Paco González Ramírez ©

Actualitzada 05.07.18 14:31

LA COSTERA

BARXETA

La vall de Barxeta està constituïda per un fons rodejat de monticles i llomes, que s'obren des de l'oest a l'horta de Xàtiva. La delimiten, pel nord, la "serreta" de Manuel (la Barcella, 300m; la Penya Vermella, 344 m); per l'est, el massís muntanyenc de Mondúver i el Pla de Corrals, i pel sud, la serra de Requena, prolongació de la Serra Grossa (l'alt del Vedat de Requena, 433 m; l'alt de la Malladeta, 458 m). Drena i recorre la vall, de llevant a ponent, el riu de Barxeta. El Paratge Natural Municipal 'Riu de Barxeta', que va ser declarat l'any 2008, alberga valors natural, paisatgístics i de patrimoni cultural; hi destaca l'existència de gran quantitat d'espècies de fauna en el riu, la qual cosa converteix a l'espai en l'escenari adequat per a infinitat d'activitats. També hi ha les rutes de la Salut que uneixen El Genovés amb Llocnou i Barxeta.

Les restes del passat que s’hi conserven es redueixen a un poblat ibèric en Casa Perot, en el qual es trobaren ceràmiques i joies, i un monument funerari romà al Barranc del Llop. El seu origen és un alqueria musulmana dintre del terme de Xàtiva, conquistada per Jaume I (1208-1276) i donada a Pere Zapata, cavaller català que conservà la població àrab. En 1488 era propietat dels senyors de Tallada, d’ascendència italiana. El 1574 va assolir la independència de Xàtiva. El 19 de març de 1644, Felip V (1683-1746) l’eleva a la categoria de baronia en la persona de Francesc Martínez Morcilla, que aleshores era el senyor del poble, el qual va rebre tota la jurisdicció fins 1647. Des de mitjan segles passat l’emigració, deguda al poc sol conreat, ha delmat la població.

Barxeta és un municipi fonamentalment agrícola, i a aquest sector es dedica la major part de la població. A més, existeixen tres magatzems hortofrutícoles. En la ramaderia assenyalar l'existència de granges destinades a la cria i engreix d'aus i porcs. Destaquen també a Barxeta l'existència de pedreres d'extracció de marbre i granit d'àrids.

L’església dels Sants Esposoris és l'única referència arquitectònica que ens consta. Fou bastida en 1958 prop del lloc on s’aixecava l’original, de 1733, destruïda en la Guerra Civil.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Barxeta
• Localització de Barxeta al País Valencià
• L'oratge a Barxeta
• Memòria Viva de Barxeta
• Viquipedia
• Wikipedia

CANALS

El terme de Canals, que compta amb els nuclis de població de Canals, La Torreta, La Torre dels Frares i Aiacor, està regat pel riu Cànyoles i el seu afluent Sants de la Pedra, que travessa la vila. A l’abric de la serra Grossa, hi ha els Picatxos i la Llometa dels Lladres.

Una làpida funerària que es conserva en el museu Sant Pius V de València, trobada en l'antiga església gòtica de Canals, indica la possible existència d'una vila romana en el municipi. Durant l’època musulmana fou una important alqueria que pertanyia a Xàtiva. Ja en època cristiana, el 24 de març de 1241, el rei en Jaume (1208-1276) va donar a Dionís d'Hongria la torre i llogaret de Canals a canvi del castell, i la vall de Veo i la d'Aín a canvi d’altres territoris. El 30 de juliol de 1350 Pere IV (1319-1387) donà el lloc a Raimon de Riusech desprès de confiscar-li-ho a Joan Eximenis d'Urrea, amb la condició que si l’esmentat Raimon no tingués descendència per via llegítima masculina seria reincorporada a la Corona, però acabà sent venuda amb la categoria de baronia, amb l’aprovació del rei, a la ciutat de Xàtiva, el 19 de febrer de 1353. Durant el temps que Xàtiva hi exercí la jurisdicció els plets per afers tributaris van ser constants; malgrat això, l’any 1506 Xàtiva compra La Torreta. En 1552 durant la revolta de les Germanies serví de caserna al virrei que s’hi establí (i va fer-hi força presoners) per atacar L’Encobert (1478-1522) a Xàtiva. En 1639 Felip IV (1606-1665), prèvia indemnització a Xàtiva de 20.000 lliures, concedí la independència a Canals amb el títol de vila. En el segle XIX, a banda l’activitat agrària, ja s’hi enregistra d’industrial: 24 fàbriques de vidriat i terrissa ordinària, un molí de paper d'estrassa, un martinet per a fabricar coure, 4 molins fariners i 4 telers de llenç donen fe d’ella. En el XX aqueixa activitat va créixer amb l’oli, mobles, materials de construcció i, sobre tot, la implantació del tèxtil.

L’economia es reparteix entre l’agricultura, taronja fonamentalment però també productes de l’horta, i la indústria, famosa per tot arreu la seua producció tèxtil, el calcer, el marbre i la cantereria, ara en decadència, que abastà tal importància que als canalers se’ls coneixia amb el malnom de perolers.

Pel que toca a la part monumental hi ha:

• La Torre de Canals, del segle XIII, a finals del període islàmic. En el segle XV se li afegí un palau gòtic, amb l’oratori dels Borja, en el qual va nàixer Alfons de Borja i Cavanilles (1378-1458), el qual, passant el temps es convertiria en el papa Calixte III (1378-1458). Després d’un llarg temps en ruïna en 1975 va ser restaurat.
• Església de sant Antoni Abat. Barroca, començada a construir en 1623 i reformada en 1696.
• Església de sant Jaume d’Aiacor.
• Ermita del Santíssim Crist de la Salut

La gastronomia canalera presenta l’olla i l’arròs al forn com a plats forts; també hi ha el costum, molt arrelat, de les torrades de carn i embotit.

Cada 16 de gener, dins de les festes de Sant Antoni Abat, s’hi crema la Foguera, que assoleix el 18 m d’alçària i unes 150 tones de pes i és, pot ser, la més gran del món. Però el procés ha començat molt abans: el 8 de desembre, a mitjanit els festers muntats a cavall arrosseguen fins a la Plaça Major el que serà primer tronc de la foguera. Aquest acte és l’Entrà de la Primera Soca i tanca una jornada en què els canalins han passat el dia portant  llenya dels boscos. Aquesta llenya s’anirà apilant al llarg del mes fins formar l’impressionant estructura cònica que s’adorna amb pinassa verd i es remata amb un taronger.

Més informació en la xarxa:

CERDÀ

Les dades existents sobre la història d'aquest xicotet municipi són escasses i es redueixen a una possible necròpolis romana les deixalles de la qual es trobaren al Torrent de Fenollet. Aquesta vila, a l'igual que d'altres pertanyents a la mateixa comarca, va prendre part en la guerra de les Germanies. Fou lloc de moriscs i va sofrir, per això, les conseqüències de l'expulsió dels mateixos, l'any 1609. Va pertànyer a la família Cerdà, de la qual pren el seu nom. La població es duplicà en la primera meitat del segle XIX però a partir d'aquella data la tendència ha estat sempre a la baixa.

Els únics edificis destacables són l'església de sant Antoni Abat, del segle XVII i el Palau del Marqués de Montortal, del mateix segle. També hi ha el llavaner municipal, de 1935, i uns quants retaules de ceràmica emmarcats amb motllures senzilles situats en algunes façanes.

Més informació en la xarxa:

EL GENOVÉS

Compta amb dos nuclis de població: Alboi i Genovès. Per als amants de la naturalesa s'han recuperat i senyalitzat una xarxa de sendes locals de xicotet recorregut que discorren pels paratges de major bellesa i singularitat del municipi: Senda Penya Blanca, Senda Ampla, Senda la Creu i Senda Andalusa. També hi ha les rutes de la Salut que uneixen El Genovés amb Llocnou i Barxeta

Antiga alqueria musulmana, en temps de la conquesta cristiana depenia de Xàtiva; Jaume I (1208-1276) la va donar, el 1268, a un tal Balduí, metge, i a son germà Joan. El 1441 comprà el lloc Ramon Ripoll. Fou part del senyoriu dels comtes d'Olocau i, per matrimoni de Maria Sanç de Castellvert amb Francesc Fenollet, passà a aquesta família. Lloc de moriscs de la fillola de Xàtiva, en 1609 comptava, junt amb Fenollet, amb 70 cases. En 1611 fot repoblada amb carta pobla per a recuperar-la de les despoblació en què romania des de l'expulsió. Els últims senyors del lloc van ser els Frigola .

El seu terme es dedica majoritàriament l'agricultura, de la qual depèn la seua economia.

Quant al patrimoni genovesí esmentarem:

• Ermita del Crist, del segle XVIII, amb Calvari.
• Església de Nostra Senyora dels Dolors del XVII, però molt modificada amb el pas del temps.
• Font de Sant Pasqual. Barroca, de 1777
• Llavador de la Mare de Déu dels Dolors. 1917.
• A Contramà. Escultura De Manolo Boix (1942), simbolitza el joc de la pilota.
• Monument al Pilotari. 1992. De l'artista local Diego Chàfer, dedicada als jugadors de Genovés.
• Trinquet Blau de Genovés. El vell Trinquet de Genovés ha sigut remodelat i és el primer pintat de blau del País Valencià.
• Escultura "El Saque". Còpia de l'escultura realitzada per Ignasi Pinazo (1849-1916) en 1914, el qual original es troba en el Palau de la Batlia de València.
• Parc de la Pilota. Font dedicada al trinquet d'Emilio Escobar. Representa dos frontons, en un dels quals s'han col·locat les mans en bronze d'alguns dels més grans jugadors de pilota.
• Ermita de Sant Antoni Joan Baptista Xiquet. Segle XVI, d'estil gòtic.

L'any 1954 hi va néixer Paco Cabanes --més conegut com El Genovès--  per a molts el millor jugador de pilota valenciana de tots els temps. Relacionat amb aquest esport, en 2003, s'hi va inaugurar el Museu de la Pilota, que recull el llegat històric relacionat amb el joc de la pilota valenciana. A més, s'encarrega de promoure la continuïtat generacional d'aquest esport que constitueix una manifestació clarament valenciana. En 2017 fou reconegut per la Generalitat Valenciana com a Museu oficial de l'esport nacional.

Més informació en la xarxa:

ESTUBENY

Al terme, enclavat en el massís del Caroig i solcat pel riu Sellent, es troba un dels paratges mes bonics la comarca i que es coneix popularment com La Cabrentà, declarat Paratge Natural, on es pot gaudir de coves i avencs amb estalagmites i estalactites, i gran varietat de plantes autòctones i arbres monumentals de lledoner i llorers que arriben fins a dotze metres d'altura, naixements d’aigua; quant a la fauna, aquest és un lloc excepcional per a escoltar innumerables espècies d'aus que hi acudeixen atretes pels variats fruits del bosc. També paga la pena conèixer la Coveta Victòria, on en temps de guerra s'amagaren les imatges religioses; les fonts de la Tia Rulla, el Tio Blanco i la Teulà i el paratge conegut com la Taverneta, condicionat per a l'esbargiment.

Les dades més antigues que es coneixen sobre l'ocupació humana del territori d'Estubeny daten del Mesolític i han sigut trobades en les restes aparegudes en la Coveta Baixa i les Penyes Fondes del Barranco de la Barxilla. Es coneixen també ocupacions del territori de la primera edat dels metalls, encara que sense connexió establida amb les anteriors. Es té notícia que hi ha jaciments de l'Edat de Bronze, amb restes de soterraments trobats en dita Coveta Baixa i altres restes de la mateixa època en la Coveta Victòria y Covacha Alta, així com en tota la zona del Puntal de la Teixonera en què s'han trobat restes disperses de ceràmica i sílex. També al Barranc de les Coves, en el Puntal, i en unes covetes pròximes queden restes eneolítics, entre ells mostres de gots campaniformes i trossos de ceràmica romana. Hi ha igualment altres deixalles de l'Edat de Bronze en el Puntal de l'Ombria, sobre el barranc de La Sal i vestigis de soterraments pot ser de la mateixa època en la Coveta del Pla d'Olivars (on també hi ha record d’algun assentament tomà) i en la solana d'un turó en la partida de les Salinetes. Jaume I (1208-1276) va conquistar aquesta antiga alqueria musulmana el 1248 i va fer donació de tres jovades a quatre colons: Guillem de Vallelrea, Manent de Vila, Domenec Poya i Joan Veí; la jurisdicció senyorial la tingué Lluís Ferriol i posteriorment Sebastià Gil. Com a lloc de moriscs pertanyia a la fillola de Càrcer. Eclesiàsticament va dependre de la Col·legiata de Xàtiva fins a l'any 1535, moment en què Sant Tomàs de Vilanova, arquebisbe de Valencia, va instituir-hi un rectorat independent davall l'advocació de Sant Onofre. L'11 de juliol 1611 un descendent del senyor vigent, Miguel Ferriol, va firmar la Carta de Poblament del lloc. En 1748 un terratrèmol afonà diverses cases de la localitat, entre elles el que fou palau senyorial. En el segle XIX la indústria tèxtil li dona certa empenta però la desaparició d'aquesta indústria, en el XX, provocà l'emigració de bona part dels habitants.

Del patrimoni estubenyer citarem l'antic llavador, situat al costat d'un brollador i al que encara acudeixen algunes dones per fer la bugada, i l'església de sant Onofre bastida en 1574 i reconstruïda després del terratrèmol de 1748, que conserva diverses peces artístiques com ara un sant Onofre negre i de menudes dimensions, tallat en el segle XIII.

Artesanalment es treballen el punt de ganxo i els treballs amb palma (graneres).

El plat més característic és l'arròs al forn que dóna lloc a la festa de la Cassoleta, la qual s’hi celebra en Quaresma, i que consisteix a eixir al camp amb la cassola d'arròs a passar un dia d'esbarjo. També fan bones paelles i, de dolç, pastissos de moniato, coca en llanda i arnadí.

Més informació en la xarxa:

L'ALCÚDIA DE CRESPINS

Situada en la vorera esquerra del riu Canyoles, a l'entrada de la vall de Montesa, a la falda sud de la Serra d'Énguera i enfront de la Serra Grossa. L'altura principal és el Penyal de la Frontera (265 m.). El terme està regat pel riu Els Sants, anomenat així per tindre el seu naixement junt a una antiga ermita dedicada a Sant Abdó i Sant Senent, els Sants de la Pedra.

