ALTA

      Amb la conquesta d'aquest territori, el rei Jaume I donà el 1.238, l'alqueria d'Alberic, amb el seu forn i molí, a Llop Ferranch de Lucernich. Aleshores confrontava amb els llocs d'Albocàsser, Alàsquer, Gavarda, Benifaraig, La Foia i Passarella, que al llarg del període feudal es despoblarien, menys Gavarda, passant a formar part del seu terme. El rei Jaume II  va comprar a Eximen Çapata la torre i l'alqueria d'Alberic, i la va vendre el 22 de novembre a Jaume de Romaní per 80.000 sous, amb la jurisdicció i certs drets fiscals (sopar, host, cavalcada, peita). El 21 de desembre de 1.316, Jaume I li concedeix la jurisdicció criminal. Darrere la guerra de la Unió el rei Pere IV expropià a Jaume de Romaní, fill de l'anterior, el lloc d'Alberic i el ven el 17 de febrer de 1.348 a n'Airona, esposa de Raimon de Riusec, per 200.000 sous, amb tots els drets fiscals, però sols amb la jurisdicció civil. El 1.387 el rei Joan I ven a Eximén Pére d'Arenós, la jurisdicció criminal i mer imperi. El 1.439 el rei Alfons V ven a Boila d'Arenós i al seu fill Eximén Pere d'Arenós el terç delme que es recollia als llocs d'Alberic, La Foia i Benifaraig. El 1.441 Alfons V ven la suprema jurisdicció d'aquests llocs a Lluís Cornell, per 300 ducats. El 1.484 el senyor d'Alberic, era Pere de Liçana i a principis del s.XVI passà al duc de l'Infantat, família que tingué aquest lloc fins 1.836. De població musulmana, va ser saquejada pels agermanats el 1.522. El 1.609, amb l'expulsió dels moriscos, el lloc quedà despoblat fins que el 1.612 el duc de l'Infantat, atorgà carta pobla a nous pobladors cristians. El senyor entregava als nous vassalls cases i terres amb unes condicions fiscals elevades, puix pagaven una cinquena del collit en blat, ordi, dacsa i d'altres cereals, excepte de l'arròs, que donaven una sisena, i de les terres de secà, una vuitena. Al segle XVIII, la principal riquesa es derivava de la població agrària (un 90 %) seguida de la ramadera (9,2 %) i la manufacturera (0,8 %). De la producció agrària sobresortia la collita de l'arròs, que suposa més de la meitat de la riquesa agrícola (prop del 70%), seguida de la producció de seda, blat, dacsa, alfals i altres productes hortícoles. Quant a la producció ramadera cal destacar el bestiar porquí i l'oví. De manufactura s'elaborava llenç ordinari, teixes, quincalleria i sobre tot sabó. De tota la producció s'exportava: arròs, seda, llana, espart i sabó. El 1.701 es va acabar de construir l'església, que es reformà el 1.803. El 1.740 el comerciant francés Jaume Lagrava fundà un hospital, a banda del municipal que ja existia. En aquest segle, naix una important burgesia que lluitarà contra el sistema senyorial i els drets feudals, sobresortint Antoni Lloret, diputat a les Corts de Cadis del 1.812. El 1.801 la població s'aixecà, irrompent contra la casa de l'alcalde del senyor. El 1.510 la baronia d'Alberic tenia unes 230 famílies, i la d'Alàsquer vora les 61. El 1.609, Alberic, Alàsquer i Alcòsser tenien 650 famílies. Darrere l'expulsió, els nous pobladors ascendien, el 1.612, a 232 famílies; el 1.960, 7.945 habitants (alberiquenys) i el 1.994, 9.484. El seu terme comprèn 26,9 qm2.

          El cinc de gener de 1.365, el rei Pere IV va donar a Berenguer de Ripoll el terç delme i el morabatí de les cases i possessions d'Alcàntera. Posteriorment en octubre del 1.430, el rei Alfons V entrega a Lluìs Cornell el lloc amb el seu territori i vassalls. En el s. XVI, pertanyia a la família Espuch. Carlos I li va concedir la facultat de celebrar mercat els dilluns i una fira anual. El 1.609 va despoblar-se a causa de l'expulsió dels moriscos. El terratrèmol de 1.748 va afonar part de la torre i el seu palau senyorial. En el segle XVIII la senyoria pertanyia al comte d'Albalat, al qual, contribuïa el poble amb la dotzena part de tots els fruits i el terç delme. En la primera meitat del segle XIX produïa blat, ordi, dacsa i sobretot, dedicat a l'exportació: arròs, vi, oli i seda. El 1.960 posseïa 1.210 habitants (alcanterins o alcanterers)i el 1.994, 1,448. El seu terme abasta 3,9 qm2.

       Alqueria musulmana va ser donada per Jaume I el 1.238 a Pere de Montagut, qui atorgà carta de població a 54 repobladors cristians el 1.252. El senyor va repartir a cada poblador una casa, 72 fanecades de regadiu i 2 de secà, a cens de 20 sous i una gallina pel Nadal, i es reservava per a ell 469 fanecades, que juntament amb el castell formaren la reserva dominical. El senyor tenia el monopoli sobre forns i molins, i el dret de lluïsme (5% de les vendes i particions), el de justícia, etc. El 1.344, Pere de Vilanova li confirmà els Furs de València. El 1.382 es va separar de la jurisdicció d'Alzira i hom l'atorgà el títol de vila el 1.433. El 1.393 va signar un acord amb el senyor pel que restava lliure, mitjançant el pagament d'una quantitat anual (33 lliures) de la majoria de les peites personals (peita, host i cavalcada, sopar, taula…). El 1.428 obtingué d'Alfons V el privilegi de celebrar mercat setmanal. Durant la Germania destacà per la seua militància agermanada, deguda al gran nombre de menestrals ocupats en l'artesania de la seda, que s'enfrontaren al senyor, Joan de Montagut, i es negaren a pagar els drets feudals. Amb la repressió, hagué d'indemnitzar el senyor amb 10.000 ducats i el rei amb 2.000. Darrere la crisi del s. XVII, que provocà un fort endeutament de la vila, el 1.680, inicia contra el comte un plet sobre les regalies i el senyoriu directe, interromput per la guerra de Successió, durant la qual fou caserna de les tropes borbòniques del duc de les Torres. El plet acabà amb la concòrdia de 1.711, per la que el comte cedia a la vila les regalies i el senyoriu directe a canvi del pagament de 400 lliures anuals i, establint que les terres de reg pagarien 10 sous per cada 36 fanecades; les de vinya de pansa, un sou per fanecada, les de vinya de vi, 1/25 de la collita i les terres de secà 1/15. El segle XVIII representà una època de gran prosperitat per a la vila, la qual se simbolitza en el nou temple parroquial, neoclàssic, dedicat a Santa Ana i començat el 1.746, en el que treballaren els més significatius artistes acadèmics de l'època i que per la seua grandiositat és coneguda com la catedral de la Ribera. Els beneficis de l'artesania de la seda propiciaren el sorgiment d'una poderosa burgesia agrícola, amb aficions il.lustrades (Madramany, Jornet, Vallés...) que controlaren el govern municipal i encetaren el 1.730, contra el comte, un plet per a incorporar la vila al Reial Patrimoni. El 1.812, i recolzant-se en els decrets de Cadis sobre els senyorius, va pledejar de nou amb el comte al qual es va negar a pagar les 4.000 lliures. El senyoriu passà als Ixar, als Castellví, als ducs d'Almodóvar i al comte d'Albalat. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa seda, blat, oli, dacsa, fruites i hortalisses. El 1.344 tenia 684 habitants (alcudians); el 1.715, 1.679; el 1.900, 3.312 i el 1.994, 10.648. El seu terme abasta 23,8 qm2.

      Poblat amb cristians nous rere la conquesta d'en Jaume I, va formar part del municipi d'Alzira, fins que, el 1.574, Felipe II li concedí la segregació d'aquella, després de pagar 8.000 ducats. El 1.373 es va constituir un bovalar al terme d'Algemesí. Alzira continuà posseint la jurisdicció criminal i mer imperi sobre Algemesí fins que Felip III, li concedí la suprema jurisdicció. Li pertanyien els despoblats de Cotes, Pardines, Segreny i Fàtima. Cotes pertanyé al comte de Cocentaina, Lluís Corella, el 1.474, i el 1.614 es va unir a Algemesí. Pardines pertanyé a Pere Jofré i al marqués de Bèlgida, qui cobrava els delmes dels fruits. El llogaret de Segreny també va pertànyer a aquest marqués. El 1.608 es va introduir el sistema d'insaculació per proveir els oficials del govern municipal. El 12 de novembre d'eixe any, Felip II, li va concedir la celebració d'una fira anual durant vint dies. A les Corts Valencianes de 1.626 el Braç Reial demanà la revisió dels límits d'Algemesí, degut als plets que en tenien des de la seua segregació d'Alzira. També  en aquestes Corts la vila d'Algemesí demanà l'augment de salari del justícia, del seu assessor y del mustassaf. Tanmateix a les dites Corts l'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de dues mil lliures i a les Corts de 1.645, la franquícia del dret d'amortitzar quatre mil lliures. Entre 1.550 i 1.582 es va construir l'actual església, renaixentista, amb retaule de Francesc Ribera, renovada el 1.823. Al segle XVII també va demanar franquícia d'amortització de capital el convent de dominics de sant Vicent. En aquestes Corts s'obligà a la vila d'Algemesí a continuar pagant el deute cenal que se li va adjudicar de la vila d'Alzira. El 1.681 els veïns conreaven 15.220 fanecades, el 30,36% del terme actual d'Algemesí. La major part d'aquestes terres eren de reguiu. Aquell any, la societat estava polaritzada, ja que un 58% dels llauradors posseïa gairebé el 60% del valor patrimonial. El 1.845 augmentà la terra conreada, llavors es treballaven unes 14.000 fanecades d'arrossers, altres 16.000 d'hortes amb moreres i altres 12.000 de secà, amb oliveres, garrofers i raïm. Les seues produccions principals n'eren: l'arròs, amb uns 10.000 cahices i la seda, amb unes 30.000 lliures. Tanmateix es collia blat, dacsa, ordi, faves i fruits. En tenia dues fàbriques d'aiguardent, catorze almassores d'oli i quatre molins d'arròs i de  farina. De tot allò es comercialitzava especialment la seda, l'arròs i l'aiguardent. Al segle XIX afectaren la vila greument les epidèmies de còlera de 1.834 i 1.885, en aquest últim any el 40% de les defuncions (317 persones) fou per aquesta causa. El 1.609 hi havia 480 famílies i darrere l'expulsió dels moriscos es reduïren a unes 400. El 1.900 hi havia 8.128 habitants (algemesinencs) i el 1.994, 25.838. En la "processoneta", que s'hi celebra els dies 7 i 8 de setembre, pot veure's una important mostra del nostre folklore; les danses dels Bastonets, la Carxofa, l'emblemàtica Muixeranga, els Arquets, els Llauradors, les Pastoretes, els Tornejants…. Té un terme de 41,7 qm2.

