ALBAL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
15 m |
7,40 km2 |
855 |
11.239 |
14.840 |
Albalenc/enca |
Alqueria musulmana que apareix en el Llibre de Repartiment com Alboayal , corrupció del terme àrab Al Bal que significa “el secà; fou atorgada per Jaume I (1208-1276) a Gil d'Atrosillo l'any 1238. El 13 de maig de 1244, va comprar-la el Capítol de la Catedral de València, qui va concedir carta de població a 32 pobladors el 13 d'octubre del mateix any, i hi va conservar el seu senyoriu fins l'abolició d'aquests en el segle XIX.. En el document poblacional s'estipula l'obligació dels pobladors a pagar al Capítol la quarta part dels fruits de les collites, excepte de les figues seques, de les quals sols havien de pagar la dècima part; han de moldre el blat i premsar les olives al molí i l'almàssera dels propietaris del senyoriu, així com cuir el pa al forn senyorial i deixar la tercera part a l'esmentat Capítol catedralici; les cases resten exemptes de tribut; el Capítol es reserva tots els drets de fadiga i lluïsme; la població queda obligada a formar part de l'exèrcit quan es considere necessari, a més, el Capítol s'atorga la capacitat d'administrar justícia, segons el fur de València. Fins el 1610 la parròquia fou matriu de la de Catarroja , i eixe any passà a ser annexa d'ella; a les primeries del segle XIX va abastar la seua independència, tenint com a annexa la de Beniparrell. Durant el segle XIV el rector de la parròquia assistia als sínodes del Capítol valencià. A l'arxiu de la Catedral de València s'hi conserven els llibres de capbreus des del 1540 fins el 1766. En 1885 7una epidèmia de còlera causa més de 60 morts al poble. L'any 1540, hi vivien allí, el 1620 el lloc en tenia 150, Cavanilles (1745-1804) el 1790 censa 190; Madoz (1807-1870) a mitjans del XIX, 1090; Sanchis Sivera el 1922 afirma que hi havia 2.500.
L'economia s'ha basat tradicionalment en l'agricultura (cítrics, arròs i hortalisses) però actualment hi prepondera la indústria --principalment la del moble—molt diversificada per l'existència de tres polígons industrials. El comerç i els serveis també abasten gran importància.
Del patrimoni albalenc parlem tot seguit:
-
Torre dels Moros. Després de moltes vicissituds que la portaren a passar molts anys abandonada i en estat de ruïna ha estat rehabilitada i actualment allotja el Museu Etnològic Municipal. Està declarada BIC.
-
Església de nostra senyora dels Àngels. de 1697.
-
Ermita de santa Anna. Aixecada en 1894 i restaurada en 1943 i 2005. El conjunt inclou plaça, font i parc amb pineda.
-
Església de sant Carles Borromeu
Cal nomenar per tancar aquest article un dels fills il·lustres d'Albal, Carlos Ferris Vila , fundador del sanatori de Fontilles, nascut al poble el 8 de desembre de 1856 i mort a Gandia en 1924.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALBALAT DELS SORELLS
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
10 m |
4,60 km2 |
1.198 |
3.516 |
3.708 |
Albalatà/ana |
Tot i ser un poble de l'àrea metropolitana de València (a menys de 10 km de la ciutat) ha sabut mantindre la seua personalitat sense convertir-se en una ciutat dormitori, característica comú de la majoria de les poblacions de l'Horta Nord.