Al naixement del riu Els Sants, als afores delpoble, s'ha trobat un jaciment de fòssils del Cretaci. Abans de ser conquerida per Jaume I (1208-1276) era una alqueria islàmica, que, amb la conquesta, va quedar integrada en el reialenc de Xàtiva, del qual fou segregada el 1353 per a ser venuda a Berenguer de Llombai, que es va convertir en l'amo feudal del lloc, encara que la ciutat de Xàtiva, continuava cobrant el terç delme. El 1432 la propietat del lloc, passà a Eduard Escrivà i a mitjan segle XVII a Ausiàs Crespins, senyor del poble. Finalment passà al domini dels comtes d'Orgaz. L'expulsió morisca va despoblar-la, i no es va recuperar fins la segona meitat del segle XVIII. El 1835, deixà de pagar prestacions senyorials al comte.

L'agricultura de regadiu hi tingué un gran desenvolupament ja als segles medievals gràcies a l'aprofitament de les aigües del fontanal de Santos. El segle XIV la indústria va fer la seua aparici i per això compta amb alguna tradició terrissera. Alguns capitalistes de València invertiren en la construcció d'una fàbrica de mosaics en 1860. La indústria s'hi va consolidar al segle XX, amb fàbriques de paper, tèxtils i materials de construcció, fet que va propiciar una notable recuperació demogràfica.

Del seu patrimoni citarem:

• Ermita del Crist del Calvari
• Església de Sant Antoni. 1774
• Església de Sant Onofre Anacoreta. Molt danyada pel terratrèmol de 1748.
• Parc “Mestre Joanjo Masó Monfort”. Xicotet jardí  botànic amb informació sobre la utilització medicinal i remeiera de les plantes autòctones que solen trobar-se a les serres del terme

Més informació en la xarxa:

LA FONT DE LA FIGUERA

Al terme trobem el Capurutxo que, amb 901 m. d'altitud, compta amb la Cova Santa i la Cova del Triangle, la qual comunica amb la Penya Foradada (978 m); també hi ha l'Alt de Silla (1004 m), límit amb Almansa i, per tant, amb Castella. Amb les zones forestals del Sierro i Els Clotxes poden veure's cabres salvatges.

L'actual població va sorgir en 1301 en una partida que es va segregar del terme de Moixent i va ser poblada amb carta pobla atorgada a Gonçal Garcia i 40 pobladors més. En 1348 es va constituir la baronia del seu nom de què va ser titular Pere Maça de Liçana, senyor de Moixent. El 1548 passà, per donació, als Lladró de Vilanova, i successivament, als Mendoza, ducs de l'Infantat, els Zúñiga, ducs de Béjar, i als comtes d'Albatera. Finalment, el 1737, per una concòrdia, passà als Rabasa de Perellós, marquesos de Dos Aigües.

Població eminentment agrícola destaquem el seu vi i l'aigua, que es comercialitza arreu de l'estat.

Hi ha el Museu Municipal i l'Etnològic i del seu patrimoni esmentarem:

• Església de la Nativitat de nostra Senyora. Segles XVI-XVII. Conserva un retaule de Joan Macip, conegut com Joan de Joanes (1507-1579), pintor que encara que la tradició vol que siga fontfiguerenc , està documentat el seu naixement a València.
• Font-Monument a Joan de Joanes .
• Ermita de santa Bàrbara. Del segle XVI, modificada en el XX.
• Ermita de sant Sebastià. Segle XVI.
• Jaciment arqueológic de Sant Domènec .
• Llavador municipal , encara en ús.

Bons embotits artesanals, l'anxela, plat típic d'hivern (arròs, fesols, naps, tanda, picat d'ametles, canyella i julivert), fassedures , borreta són alguns dels àpats que poden acompanyar els vins locals; de postres podem demanar rotllet de flora, rotllet de candial, rotllet de most i moltes llepolies més. Per ser poble de frontera en la seua gastronomia hi trobem també plats tipics d'Albacete, com ara el gaspatxo manxec, un plat de carn, pasta cruda, salsa, bolets i la varietat local de caragols anomenada xonetes.
L’any 1909 hi va nàixer Ramón Más i Ros. Des de ben jove se li ubica en València, on vivia amb sa mare i germans en el carrer Juristes. Va estudiar batxillerat amb els jesuïtes i cursa després les carreres de Dret i de Filosofia en la Universitat de València. Dotat de una gran sensibilitat artística i una gran passió per la música li portaren a la poesia, camp en què col·laborà en diverses publicacions espanyoles. Participà en diverses tertúlies amb intel·lectuals valencians de l’època. En 1936 publicà el seu primer i únic llibre, un recull de poemes sobre l’amor, l’amor platònic al que dedicà bona part de la seua obra. El 14 de juliol de 1937, quan a penes comptava amb 27 anys, va morir a València, on va ser soterrat, tot i que més tard el seu cos va ser traslladat al panteó familiar de La Font de la Figuera.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

LA GRANJA DE LA COSTERA

El municipi comprèn també l'antic lloc de Meneu. Té el seu origen en una alqueria islàmica que amb la conquesta passà a la família dels Ferrer. Com a lloc de moriscs pertanyé a la fillola de Xàtiva i comptava amb 26 focs el 1 609; després de l'expulsió morisca romangué pràcticament deshabitada i Jaume Ferrer va concedir-li una nova carta de població el 1611.

L'església de sant Francesc d'Assis, de la primera meitat del segle XVIII és el seu únic monument ressenyable. Compta amb un Harmònium del segle XIX que després de molts anys fora d'ús ha estat restaurat i posat en marxa. També hi ha, restaurat recentment el safareig públic.

Més informació en la xarxa

LA LLOSA DE RANES

La Llosa neix d'una antiga alqueria musulmana que tingué mesquita i banys. Jaume I (1208-1276) el 1248 repartí terres donant origen a la població cristiana. El 1520 el cavaller Joan Sanz, vigent propietari del lloc, va vendre-la a veïns de Xàtiva i de la mateixa Llosa. Lloc de moriscs depenent de Xàtiva, el 1535 fou erigit en rectoria de moriscs amb l'annex de Sorió, i més tard passà a ser parròquia; després de l'expulsió d'aquests romangué despoblada, per la qual cosa se li concedí, el 1610, nova carta de repoblació. En 1650 es va concedir el títol de marqués de Llanera a Jorge Sanz de Vilaragut i de Castellví, segon comte d'Olocau¸ l marquesat va passar als Fenollet que es van cognomenar també Sanz de Vilaragut i, finalment, als Castillo. Antigament formava un sol nucli amb Carbonell, hui un barri de Llanera de Ranes. En 1.838 se li va agregar el municipi de Torrent de Fenollet. Després de les eleccions de 2003, l'alcalde (PP) va prendre com una de les seues primeres mides llevar el carrer que la població dedicava al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i ho va retolar a nom d'un general franquista, cosa que va provocar una forta polèmica.

Al seu terme es troba l'ermita de santa Anna, de 1881, i al casc urbà:

• Ermita del Crist del Miracle
• Ermita del Calvari. Del segle XVIII, reformada en 1940.
• Església de la Nativitat de nostra Senyora. Del XIX.

