Paco González Ramírez ©

Actualitzada 26.06.08 11:47

EL CAMP DE MORVEDRE

ALBALAT DELS TARONGERS

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
96 m	21,30 km2	857	576	864	Albalatà/ana

També coneguda com Albalat de Segart se situa en una esplanada, al marge esquerre del riu Palància, que creua el terme. Les altures principals són: El Garbí (593 m), la Mola de Segart (565 m), la Muntanya Redona o Montalt (427 m) i altres com el Pic de l'Àguila, Cavall, Saler, Gitano, Palmerar, Buitrera, Cabeç Bord, etc.

Ja es coneix l'existència de l'home vivint en els Pics de les Raboses, Muntanya Redona, Palmerar, etc uns dotze segles aC. A la partida de l'Aigua Amarga es va descobrir una cova amb pintures rupestres del període Eneolític (2000 anys aC); assentaments de l'Edat de Bronze a la partida de Comediana (1600- 1500 aC); assentaments d'èpoques ibèrica i romana al Tossalet de les Panses (segle I-II). Sèquies de Gausa i Montíver d'origen iber i romà i al piló o Forquetes restes d'una fortalesa medieval. El 1238, Jaume I (1208-1276) va concedir-li-ho a l'abat de Fuenteclara. Posteriorment el va posseir Raimon de Torís i, el 1379, el matrimoni Jofre de Blanes i Margarida Bonastre el compraren i passà a constituir, amb Segart, una baronia. El 1436 Alfons III el Magnànim (1380-1458) ven a Godofredo de Blanes la jurisdicció criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi. El 1482 va comprar-la Joan de Custellens de Vilarrasa; Carles V (1500-1558) va confirmar el 1526 l'esmentada jurisdicció a Luís Vilarrasa. Com a conseqüència de la despoblació provocada per l'expulsió dels moriscos el 1611 se li concedí carta de població, amb elevats tributs per al senyor: un cinquè de les collites. En l'època foral el senyor va litigar amb Sagunt pel dret de la suprema jurisdicció. Els Saavedra , de noble llinatge procedent de Galícia, passaren a Múrcia al segle XVI i al País Valencià al XVIII; arribaren a Albalat pel casament de Lluisa Carrillo de Villarrasa , senyora d'Albalat i Segart amb Pere Saavedra. Aquest baró d'Albalat va realitzar molts abusos senyorials per augmentar les seues rendes i possessions fins al 7 de febrer de 1865 que es fa la transacció de pagar 130.000 reials de velló per a que els hereus del baró renunciaren a tots els drets que pogueren tindre sobre els pobles d'Albalat i Segart.

L'economia està basada en l'agricultura principalment en el monocultiu del taronger. Dels 21,35 Km 2 de terreny eminentment muntanyós, 310 hectàrees són de cítrics, 533 de secà amb garroferes, 485 oliveres, 26 d'atmelers. La resta són pinades, matoll i improductiu.

Els monuments més interessants són:

• Església de la Puríssima o de l'Immaculada. Construïda a finals del segle XVIII. Planta de tres naus i creu llatina. Decoració d'aire classicista i sever. Destaca la cripta que es va descobrir en 1988 davall de l'església.
• Llavaner .
• Casa Palau o Castell. El Palau gòtic millor conservat de la comarca. No es coneixen bé els seus primer orígens. L'edifici consta actualment de semisoterrani amb gran quantitat d'arcs ogivals i de mig punt, de pedra calcària blava i tres plantes amb tots el condicionaments d'una casa noble, amb cavallerisses, trull, saló noble i habitacions decorades a l'ús de l'època. Des de l'any 1897 pertany a la família Baixauli .
• Ermita de la Mar e de Déu de la Cova Santa .
• El Garbí. Com a paratge natural i els voltants del poble.
• Aqüeducte del barranc de la Font de Ribera. Al camí d'Albalat a Petrés, hui sols resta un arc dels tres que el formaven.

De la seua gastronomia destaca l'arròs a la Comediana i el tortell, que és un dolç típic.

Més informació en la xarxa:

---

ALFARA DE LA BARONIA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
70 m	11,70 km2	638	522	507	Alfarenc/enca

També Alfara d'Algímia. Municipi situat al nord-oest de la comarca del Camp de Morvedre, a la vall del riu Palància. El Palància divideix el terme en dues meitats, quedant el nucli urbà a la dreta del riu. Les muntanyes més elevades del terme municipal són el Picaio (388 m), la Costera (261 m) i l'anomenada popularment Muntanyeta de l'Ermita (229 m), als peus de la qual s'estén el caseriu del poble.

S'han trobat al terme restes arqueològiques de forns ibers i també gran quantitat de ceràmica. En l'època romana pertanyia a l' Ager Saguntinus. La zona no patí en el segle V ni la invasió dels vàndals ni el posterior control dels visigots, motiu pel qual cal considerar que la seua estructura poblacional es mantingué inalterada des de la crisi de l'Imperi Romà en el segle III, moment en el qual la població de l'Ager Saguntum es recluí a les viles rurals, fins a la invasió musulmana. Després de la dominació musulmana, el 1233, Jaume I (1208-1276) arribà –segons conta la seua Crònica – a la zona del Palància. Després de la conquesta, l'alqueria musulmana d'Alfara, juntament amb la d'Algímia, passà a formar part de la Baronia de Torres Torres. El 1249 Jaume I en va fer donació a Gauteri Romà, donació que no va ser efectiva perquè el baró no residia a Torres Torres, de manera que continuà davall patrimoni reial fins que l'any 1270 es va fer efectiva la donació a Bertrà de Bellpuig. Posteriorment la baronia anà passant per diverses altres cases nobiliàries: la de Jímenez d'Arenós (1360-1390), la casa comptal de Prades (1390-1445), els Vallterra (1445-1760), la dels Monsosriu (1760-1780) i la de Castellví (1780 fins a l'actualitat). El 1609, Alfara quedà despoblada per l'expulsió dels moriscs. Li fou atorgada nova Carta de Poblament el 1611, sent baró de Torres Torres Miquel Vallterra, i va estar repoblada per 26 nous pobladors arribats, d'entre altres llocs, de la veïna Torres Torres (lloc de cristians vells) i d'Almàssera. Desprès de moltes dècades de davallada demogràfica, els anys quaranta del segle XX tornà a augmentar gràcies a l'increment del regadiu motivat per les aigües de la Font d'Arguines que es canalitzaren fins a la població.

L'economia ha estat basada tradicionalment en l'agricultura. Actualment, tot i haver augmentat la superfície del terme municipal de terra conreada dedicada a la taronja per modernes transformacions realitzades per propietaris i empreses alienes a la població, l'agricultura ha perdut gran part de la seua força econòmica i ha deixat pas a la indústria i als serveis.

Parlem tot seguit dels monuments alfarencs:

• Ermita de la Mare de Déu dels Afligits. Edifici construït entre el 1690 i el 1699. La part més destacable de l'edifici és la frontera, la qual pertany a la tipologia anomenada mixtilínia , de què és un dels primers exemples a tot el País Valencià.
• Església de Sant Agustí, bisbe. N'hi ha notícies des de finals del segle XVI, les quals parlen de constants reparacions i obres de consolidació que culminaren, en 1799, en un edifici d'estil neoclàssic amb algunes desencertades restauracions parcials posteriors. Cal destacar-hi l'obra pictòrica de Joaquim Oliet Cruella (1775-1849) realitzada entre el 1809 i el 1816 arreu de tot el temple.
• La cisterna. Construcció tradicional amb aljub en alt per tal d'abastir-se de l'aigua de la Sèquia Major de Sagunt, i escala que condueix al fons on està l'aixeta per tal de recollir-la. La tradició oral de la localitat situa la construcció de la cisterna a finals del segle XVIII però no s'ha trobat documentació que hi faça referència. L'edifici es manté en bon estat de conservació, tot i que una recent restauració ha desvirtuat considerablement la seua fesomia originària.

