ALCALÀ DE XIVERT
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
155 m |
167,60 km2 |
6.293 |
|
7.074 |
Xivertí/ina |
Alcalà de Xivert, és una població situada, en plena serra d'Irta; este fet proporciona la possibilitat de realitzar excursions, de fer senderisme. En una de les rutes, el senderista caminarà per l'espina dorsal de la serra i guaitarà magnífiques panoràmiques del Mediterrani; passejarà per una zona verge amb importantíssims vestigis històrics, des de l'ermita barroca fins a la torre de guaita de l'Edat Mitjana. Amb més de 10 kilòmetres de costa la seua població es distribuïx en estos punts: el casc urbà propiament dit i, al llarg de tota la costa, Alcossebre, Cap i Corb i Les Fonts. Cal destacar Alcossebre, pedania amb una gran atracció turística.
Amb la conquesta, l'orde del Temple, organitza el territori de la batlia de Xivert amb la concessió de la carta pobla a la seua població musulmana el 1234, als nous assentaments cristians d'Alcalà (1250); Alcossebre (1260); Almedíxer i Castellnou (1261). D'entre elles aviat destacarà Alcalà, que es convertirà en cap de l'encomanda. Extingits els templaris, la nova orde de Montesa, la incorporarà al Maestrat. En època moderna una sèrie d'atacs, vingueren a caure sobre la població: la moreria de Xivert va ser saquejada per Estellés el 1521; el 1547 un atac de pirates barbarescs és rebutjat per la població d'Alcalà, tanmateix com un altre a la torre guaita de Cap i Corb el 1586. Una vegada unida l'Encomanda a la Corona el 1592, i darrere l'expulsió dels moriscos, s'intentà repoblar Xivert, la qual cosa va fracassar, i s'hagué d'afegir aquest, junt amb Polpís , a Alcalà el 1632. Alcossebre va ser incorporat el 1.663. El s XVIII, amb la millora de la situació socio-econòmica, es va emprendre la reforma del temple parroquial, que més tard serà substituït per l'actual. Al segle XIX es va produir la segregació de Santa Magdalena de Polpís (parròquia el 1849, ajuntament el 1842) i el gran creixement de la població que va passar dels 800 veïns en temps de Cavanilles (1745-1804), als gairebé 6.000 de 1900. En aquest segle donà capitosts a la causa carlina, (d'entre els quals destaca en la tercera guerra, Pasqual Cucalà ) raó per la qual va ser durament reprimida la vila, darrere la victòria liberal.
En el segle passat, darrere els desastres de la guerra civil, es va veure sumida en el marasme econòmic, propiciat a més a més per la seua agricultura de secà, situació modificada sensiblement els últims anys per l'extensió del regadiu i el turisme a la costa d'Alcossebre (front a la qual es troba l'illot nomenat El Penyal del Moro) i Cap i Corb.
Els vestigis actuals més antics són:
-
Església de Sant Joan Baptista. (1736-1766). que junt amb la seua torre octogonal exempta --la més alta del país amb 68 m-- (1784-1803) constitueix una de les millors mostres del barroc valencià.
-
La fortalesa àrab de Xivert, les quals muralles de circumval·lació del casc urbà (s.X-XII) acullen l'obra dels Templaris (s XIII).
-
Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats
-
Ermita de Sant Antoni. A Cap i Corb.
-
Ermita de Sant Benet i Santa Llúcia.
-
Església d'Alcossebre
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
|
Fotos |
|
BENICARLÓ
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
21 m |
47,90 km2 |
|
19.005 |
24.427 |
Benicarlando/anda |
El terme se situa en una planura amb accidents orogràfics d'escàs relleu, com el Puig (166 m), al límit nord del terme, i la Tossa (168 m).Els rius del terme tenen una trajectòria perpendicular a la costa: l'Aiguaoliva al nord, la rambla de Cervera (riu Sec), pel centre, i la d'Alcalà (Barranquet) al sud. Quant a les platges cal destacar la del Morrongo, la Mar Xica i la Caracola .
Tant El Puig de la Nau com La Tossa són importants jaciments prehistòrics que abasten des del Bronze fins la primera època cristiana i que tenen la seua esplendor en els segles V i VI a.C. i evidencien els orígens ibers de Benicarló –o, popularment, Binicarló–. Hi ha autors que la identifiquen amb l'Hystria ( país de vinyes ) grega. El Beni-Gazló o Bani-Gazlun musulmà és una alqueria de Peníscola, conquistada abans de 1236, 30 pobladors obtenen carta pobla el 14 de juny d'eixe any a fur de Saragossa i el lloc passa a denominar-se Benigazlum o Benicastló en terme i jurisdicció del castell de Peníscola. El 16 d'agost de 1246 se li concedeix l'explotació d'una ferreria i d'un forn de coure pa. El 1294 passà a pertànyer a l'orde del Temple i posteriorment, el 1319 a l'orde de Montesa, en el qual moment s'inicia una etapa de creixement econòmic i social sense precedents fins aleshores. L'any 1326 mitjançant l'expedició de la Carta del Bovalar s'amplia el terme. En 1359 s'independitza de Peníscola. El 1370 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va concedir-li el dret d'embarcar i desembarcar mercaderies des de les seues platges sense contribució ni pagaments. El 12 de juliol de 1490 Ferran el Catòlic (1452-1516) eximeix Benicarló de contribuir a Peníscola. Durant les Germanies, la població va ser lleial al rei i a l'orde de Montesa, per la qual cosa fou assetjada pels agermanats el 1521. Aquesta acció els va servir per assolir el títol de vila –20 d'octubre de 1523– i altres privilegis sobre importació de blat i celebració de la fira anual per sant Bartomeu. En 1556 va ser assaltada pels turcs. A mitjan segle XVII Benicarló, com altres pobles valencians, va sofrir els efectes de l'epidèmia de pesta bubònica que va ocasionar més de 500 morts. La crisi s'accentuà amb una que va assolar els camps destruint la majoria de les vinyes. Els inicis del segle següent vénen marcats per la guerra de Successió, en la que la vila es va retre al general d'Asfeld (1706). En la guerra del Francès va resistir els atacs de Suchet (1770-1826) el 14 d'agost de 1810 i va participar activament en la formació de guerrilles. En les guerres carlines va ser assaltada per Serrador en 1835 i 1837 i per Cabrera en una sagnant batalla el 23 de gener de l'any 1838. En el XIX la producció del vi Carlon que s'exportava, sobre tot a l'Argentina, donà una empenta important a l'economia local; per atendre l'enorme moviment l'any 1883 es va formar la Companyia del Port, les obres de la qual van començar el 1886. A principis del XX la fil·loxera acaba amb el conreu de la vinya. El 22 d'octubre de 1926 Alfons XIII atorga el títol de ciutat: "Volent donar una prova de la meua Reial estima a la Vila de Benicarló, Província de Castelló, pel desenvolupament de la seua indústria, agricultura i comerç i per la seua laboriositat i cultura, li concedeixo el Títol de Ciutat i al seu Ajuntament el tractament d'Il·lustríssim." A partir de 1930 s'inicia un creixement espectacular. Entre 1931-1944 es construeix l'actual port que completa el començat en el segle anterior. En la dècada dels anys 60 Benicarló es convertirà en centre receptor d'immigrants (per al període 1962-1967 la xifra ultrapassa els 350 per any). Les causes que atrauen aquesta població són: la indústria i el turisme. Des de finals del XVIII la línia demogràfica ha estat ascendent amb un lleu aturada per la crisi agrícola de principis del segle XX.
En agricultura preval el regadiu sobre el secà, cítrics, tomaques, enciam i el producte més afamat: la carxofa, amb Denominació d'Origen. La flota pesquera, amb més de 50 embarcacions, també té gran importància en l'economia binicarlanda, hi destaquen el mollet, el llucet, el polp, el rap, la palada i el llagostí. Quant a la indústria destaca el moble, les destil·leries d'essències químiques. També és important el sector comerç amb una variada oferta d'establiments tradicionals.
Quant a la part monumental destaca:
-
El poblat ibèric del Puig de la Nau , amb important necròpolis.
-
El poblat ibèric de la Tossa.
-
La necròpoli ibera del Bovalar.
-
Església de Sant Bartomeu. Va començar a construir-se, sobre una de més antiga, el 25 de maig de 1724 i es va acabar el 9 d'octubre de 1743.
-
Casa del Marquès de Benicarló, del XVIII, amb una cuina de taulells de l'època.
-
La capella del Crist de la Mar o Església de Sant Pere es troba situada en les proximitats del Port i és popularment coneguda com l'ermita del Crist de la Mar.
-
Convent de Sant Francesc, construït cap al 1578
-
Ermita de sant Gregori. De data desconeguda.
-
Restes de les muralles i de la torre dels Màrtirs, torre de guaita en avançat estat de ruïna.
-
Museu Històric Arqueològic Municipal de Benicarló. Inaugurat el mes d'abril de 1982.
De la seua gastronomia destaquen els productes de la terra: arrossos: a banda, rossejat, en paella; l'olla barrejada; els de la mar, que se subhasten cada dia al port: llagostí, calamar, sèpia, polpet, galera; la carn del Maestrat: conill al Maestrat i el cabrit al forn. Apartat a banda mereixen els dolços: pastissets de cabell d'àngel, de moniato, carquinyols, coc ràpid, coques de sant Antoni, etc.
La part festera ve representada, entre d'altres, per les Falles, s'hi planten 11 monuments; la de la carxofa, que se celebra al Gener, on es preparen degustacions populars de tot tipus de plats elaborats amb Carxofa de Benicarló. Els restaurants de la ciutat preparen complets menús en les Jornades Gastronòmiques de la Carxofa ; la Setmana Santa i les fogueres i torrades de sant Antoni.
En el més de juny s'hi celebra la Mitja Marató del Baix Maestrat, carrera popular amb eixida i arribada en el port de Benicarló després de recórrer la ciutat i visitar la veïna Peníscola.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
CÀLIG
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
122 m |
27,50 km2 |
3.102 |
1.786 |
1.963 |
Calijó/ona |
El terme és travessat per la rambla de Cervera, o riu Sec que, juntament amb les sèquies del Socors, del Regall i de la Rasa porten l'aigua necessària per a l'agricultura, base de l'economia local, fonamentalment de secà, però també quelcom d'horta i taronja. Les altures més significatives són el pujol de la Tossa (169 m), les Forques (185 m), la Somada (194 m) i el Mas d'en Vernet (204 m). També citarem els indrets més adients per als excursionistes com ara el paratge del Socors, el coll de les Forques, el llit del riu Sec i el barranc del Surral .
Existeixen troballes de diferents èpoques que certifiquen l'antiguitat del lloc; els ibers deixaren la seua empremta en els poblats de la Tossa i la Picossa ; els àrabs els llocs, que apareixen en la primera carta de població, de Beniguifir, Beniterei, Oleia i Alí. Històricament formava part del terme del castell de Cervera, i després s'integrà en la batlia que es formà amb el terme de l'esmentat castell. El 12 de juliol 1234 Hug de Fullaquer, mestre de l'orde de l'Hospital, atorga la primera carta pobla cristiana del terme, a Càlig i Ali, a en Pere de Balaguer i a en Bernat de Puig per poblar el lloc. Va continuar en propietat dels cavallers hospitalers fins 1319 en què passa a propietat de l'orde de Montesa a la qual pertany fins el XIX. L'onze de gener de 1540 Francesc Llançol de Romaní, tretzè maestre de I'orde de Montesa, atorga al poble la condició de vila, la qual cosa dugué la fundació d'Universitat o govern municipal i el dictamen de lleis a Furs de València. El 3 de novembre de 1649, durant la guerra dels Segadors, els francesos saquegen i ocupen la vila, monsieur Cassan, oficial de l'exèrcit francès, és nomenat governador de la Torre i Càlig roman sota el poder de França i no hi ha govern municipal, a més a més es veu obligada a pagar un fort tribut als ocupants. Rere un segle XVIII de fort creixement hagué de patir, en 1837, un sagnant combat entre els combatents de les guerres carlines en què el general liberal Francesc Brotons va derrotar les tropes del rei Carles. En 1885 una epidèmia de còlera va assolar la població i va causar la mort de molts dels seus habitants. Una forta gelada ocorreguda en 1956 va obligar a emigrar molts veïns del poble amb la consegüent baixada demogràfica que no es va recuperar fins la dècada dels vuitantes.
Tot i el generalitzat problema a la nostra terra del desgavell urbanístic i el creixement sense trellat encara podem trobar-hi la flaire del poble antic en el traçat dels carrers, les portalades dels vells edificis i les restes de les muralles que formen part de les cases del casc antic.
Patrimonialment Càlig conserva:
-
Església parroquial de sant Llorenç. Aixecada en el segle XIV i ampliada entre 1622 i 1659. Estil renaixentista amb afegits posteriors. La guerra de 1936-1939 va deixar sense cap tipus d'ornamentació el temple que s'ha hagut de redecorar totalment.
-
La Torre. La primera documentació que hi ha sobre aquest edifici el data en 1625, però es considera que és molt més antic. Acull un centre cultural.
-
Ermita de la Mare de Déu del Socors. Aixecada sobre una d'anterior en el segle XVIII en estil neoclàssic.
-
Convent de la santíssima Trinitat. De les primeries del segle passat.
-
Capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Segle XVIII.
-
Capella de sant Josep. De 1845.
-
Casal Municipal. També conegut com Centre Republicà per haver estat edificat amb aqueixa finalitat durant la Segona República.
La gastronomia local és rica tant en dolç: rotllo de Sant Blai, primetes de Sant Antoni, farinoses, mones de Pasqua, la prima de Santa Caterina i de Sant Nicolau i el massapà i el torró de fira el Socors, els pastissets amb ànima de carabassa o de moniato, rotllos d'aiguardent i de matafaluga, braços de gitano, crespells, carquinyols i les famoses magdalenes de Càlig, com en salat: olla barrejada, guixassos, brou de rata, sopes escaldades, arròs amb pilotes, faves ofegades, suquet de caragols, pa amb tomata i cansalada, cocs (de tomata i pimentó, de moniato, ràpid o benicarlando, etc), coques (de sal i oli, seques, de viatge,etc), sense oblidar els productes de la caça. També hi havia el costum dels vins del Maestrat, els xarops i els licors de fruites però dissortadament , com tants altres, s'està perdent.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
CANET LO ROIG
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
329 m |
68,70 km2 |
2.400 |
991 |
913 |
Caneter/era |
El terme està voltat de cims de considerable altura i solcat pel riu Cérvol i diversos barrancs. Els paratges més visitats són els estrets del riu, el Calvari i l'ermita de santa Isabel. Hi ha oliveres mil·lenàries.
En diversos carrers de la població s'han trobat ceràmiques que palesen activitat humana en l'Edat del Bronze; dels ibers hi ha deixalles escampades pel Pla dels Vinyets, la font de la Roca i la font del Vilagrós; dels ibers, precisament deriva el topònim del poble: Kan seria una paraula ibera que significaria "lloc elevat", l'afegit "lo Roig" és citat per primera vegada per Escolano (1560-1619) en 1611 fent referència al color de la terra. Els orígens de la població són musulmans i la seua conquesta per part dels cristians fou en 1237; va formar part del castell i posterior batlia de Cervera i, per tant, era terra frontera on hi hagueren força enfrontaments entre cristians i musulmans; durant el segle XIII fou senyoriu de l'orde de l'Hospital i els XIV-XV de la de Montesa. No es coneix la data de la seua població cristiana, però degué produir-se cap a la meitat del segle XIII; en 1540 l'últim maestre de Montesa, Francesc Llançol , va atorgar a Canet carta pobla i va dotar-la de jurisdicció pròpia.
L'economia és la d'una població tradicionalment ramadera que, en època medieval, tenia un lligallo propi juntament amb diverses poblacions veïnes.
La visita al casc antic ens depara algunes cases gòtiques i algunes restes de la muralla ibera en forma d'arcs i llenços molt deteriorats. També hi veurem:
-
Ermita de santa Isabel. D'origen medieval i arquitectura gòtica.
-
Ermita del Calvari. Del segle XVIII, conserva alguna pintura de l'època. Actualment no es dedica al culte.
-
Capella dels Piquets. Gòtica, del segle XVI, ben bé restaurada.
-
Església de sant Miquel arcàngel. Església fortalesa de 1288
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
CASTELL DE CABRES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
1.129 m |
30,70 km2 |
416 |
22 |
19 |
Castellenc/enca |
La Pobla de Benifassà i Castell de Cabres, són els únics pobles de la Tinença que mantenen municipi propi.
Hi abunden els pinars i els paratges pintorescs com ara, el Boveral, el riu Escalona, el camí de sant Cristòfol, les antigues mines, la font del Raix i els mollons dedicats a diferents sants des dels quals es pot gaudir de magnífiques panoràmiques.
Vol la llegenda que el nom de Castell de Cabres provinga d'una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nugant una teia a cada una de les banyes de les cabres aconseguint d'eixa manera intimidar l'enemic que es pensà que el castell estava ple de gom a gom i aixecà el setge. En època musulmana es trobava en el districte de Morella; fou conquistada en 1195 per Alfons II (1157-1196) , qui la cedí al bisbat de Tortosa; en 1237 foren fundats al seu terme els llocs de Mola Escaboça i Vilanova, que aviat romangueren despoblats; en 1238 passa a formar part del domini del monestir de Benifassà; fou poblada, el 6 de gener de 1239, per Balasc d'Alagó; en 1423, a conseqüència de la guerra de Catalunya, restà despoblat.
L'economia castellenca és agrícola (secà), ramadera (porc, be i cabra) i apícola. Fins el 1957 s'explotaren mines de carbó, que es distribuïa pels pobles de la zona, a la masia de Godes i al mas del riu.
Del seu patrimoni:
-
Església de sant Llorenç. Del 1769, compta amb algunes pintures interessants però el seu estat de conservació és penós i necessita urgent intervenció.
-
Ermita de sant Cristòfol.. Interessant exemplar d'ermita de Reconquesta, reconstruïda en 1565, de què queden alguns elements interessants com ara l'arc romànic de 1400, però que es troba en un estat de conservació lamentable.
-
Castell. Senzill castell roquer pràcticament desaparegut.
-
Dues fonts amb arcada romànica.
La gastronomia es basa en els productes de la seua ramaderia: embotits, carns fregides o en adob, formatges de cabra i ovella, collà i pastissets.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
|
Fotos |
|
CERVERA DEL MAESTRAT
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
316 m |
93,20 km2 |
2.523 |
767 |
680 |
Cerverí/ina |
El relleu és muntanyós, hi trobem els cims de Revoltons (635 m), Perdiguera (516 m) i Mola (481 m) i força paratges interessants de què esmentarem la font de la Roca, la de la Caravel ·la, la Perdiguera i el Mas d'Exauli.
Fundada pels grecs en 331 aC, conserva una vila agrícola romana al Mas d'Aragó; ja en 1157 Raimon Berenguer IV (1114-1162) va fer cessió, confirmada en 1235 per Jaume I (1208-1276), a l'orde de l'Hospital, encara que no seria conquerida fins el 1233; en novembre d'aqueix any 1233 l 'orde de l'Hospital pactà una carta de població amb els musulmans i atorgà, a Miquel de Tivisa, altra per als cristians de tot el districte el 1237. El 1250 s'atorga una nova carta pobla només per a la vila; en 1319 va passar a propietat de l'orde de Montesa, en poder de la qual pertanyé fins l'extinció dels senyorius en el XIX i es donaren les seues rendes a la Mesa Maestral; fou centre del terme i futura batlia de Cervera, que comprenia els pobles de Cervera, Sant Jordi, Sant Rafel, Traiguera, La Jana, Xert, Carrascar, Càlig, la Barcella, Rossell, Sant Mateu, Canet lo Roig i Mas dels Estellés.
La major part de la superfície conreada del terme municipal es dedica al secà: ametla, garrofa i oliva, hi ha també una mica de regadiu: carxofa i cítrics; la resta de l'economia local consisteix en ramaderia: avícola i porquina i poca indústria: artesania i fusteria.
Casc urbà típicament medieval amb mostres d'arquitectura de l'època. A banda de les panoràmiques del Colomé i de la Coroneta del Calvo, paga la pena veure:
-
El Molí de l'Oli. Antic molí del segle XV reconvertit en Museu de l'Oli.
-
Ruïnes del castell del Maestre de Montesa. Segle XI, de gran importància en època medieval. Fou destruït per Felip V, el Socarrat (1683-1746) durant la guerra de Successió. Actualment es conserven diferents elements.
-
Capella de sant Sebastià. Antic Hospital.
-
Església de nostra senyora de l'Assumpció. Segle XVI amb interessant campanar barroc i algunes interessants obres d'art sacre.
-
Ermita de la Mare de Déu de la Costa. Conserva una creu processional gòtica i una talla de fusta del XIV.
La gastronomia cerverina ens ofereix la paella a l'estil de Cervera, l'arròs amb vaquetes o el tombet de bou.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
LA JANA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
299 m |
19,50 km2 |
2.303 |
908 |
823 |
Janenc/enca |
El terme se situa en el sector septentrional del Baix Maestrat, en terreny suaument ondulat; un dels llocs més pintorescs és l'esmentat pujol del Casteller on hi ha el poblat iber.
D'època ibera hi ha els poblats dels Castellets i dels Vilarojos; de l'època romana hi ha una vil·la al costat de la Via Augusta i la possibilitat que Intibilis, mansió romana que se situava en la cruïlla de les vies Augusta i Hercúlea i que, a la vista de la ceràmica i de la petita estàtua d'Hèrcules trobada en 1943 al poble, podria haver segut un oratori per als viatgers; és en època àrab, 1147, quan l'historiador Al-Idrisi (1100-1166) esmenta per primera vegada La Yana; formava part de la batlia de Cervera; fou senyoriu de l'orde de l'Hospital des del 1233 fins el 1319; rere l'ocupació cristiana, Hug de Follarquer, cavaller d'Amposta i maestre de l'orde de l'Hospital donà carta pobla, el 17 d'abril de 1237, a pobladors lleidatans que hi introduïren la ramaderia i aconseguiren el Privilegi de Lligallo i el dret a fira, la qual encara s'hi celebra anualment el darrer cap de setmana d'octubre; desapareguda l'orde de l'Hospital el senyoriu passa a la de Montesa, on es manté fins l'abolició del segle XIX; en 1540 fou convertida en vila independent pel mestre de l'orde; en la guerra de Successió va recolzar el borbó.
El motor econòmic de La Jana és l'agricultura i sobre tot l'oliva i l'oli que s'hi n'extrau; en menor mida ametla, garrofa, cirera, bresquilla , meló, síndria i hortalisses. La ramaderia es limita a granges d'au , conills i porcs.
El casc antic presenta diversos casalots medievals, renaixentistes i barrocs amb escuts i portalades senyorials. Del seu patrimoni relacionem:
-
Església de sant Bartomeu. Renaixentista, segle XVII. Conserva interessant orfebreria i llenços d'interès .
-
Ermita de santa Anna. Segle XVI, restaurada en 1998.
-
Ermita de sant Josep.
-
Ermita de la Immaculada. Segle XV amb posteriors retocs barrocs del XVIII-XIX.
-
Ermita de la Verge dels Àngels. Barroca, del XVIII.
-
Casa del Batlle. Segle XVII. Ajuntament.
-
Antic poblat del Carrascal.
