Municipi conegut també amb el nom de La Vall d'Alcalà. El cabdill musulmà Al-Azraq va construir en aquesta població el seu palau. Fou el nucli de resistència contra les tropes de Jaume I acabada de concloure la conquesta del Regne de València i, especialment, rere la desfeta soferta pel cabdill musulmà a Benicadell. Posteriorment el senyoriu va pertànyer al duc de Villahermosa. La seua església fou annexa de la de Gallinera fins que, Joan de Ribera el 1.574, va erigir-la en parròquia independent. La població ha anat disminuint al llarg del segle XX degut a l'escassesa de recursos econòmics. En l'any 1.981 el nombre d'habitants (alcalaïns) era de 321.

          O Al-Canalí. Jaume I la pren el 1.245 i li la va donar a Berenguela Alonso de Molina. En 1.409 se li atorgà la independència jurídica. En 1.599 Eximén Pérez Roiç de Lihori va comprar-lo a Martí d'Alagó. Es va despoblar en 1.609 i, en 1.610 se'ls va atorgar carta pobla als nous veïns. En 1.616, es va crear la baronia d'Alcalalí, amb aquesta i el despoblat de Mosquera. L'últim baró va ser José Roiç de Lihori. El títol va passar als barons de Llaurí. El s. XVIII produïa cereals, seda, garrofes, oli, ametles, panses moscatell i figues. El 1.572 tenia 36 famílies; el 1.787 n'eren 369 habs.; el 1.845, 450; el 1.900, 1.118 i el 1.994, 824 . Manté una torre del segle XIV. El seu terme és de 14,4 qm2.

        Antiga alqueria musulmana, després de la conquesta cristiana va pertànyer al comte de Sinarcas. Des del 1.535 la seua església fou rectoria de moriscos, desmembrant-se de Dénia, amb els annexes de Beniomat i Benicadim, que acavaren per despoblar-se. El 1.563 comptava amb 22 famílies morisques, i el 1.602 amb 44. El 1.643 passà a la jurisdicció del marqués de Dénia. El 1.732 hi vivien només 35 famílies, menys que quan expulsaren els moriscos, la qual cosa dóna una idea de la crisi econòmica que va tenir que sofrir. En les primes dècades del segle actual va haver una emigració dirigida principalment a França i Algèria. A partir del 1.950 va experimentar, en canvi, un augment demogràfic degut a una immigració procedent d'Andalusia. La seua població en 1.994 era de 1.188 habitants (beniarbegins).

        En el seu origen  fou un alqueria musulmana. El 1.609 comptava amb unes 50 famílies de moriscos. Al ser permutada la parròquia de Tormos per la de Benidoleig, aquesta passà a dependre de la rectoria d'Orba fins l'any 1.802, any en què també va assolir la independència municipal respecte de la mateixa població. El primer propietari va ser Hug Folch de Cardona, antecessor del marqués de Guadalest. Posteriorment passarà de nou a la Corona, el qual monarca va cedir-la als ducs de Mandas i Vilanova. L'any 1.260 és adquirida per Joan Crisóstomo Julià Figuerola Munyós. Canviarà novament de propietaris, pertanyent últimament al baró de Santa Bàrbara. La població, dedicada a l'explotació de granges avícoles, s'ha manifestat estable durant l'últim segle, i en 1.994 s’enregistraven 769 habitants (benidolijans) al principi dels anys 70. És molt interessant la visita a la Cova de les Calaveres, de la que ja parla Cavanilles, i que és una de les poques preparades per al turisme. El seu terme abasta els 7,5 qm2.

   D'origen àrab, darrere la conquesta es mantingué la població que, poc abans de la seua expulsió, s'acostava als 200 habitants. Fins el 1.544 fou senyoriu de la família de Pere Andrés. Al conéixer-se la notícia de l'expulsió, els moriscos d'aquesta població, juntament amb altres 10.000 de la zona, es van fer forts a la Vall d'Alauar. Des de Benigembla, l'exèrcit cristià, capitanejat per Agustí Messia, dirigí l'operació que acabà amb la revolta davant la carència de queviures. El 1.676 passà a formar part del comtat de Parcent, al crear-se aquest, i posteriorment a mans de la família de la Cerda. Al seu terme (18,6 qm2) es troben les ruïnes de l'antic castell de Pop. El 1.994 comptava amb 349 hab.

