BUNYOL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
441 m |
112,40 km2 |
2.025 |
|
9.571 |
Bunyolenc/enca
Bunyoler/era
|
Compta Bunyol, lloc de parla castellana, amb un ampli i bell terme en què trobem tota mena de paratges que fan la delícia d'excursionistes, ciclistes, senderistes i, en general, de tots els amants de la natura. La cova del Turche, amb una cascada que ompli el llac; el Fresnal un dels espais de major riquesa paisatgística del País, amb un gran interès botànic i biològic, a hores d'ara es lluita per convertir-lo, juntament amb Las Moratillas i la font de La Umbría, en espai natural protegit; el riu Juanes, antic balneari i lloc de repòs, els barrancs del riu Bunyol i de la Jarra; el pont natural de Carcalín; la cova Alta, en el paratge de Venta Mina, que afegeix al seu interès paisatgístic el prehistòric, són una bona mostra del que podem veure-hi tot menejant-nos per l'extensa xarxa de camins que intercomuniquen tots els pobles de la Foia.
S'han trobat deixalles de poblament corresponents a diferents períodes prehistòrics: del Paleolític Mitjà, cova del Carcalín; del Paleolític Superior, cova de las Palomas i cova del Turche; del Mesolític, Covalta de Ventamina i del Bronze Cerro Mulet i Rotura. Els ibers, dels quals tenim record al barranc de Monedi, Collado Umán i partida del Turche, van ser els primers a posar-li nom: Bullon o Billon, que significava "font". Des del 132 aC al 711 dC hi habiten els romans que l'anomenen: Bullion o Balneolum (balneari); del seu pas hi ha restes en el Partior, las Cabrillas, el desaparegut poblat de Mirabonell i la Huerta Abajo. Probablement el castell s'aixeque sobre una primitiva fortalesa romana. De l'època romana hi ha evidències que al segle XIII hi havia ja una important medina, d'aquella època romanen alguns cementiris, restes d'un aqüeducte, murs i pous a la partida de l'Oliveral i, sobre tot, el castell. Tot i que la conquesta definitiva no va ser fins el mes de maig de 1245, el 27 d'abril de 1238 Jaume I (1208-1276) ja dona a Roderic de Lizana Bunyol i gran part de l'actual comarca de la Foia de Bunyol. Des de juny de 1304 canvià constantment de mans senyorials, incloent-hi les reials, mitjançant donacions, compres i vendes. Ferran d'Antequera (1380-1416), en 1413 rere el Compromís de Casp atacà la població i ocupà el castell. En 1415 el propietari és Alfons V (1396-1418) el qual ven Bunyol, per 12.000 florins, al seu cambrer, Berenguer Mercader, i la població roman ja vinculada a aquesta família fins 1836 en què el senyoriu torna definitivament a la Corona. El 1467, la baronia és convertida en heretatge, la qual cosa va impossibilitar la seua alienació o divisió. Bunyol apareix com lloc antiagermanat quan el 1519 es produeix aquest moviment urbà de protesta, que s'acompanya d'algunes exigències devers la població musulmana. Felip III (1578-1627) converteix la comarca en comtat i a Gaspar Mercader i Carròs en el primer comte. Com que després de la conquesta cristiana la població continuava sent majoritàriament musulmans l'expulsió de 1609 hi tingué greus conseqüències; en 1611 es va donar carta pobla a 33 pobladors mallorquins. Posteriors cartes pobles i repoblaments atraurien pobladors aragonesos per la qual cosa la parla de la comarca és castellana. Aquestes cartes pobles eren especialment dures per als vassalls, que encetaren nombrosos plets i revoltes antisenyorials i els va portat a adscriure's, en la guerra de Successió, a la causa de l' arxiduc Carles (1685-1740). En el segle XVIII, Cavanilles (1745-1804) no constata cap desenvolupament manufacturer al lloc. En el cens de Floridablanca (1728-1808), juntament amb 239 