Paco González Ramírez ©

Actualitzada 14.11.2016 11:02

Aquesta comarca, de 370 km2, creuada pel riu Túria, que aquí, en temps de Cavanilles, anomenaven Blanco, té el seu tret més característic en que forma una "illa" valenciana en terres de Conca i Terol; separada de la resta del territori per una franja (Santa Cruz de MoyaArcos de las Salinas) de 15 km.

El terreny s'estén entre les valls dels rius Ebrón i Boilgues, afluents del Túria, i és molt esquerp. Al nord s'endinsa en la serra de Javalambre amb el Calderón (o alt de las Barracas) que, amb els seus 1.839 m, és la major altura del País, i el Gavilán(1.747 m). Per l'oest abasta els darrers estreps del Montes Universales, amb la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) fita limítrofa dels antics regnes d'Aragó, Castella i València. La serra de Tortajada alberga els bosc de savines més important de les nostres terres. L'altitud mitjana (825 m) presenta hiverns freds (9,1ºC) i estius molt agradables (20,8ºC).

 

 

EL RACÓ D'ADEMÚS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Atenent a raons d'utilitat pública, en la divisió territorial decretada en 1810 per Josep I, s'assignava el Racó d'Ademús a la Prefectura de Terol. Per idèntic motiu, en la de 1822, dissenyada per Felipe Bauzá (1764-1834) i José Agustín de Larramendi (1765-1840), el Racó d’Ademús passava també a la província de Terol. Cap d'elles es va portar a terme: la primera, per l'efímer del regnat del germà de Napoleó Bonapart (1769-1821); la segona per causa anàloga: a l'abril de 1823 ocupava de nou el tron Ferran VII (1784-1833) amb ajuda dels "Cent mil Fills de San Lluís". L’1 d'octubre revocava l'acordat durant l'anterior període liberal: Trienni Constitucional (1820-1823). Des d’aleshores ençà, el Racó d’Ademús sempre ha pertangut al País Valencià.

El seu centre i capital comarcal és la població d'Ademús i, a banda dels municipis que conformen la comarca, cal citar-hi les aldees de Arroyo Cerezo --popularment El Royo--, Mas de Jacinto --popularment La Masada--, Val de la Sabina --popularment El Val--, Negrón, SesgaTorre-Alta, Los Santos, Los Mudos, Mas del Olmo i la Cuesta del Rato --popularment El Rato.És la comarca menys poblada del país i la població és permanent regressiva, degut a l'emigració als grans nuclis de Barcelona i València, i també, en l'època en què Altos Hornos de Sagunto fou un dels motors industrials del País Valencià, al Port de Sagunt.

La seua economia, molt deprimida, es basa exclusivament en l'agricultura, amb hortalisses, fruites, pomes sobre tot, i ametles.

El paisatge afavoreix la pràctica del senderisme que, amb la caça i la pesca són els atractius turístics que n'ofereix.

Quant a la gastronomia es basa en els productes locals: caça, pesca, embotits, farinetes de dacsa i blat, olla de poble, etc. Els dolços, basats en tres productes autòctons: la poma espèriega, l'almetla i la mel tenen merescuda fama.

TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL
ADEMÚS
Ademuz
CASES ALTES Casas Altasa
CASES BAIXES Casas Bajas
CASTELLFABIB Castielfabib
LA POBLA DE SANT MIQUEL La Puebla de San MIguel
TORRE BAIXA Torrebaja
VALLANCA Vallanca

ADEMÚS
ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
660 m
100,40 km2
--
1.195
1.258
Ademusser/a

Al seu terme hi ha l'alt de las Monjas de 1.321 m d'altitud. D'Ademús depenen els poblets de Val de la Sabina, Mas del Olmo i Sesga.

S'hi han trobat restes romanes, la qual cosa indica que possiblement aqueix siga el seu origen. Posteriorment fou ocupada pels musulmans fins el 1210 en què Pere II d'Aragó l (1177-1213) la conquesta. Torna a mans àrabs i, definitivament, passa a ser cristiana en 1259 quan Jaume I (1208-1276) la reconquesta i anomenà Ademús i Castellfabib vil·les de reialenc, es a dir, dependents directament de la Corona. L'orde de Montesa va establir-hi, en 1319, una comanda malgrat que aleshores encara no hi havia jurisdicció. El 1656 un fort terratrèmol va enderrocar l'església i més de quaranta cases. Fou testimoni, durant les guerres carlines, d'importants enfrontaments entre la partida del Serrador (1792-1844) i l'exèrcit, i fou ocupada en diverses ocasions pel pretendent. Aleshores es van reconstruir els castells d'Ademús i Castielfabib en defensa dels drets al tron d'Isabel II (1830-1904)

La seua economia és bàsicament agrícola; produeix, com la resta de la comarca, ametles i pomes. Està adquirint un prometedor desenvolupament el conreu de plantes aromàtiques, molt arrelades en aquesta comarca. La indústria queda reduïda a l'elaboració dels productes necessaris per a la subsistència diària: pa, carn, embotits, etc., tot i que alguna d'elles (càrnica i torronera) exporten els seus productes a diverses capitals. El comerç es troba bastant desenvolupat a Ademús, on van a proveir-se gents d'altres poblacions del Racó.

Ademús és la capital de la comarca, i d’ella ha pres nom el Racó, illa valenciana situada entre Aragó i Castella-la Manxa. Es troba en la marge dreta del riu Túria, emplaçada escalonadament en els pronunciats vessants de la muntanya dels Zafranares. A causa de això, aquest bonic poble té una característica peculiar: llargs i estrets carrers en pendent, que es comuniquen entre ells per carrerons, i carrers més estrets, molts d'ells escalonats, mentre les cases semblen sobreposar-se les unes a les altres, formant una estampa característica. Caminant pels seus carrers, de seguida notem l’aroma de poble de muntanya, sentim l'aire pur i net barrejant-se amb l'olor de la fusta cremada en les xemeneies que d'alguna manera ens acull i ens fa sentir acollits. . En el centre de la població podrem trobar la plaça de l'església, coneguda com “el Rabal”, centre neuràlgic de les festes. Els monuments més importants són:

  • Ermita de la Mare de Dèu de l'Horta, romànica del segle XIII, amb una singular espadanya de dues columnes. És una joia del nostre patrimoni que necessita urgent rehabilitació.
  • Església de Sant Pere i Sant Pau, bastida sobre els enderrocs d’una anterior (abatuda pel terratrèmol de 1656), que té una torre quadrangular amb escala doble. S'hi conserva una taula de la Mare de Déu de la Llet, del segle XIV.
  • Castell. D'origen desconegut però refortificat en època musulmana. La seua famosa creu desaparegué sense que s'haja tornat a saber res del seu parador. Es troba en avançat procés de destrucció
    Plaça de l'Ajuntament, al voltant de la qual podem observar diverses cases antigues amb unes belles balconades artesanals.Ermita de Santa Bàrbara. Conten que ací es trobava la Cruz que chilla, la qual era col·locada en un pilar de pedra per l'ermitana en dies de pluja, i quan la tempesta portava pedra, la creu “cridava”.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASES ALTES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
936 m
15,90 km2
1.214
157
180
Casalter/a

Situat a la vora dreta del Túria compta amb un molt muntanyós on cap destacar el Puntal del Sordo (1.001 m), la Loma Lorente (1.047 m.), el Resillo (1.022 m), el Peñasco (1.206 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre Corella(1.136 m). Aquesta orografia depara força paratges interessants com ara: la Muela de Casas Altas, el Gazapo, l' Umbria Negra, el Pinar, la Fresnera o la Ribera; els barrancs de l' Umbria Negra, de la Balsa, dels Tollos; les fonts de Bellido, el naixement de la Balsa,  el Tornajo,  la d' Inarejo, las Clochas; les coves de los Hornos i la Cañada. Hi ha els refugis de temps de la guerra, alguns d'ells oberts.

El seu origen és musulmà. Fou conquerit, amb la resta de la comarca, pels cristians el 1210, recuperat pels moros i integrat definitivament l’any1259 per part de Jaume I (1208-1276), en el Regne de València. El seu primer nom va ser Casas Altas del Río. El 10 de març de 1772, l'església abasta la categoria de vicaria i la independència de la d'Ademús; de la qual localitat fou poblet fins el 5 d'octubre de l'any 1845 en què es va convertir en municipi independent; el 25 de juliol de 1879 l'ajuntament proposa al de Cases Baixes fer una petició conjunta a les diputacions de Terol i València per tal d'afegir-se a Aragó i intentar així una millora en les seues economies; el 21 de març de 1881 proposa a Cases Baixes la fusió en un d'ambdós municipis. Cap de les dues propostes no va prosperar; en 1885-86 una epidèmia de còlera va afectar greument la demografia. Fins les primeries del segle XX va mantenir una població estable però durant aqueix segle ha entrat en greu procés d'abandonament.

Com a monument més important hi ha l'esglèsia de la Santíssima Trinitat, neoclàssica, del segle XVIII, recentment restaurada. Trobem també mostres d'arquitectura popular, pallers, llavadors, barraques de pedra i cases típiques de la zona.

Viu de l'agricultura i la seua producció principal és el sègol, la dacsa i les hortalisses.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASES BAIXES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
900 m
22,60 km2
703
286
234
Casabaixer/a

S'ubica a la marge dreta del Túria, que travessa el terme a l'igual que les rambles del barranc Hondo, la de Benarraizo riu Sesga i el barranc del Cerrado. El seu terme ofereix interessants paratges naturals com ara el Pozo Salao, brollador d'aigua salada, la Chopera del Molinoo las Cambretas i moltes fonts com ara, Armajal, Cañota, Covatillas, Pozuelo o Fuente Vieja on hi ha un llavador. Les principals altures són el Puntal del Peloto (1.264 m), La Somera (981 m), Peña Alta (1057 m), Pino Cacho (1083 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre de la Molatilla (1045 m).

Cavanilles (1745-1804) l'anomena Casas Baxas i Madoz (1806-1870), Casas del Río Bajas. De fundació musulmana, fou conquerida pels cristians el 1210, amb la resta del Racó i, desprès de tornar a mans àrabs, integrada en el Regne de València per Jaume I (1208-1276) el 1259; en 1745 obté l’autonomia eclesiàstica i el 5 de juny de 1838 va independitzar-se d'Ademús, del que era aldea. Com la resta de la comarca es troba immersa en un greu procés de despoblació, fins el 1900 la tendència demogràfica era a l'alça, però a partir de 1930 la davallada és imparable deguda a la immigració cap a Sagunt, València i Barcelona.

Al seu interessant casc antic trobem una bona representació de l'arquitectura tradicional de la zona. També hi ha al terme una xarxa de pallers i la Barraca Grande, interessant edificació rural. Els monuments més ressenyables són el Molino del Agua, edifici del XVIII que ha estar recentment restaurat i on pot veure's el funcionament d'aquests molins que hi havia arreu en altres temps i l'església de sant Salvador aixecada en segle XIX i restaurada en 1996.

L’economia es basa en l'agricultura i els seus principals productes són les pomes, les olives i les ametles. També hi ha alguna activitat ramadera.

El plat típic són las gachas,i també el guisat amb creïlles, fesols, card i porc; els migotes, les almortas, els gaspatxos, les pilotes de sant Anton i, de dolç, mona de pasqua, rotllos d'anís i magdalenes.

Cal esmentar, pel que tenen d'entranyables, les festes de sant Anton en què diferents grups de veïns passen la nit del 17 de gener al voltant de les seues fogueres cantant, torrant carn i bebent vi.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


CASTELLFABIB

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
927 m
106,30 km2
2.393
519
301
Castieler/a

És el poble més septentrional del Racó, s’assenta sobre la vessant del mont Fabio, en la marge dreta de l'Ebron(afluent del Túria). Al seu terme hi ha la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m), on convergeixen els antics regnes de València, Castella i Aragó; el Cabezo (1.446 m); també s'hi troben el llogarets d'Arroyo Cerezo, Cuesta del Rato, Mas de los Mudos, Mas de Jacinto i Los Santos i els paratges de l'Hontanar i Val del Agua.

En març de 2014 van ser descobertes, en la lloma d’Abril un conjunt de cinc pintures rupestres (tres humanes i dos d’animals), datades en el segle V aC, que podria ser la primera pista d’un complex més important de pintures rupestres al Racó d’Ademús. Hi ha troballes iberes en la necròpoli de la Nava i en el jaciment de la Vila Vella. El seu origen es troba en el Castellum Flavii, d'origen romà, que fou ampliat i reedificat pels àrabs ( Castil-al-Habib “castell de l'amic”). En 1179 és afegit a València pel tractat de Cazola; el 1210, Pere II (1177-1213) el conquesta; torna a mans musulmanes fins que Jaume I (1208-1276) el reconquesta i cedeix els delmes a l'orde del Temple; en 1273 el tractat d'Almizra confirma la pertinença al regne de València. Al segle XIII tenia vot a les Corts Valencianes. El 1304 el rei Jaume II (1267-1327) va posar-lo, junt amb Ademús, com a garantia del préstec que va rebre de Gil Ruiz de Lihori. El 1319 desaparegué l'orde del Temple i els delmes passaren a la de Montesa, la qual hi constituí la baronia de Castielfabib formada pel territori del Racó. Durant el segle XIV els castellans intentaren, en diverses ocasions, conquistar-lo però fracassaren. Quan l'ocupació francesa va servir de presó i comandància. A les primeries del XIX se li segregaren Torre Alta i Torre Baixa; durant les guerres carlines fou hospital de sang en la segona i fortificada pels carlins en la tercera. Els efectes de la guerra de 1936-1939 van ser dramàtics a Castellfabib per trobar-se en zona republicana i ser zona fronterera.

A partir del 1900, com la resta del Racó, va entrar en un procés d'immigració que l'ha dut a perdre més del 85% dels seus habitants. L'economia se sustenta en l'agricultura: ametla, cereals, vinya i, sobre tot, la poma esperiega; la ramaderia està representada per uns 7000 caps de bestiar llanar. Hi ha una incipient indústria hostalera basada en l'explotació dels recursos paisatgístics pel turisme rural.

Els seus monuments més destacables són:

  • La fortalesa, la història de la qual és la del poble.
  • L'església de la Verge dels Àngels, bastida sobre antigues dependències de la fortalesa en el segle XIII és, possiblement, l’església més antiga del País.

  • Ambdues edificacions es troben en la quarta planta d’allò que fóra la fortalesa original, ––per sota d'elles hi ha vivendes–– i formen un conjunt arquitectònic que necessita ràpida intervenció restauradora ja que el seu estat de conservació és lamentable.

  • Trossos de l'antiga muralla, que formen part de edificacions més modernes. I tres torres de vigilància.
  • Ruïnes del convent agustinià de sant Guillem del segle XIV.
  • Ermita Verge de Gràcia.
  • Sant Joaquim i santa Anna d' Arroyo Cerezo, Segle XVIII.
  • Sant Sebastià del Mas de Jacinto.

Cal remarcar, com a detall etnològic, que en algunes festivitats importants es manté el costum medieval de giravoltar la campana Guillermina ––així anomenada en honor de sant Guillem, patró de la localitat–– amb algú jove del poble abraçat de peus i mans a ella.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA POBLA DE SANT MIQUEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
1.000 m
63,60 km2
377
81
75
Poblà/ana

La Pobla de Sant Miquel és el poble més menut del País Valencià. Forma part del Parc Natural del mateix nom, que engloba també els municipis de Cases Altes, Cases Baixes i Ademús, i té declarades sis microreserves de flora. Dins del parc hi ha sabines Albars, carrascars i la major població de teixos de les comarques centrals. Al seu terme, força muntanyós, hi ha l'alt de las Barracas, també conegut com Calderón, que amb els seus 1.839 és el sostre del nostre territori, el Gavilán (1.747 m) i el Tortajada (1.541 m).

S'hi han trobat deixalles ibèriques a la loma de Valuenga, però la seua fundació és més moderna. Va pertànyer a la corona, tot i que l'orde de Montesa percebia alguns drets dels seus fruits. Posteriorment la seua jurisdicció passà a Miguel Rico. Carles III (1716-1788) atorgà privilegis per incrementar la seua exigua població. Durant les guerres carlistes hagué de patir atacs dels guerrillers.

Monumentalment cal destacar:

  • L’església parroquial és del XVIII i dedicada a Sant Miquel arcàngel.
  • L'ermita de la Puríssima.
  • L'ermita de sant Roc amb curiós porxo y nau única.
  • Museu etnològic El Cubo format per u dels nou cups (en castellà, llengua parlada al municipi, cubos o lagares,) on es visita una col·lecció temàtica sobre el vi; i la Casa del cirugià-barber, que és la part dedicada als costums i oficis del poble.

Viu de l'agricultura, fonamentalment: cereals, raïm i hortalisses.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORRE BAIXA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
760 m
4,70 km2
898
447
455
Torrebaixer/a

El seu diminut terme veu, en el paratge conegut com Las Ajuntas la confluència del Túria i el seu afluent, l'Ebrón. El terreny es pràcticament pla malgrat trobar-se voltat de muntanyes de gran altitud i els paratges pintorescs, degut a l'escassa superfície municipal, no hi abunden; si de cas podríem citar la pineda del Montecillo i les vegues del Rento, vora la marge dreta del Túria i el Otro Lado, vora la marge esquerra. El que si abunden són les fonts com ara la de los Pobres, la de la Estrella i algunes més ja dintre del casc urbà.

L'únic vestigi conegut de la seua ocupació per l'home és un got de boca quadrada datat en el Neolític o en l'època més antiga de l'Eneolític; la seua importància radica en què aquest tipus de peces són molt escasses a la península en la Prehistòria. En l'època medieval era coneguda com Torre d'Orxeta i pertanyia al baró d'Andilla; però a les primeries del segle XVI canvià de nom i apareix com Aldea de Castellfabib, població a què pertanyia sota senyoriu de Dídac Ruiz de Castilblanque. Després de l'expulsió morisca abasta la independència, i terme municipal propi; malgrat tot continuà pertanyent als Castilblanque fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX. En 1841 s'annexiona Torrealta. El 23 de gener de 1856 la desamortització de Mendizábal (1790-1853) obliga a Joana Casaus de Castilblanque, propietària del lloc fins aleshores, a dissoldre el seu patrimoni i repartir-lo entre els seus llogadors i colons.

Com la resta del Racó viu de l'agricultura, tot i que aquest es troba en franc retrocés. S’hi conreen pomes, peres i ametles. La ramaderia també hi es escassa. La indústria es concreta en una empresa familiar de mobles, un taller d'automòbils i alguns establiments d'hostaleria. S'hi pràctica la pesca de la truita i el carranc.

En l'apartat arquitectònic hi ha la casa de los Picos, antiga casa dels senyors; es troba molt modificada i en bon estat de conservació per estar habitada i incorporada als edificis colindants. Altres edificis d'interès són:

  • Casa senyorial de Torre Alta.  Casa del baró d'Andilla. Molt modificada, però en bon estat de conservació
  • Església de Santa Marina de Jerusalem. Aixecada en Torre Alta en 1954 per a substituir el primitiu temple de 1686 molt danyat durant la contesa de 1936-1939.
  • Ermita de Sant Josep.
  • Ermita de Sant Roc.
  • Ermita de Santa Anna. Segles XVI-XVII.
  • Molins del Mayorazgo i de Sant Josep.
  • Diversos casalicis, com el de sant Antoni de Pàdua o el de la Verge del Pilar.
  • Un grapat de cases pairals que conformen una bona mostra de l’arquitectura popular aragonesa, predominant en la zona.
  • Jaciment de Los Villares. Possible poblat iber però sense demostrar al no haver estat excavat.

Gachas, empedrat, olla de poble, miques, embotits, tomaques, bolets i les famoses pomes esperiegas del Racó constitueixen la base dels dinars típics de Torre Baixa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

 

Fotos

VALLANCA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
950 m
56,60 km2
1.087
235
159
Vallanquer/a

"Hállase Vallanca en una cuesta ràpida, sus calles y edificios sin gusto, ni más comodidades que las precisas para el abrigo de 200 vecinos, de las caballerías y frutos. En esta pobreza aparente, o desaliño natural, vive un pueblo feliz sin luxo ni necesidades..." Així parla Cavanilles (1745-1804) d'aquest poble, situat a la vora esquerra del Boilgues –-aquí anomenat el Pequeño i, també, Vallanca. El terme és esquerp, solcat pels pregons congosts del riu. Com a paratges naturals hi destacarem el Prado de las Fuentes, la Peña Horadada, la font la Teja, el cim de Vallanca, el conjunt de Los Altos (alt de Benarruel, de Benito, de Los Lobos i del Collado de las Monjas), la Piedra Tosa, la carrasca de Somonegrón, el Barranc del Bodegón i molts més. També hi ha, per a delícia dels espeleòlegs, l'avenc de Santeron i la Cova dels Moros. I mil i un camins on practicar el senderisme. Compta amb l’aldea de Negron on es troba la font del Chopo, així anomenada per l'àlber (que no xop) que és el major àlber monumental del País Valencià.

Alguns autors la consideren fundació de Jaume I (1208-1276), d'altres la consideren més moderna, siga com siga el que està documentat és que després de la conquesta hi apareixen cognoms aragonesos i navarresos la qual cosa fa pensar que hi hagué una repoblació. El 14 d’abril de 1695 abastà el títol de vila reial per privilegi de Carles II (1661-700). A mitjan segle XIX gaudia de cert entramat industrial, ja que s'hi comptabilitzen 8 telers de llenç i de draps, 3 molins fariners i 2 d'oli, i 3 fàbriques d'aiguardent. Fins l'any 1896 era poblet dependent d'Ademús.

L'agricultura: cereals, vinyet, ametlla, i les famoses pomes esperiegas del Racó constitueixen la base econòmica del municipi que, degut a la pobresa del terreny i la manca d'indústria, es veu abocat a la despoblació. Hi fan una excel·lent mel.

El casc urbà, s’apinya al redós del riu i compta amb unes costeres tan pronunciades que, fins i tot, han condicionat un tipus d'arquitectura molt peculiar. Els monuments més importants són:

  • Casa Diezmera. De 1661. era el lloc on es guardaven els delmes recaptats en nom de l'orde de Montesa.
  • Casa Pósito. Antic pòsit de gra.
  • Casa Abadia. Antic casalot pairal.
  • Casa del Cura.
  • Casa del Barbero.
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Barroc. Segles XVII-XVIII. Reformada en 1952. Conserva una imatge bizantina i un motle de fer hòsties del segle XIII.
  • Església de Sant Antoni de Pàdua, a Negron. Aixecada en 1952.
  • Ermita de Sant Roc. Segle XVII. Restaurada en 1979.
  • La Puente. Pont sobre el Boilgues.
  • Molí de la Vila. Segle XVII. En molt mal estat malgrat conservar intacta tota la maquinària.
  • Castro celtiber del Cerrillo.
  • Safareig de Negron.
  • Cova del Hocino.
  • Barraques de pedra característiques de l’arquitectura de la comarca. La més important, la de Josezón.

La celebració festiva més important són las “Fiestas Gordas” que s'hi celebren cada set anys en honor de la verge de Santerón i que en 2012 van arribar al seu 42 septenari. S'hi conserven molts cants i balls tradicionals com ara Las Albadas, Los Mayos, les jotes i les seguidilles. S’hi està recuperant la tradició del sonadors de la caja y la pita, equivalents al tabal i dolçaina locals.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos