Es creu que es va fundar a mitjan segle XV, encara es coneix molt poc de la seua història. De fet pocs geògrafs i historiadors antics la nomenen. Sí se sap de la seua activitat agrícola i ramadera que ha arribat fins avui. Va ser poblet de Requena fins l'any 1.782 que s'independitzà i s'integrà en la província de València el 1.851, al mateix temps que la resta de la comarca. En l'època contemporània la seua font de riquesa és la ramaderia (llanera i porquina) i l'agricultura de secà (cereals, raïm, oliveres). Però la decadència d'aquestes activitats front a la indústria i els serveis ha empentat la seua població a emigrar cap a València i Barcelona fonamentalment. A principis dels setanta la seua població s'apropava als 2.000 habitants però en 1.994 havia baixat als 1.471. El seu terme compta amb 89,2 qm2.

      És incorporada aquesta població a la província de València l'any 1.851, havent pertangut des dels temps de la conquesta cristiana al territori castellà. També pertanyé al bisbat de Conca fins el 1.957 i, després passà a l'arxidiòcesi de València. El 1.930 arribà a abastar 1.500 habitants (caudeteños), i a partir del 1.950 descendeix el seu nombre degut a una creixent emigració cap a València (891 en 1.994). El terme té 34,1 qm2.

      L'origen de la vila es remunta a l'Edat del Bronze (segles III i II a.C.), com ho demostren els jaciments ibers, amb deixalles de ceràmica, trobats a la cova dels Arendes del Cid. Igualment s´hi trobaren restes de ceràmica romana. Fou municipi pertanyent a la província de Conca fins el 1.851, any en què es va produir la delimitació de les províncies espanyoles, i en què passà a formar part de la de València, juntament amb tota la comarca, tal i com aquesta ho havia sol·licitat al Govern, La seua població, a l'igual que a la resta de municipis de l'interior, ha sofert, al llarg del present segle, un significatiu retrocés, amb emigració de població jove cap a les comarques costaneres i els focus industrials de València i la Plana de Castelló. Del màxim de població abastat el 1.930 (1.311 habitants) passa a 731 en 1.994 en un terme de 49,2 qm2.

       Es conserven restes de poblaments que es remunten fins el Mesolític. Fou conquistada el 1.177 per Alfons VIII de Castella i definitivament ocupada el 1.219 per l'arquebisbe de Toledo, Roderic Ximénez i de Rada, en nom del rei Ferran III de Castella. El 1.257 rebé carta pobla d'Alfons X i el 1.265 se li atorgà el Fur de Requena, i la vila romangué sota jurisdicció reial. El 1.465 Enric IV va entregar la vila al comte de Castrojeriz. Passà més tard al marqués de Villena, per a després ser reincorporada a la corona per Isabel II. En el segle XVI Requena apareixia com una població artesana e industrial --llanes i sedes--. La demografia es veu condicionada per l'aparició en el segle XVII de nombroses aldees disseminades per tot el terme: Calderón, San Juan, Barrio del Arroyo, Roma, El Derramador, El Pontón, Turquia, San Antón, Los Ochandos, Rebollar, La Cañada, VIllar de Olmos, Hortunas, La Portera, Los Pedrones, Casas de Sotos, Casas del Río, Penén de Albosa, Los Cojos, Los Isidros, Los Duques, Casas de Eufemia, Campo Arcis y Los Ruices. Durant la guerra de Successió, va defensar la causa borbònica i fou ocupada el 1.706 per les tropes de l'arxiduc Carles. Durant el segle XVIII es va convertir en un destacat centre tèxtil seder fins el punt que, després de València, era el segon centre en importància: el 1.787 havia uns 400 mestres teixidors i 600 telers. L'Art Major va entrar en decliu a partir de finals del XVIII i principis del XIX. Fins i tot, Madoz menciona l'existència a mitjan segle XIX de més de cinquanta telers de tafetans, sargues i velluts i diverses màquines jacquard. En la primera guerra carlina, les tropes de Cabrera intentaren en diverses ocasions d'ocupar la ciutat -- el 1.835,1.836, (per la defensa presentada les Corts li concediren el títol de ciutat), i 1.837-- L'alienació a finals del XVIII i després la desamortització de béns de propis determinaren una estructura de la propietat en el XIX fortament concentrada que, en general, ha pervivit fins el segle XX --així, 43 propietaris controlen més de la meitat de les terres explotades--. L'expansió de la vinicultura, protagonitzada per un dinàmic sector burgès, s'encetà a partir dels anys cinquanta del XIX; el 1.845 hi havia 1.650 ha. de vinyet i el 1.914, 12.000. L'estructura social agrària pogué, d'aquesta manera, respondre a la demanda europea, aguditzada amb la crisi de l'oídium i, anys després, de la fil.loxera. El 1.932 es declararen expropiables, segons el criteris fixats en la Llei de Bases per a la Reforma Agrària, el 15,2% de les terres municipals, i d'elles quelcom més de la meitat era propietat de residents fora del municipi. Durant la guerra civil es va formar una col·lectivitat agrària de la C.N.T. --integrada per 227 col.lectivistes--. L'agricultura és, bàsicament de secà, i el cep és el principal conreu --el 1.972 hi havia més de 23.000 ha. plantades de cep--. La producció de vi, mitjançant cellers cooperatius i particulars, s'ha dirigit cap a Suïssa, Alemanya, Àustria, Països Baixos i França. L'activitat industrial s'ha potenciat a partir dels anys seixanta: confecció, mobles, cuirs, forns de relaminació, són algunes de les produccions existents. Això ha permitit de frenar parcialment el descens demogràfic iniciat el 1.950: el 1.900 hi havia 16.236 habitants (requenudos); el 1.950, 20.253; el 1.970, 17.840 i el 1.994, 18.494, repartits en un terme de 815,5 qm2.. Monumentalment podem parlar de les restes del Castell, del qual roman la Torre de l'Homenatge, recentment restaurada; al seu voltant, el barri de la Villa, que fins el segle XIX estigué emmurallat (s'hi conserven restes de les muralles), està minat per túnels i coves artificials d'origen desconegut; el palau del Cid --reedificat el segle XV-- i moltes cases nobiliàries; les esglésies de Santa Maria i el Salvador, gòtiques.

           Rere la conquesta per Jaume I, aquest va entregar-la a Jaume de Xèrica en 1.255. En 1.305 s'atorgà carta pobla. En 1.321, Jaume de Xèrica, fill de l'anterior, deixà en testament aquesta població a son fill Jaume. En 1.380 fou venuda a Raimon de Vilanova. En 1.599 Felip II va concedir el títol de Comtat de Sinarques, el qual posseïdor era Jaume Ceferí Ladrón de Pallàs. En 1.652 es va resoldre el plet mantingut entre Sinarques i La Iesa sobre els límits dels terme amb la delimitació d'aquests. En el segle XVIII produïa blat, dacsa, cànem, seda, fruites, prunes, hortalisses, vi, garrofes, oli i creïlles. A les primeries del segle XIX comptava amb dos molins fariners i tres forns de pa. La seua església parroquial, dedicada a Santiago apòstol, va començar a bastir-se el 1.600. El 1.510 tenia 138 famílies, mentre que el 1.646 havia baixat a 76 (uns 340 habitants), El 1.787 comptava amb 489 habitants (sinarqueños); el 1.900, 1.154 i 1.3 en 1.994. El seu terme abasta els 102,7 qm2.

            Hom conserven alguns fragments de ceràmica de l'Edat del Bronze, així com deixalles de poblament ibèric. Fou conquerida per la Corona de Castella el 1.219. Fins el 1.335 fou un poblet de Requena. En aqueix any Pere I de Castella li concedí el títol de Leal Villa. El 1.369 passà a formar part, per donació d'Enric I, del senyoriu de la casa d'Albornoz, i tornà de bell nou a la Corona a finals del segle XIV. En el XV estigué sota domini del marqués de Villena (1.445) i del monarca (1476). Al llarg de l'Edat Mitjana i Moderna fou una zona bàsicament ramadera. L'església parroquial de Santa Maria de l'Assumpció, és gòtica, del segle XVI. En els set-cents es formaren les aldees que van condicionar la demografia del terme i de la comarca: La Torre, Las Cuevas, Los Corrales, Las Casas En el segle XVIII es desenvoluparen les destil·leries d'aiguardent i els molins de paper. Durant la guerra de Successió, la ciutat  --títol concedit el 1.645 per Felip IV-- va defensar la causa borbònica. En la primera guerra carlina fou ocupada per les tropes de Gómez i de Cabrera. El 1.851 s'incorporà a la província de València, condicionada, en part, per la nova orientació econòmica i les necessitats d'exportar el vi pel port de València. El cep es va convertir en monocultiu a partir de la meitat del segle XIX, amb una estructura agrària que pogué respondre a la demanda del mercat francés, afectat per la crisi de l'oídium i més tard per la fil.loxera. La població va tenir un ràpid increment en el segle XIX degut a la substitució de l'economia ramadera (llanar) i cerealista extensiva per la vinícola. Així, la població passà de 6.532 habitants (utielanos) el 1.852 a 11.642 el 1.900. Els anys trenta del segle XX estigueren marcats per la crisi agrària. Durant la guerra civil s'hi formaren col·lectivitats agràries de la C.N.T. --integrada per 2.570 col.lectivistes-- i el 1.937 de la U.G.T. --164 col.lectivistes--. En la segona meitat del XX, Utiel continua mantenint una agricultura típica d'altiplà; dedicada fonamentalment al vinyet que la converteixen en un dels centres productores de vi més importants de l'arc mediterrani, amb cellers cooperatius i particulars. Hi ha també una activitat industrial dedicada a la confecció de mobles i pastes alimentàries. Malgrat tot, des dels anys cinquanta la població ha descendit --el 1.950 va assolir els 13.365 habitants; 12.542 el 1.960 i 12.019 en 1.994-- degut a l'èxode rural a les zones industrials de Madrid, València i Barcelona. Al seu terme (235,8 qm2) trobem les muntanyes del Pic de Mira el Bueno (1.341 m.), Remedio (1.306 m.), Tormillo (1.053 m.), Montemayor (1.105 m.) i el Port de Negrete (1.235 m.).

       Va pertànyer a Requena fins a principis del segle XIX i el 1.851 hom integrà en la província de València. En juny del 1.936 es va formar una col·lectivitat agrícola de la U.G.T-C.N.T. amb les terres incautades i algunes aportacions de petits propietaris. L'economia es basa fonamentalment en l'agricultura de secà, en la que el vinyet és el conreu preponderant. L'expansió vinícola durant les primeres dècades del segle XX es va traduir en un creixement demogràfic significatiu --passà de 946 habitants el 1.860a 1.372 el 1.900 i 1.652 el 1.920--. La població es va estabilitzar a partir d'aquests anys i tornà a créixer amb la construcció de l'embassament de Contreras: 1.428 habitants el 1.950; 1.857 el 1.960 i 1.519 el 1.970. Va disminuir després fins els 770 del cens de 1.994. El seu terme compta amb 72,2 qm2.