Més informació en la xarxa:

LLANERA DE RANES

Fou un annex de la desapareguda alqueria àrab de Cairent. Lloc de moriscos, comptava amb 32 cases abans de l’expulsió d’aquests. En el segle XVI el senyoriu era propietat dels Vilaragut, comtes d'Olocau. El 1650 es va concedir el títol de marquès de Llanera a Jordi Sanz de Vilaragut i de Castellví, segon comte d'Olocau. Amb el temps el marquesat passà als Fenollet i, finalment, als Castillo. Antigament formava un sol nucli amb Carbonell, avui un barri del poble. En 1838 se li va afegir el municipi de Torrent de Fenollet .

El seu terme es dedica a l’agricultura.

Quant al patrimoni, paga la pena conéixer:

• Església de sant Joan Baptista. De 1675.
• Ermita del Crist de la Santa Fe. Primer terç del segle XVIII.
• Museu Rafael Boluda. Instal·lat en el rehabilitat edifici de Telefònica, mostra l'obra de l'aquarel·lista local Rafael Boluda (1941)
• Museu Luis Perales. Col·lecció etnogràfica recopilada durant més de 40 anys, que mostra tots els oficis del poble: pastor, pedrapiquer, arrier, pescador, etc.)

Un panel ceràmic instal·lat al poble declara aquest com a bressol de l'arnadí, dolç tradicional al voltant del qual l'ajuntament convoca cada any un concurs.

Més informació en la xarxa:

LLOCNOU D'EN FENOLLET

Al diminut terme hi ha les rutes de la Salut que uneixen El Genovés amb Llocnou i Barxeta

El nom fa referència al seu antic senyor, que el 1374 era Raimon de Fenollet. Lloc de moriscs, en 1609 tenia 70 focs compartits amb El Genovès; romangué despoblat després de l’expulsió d’aquests. Miquel Fenollet de Castellar atorgà, el 24 de juliol del 1611, carta pobla a favor de nous repobladors, però el 1646 només tenia 19 cases habitades. Segle i mig després la població continuava aturada, ja que, segons Cavanilles (1745-1804), el 1794 tenia només 28 cases habitades. Son darrer senyor fou Pasqual Fenollet i Togores, marquès de Llanera.

L'economia es basa en l'agricultura.

Monumentalment podem ressenyar:

• Església de Sant Diego d'Alcalà, del tercer quart del segle XVII, amb interessant torre campanar
• Antic aqüeducte de reg.

Més informació en la xarxa:

MOIXENT

El topònim pot fer relació a un bisbe visigot de Xàtiva, anomenat Muttu, que per derivació acabaria en el mot àrab Muxan.

El terme és molt gran i en ell trobem molts paratges dignes d’esment com ara la Bastida de Les Alcusses, el Corral de Saus, El Bosquet ––presa hidràulica, construïda en 1770, voltada de pineda, que recull les aigües dels barrancs circumdants––, el Regolf, amb font de bona aigua; la Noguera de Ximo , agradable indret entre tolls; el Passadís Verd, camí de varis quilòmetres que travessa quasi tot el terme aprofitant l’antiga via del ferrocarril; el barranc de La Hoz, amb pintures rupestres, coves , tolls, etc; la cova de Patas, ideal per a iniciar-se en el món de l’espeleologia i senders per conèixer el terreny a peu o amb bici. El Cànyoles solca el terme i rep aigües de diversos barrancs: Finestrestes, Andarelles, Albardes, Baillo, Fosinos, Hoz i Bosquet; aquests dos últims molt prop ja del casc urbà. Les altures més importants són l’Escuder (855m) i el Picapins (830 m) en la Serra de la Solana, i el Matadors (834 m) i el Bassa Roja (828 m) en la Serra Grossa.

Hi ha importants jaciments prehistòrics, com ara els ibèrics Corral de Saus i la Bastida de les Alcusses (segle IV aC); en la muntanya del Castell, s’han trobat restes de ceràmiques bizantines i visigòtiques; dels moros hi ha algunes deixalles al Castellaret de Dalt, una làpida en les Alcusses i una necròpoli situada en l’Escalinata; de singular importància és el tresor romà trobat en la partida de Garamoixent que dóna fe del pas dels romans. Fou conquerida als musulmans per Alfons X (1221-1284) de Castella que incomplia així els acords de demarcació entre les corones aragonesa i castellana, però pel tractat d'Almizra passà a mans de Jaume I (1208-1276) el qual, el 9 d’abril de 1271, va donar Moixent a Berenguela Alfonso, després de la mort de la qual revertí de bell nou en la corona. En 1298 el rei Jaume II el Just (1267-1327) donà el castell de Moixent a Jasperio de Castellnou i el 29 de juny de 1301 concedí el mixt imperi sobre el castell a Gundisalvo Garcia, qui el 1303 va establir-hi carta pobla a 200 pobladors que havien de pagar la dècima, primícia, sopar, peites, terç delme i d’altres tributs. En 1393 és Pere de Liçana qui consta com amo del castell i del lloc; l’expulsió morisca deixà la població en la meitat. A principis del segle XIX produïa blat, ordi, dacsa, oli, garrofes i verdures, a més tenia una fàbrica de vi, sis molins fariners i tradicional indústria cistellera. Entre 1850 i 1950 hi hagué una important explotació forestal que permeté a Moixent subministrar fusta, llenya i carbó a les comarques veïnes i, fins i tot, a la de l’Horta. A hores d’ara hi ha unes deu serradores que produeixen envasos de fusta i, últimament, han contribuït a fer-hi important la indústria del moble. Hi ha un celler, i bodegues, en la partida de les Alcusses, on s’elaboren vins de gran qualitat, que poc a poc van adquirint renom i una important quota de mercat. També hi ha prou activitat al voltant del vímet; l’agricultura i el sector serveis completen la oferta econòmica del poble.

Quant al patrimoni cal començar parlat de la Bastida de les Alcusses. Situada, a quasi 750 metres d’altitud, on es creuen la Via Augusta i el riu Vinalopó, fou una de les ciutats més destacades de la Contestània ibera i un important nucli estratègic i comercial.

Un gran mur d’uns vuit metres d’alçària i, en alguns llocs, tres d’amplària, perfectament conservat, envolta les distintes estàncies que conformaven el oppidum (poblat fortificat) que fou declarat, en 1931, Monument Històric. El bon estat en què es troba tot el recinte, en el qual no hi ha signes de destrucció, fa pensar en un abandonament forçat, potser alguna epidèmia) de la població.

Les excavacions que, des de 1928, venent succeint-s’hi han tret a la llum llenços de plom amb escriptura ibera, eines, útils agrícoles, ceràmica ibera i grega, etc. Però la joia del poblat és un una xicoteta figura (segurament un exvot) de bronze que representa un genet a cavall. Coneguda com el Guerrer de Moixent, està datada entre els segles V i IV aC. i es tracta, junt a la Dama d’Elx, de la troballa més important d’època ibera efectuada al País Valencià. Es pot veure en el Museu de Prehistòria de València.

Hi funciona com a aula didàctica una reproducció d’una casa ibera, perfectament equipada, que dóna una idea aproximada de com era la vida quotidiana llavors.

A més, a Moixent tenim:

• Corral de Saus. Necròpoli del poblat contigu, Castellaret de Baix. S’hi han trobat tombes amb formes curioses com ara La Sirena o Les Dametes i importants aixovars funeraris alguns dels quals es poden observar en el Museu Municipal d’Arqueologia.
• Castell de Moixent. Del segle XII, es troba en ruïnes però es conserven bona part dels llenços de la muralla i algunes de les seues torres.
• Castell de Garamoixent . També musulmà. Poc documentat i en estat ruïnós .
• Torre de Coloms. Coneguda rònegament com La Torre. Torre guaita que servia de recolzament al castell.
• Barri de la Costera, amb carrers estrets i escalonats i places com la Xirrina o del Forn.
• Església de sant Pere apòstol. 1880-1889. Estil neogòtic.
• Font de Villapetorro . Centenària. D’aigües terapèutiques .
• Ermita de les Santes Relíquies.
• Calvari i ermita de la Verge de la Cova. Segle XIX, reconstruïda en 1955. Al costat hi ha les restes de l’aqüeducte d’un antic molí fariner.
• Pont romà de la Cadena.
• Pont Nou (1602)
• Casa pairal del Marquès de la Romana.
• Museu Arqueològic Municipal.

El gaspatxo manxec amb pebrella, la paella de carn de caça, la gachamiga , les farinetes i els bolets juntament amb dolços com els sequillos o els moixentins són els dinars més típics del poble. També s’hi produeix oli d’oliva i vins que, com hem dit abans, van abastant posicions capdavanteres entre els amants dels bons caldos.

Més informació en la xarxa:

MONTESA

El municipi compta, com a paratge més destacat amb La Mola, des d'on es divisa tota la vall de Montesa, al seu costat La Pedra Senyora, roca de forma allargada exempta de la muntanya; el dipòsit d’aigües de la Fonteta, els barranc de Fos i el de la Font Santa, i el Calvari completen el panorama dels indrets més cridaners. Hi ha el CEM amb zona esportiva on practicar l’escalada i el senderisme.

Vestigis d’un assentament iber en la partida de la Canyada i una làpida funerària romana són els antecedents poblacionals més antics que s’hi han trobat. En època musulmana fou un important castell que, després de la caiguda del de Xàtiva, en 1244, obligà el rei conqueridor a pactar, en 1248, la permuta dels pobles de Montesa i Vallada i a deixar com a Cadi al Califa Ab Ya Far Yahyo; allí es van mantenir els musulmans fins la revolta de 1277 en què foren definitivament derrotats per Pere III el Gran (1240-1285) i venuts com esclaus; al Cadi se’l va atorgar un salconduit per que abandonés el regne. Alfons I el Franc (1256-1291) va donar carta pobla el 1289 per a 150 veïns, juntament amb Vallada. Després de la desaparició de l’orde del Temple, en 1312, Jaume II (1267-1327) encetà els tràmits per a la creació d'una nova orde aportant la Vila Reial de Montesa com a seu; el 1319, una vegada constituïda l’orde de Montesa, el rei va donar-la el terme per que hi edifiqués el seu centre religiós. En 1706 tropes anglo-portugueses assetjaren la vila, que s’havia decantat pel Borbó. En la nova distribució política del regne, Montesa fou cap d'una de les Governacions. Del 23 de març i el 2 d’abril de 1748 sengles terratrèmols destruïren el monestir i el castell i obligaren els frares a traslladar-se a València, on fundaren el monestir del Temple. En 1835 l’extinció del senyorius despullà l’orde de les seues possessions a Montesa, que passaren a mans particulars.

La dilatada història montesina hi ha deixat important patrimoni:

• Castell de Montesa. La història del qual és la història del poble. Està declarat Monument Nacional des de 1929. S’assegura que en la seua època d’esplendor el seu pati d’armes podia albergar 2000 soldats. El terratrèmol de 1748 i l’abandó l’han deixat en estat ruïnós encara que són visibles la Sala Capitular, l’església, el claustre i altres dependències. Romanalles seues hi ha en el Museu Parroquial, i en el Palau de la Generalitat, on es conserva la porta de les cambres del Mestre de l’orde.
• Església de la Mare de Déu de l’Assumpció. Construïda entre 1693 i 1702 sobre una més antiga. Conserva interessants pintures i un retaule d’estil gòtic.
• Museu Parroquial. Ubicat en un edifici del XVI amb restes del castell i interessants obres d'art sacre.
• Casa Abadia. Segle XVI. Important façana de pedra.
• Casa de la Vila. Segle XVII. Seu de l'Ajuntament.
• Casa de la Marquesa. Segle XIX.
• Casa dels frares. Segle XVIII
• Ermita de la Santa Creu. Segle XVI.
• Ermita de Sant Sebastià. Segle XVI, però molt reformada per la qual cosa la seua fesomia no s’assembla gens a l’original.
• Ermita del Calvari. Segle XVIII.

Més informació en la xarxa:

NOVETLÈ

Després de l'ocupació cristiana els Tallada, cavallers catalans establerts a Xàtiva, compraren una propietat agrícola a un moro nomenat Albisinia i la batejaren Alqueria de Tallada; a poc a poc es va anar construint en dit lloc un nucli de cases, naixent d'aquesta manera el lloc de Novetlè, poblat per mudèjars. El 1534 es va erigir una rectoria de moriscs per desmembrar-se de Xàtiva. El 1527 comptava amb 20 famílies morisques i el 1602 amb 38. Després de l'expulsió dels moriscs, el 1609, va ser repoblada per diversos veïns de Xàtiva, malgrat la qual cosa el 1646 encara no abastava les trenta famílies. El terratrèmol del 1748, el mateix que va afonar el castell de Montesa, danyà seriosament l'església parroquial.

L'escassa superfície del terme municipal està destinada a l'agricultura, que és la base de l'economia local.

Del patrimoni tan sols destacar la Casa-Palau dels Tallada (1748), en període de restauració, i l'església del Rosari, fundada pel Patriarca Joan de Ribera (1532-1611)..

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Novetlé
• Loratge a Novetlé
• Viquipedia
• Wikipedia

ROTGLÀ I CORBERÀ

El terme és xicotet, amb un relleu pràcticament pla en què destaquen els pujols de Vista Bella, La Serreta i Els Carrascos i els barrancs de Font Canya i Carnissers.

Quant a Rotglà (anomenat antigament L'Alcúdia Blanca) cal dir que el 1520 va sofrir un saqueig a mans dels agermanats de Xàtiva. El 1535 s'erigí en rectoria de moriscs i se separà de Xàtiva. Com a conseqüència de l'expulsió Joan Rotglà Sanz atorgà carta pobla a 31 pobladors cristians, el 26 de juny de 1611. Pel que respecta a Corberà, que en 1421 apareix citat com l'Alqueria de Valentino, també estava poblat per moriscs (30 famílies el 1572). Després de l'expulsió fou repoblat pel seu senyor, en Francesc Bellvís, qui atorgà carta pobla el 12 de juliol del 1611 a 26 famílies cristianes. El nom del poble deriva del cognom d'un tal Corveran, que entre 1520 i 1555 era el senyor territorial. El 1813 s'hi va produir un enfrontament armat entre soldats napoleònics i espanyols, en els quals aquests se'n portaren la pitjor part. En 1684 l'església es va segregar de la de Xàtiva. Durant la Guerra de Successió, els dos pobles van ser saquejats pels partidaris de Felip V (1683-1746). En la dictadura franquista, es va construir l'Assecador de Tabac, un centre comarcal d'assecat de les fulles del tabac que va tenir un impacte positiu molt notable en la societat i economia de la localitat, ja que va donar feina a molts veïns del poble i, fins i tot, va atraure immigrants procedents de la Manxa o Andalusia, i va permetre al poble eixir de l'estancament demogràfic dels anys anteriors. En 1854 ambdós municipis es fusionaren donant lloc a l'actual.