llauradors i 260 jornalers, se citen 56 artesans i 20 fabricants. Front a la nul·la possessió de terra del comte, destaca l'existència d'una burgesia propietària i l'abundància de camperols sens o amb a penes terra. Madoz (1806-1870) parlarà, junt al desenvolupament agrari, d'algun avanç industrial en activitats relacionades amb l'agricultura i el paper. El 1761 hom sol·licita la incorporació a la Corona, que s'aconsegueix després d'un llarg plet, que es recull en un document anomenat Memorial Ajustado , i el pagament de 12.000 florins, contra el marqués de Malferit, comte de Bunyol, desenvolupat entre el 1797 i el 19 de gener de 1836. La seua situació estratègica d'accés a València des de Castella ha involucrat Bunyol en totes les guerres modernes; així, fou testimoni de la invasió francesa de les carlines; ambdós invasors van fer servir per a les seues accions el castell, la qual cosa va influir negativament en la seua conservació. Serà l'arribada del ferrocarril a finals del segle XIX la cosa que influirà decisivament a l'envol de la indústria del paper, del tèxtil i de la viticultura. En 1917 s'hi funda la Compañía Valenciana de Cementos que experimentaria importants etapes d'expansió, primer als anys 20 en relació amb la política d'obres públiques de Primo de Rivera (1870-1930), després en relació amb l'expansió de la construcció als anys 60. Tant el socialisme com l'anarquisme es difonen a Bunyol, que figura com a focus conflictiu important en la vaga general anarquista del 1911 i en la socialista del 1917. El 1912 es formà, en relació amb la presència freqüent de Pablo Iglesias (1850-1925), l'Agrupació Socialista. Els anys 20 es difon extraordinàriament el PCE, producte de l'escissió del PSOE davant la revolució russa. Durant la II República, aquestes forces d'esquerra desenvoluparan un fort protagonisme juntament amb el Partido Republicano Autonomista. El franquisme va superar una fort paralització del moviment obrer, si bé ací cobrà importància l'HOAC, organització obrera catòlica. Al final, ja en els anys 70, irromprà un fort moviment reivindicatiu al marge de l'engranatge dels sindicats verticals.
Actualment l'economia es mou per la indústria, l'agricultura, la construcció i l'hostaleria.
Amb tanta història és precís que el municipi oferisca un ric patrimoni que es dóna a conèixer mentrimentres es passeja pels carrerons estrets del barri medieval observant els seus casalots que, adherits a les restes de la muralla, ens ofereixen una bona mostra de l'arquitectura popular de l'interior. Destacarem:
-
El castell. Segle XIII. Conserva la planta i algunes torres i llenços; es troba en estat de semi-ruïna a pesar d'algunes restauracions fetes el segle passat. Alberga algunes vivendes del poble i en el que fou mesquita i posteriorment església del Salvador i panteó dels comtes de Bunyol, el Museu Arqueològic Municipal
-
Església de sant Pere apòstol. Neoclàssica, de 1790. Afectada per la guerra de 1936- 1939 ha estat restaurada posteriorment.
-
Ermita de sant Lluís Beltrán. Del XIX a la que s'arriba pel deliciós passeig de San Luis.
-
Torre del Portillo. Única torre de guaita que ens ha arribat tot i que es coneix l'existència d'alguna més.
Sent una població amb arrelada tradició fallera i reconeguda Setmana Santa, sense oblidar el costum de celebrar la Pasqua en els nombrosos indrets que presenta el terme, la festa que s'ha fet internacionalment coneguda es la Tomatina, l'últim dimecres d'agost una guerra, els projectils de la qual són tomaques madures, entre milers de persones tinta de roig els carrers del poble.
Bunyol manté dues bandes de música que demostren l'amor del lloc a la música.
