S'han trobat importants jaciments prehistòrics, com ara, les Coves de la Tortosilla (12.000-6.000 a.d.C.); l'abric del Sordo (9.000-6.000 a.d.C.) i, sobre tot, el Castellar de la Meca (avui en mans privades) amb ruïnes de la major metròpoli ibèrica de les nostres terres, i una ciutat tallada en la roca a 1.100 m. d'altitud; tot el conjunt és monument històric. La seua història s'enmarca en una dualitat complexa: a la seua oscil·lació geogràfica i política entre el Regne de Castella (fins el 1.281) i el de València, cal afegir-li la seua vinculació religiosa (arxiprestat) a la diòcesi de Cartagena primer (des del 1.266), a la d'Oriola després (des del 1.564) i recentment a la de València (1.954); entre una vila de la Corona i un lloc de senyoriu; entre una economia eminentment agrària i una altra de ramadera (apicultura) i comercial en funció de la seua situació fronterera; entre una població de majoria cristiana amb existència fins el s. XVII d'una moreria al seu casc urbà i nuclis exclusivament mudèjars al seu voltant; i amb coexistència d'una petita noblesa, artesanat i professions mitjanes juntament amb les classes populars. El 1.271 Alfonso X li concedeix les franqueses del fur de Conca, primera carta pobla. El 1.272 assoleix el títol de vila. El 1.290 abasta el dret de celebrar mercat i el 1.315 el de fira. El 1.336 signa carta pobla als mudèjars d'aquesta població. El 1.328 passa per donació d'Alfons IV a sa muller Leonor i després al seu almirall Bernat de Sarrià, per a revertir a la Corona. El 1.364 Pere IV li la concedia al duc de Gandia. El 1.422, la mort sens successió del duc feia que tornara a passar a la Corona. El 1.429 Alfons V la lliurava al futur Joan II, qui el 1.431 la donarà a Dídac Gómez de Sandoval, comte de Castro i Dénia. El 1.452 la posseïa per dot sa muller, Isabel Lladró, de la qual darrere diverses vicissituds passarà el 1.491 per renda a Roderic de Mendoza, marqués de Zenete, fill del cardenal, família que ostentarà el senyoriu fins el segle XX. El seu castell jugà un important paper en la trista batalla d'Almansa, sent l'únic nucli de resistència dels partidaris de l'arxiduc. Econòmicament predomina l'agricultura de secà amb conreu de cereals, raïm, i olivera. Però subsisteixen petites hortes. Junt a una ramaderia en retrocés, hi ha un important centre d'apicultura i alguns tallers tèxtils, on es manufacturen mantes de llana i espardenyes d'espart, i fins i tot explotacions de tipus forestal. Demografia: 300 veïns (aiorers) (1.490), 4.791 (1.860), 6.412 (1.960), 5.581 (1.994). Entre llurs fills destaquen: Jaume Pérez, bisbe auxiliar de València, que inspirà Lutero amb la seua obra sobre els Salmos, i Miguel Molsos, pavor d'Oriola. Hi hagueren convents de dominics i franciscans (s. XVI) fins l'exclaustració. Es conserva la moreria i la jueria. Els seus monuments més importants són: l'església de Santa Maria (1.628), renaixentista i l'església d'Arriba, dedicada a Sant Blai de planta gòtica. Al seu terme (442,2 qm2) hi ha els ports del Buitre ( 1.084 m.) i el d'Hunde (1.042 m.).

            El topònim significa confluència, per ser punt de trobada dels rius Xúquer i Cabriol, la qual cosa li dóna la seua espectacular fesomia. En zona fronterera entre els regnes àrabs i les Corones de Castella i Aragó, la Vall de Cofrents canvià constantment de mans durant el segle XIII. Tot i que conquistada per Jaume I, aquest va cedir-la a la zona de la Corona de Castella, sota el qual auspici es produïx la repoblació. El 1.304, darrere la lluita d'annexió desenvolupada per Jaume II, la comarca retornà a mans de la Corona d'Aragó. Durant els segles següents, la Vall passà per diferents senyors que l'atorgaren privilegis pel seu caràcter fronterís. La permanència de gran quantitat de musulmans en la zona originà diverses fregades entre aquests i la població cristiana. Durant les Germanies, aquesta població musulmana recolzà els nobles en llur interès per sufocar l'aixecament. L'expulsió dels moriscos el 1.609 va suposar un greu crebantament demogràfic per a Cofrents, que de 739 habitants passà a albergar només 17 persones. El duc de Gandia, senyor aleshores de la Vall, dirigí la repoblació amb dures condicions de pagaments, en especial les referides a la partició de fruits. Va ser capital de la governació o corregiment establert a ran de la instauració borbònica, que comprenia tota la Vall d'Aiora i part de la Canal de Navarrés. Ja en el segle XIX, durant el regnat de Ferran VII, és fort l'oposició de la població de la Vall a seguir complint les exigències senyorials. Cavanilles en 1.795-1.797, i Madoz, en 1.845-1.850, destaquen la importància que a Cofrents ostenten els conreus cerealícoles i altres de secà. Durant el segle XX, aquesta població ha conegut un escàs dinamisme econòmic i demogràfic, amb negatiu saldo migratori: en el cens de 1.994, 947 habitants. La recent construcció de la central nuclear no ha generat un procés de desenvolupament i d'empleament a la comarca, si no ha sigut per la necessitat de peonatge i pel desenvolupament d'algunes activitats de serveis. Té una església del 1.621. És famós el seu balneari d'aigües termals (Los Hervideros). Al seu terme  (103, 1 qm2) hi ha el port de la Chirrichana (710 m.).

           D'origen islàmic. Fou el centre de la baronia de Pallars, vinculada, prèvia facultat reial, pels Pallars el 1.232. Passà successivament als Pascual de la Verònica, als Frígola i als Escrivà. Important lloc de moriscos (430 focs el 1.609), els seus habitants es rebel·laren davant el decret d'expulsió i es van fer forts a la Mola de Cortes (actualment important reserva de caça major). Darrere la seua expulsió, el terme romangué gairebé despoblat. A partir del segle XVIII experimentà un lent creixement demogràfic, i abastà la seua màxima població el 1.930 amb 2.336 habitants. En les dècades posteriors fou despoblant-se (729 habitants el 1.994). La seua església parroquial data del 1.775. El seu terme té 235 qm2.

                Té el seu origen en un castell romà, restaurat i utilitzat pels àrabs. El 1.319 hom testimonia la propietat de l'infant Sanxo, primogènit del rei Alfons de Castella. El 26 de maig del 1.364 és entregat al comte de Dénia i Ribagorça, i posteriorment a Alfons d'Aragó, duc de Gandia. Hi destaca l'ermita situada en el mont que domina la població, dedicada a la Santa Creu. Vila important en l'explotació del bestiar llanar, amb important indústria de la llana, com ho testimonia Cavanilles en el segle XVIII, la seua evolució demogràfica des d'aleshores marca un important retrocés, amb una disminució de la població al llarg de tot el segle XX. Així, el 1.910 reflexa un cens de 2.080 habitants, que el 1.920 havia baixat a 1.849, causat aquest descens, per la grip del 1.918. A partir de 1.960 es produeix un èxode de població devers la zona industrial de València i Barcelona; en el cens de 1.994 758 habitants en un terme de 113,9 qm2. L'església parroquial, bastida el segle XVII sobre la mesquita àrab conté un interessant retaule dedicat a Sant Blai.

           Jaume I va conquerir-la i va donar-la al rei de Castella, pel tractat d'Almizra. El seu primer senyor fou l'infant Manel, però el 1.281 retornà al regne de València. Detentaren el senyoriu Bernat de Sarrià, la reina Leonor i son fill l'infant Ferran. El 1.389 va comprar-la el duc de Gandia, Alfons el Vell, i a la mort de son fill, el 1.425, retornà a la Corona. Durant l'Edad Moderna pertanyé als ducs de Gandia. Lloc de moriscos --150 focs el 1.609-- depengué de Xarafull, fins el 1.535, i de Cofrents fins el 1.564. Durant les guerres carlines es van lliurar algunes batalles en el seu terme municipal. Entre els segles XVIII i XIX, la seua població cresqué considerablement: si el 1.715 tenia 90 habitants (jalancinos), el 1.794 ja són 900 i 2.028 el 1.900. Nogensmenys, a partir del 1.930 inicia un lent descens, que continua fins l'actualitat: 1.180 habitants el 1994. L'església parroquial de Sant Miquel data del 1.736. El seu terme abasta 93,3 qm2.

             Té el seu origen en el castell musulmà que Jaume I va conquerir i va donar a Castella en virtut del tractat d'Almizra, per a passar definitivament al Regne de València el 1.281. El senyoriu del lloc van mantindre-lo, des de mitjan segle XIV, els ducs de Gandia. Lloc de moriscos de la parròquia de Xarafull (fins el 1.535, en què es va separar). Va resultar molt afectat per l'expulsió d'aquests ja que comptava amb 240 focs el 1.609; de la qual es va recuperar lentament. Els segles XVIII-XIX tingué indústria manufacturera, i és tradicional la fabricació de forques, bastons i altres instruments de fusta, especialment la de lledoner. Va aconseguir la seua màxima població el 1.869 amb 1.090 habitants, i ha anat descendint lentament fins els 442 de 1.994, que es reparteixen un terme de 49,2 qm2.