En època islàmica era una alqueria, dividida en dos sectors: Albalat Fanqui, o de dalt, i Albalat Aciflia, o de baix. Després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) efectuà diverses donacions al seu terme, probablement adquirides més tard per un dels beneficiaris, Pere d'Azllor, que apareix el 1242 com a senyor de la població. A partir d'aquesta època se succeiran diferents famílies en la titularitat del senyoriu, fins a la seua extinció el segle XIX. A principis del segle XIV ho posseïa Guillem Colom, ciutadà de València i jurat de la ciutat que l'aliena devers el 1.330. El nou senyor d'Albalat fou el català Pere March, tresorer del rei Jaume II (1267-1327), que va fer donació del senyoriu al seu fill Jaume, ciutadà de València, avi del poeta Ausiàs March (1397-1459). El 1352, per compra, passaria el domini a Berenguer de Codinachs, també català, mestre racional de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) , al llinatge del qual romangué vinculat per espai d'un segle i mig, afegint-se en aquest temps al nom del lloc, per tal de diferenciar-lo d'altres poblacions homònimes, l'apel·latiu de Codinachs o Codinats. La decadència de la família va determinar la venda del senyoriu per Lluís Agulló de Codinats, el 1480 a l'opulent ciutadà de València, Tomàs Sorell, fill d'un poderós burgès originari de Catalunya establert a la ciutat el segle anterior. El canvi de domini va comportar el de l'apel·latiu de la població anomenada des d'aleshores Albalat de Mossèn Sorell o dels Sorells, i en aquest llinatge, ennoblit en la persona de Bernat Sorell, cavaller, nebot i hereu de Tomàs Sorell, es perpetuarà el senyoriu en l'Edat Moderna; elevat a comtat el 1626, aquest va passar el segle XVIII, en extingir-se la línia directa, als Toran . Quant a la qüestió eclesiàstica, Albalat va pertànyer des de la conquista a la parròquia de Foios, fins la creació de la parròquia independent el 1426 i el seu desmembrament el 1454.
L'economia és tradicionalment agrària, la major part del terme està formada per terra d'horta, regada amb aigües del Túria per la sèquia de Montcada. A hores d'ara hi predomina el conreu de la taronja, coincidint amb una apreciable activitat industrial.
S'hi conserva el palau senyorial, notable exemplar del gòtic civil, construït per ordre de Tomàs Sorell poc després del 1480, de planta quadrada, amb torres en els angles i pati central amb galeria i escala descoberta.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALBORAIA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
8,30 m |
5 km2 |
4.700 |
14.628 |
21.582 |
Alboraier/era |
Alboraia és una de les poblacions més destacades de l'Horta Nord, que conserva tot el sabor típic dels pobles de l'horta valenciana, de fet se li defineix com El portal de l'Horta Nord. El terme municipal encara conserva àmplies zones d'horta, amb cultius intensius que constitueixen la riquesa fonamental que sempre ha tingut esta terra. A mesura que passen els anys, l'extensió d'horta s'ha anant reduint, a causa de la pressió urbanística, de diverses polítiques econòmiques de caràcter estatal i autonòmic i de l'erroniament anomenat progrés. No obstant això, atés que hi ha eixes grans zones de regadiu, el terme es divideix en huit partides: Calvet, Desemparats, Mar, Massamarda, Masquefa, Miracle, Savoia i Vera. Compta també amb aproximadament 4 kilòmetres de platges, des de l'anomenada Platja Nord, que limita amb les noves platges condicionades de Meliana, fins a La Patacona, platja veïna de la Malva-rosa, una de les platges més conegudes de la ciutat de València.
La primera notícia escrita d'Alboraia ens la dóna el Llibre del Repartiment de Jaume I (1208-1276) , situat en l'Arxiu del Regne i en el qual s'estipulen les concessions fetes per este rei en la conquesta de València. En la pàgina 376 del tercer tom diu així: "Episcopus Osce, Alqueriam de Alborayet justa almazaram ". Opina Sanchis Sivera en la seua obra Nomenclator que es tractava d'una alqueria mora anomenada Alborayada , compost àrab equivalent a "la torre xicoteta" o "torreta", perquè des d'allí es veia eixir el sol. Esta paraula no vol dir que tal alqueria fora una simple edificació tal com significa ara este terme. Alqueria en àrab al-qarya (o Al-garhia) significa lloc poblat, distint de la plaça forta. El sufix qarya (o garhia) equival a "vila". En les frases que solen acompanyar al nom d'Alboraia en les concessions del rei (per exemple "alqueria, finis et molendinis") es demostra que no es tractava d'una alqueria vulgar, sinó que era una mansió senyorial voltada per algunes cases i barraques edificades al seu empara, amb un forn, un molí i altres dependències. Si altres alqueries que existixen hui en dia hagueren tingut la importància d' Alborayet , segur que també serien pobles. L'historiador Gaspar Escolano (1560-1619) afirma que el nom antic d'Alboraia era Alborag i l'interpreta com "torre" dient que era així en temps passats. El senyor Francisco Carreres Candí, Madoz (1806-1870) i altres historiadors com Martínez Aloy diuen el mateix. Zurita, en els annals de la Corona d'Aragó diu que al voltant de València havien diverses torres que eren com els ulls d'esta ciutat per al seu defensa. No s'ha pogut trobar vestigis de l'existència de cap torre àrab en el poble, però el metge culte i president de la Creu Roja a Alboraia, doctor José Llistar Chiva, ja desaparegut, al demanar-li informació sobre les cases més antigues del poble, va comentar que l'edifici més antic és una casa senyorial existent en el carrer de la Mare de Déu dels Desemparats i que al costat d'ella havia una torre que el Marquès (deu ser de Cruïlles perquè fins fa uns anys anaven a este nom els camps adjacents) va manar derrocar quan va edificar el molí, que ja no existeix, i per això es diu el carrer que entrava en el poble carrer del Molí.