La Mare de Déu dels Afligits té la festa el 8 de setembre. El dia d'abans s'abaixa la seua imatge des de l'ermita al temple parroquial. Fins fa uns poc anys, esta processó d'abaixada de la Mare de Déu s'acompanyava de fogueres que s'encenien a les vores del camí. Des de fa uns 10 anys aproximadament, el menyspreu per les tradicions autòctones i la incultura dels dirigents ha eliminat el referit costum.

Informació proporcionada per Joan Carles Gomis Corell.

Més informació en la xarxa:

---

ALGAR

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
204 m	13,20 km2	765	397	523	Algarí/ina

La seua situació, en la vall del Palància, enclavat entre les serres d'Espadà i Calderona, fan que el terme siga ric en paisatges i molt propici al senderisme. Hi ha també la presa d'Algar que aprofita les aigües del Palància .

S'han trobat deixalles d'assentaments ibers i romans. Durant l'època musulmana, que hi comença sobre l'any 1000, va ser una alqueria. Amb la conquesta, en 1238, passà a mans de Ramon Moret (també citat com Raimundo Morelló), qui va fundar, en les immediacions del veí lloc d'Arguines, un hospital. Moret va cedir-la a l'orde de la Mercè, i aquesta va transformar l'hospital en un convent, que el 1430 va ser assaltat pels moriscs sollevats en tota la zona. A principis del segle XV va tornar a la Corona, la qual, el 1438, va vendre'l a Francesc Jardí. Lloc de moriscs fou despoblat amb l'expulsió de 1609 i repoblat el 1610 amb catalans. El 1826, en les guerres carlines, la columna del Serrador va atacar la població i va cremar la collita i part del seu arbrat.

La seua economia es basa en l'agricultura, fonamentalment cítrics i nespres .

Els monuments més destacats són:

• Església de la Mercè, de 1702, d'estil barroc. Actualment en procés de restauració.
• Torre àrab del segle XIII, totalment restaurada, però ja sense els seus trets identificadors. Actualment és la seu de l'Ajuntament.
• Convent castell d'Arguines . Citat abans. A hores d'ara en ruïnes.
• Casa del baró d'Algar . Actualment Casa de la Cultura.

Més informació en la xarxa:

---

ALGÍMIA DE LA BARONIA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
183 m	14,40 km2	975	882	1.003	Algimià/ana

També Algímia d'Alfara. El poble està situat al peu del Picaio de la Seca i del Picaio de Punta, i a la dreta del riu Palància i la seua principal font de riquesa és l'agricultura de secà –garroferes, oliveres, ametlers i raïm– encara que els últims anys creix la de regadiu –tarongers, hortalisses– gràcies a l'obertura de nous pous i l'aportació de la Sèquia Major de Sagunt. La seua situació depara paisatges d'interès com els pics del Picaio (347m), Rodeno ( 399 m ), el Puig de la Capitana (448) i l'Ombria ( 514 m ) o la font del Brollador, que abasteix d'aigua potable a tot el terme. Menció especial mereix la Via Verda que, aprofitant el traçat dels antics ferrocarrils que portaven els minerals de la Serra Menera (Terol) des d'Ulls Negres a Sagunt, s'estén al llarg de 70 km donant la possibilitat de gaudir de la natura, passejant o amb la bici, sense l'angoixa del trànsit.

Poblada des d'abans de la invasió àrab, com ho demostra les troballes de ceràmica ibera i de làpides romanes amb inscripcions llatines, la seua fundació és una alqueria musulmana –llengua de la qual procedeix el seu topònim: “lloc de reunió, mesquita– en què hi hagué una mesquita. Després de la conquesta cristiana passà a integrar-se, juntament amb Alfara i Torres Torres en la baronia de Torres Torres. En 1572 obté parròquia independent de la de Torres Torres , de la qual n'era annex. El 22 de setembre de 1609 es decreta l'expulsió de les 160 famílies de moriscs que vivien a les 56 cases que hi havia i Algímia roman despoblada. Fins el 20 de juliol de 1611 no obté nova carta pobla atorgada pel seu senyor, el comte de Villanueva, de la família dels Vallterra, tot i que està documentat que rebia pobladors cristians des del mateix moment de la despoblació. A mitjan segle passat l'emigració cap als nuclis industrials, especialment la siderúrgica de Sagunt, marca una fort baixada demogràfica.

Hi ha una incipient indústria familiar de prefabricats de formigó i alguns ingressos pel turisme rural, però l'economia local continua basant-se en l'agricultura.

Patrimoni:

• Església parroquial de Sant Vicent Ferrer. Si bé potser la seua construcció s'inicià al segle XVI, la seua fesomia actual no és d'aquella època, sinó posterior, del segle XVIII.
• Estació del ferrocarril de la CMSM .
• Ermita dedicada a la Mar e de Déu dels Desemparats. Barroca, construïda en la primera dècada del segle XVIII.
• Són també destacables entre el patrimoni artístic de la localitat, les fonts públiques , amb empremptes clàssiques, tallades en pedra roig roja, i construïdes per Regiones Devastadas . Són d'una gran qualitat artesanal.

Més informació en la xarxa:

---

BENAVITES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
40 m	4,30 km2	455	667	636	Benaviter/era

Al llarg dels segles, la vila ha conegut diversos noms tots ells variants de l'actual: Benedites, en 1795, així ho va anomenar Cavanilles (1745-1804), també es va escriure Benidites i Benedictes fins a arribar al nom actual. Està situada al nord-oest de la Vall de Sego amb un terme en el que es troba el barranc d'Argines, que en el passat delimitava les diòcesis de València i Sogorb i avui fa de frontera entre les comarques centrals i les del nord.

S'han trobat inscripcions llatines, la qual cosa demostra el pas del romans. L'origen del poble sembla ser el resultat de l'agrupació de diverses alqueries musulmanes sota el nom d'Ibn-Abidis. Després de la conquesta fou donada per Jaume I (1208-1276) a Bernat Matoses, la família del qual el vengué el 1394 a Bernat Vives de Canyamars. Posteriorment passà a mans del Consell de València, que més tard el va vendre a la Corona. El s XV tornà a ser lloc de senyoriu, pertanyent als comtes d'Almenara i Cocentaina, els quals ordenaren la construcció de la Torre de la Senyoria. El 1619 fou venut a Pere Eixarch de Bellvís; el 1624 fou convertit en comtat i el 1628 en marquesat. Pertanyé a aquesta família fins la supressió dels senyorius el 1814. Durant el segle XIX s'afegiren al municipi una sèrie de llocs confinants, dels quals destaca l'annexió de Benicalaf el 1856, que va donar lloc a diversos conflictes amb Faura i Benifairó, amb motiu de les aigües de reg.

L'economia local la es basa totalment en l'agricultura. Tota ella de regadiu, amb la taronja com a producció més important seguida per les hortalisses i els arbres fruiters. La manipulació i comercialització de la taronja configuren altres sectors econòmics importants.

Monumentalment:

• Església de Nostra senyora dels Àngels. Segle XVIII.
• La torre. Segle XV, encara que alguns investigadors la daten en el XIII. Té una altura de 25 m i degué formar part d'una fortificació. En la seua construcció s'utilitzaren làpides amb inscripcions llatines i hebrees. Perfectament restaurada i conservada.

Més informació en la xarxa:

---

BENIFAIRÓ DE LES VALLS

Geogràficament se situa en la vall de Segó, que forma amb quatre pobles més: Faura, Quart, Quartell i Benavites, que es reguen amb les aigües de la Font de Quart que, al mateix temps és un paratge d'esbargiment.

La fundació de Benifairó és el resultat de la fusió de diverses alqueries musulmanes limítrofes. Des del moment de la conquesta cristiana pertanyé als Vives de Canyamàs; rere l'expulsió dels moriscs roman despoblat fins el 28 de desembre de 1610 en què s'atorga carta pobla a Joan d'Alpont, baró de Benifairó; després retorna fins a l'abolició dels senyorius, en 1814, als Vives de Canyamàs. Durant el segle XIX se l'incorporaren els llocs de Quemaló, Els Frares i La Garrofera. El 1884 es va fusionar amb Faura, donant lloc a la Vila de la Unió, fins el 1906, en què es dissolgué i tornà a funcionar com a municipi independent.

L'economia, tradicionalment agrícola, es basa en el conreu, manufactura i comercialització dels cítrics.

Patrimonialment hi trobem:

• Casa Palau dels Vives. Primeries del segle XVII. Actualment en estat molt dolent i en fase de restauració.
• Església de sant Gil abat. Barroc aragonès del segle XVIII.
• Ermita de la Mare de Déu del Bon Succés. Segles XVII-XVIII.

El tipisme del casc antic del poble amb abundants mostres de l'arquitectura rústica valenciana.

Els menjars tradicionals són l'olla de dejuni, l'olla de carn i l'arròs al forn. Merescuda anomenada tenen els embotits que es preparen artesanalment i els productes del forn: pastissos de moniato, rotllos de “carats”, coca amb tomaca i coques de ceba i pebrot.

Benifairó ha tingut fills rellevants com ara: Claudio Coello (1531-1588) pintor de cambra de Felip II (1527-1598); Julian Gómez "Gorkin" (1901-1987), escriptor i periodista, fundador del PCE i del POUM o Lluís Guarner (1902-1986) poeta i assagista, firmant de les Normes de Castelló de 1932.

Més informació en la xarxa:

---

CANET D'EN BERENGUER

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
8 m	3,80 km2	630	1.690	4.696	Caneter/era Canetari/ària

El topònim prové del llatí Cannetum , canyar, per l'abundància d'aquests que hi havia.

Jaume I (1208-1276) després de la conquesta va repoblar amb cristians i va donar aquesta alqueria musulmana als monjos del Puig, aquests van cedir-lo a un cavaller de Sogorb el qual li ho va vendre a Francesc Berenguer. Posteriorment foren les famílies de Blanes, Jofre i Saavedra els que ostentaren la titularitat senyorial. En 1316 s'aixecà En el segle XVII, relata Escolano (1560-1619), estava emmurallat i fortament protegit per una de les cinc companyies que protegien la costa dels atacs pirates.

Poble tradicionalment agrícola dedicat al conreu de la taronja ha convertit la seua platja en l'altre motor de l'economia local,.

Hi ha l'església de sant Pere apòstol. Barroca del segle XVIII i el Museu Etnològic instal·lat en una casa del segle XIX rehabilitada amb fins culturals.

Més informació en la xarxa:

---

ESTIVELLA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
125 m	20,90 km2	1.315	1.122	1.235	Estivellenc/enca

Es troba situada al bell cor de la serra Calderona amb un a gran complexitat en el relleu: petites valls i barrancs en orientacions variades, ràpides vessants que enllacen amb nombroses cimes, una de les quals, El Garbí, de 601m d'altitud, es una de les més emblemàtiques de les comarques centrals ja que constitueix una magnífica talaia sobre tota la comarca del Camp de Morvedre i del golf de València a la qual es pot accedir amb bicicleta o caminant i parar a refrescar la gola en la font de Barraix; també són interessants els paratges de Beselga, el Pla, Linares i la Carrasca; la flora i la fauna mediterrània estan suficientment representades.

Al terme s'han trobat deixalles d'èpoques prehistòriques, el jaciment de Sabato mostra el pas dels ibers i l'aqüeducte dels Arcs, el dels romans; la fundació actual, però, és d'origen musulmà i es creu que estigué primerament en el poblet o castell de Beselga. Documentat des de 1248; el primer document referit al terme es del 1376 amb el seu primer senyor conegut, mossèn Guillem Colom, la primera carta pobla d'Estivella, Beselga i Arenes va ser del 16 de juny de 1382, donada per Guillem Moliner; fou comprada el 1 501 per Berenguer Martí Torres d'Aguilar després d'haver passat per diverses mans; fins el 1535 pertanyé a Morvedre; l'expulsió dels moriscs, en 1609, deixà el lloc gairebé despoblat; en 1610 Jeroni de Monsoriu va concedir carta de població; al casar-se Francesca Monsoriu i Mompalau amb Onofre Escrivà d'Híjar, comte de l'Alcúdia, passà a aquesta família; interrompuda la successió va pertànyer al marquesat de Nules i després als Saavedra; a finals del segle XIX el llogaret annex al castell va romandre definitivament despoblat.

L'economia es basa en l'agricultura, fonamentalment de cítrics; s'ha perdut l'artesania de la seda, de les estores fetes a mà i de les pintes de banya de bou. La proximitat a València i la benignitat del seu clima fan d'Estivella un poble d'estiueig i donen alguna importància al sector serveis. Disposa del parc d'esbarjo El Pla dedicat a la multiaventura infantil i d'un petit polígon industrial.

El patrimoni estivellenc presenta:

• Església dels sants Joans. 1725-1730. Presenta un campanar d'estil barroc que ha estat encertadament restaurat en 2001.
• Ermita de sant Roc de Beselga . Segle XX.
• Ermita de la Santa Creu. Al cim del Garbí.
• Aqüeducte romà dels Arcs.
• Castell de Beselga. D'epoca musulmana, fou destruït pels agermanats de Morvedre; reeedificat posteriorment per Gracian de Monsoriu i abandonat definitivament en el segle XVII; es troba en estat de ruïna.

Bons arrossos, especialment l'arròs amb fesols i naps que es reparteix a tota la població el dia del Sant; bons embotits, bon oli d'oliva i exquisits dolços constitueixen la base la gastronomia local.

Més informació en la xarxa:

---

FAURA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
29 m	1,60 km2	--	2.840	3.127	Faurer/era

D'origen musulmà, és el resultat de la progressiva fusió d'una sèrie d'alqueries conegudes com els Llogarets de Segó; després de la conquesta romangué sota la jurisdicció de Morvedre; Joan II (1398-1479) en 1473 va constituir un senyoriu amb Faura, Rumbau i Almorig i li'n va donar a Pere Raimon de Monsoriu a la família del qual va pertànyer fins finals del XVI en què passa als Vilarrasa. En 1647 Felip IV (1606-1665) va transformar-lo en comtat; poc després passa als Vives de Camanyars en poder dels quals estigué fins a la supressió dels senyorius en 1814; en la segona meitat del segle XIX va absorbir el lloc de Rumbau; el lloc es fusionà el 1844 amb Benifairó i constituïren La Vila de La Unió, fins que el 1906 tornaren a separar-se ambdues poblacions; durant la República i la guerra civil fou un important reducte esquerrà la qual cosa li costa una forta repressió en la postguerra; la petitesa del terme va motivar una sèrie de contenciosos amb Sagunt, entre els anys 40 i 60, amb la fi d'ampliar límits i recursos; iniciatives que no arribarien a fructificar.

Enclavat en la Vall de Segó, l'economia es basa exclusivament en els cítrics.

A poques penes romanen restes visibles de la muralla que s'aixecà en època musulmana i que va ser modificada rere la conquesta. De la resta del patrimoni esmentarem l'església dels Sants Joans , del XVII, l'ermita de santa Bàrbara i la Casa Comtal que començà formant part de la fortificació àrab per a evolucionar fins l'edifici actual amb elements gòtics i renaixentistes, que va ser residència del comte des del segle XV i que actualment es conserva perfectament restaurada.

Més informació en la xarxa:

---

GILET

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
76 m	11,30 km2	852	1.333	2.411	Giletà/ana

Hi ha tres nuclis de població Gilet, Sant Esperit i La Penya. El paratge més conegut del terme, enclavat en la subcomarca de la Baronia dintre de la serra Calderona i solcat pel Palància, és el de Sant Esperit, però hi ha també cims com El Xocainet (437 m), El Pic de l'Àguila (441 m), La Penya (427 m) i La Creu (325 m) o barrancs com el Xocainet, la Maladitxa o el del Sant Esperit. Per als senderistes hi ha el GR10.

