El 1.260 el rei Jaume I donà l'alqueria d'Agullent al seu missatger Pere Deigües, qui no va arribar a prendre'n possessió, i a la seua mort passà a la Corona. Aquesta l'annexionà a Ontinyent. El 1.585 Felip II la desmembrà d'aquesta ciutat i li concedí el títol d'Universitat, atorgant-li uns capítols per al seu govern i administració. Amb això aconseguiren els veïns que la seua justícia i els seus jurats tinguessen jurisdicció en la resolució dels plets -encara que la criminal la posseïa Ontinyent-, així com en l'abastiment d'aliments, en l'elecció d'oficis municipals i en altres competències. Tingué plets als segles XVI i XVII per la defensa del seu terme municipal i per la celebració d'una fira anual pel setembre. El 1.610, darrere l'expulsió dels moriscos, es dona una provisió al baile d'Agullent per a que poble les terres abandonades de reialenc, pagant els nous propietaris un quart de les collites i un terç de les terres que tenien arbres. A les Corts Valencianes de 1.645, demana i el rei Felip IV li concedeix, la facultat d'imposar cises per tal de saldar els seus deutes. A finals del s.XVIII i començaments del XIX hi predominava el conreu del blat, la dacsa, la seda, el raïm, l'oli i les garrofes. Al s. XX es van crear les indústries de teixits i espelmes de cera. L'església de Sant Bartomeu Apòstol es va construir al s. XVI. Al s.XV la població oscil·lava entorn dels 400 habitants (agullentins), el 1.560 arribava als 1.000, sent uns 1.200 a finals del XVI. Al s. XVII minvà fins a prop dels 600 , però augmentà progressivament, i el 1.787 en tenia 1.059 habitants; el 1.910 arribà a 1.129, el 1.994 als 2.196 i el 2.000 a 2.223 en un terme de 16,5 qm2.

      Propietat de la Corona des de la conquesta cristiana, el 1.445 fou donada a Francesc de Malferit i convertida en marquesat. Lloc de moriscos -el 1.609 tenia poc més de 700 habitants (aielins).-, romangué despoblada darrere la seua expulsió. Les dures condicions que exigia Lucas Malferit, marqués de Malferit, per a la seua repoblació van ser la causa de que fins el 1.611 no es trobaren nous residents. El 16 d'agost d'eixe any, 57 famílies acceptaren les condicions del marqués i s'hi establiren. La carta pobla d'Aielo és coneguda com una de les més dures, ja que tenien que contribuir al senyor amb una gran part de les seues collites, la meitat en alguns casos, com la producció d'oli-, no podien vendre el domini útil de la casa i la terra fins els sis anys i sempre amb llicència del senyor, i estaven obligats a fer servir la seua almàssera i molí. Aquestes condicions es manteniren amb poques variacions fins que el 1.658 es va abolir el senyoriu, darrere d'un llarg plet. El 1.994 tenia 3.894 habitants i el 2.000 3.984. La seua església parroquial del XVII i el palau dels marquesos de Malferit, són els  seus monuments més notables. El seu terme abasta els 27,1 qm2.

         Abans de la conquesta era una alqueria musulmana. Fou donada el 15 de maig del 1.245 a Raimon de Guyllach per Jaume I. Va ser part integrant del territori que abastava el ducat de Gandia. Darrere l'expulsió dels moriscos el 1.609, el 24 de setembre del 1.612 se'ls concedí carta pobla als nous pobladors. Però es manifest que el 1.794 encara no s'havia recuperat demogràficament del buit deixat pels moriscos, ja què només la poblaven 35 famílies. Actualment la població tendeix a minvar després d'anys d'aturada, situant-se el 1.994 en 204 i el 2.000 en 208 aielins que es reparteixen un terme de 7,7 qm2. Al cim del Castellet es troben les restes del seu castell.

  Nucli de població musulmà, d'on prové el seu nom que en àrab significa "la blanca", al seu terme s'han trobat, tanmateix, abundants jaciments que testimonien un poblament d'antiguitat molt superior. L'actual ubicació de la ciutat fou obra de de la dominació dels àrabs. Darrere de la conquesta cristiana del 1.244, la població àrab va ser expulsada per haver-se rebel·lat contra els conqueridors, i s'inicià, aleshores, una repoblació amb colons procedents d'Aragó, Catalunya i Castella. El 1.269, Albaida fou alienada del Patrimoni Reial iniciant-se la seua dependència senyorial. En la titularitat de la senyoria aniran succeint-se distintes cases nobiliàries fins arribar, a fins del segle XV, als Milan d'Aragó, que es manteniren al front del mateix fins la seua definitiva desaparició. Des de finals del s. XIII, els senyors d'Albaida, exercien sobre ella (per donació efectuada ad feudum Catalonia), la jurisdicció baronal, que els facultava per exercir justícia sobre llurs habitants en tot tipus de delictes. Probablement també (si no per dret, si de fet) van tenir capacitat per a controlar l'elecció dels càrrecs municipals. Sabem que, a principis del s. XVII, la vila adquirí la condició d'Universitat. El 1.604 Felip III va instaurar el marquesat del seu nom Esta hipotètica independència desaparegué darrere els decrets de Nova Planta; després d'aquests el nou batlle major era triat per la noblesa territorial. La seua condició de poble habitat per cristians vells va reduir el seu poder a unes 500 fanecades de molt bona qualitat i a 77 propietats urbanes. La forma de propietat fou, per tant, majoritàriament aloual, lliure de llast econòmic de les càrregues senyorials. Per la incapacitat d'actualitzar els censos que pesaren sobre Albaida, aquesta població va constituir l'excepció a la regla històrica que incideix sobre la carregositat del règim senyorial imposat a la vall de la qual forma part. L'absència de partició dels fruits va ser la seua nota diferencial. No obstant això, el llaurador d'Albaida donà sobrades mostres de la seua oposició  al règim. Entre ells caldria citar no sols les múltiples i variades formes d'ocultació, sinó també, i sobre tot, la revolta anti-senyorial del 1.639 i la seua posició agermanada en el XVI o l'austracista del XVIII. Fins a finals de l'Edat Moderna, i encara aquesta superada, va constituir, per la seua organització sòcio-econòmica, un món agrícola bé perfilat. La immensa majoria de la seua població era llauradora i un escàs 15 o 20 per cent desenrotllava activitats artesanals. En aquest panorama tradicional sorprèn la "modernitat" de la seua agricultura a mitjan segle XVIII. En aquest període, els seus conreus, essencialment arboris (morera, olivera, garrofa, raïm...) denoten l'abandó de l'autoconsum, una clara orientació comercialitzable. Front el dinamisme agrari, contrasta l'atonia del seu sector artesanal, expressada tant per les seues produccions (sabó, llenços, espelmes) com pel seu sistema de producció gremial. La present centúria ha invertit, no obstant, la situació; la seua recent industrialització ha perfilat una població essencialment industrial que manté una nodrida xarxa d'empreses, generalment de caràcter familiar, dedicades a la producció tèxtil i a una tradicional cereria en franc retrocés. La transformació referida ha permès els efectes que, al seu entorn ha provocat l'emigració rural, ja que sense haver-se vist totalment lliure d'ella, la seua població ha conegut un clar ascens: 2.900 habitants (albaidins) el 1.845, 5.886 el 1.994 i 5.828 el 2.000. El 1.906 hom li concedí el títol de ciutat  Hi ha prou mostres del seu passat històric, com ara: el palau dels marquesos, del segle XV, amb alcazaba-fortalesa amb 3 torres quadrades; l'església de l'Assumpció de la Verge, del 1.621, edificada sobre la mesquita àrab, amb pintures de Josep Segrelles, fill de la ciutat; part de la vella muralla amb les portes de la Vila i L'Aljorf (1)i molts i casalots nobiliaris. El seu terme abasta els 35,3 qm2.
(1) L'Aljorf va ser poble fins el segle XIII en què Albaida va crèixer tant que des d'aleshores ho considera barri. A les hores comptava amb uns 500 habitants. Actualment molts s'han instal.lat a Albaida i no hi romanen més de 200.

      També coneguda com Alfarzí. D'origen àrab, les tropes de Jaume I van conquerir-la el 1.244. El seu primer senyor territorial fou Llorenç Rocafull. Fins 1.542 depenia eclesiàsticament del municipi de Benigànim. Va ser lloc de moriscos i amb la seua expulsió el 1.609 -quan comptava amb 500 habitants (alfarziners)- va romandre pràcticament despoblada; no repoblant-se de nou fins el 1.625. A mitjan segle XVIII, i per a poder pagar els seus creditors, es va vendre en pública subhasta, adquirint-la la casa de Fuenteclara. El 1.813, els francesos, van establir-hi un destacament militar. Ja els anys seixanta del present segle, l'activitat industrial (tèxtil) va fer créixer la seua població en més del 11% entre 1.960 i 1.965 (938 habs.) i ha absorbit part de la immigració, en contrast amb l'emigració que havia sofert a les primeries del segle, vers Amèrica del Sud, assolint el 1.994 la xifra de 1.230 ànimes que s’hi reparteixen en un terme de 6,4 qm2. El cens de 2.000 s'hi estableix en 1.192 persones.

     Alqueria d'origen àrab, fou conquerida per les tropes de Jaume I passant a la propietat de Jaume de Milán, primer comte d'Albaida, el 1.477. Des d'aleshores pertanyé al marquesat d'Albaida, com se'l va denominar des de 1.604, fins que el 1.787 va ser declarada baronia independent. Entre el 1.707 i el 1.787 s'anomenava Corregiment de Xàtiva Durant 1.812 i 1813 fou el punt més avançat que assoliren les tropes franceses en direcció cap a Alacant. Per això els francesos van mantenir-hi un important destacament militar, que en abril del 1.812 en enfrontar-se amb civils de les rodalies causaren vora els 150 morts. D'economia fonamentalment agrícola destacà des del segle XVIII la fosa de campanes, i des de molt ans la manipulació de l'espart. L'any 1.994 comptava amb 1.277 atzenetins i en 2.000 amb 1.238, repartits en 6 qm2. de terme.

     En el seu terme s'han trobat abundants jaciments prehistòrics (eneolítics) i ha proporcionat troballes de les cultures ibera i romana. El seu origen resulta, encara, de dubtosa determinació, si bé sembla provable que la seua fundació fóra ibèrica. El 1.250, Jaume I la incorporà a l'espai dominat pels cristians, permetent la pervivència dels àrabs que hi habitaven. Des del segle XIV va formar part de la baronia, que amb el mateix nom va pertànyer a la casa nobiliària dels Bellvís, sobre la que van exercir la jurisdicció civil i criminal, així com el domini territorial que fou notablement augmentat després de l'expulsió, el 1.609, de la població morisca. El seu lloc fou ocupat pels 65 nous pobladors cristians que acceptaren la carta pobla del 1.611. La seua economia, totalment agrícola, es va especialitzar en produccions per a l'autoconsum: cereals, hortalisses, llegums, oli i, sobre tot, vi. La seua població ascendia el 1.794 a 187 veïns (belgidans) i fou creixent al llarg de tot el segle XIX, puix el 1.900 es comptabilitzaren uns 1.000 habitants. Des d'aquell moment s'inicia una inflexió demogràfica, provocada per l'emigració, que va reduir la seua població, entre 1.920 i 1.975 en un 27%, arribant a 675 el 1.994. amb una lleugera recuperació el 2.000: 689. Té un terme de 17,4 qm2.

         Parròquia annexa a la de Benigànim, va ser declarada independent el 1.574. De gran importància és la batalla que tingué lloc dintre del seu terme, l'u de setembre del 1.522, durant la guerra de les Germanies en què les tropes reials, prèvia la presa de Xàtiva i Alzira, derrotaren els agermanats. Darrere l'expulsió dels moriscos el 1.609 el senyor territorial i primer marqués de Bèlgida, Francesc Bellvís, atorgà l'11 de juny de 1.611 la carta pobla a 33 pobladors. El nombre d'habitants (bellusers), que va ascendir durant el segle XIX i primera meitat del XX, s'estabilitzà a partir dels anys seixanta en uns 410 habitants (408 el 1.994; 399 el 2.000). En el seu terme, de 9,7 qm2, s'han trobat nombroses mostres de la cultura musteriense, pertanyents al Paleolític mitjà. Té una font termal, l'Alfama, que donà lloc el segle XVIII a un balneari, avui en desús, encara que l'aigua encara es comercialitza envasada.

          Antiga alqueria musulmana, que fou conquistada per Jaume I i concedida per ell a Pau de Tarassona el 1.258. De població morisca, comptava l'any de l'expulsió (1.609) amb cent famílies. Erigida en baronia, va pertànyer primer al ducat de Villahermosa i després al marquesat de Milà. Conjuntament amb Otos, formà una rectoria de moriscos que depenia eclesiàsticament de Ràfol de Salem fins l'any 1.535; nogensmenys, no serà fins el 1.574, quan es convertisca en parròquia independent. En el seu terme s'han trobat deixalles materials de la cultura del Bronze; així com els vestigis del castell de la Carbonera d'origen musulmà, reconstruït pel Cid el 1.091 i, posteriorment, utilitzat per Al Azraq. La població ha mantingut una evolució negativa des de principis de segle, fins arribar a 262 beniatgins el 1.994 i a 231 el 2.000. Al seu terme, de 11,4 qm2, es troba l'enderrocat castell de Carbonera, al què els cristians denominaven en època del Cid Peña Cadiella, que per derivació a derivat en Benicadell, nom del cim que domina el territori amb els seus 1.104 m.

         També Benigani. Constituí en els seus orígens una xicoteta alqueria musulmana. Jaume I va conquerir-la l'any 1.240, donant-la posteriorment als seus cavallers per a que la repoblaran. Serà cedida successivament a diverses famílies, a l'igual que els seus annexes de Bellús, Alfarrasí, Sant Pere d'Albaida, Benissuera i Guadasséquies, els quals mantindrà fins el segle XVII. La situació anterior varia a partir del 1.602, al atorgar-li Felipe III el títol de vila reial i independitzar-se de Xàtiva, obtenint dret a voto en les Corts de València. L'expansió agrícola del segle XVIII hi repercutirà en un notable augment de la població, al voltant del 170%, mantenint-se estabilitzada durant tot el segle XIX i primera meitat del XX. A partir del 1.950 la població novament s'incrementà degut a l'afluència d'immigrants que procedeixen de Múrcia i Albacete, motivats pel desenvolupament de l'indústria tèxtil, del calcer i els productes derivats del sector alimentari, sent de 5.436 (beniganins) en el cens de 1.994 i de 5.474 en el de 2.000. En el seu terme (33,1 qm2) s'han trobat deixalles d'un poblat ibèric.

         També Benissó. Antiga alqueria morisca, el 1.271 Jaume I va donar-la als Roiç de Corella. El 1.565-1.572 hi havia 37 llars moriscos i la població total ascendia a 104 famílies. El 1.609 el lloc estava habitat per 176 famílies i, darrere l'expulsió dels moriscos, la població va descendir fins les 75 famílies el 1.646. Va formar part del marquesat d'Albaida fins el segle XIX. Des del  segle XVIII l'activitat agrària se centra fonamentalment en la producció de cereals, vinya, oliveres i garrofes. A partir dels anys trenta d'aquest segle, més de la meitat de la terra conreada està en règim d'explotació directa i prop del 30% és explotada per parcers. La població es va doblar al llarg del segle XVIII, arribant a abastar el 1.794 els 337 habitants (benissodans). A partir de la primera meitat del XIX la població es va estacionar al voltant dels 320 habitants i des del 1.900 ha anat disminuint lentament fins els 276 del 1.981. Encara que en el cens de 1.994 s’observa un creixement (312 ànimes) i en el de 2.000 una baixada a 300. Té un terme de 4,2 qm2.

        D'origen islàmic, en el segle XV, era propietat de la família Bellvís i el senyoriu depenia de Bèlgida. Amb posterioritat va pertànyer als comtes de Casal. Lloc de moriscos (26 famílies el 1.609), restà reduït a quatre famílies darrere l'expulsió d'aquests. Augmentà considerablement la seua població durant el segle XVIII (153 habitants (benissuerans) el 1.715), s'estacionà durant el XIX (311 el 1.860) i ha anat disminuint durant el XX (242 el 1.960) a causa de l'emigració, especialment a Alfarrasí. En 1.994 hi havia 197 habitants i el 2000, 188. El seu terme compta amb 2 qm2. 

          Els musulmans la fundaren i la denominaren Bekirén (pinya o rusc);  romangué integrada en la taifa de Dénia. L'any 1.245 fou conquerida per Jaume I, i el 1.255 obtingué la seua carta pobla. Pertanyé al vescomte de Castellnou a principis del segle XIV. Recuperada per a la Corona regida per Pere IV, aquest concedirà l'any 1.345 la baronia d'Ontinyent a Berenguer de Vilaragut i Sarrià, en què s'integren les viles d'Ontinyent, Bocairent, Biar. El 1.370 demanà la incorporació a la Corona i la prohibició expressa de no tornar a ser enfeudada. Detenta la nominació de vila reial amb dret a vot en les Corts Valencianes. La Universitat de Bocairent amplia el seu territori amb l'adquisició d'Alfafara l'any 1.370 i el castell i la vila de Banyeres el 1.381. En la primera guerra de les Germanies la població recolzà a Carles I. Per la qual cosa aquest els va recompensar amb l'autorització per a la celebració de fira anual fixada per al període del 1 al 15 de setembre, així com la realització de mercat setmanal els dimarts. El 1.587 Felip II va dictar una pragmàtica reguladora de la fabricació de teixits.  Durant el segle XIX, el terme de Bocairent va ser escenari dels enfrontaments succeïts, tant en la guerra del Francés, com en la tercera guerra carlina. El 1.812, els voluntaris derrotaren les tropes franceses en la finca dita de la Derrota i en la tercera guerra carlina, els governamentals dirigits per Valerià Weyler combatiren les tropes carlines de Josep Santos. El major nombre d'habitants (boquerentins) es produí a finals del segle XVIII amb un total de 5.840. Durant el segle XIX i primers anys del XX va decréixer i, a partir del 1.940 es va tornar a percebre un creixement positiu del nombre d'habitants que, fruit del desenvolupament industrial experimentat en aquestes dates, ha perdurat fins la dècada dels vuitanta (4.679 el 1.994; 4.508 el 2.000). L'activitat econòmica està basada íntegrament en la indústria, que té com a producció més destacada i tradicional la fabricació de mantes. El 1.587 ja funcionava la Real Fábrica de Paños, la qual gaudia de privilegis reials. Hi destacaren les espectaculars casetes o coves del Colomer, les quals són de data indeterminada, atribuïbles bé als primers temps de l'època musulmana, o potser a dates indeterminades anteriors. La seua festa de Moros i Cristians es situa entre les més importants del País. La part antiga de la ciutat conserva la mateixa planta medieval i és conjunt històric-artístic nacional. L'església de l'Assumpció, és un important exemplar del barroc valencià, té un bon campanar i conté obres de Ribalta i Sorolla. La seua plaça de bous fou excavada a pic en la roca el 1.843. Als murs de pedra del barranc de Fos hi ha les Covetes dels Moros, cavitats perforades, potser el segle VIII, i la qual destinació ha estat molt discutida, i s'especula amb la possibilitat de que fossen habitatges, cambres sepulcrals o dipòsits de grans. Té un terme municipal de 97,3 qm2.

         Conserva deixalles del l'Edad del Bronze, però tingué el seu origen en un castell àrab detentat el 1.277 per Bernat Calvet, pertanyent a la baronia de Bellvís, després a la família Romeu, fins que el 1.499 fou adquirida pel duc de Gandia. Es cridà Castelló del Duc fins 1.916, sent conegut també amb el nom de Castelló de les Gerres per la fabricació de grans tenalles, que actualment ha esdevingut en la de rajoles. El 1.510 té 146 habitants i 2.348 caps de ramat. Entre 1.565-1.572 té 114 cases de cristians vells, que resten reduïdes a 71 darrere l'expulsió dels moriscos. Coneixerà un fort creixement demogràfic en el segle XVIII (850 habitants (castellonencs) el 1.781 i la seua població continuarà ascendint fins l'actualitat: 2.103 el 1.994; 2.057 el 2.000. El terme compta amb 19 qm2.

           O Vorasséquies. Al seu terme s'han trobat deixalles arqueològiques iberes i romanes. Jaume I féu donació d'aquesta alqueria islàmica a soldats que l'acompanyaren en la conquesta. Posteriorment, el 1.353, va comprar-lo Bernat Ferrer al rei Pere el Cerimoniós. El segle XVII era propietat de Raimon Sanz, passant després a mans d'Onofre Ervillas. Modernament pertanyé als Cruïlles i als marquesos de Mirasol fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX. La població s'ha mantingut pràcticament estable durant el present segle (375 habitants (vorassequians) el 1.900; 401 el 1.994 i 385 el 2.000). El seu terme és de 3,3 qm2.

      Fou repoblat per Jaume I el 1.255 i el fill natural del monarca, Pere Fernàndez d'Hijar, va exercir la jurisdicció sobre el lloc. El 1.276 fou escenari del combat entre les tropes de Jaume I i les dels moros sublevats. El 1.278, Pere I constituí la baronia de Llutxent formada pels llocs de Llutxent, Quatretonda, Benicolet i Pinet. A mitjan segle XIV, Pere II vengué Llutxent a Olfo de Pròxita i el 1.487 la baronia passà als Maça de Linaça i, posteriorment, als Lladró de Vilanova, barons de Castalla. El 1.520 els veïns de Llutxent resistiren l'atac dels agermanats. El 1.574 es va fer càrrec de la baronia Pere Maça Lladró, marqués de Terranova i primer duc de Mandas, títols que s'incorporarien al marquesat de Dos Aguas fins el segle XIX. A mitjan segle XVII les rendes senyorials descansaven en els censos enfitèutics en diners, regalies i terç delme. L'economia del segle XX es basa en l'agricultura de secà, especialment la vinya --el raïm de taula es dirigix a l'exportació--, i també oliveres, ametlles i cereals. L'evolució demogràfica s'ha caracteritzat pel creixement constant des del segle XVIII. A finals d'aquest comptava amb 765 habitants (llutxentins); el 1.860, 1.163; el 1.900, 1558; 2.392 el 1.994 i 2.412 el 2.000 en un terme de 39,1 qm2.

      Alqueria musulmana incorporada per Jaume I als termes generals de Xàtiva. Hom li va concedir carta de població, amb franquícia de tributació durant 10 anys, el 1.271. Encara que estigué subjecta a la batlia i Governació de Xàtiva, no tingué mai senyor territorial per pertànyer a la Corona. Amb l'expulsió dels moriscos l'any 1.609 es van perdre dos terços de la població, i 40 anys després comptava només amb 32 cases. L'església fou erigida en parròquia l'any 1.535, en independitzar-se de la d'Albaida. La seua estructura econòmica es basa en la complementació d'una agricultura tradicional amb la creació d'una incipient indústria tèxtil, recolzada en la veïna localitat d'Alfarrasí. Això ha incidit en l'increment de la població que compta amb 1.679 habitants (muntavernins) en el cens de 1.994 i amb 1.702 en el de 2.000. El seu terme abasta 7,5 qm2.

         D'origen romà. Després de la conquesta pertanyé a Vidal de Vilanova, qui construiria un castell el 1.318, i el 1.364 annexionaria l'alqueria de Nutrien per donació règia. Fou propietat de Didac Mercader i el 1.534 s'erigí en parròquia independent de la Pobla del Duc. El 1.510 té 35 cases i 745 caps de bestiar, el 1.534, 50 cases morisques, i el 1.609, després de la conversió-expulsió dels moriscos, 75 cases de cristians nous. Durant el segle XVIII duplica la població: passa de 202 habitants (montitxelvans) el 1.715  a 495 el 1.794; el mateix ocorrerà durant el XIX (872 habitants el 1.860). Posteriorment, inicia un lleuger retrocés, fins situar-se en 615 habitants el 1.994 i baixar a 5907 en 2.000. Té un terme de 8,3 qm2.

           Antiga alqueria musulmana del terme de Xàtiva cedida després de la conquesta a Corral de Lança, després va passar a Berenguer de Vilaragut i posteriorment fou comprada pel Cardenal Milán. Va pertànyer al comtat de Milan des de la fundació d'aquest el 1.477, posteriorment transformat en marquesat el 1.604. Durant el moviment de les Germanies la vila es va sublevar el 1.522, sent rendida pel virrei Dídac Hurtado de Mendoza, culminant les represàlies amb el penjament de 56 veïns. Felip II li concedí el títol d'Universitat el 1.583 assignant-li terme propi el 1.586. El 1.588 el mateix rei li concedí el títol de vila reial i vot propi en les Corts valencianes. Durant la guerra del Francés fou ocupada per les tropes del mariscal Suchet el 1.812. En les guerres carlines fou despullada de les partides de Quiles en la primera i per Quiles i Cucala en la segona. Pàtria d'Alexandre Arboneda, catedràtic de la Universitat de València i poeta coetani de Felip IV. La seua població romangué aturada durant la primera meitat del segle XX, amb 3.777 habitants (ollerians) el 1.900; 3.459 el 1.920 i 3.916 el 1.940. En la dècada dels cinquanta va iniciar el seu envol demogràfic abastant els 4.580 el 1.960; els 6.977 el 1.994 i 7.058 el 2.000. Sa principal riquesa econòmica és la indústria, destacant fàbriques de gerreria vidre bufat, plàstics, pirotècnia i moble. Quant a les seues produccions agrícoles destaquen el cep (11.772 fanecades entre raïm de taula i vi), l'olivera (385 ha.), ametllers, garrofers, cereals i els conreus d'horta de regadiu (50 ha.) Hi existeixen 807 explotacions agràries, que són principalment minifundistes (entre 2 i 5 ha.). Tot això en un terme de 31,7 qm2.

           D'origen ibèric, va formar part de la Contestània. En l'època islàmica tingué una importància relativa. Els tractats de Cazola i Tudilén assenyalaven aquest territori com d'expansió aragonesa. Nogensmenys, fou l'infant Alfons de Castella el primer a ocupar la població. El 1.245 Jaume I va conquerir definitivament la vila. El 1.248 es va disposar el repartiment de terres i cases de la ciutat i entre aquesta data i el 1.250 es va repoblar el lloc amb cristians. Des d'aleshores va formar part del Patrimoni Reial, i com a vila reial va gaudir de vot en Corts. Malgrat que no fou mai alienada de la Corona, fou separada d'ella en diverses ocasions, bé per a respondre a deutes, bé per a realitzar donacions que afavorissen els interessos reials. Així, Jaume I va donar-la temporalment a son fill, l'infant Pere. Alfons III la cedí, també temporalment, el 1.286 al comte Jazbert de Castellnou. Jaume II va recuperar la potestat el 1.302 per a després donar-li l'usdefruit vitalici de la vila en concepte de dot a sa esposa Blanca, la qual possessió va continuar el fill d'ambdós, Raimon Berenguer. Pere el Cerimoniós va donar-la el 1.345 a Berenguer de Vilaragut i Sarrià i aquest va passar la baronia a son fill. El 1.370 la vila passà a mans de la regina Leonor i aquesta va transmetre-la a son fill l'infant Joan, el 1.374. El 1.383 el rei Pere el Cerimoniós va vendre la vila a la ciutat de València . Durant la Guerra de la Unió recolzà la causa de dita ciutat. A diferència de l'evolució de la població experimentada en altres nuclis, Ontinyent no va sofrir cap descens demogràfic. Al contrari, la població passà de 450 focs el 1.418 a 760 el 1.505. En les Germanies, el 1.522, el comte de Melito ocupà la població, i féu un gran nombre de presoners, que utilitzà com a ostatges per a alliberar son germà, el marqués de Zenete, reclòs pels agermanats al castell de Xàtiva. Fou també en aquest segle quan s'hi perfilaren els principals trets de la indústria tèxtil, caracteritzada per la producció dispersa i semi-rural. La tradició tèxtil arranca del segle XIII i el seu floriment fou paral·lel a l'aprofitament de les aigües del Clarià. Els gremis adoptaren la seua forma definitiva cap el segle XVIII com a evolució de les ordenacions i confraries que ja hi existien des del 1.577. Durant el segle XVIII hi existia una gran diversitat d'artesanies: fusta, teixits de cànem, espart, lli, seda i llana. Els teixits de lli eren a mitjan centúria els que tenien un major nombre de telers en la ciutat, seguits pels de llana i després els de seda. A finals de segle la situació havia canviat: crisi definitiva de la seda, supeditada fins aleshores al Col·legi de Torcedors de València, i auge de la llana i, particularment, dels draps que hi trobaven una millor eixida al mercat. D'aquesta manera, Ontinyent es va convertir al llarg del segle en un nucli llaner de gran rellevància. La indústria tèxtil tenia una oferta amplia de mà d'obra --artesans i camperols es dedicaven al filat de la llana--. Tot i això, aquesta mà d'obra no podia viure exclusivament de l'artesania i era necessari dedicar-se al treball de la terra, com a cultivadors de petites extensions pròpies, en arrendament o com a jornalers -- el 1.802 aquests representaven més del 40% de la població activa--. Així, i a diferència del que va succeir a Alcoi, el treball agrícola fou predominant en tot el segle XVIII. La població activa dedicada al sector secundari passà de ser el 20% el 1.735 al 23,2 el 1.784, i el 1.802 el sector tèxtil agrupava el 12,3% de la població activa i gairebé el 50% del sector artesanal. L'agricultura es basava en conreus de regadiu al voltant de l'horta del Clarià --blat, dacsa, llegums, fruites i seda-- i en produccions de secà --oliveres, garrofers, cep i cereals--. Tot allò afavorí l'augment demogràfic: a principis del XVIII comptava amb 850 veïns (ontinyentins) i el 1.795 s'abastaven els 2.100. El creixement de la indústria tèxtil en el XIX fou lent i no estigué exempt de períodes de decadència, com la que va sofrir en la dècada dels quaranta. El procés d'inversió en maquinaria i concentració de tallers estigué marcada per la lentitud. El 1.891 se substituïren els fusos manuals pels mecànics i entre eixe any i 1.902 s'introduïren els telers Jacquard i els mecànics. Fou també a principis del XX quan en la indústria paperera --el 1.791 només hi existia un molí paperer-- s'hi introduïren les primeres màquines de paper continu. Amb una important tradició artesanal, la industrialització, malgrat tot, ha estat un fenomen recent. El 1.904 assolí el títol de ciutat. Entre 1.918 i 1.924 es van canalitzar capitals devers el sector tèxtil. Aquests anys coincidiren amb una tensa situació social. El 1.920 tingué lloc un important motí contra els consums. La conflictivitat social d'eixe any es traduí en la mort de tres obrers per trets de la guàrdia civil. Durant la guerra civil es formà una col·lectivitat de la C.N.T. Fou a partir dels anys quaranta quan Ontinyent es va convertir en un gran centre tèxtil i en un nucli comercial de primera categoria. Aquest procés fou paral·lel a un espectacular creixement de la població: passà de 13.564 habitants el 1.940 a 18.787 el 1.960; 30.848 el 1.994 i 31.926 el 2.000; en un terme de 126,8 qm2. Compta amb una de les més antigues festes de Moros i Cristians (1.860). La població conserva moltes casones del XVIII, amb balcons de ferro forjat, escuts nobiliaris i vestíbuls, com el palau dels Almodóvar i l'Ajuntament; les esglésies de Sant Miquel amb un sòcol de taulellets de Manises del segle XVIII i l'arxiprestal de Santa Maria, bastida els segles XIV-XVI sobre l'antiga mesquita, en estil gòtic, amb portalada plateresca, campanar de 68 m. que substitueix l'original i pintures de Ribalta, Vicent López i Segrelles. El pont Vell i tot el barri de la Vila són monument nacional. Conserva restes de la muralla i la porta de l'Àngel.

         Antiga alqueria islàmica, després de la conquesta, Jaume I, va concedir part de les seues terres a diversos cavallers el 1.248. El 1.388 es va crear la baronia de Bèlgida, i Otos restà inclosa en ella. El segon comte d'Albaida, Cristòfor del Milan i Aragon, va adquirir la baronia d'Otos del seu cunyat Ferran Proixida i del Milan: la baronia fou reconeguda com a títol del Regne el 1.860, el seu darrer senyor fou el marqués de San José. Lloc de moriscos (85 focs el 1.609) de la fillola de Castelló del Duc. Després de l'expulsió morisca romangué gairebé deserta i es va repoblar més tard per escriptura atorgada el 1.611. Abasta el seu màxim de població el 1.900 amb 825 otosins. Després, inicia un retrocés: el 1.994 aquesta era ja de 555 habitants i el 2.000 de 526. Té un terme d'11,2 qm2.

     Té el seu origen en la repoblació amb cristians vells que va seguir a la conquesta cristiana. Va formar part del marquesat d'Albaida. L'expulsió dels moriscos no afectà Palomar, habitat majoritàriament per cristians vells (uns 200 habitants el 1.646). L'expansió agrícola del segle XVIII va situar la seua població en 697 habitants (palomarencs) el 1.794. La seua màxima població l'assolí devers 1.860 amb 828 habitants i descèn progressivament a partir d'aleshores  Durant les guerres carlines fou espoliada per la partida de Santes, que va destrossar el Registre Civil de la població. El 1.994 tenia 513 habitants; el 2.000, 503. Compta amb 8,1 qm2. de terme.

     Lloc de moriscos, pertanyia a la fillola de Castelló de les Gerres. El 1.565-1.572, la població morisca ascendia a 11 focs. El 1.609 el lloc comptava amb 24 llars i el 1.646 amb 4. Va formar part de la baronia de Llutxent, dels Maça de Liçana, i passà posteriorment sota la jurisdicció dels marquesos de Dos Aguas fins el segle XIX. Durant els segles XVIII i XIX, les principals produccions agràries eren els cereals, cep, oliveres, moreres per a la fabricació de seda i garrofers. Ja en el segle XX, el regadiu s'ha dedicat al taronger. L'evolució demogràfica s'ha caracteritzat per l'estabilitat. La població passà de 135 habitants (pinetans) el 1.794 a 252 el 1.994 en un terme de 11,7 qm2. El  2.000 observa un decreixement: 212 censats.

       També Pobla de Rugat. Sobre el seu origen no se sap res, encara que es barallen dues hipòtesi: una que afirma que existia abans de la conquesta i romangué despoblada posteriorment i altra que li dóna l'acta de naixement amb la conquesta de Jaume I. Inicialment tingué el senyoriu la família Bellvís, i son nom era Pobla de Rugat; el 1.427 adquirí la jurisdicció Jaume Romaní i Llansol, i després als ducs de Gandia (d'ací el nom de Pobla del Duc). La seua població, a partir del XVIII (1.674 veïns el 1.794) ha experimentat un lleuger creixement, ja que el 1.994 era de 2.596 habitants (poblatans) pero baixa el 2.000 als 2.427. El terme és de 18,5 qm2.

           O Quartonda. En els seus orígens fou una alqueria musulmana. Conquistada per Jaume I, va repartir-la l'any 1.250 entre diversos pobladors. Formà part de la baronia de Llutxent fins el 1.585, en què Felip II va concedir-li la municipalitat amb el títol de vila. El senyoriu també fou detentat pels ducs de Mandas i Vilanova, així com pels marquesos de Dos Aguas. La parròquia estigué annexa a la de Llutxent fins a principis del segle XX. La població, amb 2.594 quartondins el 1.994 i 2.549 el 2.000 i una tradicional emigració a terres franceses, es manté pràcticament estacionària des de 1.900. L'economia actual es basa en una indústria derivada del sector agrícola. En el seu terme, de 43,1 qm2
, s'han trobat vestigis pre-històrics del Bronze valencià als Castellarets, ceràmica ibèrica en la partida de Nules, així com ceràmica i enterraments de l'època romana.

       Lloc habitat per moriscos, fins la seva expulsió el 1.609. Després de la reconquesta passà a formar part de la baronia de Bèlgida. El comte del Real atorgà el 1.611 carta pobla als nous vassalls cristians. Regulava mitjançant l'enfiteusi les relacions entre senyor i vassalls, situant les particions de fruits com a base de les prestacions senyorials, juntament amb els monopolis (molí, almàssera, carnisseria i caça). En el segle XVIII el marqués de Bèlgida percebia prop del 35% de la renda generada pel treball dels seus vassalls. El poble deixà de pagar prestacions el 1.835, davant la qual cosa el marqués va instar un plet que duraria fins el 1.858 i  que fou saldat mitjançant un acord: els enfiteutes consolidarien llurs possessions i a canvi el marqués rebria 48.000 quinzets pel valor del seu domini. La demografia del lloc sols es recuperaria de l'expulsió dels moriscos a mitjan segle XVIII, i va mantenir el creixement en el segle XIX (600 habitants el 1.900), però es va tornar negatiu en el segle XX (1.994: 373 rafolins; 369 al cens de 2.000). La seua economia tradicional s'ha basat en l'agricultura del secà fins el segle XIX en què va veure alguna expansió la terrisseria i la molinera, consolidades en el segle XX. Del seu terme compta amb 4,4 qm2.

           Va tenir el seu origen en un castell musulmà que adquirí importància durant la sublevació d'Al-Azraq. Jaume I el 1.250 va repartir ses terres i la de les seues alqueries annexes entre les seues hostes, i el 1.275 fou penyorat per la monarquia al noble Gil Martínez d'Entenza. Els Bellvís, els Llançol i els Bellavista exerciren successivament el senyoriu fins que el 1.339 passà a mans de l'abat del monestir de la Valldigna. El 1.352 Pere IV va vendre-lo a Vidal de Vilanova. Va constituir el centre de la baronia amb eixe nom, comprenent territorialment diverses poblacions limítrofs; però terminaria annexa a la baronia de Montitxelvo. El 1.510 era lloc de senyoriu amb 146 cases i 2.348 caps de bestiar; abans de l'expulsió dels moriscos comprenia 20 cases de cristians vells, i després va romandre despoblat. El 1.646 tenia 12 cases; el 1.794, 150 habitants (rugatins); el 1.900, 177; el 1.994, 194 i 207 el 2.000. El seu terme abasta 3 qm2.

        Antiga alqueria àrab, del terme del castell de Carbonera, fou lloc de moriscos de la fillola de Castelló del Duc. En 1.565-1.572, la població morisca ascendia a 25 llars. El 1.609 hi havia 50 famílies i 26 el 1.646. Va pertànyer als marquesos de Bèlgida i als ducs de Gandia. Durant els segles XVIII i XIX, cereals, vi i oli eren les principals produccions agràries. Ja en el segle XX, a aquestes collites s'han unit les hortalisses i arbres fruitals en el regadiu -- que ocupa una petita extensió de tota la terra conreada--. El 1.936 la societat campesina que s'hi havia format s'adherí a la Federación Provincial Campesina per defensar els interessos dels petits propietaris i arrendataris. Des de finals del segle XVIII fins el 1.900, la població tingué un creixement relatiu, passant de 450 habitants (salemers) el 1.794 a 750 el 1.900. Des d'aleshores, l'aturada i el descens demogràfic han caracteritzat l'evolució de la població: 473 habitants en el cens de 1.994 i 468 el de 2.000. El terme té 8,5 qm2.

       Té el seu origen probablement en una alqueria musulmana que després de la conquesta fou de Joan Núñez Núñez. La seua església parroquial s'independitzà el 1.541 de la de Benigànim, i es dedica a sant Pere apòstol i, malgrat que fou fundada en eixa data, l'actual és el resultat de la reedificació realitzada el 1.794. En el poble mateix es trobava el palau del senyor, el marqués de San José. A mitjan segle XIX mantenia una gran fàbrica d'aiguardents. El 1.609 tenia 24 cases; el 1.794, 200 habitants (semperins); el 1.900, 200 i el 1.994 abastava els 40 habitants en un terme de 3,7 qm2.

       Poblat morisc que degué ser repoblat enterament darrere l'expulsió dels mateixos el 1.609. El primer document en què apareix es remunta a l'any 1.343, pel qual fou donada per Pere el Cerimoniós a Vidal i Vilanova. La seua ocupació prehistòrica es remunta a la segona Edat del Ferro (segle IV a.C) com es dedueix de les troballes de ceràmica ibèrica trobats al Tossal. En aquest mateix lloc apareixen també restes d'època romana. Hi destaca l'existència d'una ermita a sant Vicent Ferrer, i juntament a ella una olivera on, segons la tradició, va predicar el sant dominic. L'absència d'indústria es deu a l'aturada demogràfica de la seua població, la qual ha emigrat cap a Gandia i València. En el cens de 1.994 només romanien 203 habitants (terrategins) i en el de 2.000 encara baixa un poc més: 200 persones. El seu terme té 6,6 qm2.