I si de menjar es tracta hi trobarem des d'arrossos: amb bledes, amb verdures i carn o amb costelles de porc fins als embotits autòctons, llonganissa de pasqua, sangregordo , botifarres, etc, passant per la cuina d'interior, gaspatxo, caça, mojete. També hi ha força afició als bolets i als caragols.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
DOSAIGÜES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
400 m |
121,50 km2 |
900 |
|
397 |
Dosaigüer/era |
Poble de parla castellana que compta amb un ampli terme regat pel Xúquer, ric en paratges, així hi trobem: coves i abrics amb pintures rupestres, com ara el Cinto de las Letras, el Cinto de las Ventanas , la covacha de las Cabras; fonts com les de Real, Ginel, Rodanillo, Fontanares i San José, la qual encara s'encarrega de regar l'horta del poble; les basses del Molino , lloc d'esbarjo i del Nacimiento del Chico; altures com el Callejón del Gato, paradís per als muntanyencs, el Pico del Ave (949 m), el Carcamal (834 m), el Pulpítico (620m) i el Madroñal (582 m), barrancs, rambles. En resum un terme amplíssim que, tot i haver estat espletat per diferents incendis forestals, ofereix oportunitats a tota mena d'esports a l'aire lliure com ara el senderisme, la caça major, la bicicleta de muntanya i, fins i tot, l'espeleologia, que es pot practicar a la cova de las Maravillas.
Hi ha evidències de població des de l'Epipaleolític al Neolític en la cova de la Cocina; unes ceràmiques i uns atifells de sílex constitueixen l'empremta deixada, al puig de la Ventolera, pels pobladors de l'Edat del Bronze; l'origen del poble és àrab; rere la conquesta la població musulmana es va mantenir i es va unir a la revolta d' Al Azraq (1208-1276); després de l'expulsió les 50 cases de moriscs que hi havia en 1602 es van veure reduïdes a 12 de cristians. Fou comprada el 1325 per Francesc Scribe, i passà a Raimon Castellano el 1349, i a Antoni de Vilaragut i la família Roiç de Corella en 1388, aquests van vendre-la a Lluís Cornell el 1475; un fill d'aquest, Lluís, la va vendre als Rabassa de Perelló, un dels quals, Ginés de Perelló, va assolir el títol de primer marquès de Dos Aigües; fou cap de la baronia i posterior marquesat homònims que comprenia les poblacions d'Ontanell, Corts de Pallars, Roaya, Boxet i Millars; durant les guerres carlines fou ocupat en diferents ocasions per les tropes del pretendent; durant el segle passat l'emigració, principalment cap al Principat, ha minvat la població.
D'economia tradicionalment agrícola (també hi tingué el seu arrel la carboneria), actualment el sector de la construcció ocupa el 48% de la població activa; l'agricultura de secà, ametla i garrofa, i la mel complementen l'activitat econòmica actual.
Del patrimoni local citarem els següents monuments:
-
Església de nostra senyora del Rosari. Segle XVI.
-
Castell de la Matrona, o de Madrona. Del segle XII, musulmà. Sols són apreciables restes dels seus fonaments.
-
Torre de Vilaragut . Segle XII. Forma part del castell dels Moros de què és l'única deixalla apreciable.
-
Ruïnes dels nombrosos molins que regaven el municipi.
La gastronomia típica utilitza els productes de la terra, mel, oli d'oliva i ametla i amb ells guisen: coques de cansalada, de sardina, d'oli i sal amb mojete , gaspatxos manxecs amb la caça del terreny, senglar, perdiu, conill, cérvol , arròs al forn i, de dolç, braç de gitano, pastissos de moniato i coca en llanda.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
GODELLETA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
366 m |
37,50 km2 |
720 |
|
2.911 |
Godelletà/ana
|
El seu terme és d'altures poc rellevants i compta amb paratges com la Mola dels Escolapis o la serra Perenxisa. La parla, com a la resta de la comarca, és el castellà.
La primitiva Godayla fou una alqueria musulmana que depenia de Xiva i de la qual encara es conserva la torre; després de la seua conquista Jaume I (1208-1276) va donar-la a Ximén Sanc de Gorràiz l'any 1238, a més d'atorgar terres als germans Garcia i Sanz Peris d'Osa; el 1563 comptava amb unes 25 cases; fou convertida en rectoria de moriscs amb parròquia pròpia en separar-se de Xiva l'any 1574; la seua població estava integrada en aquells moments per 18 cases de moriscs i unes poques de cristians vells; a partir del 1609 la vila restà quasibé sense habitants, per la qual cosa el marquès d'Aitona, propietari aleshores del senyoriu, hagué d'estendre una nova carta de repoblament, a fur d'Aragó, un any després a diverses famíl i es vingudes de Les Alcubles, tot i això en 1640 a poques penes arribava als 9 veïns; en 1690 vingueren nous pobladors de Mislata, de parla catalana, però foren absorbits aviats pels alcublans tot i que hi introduïren alguns modismes de la seua llengua que encara perduren; el 1874 Godelleta fou ocupada per les tropes carlines, capitanejades per Santés .
L'economia local es basa fonamentalment en l'agricultura, especialment el sector vinater, representat per la Cooperativa Vinícola , on el producte estrella és el Moscatell de Godelleta amb denominació d'origen i reconeguda anomenada; l'augment del terreny regat ha donat pas als fruiters, tarongers i presseguers. El sector serveis abasta certa importància ja que des de la dècada dels setantes del segle passat, Godelleta s'ha farcit d'urbanitzacions de segona residència per als valencians.
Del seu patrimoni parem esment en:
-
La Torre Moruna. Embrió del poble. Actualment és de propietat particular i es troba en estat de ruïna parcial. L'ajuntament pretén la seua adquisició per a restaurar-lo i convertir-lo en l'emblema de la localitat. Pot ser estiga comunicada amb l'església, bastida sobre l'antiga mesquita, per un passadís subterrani a hores d'ara afonat.
-
Església de sant Pere apòstol. De 1830-1884.
Compta amb la molt premiada Unión Musical Godelleta. Com a curiositat direm que des de fa uns anys s'hi celebren falles amb la particularitat que es fan el cap de setmana anterior a les de València ciutat.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
IÀTOVA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
420 m |
120,20 km2 |
1.170 |
|
2.083 |
Iatovenc/enca |
Al seu terme hi ha el Motrotón, el Martés (1.085 m), l'embassament de Forata i la cova de Las Palomas, petita cascada que forma una “piscina” natural apta per al bany. Els iatovencs parlen castellà.
En el cim del Motrotón i en el Pico de los Ajos hi ha jaciments ibers de l'Edat del Bronze; alqueria musulmana, coneguda com Atava, rera la conquesta cristiana fou donada per Jaume I (1208-1276), el 1238, juntament amb Bunyol, Macastre (Amacasta), Alboraig i Montroi, a Roderic de Liçana, qui va cedir-la el 1279 a Hug de Folcaquer, tinent del gran mestre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem; Jaume II (1267-1327) va reincorporar-la a la Corona el 1304 per a donar-la a son fill en 1315; el qual en 1328 va cedir-la al seu fill Jaume, de Teresa d'Entença, juntament amb tota la Foia; va passar a Pere d'Aragó, comte d'Urgell el 1348 i rera la seua derrota de nou a la Corona (1393); confiscada per Ferran I (1380-1416) fou venuda a Berenguer Mercader qui fundaria vincle i herència de la baronia de Bunyol en el seu testament de 1467; posseeix parròquia independent de la de Set Aigües des del 153; el 1609, quan restà despoblada fins la seua repoblació el 1611, seguia sent una aldea de Bunyol nomenada Safoya .
El poble se situa a la major altura de tots els de la Foia i el seu monument més representatiu és l'església dels Sants Reis edificada sobre una antiga mesquita entre 1668 i 1672 tot i que l'actual fesomia és la de la reforma del XVIII.
L'olla d'herbes, de penques, el rin-ran , el mojete , bones carns i embotits, les coques de tajá , els ametlats i els rosegons son una mostra d'una gastronomia que trau bon profit dels seus productes autòctons.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
MACASTRE
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
370 m |
37,70 km2 |
630 |
|
1.201 |
Macastrer/era |
El terme, situat als estreps de la serra de Dos Aigües i a les valls dels rius Magre i Bunyol, es caracteritza per una accidentada orografia que invita a la practica del senderisme amb rutes perfectament assenyalades. Com a la resta de la Foia, a Macastre parlen castellà.
