| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Actualitzada 20.08.18 20:48 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||
El riu Millars constitueix el seu límit per la zona sud, i el Baix Maestrat pel nord L'altura principal, serra del Desert de les Palmes, no arriba als mil metres d'altitud. La seua superfície total és de 957 km 2 De clima temperat, típicament mediterrani, la capital comarcal és Castelló de la Plana, nucli que aglutina la major part de les indústries de la comarca entre les quals destaquen, a més de la indústria de la ceràmica, una refineria de petroli, una factoria d'adobs i una central tèrmica. Això no obstant, i llevat del cas d'Almassora, que presenta també nombroses indústries de taulellets i derivats, la comarca és bàsicament agrícola, amb conreus tant de secà com de regadiu, entre les quals predomina la taronja. La ciutat de Castelló i les poblacions veïnes han estat nuclis de recepció d'immigrants tant nacionals com a estrangers, especialment romanesos. |
LA PLANA ALTA
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Situada des d’antic en una important cruïlla de camins, al seu terme, farcit de jaciments prehistòrics, es troba l’accident geogràfic més important de La Plana: la desembocadura del riu Millars –Iudeba per als romans, Serabis més tard, Juentosa en època àrab--, amb el seu delta triangular: Les Goles, paratge natural on viuen més de 200 varietats d’aus, malgrat estar molt danyat pels impactes ambientals que pateix. Cal esmentar-hi també la zona arqueològica del Torrelló de Boverot, amb restes de poblaments d’entre 1200 i 140 a C. S’han trobat indicis dels primers recipients fets amb torn de terrisser, com ara vasos per conservar el vi i el blat. Compta, a més, el municipi amb dues platges de fina sorra: la de Benafeli i la del Pla de la Torre. S’hi han trobat restes de les diferents cultures que han poblat el terreny des del Paleolític Superior, del Mesolític, del Bronze, necròpolis del Ferro i ibera, i sèquies romanes. Això no obstant, el seu emplaçament actual és d’origen musulmà, i en aquesta època fou una plaça d’alguna importància. D’aleshores data un castell, emplaçat sobre les ruïnes d’un d’anterior, d’origen iber, a la vora del riu Millars. Fou conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1234. El 1237 obtingué carta de pobla a Furs d’Aragó. El senyoriu va ser concedit al bisbe de Tortosa per privilegi de 1312. El riu Millars ha estat el motor de la seua florent agricultura però també ha estat motiu de diferents plets amb els pobles veïns per l’aprofitament de les aigües; per aqueix motiu el 1616 va construir-s’hi una canal per dur l’aigua a la població. La riquesa almassorina ha vingut tradicionalment l’agricultura: oliveres, moreres i, des de principis del segle passat, el taronger. La proximitat a Castelló de la Plana i els altres nuclis industrials de La Plana fan que la indústria també abaste la seua importància. Els almassorins es reparteixen en 5 nuclis de població: Almassora, Polígon industrial, la Platja, l’Horta i el Secà, i tenen un interessant patrimoni històric:
Dintre de les activitats culturals cal destacar el Certamen Literari Vila d’Almassora. |
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
Benicàssim se situa al bell mig del pla que s'estén des de la base de la serra de les Palmes a la mar. Primitivament va estar emplaçat al peu de les agulles de Santa Àgueda, i fou traslladat al seu actual emplaçament en el segle XVIII. A la Serralada de les Palmes hi ha el Desert de les Palmes, així anomenat per haver-hi un convent carmelità, que es remunta al 1694; l’excursió és gairebé obligatòria per què al seu voltant hi ha diverses ermites, com ara la del Naixement i la de Santa Teresa, que és la millor conservada actualment, també hi un museu on contemplar les obres d’art propietat de la congregació i el museu de les bodegues on es pot tastar el famós Licor Carmelità que els monjos fabriquen. La congregació d'aquest convent fou l'única de tot l'estat que no va ser exclaustrada quan la desamortització, com a premi a l'ajut prestat pels frares en l'epidèmia de còlera del 1834. Els habitants es distribueixen en set nuclis de població: Benicàssim, Cuadro Santiago, Desierto de las Palmas, Masia dels Frares, Montemolino, El Palasiet, Las Villas i Voltants de Montornés. Encara que el terme conserve vestigis poblacionals que es remunten a l'Edat dels Metalls Benicàssim, com a nucli municipal, és una creació relativament recent. La seua història es remunta a la del castell de Montornés, que segons notícies de l’any 1000, aleshores ja era un important feu musulmà. El 29 de novembre de 1242, Jaume I (1208-1276) dóna el castell i les terres circumdants al seu escrivà Pere Sanz, en agraïment pels serveis prestats en la conquesta. A partir d’aquesta data passà per diverses mans: en 1249 apareix a nom de Jacchesio Sancii a qui el rei atorgà permís per a la venda del senyoriu. Posteriorment el senyor és Pere Ximen. Entre 1268 i 1287 és l’església de sant Vicent de la Roqueta qui, per donació reial, posseeix el senyoriu; l’Infant Alfons (1228-1260) dóna Montornès, la casa de sant Vicent i tots els seus dominis als monjos del monestir de Poblet, els quals en vista de l’escassa rendibilitat tornaren a vendre-ho a Jaume II (1267-1327) juntament amb la vila de Castelló. Arribem a 1333 amb Joan Ximen com a senyor de la baronia de Montornès amb el lloc de Benicàssim. En 1416, Alfons V el Magnànim (1396-1458) fiu donació al bisbe de Vic, Alfons de Thous, de Benicàssim i de La Vila Vella; a la seua mort, en 1420, la baronia fou adquirida per Gilbert de Centelles, senyor de Nules. Tornà a poder reial i, en 1467, Joan II (1398-1479) ho traspassa al seu vicecanceller, Joan Pagés, el 24 de febrer de 1467. Entre 1502 i 1515 després de llargs plets entre els Pagés i Nicolau Casalduch el senyoriu recaigué en poder d’aquest últim. Violant de Casalduch concedí carta de població el 9 de setembre de 1603, a Joan Guerau i quaranta pobladors, sota jurisdicció civil i criminal i mer i mixt imperi, en un intent d'assentar nous pobladors procedents en la seua majoria de les terres interiors del Maestrat. Tanmateix, l’intent repoblador fracassà i no fou fins mitjançat el segle XVIII quan, gràcies a la pròcer obra de Francesc Pérez Bayer (1711-1794), es va consolidar el nucli poblacional, la qual estructura urbana es trama al voltant de la bella església manada edificar entre 1679 i 1773 pel dit benefactor. Cavanilles (1745-1804) en les seues observacions deia que les terres del terme no són massa aprofitables i l'agricultura de secà ha donat pas, on és possible, al taronger. Però el veritable motor de l’economia local és el turisme; des que a finals del segle XIX s’hi construïren las Villas de Benicàssim el creixement ha estat imparable i el municipi s’ha convertit en el major receptor de turistes del País Valencià després de Benidorm. Quant al patrimoni, a banda del convent, les ermites i els museus del Desert de Les Palmes, hi ha:
La gastronomia és una bona mostra de la dieta mediterrània, hi imperen els arrossos i els productes de la mar. Les coques els pastissets i el licor dels carmelites posen la fi a un bon menjar. Des de fa anys s’hi celebra el FIB, festival de música contemporània que, al llarg de tot un cap de setmana, reuneix grups i joves d'arreu del món i que ha donat renom internacional a la ciutat. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
L’accidentada orografia del terme el fa ric en paratges com ara la font dels Tres Canons, la pineda de Donvalls o la font de Subarra. També s’hi poden veure oliveres mil·lenàries; pous, com el Nou, recentment restaurat, o el de Planxadell, sènies, llavadors i aljubs monumentals, dels que parlarem més tard. La Via Augusta, coneguda aquí com el Camí dels Romans, propicia el senderisme, a l’igual que el sender PR, que al llarg de 19 km, discorre pel Pla de Benlloch. S’han trobat sepultures i una estela iberes en Els Fondos, però el lloc té l’origen en les alqueries islàmiques de Benifaixó i Tahalfazar, pertanyents al castell de Miravet. Jaume I (1208-1276) va donar a poblar el terme al bisbe de Tortosa, Ponç de Torrellas, el qual atorgà carta pobla el 5 de març de 1250. El poble va romandre inclòs en el senyoriu de Cabanes. En 1266 li foren assignades les seues rendes al capítol de la catedral de Tortosa. L’economia està dedicada a la ramaderia i l’agricultura. Quant a la indústria hi ha la fàbrica de torrons artesanals "Agut de Benlloch" i alguna més de pinsos i reixes. El poble conserva encara el traçat antic, amb carrerons torts i estrets atzucacs. Del seu patrimoni parlem tot seguit:
La gastronomia és bàsicament dolça: s’hi poden degustar la coca roja, pastissos de moniato i carabassa, coca amb figues, rotllets de piló, coca de mel i els torrons artesanals fabricats al poble. Bons embotits i un excel·lent oli d’oliva. Totes aquestes especialitats i moltes més podrem gaudir-les en la Mostra Belloquina de Productes de la Terra, que es celebra a principis d’abril. Des de 2007 l’ajuntament de Benlloch, Escola Valenciana I l’Associació Cultural El Pitxurrull organitzen el Feslloch, festival de música en valencià que s’hi celebra a les primeries del mes de juliol. |
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
El terme està situat entre la Serralada de Les Palmes i la serra de Moró. Cal esmentar, per als senderistes, les rutes pel Prat de Cabanes i pel Desert de Les Palmes. Nombroses restes arqueològiques certifiquen l’antiguitat del municipi, les més antigues les pintures rupestres de l'Albaroc, recuperades recentment i protegides mitjançant una reixa, Des de l’any 1998, l'arquer i la resta de figures del conjunt pictòric formen part del Patrimoni de la Humanitat. Dels romans conserva un mil·liari de la Via Augusta que es conserva a un jardí del poble. Després d'arrabassar-li-ho als musulmans Jaume I (1208-1276), va donar carta pobla el 1250. Fou lloc de senyoriu que passà per diferents mans, com ara les del bisbe de Tortosa i les famílies Boïl, Tous i Casalduch, entre d’altres. En 1336 Pere II de València (1319-1387) va donar-li el títol de vila. En 1459 el trasllat massiu i aveïnament de moros a Castelló va originar un plet amb Antoni de Tous. Fins 1609, data de l’expulsió, va mantenir la seua població musulmana. En les guerres carlines fou testimoni d’alguns enfrontaments. La proximitat a Castelló ha marcat des de sempre l’esdevenir de Borriol i fa que el poble tinga una economia moderna i en expansió basada en l’agricultura i la indústria. Borriol fou vila emmurallada, de la qual muralla només roman una porta d’accés a la població musulmana, que compta amb dos retaules ceràmics de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent. També podem admirar-hi:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
Posseeix Cabanes un enorme terme que es troba inclòs en el Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, important maresma que s’estén entre Torreblanca i Orpesa i està limitat per les serres d’Irta i de Les Santes. Situat en la Tinença de Miravet, es divideix en dues zones molt diferenciades, la litoral amb excel·lents platges de sorra com ara la de la Torre de la Sal, i la interior, molt accidentada, en què trobem: el Gaidó (481 m), la Masmudella (541 m), l’Alt del Colomer (708 m), la Serra de les Santes (655 m), les Agulles de Santa Àgueda (537 m), la Sufera (501 m), la Ferradura (501 m), el Mortorum (241 m), la Serra de Na Vives —o Sernavives— (241 m), el Tossal Redó (325 m) i les Fontanelles (285 m). També hi abunden les fonts: Miravet, Font Tallà, Font del Campello, Les Santes, etc. La població es troba molt dispersa en diferents nuclis com ara: Cabanes, El Borseral, El Empalme, La Font Tallà, Mas d’Enqueixa, El Polido, Les Santes, el Mas de Tarambana, Torre de la Sal, Venta de San Antonio-Estación i El Chorrillo. Hi ha troballes iberes en La Ribera, un poblat submergit en La Torre de la Sal i una estela en El Polido. Els romans, que la batejaren Ildum; deixaren la seua empremta en l’arc que dóna cognom a la població, alguns carreus en el Pou de la Roca i en edificis del poble, làpides, monedes i ceràmiques trobades en el Pla de l’Arc. Per això alguna teoria assenyala a que l’origen del poble fóra una mansió situada en la Via Augusta —actual Camí dels romans—, però és més versemblant que el poble creixquera a partir d’una alqueria musulmana. que en 1091 fou conquerida pel Cid (aprox. 1043-1099), des d’aleshores fins 1103 Sanxo Ramírez i Pere I d’Aragó (1070-1104) nomenaren diversos governadors que no aconseguiren retenir-lo al bàndol cristià; la qual cosa no va ocórrer fins que Jaume I (1208-1276), a ran de la conquesta de Borriana, va ocupar-lo i ho donà, inclòs en els termes dels castells de Miravet i Zúfera, a Ponç de Torrella, bisbe de Tortosa, el qual concedí, en 1243, carta pobla, en què donava el barranc de Rixer als nous pobladors, però es reservava els molins i dos horts. El senyoriu es va mantenir en l’esmentat bisbat fins el segle XIX. Històricament va mantenir conflictes amb la veïna Vilafamés per pasturatges i conreus. Germana de Foix (1488-1538), en 1507, va atorgar el dret a celebrar les actuals fires de Sant Andreu i del Retorn. El 5 de juliol de 1575 el bisbe Joan Esquerdo li afegí els poblats de Miravet i Albalat dels Ànecs. L’economia és bàsicament agrícola: olivera, ametller i taronger, i ramadera, vaquí, llaner i cabrum. Hi ha mines de plom al Morral i de ferro al Mortorum i pedreres de marbre negre, de gran qualitat, a la Gasiona i a la Masmudella. El poble que conserva, en el casc antic, la fesomia original, se situa en un tossal a 294 metres d’altitud, que domina el Pla de l’Arc i el barranc de Ravajol. El patrimoni el podem concretar en:
Els menjars tradicionals són la paella, el tombet i els guisats amb cacera; pel que fa als dolços les coques d’ametlla. Enguany (2016) s’hi hacelebrat la IV Mostra Folklòrica de Cabanes, organitzada pel Grup de Danses local. Aquesta mostra és ja un referent a les comarques del nord de les danses de tota la península, on s’exhibeixen danses, músiques i indumentàries populars. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
Castelló de la Plana és la capital de la comarca de la Plana Alta i quarta població del País Valencià en nombre d’habitants. Podem distingir-hi dos paisatges ben diferenciats: la banda litoral amb El Grau i 14 km de bones platges i la part interior amb la serralada de les Palmes. Front a les costes castellonenques, a unes 30 milles, si fa no fa, trobem: L'Illa Grossa o Columbret Gran, Bergantí o Carallot, Ferrera, Foradada, Senyoreta, Mascarat, Llop, Méndez Núñez, Espinosa, Navarrete i Churruca , totes elles són les illes que composen les Columbretes, parc natural que és una important reserva natural del nostre País. La resta del terme, absolutament pla, només es veu afectat pels estreps de la serra del Desert de les Palmes. La ciutat es fundà sobre el castell àrab del Fadrell, construït sobre un tossal en els estreps de la serra del Desert de les Palmes i, juntament amb les alqueries de la Plana, va ser el primer cau dels fundadors de la ciutat. En la conquesta de Jaume I (1208-1276) el 1233 va ser atorgat a Ximén Pérez d'Arenós, sota el mandat del qual els habitants i repobladors de la zona ocuparen el nucli de l'alqueria de Benirabe, que esdevindria per tant en l'assentament definitiu de la ciutat. El 8 de setembre de 1251 el rei conqueridor atorgà en Lleida el permís per traslladar el nucli urbá del mont al plam i el 16 de març de 1260 autoritzà la construcció d’un camí que uneix la ciutat amb la mar. El 7 de febrer de 1284 Pere III el Gran (1240-1285) atorgà a Castelló el dret a l’autogovern amb la concessió del dret a triar els seus òrgans municipals. En aquella època la ciutat es protegia amb fosos, muralles i torres que posteriorment serien totalment afonats sense deixar petjada, i es va construir l'església (que passaria a ser Concatedral a meitat del segle XV). En els segles XVII la ciutat prengué part en la revolta de les Germanies i en el XVIII donà suport a l'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740) en la Guerra de Successió, a conseqüència de la qual cosa fou sotmesa, com la resta del Regne de València, per les tropes de Felip V (1683-1746). Al segle següent es van afonar les muralles i la ciutat començà una lenta expansió, que es va veure frenada per les guerres de la Independència i Carlistes. En 1833 s'establiren els límits provincials definitius i Castelló de la Plana passa a ser capital de la província de Castelló, tot que inclogué, durant uns anys, algunes poblacions ara en la província de Terol. En la segona meitat del XIX, la ciutat començà el seu desenvolupament més important. A principis del XX s'hi construïren edificis modernistes com l'Hospital Provincial, el Casino, el Teatre Principal o el Parc Ribalta; s'amplià el port i s'obriren les avingudes que comuniquen amb la mar. L'enllaç ferroviari amb València i de via estreta amb poblacions properes, com Almassora, mitjançant el popular tramvia La Panderola, foren les noves comunicacions de la indústria ceràmica i del taulell. En 1932 van signar-se a Castelló, per un grup d’intel·lectuals, lingüistes i entitats, les normes ortogràfiques conegudes com Normes de Castelló que constitueixen una guia normativa acceptades des d’aleshores com a estàndard del valencià actual. Des del final de la contesa civil el creixement ha estat imparable, basat sobre tot en l'exportació de la taronja i la puixant producció ceràmica; també abasten importància el moble i el sector serveis, lligat al turisme. En els anys vuitanta del segle passat s'hi va crear la Universitat Jaume I que té el seu campus en la carretera que uneix Castelló i Borriol. Al Grau hi ha el Planetari; amb bones instal·lacions per a l'observació i divulgació de l'astronomia; és el primer edifici d'aquest tipus del País Valencià. La ciutat ha crescut, com quasi totes les grans ciutats, tan desordenadament que hi ha qui l'ha qualificada com “ciutat pitjor urbanitzada d'Europa”, malgrat tot compta amb bells llocs com ara les places Major, de la Pescateria i de Santa Clara, el Parc Ribalta, el més bell jardí romàntic de la ciutat, amb el Templet de la Música, la Pèrgola i la plaça de bous, i una bona mostra botànica; molts edificis modernistes, el Grau, les platges i un important patrimoni que relacionem tot seguit:
Les principals festes de la ciutat són les festes de la Magdalena que commemoren la seua fundació . Són nou dies de festa que s'estructuren des del tercer dissabte de Quaresma fins el quart diumenge d'aquest període. El nucli de la celebració és la Romeria de les Canyes amb la participació de desenes de milers de castellonencs que tots els anys rememoren el fet fundacional tornant al solar dels seus avantpassats: el puig de La Magdalena. Aquest costum va tindre en els seus principis un caràcter penitencial que encara es conserva hui en dia. Juntament amb la Romeria, cal destacar el protagonisme de les Gaiates monuments de llum exclusius de Castelló, les quals desfilen la nit del tercer diumenge de Quaresma i resten en diferents places al llarg de tota la setmana de festes. Per la vigília de la festa recorre els carrers de la ciutat la famosa Cavalcada del Pregó, vertader museu etnològic vivent i dinàmic, en el qual s'exalten la història i les llegendes, els vestits típics, les danses i els costums d'aquestes contrades. Anualment es lliuren els Premis Ciutat de Castelló. Que abasten diverses disciplines artístiques i socials. Els arrossos en qualsevol varietat, amb verdures o carn o peix o tot plegat; la fideuà; els productes de la mar: llobarro, tonyina, aladroc, dorada; les verdures guisades, olleta de la Plana, faves tendres estofades; caragols en salsa, tords fregits amb rovellons són una petita mostra de la varietat gastronòmica, típicament mediterrània de Castelló. I si parlem de dolços esmentarem la coca malfeta o les pilotes de frare.
|
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
El seu terme, enclavat en una xicoteta vall voltada per les serres del Desert i de Borriol, està travessat pel Meridià de Greenwich. D'entre els paratges més coneguts destaquen el Pinar de la Planeta, on abunden els bolets; la Cova dels Malandrins, el Pou de la Figuera, el coll de la Mola, la font de la Rabosseta, el Cingle, i el Bassot. Per als caminants hi ha el sender que uneix el Desert de Les Palmes amb La Pobla Tornesa.
Els mil·liaris ja citats, i l'església de Sant Miquel, de 1734 i l'ermita de Sant Joan de la Vila, de 2005, són els trets més característics del patrimoni local. Els menjars més estimats: carn a la brasa, olla amb verdures i els dolços, de què destaquem les "descòrregues" (coques d‘ametla i nous). Menció a banda mereixen els bolets dels quals s'hi celebra una mostra que atrau gran quantitat de boletaires. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
També conegut com La Serra dels Garcerans, compta amb un ampli terme i, a banda de paratges com la Cova Santa i la Bandereta, i fonts com Ombria, Andreu, Soles, Gargallo i Ditjós, hi ha un espectacular roure situat a la pineda de la Mola de la Vila. La població es troba molt dispersa en diferents nuclis de població: Serra d'Engalceran, El Brusalet, Les Deveses, Els Ibarsos, La Marina, Els Rosildos, Collet, Els Bancalas i Els Pujols de Dalt. Hi ha deixalles dels períodes paleolític (gravats de l'època al Barranc de la Guitarra), iber (poblat del Castellar) i romà. S'hi ha trobat habitatges del segle VII aC, però és clar que el poble és de fundació musulmana. Fou gairebé l'únic senyoriu laic en època medieval i moderna, en una comarca posseïda per l'orde de Montesa. En 1375 era senyoriu de Guillem de Galcerà, d'on li ve el nom, i en 1512 és el seu senyor Nicolau de Casalduch, qui va atorgar-li una carta pobla el 6 de desembre, que modificava les condicions dels seus pobladors cristians. En el segle XVIII hi apareix com a senyor Bonaventura Vallés de Casalduch, baró de la Pobla Tornesa. La situació del Tossal de la Vila, amb els seus 954 metres d'altitud, atorguen a la Serra d'En Galceran una excepcional visibilitat, com demostra el fet que des d'allí els veïns asseguren que és possible veure fins a 22 municipis de la província de Castelló. És per això que s'interpreta que una de les causes per a la seua ocupació en el passat siga precisament el seu caràcter estratègic. Del seu passat arquitectònic conserva:
. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
El rierol Vive rega els escassos 3,2 km2 de superfície municipal dedicats gairebé en exclusiva als conreus. A la Lloma Forner i als Racons hi ha un poblat iber anterior al segle V aC. Fou ocupat pels cristians en 1233 , i en 1235 era propietat de Balasc d'Alagó (1190-1239), a la mort del qual és donat a l'orde de Calatrava . En 1275, mitjançant permuta amb l'orde, passa a senyoriu d' Artal d'Al agó (¿?-1295) . En 1293 pertany a la Corona i en 1294 al Temple . No coneixem la seua carta pobla, que apareix en 1300. A partir del 1319 pertanyia a l'orde de Montesa. En aquell segle s'arribà a un acord per al pagament del monopoli de forns. La documentació medieval l'anomena també Torre del Domenge, possiblement per ser l'antic domini o reserva senyorial de la batlia de Coves de Vinromà, posteriorment convertit en població. Eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Vilanova d'Alcolea fins el segle XIX. L'economia és bàsicament agrícola: ametla, oliva i garrofa; i ramadera, recolzada per la construcció i els serveis. L' església de Santa Quitèria i l' ermita de la Mare de Déu de la Font són els seus edificis més característics. |
|||||||||||||||
Pàgina web de l'Ajuntament |
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme, de relleu suau, es troba salpicat de sènies, ermites, paratges com el pou Ample o el de Beca, amb llavador i font, o la pineda de la Juncosa, i moltes masies com ara la Pelejana, la Pelejaneta o Montalva, amb el pou del Malvestit. Aquesta disposició geogràfica fa que la població s’hi trobe molt dispersa. Joan Corominas (1905-1997) deia que “verament és la vall blanca, vall alba per excel·lència; la que pot ésser per metaplasme sintàctic”. Àlvar Monferrer (1940) coincideix amb relacionar la toponímia amb el color blanc i ho remunta a la primitiva fundació àrab, quan era una alqueria anomenada Alba. Ja en época cristiana va pertànyer al terme del castell de Vilafamés, del qual era un poblet o masia. Jaume I (1208-1276) donà el lloc al monestir de Benifassà; canviada posteriorment a l'orde de l'Hospital, el seu mestre, Fra Gui de la Gespa, va atorgar carta pobla, en Borriana, el 23 de març del 1264 a 13 famílies de Vilafamés. En 1319 s’incorporà al senyoriu de l'orde de Montesa, en ella fins el segle XIX. En 1343 el rei va vendre la jurisdicció criminal a Montesa i la tornà a recuperar en 1392. Durant tota la seua història estigué sota jurisdicció de Vilafamés, del qual va emancipar-se el 4 de juliol de 1925, convertint-se en municipi independent amb terme propi. L’economia de caire tradicionalment agrícola i ramader, abasta en l’actualitat també la indústria —hi ha un enorme polígon industrial— i, en menor mida, el sector serveis. Compta la Vall d’Alba amb un ric patrimoni religiós, civil i rural, del qual parlarem tot seguit:
De la gastronomia destaca l’olla de verdures i el tombet; de la rebosteria, els pastissos de moniato, de cabell d’àngel i els rotllets d’aiguardent. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
El terme compta, a banda del casc urbà, amb diversos nuclis de població: el Molinet, els Terrers Blancs, la Coloma, i els masos d'Abat, on s’han trobat soterraments humans i aixovars funeraris; Carruano, En Ramona, En Rieres i Calduch. Moltes són les rutes excursionistes que es poden gaudir: la dels molins, la de la Valltorta, amb les pintures rupestres de la cova Saltadora, amb la famosa imatge de l'arquer, declarades Patrimoni de la Humanitat; del Tossal Gros, Ametlers, Garrofers, Vaqueres. També és interessant el paratge de la Moreria. Els àrabs l'anomenaven Sidi Abin Romà, els romans Vincens Romanus una mescla d'ambdues denominacions donaria el topònim Vinromà que coneixem, i que en època de la conquista cristiana era Avinromà. El seu primer poblament data de 6.000 anys aC, al barranc de la Valltorta. Del bronze hi ha diversos assentaments ibers: les Coves del Mas de l'Abat, , la Moreria, el Molí del Consell, d’on procedeix el famós casc de plata, i els Tossalets, on es va trobar un fragment de làpida, i on hi ha també moltes restes romanes, l'ocupació dels quals es remunta a la primera meitat del segle III. Fou la capçalera de la batlia que duia el seu nom, formada per Albocàsser, La Salzedella, Vilanova d'Alcolea, Tírig, La Serratella i La Torre dels Domenges. L'11 de maig de 1235 Jaume I (1208-1276) donà el terme a Balasc d'Alagón (1190-1235), i abans del 1243 passà a l'orde de Calatrava. El 1275 canviaren el lloc a Artal d'Alagon (¿?-1295), qui va donar carta pobla a Mateu Huguet i d'altres; Artal va mantenir el senyoriu fins 1293 quan li va ser embargat per Jaume II (1267-1327). Aquest tornà a canviar-lo el 1294 en favor de l'orde del Temple, i el 1319 li fou assignat a la de Montesa. En 1347 va formar part de la Unió contra Pere IV (1319-1387) per la qual cosa fou castigada al pagament de “ 37.000 sous pels crims de la detestable Confederació i Unió malvada”. El 1421 s'hi reuniren provisionalment les Corts del Regne. Durant la guerra de Successió va posar-se de part de l'Arxiduc Carles (1685-1740). Per la seua situació geogràfica va ser assetjada en diferents ocasions durant les guerres carlines. La seua població va disminuir dràsticament al llarg del segle XX a causa de l'emigració, principalment cap a la comarca de l'Horta, motivada per raons econòmiques. L'agricultura de secà i les granges d'aviram són la base econòmica del poble, que es complementa amb la ceràmica i el tèxtil. Al típic barri de la Moreria encara es poden observar i visitar alguns dels 17 molins hidràulics del municipi, els quals estimularen l'economia de l'època. Encara queden dempeus sis, del segle XIV, així com part de les seves canonades de recollida d'aigua. De la resta del patrimoni:
Se celebra anualment la Mostra de cocs covarxins, on es poden assaborir cocs i dolços, figues albardades i productes típics de la gastronomia local (embotits, llonganisses i xoriços, patés, botifarres, formatges...). També hi ha tallers organitzats, en què es poden fer pastissets, cocs amb codony, cocs amb mel, prims i farinoses, confitura de moniato, bunyols, ametles rocoses, etc. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
El terme municipal s'estén des de la serra d'Orpesa fins a la mar, i en ell trobem paratges com el mont Bobalar, d'alt interès ecològic, el Far i, sobre tot les magnífiques platges orpesines. Front a les seues costes es troba l'illa del Morro del Gos. Hi ha quatre nuclis de població a banda del casc urbà, La Platja, Les Platgetes, El Balcó i Marina d'Or. Al jaciment arqueològic situat en el Cau d'En Borràs s'han trobat un poblat murat de l'Edat del Bronze, restes iberes i una xicoteta fortalesa musulmana. En Orpesa la Vella s'han trobat restes romanes. En 1103 apareix referenciada com a lloc almoràvit. En 1233 Jaume I (1208-1276) va conquerir el castell i ho cedí a l'orde del Temple. El 1259 recaigué en Ferran Pérez de Pina, en la qual família es mantingué fins finals d'aqueix segle. El 1296 ja hi ès senyor Berenguer Dalmau i després va heretar-la son fill Guillem. Cap el 1330 passà a Guillem Jàver, i el 1350 a Pere de Tous, romanent en aquesta família fins el 1497, any en què va comprar-la Joan de Cervelló, a la mort del qual van heretar-la sons fills. Durant les Germanies l'exèrcit d'Estellès hi fou derrotat pel duc de Sogorb. El 1654 Felip IV (1616-1665) creà el comtat d'Orpesa per a Gerard de Cervelló. El 1589 s'hi donà carta pobla per millorar la situació dels veïns, i una nova en 1609 arran de l'expulsió dels moriscs. Fou lloc de freqüents atacs de pirates barbarescs; per això en el segle XVI es va construir la Torre del Rei a fi de vigilar la costa. En 1811 el francès Suchet (1770-1826) atacà Orpesa i va volar el castell i part de la muralla davant la forta resistència dels orpesins, que abans de rendir-se al francès preferiren fugir per mar. En 1821 passà, per matrimoni, al comte de Fernan Núñez. La principal activitat econòmica és l'explotació turística i el sector de la construcció. El traçat del barri antic és típicament medieval, amb carrers rosts que s'adrecen cap les ruïnes del castell. Del patrimoni orpesí parlem tot seguit:
Els productes del mar i els de l'horta són la base per cuinar tota mena d'arrossos –paella, al forn, caldós, negre, etc.— i la fideuà, i la caragolà que constitueixen la base d'una gustosa gastronomia. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
Es troba en la vall denominada Pla del Moro que forma la rambla de la Viuda i compta amb interessants paratges com ara els llogarets de Correntilla, Mas de Flors, Pla de Lluch, Mas d´Armeles, Mas del Pi, Masianos i Mas de Boeta; els barrancs de la Parra, la Ratxina i el Molí Roig; les fonts del Mas de Moro, de Ros o de la Figuera; la serra de Portell, el tossal de Mollet i el tossal Blanc i l'embassament de Benadresa. Hi ha quatre jaciments arqueològics catalogats: las Pedrizas, de l’Edat del Bronze; Bustalet i Montenegre-El Collet, ibers, i el Mollet, dels segles V a X, de què romanen diverses edificacions i un “castrum”, que formen part del castell de Moró. Al Mas de les Flors hi ha evidències de poblament romà. Tot i això fins el 15 de febrer de 1991, data en què es va publicar en el DOGV la seua independència municipal, sempre ha estat integrat en el terme de Vilafamés, al qual va indissolublement unida la seua història. Des de la dècada dels setanta del segle XX ha esdevingut un nucli ceràmic de gran importància per la influència de L’Alcora i la seua proximitat amb la capital comarcal, Castelló de la Plana. Quant a la part patrimonial citarem:
L'olla, la carn rostida i plats preparats amb el bolet conegut com bolo de garrofera hi són els menjars més apreciats. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
Els paratges més característics del municipi són la platja de Torrenostra, segon nucli de població, i el Parc Natural del Prat, declarat en 1989 espai protegit i inclòs en el conveni RAMSAR de la Unió Europea com una de les zones humides més importants d'Europa. Pel que fa als testimonis d'èpoques remotes cal destacar el descobriment, pel marqués de Villares, d'un grup de monedes romanes de bronze amb una cronologia del 69 al 192 dC i un nombre superior a 200 unitats, de les quals sols es pogueren estudiar menys de la meitat. Jaume I (1208-1276) va conquistar el castell de Miravet, en el terme del qual es trobaria la torre defensiva musulmana que podria ser l'embrió de l'actual Torreblanca; el conqueridor donà, el 27 d'abril de 1225, el castell a en Poncio, bisbe de Tortosa. El 1379 fou saquejada per pirates barbarescs, els quals, segons la tradició, furtaren una custòdia amb l'Hòstia Consagrada, per la qual cosa el gremi de blanquers de la ciutat de València organitzà una expedició a les ordres d'en Jaume de Pertusa que atacà l'Alger el 27 d'agost de 1398 i, després de dos dies de saqueig i incendis, que provocaren la mort de més de mil moros, aconseguí de recuperar-la. Precisament les incursions pirates obligaren a la construcció de tota una línia defensiva al llarg de la costa i, en el cas de Torreblanca, a la construcció de la Torrenostra. El 30 d'agost de 1576 el bisbe de Tortosa, Joan Izquierdo donà carta pobla a 38 famílies. El segle XVII veu ja la consolidació de Torreblanca com a nucli urbà i és freqüent veure-la en plets amb els pobles veïns i amb els senyors territorials per a delimitar el seu territori i obtenir els drets d'explotació dels terrenys; en concret va pledejar amb na Blanca de Cardona --que segons algunes teories va ser qui donà nom al poble: Torre de na Blanca¸ altres teories més recents diuen que el topònim ve de l'església-fortalesa de Sant Francesc, la qual, en temps pretèrits, era anomenada Torre Alba, i que donà nom al llogaret que va crèixer al seu voltant-- pels drets de caça i pesca i per l'amollonament del terme. El segle XVIII hi fou de creixement urbà. Els segles XIX i XX la població lluità pel progrés demanant un embarcador, recolzant les reivindicacions per al creixement de la producció tarongera o intentant construir, en 1935, una carretera turística que unira Orpesa i Peníscola passant per Torrenostra. Malgrat tot la despoblació és imparable fins els seixanta del segle passat en què amb l'arribada del turisme massiu hi ha una clara recuperació demogràfica i la consolidació de Torrenostra com a lloc turístic. L'economia descansa en dos pilars fonamentals: la taronja i el turisme i es complementa amb la manufactura dels productes agrícoles, la construcció, l'hostaleria, alguna fàbrica de mobles i unes poques granges. Patrimoni:
Els productes locals: verdures, hortalisses, peix i arròs donen lloc a uns quants plats típics com l'olla torreblanquina o l'empedronat de fesols, i a dolços com el tarró negre, el codony, els pastissos de Sant Antoni i les coques d'ametla i cristines. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
El terme, en què hi ha dos nuclis de població: La Baseta i Vilafamés, fou, fins a començaments del segle passat u dels més grans de les comarques del Nord, però la segregació de La Vall d’Alba (1925) i de Sant Joan de Moró (1990) l’ha reduït considerablement. La rambla de la Viuda, on vessen varis barrancs, travessa el terme, en el qual trobem atractius paisatgístics com la Penya del Corn (729 m.), el Mollet (704 m.), el Montnegre (640 m) o la Balaguera, en el cim del qual hi ha un jaciment iber, en la serra de Vilafamés (o de les Conteses); i la Font de les Piques, la Cova de Bolimini, Mont Estepar, Font de la Penella, Font de la Triciola, el Clot, la Matxucadora i, en el casc urbà, la Roca Grossa. El poblador més antic de Vilafamés és un denominat homo erectus vilafamensis que va viure en 120000-80000 aC a la Cova de Dalt del Tossal de la Font. A la Cova Matutano i a la Font del Salce hi ha restes del 13000 aC. Les pintures de l'Abric del Castell ens remeten a l'Eneolític i també hi ha diversos jaciments ibers (el Racó de la Rata, la Balaguera), romans i musulmans. Avilahameç, Beni-Hamez o ABeniffamez són denominacions musulmanes del lloc que va ser conquistat després de 1233 per les tropes reials, i donada a poblar el 30 d'agost del 1241 a Guillem Ramon de Viella, Domenec Ballester, A. Cabrera i d'altres a fur de Saragossa; aquesta donació fou confirmada pel propi Jaume I (1208-1276) el 21 de febrer de 1242. Cap el 1264 passà a poder dels santjoanistes, sota el qual senyoriu va romandre fins el 3 de desembre de 1317 que va passar a l'orde de Montesa per extinció de la de Sant Joan de l'Hospital. En 1393 Joan I (1350-1396) va concedir-li el dret de fer i ordenar tot tipus d'establiments. En les Corts Generals de 1403 Martí I (1356-1410) va concedir al mestre de l'orde el mer i mixt imperi la qual cosa provocà, en 1404, la protesta del Consell. Fou unionista i agermanada, en contra del seu senyor, el Mestre. En 1519 Carles I (1500-1558) va prometre no separar de la Corona la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi de la vila. Contra la pròpia orde de Montesa es tornaria a enfrontar el consistori de Vilafamés l'any 1635, quan es va sol·licitar a la Santa Seu la compra de la jurisdicció alfonsina, incorporant-se des d'aleshores al Patrimoni Reial, malgrat que Montesa es reserva algunes primícies i el dret d'habitació del castell. Durant les guerres carlines del XIX Vilafamés fou escenari en repetides ocasions de les escaramusses hagudes entre isabelins i les tropes comandades per Cabrera (1806-1877), Serrador i Forcadell, els quals intentaren en 1837 i 1838 en múltiples ocasions ocupar la vila sense èxit. L'agricultura de secà, la indústria taulellera i una certa activitat turística tiren de l'economia local. Rehabilitat el seu casc urbà ––de traça islàmica en la part alta, coneguda com El Quartijo, i més rectilini en la de baix–– en la dècada dels seixanta, la vila compta, des del 1972, amb un Museu d'Art Contemporani que ha aconseguit reunir una gran mostra de la plàstica actual, instal·lat en un interessant edifici, de finals del segle XV, que fou palau del Batle. De la resta del patrimoni vilafamesí parlem tot seguit:
La vida cultural de Vilafamés és rica: a banda del Museu d'Art Contemporani, hi ha les cites anuals de Tardor Cultural, amb el seu Cicle de Música Antiga, i el Curs Internacional de Guitarra, que en 2013 ha celebrat la seua 15ª edició. Quant els àpats: tombet, olla, carns I embotits a la brasa tot això amanit amb l'oli d'oliva del terreny i el bon vi que s'hi elabora amb raïm macabeu. |
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
El municipi és ric en aigües: podem trobar-hi el barranc de la Font Roja on naix el brollador homònim; el mas de Calaf, també amb brollador; i les fonts de la Carrasqueta, de la Vila, de Puig Pedró, dels Terrers, etc. La població ocupa, a banda del casc urbà, nombroses masies com ara el Mas de Calaf i els Pasqualets. Al Puig Pedró hi ha assentaments ibers. En 1992, a la partida de l'Hostalot va descobrir-se el jaciment romà d'Ildum; dels romans també s'han fet troballes als Gatells i al Mas del Senyor. Els àrabs aixecaren una petita fortificació que donà lloc a l'actual casc urbà i nom al poble: Al Calaf, que significa “xicotet castell”. Els cristians l'ocuparen l'11 de maig de 1235 i l'adscriviren a la batllia de Coves de Vinromà. Des d'aqueix moment va pertànyer al senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239), qui li va atorgar carta pobla en 1237; a la seua mort passà a l'orde de Calatrava de la qual va rebre nova carta pobla. El 1275 passà al senyoriu d'Artal d'Alagon (¿?-1295), i el 1294, el rei Jaume II (1267-1327)va canviar-la a l'orde del Temple, que va adherir-la al castell de Peníscola. Fou en aquesta època quan adquirí el nom de Vilanova d'Alcolea. Després de la desaparició del Temple, el 1319 va passar a mans de l'orde de Montesa. El 1324 va canviar el seu fur aragonès al de València. En el segle XVI va pertànyer al duc de Sogorb. Recentment ha estat instal·lat al terme el polèmic Aeroport de Castelló. Ramaderia porquina i avícola i el tradicional conreu del secà i, d'un temps ençà, els cítrics tiren del carro de l'economia vilanovina. De patrimoni parlant podem citar:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|