hit counter for tumblr
Licencia de Creative Commons

Actualitzada 19.09.16 13:21

Amb una superfície de 23.291 km2, el País Valencià, ocupa gran part de la façana mediterrània de la península ibèrica. Limita amb Catalunya pel nord, Aragó al nord-est, Castella-La Manxa a l'oest i Múrcia pel sud-est.

Encara que la divisió oficial hi estableix tres províncies: Alacant, Castelló i València, em sembla mes adient la divisió comarcal, que comprén 32 comarques, de les quals 21 --amb un 88 per cent de la població--, parlen català i 11, tots -- llevat la del Baix Segura-- comarques interiors, són castellanoparlants.

La denominació oficial marcada per l'Estatut d'Autonomia és Comunitat Valenciana, però a nivell popular s'utilitza País Valencià, Regne de València o, simplement, València. Les diverses maniobres político-administratives del XIX intentaren seccesionar el nostre territori afegint Alacant a Múrcia i Albacete, i afegir a Castellò i València, Terol i Conca. Afortunadament no va prosperar l'intent i el País Valencià romangué amb els seus límits tradicionals amb l'afegiment del marquesat de Villena, i la regió castellana de Requena-Utiel. D'aquelles maniobres va sortir el terme Levante, que encara utilitzen, sobre tot els mitjans de comunicació; aquesta denominació es indesitjable i cal desterrar-la ja que no té arrels ni fonament i sols condueix a la despersonalització del país, ja que sempre s'utilitza incloent-hi Múrcia.
Relats

El relleu .-
Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al sistema ibèric, les serres meridionals del sistema bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa , amb 1.813 m . d'altura, que passa per ser la més elevada, però aquest honor li correspon al Calderón , al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m ; també al Racó trobem el Gavilán ( 1.747 m ), La Cruz de los Tres Reinos ( 1.555 m ) i el Tortajada (1.541). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m . citarem, en terres de La Marina , l' Aitana ( 1558 m ). El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta o els de la Vila-Joiosa amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes , l' Albufereta d'Orpesa , les Albuferes de València i Elx , les llacunes de Torrevella i la Mata , esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicassim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes al Saler , de València o a Guardamar .

La hidrografia .-
Només trobem dos grans rius: el Túria i el Xúquer , ambdós al·lòctons (nascuts fora del País Valencià), també al·lòctons són el Millars i el Segura ; tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que neixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha la Sènia , límit amb Catalunya, el Cérvol , el Cervera i el Palància . Al sud el Serpis , també riu d' Alcoi , el Sella , el Montnegre i el Vinalopó .

L'economia .-
L'agricultura que esdevé marcada per la disposició d'aigua; per tant cal distingir-hi els conreus de secà i els de regadiu. Al secà l'ametler sobretot i també el garrofer i l'olivera són els conreus tradicionals però s'han anat introduint altres arbres de secà que s'han implantat en determinades comarques i entre els que hi ha les pomeres, els préssecs... La vinya és el paisatge natural de moltes comarques i, d'un temps ençà, s'hi el·laboraren vins de gran qualitat arreu del país, especialment a la Plana d'Utiel-Requena, el Villar de l'Arquebisbe i les comarques del Vinalopó; en La Marina , degut al cultiu de la pansa, es fan bons moscatells i vins dolços. El regadiu està dominat pels cítrics, especialment la taronja, que suposen la major part de la citricultura de l'estat, l'arròs que, encara que sofreix un clar retrocés, també suposa gran part de la producció estatal i els conreus hortícoles i florals. La ramaderia és poc important al País Valencià llevat de l'apicultura que, gràcies a la gran varietat de plantes del nostre sòl, és la mès important de l'estat. Igualment la pesca ocupa un lloc poc rellevant en la nostra economia. La indústria en què podem distingir cinc grans nuclis amb les seues especialitzacions. Són, de nord a sud:

  • Castelló-Onda : Ceràmica
  • València i la seua àrea metropolitana : moble, i maquinària elèctrica. Abunda la petita i mitjana empresa, però també grans indústries com la Ford.
  • L'eix Xàtiva-Alcoi : tèxtil i paper.
  • La Foia de Castalla : Joguets mecànics i nines (el 55% de la producció estatal).
  • La Vall del Vinalopó : Calcer i cautxú.

També s'hi conserven activitats tradicionals com ara la ceràmica de Manises, Ribesalbes o L'Alcora; el torró a Xixona i Alacant; la manufactura, de mobles i atifells, amb vímet a Gata, Moixent o Vallada, entre altres.

El turisme s'ha convertit, des de la dècada dels seixanta del passat segle, en un important factor d'ingressos. Actualment en representa un important percentatge del P.I.B; però aquest fet ha dut una feroç especulació, sobre tot a la costa, amb destrossa del sistema ecològic i degradació sistemàtica del medi ambient.

Història i cultura .-
Els primers valencians eren neandertals i hi van viure fa 40.000 anys. N'eren caçadors i pot ser, recol·lectors. S'han trobat deixalles a la Cova Negra (Bellús), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena). De fa 20.000 anys tenim notícies per treballs d'os i banya i pintures rupestres; el jaciment més important d'aqueixa època és la Cova del Parpalló (Barx). Els canvis climàtics, els avanços en les maneres de cultivar la terra, la domesticació d'animals, la sortida de les coves a les cases de pedra, la fabricació d'instruments de coure i bronze que van succeint-s'hi durant milers d'anys culminen a principis del darrer mil·lenni aC. en què el contacte amb altres cultures més avançades com ara la dels Tartessos d'Andalusia, la grega que ens hi arribava des de Catalunya, la cartaginesa des d'Eivissa i algunes influències indoeuropees via Aragó-Catalunya culmina amb el floriment de la civilització ibera. Poc se sap de l'organització dels ibers; com que vivien en poblats aïllats, emmurallats i inaccessibles s'ha deduït que eren gent guerrera. Les troballes més importants són els vasos decorats d'Edeta (Llíria), el santuari de la Serreta (Alcoi), el guerrer de Moixent a la Bastida de les Alcuses (Moixent) i, sobre tot, la Dama d'Elx, trobada al jaciment de l'Alcúdia (Elx). Les guerres entre cartaginesos i romans acabaren amb la civilització autòctona i desembocaren, l'any 215 d. de C., en el sotmetiment de Sagunt i tot el litoral valencià a l'autoritat militar de Roma. Va ser amb ells, amb els romans, que comença la vertadera història i vertebració del país. Ja l'any 158 s'institueix, vora el riu Túria, la Colonia Valentia ; per aqueixa data ocupen la colònia ibera de l'Alcúdia d'Elx ( Colonia Julia Illici Augusta ). La pax romana d'Octavià August parcel· la la Hispania Citerior en tres territoris: la Ilercavònia , al nord; l' Edetània , al centre i la Contestània , entre el Xúquer i el Segura. Aquí comença la toponimització dels nuclis de població. El deler per assolir títols romans tant per a les persones com per a les ciutats du a la divisió de la societat en classes. Les primeres ciutats en assolir estatut jurídics importants son : Valentia, Illici Augusta, Saguntum, Bisgargis (¿el Forcall?), Edeta (Llíria); Lucentum (Alacant); Saetabis Augusta (Xàtiva) i Dianium (Dénia). Els tres segles següents, amb el territori ja totalment romanitzat, venen marcats pels esdeveniments que porten a la desintegració de l'Imperi romà que culmina el segle V amb les invasions bàrbares. Monumentalment poca cosa ens ha arribat de la dominació romana; hi destaquen el teatre romà de Sagunt, l'arc de Cabanes i algunes sepultures a Daimús i la Vila Joiosa. El pas dels bizantins i els visigots per la nostra terra durà des de principis del segle VII fins les primeries del VIII, temps en què el territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo. Pràcticament no hi deixaren petjada. L'època musulmana, malgrat la seua transcendència, no està suficientment estudiada. L'entrada dels àrabs començà pel sud propiciada pel pacte d' Abd al-Aziz amb Teodomir , una espècie de delegat del govern del rei visigot de Toledo que canviava terra per privilegis. D'eixa manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes fins l'arribada del Cid (1043 (aprox)-1099) , mercenari castellà que lluitava al costat de qui millor pagués, que trencà les taifes i s'hi instal·la i va esprémer amb abusius imposts els musulmans valencians. A la seua mort els àrabs recuperaren el territori i la dominació es perllongà al llarg de vuit pacífics segles. No queden moltes restes arquitectòniques de l'època, ja que els cristians construïen sistemàticament sobre elles, però abunden les peces d'orfebreria, ceràmica, etc. però el que si roman és la influència de la seua cultura i la seua llengua que van fer del País Valencià un dels indrets més cults del món en aquell moment. La conquesta cristiana, per part de Jaume I (1208-1276), va culminar l'any 1245. El territori va ser convertit en un nou regne independent –dins de la Corona d'Aragó-- i la seua capital, València, va ser dotada de lleis pròpies (Furs de València) que després s'aplicaren a tot el Regne. Des d'aleshores fins el segle XV s'hi produeix una lenta repoblació amb aragonesos, que s'instal·laren preferentment a les comarques d'interior, i catalans que ocuparen el nord i el litoral. Durant tot aquest temps van conviure amb els moros que no s'havien anat i continuaven conreant les seues terres. El 1305 s'incorporaren a la jurisdicció valenciana les zones de Novelda, Alacant, Elda i Oriola, repoblades també per catalans, però que, fins aleshores, havien estat depenent de Castella. Més tard, s'incorporà al regne de València la vall d'Aiora, de població i llengua castellanes. A finals del segle XIV s'institueix la Generalitat com a organització política suprema. Les Corts del Regne estaven formades per tres braços: nobiliari, eclesiàstic i reial (el poble). El rei no residia a València i per tant era necessari buscar-li representació als diferents nivells: el virrei, el governador del regne, el mestre racional, el batle general, etc. El compromís de Casp (1312) va reunir representants de tots els regnes de la Corona d'Aragó a la mort de Mar tí I l'Humà (1395-1410) –últim rei de la dinastia catalana—i, amb la decidida influència, de Sant Vicent Ferrer (1350-1419), decidiren donar-li el regnat a la castellana casa de Trastámara en la persona de Ferran I d'Antequera (1412-1416). Alfons III el Magnànim (1380-1458) fou l'artífex de l'expansió mediterrànea de la corona, de la qual València era el centre financer. L'aport econòmic del Regne de València continuà durant els regnats de Joan II (1458-1479) i Ferran II el Catòlic (1452-1516). El poder econòmic dels nostres avantpassats es reflexa en detalls com la creació de la Taula de Canvis –una mena de banca internacional—o la financiació del descobriment d'Amèrica, també amb financiació valenciana. Com és natural això comportava un gran prestigi en tots els camps: culturalment s'hi adopta l'éstil renaixentista italià, l'arquitectura --gòtic català-- assoleix la seua màxima expressió en la Llotja de València (recentment declarada patrimoni de la humanitat), Santa Mar ia de Morella o les Torres de Serrans; l'Estudi General esdevé Universitat de València amb la butlla d' Alexandre VI (1432-1503) –un dels dos papes, juntament amb Calixte III (1378-1458), que donà la valenciana família dels Borja i que foren bisbes de València--, la literatura catalana, en les nostres terres, viu un autèntic segle d'or. Entre 1519 i 1521 els gremis armats juntament amb la burgesia, els artesans i els camperols lliures inicien una guerra civil contra la noblesa i l'aristocràcia anomenada revolta de les Germanies. Els nobles, ajudats per l'aristocràcia castellana, vencen i la virreina Germana de Foix (1488-1538), viuda de Ferran el Catòlic, aprofità per a exercir un dura repressió; la cultura es redueix a la cort que aqueixa senyora va implantar amb tota l'esplendor a València i on comença ja a predominar el castellà. Les figures més senyeres culturalment són el filòsof Joan Lluís Vives (1492-1540) i el pintor Joan de Joanes (1057-1579). El 1609 Felip III (1578-1621) decretà l'expulsió dels 170.000 moriscos que comportaven la tercera part de la població, la qual cosa suposa una important decadència econòmica, ja que els moriscos treballaven fonamentalment el camp, que roman sense mà d'obra durant llargs anys. La població no tornarà a recuperar-se fins segle i mig després. Amb el virrei, arquebisbe i capità general Juan de Ribera (1532-1611), la corona troba un instrument magnífic per a posar en pràctica el centralisme i els ideals de la contrareforma. La crisi econòmica incideix en la cultura i l'art, que és mediocre. Hi destaquen els pintors Francesc Ribalta (1565-1628) i Josep Ribera (1591-1652); en escultura, els germans Vergara i en música Joan Baptista Cabanilles (1644-1711). El 1693 esclata la Segona Germania. Els camperols es rebel·len contra els senyors feudals de Gandia i s'hi desencadena una lluita per tot el sud del país que va enllaçar amb la guerra de Successió provocada per la mort de Carles II (1661-1700) sense descendència. L'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740) és recolzat pel poble pla (els anomenats maulets) es disputa el tron contra el francès Felip de Borbó (1683-1746), recolzat pels senyors (anomenats botiflers). El 25 d'abril de 1707 les tropes centralistes de Felip IV (cinquè en cronologia castellana) (1700 – 1707) vencen en la batalla d'Almansa els feudalistes de l'arxiduc, la qual suposa, en la pràctica, la desaparició del Regne de València, s'aboleixen els Furs, i es perd l'autonomia política que passa a dependre de les lleis castellanes, desapareix la figura del virrei, substituïda per la del Capità General. La repressió fou molt dura, contra les persones i contra les ciutats. Al segle XVIII, comencen les transaccions comercials amb Amèrica amb l'exportació de la seda València , el paper d'Alcoi o la de llana de Bocairent i Alcoi entre d'altres productes; importantíssima la indústria ceràmica que assoleix la seua millor expressió en la fàbrica de l'Alcora, establerta en 1727 pel comte d'Aranda, Pere Pau Abarca de Bolea (1719-1798). Tot allò comportà un creixement econòmic important que ve a coincidir, en allò referent a la cultura, amb la Il ·lustració. Es creen l'Académia de Belles Arts de Sant Carles o el Jardí Botànic per citar-ne dos exemples. Hi proliferen els grans personatges il·lustrats, com ara Gregori Maians (1699-1781) o Ciscar (1760-1829); l'arquitectura viu l'esplendor del barroc i la imposició, a mitjan segle del neoclàssic. En pintura destaca Vicent López (1772-1850). El segle XIX marca una revolució agrària, afavorida per l'exportació, que minva les possibilitats d'industrialització, també minvades per l'actitud sucursalista de la burgesia valenciana que no gosa enfrontar-se a Madrid, es castellanitza i relega la llengua a manifestacions històrico-patriòtiques de la Renaixença. A finals de segle els moviments internacionals arriben a casa nostra. La societat es divideix entre la oligarquia financera i terratinent que, al contrari de la catalana i la basca, presta suport a la castellana i accepta el sistema econòmic de la Restauració i la burgesia comercial, que adopta postures més liberals i republicanes, encarnada en la persona de Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). La pèrdua de la identitat Valenciana s'evidencia en la difusió del castellà entre la petita burgesia com a símbol extern d'ascensió social. Des del punt de vista arquitectònic, el modernisme és l'estil imperant. Barriades de moltes ciutats es planifiquen i s'amplien en aquest període. Aquest estil culmina i acaba amb l'Exposició Regional de València de 1909 . En l'escultura destaca Marià Benliiure (1862-1947) i en la pintura Joaquim Sorolla (1863-1923). En música, el mestre Serrano (1873-1941) gaudeix d'una gran popularitat. Fins la primera guerra mundial l'agricultura, basada en l'exportació, sobre tot, de l'arròs i de la taronja, continua sent la protagonista de l'economia valenciana. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1870-1930) es coneixen importants inversions en obres públiques afavorides per la bona situació econòmica i l'aprofitament de les possibilitats que oferia l'electricitat. Malgrat tot, l'agricultura continua manant fins l'arribada de la guerra civil, en què el País Valencià roman en el bàndol republicà –València fins i tot fou la darrera capital de la República. Durant el franquisme el país perd tota la seua identitat subjugat per la dictadura i governat per governadors civils espanyolistes. Rere la mort de Franco (1892-1975) s'hi obri una nova etapa que culmina amb l'aprovació, el 1977, de l'Estatut d'Autonomia.