Les deixalles més antigues que s'han trobat a Macastre corresponen a l'Edat del Bronze; de l'any 713 hi ha un tractat de capitulació en què ja es testimonia la presència musulmana; del 1122 hi ha notícia de que el rei d'Aragó Alfons I (1073-1134) recaptava paries als almoràvits; en 1232, rere la capitulació de València, els castells, viles i alqueries són organitzats en feus i repartits per Jaume I (1208-1276) de manera que donen lloc al senyoriu de Bunyol que abraçava, si fa no fa, els límits de l'actual comarca de la Foia de Bunyol i que fou concedit, el 28 d'abril 1238, a Roderic de Liçana el qual va transferir-la a l'orde de l'Hospital; fins l'expulsió dels moriscs, el 1609, la població creixia ràpidament –64 famílies en 1563 i 98 en 1602, ajudada per la importància estratègica del seu castell, a cavall dels regnes de València i de Castella, però aquesta empenta demogràfica es va veure frustrada amb el desterrament d'aquests i, si bé el 10 de novembre del 1611 es va concedir carta de població a diverses famílies cristianes pel senyor territorial, en Gaspar Mercader i Carroç, senyor de Macastre, aquests nous pobladors no abastaven la vintena de veïns; fins el segle XVIII no es va produir la recuperació demogràfica que, des d'aleshores sempre ha anat en moderat ascens amb una davallada en les dècades centrals del XX.
Les principals activitats econòmiques són la construcció, els serveis i l'agricultura.
La passejada pel poble, situat entre els llits dels dos rius ens permetrà gaudir de la Plaza de los Árboles , amb arbres centenaris, la font del Bolot, realitzada en les primeries del XX amb rajoles d'estil modernista i una bona mostra de l'arquitectura rural d'interior. Del seu patrimoni:
-
El castell. Bressol de la població ja que la seua fundació podria datar-se en el Bronze àdhuc que el seu floriment és en època islàmica, segle XI. Actualment es troba en estat de ruïna i l'ajuntament està estudiant crear-hi un parc arqueològic.
-
Església de la Transfiguració del Salvador. Segle XVII amb bonic campanar barroc.
La gastronomia es basa en els arrossos i les carns que es poden regar amb els bons vins del terreny.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
SETAIGÜES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
700 m |
110,60 km2 |
1.170 |
|
1.256 |
Setaigüer/era |
El poble, de parla castellana, abasta importància com a lloc d'estiueig donada la seua proximitat a València, el seu paisatge i els seus 750 m d'altitud, molt esquerps i castigats pels incendis forestals, trobem el Teix (1.250 m), el Nevera (1.118 m) i el Tres Cerros (1.000 m); fonts de La Vallesa, La Gota, el Garbanzo o el Retiro per esmentar algunes de les aproximadament cent que n'hi ha; els barrancs de Malén i del Fresnal; la masia de Calabuig i l'aldea del Reatillo entre molts altres paratges. Precisament per “culpa” dels seus paratges també es troba, com no, en l'ull dels constructors que hi ha n arribat amb els seus PAI amb camps de golf.
Els jaciments neolítics del cim del Castellar, el del Castell de Raydon o la del Puntal del Capador són testimonis de que el municipi ha estat poblat des de temps immemorials; més recentment foren soldats de Viriato (180 aC-139aC) qui s'hi establiren; els romans li donaren nom: Septem Aquis, sens dubte per la quantitat de fonts que brollen arreu, de la seua estada no s'han conservat gaires records arquitectònics; els visigots expulsaren El Cid (aprox.1043-1099) d'aquestes contrades, de fet està documentada, en 1102, l'estància de les seues despulles mortals en el castell del poble en el seu trànsit cap a Castella; però van ser els àrabs, que la denominaren Sebâ amantz, els que donaren entitat al lloc i a d'altres de la comarca que llavors no eren més que masies musulmanes dintre de l'aleshores enorme terme setaigüer, com ara Macastre, Alboraig, Iàtova i Bunyol; també els records dels musulmans s'han enderrocat amb el pas del temps; arribà el segle XIII i amb l'ocupació cristiana amb Jaume I (1208-1276) al front; el rei decidí respectar la població musulmana i donar el senyoriu a Berenguela i Pere Ferrandis , una rebel·lió àrab acabà amb l'expulsió dels moros; el 18 d'agost de 1260 l' infant Jaume va donar el lloc a poblar a Miquel de Pere de Portaguerra qui va instal·lar-s'hi amb altres 30 cavallers aragonesos; en 1304 és adquirida per Alfons IV el Benigne (1299-1336) de qui passaria, per herència, al comte d'Urgell, l' infant Pere; el compromís de Casp determina el retorn a la Corona (29 de novembre de 1413) fins el 1425 en què fou donada a Miquel Mercader; posteriorment és annexionada al comtat de Bunyol, fins l'abolició dels senyorius per les Corts de Cadis en 1812¸ durant la guerra de Successió recolzà l'arxiduc la qual cosa li va costar el saqueig de les tropes del borbó en 1706; en les guerres carlines fou escenari de múltiples afusellaments per part de les forces de Forcadell .
El casc urbà és el propi d'un poble muntanyenc amb alguns carrers amb importants desnivells d'una punta a l'altra. Quant al patrimoni, citem:
-
Església de Sant Joan Baptista. 1780-1794. Renaixentista. Amb bona col·lecció d'imatges religioses.
-
Masia de Venta Quemada.
-
Castell. Musulmà. Totalment desaparegut engolit per les cases actuals, dels seus edificis originals només es conserva el que fou Casa de Postes.
-
Muralla. D'origen romà, les escasses deixalles que hi romanen estan integrades en les cases del poble.
-
Creu Pairal. Gòtica. Fins 1851 (any de la incorporació de la Plana d'Utiel-Requena al País Valencià) feia de frontera entre Castella i les nostres terres,
-
Torre del Mojón, o de la Contienda. Restes d'una torre guaita fronterissa entre els dos antics regnes.
-
Ermita de Sant Blai.
-
Font de Los Siete Caños. La més coneguda de totes per trobar-se en el casc urbà i ubicar-se en una peculiar construcció.
-
Museu Municipal. Amb material paleontològic trobat al terme.
La gastronomia es composa de plats forts, propis de terres de muntanya: güeñas , mojete , olla, sangregordo , però sense oblidar que som a terres valencianes també té gran arrel la paella amb pollastre i conill.
Des de fa uns anys hi funciona l'Ateneu Republicà ‘'14 d'abril'' en què es realitzen activitats culturals.
Tots els tercers dissabtes d'agost s'hi celebra la carrera a peu popular més important – i de les més dures i atractives pels seus desnivells – de totes q uantes tenen lloc a Espanya: el Gran Fondo Internacional, pel qual han desfilat moltes figures de l'elit internacional i, més important, gairebé tots els corredors i corredores aficionats del País Valencià .
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
XEST
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
110 m |
71,40 km2 |
3.150 |
|
7.425 |
Xestà/ana |
La toponímia de Xest, poble on es parla un peculiar castellà de transició, s'ha prestat a nombroses interpretacions, des de la que l'atribueix un origen grec, Khestés, una mida de capacitat, als que diuen que és àrab, Xest, un personatge relacionat amb les mesquites; altra versió parla d'origen romà, Gestalcampo, nom d'un campament militar o, també, relacionat amb Sext, fent referència a un punt kilomètric. També se l'ha nomenat Chest, Chestalcampo, Miralcamp, Gestalcamp, Xest-al-Camp, Gestalcam, Gestelcam, Gest o Geste.
El terme és bàsicament pla amb xicotetes elevacions com ara el Portell de Sant Roc (270m), Bastos (576m), Alto de los Mojones (426 m ) i La Cumbre (391m) i solcats pels barrancs de Xiva, Cuchillo, Pedriza, Cañadafría, Peñarroya, Hondo i Grande. Hi ha diverses rutes senyalitzades per a la pràctica del senderisme.
Quant a jaciments prehistòrics hi ha a dojo: El Castillarejo, la Serretilla , el Cabezo Redondo, el Altico del Ramat, Cuchillo i Loma Ferrer. Però sens dubte la troballa més important és la del conegut com Tresor de Xest, o de la Safa, col·lecció ibera de monedes i joies, descobertes en 1864, que són conegudes arreu del món. Dels romans hi ha deixalles en la Rambla de la Canaleja, las Canales i Cambrillas. Durant el període musulmà era una petita alqueria que pertanyia a la Korà de València i a l' hisn de Xiva. Segons el Repartiment, Jaume I (1208-1276) la donà el 1244 a Pere Cornell, però des del 10 de desembre de 1251 consta que fou el seu senyor Ximén Pérez d'Arenós com a conseqüència del canvi, de Xest per Onil i Castalla, que va pactar el rei amb Abú Zayd. Malgrat tot conserva els costums i pobladors moros. Jaume II d'Aragó (1267-1327) va concedir el mer i mixt imperi amb tot el seu exercici. El 5 d'agost del 1320 van ser atorgades als seus pobladors unes franquícies i llibertats, segurament amb la intenció d'augmentar la seua població, obligant-les solament a pagar delme, primícies i morabatí, acudir a la host i cavalcada. A canvi tenien franquícia de tributs senyorials, de venda de vi, de cuir pa i d'altres monopolis senyorials. El 1330 Alfons IV (1299-1336) ratifica la jurisdicció de mer i mixt imperi sobre aquest lloc a Ximén Pérez d'Arenós, confirmada el 1337 pel rei Pere IV (1319-1387). El 10 de gener del 1371 fou atorgada per en Joan, comte de Prades i senyor de Xest pel seu matrimoni amb Sanxa Ximénez d'Arenós, carta pobla als seus veïns. En ella les condicions canviaren produint-se un enduriment del règim senyorial. Els vassalls estaven obligats a realitzar prestacions personals com cuidar vinyes, conrear l'hort del senyor, entregar-li gallines, cabrits, i pagar forts tributs. El 18 de juliol de 1440 Joan de Valterra ven la baronia de Xest a al senyor de Xiva y Castellnou, Guillem Ramón de Montcada ; en 1445 la seua filla Orfresina a Berenguer Mercader, senyor de Bunyol. Rera l'expulsió morisca fou repoblada, en 1611 per Cristòfol Mercader que va imposar una dura carta pobla que va enfrontar els vassalls, vinguts de Castella i d'Aragó, als Mercader durant més de vuitanta anys. Durant la guerra de Successió va sofrir molt i com a premi a llurs treballs se li va concedir una setmana de fira anual. Durant l'ocupació francesa fou ocupada per les tropes del general Suchet (1770-1826) fins l'agost del 1813. El 2 de desembre de 1838, durant la primera guerra carlista, s'hi produí entre aquest terme i el de Xiva una batalla entre les tropes de Cabrera i les isabelines.
En la primera meitat del segle XIX produïa vi, oli, garrofes, seda, dacsa, blat i verdures; actualment s'ha convertit en una important zona vitivinícola, que ha donat, fins i tot, una denominació d'origen que està produint excel·lents vins. A hores d'ara, a banda de l'esmentada activitat vinícola, l'economia es basa en els conreus de secà i una incipient indústria.
Del seu patrimoni:
-
Església de Sant Lucas evangelista. Segle XVII.
-
Ermita de Nostra Senyora de la Soletat. De 1886.
-
Complejo Educativo de Cheste
-
Circuit de Velocitat de la Comunitat Valenciana “Ricardo Tormo”
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
XIVA DE BUNYOL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
240 m |
178,70 km2 |
3.600 |
|
12.398 |
Xivà/ana |
L'enorme terme municipal, el més extensa de la comarca, està solcat pels barrancs de Xiva, Ballesteros, la Cueva Morica, Sechara i la Hoz. Hi ha les fonts de Marjana, Enebro, Umbría, Els Conills i Vista Alegre. La serra de Xiva, finalment, depara paratges com ara La Alhóndiga, La Umbría i El Enebro. A Xiva, capital comarcal, es parla un castellà de transició amb peculiars girs propis. El gentilici castellà és chivano/ana.
Conquistada cap el 1241 als musulmans por Belenguer d'Entença, a qui ja havia fet donació Jaume I (1208-1276) en 1237, va prevaler en ella gran part de la població musulmana i canvià constantment de mans senyorials en els segles següents. Quan el 1519 esclata el moviment de les Germanies, impulsat per sectors artesans i burgesos del litoral, aquesta població es mostrarà oposada al mateix, ja que els aixecats exigeixen el bateig dels musulmans. L'expulsió d'aquests elements moriscs el 1609 originà un despoblament quasi total del terme, que la carta pobla oferida per Gastó de Montcada, virrei d'Aragó i senyor aleshores de la baronia de Xiva, no va resoldre de manera total. Cavanilles (1745-1804), cap el 1797, constata una important recuperació demogràfica lligada principalment al desenvolupament de l'agricultura tant de secà com de regadiu. El rebuig de les exigències senyorials contribueix a explicar el recolzament a l'arxiduc Carles (1685-1740) en la guerra de Successió, la qual cosa suposaria la seua ocupació per les tropes del borbó. En el segle XIX, juntament a l'existència d'alguns carlins, lligats a la defensa de l'Antic Règim, és major a Xiva la presència de liberals, interessats en una sèrie de canvis profunds de signe burgès, que formen milícies per combatre Cabrera i d'altres generals carlins que actuen a la zona. La informació de Madoz (1806-1870) cap el 1845-1850 revela algun desenvolupament industrial relacionat amb les activitats agràries, si bé es l'arribada posterior del ferrocarril i l'expansió de la vinya el que portarà a una major vigorització econòmica. En el segle XX es desenvolupa de manera important el moviment obrer, com ho demostra la repercussió que hi tingueren la vaga anarquista del 1911 i la de la crisi del 1917, així com els bons resultats electorals del PSOE el 1919 i l'experiència col·lectivitzadora anarquista durant la guerra civil. El període posterior del franquisme significarà un tancament per al moviment obrer i una insistència major en les fórmules cooperativistes. Durant tot aquest segle, s'assisteix a Xiva a una major intensificació dels conreus, major desenvolupament industrial i creixement demogràfic important.
Xiva, per la seua proximitat a València i les seues bones comunicacions s'ha convertit en una ciutat de segona i , fins i tot, primera residència per als valencians de la capital la qual cosa fa que en la seua economia pese cada vegada més el sector serveis. La indústria també hi és una important font d'ingressos. L'agricultura, cada vegada menys, però amb bons vins i oli d'oliva, i la construcció complementen l'apartat econòmic del poble.
Al poble antic es conserva el barri moro de Bechinos . En l'apartat patrimoni citarem:
-
Església de Sant Joan Baptista. 1775. Amb pintures de Josep Vergara (1726-1799).
-
Santuari de la Verge del Castell.
-
El Castell. Ruïnes romanes i àrabs. Molt deteriorat en les guerres carlistes, es troba en estat d'abandonament.
-
La Torreta de Xiva. Àrab. Segle XI. Adossada a vivendes modernes i en penós estat. S'estudia la possibilitat de restaurar-la i habilitar-la com a museu etnogràfic.
En l'àmbit cultural cal citar la Banda de la Societat Musical L'Artística i l' Orquesta de Pulso i Púa Villa de Chiva i, sobre tot, els Premis Tardor Vila de Xiva que en els seus apartats de pintura, narrativa, assaig i fotografia ha abastat fama en tot l'estat des del seua naixement fa més de deu anys.
La festa més tradicional, peculiar i antiga --se celebra des del 17 d'agost de 1765—local és el Torico de la Cuerda. Els joves xivans passegen pel poble un brau lligat a una corda que a poc a poc va retallant-se i apropant l'animal als festers amb els conseqüents ensurts i corregudes.
Té Xiva una bona oferta gastronòmica amb locals que assoleixen merescut renom en el seu àmbit. Els àpats més tradicional són l'olla de card, la de berzas, el mojete i el samfaina de fesols.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