        D'origen musulmà, fou conquistada per les tropes de Jaume I el 1.256. Aquest va vendre-lo, el 1.261, al cavaller Bobuet, passant després a ser propietat d'Arnau Calvet el 1.396 i, posteriorment, fou comprat per Enric de Quintavell i Bernat de Clapers. Lloc de moriscos --el 1.609 comptava amb quelcom més de 200 habitants-- romangué pràcticament despoblat com a conseqüència de l'expulsió. Darrere la seva recuperació demogràfica el segle XVIII, a finals del XIX inicià una lenta regressió, passant de 484 habitants (benimelins) en 1.860 a 329 en 1.994, repartits en un terme de 3,7 qm2.

       Al seu ample terme municipal hi ha vestigis de població de l'Edat del Bronze. També existeixen, al Morro de la Francesa, pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí. La toponímia ens informa d'una important presència islàmica: Ben Isa, Benimallunt, Ràpita, Alfama, Mezquita, entre d'altres. Encara després de la conquesta, la població continua essent majoritàriament musulmana, encara que aquesta estava escampada pels poblets del terme. El casc urbà seria aixecat pels cristians per al seu assentament. El 1.381 hi havia 56 cases de cristians, que es van convertir en 71 el 1.409; a més, els musulmans s'assentaren en Benimallunt (11 cases), Albinyent (11) i Benimarraig (4). L'evolució general de la població és de continu creixement fins 1.940 que abasta els 6.036 habitants (benissers), xifra que arriba als 8.039 en 1.994. En 1.611 s'instal.là un convent de franciscans. Ha donat cognoms il·lustres a les lletres i el dret valencià: Esquerdo, Pineda, Torres Eiximeno, Martínez Colomer, germans Cabrera, Capó. L'economia històricament es va basar en l'agricultura i la ramaderia, destacant-hi l'ametler, les garroferes i les vinyes. En la primera meitat del segle XX va destacar per la puixança de la indústria del moble. Ha mantingut un creixement lent però constant, per la qual cosa ha funcionat com a cap comercial d'una bona part dels pobles centrals de la comarca de la Marina Alta. Al seu carrer principal destaquen: l'edifici de la Llotja i l'antiga casa dels Torres-Orduña. És també molt elegant l'església parroquial de la Puríssima Xiqueta. d'estil neoclàssic i que per la seua grandiositat és coneguda com la Catedral de la Marina. I cal destacar, també, el Convent dels Pares Franciscans. El terme municipal és de 69,7 qm2.

 L'assentament actual de la població data del segle XII. Encara que des de l'Edad del Bronze es té notícia de poblament del terme de Calp, aquest es va concentrar, en el període ibèric, principalment en la lateral del Penyal d'Ifac on va perviure fins els primers segles de nostra era. Els romans fundaren una pròspera colònia (els Banys de la Reina) dedicada al salaó de peix, de la qual s'han trobat restes recentment. És poca la informació que ha romàs del període islàmic. La tradició històrica va atribuir a Carroç i a Bernat Abella la conquesta cristiana en l'estiu de 1.240, després d'haver pres Dénia. La població cristiana no es va establir fins després de l'aixecament, d'Al Azraq. Des de la conquesta del 1.288 fou lloc de reialenc, però el 1.288 passà a ser senyoriu de Jaspert de Castellnou. En 1.290 va comprar-lo Bernat de Sarrià. Després pertanyé al també almirall Roger de Llúria, qui impulsà l'edificació d'un poblat a Ifac. Aquest va ser destruït en la guerra de los Dos Pedros, per la qual raó alguns pobladors s'establiren a l'alqueria origen de la Calp actual. Després va pertànyer al comtat de Dénia. El 1.386 es va procedir a la partició del terme del castell de Calp per a crear els termes municipals de Calp, Benissa i Teulada. En l'Edad Moderna passà a mans de Roderic de Rebolledo i per aquest als Palafox, els quals exerciren la jurisdicció fins la dissolució del règim senyorial el 1.837. El 1.381 Calp tenia 23 cases de cristians i un nombre no precisat de musulmans. En 1.409 n'eren 20 de cristians i 11 de musulmans. A principis del segle XVI desapareix la població islamitzada. El 1.540 a penes sobrepassava els 200 habitants (calpins); des d'aleshores experimenta un creixement constant arribant el 1.994 als 11.251 habitants. En l'agost de 1.633 va sofrir l'atac de pirates més important de la seua història, que es portaren captives 290 persones cap a l'Alger. La principal activitat econòmica va ser l'agricultura de secà --que produïa ametla, pansa, garrofes--, la pesca i la sal. Amb l'eclosió del turisme a finals de la dècada dels 60 va començar a afluir el turisme, activitat que ha transformat els costums, l'urbanisme i l'economia local. Calp viu a l'ombra del Penyal d'Ifac, vertader símbol de la Marina; declarat parc natural, té 328 m. d'alçada i es nomenat per molts autors de l'antiguitat. Monumentalment Calp conserva el conjunt format pel Torreó de la Peça, part de les muralles i l'església Vella, únic exemplar de gòtic mudèjar del País; l'ermita del Salvador (segle XVIII); les ruïnes del castell musulmà; i disseminats pel terme (22,6 qm2) els típics riu raus.

       També conegut com Castell de Serrella. Població d'origen musulmà. Juntament amb el castell, ara derruït, va formar part dels dominis d'Al Azraq fins que Jaume I va incorporar-lo a la Corona el 1.254. El lloc fou adquirit el 1.290 per Bernat de Sarrià, i posteriorment passà a l'orde de Calatrava, de la qual constituí la comanda del Castell de Castells. Fou lloc de moriscos (170 cases el 1.609), els quals s'oposaren per les armes a ser expulsats i foren derrotats, no sense abans destruir l'església. La repoblació es va fer amb mallorquins i el 1.646 comptava amb 32 focs. A finals dels setanta tenia 800 habitants (castellans); i en 1.994 havia baixat fins els 523 en un terme de 46,4 qm2.

        Encara que amb indicis arqueològics de poblament ibèric (Diniu), el seu origen com a ciutat es romà, situant-se al nord de la ciutat actual i front a l'antic port. Els textos clàssics i les deixalles arqueològiques indiquen que en el segle I a.C. les tropes de Sertòrio establiren a Dianium una base naval. Durant l'Alt Imperi la ciutat gaudí d'un període d'esplendor passant de ser "població estipendiària" a municipi. Entre el 636 i el 693 d.C., en temps del regne visigot, Dénia fou seu bisbal dependent de Toledo. En època musulmana la ciutat assolirà el moment culminant de la seua expansió i puixança, que generà un moment de gran vitalitat cultural. Dàniyya serà la capital de la taifa creada el 1.010 per l'amiri Muyahid que, annexionant-se les Balears, convertirà el regne en un important centre marítim i comercial que encunyarà la seua pròpia moneda fins la invasió almohade. La taifa va perdre la seua independència el 1.076, en ser destronat Alí Ibn Muyahid pels Banu Hud de Saragossa, dels quals va dependre fins la invasió almoràvide (1.091). La conquesta cristiana, el 1.244, va dur un seriós retrocés en el desenvolupament de la ciutat, pràcticament deshabitada al traure's d'ella la població musulmana. Repoblada a fur de València, la vila de Dénia, reduïda a l'albacar del castell, es convertix en el centre del poder cristià en un terme general poblat majoritàriament per musulmans. Jaume II inicia l'etapa del domini senyorial, al cedir la vila el 1.298 a Ponç d'Ampúries. Posteriorment, sota la casa de Gandia, es converteix en comtat (1.356), tornant a la Corona en temps d'Alfons el Magnànim. L'absentisme d'aquest monarca va possibilitar que el lloctinent Joan de Navarra ho donara al castellà Didac Gómez de Sandoval i Rojas (1.431), amb el consegüent descontent de la vila, que reclamà a la seua mort la reincorporació al reialenc (1.455) amb el recolzament de la ciutat de València, que ocupà, fins el 1.477, el castell, que comprenia les terres dels entorns de la ciutat, les quals reben encara el nom de Marquesat. El comtat romangué en mans dels Sandoval, promocionant-se a marquesat el 1.487. El duc de Lerma, cinquè marqués de Dénia i favorit de Felip II, proporciona a la vila importants prebendes i el títol de ciutat. Va impulsar l'expulsió dels moriscos (1.609), 25.000 dels quals embarcaren en el port de Dénia amb destinació a Berbèria, amb el consegüent despoblament i ruïna econòmica del marquesat. A partir del segle XVIII, la ciutat participa obertament en la guerra de Successió, i fou la primera en proclamar rei l'arxiduc Carles. La guerra i les represàlies posteriors provocaren la crisi de la ciutat. El castell, seriosament danyat, s'afonarà definitivament en la guerra del Francés. En el segle XIX Dénia es reincorporarà a la Corona (1.804) i experimenta un gradual creixement iniciat al barri mariner, que s'independitzà administrativament entre 1.837-39. El florent comerç de la pansa féu sorgir una burgesia comercial i va atraure empreses estrangeres amb el consegüent augment de població, que passà de 6.538 a 12.413 habitants (deniers) entre 1.860-1.900. La crisi de la pansa, des de principis del segle XX, suposa una certa paralització econòmica de la ciutat. Des dels anys seixanta el turisme es converteix en el principal sector econòmic de Dénia, provocant la desaparició de les indústries i una accelerada urbanització. La seua població passà de 12.185 hab. en 1.960 a 27.121 en 1.994 en un terme de 66,6 qm2.

         També conegut com la Vall d'Ebo.(Cavanilles escriu Evo). Són poques les dades històriques conegudes sobre aquest municipi en el que s'han trobat restes neolítiques, calcolítiques i del bronze. La seua economia ha estat tradicionalment agropecuària, la qual cosa explicaria la intensa desforestació del seu terme, els quals pobladors pretenien guanyar terreny per als pasturatges. La seua agricultura és la típica del secà: olivera, cereal, ametler i garrofera. També es conreen alguns frutals i hortalisses. La propietat de la terra es troba àmpliament distribuïda, encara que la pobresa de la mateixa explica la fort emigració que ha patit la localitat. Si en 1.900 comptava amb 774 habitants (ebolins), en el cens de 1.994 hi havia 342. El seu terme és de 32,1 qm2.

        Els romans la cridaven: "Conxa Hermosa". D'origen musulmà. Constituí un important nucli de moriscos englobat, juntament amb altres poblacions, en el d'Ondara, comptabilitzant-se a la zona, un total de 160 famílies de moriscos l'any 1.609. Aquest elevat nombre de moriscos explica la revolta que protagonitzaren, juntament amb els de Pedreguer i Xaló, davant l'ordre de Carles I el 1.526 per la qual se'ls obligava al baptisme forçós. Després de ser conquistada per Jaume I, aquest concedí el senyoriu a Gaspar d'Híjar. L'any 1.534 pertanyia al comte de Carlet i l'Alcúdia L'any 1.645, Geroni d'Híjar, atorgà terres als habitants del poble mitjançant el pagament de diversos tributs. A finals del segle XVII el senyoriu passà a ser propietat del comte d'Almodóvar --la qual família va bastir l'església-- i, per últim, pertanyerà als dominis del marqués de Cerdanyola. L'església fou erigida en parròquia el 1.535, independitzant-se de la de Dénia. La població, que a principis de segle n'era de 3.967 habitants (gaters), s'ha incrementat al llarg del temps fins arribar als 5.054 en 1.994. Aquest augment es deu tant a la seua tradicional indústria artesana dedicada a la manufactura de la palma i el vimet, la qual ha derivat actualment en la gestació de tallers dedicats a la confecció de mobles fabricats amb aquests materials, com al veïnatge de centres turístics propers, que han motivat el desenvolupament del sector serveis. El seu terme municipal té una extensió de 20,3 qm2.

        D'origen musulmà, va pertànyer a Al-Azraq. Jaume I, després de la conquesta, va pactar el vassallatge del cabdill musulmà, que va mantindre el senyoriu. Posteriorment, el 1.262, es va crear el municipi de Murla i l'infant Pere fou son primer senyor; per això romangué vinculada al Patrimoni Reial. Tingué diversos senyors fins que passà a ser propietat de la Corona. El rei Joan II, el 1.460, va vendre la baronia a Francesc Gilabert de Centelles, comte d'Oliva, passant més tard al ducat de Gandia. Fou lloc mixte de cristians (75 focs el 1.609) i moriscos (66 focs el 1.609) que després del decret d'expulsió s'uniren a la revolta de la Vall d'Alauar. El seu màxim de població va abastar-lo el 1.930 amb 701 habitants (murlers). Des de la dècada dels cinquanta inicia un important descens demogràfic que farà que el 1.981 els seus habitants siguen 357. L'església parroquial és un exemplar molt interessant, ja que fou construïda sobre un antic palau-fortalesa.

      El seu origen sembla ser romà. D'època musulmana en tenim dades incertes: Al-Udri indica que en el segle XI pertanyia al cadiat de Musa ben Ahnad de Múrcia. Després de la conquesta cristiana romangué inclosa en el terme general de Dénia. Des de mitjans del segle XVI va pertànyer a la família Cardona, marquesos de Guadalest. L'expulsió dels moriscos va suposar l'esfondrament demogràfic i econòmic de la població, que va passar de 1.000 a 200 habitants. Els llauradors i el clero locals participaren en la revolta antisenyorial del 1.693. En temps de Felip V, abastà el títol de vila i passà el senyoriu als Mendoza i finalment als marquesos d'Ariza. A mitjan segle XIX comptava amb 1.280 habitants (ondarenys o ondarencs) dedicats a tasques agrícoles. La població descendí a principis del segle XX per emigracions a ultramar (Sud-amèrica i Algèria). Així, passà de 3.508 habitants a 2.733 en 1.930. Nogensmenys, després es recuperaria i arribaria a abastar els 5.105  habitants el 1.994. La fabricació d'articles de vimet, canya i palma, és a Ondara, a l'igual que a Gata i Pedreguer, una vertadera indústria. Cal mencionar com a monument la seua plaça de bous. El seu terme és de 10,3 qm2.

       D'origen islàmic, després de la conquesta restà en poder d'Al-Azraq, a qui Jaume I va arrebatar-se-la i va vincular-la a la Corona, va incloure-la en la baronia de Pego i va cedir-la a l'infant Pere, fill de Jaume II, qui la permutà amb Hug Folch de Cardona, qui va revertir-la, posteriorment, al monarca, que va cedir-la a Vidal de Vilanova. Més tard detentaren el senyoriu els comtes d'Oliva, els ducs de Gandia i, finalment, els ducs d'Osuna. Lloc de moriscos, 70 focs en 1.609, que se sublevaren contra el decret d'expulsió i es feren forts al seu castell. Des de finals del XVIII (450 habitants el 1.794), la seua població manté un constant creixement fins arribar als 1.591 habitants (orbins o orbers) de 1.994 en un terme de 17,8 qm2.

       Era un dels nuclis musulmans de la vall de Xaló quan va ser ocupat pel exèrcit de Jaume I. Més tard tornà a ser escenari bèl·lic per estar dintre de la zona d'actuació de la sublevació musulmana liderada per Al-Azraq (1.248-1.575). Fou capçalera de la baronia del seu nom. A conseqüència de la conversació forçosa dels mudèjars al cristianisme, tornà a ser el focus de rebel.lions. El 1.529 fou saquejada la població pels pirates de Barba-roja, i el 1.534 hi hagué una nova incursió que segurament aprofitaren molts moriscos del lloc per a fugir cap a Àfrica, portant-se amb ells Pere Andreu de Rodo, senyor de la baronia. El decret d'expulsió del 1.609 va provocar un altre esclafit llevantisc, per la qual cosa els moriscos de Parcent, juntament amb els d'altres poblacions, arribaren a prendre el castell de Pop, però foren reduïts pel novembre de 1.609. El 19 d'octubre del 1.611 es va concedir permís al monestir de la Mare de Déu de les Fonts per a poblar el lloc de Parcent, entre d'altres. El 12 d'agost de 1.612, fra Francisco d'Almenar, prior del monestir citat, atorgà carta de població per als repobladors. El 1.783 pertanyé al comte de Parcent i comptava amb 84 veïns (parcentins). En el cens de 1.994 la població era de 732 habitants front els 1.308 que havia tingut en 1.860. Per a arribar-hi cal pujar el Coll de Rates, port situat a 690 m. El seu terme té 11,9 qm2.

        Població d'origen musulmà. Després de la seua conquesta fou propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1.249, va donar-la a Albert Flix. Després passà als Roiç de Corella, als comtes d'Anna i, per últim, als de Cervellón. La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins l'any 1.544 en què es va independitzar. El 1.609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscos, i fou repoblada amb catalans i mallorquins. Les pretensions desfeulitzadores dels síndics de Pedreguer i altres pobles de La Marina, constituïren un dels detonants que obriren pas a la segona Germania de València, l'any 1.693; moviment dirigit pel procurador de Ràfol d'Almúnia, Francesc García. Sota el regnat de Felip V (1.700-1.724) va atorgar-se-li el títol de vila. La tradicional utilització de la peita de palma, derivada modernament a altres materials, ha donat lloc a la indústria de la marroquineria, polaritzant la producció de barreteria, bosses de mà i accessoris, juntament amb Gata de Gorgos i Ondara. Altres indústries, que incideixen en la seua economia són les fàbriques de mobles, embalatges i materials de construcció. La població, que als inicis del segle comptava amb 5.287 habitants (pedregueros), ha evolucionat de manera regressiva fins la dècada dels seixanta, creixent després lentament fins els 5.700 de 1.994. El desenvolupament industrial dels últims temps i la influència secundària del turisme, ha potenciat la recuperació demogràfica. Compta amb una superfície de 30,3 qm2.

       Pego havia estat un dels enclavaments de major pes de la taifa de Dénia. El 1.244 la vila fou ocupada per les tropes de Jaume I gràcies a un pacte subscrit amb Al-Azraq. Amb la desfeta del cabdill mudèjar el 1.258, Pego i el seu terme van ser entregats a l'infant Pere qui no només s'ocupà de repoblar-la amb un destacat contingent de camperols catalans, sinó també promogué la seua configuració com a baronia el 1.262. Durant la primera meitat del segle XIV la vila passà a mans de diversos membres de la família reial. Posteriorment importants llinatges de la noblesa valenciana ostentaren el títol de la baronia: Cardona, Centelles, Borja, Benavent i, finalment Osuna. Durant el darrer terç del segle XVI, la seua població -essencialment composta per moriscos- pogué voltar els 900 habitants. El decret d'expulsió dels moriscos va provocar a Pego un conat de rebel·lió. Aleshores la vila pogué arribar a perdre prop de 1.000 pobladors moriscos, sagnia de la qual tardà temps a recuperar-se. La seua economia agrària, certament diversificada entre els conreus propis del secà, el cep i la morera, es va veure activada i condicionada durant el segle XVIII pel desenvolupament del conreu de l'arròs en les marismes pantanoses travessades pel Rollet. El paludisme fou, des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, un important problema sanitari per a la ciutat, la qual població, malgrat tot, continuà creixent a un ritme notable. Durant el segle XIX, la creixent introducció dels cítrics va contribuir poderosament a llaurar l'expansió econòmica de Pego, el qual règim de propietat de la terra permeté beneficiar -bé que en diferent mesura- a una bona part del campesinat. Des de començaments del segle XX el tradicional conreu de l'arròs, es troba en retrocés, mentre la taronja, la indústria joguetera i tèxtil i, des dels anys seixanta, el turisme han modificat la fesomia de Pego i  la seua zona d'influència. A mitjans de la dècada dels setanta Pego comptava amb prop de 9.000 habitants (pegolins) i havia superat l'aturada demogràfica relativa de la primera meitat del segle XX. En 1,994 tenia 9.403 habitants. Monumentalment parlant, del seu passat àrab resta molt poc. Els principals edificis són de caràcter religiós: l'església barroca del Ecce Homo, i la de l'Assumpció (segle XVI) amb cúpula xapada de teules vidriades a l'estil valencià. El seu terme abasta els 52,8 qm2.

          Població vinculada històricament a la ciutat de Dénia; pertanyé a la seua taifa; al comtat atorgat per Pere el Cerimoniós l'any 1.356 a Alfons d'Aragó i al posterior marquesat de la família Gómez de Sandoval, títol concedit el 1.487 pels Reis Catòlics. Van ser aquests els qui van expedir a Benitatxell la seva carta pobla l'any 1.497. Al duc de Medinaceli va correspondre el senyoriu d'aquesta població i percebia per això un terç delme i un cens pels terrenys romputs al mont. S'independitzà eclesiàsticament de Xàbia el 1.768. Majoritàriament els seus 1.662 habitants (cens de 1.994) es dediquen a la fabricació de manufacturats de plàstic i vimet, entre els quals destaquen els barrets, bosses de mà i cistelles. El terme té una extensió de 12,5 qm2.

      Tenen el seu origen en antigues alqueries d'època musulmana. Jaume I va incorporar-les al Regne de València, formant part del marquesat de Dénia i posteriorment al comtat de Parcent. Devers el segle XVI ja no eren ximples alqueries; Miraflor (o Binaflor (binaflorins)) pertanyia als Perpinyà i Setla i Mira-rosa (o Binarrosa) a la baronia dels Huarte. Posteriorment, les tres, passaren als Cardona, senyors d'Ondara. Miraflor fou l'última en passar a formar part del municipi (1.971). Eclesiàsticament van dependre fins 1.953 de la vicaria de Verger, fundada en 1.535. En el cens de 1.994 s’enregistren 1.089 habitants en un terme de 3,6 qm2.

        L'etimologia d'aquest topònim revela clarament el seu origen àrab. Al poc de ser conquistat per Jaume I, aquest lloc, juntament amb la resta del territori circumdant, fou escenari de la sublevació musulmana liderada per Al-Azraq (1.248-1.275). El 1.348 fou venut per Pere IV a Mateu Mercer. Al tenir parròquia independent, fundada el 1.535, posseïa com a annexes Benimeli, Sagra, Negrals i Zeneta (que tots plegats formaven la subcomarca coneguda popularment com la Rectoria). De població morisca, comptava amb 19 famílies el 1.602. Expulsades aquestes el 1.609, fou repoblat pel seu senyor, del llinatge dels Murs, cavallers d'origen català. El 1.622 comptava només amb 13 famílies, la qual cosa dóna una idea de la seua precarietat econòmica. El 1.687 fou convertit en marquesat. A finals del XVIII son veïnat voltava els 250 habitants (rafolencs) i en 1.981 abasta els 369. El terme té 4,9 qm2.

       Antiga alqueria islàmica, va pertànyer a Joan Pérez de Cullera, i fou comprada per Eximén Pérez de Tarazona, compra que va confirmar el rei el 1.249. El 1.286 era propietat de Pere Ximénez d'Ayerbe, i el 1.299 va obtindre-la, per donació, Raimon Vilanova. El senyoriu fou adquirit, en el segle XV, per l'orde de Santiago, qui edificà un palau, i establí la comanda de Sagra. Fou lloc de moriscos (50 focs el 1.609) de la fillola d'Ondara. Després de l'expulsió quedà deshabitada, i es tornà a repoblar amb famílies procedents de Catalunya, segons la carta pobla concedida el 1.609. El cens de 1.994 documentava 372 sagratins en un terme de 5,7 qm2.

     Dos pobles d'origen musulmà separats per un barranc (Negrals fou un rahal donat per Jaume I el 1.248 a Raimon de Villamair). Units en 1.820 en un sol poble anomenat Unión Legal, però de nou s'escindiren en 1.823 per a reunificar-se en 1.834. En el XVII Sanet pertany a la comanda de Santiago, i Negrals a la família Pascual, gentilhomens d'Oliva. Tenia 18 cases de moriscos. Despoblades després de l'expulsió, foren repoblades per Jaume Pascual en 1.611 amb veïns de Pego. En 1.609 Sanet tenia 17 cases de cristians nous i Negrals 12. Quan en 1.845 s'uniren ambdues localitats, la seua població va assolir la xifra de 382 habitants. Posteriorment, continuaria creixent: 571 en 1.950 i 542 en 1.994 (sanetencs i negralins) en un terme de 4,1 qm2.

        La seua història ha estat vinculada a Benissa, població de la qual dista poc. En el segle XVI estava poblada exclusivament per moriscos; tenia 34 famílies el 1.563; 37 el 1.572 i 52 el 1.602. Fins el 1.535 fou annex de la parròquia de Benissa. No sabem gaire de la seua carta pobla després de l'expulsió dels moriscos però el 1.622 apareix ja amb una població de 33 famílies cristianes, nombre sensiblement inferior al dels últims anys de l'etapa morisca, per la qual cosa es deduïx el dany econòmic sofert. En el segle XVII pertanyia a la família dels cavallers mercaders Zapata. El 1.794 comptava ja amb 121 famílies que es dedicaven principalment a l'elaboració de panses amb destinació a l'exportació. En els darrers anys del present segle la seua demografia ha retrocedit sensiblement: en 1.981 comptava amb 474 senijols en un terme de 4,8 qm2.

      Apareix documentada com a alqueria el 1.290, en què fou entregada a Jaume de Linares en vida. En 1.303 és venuda al fisc. Posteriorment --1.610-- apareixerà com a propietat de Joan Batiste Catalán per a passar després a formar part del senyoriu del comte de Ròtova. Era un poblat morisc i amb l'expulsió del 1.609 restà completament deshabitat. La seua població, a l'igual que en la major part de La Marina, fou disminuint progressivament. Així, en 1.900 comptava amb 477 habitants (tormosins) i en 1994 amb només 288. Els seus habitants han anat emigrant cap a la costa. Fou en 1.901, quan el pare Ferris Vila, que aleshores residia a Tormos, concebia la idea de fundar una leproseria, la qual idea va dur a la pràctica, però bastint-la a Fontilles. La indústria es reduïx a la comercialització de productes agrícoles. El seu terme té 5,4 qm2.

       Població d'origen musulmà. Rera la conquesta per les tropes cristianes , hom convertí en nucli de resistència del cabdill musulmà Al Azraq. El senyoriu va ser propietat de l'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume II, i més tard passà al ducat de Gandia. Demarcació de moriscs, comptava amb 400 llars el 1.609, que participaren en les revoltes motivades a causa de la seua expulsió. La població ha disminuït a partir de 1.960 degut a l'emigració, disposant en 1.994 un total de 732 habitants que es reparteixen entre els nuclis de Benialí (capital municipal), Al Patró, Benirrama, Benissilí, Benissiva, La Carroja, Benitaia i Llombai de Gallinera, amb una superfície conjunta de 53,1 qm2. En ser repoblat amb mallorquins per tot arreu hom conserven costums, com ara la fabricació de tot tipus d'embotits i molts modismes de la parla pròpia d'aquelles illes.

        O Al-Verger. Deu el seu nom al fet d'ocupar part del delta del riu Verger, també conegut com Girona. En el seu origen fou un petit nucli de població musulmana, mantenint els seus habitants rere la conquesta. El 1.609 tenia 80 focs i pertanyia a la fillola d'Ondara. Se sap que son senyor fou durant el segle XVI Joan Jeron Vives, passant a pertànyer des del 1.850, mitjançant venda, als marquesos de Dénia. Després de l'expulsió dels moriscos, restà pràcticament despoblat, i no va aconseguir de recuperar-se demogràficament fins bé entrat el segle XVIII: el 1.715 tenia 171 habitants, els quals s'havien convertit en 675 el 1.794. Durant el XIX va continuar aquest notable creixement. Així, en 1.900 abastava els dos mil habitants (vergerins). La tònica es mantindrà, encara que més matisada, fins l'actualitat: 3.676 persones per a 1.994. Tot i que al seu terme (8,1 qm2) també es conreen productes de secà, la major part d'ell està dedicada al cultiu del regadiu (hortalisses i taronjes, principalment).