Quan Jaume I va arribar a València en l'any 1238 donà l'alqueria o torre d'Alboraia al Bisbe d'Osca, senyor Vidal de Canelles, baró molt erudit i savi al que el rei va encarregar la recopilació dels furs d'Aragó i València. Després el territori va passar a les mans de na Teresa Gil de Vidaure (a la qual Jaume II (1267-1327) va estimar i va considerar la seua tercera dona) per a engrossir el patrimoni de Jaume de Xèrica que el rei havia obtingut d'ella. Esta senyora, que va regalar a l'església d'Alboraia el calze i l'arca del "Miracle dels Peixets", fou també la fundadora del Monestir de la Zaidia, on es va retirar fins la seua mort. El poble va passar a propietat d'en Raimon Volta en 1272 i per fi a Gilabert de Sanoguera, qui va fundar el senyoriu, en 1331. Durant el segle XV, passà a poder de la Corona. Al seu terme, es troba el despoblat de Rafelterras.
L'activitat econòmica de la població es distribueix de la següent manera (dades de 1994): el 45,80% treballa en el sector servicis, el 33% en la indústria, el 16,70% en l'agricultura i, finalment, el 3,60% en la construcció. La principal activitat es l'agrícola, i el conreu més important és el de la xufa, que ha fet famosa l'orxata d'Alboraia.
Encara queden al terme municipal moltes masies i alqueries testimoni de l'arqueitectura rural de l'Horeta; també hi ha un bon grapat de cases modernistes al llarg del casc antic. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:
-
Església de l'Assumpció. Construïda en el segle XV i reformada al seu aspecte barroc actual en el XVIII.
-
Ermita del Miracle dels peixos . Neogòtica, en el costat dret es pot observar un panell ceràmic amb l'al·lusió al miracle ocorregut en l'any 1348 en este mateix lloc, el qual Escolano relatava en 1911 així, si fa no fa: En un dia de primavera, que pels còmputs fets va deure correspondre al 10 de juny de 1348, el capellà rector d'Alboraia, xicotet lloc immediat a València, va ser requerit per diversos veïns d'Almàssera poblet habitat per moriscs, per a dur el viàtic a un jueu convers anomenat Masamardà , (nom que hui en dia és conegut per tots a l'haver-ho aplicat a una partida del terme municipal d'Alboraia per a millor conservar-ho i recordar-ho),que es trobava en perill de mort. El pare d'ànimes va estar ben prompte amatent per a exercir el seu sagrat ministeri. Es va revestir de sobreppellís i estola; del fons del tabernacle va extraure un coborri ––espècie d'arquella amb cadena que es penjava pendent del coll, i que anterioritat al Concili de Trento usaven els sacerdots quan tenien necessitat d'administrar la comunió fora de l'església-; va col·locar en l'interior del mateix tres Formes consagrades, va muntar en una mula i, acompanyat del sagristà i de diversos devots que es van presentar voluntàriament, va prendre el camí d'Almàssera. Els termes municipals d'Alboraia i Almàssera es trobaven separats pel barranc de Carraixet. El pont que el travessa va ser construït ben entrat el segle. En el moment històric que comentem, el pas d'una a l'altra població havia de fer-se necessàriament travessant les aigües del barranc, cosa sempre molesta, i en època de pluges, extremadament perillosa. En aquella ocasió venia el Carraixet tan crescut, amb tanta violència es lliscaven les aigües, que quan el sacerdot portador del Viatico va anar a travessar-lo, l'ímpetu del corrent li va desmuntar de la cavalcadura que muntava, anant a parar al fons de l'aigua, juntament amb l'arquella i les sagrades formes. Escapà el capellà fet una sopa, com Déu li va donar a entendre, de tan apurat tràngol, i apesarat i contraposat retorn a Alboraia per a adonar als