Un pi que es va plantar a la plaça l'any 1.786, i que posteriorment ha anat replantant-se, va donar l'apel.latiu de Alfàs del Pi a la població. Quant al seu origen, n'era un antic castell erigit per a la defensa de la zona contra els pirates. El s.XVII es va convertir en un llogaret, que va dependre de de Polop fins el 1.784. El seu veïnatge amb Benidorm va ser la causa que es vera beneficiada per l'auge turístic de la dècada dels seixanta i que en tan sols cinc anys, entre 1.960 i 1.965, veiés augmentada la seua població en un 45%: 1.400 habitants (alfassins) a les primeries dels setanta, i que en els vint anys següents (cens de 1.994) assolira la quantitat de 10.289 (amb una nombrosa colònia de centroeuropeus que s’hi ha instal.lat). El terme té 18,8 qm2

 Deixalles arqueològiques d'ibers, romans i àrabs assenyalen el pas d'aquests pobles. Junt al riu dit d'Altea o de la Salut (avui riu Algar) creixeren les alqueries musulmanes d'Albalat, Beniascher i Benimussa, citades en el Llibre del Repartiment. La torre de Bellaguarda, o Vella Guarda, no lluny del riu, protegia en el segle XV un poblat-- actualment Altea la Vella--, assegut al peu de la serra de Bèrnia. Cap a la meitat del segle romanen el "locum et castrum" d'Altea sota el poder jurisdiccional de la baronia de Calp, Teulada i Benissa, quan el titular, en Francesc de Palafox, desitjà reedificar-la i enfortir-la. Així en les Corts Valencianes del 1.604 es diu que el senyor de la baronia "ha fet una vila nomenada Altea, cercant-la……en la qual està comprés lo castell nomenat de Altea, olim de Bellaguarda". El 1.617 en Jaume de Palafox atorga escriptura de nova població, per la qual cedeix els drets de la propietat útil en enfiteusi a 48 famílies. És la nova i actual vila d'Altea, amb "asiento en la pendiente de un montecillo, a modo de una piña". El 1.705 la badia d'Altea acull l'esquadra anglo-holandesa, i el rector Martí Morales i el vicari Jaume Ripoll, amb el veïnat, recolzen el desembarcament de Basset i d'altres seguidors de l'arxiduc Carles. Altea va afavorir així la presa de Dénia i de València. El s. XVIII marca un auge agrícola, pesquer, comercial i demogràfic, acabant la centúria amb 5.000 habitants. En dit segle al menys tres-cents alteans servien en la marina reial. Durant el XIX la vida oficial i comercial es traslladà vers el nucli urbà pròxim a la mar, i el seient definitiu actual es consolida en el s. XX. L'agricultura, amb els nous conreus d'agres i nespras, estén els antics regadius i amplia la superfície conreada. La pesca d'arrossegada, en constant millora tècnica, s'uneix per afavorir el desenvolupament urbà i demogràfic. Des del 1.950 el turisme ha impulsat un progrés permanent. El 1.994 en tenia 13.361 habs. de dret i les seues urbanitzacions i xalets des del Mascarat a la platja d'Albir allotgen un fort contingent de turistes residents. Al seu terme (32,6 qm2) es troba el cim del Bèrnia (1.121 m.) i front a les seves costes hi han els illots Pila i de l'Olla.

     La ciutat pertanyia a la jurisdicció de l'alqueria musulmana de Linet, conquistada per Jaume I el 1.249. Nogensmenys, el primer senyor del castell i poblet de Benidorm fou Bernat Sarrià. Després de pertànyer a la jurisdicció dels comtes de Dénia i ducs de Gandia, passà a mans de la Corona per a ser cedida, juntament amb Polop, als Fajardo. La plaça sempre tingué una importància estratègica, la qual cosa explica que, durant el virregnat de Vespasià Gonzaga, l'enginyer Antonell, construira en el Tossal Canfali una xicoteta fortalesa defensiva. Durant el segle XVIII tingué lloc una impressionant expansió demogràfica de la vila, gràcies, essencialment, a una efectiva activitat pesquera -- l'almadrava -- en la que els seus habitants s'especialitzaven amb gran fortuna. Des del 1.918 fins el 1.957 s'operaren diverses millores i ampliacions de les seues instal·lacions portuàries. Malgrat que la seua economia no fretura del complement de l'agricultura --des d'ametllers i olivares fins fruiters, llimoners i hortalisses , des dels anys 1.955-65 el turisme ha estat la base de la prosperitat de la ciutat. En aquests anys es van construir més de 9.000 vivendes --incloent-hi apartaments--, quasi quatre centenars de centres comercials i més d'un centenar d'hotels, els quals amb un creixement constant eren capaços d'oferir a finals dels anys seixanta més de 6.000 places hoteleres i més de 40.000 apartaments. Aquest factor, que ha permès un notable creixement demogràfic de la seua població resident – 46.493  habitants (benidormers) el 1.994, que en època estiuenca arriben als 500.000 --, ha suposat una fort estacionalitat en l'activitat de la ciutat contra la que els comerciants, hostelers i les autoritats consistorials han tractat de lluitar, diversificant l'oferta de serveis i tractant d'atraure el turisme interior. Front de les seues costes hi ha els illots denominats L'Illa, les Penyes d'Arabí i la Mitjana. El seu terme abasta 37,9 qm2.

      Alqueria d'origen musulmà, passà a dependre de Guadalest darrere la conquesta. Repoblada una vegada expulsats els moriscos, durant el segle XVIII va conèixer un notable creixement demogràfic, arribant als 984 habitants a mitjans del segle XIX.  Nogensmenys, durant el XX experimentaria un significatiu i continu descens. El 1.994 havia perdut gairebé el 50 % de la seua població: 445 habitants per a un terme de 33,7 qm2.

      D'origen islàmic, rera la conquesta d'En Jaume I, aquest va donar-la a la mitra de València. Juntament amb Alcia i Garx, avui despoblats del terme, formava part de la baronia de Bolulla. Lloc de moriscos -30 famílies el 1.574-, després de la seva expulsió es van despoblar els pobles de la baronia reduïts a unes 14 famílies el 1.646. La seua població va anar en augment fins el 1.860, en què comptava amb 1.074 habitants (bolullers); el 1.994 hi havien 275 veïns. El seu terme és de 13,7 qm2.

           Els vestigis més antics que es conserven al seu terme es troben a la cova Pinta, jaciment ibèric de relleu. Tingué un florit passat musulmà que es perllongà darrere la conquesta fins el moment de l'expulsió el 1.609. El seu primer senyor natural va ser Jaume I, qui va cedir les seves rendes a Berenguela Alfonso entre el 1.268-1.272. El 1290 passà a dependre de l'almirall Bernat de Sarrià qui li donà el seu nom actual. Entre el 1.633 i el 1.423 va pertànyer a l'infant Pere d'Aragón i Anjou, a son fill Alfons d'Aragón i Foix el Vell i a son nét Alfons d'Aragón i Arenós el Jove, els dos últims ducs de Gandia i comtes de Dénia. Reincorporada a la Corona exerciren el senyoriu Alfons el Magnànim, Joan de Navarra i després la reina viuda del rei Martí: Margarida de Prades. Posteriorment va pertànyer a la família Bou. Guerau Bou el 1.458 va crear un vincle, que passà el segle XVI als Montcada, marquesos d'Aitona, al temps que el 1.556 s'iniciava un plet per aquesta tinença. Aquest plet es va sentenciar el 1.757, passant el vincle a una altra branca de la família representada per Francesc Tomàs Faus Martínez de la Raga. Aquest fou senyor de Callosa fins el 1.761 en què s'incorporà a la Corona. Però el 1.767, per sentència de la Reial Audiència de València, el vincle fundat per Guerau Bou, va passar a Cristòfol Crespí de Valldaura i Hurtado de Mendoza. En l'actualitat ostenta el títol de baró de Callosa, Diego Crespí de Valldaura i Cardenal. El 1.409 tenia 188 cases, incloent els llocs d'Algar i Mideta, i 68 el 1.646. Durant els segles XVIII i XIX, la seua població experimentaria un notable increment. Dels 2.991 habitants del 1.768, passaria a 4.328 el 1.845. Després romandria més estable i fins i tot descendiria en alguns moments. Així, el 1.857 tindria 3.889 habitants, que seguirien augmentant fins arribar el 1.994 als 7.645. Dins del seu terme (35,8 qm2) s'alcen les deixalles del Fort de Bèrnia, fortalesa manada aixecar per Felip II per a defensa i guarda de la costa. La seua economia es basa, principalment en l'agricultura, sent durant l'època moderna predominantment de secà, però a partir del XIX va començar la lluita pel regadiu, i en l'actualitat és un autèntic verger i el principal productor de nespra. Conserva molt bé l'antic nucli urbà, on destaca l'església arxiprestal i el convent dels Caputxins. Lloc molt visitat és Les Fonts de l'Algar, on neix el riu Algar, que també és conegut per riu de la Salut per l'extraordinària qualitat de les seues aigües.

    Conegut rònegament com el Castell. El seu nucli urbà es va constituir durant l'època musulmana. El cabdill àrab Al-Azraq, s'ocupà de la defensa del territori i hi desenvolupà l'agricultura mitjançant un complex sistema de reguiu. Lloc de moriscos, pertanyé a la família Sarrià des del 1.249 al 1.335, passant posteriorment a l'infant Pere d'Aragó. El 1.543  Carles I va crear el marquesat de Guadalest que incloïa les poblacions de Benimantell, Beniardà i Benifato, títol que un any abans havia estat concedit a Sanxo de Cardona. Una altra família que tingué gran influència en la història de Guadalest, és la dels Orduña. La vila es construí al redòs del castell de Sant Josep, que per la seua estratègica situació, sobre una roca, domina tota la vall, i tant l'un com l'altra han sofert una sèrie de transformacions degudes, per una part , als terratrèmols del 1.644 i el 1.748, i per l'altra a la voladura de la fortificació  durant la guerra de Successió. La part antiga es troba dins del recinte emmurallat, al qual s'accedix per una porta feta sobre la roca i en ella trobem l'Alcozaiba,, la casa pairal dels Orduña, l'església de l'Assumpció de la Verge (1.740), l'Ajuntament, que fou presó --de la que, en els soterranis, es conserven les masmorres-- i jutjat. Hi ha, tanmateix, diversos museus de curiositats i un d'etnològic. Gràcies a aquesta fortificació i al seu veïnatge amb Benidorm avui es un destacat nucli turístic. El seu màxim de població l'abastà el 1.860 (650 habitants), la qual cosa suposava un important increment respecte als 94 habitants del 1.715. En el segle XX, s'inicia un progressiu descens demogràfic. Tenia, en 1.994, 161 habitants. La vila està situada a 595 m. d'altitud i al seu terme (16,1 qm2) hi ha (entre altres muntanyes) la Xortà (1.145m.) i un embassament que recull les aigües del riu Guadalest i abasteix tota la Marina Baixa. 

     Es troba assentat en els 785 m. d'altitud i és la població més elevada de la vall de Guadalest. Darrere la seua conquesta l'any 1.264, Jaume I féu donació de la vila a Vidal de Sarrià. Encara que la seua població romangué en mans dels Sarrià durant dues generacions, aviat fou cedida a l'infant Pere. Més tard, les famílies Cardona i Ariza senyorejaren la jurisdicció de la vila. Durant la segona meitat del segle XIV i amb motiu de la guerra amb Castella, Confrides fou conquistada per les tropes castellanes i mantenida en el seu poder durant alguns anys. A començaments del segle XVI i com a conseqüència de la guerra de les Germanies la seua població musulmana -- que aleshores podia elevar-se fins els 120-160 habitants-- fou obligada a convertir-se al cristianisme. Els mudèjars de Confrides acceptaren a desgrat llur conversió forçosa i el 1.526 es rebel.laren contra la decisió de la Junta del 1.525. Pocs anys abans de l'expulsió, Confrides podia comptar amb uns 240 habitants que oposaren una fort resistència armada --refugiant-se a les muntanyes de la Vall d'Alauar-- davant l'ordre d'estranyament de la minoria morisca (1609). Confrides es distingí pel seu recolzament al bàndol borbó durant la guerra de Successió. Encara que a  mitjan segle XVIII la població era d'uns 800 habitants, el destacat pes d'una economia predominantment agropecuària dels vuitanta aquesta no suposàs més que 296 habitants. Al seu terme (39,4 qm2) es troba el port de Confrides (960 m.) i el cim de la Mallà del Llop (1.360 m 

    L'origen històric de Finestrat es troba en una alqueria musulmana conquerida pel rei Jaume I i donada, amb les seues terres i immobles, a Ponç Ferrer el 1.249. Com moltes poblacions de la comarca es va veure involucrada en les sublevacions del cabdill Al-Azraq. Després d'haver pertangut a Bernat Sarrià, el 1.322 fou entregada a l'infant Pere. La vila i el seu terme tingueren diversos senyors, entre d'ells el comte d'Anna, titular el 1.609, quan la vila es va veure gairebé totalment despoblada darrere l'expulsió dels moriscos. El predomini de l'economia camperola ha estat tradicional fins mitjan segle XX en què el turisme ha vingut a revitalitzar la comarca. Després de sofrir una important sagnia demogràfica a començaments del segle XX la seua població es trobava estabilitzada: 1.424 finestratins en 1.994. Al seu terme (42,5 qm2) es troba l'emblemàtic Puigcampana (1.406 m.).

       En època àrab era una alqueria que el 1.271 fou donada per Jaume I a Beltran de Bellpuig. A principis del XVII formava part de la baronia de Benidorm i pertanyia a Alfons Fajardo de la casa del marqués dels Vélez. El 1.565-1.572 tenia 29 cases morisques i el 1.609 eren 48 cases. Els seus habitants en 1.787 eren 1.423, xifra que passà a 4.998 el 1.845. A partir d'aquesta data disminuiria el seu nombre, tenia 1.493 habitants el 1.922 --amb una important emigració vers l'Alger i Orà-- per a recuperar-se en la dècada dels vuitanta (3.429 habitants) i arribava en 1.994 a 6.522. A les primeries del XVII freturava d'església i era filial de la de Polop. L'actual es va construir en dos períodes 1.761-72 i 1.854-88, encara que fou restaurada el 1.913. Els nociers tenen fama de negociants i són famosos els seus embotits. El seu terme té 21,3 qm2.

      Antic castell donat el 1.270 a Berenguera d'Alfonso. Des del segle XIV fins el XIX va pertànyer a la comanda de Santiago. Lloc de moriscos de la fillola de Cocentaina, el 1.565-1.572 la població restà reduïda a 45 focs el 1.646. Les principals produccions agràries del municipi durant els segles XVIII i XIX eren els cereals, les ametles, les garrofes, el cep i les fruites, sent la Vila Joiosa el principal mercat de les fruites i les farines. Des de finals del XIX, els cítrics hi substituïren a d'altres conreus d'horta. El major creixement demogràfic tingué lloc en el segle XVIII. Entre 1.715 i 1.794, la població passà de 274 a 1.003 habitants. Des d'aleshores, la tendència ha segut clarament a la baixa: el 1.860 comptava amb 895 habitants (orxetans); el 1.930, 776 i el 1.994 la població havia descendit fins els 513 en un terme de 24,3 qm2.

       La fortificació de Polop tingué sempre gran importància estratègica, com pogué demostrar la sublevació del cabdill Al-Azraq després de la conquesta de la vila per Jaume I. Polop fou donada l'any 1.271 al cavaller Beltran de Belpuig. Durant segles la vila, al voltant de la qual s'acomodava un important nombre de camperols mudèjars, visqué del conreu de garrofers, cereals i, sobre tot, del cep, dedicat a la producció de vi i panses. La germania va ser un episodi particularment traumàtic per als mudèjars de Polop. Amb la seva expulsió la baronia va perdre quelcom més dels dos terços de la seua població i Polop restà reduït a poc menys de 400 habitants. Més tard, la vila juntament amb la seua baronia passà a mans de la família Fajardo. Cap a finals  del segle XVIII Polop comptava amb quelcom més de 1.000 habitants. A mitjan segle XIX la base de la seva economia continuava sent la producció i exportació de vi i panses. Tanmateix, prompte començaren a estendre's els fruiters, els agres i les ametles. La població de Polop havia superat els 2.300 habitants (polopins). Nogensmenys, des d'aleshores fins a la guerra civil va perdre part de la seua població, que sols ha pogut ser recuperada (1.857 habitants en 1.994) gràcies a l'efecte econòmic induït pel turisme de la propera Benidorm. Al seu terme (22,8 qm2) es troba el Ponoc (1.181 m.). És famosa per les seves aigües la Font dels Xorrets.

         Població el qual origen es remunta a l'establiment d'una fortalesa musulmana. Va construir un important nucli de moriscos dependent de Cocentaina. En l'any 1.609, abans de la seua expulsió, estava integrada per 115 cases. Fou repoblada amb mallorquins a instàncies del senyor territorial, la qual jurisdicció fou detentada pels Calatayud. El segle XVIII va pertànyer als comtes de Cirat. La seua església va estar annexa a la de Finestrat fins l'any 1.574, en què es va erigir en parròquia independent. El nombre d'habitants (sellardos) ha disminuït durant el present segle a causa de l'emigració vers la costa. De 872 en 1.970 ha passat a 592 en 1.994. El seu terme és de 38,8 qm2.

          D'origen musulmà, formava part del territori dominat per Al Azraq. Fou conquistada per l'infant Pere d'Aragó, en nom de Jaume I. En 1.274 va pertànyer a Sibila de Saga i a Bernat de Sarrià. Posteriorment passà a ser propietat de la família dels Montcada, marquesos d'Aitona i, per últim, als comtes d'Orgaz. Lloc de moriscos dependent d'Ondara, posseïa 64 cases en l'any 1.602. Darrere l'expulsió, molts d'ells es rebel.laren i s'uniren a altres grups capitanejats per un moliner de Guadalest, de cognom Milini. Dominada la revolta i embarcats aquell mateix any, les seues terres seran repoblades per mallorquins, l'empremta dels quals encara roman tant en la parla, com en els costums (fabricació d'embotits). En 1.970 comptava amb 1.026 habitants (tarbenins) i amb 701 en 1.994, en un terme de 31,9 qm2.

      Els valencians la coneixem rònegament com La Vila. El seu origen, segons alguns autors, sembla remuntar-se a temps anteriors a la romanització, però no existeixen fonts documentals que recolcen aquesta teoria. En canvi si que s'han trobat restes arqueològiques del període romà, com la Torre d'Hèrcules, nom popular que rep un sepulcre de torre romana de l'Alt Imperi, i deixalles d'un pont romà sobre el riu Amadòrio. Una tradició sens fonament pretén que dita torre siga la tomba de Sertori, la qual cosa ve contradita pel tipus de monument, que és d'època imperial i datada possiblement dintre del segle II. Població conquistada pels cristians el 1.251, la necessitat d'aquests d'assegurar aquesta zona front el poder d'Al Azraq, va fer que hi predominaren els assentaments col·lectius, tant de genets com de peons, concedint-se als primers doble extensió de terres que als segons. Amb tot, a penes si comptà amb repobladors, per la qual cosa la seua població va continuar, per molt de temps, sent majoritàriament musulmana. Rere l'aixecament i desfeta del cabdill musulmà Al Azraq, restà pràcticament despoblada. Amb la revolta dels musulmans castellans del 1.264, s'hi produí la intervenció militar de Jaume I, que tingué com a conseqüència l'inici d'una repoblació catalano-aragonesa. El 1.300 Bernat Sarrià va concedir carta pobla -- per tal que hi hagués una localitat íntegrament cristiana ben fortificada en un país gairebé plenament musulmà-- i el 1.452 fou elevada a la categoria de vila reial. Durant les Germanies (1.521), encara que primerament va prendre partit pels agermanats, més tard tornà a l'obediència del rei, el qual, i en agraïment, va mantenir els seus privilegis. El 1.600 comptava amb una població de 370 habitants (vileros), però després de l'expulsió morisca del 1.609, es va veure molt minvada. En el segle XVIII, segons Cavanilles, donava un total de, aproximadament, 5.000 habitants, augmentant progressivament en els anys posteriors, fins el 1.900, que amb l'emigració vers el Nord d'Àfrica, va tornar a disminuir. Però fou en la dècada dels setanta, i a causa del turisme, quan el creixement de la població fou notori, passant a 23.372 habitants en 1.994, en un terme de 58,3 qm2.. El 1.911 Alfons XIII, va concedir-li el títol de ciutat. La llegenda compta que el 29 de juliol de 1.538 es va produir un fort atac per part de pirates, que pogueren ser derrotats pels cristians, gràcies a una fort tormenta que va destrossar la seua flota, ancorada en la desembocadura del riu Sella. La tormenta fou atribuïda a una intervenció miraculosa de santa Marta. Aquesta vila ha tingut sempre una fort tradició marinera. La seua activitat pesquera està documentada des del segle XVI, i en ella s'ha basat gran part de la seua economia.