S'han trobat deixalles d'haver estat poblat el seu terme des del Paleolític Superior, hi han aparegut també deixalles de relatiu interès del període mesolític i del bronze, així com una necròpolis de l'Edat del Ferro i una altra de la cultura ibèrica. Això no obstant, el seu emplaçament actual és d'origen musulmà, i en aquesta època fou una plaça d'alguna importància. D'aleshores data un castell, emplaçat junt al riu Millars, del qual a penes si es conserven deixalles. Les tropes de Jaume I la conqueririen l'any 1.234. Tres anys després hom donaria carta de població segons els principis dels Furs d'Aragó. Jaume I va concedir-li el senyoriu al bisbe de Tortosa per un privilegi del 1.312. La proximitat del riu Millars va propiciar, ja des de l'època musulmana, una florent agricultura. Malgrat això, l'aprofitament de llurs aigües va originar innombrables plets amb els pobles veïns, motiu pel qual el 1.616 es va construir una canal per a dur l'aigua a la població. A mitjan segle XIX s'hi conreaven moreres, tarongers, oliveres i altres arbres fruitals. Des de principis de segle, el taronger ha anat guanyant terreny, arribant a ocupar actualment el 75 % de les terres conreades. Encara que els darrers anys ha hagut una certa industrialització, l'activitat econòmica principal continua sent l'agricultura. La prosperitat del terreny ha estat una de les causes determinants de la seua sempre creixent demografia, i la seua població ha augmentat el s. XX  en més del 100%. D'aquesta manera, dels 7.076 habitants (almassorins) que tenia l'any 1.900 es passà als 16.318 en 1.994, en un terme de 33 qm2. 

    Benicàssim o Binicassi està un poc apartat de la costa, enmig del pla que s'estén des de la base de la serra de les Palmes a la mar. Primitivament va estar emplaçat al peu de les agulles de Santa Àgueda, i fou traslladat al seu actual emplaçament en el segle XVIII, quan encara pertanyia al municipi de Castelló de la Plana, del qual va ser segregat definitivament a principis del XIX. Encara que el seu terme conserve vestigis poblacionals que es remunten a l'Edat dels Metalls, com a nucli municipal, Benicàssim és una creació relativament recent. Les incursions barbaresques, que hi arranquen dels segles XIV i XV i s'agreugen en el segle XVI, van fer que aquests paratges restaren pràcticament despoblats, Benicàssim passà per diverses mans, des que Joan II, a mitjan segle XV, traspassara la propietat de Montornés, castell matriu, al seu vice-canceller Joan Pagú. El 1.515 passà als Casalduch, agreujant-se per aquests anys la inseguretat del lloc. Vidant de Casalduch concedí carta de població el 9 de setembre del 1.603, en un intent d'assentar nous pobladors, procedents en la seua majoria de les terres interiors del Maestrat. En la segona meitat del segle XVIII, i gràcies a la pròcer obra de Francesc Pérez Bayer, es consolida el nucli poblacional, la qual estructura urbana es trama al voltant de la bella església manada edificar entre el 1.679 i el 1.773 pel dit benefactor. De precària economia, perquè les terres del seu terme no són excessivament aprofitables (aquest fet ja el va destacar Cavanilles en les seues Observacions), les antany rendibles garroferes, oliveres i raïm, han anat donant pas de manera progressiva al seu reemplaçament pel taronger, allà on és possible el regadiu. Però el tret distintiu d'aquest municipi en el segle XX ha estat la radical transformació del seu paisatge, sobre tot arran del boom turístic dels anys seixanta. Malgrat tot, cap assenyalar que las Villas de Benicàssim, van ser pioneres en el turisme d'estiu, havent-se iniciat la seua construcció durant les dues darreres dècades del passat segle. Així s'ha passat d'aquells pocs habitants dels segles XVI-XVII a una ciutat nova, que en determinades èpoques de l'any arriba a ultrapassar els cent mil habitants, la qual cosa equival a considerar Benicàssim com el segon centre turístic valencià, darrere Benidorm, transformat, tanmateix, en ciutat recanvi per als castellonencs, que són propietaris d'un 80% de la infraestructura en viles i apartaments. Segons Madoz, comptava Benicàssim amb 47 cases l'any 1,845, augmentades a 162 l'any 1.860. El 1.910 tenia 1.533 habitants, xifra que s'ha incrementat sensiblement a partir dels anys 60, conseqüència de la fort immigració atraïda pel fenomen turístic. En el cens de 1.994 s'hi comptabilitzen 8.405 binicassuts. Al seu terme, de 36,4 qm2, hi ha la Serralada de les Palmes, el qual indret més conegut és el Desert de les Palmes, així nomenat per haver-hi un convent carmelità, que es remunta al 1.694, i al voltant del qual hi ha diverses ermites, com ara la del Naixement i la de Santa Teresa, que és la millor conservada actualment. La congregació d'aquest convent fou l'única de tot l'estat que no va ser exclaustrada quan la desamortització, com a premi a l'ajut prestat pels frares en l'epidèmia de còlera del 1.834. Actualment és un punt de visita turística, on hom pot tastar el famós Licor Carmelità que ells mateixos fabriquen.

     El vell poblament de Borriol està testimoniat per nombroses restes arqueològiques, entre d'elles les pintures rupestres trobades a la partida de l'Albaroc. Del pas de la via Augusta romana hi roman un miliari que es conserva en un jardí públic del poble. Les deixalles del castell s'aixequen sobre una roca que domina el nucli urbà. De l'antic recinte emmurallat roman una porta. Borriol va rebre carta de població de Jaume I el 1.250; fou lloc de senyoriu que passà per diferents mans, com ara les del bisbe de Tortosa; les famílies Boïl, Tous, Casalduch, etc. La seua població estigué constituïda fonamentalment per famílies musulmanes fins l'expulsió dels moriscos el 1.609. La seua proximitat amb Castelló, on els moriscos de Borriol posseïren i conrearen terres, l'ha mantingut sempre molt vinculada a la capital de la comarca. El 1.459, el trasllat massiu i aveïnament de moros a Castelló va originar un plet amb n'Antoni de Tous. La seua població, en el cens de 1.994, era de 2.906 habitants (borriolencs) i el seu terme de 62,1 qm2.

         Conserva un conegut arc de l'època romana, al voltant del qual existeixen diverses llegendes, situat en l'antiga Via Augusta, en la partida cridada Pla de l'Arc. Fou una alqueria musulmana que amb tot el terme dels antics castells de Miravet i Zúfera, va ser donada per Jaume I al bisbe de Tortosa, en el qual senyoriu es va mantenir fins el segle XIX. El 1.243 el bisbe Pons de Torrelles li concedí una carta pobla. Foren molt freqüents els conflictes per pasturatges i conreus amb la veïna Vilafamés. Germana de Foix li donà el dret de fer una fira  de 10 dies en el mes de novembre, i el 1.575 el bisbe Joan Esquerdo li afegí els poblats de Miravet i Albalat. A principis dels setanta tenia poc més de 3.000 habitants (cabanuts), i en 1.994 havia baixat als 2.489. El seu terme és de 131,5 qm2.

            Conquistat el terme de Castelló el 1.233, durant el segle XIII el lloc fou donat a membres de l'alta noblesa -- Nunyo Sancho i Pere de Portugal-- que no arribaren a consolidar la possessió del senyoriu. Des del 1.245 Castelló va passar al Monestir de Sant Vicent de València i el 1.287 aquest, amb totes les seus possessions, al de Poblet. No seria fins el 1.297 quan Jaume II, amb l'ajuda econòmica dels veïns, recuperaria el lloc per a la Corona. Durant aquest primer període es produïren pregones transformacions com a conseqüència de la instauració de la societat feudal. A partir de la concessió de la carta pobla del 1.239, els cristians abandonaren el castell vell per a assentar-se en les terres més fèrtils de la planura, al temps que el poblament es concentrava en l'alqueria de Benirabi, nucli originari de la vila. Paral·lelament a la colonització agrària es desenrotllava el comerç amb la concessió de la fira (1.269) i s'assentaren les bases del municipi segons el model de la ciutat de València (1.284). L'entrada en el tres-cents va suposar noves alienacions a favor de Elionor de Castella i del comte de Trastàmara, però des del 1.366 Castelló romangué definitivament en la Corona. L'expansió iniciada amb la conquesta va continuar durant el segle XIV, de manera que la demografia no va arribar al seu sostre d'un miler de focs fins el 1.350, un nivell que malgrat els daltabaixos catastròfics encara es mantenia als inicis del segle XV. L'ampliació del regadiu, el repartiment de les aigües entre les viles de La Plana (1.346) i el sanejament de les marjals són indicis d'un creixement que va ampliar l'espai conreat de les 8.000-9.000 fanecades del 1.250 a les 27.000 del 1.398. Nogensmenys, a partir del 1.420 s'inicià una crisi demogràfica que va reduir la població a 500 focs durant la segona meitat de la centúria. Aquesta depressió, unida a la contradicció de la producció agrària va repercutir directament en el descens de les rendes reials i dels ingressos d'un municipi que, des de la guerra de Castella, es trobava atenallat per l'endeutament censalista. El pas a l'època moderna tindria lloc sota el signe de la depressió econòmica i d'un creixent intervencionisme reial en la vida municipal que, a partir del 1.446, es va manifestar en la instauració del sistema insaculatori per a la provisió dels càrrecs. Castelló va participar activament en la guerra de les Germanies. Rera la seua derrota a mans del duc de Sogorb, la ciutat va ser saquejada, mentre els líders de la resistència al Maestrat eren empresonats i executats dins dels seus murs. Durant l'època moderna foral Castelló fou la seu d'un lloctinent de governador "ultra uxirem". Les necessitats defensives de la ciutat i del territori de la seua lloctinència de governació degueren ser ateses durant els crítics anys compresos entre el 1.571 i el 1.609. El 1.571 es va construir una torre de defensa en la seua costa i el 1.600 Castelló adquirí 170 mosquets i 30 arcabussos per a armar una companyia de 200 homes que formarien part de la milícia efectiva del Regne de València creada el 1.597. El 1.609, els moriscos expulsats de Castelló no sumaren sinó 35 famílies; la seua població cristiana degué acostar-se aleshores als 5.000 habitants. Els 200 castellonencs membres de la milícia efectiva participaren activament en la campanya contra Catalunya i en la defensa del Regne de València durant el 1.648. D'igual manera que en altres moltes poblacions del Regne, Castelló va mantenir la causa de l'arxiduc Carles, raó per la qual la ciutat fou sotmesa a una imposició de gairebé nou mil lliures decretada pel duc de Berwick. El 1.708 fou designat el primer ajuntament borbònic, seguint el model castellà (Nova Planta) i el 1.709 Castelló passà a ser capçalera d'un co-regiment sota el comandament del coronel Josep Antoni Valdenebro. Durant la dissetena centúria la població de la ciutat ben bé pogué arribar a triplicar-se, en passar de cinc mil a més de quinze mil habitants, raó per la qual les seues muralles degueren enderrocar-se el 1.796. La seua economia descansava sobre una agricultura mixta, en part dedicada a l'agricultura intensiva i comercial de la morera, canya de sucre, fruitals i cànem. Tanmateix, la manufactura tèxtil i la indústria ceràmica es trobaven encastats en sa economia rural i urbana. Dos dies després de la proclamació de Josep I com a rei d'Espanya es produí una important matança de francesos a Castelló (juny, 1.808). El 1.811 la ciutat fou presa pel mariscal Suchet. Cap a finals del 1.811, el famós guerriller franciscà, de malnom el Frare, aconseguiria entrar a Castelló; encara que l'abandonament definitiu de la ciutat per part de les tropes franceses no es va produir fins maig del 1.814. En el context de les guerres carlines, Castelló fou assetjada durant 1.837 per Ramon Cabrera. Després de ser proclamat el cantó de Castalia el 1.873, els carlins no tardaren a tornar a assetjar Castelló (1.874). Durant el segle XIX s'incrementà notablement el conreu d'hortalisses i de fruitals, especialment de la taronja, la producció de la qual s'orientava a l'exportació. L'abastiment de l'Armada afavorí la indústria tèxtil i del cànem de la ciutat i de tota la seua comarca. Com a conseqüència d'això la població castellonenca s'havia duplicat i a començaments del segle XX comptava amb prop de 30.000 habitants. A les primeries del segle XX Castelló es troba pregonament afectat pel clima de tensions socials que viu tota la península. El gran moviment vaguístic dels anys 1.917-1.919 afectà sobremanera la ciutat, tanmateix com les convulsions dels anys 20 i 30 fins l'esclat de la guerra civil. Superades les seqüeles de la guerra civil, Castelló va forjar bona part del seu creixement econòmic en la tradicional exportació taronjera, en una cada vegada més puixant producció que es reexpedeix vers València, Barcelona i el País Basc, sobre una indústria ceràmica --rajoles, taulells-- que comença a primar l'experimentació i el disseny, la indústria química, les construccions mecàniques i, en menor mesura, sobre la indústria del moble i el sector terciari lligat al turisme. Durant la present centúria la població ha arribat a triplicar-se respecte a les xifres de principis de segle, assolint els 139.094 habitants (castellonencs) en 1.981, un important contingent dels quals es concentren en el Grau de Castelló. El seu terme compta amb 107,5 qm2. Front a les costes castellonenques trobem: Illa Grossa o Columbret Gran, Bergantí o Carallot, Ferrera, Foradada, Senyoreta, Mascarat, Llop, Méndez Núñez, Espinosa, Navarrete i Churruca, totes elles són les illes que composen les Columbretes, parc natural que és una important reserva natural del nostre País. 

         Fou la capçalera de la bailia que duia el seu nom, formada per Albocàsser, La Salzedella, Vilanova d'Alcolea, Tírig, La Serratella i La Torre dels Domenges. El 1.235 Jaume I donà el terme a Balasc d'Alagón, i abans del 1.243 passà a l'orde de Calatrava. El 1.275 canviaren el lloc a Artal d'Alagó, qui va mantenir el senyoriu fins 1.293 quan li va ser embargat per Jaume II. Aquest tornà a canviar el senyoriu el 1.294 en favor de l'orde del Temple, i el 1.319 li fou assignat a la de Montesa. Tingué diferents cartes pobla dels diversos senyors, però només és coneguda la del 1.281. El 1.421 s'hi reuniren provisionalment les Corts del Regne. La seua població ha anat disminuint progressivament al llarg del segle XX a causa de l'emigració, motivada per raons econòmiques. Així, dels 4.380 habitants (covarxins) que tenia en 1.900, només conservava 1.854 en 1.994, repartits per un terme de 136.8 qm2.

           També coneguda com Oropesa. Fou donada ja el 1.149 a l'orde de Sant Joan de l'Hospital. El 1.259 la canvien a Ferran Pérez de Pina, en la qual família es manté fins finals de segle. El 1.296 ja es senyor Berenguer Dalmau i, després va heretar-la son fill Guillem. Cap el 1.330 passà a Guillem Jàver, i el 1.350 era el seu senyor Pere de Tous, romanent en aquesta família fins finals del segle XV. El 1.497 va comprar-la Joan de Cervelló i la van heretar sons fills; el 1.654 Felip IV crea el títol de comte de Gerard de Cervelló, fent-los grandes de España el 1.727. Per matrimoni passa el 1.821 als comtes de Fernán-Núñez. Població de cristians, fou lloc de freqüents atacs de pirates barbarescs; per això en el segle XVI es va construir la Torre del Rei a fi de vigilar la costa. Durant les Germanies, ací fou derrotat l'exèrcit d'Estellés a mans del duc de Sogorb. El 1.589 es donà carta pobla per a millorar la situació dels veïns, i una nova el 1.609. En octubre del 1.811 hi hagué una fort resistència contra la conquesta del lloc pel exèrcit francés del Mariscal Suchet, sent destruït el castell. La seua denominació és durant els segles XIX i XX, d'un continu creixement: 856 habitants (orpesins) en 1.900 i 2.671 en 1.994. Front a les seues costes trobem l'illa del Morro del Gos. Té un terme de 26,6 qm2.

              Al seu terme municipal s'han trobat importants deixalles del Paleolític (la Cova Negra) i posteriors. Tot i que no s'ha pogut confirmar, es creu que el seu origen arranca d'una venda o posada de la calçada romana que la creuava. Va formar part de les propietats de Ximén Pérez d'Arenós, qui posseïa el senyoriu del castell de Borriol. Fou el centre de la nomenada baronia de la Pobla Tornesa, que el 1.515 fou comprada pels Casalduc. El 1.701 pertanyia a Miquela Muñoz, a qui succeí sa filla Isabel, que es va casar amb Manel Valles i Pallarés, els quals descendents mantingueren la baronia. Els 901 habitants (poblatins) que arribà a tenir en 1.900, s'havien convertit en 526 en 1.994. El seu terme abasta els 25,9 qm2.

      O La Serra de Garcerans. Fou gairebé l'únic senyoriu laic en època medieval i moderna en una comarca posseïda per l'orde de Montesa. En 1.375 era senyoriu de Guillem de Galcerà, d'on li ve el nom, i en 1.512 és el seu senyor Nicolau de Casalduch, qui va atorgar-li una carta pobla el 6 de desembre, que modificava les condicions dels seus pobladors cristians. En el segle XVIII és senyor Bonaventura Vallés de Casalduch, baró de la Pobla Tornesa. El 1.646 tenia uns 260 habitants, que s'havien convertit en 700 el 1.794. Aquesta tendència de la seua demografia es manté durant tot el segle XX, arribant a abastar els 2.688 habitants el 1.910. A partir d'aquesta data, decreixerà: 2.032 habitants (serratins) en 1.950 i 1.133 en 1.994. El terme municipal és de 82,9 qm2.

        O Torre d'En Domènec. Va formar part històricament de la batlia de Coves de Vinromà, i a partir del 1.319 pertanyia a l'orde de Montesa. La documentació medieval l'anomena també Torre del Domenge, possiblement per ser l'antic domini o reserva senyorial de Coves de Vinromà, posteriorment convertit en població. No coneixem la seua carta pobla, que apareix en 1.300. En aquell segle s'arribà a un acord per al pagament del monopoli de forns. Eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Vilanova d'Alcoleja fins el segle XIX. En 1.646 tenia uns 20 habitants (torratins); uns 180 en 1.794 ; 549 en 1.900 i 274 en 1.994. El terme és de 3,2 qm2.

      Conquerida per Jaume I i repoblada per cristians. El 1.379 sou saquejada per pirates barbarescs, quins, segons la tradició, furtaren una custòdia amb l'Hòstia Consagrada, per la qual cosa el gremi de blanquers de la ciutat de València organitzà una expedició a les ordres d'en Jaume de Pertusa que atacà l'Alger i aconseguí de recuperar-la. Durant les guerres carlines fou escenari de forts enfrontaments bèl·lics. El seu topònim deriva de la torre que hi tingué na Blanca, i que coincidiria amb la que avui du el nom de torre del Marqués. Cal destacar el descobriment, pel marqués de Villares, d'un grup de monedes romanes de bronze amb una cronologia del 69 al 192 d.C. i un nombre superior a 200 unitats, de les quals sols es pogueren estudiar menys de la meitat. La seua població en 1.994 abastava els 4.653 torreblanquins, repartits en un terme de 30 qm2.

         Històricament va pertànyer al terme del castell de Vilafamés, del qual era un poblet o masia. Canviada a l'orde de l'Hospital, el seu lloctinent del maestre va atorgar carta pobla el 23 de març del 1.264. En 1.319 hom incorporà al senyoriu de l'orde de Montesa, mantenint-se en ell fins el segle passat. En 1.343 el rei va vendre la jurisdicció criminal a Montesa i la tornà a recuperar en 1.392. Va aconseguir convertir-se en municipi independent amb terme propi en l'any 1.925. En 1.911 tenia 538 habitants (valldalbins); en 1.950 n'eren 2.616 i en 1.994 la població ascendia a 1.891. Compta amb un terme municipal de 53 qm2.

      També coneguda com Vilanova d'En Domènec. Històricament va formar part de la batlia de Coves de Vinromà. Cridada Alcolea quan la conquesta, va pertànyer al senyoriu de Balasc d'Alagon i al de l'orde de Calatrava, de la qual va rebre la seua carta pobla el 13 de febrer del 1.245. El 1.275 passà al senyoriu d'Artal d'Alagon, i el 1.294, el rei Jaume II va canviar-la a l'orde del Temple. Després de la desaparició d'aquesta, el 1.319 va passar a mans de l'orde de Montesa fins la seua dissolució en el segle XIX. El 1.324 va canviar el seu fur al de València. En 1.646 tenia uns 200 habitants (vilanovins); 1.071 en 1.850; 2.125 en 1.900 i 697 en 1.994. N'hi ha diverses masies disperses pel terme (65,5 qm2).