Paco González Ramírez ©

Actualitzada 22.08.18 0:41

LA RIBERA ALTA

ALBERIC

El terme municipal, solcat pels rius Verd i Xúquer, es troba en quasi la seua totalitat dedicat al conreu de la taronja.

El topònim d'Alberic pot ser derive de l'àrab 'a al barid' que significa 'la posta' i que podria estar relacionat amb l’existència d’una guarnició de soldats que devien controlar el pas del riu Xúquer. La població conserva restes de l’Edat de Bronze valencià i elements romans del segle II.  Jaume I (1208-1276) donà el 1238 l'alqueria d'Alberic, amb el seu forn i molí, a Llop Ferranch de Lucernich. Aleshores confrontava amb els llocs d'Albocàsser, Alàsquer, Gavarda, Benifaraig, La Foia i Passarel·la, que al llarg del període feudal es despoblarien, a excepció de Gavarda, i passaren a formar part del terme d'Alberic. Jaume II (1267-1327) va comprar a Eximen Çapata la torre i l'alqueria d'Alberic, i aquest la va vendre el 22 de novembre, per 80.000 sous, amb la jurisdicció i certs drets fiscals (sopar, host, cavalcada, peita...), a Jaume de Romaní, el qual prengué part molt activa en la insurrecció contra Pere IV El Cerimoniós (1319-1387) qui en guanyar el decapità, i condemnà als plebeus que prengueren part en la revolta a beure el líquid resultant de fondre les campanes amb què eren convocats. Després de la guerra de la Unió Pere IV expropià a Jaume de Romaní, fill de l'anterior, el lloc d'Alberic i ho va vendre, el 17 de febrer de 1348, a dona Airona, esposa de Raimon de Riusec, per 200.000 sous, amb tots els drets fiscals, però sols amb la jurisdicció civil. El 1387 Joan I (1350-1396) vengué a Eximén Pére d'Arenós, la jurisdicció criminal i mer imperi. El 1439 Alfons V (1396-1458) ven a Boila d'Arenós i al seu fill Eximén Pere d'Arenós el terç delme que es recollia als llocs d'Alberic, La Foia i Benifaraig. Finalment, el 1441, Alfons V ven la suprema jurisdicció d'aquests llocs a Lluís Cornell, gran amic de Joanot de Martorell (1413-1468), per 300 ducats. El 1484 el senyor d'Alberic, era Pere de Liçana i a principis del segle XVI passà al duc de l'Infantat, família que tingué aquest lloc fins 1836 amb una relació tumultuosa amb els vassalls. De població musulmana, va ser saquejada pels agermanats el 1522; els moros s’alçaren en armes per evitar el baptisme, però el marqués de Zenete, aleshores senyor feudal i membre, per matrimoni del ducat de l'Infantat, va intervindre i per temor a les represàlies dels agermanats demanà als musulmans que es batejaren. El 1609 Alberic, Alàsquer i Alcòsser tenien 650 famílies; amb l'expulsió el lloc quedà despoblat fins que el 1612 el duc de l'Infantat atorgà carta pobla a nous pobladors, 232 famílies en total. El senyor entregava als nous vassalls cases i terres amb unes condicions fiscals elevades, puix pagaven una cinquena del collit en blat, ordi, dacsa i d'altres cereals, excepte de l'arròs, de què donaven una sisena, i de les terres de secà, una vuitena, prompte sorgiren les queixes del poble que sumades a les males collites i les constants avingudes del Xúquer feren que la gent s’empobrira, perdera les propietats i abandonara el poble, la qual cosa va obligar el duc a rebaixar les seues pretensions. Al segle XVIII, la principal riquesa es derivava de la població agrària (un 90 %) seguida de la ramadera (9,2 %) i la manufacturera (0,8 %). De la producció agrària sobresortia la collita de l'arròs, que suposa més de la meitat de la riquesa agrícola (prop del 70%), seguida de la producció de seda, blat, dacsa, alfals i altres productes hortícoles. Quant a la producció ramadera cal destacar el bestiar porquí i l'oví. De manufactura s'elaborava llenç ordinari, teixes, quincalleria i sobre tot sabó. De tota la producció s'exportava: arròs, seda, llana, espart i sabó. El 1701 es va acabar de construir l'església de Sant Llorenç que es va bastir sobre la mesquita i es reformà el 1803. El 1740 el comerciant francès Jaume Lagrava fundà un hospital, a banda del municipal que ja existia. En aquest segle, naix una important burgesia que lluitarà contra el sistema senyorial i els drets feudals, de la qual sobreïx Antoni Lloret, diputat a les Corts de Cadis del 1812. El 1801 la població s'aixecà i va irrompre contra la casa de l'alcalde. Destacables també son els enfrontaments en la guerra carlista, que junt a les pestes, aconsellaren la construcció d’una muralla, de què no s'hi conserven gaires restes. En 1854 l’Ajuntament enderrocà la casa palau que hi havia a la plaça, hui ocupada per un jardí, varies cases i la Casa de la Cultura. En 1873, el guerriller carlista Pascual Cucala va entrar al poble amb les seues tropes i destrossà les línies telefòniques, interceptà el correu, cremà el registre civil, va trencar la làpida commemorativa de la Constitució i aplicà garrot vil a nombrosos liberals.
Durant la guerra civil a Alberic existia una fàbrica d’armes --on es feia el fusell “Naranjero”--, que no es reconvertí a la indústria per por a que al camp faltaren jornalers disposats a treballar la terra dels grans propietaris.

Actualment, l'activitat econòmica més important és l'agricultura (els tarongers han desplaçat l’arròs), però la indústria és cada vegada més potent.

Els monuments més importants són:

• Església de Sant Llorenç. De què ja hem parlat.
• Ajuntament. 1784
• Ermita de Santa Bàrbara. 1740.
• La Llotja. Segle XVI.
• Convent de Nostra senyora dels Àngels. 1701.
• Llavador municipal.

Conta una llegenda que en trobar-se malalta la filla del xeic morisc que manava en Alberic, aquest va encarregar a una pastissera del poble dolços que alleujaren els mals de la filla. La pastissera va fer-li unes pastes que han arribat als nostres dies amb el nom de "panquemaos", amb els que la jove va sanar. En agraïment, el xeic va nomenar la creadora pastissera reial. Llegendes a banda, el "panquemao" s'ha convertit en senyal d'identitat d'Alberic i dolç preferit pels valencians per a celebrar la Pasqua.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

ALCÀNTERA DE XÚQUER

Està situada al vessant nord de la Serra Grossa, al marge dret del riu Xúquer i del riu de Sellent. Forma conurbació amb el veí poble de Càrcer. El terme compta amb el paratge del Pi de Borja com a espai natural més conegut.

La població és d’origen àrab com ho demostra el seu topònim que, en aqueixa llengua, significa “el pont”. El cinc de gener de 1365, el rei Pere IV (1319-1387) va donar a Berenguer de Ripoll el terç delme i el morabatí de les cases i possessions d'Alcàntera. Posteriorment en octubre del 1430, Alfons V (1396-1458) entrega a Lluís Cornell el lloc amb el seu territori i vassalls. En el segle XVI, pertanyia a  Joan Despuig, que l’havia adquirit juntament amb Beneixida i el Ràfol. Carles I (1500-1558) li va concedir la facultat de celebrar mercat els dilluns i una fira anual. El 1609, quan comptava amb 65 focs de moriscs, va despoblar-se a causa de l'expulsió d'aquests. En 1611 Cristòfol Despuis va donar nova carta pobla. En 1646 tenia només 27 famílies, ja de cristians vells. El terratrèmol de 1748 va afonar part de la torre i el palau senyorial. En 1786 tenia 99 habitants; 404 en 1857. En el segle XVIII, després d’haver pertangut a Alons Sanoguera, passà a mans al comte d'Albalat, el qual es reservava la dotzena part de tots els fruits i el terç delme. En la primera meitat del segle XIX produïa blat, ordi, dacsa i sobretot, dedicat a l'exportació: arròs, vi, oli i seda. La pantanada de 1982 va arrasar el poble, obligant els seus habitants a evacuar les seves cases i deixar enrere records i estris. Una placa en la façana de l'Ajuntament ho recorda.

A hores d’ara el taronger és el motor econòmic del poble. La indústria i el sector serveis hi tenen poca rellevància.

Els monuments més importants són:

• Esglèsia de la Immaculada Concepció. Neogòtica, de 1914. Bastida sobre l’antiga església que, al seu torn, havia reemplaçat la mesquita.
• Ajuntament.
• Llavador públic. Recuperat recentment, encara pot fer-se servir per a la seua funció original.
• Venta del Baró. Antiga posada.

Els plats típics, com a la resta del País, són la paella i l'arròç al forn. També hi podem gaudir de les pastes típiques del poble: coques fines de sacri i cacau, arnadí, rollets d'aiguardent, pastissets de boniato, suspiros, rollo de fabiola i rollo d'atmeló.

Més informació en la xarxa:Castillos.net

ALFARB

Alfarb és un municipi de la vall dels Alcalans travessat el riu Magre. El terme és regat per la sèquia d'Alfarb i per la sèquia d'Alèdua o d'Alginet, que reguen part de les 457 ha de regadiu, de tarongers la major part. La resta de terres són regades per aigües del subsòl. El poble forma juntament amb Catadau i Llombai l'anomenat Marquesat. S’hi conserva el despoblat d’Alèdua. Al paratge de la Falaguera, paratge d'extraordinària riquesa botànica i paisatgística, brolla la font de la Mola, d'aigües molt apreciades per a la curació de malalties hepàtiques i renals; a més, ací, a la Falaguera hi ha unes pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, declarat Patrimoni de la Humanitat.

El topònim deriva de l'àrab al-ḫarb, que significa el despoblat. A banda de jaciments prehistòrics al paratge dels Ascopalls i al Puntal i a la Mallà, s' hi han trobat restes romanes al bany, a la plaça Nova, i hi ha també vestigis romans a la torre medieval situada a l'est del poble sobre la part que recau al riu Magre. Als seus murs encara hi ha --tapada per una construcció contigua— una làpida amb la inscripció Hercule invicto. La primera referència que tenim del lloc és que va ser donat per Pere IV (1319-1387) a l’Infant Alfons. El 1347 sa filla li ho vengué a Perico de Culillas. El 1358 el rei va vendre la jurisdicció del lloc i del castell d’Alfarb a Pere de Centelles qui, en 1391, li ho vendria a Amèrico Centelles. Els seus posteriors titulars seran el marquès de Llombai, duc de Gandia i el duc d’Osuna. Carles Borja, el 1611, dóna carta pobla a 32 cristians. Aquest fet explica que al seu escut figuren les armes dels Borja. En el segle XVIII produïa cereals, garrofes, seda, vi i oli, i tenia indústries de llenç i d'algeps.

D'un sistema econòmic amb una gran importància de la muntanya i del secà, ha passat a una economia en què es barregen els conreus de cítrics i fruita, la ramaderia --sobretot aviram--, la xicoteta indústria, prou diversificada —envasos de fusta i cartó, marbre, alumini i ferro, etc.— i els serveis. Alfarb compta entre el seu patrimoni històric i artístic amb unes pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, declarades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.

Quant al patrimoni alfarbí:

• Església de Sant Jaume Apòstol. Molt eclèctica. La darrera restauració és del 1964.
• Torre medieval. De possible origen morisc, es conserva en un acceptable estat. S'hi han trobat també vestigis romans.
• Castell. D'origen romà.
• Ruïnes de l'antic algepsar d'Alfarb

En l'apartat sociocultural el poble compta amb diverses associacions, com ara l'Escola de danses d'Alfarb, Fum de botja. Associació cultural que publica la revista del mateix nom, amb informacions dels tres pobles del Marquesat, la Banda de música la Lira, el Club de pilota i l'Escola de dolçaina i tabalet "Honorat Gil".

Més informació en la xarxa:

ALGEMESÍ

El riu Magre, afluent del Xúquer, passa pel costat del poble i conflueix amb el riu Xúquer dins del terme, en el paratge natural municipal de la Xopera, únic parc natural que roman a Algemesí, ja que la resta del terme és una enorme catifa verda dedicada al cultiu del taronger, arròs, bresquillers, etc. En l’extrem nord-est del terme municipal, concretament en la partida del Barranc, està situada la Reserva del Samaruc, superfície d’11.800 m2 que abans s’utilitzava per al cultiu de l’arròs i a hores d’ara, per estar inclosa en el Parc Natural de l’Albufera, es dedica a la recuperació del samaruc, menut peix autòcton del País Valencià que es troba en perill d’extinció. També es treballa amb flora i fauna autòctona que necessita protecció com ara el "fartet", el "mossegadoret", el "petxinots", la "gambeta" , la "gamba gavatxa", etc. La població es reparteix en tres nuclis: Algemesí, el Carrascalet i el Raval..

De fundació àrab, el seu topònim és incert. Poblat amb cristians nous després de la conquesta d'en Jaume I (1208-1276), la seua primera cita és en el Llibre de Repartiment, en 1243. El 1373 es va construir al terme un bovalar. Va formar part del municipi d'Alzira, fins que el 1473 va obtenir la independència, tot i que reservant-se Alzira la jurisdicció criminal i el mer imperi. El 1574 Felip II (1527-1598) li concedí la segregació d'aquella, i ho convertí en Universitat, després de pagar 8.000 ducats. Li pertanyien els despoblats de Pardines, Segreny, Fàtima i Cotes, aquest últim lloc va pertànyer al comte de Cocentaina, Lluís Corella, el qual, en 1474, pledejà amb Algemesí pel govern de la Sèquia Real; el 1620 va ser venut per Miquel Falcó. Pardines fou pretesa pel cavaller Alfons Llanós en temps del Repartiment; segons consta al llibre de les 'Trobes' va pertànyer a Pere Jofré i al marquès de Bèlgida, qui cobrava els delmes dels fruits; més tard entrà a formar part del senyoriu del comte de Cocentaina i dels Falcó de Belaochaga a l’igual que Cotes; en 1704 hagué de pledejar amb el duc d’Albalat per a poder impartir justícia en el seu terme; finalment passà a formar part d’Algemesí amb la Revolució Liberal del segle XIX. El llogaret de Segreny també va pertànyer al marquès de Bèlgida. En 1608 Felip II atorga a la Universitat d’Algemesí el títol de Vila Reial i hi introduïx el sistema d’insaculació per proveir els oficials del govern municipal, a més, obté el privilegi reial de cogovernar, juntament amb Alzira, la Sèquia Real del Xúquer. El 12 de novembre, el rei li concedeix la celebració de fira anual durant vint dies. D’economia bàsicament agrària, l’aprofitament de les aigües de la Sèquia Real del Xúquer va introduir el conreu de la morera i l’arròs, que donaren una bona empenta al creixement de la vila. Malgrat tot, l’expulsió dels moriscs i la compra de Cotes, feren que el segle XVII fóra de fort endeutament. A les Corts Valencianes de 1626 el Braç Reial demanà la revisió dels límits d'Algemesí degut als plets que en tenien des de la segregació d'Alzira; la vila d'Algemesí demanà l'augment de salari del justícia, del seu assessor i del mostassaf. L'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de dues mil lliures i, a les Corts de 1645, la franquícia del dret d'amortitzar quatre mil lliures i s'obligà a la vila d'Algemesí a continuar pagant el deute cenal que se li va adjudicar de la vila d'Alzira. Durant aquest segle també va demanar franquícia d’amortització de capital el convent dominic de sant Vicent. El segle XVIII, acabada la Guerra de Successió, Algemesí visqué un període de gran prosperitat. Les terres dedicades al conreu augmentaren, sobretot les dedicades a l’arròs --unes 14.000 fanecades-- i altres 16.000 de morera, blat, dacsa, ordi, faves i altres cultius de regadiu. El gremi de sastres va atraure gent de tot arreu i els terratinents gaudiren d’una gran prosperitat a causa de la devaluació de la moneda. Hi havia dues fàbriques d’aiguardent, catorze almàsseres d’oli i quatre molins d’arròs i farina. Tot allò també s’hi comercialitzava. Durant la segona part del segle, la indústria de la seda esgota els seus últims anys, abans que la malaltia que va afectar la morera provocara la gran crisi econòmica. Els terratinents donaren faena en els ingrats favars i basses d’arròs i aparegué la figura del jornaler. El segle XIX la vila es va veure greument afectada per les epidèmies de còlera de 1834 i 1885, en aquest últim any el 40% de les defuncions (317 persones) fou per aquesta causa.

Els monuments més importants són:

• Basílica menor de Sant Jaume Apòstol. Construïda de 1550 a 1582 per Doménec Gamieta en col·laboració amb Joan d’Alacant i Joan Matalí. Reformada a finals del XVIII (1789) i recoberta modernament (1890 i 1927). Alberga el Museu Sacre i un retaule de Francesc de Ribera.
• Antic convent Sant Vicent Ferrer. Erigit per ordre del patriarca Ribera (1532-1611) en 1590. Ha sofert diverses reformes i s’ha destinat a diferents usos des de caserna de la guàrdia civil fins asil. L’any 2000 ha estat totalment restaurat i l’any 2002 s’hi inaugurà el Museu de la Festa, que pretén l’estudi i divulgació de les festes valencianes i la conservació d'objectes i documents propis.
• La capella de la Troballa. Aquesta capella va ser construïda on es trobava situada, segons l'historia, la morera on aparegué la imatge de la Verge de la Salut.
• Ermita de Sant Onofre, anacoreta. Segle XIX, sobre una anterior, del segle XVI.
• Monument a la Muixeranga.

Capítol a banda mereixen les festes, la Setmana de Bous, voltada de polémica pel maltractament, que arriba en molts casos fins a la mort de l’animal, a què es somet els vedells per part dels participants. També s’hi celebren les falles i, sobre totes, les festes de la Mare de Déu de la Salut, la primera setmana de setembre, que han estat objecte d’estudis etnogràfics per la important mostra de folklore valencià que s’hi exhibeix en la “processoneta”: les danses dels Bastonets, la Carxofa, els Arquets, els Llauradors, les Pastoretes, els Tornejants i, per damunt de totes, la Muixeranga, declarada en 2011 Patrimoni Immaterial de la Humanitat Humanitat i agermanada amb la Mojiganga de Titaigües (Els Serrans). La muixeranga està considerada per alguns estudiosos gènesi dels castellers catalans; la seua música, tocada amb tabal i dolçaina, revifa al cor de molts valencians —que la consideren el vertader himne valencià— els sentiments nacionalistes.

Més informació en la xarxa:

ALGINET

Les aigües de la Sèquia Reial del Xúquer i el canal Xúquer-Túria, aporten els seus cabals per a regar els camps del terme.
De fundació musulmana, el seu topònim prové de l’àrab Al_janna, que significa terra de regadiu.

El rei Jaume I (1208-1276) li la donà a Pere García Ferrera el 1250. Jaume II (1267-1327), el 24 de novembre de 1304, va vendre a Bertomeu Matoses el terç delme i altres drets d'aquesta població. Tornà a incorporar-se a la Corona, la qual va vendre-la de bell nou el 1360. En 1375 la parròquia es va segregar com rectoria de la Parròquia de Santa Maria d'Espioca, fins que va ser erigida la rectoria en 1537. Tingué diversos senyors territorials, entre ells la família Cabanyelles i els comtes de Casals. A les Corts Valencianes de 1604 el senyor d'Alginet, Joan Vilarrasa Cabanyelles, demanà, per mig del braç militar, que se li concedira la suprema jurisdicció, ja que només en tenia el mer imperi, concedit pel rei, però aquest va defugir respondre. Al llarg de la història els pobladors d’Alginet han lluitat contra els senyors en defensa de drets, així, el 1609, encetaren plet contra Joan Cristòfol Vilarrasa Cabanyelles en demanda de la destitució del batle, per què usurpava l’aigua que utilitzaven els veïns per al reg; el 1622 acordaren amb Jeroni Cabanyelles renunciar als drets de botiga, flequeria i taverna; el 1648 el síndic inicià un procés contra el comte de Casals en reivindicació del dret d’abastir carn, motivat per què el senyor va arrendar aquest dret apujant el preu de la carn. A les Corts de 1645 l’església parroquial demanà la franquícia del dret d’amortització de 1.500 lliures i va construir l’actual. En 1648 el síndic inicia un procés contra el comte de Casal en reivindicació del dret d'abastir carn motivat perquè el senyor va arrendar aquest dret pujant el preu de la carn. El 1819, amb l’abolició dels senyorius, el poble assoleix la seua independència. El 1885 un llegat d'Eulàlia Escober permet la construcció d’un hospital. En 1745, segons el padró, el 85% dels agricultors posseïa el 84 % de la terra, però el 1832 els canvis socials deixaren la xifra en tan sols el 68% de la renta agrària per al 81 % dels llauradors, que passaren de 157 a 513. El 20 de juny de 1910 el rei Alfons XIII (1886-1941), va concedir, com a títol nobiliari, el Marquesat d'Alginet a favor de Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana (1871-1954), X comte de Casal. Durant la Guerra Civil es va construir una fàbrica d'armes.

L’agricultura es basa, fonamentalment en els cítrics, també s’hi conreen hortalisses i n’hi ha cultius de secà.

Arquitectònicament compta amb:

• Castell-Palau de Jeroni Cabanyelles, de 1417, reconstruït en el 1746. En 1875 va ser comprat i eliminades les dues torrasses que el flanquejaven per instal·lar-hi l’ajuntament. En 2016 s'ha procedit a la rehabilitació de l’entrada al pati d’armes, utilitzant tècniques tradicionals com són l’ús de morter de calç. A més, s’han reaprofitat els taulells que hi havia.
• Les torres de Luengo i del Borrero, aïllades entre tarongers, han perdut el seu aspecte de fortificacions defensives.
• L’ermita de sant Josep, neogòtica del XIX, amb un retaule de gran valor.
• L’església parroquial (1654-1699) construïda sobre l’antiga, de 1330. El campanar i la capella de la comunió són del segle XVIII.
• Antic Hospital de la Congregació de Germanes de la Doctrina Cristiana, actual col·legi del Sagrat Cor de Jesús.
• Monument al Llaurador
• Antic escorxador. Rehabilitat per a seu de la llar dels jubilats.
• Cal assenyalar la permanència d'alguns exemples de la casa típica de llaurador amb entrada per a carro (queden molts guarda-robes), l'estable pels animals, la pallissa, etc. Algunes tenen el seu propi pou o aljub per subministrar-se d’aigua. També queden algunes cases de camperols terratinents de les darreries del XVIII i algunes altres de la petita burgesia agrícola que va florir a finals del segle XIX amb el conreu de la taronja.

Ressenyarem les festes de sant Antoni del porquet, protector del bestiar emprat per a les tasques agrícoles. Les fogueres i la benedicció han subsistit malgrat la creixent despersonalització dels nostres pobles; posteriorment s'afegiren les danses tradicionals que s'havien perdut.

La cuina alginetina ve donada, com als altres pobles de la Ribera pels productes del terme, sobretot l’arròs --al forn, en paella o caldós -- i les taronges de totes les varietats. A més a més, són típics del poble la tomaca i el cacauet o la cacauà més pròpiament dita, famosa des del segle XVIII.. Era famós el cacau de collaret d’Alginet, rostit al forn amb corfa, que exportaven fora el poble, ja no tan sols pel consum humà sinó per fabricar torró i xocolata, per tindre un preu més barat que l'ametla. Pel Nadal feien els torrons de cacau i moniato amb neula, que els forns del poble continuen fent. El dia de Sant Blai (3 de febrer) es fan una àmplia gamma de rotllos, i els més coneguts són els de sagí i els de taronja. Per Sant Josep es fa coca de mostatxó i els tradicionals bunyols de carabassa. Per Pasqua les tradicionals mones i les coques de taronja.

Més informació en la xarxa:

ALZIRA

La ciutat, capital comarcal de la Ribera Alta, s’ubica a la vora esquerra del Xúquer i el terme s’estén cap a les serres de Murta, Corbera, el Cavall Bernat i Agulles al llarg de les valls de Murta, Barraca d’Aigües Vives i Casella. Hi ha el Paratge Natural (així declarat en 5/11/2004) de les Valls de la Murta i la Casella. A banda del nucli urbà hi ha els següents nuclis de població: Alzira, La Barraca d’Aigües Vives, La Garrofera, El Pla de Corbera, El Respirall, San Bernardo i Vilella.

Malgrat la quantitat de jaciments prehistòrics que s’hi conserven —del Paleolític les cases de Xixerà i la cova d’Alfons; del Neolític la cova de les Aranyes i la cova dels Gats; del Bronze la muntanya Assolada i les cases de Montcada; de l’època romana el sequer de Sant Bernat i la necròpoli del camí d’Albalat— els orígens no estan clars. Els historiadors i els estudiosos han manifestat opinions dispars. Per a alguns la ciutat es la successora de la Sucro ibera, altres busquen els precedents en les viles romanes (Materna, Vilella, Casella, etc) i assenyalen una concentració de la població en el nucli de la vila, i per últim estan els que, de la mateixa forma assenyalen aqueixa concentració però a partir de les alqueries musulmanes escampades pel terme. El nom de la ciutat: Al-Getzira Xúcar, assenyala la característica geogràfica de la població, una illa vorejada per les aigües dels rius Xúquer i Barxeta. Durant el domini musulmà, Alzira fou població molt important, que arribà, fins i tot, a tenir governació pròpia. Amb els almoràvits fou focus destacat de diverses rebel·lions contra els cristians i amb l’intent d'unificació almohade passà a declarar-se partidària d'aquests. La vila, baluard completament emmurallat, comptava amb unes quantes mesquites, cases de bany, molins, etc. El tractat geogràfic d’Al-Zuhví, escrit cap el 1147, apunta l'existència a Alzira d'un gran pont de tres arcs, obra antiga i d'excel·lent factura, així com que els seus habitants eren gent benestant. D'entre els alzirenys de l'època hi destaquen els escriptors: Ben Jafacha, Al-Zaqaq, Ben Amira i Ben Thalmus, els jurisconsults: Ben Abil Kasal i Abu Baker, l'historiador Algapheker abu Abdalla i el matemàtic Ben Rian. El 30 de desembre del 1242 conquistà la vila Jaume I (1208-1276), qui va concedir-li infinitat de privilegis, entre els quals destaca el de mer i mixt imperi amb jurisdicció en causes civils i criminals sobre 42 pobles. El monarca aragonès renuncià a la corona en favor dels seus fills a Alzira, on segons la tradició, va morir. Alfons I (1265-1291), en 1286, li concedí la facultat de celebrar fires. La vila prengué part activa en la guerra de La Unió, participà en les Corts del Regne i va exercir un paper destacat en el compromís de Casp. Els segles XVI i XVII suposaren una recessió en l'ordre polític i econòmic: se segregaren de la vila Carcaixent, Guadassuar i Algemesí, i, a més, va patir els efectes de l'expulsió dels moriscs. En la guerra de Successió es va declarar partidària de l'arxiduc Carles (1685-1740) i en 1811, en la conflagració contra els francesos, es traslladà a Alzira la Junta de Defensa de la província. En 1820 es creà el partit judicial d’Alzira. En 1853 el ferrocarril arribà a la localitat. El 8 d'agost del 1876, Alfons XII (1857-1885), en consideració a la importància que per l'augment de la població i desenvolupament de la seua indústria i el seu comerç havia assolit la vila, li concedí el títol de ciutat. El 1885, Alzira es prestà a l'insigne doctor Jaume Ferran Clua (1851-1929) per que experimentara la vacuna anticòlera. El Xúquer, assot de la població, ha provocat danys a la ciutat al llarg de la història; les riuades de 1320, 1473, 1779, 1864, 1982 i 1987, entre d'altres, en són bon exemple, però el 20 d’octubre de 1982 es va produir una de les més tràgiques pàgines de la història d’Alzira: la presa de Tous va rebentar i tota la comarca romangué inundada sota les aigües del Xúquer.

L’economia s’ha sustentat en l’agricultura, especialment en la taronja, del conreu de la qual hi ha notícies des del segle XVI. El segle passat l'Alzira agrícola ha donat pas a una ciutat eminentment comercial, industrial i de serveis.

Tot seguit fem esment del seu patrimoni:

• Casa Consistorial. És el monument més important d’Alzira. Es va edificar entre 1547 i 1603 en estil gòtic renaixentista. Compta amb importants obres d’art i un interessant arxiu històric.
• Església de santa Caterina. Edificada a finals del XIII sobre la mesquita. Façana barroca.
• Església de l’Encarnació. Segle XVIII. Antic convent de Caputxins. Interessant decoració ceràmica del XVIII.
• Monestir de la Murta. Des del s VII hi hagué una colònia de ermitans, fins i tot durant la dominació àrab. L’edifici del convent s’hi començà en 1401 amb llicència de 1376 del papa Gregori XI (1336-1378). Fins 1623 va sofrir diverses modificacions, fins que amb la desamortització de Mendizábal (1790-1853) quedà buit, i espoliat pels particulars que s’hi feren amb la propietat. Només es conserva la torre anomenada dels Coloms. Actualment és propietat municipal.
• Escoles Pies. Finals del XIX. A hores d’ara és la Casa de la Cultura.
• Creu Coberta. Medieval, d’estil gòtic mudèjar. Restaurada en 1962.
• Casalicis del pont sant Bernat. De 1717, restaurats en 1940. Inicialment estaven sobre el desaparegut pont de sant Bernat (abans sant Agustí).
• Santuari del Lluch. Primer terç del s XX. Situat al cim de la Muntanyeta del Salvador, la seua privilegiada situació fa que siga un temple molt conegut a la Ribera.
• Museu Municipal
• Museu Faller.
• Teatre Municipal. Modernista.
• Edificis modernistes dels voltants de la plaça de la Constitució.
• Hi ha mostres de l’arquitectura rural de la Ribera en les partides de Vilella i Materna.
• En el nucli antic de la ciutat –La Vila, declarat BIC— es troben rastres de la muralla.

L’activitat festera més arrelada són les falles. Alzira és, desprès de València, la ciutat que més monuments crema per sant Josep. En les festes del Lluch es representa la troballa de la verge amb les típiques danses del Jardí, del Negrito, de la Farina, dels Mariners; de la Carxofa, del Pal, del Palustre, dels Pastorets i dels Arquets totes elles vinculades als diferents gremis. També hi té importància la Setmana Santa.

La gastronomia es basa, com no podia ser d’altra manera, en els arrossos; també són interessants el suquet de peix i les mandonguilles de bacallà. Entre els dolços l’arnadí, dolç de moniato, carabassa i ametles, i la tradicional mona de pasqua.

Més informació en la xarxa:

ANTELLA

El seu accident geogràfic més rellevant és l'Assut, presa ordenada construir per Jaume I per a abastir d'aigua de reg tota la zona. En ella naix la Sèquia Reial del Xúquer. També s'utilitza com lloc d'esbargiment on practicar esports aquàtics. Al terme, hi torbem, també, el barranc de la Mañana i la Font Dolça.

Les primeres referències de poblament són les restes d'un poblat iber on encara hi ha llenços de la muralla i on s'ha trobat abundant ceràmica. La fundació és àrab i té el seu origen en un poblament anomenat Xarquia que fou abandonat pels seus habitants a causa de les contínues avingudes del Xúquer, i traslladat a l'actual emplaçament. Jaume I (1208-1276) va conquistar-la. Martí I (1356-1410) va vendre, l'any 1408, a Joan Gascó el terç delme del pa, del vi i d'altres drets sobre el lloc d'Antella, amb la Xarquia, Rafelet i Tribus. El 1467 Joan II (1398-1479) va vendre al seu nou senyor, Miquel Joan Cervató la suprema jurisdicció civil i criminal sobre aquests llocs. El 1568 es va concedir al cavaller Miquel Salvador el títol de baró d'Antella. Aquest títol el van posseir les famílies Dassió, Ferrer de Pròxita, Roca, Ortís de Rodrigo i Rovira . El 1609 van ser expulsats els seus habitants moriscs, i el seu senyor, un any més tard, atorgà carta pobla a 57 nous pobladors, als quals obligava a pagar un elevat tribut en fruïts. El 1766 els veïns volien fer venda lliure de mercaderies, però el senyor va aconseguir que el Reial Acord fera complir els capítols de població . El trencament i posterior riuada de la presa de Tous, en octubre de 1982, va afectar greument la població.

La seua economia es basa en l'agricultura.

Del seu passat arquitectònic romanen:

• Església de la Immaculada Concepció . Segle XVIII.
• Ermita del Crist . Segle XVII.
• La Torre, que és l'únic que resta del palau senyorial. D'estil mudèjar, degué ser construïda abans que el palau i integrada en la construcció d'aquest.
• La casa del Rei . Residència del rei quan visitava la zona. Actualment és seu de la Sèquia Reial del Xúquer.
• La casa de les comportes. Sòlida construcció en l'Assut.

La gastronomia es basa en l'arròs, la taronja i la mel.

Més informació en la xarxa:

BENEIXIDA

Es trobaren deixalles de l'època romana en la partida de la Falquia. Beneixida, però, naix d'una alqueria islàmica, a la que els àrabs anomenaren 'Banu-Saidi' i que amb la conquesta passà a la família Despuis i posteriorment als comtes d'Albalat. Lloc de moriscs, el 1510 tenia 96 cases i el 1609, 22. Despoblat després de l'expulsió, el 1663 tenia 40 cases. Com a conseqüència de la Guerra de Successió Beneixida deixà de pertànyer al corregiment de Xàtiva i recau en el de Montesa, però això només va tondre efectes a nivell administratiu, ja que  a nivell pràctic la relació amb Xàtiva continuà sent la mateixa. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa blat arròs, vi, oli, garrofes, seda, dacsa i hortalisses. Va sofrir els efectes del terratrèmol del 1748 i de la riuada del Xúquer del 1864. A finals de 1830, Beneixida es va institucionalitzar com alcaldia constitucional, dins del partit judicial d'Alberic. Va ser una de les poblacions més greument afectades per la pantanada de 1982, fins l'extrem de que el poble ha restat abandonat i els seus habitants desplaçats, en 1983, a un nou emplaçament.

El reduït terme està íntegrament dedicat a l’agricultura, fonamentalment a la taronja. Antigament s’hi realitzaven treballs artesanals d’espart.

Del seu patrimoni conserva l’església de l’Assumpció del segle XVIII, l’ermita i del Roser, del XVII, i la Font, de 1901, totes tres en el poble vell.

La gastronomia s'hi basa en l’arròs: al forn, en paella o amb fesols i naps; també es pot degustar la coca amb cansalada.

Més informació en la xarxa:

BENIFAIÓ

A la Paridera i el Pla de les Clotxes s’han trobat restes de l’Eneolític, i d’aquesta mateixa època, una destral de pedra polida al nucli urbà. També a la Font de l’Almaguer hi ha deixalles del Bronze. Del pas dels romans donen fe l’ara romana del segle IV aC, trobada l’any 1922 en una vila rústica, i el poblat soterrat al barri de Gorrioto. El lloc, d’origen islàmic —Beni Hayyén--, apareix citat el 13 de juny de 1238 en el Llibre de Repartiment com una de les deu alqueries donades per Jaume I (1208-1276) a cavallers de Barcelona que l’acompanyaren en la conquesta de la zona. En novembre de 1304 Jaume II (1267-1327) va vendre el terç delme de Benifaió a Bartomeu Matoses. El rei Pere IV (1319-1387) se'l va confiscar, i va tornar a vendre-ho el 1348, com a senyoriu, a Maria Ladron de Vidaura per 110.000 sous, amb el terç delme i la propietat del castell, els seus vassalls, forns, molins i d'altres regalies. En el segle XVI ho posseïa la família Jofré. En 1609 va sofrir el despoblament i abandó dels cultius a causa de l’expulsió dels moriscs. El 1612 va comprar aquest senyoriu, per 27.000 lliures, Miquel Falcó de Belaotxaga i va donar-li categoria de baronia; durant el període de temps que el va posseir aquesta família (1615-1872) es van mantenir les condicions establides per Pere IV. En les Corts Valencianes del 1626 l'església parroquial va demanar exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 800 lliures i el 1727 es va iniciar la construcció de l'actual temple, dedicat a Sant Pere Apòstol. El 1744 el poble inicià un plet contra el seu senyor per la propietat de l'escrivania de l'Ajuntament. El 1767 el duc d’Hixar, senyor de Sollana, ordena la prolongació de la sèquia del Xúquer la qual cosa beneficià els cultius de Benifaió. Nogensmenys, el procés més important va encetar-lo el 1838, davant la Reial Audiència, sobre la titularitat de les possessions del senyoriu; el 28 de setembre 1872 els veïns compren als Falcó, per 75.000 pessetes (o 300.000 reals de velló) els drets senyorials i, per tant, el municipi roman lliure de càrregues i canvia l’afegit de Falcó pel d’Espioca. En 1881 l’ajuntament comprà la Casa Palau a Juli Falcó, baró de Benifaió.

La totalitat del terme municipal es dedica a l'agricultura, base de l'economia local.

Quant a la part patrimonial citarem:

• Torre de la Plaça. Torre de guaita àrab, del segle XI. Forma conjunt amb el palau dels Falcó, que se l’hi va adossar en el segle XVII. Alberga un xicotet museu amb les troballes que s’hi feren durant la restauració.
• Església de sant Pere Apòstol. (1727-1741). Restaurada en 1939 i 1993, conserva algunes mostres d’orfebreria i pintures, però en la Guerra Civil va perdre pintures de Vicent López (1772-1850).
• Casa Palau dels Falcó. Segle XVII.
• Torre de Mussa, o de l’Horta. Segle XI. En bon estat, malgrat no haver estat restaurada mai.
• Poblat romà. Enterrat sota la població.
• oterranis medievals. Dels segles XV o XVI. Amb arcades medievals que podrien ser sitges.
• Mercat Municipal. De 1929.
• Llavador Municipal. De 1626, avui s’ha convertit en un parc on hi ha una creu, de 1901, aixecada per donar la benvinguda al segle XX.
• Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Bastida en 1961 sobre l’anterior, derruïda en 1937.

Poble de la Ribera Alta, la seua gastronomia ha d’estar necessàriament regida pels arrossos, en paella, al forn o en putxero, les varietats farien una llista inacabable, també hi és tradicional l’olla de Nadal amb pilota. I dels dolços: bunyols, arnadí, coca boba, pastissos de moniato o els encarats de Nadal.

Cada any, des de 1999, la Fundació Sambori, que té la seu al poble, convoca el Premi Sambori de narrativa escolar en valencià, i des de fa alguns anys, també universitària.

Pàgina web de l'Ajuntament
(no s'hi troba la versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

BENIMODO

El terme municipal, en el qual destaquen els ullals del riu Verd, està dividit en dues parts: una cap al sud anomenada El Resalany, i una altra de forma allargada que és la més gran i en la qual es troba situat el nucli poblacional, on trobem, com a monument més emblemàtic, l’església barroca de la Puríssima Concepció.

Com indica el seu nom la fundació és àrab. Després de la conquesta Jaume I (1208-1276) la donà a Pere de Montagut. En 1330 apareix la primera notícia documentada de Benimodo, en què se l’esmenta com a llogaret poblat per moriscs sota senyoriu de Pelegrí de Montagut, senyor de Carlet. Posteriorment passà als Vilanova, els quals, en 1362, la van vendre, juntament amb Carlet, a la ciutat de València. El 1375 va ser comprada pels Castellví. Els agermanats d’Alzira la saquejaren en 1522. En el moment de l’expulsió, amb la qual va quedar deshabitada, comptava amb 150 cases. La següent notícia sobre població és de 1715 en què comptava amb 405 veïns; pel que respecta al lloc conegut com El Resalany mai més no ha tornat a repoblar-se.

L’economia és bàsicament agrícola. Cavanilles (1745-1804) ja parla en les seues Observacions de raïm, olivera, garrofa i secà en general. A hores d’ara, gràcies a la construcció de sèquies i canals per al reg predomina el reguiu: taronger i fruiters. Hi ha també una incipient activitat ramadera i alguna fàbrica.

Més informació en la xarxa:

BENIMUSLEM

Alqueria musulmana que, a ran de la conquesta, fou donada a Gorgeri de Calatayud el 1244. El 1459 passà a Lluís de Castellví, al fill del qual, Pere, se li va concedir en 1473 el títol de baró. En 1609 quedà despoblat com a conseqüència de l’expulsió dels moriscs. El 1615 passà als Pertussa i fou vinculada com a baronia, el 1620, pel baró de Benidoleig. Posteriorment ha pertangut als Escals, Falcó i als Rodríguez de la Encina.

Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda blat i dacsa. A hores d’ara la seua economia continua basant-se en l’agricultura.

L’únic monument digne d’esment és l’església de la Puríssima Concepció, bastida en estil barroc en 1830 i restaurada en 1948, en què es va afegir un cos a la torre.

Més informació en la xarxa:

CARCAIXENT

El terme és totalment pla i està voltat pel Xúquer, la Vall d’Aigües Vives i les muntanyes del Convent, i regat pels rius Magre, Verd i Barxeta, i la Reial Sèquia de Carcaixent. Tradicionalment gran part de la població ha viscut disseminada pel terme i a hortes d’ara hi ha tres nuclis que concentren els carcaixentins: Barraca d’Aigües Vives, Cogullada i Carcaixent.

Poblat des de l'Eneolític i l'Edat del Bronze, com ho demostren nombroses troballes escampades pel seu terme. De l'època iberoromana s'han trobat restes d'algunes viles. La fundació de l’actual nucli urbà és incerta: uns apunten als romans i d’altres a una alqueria musulmana. De període àrab hi ha documentades diverses alqueries en l’actual terme: Alborgí, Benimaclí, Benivaire, Cogullada, Ternils i alguna més, les quals, totes plegades, acabaren conformant un nucli conegut com Horta de Cent o Horta de Carcaixent. Després de la conquesta per Jaume I (1208-1276) a finals de desembre del 1242, va ser repoblada amb lleidatans i tortosins. Apareix per primera vegada en el Llibre del Repartiment en 1248; en 1266 es constitueix en parròquia i s’edifica, a l’alqueria de Ternils, l’ermita de sant Roc. En l'època medieval Carcaixent era una alqueria dependent d'Alzira. L'any 1348 la Guerra de la Unió afectà les alqueries, i Carcaixent i Cogullada foren cremades. El 1434 ja posseïa església, que era atesa pel vicari de Ternils. El segle XVI va ser època de gran creixement urbanístic, demogràfic i econòmic gràcies al conreu de la morera i al comerç de la seda. En 1521 era lloc d’agermanats i hi hagué força enfrontaments. El 1547 la cúria va decidir que el vicari residís ja a Carcaixent. El 1544 ja existien diversos beneficis en l'església; el 1576 es va segregar d’Alzira i es va constituir en universitat amb plena capacitat de govern i administració, la qual cosa comportava l'assignació d'un terme municipal i el repartiment de les càrregues amb el municipi d'Alzira. El 1577 el municipi va sol·licitar les cises en el pa, el vi i la carn per a desendeutar-se de les despeses ocasionades per la imposició construcció de l'església, que els va costar més de 10.000 ducats. El 1589, Felip II (1527-1598) l’atorga el títol de Vila Reial amb dret a vot a les Corts Valencianes, però a base de costosos donatius a la Corona. En l'últim terç del segle XVI s’hi conreaven al voltant de 24.000 fanecades, i entre un 25 i un 30% dels propietaris estaven considerats com a rics i en condicions d'acumular excedents, la qual cosa explica que el veïnatge contribuïra en la despesa que va suposar l'aixecament de la vila. En les Corts valencianes de 1626 l'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 40.000 lliures, i el braç reial va demanar la revisió dels termes i límits amb Algemesí degut als molts processos entaulats des de la segregació d'Alzira. En les de 1645 va sol·licitar franquícia per a amortitzar 2.000 lliures. El 1627 ja posseïa un sistema d'insaculació per a l'elecció d'oficials locals. Degut als greus problemes que tingueren els llauradors entre el 1600 i el 1650, la vila decidí construir una nova sèquia que suplís la insuficiència de la xarxa de sèquies i braçals dependents del riu Albaida i del barranc de Barxeta. A l’inici del XVIII Carcaixent era el centre comarcal de la seda. En la guerra de Successió va recolzar al Borbó Felip V (1683-1746), el queal, en 1708 i 1738, atorgà sengles diplomes pels que fou concedida la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa. En 1781 mossèn Monzó i els seus amics Maseres i Bodi plantaren en la Bassa Reial el primer camp de taronges que fou la base la transformació moderna de la localitat. A principis del segle XIX existien en la vila quatre molins de farina i arròs i 204 torns de filar seda. El 1813, en el context de la guerra del Francès, tingué lloc al terme un important enfrontament contra les tropes franceses que donà lloc a la llegenda de "la Marqueseta"; Mª. Antònia Talens Mezquita. A partir del 1848 començà l'exportació de taronges cap a França i des del 1863 cap a Gran Bretanya. El 12 d’agost de 1861 va crear-se la companyia Tranway Carcagente a Gandia que s’encarregava de la construcció i explotació del primer ferrocarril de via estreta de la península; després de tres anys d’obres, el 8 de febrer de 1864 s’inaugurava el tramvia ferrocarril amb tracció animal que s’encarregava d’unir dues comarques tan pròsperes com La Safor i La Ribera. El 1911 i, durant un avalot que va tenir lloc a la vila a causa de la guerra d’Àfrica, l'ajuntament fou assaltat i cremat part del seu mobiliari. El 1916 obtingué el títol de Ciutat.
Des del segle XIX el monocultiu de la taronja és la base de la pròspera economia local. L’escassa indústria es dedica a la transformació dels cítrics i quelcom de tèxtil i mobiliari.

Al llarg de la ciutat hi ha un munt de cases modernistes aixecades per burgesia agrícola del segle passat; també cal destacar el conjunt, també modernista, format pel parc Navarro Daràs i el Passeig. De la resta del patrimoni carcaixentí parlarem tot seguit:

• Ermita de sant Roc de Termils. Temple del segle XIII d’estil pregòtic i portada romànica. Recentment restaurat, està declarat Monument Artístic Nacional.
• Església de sant Bartomeu de Cogullada. Segle XVI-XVII. Una recent restauració ha fet malbé la decoració primitiva. Conserva objectes de culte interessants procedents d’altres esglésies destruïdes en la Guerra Civil.
• La Torre de Carcaixent, o cova de Les Meravelles. Torre de planta quadrangular que es conserva en bon estat dins d’una propietat privada.
• Magatzem de La Ribera. Modernista, de principis del segle passat.
• Mercat. També modernista
• Casa Consistorial. Neoclàssic, de 1847.
• Monestir del Corpus Christi. Convent dominic de 1654 del que només roman l’església, convertida en auditori.
• Convent d’Aigües Vives, del s XV.
• Palau de la marquesa de Montortal, o de la Marqueseta, construït en 1780, reformat en 1854 i restaurat en 1993.
• Església de l’Assumpció de nostra Senyora. De 1434, gòtica, ampliada i reformada en diferents ocasions. Alberga pintures de Segrelles (1885-1969)
• Convent de sant Francesc. Edificat en 1602 amb l’autorització del patriarca Joan de Ribera (1532-1611).
• Església de sant Antoni de Pàdua.
• Església de sant Francesc de Paula.

Més informació en la xarxa:

CÀRCER

Enclavat en la vall del seu mateix nom i regat pels rius Xúquer i Sellent, el terme està voltat de muntanyes que fan la frontera de La Ribera amb La Canal de Navarrés i La Costera. Precisament el lloc on el Sellent vessa les seues aigües al Xúquer és un dels paratges més agradables del municipi, un altre també amé i interessant és L’Arcà, aqüeducte del Sellent i la séquia Escalona.

Carzre és un topònim àrab que podríem traduir com "lloc de repòs". La vall de Càrcer fou ocupada pels musulmans al voltant dels anys 713-714 i és en una de les alqueries que hi fundaren on té l’origen el poble, com ho proven les deixalles islàmiques trobades al Ravalet, la Socà o el Molí de Cotes. Jaume I (1208-1276) va donar-lo en senyoriu, el 5 d’agost de 1237, a Pere Fernàndez, senyor d d'Albarracín i d’Azagra. En 1242 el rei fa nova donació de Càrcer amb totes les pertinences, excepte molins i forns, a Gonçal Juan Domínguez i altres quaranta-set pobladors. El 1.263 passà a l’Infant Pere d'Aragó. El 1437, Alfons V (1396-1458) concedí el títol de baró a Pere Martínez d’Eslava; posteriorment va passar successivament als Cruïlles, als Cucaló de Montull i als Manglano. Al llarg de la seua història el riu Sellent ha castigat el poble amb diverses inundacions (1864, 1874...) la més recent de les quals fou el 20 d'octubre de 1982 que va causar la devastació no només a Càrcer, si no a la major part de la comarca.

D’economia tradicionalment agrícola, Cavanilles (1745-1804), ens conta que produïa arròs, vi, oli, garrofes, blat, dacsa, seda, llegums i hortalisses, també tingué un important passat terrisser: diversos historiadors diuen que en el segle XIV hi havia fins quaranta fàbriques de ceràmica que, amb el pas del temps, anaren desapareixent per diverses causes ,sobre tot per l’expulsió dels moriscs en 1609.

El casc antic del poble, barri de sant Roc, conserva el tipisme dels pobles valencians amb arrels àrabs. Hi ha l’església de l’Assumpció, del segle XVIII.

El menjar bàsic és l’arròs, guisat de diferents maneres: amb faves i carxofes, amb fesols i naps, en paella; l’arrel mora també es fa palesa en els dolços: torrons, arnadí, coques cristines, coques de sagí, carquinyols, etc.

L'any 1892 hi va nàixer la Societat Artístic Musical 'El Valle de Càrcer', tot i que ja n'hi ha referències en 1874. Ja ha complit, per tant, 125 anys, al llarg dels quals no només ha amenitzat les festes del poble, i dels de la contornada, si no que s'ha alçat amb nombrosos premis en els diversos certàmens en què ha participat. Un llibre de títol homònim recull la història de la banda des dels seus albors fins l'actualitat. .

Més informació en la xarxa:

CARLET

De l’àrab Qualaet que significava, "castell" o "plaça fort". El terme, gairebé pla, se situa en la subcomarca de la vall dels Alcalans i es troba solcat pel riu Magre, d’escàs cabdal però fortes avingudes, el riu Sec, o barranc de Montortal, i la rambla la Parra. La població es reparteix entre els nuclis de població de Carlet i d’Ausiàs March.

Tot i que hi ha escasses mostres de poblament anteriors a la fundació musulmana, s’han trobat alguns atifells del Paleolític i del Neolític a La Parra; dels ibers al poblat de Matamon i a la Font Blanca i dels romans hi ha les deixalles d’una possible vil·la rústica en la partida de Fornals i algunes romanalles a la Font Blanca i al Pedregalet. La primera menció després de la conquesta és del 5 de juny 1238, al Llibre de Repartiment, en aqueixa data el castell i la vila de Carlet van ser donats a Pere de Montagut, qui atorgà carta pobla el 17 de gener de 1252 als pobladors musulmans que hi romangueren i delegà en Joan de Campolo, rector de l’església de sant Andreu de València, el repoblament amb cristians de les alqueries; a la mort del cavaller Montagut heretà el lloc el seu fill, Pelegrí de Montagut. El 23 de desembre del 1329, el rei Alfons IV (1299-1336) va concedir al senyor la meitat de les penes i el coneixement de les causes criminals, excepte les condemnes a mort i a mutilació de membres. En 1348 passà a la família Vilanova i s’independitzà d’Alzira amb el títol de vila. El 1374, Vidal de Vilanova, casat amb Elvira de Montagut, vengué Carlet als jurats de València i aquests, el 1375, a Gonzalo de Castellví. En 1393 Joan I (1350-1396) donà en fiança a Ferrer de Canet la suprema jurisdicció de Carlet, la qual, no obstant, l’obtingué posteriorment la família Castellví. En 1520 Carlet posseïa dues cartes pobles: una per a mudèjars i una altra per a cristians, i el 1610 desprès de l'expulsió dels moriscs es va donar una més per als nous pobladors; en les del 1520 ja ostenta la suprema jurisdicció, regalies, drets (host, cavalcada, morabatí), el terç delme i el pagament de rendes emfitèutiques personals com ara el cultiu de terra, els mudèjars pagaven també drets de tipus musulmà com alcendia, alfarda i alfatera. En temps de les Germanies, els agermanats de Carlet assaltaren i saquejaren el castell dels Castellví, nogensmenys, els musulmans, amb condicions vassallàtiques més oneroses, es mantingueren fidels al senyor i la població cristiana als agermanats. En 1604 es creà el comtat de Carlet a favor de Jordi de Castellví i López de Mendoza. En la carta de població del 1610 les condicions eren similars encara que s'eliminaren els drets musulmans, la supressió dels serveis personals i la reducció de la partició de fruits en l'oli, i el poble quedava dividit en dos: Antic i Nou, cadascú amb ajuntament propi que es renovava anualment. El segle XVII estigué marcat pels continus enfrontaments dels vassalls amb el senyor per les traves d’aquest a la comercialització dels productes; en 1801 un avalot popular acabà amb el saqueig del palau del comte. El 1805 els veïns i l’Ajuntament demanaren la incorporació a la Corona. En 1812, durant la guerra contra els francesos, el convent de la vila fou saquejat per les tropes invasores. El 19 de juny de 1872 un terratrèmol causa importants destrosses en el poble que, aqueix mateix any es va proveir de fonts públiques. En 1891 es va derruir el palau comtal per eixamplar alguns carrers. En 1894 el ferrocarril arribà a Carlet amb les importants conseqüències que se’n derivaren. El 9 d’agost de 1926, a ran d’una visita del dictador Primo de Rivera (1873-1930), el municipi abastà el títol de ciutat. En 1957 una riuada assolà la població; En 1970 es va demolir l’antic convent i en el seu lloc s’aixecà el nou ajuntament.

L’economia de Carlet és bàsicament agrària i el conreu més estès són els cítrics. Compta també amb un polígon industrial on hi ha fàbriques dedicades a la comercialització dels productes agrícoles, fusteria metàl·lica, productes per a la llar, etc.

Al llarg del carrers Sant Bernat, Major, Reixes, Faltoses i de la plaça Major trobem edificis d’interès i de la resta del patrimoni parlem tot seguit:

• Església de l’Assumpció. Dividida en dues plantes de què la baixa era l’antic convent de dominics. La façana fou restaurada en 2002.
• Ermita de sant Bernat. De 1766. S’hi celebra una romeria anualment.
• Parc Escolar, mot popular, del col·legi Juan Vicente Mora. Eclèctic, de 1926.
• Residència La Llum. Antic Hospital. De planta anterior, fou reconstruït en 1910 en estil neoclàssic.
• Estació del Ferrocarril. Eclèctica, 1925.
• Els Pinets. Antics dipòsits d’aigua. De 1927.
• Mercat Municipal. Construït per Marià Peset (1896-1968) en 1930 en estil art-decó.
• Teatre Giner. Aixecat en 1912 sobre una antiga fàbrica de vins.
• Teatre El Siglo. Recreació a menor escala del Teatre Principal de València. Inaugurat el 2 de febrer de 1889 i referent des d’aleshores en la cultura i en l’oci carletí. Actualment és propietat municipal.
• Durant el procés de millora dels accessos al cementeri municipal, realitzats en 2016, aparegueren les restes de la que podria ser l’església que hi hagué a la plaça Major i que fou derruïda en la Guerra Civil. Aquestes peces, degudament catalogades, podrien constituir l’embrió del Museu Etnològic que amb motiu del 90è aniversari de la concessió del títol de ciutat s’hi pensa inaugurar.

Fidel a la tradició musical valenciana Carlet compta amb dues bandes de música: L’Artística i La Unión Musical, i una Coral Polifònica. S’ha d’esmentar la important tasca que fa l'Associació Cultural "El Trencall", que treballa en la recuperació del folklore carletí.

Dels menjars, esmentarem, com no, els arrossos de tota mena, la “sardinà” i la rosca amb all.

Més informació en la xarxa:

CASTELLÓ DE LA RIBERA

A banda del Castellet, xicoteta muntanya on es conserven les restes d'un castell musulmà que podria ser l'origen de la població, hi ha la Font Amarga, paratge natural amb un brollador d'aigua salada amb presumptes beneficis per a la pell.

Hi podem trobar restes d’un poblat de l’edat del Bronze i les restes d'una vila romana amb tres forns de terrissa, d'època republicana, segles I i II. El nom del poble, però, procedeix d'una vella torre musulmana que ja devia estar en ruïnes en el moment de la conquesta cristiana. A penes reconquistat el Qaxtilyun musulmà per Jaume I (1208-1276) el lloc passà a dependre de la ciutat de Xàtiva, com ja esdevenia en temps islàmics, per la qual cosa la seua denominació històrica ha segut la de Castelló de Xàtiva. Participà activament en la guerra de la Unió contra Pere I de Castella (1334-1369). El 1358 Pere IV (1319-1387) ordenà acabar d'esfondrar la torre del Castellet per tal d'evitar que caigués en mans castellanes. Durant la revolta de les Germanies, en què també va intervenir, hi havia 90 cases. El 3 d'octubre de 1587, per privilegi de Felip II (1527-1598), es converteix en vila reial independent, culminava d'aquesta manera un llarg procés de peticions fetes al rei per les autoritats de la vila en tal sentit. El 26 d'agost de 1591 el mateix monarca signà el privilegi per a la construcció de la Reial Sèquia d'Escalona (o de Castelló) , que rega les terres del terme i que es va construir en temps del seu fill Felip III (1578-1621). En eixa època ja hi havia vora els mil habitants i l'expulsió morisca de 1609 no va afectar la població ja que des del moment de la conquesta fou repoblada amb cristians vells (en 1486 la seua població morisca no passava de les 10 persones). Durant la guerra de Successió va sofrir un saqueig a mans dels borbònics manats pel comte de Mahoní, i en acabar la contesa, i donat que Castelló havia abraçat la causa d'Àustria, es va revocar temporalment el seu caràcter de vila independent i les seues autoritats passaren a dependre de les de Carcaixent des del 1708 al 1735. En el segle XVIII les febres tercianes causaren estralls en la població, que malvivia, segons Cavanilles (1745-1804), de l'arròs i de la seda, fins deixar-la en 1461 ànimes. El XIX la vila va viure la invasió dels dragons francesos del mariscal Suchet (1770-1826). Altres fites de la història castellonera son el saqueig dels carlins en 1836 i en 1873, la desamortització del convent dominic de sant Vicent Ferrer, i especialment sagnant fou la guerra de 1936-1939 que hi deixà setanta morts entre ambdós bàndols.

El cultiu de la morera fou substituït progressivament durant els segle XVIII per l’arrossar, i este, al seu torn, va ser substituït pel taronger durant el segle XIX i el segle XX. L'economia actual es basa en el conreu de la taronja. La indústria també es fonamenta en la transformació agrícola (fruites, arròs, oli), el moble i les construccions metàl·liques.

A banda de les escasses ruïnes del castell el patrimoni de Castelló de la Ribera presenta:

• L'església de l'Assumpció de nostra Senyora, dels segles XV-XVI.
• Ermita de santa Bàrbara. 1772. Aixecada sobre una anterior assolada pel terratrèmol de 1748.
• Ermita de la Sang de Crist.
• Ermita de Santa Anna. Segle XV. Molt restaurada, ha perdut la majoria dels seus elements originals en gòtic català.
• Col·legi Sant Domènec. Modernista. Obra de Joaquín María Arnau Miramón (1849-1906). Compta amb 365 finestres, una per cada dia de l'any.
• Mercat. 1928.
• Estació de Castelló de la Ribera
• La fàbrica de paper "El Canyar" fou fundada l'any 1879 pels germans Moroder. Ha estat la indústria més important que hi ha hagut a Castelló en tots els temps. Conserva una xemeneia industrial i les cases de la Fàbrica, exemple primitiu de vivendes socials. Va tancar a principis de 1984.
• Teatre Ideal. Sala de teatre i cinema inaugurada el 14 d’agost de 1914.
• Cinema Califòrnia. Espai a l’aire lliure, amb zones de llotges, destinat a la projecció de pel·lícules. També s’hi han celebrat concerts de la Societat Musical Lira Castellonera i d’altres cites i espectacles musicals. Actualment, el seu estat de deteriorament ha obligat a escometre diferents intervencions de conservació per tal de recuperar aquest espai cultural per a gaudi de la ciutadania
• Cases de llauradors. Cases típiques de llauradors dels segles XVIII, XIX i XX. Al Pedró cal destacar la casa de Domingo Mascarós, convertida pel seu propietari actual en un museu d’etnografia
• Edifici modernista de la comunitat de regants de la Serreta Utxera, fundada l’any 1906. Dins es conserven els tres motors alemanys de carbó que pujaven l’aigua 50 metres més amunt.
• Casa dels motors de la Sociedad Civil de Altos Riegos, fundada l’any 1929.

Més informació en la xarxa:

CATADAU

El terme s’integra en la Vall dels Alcalans i se situa a l'oest del Magre; l'orografia és accidentada per diferents serres on abunden les pinedes; la principal altura és el Matamont (512 m); dins el terme hi ha, a més, el caseriu del Poblenou, Los Rosales, La Lloma Molina i la Lloma Paga.

Tot i que a la cova de l'Avellanera hi ha algunes deixalles prehistòriques i evidències del pas dels romans, la primera prova fehafent de població és una antiga alqueria islàmica el nom de la qual prové de l'àrab Catadur que significaria propietat del Daur. En 1238 Jaume I (1208-1276) fa donació de Catadau, Vall d'Alcalano i Alumber (Llombai) a Guillem de Galaúbia i així queda registrat en el Llibre de Repartiment. En 1357 va comprar-lo Roman de Riusec i després passa successivament als Centelles i als Borja dintre del marquesat de Llombai. En 1522 fou saquejat pels agermanats d'Alzira. En 1609, data de l'expulsió morisca, comptava amb 130 cases, però va haver-hi a Catadau alguns que es van negar a partir i es van ocultar en les muntanyes pròximes. Es van agrupar amb els de altres poblacions per a lluitar i per a això triaren com a cap un morisc veí de Catadau anomenat Vicent Turixi, el qual, derrotat per les tropes reials va ser empresonat, traslladat a Carlet el dia 7 de desembre de 1610 i després conduït a València on va rebre exemplar càstig: el seu cap va ser col·locat en la porta de Sant Vicent. El poble restà despoblat fins el 1611 en què el duc Don Carlos Primer, primer baró d’Alhèdua va concedir carta pobla amb molt dures condicions per als nous colons, que havien de pagar al senyor, a la Corona i fins i tot l'impost dels murs i valls d'Alzira, de manera que els vassalls a penes disposava per sobreviure d'allò que la terra li donava. El segle XVIII fou de relativa prosperitat, gràcies, principalment a la morera, però també a la garrofera i l'olivera, que produïa oli de bona qualitat, la dacsa i el raïm. En 1843 la parròquia assolí independència de la de Llombai . Ja en el segle XX, als pobles com Catadau, seguia prevalent la tradicional divisió entre conservadors i liberals, els anomenats Lluents i Esgarrats. Els anomenats Lluents, d'inclinació conservadora estaven representats per la majoria dels llauradors més o menys acomodats als quals s'unien professionals, comerciants i jornalers de tendències dretanes. Els Esgarrats formaven part els llauradors, jornalers de tendències d'esquerra i idees més progressistes. Malgrat les lluites entre ambdós bàndols pel poder, al desembre de 1902 s'hi va inaugurar el fluid elèctric i l'enllumenat de la població; també en eixos anys s'hi va construir el Centre Catòlic Social, i es va intentar formar un servei d'aigua potable, iniciat amb la construcció d'algunes fonts. Al començament de la Guerra Civil, el poble va romandre fidel a la República. En 1938 s'hi instal·là una zona de recuperació on es van concentrar tropes de les Brigades Internacionals per a la seua repatriació; quasi tot el veïnat col·laborà allotjant en ses cases membres d'aquelles brigades. També hi va haver un camp d'aviació, que donava animació al poble durant aquells terribles anys.

L'agricultura és el principal fonament de l'economia local, el secà dóna garrofera, vinya, olivera i ametler; el regadiu, cítrics, hortalisses i fruiters. Hi és important també la ramaderia (bestiar boví i porcí) i l'avicultura.

Quant a patrimoni monumental cal esmentar:

• Església de Sant Pere Apòstol. En 1649 s'hi va aixecar el primitiu temple sobre el solar d'una mesquita, posteriorment, en 1730, va ser edificat un altre, destruït el 1936. L'actual va ser edificat de nova planta durant el franquisme.
• Centre Catòlic Social de Catadau. Modernista.
• Castell de Catadau. Les restes que s'hi conserven són escasses, tot i això pot distingir-se alguna part del mur.
• Diferents edificis del casc antic d'estil modernista.

  
  

Més informació en la xarxa:

COTES

Travessen el terme els rius Sallent, Escalona i Xúquer, i el cim del Montot permet observar tota la vall i gran part de La Ribera. La cova de la Moneda i el Clot del Negre, meandre del Xúquer on es pot prendre el bany, són altres paratges interessants del municipi.

El topònim deriva del mot "Cot", que siginifica "roca". El poble s'origina a partir d'una alqueria musulmana que Jaume I (1208-1276) donà a l'abat de la cartoixa d'Scala Dei el 1238. Encara que la primera citació documentada de Cotes, és la venda que el 17 de febrer de 1419 feu Andrés Giménez Dorios i la seua dona, Juana, en València, a Jaume Castellà, per 75.000 sous, amb tots els seus edificis, habitants i jurisdicció. Passà successivament als Matoses, als Ortiz, als Blanes (que durant un temps donaren nom al poble) i als Palafox, marquesos d'Ariza. En 1535 la parròquia d'independitzá de la de Càrcer. Lloc de moriscs, en 1609 va quedar despoblat. Va sofrir els efectes del terratrèmol del 1748, el qual destruí l'església, el palau i algunes cases. Les riuades del Sellent i del Xúquer també s'hi han deixat sentir.

Els cítrics i el regadiu són la base de l'economia local.

Algunes cases nobiliàries, i l'església de sant Miquel arcàngel, del segle XVII conformen el seu patrimoni. També hi ha un modern monument "A la dona", en què consta l'agraiment del poble a la figura femenina.

Quant a la gastronomia, podem degustar arròs al forn amb careto, arròs amb fesols i naps o paella negra amb carxofes i faves; de dolç coques cristines, arnadí i fogasses.

Més informació en la xarxa:

GAVARDA

El terme municipal està situat a la vora del Xúquer, que juntament amb la Sèquia Real del Xúquer envolten el poble. La superfície és plana, excepte la part nord i nord-est --on es troba el municipi nou de Gavarda--que és una xicoteta zona muntanyenca amb altures màximes de 150 m, amb les denominacions de Lloma Teixonera, Lloma Plana i Bateria.

El topònim, de possible origen preromà, significa solc, en el sentit de corrent d’aigua. Alqueria musulmana que després de l'ocupació cristiana va veure com, en 1250, Jaume I (1208-1276), repartia quatre jovades de terra a cadascú de sis dels seus lloctinents i la donà a poblar a catorze cristians. El 1364, Olfo de Pròxida va adquirir-la i en 1432, Alfons V (1396-1458) va donar la jurisdicció civil i criminal als successors d'aquell. En 1612, desprès de l'expulsió morisca, el duc de l'Infantat, va donar carta pobla a 30 cristians vells. A principis del segle XIX produïa arròs, seda, blat, oli, vi, melons i altres fruites i hortalisses, a més a més comptava amb dues pedreres. Gavarda fou u dels pobles més afectats per la pantanada de 1982, tan és així que, com a conseqüència d'ella, fou necessari construir el poble de bell nou en cotes properes més elevades.

L'agricultura hi és l'activitat més important. Està basada en el cultiu de la mandarina i la taronja, i en el comerç d'ambdues. També hi ha cultius d'horta tradicional i tot just queden algunes oliveres i garroferes. A partir dels anys 60 del passat segle començà una important crisi, i l'agricultura entrà en un període de recessió. Ara es troba en una fase de transformació. Pel que es refereix a la indústria, es redueix a l'envasat i la comercialització de les fruites i hortalisses i taronges i també existeix indústria tèxtil.

El patrimoni gavardí ens ofereix:

• Església de Sant Joan Baptista i Sant Antoni. Construïda en 1870. És d'una sola nau amb capelles laterals. Destaca damunt de la portada una torre rematada per una escultura de Sant Antoni.
• Pont del Rei. Construït en 1786, és el fruit d'un projecte de noves vies de comunicació del regnat de Carles III (1716-1788), el primer intent de construir una carretera sobre el riu Xúquer.
• La Bateria Napolèonica. Són les restes d'una fortificació del segle XVIII, reutilitzada durant la guerra de la Independència.
• Pont de Ferro. De 1917. Posseeix un arc de ferro de 70 m. de llum i 137 m. de longitud.
• Antic Llavador. 1901. Actiu fins els anys seixanta, comptava amb tres safareigs, un per a la roba blanca, un altre per a la roba de color i el tercer per a la roba dels malalts.

Els arrossos, al forn, en paella o amb fesols i naps, i l'arnadí, les coques de cacau i les cristines hi són els menjars tradicionals.

GUADASSUAR

De les diverses opinions sobre la toponímia del lloc, n'hi ha dues més versemblants: una que el fa derivar dels mots àrabs wadi asuad que significa "riu negre" i, una altra, de wadi suar, "la part més plana d'allà el riu".

La superfície municipal, regada per la Sèquia Reial del Xúquer i pel riu Magre, és plana, amb l’única elevació, pel sud, de la muntanya de la Garrofera. La vegetació és típicament mediterrània: carrasca, pi, garriga, alzina, etc.

Pareix clara la fundació àrab del poble, a l’igual que queda testimoniat el pas dels romans a un llogaret denominat Tarragona que hi hagué fins el segle XVII. El 1242, amb motiu de la rendició d'Alzira, Guadassuar, com a propietat d'aquella, passà a l'òrbita cristiana amb la condició que foren respectats el seus costums, llengua i religió, circumstància que explica que el lloc no figure en el Llibre del Repartiment. De tota manera, les contínues baralles amb els cristians es van traduir en una emigració dels musulmans cap a altres poblacions, i la seua total ocupació per cristians (sentència de Jaume I (1208-1276) de 1246), la qual cosa obligà a repoblar en 1270 amb 39 cristians vinguts del Principat, d'Aragó i de Navarra, principalment. Pertanyé sempre a la Corona, sota la jurisdicció d'Alzira fins el 1581, en què Felip II (1527-1598), per privilegi de 22 de desembre, li concedí la independència municipal amb el títol de Reial Universitat. Durant les Germanies va sofrir diversos saqueigs. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, blat, dacsa, ordi, vi, oli i hortalisses. A hores d'ara continua sent una vila agrícola, dedicada al conreu dels cítrics i caquis, a més dels conreus residuals de secà, com l'olivera i la garrofera.

L’economia local es basa en l’agricultura de regadiu, taronja, préssec, pruna, albercoc, i el poc de secà, vinyet, garrofera, olivera. Hi ha també quelcom de ramat llaner i boví.

Els monuments més importants són:

• Església de Sant Vicent Màrtir. Bastida en 1560, sobre una anterior, de 1340, pel picapedrer Joan Matalí. Conta amb una magnífica façana exterior, i sòcols de ceràmica valenciana afegits en 1730. El campanar s’aixeca sobre la torre d’una alqueria àrab. Declarada BIC.
• Ermita de Sant Roc. Construïda en 1648 i reedificada entre 1768 i 1789. També considerada BIC.
• La caseta del Canó. Sifó de la Sèquia Reial. Segle XV.
• Casa de la Pedra (Biblioteca Municipal). Antiga Cambra de Grans, edifici d'estil gòtic, després reutilitzada com a Hospitalet. El 1904 es convertí en convent de monges. L'any 2002, una vegada restaurat l'edifici, es va obrir com a nova Biblioteca Municipal. Va ser declarada BIC.
• La caseta del Canó. Sifó de la Sèquia Reial del Xúquer, documentat des de 1387.
• Alqueria de Torre Borrero. Situada a la carretera d'Alginet. Originalment era un corral d'animals, a la vora del Camí Reial d'Alginet a Alzira. El 1849 es va construir la casa per als guardes i la torre. Va ser declarada Bé de Rellevància Local.

Hi ha la Societat Musical Santa Cecília.

L'última setmana d'agost  tenen lloc, des de temps immemorials, les "dansaes". No es coneix la data de l'inici d'aquesta festa, però sí que va lligada als ritmes de l'agricultura. Només es deixaren de fer en 1865, per l'epidèmia de còlera, i durant la Guerra Civil. Segons la tradició, cada dia de la setmana s'ha de portar un vestit diferent, ideat i confeccionat pels participants, en el qual es fonamental l'originalitat i l'espontaneïtat. Any rere any, els balladors i les balladores confeccionen vestits originals amb materials diversos (reciclats, paper, cartó). Per altra banda, n'hi ha balladors i balladores que ixen a ballar les danses “com s'ha fet sempre”, amb el primer que troben, ja que consideren més important la participació que el lluïment i conserven encara eixe esperit d'improvisació propi de les Danses. La temàtica de la indumentària és molt variada. Hi ha grups de balladors i balladores que opten més per vestits humorístics, altres per personatges històrics, altres per temàtica més crítica, altres son simplement “a-temàtics”, ja que el que importa es l'originalitat i la creativitat de la vestimenta. Cada dia les danses es fan en un carrer del poble, que és engalanat amb bombetes de colors i banderes de paper; el dissabte tots els grups dansen al llarg del carrer Major. Estan considerades Festes d'Interés Turístic.

Més informació en la xarxa:

L'ALCÚDIA

Alqueria musulmana que va ser donada per Jaume I (1208-1276), l’any 1238, a Pere de Montagut, qui atorgà carta pobla el 17 de gener de 1252 a 54 repobladors cristians; cadascú dels quals va rebre una casa, 72 fanecades de regadiu i 2 de secà a cens de 20 sous i una gallina pel Nadal; el senyor es reservava 469 fanecades, el castell, el monopoli sobre forns i molins i els drets de lluïsme, justícia, etc. El 1344 Pere de Montagut i Vilanova li va confirmar els Furs de València. El 1382 va separar-se de la jurisdicció d’Alzira. El 1393 signà un acord amb el senyor pel qual restava lliure de la majoria de les peites personals a canvi del pagament de 33 lliures anuals. Martí I (1356-1410), l’any 1404, atorgà privilegis per utilitzar la Sèquia Reial del Xúquer. El 1428 obtingué d'Alfons V (1396-1458) el privilegi de celebrar mercat setmanal i el 1433 se li atorgà el títol de vila. Durant la Germania demostrà la seua militància agermanada, deguda al gran nombre de menestrals dedicats a la seda, que s’enfrontaren al senyor, Joan de Montagut, i es negaren a pagar els drets feudals; aquest amb la repressió posterior hagué de ser indemnitzat amb 10.000 ducats, i el rei amb 2.000. La crisi del s XVII provocà un fort endeutament de la vila que, el 1680, encetà un plet contra el comte sobre les regalies i el senyoriu directe que, a pesar de veure’s interromput per la guerra de Successió --durant la qual el duc de les Torres va instal·lar-hi la caserna de les tropes borbòniques-- acabà amb la concòrdia de 1711, per la qual el comte cedia a la vila les regalies i el senyoriu directe a canvi del pagament de 400 lliures anuals i, establia que les terres de reg pagarien 10 sous per cada 36 fanecades; les de vinya de pansa, un sou per fanecada; les de vinya de vi, 1/25 de la collita, i les terres de secà, 1/15. El segle XVIII fou una època pròspera per a la vila que, gràcies a l’artesania de la seda, propicià una burgesia agrícola i il·lustrada que controlà el govern municipal i encetà, el 1730, un plet contra el comte per incorporar la vila al Reial Patrimoni. Aquesta esplendor va ser reflectida en la construcció de l’església parroquial, començada el 1746 i que, per la seua grandiositat ––tan sols menor que la Catedral de València i la Seu de Xàtiva––, es coneguda com la “catedral de la Ribera” i és una de les millors mostres del barroc valencià. El 1812 aprofitant els decrets de les Corts de Cadis sobre els senyorius va pledejar de nou contra el comte. El senyoriu passà successivament als Ixar, als Castellví, als ducs d’Almodòvar i al comte d’Albalat. En 1842, es va annexionar la pedania de Montortal.

La totalitat del terme es dedica a l’agricultura.

Aquest són els monuments i punts més importants del patrimoni alcudienc:

• Església de Sant Andreu apòstol, de la qual hem parlat abans.
• El convent, de 1743. Recentment restaurat després d'anys de ruïna.
• La Immaculada de Montortal, s XVII.
• La Sènia, del segle XIX, instal·lada en un parc dedicat a la història de l’aigua en la vila.
• La Mota, aqüeducte bastit en 1842, que treia l’aigua de la Sèquia Reial del Xúquer per a abastir el reg de gairebé tot el terme.
• L'Hort de Manús, antic convent de Santa Bàrbara. 1600.
• La Casa de la Cultura, inaugurada en 1987, edifici modern i singular.
• Museu Municipal.

S’hi conserva una olivera bimil·lenària

La gastronomia es basa en l’arròs en qualsevol de les seues preparacions, l’all i pebre i els dolços, dels quals cal destacar la carabassa santa, que es prepara en Setmana Santa. Totes estes especialitats poden tastar-se en la Fira Gastronòmica de l’Alcúdia, que té lloc anualment coincidint amb les celebracions del 9 d'octubre.

Més informació en la xarxa:

L'ÈNOVA

El pas dels romans està suficientment demostrat per les troballes descobertes a la partida de Les Paretetes, on hi ha la vila Cornelius; també n'hi ha unes pedreres i, fins i tot, a la serra s'han trobat rodades de carro, les quals s'ha demostrat en un recent estudi que són anteriors a l'època romana, pareix evident per la seua antiguitat (segles III-II aC) que són iberes, encara que els romans continuaren utilitzant-les per a l'explotació de les canteres. D la dominació musulmana el percentatge de població àrab va ser mínim o nul, com així ho testifiquen alguns escrits de l'època, que diuen que en el moment de la Reconquesta L'Ènova estava poblada per "34 cases de cristians vells", d'aquí la tradició oral que diu que L'Ènova era coneguda com "Énova dels cristians". De qualsevol manera també se sap que fou repoblada en 1248 amb cristians i que el 1264 es va donar permís a Alfons de Múrcia per tornar a introduir-hi pobladors musulmans. La crisi demogràfica soferta per l'expulsió de moriscs, en 1609, es va recuperar parcialment en els segles XVII i XVIII. Al segle XIX el veí poble de Sans es va unir a Énova per a formar una sola població.

La totalitat del menut terme es dedica a l'agricultura, que és el motor de l’economia local. Segons Cavanilles (1745-1804) en 1795 produïa arròs, seda, blat, dacsa i hortalisses. Va ser a L'Ènova on va aparèixer la varietat de taronges "solustianas" a l'hort propietat de Solustiano a la fi dels anys 40 del segle passat.

Del seu patrimoni:

• Vila Cornelius. Construïda entre el 65 i el 75 dC. per al patrici romà Publius Cornelius, fou descoberta en 2003 durant les obres de l’AVE. Es tracta d’una vila rústica amb zona d'habitatge i zona artesanal. S’hi conserven mosaics, gran part de la luxosa arquitectura, monedes, pintures en les parets, vaixella italiana de l’època, objectes decoratius d’Àfrica i Orient i, fins i tot, el vidre original d’una de les finestres de la finca.
• Església de la Mare de Déu de Gràcia. Neoclàssica, del XIX.
• Capella dels Sants. Segle XVIII.

Més informació en la xarxa:

LA POBLA LLARGA

El terme compta amb La Serratella (129 m) com a cota més alta i el Barranc de Barxeta com a únic corrent fluvial.

A falta de troballes arqueològiques anteriors, són el Pont de l'Ase i la Via Augusta, romans, els vestigis més antics que hi trobem. Més records hi ha dels musulmans, com ara una necròpoli, una alqueria i el castell de Termes. Però fou Pere d'Esplugues, ardiaca de la catedral de València, qui va edificar i poblar el lloc en obtindre dit privilegi del rei Jaume II (1267-1327) el 1317; originàriament es va cridar Pobla d'Esplugues, Pobla de Torrehermosa i, finalment, Pobla de l'Ardiaca, precisament per ser el nomenat ardiaca el seu primer senyor. Entre 1347 i 1348 la Guerra de la Unió hi portà l'anomenada batalla de la Pobla d'Esplugues. Durant les Germanies, en 1522, moriren a mans dels agermanats el senyor vigent, Joan Corts, i molts pobletans. En el segle XVI adquirí la denominació actual de La Pobla Llarga. Durant la guerra de Successió, la Pobla Llarga s'alineà amb els maulets i per això fou víctima de la repressió borbònica: el topònim es castellanitzà, perdé la independència municipal i passà a dependre de Carcaixent ––situació amb què acabaren les Corts de Cadis--, va ser carregada amb forts imposts i alguns dels seus veïns van ser exiliats. Si bé el 1646 tenia al voltant de 300 habitants, a finals del XVIII a poques penes sobrepassava els 400; aquest escàs creixement demogràfic, motivat per les febres tercianes que des de finals del XVII afectaren a bona part de les poblacions de La Ribera, es correspon amb un lent creixement econòmic, que no se superarà fins que en el segle XIX es dessecaren les terres pantanoses, fet que va possibilitar la introducció de nous conreus, hortícoles i cítrics, principalment, amb la qual cosa es va entrar en una fase de prosperitat econòmica i la població es va quintuplicar en poc més de cent anys. En 1872 hi va arribar el ferrocarril. L'1 de març de 1896 s'inaugurà el tramvia, a tracció de cavalls, que unia La Pobla Llarga amb Castelló de la Ribera; servei que va durar fins 1931, quan ja es realitzava amb locomotora. El 1919, un any especialment conflictiu, la Pobla Llarga fou escenari d'un important enfrontament entre obrers i Guàrdia Civil que posava de manifest les miserables condicions de vida dels treballadors del camp; el més de juliol, la Guàrdia Civil i alguns propietaris dispararen contra una manifestació, amb el resultat de cinc obrers morts i sis ferits, al temps que eren detinguts quaranta-sis manifestants.

L'economia se sustenta en l'agricultura.

El nucli urbà conserva molts casalots nobiliaris i també cases d'estil modernista edificades a les primeries del XX per la incipient burgesia tarongera. Relacionem tot seguit el patrimoni del poble:

• Creu de terme, del segle XIII.
• Església de Sant Pere. Aixecada en 1727 sobre un temple gòtic de 1325. El campanar fou elevat a la seua altura actual en 1921.
• Magatzem de Ballester. Modernista, de principis del XX.
• Mercat. Modernista
• Pont de l'Ase. Romà.

Arròs amb fesols i naps, caldós, paella de pollastre i conill, el guisat de Setmana Santa són els menjars típics, que poden rematar-se amb el, no menys típic, arnadí, de postres.

Més informació en la xarxa:

LLOMBAI

El terme, localitzat a la subcomarca de la Vall dels Alcalans, se situa a la marge dreta del riu Magre i conté paratges de gran riquesa ecològica com ara Els Cerros (Paratge Natural des del 22 d’abril de 2005) amb la cova de les Meravelles on es poden trobar diverses espècies de rat penat, fins i tot algunes en perill d’extinció, i el Tello, pic més alt del poble (361 m) i igualment declarat Paratge Natural el 6 de maig de 2005. El poble forma juntament amb Catadau i Alfarb l'anomenat Marquesat.

L'etimologia del topònim seria la veu llatina lumbariu: loma. Les troballes al terme (fletxes, sílex, pedra foguera...) confirmen la presència humana als primers temps de l'Edat dels Metalls, entre el 2250 i el 1500 aC. Del Bronze hi ha utensilis de conxa i os, ceràmica i d'altres a la Talaia, al Corral del Cortisar i a la Cova de les Meravelles. Tot i això els seus orígens com a nucli podrien remuntar-se a l'època romana com ho testimonien les làpides i inscripcions trobades al terme. Llombai fou una alqueria musulmana --de la qual depenien Alfarb, Catadau i Aledua-- ocupada per les tropes de Jaume I (1208-1276) en 1238 i donada a Guillem de Galàubia; de població mixta de cristians i moros, el 1261 va comprar-la Roderic Martín d'Azagra. El 1306 pertanyia a Gonçal Garcia, senyor de Moixent, per donació de Pere II el Cerimoniós, amb tota jurisdicció (alta i baixa) i el mer imperi. En 1329 es va crear la parròquia. El 1338 passà a Galceran de Centelles i de Vilanova, senyor de Torralbes; en aquesta família romangué fins el 1490, en què a Guillem Ramon I de Centelles-Calataiud va vendre Llombai a Roderic de Borja (1432-1503) --més tard nomenat papa amb el nom d'Alexandre VI. En 1522 els agermanats d'Alzira saquejaren el poble i batejaren a la força tots els moros. En 1525 es donà validesa a aquests baptismes, es tancà la mesquita i s'obligà als conversos a lliurar les armes. En 1530 Carles I (1500-1558)va concedir a la vila de Llombai el títol de marquesat, el qual títol va recaure en el primogènit de Joan de Borja i Joana d'Arago, Francesc de Borja i Aragó (1510-1572), cavallerís major de l'emperadriu Isabel de Portugal (1503-1539) i duc de Gandia --canonitzat en 1671 per Innocenci X--, el qual va fundar-hi el 1545 el convent de dominics de la Santa Creu. Els moriscs que hi romangueren pertanyien a la fillola d'Alberic i la seua expulsió va provocar l'avalot dels del marquesat, els quals elegiren rei a un morisc de Catadau, anomenat Tirig, el qual acabà sent derrotat, decapitat i penjat públicament a València. El 1611 Francesc Carles de Borja (1595-1632) donà carta pobla a cristians vells d'Aledua --que roman despoblat des de llavors--. L'any 1701 foren delimitats els termes de Llombai, Real de Montroi i Montserrat d' Alcalà. Tot el segle XVIII fou de prosperitat, tant pel desenvolupament agrícola com per l'augment demogràfic. Fins a l'any 1707 Llombai va pertànyer a la demarcació històrica de la Governació de València. Al llarg d'aquell segle el marquesat passà successivament als Pimentel, comtes-ducs de Benavent i als Téllez-Giron, ducs d'Osuna. Segons Francesc Benlloch, governador del marquesat, el 1756 Llombai tenia 1.802 fanecades de regadiu i 2.994 de secà; els conreus i la seua partició amb el senyor eren: la fulla de morera (seda), 1/5 en regadiu i un 1/15 en secà; l'oli, 1/5; les garrofes 1/6; el vi i la pansa 1/12; el blat 1/6 i 1/11; el panís 1/6. Els productes als camps llombaïns eren a finals del XVIII oli i garrofes, sobretot, però també figues, panses, vi, morera (seda), blat, dacsa, faves i ordi. Durant la guerra del Francés, en 1808, van organitzar-se guerrilles a Llombai contra les tropes napoleòniques, que eren armades i instruïdes al convent pels frares dominics. També en les guerres carlistes el poble fou testimoni de diversos enfrontaments: el capitost militar de Llíria, Josep Santés i Murgui, que havia estat vençut a Bocairent per Weyler (1838-1930), saquejà Llombai i hi imposà impostos de guerra als veïns. En 1904 hi arribaren les fonts públiques i l'enllumenat elèctric; aleshores Llombai comptava amb dos teatres, posada i quatre casinos. En alguns moments de la seua història ha pertangut a Alfarb i a Alginet.

L'economia continua sent bàsicament agrícola: vinya (vi i moscatell), garrofera, olivera, ametler i taronger. També hi ha granges avícoles, quelcom d'apicultura, una important cooperativa vinícola i fàbriques de mobles.

El poble forma pràcticament una conurbació amb Catadau i Alfarb. El patrimoni de què podem parlar és el següent:

• Església de la Santa Creu, integrada en l'antic convent de dominics, del qual hem parlat Reformada en 1686, compta en l'actualitat amb elements gòtics, barrocs i xoriguerescs. Són importants les restes del claustre.
• Ermita de sant Antoni Abat. Segle XVII.
• Castell d'Aledua . En absoluta ruïna, només roman la torre principal.
• Estàtua de Sant Francesc de Borja. 1968.
• Calvari de taulells, típic  valencià. Segles XIII i XIV.

Més informació en la xarxa:

MANUEL

El terme és menut i es dedica a l'agricultura. Compta, però, amb Les Salines Paratge Natural Municipal, des del 3 de febrer de 2006.

Una agosarada teoria diu que el topònim seria la conjunció dels mots Meu i Nel ,que significarien quelcom això com "confluència de les aigües en la vesant d'una vall". Hi ha evidències de població ja en el Bronze i, en la Serra Valiente, hi ha un poblet iber. Del pas dels romans hi roman la necròpoli de les Foies. La fundació té l'arrel en una alqueria islàmica de la qual, en 1467, el senyor territorial era Vicent Ferrer, cavaller de Xàtiva. En 1496 passà a Joan de Tallada i en 1515 es vinculà en baronia. Posteriorment fou propietat dels Quintana i dels comtes de Castellar i Carlet. En 1609 romangueren deshabitades les 31 cases de moriscs que hi havia; en 1610 es dóna carta pobla que permet la repoblació amb cavallers cristians; en 1663 torna a haver-hi 40 cases habitades. En 1706, en el decurs de la Guerra de Successió, a Manuel hi hagué un enfrontament entre partidaris del Borbó i de l'Arxiduc que acabà amb la mort de 30 maulets. Cavanilles (1745-1804) ens conta que, en 1795, produïa arròs, seda, forment i dacsa; des de 1782 s'explotaren, per orde de Carles III (1716-1808), unes salines que hi havia al seu terme. L’actual municipi es va formar per la unió, en 1836, dels antics llogarets àrabs que s’havien anat construint seguint el traçat de la vella sèquia Comuna de l’Ènova, i que el repartiment de Jaume I (1208.1276) havia fragmentat amb l’adopció de noms ja cristians: Faldeta, Torreta, l’Abat i Manuel.

L'arribada del ferrocarril, allà per 1850, va propiciar la construcció d'alguns magatzems de taronja, que impulsaren una gran activitat comercial i agrícola fins a la dècada del seixanta del segle XX en què l’estructura econòmica es transformà amb un increment dels serveis i un retrocés de l’agricultura.

Quant a la part monumental citarem

• Església de santa Anna, aixecada en el segle XVIII i restaurada desprès de la guerra de 1936-39 en què s'afegí un controvertit remat al campanar.
• La paret del Moro a Les Salines, antiga torre guaita mora, del X.
• Palau de Manuel. Avui Casa Estruch. Lloc en el qual es va atorgar la carta fundacional de 1610.
• Casa Gran. Del segle XVIII, però possiblement aixecada sobre una torre àrab del segle X.
• Pont de Fusta. Finals del segle XIX, modificat en 1910.
• La Casa de la Sal. Magatzem de sal, documentat des del segle XV al XIX.

Més informació en la xarxa:

MASSALAVÉS

El topònim seria derivació d'una paraula àrab que significa hostal o parador. Alqueria musulmana que fou donada en 1247 a Pere del Milà per Jaume I (1208-1276) en agraïment pel seus serveis en la conquesta de Xàtiva. El 1294 passà als Vilaragut, els quals la van vendre el 1462 a Joan Fernàndez d'Herèdia. El 1520 va adquirir-la Violant Exarch del Milà. El 1537 Carles I (1500-1558) li va concedir el títol de vila en recompensa per l'ajut del poble en les guerres d'Itàlia, Tunísia i França. Fou senyoriu dels marquesos d' Albaida i dels ducs de Montellano i Arcos. Lloc de moriscs, el 1510 tenia 60 cases i el 1609, 75; despoblat després de l'expulsió el 1633 tan sols tenia 33 focs. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, dacsa, ordi i hortalisses. En 1884, l'epidèmia de pesta, va deixar nombroses morts al poble.

El menut terme es dedica al conreu dels cítrics.

Patrimoni:

• Església de Sant Miquel Arcàngel. Bastit a partir del segle XII sobre la mesquita
• Restes de la Porta del Castell.
• Torre dels Milà
• Llavador

Més informació en la xarxa:

MONTROI

Al terme, integrat en la Vall dels Alcalans, cal visitar els paratges de les serres del Caballón i de Dos Aigües..

De l'estructura llatina monte rubeu resultaria el topònim, que ve a significar Muntanya Roja. L'origen de Montroi és una alqueria musulmana que en aquella època abastà prou importància. Amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) fou donada, el 1238, a Roderic de Liçana; en 1307 pertanyia al mestre del Temple i desprès, successivament, a Roderic de Corella, a Melcior Mercader i a Romeu de Corbera (1410-1445), mestre de Montesa, qui va adquirir-la en 1436 i va establir-hi una comanda. Fins l'expulsió de 1609 fou un lloc de moriscs que en 1510 tenia 38 cases, en 1609, 70 i en 1663, tan sols, 5.

Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes. A hores d'ara l'economia continua depenent de l'agricultura, especialment del vi, i de l'apicultura.

Quant al patrimoni, esmentarem l'església de sant Bartomeu, neoclàssica, del XVIII i el castell de què no romanen més que la torre principal i vestigis de la muralla, i el Museu Valencià de la Mel.

Un dels esdeveniments més coneguts del poble es la Fira Valenciana de la Mel (Fivamel), declarada d’Interés Turístic Local. On, amb la mel com a producte principal creix tot un mercat de productes (pol·len, gelea reial, herbes medicinals, vins dolços, torrons, etc.) relacionats amb la salut i l’alimentació.

Les falles, a l’igual que en altres pobles de la comarca es cremen una setmana després que a València.

Més informació en la xarxa:

MONTSERRAT

El terme, integrat en la subcomarca de la Vall dels Alcalans i regat pel riu Magre, ofereix diversos paratges naturals com ara la serra del Castellet (que per la seua morfologia, en forma de dents de serra, diuen que podria donar nom al poble), la cova Fumada, on es poden observar aus migratòries; o les fonts del Pantà , lloc d'esbarjo al redós d'un antic embassament del XVII; la de la Querència i les de Birlongo i la de la Soroixa entre les quals es poden trobar fòssils.

A la serra del Castellet i a ambdues bandes del Portell s'han trobat eines i atuells del Bronze; també al Castellet i a la zona de l'Algroix hi ha restes d'edificis romans. Alqueria i fortalesa islàmica, fou donada l’any 1240 per Jaume I (1208-1276) a Eximén de Tovià, segons consta en el Llibre de Repartiment on apareix en llatí el nom del poble com Monteserratu; en 1245 Joan Brusca li atorga carta pobla; en 1307 el senyoriu recau en els Pérez de Zapata i en les seues mans romandrà fins 1763; el 1349 li fou concedit el mer i mixt imperi a Raimon de Castellví; en 1599 el rei Felip III (1578-1621) va concedir a Lluís Pérez Zapata de Calatayud el títol de compte del Reial; després de l'expulsió vint moriscs es convertiren al cristianisme i d’aqueixa manera pogueren romandre junt als catalans i aragonesos que vingueren amb la nova carta pobla de 1611; en 1736 passa a ser propietat dels Villahermosa .

Tradicionalment l'activitat econòmica de la població ha estat l'agricultura de secà. Actualment els pocs habitants que es dediquen a l'agricultura ho fan al taronger; la resta sol treballar en el sector serveis o en el de la construcció, fora del poble. A la Cooperativa s'hi produeix la “Mistela Nova” marca d'un bon producte que s'està exportant arreu de l'estat.

El poble conserva la fesomia morisca amb els típics carrers i atzucacs torts i estrets. El patrimoni montserratí ens mostra:

• Castell dels Alcalans o Castellet de Montserrat. Construït pels àrabs sobre un emplaçament ibèric. Tingué molta importància en època de les taifes . Actualment, tot i estar declarat BIC , no hi ha més que alguns trossos de la muralla i dels fonaments de les torres.
• Església de Nostra Senyora de l'Assumpció. Herreriana, de 1637. Alberga imatges i obres d'art interessants.
• El Pòsit. Antic edifici agrícola, de 1792. Actualment és la Biblioteca Pública.
• Escoles Velles. De 1889. A hores d'ara alberga es dedica a diferents activitats públiques.
• Barri de l'Era Alta. Des d'on es pot albirar un bon panorama.

Des de fa més de tres dècades ve celebrant-se, pel mes de juliol, la Setmana de Música de Cambra de Montserrat.

Com a tants indrets de la nostra geografia, es planten falles, però el detall que les caracteritza és que es fan dos diumenges després de sant Josep.

Més informació en la xarxa:

RAFELGUARAF

La Penya Roja (345 metres) constitueix el punt més elevat del terme; el corrent fluvial més important és el riu d'Albaida però hi ha també uns quants barrancs com ara el del Pinar. Hi ha tres nuclis de població: Tossalnou, Riu-rau i Berfull, el qual és un antic poblat morisc emmurallat. Les muralles (segles XVI - XVII), envolten tot el poblat i serveixen de tancament als patis posteriors dels habitatges que conformen el conjunt arquitectònic. L'accés es realitza a través d'un arc de mig punt, l'Arc de Berfull", sobre aquest, la muralla es troba coronada per merlets. Entre els edificis, d'arquitectura popular, es troba una ermita i l'antiga casa de la Senyoria, la qual té en la façana principal, sobre la porta, un escut nobiliari..

El nom de Rafelguaraf procedeix de l'àrab Rah (a) Gurab que significa "finca de Gurab". Gurab és el nom de moltes branques i tribus àrabs. S'han trobat algunes deixalles de l'Eneolític, però Rafelguaraf va nàixer d'una alqueria islàmica que desprès de la conquesta mantingué tota la població morisca; fou senyoriu del comte de Cirat, del comte del Castellar i de l'Hospital General de València. Durant la revolta de la Germania, el virrei va aposentar-hi el seu exèrcit camí de Xàtiva. L'expulsió morisca deixà Rafelguaraf totalment despoblat (122 dels seus pobladors embarcaren a Dénia cap a l'exili). el 6 de juliol de 1626 Joana Eslava, comtessa del Castellar, atorgà carta pobla. Durant la guerra de Successió es va donar la curiosa circumstància que el senyor de Rafelguaraf va recolzar els botiflers mentre que el de Berfull, aleshores encara independent de Rafelguaraf, recolzava els maulets. El 24 d'agost de 1846 va afegir-se Berfull i el 26 de juny de 1870 el Tossalet. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, dacsa, blat, seda i hortalisses. A mitjan segle XIX es començà a conrear el taronger. En 1871 es van desamortitzar els bens comunals del municipi que passaren a les mans dels Reig Bigné.

L'economia depèn de l'agricultura de regadiu, fonamentalment, taronger.

A banda del ja esmentat poblat de Berfull, el patrimoni de Rafelguaraf consisteix en:

• Ajuntament. Neoclàssic, de 1896.
• Església del Naixement del Senyor. Edificada en 1948 sobre l'anterior, cremada en la Guerra Civil.
• Església del Tossalet.

Més informació en la xarxa:

REAL

Municipi integrat en la Vall dels Alcalans amb un magnífic entorn natural, en què destaquen les serres de Martès i de l’Ave.

Real fou una alqueria musulmana que el 1240 fou donada a Eximén de Tovià. El 1347 passà a Roderic Sanç i el 1616 Felip III (1578-1621) concedí el comtat a Lluís Pérez Zapata. lloc de moriscs, despoblat el 1609, el 1646 tenia 24 cases. segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes.

La seua economia és mixta: secà (vinya, oliva i garrofer) i regadiu (taronger, fonamentalment). Té alguna importància la producció vinícola i l’avicultura.

L'únic monument de què tenim coneixement és l'església de Sant Pere Apòstol, del segle XVIII.

Com a curiositat comentarem que Real de Montroi crema falles però amb la particularitat que ho fa una setmana abans que la resta de pobles i ciutats que també ho fan; de manera que és la primera localitat en celebrar l'arribada de la primavera amb el ritus del foc.

Més informació en la xarxa:

SANT JOANET

El terme, situat a la marge dreta del riu d'Albaida, és completament pla.

L'origen de Sant Joanet radica en una antiga alqueria musulmana que, en 1415 pertanyia a Arnau Ferrer, i després passà successivament al senyoriu de Benitandús, al marquesat de Bèlgida i als Montpalau; lloc de moriscos, el 1373 tenia 22 cases i el 1609, 33; despoblat després de l'expulsió, el 1663 comptava amb 20 cases; l'emigració va minvar la població progressivament des de la dècada dels seixanta del segle passat.

La seua economia es basava tradiconalment en l'agricultura: sobretot taronger, malgrat que tradicionalment era l'arròs el producte més conreat. La cria de conills i gallines ajuda també l'economia santjoanera. La indústria, però, està abastant certa importància.

Del patrimoni santjoaner citarem la Casa del Marquès. Segle XVI. Conserva bona part dels seus elements originals, es troba adossada per dues de les seues cares a vivendes actuals. El seu oratori original és avui l'església de Sant Joan Baptiste on es conserva una bona imatge de la Dolorosa.

Més informació en la xarxa:

SENYERA

El topònim del lloc podria provenir d'una antiga sènia que hi havia i que per deformació per l'ús del mot hauria derivat en Senyera. En qualsevol cas, l'origen està en una alqueria islàmica que amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) passà a dependre del castell de Benimeixís, el qual marquesat fou concedit el 1762 a Maria Ana de Tàrrega-Sanç de la Llosa, i posteriorment passà als Pere i als Iturralde. Lloc de moriscs (30 cases el 1609), després de l'expulsió li fou concedida nova carta pobla el 1611, però el 1646 només tenia 18 cases. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, dacsa, oli i forment.

No hi cap indústria i l'única font d'ingressos radica en el conreu i exportació de cítrics.

El terme municipal està regat pel riu Albaida i dedicat en la seua integritat a l'agricultura.

L'únic edifici a ressenyar és l'església de Santa Anna, del segle XVIII.

Més informació en la xarxa:

SUMACÀRCER

La superfície és prou accidentada per la proximitat del massís del Caroig, i açò depara diferents paratges dignes de visita, començant per la ribera del Xúquer des de l'Esgoletja -- xicoteta illa fluvial adaptada com a lloc d'esbarjo--, i seguint per l'avenc de les Graelles, la font de la Teula, la senda de la Costa, que voreja el barranc del Llop; el barranc de la Verge, tot això recorrent algunes de les rutes a peu dissenyades al terme: la de la Mare de Déu, la de la Pressa de Tous o la de la Senda Vedà o l'itinerari ecofluvial del Franc, entre d'altres.

El topònim prové, clarament, de l'àrab i significa quelcom paregut a "l'alcàsser de dalt". A la Senda Vedà, precisament, hi ha un abric amb pintures del Magdalenià; als peus del castell restes iberes i del Bronze; al Pla de Penilla i al Teular van ser els romans qui deixaren empremta. Però l'origen del poble és una alqueria musulmana que després de la conquesta fou donada per Jaume I (1208-1276) a Andreu d'Oiola. En la primera meitat del segle XIII donava el seu nom a un castell, el qual terme, inscrit dins del general de Xàtiva, englobava unes 15 alqueries (Çueca, Benafocen, Xárquia, Ràfol, Antella, Garbia, Càrcer, Cotes, Sellent, Alcàntera, Beneixides i Ràfol de Beneixides). En la segona meitat del segle XIII el castell va ser abandonat i la població passà a l'actual emplaçament junt al Xúquer; es a partir d'aquest moment que el lloc passa successivament a diferents famílies: Pròxida (1294-1327), Cervató (1327-1362), Muñoz (1362-1410), Quintavall (1410-1426), Pardo (1426-1433) i Crespí de Valldaura, llinatge que ostentarà el senyoriu fins la seua dissolució ja en el segle XIX. S'hi coneixen cartes pobles de 1403 i 1417, així com de 1610 i 1612, posteriors a l'expulsió dels moriscs. En 1431 Alfons el Magnànim (1396-1458) atorgà privilegi per tenir barca i peatge per creuar el riu, això va donar a Sumacàrcer molta importància en les relacions Castella-València. En 1499 Ferran el Catòlic (1452-1516), donà a Ausiàs Crespí, senyor vigent, la facultat d'extraure aigua del riu per a reg amb els molins i sèquies que fora menester construir a l'efecte. En 1593 Felip II (1527-1598) va autoritzar la construcció de la Reial Sèquia d'Escalona sense aplicació de cap tribut als habitants del poble per l'ús de l'aigua. En 1663 es concedirà a Ausiàs Crespí de Valldaura el títol de comte de Sumacàrcer. En 1694 es va construir la sèquia de Carcaixent. En 1695 Carles I (1500-1558) va donar el privilegi de celebrar fira. Als ancestrals conreus del lli, del cep i de la morera succeirà, en el segle XIX, l'arròs, per a passar ja en el XX al monocultiu del taronger en la zona de  reguiu, compartit en el secà amb el garrofer i l'olivera. No és fins ben entrat el segle XX quan s'hi substitueix l'ús de la barca per passarel·les (1960, 1965, 1983) i ja en 1990 es construeix un pont, El 20 d'octubre de 1982 es produeix un dels fets més dramàtics de la història sumacarcelina: les pluges torrencials que trencaren la pressa de Tous negaren el poble i sembraren la destrucció en cases i cultius.

El taronger és gairebé en exclusiva el motor econòmic del poble; també s'hi conrea dacsa, hortalisses i, al secà olivera i raïm. La ramaderia amb algunes vaques i ovelles i granges de porcs i aus, i la indústria amb la manipulació dels productes del camp, extracció d'oli i la fabricació de guants de pell, unides, en les darreres dècades, a la construcció complementen l'economia local.

El poble s'enrosca a la muntanya configurant una bella estampa sobre el Xúquer; al llarg dels seus carrers podrem visitar:

• Església de Sant Antoni Abat i Sant Nicolau de Bari, una de les més monumentals de La Ribera, aixecada entre 1725 i 1750.
• Capella del Santíssim Crist, amb bons frescs i escultures.
• Palau dels comtes d'Orgaz, renaixentista, del segle XV, recentment restaurat per allotjar, entre d'altres dependències, l'Ajuntament i el Museu Etnològic.
• Cementeri Parroquial. Construcció de principis del segle XX que en 2017 ha obtingut, en votació popular, el títol de cementeri més singular de l'Estat, tant per la seua situació al peu del castell, des d'on es divisen belles panoràmiques de la comarca de la Ribera, com en el terreny artístic ja que presenta, a més dels nínxols, nou panteons i una capella, molts d'aquests elements d'estil modernista.
• Castell de Sumacàrcer, segles X-XIII, de què tan sols romanen restes de muralla integrades en els habitatges actuals.
• Ermita del Calvari, edifici del XVII, talaia sobre la Ribera.
• Magatzem Modernista. 1900. Propietat d'una entitat bancària, actualment està en desús.
• Safareig i Font del Viro.
• Forn de Calç. Segle XIX.

Què mengen a Sumacàrcer?, doncs, arròs, naturalment, al forn, amb fesols i naps, en paella, o la varietat local amb carxofes, faves i costelles de porc; però també mengen putxero, els diumenges; gaspatxo manxec, conill i pollastre amb tomata i pebre, mandonguilles de bacallà, coca amb cansalada, esgarrat i embotits; de postres: taronges, clar, arnadí, orelletes, coca en llanda o almoixàvena, i un munt més de llepolies.

Més informació en la xarxa:

TORÍS

Arrecerat a la ribera del Magre el terme, amb una superfície ondulada, presenta cims que si fa no fa voregen els 300 metres d'altitud com ara les serres del Castellet, del Canyamar, del Portell, la muntanya del Calahuet o els Molets.

El gentilici del lloc és torisà/ana però a la comarca se'ls coneix amb el malnom de pixorros/es. Als jaciments del Montrotón, l'Alt del Coll dels Barracons, l'Olivereta del Canyamar, Sabotxa i del Castellet hi ha deixalles del Bronze Valencià. Però sens dubte el jaciment més important d'aquesta època és la Carència, un oppidum o lloc fortificat que perllonga la seua existència fins al segle IV dC, amb una ocupació final d'època almohade; les investigacions actuals permeten identificar-lo, malgrat l'expoli a que ha estat sotmès, com Kili, una de les ciutats més importants de l'Edetània. També hi deixaren petjada ibers, romans i musulmans. Jaume I (1208-1276), el 15 d'abril del 1275, confirmà a na Garcia Gombaldi la donació del castell de Torís que feu a son pare, Gombald d'Entensa (altres el citen com a Gerard), quan la conquesta. Consecutivament va passar pels senyorius de Pere d'Híjar, dona Blanca, esposa de Jaume II (1267-1327); l’Infant Alons, i la família Mercader. El 18 de maig del 1355 l’Infant Joan, lloctinent de Pere IV (1319-1387), va vendre a Raimon de Torís la jurisdicció del castell. Després passa al duc de Gandia i, finalment, ja convertit en cap de la baronia del seu nom, al marquès de Bèlgida.

L'expulsió morisca, com a la resta del País Valencià, fou desastrosa per a Torís, que va veure sortir 200 dels seus fills; desfeta que intentaren pal·liar amb sengles cartes pobles Carles de Borja (7 de març de 1611) i Jaume de Borja i Centelles, catorze anys després.

D'economia agrícola, els seus principals conreus són el vinyet, de què trauen apreciables vins; l'olivera, el taronger, hortalisses i cereals. L'escassa indústria està representada per les fàbriques de guitarres i de pirotècnia. Des de 2004 s'hi ve celebrant, cada vegada amb més èxit la Fira Agrícola i Comercial, que a banda de l'oferta comercial, ofereix diferents activitats culturals i lúdiques.

El casc antic, d'origen àrab, manté la flaire d'aquells, els seus carrers estrets i costeruts on trobem els barris de l'Ampuixarra i el Castell. La resta del patrimoni torisà consisteix a:

• Església de la Nativitat de Maria. Edificada entre 1767 i 1777. De grans dimensions, és sens dubte una de les més importants d'aquelles contrades.
• Ermita dels Dolors. De planta neoclàssica, va ser aixecada en el XVIII sobre la primitiva església. El seu interior va ser restaurat en 2000.
• El castellet. Segle XI, de xicotetes dimensions i del qual només resten els fonaments d'un parell de torres i restes de la muralla.
• Celler Baronia de Torís. Edifici modernista de 1920 original de l'enginyer Rafael Janini (1886-1948)
• Safareig públic. De 1897 i. Perfectament restaurat.
• El Pirulí. Escultura que va plantar Miquel Navarro (1945) en 1986 i que va ser objecte de fortes controvèrsies.
• Teatre Ideal. Reconvertit en cinema.
• Diverses cases modernistes repartides pel poble algunes de les quals estan protegides.
• Capella de la Verge dels Dolors Gloriosa. 2015. Sufragada pel veïnat.
• Creu de terme

Aquest és un altre dels pobles de la comarca que celebra falles una setmana després de Sant Josep.

Acabem parlant de menjars: paella de conill i pollastre amb pilotes, arròs amb bledes, paella de tomaca amb pimentons i caragols o la jaranga (amb ceba i creïlla) acompanyats pels vins del poble i complementats amb pastissos de moniato, coques fines o magdalenes faran les delícies dels comensals.

Més informació en la xarxa:

TOUS

El terme està banyat pel Xúquer i amb una orografia dominada pel Caroig en què destaquen l'Alt dels Cuchillos , els pujols de la Neu, de la Llum, dels Alterons i del Palmeral. A banda del Xúquer i el seu afluent Escalona, la hidrografia és rica en barrancs: Sima, Cuevas Blancas , l'Olla, Duende,etc. L'embassament de Tous, on es pot practicar el senderisme, l'avenc del Campillo i la cova del Candil, tan rica en aigües que molts trams s'han de recórrer en barca, en són bons motius per visitar Tous. També existeix la possibilitat de trobar-se amb algun exemplar de cabra salvatge.

Els habitants de Tous es reparteixen en els nuclis de població de Tous i La Parra i parlen un castellà tan farcit de catalanismes que ambdós idiomes es barregen donant lloc a la llegenda que diu que quan es van repartir les llengües pel món deixaren per al final Tous i hi escamparen les restes (Sanchis Guarner (1911-1981), 'Els pobles valencians parlen els uns dels altres'). El topònim Tous apareix llatinitzat en un document de l'any 978, amb la forma de 'Tovos', que deriva del llatí 'tubos', o siga 'canons', en el sentit de 'ruscos d´abelles'.

Deixalles arqueològiques de les èpoques del Bronze i ibèrica s'han trobat en la Cova de l'Infern o del Primo. D'època romana es trobaren unes àmfores en la costera Renat i altres restes en les partides de la Parra, els castells dels Moros i Terrabona. Alqueria musulmana, el seu castell, que tingué una gran importància estratègica durant la dominació islàmica, va ser l'últim a sotmetre's a les hostes de Jaume I (1208-1276) després de la derrota d'Al Azraq (1208-1276). Amb la conquesta passà a Joan Pérez Zapata a canvi de l'alqueria de Beniopa. Successivament fou propietat d'Alfons de Montagut, dels Castellví, comtes de Carlet, i dels ducs d'Almodóvar. El primer document en què figura és de 1275. En 1609 romangué absolutament despoblat a causa de l'expulsió morisca, davant la qual els moriscs de Tous, junt a altres de la zona, s'avalotaren refugiant-se en el Queixal de Talls, on vençuts al fi van ser traslladats a València i expulsats. El 1795, Cavanilles (1745-1804), va constatar la seua tradicional pobresa agrícola, compensada per l'artesania de l'espart i la fabricació de carbó. Fins la pràctica desaparició de l'ofici els arriers de Tous han tingut fama molt disputada amb els d'Antella. Durant tota la seua història ha sofert les avingudes del Xúquer, per la qual cosa en 1971 la població va ser traslladada a una nova ubicació per la construcció del pantà de Tous, el qual la nit del 20 d'octubre de 1982 va esclatar en un temporal de pluges, i va arrasar gran part de la comarca, fins l'extrem que alguns pobles, com ara Gavarda i Beneixida hagueren de ser deshabitats i traslladada la seua població a nous emplaçaments.

L'agricultura: garrofera, ametler, olivera, cereals, vinyet, taronger, dacsa i hortalisses, i la ramaderia: ovelles, cabres i molts ruscs, constitueixen la base d'una economia en què la indústria no té representació.

L'església de Sant Miquel, construïda en 1971, al mateix temps que el poble, allotja una talla policroma i una Verge del segle XVIII. Del pantà es van lliurar les restes del castell, de què ja hem parlat i la torre de Terrabona que fou abandonada quan l'expulsió morisca i després va servir de presó. Es troba en estat de ruïna absoluta. També podem veure una font de 1907 i una reconstrucció de la portada de l'antiga església (feta amb pedres rescatades d'ella) que fou engolida per les aigües del pantà amb la resta del poble antic.

El gaspatxo manxec, la paella, l'arròs al forn i, dintre de l'apartat reboster, las tortafinas i els mostachones són els dinars preferits al poble.

.

Més informació en la xarxa: