D'origen musulmà (segle VIII) va ser conquerida per Jaume el 1.287 i posteriorment donada (1.257) a Teresa Gil de Vidaura, amb la qual cosa es va incorporar al senyoriu de Xèrica. Durant la Guerra dels dos Peres (1.356-1.361) al seu terme s'efectuaren sagnants combats. Martí l'Humà donà el 1.407 aquesta vila, junt a la d'Altura, a la Cartoixa de Valldecrist amb el títol de baronia, posseint els jurats de València la jurisdicció criminal, de la qual ciutat van ser poblets i, gaudint dels mateixos privilegis. Durant les guerres de la Independència (1.811) i la primera de les carlines (1.836) tingueren lloc sagnants combats. Demogràficament, durant el s.XIX comptava amb 510 veïns (alcublanos). El 1.920 assolí els 2.704, iniciant-se des d'aleshores ençà un descens progressiu, tenint-ne el 1.994, 858 hab. La seua producció és principalment agrícola (vi i oli) ocupant el 83,5% de la seua població activa. El seu terme és de 42,9 qm2.

         De provable origen romà, deu el seu nom a un antic aqüeducte (Altum Pontem); el s. XI va establir-s'hi una branca de la família dels Banu Qàsim. Son primer senyor, Abd Ullah ben Qásim, va acollir durant la revolta de Còrdova al futur Hisam III (1.026-1.027); en caure aquest, i mort Abd Allah, el seu succesor Muhammad ibn Abd Allah es declarà en taifa independent el 1.031. El 1.089, en una de les seues ràtzies, el Cid l'imposa un tribut de 10.000 dinars anuals. Arribà a en cunyar moneda pròpia i perllongà la seua existència fins el 1.092, en què fou conquerida pels almoràvits. Posteriorment passà a mans dels almohades durant el mandat d'Abú Said, governador de València, qui el 1.236, després de convertir-se al cristianisme, va donar Alpont al bisbe de Sogorb. El 1.336, Pere III va incorporar-la a la Corona i fou declarada vila reial, títol que mantindria fins 1.814. Va ser una vila notable de l'antic Regne de València. Tingué vot a les Corts valencianes, les quals es van reunir a aquesta ciutat el 1.319 i el 1.390. Durant les guerres carlines fou assetjada en diverses ocasions. Entre el 1.835 i el 1.840 va estar ocupada per les tropes de Cabrera, que la incendiaren en abandonar-la darrere el setge d'Azpiroz. Des del 1.900 la seua població ha anat reduint-se progressivament, passant dels 3.070 habs. (alpontinos) d'aquesta data als 1.134 del 1.994. Del seu passat arquitectònic conserva l'església gòtica, restaurada el XIX, amb frescos de Ribalta i campanar octogonal del segle XVI; casalots nobiliaris; algunes torres de les catorze que tenia la muralla i les ruïnes del castell. Quant a l'orografia, la vila s'alça als 1.021 m. sobre el nivell de la mar i al seu terme (138,2 qm2) hi ha, entre d'altres, la Muela(1.547 m.), Cerro Negro (1.407 m.) i el Port de Collado Blanco (1.228 m)

           Jaume I va conquistar aquest territori, concedint-li-ho a Eximén Pérez d'Arenós. El segle XV pertanyia a la família de Miquel Díez de Calatayud, i a mitjan segle XVI, va heretar-lo Joan Ferrandis d'Herèdia. Posteriorment pertanyé a la família Marcilla i a la de Santa Cruz. La seua població ha baixat vertiginosament des del 1.920, en què comptava amb 1.308 habitants (andillanos), fins els 253 de 1.994. l'economia és majoritàriament agrícola (89,8%), primordialment de secà (olivera, raïm, cereals i ametller). És molt interessant la seua església parroquial, del segle XV, amb interessants obres d'art, porta renaixentista i campanar quadrangular. El seu terme (142,9 qm2) és molt esquerp, trobant-hi entre d'altres el Beteta (1.434 m.), Peñaparda (1.323 m.), Miravalencia (1.281 m.), Peñas de Dios (1.163 m.).

           De provable origen romà, el 1.236 fou conquerida per Jaume I i repoblada, poc després, amb aragonesos pels templaris. El 1.318 passà a mans de l'Orde de Montesa. Va dependre d'Alpont fins que, el 1.728 Felip V li concedí el títol de vila reial. Per la seua exposició estratègica, en el seu terme tingueren lloc diversos enfrontaments durant les guerres carlines, així com durant el període de la guerra civil. L'any 1.994  tenia 433 habitants (aresanos). Al seu terme (75,2 qm2)hi ha importants altures com ara la Muela d'Ares (1.315 m.) i el port d'Ares (1.033 m.). El 26 de juliol de 2001 el Govern Valencià aprova el canvi de denominació (Aras de Alpuente per Aras de los Olmos) que mantenia des de 1240 en que el Rei En Jaume va adscrivir-lo al terme d'Alpont.

           Com a part integrant del senyoriu de Xelva, fou donat a Pere Fernández d'Azagra per Jaume I. A mitjan segle XIII passà als estats de la casa de Xèrica. Es va separar de Xelva el 1.534. El 1.563 tenia 38 famílies morisques; 40 el 1.572 i 36 el 1.602. Darrere l'expulsió el 1.609, el senyor territorial en Jaume Ceferino Ladrón de Pallàs, va concedir carta de població als nous pobladors, el 25 de maig del 1.610, amb unes condicions econòmiques d'especial duresa. Els segles XVII i XVIII estigueren marcats per diversos plets entre els vassalls i els senyors per qüestions relatives a les rendes senyorials. El 1.827 es va dur a cap la cessió dels drets dominicals de tot el vescomtat de Xelva, però no es va completar fins el 1.865. Per la construcció del pantà del Generalísimo en la dècada de 1.940 (quan comptava amb uns 500 habitants), Benaixeve va restar cobert per les aigües, i la seua població va traslladar-se al terme de Paterna del qual ha obtés recentment la segregació tornant a tenir entitat pròpia amb el nom de Sant Antoni de Benaixeve. El cens de 1.994 dóna 147 habitants en un terme de 69,2 qm2.

         Darrere la seua conquesta per les tropes cristianes de Jaume I, el monarca donà la vila a en Berenguer d'Entença, qui la va integrar en la seua baronia de Pedralba. Anys més tard fou atorgada a en Roderic Sanchís de Calatayud (1.347) i finalment passà a mans dels ducs de Villahermosa. Devers el començament del segle XVII degué comptar amb uns 250 habitants. La seua economia eminentment agropecuària no ha induït un creixement demogràfic sobresortint, ja que el 1.994 comptava amb 865 habitants (bugarreños). Al terme (39,5 qm2) hi ha alguns jaciments de caolí. La producció del municipi es fonamenta en el conreu de la garrofera, l'olivera, algunes fruites i hortalisses i, sobre tot, del vinyet. Compta amb una petita indústria de fabricació d'alcohol de vi.

         Pertanyé a la baronia de Xèrica, creada per Jaume I per a son fill natural Jaume Pérez. Passant posteriorment a la Corona. Alons de Xèrica el 1.369, li concedí carta de població. Passà a formar part del primer vescomtat valencià, el de Xelva, concedit el 1.390 a Pere Lladró de Vilanova, del qual es va segregar el 1.602. Fou lloc de moriscos --el 1.609 tenia 120 cases--; darrere l'expulsió d'aquests tornà a ser afegida a Xelva per a independitzar-se el 1.664. El 1.684 va demanar la seua incorporació a la Corona, cosa que assoliria el 1.773. A les primeries dels setanta la seua població rondava els 500 habitants (callejanos) i el 1.994 havia baixat a 418. El seu terme abasta els 66,2 qm2.

          D'origen musulmà, darrere la conquesta foren els seus senyors els Jèrica i després va formar part del vescomtat de Xelva atorgat pel rei Joan II, el 1.390, a Pere Lladró de Vilanova i acavaren sent els seus senyors els ducs de Vilahermosa. Lloc de moriscos de la fillola de Xelva, el 1.609 tenia 130 focs. Durant les guerres carlines fou assaltada en diverses ocasions per les tropes del pretendent al tron. El seu castell fou rehabilitat durant la primera guerra carlina (1.840) pel general isabelí Aspiroz. La construcció del pantà de Loriguilla va obligar a la dispersió dels seus veïns: 509 el 1.994. El terme té 63,9 qm2.

        També conegut com Las Grigüelas, al seu terme municipal s'han trobat deixalles de les èpoques ibèrica i romana. A principis del segle XVIII encara era una masia aïllada, però més endavant s'hi establiren nombrosos colons amb la qual cosa s'hi formà una entitat menor dependent del municipi de Domenyo, del què es va independitzar el 10 de novembre de 1.825. Va pertànyer a la jurisdicció de Xelva, per la qual cosa pertanyia als senyorius de Jaume de Xèrica, Vilanova i del duc de Villahermosa. Per reial provisió de Ferran VII, el 1.825, es va constituir en municipi independent. La seua base econòmica és l'agricultura, que ocupa el 47 per cent del territori. La seua població manté una línia ascendent, gràcies a l'extracció de la sílice, fins el 1.960: 676 habitants (grigüelanos), front els 480 del 1.900 i els 320 del 1.794. A partir d'aleshores, comença a decréixer lleugerament, sent 582 els seus moradors el 1.994. Al seu terme (18,6 qm2)  hi ha el port de Aguavientos (1.070 m.).

         Antiga alqueria musulmana, Jaume I va donar-la a Roderic Ortis el 1.238; retornada a la Corona, Jaume II la va vendre a Bernat Guillem d'Entença, i passà a Baltasar Monpal, comte de l'Alcúdia; el seu darrer senyor feudal fou el duc d'Almodóvar. Lloc de moriscos, 270 focs el 1.609, després de l'expulsió d'aquests el 1.646 tenia només 76 cases. La seua població (1.755 habitants (chestalgarinos) el 1.900) va sofrir una aturada, que des del 1.950 s'ha convertit en descens accelerat fins arribar als 677 veïns de 1.994. El seu terme és de 64,8 qm2.

 Població musulmana integrada en el regne de taifa d'Alpont. Conquistada per Jaume I el 1.236, i cedida a Joan d'Auñón. Poblet d'Alpont fins el 1.587 en què el rei Felip II va concedir-li la independència. Durant la guerra de Successió, s'hi refugiaren alguns partidaris dels Àustria, que encarregaren les construccions de les seues vivendes amb arcs de silleria. Al seu terme s'han trobat deixalles de poblats ibers, amb mostres de ceràmica i murs de vivendes trobats al Castellar. Hi destaca l'església dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, terminada el 1.622, segons model renaixentista i incendiada el 1.840 durant les guerres carlines. El 1.994 comptava amb 288 habitants. El poble està situat a una altitud de 1.039 m. i envoltat de grans cims, com ara el Mojón Blanco (1.535), el Sancho (1.505), el Ceja o Montalbán (1.442), el Alto de las Cruces (1.383). Al seu terme (88,6 qm2) hi ha, encara en servei, un aqüeducte gòtic del segle XV, conegut com Los Arcos.

          En el seu terme es troben deixalles d'un poblat, La Talaiola, i els jaciments més importants del Bronze valencià. Té el seu origen en la cessió de terres feta per Jaume I, el 1.271, a favor del Capítol catedralici de València i al bisbe Andrés Albalat. Va formar part de la baronia de Xulilla. El 1.686 l'arquebisbe de València, Joan de Rocabertí, va separar-la de Xulilla, i per un privilegi de Carles IV, el 1.793, es va complimentar la disposició de l'arquebisbe donant-li el títol de vila independent. Durant el segle XVIII va experimentar un fort creixement demogràfic: 45 habitants (losanos) el 1.715 i 603 el 1.794. Aquesta xifra va disminuir considerablement al llarg del segle XIX (370 habitants el 1.860), per a passar a 658 el 1.960 i a 503 el 1.994 en un terme de 12,1 qm2.

        D'origen àrab, Jaume I, rere la conquesta, va incloure-la en el vescomtat de Xelva i el seu primer senyor fou Pere Fernàndez d'Azagra. En 1.254 el senyoriu passà a son fill Àlvar Pérez d'Azagra i més endavant a la segona filla d'aquest Elfa Àlvarez, casada amb Jaume de Jèrica qui va repoblar-la amb cristians el 1.369. Lloc de moriscos, 110 focs el 1.609, restà pràcticament despoblat després de l'expulsió d'aquests. Va pertànyer a Domenyo fins mitjan segle XVIII. Després de pertànyer a la baronia de Xèrica passà a la Corona; posteriorment als Vilanova i al ducat de Villahermosa. Fou lloc de refugi per a partides carlines. El 1.959 hom va decidir el seu trasllat al terme de Riba-roja de Túria i Xest. La seua població ha conegut des del segle XVIII una progressiva evolució: 135 habitants el 1.715; 454, el 1.794; 784 el 1.900 i 1.059 el 1.994 en un terme de 65,6 qm2.

          D'origen musulmà, Jaume I va donar-la a Berenguer d'Entença el 1.237, segons consta en el Llibre del Repartiment. El 1.347 el rei Pere II va concedir la baronia de Pedralba a Roderic Sanç de Calatayud, la qual família va conservar-lo fins el segle XV en què va passar als Centelles i, posteriorment, als Sabata de Calatayud, comtes del Real, finalment detentaren el senyoriu els ducs de Villahermosa. Lloc de moriscos (114 focs el 1.602 i 230 el 1.609, amb Bugarra) de la fillola de Xelva, romangué pràcticament despoblada després de l'expulsió d'aquests. Demogràficament no es va reposar fins el segle XVIII, 1.215 habitants (pedralbinos) el 1.794, abastant el seu màxim de població el 1.900 amb 2.983 habitants que s'han anant reduint el present segle, 2.058 veïns el 1.994. El seu terme té 59 qm2. En 1.927 va rebre el títol de ciutat.

           El seu origen data de l'ocupació àrab. La seua integració en el Regne de València es produeix rere la conquesta de Jaume I. En 1.271 apareix formant part del senyoriu d'Hurtado de Lihory, per a passar posteriorment (1.371) a l'infant Martí d'Aragó --per donació de son pare Pere el Cerimoniós--. El 1.540 hom concedeix carta pobla a dotze famílies de la vila, al temps que es creava una rectoria de moriscos. Després de l'expulsió d'aquests, el 1.609, restà pràcticament despoblada. Durant la guerra del Francés fou refugi del bandoler saguntí Josep Romeu, capturat i ajusticiat per les tropes napoleòniques. Hi destaca la torre situada a dalt del poble, restes del seu castell musulmà. La seua població era de 650 habitants (soteros) el 1.794, que es va mantenir pràcticament estable fins el 1.900 (699 habitants). Després començarà a decréixer: 445 habitants el 1.970 i 319 en el cens de 1.994. Compta amb un terme municipal de 33,5 qm2.

         D'origen musulmà, darrere la conquesta cristiana no era més que un llogaret del senyoriu d'Alpont. Menys en un breu parèntesi (1.267-1.347), en què pertanyé a la diòcesi de València, va formar part del bisbat de Sogorb. Es va convertir en parròquia el 1.520, però seguí vinculada a Alpont com a poblet. En 1.729 Felip V va declarar-la vila lliure i reial. Durant les guerres carlines fou escenari cruent com tants altres pobles valencians de l'interior. Hi hagué una important farga, que desaparegué en exhaurir-se el carbó per la tala abusiva dels boscos. La seua població era de 1.000 habitants (titagüeños) el 1.794 i es va mantenir pràcticament estable fins el 1.910 (1.206) i inicia després un lent descens: 609 en el cens de 1.994. Al seu terme (63,1 qm2.) hi ha el Làmpara, cim de 1.069 m. d'alçària.

           Vila construïda als peus d'un castell romà, rehabilitat posteriorment pels àrabs fins la conquesta de Jaume I en què va passar a formar part del senyoriu de Xèrica. En el 1.385 fou lliurada a la família Ladron de Vilanova, vescomte de Xelva, fins el 1.773, any en què va passar a la Corona. Durant les Germanies els seus habitants s'agermanaren enfrontant-se al senyor territorial. El 1.609 es va produir un descens important de la seua població, amb l'expulsió de 56 famílies morisques. Hi destaquen deixalles de mineria d'època romana en el racó de la Mina, així com conduccions d'aigua en els Chorros. La seua població el 1.994 ascendia a 1.375 tuejanos que s’hi reparteixen 122 qm2. de terme municipal.

        Encara que al seu terme s'han trobat antigues deixalles romanes, que mostren un antic ocupament humà de la zona, l'origen de la població cal cercar-lo en la petita alqueria, situada junt a la torre de Benaduf, d'època musulmana, que fa que se'l conega com Villar de Benaduf. Fou conquistada el 1.236 i el 1300 va passar a la mitra de València, el qual arquebisbe va donar-la, mitjançant fur de València, a repoblar a cristians el 1.324. Va obtenir el títol de vila reial el 1.795. En aquesta data tenia 2.250 habitants (villarencos). La seua població ha experimentat un constant creixement fins el 1.960, quan hi havia 3.973 habitants. Nogensmenys, des d'aleshores inicia un lleuger retrocés (3.445 habitants el 1.994), que es manté en l'actualitat. Municipi de parla castellana, aquesta conté nombrosos valencianismes, i constituïx en realitat una parla de transició que ha estat objecte de detallats estudis. Quant a la part monumental, a banda d'algunes cases antigues que conserven el seu reixam i les ceràmiques del XVIII, amb què foren ornamentades, hi ha l'església de la Mare de Déu de la Pau, renaixentista, amb revestiment barroc, i el palau dels prelats de la mitra valenciana, aquest en un deplorable estat. Hi destaquen el gran nombre de jaciments arqueològics, investigats pel historiador Llatas Burgos, amb deixalles romanes i ibèriques localitzades en El Castillorojo, El Collado i la Hoya. El seu cim més elevat és el Cerro Gordo (1.171 m.). El seu terme abasta 38,5 qm2.

            Identificada amb la selva de pins dammacitana citada per Plini té el seu origen en època àrab (Benacaira), malgrat que conserve restes de l'Edat del Bronze. Pertanyé a la taifa d'Alpont durant el segle XI estant sota el domini dels Banu Qasi. Presa pel Cid el 1.093, passà a mans cristianes el 1.194, ja que Pere II d'Aragó va mantenir-la fins el 1.214. Per acord, el 1.229, entre Jaume I i Zeit abu Zeit, quedaria en mans del segon, però darrere la seua conversió passà al bisbe d'Albarrací-Sogorb. Conquistada el 1.238 per Jaume I, darrere la sublevació mudèjar d'Al-Azraq restà en mans musulmanes el 1.261. El 1.293 va donar-la a Pere Fernández d'Azagra, senyor d'Albarrací, però poc després entroncaria amb la casa dels senyors de Xèrica per via matrimonial. El 1.369 Joan Alons de Xèrica va expulsar els mudèjars de la vall del Toixa romanent despoblada, per la qual cosa el 1.370 Ventura d'Alborea, vídua de Pere de Xèrica, atorgà nova carta de població. El senyoriu fou venut per 26.000 lliures a Pere Ladron de Vilanova, què des del 1.390 seria el primer vescomte de Xelva. El 1.479 era a les mans de Giner d'Urrea, vescomte de Viota, i el 1.483 mitjançant sentència de Ferran el Catòlic quedà en poder de Jaume de Payas. El 1.644 el vescomtat passa per matrimoni a la casa ducal de Villahermosa, que la mantindria fins el 1.815. El plet de reincorporació a la Corona s'iniciaria el 1.754, però sols revertiria a aquesta el 1.763, encara que el seu senyor es va reservar determinats drets, comprats pels veïns el 1.865 per 112.000 quinzets. El 1.510 té 254 cases entre cristians i moros; el 1.609, 470 de cristians vells. El 1.787 té 3.933 chelvanos i el 1.994, 2.184. La seua monumental església arxiprestal (1.626-1.771), amb gran cúpula, torre campanar i portalada herreriana, i algunes construccions musulmanes en els barris de l'Arrabal, els Azogues i Benacacira --antiga moreria--, és quant conserva del passat. Molt a prop hi ha les troballes de l'antic aqüeducte de La Peña Cortada, potser d'origen romà, encara que el que ens ha arribat és medieval i, fins i tot, modern. Orogràficament cal destacar el port de Las Granzas (1.000 m.) i el Pic del Remedio (1.052). Compta amb 190,9 qm2. de terme.

            Té el seu origen en una alqueria musulmana dependent del castell de Xera. Pertanyé a la família dels Lihori, fins que el 1.371 Pere el Cerimoniòs va concedir-se-la a son fill, l'infant Martí, futur Martí l'Humà. Posteriorment passà a mans dels Montpalau i als ducs d'Almodóvar. Darrere l'expulsió dels moriscos, la seua repoblació va ser tardana, durant el XVIII, ja que el seu allunyament de la zona fronterera amb Castella n'era un impediment. Durant el segle XIX va experimentar un notable creixement de població (690 hab. el 1.860) i el 1.840 s'independitzà de Sot de Xera. El 1.960, tenia 941 habitants (cheranos) i el 1.994, 615.

       Encara que la primera donació del seu terme municipal va correspondre a Pere Escrivà, el 1.271 Jaume I féu lliurament del mateix al bisbe Andrés Albalat, juntament amb la jurisdicció baronal. D'aquesta manera quedà constituïda la baronia de Chulilla, que incloïa La Llosa i el Villar, dependent del Capítol de València. Aquest Capítol i el seu bisbe, Ramon de Gaston, concediren una nova carta pobla a la vila el 1.340, afavorint l'assentament del primer contingent de cristians. A finals del segle XVI aquesta degué de restar reduïda a uns 500. El castell de Xulilla fou un dels punts estratègics més disputats durant les guerres carlines. La seua economia descansa en els conreus típics del secà, fonamentalment el cep, els cereals i l'olivera, la qual cosa explica la fort emigració experimentada per la seua població; aproximadament 1.600 habitants (chulillanos) a principis de segle i 718 el 1.994. El terme té 62,8 qm2. Als afores del poble hi ha un balneari que compta amb prou anomenada.