seus feligresos del succeït, el que obligà a aquells a efectuar les més actives diligències per al cobrament de tan estimables peces. Efecte de l'interès amb que van portar a terme l'empresa va ser donar amb l'arquella, més no així amb les formes, que per haver-se obert aquella, havien anat a parar, sens dubte, al fons del barranc. Els veïns d'Alboraia, en lloc de desanimar-se, van redoblar els seus esforços; vorejant les ribes del Carraixet van arribar fins la seua desembocadura en la mar, i en la llengua d'aigua on acaba el seu reflux, van veure amb sorpresa tres grans peixos que, amb els caps alçats, mostraven en les seues boques les formes que tan afanyosament venien buscant. Atònits van quedar els piadosos llauradors a la vista de tan portentós miracle; postrats de genolls van adorar a Déu, i tot seguit van córrer cap al poble per a adonar al senyor capellà del que succeïa. Este, amb sobrepellís, estola i capa pluvial, va acudir amb ràpidament. Tan prompte com va arribar a vore el sobrenatural espectacle, es va arribar de genolls fins els peixos, que romanien immòbils, els quals, allargant el cap, un darrere d'un altre, van dipositar la seua preciosa càrrega en un bell calze que Na Teresa Gil de Vidaurre, tercera esposa del rei En Jaume el Conqueridor, havia regalat a l'església d'Alboraia. Una vegada rebut l'august sagrament amb la veneració i alegria que és de suposar, acompanyat dels seus feligresos, el sacerdot protagonista d'este succés va donar la volta cap al poble.
-
Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. El seu primer edifici data de l'any 1414 i va ser ordenada construir pel Consell General de València l'any 1400, per tal de consagrar els cementiris on eren soterrats els ajusticiats i els desemparats. L'edifici actual és de nova planta.
-
Ermita del Santíssim Crist de les Ànimes , en la masia de Vilanova.
-
Ermita de la Mare de Déu del Pilar , abandonada.
-
Ermita del Sagrat Cor de Jesús , (Retoret), en la masia del Rector.
-
Ermita de la Masia del Soc.
-
Ermita de Santa Bàrbara , (recentment restaurada).
-
Ermita de la Mare de Déu dels Dolors .
-
Ermita de Sant Cristòfol.
-
Pont del Moro. Alqueria que salvava la sèquia de Vera, i que en l'actualitat es pot contemplar en els jardins del passeig d'Aragó.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALBUIXEC
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
3 m |
4,40 km2 |
1.514 |
3.049 |
3.646 |
Albixequer/era |
El 1238 Jaume I (1208-1276) la donà a fra Berenguer de Catellbisbal, bisbe electe de València. No obstant això, aquest dominic marxà a un convent de Barcelona, per la qual cosa se suposa que el lloc passà a formar part de la Corona. El 1636 va construir-s'hi una hostatgeria per als devots de la Verge d'Albuixec. A la primera meitat del XIX les terres de millor qualitat es destinaven al conreu de melons, blat, dacsa i fesols.
La base tradicional de la seua economia ha estat l'agricultura de regadiu: melons, creïlles, tomaques, cebes, tabac i sobre tot taronja; el reg es realitza per les aigües de la Reial Sèquia de Montcada i les del Rotllet i Fila. Actualment també abasta importància la indústria i, en menor mida, el comerç.
Sobre el solar de la seua capella el 1783 s'aixecà l' església que, perllongada el 1892, és la que coneixem actualment.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALCÀSSER
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
15 m |
9,01 km2 |
3.200 |
7.375 |
8.716 |
Alcasser/era |
Alcàsser es troba en un terreny pla envoltat dels barrancs de Picassent i del Realó. Rodejada d'horta, invita al passeig i a gaudir d'un paisatge impressionant.
Habitada per musulmans, el rei Jaume I (1208-1276) va cedir-la a Artal de Foces que va intentar, el 1248, poblar-la de cristians. El 1250 el seu senyor era Pere Roiç de Corella i el 1299 la família Riusech . El 22 d'octubre del 1364, Pere IV (1319-1387) va donar a Pere Boïl la jurisdicció criminal; a Vidal de Vilanova i la seua dona, Sibila, la torre i fortalesa d'Alcàsser, i sis dies després li les va vendre a Giner Rabassa per 60.000 sous, però a més amb el terç delme, censos sobre les cases i els homes i amb el mer i mixt imperi. El 1400 es va vendre la baronia en pública subhasta i va adquirir-la Jaume Romeu, qui va aconseguir que el senyoriu s'integrara en la particular contribució de València, beneficiant-se d'algunes de les franquícies d'aquesta. El 1417 va comprar-la Bernat Guillem Català i el 1443, és quan el seu senyor, Joan Català, va obtenir la suprema jurisdicció (alta, baixa, civil i criminal) i mer i mixt imperi sobre la població. El 1446 va vendre la baronia a son cosí Galcerà de Castella, baró de Picassent. Segons l'establiment o carta pobla de 13 de desembre del 1417, els vassalls havien de contribuir amb elevades càrregues: un quart d'algunes collites, terç delme i d'altres drets feudals. A les Corts Valencianes de 1604, el senyor d'Alcàsser, Cristòfol Sanoguera, va demanar la confirmació de la suprema jurisdicció. Des de 1328 degué d'haver una església, encara que l'actual edifici s'acabà de construir el 1805. La primera meitat del segle XIX produïa fruits, blat, dacsa, bastant seda (gràcies a que importaven la fulla de morera dels pobles de la Ribera), i oli que exportaven a la capital. Hem de destacar el lent creixement demogràfic al llarg del segle XX degut a les característiques d'una població que tenia com a principal mitjà de vida una pròspera agricultura i, per tant, que estava allunyada del nucli econòmic i demogràfic més dinàmic, la ciutat de València . En els últims anys el paisatge ha sofert dràstics canvis ja que la construcció del bypass i l'autovia d'Alacant ha suposat dos barreres importants; aquest panorama encara es veurà més agreujat amb el pas de l'AVE. A principis de la dècada dels noranta del segle passat Alcàsser va sofrir un dels successos més dramàtics de la seua història, el denominat “ caso de las niñas de Alcàsser ” que va posar de trist actualitat el poble en tots els mitjans de comunicació estatals.
Com a monuments més importants hi ha:
-
Església de Sant Martí, bisbe. Amb frescos atribuïts a Vicent López (1772-1850)
-
Palau de la Baronia. Aixecat sobre la fortalesa musulmana que, probablement, donà nom al poble. Actualment allotja l'ajuntament.
Quant a la gastronomia destaquen els dolços; el plat més representatiu és el plat de Glòria, el qual té una tradició curiosa i ben antiga, concretament es remunta a quan els carros i les cavalleries transportaven fins la capital la gent dels pobles el dissabte de Glòria. Hi havia costum de premiar el primer arrier que arribara a la plaça de la Mare de Déu, després del toc de Glòria, amb un plat dolç, un barret de palla per al cavall i un mocador per a ell. També hi ha la coca de carabassa, la coca d'arrop, la coca fina, la coca borratxa i les pilotes dolces.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALDAIA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
50 m |
16,10 km2 |
2.926 |
24.094 |
28.138 |
Aldaier/era |
Hi ha al seu terme dos jaciments arqueològics d'època romana: L'Ereta del Moros, on es va trobar una estàtua de Bacus del segle I, dipositada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i La Punja, mal conservat.
L'origen de la població és una alqueria musulmana que fou donada per Jaume I ( 1208-1276), rera la conquesta, al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, dependent dels monjos benedictins de Poblet. La seua parròquia va dependre de la de Quart de Poblet, fins el segle XVI, en què fou declarada independent, encara que va continuar sent regida pels monjos de Poblet, fins les primeries del segle XIX. Hom conserva la carta de població atorgada, junt a la de Quart, per privilegi del rei Alfons IV (1299-1336) a l'abat del monestir de Poblet, l'any 1334. Per aquest document poblacional, l'abat de Poblet i prior del monestir de Sant Vicent de la Roqueta, va expulsar els musulmans, que no ho havien estat immediatament després de la conquesta d'en Jaume, i va establir-hi cristians. L'any 1798 se li atorga terme municipal.
L'església actual, dedicada a l'Anunciació de la Verge, va ser bastida durant el segle XVI i posteriorment restaurada en estil xurrigueresc. També podem mencionar com a edificis històrics la casa del Bollo, típica casa de poble de finals del XVIII, recentment restaurada i destinada a Centre de Convivència; la casa del Tio Carmelo, vivenda típica de l'horta, actualment Centre Mediambiental i l'antiga cisterna d'aigua , del s XVII. Del segle passat conserva en molt mal estat la Mina d'Aldaia de la que només en queden alguns pous i part de les estructures.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALFAFAR
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
6 m |
10,10 km2 |
2.552 |
19.430 |
20.321 |
Alfafarenc/enca |
El terme compta amb dos nuclis de població: Alfafar i El Tremolar.
L'origen de la població, enclavada en el parc natural de L'Albufera és una alqueria musulmana. Jaume I (1208-1276) va donar terres a Miquel Lodreu i al seu germà el 1238 i va continuar repartint terres i cases fins el 1244. En aquest repartiment el raval Abisanxo, topònim que avui perviu en la partida de Rabisanxo, va ser donat –1238–– a cavallers de Montpellier. Pere el Cerimoniós (1319-1387) , l'any 1364, concedí la jurisdicció i el terç delme al senyor de Picassent, Pere Boïl d'Arenós.
La gran quantitat d'immigrants d'altres comunitats, especialment Andalusia, dels seixantes del passat segle, que s'assentaren fonamentalment en el barri d´Orba va fer que Alfafar, que era un poblet eminentment agrícola i que a començaments del s XX tenia escassament 2.500 habitants, passara als 20.322 de 2006, que es dediquen majoritàriament als sectors industrial i serveis, gràcies fonalmentalment a la instal·lació de grans superfícies comercials que atrauen diàriament milers de persones de la comarca i de València ciutat.
L' església de la Mare de Déu del Do , del XVIII, aixecada sobre l'anterior que datava del XIV, alberga una imatge gòtica de la titular del temple. També cal resaltar l'antic SIndicat Arrosser, edifici aixecat en 1942 en estil neoclàssic.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALFARA DEL PATRIARCA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
30 m |
2 km2 |
1.342 |
2.726 |
2.858 |
Alfarer/era |
Alqueria musulmana conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1249 i donada a Ximén Pérez de Tarazona , Gil de Barrachina , Domènec Villalba i altres. El lloc va ser adquirit per Guillen Jàfer i, després d'altres titularitats, el 1595 va ser adquirit pel patriarca Joan de Ribera (1532-1611) qui, l'any 1601, va cedir-lo al Col·legi del Corpus Christi, el qual va mantenir el senyoriu fins el 1819, en què es va constituir com parròquia de Montcada. Hom conserven les ordenances municipals, redactades en català, datades l'any 1.694. Durant les guerres carlines fou testimoni de diversos enfrontaments.
Arquitectònicament compta amb:
-
Església parroquial de Sant Bartomeu , amb campaneta gòtica.
-
Palau de Cruïlles . Més conegut com El Castell. Del segle XIV, recentment declarat Monument d'Interès Cultural. Situat al centre de la ciutat, alberga dependències municipals però s'està estudiant donar-li un ús noble.
-
La Casa senyorial dels Ferragud , coneguda com Casa de la Sirena. Prou deteriorada.
-
Alqueries de la Torre i del Moro . Ambdues del s XV.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
ALMÀSSERA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
10 m |
2,70 km2 |
1.675 |
5.523 |
6.928 |
Almasserí/ina |
El terme està regat per les sèquies de Montcada, Rascanya i Tormos.
El seu topònim és àrab i significa “molí d'oli” el que fa pensar que aqueixa seria l'activitat d'aquesta antiga alqueria musulmana que fou conquerida per Jaume I (1208-1276). Els seus successius propietaris han estat: el bisbe d'Osca, Vidal de Canyelles, que va rebre-la, en 1238, del rei conqueridor; Miró de Ciutadella en 1242; fins el 1610 va pertànyer al senyoriu d'Artes i, fins l'abolició dels senyorius en 1804, als comtes de Parcent .
Encara que compta amb indústria manufacturera de ceràmica i de foneria, la seua riquesa ve de l'agricultura, especialment del conreu de la xufa.
Els seus edificis i monuments més notoris són:
-
La creu de Morvedre . Es tracta de la creu de termini més antiga del País, documentada ja en 1372. Situada a la sortida cap a Sagunt , d'on prové el seu nom.
-
L' Església del Santíssim Sagrament , neoclàssica, del XIX.
-
Museu de l'Horta. Ubicat en l'edifici restaurat d'un escorxador del XIX. Recrea una típica casa de L'Horta de València.
-
Encara s'hi conserven bon nombre d'alqueries que, restaurades i habilitades, s'utilitzen com a vivendes.
La seua gastronomia ofereix la paella de fetge de bou, les faves amb botifarra, la titaina, l'arròs amb fesols i naps. En les festes d'agost, en la plaça Major s'hi cuina gran quantitat d'aquest arròs i es convida a tothom que visite el poble eixe dia.
Hi ha la llegenda, estesa per tota L'Horta Nord del Miracle dels Peixets, ja comentada quan parlàrem d'Alboraia.
Des de 1997, per l'agost, s'hi celebra el Festival de la Cançó Melòdica.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
BENETÚSSER
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1998 |
CENS 2007 |
GENTILICI |
|
11 m |
0,80 km2 |
996 |
13.771 |
14.283 |
Benetussí/ina |
El topònim Benetússer té la seua arrel i explicació en el món àrab. És el 1240, quan apareix el poble ressenyat en el Llibre del Repartiment ,com Benitúçem ,forma composta de Beni- (plural d' Ibn : "fill de") i Túzem (topònim de l'actual Tunis). El seu origen fou un raval àrab ––en unes prospeccions arqueològiques realitzades el 1982 aparegué material d'època musulmana datat el segle X, que en donació feta el 1270 de les cases cridades de Babot, hom diu que estaven en aqueixa alqueria.
Després de la conquesta fou repoblat per famílies de Catalunya, Aragó i Montpeller (França). El 27 d'abril del 1351 s'adjudica el terme i jurisdicció, la casa del senyor, el forn, la carnisseria i algunes terres a favor de mossèn Giner Rabassa . El 22 d'octubre del 1364 va cedir el rei a Pere Boïl el terç delme i morabatí de Benetússer i d'altres pobles. Benetússer va secundar el rei en les guerres de la Unió. El doctor mossèn Giner Rabassa i Pérez de Espejo, senyor de Benetússer, fou compromissari a Casp el 1412. Aquesta família mantingué el senyoriu fins l'extinció del mateix. És difícil calibrar la participació del lloc en les Germanies, en allò que respecta al bàndol agermanat, ja que en les fonts apareix inclòs dintre del genèric del barri de Patraix, encara que sabem que va contribuir amb tres veïns als exèrcits senyorials. El 23 de juny del 1450 Giner Rabassa de Perellós disposa en testament que els seus hereus funden una capella en el castell de Benetússer, amb un altar dedicat a Santa Maria. A finals del segle XVI el senyor de Benetússer eleva les oportunes peticions a Roma per tal de desvincular el lloc de la parròquia d'Alfafar, i li va ser concedida el 17 de juliol del 1574 la facultat d'erigir església i campanar. L'any 1884, la filla del marquesos de Dos Aigües i senyors de Benetússer, na Sofia Dassí i Puigmoltó, maridà amb el comte de Berbedel, i el matrimoni heretà el palau de Benetússer, amb les seues possessions i terres. Tanmateix, l'immoble seria enderrocat el 1934. El ferrocarril hi arribà en 1852.
La petitesa del terme i la conseqüent mancança de sòl conreable ha marcat una economia orientada al comerç i els serveis, afavorida per la seua proximitat a València i el fet de trobar-se en el camí reial de València a Madrid. En la indústria destaca el moble i entapissats; també algunes fàbriques de licor, molins d'oli, tèxtils i químiques. L'escassa agricultura es rega amb les aigües de la sèquia de Favara.
Del seu patrimoni:
-
L'església de la Mare de Déu del Socors, del XVIII.
-
Església parroquial, en terme d'Alfafar. De 1748.
-
L'alqueria de Sòria, en terme de Massanassa. Típica casa de llaurador del XVIII. |
