INICI

tumblr page counter


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 11.10.16 13:41

Forma part d'una depressió travessada pel riu Vinalopó i envoltada per les serres de l'Arguenya, Sant Cristòfol i Les Salines que, totes plegades, s'anomenen corredor de Villena. Les temperatures són elevades a l'estiu i les precipitacions són baixes, raó per la qual la vegetació és escassa i degradada. Hi predominen els conreus de secà, encara que en les zones de regadiu es cultiven hortalisses --especialment tomaques d'hivern-- i arbres fruiters. La indústria principal és el calcer i el tèxtil. És una comarca de 645 km2, de parla castellano-murciana i els seus principals centres són Elda, important centre de fabricació de calcer; Villena, la capital, que a més de les indústries del calcer, en té de vins i alcohols, a l'igual que Saix.

L'ALT VINALOPÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL
ELDA
Elda
LES SALINES Les Salines
SAIX Sax
VILLENA Villena
ELDA
ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
395 m
45,80 km2
6.131
51.501
54.056
Eldenc/enca

Els habitants es reparteixen els nuclis de població d'Elda i Estació de Monòver. La parla hi és castellana, però es dóna la curiosa circumstància que el creixement de la ciutat ha estat tal que a hores d’ara forma una conurbació amb Petrer, que pertany a la comarca de les Valls del Vinalopó, on es parla valencià.

El terme es troba ubicat en l’anomenada Vall d'Elda, al curs mitjà del Vinalopó, limitat pels conjunts muntanyosos de la Torreta-Monastil, serra de las Pedrizas, serra de l'Umbria i mont de Bateig i els seus paratges més cridaners són el parc de Sant Crispí, el pantà d'Elda ––reserva de protecció ecològica— i el mont de Camara (838 m).

Els primers indicis d’assentament humà en l’antiga Idella es remunten al Neolític i s’han trobat al paratge del Xop. D’èpoques posteriors s’han trobat pintures rupestres al barranc del Gavilán —les úniques al Vinalopó—, un soterrament a la serra de la Torreta; poblats i jaciments del Bronze arreu del terme; els fenicis passaren pels Alts de Cámara i el Monastil; també al Monastil, i, a més, a la serra del Bolon i al paratge del Chorrillo deixaren empremta els ibers. Els romans la denominaren Ello, encetaren els cultius organitzats i el comerç, i fundaren el nucli de l’actual població. Cap el 590 dC es va instaurar un episcopat visigot de què hi ha restes d’una basílica al Monastil —aleshores era coneguda com Elo—. A partir del segle VIII començà la islamització amb el consegüent canvi de nom, llavors Illa, que culminà el XII amb la construcció del castell; en aquella època formava part de la corona de Tudmir. En l'any 1243 passà, mitjançant el tractat d’Almizra , a formar part de la corona de Castella; un any després Ferran III de Castella (1199-1252) donà el castell y la població, ara cridada Ella o Etlla,a Guillem l'Alemany; en 1257 Alfons X el Savi (1221-1284) va cedir-la a son germà Manel, aquest al seu fill Joan Manel, senyor de Villena i aquest a sa germana Violant; el 1264 Jaume I (1208-1276) recupera la vila per a Alfons X, el qual li havia sol·licitat la seua ajuda davant una revolta sarraïna; el 1296 durant la guerra entre Aragó i Castella, l'infant Alfons de la Cerda (1271-1334) cedí el Regne de Múrcia a Jaume II (1267-1327), la qual cosa va obligar a rectificar els límits territorials de la frontera sud, mitjançant arbitratge; l'any 1.305 Ferran IV de Castella (1284-1312) i Jaume II de València signaren un acord a Torrella pel què es ratificaren els acords assolits mitjançant l’arbitratge del 1296, que deixava Elda inclosa en el Regne de València des d’aleshores ençà —a pesar d’açò mai ha perdut la seua parla castellana-murciana—. Malgrat tot i en atenció l’amistat que unia a l’aragonès i al rais de Crevillent, Muhammad ben Hudayr , als moros que hi romangueren se’ls va concedir el privilegi de parlar la seua llengua i practicar el seu culte. Durant el segle XIV els propietaris de la vall d'Elda van ser la Corona, fins 1336 en què Pere el Cerimoniós (1319-1387) va cedir castell i vila a Bertran Duguesdin; en 1383 retorna a la monarquia; en 1424 Alfons IV (1299-1336) va vendre Elda al noble valencià Ximén Pérez de Corella, comte de Cocentaina, el descendents del qual posseïren el senyoriu fins el 4 de setembre de 1513, en què, per necessitats econòmiques alienaren el lloc a favor del noble, d'origen jueu, Joan Coloma i Fernàndez, descendent de l’antiga noblesa catalano-provençal dels Folch de Cardona. El títol senyorial de comte d'Elda ––el qual comtat incloïa Petrer i Les Salines— fou concedit per Felip II (1527-1598), l'any 1577, a Joan Coloma i de Cardona, fill de l'anterior. L’expulsió dels moriscs obligà a exiliar-se a 2.000 eldencs àrabs que deixaren la vila amb 600 cristians vells; davant aquesta situació el comte va atorgar carta pobla amb unes condicions duríssimes que feren que la recuperació demogràfica fòra molt lenta. En 1698 es va substituir la presa per una gran pantà. Durant la guerra de Successió el comte va recolzar l’Arxiduc, qui va atorgar-li la grandesa d'Espanya, mentrimentres els nobles es decantaven pel Borbó; finalment el tron va ser assolit per Felip d'Anjou (1683-1746), el qual despullà el comte dels seus béns i possessions. El títol passà a la família Arias-Dàvila, després als comtes de Cervelló i, per últim ,als Falcó, ducs de Fernan-Núñez. Al llarg dels segles XVIII i XIX s’hi coneix una etapa de prosperitat a la que ajuda el pas del camí reial de Madrid a Alacant i posteriorment del ferrocarril. En 1904 va obtenir el títol de ciutat.

La indústria del calcer, instaurada a finals del XIX i consolidada durant la Primera Guerra Mundial, quan es va subministrar calçat a les tropes aliades, ha estat el motor dinamitzant de la demografia, l’economia i el creixement urbà (d’aquí l'esmentada conurbació Elda-Petrer) que ha col·locat Elda en l’avantguarda europea d’aquest producte. La creació en 1960 de la FICIA (Fira Internacional del Calcer i Indústries Afins) va suposar l’empenta definitiva.

Quant al patrimoni, esmentarem:

  • Museu del Calcer
  • Museu Etnològic
  • Museu Arqueològic Municipal. Conserva la Sirena de Monastil , important peça ibera.
  • Jaciment Iberoromà de Monastil .
  • Castell d'Elda. Musulmà, del segle XII. Ha sofert importants transformacions al llarg del temps. En el segle XIV va construir-s’hi la primera església d'Elda; fou condicionat com a vivenda d’alguns dels senyors del lloc; a finals del segle XIX va ser assolat i espoliat, i part de les seues pedres van utilitzar-se per a la construcció del pont sobre el riu.
  • Església de santa Anna.
  • Casa Gran del Jardí de la Música.
  • Les festes més significatives són els Moros i Cristians, les Falles, el Corpus i l'espectacular Cavalcada de Reis.
  • De la seua gastronomia destaca l’arròs amb conill i cargols; ajo y levas, el fandango, les fassegures , i els gaspatxos.
  • Les manifestacions culturals més importants són el Concurs Internacional de Cant Ciudad de Elda, el premi de pintura ‘'Pintor Sorolla'', el premi de contes ‘' Ciudad de Elda' , la setmana de titelles i putxinel·lis i la setmana de cinema“Elda de Estreno' .
  • El major atractiu turístic són els Moros i Cristians (declarats Festa d’Interès Turístic Nacional) que es remunten al segle XIX i cada any dupliquen la població d’Elda.
  • Fills il·lustres són Ruperto Chapí (1851-1909), Evelio Esteve, tenor de fama internacional, Antonio Gades (1936-2004), gran ballarí, i, encara que no nascut a Elda, Emilio Castelar (1832-1899).
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LES SALINES

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
645 m
61,70 km2
1.440
1.215
1.549
Saliner/era

Al seu terme trobem la Serra de Salines amb el cim de la Capella del Frare (1.237 m) com a altura més sobreeixint i, en el seu vessant, la llacuna de Salines, important aiguamoll amb gran riquesa vegetal i presència d'aus com ara: camallonga, agró, flamenc, àguila real, falcó, esparver, etc.

Les Salines, lloc de parla castellana, té l'origen en un alqueria musulmana assentada als peus de la llacuna que fou traslladada a l'actual emplaçament en el segle XVIII; Cavanilles (1745-1804) va descriure aquesta llacuna com "causa destructora de viviendas y campos", ja que el 1751 causà inundacions que tornaren a repetir-se a finals de la mateixa centúria; Francesc Sirera, veí de Novelda, encetà el projecte de dessecació de la llacuna, encara que com el mateix Cavanilles ens narra, degut a les febres tercianes que patien els treballadors, les obres es perllongaren fins començaments del segle XIX; en aquesta centúria es romperen terres mentre s'expandia l'agricultura vitivinícola.

Avui la seua economia és bàsicament agrària i la població ha tendit a disminuir degut a l'emigració. S'ha creat un Zoco Artesanal que té com a objecte fomentar la difusió i el coneixement de les artesanies locals.

El patrimoni saliner es concreta en:

  • La Torre àrab. Petit castell que formaria part de la línia defensiva de la zona. Dissortadament no queda en peu més que la part inferior, que poc o res aporta sobre la seua història.
  • Església de Sant Antoni abat. Segle XIX
  • Ajuntament. Segle XIX.
  • Ermita de Sant Isidre.
  • Museu Arqueològic i Paleontològic.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa

Fotos

SAIX

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
471 m
63,5 km2
4.582
8.625
10.091
Saixenc/enca

Els 63 km2 que abasta el municipi estan voltats per les serres de Cabreras —amb el Penyal de la Moneda (869m)—; Penya Rubia (905m) —amb el paratge de La Torre, ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme—; i l'Arguenya —amb la Font del Llop—. També són dignes d’esment els paratges del Vinalopó, les rambles del Barranuet, la zona d’acampada del Pla i els de la Colònia de Santa Eulàlia. La població es distribueix entre els nuclis de població de Saix i Colònia de Santa Eulàlia.

S'ha volgut identificar-la com la Segisa de Tolomeu (85-165), que pertanyia a la regió dels bastetans. El topònim, però, té arrels llatines: van ser els romans els que l’anomenaren Saxum (roca, penyatera). Hi existeixen restes de poblament i troballes arqueològiques d’origen ibèric i monedes d’argent dels romans. Fou Yusuf al-Mumín qui, al llicenciar part de les seues tropes, va fundar el poble. En 1239 un primer atac de Roderic de Liçana, Raimon Folch i Artal d'Alagon fou repel·lit pels moros amb una pluja de pedres que obligà els cristians a replegar-se devers València; a finals del mateix any fou conquistada per cavallers aragonesos de l’orde de Calatrava, dirigits pel comanador d'Alcanyís. A ran del tractat d’Almizra passà a dependre del regne de Castella, i el 1262 restà integrada en el senyoriu de Villena en poder de l’Infant en Manel, germà d'Alfons X el Savi (1221-1284). A partir d’aqueix moment la seua història roman lligada a la d’aquest senyoriu, convertit en marquesat el 1366. Durant la guerra dels Dos Peres (1356-1369) va ser assetjada pel Cerimoniós amb més de 20.000 homes. A la mort d’Enric de Villena, Saix, a l’igual que tot el senyoriu es constitueix —l'any 1445— com a domini de la família Pacheco, fins que els Reis Catòlics van reincorporar-lo a la Corona el 1480. Per proximitat geogràfica, aquest castell fou peça important en 1707 durant la batalla d'Almansa, ja que s’hi refugiaren els partidaris de la causa borbònica que resistiren el setge dels austriacistes, i per això va rebre de Felip d'Anjou (1683-1746) el títol de “Muy Noble y Leal Villa ". La distribució territorial de 1836 va traure Saix de Castella i la va incloure en el País Valencià, tot conservant la seua parla castellana.

Des de mitjan segle passat la tradicional economia basada en l'agricultura —olivera, ametla i vinyet— ha donat pas a una puixant indústria centrada en sectors com la fusta: fabricació de mobles, materials de construcció, calcer ,marroquineria, i, sobre tot la confecció de persianes, de què és líder a nivell estatal.. Nogensmenys la poca agricultura que encara s’hi manté dóna excel·lents vins i olis d’oliva. També es conserva algun tipus d’artesania: vímet, cuiro i els brodats a ma de la pedreria que adorna els vestits de les festes de Moros i Cristians.

El casc urbà, de clara fesomia musulmana i amb magnífics carrers plens d’arquitectura modernista, es troba sobre un gran penyal —que com hem comentat amunt li dóna nom—; coronat pel castell, un dels millors conservats del País Valencià, d’època musulmana (segles X - XII). Del patrimoni local parlem tot seguit:

Colònia de Santa Eulàlia. Colònia agrícola, fundada per Antoni de Saavedra (1857-1925), comte de l‘Alcúdia i Xestalgar en 1898, amb la idea de convertir-la en una hisenda obrera autosuficient. El projecte acabat incloïa el palau modernista dels Comtes, un teatre, una ermita (medieval, enderrocada en 1891), estació de ferrocarril, cases per als administradors, el rector, la mestra i les famílies, un alberg, un economat, un xicotet hospital, safareigs, forn, cellers i fàbriques de farina, d’alcohol i de brandi. Amb el pas del temps, el deteriorament s’ha apropiat del lloc, alguns edificis han caigut i d’altres estan ruïnosos, davant la indiferència de les institucions, la majoria dels habitants s’han traslladat a altres indrets. En l'actualitat, un grup d'inversors britànics estan realitzant la rehabilitació dels edificis i la construcció d'una urbanització.

  • La Torre. Paratge ja habitat en època romana que es composa de:

    La Torre. Casa pairal de dues plantes, bastida en 1856.

    Ruïnes d'una torre guaita àrab. Segles XII-XIII.

    Ermita de Sant Pancraci. Segle XX:

  • Font de l'Amparador. Que va subministrar aigua a Saix des de l'Edat Mitjana fins ben entrat el segle XX.
  • Església de l’Assumpció. Construïda en 1530-1550 en gòtic català i amb portalada renaixentista.
  • Ermita de Sant Blai. Antiga parròquia medieval.
  • Ermita de la Soledat. 1859, ampliada en 1992.
  • Ermita de Santa Eulàlia. 1900.
  • Teatre Municipal Cervantes.
  • Casa museu Alberto Sols.
  • Casa de la Inquisició. Museu Arqueològic.
  • Museu Fester. Ubicat en les dependències del Castell i dedicat a la parafernàlia dels Moros i Cristians.
  • Pocico de la Nieve. Nevera del segle XVIII.
  • Carnestoltes, Moros i Cristians, la Cavalcada de Reis i El Cabildo hi són les festes més concorregudes.

La gastronomia saxenca presenta un bon oli d’oliva autòcton amb què elaborar plats com la borreta d’abadejo, la gachamiga batida; els gazpachos sajeños, el relleno de ayuno o el relleno sajeño. El capítol dels dolços també es suggerent: ametllats, magdalenes de llet, mantegades al seré, mantegades sajeñas, mostachones i moltes especialitats més. També són dignes d’esment els vins i misteles que s’elaboren en la Cooperativa Sant Blai.

Un dels fills més il·lustres del poble és Alberto Sols (1917-1989), primer Premi Príncep d'Astúries de les Ciències (1981) que dóna nom a un museu i a uns importants Premis d’Investigació Científica que s’hi lliuren bianualment a les millors tasques científica i investigadora.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILLENA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
505 m
345,60 km2
14.099
31.760
34.894
Villener/era

Villena és la capital de la comarca de l'Alt Vinalopó on, com a la resta de la comarca, la llengua parlada és el castellà; els seus habitants ocupen tant la ciutat com els nuclis de Casas de Menor, La Encina, Santa Eulàlia, Sierra de Salinas, Las Virtudes i La Zafra.

El seu extens terme compta amb gran diversitat faunística en les serres de Salinas i del Morrón i les zones humides que encara s’hi conserven malgrat la sobreexplotació dels aqüífers.

Lloc d’important poblament des de l’antiguitat, com revelen les restes ––arqueològiques i artístiques–– trobades en els jaciments de la Casa de Lara i del Cabezo Redondo. Pot tindre el seu origen en la població preromana de Bigerra, però la primera referència documental és un tractat que, en 713, va signar el visigot Teodomir amb els moros on s’esmenta Blntala, que passaria a ser, en el segle XI, Bilyana. La reconquesta cristiana als àrabs és realitzada devers el 1240, juntament amb Saix, per cavallers de l’orde de Calatrava, de manera autònoma respecte a Jaume I (1208-1276). El tractat d’Almizra del 1244 va suposar la cessió de Villena i la seua comarca a la corona de Castella i la creació del Senyoriu de Villena. Ferran III (1199-1252) va concedir aquest i altres llocs a son fill l’Infant en Manel (1282-1348), el qual va residir en el castell i va crear-hi bona part de la seua obra literària. Durant les revoltes morisques de la dècada de 1260 estigué en mans musulmans fins que Jaume I va imposar-hi la pau i va retornar Villena a mans castellanes. El 1276 en Manel oferia als villeners el fur de Lorca, amb tota una reglamentació de la vida civil i administrativa. Els senyors de Villena arribaren a ostentar amplis poders polítics i judicials, així com gran capacitat per a imposar tributs. A les primeries del segle XIV, quan hom produeix l’annexió al Regne de València de diverses terres en l’actual província d'Alacant, Villena com a part del senyoriu d’en Joan Manel, prossegueix vinculada a la corona de Castella. Enric II, qui va concedir-hi diverses mercès, va convertir el senyoriu en marquesat en favor d'Alfons d'Aragó. El 1445 passà a mans de Joan Pacheco i el 1480, després de l’oposició mostrada per Dídac López Pacheco, fou incorporat al Reial Patrimoni pels Reis Catòlics, si bé va conservar diversos trets autònoms. Durant les Germanies va refugiar-se al castell el virrei Dídac Hurtado de Mendoza (1503-1575) després de la seua desfeta gandienca. En 1525 Carles I (1500-1558) va atorgar-li el títol de ciutat. Durant la guerra de Successió va lluitar a favor del Borbó i va ser lloc botifler molt important estratègicament en la batalla d'Almansa, la qual cosa li va fer guanyar el títol de "Muy noble, muy leal y fidelísima”. En la divisió provincial que establiren els liberals en el segle XIX, Villena ja forma part d'Alacant (1836). Durant l’Antic Règim, a Villena es desenvolupa una economia bàsicament agrària, amb forta desigualtat en la distribució de la propietat i el progrés. Aquesta economia es centrava en la ramaderia, que perdé la tradició transhumant de l'Edat Mitjana, i en els conreus de secà, principalment cereals, que eren objecte de comerç amb les veïnes terres de Castella i València. El desenvolupament del reguiu va arribar a les primeries del segle XVIII a la redacció de dues ordenances successives amb una exhaustiva reglamentació. El 1803, la dessecació de la llacuna augmentaria les possibilitats de comptar amb terres regades. Juntament a l’activitat agrària s’hi desenvolupen activitats industrials lligades a ella: molins fariners, tèxtil de fibres vegetals, destil·leries. El desenvolupament comercial hi fou facilitat per la concessió d’una sèrie de privilegis i per la celebració de fires. Els canvis del segle XIX ––desvinculació de les desamortitzacions eclesiàstica i civil, principalment– dugueren a un important traspàs de terres del clero, els municipis i la petita noblesa a elements de la burgesia autòctona. i també forastera. Aquest procés de concentració burgès de la propietat hi facilità en la segona meitat del segle XIX el desenvolupament capitalista de l'agricultura, amb el cultiu de productes comercials, com ara el cep, les hortalisses, els fruitals i, en menor mesura, l’olivera. Per a aqueixa expansió, també va jugar un important paper el ferrocarril Madrid-Alacant. El fort pes que hi adquireix l’element assalariat i jornaler portaria a una important difusió de l’anarquisme i del socialisme amb una actuació clara en moments precisos com ara la vaga del 1917 i la II República. Durant la guerra civil, a Villena es desenvolupà una experiència única en tot el País Valencià en crear-se un organisme econòmic, integrat per membres de la UGT i la CNT, que administrava la socialització de tots els béns intervinguts en les diverses activitats productives i de distribució. El període franquista va suposar una desmobilització general de la població obrera a través de l'Organización Sindical, que a Villena va comptar amb una de les seues seus comarcals i una gran activitat centrada en la formació professional, actuació d'Educación y Descanso, creació de diferents serveis.

La tradicional economia basada en l'agricultura: vinyet, olivera, cereal, ametler, pomera, perer ha donat lloc a una important indústria agroalimentària, que no és l’única, ja que la del calcer ha contribuït a explicar el progressiu creixement demogràfic, amb una forta atracció immigratòria; altres activitats són la fabricació de paviments, d’articles de construcció i elèctrics. Com a cap comarcal que és manté també una gran activitat comercial.

Al redós del castell, s’estén la ciutat que compta amb un interessant casc urbà de reminiscències àrabs i medieval son proliferen notables casalots de diferents èpoques i racons com les places Major, de Santiago o de las Malvas. Els edificis més rellevants són:

  • Castell de la Atalaya. D’origen àrab (segle XII). Declarat Monument Històric Artístic en 1931. Es conserva en un magnífic i impressionant estat.
  • Església Arxiprestal de Santiago. Del segle XIV. Un dels millors conjunts gòtic renaixentista del País Valencià.
  • Santuari de les Virtuts. Aixecada XV sobre una antiga ermita, del XV, i declarada Monument Historicoartístic en 1976.
  • Església de Santa Maria. Bastida en el XVI sobre una mesquita.
  • Teatre Chapí. 1914-1925.
  • Palau dels Mergelina. Casalot senyorial setcentista que es fa servir actualment com a Asil d’Ancians.
  • Palau Municipal. Segle XVI.
  • Casa dels Selva. Casa Palau del segle XIX.
  • Castell dels Salvatierra. Conegut com El Castillico. Musulmà, del segle XII. Només resten alguns llenços de muralla i torrassa.
  • Ermita de Sant Antoni. Finals XVIII.
  • Ermita de Sant Bartomeu.
  • Ermita de Sant Isidre. A La Zafra.
  • Ermita de Sant Josep. Segle XVIII.
  • Museu Arqueológic "José Mª Soler". Amb el “Tesoro de Villena” una de les troballes en or més importants del Bronze valencià.
  • Museu Escultor Navarro Santafé.
  • Museu del Botijo. Amb més de 1.200 exemplars arreplegats arreu del món.
  • Museu del Fester.
  • Museu Etnogràfic "Jerónimo Férriz".
  • Escasses deixalles de les muralles cristianes (segles XV-XVI) dissimulades entre les edificacions modernes.

En el marc festiu cal citar els Moros i Cristians, la Setmana Santa i les Carnestoltes. En el cultural destaquen el FestivalInternacional de Música Contemporània i el Concurs de Jòvens Intèrprets “Ruperto Chapí”. Precisament aquest músic és el fill més conegut de la ciutat, nascut en 1851 i amb una sòlida formació musical, fou un dels més importants compositors de sarsueles.

Tanquem aquest article parlant de gastronomia, que a Villena es basa en la manxega: farinetes, miques, triguico, gaspatxo de Villena, etc. Esment a banda mereixen els vins que, responent a un ancestral costum, continuen elaborant-se i a hores d’ara, amb gran qualitat i varietat; però sobre tots destacarem el famós Fondilló, amb merescut reconeixement internacional.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos