La cançó de la terra

Les ombres tenim una altra pàtria

I ens és desconeguda

Condemnades a no tenir terra

Perquè a tot arreu hi ha terra per a l’ombra

Sense conèixer mai la llum

Perquè la llum ens envolta i ens separa

L’hivern és hostil

La primavera és enemiga

“Tant se’m fot de primaveres!

Deixa’m estar ebri!”

I l’ocellet aixeca el vol

Després d’anunciar que vénen les flors

Pensa que no tenim remei

Les ombres vivim en solitud

Però tothora enganxades als cossos

Als dels amics que s’acomiaden

Sempre per darrera vegada

Els que vénen amb el brindis

De l’adéu i de l’amor

El nostre destí és la llarga espera

I la presó de la distància

Ombrívola és la vida

Ombrívola és la mort

Les ombres vagaregem

Entre la llum i la foscor

I ningú no s’atreveix a dir-ho

Ningú no s’atreveix a veure-ho

Però aquest és el secret

I aquest és el perill

Cracòvia, novembre de 2000