'acollida de les diferents civilitzacions, així al seu terme podem trobar diversos nuclis prehistòrics, el Tossal de Manises o L'Albufereta: poblats ibers o la Lucentum romana. En qualsevol cas la ciutat sempre ha crescut al voltant del seu port i del seu important cordó de platges de sorra, el Postiguet, l'Albufereta o el Saladar, entre d'altres.

A vint-i-dos km, front a les costes de Santa Pola (tres milles a l'est) es troba la més gran de les illes del País Valencià, que en l'actualitat acull una petita població de pescadors. Es tracta de l'illa de Tabarca, que abans del 1700 era coneguda com Illa de Sant Pau o Illa Plana, encara que els cronistes insisteixen a considerar-la l 'Alones Insula i, fins i tot, illot de Santa Pola. La seua denominació actual és conseqüència de l'assentament de 69 famílies d'origen italià – els tabarquins tenen encara cognoms italians, Parodi, Chacopino...--, durant el regnat de Carles III (1716-1788), procedents de la petita illa de Tabarca, distant uns tres-cents metres de les costes nord-africanes. Dependent de la República de Gènova, la Tabarca africana fou sotmesa el 1741 pel Bey de Tunis i el 1756 passà a dependre dels algerians. El monarca espanyol va redimir-los el 1768, i els va traslladar a la ciutat d'Alacant on, provisionalment, quedaren instal·lats en el Col·legi de la Companyia de Jesús, buit darrere l'expulsió dels jesuïtes. Se'ls va instal·lar definitivament a l'illa de Sant Pau, on --d'acord amb un pla urbanístic de l'enginyer militar Ferran Méndez-- es construïren muralles, bateries, baluards, magatzems i cases, que constitueixen una interessant i singular mostra de l'activitat recolonitzadora de Carles III. A partir del 1770 l'illa passà a denominar-se Nova Tabarca. Hi ha tanmateix una sèrie d'illots i esculls, que envolten Tabarca i que es diuen: Nau, Escull Roig, Cap del Moro, Galera, Sabata i Escull Negre. Els romans la fundaren al peu del Benacantil, en l'actual Benalua (també n'hi ha restes als Antigons) i l'anomenaren Lucentum . La ciutat àrab, Medina Laquant , es troba als voltants de la porta Ferrisa, enderrocada en 1862. La mesquita estava en l'actual santa Maria i l'embarcador era l'actual Postiguet. Entre 1125-26 Alfons I el Bataller (1073-1134) intenta conquistar-la sense èxit. En virtut del tractat de Cazola (Sòria 1179) entre Alfons VII de Castella (1105-1157) i Alfons II d'Aragó el Cast (1157-1196) Alacant resta com a zona d'expansió castellana. El 1243 l'infant Alfons (després Alfons X, el Savi (1221-1284) signa el pacte d'Alcaràs amb Muhamad ben Hud pel qual posa el regne mudita de Múrcia sota protectorat castellà. El 1244 el tractat d'Almizra havia fixat punt per punt els límits de l'expansió aragonesa i castellana a la línia Biar-La Vila Joiosa. Alacant va quedar per a Castella. Tot seguit hom va procedir a repoblar la ciutat, ara bé, al principi, la manca de pobladors cristians suficients i raons econòmiques aconsellaren la permanència de la població musulmana. En 1247 l'infant Alfons ha d'enfrontar-se i expulsar al governador d'Alacant, Zayyan ben Mardanis que no acceptava el pacte i es negava a sotmetre´s a sobirania castellana. Entre 1264 i 1266 es va veure immersa en la rebel·lió mudèjar que acabà amb la intervenció de Jaume I (1208-1276) que va reprendre la plaça i la donà al seu gendre Alfons X, el Savi, de Castella. El poblament amb cristians fou llarg i està poc documentat per la pèrdua dels Llibres de Repartiment, però Alfons X escriu: “ vinieron y poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar el Reino de Valencia”. Els repobladors castellans i de la Corona d'Aragó, reberen tot tipus de privilegis i franquícies per tal de facilitar el seu assentament.

Començant pel Fur Reial (agost 1252), l'organització del govern municipal (bala, jutge, mostassaf, escrivà, repartiment d'heretats, dotació d'un extens raval, exempcions fiscals, fixació d'aranzels (almoixerifat)), impuls del seu port, al que se li va concedir el 1271, juntament amb el de Cartagena, l'exclusivitat d'embarcament vers a Ultramar. En abril de 1296, darrere d'una heroica resistència de l'alcaid de la fortalesa Nicolau Pérez, Jaume II el Just (1267-1327) conquesta la ciutat per a Aragó, tot i que respectant els privilegis i institucions anteriors adaptant-las a la nova situació política, particularment desprès de la incorporació d'Alacant al Regne de València (sentència arbitral de Torrellas, 1304, i acord d'Elx, 1305). Els Furs de València, regiren en avant la vila.

El segle XIV fou una etapa de creixement fins els anys quaranta, encara que ja en 1333, la fam es deixà sentir a Alacant, primer senyal de la crisi que s'acostava: la guerra de la Unió (1348), la pesta negra (1348) i la guerra dels dos Peres (Pere I de Castella el Cruel (1334-1369) -Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (1319-1387), entre 1356 i 1366, que hi tingué un del seus principals escenaris. La vila estigué en poder dels castellans i sa població emigrà, morí o caigué captiva, fins restar pràcticament buida. Amb la pau s'inicià la reconstrucció social i econòmica, encara que els mudèjars pràcticament desaparegueren i els jueus foren una minoria. Pere IV dictà nombroses mesures per tal de restaurar l'economia i la pau social, encara que en 1391 no es va poder evitar l'atac contra els jueus, que van desaparèixer de la societat alacantina.

Durant el segle XV continuà creixent i una pròspera agricultura orientada devers l'exportació (vi, fruits secs, espart) impulsaren un notable desenvolupament del port i d'una classe mitjana que controlava el govern municipal. L'únic conflicte bèl·lic, fou la guerra amb Castella de 1429-30, de conseqüències menors que les anteriors. La població continuà creixent i el 1510 n'era la cinquena del regne. Aquest progrés va servir de justificació a Ferran II el Catòlic (1452-1516)per a enlairar-la del rang de vila al de ciutat en 1490. Des de l'obtenció del títol de ciutat el desenvolupament institucional econòmic i demogràfic hi és palpable.

El seu port es va convertir durant l'Edat Moderna en el més important de l'Antic Regne de València i va propiciar l'assentament de colònies de comerciants estrangers que van imprimir gran dinamisme al tràfic mercantil. La construcció de l'embassament de Tibi a finals del segle XVI va permetre d'assegurar les produccions de la propera horta, de les que el raïm -i conseqüentment el vi - s'erigí en el producte més remunerador junt a la barrella, l'espart i els fruits secs. El port a més a més es convertí en un excel·lent punt d'eixida de les llanes castellanes i en un eficaç redistribuïdor d'alguns productes colonials i de saladures arribades des del nord d'Europa. El desenvolupament econòmic va permetre Alacant obtenir, el 1647, la capital de la batlia meridional valenciana, el 1766 Carles IV (1748-1819) concedeix al port llicència per comerciar amb Amèrica on envia, sobre tot, vi. i, ja el 1785, la creació d'un Consolat del Mar independent del de València. Alacant fou objectiu militar en tots els conflictes bèl·lics. Així, va ser pràcticament destruïda el 1692 per l'esquadra francesa que comandava l'almirall D'Estreès (1660-1737), i durant la guerra de Successió l'ocuparen alternativament austracistes i borbònics. La voladura parcial del Castell de Santa Bàrbara pel cavaller d'Asfeldt va determinar l'eixida dels aliats de la ciutat i el triomf borbònic en aquesta banda del regne valencià. La guerra del francès va deixar-hi les seues seqüeles com a conseqüència de la crisi de subsistència i de les despeses militars que exigí, fins i tot s'hagueren de construir noves muralles i el castell de sant Ferran, i això que les tropes franceses no aconseguiren ocupar la ciutat.

El tarannà obert i liberal dels alacantins es va fer palès al llarg del s. XIX i d'això hi han sobrades mostres: goig popular per la Constitució de 1812 i la desaparició de la Inquisició, grans dificultats per a conformar un batalló de voluntaris reialistes el 1824 per a reprimir els liberals, rebel·lió de Pantaleón Boné el 1844, recolzament a la Vicalvarada (1854) i al pronunciament de setembre de 1868 que donà pas al sexenni revolucionari que enllumenaria la I República. El primer club republicà s'obrí a Alacant pel novembre de 1868, aquesta tendència política triomfà a les eleccions municipals de 1.870. En 1847 s'enceta l'ampliació del port, el 1858 es culminaven les obres del ferrocarril Madrid-Alacant amb l'enllaç d'Alacant i Almansa. Entre 1854-1878 s'enderroquen les muralles.

El trànsit del segle XIX al XX mostra un lent creixement de la població degut a l'elevat nombre d'immigrants i a l'alt índex de mortalitat, producte de la crisi de subsistències i les freqüents epidèmies. Durant el període 1920-1935 l'economia alacantina es va decantar devers la indústria i l'agricultura romangué sumida en una pregona crisi. Les eleccions generals de febrer de 1936 donaren el triomf a Alacant al Front Popular i la guerra civil desencadenada per la rebel·lió militar de juliol del mateix any va fer que la ciutat suportara les conseqüències de mode tràgic. Escenari de bombardeigs sobre la població civil, la ciutat es va mantenir fidel a la República fins el darrer instant. Al ser la darrera població a caure en mans de les tropes del general Franco (1892-1975), al seu port es visqueren escenes dramàtiques entre els que esperaven bucs per a sortir cap a l'exili.

Al capvespre del 30 de març de 1939, entraven a la ciutat les unitats de la Divisió Littorio , comandada pel general Gambarà. La repressió subsegüent fou notable, principalment quan es considerà a la ciutat com a "roja" i perillosa, veient-se obligades les mateixes autoritats del règim a combatre aquest sentiment. La dècada dels seixanta contempla el fenomen del desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, encara que a nivell polític l'estroncament és evident. La mort del general Franco el novembre de 1975 i el conseqüent adveniment de la democràcia marca, de manera clara, l'esdevenir de la ciutat.

L'economia d'Alacant en l'actualitat es basa fonamentalment en el sector serveis. L'auge turístic ha fet del municipi una successió d'urbanitzacions i edificis que fan de l'hostaleria i la construcció gairebé les úniques activitats econòmiques. La indústria i l'agricultura hi juguen un paper secundari.

Començarem el detall patrimonial parlant de la important oferta museística d'Alacant:

Museu Arqueològic Provincial. En l'hospital de sant Joan de Déu. Destaca la col·lecció d'art iber, amb la dama de Cabezo Lucero .
Museu d'art Contemporani, en l'edifici de L'Assegurada (1685). Amb important llegat d'Eusebio Sempere (1923-1985).
Col·lecció Capa. És la major mostra que hi al món d'escultura espanyola de finals del XIX i primeries del XX. S'ubica en les sales i dependències a l'aire lliure del castell de santa Bàrbara.
Museu de Belles Arts Gravina (Mubag). En el palau del comte Lumiares, important exemplar de casa-palau del divuit.
Pous de Garrigós. Museu municipal de Ceràmica. Conjunt d'aljubs de gran capacitat excavats al Benacantil. Datats en època musulmana, recollien l'aigua de pluja.
També hi ha el Museu Taurí, el de les Fogueres i el de Naixements, aquest en una antiga casa del XIX.

Quant a la part monumental:

El Tossal de Manises. Restes de la ciutat ibero-romana de Lucentum. S'hi han trobat en els seus 30.000 m 2 restes des del segle V a.C.
Monestir de la Santa Faç. En l'aldea que du el seu nom i que té el seu origen, precisament, en el convent barroc del s XVI.
Església de santa Maria. S XIV-XVI. Construïda sobre la mesquita major en estil gòtic català amb elements barrocs com ara la portada i algun altar rococó.
Concatedral de sant Nicolau de Bari (1616-1738). Construïda entre el renaixement i el barroc, sobre una més antiga, que al seu torn havia reemplaçat una mesquita.
Convent dels canonges de sant Agustí. (1725-1805). Fundat pels jesuïtes.
Ermita de sant Roc. 1559
Ermita de la santa Creu. Del XVIII, aixecada sobre la torre de l'Ampolla.
Convent de les Caputxines, amb imatges de Salzillo (1707-1783).
Església de nostra senyora de Gràcia. Construïda entre 1945-1951 amb elements herrerians i neoclàssics.
Ajuntament (1701-1780). Barroc civil. En ell es troba la cota zero, referència per a mesurar l'altitud sobre el nivell del mar.
Casa Palau dels Berenguer. 1730. Només façana.
Casa de la Misericòrdia. Fàbrica de tabacs des de 1802 fins fa poc temps.
Diversos palaus del divuit. Destaca el del comte de Lumiares.
La Duaneta, del XVIII.
Hospital Militar del Rei. 1960/1707. Avui caserna de la Guàrdia Civil.
L'Assegurada (1685). El més antic edifici civil de la ciutat. La seua funció primigènia fou la de magatzem de cereals.
Teatre Principal. 1846.
Plaça de bous. 1888. La més antiga en ús que existeix.
Passatge Amèrigo. 1851/1855.
Duanes 1908/1912.
Mercat Central. 1916/1921
Palau de la Diputació. Inaugurat per Alcalà Zamora (1877-1949) en 1932.
Hospital Provincial de sant Joan de Déu. En 1926, data de la seua inauguració, important exemple d'arquitectura sanitària.
Cases de les Bruixes. 1911. Modernisme Art Nouveau . Seu de la Generalitat a Alacant.
Castell de santa Bàrbara. Fundació àrab, el més antic de la ciutat. Inicialment poblat en les vessants del Benacantil. Ampliat pels cristians. Pren el nom de la festivitat del dia en què va ser retut als cristians (4/12/1248). La seua història és la història d'Alacant; així ha servit per protegir la ciutat contra els cristians, contra els àrabs, contra els pirates barbarescs, contra els francesos, en la guerra de Successió. En totes les ocasions el castell va sofrir remodelacions i danys. Actualment es conserva perfectament.
Castell de sant Ferran. Fet entre 1809 i 1812 per fortificar la zona defensiva de la ciutat davant un hipotètic desembarcament francès. Es conserva perfectament i està integrat en l'arquitectura urbana de la ciutat amb jardins i parcs.
També com records de la línea defensiva de la ciutat hi ha diverses torres com ara la d'Aigua Amarga, en ruïnes o la de l'Alcodra, actualment far.
Muralles segles XIV al XVI.
Panteó Quijano. 1855. Jardí romàntic (1855-57).
Passeig de l'Esplanada. Postal per excel·lència de la ciutat d'Alacant. Construïda sobre una antiga escullera.

Les festes i celebracions més importants són:

Setmana Santa. Processons de dijous a diumenge. Passos tallats per famosos imatginers. El pas de la Santa Creu és el més gran de tot l'estat. Necessita 200 costaners per menejar-lo.
Romeria a la Santa Faç. 200.000 romers amb canyes caminen fins la relíquia de la Verònica, en el llogaret de la Santa Faç. A mitjan camí tasten rotllos d'anís i mistela; dinen al caseriu, on hi ha porrat i artesania. Sols superada a la península per la romeria del Rocío a Andalusia.
Moros i Cristians al barri de sant Blai. En juny.
Carnestoltes.
Fogueres de Sant Joan. Al seu origen eren muntanyes de llenya que es cremaven la nit de sant Joan, mentre es menjaven coques de tonyina i es veien els focs artificials. Des de 1928 es va decidir fer-ne una total imitació de les falles de València.

Quant els menjars, a Alacant es guisen tota mena d'arrossos, ¡¡ més de 300 varietats!!; també hi ha molta afició a les saladures de peix. Hi compten amb els torrons de fama mundial i el Fondillon, tresor vinícola, conegut des del segle XVI arreu del mon.

BUSOT

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
324 m	33,5 km2	1.275	1.502	2.847	Busoter/era

Se situa al peu d'un pujol dominat pel castell. El terme compta amb indrets de gran interés per a la pràctica del senderisme, com ara la Serra del Cabeço d'Or (1.206 m) en la qual trobem la cova del Canelobre que és el més important atractiu turístic del municipi.

S'han trobat restes ceràmics de l'Edat del Bronze i dels ibers. El poble té l'origen en un castell musulmà, originàriament conegut com Bisant , els quals hi implantaren la indústria del vidre, avui desapareguda i de la qual encara s'hi conserven algunes peces. Alfons X el Savi (1221-1284) va conquistar-lo en 1252 i va incloure'l en el terme d'Alacant. Durant el regnat dels Reis Catòlics fou propietat de Pere Martínez de Vera . En crear-se la Governació d'Oriola romangué adscrita a ella fins el 1707 en què novament passa a la d'Alacant.

El paisatge, sec i blanquinós amb trencats, només permet l'agricultura de secà que constitueix l'economia tradicional del poble. A hores d'ara el sector turístic i el sector serveis ocupen a la major part de la població.

Del seu patrimoni citarem:

Castell de Busot . Del segle XII. Absolutament arruïnat, només es poden observar llenços de la murada i algun tros de torre.
Torre de Cabrafich , o de Cabrafich Alt. De datació indeterminada i conservada malament, actualment s'utilitza per a refugi de ramat.
Església de sant Llorenç .
Ermita de sant Josep.

Gastronomícament parlarem de l'olleta amb perdiu, arròs amb conill, la pericana i gran varietat de dolços de què destaquen les magdalenes d'ametla.

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
26 m	54 km2	----	16.173	25.055	Campeller/era

LA TORRE DE LES MAÇANES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
788 m	30,7 km2	1.644	727	745	Torrudà/ana o Torruà/ana

El terme municipal (30,7 km 2 ) es troba voltat per les serres de Montagut (1.180 m), Plans (1.331 m) i la Grana (1.092 m), solcat pels rius de la Torre, afluent del Montnegre, i l'Amadòrio, amb els Tolls de Galiana com a paratge més bonic; hi ha bon nombre de fonts dintre i fora de la població.

El topònim Maçana significa «posada» i no té res a veure amb l'absurda traducció al castellà com a “ manzana ” que es manté en la doble toponímia oficial. Els jaciments prehistòrics de Freginal de la Font Major , els Sitges de La Foia de Cortès i el Xipreret i les necròpolis del Mont de la Barsella i del Penyal del Comanador donen fe que el lloc ha estat poblat des d'antic. L'actual població, però, és d'origen musulmà, documentada, en 1297, com Iri Lauria . Posteriorment serà incorporada a la Corona. Va pertànyer a Xixona des de 1479. Durant la guerra de Successió fou destruïda i cremada per les tropes de l'arxiduc Carles (1685-1740), i fou edificada novament en l'any 1708 per ordre de Felip V (1683-1746). Obtingué el títol de vila l'any 1794 durant el regnat de Carles IV (1748-1819). Al llarg del segle XX ha mantingut una pauta demogràfica de caire recessiu, degut a l'emigració de la població cap a nuclis industrials com ara Alcoi.

L'economia es basa en l'agricultura de secà, ametla, oli, llegums i prunes; petites indústries de joguines i reclams publicitaris, i el turisme rural.

El poble es troba al redós de la muntanya de la Forca. Tot seguit relacionarem el patrimoni monumental local:

Casa Alta . Torre almohade del segle XII, que dóna nom al poble i constitueix el seu símbol
Església de santa Anna . Neoclàssica, de 1588. Al seu interior hi ha una necròpoli.
Molí de Dalt. Deixalles d'un antic molí medieval.
Sanatori. Antic sanatori antituberculós.
El pou de la neu. Espectacular nevera.
Masies escampades arreu del terme de què destaca la de la Foia o Vila Edelmira, bell exemplar de masia fortificada, que ha sofert moltes modificacions al llarg dels temps i que actualment es troba abandonada i molt deteriorada.

De les festes populars la més coneguda és la del Pa Beneït. Dels menjars podem citar l'espencat, la pericana, les farinetes, el “giraboix”, el “putxero”, les “fasegures” de panís, la borra i l'olleta torruana; de la rebosteria parlarem de bunyols, miques, “cocots” d'espinacs, gachasmigas, minxos i de licors típics l'herbero , la paloma, o el canari. Per acabar comentarem que hi ha, també dintre de l'apartat gastronòmic, gran afició als bolets

Pàgina web de l'Ajuntament

MUTXAMEL

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
63 m	48,3 km2	3.606	13.267	20.364	Mutxamelers

Municipi situat en l'horta d'Alacant, al sud del riu Montnegre, ratllant amb el secà i molt a prop d'Alacant, la qual circumstància fa que el creixement urbà i demogràfic haja estat important des de la segona meitat del segle XX; de fet ja en el segle XVIII les famílies alacantines acomodades hi fixaven la seua segona residència. De paratges parlant cal para esment en els assuts del riu Montnegre que conformen una xarxa hidràulica amb presses, molins fariners, etc que donaren lloc, àdhuc, a l'ofici d'assuter; altre espai natural digne de menció és el Bec de l'Àguila ideal per a la pràctica del senderisme, cicloturisme i el gaudi de la natura.

El topònim del lloc no té res a veure, com pot semblar, amb el nutritiu fruit de les abelles, sinó que deriva d'un mot àrab que equival a “lloc amè i agradable”; són precisament els àrabs qui van propiciar el naixement d'alqueries àrabs com la de Benaüt , Beneitia, Benessiu, el Ravalet, etc, que, totes plegades, van formar el nucli de l'actual població; rere la conquesta cristiana romangué inclòs en el regne de Castella fins 1296 en què passà a formar part del de València, sempre pertanyent a Alacant. La construcció, en el segle XVI, del pantà de Tibi (el més antic d'Europa) a la qual va contribuir Mutxamel amb l'aportació de 17.700 lliures, va comportar un important creixement; en 1511 obté parròquia i s'aixeca l'església amb una torre afegida, base de l'actual campanar, que es feia servir com refugi front als atacs que els pirates barbarescs hi sovintejaven; en 1580 Felip II (1527-1598) atorga la independència administrativa d'Alacant i el rang d'Universitat; el 1605 s'hi estableixen uns frares mínims i hi construeixen el seu convent; en 1628, per Reial Privilegi de Felip IV (1606-1665), obté la total independència d'Alacant i el títol de Vila Reial al amb vot en Corts; tanmateix la pesta negra i les plagues de llagosta fan minvar les collites i porten l'ajuntament a l'extrem de no poder fer front als deutes, per la qual cosa en 1653 demanen tornar a agregar-se a Alacant, tot i conservant llurs privilegis, fins el 1736 en què, veient que la fusió no dóna els resultats desitjats demana separar-se'n definitivament cosa que aconsegueix en 1743 però perdent part del terme municipal; durant la guerra de Successió fou saquejada per les tropes de l' arxiduc; en el decurs de la Guerra d'Independència s'hi lliurà, el 25 d'abril de 1812, la coneguda com batalla del Calvari, i en 1813 foren derrotades les tropes del mariscal francès Suchet (1770-1826) per les de l'espanyol Roche en la que es coneix com batalla de Mutxamel; el segle de l'enlairament econòmic i demogràfic fou el XIX quan la petita burgesia que hi anava configurant el comerç i l'agricultura unida a l'arribada d'estrangers acomodats, atrets pel clima comencen a edificar vil·les, mansions i palaus que, amb l'afegiment de la Penya Serrada, fins aleshores terme de Xixona, converten Mutxamel en lloc residencial.

Foren els moros qui hi introduïren, i des d'aquí a tota l'Horta d'Alacant, els primitius sistemes hidràulics; l'arribada del pantà de Tibi donà lloc a sèquies i assuts que perfeccionaren l'agricultura fins a fer de Mutxamel el poble de la comarca amb major relació amb ella; vinya, cítrics i ametlers junt a la indústria del calcer i el sector serveis hi configuren una situació econòmica pròspera.

A partir del barri del Ravalet, primigeni nucli urbà, amb els seus estrets i torts carrers plens de colors podem girar una visita arreu del poble. El patrimoni mutxameler ens presenta:

Església parroquial del Salvador . De 1511. Amb elements, gòtics, barrocs i neoclàssics.
Casa pairal del XVIII.
Palau dels Peñacerrada . Del segle XVIII. Fou poblet de Xixona amb ajuntament propi.
Torre de Mutxamel . Construïda en 1513, inclosa en el conjunt de l'església del Salvador, de la qual és campanar. Diverses actuacions han desvirtuat la seua fesomia original .
Torre de Ferraz , o de Mira. Medieval, amb bon estat de conservació, forma part d'una residència particular.
Ermita de Monserrat. Segle XVI.
Ermita del Calvari.
Convent de sant Francesc. Any 1605.
Torre de les Paulines. Declarada BIC .
Museu bizantí, en Tàngel .

La gastronomia ens ofereix plats elaborats amb productes de l'horta mutxamelera com ara l'olleta de verdures, l'arròs amb faves i bacallà, la pericana o el pa amb oli boix. Justa anomenada té la tomaca de Mutxamel per la seua qualitat.

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
9 m	9,6 km2	3.326	16.299	20.997	Santjoaners

Església de sant Joan Baptista. Aixecada en 1338 sobre la mesquita fou demolida en 1601 i tornada a bastir. En 1862 va sofrir una important remodelació.

Ruta de les Ermites:

Santa Anna. Any 1697.

Verge del Rosari, de Fabraquer. La més moderna, inaugurada el 10 d'agost de 1991, bastida sobre l'original de 1703

Sant Roc, de Benimagrell. Gòtica, segle XVI.

Vila Garcia, Palmeretes, Manzaneta, Claveria, La Concepción i d'altres més, totes elles en mans de particulars.

SANT VICENT DEL RASPEIG

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
109 m	39, 4 km2	4.041	36.291	49.341	Santvicenter/era

El terme municipal, comença en la serra de Ventos i baixa fins al nucli urbà i està solcat per les rambles de Carranxalet i de Rambujar, presenta altures com el cim de l'Escobelleta (695m), Platet de Toxar (496m), la Coveta Fumada ( 471 m ), el Bec de l'Àguila ( 477 m ) o la Serra Pelada (469m), i paratges com la vall del Sabinar.

Tot i haver-se trobat indicis de poblament tant de l'època romana com de la musulmana no es coneixen amb exactitud els orígens de Sant Vicent ja que, malgrat saber-se que en 1560 Pere Maltés va erigir una ermita en honor a sant Vicent Ferrer (1350-1419) , que hi havia predicat, sembla que ja en 1411 hi havia una altra, d'ermita, dedicada a sant Ponce, que seria el lloc on predicaria el dominic; en qualsevol cas aquesta ermita seria l'embrió de l'actual població, la qual cosa fa pensar que aquells primers pobladors serien cristians vells que es convertirien en amos directes de les terres que conreaven; entre 1733 i 1803 l 'ermita primitiva seria substituïda per una nova església amb motiu de l'obtenció de parròquia independent, la qual cosa donà una empenta definitiva a aquest aleshores carrer d'Alacant; el creixement comença a ser notable: Cavanilles (1745-1804) s'admira del creixement hagut durant el segle XVIII i com els seus veïns han fet un verger d'una terra eixuta, voltada de muntanyes, que descriu embaladit; el segle XIX fou força atzarós, ja que fou testimoni de diversos enfrontaments entre 1811 (ocupació francesa) i 1826 (liberals versus realistes) i, sobre tot, per que va assolir la independència municipal d'Alacant, en un llarg procés que s'inicia el 9 de juliol de 1806 i que acaba el 16 de juny de 1848.

Una forta industrialització que començà en el segle XX basada en la ceràmica, mercès a la presència de calcàries en el seu territori que ha derivat en fàbriques de cement, materials de construcció, cartró, mobles, derivats de la goma, etc, suposa la base fonamental, però no l'única de l'economia local, el comerç és potent, la construcció coneix una època d'esplendor, el sector serveis, lògicament, creix; tot això, però, en detriment de la tradicional economia agrícola que ha passat a segon terme, tot i que encara es conreen ametlers, cítrics, bresquillers, tomaques i raïm de taula. De la tradició artesana es conserven els brodats, la forja, l'ebenisteria i el moble. El creixement demogràfic que ha comportat el fet industrial i també la proximitat amb Alacant han donat lloc a una conurbació formada per ambdues poblacions. La Universitat d'Alacant hi té la seua seu.

Parlem tot seguit del patrimoni santvicenter:

Església de Sant Vicent Ferrer . Com ja hem comentat s'acabà d'aixecar, en estil neoclàssic, en 1803 sobre l'ermita origen del poble.
Ajuntament . Modernista, de 1887. Ha sofert diverses transformacions.
Estació del Ferrocarril . Estil modernista. Inaugurada per Isabel II en la segona meitat del XIX, actualment el seu estat és manifestament millorable.
Església de Santa Isabel . De 1998.
Diverses cases tradicionals disseminades per l'horta: la del Tio Manolo, el Canter; la de l'Altet, la Roja o la de Serafina Toledo, la Tia Cueta en són les més representatives.
Museu de la Universitat d'Alacant .
Conservatori Professional de Música ‘'Vicente Lillo Cánovas''
Conservatori Municipal de Dansa .

De la vida cultural cal destacar la Setmana Musical , la Setmana del Teatre i el Festival de Bandes de Música. Hi ha, com en tantes poblacions valencianes, festes de Moros i Cristians.

I acabarem parlant d'una gastronomia eminentment hortolana on els productes de la terra en són imprescindibles: arròs amb conill, caragols i coloms; olleta de porc, “putxero” amb tarongetes o “bollitori” per a dinar i, per a “picar”, un munt d'aperitius casolans com ara la sang amb ceba, els pichis , les faves bullides, etc; bona rebosteria i les begudes típiques de les comarques del sud com la paloma, el cantaueso o el gallo donen el contrapunt dolç als menjars santvicenters.

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1998	CENS 2007	GENTILICI
453 m	161,3 km2	6.901	7.453	7.553	Xixonenc/enca

El terme, 161,3 km 2 , solcat pel riu Rambla de la Torre , afluent del Montnegre, i limitat per la Penya Migjorn ( 1.226 m ), la serra de la Carrasqueta (1.131m), i la serra de Montagut, és força muntanyós; hi ha el port de la Carrasqueta ( 1.024 m ) al llarg del qual es pot fruir de bells paratges com ara el Cabeço del Corb, els pous de la neu, la Font de Vivens, La Sarja o el Barranc de la Llibrería. Especial esment mereix l'indret conegut com els Plantadets que per la seua riquesa vegetal, paisatgística i animal ha estat declarat paratge natural el 17 de febrer de 2006.

Els primers indicis de poblament es remunten a l'Edat del Bronze. Els ibers deixaren la seua empremta en els poblats de Santa Bàrbara i La Solaneta de Nutxes. Els romans la batejaren amb el mot Saxum “penya”. En època visigota se la coneixia com Xexona i d'ella es conserven restes als jaciments de l'Altet, Mas dels Constantins i Cotelles. Els musulmans l'anomenaren Saxona i aixecaren el castell, embrió de l'actual població, entre finals del XII i començaments del XIII. El primer esment documental del lloc va ser en l'any 1244 quan es va signar el tractat d'Almizra entre les corones castellana i aragonesa, i s'estableix Xixona com a límit de conquesta del regne valencià; fet que realitza Jaume I (1208-1276) el 1258; el 28 d'abril de 1268 se li va concedir el títol de Vila Reial amb vot en Corts; posteriorment, en temps de Jaume II (1267-1327) i en virtut de l'acord del 1296, sota l'arbitratge del rei Dionís de Portugal (1261-1325) , l'infant Joan de Castella i el bisbe Ximén de Saragossa, hom amplià la jurisdicció valenciana establint-se la frontera més al sud; en 1304 s'aplica aquest acord que deixa la vila com a cap d'una governació denominada dellá Xixona; en 1337 va participar en les Corts de València convocades per Pere IV (1319-1387), el qual rei va fortificar el castell en 1338 en previsió de cap revolta musulmana; el seu castell fou pres per les hostes castellanes del monarca Pere el Cruel (1334-1369) l'any 1364, i fou recuperat per a la Corona aragonesa per Pere IV el Cerimoniós al front d'un exèrcit composat per naturals de Penàguila, Alcoi i Cocentaina; en el segle XV Xixona continuà expandint-se mitjançant la compra dels llocs d'Ibi i La Torre de les Maçanes, que romangueren sota jurisdicció xixonenca des de 1420 a 1629 i des de 1472 a 1794, respectivament; va mantenir una actitud proborbònica en la guerra de Successió, oferint una forta resistència a les tropes de l'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740), que assetjaren la vila i l'obligaren a la rendició el 1706; fins i tot, la gent que va aconseguir de fugir a les muntanyes, ajudades per la població de Villena, organitzaren una contraofensiva que es va culminar l'any 1707 amb la conquesta de la plaça; això els aportà la concessió d'alguns privilegis per part de Felip V (1683-1746) , que es van xifrar en la propietat municipal del castell, així com el títol de ciutat i l'afegiment de la flor de lis a l'escut; aqueix mateix any es va crear la Governació de Xixona, que era una demarcació administrativa, que no desaparegué fins la divisió provincial de 1833 i que comprenia la foia de Xixona, la de Castalla, la vall de Biar, el terme d'Alforí (vall d'Albaida) i, separades per la Governació d'Alacant, els termes d'Elx i de les Salines d'Elda. La febra constructora hi ha arribat com a la resta del nostre país i es preténen construir-hi urbanitzacions que donarien lloc a 7.500 noves vivendes en un poble que en el cens de 2005 enregistrava 7.494 habitants, la qual cosa està trobant seriosa oposició entre molts veïns que s'han aixoplugat sota un dels molts Salvem que estan proliferant arreu.

Quan Cavanilles (1745-1804) hi arribà va lloar el gust pels jardins però va criticar la negligència en el conreu del secà amb els ametlers i les garroferes mig mortes. Des d'aleshores l'economia xixonenca ha sofert una transformació radical, de ser un poble llaurador que malvivia del conreu del secà, olivers, ametlers, raïm, etc, ha passat a la producció dels excel·lents torrons que donen renom universal i riquesa al poble. Quant a l'origen dels torrons hi ha qui defensa l'herència àrab; Francisco Martínez Morcillo, cuiner major de Felip II (1527-1598) , diu que en el segle XVI ja eren coneguts fins i tot a l'Extrem Orient i a les taules més privilegiades d'Europa, nogensmenys, Cavanilles , tan minuciós en les seues "Observacions" no els esmenta en cap moment. El que és cert és que la indústria del torró i la del gelat ha situat Xixona entre les poblacions de més alt nivell de renda per capita.

La ciutat se situa als 1.453 m d'altitud arrecerada al pujol del Castell, aixecat al segle XII pels moros i restaurat en diverses ocasions, actualment només la denominada Torre Grossa es manté dempeus, la resta del patrimoni xixonenc consisteix a:

Església de santa Maria. Segle XVIII-XIX
Ermita de santa Bàrbara.
Ermita de Sant Antoni