joomla visitor


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 13.03.17 0:03

Els seus 1.221 km2 s'estenen des del riu de la Sènia, al nord, que marca la fita amb Catalunya, fins a la rambla de les Coves de Sant Miquel, pel sud. El relleu, alt i muntanyós a la Tinença de Benifassà, descendeix escalonadament cap a la mar, formant precioses valls. A la zona costanera, destaca el pla de Vinaròs i Benicarló. A la zona interior, es conreen els ametlers, els garrofers, les oliveres, el raïm i el blat. A la zona de la costa, hi ha conreus de secà i també de regadiu (taronges, hortalisses i dacsa). La pesca de la sardina i del marisc (sobretot els llagostins) constitueix una altra font d'ingressos notable. La població està molt desigualment repartida i així, mentre la zona interior presenta un índex de població molt baix (Sant Mateu, Traiguera, Càlig) que representa poc més de l'1 %, la zona litoral –Alcalà de Xivert, Benicarló i Vinaròs, la capital de la comarca– està molt més fortament poblada. A més, les dues darreres poblacions tenen ports pesquers de certa importància i un cert nivell industrial tèxtil, químic i del moble. D'altra banda, cal assenyalar l'auge turístic de la zona costanera que, si bé està escampada per tot el litoral, té un important pol a la ciutat de Peníscola, que, a més dels seus atractius geogràfics, posseeix una muralla medieval del segle XVI i el castell que serví de darrera residència a Benet XIV (1328-1424), conegut com el Papa Luna.

EL BAIX MAESTRAT

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ALCALÀ DE XIVERT

Alcalà de Xivert

BENICARLÓ

Benicarló

CÀLIG

Càlig

CANET LO ROIG

Canet lo Roig

CASTELL DE CABRES

Castell de Cabres

CERVERA DEL MAESTRAT

Cervera del Maestre

LA JANA

La Jana

LA POBLA DE BENIFASSÀ

La Pobla de Benifassà

LA SALZEDELLA

La Salzadella

PENÍSCOLA

Peñíscola

ROSSELL

Rossell

SANT JORDI

Sant Jordi/San Jorge

SANT MATEU

Sant Mateu del Maestrat

SANT RAFEL DEL RIU

San Rafael del Río

SANTA MAGDALENA DE POLPÍS

Santa Magadalena de Pulpís

TRAIGUERA

Traiguera

VINARÒS

Vinaròs

XERT

Xert/ Chert

ALCALÀ DE XIVERT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
155 m
167,60 km2
6.293

5.456

8.208
Xivertí/ina

Alcalà de Xivert, és una població situada, en plena serra d'Irta; fet que proporciona la possibilitat de realitzar excursions o de fer senderisme. En una d’eixes rutes, el senderista caminarà per l'espina dorsal de la serra i gaudirà de magnífiques panoràmiques del Mediterrani; passejarà per una zona verge amb importantíssims vestigis històrics: des de l'ermita barroca fins a la torre de guaita de l'Edat Mitjana. Amb més de 10 kilòmetres de costa, la població es distribueix en diferents nuclis urbans: el casc urbà pròpiament dit i, al llarg de tota la costa, Capicorb, Les Fonts i, destacadament, Alcossebre, pedania amb una gran atracció turística.

Amb la conquesta l'orde del Temple organitzà el territori de la batlia de Xivert amb la concessió,el 1234, de carta pobla a la població musulmana i als nous assentaments cristians d'Alcalà (1250); Alcossebre (1260), Almedíxer i Castellnou (1261). D'entre elles aviat destacarà Alcalà, que es convertirà en cap de l’encomanda. Extingits els templers, la nova orde de Montesa, la incorporarà al Maestrat. En època moderna una sèrie d'atacs vingueren a caure sobre la població: la moreria de Xivert va ser saquejada per Estellés el 1521; el 1547 un atac de pirates barbarescs fou rebutjat pels veïns de la mateixa manera que un altre a la torre guaita de Capicorb el 1586. Una vegada afegida l'Encomanda a la Corona (1592), i després de l'expulsió dels moriscos, s'intentà repoblar Xivert, la qual cosa va fracassar, i s'hagué d'afegir aquest, junt amb Polpís, a Alcalà el 1632. Alcossebre va ser incorporat el 1663. El segle XVIII, amb la millora de la situació socio-econòmica, es va emprendre la reforma del temple parroquial, que més tard serà substituït per l'actual. Al segle XIX es va produir la segregació de Santa Magdalena de Polpís (parròquia el 1849, ajuntament el 1842) i el gran creixement de la població que va passar dels 800 veïns en temps de Cavanilles (1745-1804), als gairebé 6.000 de 1900. En aquest segle donà capitosts a la causa carlina, (d'entre els quals destaca en la tercera guerra, Pasqual Cucalà) raó per la qual va ser durament reprimida la vila, a ran de la victòria liberal.

En el segle passat, a causa dels desastres de la guerra civil, es va veure sumida en el marasme econòmic, propiciat, a més a més, per l’agricultura de secà, situació modificada sensiblement els últims anys per l'extensió del regadiu i el turisme a la costa d'Alcossebre (front a la qual es troba l'illot nomenat El Penyal del Moro) i Capicorb.

La peça arquitectònica més important és sense dubte l’església de Sant Joan Baptista (1736-1766) i el seu campanar octogonal exempt (1784-1803), que, amb 68 m. d’alçària, és el més alt del País Valencià. Tots dos constitueixen una de les millors mostres del barroc valencià. En un principi el campanar estava rematat per la imatge d’un àngel, el qual va socarrar-se en un incendi ocorregut en 1886. Anys després, en 1901, va substituir-se la figura de l’àngel per la de Sant Joan, treball que va ser realitzat per un equilibrista contractat a l’efecte. Altres edificis notables són:

  • La fortalesa àrab de Xivert, les quals muralles de circumval·lació del casc urbà (s.X-XII) acullen l'obra dels Templers (segle XIII).
  • Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats
  • Ermita de Sant Antoni. A Capicorb.
  • Ermita de Sant Benet i Santa Llúcia.
  • Església d’Alcossebre.
  • Torre de Capicorb.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENICARLÓ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
21 m
47,90 km2

10.767

19.908
26.491
Benicarlando/anda

El terme se situa en una planura amb accidents orogràfics d’escàs relleu, com ara el Puig (166 m.), al límit nord del terme, i la Tossa (168 m.).Els rius del terme tenen una trajectòria perpendicular a la costa: l'Aiguaoliva al nord, la rambla de Cervera (riu Sec), pel centre, i la d'Alcalà (Barranquet) al sud. Quant a les platges cal destacar la del Morrongo, la Mar Xica i la Caracola.

