| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
1.063 m |
44,3 km2 |
803 |
218 |
178 |
Benafeguí/ina |
Situat entre el riu Montlleó i la rambla de Benafigos, assentat sobre un pujol coronat per les cases del poble en un terreny inhòspit però que li dóna gran bellesa, Benafigos és un poble de carrers retorts i estrets plens de restes del castell que li dóna origen. Poble de muntanya, compta amb fonts -- la de Dalt , la de Darrere i la de Baix ; les tres amb magnífica qualitat d'aigua -- i cims –- Coll del Vidre ( 1.083 m ), la Penyaroja ( 1.063 m ) Morral Blanc ( 1.021 m ). La superfície no cultivada està coberta en la major part per pinar, carrascar i matolls.
Apareix com a alqueria del terme de Culla i, veient la inaccessibilitat del lloc, és fàcil deduir que la seua fundació obeiria a necessitats militars. Va pertànyer a la Setena de Culla tota l'època medieval i moderna. Des del 1235 formava part del senyoriu de Balasc d'Alagon i, a partir de la dècada de 1240, passa a mans de la seua filla, Constança i l'home d'aquesta, Guillem d'Anglesola. Es desconeix la data de la carta de població però ja apareix citada en la d'Atzeneta, de 1272. El 1303 és venuda amb la resta de la setena a l'orde del Temple; el 1319 passa al senyoriu de la de Montesa.
L'economia es basa en el conreu dels cereals i l'ametla.
Del seu patrimoni cal citar:
- L'església de sant Joan Baptista. Del s XIII. Parcialment restaurada en 2003.
- Museu parroquial, amb diverses obres, entre elles un retaule del XV.
- Museu Històric Arqueològic Municipal. Amb ampla mostra dels jaciments ibers de la zona.
- El castell , pràcticament desaparegut i part de la muralla integrada en les cases del poble.
- Ermita del sant Crist del Calvari.
- Ermita de la Verge de l'Ortisella . Amb hostatgeria. També es pot contemplar un magnífic exemplar d'om. Encara que es va assecar, es pot apreciar l'extraordinari perímetre de la soca.
|
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
 |
|
COSTUR
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
465 m |
22,1 km2 |
996 |
469 |
555 |
Costurer/era |
El terme presenta un relleu esquerp amb diversos paratges i senders com ara la Fontanella o el camí de Baix. Per als amants de l'espeleologia hi ha la Cova de l'Artiga. Al seu municipi pertany l'aldea de El Mas d'Avall o Masdavall.
El seu origen és islàmic, Cavanilles (1745-1804) documenta troballes de monedes àrabs corresponents al regnat d' Omadedaulat , rei de Saragossa entre el 1109 i el 1129, però també en parla de la troballa d'una làpida romana -que s'utilitzava en un forn per amassar pa. Darrere la conquesta romangué annexa a L'Alcora; formava part de la Tinença de l'Alcalatén que fou cedida per Jaume I (1208-1276) a Ximén d'Urrea. Posteriorment va pertànyer als senyorius dels comtes d'Aranda, fins 1798 i dels ducs d'Híjar fins el 1818; en 1889 assolí l'autonomia municipal en desmembrar-se del de L'Alcora . En el segle passat va sofrir una ràpida despoblació deguda a l'emigració cap als focus industrials de València i Castelló de la Plana.
Produeix olives, ametles i farratges.
"Con una situación incómoda entre peñas iguales y descarnadas, y sus casas están sin orden como plantadas por casualidad ". Així descriu Cavanilles aquest poble que té en la seua ubicació el seu principal atractiu, a banda dels vestigis d'una calçada romana al camí dels Bandejats i de l'església parroquial dedicada a sant Pere màrtir que conserva una interessant pica romànica.
La seua gastronomia ofereix: arròs amb peres roges, olleta, conill tornat a l'oli i de postres, l'almuderra, típic del poble, i codonyats.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
FIGUEROLES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
360 m |
12,7 km2 |
712 |
548 |
580 |
Figueroler/era |
També apareix citada com Figueroles d'Alcalatèn. S'ubica junt al riu Llucena i presenta un paratge força muntanyós.
Va pertànyer a la Tinença de l'Alcalatén. Després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) concedí el domini jurisdiccional, cap el 1233, a Joan Ximén d'Urrea , qui l'havia pres; continuà el senyoriu dins la família, que reuní posteriorment el títol de comtes d'Aranda , fins la extinció dels senyorius el 1818; en 1602 es constitueix com a parròquia; l'any 1726 va segregar-se de Llucena i va assolir municipi independent; .la seua població ha fluctuat durant el segle passat amb tendència a la baixa. La seua indústria ceràmica ha conegut cert auge que, a partir de l'expansió de la de l'Alcora , no sols ha aconseguit detenir la pèrdua de població sinó que aquesta augmentà moderadament gràcies a les millors condicions de vida.
S'hi cultiven ametles, olives i hortalisses, però la principal activitat econòmica és la indústria taulellera.
Com a monuments citarem:
-
L'església, del segle XVII,amb importants retaules de fusta.
-
La casa dels Col·legials. Igualment del XVII.
|
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
L'ALCORA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
279 m |
95,3 km2 |
4.551 |
8.788 |
10.765 |
Alcorí/ina |
A l'est està creuada pel riu de Llucena - aquí riu de l'Alcora - que és embassat en la presa que es troba al mateix terme municipal. Compta amb l'aldea de La Foia.
A banda d'abundants vestigis romans, el nom de la vila prové de l'àrab cora i també suggereix alqueria -també d'arrel àrab--. Després de la conquesta fou cap de la Tinença de l'Alcalatén que incloïa també els llocs de Figueres, Llucena, Xodos, La Foia, Costur, Les Useres i Araia. La carta pobla va ser atorgada a 110 pobladors cristians, el 12 de juliol de 1233, per Ximén d'Urrea, el qual ostentava el senyoriu per donació de Jaume I (1208-1276) , qui va anomenar-lo baró de l'Alcalatén en agraïment pels seus serveis contra els moros. El senyoriu passa, per entroncament, successivament a la casa comtal d'Aranda i a la ducal d'Híjar fins a principis del XIX; actualment l'ostenta la duquessa d'Alba (1926). El 1727 novè comte d'Aranda , senyor de l'Alcalatén, aprofitant la tradició terrrisera i l'abundància de matèria prima, va fundar-hi la Real Fàbrica de Ceràmica ; el comte va enviar alguns alcorins a Sèvres (França) a aprendre les tècniques que s'hi utilitzaven i contractà mestres d'arreu Europa per ensenyar a la fàbrica. L'època d'esplendor, que va terminar el 1793, correspon als temps del comte Pere Pau (1719-1798), ministre de Carles III (1716-1788).
La seua economia es basa, com ja s'ha comentat, en la construcció de rajoles. L'agricultura, de secà, produeix raïm, garrofa, oliva i ametla.
Se situa sobre un turó a la part de dalt del qual es troba el poble vell amb carrers estrets i casalots nobiliaris i a la part de baix la ciutat moderna amb nombroses fàbriques de rajoles i algun taller on es manté la tradició de la ceràmica alcorina. Monumentalment parlarem de:
-
El castell de l'Alcalatén, ubicat en la vessant del Sant Cristòfol, d'origen musulmà, existeixen documents que el daten abans del segle XII; fou una fortalesa de gran rellevància militar i estratègica. Va sofrir algunes reformes en el segle XV. Actualment es troba mig enderrocat, hi romanen dretes part de les muralles i dues torres circulars de les, almenys tres, que hi havia. També es poden observar els fonaments de l'aljub que l'abastia d'aigua.
-
Ermita del Salvador (segle XII), pertany als denominats temples de reconquesta, s'hi observen encara elements que denoten el seu caràcter defensiu. Va ser restaurada en l'any 1969.
-
El fort de Sant Cristòfol, aixecat durant les guerres carlines al voltant de l'ermita homònima. Es troba totalment afonat.
-
Museu de la Ceràmica de L'Alcora .
Interessant Setmana Santa amb processons, trencament del silenci amb tamborada (a l'estil del Baix Aragó) i campanes. També s'hi celebra la Festa del Rotllo i diverses romeries i pelegrinatges per les ermites del terme.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LES USERES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
401 m |
80,6 km2 |
3.080 |
1.027 |
990 |
Userà/ana |
Situat entre barrancs i muntanyes Les Useres, amb la població dispersa per les masies, compta amb els llogarets de Les Crevades, Mas Blanch, Pou d'En Calvo i Picaudo.
Formava part de la Tinença de l'Alcalatén i del senyoriu de Les Useres, pertanyent successivament als Urrea, en la qual època era conegut com Masies d'Urrea, i als comtes d' Aranda .
Del seu patrimoni arquitectònic destaca:
- L'església parroquial , del XVII, s'aixeca sobre les restes del castell que hi hagué i que ha desaparegut completament, a l'igual que les muralles. És fàcil trobar les seues pedres formant part de la construcció de les cases i de l'església.
- Diverses ermites repartides pel terme.
És de destacar la peregrinació anual, l'últim divendres d'abril coneguda com els Pelegrins de les Useres. Dotze pelegrins i un guia caminen per camins de muntanya fins el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, on pernocten, per tornar dissabte. La selecció dels pelegrins es fa per rigorós ordre de cases seguint els carrers del poble; per ser pelegrí basta ser veí o estar casat amb una dona descendent del poble. Es tracta d'una de les més antigues romeries valencianes, ja que està datada en el segle XIV i ha estat declarat (octubre de 2006) Monument Natural pel Consell Valencià. |
|
Pàgina web de l'Ajuntament
(en castellà) |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LLUCENA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
468 m |
138,1 km2 |
4.040 |
1.581 |
1.580 |
Llucener/era |
No existeix cap argument històric que avale l'afegit castellà "del Cid "i, per tant, cal rebutjar-lo.
Compta Llucena amb un extens terme, molt esquerp i amb grans diferències d'altitud, el mont Figueres està a 370 m i 12 km més enllà en les vessants de la Penyagolosa s'arriba als 1.300, altres altures dignes d'esment són el Salt de Cavall, la Picosa , les Fleixes, la Roca del Castellar, el Cabeço Guardamar i les Bateries; quant a la hidrografia del terme citarem el riu de Llucena, la rambla de la Viuda , els barrancs de Batlle, Gorgas, Casotes, tributaris del riu, i Salt del Cavall; tot plegat dóna lloc a espais on gaudir de la natura i del temps lliure: fonts del Prat, dels Covarxos, del Gatell i del Mosquerí, cova de l'Ocre, naixement del Llucena, la Fonteta de Godó, La Badina , etc.
Ruïnes i restes de les èpoques del bronze i ibera testimonien l'antiguitat de la població, l'etimologia del topònim, però, indica que la fundació seria romana; després de la conquesta cristiana formà part de la Tinença de l'Alcalatén, donada per Jaume I (1208-1276), el 1233, a l'aragonès Joan Ximén d'Urrea; el 6 de maig de 1335 rebé carta pobla i concessió de fur, la qual cosa va convertir-la en important centre comercial; en 1798 al morir l'últim dels Urrea, desè comte d'Aranda, famós ministre il·lustrat de Carles III (1716-1788) i Carles IV (1748-1819) , el senyoriu passà a la casa d' Híjar on romangué fins l'abolició dels senyorius; durant les guerres carlines la seua resistència front els atacs dels carlistes li valgué el títol d' Heroica Villa , que figura al seu escut.
Econòmicament compta amb indústria ceràmica i, quant a l'agricultura s'hi conreen ametles, creïlles i olives. La cabanya ramadera hi és important.
La població se situa en un tossal no massa alt entre el Barranc de la Pedronyera i el riu de Llucena; presenta la típica estampa muntanyenca amb carrers torts i rosts, aixecat sobre un tossal de poca alçària i amb el riu als peus. Passejar per la Plaça Major , porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes, per arribar a la dels Polos, impressionant mirador sobre el municipi ens farà conèixer casalots pairals d'èpoques pretèrites que hi ha arreu de localitat. Els seus monuments més significatius són:
-
El Castell, d'origen àrab però modificat per a destinar-lo a casa - palau dels Urrea primer i dels Híjar després. Fou parcialment destruït en les “carlistades” i reformat en 1876 per fer-lo servir de presó. Actualment alberga el Museu Etnològic.
-
L'església de l'Assumpció de la Verge , construïda entre 1715 i 1739 en estil neoclàssic amb reminiscències barroques, a destacar el retaule, la façana, la cripta i el magnífic Museu d'Orfebreria amb valuoses peces d'art sacre i pintures de diferents èpoques.
-
L'ermita-castell de Sant Miquel de les Torrecelles . L'edifici, d'origen àrab, fou utilitzat pels cristians amb fins defensius. Actualment l'ermita i un antic castell s'han fos i formen un sol conjunt. Hi fan estació els pelegrins de Les Useres. L'ultima intervenció, que inclou vivendes, data de 1993.
-
La torre de l'Oró , musulmana, coneguda com el Fort, per haver estat utilitzada i reformada pels carlins. Actualment medeix uns 15 m però la seua altura era tres vegades major. El seu estat és penós.
-
La Torre de Foios. Monument Nacional des de 1931. Es tracta d'una torre ibera, dels segles VII a III aC que constitueix un dels elements d'arquitectura militar ibera que ens han arribat. Es troba en prou bon estat de conservació.
-
El Graner del Pòsit. Del segle XVIII. Edificat per a servir de graner i utilitzat posteriorment com a hospital.
-
Ermita de sant Antoni abat. Aixecada en 1785 sobre una anterior, del segle XIII.
-
Ermita de sant Vicent. Segle XVIII.
-
Ermita del Calvari.
Els menjars lluceners més típics són l'olla de cardets, el conill, amb caragols o tombet a l'oli; les farinetes, l'olla d'abstinència, els embotits i, per endolcir la gola, cocs de mel i figues albardades.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
VISTABELLA DEL MAESTRAT
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
1.246 m |
149,2 km2 |
2.418 |
473 |
404 |
Vistabellins |
És el poble més elevat del País Valencià i està voltat d'importants cims, començant pel Penyagolosa ( 1.814 m ) i seguint amb l'Absevar ( 1.645 m ), Batalla ( 1.507 m ), La Talaia ( 1.489 m ) i Albagés ( 1.481 m ) així com grans ports de muntanya, com ara el del Vidre ( 1.246 m ). La rambla del Pla s'encarrega d'aportar les aigües al municipi junt a les fonts de Dalt, la de l'Alforí, de la Pregunta, de Sant Joan, etc. La seua població es troba molt dispersa per les masades.
D'origen musulmà, Cavanilles (1745-1804) la cita com Vistabella de Culla, a la qual setena va pertànyer des de la conquesta. Fou senyoriu de Balasc d'Alagon des del 1235 fins a la seua mort en què passa a sa filla Constança, casada amb Guillem d'Anglesola . Van ser ells qui li donaren carta de població el 3 d'abril de 1251; en 1260 un altre Balasc d'Alagon, de malnom “el nét” va envair el senyoriu de Culla i va apoderar-se de Culla, Vilafranca i Vistabella. En 1264 tornà de bell nou a la tinença de Culla. El 27 de març de 1303 el fill Constança i Guillem d'Anglesola va vendre a l'orde del Temple. En 1338 fou residència del rei d'Aragó. Com moltes de les possessions dels templaris a la seua dissolució passa a poder de la de Montesa, en el qual senyoriu romangué fins el segle XIX. Fou una població molt important durant l'Edat Mitjana, però a finals del segle XIV va entrar en un elevat endeutament que va acabar amb la seua despoblació en 1381, malgrat tot i per ordre d' Umberto de Thous, mestre de Montesa, fou poblada de bell nou el 28 de maig del 1382 per Pasqual Sobirats i altres. En 1812 hi hagué una notable batalla contra el mariscal francès Suchet (1770-1826) Fou, com la resta del Maestrat, escenari de batalles en les guerres carlines, fins i tot fou quarter general del guerriller Asensi Nebot , conegut com “el Frare”. El 1873 s'hi establí la impremta de Joan Vilàs que va editar periòdics de caire carlista com la Vanguardia i el Volante de la Guerra; l'entrada de les tropes del liberal Araoz suposà el seu tancament.
La seua agricultura, de secà, produeix cereals, tubèrculs i farratges. Va prenent força el turisme rural i es mantenen artesanies com la del ferro, la fusta, la randa, etc.
Del seu passat arquitectònic podem citar:
-
L'església parroquial, dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, obra renaixentista del segle XVII signada per Joan Anglès. Impressiona per la seua grandiositat en una població tan senzilla.
-
Santuari de Sant Joan de la Penyagolosa , o de la Font Coberta , del segle XII encara que ha sofert diverses modificacions fins el XVIII. Important centre de peregrinacions d'arreu del Maestrat. La més coneguda la dels Pelegrins de les Useres.
-
Castell i muralla dels què roman ben poca cosa. Trams de les muralles formen part de les actuals vivendes, un parell de portals que ara són carrers --del Forn, de Sant Roc- i alguna torre.
-
Castell de Boi. Impressionant castell roquer enlairat en el pic d'un cim. De gran importància per a la setena de Culla. Actualment en ruïnes encara que es pot veure la traça de les distintes estances. Al seu peu l'ermita de Sant Bartomeu, de gran bellesa, però totalment arruïnada.
-
Ermita de Nostra senyora del Loreto.
-
Ermita de Sant Bartomeu. Segle XIV amb reformes del XVI.
-
Casa Polo. Segle XVIII.
-
Moltes masies repartides pel terme com a mostra de l'arquitectura rural del Maestrat.
-
Pont romà.
La cuina vistabellina aprofita els ingredients que dóna el terreny, sobre tot, els embotits, les carns i la deliciosa trufa per confeccionar plats com el tombet; l'olla amb pilotes, el conill amb caragols blancs, el perol, etc. La caranyana és el dolç més tradicional, acompanyat del principi o els rotllets d'anís i d'ou, entre d'altres especialitats.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
XODOS
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
1.063 m |
44,2 km2 |
920 |
124 |
159 |
Xodenc/enca |
S'hi arriba pel port del Vidre i per la seua ubicació és un bon pont de sortida per a fer excursions senderistes per la comarca. Al seu terme pertany el Tossal de Marinet (1.467 m ) i la Penyagolosa (1.813 m) "gegant de pedra, la teua testa plena de neu, Penyagolosa, fita senyera del poble meu " en paraules del mestre Rozalén. Encara que al Racó d'Ademús s'hi troba el Calderón que és una mica més alt, la Penyagolosa és la més emblemàtica de les nostres muntanyes. Hi ha abundància de paratges com ara la Font d'Arxivello, la Vega , la Canaleta o la cova de les Roques Lises.
El poble és d'origen àrab. Formava part de la tinença de l'Alcalatén. Des del segle XIII pertanyé, cedit en feu per Jaume I (1208-1276), al senyoriu dels Urrea. Eximén Urrea donà carta pobla a dos veïns cristians el 17 de juny de 1254 amb delme i primícia i establint l'ús del Fur d'Aragó. Posteriorment passà als comtes d'Aranda i als ducs d'Híjar.
L'economia, bàsicament agrícola incorpora des de fa uns anys l'ajuda del turisme rural.
L'església està dedicada a Sant Pere. La població degué d'estar totalment emmurallada però no s'hi conserva més que la torre de l'homenatge , i d'altra coneguda com el Callís inserida en una zona de vivendes. Altres monuments són:
El dia de sant Cristòfor la gent del poble convida els visitants a mistela i rotllets mentre el tabal i la dolçaina amenitzen la dansà del típic ball redó.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