           El rei Jaume I li la donà a Pere Garcia Ferrera el 1.250; Jaume II, el 24 de novembre de 1.304, va vendre a Bertómeu Matoses el terç delme i altres drets d'aquesta població. Tornà a incorporar-se a la Corona, la qual va vendre-la de bell nou el 1.360. Tingué diversos senyors territorials, entre ells la família Cabanyelles i els comtes de Casals. El 1.609, els veïns encetaren un plet contra el seu senyor, Joan Cristòfol Vilarrasa Cabanyelles, per a que destituís el batle que tenia en la població, per que usurpava l'aigua que utilitzaven els veïns per al reg. El 1.622 els veïns i el seu senyor Jeroni Cabanelles estableixen un acord pel qual els pobladors renuncien als drets de botiga, flequeria i taverna. Malgrat això, el 1.648 el síndic d'Alginet inicia un procés contra el nou senyor, comte de Casals, reivindicant el dret d'abastir carn. El plet està motivat per que el procurador del senyor va arrendar aquest dret apujant el preu de la carn. A les Corts Valencianes de 1.604 el senyor d'Alginet, en Joan Vilarrasa Cabanyelles, demana, per mig del braç militar, que se li concedisca la suprema jurisdicció, ja que només en té el mer imperi, concedit pel rei Alfons, però el rei defuig la resposta. A les Corts de 1.645 l'església parroquial demanà la franquícia del dret d'amortització de 1.500 lliures, sent en aquest segle quan es va construir l'actual. Segons el padró de veïns de 1.730, més del 85% dels pagesos en tenia el 84% de la terra conreada, per la qual cosa la propietat estava força repartida. Cent anys després, el 1.832, aquesta estructura havia canviat: el nombre de pagesos havia passat de 157 a 513 i s'havia incorporat la participació de les classes urbanes en la distribució de la renda agrària fins abastar el 30% del total, de forma que el 81% del pagesos nadius en tenien el 68% de la renda agrària. En la primera meitat del s. XIX, produïa blat, ordi, garrofes, vi, oli, seda, llegums i fruites. El 1.885, gràcies a un llegat d'Eulàlia Escober, es va construir un hospital. Amb la crisi demogràfica de l'expulsió dels moriscos, les famílies d'Alginet es reduïren i el 1.646 n'eren 95. El 1.940 en tenia 7.392 habitants.(alginetins); el 1.960, 8.421 i el 1.994 abastà els 12.035, en un terme de 24,1 qm2.

          Resulten problemàtics el seus origens. Els historiadors i els estudiosos han manifestat llurs opinions de manera dispar. Per a alguns la ciutat es la successora de la Suero ibèrica, altres busquen els precedents en les viles romanes (Materna, Vilella, Casella, etc…) i assenyalen una concentració de la població en el nucli de la vila, i per ùltim estan els que, de la mateixa forma assenyalen eixa concentració però a partir de les alqueries musulmanes escampades pel terme. El nom de la ciutat: Al-Getzira Xúcar, assenyala la característica geogràfica de la població, una illa vorejada per les aigües dels rius Xúquer i Barxeta. Durant el domini musulmà, Alzira fou població molt important, arribant a tenir governació pròpia. Amb els almoràvids fou focus destacat de diverses rebel.lions contra els cristians i amb l'intent d'unificació almohade passà a declarar-se partidària d'aquests. La vila, baluart completament emmurallat, comptava amb unes quantes mesquites, cases de bany, molins. etc. El tractat geogràfic de Al-Zuhví, escrit cap el 1.147, assenyala l'existència a Alzira d'un gran pont de tres arcs, obra antiga i d'excel.lent factura, així com que els seus habitants eren gent benestant. D'entre els alzirenys de l'època hi destaquen els escriptors: Ben Jafacha, Al-Zaqaq, Ben Amira i Ben Thalmus, els jurisconsults: Ben Abil Kasal i Abu Baker, l'historiador Algapheker abu Abdalla i el matemàtic Ben Rian antre d'altres. El 1.180 són martiritzats a les immediacions de la ciutat els germans Ahmet ben Almançor, Zaida i Zoraida que, en convertir-se al cristianisme, havien pres els noms de Bernat, Maria i Gràcia. El 3 de desembre del 1.243 conquista la vila Jaume I, qui va concedir-li infinitat de privilegis, entre els que destaca el de mer i mixt imperi amb jurisdicció en causes civils i criminals sobre 42 pobles. El monarca aragonés renunciarà a la corona en favor dels seus fills, a Alzira on, segons la tradició , morirà. Alfons I li concedí la facultat de celebrar fires. La vila prengué part activa en la guerra de La Unió, participà en les Corts del Regne i va exercitar un paper destacat en el compromís de Casp. Els segles XVI i XVII suposaren una recessió en l'ordre polític i econòmic. Se segreguen de la vila: Carcaixent, Guadassuar  i Algemesí, i pateix els efectes de l'expulsió dels moriscos. En la guerra de Successió es va declarar partidària de l'arxiduc Carles i en la guerra contra els francesos el 1.811 es traslladà a Alzira la Junta de Defensa de la província. El 8 d'agost del 1.876, Alfons XII, en consideració a la importància, que pel augment de la població i desenvolupament de la seua indústria i el seu comerç havia assolit la vila, li concedí el títol de ciutat. El 1.885, Alzira es prestà a l'insigne doctor Jaume Ferran Clua per a que experimentara la vacuna anti-colèrica. La població ha creixcut considerablement, sobre tot a partir de la dècada dels setanta, superada la crisi agrària que va suposar l'aparició de la plaga de la tristesa en els cítrics i amb la creació de nombroses indústries. El 1.719 Alzira comptava amb 3.541 habitants (alzirenys); el 1.900, amb 20.572; el 1.966 amb 30.233 i en el cens de 1.994 41.082. El Xúquer, assot de la població, ha provocat danys a la ciutat al llarg de la seua història. Les riuades de 1.320, 1.473, 1.779, 1.864, 1.982 i 1.987, entre d'altres, en són bon exemple. El conreu del taronger, del qual n'hi han notícies des del s. XVI, ha determinat durant dècades l'economia local. Els horts, en la part alta del terme i els camps de l'horta (en la seua majòria marjals transformats) constituïen fins fa uns anys la riquesa principal. L'Alzira agrícola ha donat pas a una ciutat eminentment comercial, industrial i de serveis. Al seu terme (111,5 qm2) hi ha el Cavall Bernat (585 m.)

         Es trobaren deixalles de l'època romana en la partida de la Falquia. Alqueria islàmica, amb la conquesta passà a la família Despuis i, posteriorment als comtes d'Albalat. Va sofrir els efectes del terratrémol del 1.748 i de la riua del Xúquer del 1.864. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa blat arròs, vi, oli, garrofes, seda, dacsa i hortalisses. Lloc de moriscos, el 1.510 tenia 96 cases i el 1.609, 22. Despoblat després de l'expulsió, el 1.663 tenia 40 cases. El 1.794 hi havien 126 habitants (beneixiders); el 1.930, 547 i el 1.994, 695. Va ser una de les poblacions més greument afectades per la riuà del 1.982, fins l'extrem de que ha hagut de ser desplaçada a un nou emplaçament. El seu terme abasta 3,4 qm2.

         El novembre del 1.304 Jaume II va vendre el terç delme de Benifaió a Bartolomé Matoses. El rei Pere IV se'l va confiscar i va vendre-lo el 1.348 a Maria Ladron de Vidaura per 110.000 sous, amb el terç delme i la propietat del castell, els seus vassalls, forns, molins i d'altres regalies. En el segle XVI ho posseïa la família Jofré i el 1.615, va comprar aquest senyoriu Miguel Falcó de Belaochaga. Durant el període de temps que el va posseir aquesta família (1.615-1.872) es van mantenir les condicions establides per Pere IV. En les Corts Valencianes del 1.626 l'església parroquial va demanar exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 800 lliures i el 1.727 fou construït l'actual temple, dedicat a Sant Pere Apòstol, restaurat el 1.954. El 1.744 el poble inicià un plet contra el seu senyor per la propietat de l'escrivania de l'Ajuntament. Nogensmenys, el procés més important va encetar-lo el 1.838, davant la Reial Audiència, sobre la titularitat de les possessions del senyoriu, i no és fins el 1.872, quan inicien els veïns la redempció dels censos que va a suposar la propietat sobre la terra. En la primera meitat del segle XIX produïa blat, dacsa, civada, faves, seda i fruites, i posseïa, a més a més, un molí fariner. En el terme (20,1 qm2) havia plantades garroferes, vinyes i oliveres. El 1.510 tenia 54 famílies; el 1.609 augmentà a 62; el 1.787, 1.068 habitants (benifaiers) i el 1.994, 12.480.

         Alqueria musulmana, Jaume I va donar-la el 1.238 a Pere de Montagut. Passà als Vilanova, els quals el 1.362 la vengueren juntament amb Carlet a la  ciutat de València, sent comprada el 1.375 pels Castellví. Durant la Germania fou saquejada pels agermanats d'Alzira el 1.522. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa blat, dacsa, seda, ordi, vi, oli i garrofes. Lloc de moriscos, el 1.609 tenia 150 cases. Despoblat darrere l'expulsió , el 1.715, passà a tenir 405 habitants (benimodins o benimodolins); el 1.900, 1.157 i el 1.994, 1.766. El seu terme té 12,2 qm2.

         Alqueria musulmana, fou donada a Gorgeri de Calatayud el 1.244. El 1.459 passà a Lluís de Castellví i a son fill Peres se li concedí el 1.473 el títol de baró. El 1.615 passà als Pertusa, sent vinculada com a baronia el 1.620 pel baró de Benidoleig. Va pertànyer als Escals, Falcó i als Rodríguez de la Encina. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa arròs, seda  blat i dacsa. Lloc de moriscos, el 1.373 tenia 18 cases i el 1.609, 37. Despoblat darrere l'expulsió, el 1.663, tenia 27 cases. El 1.715 passà a tenir 315 habitants (benimuslers o benimuslemers); el 1.900, 398 i el 1.994, 568, per a un terme de 4,2 qm2.

     Poblat des de l'Eneolític i l'Edat del Bronze, com ho demostren nombroses troballes escampades pel seu terme. De l'època ibero-romana s'han trobat restes d'agunes viles. La fundació de l'actual nucli urbà es incerta, però potser romana. Darrere la seua conquesta per Jaume I a finals de desembre del 1.242, va ser repoblada amb lleidatans i tortosins; apareix per primera vegada en el Llibre del Repartiment en 1.248. En l'època medieval Carcaixent era una alqueria dependent d'Alzira. D'aqueixos temps conserva l'ermita de Sant Roc, recentment restaurada, d'estil protogòtic i portalada romànica. El 1.434 ja posseïa església, que era atesa pel vicari de Temils. El 1.547 la cúria va decidir que el vicari residís ja a Carcaixent. El 1.544 ja existien diversos beneficis en l'església i el 1.577 el municipi va sol·licitar la imposició de cises en el pa, el vi i la carn per a desendeutar-se de les despeses ocasionades per la construcció de l'església, que els va costar més de 10.000 ducats. En les Corts valencianes del 1.626, l'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 40.000 lliures. A les Corts del 1.645 va sol·licitar franquícia per a amortitzar 2.000 lliures. El 1.576 Carcaixent va ser segregada del terme d'Alzira i constituïda en universitat amb plena capacitat per al seu govern i administració, la qual cosa comportava l'assignació d'un terme municipal i el repartiment de les carregues amb el municipi d'Alzira. Poc després, el 1.589, li va ser concedit el títol de vila reial. En l'últim terç del segle XVI es conreaven al voltant de 24.000 fanecades, i entre un 25 i un 30% dels propietaris estaven considerats com a rics i en condicions d'acumular excedents, la qual cosa explica que el veïnatge haja pogut contribuir en la despesa que va suposar l'aixecament de la vila. El 1.625 i 1.627 la vila produïa essencialment fulla de morera, blat, oli i vi. El 1.627 ja posseïa un sistema d'insaculació per a l'elecció d'oficials locals. Degut als greus problemes que tingueren els llauradors entre el 1.600 i el 1.650, la vila decidí construir una nova sèquia que suplís la insuficiència de la xarxa de sèquies i braçals dependents del riu Albaida i el barranc de Barxeta. El patriarca Joan de Ribera autoritzà la fundació d'un convent de franciscans, la primera pedra del qual s'hi col.locà el 1.602. Existeix, tanmateix, un convent de dominics que fou inaugurat el 1.654. Durant la celebració de les Corts Valencianes del 1.626, el braç reial va demanar la revisió dels termes i límits amb Algemesí degut als molts processos entaulats des de la segregació d'Alzira. El 1.708 i 1.738, Felip V atorgà dos diplomes pels que fou concedida la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa a la vila. A principis del segle XIX la seua terra produïa blat, dacsa, arròs i, sobretot, per la seua incipient activitat comercial, seda i taronges. Aleshores existien en la vila quatre molins de farina i arròs i 204 torns de filar seda. El 1.813 i en el context de la guerra del Francés tingué lloc al seu terme un important enfrontament contra les tropes franceses. Darrere la guerra i a partir del 1.848 comença l'exportació de taronges cap a França i des del 1.863 cap a Gran Bretanya.El 1.911 i, durant un motí que va tenir lloc a la vila, l'ajuntament fou assaltat i cremat part del seu mobiliari. El 1.916 la vila obtingué el títol de ciutat. Al llarg de la present centúria Carcaixent ha fet descansar la seva economia  sobre el conreu de la taronja que, malgrat tot, ha patit una certa recessió des de les importants gelades del 1.956 que, per una part forçaren l'emigració d'un destacat contingent de treballadors i, per altra, animaren les primeres experiències industrials. L'evolució de la població ha segut la següent: el 1.266 tenia 270 habitants; el 1.609, 1.764. Entre el 1.776 i 1.955 al voltant d'un 10% de la població no vivia al seu nucli urbà, sinó dispers pel rural. El 1.900 comptava amb 12.262 habitants (carcaixentins) i 20.483 el 1.994. El seu terme compta amb 549,4 qm2.

        S'han trobat restes romanes i àrabs. El 1.238 el rei Jaume I va entregar a Pere de Montagut, qui va atorgar carta de població el 1.251, el castell i la vila de Carlet. El 22 de desembre del 1.274 el rei va confirmar aquesta donació. El 23 de desembre del 1.329, el rei Alfons IV li concedeix la meitat de les penes i el coneixement de les causes criminals, excepte les condemnes a mort i mutilació de membres. El 1.374, Vidal de Vilanova, casat amb Elvira de Montagut, ven Carlet als jurats de València, i aquests el 1.375 a Gonçal de Castellví. El 1.393 Joan I dona en fiança a Ferrer de Canet la suprema jurisdicció de Carlet, però posteriorment l'obtindria la família Castellví. Carlet posseeix dues cartes pobles el 1.520, una per a mudèjars i una altra per a cristians, i una altra el 1.610 per als nous pobladors, darrere l'expulsió dels moriscos. En les del 1.520 ja detenta la suprema jurisdicció, regalies, drets (host, cavalcada, morabatí), el terç delme i el pagament de rendes enfitèutiques personals com llaurança de terra. Els mudèjars pagaven també drets de tipus musulmà com alcendia, alfarda i alfatera. En temps de la Germania, els agermanats de Carlet assaltaren i saquejaren el castell dels Castellví. Nogensmenys, els musulmans, amb condicions vassallàtiques més oneroses, es mantingueren fidels al senyor i la població cristiana als agermanats. En la carta de població del 1.610 les condicions eren similars encara que s'eliminaren els drets musulmans, la supressió dels serveis personals i la reducció de la partició de fruits en l'oli. Al llarg del període senyorial hi hagué moltes tensions per les trabes de comercialització i transformació dels productes agraris per part del senyor. El 1.829 l'estructura econòmica en el món dels llauradors està polaritzada: un 55% detenta el 16% de la renda agrària i un 9% el 33%. La principal producció a principis del segle XIX era la seda. El 1.572 vivien 248 famílies; el 1.787 augmentà a 3.174 habitants (carletins); el 1.845 eren 3.884 i el 1.994, 14.494, repartits en un terme de 45,3 qm2.

 El 1.250 Jaume I va repartir entre sis homes quatre jovades de terra a cadascú i la donà a poblar a catorze cristians. El 1.364 adquirí el senyoriu Olfo de Pròxida a qui Alfons V, el 1.432, concedí la jurisdicció civil i criminal. El segle XVI passà al duc de l'Infantat, qui el 1.612, després de l'expulsió dels moriscos la dona a poblar a 30 cristians. L'església parroquial, dedicada a Sant Antoni Abat, començà a edificar-se el 1.735. A principis del segle XIX produïa arròs, seda, blat, oli, vi, melons i altres fruites i hortalisses, a més amés comptava amb dues pedreres de pedra de silleria. El 1.572 tenia 40 famílies; el 1.609, 85; el 1.845, 261 habitants (gavardins); el 1.960, 1.381 i el 1.994, 1.304. Com a conseqüència de la riuà del 1.982 el poble fou construït de bell nou en cotes properes més elevades; si bé encara romanen un centenar de persones a l'antiga Gavarda. El seu terme abasta 8 qm2.

      Fou repoblat per 39 cristians el 1.270. Pertanyé sempre a la Corona, estant sota la jurisdicció d'Alzira fins el 1.581, en què Felip II li concedí la independència municipal. L'església, edificada en el segle XVIII, presenta una interessant portada renaixentista. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa arròs, seda, blat, dacsa, ordi, vi, oli i hortalisses. Durant el segle XVIII, la seua població va experimentar un notable augment, passant de 900 habitants (vorassuanyers) que tenia el 1.715 a 1.980 a finals de la centúria. Mentre que, demogràficament, es va mantenir estable en el segle XIX, en el XX va conèixer de bell nou un continu ascens: 2.676 habitants el 1.900 i 5.430 el 1.994. El 40% de la població activa es dedica a l'agricultura. Té 35,2 qm2. de terme municipal.

     Alqueria musulmana fou donada el 1.238 a Guillem de Galàubia. De població mixta de cristians i moros, el 1.261 va comprar-la Roderic Martín d'Azagra, i el 1.306 pertanyia a Gonçal Garcia, senyor de Moixent. El 1.338 passà als Centelles i el 1.494 a la casa ducal de Gandia. El 1.530 , Carles I atorgà el títol de marqués de Llombai al primogènit del duc de Gandia, Francesc de Borja i Aragó, cavallerís major de l'emperadriu Isabel. Passà el marquesat el segle XVIII als Pimentel, comtes-ducs de Benavent i als Téllez-Giron, ducs d'Osuna. Durant la Germania fou saquejat pels agermanats d'Alzira el 1.522, els quals batejaren a la força tots els moros. El 1.525 es va reconèixer la validesa d'aquest baptisme, fou tancada la mesquita i els nous convertits van ser obligats a entregar les armes. Sant Francesc de Borja va fundar-hi el 1.545 el convent de dominics de la Santa Creu. El decret d'expulsió dels moriscos el 1.609 va provocar la sublevació dels del marquesat, que van elegir rei a un morisc de Catadau, anomenat Tirigi. El 1.611, Carles de Borja atorgà carta de població als nous pobladors. Segons Francesc Benlloch, governador del marquesat, el 1.756 Llombai tenia 1.802 fanecades de regadiu i 2.994 de secà. Els conreus i la seua partició amb el senyor eren: la fulla de morera (seda), 1/5 en regadiu i un 1/15 en secà; l'oli, 1/5; les garrofes 1/6; el vi i la pansa 1/12; el blat 1/6 i 1/11; el panís 1/6. El 1.715 tenia 450 habitants (llombaïns); el 1.900, 2.067 i el 1.994, 2.227. El terme compta amb 55 qm2.

     Alqueria islàmica, el 1.467 el seu senyor territorial era Vicent Ferrer, cavaller de Xàtiva. El 1.496 passà a Joan de Tallada, sent vinculat en baronia el 1.515. Passà als Quintana i als comtes de Castellar i Carlet. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa arròs, seda, forment i dacsa. En el seu terme existeixen unes salines que foren explotades, per ordre de Carles III,  des del 1.782. Lloc de moriscos, el 1.493 tenia 31 cases i el 1.609, 66. Despoblada després de l'expulsió, el 1.611 se li atorgà nova carta pobla i el 1.663 tenia 40 cases. Demogràficament, ha conegut un increment constant des de la seua recuperació al llarg del segle XVIII. El 1.715 tenia 283 habitants (maniuelencs o maniuelers); el 1.860, 1.412; el 1.930, 2.444 i el 1.994, 2.472 repartits en un terme de 6 qm2.

      Alqueria i fortalesa islàmica, fou donada per Jaume I el 1.240 a Eximén de Tovià. Joan Brusca l'atorgà carta pobla el 1.245. El 1.349 li fou concedit el mer i mixt imperi a Raimon de Catellví. Passà als comtes del Real i al duc de Villahermosa. Segons Cavanilles, que l'esmenta com Montserrat d'Alcalà, el 1.795 produïa vi, oli, garrofes, blat, dacsa i seda. Lloc de moriscos, el 1.510 tenia 38 cases i el 1.609, 75. Despoblat després de l'expulsió, el 1.654 tenia 21 cases. El 1.715 passà a tenir 157 habitants (montserratins o montserraters), que a finals del segle XVIII s'havien convertit en 738. El màxim de població l'abasta el 1.900 amb 2.450 habitants. En el cens de 1.994 s’enregistren 2.771 hab. repartits en 45,7 qm2.

              Fou Pere d'Esplugues, arcedià de la catedral de València, qui va edificar i poblar el lloc en obtindre dit privilegi del rei Jaume II el 1.317; originàriament es va cridar Pobla d'Esplugues i, posteriorment, Pobla d'Ardiaca, precisament per ser el nomenat ardiacà Pere d'Esplugues el seu primer senyor. Durant la guerra de Successió, la Pobla Llarga fou víctima de la repressió borbònica i alguns dels seus veïns van ser exiliats. Si bé el 1.646 tenia al voltant de 300 habitants, a finals del XVIII a penes si sobrepassava els 400. Aquest escàs creixement demogràfic, motivat per les febres tercianes que des de finals del XVII afectaren a bona part de les poblacions de La Ribera, es correspon amb un lent creixement econòmic, que no es superarà fins que en el segle XIX es dessequen les terres pantanoses. Aquest fet va possibilitar la introducció de nous conreus -hortícoles i cítrics, principalment-, amb la qual cosa es va entrar en una fase de prosperitat econòmica i la seua població es va quintuplicar en poc més de cent anys. El 1.900 tenia 2.200 habitants (pobletans) i mil més el 1.910. El 1.919, un any especialment conflictiu, la Pobla Llarga fou escenari d'un important enfrontament entre obrers i Guàrdia Civil que posava de manifest les miserables condicions de vida dels treballadors del camp. El més de juliol, la Guàrdia Civil i alguns propietaris dispararen contra una manifestació, amb el resultat de cinc obrers morts i sis ferits, al temps que eren detinguts quaranta-sis manifestants. El 1.994 tenia 4.463 habitants. El seu terme té 10,2 qm2.

        Alqueria islàmica, fou senyoriu del comte de Cirat, del comte de Castellà i de l'Hospital General de València. Durant la revolta de la Germania, el virrei aposentà el seu exèrcit camí de Xàtiva. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa arròs, dacsa, blat, seda i hortalisses. Lloc de moriscos, el 1.415 tenia 32 cases; el 1.527, 25 i el 1.609, 30. Despoblat després de l'expulsió, el 1.646 només tenia 10 cases. El 1.715 passà a tenir 202 habitants (rafelguarenys); el 1.900, 1.217 i el 1.994, 2.455. El terme té 16,3 qm2.

       Alqueria musulmana, amb l'important castell d'Els Alcalans, el 1.240 fou donada a Eximén de Tovià. El 1.347 passà a Roderic Sanç, i el 1.616 Felip III concedí el comtat a Luis Pérez Zapata. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes. Lloc de moriscos, despoblat el 1.609, el 1.646 tenia 24 cases. Durant el segle XVIII augmentà considerablement la població: passà de 180 habitants (realers) el 1.715 a 1.720 el 1.794. Continuà creixent i el 1.900 arribà a tenir 1.356 habitants i el 1.981, 1.832.

           Es trobaren restes ibèriques prop de l'ermita de Santa Ana. Alqueria musulmana, de la qual època són les troballes del castell, el 1.414 pertanyia a Francesc Soler, i poc després passà als Marrades, que es van convertir en comtes de Sellent en el segle XVII. Va sofrir els efectes del terratrémol del 1.748. Segons Cavanilles, el 1.795 produïa arròs, fulla de morera, oli, garroferes, vi, dacsa i ordi. Lloc de moriscos, el 1.510 tenia 26 cases; el 1.609, 34. Despoblat rere l'expulsió, el 1.663 només tenia 15 cases. El 1.715, passà a tenir 67 habitants (sallentins); 108, el 1.900 i 483 en 1.994. El seu terme és de 13,9 qm2.

           Antiga alqueria musulmana, també coneguda com Sant Joanet. El 1.415 pertanyia a Arnau Ferrer, i després passà al senyoriu de Benitandús, al marquesat de Bèlgida i als Montpalau. El seu terme, pla i en altres temps pantanós fou aprofitat per al conreu de l'arròs. Lloc de moriscos, el 1.373 tenia 22 cases i el 1.609, 33. Despoblat després de l'expulsió, el 1.663 tenia 20 cases. El 1.715 passà a 108 habitants (santjoaners), i després inicia un lent però constant creixement demogràfic. El seu màxim de població l'abasta el 1.960 amb 527 habitants, però a partir d'aquesta data inicia un decreixement constant i el 1.994 només compta ja amb 363 habitants que es reparteixen 1,9 qm2.

       Alqueria d'origen musulmà. En la primera meitat del segle XIII donava el seu nom a un castell, el qual terme, inscrit dins del general de Xàtiva, englobava unes 15 alqueries (Çueca, Benafocen, Xarquia, Ràfol d'Antella, Antella, Garbia, Càrcer, Cotes, Sallent, Alcàntera i Beneixides). En la segona meitat del segle XIII el castell va ser abandonat, i la població passà a l'actual emplaçament junt al Xúquer. És a partir d'aquest moment que el lloc passa successivament a diferents famílies: Pròxida (1.294-1.327), Cervató (1.327-1.362), Muñoz (1.362-1.410), Quintavall (1.410-1.426), Pardo (1.426-1.433) i Crespí de Valldaura, llinatge que ostentarà el senyoriu fins la seua dissolució ja en el segle XIX. Es coneixen cartes pobles de 1.403 i 1.417, així com de 1.610 i 1.612 posteriors a l'expulsió. En 1.663 es concedirà a Ausiàs Crespí de Valldaura el títol de comte de Sumacàrcer. Al conreu del lli, cep i morera, succeirà en l'horta l'arròs en el segle XIX, per a passar ja en el XX al monocultiu del taronger compartit en el secà amb el garrofer i l'olivera. L'agricultura és l'única activitat, la qual ha vist augmentar el reguiu darrere l'ampliació de la primitiva sèquia d'Escalona (1.589) i la construcció de la de Carcaixent (1.654). Quant a la seua demografia, tenia unes 110 cases en vespres de l'expulsió dels moriscos. Gairebé despoblat en aquesta data, inicià a partir del segle XVIII un lent, però constant, creixement que va fer que el 1.994 tingués 1.400 habitants (sumacarcelers). Posteriorment, iniciarà un retrocés (1.400 habitants a mitjan vuitanta). Té un terme de 20,1 qm2.

           Jaume I, el 15 d'abril del 1.275, confirma a na Garcia Gombaldi la donació del castell de Torís que feu a son pare, Geraldo d'Entensa. El senyoriu passà a Pere Fernández d'Hijar. Després fou de la família Mercader. El 18 de maig del 1.355, l'infant Joan, lloctinent de Pere IV, va vendre a Raimon de Torís la jurisdicció del castell. El senyoriu passà al duc de Gandia. Carles i Jaume de Borja atorgaren sengles cartes de població el 1.611 per a 41 i 36 pobladors, A les primeries del segle XIX hi produïa blat, dacsa, seda, vi, fruites. El 1.510 tenia 110 famílies; el 1.609, 250 i el 1.646, 97 (uns 430 habitants). El 1.787 eren 1.979 habitants (torisans); el 1.845, 2.697; el 1.900, 4.802 i el 1.994, 4.375 en un terme de 80,1 qm2.