Tant El Puig de la Nau com La Tossa són importants jaciments prehistòrics que abasten des del Bronze fins la primera època cristiana i que tenen la seua esplendor en els segles V i VI aC. i evidencien els orígens ibers de Benicarló —o, popularment, Binicarló—. Hi ha autors que la identifiquen amb l’Hystria (país de vinyes) grega. El Beni-Gazló o Bani-Gazlun musulmà és una alqueria de Peníscola, conquistada abans de 1236; 30 pobladors obtenen carta pobla el 14 de juny d’eixe any a fur de Saragossa —en terme i jurisdicció del castell de Peníscola—. El lloc, aleshores, passa a denominar-se Benigazlum o Benicastló. El 16 d’agost de 1246 se li concedeix l’explotació d'una ferreria i d’un forn de coure pa. El 1294 passà a pertànyer a l’orde del Temple i el 1319 a la de Montesa, en el qual moment s’inicia una etapa de creixement econòmic i social sense precedents fins aleshores. L'any 1326 mitjançant l’expedició de la Carta del Bovalar s’amplià el terme. En 1359 s’independitzà de Peníscola. El 1370 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va concedir-li el dret d’embarcar i desembarcar mercaderies des de les seues platges sense contribució ni pagaments. El 12 de juliol de 1490 Ferran el Catòlic (1452-1516) eximeix Benicarló de contribuir a Peníscola. Durant les Germanies la població va ser lleial al rei i a l’orde de Montesa, per la qual cosa fou assetjada pels agermanats el 1521. Aquesta fidelitat els va servir per assolir el títol de vila —20 d’octubre de 1523— i altres privilegis sobre importació de blat i celebració de la fira anual per sant Bartomeu. En 1556 va ser assaltada pels turcs. A mitjan segle XVII Benicarló, com altres pobles valencians, va sofrir els efectes de l’epidèmia de pesta bubònica que va ocasionar més de 500 morts. La crisi s’accentuà amb una que va assolar els camps destruint la majoria de les vinyes. Els inicis del segle següent vingueren marcats per la guerra de Successió, en la que la vila es va retre al general d’Asfeld (1706). En la guerra del Francès va resistir els atacs de Suchet (1770-1826), el14 d’agost de 1810, i va participar activament en la formació de guerrilles. En les guerres carlines va ser assaltada per Serrador en 1835 i 1837 i per Cabrera, el 23 de gener de l'any 1838, en una sagnant batalla. En el XIX la producció del vi Carlon que s’exportava, sobre tot a l’Argentina, donà una empenta important a l’economia local, ja que, per atendre l’enorme moviment, l'any 1883 es va formar la Companyia del Port, les obres de la qual van començar el 1886. A principis del XX la fil·loxera acabà amb el conreu de la vinya. El 22 d’octubre de 1926 Alfons XIII atorgà el títol de ciutat: "Volent donar una prova de la meua Reial estima a la Vila de Benicarló, Província de Castelló, pel desenvolupament de la seua indústria, agricultura i comerç i per la seua laboriositat i cultura, li concedeixo el Títol de Ciutat i al seu Ajuntament el tractament d’Il·lustríssim." A partir de 1930 s’inicia un creixement espectacular. Entre 1931 i 1944 es construeix l’actual port que completa el començat en el segle anterior. En la dècada dels anys seixanta Benicarló, a causa del turisme i de la indústria, es va convertir en centre receptor d’immigrants (per al període 1962-1967 la xifra ultrapassava els 350 per any). Des de finals del XVIII la línia demogràfica ha estat ascendent amb un lleu aturada per la crisi agrícola de principis del segle XX.

En agricultura preval el regadiu sobre el secà: cítrics, tomaques, enciam i el producte més afamat: la carxofa, amb Denominació d’Origen pròpia. La flota pesqueratambé té gran importància en l’economia benicarlanda, hi destaquen el mollet, el llucet, el polp, el rap, la palada i el llagostí. Quant a la indústria destaca el moble i les destil·leries d’essències químiques. També és important el sector comerç amb una variada oferta d’establiments tradicionals.

Quant a la part monumental destaca:

  • Església de Sant Bartomeu. Va començar a construir-se, sobre una de més antiga, el 25 de maig de 1724 i es va acabar el 9 d’octubre de 1743.
  • Edifici Gòtic. Segles XIV-XV. Fet servir fins el 1988 com a casa consistorial i restaurat posteriorment, actualment és un contenidor cultural municipal.
  • Casa del Marquès de Benicarló, del XVIII, amb una cuina de taulells de l’època.
  • La capella del Crist de la Mar o Església de Sant Pere es troba situada en les proximitats del Port i és popularment coneguda com l’ermita del Crist de la Mar.
  • Convent de Sant Francesc, construït cap al 1578.
  • Ermita de sant Gregori. De data desconeguda.
  • La Presó. Segle XV o principis del XVI.
  • Restes de les muralles i de la torre dels Màrtirs, torre de guaita en avançat estat de ruïna.
  • Museu Històric Arqueològic Municipal de Benicarló. Inaugurat el mes d’abril de 1982.
  • El poblat ibèric del Puig de la Nau, amb important necròpolis.
  • El poblat ibèric de la Tossa.
  • La necròpoli ibera del Bovalar.

De la seua gastronomia destaquen els productes de la terra: arrossos: a banda, rossejat, en paella; l’olla barrejada; els de la mar, que se subhasten cada dia al port: llagostí, calamar, sèpia, polpet, galera; la carn del Maestrat: conill al Maestrat i el cabrit al forn. Apartat a banda mereixen els dolços: pastissets de cabell d’àngel, de moniato, carquinyols, coc ràpid, coques de sant Antoni, etc.

La part festera ve representada, entre d’altres, per les Falles: s’hi planten 11 monuments; la de la carxofa, que se celebra al Gener, on es preparen degustacions populars de tot tipus de plats elaborats amb Carxofa de Benicarló.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CÀLIG

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
122 m
27,50 km2
3.102
1.744
2.130
Calijó/ona

El terme és travessat per la rambla de Cervera (o riu Sec), el qual, juntament amb les sèquies del Socors, del Regall i de la Rasa porten l’aigua necessària per a l’agricultura, base de l’economia local, fonamentalment de secà, però també quelcom d’horta i taronja. Les altures més significatives són el pujol de la Tossa (169 m), les Forques (185 m), la Somada (194 m) i el Mas d’en Vernet (204 m). També citarem els indrets més adients per als excursionistes com ara el paratge del Socors, el coll de les Forques, el llit del riu Sec i el barranc del Surral.

Existeixen troballes de diferents èpoques que certifiquen l’antiguitat del lloc: els ibers deixaren la seua empremta en els poblats de la Tossa i la Picossa; els àrabs els llocs ––que apareixen en la primera carta de població–– de Beniguifir, Beniterei, Oleia i Alí. Històricament formava part del terme del castell de Cervera i després s’integrà en la batlia que es formà amb el terme de l’esmentat castell. El 12 de juliol 1234 Hug de Fullaquer, mestre de l’orde de l’Hospital, atorgà la primera carta pobla cristiana del terme ––aleshores de Càlig i Ali–– a en Pere de Balaguer i a en Bernat de Puig per poblar el lloc. Va continuar en propietat dels cavallers hospitalers fins 1319 en què passa a propietat de l’orde de Montesa, a la qual pertanyé fins el XIX. L’onze de gener de 1540 Francesc Llançol de Romaní, tretzè maestre de I'orde de Montesa, atorgà al poble la condició de vila, la qual cosa dugué la fundació d’Universitat o govern municipal i el dictamen de lleis a Furs de València. El 3 de novembre de 1649, durant la guerra dels Segadors, els francesos saquejaren i ocuparen la vila, monsieur Cassan, oficial de l’exèrcit francès, fou nomenat governador de la Torre i Càlig quedà baix el poder de França, sense govern municipal, a més a més es veuria obligada a pagar un fort tribut als ocupants. Després d’un segle XVIII de fort creixement hagué de patir, en 1837, un sagnant combat entre els combatents de les guerres carlines en què el general liberal Francesc Brotons va derrotar les tropes del rei Carles. En 1885 una epidèmia de còlera va assolar la població i va causar la mort de molts dels seus habitants. Una forta gelada ocorreguda en 1956 va obligar a emigrar molts veïns del poble amb la consegüent baixada demogràfica que no es va recuperar fins la dècada dels vuitanta.

Tot i el generalitzat problema a la nostra terra del desgavell urbanístic i el creixement sense trellat encara podem trobar-hi la flaire del poble antic en el traçat dels carrers, les portalades dels vells edificis i les restes de les muralles que formen part de les cases del casc antic. I a més a més:

  • Església parroquial de sant Llorenç. Aixecada en el segle XIV i ampliada entre 1622 i 1659. Estil renaixentista amb afegits posteriors. La guerra civil va deixar sense cap tipus d’ornamentació el temple que s’ha hagut de redecorar totalment.
  • La Torre. La primera documentació que hi ha sobre aquest edifici el data en 1625, però es considera que és molt més antic. Acull un centre cultural.
  • Ermita de la Mare de Déu del Socors. Edificada en el segle XVIII, en estil neoclàssic, sobre una anterior.
  • Convent de la Santíssima Trinitat. De les primeries del segle passat.
  • Capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Segle XVIII.
    Capella de sant Josep. De 1845.
  • Casal Municipal. També conegut com Centre Republicà per haver estat edificat amb aqueixa finalitat durant la Segona República.

La gastronomia local és rica tant en dolç: rotllos de Sant Blai, primetes de Sant Antoni, farinoses, mones de Pasqua, la prima de Santa Caterina i de Sant Nicolau i el massapà i el torró de fira el Socors, els pastissets amb ànima de carabassa o de moniato, rotllos d’aiguardent i de matafaluga, braços de gitano, crespells, carquinyols i les famoses magdalenes de Càlig; com en salat: olla barrejada, guixassos, brou de rata, sopes escaldades, arròs amb pilotes, faves ofegades, suquet de caragols, pa amb tomata i cansalada, cocs (de tomata i pimentó, de moniato, ràpid o benicarlando, etc.), coques (de sal i oli, seques, de viatge, etc.), sense oblidar els productes de la caça. També hi havia el costum dels vins del Maestrat, els xarops i els licors de fruites però dissortadament, com tants altres, s’està perdent.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CANET LO ROIG

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
329 m
68,70 km2
2.400
879
817
Caneter/era

El terme, voltat de cims de considerable altura, està solcat pel riu Cérvol i diversos barrancs. Els paratges més visitats són els estrets del riu, el Calvari i l’ermita de santa Isabel. Hi ha oliveres mil·lenàries d’entre les quals cal destacar la de ‘les quatre potes’, que ha segut triada com a la millor olivera de l’Estat en 2016 per l’Associació Espanyola de Municipis de l’Olivera.

En diversos carrers de la població s’han trobat ceràmiques que palesen activitat humana en l’Edat del Bronze. Dels ibers hi ha deixalles escampades pel Pla dels Vinyets, la font de la Roca i la font del Vilagrós; d’aquests, precisament deriva el topònim del poble: Kan seria una paraula ibera que significaria "lloc elevat", l’afegit "lo Roig" és citat per primera vegada per Escolano (1560-1619) en 1611 fent referència al color de la terra. Tot i que hi ha petjada romana, els orígens de la població són musulmans i la seua conquesta per part dels cristians fou en 1237. Va formar part del castell i posterior batllia de Cervera i, per tant, era terra frontera on hi hagueren força enfrontaments entre cristians i musulmans. Durant el segle XIII fou senyoriu de l’orde de l’Hospital i els XIV-XV, de la de Montesa. En 1540 l’últim mestre de Montesa, Francesc Llançol, va atorgar a Canet carta pobla i va dotar-la de jurisdicció pròpia.

L’economia és la d’una població tradicionalment ramadera que, en època medieval, tenia un lligallo propi juntament amb diverses poblacions veïnes.

La visita al casc antic ens depara algunes cases gòtiques i algunes restes de la muralla ibera en forma d’arcs i llenços molt deteriorats. També hi veurem:

  • Ermita de santa Isabel. D’origen medieval i arquitectura gòtica.
  • Ermita del Calvari. Del segle XVIII, conserva alguna pintura de l’època. Actualment no es dedica al culte.
  • Capella dels Piquets. Gòtica, del segle XVI, ben bé restaurada.
  • Església de sant Miquel arcàngel. Església fortalesa de 1288

Durant el mes de juny s’hi celebra la Fira de l’oli, producte estrella del poble, i dos vegades a l’any, durant les festes patronals i en hivern té lloc el Kane Tronik, festival de música que abasta diferents estils musicals.

Pàgina web de l'Ajuntament
(versió en castellà i en anglès, però no en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASTELL DE CABRES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
1.129 m
30,70 km2
416
22
15
Castellenc/enca

La Pobla de Benifassà i Castell de Cabres, són els únics pobles de la Tinença que mantenen municipi propi.

Hi abunden els pinars i els paratges pintorescs com ara, el Boveral, el riu Escalona, el camí de sant Cristòfol, les antigues mines, la font del Raix i els mollons dedicats a diferents sants des dels quals es pot gaudir de magnífiques panoràmiques.
Vol la llegenda que el nom de Castell de Cabres provinga d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nugant una teia a cada una de les banyes de les cabres aconseguint d’eixa manera intimidar l’enemic que es pensà que el castell estava ple de gom a gom i aixecà el setge. De fundació, musulmana es trobava en el districte de Morella quan fou conquistada, en 1195, per Alfons II (1157-1196), qui la cedí al bisbat de Tortosa, però va quedar abandonada fins a la reconquista definitiva de Jaume I (1208-1276), en 1233, el qual la va repoblar amb cristians i va augmentar el caseriu. En 1237 foren fundats al seu terme els llocs de Mola Escaboça i Vilanova, que aviat romangueren despoblats. En 1238 passà a formar part del domini del monestir de Benifassà a qui pagava dos terços del delme de collites i guanys. Fou poblada, el 6 de gener de 1239, per Balasc d'Alagó. En 1423, a conseqüència de la guerra de Catalunya, restà despoblat durant un temps. Al llarg dels segles XVIII i XIX, Castell de Cabres va patir els escarnis de les guerres carlines, especialment durant la primera guerra, també coneguda per la ‘Guerra de Cabrera', mític general carlí.

L’economia castellenca és agrícola (secà), ramadera (porc, be i cabra) i apícola. Fins el 1957 s’explotaren mines de carbó ––que es distribuïa pels pobles de la zona–– a la masia de Godes i al mas del riu.

Del seu patrimoni:

  • Església de sant Llorenç. Del 1769, compta amb algunes pintures interessants però el seu estat de conservació és penós i necessita urgent intervenció.
  • Ermita de sant Cristòfol. Interessant exemplar d’ermita de Reconquesta, reconstruïda en 1565, de què queden alguns elements interessants com ara l’arc romànic de 1400, però que es troba en un estat de conservació lamentable.
  • Castell. Senzill castell roquer pràcticament desaparegut.
  • Dues fonts amb arcada romànica.

La gastronomia es basa en els productes de la seua ramaderia: embotits, carns fregides o en adob, formatges de cabra i ovella, collà i pastissets.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CERVERA DEL MAESTRAT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
316 m
93,20 km2
2.523
711
711
Cerverí/ina

Municipi de relleu muntanyós, en què trobem els cims de Revoltons (635 m), Perdiguera (516 m) i Mola (481 m), i força paratges interessants de què esmentarem la font de la Roca, la de la Caravel·la, la Perdiguera i el Mas d'Exauli.


Fundada pels grecs en 331 aC, conserva una vila agrícola romana al Mas d’Aragó. Ja en 1157 Raimon Berenguer IV (1114-1162) va fer cessió, confirmada en 1235 per Jaume I (1208-1276) a l’orde de l'Hospital, encara que la conquista no es faria efectiva fins el 1233; en novembre d'aqueix any, l'orde pactà una carta de població amb els musulmans, però atorgà, el 1237, altra per als cristians de tot el districte a Miquel de Tivisa. El 1250 es dóna una nova carta pobla només per a la vila. En 1319 va passar a propietat de l'orde de Montesa --en poder de la qual romangué fins l’extinció dels senyorius en el XIX-- i es donaren les seues rendes a la Mesa Mestral. Fou centre del terme i de la batllia de Cervera, que comprenia els pobles de Cervera, Sant Jordi, Sant Rafel, Traiguera, La Jana, Xert, Carrascar, Càlig, la Barcella, Rosell, Sant Mateu, Canet lo Roig i Mas dels Estellés.

La major part de la superfície conreada del terme municipal es dedica al secà: ametla, garrofa i oliva, hi ha també una mica de regadiu: carxofa i cítrics; la resta de l’economia local consisteix en ramaderia: avícola i porquina i poca indústria: artesania i fusteria.

Casc urbà típicament medieval amb mostres d’arquitectura de l’època. A banda de les panoràmiques del Coloméi de la Coroneta del Calvo, paga la pena veure:

  • El Molí de l'Oli. Antic molí del segle XV reconvertit en Museu de l'Oli.
  • Ruïnes del castell del Mestre de Montesa. Segle XI. De gran importància en època medieval. Fou destruït per Felip V el Socarrat (1683-1746) durant la guerra de Successió. Encara es conserven diferents elements.
  • Capella de sant Sebastià. Antic Hospital.
  • Església de nostra senyora de l’Assumpció. Segle XVI amb important campanar barroc i algunes interessants obres d’art sacre.
  • Ermita de la Mare de Déu de la Costa. Conserva una creu processional gòtica i una talla de fusta del XIV.
  • Ermita de Sant Cristòfol.

La gastronomia cerverina ens ofereix la paella a l’estil de Cervera, l’arròs amb vaquetes o el tombet de bou.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA JANA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
299 m
19,50 km2
2.303
812
739
Janenc/enca

El terme se situa en el sector septentrional del Baix Maestrat, en terreny suaument ondulat; un dels llocs més pintorescs és l'esmentat pujol del Casteller on hi ha el poblat iber.

D'època ibera hi ha els poblats dels Castellets i dels Vilarojos; de l'època romana hi ha una vil·la al costat de la Via Augusta i la possibilitat que Intibilis, mansió romana que se situava en la cruïlla de les vies Augusta i Hercúlea i que, a la vista de la ceràmica i de la petita estàtua d'Hèrcules trobada en 1943 al poble, podria haver segut un oratori per als viatgers; és en època àrab, 1147, quan l'historiador Al-Idrisi (1100-1166) esmenta per primera vegada La Yana; formava part de la batlia de Cervera; fou senyoriu de l'orde de l'Hospital des del 1233 fins el 1319; rere l'ocupació cristiana, Hug de Follarquer, cavaller d'Amposta i maestre de l'orde de l'Hospital donà carta pobla, el 17 d'abril de 1237, a pobladors lleidatans que hi introduïren la ramaderia i aconseguiren el Privilegi de Lligallo i el dret a fira, la qual encara s'hi celebra anualment el darrer cap de setmana d'octubre; desapareguda l'orde de l'Hospital el senyoriu passa a la de Montesa, on es manté fins l'abolició del segle XIX; en 1540 fou convertida en vila independent pel mestre de l'orde; en la guerra de Successió va recolzar el borbó.

El motor econòmic de La Jana és l'agricultura i sobre tot l'oliva i l'oli que s'hi n'extrau; en menor mida ametla, garrofa, cirera, bresquilla , meló, síndria i hortalisses. La ramaderia es limita a granges d'au , conills i porcs.

El casc antic presenta diversos casalots medievals, renaixentistes i barrocs amb escuts i portalades senyorials. Del seu patrimoni relacionem:

  • Església de sant Bartomeu. Renaixentista, segle XVII. Conserva interessant orfebreria i llenços d'interès .
  • Ermita de santa Anna. Segle XVI, restaurada en 1998.
  • Ermita de sant Josep.
  • Ermita de la Immaculada. Segle XV amb posteriors retocs barrocs del XVIII-XIX.
  • Ermita de la Verge dels Àngels. Barroca, del XVIII.
  • Casa del Batlle. Segle XVII. Ajuntament.
  • Antic poblat del Carrascal.

La gastronomia aprofita els recursos del terreny i dona plats a base d'hortalisses, la carn i els embotits del porc, la caça menor i els caragols; com a exemples: olleta de capellà, truita d'arròs, tord a l'estil de La Jana, figues en paella o casquetes, pastissets típics del poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA POBLA DE BENIFASSÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
705 m
130 km2
695
269
254

Poblenc/enca
Poblatà/ana

A més del nucli de La Pobla de Benifassà componen el municipi: Coratxà (gentilici: coratxarencs); El Bellestar (gentilici: ballestarencs), Bel (gentilici: belencs), Boixar, Cora, Mangraner (amb carta pobla del 4 de maig de 1269), Masia Molí Abat, Sant Pere i El Convent. Cas a banda el constitueixen Fredes (gentilici: fredencs), que és el poble més septentrional del País i es troba a 1.090 m d’altitud; rebé una primera carta pobla de Balasc d’Alagó (1190-1239) el 15 de març del 1236, i una definitiva de l’abat del monestir el 1266, amb unes exigències molt més dures que incloïen partició de la collita. Fou abandonat durant la guerra de Catalunya el 1463, i novament, en temps de Felip IV (1606-1665), quan la invasió francesa de Catalunya. Fou zona de control carlina durant el segle XIX. Fins el 1977 en què fou annexionat a La Pobla de Benifassà tenia ajuntament propi; i El Boixar (gentilici: boixarencs) a 1.089 m d’altitud i amb una història bessona de la de Fredes


Compta La Pobla de Benifassà amb un gran terme, molt esquerp i muntanyós, amb fort valor botànic i faunístic (cabres salvatges, voltors, falcons, rossinyols, etc.), regat pels rius de La Canal, de l'Empedrada i el de la Sènia, molt maltractat, segons que denuncien els ecologistes de la comarca, per obres realitzades per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, especialment a la zona de la Font de la Peinare on han obert camins per facilitar l’accés als pescadors esportius que hi acudeixen a la pesca de la truita. Els paratges més cridaners són, a banda dels boscs de pi, alzina, carrasca, faig, etc., els barrancs de la Tenalla, l'Avellana, el Salt, La Fou, La Pica i Bel; el pantà d'Ulldecona, les fonts de Lluny, de la Caritat, de Boixar, de la Roca i de Coratxà; el Tossal dels Tres Reis(1.356 m), a Fredes; el Racó dels Presseguers, el Portell de l'Infern i la cova de l'Àngel.

Durant l’època musulmana la vida dels seus habitants es desenvolupava al recer del castell de Beni Hassan, que fou conquerit per Jaume I (1208-1276), el qual ordenà construir el primer monestir del Cister al País Valencià; fou l’abat del monestir, Berenguer de Concavella, amb una carta pobla de l'11 de gener del 1261, sobre els llogarets de Bel·loc i Albari, qui va fundar el poble que històricament es mantingué dintre de la Tinença (o Setena), de Benifassà a la que pertanyien també El Bellestar, Bel, Boixar, Castell de Cabres, Coratxà i Fredes.

Les activitats econòmiques són la ramaderia i la restauració.

Demés de l’innegable valor arquitectònic dels cascs urbans cal citar, quant al patrimoni:

  • Monestir de Santa Maria de Benifassà. Gòtic cistercenc, del XIII. Monument Nacional des de 1931. L’original va bastir-se, al voltant de 1233, en la muntanya de Santa Escolàstica aprofitant el castell que els musulmans nomenaven de Beni-Hazà. Aleshores s’hi establí una comunitat cistercenca procedent del Monestir de Poblet. El 1250 els monjos es traslladaren a les noves dependències, situades al pla baix del castell, el qual restà abandonat. L’església fou acabada el 1276 i des de llavors ha passat per diverses vicissituds, amb èpoques d’esplendor i unes altres de penúries, fins que les guerres del Francès i de Successió van arruïnar-lo. Després de l’exclaustració de 1834 fou ocupat pels carlins, i Cabrera (1806-1877) va convertir les seues dependències en hospital de sang i camp de concentració; tot això va ser la causa de la dispersió i pèrdua dels tresors que posseïa, com ara el primer manuscrit del Llibre dels Furs. El 1957 començà la restauració, la qual va alterar els edificis del monestir en l'adaptació als nous usos, però també va permetre la conservació de molts altres. Actualment és l’única cartoixa femenina de l’estat ja que està ocupat per monges de Sant Bru.
  • Castell de Beni Hassan. Castell musulmà sobre el que es fundà el monestir i del que romanen escasses deixalles, dintre del monestir.
  • Castell de Boixar. També moro, fou destruït durant la Reconquesta i no n’hi ha gaires records.
  • Ajuntament. Sobre un dels casalots nobiliaris que omplin el poble.
  • Església de l’Assumpció, del Boixar. Segle XVIII
  • Església de Sant Pere.
  • Església del Salvador, del Bellestar. Segle XIII.
  • Església de Sant Jaume, de Coratxà.
  • Església dels Sants de la Pedra Abdó i Senent, de Fredes.
  • Església de Sant Jaume, apòstol.
  • Pintures rupestres de la Cova dels Rosegadors.

La cuina poblenca ens deixa el recapte i el be amb creïlles, bon pernil i, de dolç, carquinyols, collà, mel, crespells, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA SALZEDELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
339 m
49,90 km2
1.234
814
850
Salzedellà/ana

Hi ha els nuclis de població de La Salzedella i les masies d'Enguasch, la Tejeria, de l'Andalús de Baix, de l'Andalús de Dalt i de La Solana. El topònim prové d'un bosc de salzes que hi ha al terme.

En 1924 s'hi va trobar la necròpoli dels Espleters, de l'Edat del Ferro; tot i que es parla d'antecedents romans, la fundació degué de ser àrab, precisament d'esta època són les restes que s'han trobat a la partida de les Mesquites; l'ocupació cristiana es va produir al voltant de 1235-1236; en 1238 Balasc d'Alagó, era senyor del lloc que, històricament pertanyia al terme del castell i posterior batlia de Les Coves de Vinromà; entre 1235 i la seua mort, en 1245, va donar-lo a poblar a Miquel d'Ascó i Pere d'Olzina; rere l'òbit de Balasc d'Alagó passa a l'orde de Calatrava fins l'any 1275; entre dit any i 1293 fou senyoriu d'Artal d'Alagó, i a continuació passà al rei i a l'orde del Temple el 1294; dissolta aquesta tot el seu patrimoni passà al senyoriu de la de Montesa el 1319, on romangué fins el segle XVIII en què desapareixen els senyorius.

L'economia es basa en el conreu de la cirera, l'olivera i l'ametla .

Patrimoni:

  • Restes de la muralla en la part antiga del poble; destaquen El Portal de la Bassa i el Portal de les Coves.
  • Església de l'Assumpció. Bastida entre 1736 i 1756, destruïda en 1936 i restaurada entre 1964 i 1967 per fills del poble emigrats a Mèxic. Conserva una interessant col·lecció d'atuells religiosos.
  • Ermita de Sant Josep. Segle XVIII.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Sobre una més antiga, de 1700, reconstruïda en 1988.
  • Calvari. Amb interessants capelletes de ceràmica.
  • Peirons del Camí del Cementeri i de Santa Bàrbara. Segles XV-XVI.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PENÍSCOLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
46 m
79 km2
3.142
4.548
8.051
Penisclà/ana
Peniscolà/ana

El terme presenta petites platges i elevats penya-segats quetenen en la Serra d'Irta el seu major actiu paisatgístic i ecològic, tot i que la pressió de les constructores fan perillar aquests 15 km de natura, únic tros de terreny verge que ens queda al valencians en la franja costanera.

Als jaciments de Poaig i Els Barrancs són abundants els vestigis arqueològics que parlen d'avantpassats ibers, fenicis, grecs --que l'anomenaven Chersonesos (península)--, cartaginesos --la llegenda diu que Anníbal (247 aC- 182 aC ) hi va viure uns quants anys--, romans --els quals donaren ja certa importància al lloc com a port d'intercanvi de mercaderies i el batejaren amb el topònim actual que significaria “quasi illa”-- i àrabs --que arribarien sota el comandament de Tarik en 718 i l'anomenaren Baniskula , Banásqula o Banasquila, que significaria “fortalesa junt a la mar”--. Durant la dominació musulmana fou un important port fortificat, amb una base econòmica centrada en l'explotació de la sal, juntament amb el blat i el vi; des de la fortalesa, els moros pirategen el litoral i realitzen incursions al Regne d'Aragó; penisclans importants d'aqueixa època són Mohamed ben San Aben Mardanis, el rei Llop, i el literat Alí Albata, qui intervindrà en les negociacions amb Jaume I (1208-1276) el qual, des d'Alcanyís, decidí la seua conquesta el 1225, però hagué d'abandonar l'intent; anys després, el 1233, una vegada entregada Borriana a mans del Conquistador, Peníscola decidí entregar-se a canvi de que es respectaren les seues lleis, els seus costums i els seus privilegis. Nogensmenys en la carta pobla atorgada a Fur de València el 28 de gener de 1251 desposseirà els moros de tots els seus béns i propietats, els quals entregarà als nous pobladors cristians. L'orde del Temple, el 1294, incorporaria als seus dominis Peníscola i el seu districte territorial. Començà, a partir d'aleshores i fins el 1307, la construcció de l'actual castell sobre les deixalles de l'alcassaba àrab; les obres van ser promogudes per Berenguer de Cardona, Mestre de l'orde a Aragó i Catalunya, i Arnau de Banyuls, Comanador de Peníscola. Amb la desaparició del Temple, el 1319, s'incorporaria a la recentment creada de Santa Maria de Montesa. En 1329 Peníscola encapçala una comanda i en el seu castell es crea el Priorat de Sant Jaume. Amb el mestre Pere de Thous es delimitarien els termes amb Benicarló i Vinaròs (1395) encara que el plet no es resoldria definitivament fins el 1702. Amb l'esclat del Cisma d'Occident i a la mort de Climent VII (1342-1394) Pere de Lluna fou designat(1328-1424) Papa, el qual prendría com a nom el de Benet XIII, però que ha passat a la història amb el malnom de Papa Lluna, i va instal·lar-se a Peníscola des de 1411 a 1423, la qual cosa va atraure una plèiade d'artistes i artesans que donaren gran realç a la seua estada. El seu successor –no reconegut per l'església catòlica– Climent VIII (1370-1449) hi romandria fins la seua abdicació el 1429. Durant les Germanies (1519-1521) Peníscola fou seu de la coalició de forces que s'oposaven als agermanats capitanejats pel virrei de València, Didac Hurtado de Mendoza (1503-1575), que va concedir-li per aquest fet el títol de fidel·lísima (1522) i atorgà el perdó, en 1525, als agermanats locals en nom del rei Carles I (1500-1558). Felip II (1527-1598), per a protegir-la dels atacs dels pirates barbarescs, va afegir noves fortificacions artilleres executades per l'arquitecte italià Joan Baptiste Antonelli (1550-1616). Amb l'esclat de la guerra de Successió, la ciutat es va declarar partidària de la causa de Felip V (1683-1746), va resistir el setge de les tropes angleses (1705-1707) i va ser fortificada de nou; acabada la contesa, hom li va atorgar el títol de ciutat (1709) juntament amb una sèrie de privilegis, que més tard confirmaria Carles IV (1748-1819) el qual li concediria altres, com ara la designació, el 1789, de Capital de Governació. El 1812, durant la guerra del Francès, Peníscola es va retre al general Severoli, i els seus pobladors fugiren davant el temor a la repressió. Dos anys després, el general espanyol Elio (1767-1822) bombardejaria la població, per a alliberar-la dels invasors, i va reudir a ruïnes la major part del caseriu. Ja en les guerres civils del segle XIX, durant 1823 fou assetjada per les tropes reialistes, en les guerres carlines defensà la causa liberal, i la seua més destacada tasca fou una curiosa guerra epistolar entre Cabrera (1806-1877) i el governador de la plaça, Joan Viñas, qui no va acceptar les recompenses oferides a canvi de la seua rendició. A partir dels anys 60 del segle passat, amb l'auge turístic, comencen a construir-se fora del casc fortificat les edificacions d'apartaments, xalets i hotels, la qual cosa ha canviat, l'estructura de la ciutat, i ha convertit el litoral entre Peníscola i Benicarló en un seguit d'edificis hostalers que conformen una imatge dolenta que contrasta amb la bella i mundialment reconeguda estampa del tómbol i el poble.

L'agricultura –cítrics, olivera, ametler– i la pesca han estat la base econòmica ancestral de Peníscola, però a hores d'ara hi és el turisme i el seu àmbit: construcció, hostaleria, etc, el principal motor econòmic.

La ciutat --declarada Conjunt Històric i Artístic el 1972-- dèdal de carrers, estrets i costeruts i terrasses sobre la mar, s'assenta quasi enterament sobre un tómbol, coronada per un castell que s'eleva 64 m. per damunt del nivell de la mar. El ric patrimoni penisclà ens mostrarà:

  • El Castell. Símbol i estampa universal de la ciutat. De la seua història hem parlat al parlar del poble, conserva gairebé totes les dependències, les més interessants de les quals són: la torre de l'homenatge, el saló gòtic, la basílica, l'Hospital i les habitacions de Benet XIII.
  • Les muralles. Es conserven en bon estat. Les més antigues són del XIV i les més modernes del XVI.
  • Parc d'Artilleria. Zona enjardinada del castell.
  • Portals d'accès al recinete emmurallat: Fosc --atribuït a Joan d'Herrera (1530-1597)--, de Sant Pere --ordenat construir pel Papa Lluna en 1414--, Santa Maria i Porta de les Escaseres.
  • Església de la Verge dels Socors. Gòtica, segle XV, amb portalada romànica. Conserva algunes obres d'art dels dos papes que hi van viure.
  • Ermitori de la Mare de Déu de l'Ermitana. 1708-1714.
  • Ermita de Sant Antoni. Segle XVI. Es troba en la serra d'Irta i forma un bell conjunt amb la casa de l'ermità i l'hostaleria.
  • Capelleta de Santa Anna. Segle XIX.
  • El Bufadó. Obertura en la roca que connecta el poble amb la mar i en què se sent el bram de les ones.
  • Museu del Mar. Sobre el Baluard del Príncep, dedicat, com el seu nom indica, a la mar i la seua relació amb als penisclans.
  • Torrassa de Badum. També d'Abadum o Albadum. D'origen musulmà, es conserva en bon estat però molt modificada.

La cuina mediterrània i marinera troben a Peníscola un paradís. Paella, arrossos de tota mena, fideuà, all i pebre de rap, polpet, suquet de peix i tot un fum de peixos i mariscs fan les delícies gastronòmiques de tothom. S'hi comercialitza la “Tisana del Papa Lluna” herbero que, diuen, va popularitzar Benet XIII i que té provada eficàcia contra els dolors de cap, els problemes de la pressió arterial i els renals.

L'apartat cultural ens deixa les festes de l'Ermitana en què es ballen Les Danses, conjunt de balls ancestrals i tradicionals, i les desfilades de Moros i Cristians i es complementa amb certàmens internacionals com ara el Festival Internacional de Música Antiga i Barroca i el Cicle de Concerts de Música Clàssica.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ROSSELL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
504 m
74,90 km2
1.643
1.119
1.097
Rossellers

La superfície municipal s'escampa entre la muntanya (Penya de Bel, 1.050 m ) i el pla meridional, regada pel riu de la Sènia, frontera natural entre el País Valencià i el Principat, el Cérvol i els barrancs de Requena, Sotarràina, de les Tones i de l'Ullastre i presenten com a paratges més cridaners la font de Baix i la Cova de les Bruixes entre altres moltes possibles excursions.

Hi ha tres nuclis de població: Rossell, Bel (gentilici, belers) i Cases del Riu, on es troben els primers vestigis d'industrialització hidràulica. Com passa gairebé sempre el topònim del lloc es presta a diverses interpretacions, en el cas de Rossell la més creïble és la que parla del color vermellós del seu terreny, el més poètic és la que fa referència a “camp de roselles”.

A les coves de les Bruixes, de Blai o Barberana trobem les primeres petjades humanes; al Polseguer, el coll del Moro, el Carrasclet i el mas de Vito hi ha restes dels ibers i dels romans, d'aquests s'ha descobert un bust de marbre del segle I aC; els moros fundaren el llogaret que hi ha perviscut fins els nostres dies com Bel que fou ocupat per Pere II (1177-1213) en 1208, conquerit definitivament per Jaume I (1208-1276), fundat com a poble per Balasc d'Alagó ; manat poblar, amb carta pobla de 1237, per Hug de Follalquer, abat del monestir de Benifassà, al qual pagaven els pobladors els dos terços del delme; uns anys desprès fou involuntària protagonista d'un plet entre el monestir de Benifassà i els Hospitalers pel seu senyoriu que, en 1286, recau en la batlia de Cervera, de què era el poblet més petit; en 1317 la batlia esdevé propietat de l'orde de Montesa sota el qual senyoriu roman fins el XIX; resultà incendiada durant la guerra dels Segadors el 1648 pel mariscal francès Schonberg; el 1705 Felip V (1683-1746) va fortificar Bel; en el segle XIX va ser zona d'operacions del carlista Cabrera i de diferents roders com ara Salom, Tarranc o Currutaco; en 1971 va afegir-se Bel.

L'economia és basa en una pobra agricultura de secà i una més florent industrial (mobles, tèxtil, alimentació) ajudades per l'explotació de granges de porc, pollastre i conill.

Pràcticament desapareguda la muralla, de què hi ha restes formant part de les vivendes de la localitat no hi ha més monument a ressenyar que l'església dels sants Joans.

L'olla, l'arròs amb pilota, el conill amb samfaina donen mostra d'una cuina casolana de supervivència adobada amb exquisits dolços com ara les borraines, les figues albardades o els pastissos de cabell d'àngel.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANT JORDI

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
175 m
36,50 km2
1.575
581
1.127

Santjordier/era
Santjordienc/enca

El municipi alterna un paisatge de secà: olivera, garrofera, ametler amb el més modern dels cítrics en les zones de reguiu. Hi ha el paratge conegut com el Bovalar de Sant Jordi condicionat com a zona d’esbargiment.

Les úniques restes prehistòriques que s’hi han trobat són una destral de pedra i uns enterraments destruïts. La primera evidència de població data del 2 d’agost de 1261, quan els germans Esteban i Bononate Steller juntament amb Domenec de Monte Real compraren una alqueria de Traiguera que passà a denominar-se Mas dels Astellers o d'Estellers i li donaren carta de població. En 1281 obtingué parròquia pròpia i des de 1319  pertanyé feudalment l'orde de Montesa. El creixement de la masia fiu que en les Corts de Monsó de 1626 demane's la segregació de Traiguera, la qual cosa li fou denegada, però els santjordiers ja no pararen fins assolir-la mitjançant Reial Privilegi de Felip IV (1683-1746) de 1647, que es consolidaria en 1649 amb el nomenament de Vila del Maestrat a la masia, que a partir d’aleshores passà a denominar-se Sant Jordi; les guerres d'Independència, carlistes i la de 1936-1939 hi tingueren força incidència; la segona meitat del segle XX fou de forta davallada demogràfica per l’emigració cap a les ciutats industrials (Madrid i Barcelona) i a les turístiques costaneres; tot i que a hores d’ara el cens hi és prou estable, ja que, gràcies a la proximitat al mar, la vila s’ha convertit en un centre d’estiueig.
Passejant pel casc urbà hi trobarem un bon nombre de façanes antigues amb els seus arcs de pedra en sec i escuts nobiliaris.

De la resta del patrimoni parlem tot seguit:  

  • Església de Sant Jaume o la casa Quart. Aixecada entre 1735-1759 sobre l'anterior, de 1387, de la que encara es conserven els arcs i la planta.
  • L'Hostal. Restes d'una antiga església.
  • Calvari.
  • La Casa Racó. Habilitada com habitatge rural
  • La casa Quarter
  • Casa de Cultura i Cooperativa. Edifici d’interès arquitectònic.
  • Arc de Triomf. Aixecat, en pedra seca, en 1995.
  • Ermita dels Pous Muntells. Segle XVIII. Lloc d’esbarjo on contemplar els safarejos del poble.

Gràcies a la capacitat associativa dels santjordiers s'hi ’han conservat diverses artesanies, com ara la pedra en sec, rèpliques d'objectes en miniatura, la confecció de tonells i la forja artística, les quals tenen el seu protagonisme ca primer cap de setmana d’agost en la "Mostra d'Oficis Tradicionals", que reuneix a més de 100 artesans arribats de totes parts de l’estat: forjadors, espardenyers, canterers, pedrapiquers, apicultors, teixidors, taxidermistes, calafats, pintors, cadirers, vidriers, escultors, formatgers, cistellers , torroners, etc.

Cal citar un dels fills il·lustres del poble, l’escultor Joan Baptista Folia i Prades, nascut a Sant Jordi en 1881 i iniciat en l’art en Castelló, emigrà amb la seua família a Barcelona, on continuà formant-se. Mitjançant una beca va aconseguir viatjar a Par´si, on estigué en contacte amb Auguste Rodin (1840-1917). Retornat a Barcelona, treballà amb diversos mestres, entre els quals Mariano Benlliure (1862-1947. Per esquivar l’obligació del servei es va escapar cap a França on va tornar a treballar amb Rodin i aconseguí un premi al Saló d’Artistes Francesos amb l’obra Tumba. Retornat a Castelló va ser deportat a Maó, per la seua insubmissió militar. Una vegada complida la pena, i en ,plenitud artística, viatjà arreu de l’estat i fiu diverses estades a Xile i Argentina, participant exposicions i rebent diversos premis. Definitivament instal·lat al seu poble natal —on va continuar treballar fins la fi dels seus dies— després de la Guerra Civil, va morir a Onda en 1945.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANT MATEU

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
325 m
64,60 km2
3.992
1.806
2.066
Santmateví/ina
Santmateuà/ana

El terme, força muntanyós, es troba regat pels barrancs de Benifarquell, Palau, Coma i Piques que vessen els seus cabdals a la rambla Cervera. Paga la pena conèixer la Cova dels Ermitans.

De l’existència de vida prehistòrica ens parlen el poblat iber del Tossal de Carruana i altres deixalles de l'Edat del Bronze. De l’època romana poca cosa hi ha, malgrat que alguna hipòtesi vol identificar Sant Mateu amb la Intybilys citada pels clàssics; Alfons d'Aragó fa referència a Sancto Mateo en 1195. Ocupada per Jaume I (1208-1276) en 1233, de seguida (17 de juny de 1237) fou donada a poblar, a furs de Lleida, per Huc de Folraquer (com a representant de l'orde de l'Hospital, que era qui exercia el senyoriu) i a Guillem Forner, Guillem Colom i Pere Clarigues; el 4 de juliol de 1255 el rei conqueridor concedí fira al poble; el 1257 s'atorgà el dret a celebrar mercat fent acomplir el privilegi que en aquest sentit havia concedit, en 1244, Jaume I; en 1274 fra Berenguer d'Almenara atorgà nova carta pobla, aquesta vegada a Fur de València; en 1315 s’hi va establir la darrera comunitat càtara al País Valencià fins que, sis anys desprès, el seu cap, Guillem Belibasta, va ser capturat i entregat a la Inquisició. Tota aquesta època fou de creixement continuat fins que en 1317 passà a senyoriu de l'orde de Montesa. En aquest moment es va convertir en la capital efectiva del Maestrat montesià motiu pel qual, els mestres manaren construir un palau (la Torre) per instal·lar-s’hi. Les Corts Valencianes s’hi van reunir en diverses ocasions. Durant el segle XIV conegué una àmplia transformació urbanística i floriren moviments artístics i culturals amb orfebres com els Olzina i pintors com els Montoliu, a més, s’hi va crear l’Escola de Llatinitats i Humanitats dintre de l'Estudi de Sant Mateu. Per la seua inclinació unionista, en 1347-1348 va sofrir, després de la guerra, la repressió reial, la qual cosa juntament amb les epidèmies de finals del segle XIV i primera meitat del XV tallaren l’expansió socioeconòmica medieval que s’havia iniciat per la importància que foren adquirint les relacions comercials amb la Toscana i que havien convertit Sant Mateu en centre exportador de llana. En l’església parroquial, en renunciar a la tiara pontifícia Climent VIII (1370-1446), va concloure el 26 de juliol de 1429 el cisma d’Occident. Les Germanies van convulsar Sant Mateu, els habitants de la qual es trobaven molt dividits: els senyors fugiren vers Morella i Benicarló i els agermanats assassinaren Bernat Zaera, lloctinent de Montesa; el 23 de juny de 1521 el comanador major de l'orde, Francesc Despuig, va acabar amb la revolta agermanada al poble.; En 1586 Felip II (1527-1598) va visitar la vila; l'any 1587 acabà el senyoriu eclesiàstic i passà a la Corona. La guerra de Successió va sorprendre Sant Mateu en el bàndol maulet, però els botiflers, comandats pel comte de les Torres assetjaren la vila des el 28 de setembre de 1705 fins que el 9 de gener de 1706, causant força destrosses i incendis en els edificis,ocuparen la vila. Després de la batalla d'Almansa l’ignominiós Felip V (1683-1746) va ordenar la demolició de les muralles. En la guerra de la Independència sofrí la invasió francesa des de setembre de 1810 a juliol de 1813; també el Trienni Liberal tingué escenari a Sant Mateu ja que les tropes constitucionalistes es refugiaren a la població i foren atacades pels reialistes; durant les “carlistades” tot el Maestrat fou camp d’operacions d’ambdós bàndols, i Sant Mateu no fou excepció ja que va patir moltes ocupacions carlistes –El Serrador, Cabrera, Forcadell en foren els més importants capitosts– que acabaren en maig de 1839 en què el general O'Donnell (1809-1867) va acabar amb l’ocupació rebel; forta repercussió hi tingué la desamortització de Mendizábal (1790-1853); malgrat totes aquestes vicissituds encara s’hi conserven importants mostres de l'important patrimoni santmateví de què parlarem més avall.

L'agricultura –olivera, ametler, cereals, creïlla, hortalissa i llegums—i el turisme són el motor econòmic del poble.

La plaça Major, voltada de vells casalots i d’amplis porxos és el centre la població, vertadera capital històrica de la comarca (tot i que no ho és administrativament), que presenta un ric patrimoni:

  • Ajuntament. Segle XIV.
  • Església arxiprestal. Magnífic exemplar del gòtic català de finals del segle XIV amb portalada romànica tardana (del XIII) i afegits dels segles posteriors. Allotja el Museu Arxiprestal amb interessant col·lecció d’orfebreria i tresor artístic. Declarada Bé d’Interès Cultural.
  • Església de Sant Pere. Bastida en el segle XIII i reformada en el XVIII, en estil barroc.
  • Església i convent de les Agustines. El convent, de 1590, fou expropiat en la guerra de 1936-1939 per la CNT i restaurat durant la dictadura a les seues propietàries; l’església és de 1704.
  • Ermita de la Mare de Déu dels Àngels. Magnífic conjunt dels segles XVI-XVII amb església, hostal, pou i impressionant vista panoràmica.
  • Campanar de les Llàstimes. De 1737; única resta del convent de sant Domènec, de 1360.
  • Font de l'Àngel. