També Albalat de Pardines. En temps de la conquesta, Jaume I va concedir, el 1.238, al bisbe de Saragossa l'alqueria d'Albalat. El 1.316 el poblet de Pardines fou separat de l'església d'Albalat. El 1.330 el rei Alfons VI donà al seu senyor, Gonçal Garcia, la jurisdicció sobre la població. No obstant això, el 1.442 va passar al Justícia d'Alzira. El 1.494 pertanyia al comte de Cocentaina i el 1.510 aquest senyoriu fou venut a la duquessa de Gandia. Posteriorment, ja en el s. XVIII pertanyia al marqués de Bèlgida. En les Corts valencianes del 1.626, la parròquia d'Albalat, demanà exempció de pagar el dret d'amortizatció i segell de mil lliures, i a finals del segle fou construïda l'església, que té per titular a Sant Pere Apòstol. En la segona meitat del s.XVIII l'economia agrària es basava en l'arròs, conreu molt rendible i comercialitzable, i més de la meitat dels camperols tenien menys de cinc fanecades de terra, mentre que un grup reduït, posseïa més de la meitat de la terra conreada. L'església era propietària, juntament amb la família Figueres i José Ortizà, de gran part dels censos o préstecs monetaris a llauradors. El 1.805, segons un padró de riquesa, el 65 % de la terra era a mans dels forasters, especialment de nobles, comunitats religioses i burgesia de València. El 1.510 hi havia 320 habitants (balatans) i el 1.994 arriba als 3.511. El seu terme té 14,4 qm2.

        D'origen islàmic, Jaume I va incorporar-la a la Corona el 1.248 i va atorgar-la donacions i franquícies de terres i cases al voltant del castell donat a Ramon de Rocafull. El 1.322 pertanyia a l'infant Joan, arquebisbe de Toledo i el 1.330 passà a l'abat de la Valldigna. Pere II donà el castell i el poble a Pere de Xèrica el 1.349, després pertanyé a Raimon Berenguer; als Terranova i als Carròs de Vilaragut. El 1.418 fou incorporada a la Corona com a cap d'una jurisdicció (L'Honor de Corbera) que incloïa Fortaleny, Riola i Polinyà de la Ribera, que s'independitzaren el 1.838. Durant la primera meitat del segle XX va conéixer un augment demogràfic del 30 per cent; la població es mantingué posteriorment i el 1.994 tenia 3.195 corberans repartits en 20,4 qm2..

        Deixalles paleolítiques, del Bronze, ibèriques i romanes testimonien un poblament antic en el terme de Cullera. El lloc fou reconquistat per Jaume I als musulmans cap el 1.240 darrere un intent frustrat el 1.235. En la treva signada amb Zeyyán, darrer walí de València, Jaume I es comprometia a respectar les possessions musulmanes de Dénia i Cullera per un temps, la qual cosa ha dut a alguns a pensar en una rendició pacífica abans que en un nou atac. Darrere l'expulsió de la població musulmana el 1.248 arran d'un aixecament, es fomentà la repoblació cristiana. El lloc fou cedit en senyoriu en diferents ocasions, sobre tot per Pere IV, malgrat que va prometre el 1.336 i el 1.340 no alienar-lo. Darrere una fort ajuda econòmica de la població a Martí I el 1.402-1.403, aquest va reconèixer diferents exempcions de drets reials a Cullera, i fins i tot la impossibilitat de fer-la tornar a mans de senyors particulars. També el 1.404, na Maria, esposa de Martí I, promulga les ordenances per les quals hauria de regir-se el sistema electoral municipal, amb alguna interrupció, fins el final de l'època foral. Des d'aleshores, segurament, Cullera envia procuradors a les Corts de València. Els primers segles de l'Edat Moderna transcorren a Cullera entre problemes socials aguts (participació a les Germanies), conflictes jurídics importants (defensa front a alguns reis dels privilegis adquirits sota Martí I), confirmació dels prohoms en el municipi en el segle XVII augmenten la seua capacitat decisiva) e importants atacs externs (pirateria barbaresca). El lloc fou convertit en senyoriu per a la mare de l'austracista Basset. En la guerra de Successió, Cullera s'aboca devers l'arxiduc Carles. Darrere la seua ocupació pel duc de la Torre el 1.707, Maria Lluïsa de Saboia, dona de Felip V, ho va oferir a aquest com a senyoriu jurisdiccional, juntament amb l'Albufera. Les tensions que originaren el pagament de drets jurisdiccionals i les atribucions del marqués en la designació de càrrecs municipals portaren a una preocupació constant de la població per la seua reincorporació a la Corona. El segle XIX hi ha a Cullera diversos enfrontaments entre constitucionals i absolutistes. Ajuntaments d'un i d'altre signe es succeeixen després de la guerra del Francés. Els successius documents constitucionals són acceptats, no sempre de manera fàcil, a Cullera. Les guerres carlines porten a la formació de milícies de signe liberal. En l'aspecte socio-econòmic, els canvis liberals del segle XIX porten a l'establiment d'una important burgesia agrària, sorgida a sovint d'elements més enriquits del campesinat autòcton. A l'economia agrària centrada en el blat, l'arròs i d'altres productes d'horta i de secà, als que es refereixen Cavanilles en 1.795-1.797 i Madoz 1.845-1.850, seguirà una agricultura més comercial al voltant de la taronja i l'arròs. El projecte de construcció d'un port, concebut pel marqués de la Romana a finals del XVIII i que no es va dur a la pràctica, formava part de l'entusiasme pel comerç que el desenvolupament burgés alenava. La importància de la classe assalariada i jornalera explica la difusió del socialisme i de l'anarquisme. La vaga d'inspiració anarquista del 1.911, originaria a Cullera els esdeveniments més greus. Durant la guerra civil, s'hi formara una col·lectivitat ugetista, integradora dels petits propietaris, i una altra d'anarquista interessada en la socialització de tot el terme municipal. Després de la guerra, la creació de la Hermandad Sindical, que acollix a patronos agraris i jornalers, implica una manera de neutralització del moviment camperol, i, fins i tot, una preocupació prioritària per les millores tècniques (plagues, camins) i pel desenvolupament de fórmules cooperativistes, molt intens a Cullera. Juntament amb l'activitat pesquera, regulada per una Confraria, el tercer camp econòmic procedirà del desenvolupament turístic encetat en els anys 60, amb l'arribada massiva de francesos, madrilenys i valencians en general. El turisme ha fet florir activitats relacionades amb els serveis, transforma l'estructura social i urbana de la població i origina problemes relacionats amb l'especulació, els serveis municipals i l'equilibri ecològic. La població fou creixent progressivament des del segle XVIII (2.056 habitants (cullerans o cullerots) el 1.715; 10.345 el 1.860 i 13.335 el 1.930). Però el major augment demogràfic va experimentar-lo a partir de la dècada dels seixanta: 14.103 habitants el 1.960 i 20.663 el 1.994 És molt característica la muntanya de les Raboses (o de l'Or) (223 m. d'altitud), que domina el casc urbà de Cullera i on n'hi ha les restes d'una fortalesa musulmana, bastida sobre fonaments ibers i romans; el santuari de l'Encarnació, conegut com la Mare de Déu del Castell; el calvari i un antic castell del què romanen alguns llenços i la torre nomenada de Santa Anna. A les seues costes hi ha un illot conegut com Escull del Moro. El seu terme té 53,4 qm2.

            També Favareta. No apareix en el Llibre del Repartiment. Fou una alqueria morisca de Corbera que va quedar deshabitada el 1.609 després de la expulsió. El 1.611 fou atorgada carta pobla per Carles Borja i Centelles, senyor del lloc, en la qual s'establia l'enfiteusi com a sistema de relació feudal entre senyor i vassalls. En el segle XVIII passà als comtes de Ròtova. El 1.835 el poble deixà de pagar drets feudals, iniciant un plet amb el comte, que no va acabar fins el 1.857, amb la signatura d'un acord pel què s'indemnitzà al senyor amb una quantitat a canvi de l'emancipació definitiva de la seua senyoria directa. El 1.609 comptava amb 22 focs moriscos. En els segles XVIII i XIX el creixement poblacional fou sostingut, ritme que es va truncar en els anys 50 i 60 del segle XX, quan es produí l'emigració cap a França. El 1.994 tenia 1.713 favarers. Molt proper al Xúquer, l'agricultura de regadiu constituí la seua principal font de riquesa (malgrat que el 1.840 encara dos terços del terme n'eren de secà) reforçada en els segles XIX i XX pels aportaments d'aigua dels pous del terme i per l'expansió del taronger, que juntament amb el conreu clàssic de l'arròs, es repartien el terme (9,3 qm2) el 1.994.

      Antiga alqueria musulmana, formava part , juntament amb Polinyà, Riola i Corbera del senyoriu de la Vila i Honor de Corbera. El 1.324 el feu de Fortaleny fou comprat per Ramon Costa per un valor de 16.000 lliures; nogensmenys, Pere II va reincorporar-lo, poc després, a la Corona. El 1.836 va separar-se de Corbera i es va constituir amb Ajuntament propi. Fins bé entrat el segle XIX la seua riquesa la va constituir l'agricultura arrossera, fàcil en un terreny pla, al.luvial i travessat per nombroses sèquies. A partir de l'últim terç del XIX i en el XX va cobrar importància el taronger (el 1.970 ambdós conreus es repartien el terme per meitat). La seua població va experimentar un creixement ponderat els segle XVIII, XIX i primera meitat del XX, però experimenta un fre en la dècada dels 50 i 60, quan va créixer l'emigració cap els arrossars del sud de França i del Guadalquivir. En 1.994 hi havia 999 fortalenyers que es repartien un terme de 4,8 qm2.

      Al seu terme s'han trobat restes arqueològiques que indiquen el seu poblament en època romana. Se suposa que fou habitada pels musulmans que depenien del castell de Corbera, encara que no apareix en el Llibre del Repartiment, i que Jaume I conquistà. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós, el 1.358, fou venuda a Jofré de Jaunvila amb categoria de baronia. Passà, posteriorment, a mans dels Vilaragut i, finalment, passà a la Corona el 1.418 formant part del l'Honor de Corbera després dels reajustaments territorials del segle XIX, en què es va constituir en municipi independent. Des de finals del segle XVIII (1.158 habitants el 1.794), la demografia manté en línies generals un ritme ascendent fins el 1.960: 3.061 habitants (polinyans o polinyaners). El 1.994 tenia 3.127 habitants i el seu terme era de 12,6 qm2.En 1997 se li segrega Benicull de Xúquer, que en 2003 obté municipì independent.

       Documentalment apareix per primera vegada el el Llibre de Repartiment amb el nom d'Arriola; després segons l'historiador Beuter seria Giola. En 1.276 Jaume I repartix entre Domenec de Vallobar i d'altres les alqueries d'Alcolecha i Riola, amb obligació de custodiar el castell. Pere IV, el 1.336 incorporà el lloc de Riola al castell i baronia de Corbera, en el qual municipi romangué fins el 1.836, en què fou segregat i convertit en municipi independent. Durant quasi tot el segle XVI va pertànyer als ducs de Gandia; després s'incorporà a la Corona. Va formar part de la baronia fins la seua segregació el 1.836. La seua església, neoclàssica, està dedicada a santa Maria la Major, i fou bastida el 1.735. A principis del segle XIX produïa arròs, blat, dacsa, raïm, fesols, fruites i hortalisses, i comptava a més a més amb un molí fariner i d'arròs, producte d'exportació. El 1.646 tenia 59 famílies (uns 250 habitants (riolencs). El 1.845 comptava amb 567; el 1.900 pujà a 1.601 i el 1.994 n'eren 1.642. Té un terme de 5,6 qm2.

             Jaume I, el 13 d'abril del 1.248, va donar Sollana a Eximén d'Urrea per heretat lliure i franca. El 21 de setembre del 1.270 se li concedeix carta de població. En aquest període era el seu senyor Vicent Saboya, i el 1.609 pertanyia al duc de Pastrana. El seu últim senyor territorial fou el comte d'Híjar. Va mantenir constants plets amb Sueca. El 1.564 va tenir un a prop de la compostura del camí que uneix ambdós llocs, i el 1.568 sobre l'aprofitament de les aigües per a la collita de l'arròs. Des de les Corts de 1.342 es controla el seu cultiu. En 1.753, per ordre reial es va restringir el conreu de l'arròs als llocs que en el moment es conreaven i es va prohibir als restants. També es va donar ordre al veguer d'Alzira i a l'alcalde de Sollana que controlaren el mollonament, desaigüe i neteja d'aquestes marjals (prop de 20.000 fanecades). En 1.789 aquesta xifra es va duplicar a causa de cometre frau, ja que es va conrear en terres de secà i d'horta. En les Corts valencianes del 1.626 l'església de Santa Maria Magdalena de Sollana demanà l'exempció de pagar dret d'amortització i segell de 800 lliures. Comptà amb el convent de la Mare de Déu de la Mercé, que a mitjans del segle XIX estava abandonat i en estat ruïnós; en aquesta època tenia un hospital per a pobres. En 1.510 tenia 57 famílies, que disminuïren sensiblement rere l'expulsió dels moriscos (44 el 1.646). Des de mitjans del segle XVIII el seu creixement demogràfic ha estat constant: 582 habitants (sollaners) en 1.787; 1.819 en 1.900 i 4.467 en 1.994 per a un terme de 37,3 qm2.

      Malgrat que alguns historiadors locals han intentat identificar a Sueca amb la Sicana ibera i la romana Sucro, l'origen del seu nom és àrab, de Suaqya, diminutiu de Suq (mercat). Abans de la conquesta cristiana del segle XIII, Sueca era una alqueria musulmana de la jurisdicció del castell de Cullera, i probablement constituïa, com pareix deduir-se del topònim, un petit centre d'intercanvi de la producció agrícola de la zona. El 1.157, Ramon Berenguer IV va concedir el terme i castell de Cullera a l'orde de l'Hospital, per a que prengués possessió en el moment de la seua conquesta, que al parèixer es produí en 1.239 o 1.240. Però el rei Jaume I sols respectà en part la donació, ja que dividí el domini entre l'Hospital (Sueca) i la Corona (Cullera). Del 1.245 la carta de població de Sueca, per la qual s'establiren en ella 16 repobladors cristians, procedents en la seua majoria del Camp de Tarragona. Entre 1.248 i 1.249 s'atorgaren nous establiments, enregistrats en el Llibre del Repartiment. Quan el 1.317 els béns de l'Hospital passaren a la nova orde de Montesa, els veïns de Sueca tractaren d'emancipar-se del domini senyorial, però el 1.319 Jaume II va confirmar el senyoriu de Sueca a l'orde de Montesa, que el seguiria ostentat fins el 1.803, en què fou alienat en favor de Manel Godoy, amb el títol de duc de Sueca. El 1.870, rere el triomf de la revolució burgesa i la supressió dels senyorius jurisdiccionals. Sueca aconseguí, després d'innombrables batalles legals, sostraure's al domini senyorial i incorporar-se a la Corona. El seu territori comprenia en el segle XIII les alqueries de Junçana, Lombos, Candien, Vilella, Alcúdia, Alcorcox, Aiello, Ribalmarx, La Punta, Sauselles, Alborx, Colaibin i Vistabella, que durant els segles XIV i XV anirien despoblant-se progressivament (només Aiello es va mantenir poblada fins a principis del XVI), potser per les reiterades avingudes del Xúquer, en benefici de Sueca, que adquiria la independència de Cullera el 1.607. Durant la guerra de la Unió, Sueca, com a vassalla de Montesa, recolzà el bàndol reial, i l'agost del 1.348 els unionistes saquejaren i incendiaren el lloc. En 1.521, durant la revolta de les Germanies, tornaria a sofrir un nou saqueig per part dels agermanats d'Alzira i de Xàtiva. L'evolució demogràfica fou paral·lela al desenvolupament de les seues estructures productives. El procés de substitució de la tradicional trilogia mediterrània, basada en el blat, el cep i l'olivera, pel nou conreu de l'arròs, començà ja des de finals del segle XV, encara que al principi es limitàs a les terres marginals en la frontera amb l'Albufera. A pesar de les reiterades prohibicions del seu conreu, especialment per raons de salubritat, la contínua expansió de l'arrossar, hegemònic ja en el segle XVIII, es va veure afavorit per l'extensió del regadiu, primer amb l'apertura de la sèquia Major, la qual construcció data de les primeries del segle XVI, i ja en el Setcents, amb la Sèquia de Muizquiz, que ampliaven el terme conreat a costa de l'Albufera. L'atracció de mà d'obra per a les tasques del conreu i recolecció de l'arròs afavorí el creixement demogràfic de la població, especialment en el segle XIX. Pel contrari, el ritme de creixement es va aturar a principis d'aquest segle amb les primeres crisis arrosseres, i especialment a partir dels anys cinquanta amb la mecanització de les tasques agrícoles. el casc urbà, que mai no havia comptat amb cap altre tipus de protecció que el clàssic vall de les comunitats rurals, es va envoltar entre 1.838 i 1.841 d'una muralla com a conseqüència de les guerres carlines, però malgrat això, la ciutat va sofrir l'any 1.874 la invasió d'una partida carlista comandada per Sierra Morena. Les muralles serien derribades finalment en 1.903, davant l'empenta demogràfica i urbanística. Els únics edificis d'interès que s'han conservat procedeixen  de l'època de major auge econòmic, encara que hi existeixen també diverses construccions anteriors dignes de menció, com l'església de la Mare de Déu de Sales (el convent), amb gran cúpula de taulellets, començada en 1.615 i terminada en el segle XVIII segons el projecte de Francesc Cabezas; l'església parroquial de Sant Pere, reconstruïda en 1.695 i novament reformada el 1.720 per Tosca i Corachán; l'ermita dels Benissants de la Pedra (1.613); l'Ajuntament i les Carnisseries (porxets), ambdós obra de Vicent Gascó (1.784); i finalment, l'Asil d'Ancians i l'Escorxador Municipal, de l'arquitecte Bonaventura Ferrando. L'extensió conreada abarca més del 90 per cent de la superfície del terme, i al paissatge agrari es poden distingir tres zones;la marge del riu, amb horts de taronges; la marjal, destinada a l'arròs, i el cordó litoral dels marenys, ocupat pels cultius horto-frutícoles, on es troben situats els poblats d'El Perelló, Les Palmeres, el Mareny de Barraquetes i el Mareny de Vilxes. El producte hegemònic es l'arròs, la qual producció anual volta les 40 Tm, i sobre el que s'ha basat tradicionalment l'economia local. En 1.913 es va crear l'Estació Arrossera de Sueca, centre d'investigació dirigit a l'obtenció de noves varietats i lluita contra les malalties i plagues. El regadiu ocupa actualment la totalitat de la superfície conreada, i el sistema hidràulic s'organitza a partir dels assuts que eleven l'aigua del Xúquer, distribuïda en el terme municipal per les sèquies de Campanar, Major de Cullera, Major de Sueca i el Sequial i una extensa xarxa de canals, braçals i filloles. La seua regulació ha estat competència municipal pràcticament fins els anys vint d'aquesta centúria en què es va crear el Sindicat de Regs. El sector industrial està poc desenvolupat, si bé compta amb un polígon industrial en la carretera N-332, a l'eixida de Sueca vers Cullera. Encara que la indústria es basa en gran part en la transformació del producte agrícola majoritari, l'arròs, hi existeixen també fàbriques de productes químics, de plàstics, d'alumini i d'arts gràfiques. A més a més, l'expansió del turisme ha potenciat des de la dècada dels seixanta el sector de la construcció. El 1.994 hi havia 24.426 suecans en un terme de 93,4 qm2.