Vestigis d'antics poblaments que abracen des del Bronze fins el Neolític s'han trobat en la cova dels Lladres, poblat iber; en la font de La Vidriera, poblat iber romanitzat; a Sant Esperit, pintura rupestre; en un camp proper al poble, ruïnes d'una vila romana; desprès hi arribarien els àrabs que fundarien una alqueria, bressol de l'actual Gilet, que fou ocupada per Jaume I (1208-1276) i donada Joan Saragossa i, posteriorment, a Bernat de Palau i, en 1348, a Adam de Paterna; tornà a la Corona fins que Pere II de València va donar les terres a Pere Guillem el 15 d'abril de 1375; Maria de Luna esposa de Martí I l'Humà (1356-1410), va fundar en 1404 el monestir de Sancti Spirit, que fou objectiu de pirates barbarescs, els quals pensaven que posseïa grans tresors; el 7 de març de 1471, Joan II (1398-1479) va empenyorar la jurisdicció de Gilet a Manuel Llançol, en la família del qual romangué fins a l'extinció dels senyorius en el segle XIX; com a lloc de moriscs l'expulsió d'aquests l'any 1609 va suposar un desastre demogràfic i econòmic i va obligar al senyor vigent, Francesc Llançol de Romaní, a donar carta pobla l'any següent a colons provinents de Catalunya, Castella, Aragó, França, Sagunt, Puçol, Morella, Castelló de la Plana, Ademús, Villar de l'Arquebisbe i Canet d'en Berenguer; en 1806, el marquès de Llançol va alienar terrenys de la devesa de Sant Esperit als agricultors a canvi de rebaixar-les les rendes senyorials del 20 al 5% de la collita; quan va morir Teresa Llançol sense hereus, els seus marmessors van començar a pressionar a la població perquè els pagaren les rendes senyorials, creant-se un greu conflicte en la població i en el qual la Basílica de València es va declarar incompetent, és per aquest conflicte que les rendes senyorials van continuar vigents a Gilet almenys fins a l'any 1841 últim de què es té constància; en la guerra del Francès Gilet ocupa un lloc important en la conquesta del castell de Sagunt, demés els frares hagueren d'abandonar el convent, que es convertí en hospital de sang i no tornarien fins 1813; l'any 1835, durant les guerres carlistes, el general Cabrera junt a Carles V (1500-1558) pernoctaren a Gilet; també el guerriller carlista Pascual Cucala va reclutar mossos de Gilet el 16 d'octubre de 1 874; com la resta de la comarca Gilet fou fidel a les tropes d' Isabel II (1830-1904); en la guerra de 1936- 1939 l'església va sofrir quantioses pèrdues i destrosses.

La proximitat a València i Sagunt i l'auge de les segones residències han convertit una economia tradicionalment agrària, taronger, sobre tot, en una que es recolza cada dia més en els sectors serveis i en la construcció.

De patrimoni parlant, citarem:

• Torre de Gilet. De 1580. Formava part de les edificacions militars dependents del castell de Morvedre. Després d'un temps en què va ser utilitzada per a tasques agrícoles i ramaderes, en 1992 va ser restaurada i actualment alberga la Biblioteca Municipal.
• Convent dels Franciscans Menors del Sant Esperit de la Muntanya. Manat bastir, com hem dit, per Maria de Luna en 1404 ha travessat moltes vicissituds: ha servit per a tasques defensives; com a hospital de sang; ha estat abandonat i tornat a ocupar pels frares en diverses ocasions; en el XVII tornà a ser reedificat; en 1891 se'l va afegir l'ermita actual, una capella neogòtica d'estil corinti. En l'actualitat és un lloc de descans que alberga un petit museu i conserva un “Sant Francesc” de Josep Benlliure (1855–1937)
• Església de sant Antoni abat. De 1533 amb una barreja d'estils entre el neoclàssic i el barroc propiciada per les successives intervencions arquitectòniques. Conserva un llenç del segle XVI que representa la Marta de Déu de l'Estrela, d'arrelat cult i tradició al poble.
• Ermita de sant Miquel. Construïda durant el segle XIII amb aportacions dels giletans.

S'ha de tastar el regirat, postre típic a base de massa de pa, oli, canyella, sucre i llima ratllada.

Més informació en la xarxa:

---

PETRÉS

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
76 m	1.90 km2	547	781	924	Petresà/ana

El diminut terme s'estén al costat del Palància entre les muntanyes Ponera i Rodana.

Té el seu origen en una alqueria musulmana, que segurament figura amb altre nom en el Llibre del Repartiment; el rei Joan I (1358-1390), en 1389, va vendre a Andreu Aguiló el terç delme i demés drets sobre el lloc; el 27 de maig de 1410 Martí I l'Humà (1356-1410), va concedir a Aguiló el títol de baró de Petrés; lloc de moriscs de la fillola de Sogorb, va veure com 500 dels seus habitants foren embarcats cap a Orà arran de l'expulsió de 1609, la qual cosa deixà el lloc despoblat; el 13 de maig de 1612 Francesc Ferrer, senyor vigent, va donar carta pobla; el 22 de setembre de 1811 fou ocupada per les tropes del mariscal Suchet (1770-1826), la qual cosa provocà una batalla que es va saldar amb victòria francesa; també en a causa de la guerra de la Independència Petrés hagué de donar allotjament a les tropes espanyoles una vegada expulsades les franceses; la qual cosa va suposar un crebant en l'economia del poble.

Poble de tradicional economia agrària (cítrics, nespres, garrofa i olivera) veu créixer el sector serveis amb l'arribada en l'estiu d'un bon nombre d'estiuejants.

Quant al patrimoni:

• Església de Sant Jaume. Aixecada a finals del XVIII sobre una anterior, de 1577.
• Ermita de Sant Domènec. De 1725.
• Castell. Casa pairal dels Aguiló, construïda en el XIV. Actualment es troba en estat de ruïna i l'Ajuntament (maig de 2005) s'ha adreçat a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat demanant les necessàries inversions per a la seua restauració i la del pou morisc del segle XII, que hi ha al seu costat.
• Antiga almàssera. També molt deteriorada.

Joseph Pascual Domingo Buix Lacasa (1759-1811), fill del poble que, en prendre els hàbits va passar a ser Fra Domènec de Petrés, fou un reconegut arquitecte que va realitzar la seua obra fonamentalment a Colòmbia en la qual capital, Bogotà, va signar la catedral.

Més informació en la xarxa:

---

QUART DE LES VALLS

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2006	GENTILICI
29 m	8,40 km2	918	1.075	1.087	Quarter/era

Quart de les Valls s'integra en la subcomarca de la Vall de Segó, composada per Quart, Quartell, Benifairó de les Valls, Faura i Benavites. A banda de les restes de Benicalaf, despoblat que també pertanyé a la Vall i les muntanyes del Molí de Vent i la Creu, el paratge més conegut és la Font, que a més de regar les terres dels pobles de la Vall i d'Almenara és un lloc d'esbarjo força concorregut. Les activitats més recomanables són el cicloturisme i el senderisme.

La tradició popular vol que el topònim indique que Sagunt es troba a un quart de milla; antiga alqueria islàmica que apareix citada en el Llibre el Repartiment com Quarcel; Jaume I (1208-1276) donà terres del lloc a un porter seu anomenat Bartolomé, el 1248; més endavant fou propietat d'un tal Fabra, a qui se'l va confiscar, i l'adquirí Roderic Díaz, després de la guerra de la Unió; en el segle XVI pertanyé el senyoriu al comte de Cocentaina i a Lluís Ferrer; lloc de moriscs (60 focs el 1609) de la fillola de Vall d'Uixó; va pertànyer als Pròxita, comtes d'Almenara, des del segle XVII, i finalment als comtes de Faura; fins no fa molt hi havia unes mines d'algeps al poble que s'abandonaren a l'exhaurir-se.

Hortalisses, taronja i les indústries pròpies per a la transformació del cítric constitueixen la base de l'economia local.

Els edificis més cridaners són:

• Església de Sant Miquel. Aixecada en el segle XVIII sobre les ruïnes d'un antic convent.
• Ermita del Crist de l'Agonia. Segles XVIII-XIX
• Ermita del Populo. Segle XVIII
• Ajuntament
• Safareig

Per a menjar els inevitables arrossos, en paella, amb bledes, etc i l'olla de carn i un bon assortiment de dolços.

Més informació en la xarxa: