ALBATERA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
20 m |
66,50 km2 |
3.939 |
8.338 |
10.878 |
Albaterà/ana |
Sembla ser que l'etimologia de la paraula Albatera , amb bases preromanes i ibèriques, es troba en el vocable arabitzat " batar ". L'arabista Miguel Asín Palacios (1871-1944) diu que vé de l'àrab " al-uatira " que significa "el sender" o "la senda".
Albatera es troba en la zona nord de la comarca, en el marge esquerre del riu Segura. En la seua gran majoria, els habitants són castellanoparlants, tot i que últimament s'està introduint novament el valencià (el cens de 2001 indica un percentatge del 7,42%).
Va ser conquerida per Alfons X el Savi ( 1221-1284) el 1266, i inclosa dins del terme general d'Oriola per un privilegi del monarca castellà; Jaume II (1267-1327) va concedir-la a Arnau de Mur , del qual va passar a la família Rocafull . Durant la guerra de les Germanies, va ser lloc de resistència senyorial contra els agermanats d'Oriola i Elx. Lloc de moriscos, comptava amb 320 famílies el 1609. Precisament eixe any començà l'expulsió dels moriscs, iniciant-se la repoblació castellana, que acabarà amb la implantació d'aquesta llengua i la desaparició progressiva del valencià, i així l'any 1646, el "Consell D'Albatera" redacta ja els seus documents en castellà. S'independitzà d' Oriola el 1627, i fou elevada a comtat el 1628. Passà a mans dels marquesos de Dos Aigües i, posteriorment als de Cerdanyola . Acabada la guerra civil el 1939, al seu terme es va establir un camp de concentració de tropes republicanes que arribà a tenir 17.000 homes. A mitjan dels seixanta tenia 4.268 habitants.
La població ha estat tradicionalment agrícola (de regadiu amb arbres fruiters, hortalisses, etc.); hui en dia, però, esta activitat econòmica no constitueix el sector principal, ara és el sector serveis, el comerç. Destaquen, dins d'este sector, la venda ambulant, una activitat de màxima importància entre els albaterans. També hi ha indústria tèxtil, de productes carnis, etc.
El més destacat del patrimoni històric és l'Església Parroquial de Santiago Apòstol , construïda en 1727 en d'estil barroc valencià, amb influències (en l'ornament) del rococó francès.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
ALGORFA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
26 m |
18,40 km2 |
422 |
1.072 |
2.914 |
Algorfí/ina |
En el cens de 2001 un 7,78% dels habitants declaraven saber parlar valencià en aquest municipi de parla castellana.
Antiga alqueria musulmana dependent del castell de Montemar. Darrere la conquesta, i durant la dominació castellana, passà a ser propietat de l'orde de Santiago quan, el 1272, es va realitzar el repartiment de les terres d' Oriola . El 1328 hom concedeix privilegi als naturals del Regne de València en què es concedia jurisdicció menor. Amb l'abolició dels Furs pel Decret de Nova Planta va ser anul·lat el privilegi. En 1568 passa a propietat de la família Rosell que l'annexiona al senyoriu de Benejússer com a propietat no vinculada. El 1755 va fundar-se la parròquia d'Algorfa.. El 1761 es va instituir l'heretatge en favor del brigadier Francisco Ruiz Dàvalos, regidor d'Oriola, qui en 1762 va convertir-lo en marquesat de “ Algorfa y Peñacerrada ”, del que fou el seu primer titular i a petició del qual Carles IV (1748-1819) va tornar a concedir la jurisdicció menor, per recolzar la política de colonització interior, a favor d' Ignacio Pérez de Sarrió, senyor de Formentera, qui en compliment del privilegi ordenà construir-hi 16 cases. Els colons es comprometien a pagar anualment al marquès 6 lliures pel lloguer de la casa, la partició de fruïts pel gaudi de la terra i dues gallines. Depengué d' Almoradí fins el 1789, data en què va emancipar-se rere nombrosos plets.
Edificis i conjunts arquitectònics:
-
Castell de Montemar . Casa senyorial del segle XVIII. Actual residència dels seus propietaris.
-
Castillo pequeño proper al de Montemar del què devia ser un annex.
-
L'Ermita. Primeries del segle XX.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
ALMORADÍ
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
9 m |
42,70 km2 |
4.960 |
13.124 |
17.494 |
Almoradienc/enca |
Poble de parla castellana on un 7,01% de la població de 2001 deia saber parlar valencià.
Situada al centre geomètric del Baix Segura compta amb paratges com ara les serres de Callosa i Oriola, esquerpes i ideals per a la pràctica del senderisme; el pantà del Hondo, i el Hoyo del Serrano, petit enclavament de bosc mediterrani verge.
S'hi coneixen antecedents de grecs; cartaginesos, romans i visigots, però l'origen d'Almoradí és àrab i són ells els que hi introdueixen el regadiu, com hom prova l'assut d'Alfaitami, que encara canalitza les aigües del Segura per al reg. Hi arribaren, l'any 713, de la mà d' Abd-al-azis que va derrotar Teodomir, que al seu torn havia expulsat els romans. Malgrat això els cristians mantenen els privilegis sobre la zona i perviuen en una mena de petit estat anomenada Tudmir, fins que a principis del s IX, Abderramà III (891-961) imposa ja la dominació musulmana, que durà fins 1256 en què Jaume I (1208-1276) conquesta el terreny i converteix la població al cristianisme. En la seua nova condició de moriscs continuaren realitzant llurs activitats econòmiques fins l'expulsió del 1609 que tan greus conseqüències carrejaria tant des del punt de vista econòmic com demogràfic. Fins 1583 depèn a tots els efectes d'Oriola, aleshores Felip II (1527-1598) concedeix el títol de Vila Il·ustre i tres anys després (1586) el d'Universitat la qual cosa comporta la segregació de la municipalitat d'Oriola. En 1609 s'hi fundà el monestir dels Pares Mínims. En el s XVIII, durant la guerra de Successió es va mantenir fidel al borbó Felip V (1683-1746) . En 1829 un impressionant terratrèmol acaba amb la prosperitat de la vila en destruir-la totalment. Sobre les seues deixalles l'enginyer Larramendi aixecà la ciutat pròspera i moderna que coneixem.
Econòmicament la seua economia és diversifica en: agricultura de secà (cereals, oliveres i raïm) i regadiu (cànem, taronges, llimes, hortalisses, cotó…), ramaderia (vacuna, llaner, porquina i cabria) i indústria, sobre tot, de conserves vegetals i molins de pebre roig.
El terratrèmol acabà amb el seu passat arquitectònic i totes les edificacions són molt recents, citarem l' Hospital, de 1930; el Casino, el més antic de tots els edificis de la vila; l' església i el Teatre Cortès. Hi ha el Museo Etnológico y de la Huerta amb les típiques recreacions dels costums del passat d'aquest tipus de museus.
La Sociedad Unión Musical i la seua banda de música són un important referent cultural gràcies als seus més de cent anys de vida.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BENEJÚSSER
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
25 m |
9,30 km2 |
2.094 |
4.786 |
5.306 |
Benejussenc/enca |
Situada al bell centre de la comarca, el seu terme és travessat d'oest a est per Segura. Les obres de canalització del riu han propiciat la reforestació amb flora autòctona i adaptació per a l'esbargiment dels antics meandres, convertits en parc temàtic on es recreen els ecosistemes propis del Baix Segura. La zona més alta del municipi, de parla castellana, compta amb serres i cims ben poblats de bosc mediterrani, herbes aromàtiques i bona representació de la fauna.
El seu topònim àrab significa partida de Júcar (o de Jucer). En 1264 hi hagué una rebel·lió mudèjar que fou sufocada per les hostes castellanes amb l'ajuda de l' Infant Pere i de Jaume I (1208-1276). El dia 15 de juliol va obtenir terme i jurisdicció. El 1429 fou saquejada per les hostes castellanomurcianes. Els pobladors assecaren les marjals i romperen el terreny; la terra es va repartir en petites propietats; a finals del s XIV moltes d'aquestes parcel·les van ser comprades per uns cavallers de cognom Martí que s'autoproclamaren senyors del lloc i així fou acceptat per Oriola. Amb l'expulsió morisca de 1609 vingué la despoblació i la posterior carta pobla de 1611 a favor de Joan Rosell Roda Rocamora i Thomas, que havia comprat el terme als Martí i contractà 32 veïns amb les mateixes condicions que tenien els moriscs. El 1628 se separa d'Oriola. Va ser afonat pel terratrèmol del 1829, i reconstruït en zona oposada del Segura poc després amb 50 famílies en les terres comprades al seu senyor, Joan Roca i Carrasco, comte de Pinohermoso .
La seua economia es basa en el conreu dels cítrics, especialment la llima; també abasta importància, com a la resta de la comarca, la construcció.
Quant al patrimoni s'ha de tenir en compte que el terratrèmol va destruir totalment el municipi per la qual cosa totes les construccions són dels darrers dos segles. Hi trobem:
- L'església de la Verge del Rosari, fundada en 1611 i restaurada en 1911.
- L'edifici de l'Ajuntament.
- L'auditori municipal “José Aparicio Peiró”.
- Santuari de la Pilarica.
- Algunes de les antigues cases de llaurador de què destaca l'anomenada Vistalegre.
De la seua gastronomia esmentem l'arròs amb crosta, el putxero amb pilotes i la paella de conill.
|
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BENFERRI
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
52 m |
12,40 km2 |
915 |
998 |
1.493 |
Benferrí/ina |
Voltat per les serres d'Oriola, Abanilla i Callosa i regat per la rambla d'Abanilla el municipi es troba al bell mig de l'horta d'Oriola i compta amb paratges com ara el Cabezo de Torres des d'on es divisa tota l'horta. El terreny és ideal per a la passejada a peu o amb bicicleta entre tarongers i restes de la tradicional arquitectura d'horta, barraques, sènies, sèquies, etc.
L'origen del poble es remunta a les guerres púniques. En època musulmana hi hagué una batalla entre Teodomir i els moros, que acaba, l'any 713, amb la capitulació del visigot que conservaria l'autonomia del territori a canvi d'un tribut. La seua condició frontera amb terres murcianes fiu que durant la Reconquesta el poble fóra víctima de diversos atacs, els quals culminaren amb l'ocupació cristiana en 1242 per part de Ferran III el Sant (1199-1252); el tractat d'Almizra deixà Benferri en mans del rei aragonès Jaume I (1208-1276) qui va donar-lo a Joan de Rocamora en premi a la seua col·laboració en la conquesta; en 1464 un altre Joan de Rocamora, senyor vigent, va comprar la torre i l'heretatge constituint d'aquesta manera el que podríem dir és el primer nucli urbà; en 1494 Jaume de Rocamora i son fill Jeroni començaren una tasca de poblament que va aconseguir l'assentament de 29 famílies; en 1619, en assolir les 15 cases, es constitueix en municipi, però dintre del terme d'Oriola fins 1622 en què ja es desvincula totalment; l'epidèmia de pesta de 1.648 va paralitzar-hi el creixement demogràfic que no va recuperar-se fins bé entrat el segle XVIII; el 21 de maig de 1695 els jesuïtes prenen possessió d'algunes terres donades per Maria Valenzuela, marquesa del Rafal, en 1735 la totalitat de les terres eren propietat de Francesc Rocamora tot i que hagué de mantenir un plet amb els religiosos per les rendes.
L'economia local es basa en el conreu de cítrics i en la construcció el tiró de la qual ha portat a fixar-hi la seua residència a un gran nombre d'estrangers, sobre tot alemanys.
Del patrimoni benferrí citarem:
-
Església de Sant Jeroni. Renaixentista, de 1622.
-
Font del Parc.
-
Torre dels Rocamora. Medieval. Origen, com ja s'ha dit de l'actual nucli urbà.
L'arròs amb conill i el putxero amb pilotes són les especialitats gastronòmiques del poble.
Anualment es celebra el Certamen Literari Ayuntamiento de Benferri .
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BENIJÓFAR
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
18 m |
4,40 km2 |
750 |
1.563 |
3.541 |
Benijofarer/era |
Benijófar compta amb un dels termes més menuts de la comarca i per tant no compta amb gaires paratges ni accidents geogràfics ressenyables.
El seu topònim, evidentment àrab, s'ha traduït com "fill de Jofar" i també com "xicoteta perla". Antiga alqueria islàmica, en 1587 tenim referència per un desbordament del Segura que va destruir la collita i gran part del terme. En 1589 Jaume Gallego Fajardo i Satorre va obtenir plena jurisdicció sobre el lloc. En 1704 el senyor obté, per a ell i per als seus descendents el títol de baró de Benijófar i la constitució del lloc com a entitat independent. En 1957 una nova riuada va matar molts dels seus habitants i tornà a arruïnar el poble.
La base de la seua economia és l'agricultura, especialment hortalisses i fruites, que aprofita les aigües del Segura, ara ja perfectament canalitzat i regulat.
El poble, de parla castellana, s'ubica al bell cim d'un tossal des d'on es domina la ribera del Segura. Monumentalment compta amb l'església de sant Jaume apòstol i una antiga sènia, símbol de les tradicionals pràctiques agrícoles.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BIGASTRE
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
24 m |
4,10 km2 |
1.490 |
4.611 |
6.303 |
Bigastrenc/enca
|
El petit terme ens ofereix dues zones molt diferents: L'horta amb la seua catifa d'horts on es conreen els cítrics i la zona més muntanyosa on són les finques de La Pedrera i el Mirador de la Lloma, en les quals es poden trobar bones instal·lacions i camins per al gaudi de la natura.
Hi ha La Lloma , un jaciment de l'Edat del Bronze, del què hi ha poques notícies. El municipi té el seu origen en el conegut com Lugar Nuevo de los Canónigos , una mena de residència dels canonges de la catedral d'Oriola, que tenien tots els drets sobre aquestes terres. En 1701 després d'alguns plets amb els colons l'església feu desistiment d'alguns privilegis i allò va permetre la fundació de Bigastre a partir de tres finques en què vivien 24 famílies.
En el moment de la fundació l'agricultura s'hi dedicava al lli i al cànem; en el segle passat la caiguda del tèxtil va fer derivar als cítrics i productes de l'horta tot mantenint l'agricultura de secà. Actualment també hi ha activitat industrial representada en els sectors construcció i manufacturer.
La joventut del poble, de parla castellana, fa que, llevat d'algunes cases senyorials i altres de llauradors escampades pel terme, l'únic monument digne d'esment siga l'església de la Verge de Betlem on es conserva una talla de sant Joaquim, de Salzillo (1707-1783).
Els menjars més típics són el putxero amb pilotes i l'arròs amb conill. Però el més important de la gastronomia bigastrenca és la seua rebosteria: almoixàvenes, toñas , ametllats i soplillos .
|
|
|
|
Fotos |
|
|
CALLOSA DE SEGURA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
19 m |
24,80 km2 |
5.275 |
15.823 |
17.366 |
Callosí/ina |
Els habitants de Callosa del Segura, de parla castellana, es reparteixen els nuclis de població de Callosa, Lo Cartagena, Callosilla, El Cementerio, Los Dolores, Palmeral, San José i Vereda de los Cubos. El terme està dividit en dues zones perfectament diferenciades, la Serra de Callosa on es pot gaudir de diferents llocs d'esbarjo, com l'ermita de la Pilarica o la cova de l'Ahumada, aquest indret va ser declarat Paratge Natural Municipal el 30 de setembre de 2005; els més agosarats poden coronar els cims de La Plana, San Bernardo o La Cruz de en medio; i l'horta menys propícia a les excursions però amb l'encant dels barris i masos que s'hi poden trobar passejant.
Ja en els temps d' Abderramà III (891-961) els callosins de Qualyusa, es van revoltar per no pagar imposts a la corona; va ser conquistada per Jaume I (1208-1276) i durant la guerra de Los Dos Pedros passà a dependre de la Corona de Castella, més tard va pertànyer, entre altres, al famós guerrer de la Guerra dels Cent anys Bertrand du Guesclin; el 1572 es va separar del terme d'Oriola i Felip III (1578-1621) li va concedir vot en Corts; el 1638 es va convertir en vila reial; durant els segles XVIII i XIX l'oli i el cànem, utilitzat en la fabricació d'espardenyes eren el motor del creixement local; en la revolució de 1868, la partida armada de Santamaria va assolir l'adhesió de la població; el 4 d'abril de 1925 Alfons XIII (1886-1931) va visitar la vila i se li demana, per aclamació popular, el títol de ciutat, la qual cosa va concedir en l'acte.
És Callosa una ciutat amb una pròspera economia mercès fonamentalment a la indústria i a la seua feraç horta. La indústria més destacada és la corderia (herència de la tradicional manufactura del cànem) que posa Callosa com a primer productor mundial d'arts de pesca; també assoleix importància el calcer. L'agricultura, de regadiu, ocupa la major part del terreny i els seus productes més reeixits són: la carxofa, el blat, el cotó i els cítrics. La construcció i el comerç prosperen com a conseqüència lògica de la bona marxa de la ciutat.
La població, ubicada al peu de la serra, manté la seua estructura medieval musulmana, conserva diversos casalots nobiliaris i a més a més:
-
Església Arxiprestal de Sant Martí, construïda en el segle XVI en estil renaixentista conserva, però, elements del gòtic. És un dels temples més notables de les comarques del sud.
-
Santuari de Sant Roc. Construïda en estil colonial entre 1579-1798. Balconada panoràmica sobre la Vega del Segura.
-
Castell de Segura. Conegut com El Castillico. D'època califal, documentat ja en 924 quan la rebel·lió d' Al Saij-Al Aslami. És el castell més antic de la zona. Es conserva una petita part del que fou un enorme recinte que fou restaurada en 1980 amb força dificultats per la inaccesibilitat del lloc.
-
Ermites del Rosario, de la Virgen de los Dolores, de la Pilarica i de San Jordi.
-
Real Pòsit. De 1740 antic magatzem comunal de gra.
-
Antic escorxador municipal. Aixecat en 1929, avui Museo de Historia de la Ciudad. El qual alberga el Museu Arqueològic "Antonio Ballester Ruiz"; el Museu Etnològic del Cañamo y de la Huer ta ; el Museu de la Setmana Santa i el Museu de les Festes.
Per sant Roc hi ha Moros i Cristians i la tradició de " subir el farolico de Venancio "; la Setmana Santa Callosina és important i el dimecres que parteix la Quaresma per la meitat hi ha la festa de " partir la Vieja " en què ninots de cartró són vestits i exposats a les portes de les cases. També abasten notorietat les festes de l'horta.
La gastronomia aprofita els productes de la terra, arròs amb crosta, putxero amb pilotes, olla gitana precedeixen a les llepolies autòctones: pastissos de glòria, almoixàvenes, mantecàs , escaldás o relentás .
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
CATRAL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
8 m |
20 km2 |
2.592 |
4.637 |
7.530 |
Catralenc/enca |
El seu terme és absolutament pla, regat per la Sèquia Major de Catral i diferents assarbs com La Palmera o Los Ojos de la Muela , que es nodreixen directament del Segura. Es poden realitzar excursions, pel senders rurals, a l'embassament del Profund.
Per explicar el topònim del lloc es barallen tres hipòtesis, una fa derivar de l'iber Kal Tur La “les dues cimes” que farien referència a Los Cabezos d'Albatera; la segona es recolza en l'àrab Al Qatrullat ; l'altra es basa en el llatí Castrum Altum. A l'igual que en el cas del topònim els orígens de Catral són incerts i encara que s'apunta als ibers les primeres evidències són musulmanes; en aquella època ja es documenta la sèquia major de Catral; rere la conquesta del Regne de Múrcia, del qual formava part, fou donada en 1255 a l'orde de Santiago, en 1269, després d'una revolta musulmana, Alfons X la recupera per a la corona castellana; posteriorment fou propietat dels Haro als qual Sanxo IV (1257-1295)va llevar-li-la per donar-la a l'aragonès Jordan Aleman; Jaume II (12671327) la incorporaria al Regne de València, després d'una ràpida campanya, el 1296; durant la guerra dels Dos Peres, el 1358, les tropes castellanes saquejaren la població i talaren les collites als camps, la qual cosa va suposar una considerable tragèdia per al poble; devers 1700 es va procedir a la dessecació de les marjals; en 1741 els 152 pobladors de Catral pagaren 12. 499 lliures per assolir el títol de Vila i amb ell la independència d'Oriola, el seu primer alcalde va ser n'Antoni Sirvent; en 1829 es va lliurar dels devastadors efectes que el terratrèmol va infligir al Baix Segura; la seua terra conreable augmentà durant les dues primeres dècades del segle XVIII degut al drenatge de terres pantanoses, promogut pel polèmic cardenal Belluga (1662-1743) qui va destinar els beneficis a les seues obres pies de Múrcia. En 2006 en una maniobra política sense precedents el Govern Valencià va decidir, en la vespra d'una moció de censura presentada per l'oposició contra el president Camps (1962 - ....), retirar les competències a l'ajuntament de Catral per presumpta corrupción urbanística.
L'agricultura, cítrics, carxofes, cereals i oliveres, produeix gran part de la riquesa; quelcom de ramat bocí i oví i una creixent indústria en els camps del moble, tèxtil, construcció, alimentació i pell complementen l'economia local.
Quant al patrimoni citarem:
-
Església dels sants Joanes. Aixecada en el segle XIV sobre la mesquita, ha sofert posteriors modificacions que li donen la seua actual fesomia barroca.
-
Ermites de la Puríssima , santa Àgueda i Arroba de la Madriguera.
-
Alguns exemples d'arquitectura rural.
La cuina es basa en els arrossos, en paella, amb crosta o l'olla gitana són alguns exemples; altres plats típics són el guisat de fenolls o la tortilla en caldo . Quant a la rebosteria cal citar els paparojotes, les almoixàvenes i les mones.
Hi ha l'antiga tradició de los Auroros que els diumenges d'octubre es reuneixen de matinada per cantar pel poble uns bells càntics.
|
|
|
|
Fotos |
|
|
COIX
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
16 m |
16,80 km2 |
1.744 |
5.969 |
6.464 |
Coixenc/enca
Cojeño/a |
Els habitants del lloc viuen en els nuclis de Cox, El Salar i Los Collereros.
El terme municipal depara la possibilitat de practicar el senderisme entre zones d'horta, camp i muntanya, per estar situat al peu de la serra de Callosa, que compta amb La Plana ( 600 m ) i el Sant Bernat com a cims més representatius i amb una rica i variada representació dels animals i les plantes, moltes d'elles autòctones; l'oferta ludicoesportiva es completaria amb la possibilitat de practicar l'espeleologia en la Cova del Gat.
El topònim del municipi, ve del llatí Coxu o Coxum que significaria “tancat”. Al voltant del castell s'han trobat restes de l'Edat del Bronze, iberes i romanes i al paratge conegut com La Hoya també hi ha evidències d'haver estat habitat pels visigots. Tot i això la fundació de Coix és musulmana; conquistada en 1242 va ser donada al Raís de Crevillent, Aben Hudiel Damoch; en 1244, pel tractat d'Almizra, quedà integrada en el regne de Múrcia, en 1266 davant la insurrecció mudèjar d'aqueix regne el rei en Jaume I (1208-1276) va intervenir i va annexionar-lo al terme d'Oriola; en 1296 Jaume II (1267-1327) l'ocupa i confirma a Ahmed, senyor de Crevillent la possessió de Coix, cosa que succeeix dues vegades més en 1298 i 1307; en 1304 per la sentència de Torrellas resta definitivament adscrit al Regne de València i passa a anomenar-se Coix; en 1320, darrere la desaparició del senyoriu de Crevillent, Jaume II donà el municipi a Arardo de Mur ; en 1339 el fill d'aquest el ven, autoritzat per Pere IV (1319-1387) , a la família Vidal ; durant la guerra amb Castella, el 1.368 Jaume Vidal traspassa Coix a Llàtzer Gilabert; en 1450 Joan Ruiz Dàvalos la va comprar als Roca de Togores, va reorganitzar la població musulmana, i va demanar al rei Joan II d'Aragó (1398-1479) permís per a modificar el castell i convertir-lo en un palauet; es va segregar del terme d'Oriola en 1422 però pertanyé a la seua governació fins 1707; l'expulsió dels moriscs en 1609; la gran pesta de 1648 va deixar la comarca pràcticament despoblada la qual cosa va obligar a rebre gran quantitat d'emigrants manxecs i murcians que portaren la seua llengua, acabaren amb el català en la zona i canviaren la denominació del poble pel castellà Cox la qual es va veure reforçada pel Decret de Nova Planta promulgat per Felip V, el Socarrat (1683-1746) rera la desfeta d'Almansa; el XVIII coneix grans transformacions urbanes i agrícoles la qual cosa comporta un enriquiment que es va veure frenat el segle següent per les guerres i les malalties epidèmiques i que va obligar, per primera vegada, a alguns dels seus habitants a emigrar a buscar-se la vida a Orà o França; el 1822 tornà a ser annexionat a Múrcia i en 1833 va ser adscrit, ja definitivament al País Valencià.
És curiós observar l'activitat de persones i vehicles que de matinada es respira a Coix i que es deu a que una de les primeres activitats econòmiques del poble és la venda ambulant en els mercats de les poblacions properes; els problemes de sequera endèmics a la zona han obligat a l'abandó de l'agricultura a favor de la comercialització de fruites i hortalisses ben palesa en la quantitat de magatzems que s'hi ha establert; la indústria, tèxtil i calcer, i la construcció també diuen la seua en la florent economia local.
Del patrimoni històric i monumental parlem tot seguit:
-
Castell de Santa Bàrbara, o de Coix. El més antic del País Valencià. Successives reformes i la destrucció parcial en la guerra de 1936-1939 obligaren a una recent restauració que no inclogué la reconstrucció de les merles i que el donen la seua actual fesomia.
-
Església de sant Joan Baptista. Barroc neoclàssic aixecat entre 1744-1788 sobre la primitiva església que al seu torn havia estat edificada sobre la mesquita.
-
Santuari de Nostra senyora del Carme. Edificada en 1621 pels Carmelites sobre l'antiga ermita medieval de Nostra senyora de les Virtuts. Alberga tota la imatgeria de la setmana santa.
-
El Molí. Situat en el lloc conegut com El Barrio que hauria estat el lloc, a banda del poblament musulmà, on s'assentaren els primers pobladors cristians.
-
Jardí Glorieta. Ocupa el jardí del que fou convent de Carmelites i conté dos pins centenaris i gran quantitat de palmeres i d'altres espècies.
La cuina, la típica de la comarca però amb personalitat pròpia: arròs amb serranes, arròs amb crosta, arroz del burro i putxero amb pilotes en són una mostra. Tenen renom el forn i la rebosteria locals: toñas de manteca i escaldadas i almoixàvenes, d'origen àrab.
|
|
|
|
Fotos |
|
|
DAIA NOVA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
5 m |
7,10 km2 |
698 |
1.174 |
1.676 |
Daianovès/esa |
El nucli rural de la Pobla de Rocamora és una antiga partida de traçat urbà en entorn rural, amb edificacions adossades als dos costats del camí que el comunica amb el municipi de parla castellana de Daia Nova.
El topònim del lloc procedeix de l'àrab i significa “petita depressió tancada”. Va formar amb Deia Vella un sol municipi, del qual es va separar la primera meitat del segle XIX. Els seus senyors jurisdiccionals foren els marquesos de Dos Aigües i posteriorment, els Roca de Togores. El 1892 es va concedir el títol de comte de Daia Nova a l'enginyer forestal Vicent Dasí Puigmoltó , fill del sisè marqués de Dos Aigües.
La principal activitat econòmica és la producció de llegums i cítrics. El terreny del terme es va fer conreable amb la dessecació dels aiguamolls que a mitjans segle XVIII va ordenar el cardenal Belluga (1662-1743) .
El patrimoni de Daia Nova es concreta en l'església de sant Miquel, on es conserva una remarcable talla barroca .
La gastronomia popular ens ofereix olla amb pilotes, corder a la brasa i arròs amb conill.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
DAIA VELLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
4 m |
3,10 km2 |
212 |
202 |
354 |
Daiavellenc/enca |
La petitesa del terme dona lloc a poques excursions, tot i això esmentarem el paratge d'esbarjo El Marco , la Casa Cabeza i els paisatges d'horta de Las Arenas .
El topònim del lloc, on es parla castellà, procedeix de l'àrab i significa “petita depressió tancada”. Fins 1791 formava part del terme d'Oriola, del qual es va independitzar; a principis del XIX se separa de Daia Nova; en 1829 un fot terratrèmol va assolar el poble, sobre els fonaments d'aquell s'aixeca el modern; els seus senyors jurisdiccionals foren els comtes, després ducs, de Pinohermoso; també ha pertangut als Roca de Tabares, els quals van vendre els terrenys del poble, el 1928, per 1.500.000 pessetes als germans García Palmer i García Castell que els parcel·laren i van vendre a petits propietaris.
L'única activitat econòmica és l'agricultura.
El casc urbà, que com ja hem comentat és de curta història, no depara gaires fites arquitectòniques; esmentarem, si de cas, la plaça del Lleó, amb escultura del XVIII i palmera de sis braços i l'església de nostra senyora de Monserrate.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
DOLORS
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
4 m |
18,70 km2 |
2.241 |
6.135 |
6.786 |
Dolorenc/enca |
El terme, dedicat a l'agricultura, es troba salpicat de cases d'horta i finques d'esbarjo.
El poble, castellanoparlant, va sorgir el 1732 com a nucli principal de les terres pantanoses que Felip V el Socarrat (1683-1746); mitjançant compra de terrenys a Oriola i Guardamar del Segura, havia concedit al polèmic cardenal Belluga (1662-1743) en agraïment pels serveis prestats en la guerra de Successió, i que el cardenal de Múrcia - Cartagena va drenar i transformar en terres productives; fet que donà lloc a la creació de Dolors (aleshores conegut com La Majada), Sant Fulgenci i Sant Felip Neri. Les noves terres foren repoblades donant als nous colons tota mena de privilegis, incloent el d'exempció de penes; segons Reial Cèdula de 13 de setembre de 1724 i les rendes obtingudes foren destinades a les Pies Fundacions que el bisbe mantenia en el veí regne murcià; amb la desamortització passà a propietat dels Villamanuel i Cheles els quals mantingueren part dels privilegis de Les Pies Fundacions. En estar situada en una zona que abans era pantanosa l'ha fet patir les riuades del Segura malgrat de trobar-se allunyada del seu llit, en especial les de 1879, 1946, 1948, 1973 i 1987.
L'economia és exclusívament agrícola amb predomini del reguiu sobre el secà i dels productes d'horta sobre els fruiters. .
L'únic patrimoni artístic ressenyable són les imatges de Salzillo (1707-1783) i les talles del seu deixeble Roc López (1747-1811) , que es conserven en l'església neoclàssica de Nostra Senyora dels Dolors.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
EL PILAR DE LA FORADADA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 | |