Econòmicament compta amb una agricultura mixta de secà: vinyet, olivera, prunera i ametler; i de reguiu: taronger, albercoquer, hortalisses i dacsa. Hi ha bestiar vaquí i granjes d'aus.

La distribució musulmana dels carrers encara es pot observar en el casc urbà. Del patrimoni destaquen:

• Església dels Sants Joans.  
• Ermita de la Verge dels Socors. Va ser l'església parroquial de Corbera abans de la fusió amb Rotglà. Es tracta d'un edifici en maçoneria barroc, del segle XVII, reconstruït al segle XIX i rehabilitat després de la Guerra Civil.
• Museu del Tabac. Inaugurat en 2008. Instal·lat en un edifici de forma pentagonal format per cinc naus que replegaven el tabac de cinc comarques. En 1982 va paralitzar la seua activitat i va ser comprat per l’ajuntament en 2004. Aquestes instal·lacions també s'utilitzen per a concerts musicals.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià,Poble a poble
• Ermitas de la CV
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Rotglà i Corberà
• Viquipedia
• Wikipedia

TORRELLA

Enclavat dintre del terme, menut i pràcticament pla, es troba el paratge natural amb protecció paisatgística anomenat La Serreta, des del qual es pot gaudir d'unes magnífiques vistes sobre la comarca. També hi ha la lloma Vella i el barranc de la Foia.

Població documentada en època islàmica, que després de la conquesta cristiana passà a dependre de Xàtiva. Els seus primers senyors van ser el Llançol i després, segons consta en el Llibre de Repartiment, Petrus Torrelles, qui va donar topònim a la població. El 1609 tenia 28 famílies i era el seu senyor mossèn Torrella. El 1611, juntament amb altres pobles propers, mantingué un plet amb la ciutat de Xàtiva per que els obligaven a satisfer uns tributs sobre la carn i, com no pagaven, els expropiaven béns de llurs cases. En 1748 la Costera va sofrir un terratrèmol, les conseqüències del qual també s'hi feren sentir. Obtingué la independència de Xàtiva a les primeries del XIX.

La producció i comercialització de la taronja constitueix el major actiu de la seua economia. També s'hi conreen hortalisses, raïm, ametla i garrofa.

Part de les seues muralles s'han restaurat i es poden observar dintre de la població, però amb un aspecte poc paregut a l'originari. Altres monuments que podem trobar-hi són:

• Església de Nostra senyora dels Àngels. Originària del segle XIII hagué de ser reconstruïda després del terratrèmol.
• Ermita del Santíssim Crist de la Fe. 1991
• Portal de l'Horta.
• Portal del Cementeri Vell.
• Pouet de Sant Vicent.
• Font de la Gastronomia.
• Calvari.
• Museu Etnològic Municipal, creat l'any 1981. Ubicat en l'ajuntament.

Un dels seus fills més il·lustres és Vicent Blasco Garcia (1735-1813), rector de la Universitat de València, que compta amb monument en el poble.

Més informació en la xarxa:

VALLADA

Banyat pel riu Canyoles, el terme municipal ofereix altures com l'Alt de la Creu (900m), els barrancs de Boquella i Tarrassos, on hi ha cabra salvatge. És de destacar l'oferta espeleològica del municipi amb les coves dels Mosseguellos, del Castell, del Cavall, de la Penya del Sol, Sima de la Balarma i algunes més; però sobre tot l'avenc del Sumidor; la major cavitat del món en desnivells càrstics.

Les deixalles prehistòriques i romanes trobades al poble són de poca entitat, així com les musulmanes, en època dels quals fou una alqueria del terme del castell de Montesa. La primera documentació sobre el lloc és de 1244 i fa referència a la cessió dels castells de Vallada i de Montesa per part de l'alcaid de Xàtiva a Jaume I (1208-1276). La població musulmana s'hi va mantenir fins l'època de Pere III el Gran (1240-1285), i fou poblada, en 1289, per Bernat de Bellvís, en nom del rei Alfons III (1265-1291), amb 120 famílies de cristians el 16 d'octubre del 1289, juntament amb Montesa. El 1319 fou donada per Jaume II (1267-1327) a l'orde de Montesa, en el qual senyoriu es va mantenir fins el segle XIX. El 14 de setembre de 1547 el mestre de l'orde, Pere Lluís Galcerà de Borja, va convertir-la en vila independent i separada de Montesa. El trànsit dels contendents en la guerra de Successió es va reflectir en un empobriment de les arques municipals. En 1748 la comarca va sofrir un terratrèmol que obligà els valladins a buscar refugi fora de la població.

Com a resultat d'un passat artesanal, que encara es conserva en algunes cases, en què s'hi manufacturava el vímet hi ha la fabricació de mobles de pi i rattan, cistelleria i jonc. En l'agricultura predominen com a cultius de secà les oliveres, els cereals, els ametlers i els fruiters. Els cítrics i diferents varietats de fruiters, ocupen els cultius de regadiu.

En 1969 l'ajuntament va decidir la creació del Museu Arqueológic Municipal, que fou ubicat en l'antic Pòsit, edifici de 1789, i inaugurat definitivament en 1978 amb materials de totes les èpoques, des del Paleolític fins l'Edat Moderna, provinents de diferents jaciments: Cova dels Mosseguellos, Cova del Cavall, Cova Santa, els Horts (romà)i el Castell (musulmà). També és interessant la passejada pel casc antic, amb especial atenció a alguns dels seus carrers més representatius: Santa Creu, Sant Cayetà, Santa Rosa o Santa Anna. A més podem trobar:

• Castell de Vallada. De vital importància per als musulmans, fou destruït durant la Reconquesta i es troba en estat de ruïna absoluta.
• Església de Sant Bartomeu. Encetada en 1564 i rematada en el XVIII.
• Ermita de Sant Sebastià. Primeries del XVIII.
• Ermita del Santíssim Crist del Mont Calvari. Segle XVIII.
• Capella del Diví Jutge. De 1748.
• Casa de la Por. Actual Casa de Cultura.
• Escultura del Pare Presentat. De 1980.
  Escultura en ferro del "Pare Presentat". Inaugurada l'any 1.980, com a homenatge i reconeixement a la vida, virtuts i fama de santedat del mercedari Pare Fra Andrés Garrido (1663-17289, fill de Vallada.

De la gastronomia valladina cal destacar l'arròs al forn i l'arròs amb tanda; també l'arròs amb fesols i naps, la paella o el putxero. I de la seua rebosteria els rosegons, els rotllets de flora, la monjàvena o les fogasses de Tots el Sants.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Vallada
• Localització de Vallada al País Valencià
• L'oratge a Vallada
• Viquipèdia
• Wikipedia

VALLÉS

El diminut terme està regat pel Canyoles i el seu relleu no té accidents rellevants.

Alqueria d'origen musulmà en què va plantar el seu campament durant els anys 1243 i 1244 Jaume I (1208-1276) i des d'on organitzava les seues incursions per aquestes contrades. Incorporada al regne cristià en aquelles dates, no existeix, però, document algú fins el morabatí de 1421 en què ja apareix citat com a Vallés. Desert després de l'expulsió dels moriscs hagué de ser repoblat per Bernat Sanç, amb carta pobla de 16 de juliol de 1611, amb cristians procedents de Xàtiva i s'aprofità l'avinentesa per deslligar la seua parròquia de la de Cerdà, massa allunyada. En temps d'Escolano (1560-1619) el senyoriu pertanyia a Maties Sanç. En el segle XIX obtingué municipi independent i es llevá de sobre el senyoriu dels Sanç, els quals, però, no es desvincularen del poble. A mitjan el Segle XVIII, el Senyoriu de Vallés, corresponia al Marquès de Mascarell.

L'economia és agrícola amb els cultius propis d'aquestes terres: olivera, garrofera, cítrics i dacsa. L'absència d'indústria i una agricultura minifundista ha marcat el gradual retrocés de la població, que emigra cap a la veïna Xàtiva.

L'església de Sant Joan, del segle XVII i el Palau, casalot d'origen medieval perfectament restaurat, són els únics edificis dignes d'esment.

Més informació en la xarxa:

XÀTIVA

El riu Canyoles, o d'Albaida, rega el terme municipal que s'estén al llarg de la vall de Bixquert i presenta com a accidents geogràfics més importants la serra Vernissa, la serra Grossa i la del Castell, en la vesant de la qual es recolza el castell. Compta amb les pedanies d'Anahuir, el Reialenc, Sorio i Torre Lloris.

Hi ha importants deixalles prehistòriques que daten de l'etapa mosteriana, com a una important indústria del sílex o el crani de l'home de Neanderthal trobat a la Cova Negra (declarada Paratge Natural Municipal el 30 de març de 2006). Ja en època ibera Sait o Saitabi emetia moneda i era una de les ciutats més importants de la Contestània, territori que abraçava des del Xúquer fins el Segura. L'organització administrativa romana de Saetabis Augusta com a ciutat de dret llatí es realitzà en temps del primer emperador. Arribà a tenir, per la seua situació estratègica com a nus de comunicacions i la seua destacada fabricació de teixits de lli, una significativa rellevància durant l'alt imperi; d'aquella època hi ha làpides funeràries, una torre i columnes a l'ermita de Sant Feliu. En l'època visigòtica va assolir l'estatus de seu episcopal i els seus bisbes participaren en els Concilis de Toledo. Hi ha les restes d'una basílica paleocristiana. Durant l'època musulmana Medina Xateba va ser cap d'una Kora o districte que s'estenia des del riu Xúquer fins el port de Biar. En el segle XI s’hi crea la primera fàbrica de paper, fet de pasta d'arròs i de lli, de tot Europa, de la mà d'Abú Masaifa. El paper era exportat a Itàlia, Egipte i l'Orient. La decadència de la indústria paperera va tenir molt a veure amb les persecucions religioses dels almoràvits i, sobre tot, dels almohades que provocaren la fugida dels jueus de Xàtiva, principals fabricants de paper. També en el XI i baix el comandament del governador Ibn Maqur el castell hagué de suportar el setge de les tropes d'Al-Qádir. A principis del XIIl els almoràvits derrotats pel Cid (aprox.1043-1099) en la batalla de Quart es refugiaren en el castell. Dels moros ha arribat als nostres dies una pica, l'arc del palau de Pino Hermoso, la plaça del Mercat, la Torre del Sol i el sistema de conducció d'aigües. Fou conquistada per Jaume I (1208-1276) el 22 de maig de 1244, després del tractat d'Almizra que fixava les fronteres entre les Corones aragonesa i castellana. Es pot considerar carta pobla –amb els mateixos privilegis que València– del barri cristià el document del 18 d'agost del 1250, pel qual el rei concedia a Xàtiva un terme municipal que comprenia des del Xúquer fins Almansa i des de Corts de Pallars fins a Carrícola i el privilegi de celebrar fira. La jueria tingué la seua franquícia de repoblació el 1268 i la moreria va rebre carta pobla el 1251. Fou declarada ciutat el 1347 per Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) per la seua fidelitat en la Guerra de la Unió. Durant tota l'època foral fou la segona ciutat en població i en importància política del Regne, després de València; gaudia de vot en Corts i era capital de la Governació "dellà el riu Xúquer fins el riu de Xixona", amb un territori que comprenia més de 500 pobles. El segle XVI estigué marcat per la guerra de les Germanies en què tingué un destacat paper el famós personatge conegut com l'Encobert. En juliol del 1521, l'agermanat Vicent Peris (1478-1522) entrava a la ciutat i preparava la marxa sobre València i en desembre del 1522 Xàtiva es va retre a les tropes del virrei. L'agricultura del segle XVI es basava en el conreu de l'arròs, el blat, la morera, el cànem i les hortalisses. L'expulsió dels moriscs el 1609 tingué greus conseqüències econòmiques, sobre tot per a les zones rurals de la seua jurisdicció ––la població morisca de la ciutat a penes arribava al 16% de la total––. Els senyors feudals repoblaren les terres abandonades pels moros amb llauradors cristians en unes condicions molt dures. Això va produir un gran descontent en tota la governació que esclatà el 1694 a Muro de l'Alcoi en la coneguda com a Segona Germania i en la revolta del 1705, ja en plena guerra de Successió. Després de la batalla d'Almansa, les tropes franco-castellanes al comandament d'Asfeld posaren setge a la ciutat de Xàtiva, aixecada en favor de l'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740), el 5 de maig del 1707. Després d'una desesperada resistència, la ciutat va capitular el 6 de juny i la població civil fou obligada a deixar la ciutat per a ser aquesta incendiada (d'aquí el malnom de "socarrats" que reben els seus habitants). Quan en l'agost del 1708 va començar a ser reedificada l'infame rei Felip V (1683-1746) –el retrat del qual penja cap per avall en l'Ajuntament de Xàtiva– va cridar-la Colonia Nueva de San Felipe, nom que va arribar fins a les Corts de Cadis en què el diputat xativí Joaquín Lorenzo Villanueva (1757-1837) va recuperar el topònim. En el segle XVIII, Xàtiva va perdre la seua anterior importància i passà a un pla polític i econòmic molt secundari. L'economia, quasi exclusivament agrària, es basava en la producció de cereals, arròs, morera, cànem, hortalisses i fruites. Durant la guerra del Francès, fou ocupada el 1811 pel general Suchet (1770-1826). En el trienni liberal (1820-1823), tornà a ser capital de província. En la primera guerra carlina de nou fou escenari d'enfrontaments bèl·lics per la qual cosa van haver de reforçar-se i modificar-se les muralles del castell. A mitjans del segle XIX, la crisi de la seda i la manca d'industrialització –la indústria es limitava a una fàbrica de midó i pastes fines, sabó, veles i alguns teixidors i tintorers– hi repercutiren en un descens de la població que s'arrossegaria fins a principis del XX: el 1857 comptava amb 15.747 habitants i el 1897, en començà una lenta recuperació, arribava als 11.830, el 1910 s'abastaren els 12.737. La seda començà a ser substituïda en la segona meitat del XIX pels agres i l'horticultura intensiva. Aquesta agricultura comercial, orientada al mercat, es va veure potenciada amb el traçat del ferrocarril València-Almansa, que arribà a Xàtiva el 1854, la xarxa de carreteres secundàries i el ramal del ferrocarril a Alcoi, construït el 1906. Tot això accelerà en les primeres dècades del segle XX el desenvolupament agrari de la zona, recolzat en l'expansió del taronger. També durant el segon terç del XX s'hi incrementà l'activitat industrial: en els anys trenta es restaurà la indústria del paper, dedicada a l'elaboració de cartró i caixes. El creixement econòmic, malgrat tot, es va veure frenat amb la guerra civil. El 1932 s'hi declararen expropiables, segons el criteri de la Llei de Bases per a la Reforma Agrària, el 36,6% de les terres municipals pertanyents en la seua majoria a residents fora del País Valencià. En els anys de la guerra s'hi va formar una col·lectivitat agrària de la CNT. Superada la crisi bèl·lica, s'hi va desenvolupar la indústria paperera, si bé entrà en crisi en els anys seixanta, continua sent-hi senyera; la de la fusta ––especialitzada en taüts, que s'envien a tot l'estat espanyol––, mobles, carrosseries i interiors d'automòbils, la indústria del midó i la tèxtil. La riquesa agrícola, fonamentada en el taronger i el vinyet, i l'activitat industrial han convertit Xàtiva en un centre comercial important com correspon a una capital de comarca; que ho és de La Costera.

Xàtiva va ser declarada Conjunt Historicoartístic en 1982 i té en la fortalesa el principal monument; als seus fonaments hi ha el castell Menor, o Vell, restes preromanes que en temps d'Anníbal (247ac-182ac) eren cèlebres entre totes les fortaleses ibèriques; i el castell Major, o Nou, que té origen romà i després fou embellit pels musulmans; la seua bellesa li va fer ser una obsessió per a Jaume I. Les muralles abraçaven tots dos castells i d'elles encara hi ha restes i les portes de l'Aljama i de l'Almela. Encara avui presenta un aspecte inexpugnable, tot i que no resten més que les deixalles de la grandesa passada. Per tot arreu de la ciutat podrem veure casalots i fonts que parlen de l'esplendor d’altres temps. La passejada per l'arteria principal, l'Albereda, és també deliciosa, malgrat l'excés de trànsit rodat que s'hi permet. Del ric patrimoni xativí en farem una succinta relació tot seguit:

• Hospital Reial. Enfront de la Col·legiata, trobem la seua bella façana, d'estil gòtic florit . Fundat per Jaume I i reconstruït els segles XV-XVI. Actualment és seu de l’ajuntament.
• Col·legiata Basílica de Santa Maria. La Seu. Començà bastir-se en 1596 i és un dels més impressionants temples del País. Té les mateixes mides que la catedral de València però és més alta i té el segon campanari més elevat del País, tan sols superat pel d'Alcalà de Xivert. Allotja importants obres d'art.
• Església de Sant Francesc. Monument Nacional del segle XIV
• Església de l'Antic Convent de la Trinitat. Portada flamígera del XIII. Actual Arxiu Municipal.
• Església Parroquial de Sant Pere. Ermita de les denominades de Reconquesta.
• Església de Sant Joan del Raval.
• Església de Sorio.
• Església de La Mercé i Santa Tecla Primera meitat del Segle XVIII
• Església de Nostra Senyora del Rosari de Torre d'en Lloris
• Església dels Sants Joans. Segle XVIII
• Reial Monestir de Santa Clara (o de l'Assumpció). Fundat per la viuda de l'almirall Roger de Llúria en l'any 1325. Reedificat en 1365 i modificat en el XVII. Conserva interessants obres d'art, com ara un Vicente López (1772-1850). Declarat BIC en 2003.
• Ermita de Sant Feliu. Va ser construïda al voltant de l'any 1269, amb la tècnica i l'estil característic de la reconquesta, sobre la que fou catedral visigòtica del segle VI. Monument nacional des de 1930.
• Ermita de Sant Josep. Segle XVII. Vol la tradició que un dels seus arcs siga la porta per on entrà a la ciutat Jaume I quan va conquerir-la
• Ermita de Santa Anna
• Ermita de Sant Antoni
• Antic convent de Sant Onofre, el Nou. Segle XVIII
• Antic convent de Sant Domènec. Segle XIV
• Antic convent de Sant Agustí. Segle XVII, reconstruït en el XX. Actual Conservatori i Auditori Municipal
• Santuari del Dolç Nom de Maria. Segle XVIII
• Casa de Diego. Segle XIX
• Convent de Montsant
• Convent de la Consolació
• Convent del Carme
• Convent de Caputxins
• Convent de Sant Onofre, el Vell
• Palau dels Mahiques Sanç. Del segle XVII, molt modificat en 1920. Actual Casa de la Cultura
• Palau del Marqués de Montortal
• Palau d'Alarcó. Segle XVIII
• Font Reial de Sant Francesc. Barroca de 1746
• Font Reial de la Trinitat. Gòtica, del quatre-cents
• Font Reial d'Aldomar. Del XVIII, amb traces gòtiques
• Font Reial dels Vint-i-cinc «Xorros». Neoclàssica, de 1808
• Casa Nadiua d'Alexandre VI (1431-1503)
• Museu Municipal de l'Almodí. Instal·lat en 1918 en l'edifici de l'Almodí, construït entre 1545-1548. Hi ha pintures de Benlliure (1862-1947), Vicent López i, com no, de Josep Ribera, Lo Spagnoletto (1591-1652), natural de Xàtiva
• Casa de l'Ensenyament. De 1758
• Aljub
• Mercat
• Llotja
• Teatre
• Plaça de Bous
• Calvari Baix
• Calvari Alt
• Canal medieval, d’uns 10 km de llargària, construït amb peces ceràmiques que encaixen unes amb altres i que conduïa l’aigua des del brollador de Bellús fins a Xàtiva.

De les moltes i tradicionals festes de Xàtiva, Carnestoltes, Falles, Corpus, etc, la més destacada i antiga és la Fira d'agost, esdeveniment estiuenc que congrega gents d'arreu les comarques centrals.

Demés dels personatges anomenats més amunt a Xàtiva també hi han nascut Abú Masaifa, introductor del paper a Europa, Francisco de Paula Martí (1761-1827), inventor de la taquigrafia i de la ploma estilogràfica; Sant Jacint Castañeda (mort sobre el 1500), Sant Francesc de Borja (1510-1572), els papes Calixt III (1378-1458) i Alexandre VI (1431-1503) o, més recentment els cantants Bruno Lomas (1940-1990), Raimon Pelejero, nascut el 1940 al carrer Blanc, Feliu Ventura (1976), Manolo Miralles (1952), membre d’Al Tall, o Pep Gimeno “Botifarra” (1962).

De la gastronomia caldria citar els arrossos però els plats més destacats són l'arnadí i l'almoixàvena, dolços oriünds de Xàtiva, heretats dels moros.

Més informació en la xarxa: