ARANYEL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
405 m |
19,20 km2 |
856 |
228 |
142 |
Aranyeler/era |
Com a la resta de la comarca s'hi parla castellà. Compta amb els nuclis de població d'Arañuel i La Artejuela. El terme està travessat i regat pel riu Millars i el terreny és eminentment boscòs, pins, bosc de ribera i flora mediterrània. Hi abunden les fonts, Fuente Manzano, Fuente Seguer, Fuente de la Hoya i moltes més; també cal citar les piscines naturals que formen els meandres del riu. Les màximes altures són el Campero (914 m) i El Magraile (878 m).
Hi ha jaciments ibers disseminats pel terme. Existeixen indicis de població àrab en l'any 786. Fou conquistada per en Jaume I (12208-1276) i donada a la família Vallterra. Posteriorment passà a formar part del senyoriu del comte de Villanueva. Des de mitjan segle XIX l'emigració --principalment cap a Barcelona-- ha delmat la població de manera important.
El seu patrimoni consteix en:
-
Església de l'Assumpció . Del s XVII. Hi ha un peu de custòdia de la mateixa època.
-
Ermita de sant Roc .
-
Ermita de santa Bàrbara , en La Artejuela .
-
Antic Palau .
-
Ajuntament .
-
Tot el casc urbà , de cases blanques amb teulada àrab que formen un conjunt pintoresc.
-
Masies típiques de la zona, escampades pel terme.
De la seua gastronomia, basada en els productes de la terra, destaca el guisat de carn de bou; fritada de porc “de la Jarra ”; olla i gatxes. Dels dolços, les figues albardades de la Nit de Nadal i la “Caridad ” coca de farina,.ou i llavoretes.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
 |
|
|
ARGELETA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
311 m |
15,50 km2 |
400 |
117 |
117 |
Argeletà/ana |
Poble de parla castellana el terme del qual està poblat de pins i alzines en la seua major part, encara que els incendis soferts en la dècada dels 90 deixaren la seua empremta en el paisatge; la resta del terreny està ocupat pels cultius de secà pràcticament abandonats i una xicoteta porció, al costat del riu Argeleta (o Vilafermosa), dedicada als cítrics. A banda del riu que és el centre turístic del municipi, hi ha nombroses fonts com ara la de Los Ignacios que naix entre enormes roques i desaigua al riu; la Sima de la Muela, de gran profunditat; coves com la de Pons, la del Cabezo i Avenc Simba i gran quantitat de senders perfectament senyalitzats per a perdre's per la natura.
L'escriptor grec Estrabó (63 aC-21 dC) i el geògraf romà Rufo Festo Avieno en la seua Ora Marina parlen ja del lloc. En 1262 apareix documentat com Arjalidah. En temps de la Reconquesta era una torre que pertanyé a Ferran Pérez, fill de l'antic governador de València, Abu Zeyt, qui desprès de la conquesta va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va anar cedint terres i privilegis a la noblesa cristiana. En 1491 el poble, que continuava habitat pels moros, passà a propietat de la Corona fins que va ser adquirit per la família Arenós. L'expulsió dels moriscs, en 1609, deixà el lloc gairebé desert fins el 23 de febrer de 1611 en què el nou senyor, Pere Escrivà Sabata , baró d'Argeleta, donà carta pobla a 24 famílies. La baronia d'Argeleta va pertànyer al marquès de Monistrol dintre de la governació de Morella, abans d'establir-se la distribució territorial en províncies.
La seua economia està repartida entre l'agricultura de secà; la construcció i els serveis, sectors creixents degut a la proximitat a nuclis de població en continu creixement pel turisme d'interior i la indústria, ja que molts dels seus habitants es desplacen diàriament a les fàbriques de ceràmica d' Onda o Ribesalbes.
Del seu patrimoni:
Castell de la Mola del Bou Negre . Musulmà, anterior al s XII. En completa ruïna.
-
La Torre Quadrada . Part del palau d'Abu Zeyt. Restaurada recentment.
-
La Torre Redonda. Segle XII. Formava part de la infraestructura defensiva. Es troba en la plaça principal del poble perfectament restaurada. Alberga el Museu Etnològic.
-
Església de santa Anna, del s XVII. Barroc xorigueresc.
Per acabar parlarem de menjars; els més típics d'Argeleta són l'olla,la fideuà, la paella d'interior i els productes del porc.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
CAMPS D'ARENÓS
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2005 |
GENTILICI |
|
- |
- |
- |
- |
- |
- |
Poble ja desaparegut on es parlava castellà. Com a poble de muntanya comptava amb força paratges d'esbarjo com ara les fonts d' Ignacio , de la Viñaza , del Regadio i del Ontanar .
S'han trobat deixalles d'època ibera als jaciments de Caseríos de Cabezo i Los Calpe.. Els àrabs s'hi assentaren en l'any 1001 procedents de Xèrica i construïren el castell de la Viñaza o d'Arenós,que donà nom a tots els pobles de les contrades; va mantenir la seua població darrere la conquesta, en 1237, i va continuar pertanyent a Zeit Abú Zeit, rei moro de València que hagué d'abandonar aqueixa ciutat i refugiar-s'hi al convertir-se al cristianisme, i passà a Ximén Pérez d'Arenós en maridar amb, Alda Ferrandis , una de les filles de l'àrab; en 1271 va rebre, amb la resta de la baronia, carta pobla; en 1355 per matrimoni de Violant d'Arenós amb Alfons d'Aragó (1332-1412), primer duc de Gandia roman integrada en eixe ducat. En 1462 desapareix el castell i els seus habitants es dispersen pels diferents llocs de la zona, Camps s'integra com a poblet de la Pobla d'Arenós; en 1464 la baronia és confiscada i passa als Vilafermosa; en 1715 va obtenir parròquia pròpia independent de la de Pobla ; el 23 de març de 1841 se segrega de Pobla i obté municipalitat pròpia; el 24 de setembre de 1966 es confirma la notícia de la construcció d'un embassament; en 1977 les aigües del Millars engoliren el poble. En el moment de la seua desaparició tenia poc més de 150 habitants que parlaven, com a la resta de la comarca, castellà i que foren adscrits a Montanejos.
El seu únic monument ressenyable era l'església de sant Pere, construïda en 1631 ( Madoz (1806-1870) diu 1650) com a ermita i convertida en església entre 1785-1811
P.S.
Servisca aquest article sobre un poble que ja no existeix d'homenatge a tants altres pobles que han desaparegut víctimes de la nostra voracitat i inconsciència.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
CIRAT
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
403 |
41,10 km2 |
1.543 |
281 |
256 |
|
Com a tots els pobles de l'Alt Millars a Cirat, que és la capital comarcal, es parla castellà. El terme, esquerp i muntanyós, s'estén al llarg de la vall del Millars farcit de pinedes, altures de més de 1.000 m, fonts (La Salud, Macastra, Lobo, Arboçar, Úmbria, Cresp, Costur,Jara, Jarica, Carrasca Mitgeta); paratges (aldea de El Tormo, El Molino, el mirador de Ociño, el barranc de las Salinas, amb el Salto de la Novia, la Caldereta, la Bañera ), i llocs per a practicar senderisme i fins i tot el parapent.
D'origen en una vila romana, el seu castell, construït en època àrab, va constituir un destacat enclavament militar; rere la conquesta cristiana conservà la seua població musulmana i pertanyé a Abu Zeyt fins 1235, data en què la població s'avalotà en convertir-se aquest al cristianisme; reconquistada un any després pel mateix Zeyt passà a la Corona a la seua mort. El 1343 el lloc fou venut a Gonçal Ximénez d'Arenós, tornà posteriorment a la Corona i successivament fou propietat dels Vilarig –un Bernat d'aquest llinatge fou anomenat comte de Cirat pel rei Felip IV (1683-1746), els Calatayus, els Català, els Villacis i els Martínez de Pison ; l'expulsió morisca en 1609 delmà la població al 50%; fou un escenari destacat de les guerres carlines, arribant a ser cremades algunes de les seues cases per aquests; en 1960 arribà al seu màxim de població per la construcció d'una central elèctrica.
L'economia es recolza únicament en l'agricultura de secà.
El nucli urbà conserva la flaire dels pobles àrabs i el passeig depara la contemplació de:
- El palau dels Comtes de Cirat. Edifici fortificat del XIV. Restaurat.
- Ajuntament.
- Castell de Cirat. Completament arruïnat i amb escasses deixalles.
- Torre del Comte. Torre defensiva del segle XIII, modificat en el XVIII. Necessita atenció.
- Castell de El Tormo. En el llogaret del mateix nom de què no hi ha pràcticament restes.
- Santa Maria dels Desemparats de El Tormo.
- Campanar barroc.
- Església de sant Bernat. Segles XVIII-XIX.
- Plaça de sant Isidre.
- Museu Etnològic. Instal·lat en la Casa de la Cultura.
Bon oli d'oliva, embotits i carns, olla de card i bona rebosteria casolana constitueixen la gastronomia local.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
CORTES D'ARENÓS
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
985 m |
80,60 km2 |
1.439 |
410 |
387 |
Cortesà/ana |
Malgrat que es contemplen altres hipòtesis la més fiable sobre el topònim Cortes és que prové del llatí Curtes , “corral, lloc on es guarden animals”. A Cortes d'Arenós i la seua aldea, Sant Vicent de Piedrahita, fundada també pels àrabs i que rep el seu nom en honor a sant Vicent Ferrer --que hi predicà-- es parla castellà.
Al terme localitzem el Còria (1.329 m) o el Cabezo de las Cruces (1.704 m), importants plantacions de pins i rebollars i diverses fonts, com la de la Teja , los Berros i Collara conformen la geografia local presidida pel Rebollo (o El Abuelo), roure reboll de més de 700 anys d'antiguitat, que és el més vell de l'estat.
Tot i que el seu passat prehistòric no està suficientment investigat és evident la presència d'humans des dels ibers; d'origen en un alqueria musulmana fou conquistat per Jaume I (1208-1276) el qual va confirmar com senyor de la Baronia d'Arenós, formada per Cortes d'Arenós, La Pobla d'Arenós, Camps d'Arenós i d'altres poblacions, al rei moro de València, Zeit Abú Zeit convertit ja al cristianisme amb el nom de Vicent Fernández i casat amb Maria Ferrandis, qui va cedir-lo a sa filla, Alda Ferrandis , casada amb Blasco Eximen, qui afegí Arenós al seu nom; després va pertànyer a Ximén Pérez de Tarazona, al seu fill Blasco, a Gonçal Ximénez i a Pere Jordan¸ en 1318 se segrega de la Baronia; continua passant per diversos senyorius, entre els quals els ducs de Gandia i la pròpia Corona ; el 1471 Joan II (1398-1479) crea per a son fill Alfons el ducat de Vilafermosa que inclou el senyoriu d'Arenós i, per tant Cortes d'Arenós; des del segle XVII pertanyé als Urrea, dels quals l'heretaria el comte d'Aranda; en la primera guerra carlista el vigent senyor del lloc, Pere Gómez Guillén, pren partit per Isabel II (1830-1904) però no pot evitar la caiguda del poble i de les altres localitats de la comarca rere la batalla del Mas d'Arnau; en 1875, durant la tercera carlistada , el poble fou envaït pels carlins durant un llarg període fins que foren expulsats per les tropes lleials a la reina el 18 de maig del 76, aquestes vicissituds deixaren al poble afonat econòmicament; però el fet més trist de la història del lloc esdevingué en novembre de 1965, un terratrèmol provocà escletxes en diversos edificis; dies després un temporal de pluja ve a agreujar la situació, tot plegat i l'acció de la dinamita empleada en les obres del clavegueram provocà la decisió municipal de considerar el desallotjament --en molts casos per la força-- i enfonsament de 69 cases, més de 250 persones, que hagueren d'emigrar gairebé en la seua totalitat provocaren un esfondrament a tots els nivells, econòmic, demogràfic, psicològic, etc de què a poques penes s'ha recuperat.
Tradicionalment els veïns de Cortes han viscut de l'agricultura, però la seua economia s'ha vist dinamitzada els darrers anys per la creació de l'empresa Aguas de Cortes, que comercialitza una excel·lent aigua mineral i al voltant de la qual gira tota l'activitat del poble. L'activitat artesanal encara conserva tallers de cuiro, fusteria, ceràmica i vímet.
Patrimoni:
-
Casa del marqués del Real Agrado. Segle XVII.
-
Almàssera de Sant Vicent. Destinada a fins socials i culturals.
-
Antic forn àrab. Reconvertit en Museu Etnològic del Pa.
-
Església de sant Vicent Ferrer. Segles XVII i XVIII.
-
Església de nostra Senyora dels Àngels. Barroca, segles XIV-XV. Allotja algunes obres d'art sacre gòtiques.
-
Ermita de santa Bàrbara.
-
Ermita de sant Cristòfol.
-
Portal carrer Ferreries. Segle XVIII.
-
Pont romà.
Quant a la gastronomia, destacar el trufat de gallina, l'escaldum de sang de corder o l'olla, com a àpats tradicionals; sense deixar de banda la rebosteria: figues albardades, paciències o collà, entre d'altres moltes llepolies.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
EL CASTELL DE VILLAMALEFA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
808 m |
38,2 km2 |
1.339 |
130 |
98 |
Casteller/era |
Poble de parla i gentilici castellans, amb un terme molt muntanyós que compta amb diferents paratges dignes d'esment com ara l'aldea de Cedraman, el riu Vilafermosa, les fonts de sant Joan, de Picas , de la Tosca , d'Olmos i del Morron i la cascada el Chorrador .Els seus habitants viuen disseminats en els següents nuclis de població: Benachera, Castillo de Villamalefa, Cedraman, El Colladillo), La Granella , Mas-Quemado, Masia de Adelantado, Masia de la Loma , Masia de Montolio, Masia de Negre, Masia de Roque Chiva, Masia de Royo, Masia del Pozo i Masia del Prado .
Les primeres notícies que tenim són d'època àrab quan el governador almohade de València, Zayd, senyor del lloc, convertit al cristianisme féu concessió del terme i del castell primerament (1236) al bisbe de Sogorb i després (1247) al de Tarragona, el qual donà carta pobla en 1242 a cristians aragonesos per què fundessen una nova població que denominaren Vilafermosa. Va formar part de la baronia d'Arenós; altres senyors que es coneixen són: el duc de Gandia, la Corona i l'infant Jaume d'Aragó a qui Joan II (1398-1479) va desposseir del senyoriu a favor del seu fill Alfons . Fou testimoni actiu en les guerres carlines.
L'economia es basa absolutament en l'agricultura de secà.
Del seu patrimoni:
-
El castell. D'època àrab. El general Espartero (1793-1879) va ordenar la seua demolició i avui resta pràcticament desaparegut.
-
Palau del Rei Zayd
-
Església de sant Pere. Amb interessant campanar barroc.
-
Ermita del sant Crist del Calvari.
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
ESPADELLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
294 m |
12 km2 |
296 |
78 |
|
Espadellà/ana |
Municipi de parla castellana que presenta com a màximes altures la Penya Saganta, de 723 m, molt freqüentada pels escaladors, i el cim de Turís ( 656 m ). Hi ha, entre d'altres, les fonts de Piqueta, Melig, Sastre i Sílvia; les coves de Corral Blanc, Negra i l'avenc de Saganta i diverses rutes on practicar el senderisme. El riu Millars i el seu afluent Espadella donen la nota refrescant.
D'origen musulmà, el rei moro Abú Zeyt, que s'havia convertit al cristianisme, va donar-li-la a l'arquebisbe de Tarragona; després de la conquesta pertanyé a la baronia d'Arenós, concedida el 1242 a Ximén Pérez Tarazona; el 1355 la baronia passà –per matrimoni del primer duc, Alfons d'Aragó i Foix (1332-1412)– a la casa ducal de Gandia; el 1464 li fou confiscada a son nét Jaume, per sublevar-se contra Joan II (1398-1479); aleshores el rei va crear el ducat de Vilafermosa per a son fill Alfons i Espadella romangué inclosa en ell; fou lloc de moriscs (85 cases el 1609) pertanyent a la fillola de la Vall d'Uixó.
La deprimida economia local obliga els habitants d'Espadella a sortir a treballar als nuclis de població industrials propers, com ara Onda o Ribesalbes. El turisme rural i estacional ha donat en la dècada dels noranta un auge a la construcció i al sector serveis. L'agricultura, pràcticament abandonada, presenta, en la zona baixa, junt al Millars, que permet el reg, cultius de cítrics.
Patrimonialment conserva:
-
Casa Abadia. Edifici del XVII que conserva el seu flaire gòtic. Actualment és la Casa Consistorial.
-
Església de la Degollació de sant Joan Baptista. Del segle XVII, amb campanar d'estil barroc valencià.
-
Ermites del Calvari i de sant Roc.
-
Castell. En la Penya Saganta . Es troba en estat de ruïna i tan sols es poden observar part de les muralles i de la torre.
El plat típic és l'olla i la tradició més característica és la subhasta de les coques, que aporten les persones més conegudes del poble, que es fa el dia de Reis.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
FANZARA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
229 m |
35 km2 |
651 |
326 |
280 |
Fanzarí/ina |
El terme està solcat pel riu Millars i poblat de boscos de pins i alzines molt afectats pels incendis del les darreres dècades del segle passat. La passejada pel municipi ens durà al llit del riu on es pot prendre el bany en el Molí Bota i es pot practicar l'escalada en el Racó del Riu; també trobarem fonts com ara la de l'Alcúdia, la del Túrio; la del Canonge o la de l'Aljub; podrem pujar al Túrio i, si ens interessa l'espeleologia, entrar a la cova de la Mola o baixar als avencs del Cabezo o del Túrio .
Al municipi, de parla castellana, s'han trobat reste s de poblats ibers --poblat de Cantallops-- i romans; nogensmenys l'origen de la població és àrab; l'any 1259 Jaume I (1208-1276) va fer donació del castell i del terme a Teresa Gil de Vidaure i son fill Pere els quals atorgaren carta pobla en 1260; fou lloc de moriscs –440 cases el 1609— que rere l'expulsió d'aquests va veure reduïda sa població –212 focs el 1646– la jurisdicció senyorial del lloc la tingueren els ducs de Medinaceli; Teodor Granell, bisbe de Barbastre , fill de la localitat , va construir-s'hi un palau el 1 720 .
L'activitat principal és l'agricultura, fonamentalment secà, encara que hi ha també zona de regadiu on es conreen els cítrics, hi ha també una feble activitat taulellera.
El poble manté la fesomia àrab, amb els seus carrers estrets i sinuosos. El patrimoni local ens ofereix:
-
Castell de Fanzara , o Castellet. De reduïdes dimensions, malgrat trobar-se en estat de ruïna encara poden observar-se llenços de la muralla i part de la torre de l'Homenatge.
-
Ermita del Sant Sepulcre .
-
Església de l'Assumpció . Bastida en el XVII en estils herrerià i barroc, ha estat recentment restaurada.
-
Ruïnes de la Lleuxa . Antic poblat morisc abandonat.
Acabem aquest repàs per Fanzara menjant olla de col i card , paella de conill i pollastre i la carn i embotits del terreny.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
FONTES
|
ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
505 m |
10,90 km2 |
489 |
105 |
105 |
|
El municipi, de parla castellana, està enclavat en les vessants septentrionals de la serra d'Espadà i, per tant, és força muntanyós, la qual cosa ha comportat un tradicional aïllament; l'incendi de 1994 deixà els boscs en un estat del qual s'estan recuperant amb plantacions de pins, alzines i sureres; existeix una bona xarxa de camins rurals i, àdhuc, un sender que travessa gran part del terme i que fan del municipi un bon lloc per a senderistes i cicloturistes. Els paratges més recomanables són La Masadica , amb el seu monumental llentiscle, de més 200 anys d'edat; rambla d'Aiòder o riu Chico , amb espais on prendre el bany; fonts del Zuro, la Paciència, la del Canyar , amb piscina natural; la dels Chorricos, amb suposades propietats curatives; la Masá; la Jarica, la del Cura i la del Riu que canalitza l'aigua per a l'ús del poble; coves de Juan Lentejas , amb abundants mostres d'epoca islàmica; la de Peñalta , per a espeleòlegs avesats i ben equipats; la de Zailes, també per a espeleòlegs experimentats, la de Caminejos , que en èpoques pretèrites va servir d'habitatge i refugi, i el conjunt de coves, pot ser islàmiques, de Peñacasicas; els pous Negro, o Sin Suelo, un dels més bells paratges del municipi; el Azul, de difícil accés; el de la Cantarera i l'Olla; junt a un antic molí de blat citat en la carta pobla de 1611; el Perejil i els de la Jarica.
Encara que no es descarta poblament anterior, les primeres evidències remeten a una fundació àrab i concretament al governador almohade de València Abú Zeyt que, fins i tot desprès d'haver estat destronat per Zayyan Ben Mardanis continuà sent senyor del lloc; després de convertir-se al cristianisme va cedir-la, el 22 d'abril de 1236, juntament amb totes les seues possessions al bisbe de Sogorb; posteriorment va restar integrada en la baronia d'Aióder; després de l'expulsió dels moriscs, en 1609, va ser repoblada, a Furs de València, pel senyor de la baronia, Cristòfol de Funes, el 17 de setembre de 1611 amb 5 famílies de Godella; l'últim senyor fou Miquel de Saavedra, baró d'Albalat, Segart i Sogorb; la població augmentà significativament durant el XVIII i primera meitat del XX, en què l'emigració no ha deixat d'induir la tendència a la baixa; en 1989 un despreniment de roques en Peñacasicas deixà el poble incomunicat durant 6 mesos; el 4 de juliol de 1994 el terme va ser devastat per un paorós incendi.
Al poble s'ha trobat una necròpoli àrab i la resta del patrimoni consisteix en:
-
Església de Sant Roc. Segles XVII i XVIII, estil barroc, molt danyada durant la guerra de 1936 i restaurada amb poc de gust.
-
El Cub. Estructura de forma quadrangular construïda en el segle XIV i utilitzada com trull per a l'elaboració del vi.
-
Diversos peirons.
-
Les Eres. Murs de maçoneria d'origen musulmà, altres amb ceràmica medieval i les més recents, els pallars, del segle XVIII.
Acabem amb els menjars, els més típics dels quals són: bollos de migas, higas albardás, congretes i la fridura.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
|
LA FONT DE LA REINA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
811 m |
7,5 km2 |
|
29 |
50 |
|
El terme ,situat en el vessant septentrional, de la serra de Montalgrao és força accidentat i esquerp, farcit de fonts com ara la dels Magraners, la de la Pinosa, la de Pierres o la dels Banys, solcat pel barranc de la Maimona.
Població d'origen musulmà, on es parla castellà, repoblada per cristians procedents del Regne d'Aragó, va mantenir la població morisca fins el 1609, any de l'expulsió dels mateixos; segons la tradició son nom procedeix del fet que la reina Elionor de Portugal vingué en 1348 a passar una convalescència i hi va morir; en el segle XVIII formava part del senyoriu que pertanyia al comte de Vilanova; allunyada de les vies de comunicació i accés amb la costa, va sofrir una aturada tècnica i agrària que repercuteix en l'envelliment progressiu de la seua població, i l'emigració dels joves vers a València i les comarques del litoral.
Les principals activitats econòmiques són les agrícoles, darrerament es practica l'agricultura ecològica. També l'artesania popular arriba a alguna importància. Altre component econòmic més recent és el lloguer de cases per a turisme rural.
El casc urbà és molt pintoresc amb cases penjant sobre le barranc de la Graja i racons evocadors de temps passats. Cal destacar l'església de la Mare de Déu dels Àngels, barroca del segle XVIII i reclamar cap tipus d'intervenció ja que, segons que denuncia el Gremi de Campaners Valencians en la seua plana web , el seu estat de conservació és molt dolent.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
LA POBLA D'ARENÓS
|
ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
626 m |
42,70 km2 |
- |
173 |
209 |
|
Com a poble de la comarca de l'Alt Millars està inclòs dintre del domini lingüístic castellà. El terme municipal està format per quatre nuclis de població: Puebla de Arenoso, Los Calpes, Los Cantos i La Monzona, i s'estén al redós del riu i els seus afluents i barrancs que donen lloc a paratges com El Chorrador, brollador natural; les fonts de Sant Miquel, l'Almajal, Fuente Baja i moltes més; zones de bany: Maimona, Rodeche, el Pozo de las Palomas, Penya Giberte; àrea d'esbarjo de La Cobatilla; el sender PRVT -126 que al llarg de 35 km fa les delícies dels senderistes que hi poden conèixer diversos pobles de les contrades; també els cicloturistes i els escaladors tenen moltes possibilitats de fruir de l'accidentada orografia del municipi.
Malgrat l'existència de jaciments ibers en Los Calpes i en Cabezo és evident que la població es va formar a partir del segle XIII en el terme del castell musulmà d'Arenós; en 1229 Abú Zeyt i Jaume I (1208-1276) signen un pacte de vassallatge pel qual el moro podia ocupar tots el castells i llocs que volgués dintre del territori musulmà a canvi de renunciar a qualsevol dret sobre la ciutat de València; aqueix acord va provocar la revolta dels moros que no l'acceptaven i ocuparen el castell que acabà sent ocupat per Abú Zeyt i donat a sa filla Alda, casada amb Blasco Eximen d'Arenós –cognom que va canviar pel seu de Tarazona--, fill d' Eximen Pérez de Tarazona, posteriorment s'integra en la baronia d'Arenós i en 1317 rep carta pobla per a deu pobladors; en 1462 el castell fou assetjat per les tropes de l'Infant Jaume d'Aragó que s'hi assentaren en diverses parcel·les del territori donant lloc a noves ubicacions que componen l'actual terme; en 1464 fou finalment ocupat i enderrocat pels cristians, la baronia fou confiscada pel rei Joan II (1398-1479) i posteriorment passà al ducat de Gandia i acabà en el senyoriu de Vilafermosa; contemporàniament el fet més dolorós en la història de La Pobla d'Arenós és la construcció del pantà que comportà la desaparició del veí poble de Camps d'Arenós i l'expropiació de nombroses finques i cases amb la consegüent emigració massiva dels habitants cap a la ciutat; fins i tot el tema es veu agreujat per que la mancança d'aigua impedeix omplir el pantà en la seua totalitat amb el risc de lliscament dels seus vessants i la no res estrafolària possibilitat de que La Pobla puga ser engolida pel desplaçament de terres que en comporta.
L'ametla, l'olivera, la ramaderia bovina, ovina i avícola i l'apicultura són els sectors econòmics del poble que fretura absolutament de qualsevol indústria.
El casc antic, de traçat medieval, mena cap a la plaça principal on es troba l'Ajuntament, casalot nobiliari del segle XVII. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:
-
Castell d'Arenós. Ja hem comentat abans les seues vicissituds. Es troba en estat d'absoluta ruïna però des de la seua inaccessible talaia conserva un impressionant aspecte.
-
Església de Nostra Senyora dels Àngels.
-
Església de Sant Mateu. Segles XVI-XVII
-
Ermites de Santa Bàrbara, Sant Cristòfol i de la Mare de Déu dels Àngels.
-
Pont penjant. De 1894. Visible segons el nivell de les aigües del pantà.
-
Conjunt de masos tradicionals. Servisquen d'exemple L'Ardachera, amb surera centenària; o el de l'Oli.
-
Molí de Los Peiros . En la ratlla frontera amb Aragó.
L'Associació Cultural Almajal de La Pobla d'Arenós ha editat un recull dels menjars més representatius del poble de què destaquen: les farinetes, les olles (d'hivern i d'estiu) i tot el relatiu a la matança del porc.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
