Paco González Ramírez ©

Actualitzada 02.05.08 -->

L'ALCOIÀ

ALCOI

Alcoi ha crescut, voltada de grans altures com ara el Menejador (1.352), els Plans, la Mariola, la Serreta i el Carrascar de la Font Roja i solcada el barranc del Sinc i pel rius Riquer i Serpis, o d'Alcoi, que naix de la confluència dels rius Polop, Molinar i Barxell. És indispensable conèixer el parc natural del Carrascar de la Font Roja amb el santuari de la Verge dels Lliris i miradors amb impressionats vistes, farcit de carrasques, teixos i pins; de la fauna destacar la parella d'àligues de panxa blanca que hi nidifiquen. Molt interessant, també, la visita a la zona del Molinar on, a banda de veure l'impressionant salt d'aigua que donava energia a les fàbriques tèxtils, podrem veure unes quantes d'elles, moltes del segle XIX, que ens donaran una idea del que fou l'activitat fabril alcoiana. Altres paratges dignes d'esment: els Canalons, pineda on practicar el senderisme, no sens cert risc, ja que s'han de salvar una sèrie de tolls, gairebé tots secs; el barranc del Sinc que ens endinsa en la Mariola des de la ciutat; el Castellar, en la Mariola , rost i esquerp, amb troballes de totes les èpoques fins la medieval; el Preventori, la creu de sant Cristòfol, el Mas del Tetuan, el Serrallo o els pous de neu de Simarro, el Caño , Noguera, del Canonge i, especialment, el del Carrascar o cava de la Coloma , de 1733.

La presència humana s'hi remunta al Paleolític com ho demostren el jaciment de la Cova del Salt i l'abric de la Falguera; continua en el Bronze: Mola Alta de Serrelles, Mas del Corral, Mas de Menente; s'intensifica en època ibera: pintures rupestres de la Sarga, patrimoni de la Humanitat ; la Cova del Pastor, la Cova de la Pastora , l'Ull del Moro, poblats del Puig i la Serreta , important santuari, magnífic exemplar de l'arquitectura defensiva ibera on es van trobar els Ploms d'Alcoi i una sèrie d'interessants ceràmiques; d'època romana (segle II aC) se sap que es va canviar la ubicació del poblat i s'hi conserven la Torre Rodona i l'Horta Major; amb la islamització, es prefigura ja el territori alcoià, hom creen les terrasses irrigades de la Foia i es conforma una xarxa de poblament integrada per una desena d'alqueries (Polop, Xirillent , Barxell , Torc, Uixola , Palomar, Benissendó, Cotes, Beneladol i Teulada) adscrites al centre fortificat del Castellas (castrum d'Alcoi); arribem així a la data fundacional que fou el 17 de març de 1256 amb l'expedició d'una carta pobla a càrrec de Ximèn Pérez d'Arenós, malgrat que des de 1245 els cristians havien ocupat la comarca i des de 1249 s'estaven repartint terres; segons la referència de Diago el rei conqueridor ordenà al repoblador la fortificació de la recent creada vila; durant els primers decennis de la seua existència, Alcoi va créixer amb rapidesa (es calculen més de 250 focs devers el 1300), en aqueixos mateixos anys el poblament mudèjar de la vila queda reduït a Barxell i Xirillent, llocs consolidats a la baronia, impossibilitant-se així la presència de petits senyorius de jurisdicció alfonsina (explotacions treballades per parcers musulmans) dins del terme de la vila; malgrat tot, s'adverteix una fort i primerenca diferenciació social en la qual els grups dominants no basen la seua riquesa exclusivament en la propietat de la terra, sinó també en les activitats mercantils i creditícies; en 1276 una revolta morisca (Batalla d'Alcoi) acaba amb la presa pels cristians del castell de Barxell, però demostra la vulnerabilitat de la vila per l'oest i hom decideix fortificar-la per aquesta banda, circumstància que s'aprofita per donar a la vila la primera expansió creant així la Pobla Nova de sant Jordi, avui Raval Vell; el poble és propietat de la Corona fins que en setembre de 1291 és lliurada a l'almirall Roger de Llúria (1250-1305) , la qual família posseeix el senyoriu fins 1341 (amb mer i mixt imperi des del 1324) en què, a la mort de Margarida de Llúria i Entença la baronia d'Alcoi, composta per la vila i les valls de Seta i Travadell, passe als comtes de Terranova, però la impugnació del seu testament, el 1351, permetrà que les religioses de Santa Clara de Xàtiva gaudeixen d'un terç de les rendes, des d'aleshores endavant; diverses vicissituds fan que a partir de 1359 el domini pertanguera a membres de la família reial; el seu últim senyor, el comte de Luna, fou expropiat per la seua alineació amb Castella en la guerra de 1429; en 1441 desapareix la baronia i, per privilegi de 1447, la vila s'incorpora definitivament al Reial Patrimoni amb representació en Corts, després d'un pagament aportat pels alcoians; durant aquest segle comença a desenvolupar-se una incipient activitat tèxtil, en 1337 ja s'anomenen “veedors” dels oficis; així pogué desenvolupar-se, des del s. XIV, i una oligarquia manufacturera que abastarà, en el s. XV, una posició clarament hegemònica al si de la comunitat; les disposicions dictades, en 1497, per Ferran el Catòlic (1452-1516) per a promocionar la indústria llanera van propiciar un espectacular creixement a les primeries del XVI, que van fer plantejar, en 1515 la necessitat d'un nou eixample; però la crisi de les Germanies en què Alcoi estigué al bàndol perdedor, ralentitza el creixement i ajorna l'eixample fins 1545 en què es comença a construir el Raval Nou a partir de l'aixecament dels portals Nou i de Riquer, destinat fonamentalment a vivendes dels treballadors tèxtils; a partir dels setanta s'atura l'alça demogràfica i en 1609 l'expulsió morisca minva la població en vora una quarta part, molts habitants parteixen a repoblar llocs que havien quedat abandonats per l'expulsió; és a partir de 1620 quan es detecta una clara recuperació, per damunt de la mitja valenciana; el camp comença a caure cada vegada més en menys mans la qual cosa produeix empobriment en molts llauradors que s'han de convertir en mà d'obra barata per a les indústries, la qual cosa afavoria el desenvolupament de la manufactura tèxtil; de fet, ja a la segona meitat del s. XVI, pot parlar-se d'una vertadera indústria orientada devers mercats extraregionals; comencen a sorgir el que ja podem considerar fàbriques, la més important, la Casa Social de la Fàbrica de Draps, popularment, La Bolla; conseqüència d'això fou l'agrupació dels paraires en la corporació o fàbrica de draperies (Real Fábrica de Paños de Alcoi ), els capítols de la qual fàbrica daten del 1562; a finals del segle naix també el Gremi de Teixidors; el XVIII amb les relacions socials pròpies del capitalisme ja implantades suposa el definitiu desenvolupament d'Alcoi, que pot considerar-se capdavanter al País Valencià i a la resta de l'estat de la revolució industrial; la guerra de Successió posa Alcoi de part de l'arxiduc i ha de resistir atacs del borbó en 1707-1708, la qual cosa no evita que a partir de 1719 passara a subministrar la vestimenta per a les tropes borbòniques; el gremi de telaires impulsà la industrialització sota els auspicis de la Corona que, el 1723, sancionà les ordenances de la Real Fábrica de Paños; entre 1730 i 1760 ja es fa palesa la predominància de la indústria sobre l'agricultura; hi apareixen els primers molins de paper, entre 1750 i 1784 es dobla la població (de 7.000 a 13.000 habitants); entre 1773 i 1778 s'hi obren 27 fàbriques de paper; el segle XIX marca l'inici de la fabricació i exportació a gran escala de paper de fumar; l'aparició de les primeres màquines (1819) i factories comportà la separació entre lloc de treball i lloc de vivenda i va transformar el paisatge urbà al créixer les cases en altura a l'objecte d'albergar petites vivendes de lloguer pel creixent nombre d'obrers; el maquinisme deixa molts dels 40.000 obrers en l'atur i aquests reaccionen amb les revoltes conegudes com dels “lusitans”, el 2 de març de 1821 treballadors armats entren en les fàbriques i destrueixen la maquinària, els fets es reprodueixen en 1823 i hi ha rebrots fins 1844; d'esta manera a Alcoi es convertia en la ciutat valenciana amb una vertadera estructura capitalista, d'una banda la classe obrera classe obrera sotmesa a condicions de vida i treball especialment miserables des del punt de vista salarial, sanitari, de vivenda, jornada laboral, etc, d'altra banda un empresariat industrial fort i cohesionat; mentrimentres, en 1825 s'hi havia inaugurat la primera Escola Industrial de l'estat; en 1835, com a conseqüència de la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) , la liquidació del convent dona lloc a una remodelació de l'espai que ocupava, s'enderroquen les torres que resistiren el terratrèmol de 1620, i es construeixen el Teatre Principal, l'Ajuntament i, en el claustre, el Mercat; en 1840 ja era la primera població manufacturera de l'estat: 23.000 peces de draps, 200.000 raimes de paper, especialment del de fumar que cobrien el consum estatal i àdhuc exportava a Europa i a Ultramar; en 1844 l'atac fallit de l'esparterista Boné va motivar la concessió del títol de ciutat; la difícil situació del proletariat el va fer assumint una consciència de classe que va convertir la ciutat, el 1873, en seu espanyola de la Internacional Obrera i va provocar l'esclat de la violenta revolta del Petroli , primera vaga general arreu de l'estat que acabà amb la mort i arrossegament pels carrers de l'alcalde Albors; en 1893 l'arribada del “tren dels anglesos” que portava el carbó des del Grau de Gandia trenca l'aïllament i integra Alcoi en la modernitat industrial; l'adscripció majoritàriament anarquista dels obrers alcoians es manifestà molt clarament durant els convulsos anys de la Restauració en què convisqué amb múltiples formes d'associacionisme i mutualisme, i s'obtenen alguns aconseguiments amb la II República , sobre tot amb l'endèmic problema de la vivenda; en 1936 la CNT protagonitza les col·lectivitzacions en el tèxtil i el metall, fins i tot funciona una fàbrica de material de guerra socialitzada; el final de la contesa va ser també, el de l'anarquisme alcoià, però no del moviment obrer local, actiu durant l'etapa franquista mitjançant la convocatòria de vagues importants, des del 1944 ("El Bambú") a la crisi de 1973-74.

A hores d'ara l'economia continua depenent de la indústria -- Fuster (1922-1992) batejà Alcoi com “la nostra Manchester ”, que se centra fonamentalment en els sectors tèxtil, metal·lúrgic i alimentari, a més del sector de serveis, que actualment se situen als polígons industrials de Cotes Baixes, la Beniata i Sant Benet, i de l'actitud emprenedora dels alcoians dels que sempre s'ha dit que són els més catalans dels valencians. Compta amb una seu de la Universitat Politècnica de València.

La ciutat d'Alcoi, capital de la comarca de l'Alcoià, ocupa el centre d'una depressió (la foia d'Alcoi) envoltada per serres (Mariola, el Carrascar de la Font Roja , els Plans i la Serreta ), els cims de les quals arriben als 1.000-1.350 metres d'altitud. Les comunicacions sempre han estat condicionades per un relleu accidentat, que ha obligat a construir grans obres públiques. La carretera N-340 (Barcelona-Cadis) comunica la ciutat amb Alacant pel sud i amb Xàtiva-València pel nord, amb enllaços a la N-III. La comarcal 3113 (Banyeres de Mariola-Callosa d'en Sarrià), la comunica amb Bocairent i Ontinyent per l'oest i amb Benidorm i l'autopista de la Mediterrània per l'est. La xarxa viària es complementa amb el ferrocarril Alcoi-Xàtiva-València. Relacionem tot seguit una mostra del seu ric patrimoni històrico-artístic:

• Els ponts que salven els barrancs dels rius Barxell, Molinar i Serpis separen la ciutat moderna i industrial del típic del barri vell i que fan que Alcoi siga coneguda com la ciutat dels ponts: Maria Cristina, de 1838; Fernando Reig, de 1987; Sant Roc, de 1862; La Petxina , de 1863; Sant Jordi, de 1931; Viaducte de Canalejas, de 1907; Tossal, antic de sant Roc, Alcassares, Cadisenyo, Buidaoli, Cocentaina i Set Llunes, aquest ideal per a practicar el salt de pont.
• Església de santa Maria Clàssica del XVIII. 1726-1768 Reconstruïda els 50. Amb magnífica portalada barroca i Mare de Déu de Gràcia, atribuïda a Jacomart (1413-1461) .
• Església de sant Mauro i sant Francesc (amb museu d'art sacra) Segle XVIII. Cremada durant la guerra de 1936-39, reconstruïda durant la dictadura franquista. El claustre és l'actual Glorieta.
• Església de sant Jordi. Estil bizantí. Reconstruïda en 1913. Conserva un llenç de l'alcoià Ferran Cabrera amb la llegenda de sant Jordi.
• Capella de sant Miquel. Finals del XVIII.
• Monestir de sant Agustí (1338) aixecat sobre el solar del castell.
• Ermita de sant Cristòfol. Del segle XX sobre una anterior del XIV.
• Ermita de sant Antoni. En el cim de la muntanya homònima. Gòtica, segle XIV, amb afegits posteriors.
• Castell d'Alcoi. Torres i muralles. Segle XIII. Més de 20 torres o portes d'accés. Desaparegut per l'empenta del creixement urbà, encara poden observar-se:

  Portal de Riquer. Formava part del recinte murat del XIII.

  Arc de sant Roc. Segle XVIII per donar accés als carros.

  Torre de Na Valora. Formava part del recinte murat del XIII.

  Placeta de les Xiques, conserva un llenç complet de la muralla i una torre Torre del Postic o Barbacana.

• Ajuntament, de 1846. Teatre Calderón. Avui cinema, però on es mantenen concerts, funcions teatrals i d'altres mostres d'activitat cultural.
• Teatre Principal, de 1838.
• Museu Arqueològic Camilo Visedo. Instal·lat en un edifici renaixentista que fou adquirit per la Cort i Consell Comunal de la ciutat per a convertir-lo en Casa de la Vila. Declarat Monument d'Interès Artístic
• Casal de sant Jordi. Museu de la Festa.
• Raval Vell. Passejada pel barri medieval del XVI –Pobla Nova de Sant Jordi—que en 1820-1830 passà a ser l'Alcoi on vivien amuntegats els treballadors de l'Alcoi industrial. Avui molt degradat.
• La Plaça d'Espanya. Remodelada per Santiago Calatrava (1951) en 1996.
• Plaça Major, o de Dins. Ocupa l'antic claustre de sant Agustí, de 1338 fundat per la muller de Roger de Llúria (senyor de les terres) que cedí part del seu palau. El terra és de 1857 i la darrera reforma es va fer en 1901.
• Carrer Sant Llorenç, Avinguda del País Valencià, Costera del Gurugú, Carrer Sant Francesc, carrer Juan Cantó, carrer sant Nicolau. Farcits de cases de la burgesia de finals del XIX primeries del XX: Palau d'Albors, Casa de Cultura, Casa de la Bolla , seu de la Real Fàbrica de Paños de Alcoi ; Casa del Pavo , Círculo Industrial, etc.
• Castell de Barxell. En la partida del mateix nom, antiga alqueria musulmana on es poden contemplar algunes masies i molins fariners. Propietat municipal des del segle XV en què fou adquirit pels jurats d'Alcoi. En estat de ruïna i abandó.

Capítol a banda mereix la gastronomia alcoiana, començant pels aperitius, les tradicionals “picaetes”, espardenyes, abissinis, garibaldins, croquetes d'aladroc, de bacallà, etc, continuant pels embotits i guisats tan autòctons com les bajoques farcides, la borreta, l'olleta de músic, els pastissos de carn o la pericana, sense oblidar els dolços: torrats, peladilles, pinyonets, nous ensucrades, pastissos de glòria o torrons. Sorprèn també la quantitat de begudes que s'han inventat per aquestes contrades com ara l'herbero, fabricat amb herbes de la Mariola ; el cafè-licor que es consumeix sol o mesclat amb gasosa, cola (plis-plai), aigua de civada o llimó granissat (mentireta); la paloma, etc.

Si parlem de festes també hi trobem un munt, la Cavalcada de Reis més antiga de l'estat, des de 1885; també per Nadal el Betlem de Tirisiti, des de 1840 s'hi representa aquesta obreta de teatre de titelles bilingüe amb els seus coneguts personatges: Tirisiti, la seua dona Tereseta, el Jesuset, l'agüelo, moros i cristians i el brau de cartró, barreja de motius populars i religiosos; per Setmana Santa la processó dels “xiulitets”, els alcoians reben l'encontre de Jesús i sa mare fent sonar milers de xiulets; el diumenge de Glòria hi ha el primer acte públic dels Moros i Cristians amb la desfilada d'un membre de cada filà; el Corpus amb danses populars: Els Arquets, la Moma, i figures populars els Gegants, els Nans i la Cuca Fera i, per descomptat la més famosa de quantes festes de Moros i Cristians se celebren arreu del món, autèntica festa gran alcoiana.

L'anual Mostra de Teatre, amb representació dels millors grups del País, el Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi i la Temporada de Concerts i Òpera, que enguany –2005-- arriba a la XXII edició, donen testimoni de l'activitat cultural de la ciutat.

Cal citar d'entre els seus fills distingits al cantant Ovidi Montllor (1942-1995), a l'escriptora Isabel Clara Simó (1943) o a l'escriptor Juan Gil Albert (1904-1994) com a representants contemporanis d'una llarga nómina d'alcoians il·lustres.

Més informació en la xarxa:

• Alcoi. Ciutat Digital
• Alcoi.com
• Alcoi Digital
• Betlem de Tirisiti
• Castillos y fortalezas de la CV.
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Colla Ecologista La Carrascar
• Escola Politècnica Superior d'Alcoi
• Gremi de Campaners Valencians
• Sociedad protectora de amimales
• Wikipedia

BANYERES DE MARIOLA

Al terme, molt esquerp i accidentat, hi ha l'alt de la Barcella ( 1.210 m ), Les Talaies ( 1.045 m ), Penya la Blasca ( 1.119 m ) i el Capollet de l'Àguila ( 959 m ). Hi ha nombroses fonts: la Font del Sapo , Font del Cavaller, Font del Teularet de Roc, Font de la Coveta , Font dels Brulls, etc i brolladors, com ara el naixement del Vinalopó. La seua pertinença a la serra de Mariola fa que la flora hi siga molt important per la qual cosa al parc municipal de Villa Rosario s'ha instal·lat l'Aula de Natura on s'estudia i es dóna a conèixer la vegetació de la zona. A banda del Vinalopó el municipi està solcat pels seus afluents: Barranc dels Pinarets, Marjal i Barranc d'ull de Canals.

Hi ha a la zona de la Serrella, o Serreta, mostres de població ja des del Neolític. Jaume I (1208-1276) conquesta conquesta el lloc i el castell d'origen musulmà que anomenaren Benirches en 1248 i cedeix el castell a Bernat de Tous i el poble a Jofré de Raixa; als inicis del XIV fou propietat de Pere d'Artes; en 1381 la vila i el castell són adquirits, juntament amb Biar i Alfafara, per la universitat de Bocairent; roman en municipi bocairentí fins 1618. Durant la guerra de Successió pren partit pel borbó i es converteix en un important bastió de les tropes de Felip d'Anjou (1683-1746) que resistiren, sota el comandament del capità Raimon Casamayor , força atacs i setges dels partidaris de l'arxiduc. En agraïment pel seu comportament Felip V va concedir-li el títol de vila reial i el privilegi de " Muy Noble Fiel y Leal".

Relata Madoz, (1806-1870) ja en el segle XIX, com la vila es dedica a la producció de productes tèxtils, com ara barrets, faixes i mantes; així com a la producció de neu, que venien a Xàtiva i altres punts. Des de la dècada dels seixantes del segle passat ha desenvolupat una important activitat industrial: paper, cartonatges, plàstic, tèxtil i gèneres de punt que han atret molta població dels veïns Alcoi, Biar, Bocairent, Camp de Mirra i, fins i tot, de Castella.

La població, que s'enlaira en un contrafort de la Mariola, és la més alta de les comarques del sud. La fesomia del poble està marcada pels conjunt de carrers costeruts que acaben en l'ermita del Crist. Cal destacar del seu patrimoni:

• Església de nostra senyora de la Misericòrdia . (1734-1752). Barroca, amb important façana i altar major. També cal citar la capella de la Comunió , classicista de 1899.
• Ermita de santa Maria Magdalena –popularment la Malena--. Gòtica.
• Ermita del sant Crist . Punt culminant de la vila, de principis del XX, a la que s'arriba per un Via Crucis del XVII, reconstruït després de la guerra de 1936-39.
• Ermita de sant Jordi . Formava part del molí del Sol. D'estil neogòtic, reconstruïda en 1990.
• Torre de la Font Bona. Segle XV. Recentment restaurada, alberga el Museu Arqueològic Municipal i el Museu Valencià del Paper .
• Castell de Banyeres ,o del Tossal de l'Àguila. Almohade, del segle XII, important talaia per la seua privilegiada situació. Important torre de l'homenatge. En molt bona condició alberga el Museu de la Festa de Moros i Cristians .
• Castell de la Serrell. Restes molt deteriorades.
• Molí de la Farina. Encara en funcionament.
• Molins, fàbriques i tallers abandonats testimonis de l'activitat fabril de Banyeres.

La gastronomia està representada per les coques de farina i tomaca, l'olla de penques, gaspatxo a les herbes de la Mariola, borra, pericana, "cocots" de tonyina, coques fregides i el "mullao" de conill i tomaca. El més famós de la seua gastronomia és l'herbero, licor fet d'herbes de què existeixen tants receptes com fabricants.

Es celebren, per sant Jordi i en el seu honor, Moros i Cristians.

Més informació en la xarxa:

BENEIXAMA

Al seu terme trobem paratges naturals com la Rita i la Talaeta i s'hi ha instal·lat el Centre Astronòmic de Beneixama (també conegut con Ciutat de les Estreles), espai destinat a l'observació i gaudi d'activitats astronòmiques i mediambientals.

El primer senyal de poblament es troba en el jaciment eneolític del Molí Roig. La vila actual té els seus orígens en una antiga alqueria musulmana pertanyent al terme de Biar. Fou integrada a la corona aragonesa per Jaume I (1208-1276) mitjançant el pacte del 1245. En 1248 s'esmenta Beneixama en el Llibre de Repartiment indicant que serà poblada per Pere Ballester i cinquanta colons cristians. En 1276 el rei va donar el lloc i la torre a Gil Martí d'Oblites per la seua lluita contra els musulmans. En el segle XV es va veure molt afectada per les guerres amb Castella. El 1448 Alfons el Magnànim (1396-1458) va atorgar el títol de vila. En el XVII per culpa de l'expulsió dels moriscs roman gairebé despoblada. El XVIII és un segle de creixement; en 1777 assoleix la independència eclesiàstica i el 14 de desembre de 1795 l'administrativa amb la definitiva separació de Biar, per decret de Carles IV (1748-1819). A principis del segle passat va sofrir una baixada demogràfica per l'emigració cap a nuclis industrials propers com Villena o Alcoi, i més llunyans com Barcelona o València. Després un bon aprofitament de l'agricultura ha propiciat el creixement de la població repartits en dos nuclis de població: Beneixama i El Salse.

L'economia es basa en l'exportació dels seus productes agrícoles: fruites, vins i aiguardents.

El seu patrimoni comprèn:

• L'església de sant Joan Baptista, de 1841, neoclàssica amb dues torres bessones i bella cúpula central.
• Torre de Beneixama, musulmana. Fortificava l'alqueria a què pertanyia.
• Torre del Negret, de la mateixa època i també dintre d'una alqueria. Ambdues són citades en el Llibre de Repartiment.
• Ermita de la Divina Aurora. Aixecada sobre l'anterior església en el segle XVIII.
• Ermita de sant Vicent Ferrer – El Salse. 1847.
• Ermita del santíssim Crist. 1867.
• Antic convent. Actual Escola Llar.
• Museu Poeta Pastor Aycart.
• Molins arreu del terme, vestigis d'antigues activitats econòmiques.
• Escasses deixalles del castell i la murada que no deixen saber si fou castell o alqueria fortificada.
• Pou de neu en la Solana.

El seu plat típic és el figatell.

Pàgina web de l'Ajuntament
(en castellà)

Més informació en la xarxa:

•  ADAV
• Beneixama.net
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Centre astronòmic de Beneixama
• Ciudad de las Estrellas
• Civis. Sistema Informació Municipal
• Gremi de Campaners Valencians
• Grup de Muntanya de Beneixama
• Vikipedia

BENIFALLIM

Ubicada en la Serra del Rontonar, compta amb paratges esquerps que inviten a la caminada. Les excursions més característiques condueixen al castell, al barranc de la Capella, on hi ha les restes d'un llavador recentment restaurat; o al pou de neu del coscollar de la serra.

Població d'origen musulmà conquerida a mitjan segle XIII per Jaume I (1208-1276), qui la donà als Castelló, els quals la transferiren als comtes de Ròtova. En 1316 el senyoriu el posseïa Bernat de Cruïlles. El 1535 l'església s'independitza de la de Benilloba. En 1609 l'expulsió dels moriscs determinà el seu despoblament. En el segle XX l'emigració marca un acusat descens demogràfic.

L'economia és basa totalment en l'agricultura de secà.

La població manté les característiques dels pobles de muntanya, carrers estrets i costeruts i cases blanques. Del seu patrimoni:

• Castell àrab. De grans dimensions, en estat de ruïna. Sembla que és el més antic construït en les comarques del sud.
• Palau dels comtes de Ròtova. Actual ajuntament.
• Església mossàrab de sant Miquel arcàngel del segle XIX.

Més informació en la xarxa:

• Civis. Sistema Informació Municipal
•  Andarines.com
• Castillos.net
• Castillos y fortalezas de la CV
• Gremi de Campaners valencians
• Llavador del Barranc de la Capella
• Wikipedia

BIAR

Pàgina web de l'Ajuntament
(en castellà)

Més informació en la xarxa:

• ADAV
• Castillos. net
• Castillos y fortalezas de la CV
• Centro Cultural Islámico de València
• Civis. Sistema Informació Municipal
• Comparsa Cristiana Els Blavets
• Diputació Provincial (en castellà)
• Escaparate Digital
• Gremi de Campaners valencians
• Seu de Biar de la Universitat d'Alacant
• Turisme de Muntanya
• Vikipedia
• Web oficial de Turisme de la CV
• Wikipedia

CASTALLA

El gentilici, segons Sanchis Guarner (1911-1980) (Els pobles valencians parlen els uns dels altres), és castallut i segons la plana web municipal castellut.

Compta Castalla amb un ampli terme que s'estén per les serres de l'Arguenya (1.228 m ), de Castalla (1.175 m ) i del Maigmó (1.296 m ) on trobem infinitat de camins per a senderistes i paratges com el Xorret de Catí, el Clot de les Manyes, el Pantanet o l'Avaiol.

Al castell s'han trobat restes del Neolític, del Bronze, dels ibers, dels romans, que l'anomenaren Castra Alta “fortalesa alta” i dels àrabs. El primer castell, d'origen musulmà, estava inclòs en la taifa d'Almizra, en zona de conquesta aragonesa. Jaume I (1208-1276) va obtenir la cessió d'aquesta plaça, que era en poder de Ximén Pérez d'Arenós -gendre d' Abú Zaid, antic governador almohade de València, a canvi de les de Xest i Vilamarxant i a causa de la seua importància estratègica fou poblat des de l'inici amb cristians.

En 1311 el rei va atorgar el permís de fer mercat els dissabtes, la qual tradició encara es conserva; en 1336, Pere IV (1319-1387), l'afegeix a la Corona; en 1362 hom crea la baronia de Castalla i se l'atorga a Raimon de Vilanova i Lladró, dels Maça de Lizama; per transaccions familiars acabà pertanyent al marquesat de Dos Aigües fins el 1889 en què se l'atorga el títol de ciutat; en la guerra de Successió fou fidel al borbó el qual, en agraïment, li va concedir una sèrie de privilegis reials i el títol de “ Muy Noble Fiel y Leal ”; durant la guerra del francès fou escenari de dues importants batalles: en la primera, la imperícia del general Josep O'Donell -germà del regent Enric O'Donell -- provocà la desfeta de la tropa espanyola, superior en nombre i armes a la del general Suchet (1770-1826); la seua conseqüència fou la presa de Castalla pels francesos en el més de juliol del 1812; en la segona batalla, que tingué lloc el 13 d'abril del 1813, la victòria va correspondre a les forces espanyoles dirigides pel general Francesc Xavier Elio (1767-1822), i marcà el principi de la retirada francesa de terres valencianes.

Com a la resta de la Foia i de la comarca hi ha una economia pròspera consolidada en diferents sectors industrials, com ara la construcció, el moble, l'hostaleria, el tèxtil i, sobre tot, la fabricació de joguines. Quant a l'agricultura, gran part del terme està dedicat al secà, ametla, olivera i vinya.

El poble conserva el traçat de carrers estrets i costeruts, com el de les Tronetes o el Major, plens de casalots nobiliaris dels segles XVII, XVIII i XIX. Els monuments més rellevants són:

Citarem com a festes més rellevants de totes les que s'hi celebren la de Moros i Cristians que es fa a principis de setembre.

Quant a la gastronomia direm que Castalla és el bressol del gaspatxo que es degusta arreu de la Foia i de totes les comarques del sud, però també cal parar esment en la borreta de bacallà, l'arròs amb conill, el putxero de fassedures o l'arròs de la muntanya, adobats tots ells amb l'oli que s'hi produeix i regat amb el vi Castillo de Castalla de producció local.

Acabarem aquest passeig per Castalla homenatjant un dels seus fills més coneguts, l'escriptor Enric Valor i Vives, una de les més insignes figures de les lletres catalanes del segle passat, que va néixer el 22 d'agost de 1911 i va deixar-nos el 13 de gener de 2000, després de llegar-nos obres com L'ambició d'Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), La idea de l'emigrant (1982), Temps de batuda (1982), Enllà de l'horitzó (1991) o Rondalles valencianes, recull de rondalles d'arreu del País; però en ser important la seua obra narrativa és en la gramatical on trobem joies com Millorem el llenguatge (1971, 1979), Temes de correcció lingüística (1983, 1989), Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973 i, en versió catalana, 1977, 1979, revisada el 1984) i, la més coneguda: La flexió verbal (1983, 1984, 1985 i 1986).

Pàgina web de l'Ajuntament
(en castellà)

Més informació en la xarxa:

• Castillos y fortalezas de la CV
• Castillos Net
• Civis. Sistema Informació Municipal
• Diputació d'Alacant (en castellà)
• Ermita de la Sang
• Escaparate Digital
• Federació Valenciana de Municipis i Provincies (en castellà)
• Gremi de Campaners Valencians
• Moros i Cristians
• Viquipedia
• Web oficial de Turisme de la CV
• Wikipedia

Més informació en la xarxa:

• Almirra.com
• Castillos.net
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Civis. Sistema Informació Municipal
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• lADAV
• Wikipedia

El topònim té origen iber, significaria quelcom així com “lloc entre rius” i prové del petit poblat que hi hagué entre els riu de Les Caixes i la rambla Gavarnera, avui eixuts.

Enclavat en la subcomarca natural de la Foia de Castalla, el terme es troba voltat per les serres d'Onil, Biscoi , Maigmó, Cuartel, Penyaroia, Alguenya i Reconco; els paratges més coneguts són el barranc dels Molins, Sant Pasqual, Torretes, Más del Cantó i, per a senderistes, el Camí dels Pous de Neu, el camí del Carrascal o el de Xixona; també paga la pena conèixer el Menetjador, poblat d'alzines, sureres, pins i sotabosc mediterrani.

En temps de la conquesta fou una o més una alqueries que pertanyien a Zeid Abu Zeit , senyor de Castalla i antic rei almohade de València, qui va cedir-les a sa filla Alda, maridada amb Ximén Pérez d'Arenós, el qual, atenent el desig de Jaume I (1208-1276) li canvià el senyoriu per altres possessions reials. En l'any 1286 es realitza la donació per part d'