Paco González Ramírez ©

Actualitzada 28.04.08 11:00

L'ALT PALÀNCIA

ALGÍMIA D'ALMONESIR

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
486 m	20,30 km2	747	1.191	319	286	Algimià/ana

També coneguda com Algímia de Monesil, la llengua que s'hi parla és el castellà encara que el 20,13% de la població declarà, en el cens de 200, saber parlar valencià.

Al terme hi ha abundants masses boscoses d'alzines i pins i nombrosos paratges ideals per a l'esbargiment com ara La Nevera, el pont de l'Estuco, la font de Donace, la d'Alcodori i moltes més; els pics de la Ràpita (1.105 m ) i d'Espadà (1.081 m).

Existeixen indicis de restes de la cultura romana en una inscripció llatina en el camí que va d'Algímia a L'Alcúdia de Veo, la traducció de la qual és: “camí privat de Marco Baeblo Severino”. Però la fundació és àrab i d'aquesta llengua pren el seu nom que significa, “lloc de reunió, mesquita”. Va ser conquerida per les hostes de Jaume I (1208-1276), rere una rendició pactada amb els moros, que incloïa mantenir la població musulmana, el primer senyor fou el duc de Lesa ( o Sessa). Revertida posteriorment a la Corona, el 8 de maig de 1581, la Vall d'Almonacid fou venuda per Antoni de Cardona a Donís de Reus, per un preu de 33.000 lliures i donada per aquest, el 4 de setembre d'eixe any, a Juana Henríquez, comtessa d'Aranda. Durant la revolta dels moriscs de la serra d'Espadà al seu terme tingueren lloc violentes accions contra els seus pobladors que foren desarmats i obligats a convertir-se al cristianisme. L'expulsió, el 1609, deixà el lloc despoblat i als Ximén d'Urrea com a amo de tots els béns abandonats. En maig de 1610 Pedro Ximénez d'Urrea, marquès d'Almonacid, signà carta pobla i va repoblar amb 27 famílies procedents de Navarra i de La Pobla d'Arenós. El 1611 ja comptava amb jurats oficials. Posteriorment, rere diversos canvis de titularitat, el senyoriu recaigué en la casa de Castel Rodrigo, fins les primeries del segle XIX en què va obtenir el títol de “municipi lliure” però amb terme compartir amb La Vall d'Almonesir, situació que es va mantenir fins el desdoblament d'ambdós municipis a finals del mateix segle. A l'inici del XX va sofrir una fort emigració que delmà la seua població tres quartes parts.

L'economia es basa en l'agricultura de l'oliva i l'ametla, la cirera; l'apicultura i l'artesania de la fusta de lledoner per a la confecció de gaiatos.

Situat en la vessant occidental de la serra d'Espadà el seu relleu és muntanyós i esquerp, encara que el municipi es troba en la vall d'Almonesir. Els carrers estrets i costeruts configuren la típica fesomia de poble de muntanya. La part més exterior de la població fou reconstruïda a principis del s. XVIII, seguint el model urbanístic de la quadrícula proposat per la Il·lustració. Quant a monuments:

• Església parroquial de Sant Joan Baptista . Barroca, del XVIII, amb murals apreciables en algunes de les capelles.
• Torre de l'Alfàndiga, pertanyent al sistema defensiu del castell d'Almonesir i que pot ser hostatjaria cap petit nucli de població en època medieval.
• L'ermita de la Cova Santa .
• Els ponts de l'Alfàndiga sobre el barranc.

Per tancar aquest passeig per l'Algimia farem referència a la seua gastronomia, basada en els elements naturals de la terra, caça, carn torrada amb allioli, guisats de porc senglar, embotits i l'olla de poble. Dolços com el pingano, les coques de figues i nous i las orilletas . A més a més s'hi elabora un excel·lent oli d'oliva.

Més informació en la xarxa:

• Algimia de Almonacid
• Castillos.net
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• La llum de les imatges
• Localització d'Algímia d'Almonessir al País Valencià
• Serra Espadà
• Wikipedia

ALMEDÍXER

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
411 m	20,90 km2	72	83	295	272	Almedixà/ana

Tot i que l'any 2001 declararen saber parlar valencià el 13,32% dels habitants la parla hi és castellana. El seu topònim àrab, Al-majasir, significa “llogaret" o "lloc de trobada ”.

De relleu mun tanyós, el seu terme compta amb paratges propis dels pobles de muntanya, amb gran quantitat de fonts i cims de no massa altura, dels que destaca el Cullera amb 997 m, l' Herrera amb 918 o la Rodana amb 684, coberts d'alzines i pins.

S'hi han trobat deixalles d'un poblat iber i algunes de romanes. El poble, de fundació musulmana, va ser des de 1233, com la major part dels pobles situats en l'aspra serra d' Espadà, lloc de recepció de musulmans eixits de la plana castellonenca, com a conseqüència de la conquesta de Borriana per Jaume I ( 1208-1276), el juliol d'aqueix any. En 1238 van ser conquerits el castell i la vila. Fou successivament propietat de Bernat Serra, les famílies Fanfans, Montcada i Centelles. En 1528 les tropes comandades per Alfons d'Aragó, duc de Sogorb, hi assestaren la definitiva desfeta als moriscs revoltats en el regne de València. El 1609 va romandre gairebé deserta per culpa de l'expulsió dels moriscs, la recuperació demogràfica fou lenta, ja que fins el segle XIX no va assolir una xifra d'habitants semblant a aquella.

La seua principal activitat econòmica és l'agricultura de secà, tot i que, a nivell industrial, hi ha una planta embotelladora d'aigua i el sector serveis està representat pel turisme rural.

Arquitectònicament citarem:

• Dos aqüeductes, un en Huerta Nueva i l'altre en l' Alfara. D'època romana i encara en funcionament.
• Església dels Àngels i de sant Joan Baptista, del segle XIII, reconstruïda en el XVIII.
• Restes de la muralla .
• Les ruïnes del castell, en el mont de la Rodana.
• L'Arc del Castell que dóna entrada a la zona més antiga del poble.
• La via romana.

La gastronomia, com en qualsevol població muntanyenca, és rica i contundent, basada en els productes de la terra: embotits, olla, a base de verdures; paella; la rebosteria amb la fullosa, torta de migas , torta de mollas , torta de higos secos o el Delgao de almendras y nueces . Citarem també la qualitat de les seues aigües; i els vins i , elaborats tradicionalment.

Més informació en la xarxa:

• Almedíjar
• Almedíjar, en el corazón de la Sierra de Espadán
• Alto Palancia
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• Localització d'Almedíxer al País Valencià
• Natura y Educación
• Wikipedia

ALTURA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
391 m	129,50 km	2.250	2.734	3.068	3.470	Alturà/ana

La població es concentra en el poble, però n'hi ha molta dispersa per les masies de l'ampli terme. Hi ha tres nuclis de població, Altura, El Convent i La Cova Santa, en aquest municipi de parla castellana en què declaraven parlar català el 22,19% dels seus habitants –dades de 2001 .

La seua orografia i situació en plena serra Calderona invita al senderisme; hi ha nombroses rutes arreu del municipi, com el GR10, que travessa la Calderona ; gran quantitat de fonts, com Las Fontanicas, la Torrecilla o la del Berro ; els pous de la Mena; cims, dels quals destaca el Montmayor (1.015 m) i el de Santa Bárbara ; i paratges com la Cara del Moro, el Cantal o el Salto del Caballo . El 3 de març de 2006 el Govern Valencià declarava Paratge Natural Municipal la Torrecilla-Puntal de Navarrete per la seua riquesa vegetal i faunística, a banda de ser un lloc ideal per a la practica del senderisme i el cicloturisme, a l'estar travessat pel G10, que uneix Puçol amb Lisboa.

S'hi coneixen jaciments de l'Edat del Bronze (cova de los Murciélagos i castell dels Torrassos). En el poblat de Portapán hi ha les restes d'un poblat emmurallat romà. L'origen de la vila és musulmà. Jaume I (1208-1276) la va conquistar en 1235 i donà el senyoriu a Pere Fernández d'Azagra; tenia llavors una important població musulmana, que es mantindria fins la crisi de mitjans del segle XVI (insurrecció de l'Espadà); el 1251 es fa la distribució d'aigües i l'amollonament dels termes de Sogorb i Altura. El 1275 Jaume I va concedir a son bord Jaume les viles d'Altura, Montant, Tormos i Mora, passant a formar part del senyoriu dels Xèrica; els quals la van retenir fins el 1296 en què es dona a Sanxo Pérez de Ribavellosa . En 1327 se li dona carta pobla. En 1385 l'infant Mar tí (futur Martí l'Humà (1356-1410) hi funda la cartoixa de Valldecrist a partir d'un butla del papa Climent VII (1478-1534) . Per la seua afecció al rei i la seua esposa, Maria de Luna , obtingué molts beneficis i el seu prior era membre natural del braç eclesiàstic de les Corts Valencianes. El mateix monarca pocs anys després (gener del 1407) va donar a la comunitat les viles d'Altura i Les Alcubles, amb el títol de baronia; aquest senyoriu durà fins la desafecció de comunitats realitzada per Mendizàbal (1790-1853) el 1836.

La feracitat de la Vall del Palància ha propiciat una agricultura força fèrtil que es basa en el secà, petits regadius i l'explotació dels recursos forestals. Hi abasta certa importància la ramaderia. A partir de la dècada dels setanta del segle passat la petita indústria ha anat fent-se lloc i el turisme estiuenc ha reforçat el sector serveis.

Parlem de patrimoni:

Cartoixa de Valldecrist . Fundada per Mar tí l'Humà en 1385. Des de la seua fundació es converteix en un important nucli de poder. Cap a finals del 1810 comença la seua decadència amb l'arribada de les tropes franceses, que en nombre superior als vuit mil homes ocuparen totes les dependències i iniciaren un saqueig que acabà en un expoliment gairebé total. El 1835 amb la desamortització la comunitat hagué d'abandonar-la, i l'any 1847, un particular n'adquirí les dependències. A partir d'aquest moment comença la ruïna definitiva d'aquest lloc històric. Després de 150 anys de total abandonament actualment es treballa en la seua restauració i recuperació.

Santuari de la Cova Santa . Tal com indica el seu nom, es troba a l'interior d'una cavitat natural. L'entrada és al costat de l'albergueria. Una gran sala de la cova és aprofitada com a capella i l'altar es troba a vint metres de profunditat, després de baixar per una àmplia escala. La imatge de nostra Senyora de la Cova Santa és un baix relleu d'algeps de vint cm. La tradició atribueix l'original, destruïda el 1936, a Bonifaci Ferrer (1350-1417) –germà de sant Vicent (1350-1419). La cova és motiu d'una de les grans romeries que encara se celebren al País, quan el mes de maig els alcublans caminen 12 km per a visitar-la.

• Església de sant Miquel Arcàngel , de 1789. Amb retaule del XV i una imatge de la Mar e de Déu de Gràcia del XIV.
• Ermita de santa Bàrbara . Barroca, del segle XV.El Batà , s XVI. Edifici d'origen medieval dedicat pels monjos a la fabricació de teles i paper.
• El Molino de los Frailes . Segle XVII, construït per dur l'aigua al Batà .
• Les masies medievals de Randero, Fuente la Murta , Fuente de Rivas, Uñoz i Cuacalón . La de Pinar de san Juan és del segle XIX.
• La primera església d'Altura , aixecada sobre una mesquita, d'estil gòtic. Restaurada recentment.
• Escasses deixalles de la muralla . Amb la plaça de la Torre i el Portalico .
• La casa Grande , renaixentista, del XVI.

La gastronomia és la típica dels pobles d'interior i es basa en els productes de la terra. Cal destacar-hi l'olla de poble, carns, embotits, patatas a lo pobre, la torta malhecha, i dolços artesanals i les fruites del terreny per acabar un bon dinar.

A Altura s'hi celebren diversos esdeveniments esportius de caràcter popular com ara la Mar xa Ciclista a Montmayor , en setembre; la Pujada a la Cova Santa , carrera de muntanya a peu, de 13 km , en juny i la Volta a Peu, en setembre.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

• Castillos y Fortalezas de la CV
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Costa Mediterránea
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners valencians
• La llum de les imatges
• Localització d'Altura al País Valencià
• Palància
• Villa de Altura
• Wikipedia

ASSUÉVAR

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
298 m	23,40 km2	405	762	342	409	Assuever/era

Malgrat que, en 2001, el 20,5% dels habitants reconeixien parlar valencià, la parla a Assuévar, com a la resta de la comarca, és castellana.

Situada al bell cor de la serra d'Espadà, gaudeix d'un terme on sovintegen els paisatges naturals ideal per als amants dels esports a l'aire lliure. Destacarem la Font de Sas, brollador de l'afamada aigua d'Assuévar; la Penya Blanca (963 m); el Pico Bellota (959 m); el Carrascal (880 m); la Mosquera , pot ser el millor bosc mediterrani del País Valencià on predominen les sureres; la Peña Asolá ; la Peña Aujerá i las Carboneras .

Els primers pobladors que deixaren petjada al terme ho feren en l'Edat del Bronze en la Peña Aujerá; també hi ha jaciments al Pico Bellota. Els romans deixaren un làpida que es conserva en la façana de l'església. L'origen de l'actual vila és àrab, el topònim podria estar relacionat amb el de la tribu africana Zuwawa . En el Llibre de Repartiment consta que en 1237 l'alqueria d' Azueva es donada a Pere, arquebisbe de Narbona i en 1238 la vila i el castell al cavaller J. Gonçalvez d'Eredia. El 20 de març de 1365 Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) perdona els moros d'Assuévar per la seua participació en la guerra junt als castellans i els atorga noves condicions de poblament. El 21 de juny del 1838 fou l'escenari de l'enfrontament entre el general Amor i Forcadell, capitost carlí.

L'economia és bàsicament agrícola; hi abasten importància les activitats relacionades amb la transformació de productes de la natura com ara l'envasadora d'aigua de la Font de Sas i l'almàssera on s'elabora l'excel·lent oli de la serra d'Espadà.

El patrimoni presenta:

• Església de sant Mateu . Segle XVII.
• Forns de mercuri del barranc Bellota . Record de la tradició minera de la població.
• Castell. Segles XII-XIII. Totalment arruïnat, només romanen alguns llenços de la muralla i un aljub.

Dels seus menjars salats citarem el conill en salsa, l'olla i el guisao con tanda i dels dolços los pedos de fraile, los borregos i las orelletas.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

• Castillos.net
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners valencians
• Localització d'Assuèvar al País Valencià
• Natura y Educación
• Villa de Azuébar
• Serra Espadà
• UJI
• Wikipedia

BARRAQUES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
981 m	42,10 km2	360	495	180	192	Barraquer/era

Al llarg de la història ha rebut els noms de Sant Pedro de Belmonte, Las Barracas de los Reales i Barracas, que és la seua denominació oficial actual. Frontera amb Aragó, la seua parla és el castellà, no obstant, en 2001, el 16,55% de la població declarà saber parlar valencià.

Situat en el Pla de Barraques, entre les serres de Montalgrao i Javalambre, al seu terme hi ha el cim del Ragudo (1.076 m), el Mazorral, amb carrasques, l'Alto Limbo, el Palancar i diverses fonts. La via verda Ulls Negres travessa el municipi i propicia els esports a l'aire lliure, com ara el cicloturisme i el senderisme.

Hi ha al terme vestigis ibers en les partides de Castellar i Rajola; romans en la Vil·la Romana de la partida de Los Prados i al Castillejo . El 1269 Jaume I (1208-1276) va donar-la al seu fill, Jaume Pérez (1255?-1285), qui va poblar-la amb cristians vells i la incorporà a Xèrica, la qual cosa suposà un plet territorial amb Terol que, mitjançant la intervenció real, acabà cedint a Jaume de Xèrica tots els drets. En 1336, sent senyoriu de Pere d'Híjar, Pere de Xèrica, resentit amb el rei, atacà la comarca, resultant cremat el poble. Posteriorment fou senyoriu del duc de Berwick . En pujar al tron Martí l'Humà (1356-1410) fou bé de reialenc; el 4 de juliol de 1431, el rei Joan de Navarra, germà d' Alfons III d'Aragó (1396-1458), la ven per 24.000 florins juntament amb Pina i Xèrica a Francesc Zarzuela i els seus successors; el comte d'Aranda, i el monestir de Sant Miquel dels Reis, de València.

La seua economia ha estat tradicionalment agrícola i ramadera, però actualment compta amb un ampli equipament hostaler propiciat per la seua situació de pas cap a Aragó.

Del seu patrimoni destacarem:

• Església de sant Pere apòstol , del segle XVIII.
• Ermita de sant Roc.
• Ajuntament.
• Calçada romana en el camí de Llíria.

Més informació en la xarxa:

• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• Localització de Barraques al País Valencià
• Wikipedia

BEGÍS

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
799 m	42,40 km2	1.012	1.076	416	421	Begissà/ana

Hi ha 5 entitats de població: Bejís, Masía de los Pérez, Ríos de Arriba, Ríos de Abajo, Arteas de Abajo i Arteas de Arriba. La parla és castellana, malgrat que en el cens de 2001 un 11,05% deia parlar valencià.

Se situa en la vessant NE de la serra d'Andilla, a 800 m d'altitud, el terme està solcat pels rius Palància i Canales i compta amb els cims de La Juliana (1.476 m), La Pericona (1.468 m) entre d'altres. Hi ha paratges que paga la pena conèixer com la ja esmentada Font de los Cloticos, el barranc d' Agualobos o el naixement del Palància, i, sobre tot Peñaescabia ( 1.331 m ) declarat Paratge Natural Municipal el 26 de novembre de 2004. La flora i la fauna mediterrànies està representada amb l'esquirol, la rabosa, el porc senglar, l'àliga real, el pi, el teix, l'àlber i gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals.

D'origen romà (així ho testifica el seu aqüeducte), encara que es troben deixalles dels ibers en la mateixa localitat. Poblada per musulmans, fou conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1228. Aqueix mateix any Pere Fernández d'Azagra s'apoderava del seu castell i la seua terra per a revertir-la a la Corona al mateix temps que la sotmetia al bisbat de Sogorb . Aquest mateix rei atorgà, el 1245, el castell de Begís i les seves terres a l'orde de Calatrava, en poder de la qual va romandre, amb el títol de baronia i vot en Corts, fins que s'incorporarà a la Corona en 1523. El 18 d'agost del 1276 Roi Pérez, comanador major d'Alcanyís, concedí carta de població, a fur de València , a 110 homes. No sabem més fins el 1838 que, amb motiu de les guerres carlines, fou ocupada la vila per ells i assetjada dues vegades pel general Azpírez. Durant el regnat d' Isabel II (1830-1904) va ser senyor el duc de Montpensier, infant Francesc de Paula.

A finals del segle XVI s'hi crea un important comerç de gel amb València gràcies a la major concentració de dipòsits de neu del Mediterrani que es localitzava en el cim de la Bellida . Actualment el motor de l'economia és l'envasament i venda de l'aigua de la font de Los Cloticos , de merescuda fama. També hi ha activitat agrícola i ramadera.

Els carrers del poble, estrets i costeruts, defineixen l'estampa típica del poble de muntanya. Del seu patrimoni s'hi conserva:

• Església de nostra senyora dels Àngels. Façana renaixentista.
• Ermita de la verge de Loreto.
• Horno del Infante.
• Molino del Infante
• Granero del Infante
• Aqüeducte romà pel que arribava l'aigua de Los Cloticos a la població. Tenia set arcs, dels quals només resten cinc. Des que es canalitzaren les aigües el segle passat roman lamentablement abandonat.
• El castell fou una fortalesa important de la que només hi ha llenços de la muralla i trossos d'algunes torres.
• Sant Joan Baptista, d' Arteas d'Abajo.
• Museu d'Etnologia.

Més informació en la xarxa:

• Alto Palancia
• Aqüeducte romà de Begís
• Castillos.net
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Costa Mediterránea
• El fantasma de Begís
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• Localització de Begís al País Valencià
• Natura y Educación
• Palància
• Turismo Rural Castellón
• Wikipedia

BENAFER

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
587 m	17 km2	450	442	131	167	Benafer/era

Un 29,45% dels habitants d'aquest poble de parla castellana sabia parlar valencià l'any 2001.

Situada a la capçalera de l'Alt Palància, entre la serra Espina i el riu Palància, compta amb paratges pintorescs com ara les fonts de Juan de Agueda, o Fandagueda ; la del Nogal, Fuensanta i Fuensantilla, de la qual es nodreix la població. També hi ha la cova de Cerdaña.

Els primers indicis de poblament els trobem als jaciments ibers de San Roque i El Castillejo. Com el seu topònim indica el poble és de fundació àrab i després de la conquesta va mantenir la població musulmana fins que en 1368 arran de la rebel·lió durant la guerra de Castella foren expulsats. En aqueix any va rebre carta pobla, que es va veure completada i ratificada pel bisbe de Sogorb, Iñigo de Valterra, el 1379 quan, a títol particular, comprà el lloc. Històricament es trobava inclòs en la baronia i posterior comtat de Xèrica. En el s. XV és de la família Exarchs, el 1611 de la família Cucaló i a la meitat del s XVIII era son senyor Joaquim Castellví. Després de la guerra de 1936-1939 el poble fou reconstruït.

Patrimonialment parlarem de:

• Ermita de sant Roc.
• Església de la transfiguració del Senyor. Amb talla xurrigueresca.
• Plaça de l'Ajuntament. Típic exemplar de reconstrucció de Regiones Devastadas rere la guerra del 36.

Els plats més típics són la olla de labrador i el testamento.

Més informació en la xarxa:

• Alto Palancia
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• Imàgens de Benafer
• Localització de Benafer al País Valencià
• Palància
• Wikipedia

Menys en les riberes del Palància el terme, inclòs en el parc natural de la Serra Espadà , és muntanyòs i les principals altures són el Sant Roc (571 m); el cim de Malara (564 m); el Pelao (551 m) i el Sant Cristòfol (428 m); el riu Pequeño o Aurín, els barrancs de Arguillo, Valdeavellanos i Almunia i la rambla d'Almedíxer aporten les aigües junt a les fonts d'Huérpita, Peco, Marjalet, Pelao, Piojo, Pozuelo, Tano, Butreras i Lugar . Com a paratges pintorescs d aquest municipi citarem el Pozo de los Gitanos, brollador on acudeix a prendre el bany el jovent del lloc; el Calvari i la font de la Mina.

En el cim de la Torre del Mal Paso hi ha els primers indicis de poblament datats en l'eneolític; al mateix lloc hi ha un poblat ibèric; els romans edificaren el primers castell i els moros el reedificaren al fundar la població i el donaren el nom de Castellnovo; en 1228 Jaume I (1208-1276) conquesta, a l'hora que Sogorb, el lloc i el dóna en senyoriu a Bernat d'Entença; a finals del segle XIII fou alienada la vila a Guillem d'Esplugues; Roderic i Beatriu Llançol de Romaní, de la família Borja, crearen la baronia sobre aquest lloc poblat per cristians i moriscs. El 1610, rere l'expulsió morisca fou donat a repoblar a Beatriu de Borja que ho va fer amb cristians vinguts d'Aragó, Navarra i Catalunya; en el segle XVII per extinció de via dinàstica passa, transformat en marquesat, a Alfons Folch de Cardona qui va rebre, en 1634, el títol de primer marqués de Castellnovo; en 1786 pertanyia al duc de Montellano; l'historiador Bernardo Mundina assenyala que en 1836 "hubo en esta población una batalla muy sangrienta entre liberales y carlistas".

L'economia del municipi està basada en l 'agricultura, taronja, caqui, nespra, cirera, olivera, ametler i garrofera i l'elaboració i venda menudista de productes tradicionals, sobre tot l'espart.

És Castellnou un poble castellanoparlant que encara conserva, tant en la seua fesomia com en la seua onomàstica, la flaire àrab. Passejant podrem trobar restes de la murada en alguns trams fins i tot emmerletada i també l'om bicentenari, plantat en 1812 en commemoració de la Constitució de Cadis. També hi trobarem:

• El castell de Beatriu de Borja, o de Castellnou. Aixecat pels romans, restaurat pels àrabs i tornat a restaurar en el segle XV. Actualment es troba en ruïnes i s'estudien intervencions per salvar-lo. Declarat BIC.
• La torre del Mal Paso. També BIC. És una torre guaita que donava servei al castell. S'han trobat deixalles de totes les cultures que han trepitjat el poble. Es troba en ruïnes.
• Cisterna àrab. Es conserva en estat original i prou bé.
• Església dels sants Reis. Construïda entre 1622-1730.
• Ermites de sant Antoni de Pàdua, de sant Antoni abat i de sant Cristòfol.

L'alimentació es basa en els productes de la terra, embotits, olla de col, olla de penca, coca de ceba, coca de tomaca, bona rebosteria i l'excel·lent oli d'oliva de la serra Espadá.

Més informació en la xarxa:

• Castellnovo
• Castillos.net
• Castillos y fortalezas de la CV
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Costa Azahar
• Costa Mediterránea
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• Localització de Castellnou al País Valencià
• Palància
• Natura y Educación
• Wikipedia

El municipi, de parla castellana, compta amb importants altures, la serra d'Espina, el Pico del Buitre (1.158 m), las Palomas (1.155) o la Tejavana (1.074) en són bon exemple. Els barrancs de los Majanos, el Moro, los Navarros entre d'altres proporcionen aigua en quantitat la qual cosa es reflexa en el gran nombre, més de quaranta, de fonts –la Fuensanta, la Cuenca, el Collao, el Cerrao, etc-- i brolladors que hi ha arreu del municipi; també hi ha força paratges dignes de visitar com ara la Torre del Molino, el parc de la Grieta, el barranc de Juésar o les pedreres de Gullirno en la serra de Caudiel.

Hi ha troballes que evidencien que Caudiel ja estava poblat en l'Edat del Bronze a les coves de l' Alcabaira, de la Rocha i del Generoso , dels ibers també hi ha deixalles a l' Alcabaira i el Castillarejo ; els romans deixaren monedes i una inscripció en la Peña del Letrero ; dels àrabs el casc urbà. En 1235 hi arribaren els cristians; el 9 de març de 1255 Jaume I (1208-1276) crea per a Teresa Gil de Vidaure, el senyoriu de Xèrica el qual va passar el 4 setembre d'aqueix any al seu fill Jaume Pérez (1255?-1285) , que s'atorgaria el mot de Jaume I de Xèrica; en 1276 el rei conqueridor atorga privilegi de protecció a la comunitat àrab que hi romania; en 1289 el senyoriu passa a Jaume II de Xèrica i més endavant a Jaume III; arran de la guerra de Castella els mudèjars van ser expulsats i el senyor vigent, Joan Alfons de Xèrica va repoblar amb cristians vells donant, d'aquesta manera, carta de població i creació del municipi de Caudiel el 30 d'agost de 1367; el 1429, juntament amb Viver, és venuda per Joan de Navarra a Francesc Zarzuela, i el 1500 és son senyor Manel Exarch; en 1526 a instàncies de Jeroni Pérez Arnal, el virrei de València, Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, fortificà la població; l'11 de novembre de 1538 el virrei va adquirir-la i a la seua mort la va heretar el monestir de sant Miquel dels Reis, en poder dels quals romangué fins l'extinció dels senyorius el 25 de juny de 1820; durant les guerres carlines fou seu de les tropes liberals.

L'economia es basa en la pobra agricultura de secà comuna a tot L'Alt Palància, pinedes, oli i, sobre tot, cirera.

El casc urbá està dividit per barranc de Juésar en dos parts El Lugar i El Barrio , el traçat, com s'ha dit, continua sent herència àrab amb carrers i atzucacs estrets, farcit de fonts i antics llavadors. Hi podem veure:

• La Torre del Molino . De 220 aC .
• Convent de Carmelites Descalces. De 1671. Conserva la clausura.
• Ermita del Socós. A falta de restauració.
• Església de sant Joan Baptista. Antic convent d'Agustins, d e 1616. Conserva algunes interessants peces artístiques.
• Ponts de la Fuensanta. Interessant viaducte sobre el ferrocarril.
• Restes de la muralla integrats en les cases del poble.
• Torre d'Anníbal. De possible origen cartaginés. Completament arruïnada.

Gastronomia de muntanya que ens ofereix l'olla, farinetes, arròs al forn amb abadejo, el matacerdo , menjar típic de la matança del porc; coques de figues, coques de sal, bona mel i bones cireres que s'estan convertint en el producte estrella de Caudiel i que han donat lloc a la Festa de la Cirera que es celebra des de 1998 en el més de juny.

Més informació en la xarxa:

• Alto Palancia
• Castillos.net
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Caudiel
• Civis.Sistema d'Informació Municipal
• C.A. Caudiel
• Costa Azahar
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• La llum de les imatges
• Localització de Caudiel al País Valencià
• Palància
• Sender PRV 63.4 Caudiel-Caudiel per l'Alt de las Palomas
• Web Oficial de Turisme de la CV
• Wikipedia