La gastronomia aprofita els recursos del terreny i dona plats a base d'hortalisses, la carn i els embotits del porc, la caça menor i els caragols; com a exemples: olleta de capellà, truita d'arròs, tord a l'estil de La Jana, figues en paella o casquetes, pastissets típics del poble.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LA POBLA DE BENIFASSÀ
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
705 m |
130 km2 |
695 |
211 |
252 |
|
A banda de La Pobla de Benifassà componen el municipi: Coratxà (gentilici: coratxarencs); El Bellestar (gentilici: ballestarencs), Bel (gentilici: belencs), Boixar, Cora, Mangraner (amb carta pobla del 4 de maig de 1269), Masia Molí Abat, Sant Pere i El Convent, Fredes (gentilici: fredencs), que és el poble més septentrional del País i es troba a 1.090 m d'altitud; rebé una primera carta pobla de Balasc d'Aragó el 15 de març del 1236, i una definitiva de l'abat del monestir el 1266, amb unes exigències molt més dures que incloïen partició de la collita. fou abandonat durant la guerra de Catalunya el 1463, i novament en temps de Felip IV (1606-1665) quan la invasió francesa de Catalunya. Fou zona de control carlina durant el segle XIX. Fins el 1977 en què fou annexionat a La Pobla de Benifassà tenia ajuntament propi; i El Boixar (gentilici: boixarencs) a 1.089 m d'altitud i amb una història bessona de la de Fredes.
Compta La Pobla de Benifassà amb un gran terme, molt esquerp i muntanyós, amb gran valor botànic i faunístic (cabres salvatges, voltors, falcons, rossinyols, etc) regat pels rius de La Canal, de l'Empedrada i el de la Sènia, molt maltractat, segons que denuncien els ecologistes de la comarca, per obres realitzades per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, especialment a la zona de la Font de la Peinare on han obert camins per facilitar l'accés als pescadors esportius que hi acudeixen a la pesca de la truita; els paratges més cridaners són, a banda dels boscs de pi, alzina, carrasca, faig, etc, els barrancs de la Tenalla, l'Avellana, el Salt, La Fou, La Pica i Bel; el pantà d'Ulldecona, les fonts de Lluny, de la Caritat, de Boixar, de la Roca i de Coratxà; el Tossal dels Tres Reis, a Fredes (1.356 ); el Racó dels Presseguers, el Portell de l'Infern i la cova de l'Àngel.
Durant l'època musulmana la vida dels seus habitants es desenvolupava al recer del castell de Beni Hassan, que fou conquerit per Jaume I (1208-1276), el qual ordenà construir el primer monestir del Cí ster al País Valencià; fou l'abat del monestir, Berenguer de Concavella, amb una carta pobla de l'11 de gener del 1261, sobre els llogarets de Bel·loc i Albari, qui va fundar el poble que històricament es mantingué dintre de la Tinença, o Setena, de Benifassà a la que pertanyien també El Bellestar, Bel, Boixar, Castell de Cabres, Coratxà i Fredes.
Les activitats econòmiques són la ramaderia i la restauració.
Demés de l' innegable valor arquitectònic dels cascs urbans cal citar, quant al patrimoni:
-
Monestir de Santa Maria de Benifassà. Gòtic cistercenc, del XIII. Monument Nacional des de 1931. Actualment ocupat per monges de Sant Bru i es troba en perfecte estat de conservació. És el primer que es va fundar en terres valencianes. L'original va bastir-se en la muntanya de Santa Escolàstica i on s'establí una comunitat cistercenca procedent del Monestir de Poblet, el 1233, aprofitant el castell que els musulmans nomenaven de Beni-Hazà; el 1250 els monjos es traslladaren a les noves depend ncies, situades al pla baix del castell, amb la qual cosa restà abandonat; l'església fou acabada el 1276 i des de llavors ha passat per diverses vicissituds, amb èpoques d'esplendor i unes altres de penúries, fins que les guerres del Francès i de Successió van arruïnar-lo; després de l'exclaustració de 1834 fou ocupat pels carlins, i Cabrera va convertir les seues dependències en hospital de sang i camp de concentració; tot això va ser la causa de la dispersió i pèrdua dels tresors que posseïa, com ara el primer manuscrit del Llibre dels Furs.
-
Castell de Beni Hassan. Castell musulmà sobre el que es fundà el monestir i del que romanen escasses deixalles, dintre del monestir.
-
Castell de Boixar. També moro, fou destruït durant la Reconquesta i no n'hi ha gaires records.
-
Ajuntament. Sobre un dels casalots nobiliaris que omplin el poble.
-
Església de l ' Assumpció, del Boixar. Segle XVIII
-
Església de Sant Pere.
-
Església del Salvador, del Bellestar. Segle XIII.
-
Església de Sant Jaume, de Coratxà.
-
Església dels Sants de la Pedra Abdó i Senent, de Fredes.
-
Església de Sant Jaume, apòstol.
-
Pintures rupestres de la Cova dels Rosegadors.
La cuina poblenca ens deixa el recapte i el be amb creïlles, bon pernil i, de dolç, carquinyols, collà, mel, crespells, etc.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LA SALZEDELLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
339 m |
49,90 km2 |
1.234 |
858 |
816 |
Salzedellà/ana |
Hi ha els nuclis de població de La Salzedella i les masies d'Enguasch, la Tejeria, de l'Andalús de Baix, de l'Andalús de Dalt i de La Solana. El topònim prové d'un bosc de salzes que hi ha al terme.
En 1924 s'hi va trobar la necròpoli dels Espleters, de l'Edat del Ferro; tot i que es parla d'antecedents romans, la fundació degué de ser àrab, precisament d'esta època són les restes que s'han trobat a la partida de les Mesquites; l'ocupació cristiana es va produir al voltant de 1235-1236; en 1238 Balasc d'Alagó, era senyor del lloc que, històricament pertanyia al terme del castell i posterior batlia de Les Coves de Vinromà; entre 1235 i la seua mort, en 1245, va donar-lo a poblar a Miquel d'Ascó i Pere d'Olzina; rere l'òbit de Balasc d'Alagó passa a l'orde de Calatrava fins l'any 1275; entre dit any i 1293 fou senyoriu d'Artal d'Alagó, i a continuació passà al rei i a l'orde del Temple el 1294; dissolta aquesta tot el seu patrimoni passà al senyoriu de la de Montesa el 1319, on romangué fins el segle XVIII en què desapareixen els senyorius.
L'economia es basa en el conreu de la cirera, l'olivera i l'ametla .
Patrimoni:
-
Restes de la muralla en la part antiga del poble; destaquen El Portal de la Bassa i el Portal de les Coves.
-
Església de l'Assumpció. Bastida entre 1736 i 1756, destruïda en 1936 i restaurada entre 1964 i 1967 per fills del poble emigrats a Mèxic. Conserva una interessant col·lecció d'atuells religiosos.
-
Ermita de Sant Josep. Segle XVIII.
-
Ermita de Santa Bàrbara. Sobre una més antiga, de 1700, reconstruïda en 1988.
-
Calvari. Amb interessants capelletes de ceràmica.
-
Peirons del Camí del Cementeri i de Santa Bàrbara. Segles XV-XVI.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
PENÍSCOLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
46 m |
79 km2 |
3.142 |
4.023 |
6.432 |
Penisclà/ana
Peniscolà/ana |
El terme presenta petites platges i elevats penya-segats tenen en la Serra d'Irta el seu major actiu paisatgístic i ecològic, tot i que la pressió de les constructores fan perillar aquests 15 km de natura, únic tros de terreny verge que ens queda al valencians en la franja costanera.
Als jaciments de Poaig i Els Barrancs són abundants els vestigis arqueològics que parlen d'avantpassats ibers, fenicis, grecs, que l'anomenaven Chersonesos (península); cartaginesos, la tradició vol que Anníbal (247 aC- 182 aC ) hi va viure uns quants anys; romans, els quals donaren ja certa importància al lloc com a port d'intercanvi de mercaderies i la batejaren amb el topònim actual que significaria “quasi illa”, i àrabs que arribarien sota el comandament de Tarik en 718 i l'anomenaren Baniskula , Banásqula o Banasquila , que significaria “fortalesa junt a la mar”. Durant la dominació musulmana fou un important port fortificat, amb una base econòmica centrada en l'explotació de la sal, juntament amb el blat i el vi; des de la fortalesa, els moros pirategen el litoral i realitzen incursions al Regne d'Aragó; penisclans importants d'aqueixa època són Mohamed ben San Aben Mardanis , el rei Llop, i el literat Alí Albata , qui intervindrà en les negociacions amb Jaume I (1208-1276)qui, des d'Alcanyís, decidí la seua conquesta el 1225, però hagué d'abandonar l'intent; anys després, el 1233, una vegada entregada Borriana a mans del Conquistador, Peníscola decidí d'entregar-se a canvi de que es respectaren les seues lleis, els seus costums i els seus privilegis; nogensmenys en la carta pobla atorgada a Fur de València el 28 de gener de 1251 desposseirà els moros de tots els seus béns i propietats, els quals entregarà als nous pobladors cristians; l'orde del Temple, el 1294, incorporaria als seus dominis Peníscola i el seu districte territorial; començà, a partir d'aleshores i fins el 1307, la construcció de l'actual castell sobre les deixalles de l'alcassaba àrab; les obres van ser promogudes per Berenguer de Cardona, que era el Mestre de l'orde a Aragó i Catalunya, i Arnau de Banyuls , que era el Comanador de Peníscola; amb la desaparició del Temple, el 1319, s'incorporaria a la recentment creada de Santa Maria de Montesa; en 1329 Peníscola encapçala una comanda i en el seu castell es crearia el Priorat de Sant Jaume; amb el mestre Pere de Thous es delimitarien els termes amb Benicarló i Vinaròs (1395) encara que el plet no es resoldria definitivament fins el 1702; amb l'esclat del Cisma d'Occident i a la mort de Climent VII (1342-1394) fou designat Pere de Lluna (1328-1424) com a Papa, que tomaria com a nom Benet XIII, però que ha passat a la història amb el malnom de Papa Lluna, i va instal·lar-se a Peníscola des de 1411 a 1423, la qual cosa va atraure una plèiade d'artistes i artesans que donaren gran realç a la seua estada; el seu successor –no reconegut per l'esgléssia catòlica– Climent VIII (1370-1449) hi romandria fins la seua abdicació el 1429; durant les Germanies (1519-1521) Peníscola fou seu de la coalició de forces que s'oposaven als agermanats capitanejats pel virrei de València, Didac Hurtado de Mendoza (1503-1575), que va concedir-li per aquest fet el títol de fidel·lísima (1522) i atorgà el perdó, en 1525, als agermanats locals en nom del rei Carles I (1500-1558); Felip II (1527-1598)per protegir-la dels atacs dels pirates barbarescs va afegir noves fortificacions artilleres executades per l'arquitecte italià Joan Baptiste Antonelli (1550-1616); amb l'esclat de la guerra de Successió, la ciutat es va declarar partidària de la causa de Felip V (1683-1746), va resistir el setge de les tropes angleses (1705-1707) i va ser fortificada de nou; acabada la contesa, hom li va atorgar el títol de ciutat (1709) juntament amb una sèrie de privilegis; que més tard confirmaria Carles IV (1748-1819)que li concediria altres juntament amb la designació de Capital de Governació el 1789; en el segle següent, durant la guerra del Francès, Peníscola el 1812 es va retre al general Severoli , i els seus pobladors fugiren davant el temor a la repressió; dos anys després, el general espanyol Elio (1767-1822) bombardejaria la població, alliberant-la dels invasors el 1814 i reduint a ruïnes la major part del caseriu; ja en les guerres civils del segle XIX, durant 1823 fou assetjada per les tropes reialistes, en les guerres carlines defensà la causa liberal, i la seua més destacada tasca fou una curiosa guerra epistolar entre Cabrera i el governador de la plaça, Joan Viñas , qui no va acceptar les recompenses oferides a canvi de la seua rendició; a partir dels anys 60 del segle passat amb l'auge turístic, comencen a construir-se fora del casc fortificat les edificacions d'apartaments, xalets i hotels, la qual cosa ha canviat, l'estructura de la ciutat, convertint el litoral entre Peníscola i Benicarló en un seguit d'edificis hostalers que conformen una imatge dolenta que contrasta amb la bella i mundialment reconeguda estampa del tómbol i el poble.
L'agricultura –cítrics, olivera, ametler– i la pesca han estat la base econòmica ancestral de Peníscola, però a hores d'ara hi és el turisme i el seu entorn, construcció, hostaleria, etc, el principal motor econòmic.
La ciutat, declarada Conjunt Històric i Artístic el 1972, dèdal de carrers, estrets i costeruts i terrasses sobre la mar, s'assenta quasi enterament sobre un tómbol, coronada per un castell que s'eleva 64 m damunt el nivell de la mar. El ric patrimoni penisclà ens mostrarà:
-
El Castell. Símbol i estampa universal de la ciutat. De la seua història hem parlat al parlar del poble, conserva gairebé totes les dependències, les més interessants de les quals són: la torre de l'homenatge, el saló gòtic, la basílica, l'Hospital i les habitacions de Benet XIII.
-
Les muralles. Es conserven en bon estat. Les més antigues són del XIV i les més modernes del XVI.
-
Parc d'Artilleria. Zona enjardinada del castell.
-
Portals Fosc (atribuït a Joan d'Herrera (1530-1597), Sant Pere, ordenat construir pel Papa Lluna en 1414; Santa Maria i Porta de les Escaseres. Accessos al recinte emmurallat.
-
Església de la Verge dels Socors. Gòtica, segle XV, amb portalada romànica. Conserva algunes obres d'art dels dos papes que hi van viure.
-
Ermitori de la Mare de Déu de l'Ermitana. 1708-1714.
-
Ermita de Sant Antoni. Segle XVI. Es troba en la serra d'Irta i forma un bell conjunt amb la casa de l'ermità i l'hostaleria.
-
Capelleta de Santa Anna. Segle XIX.
-
El Bufadó . Obertura en la roca que connecta el poble amb la mar i en què se sent el bram de les ones.
-
Museu del Mar. Sobre el Baluard del Príncep, dedicat, com el seu nom indica, a la mar i la seua relació amb als penisclans.
-
Torrassa de Badum. També d'Abadum o Albadum. D'origen musulmà, es conserva en bon estat però molt modificat
La cuina mediterrània i marinera troben a Peníscola un paradís. Paella, arrossos de tota mena, fideuà, all i pebre de rap, polpet, suquet de peix i tot un fum de peixos i mariscs fan les delícies gastronòmiques de tothom. Es comercialitza la “Tisana del Papa Lluna” herbero que, diuen, va popularitzar Benet XI |
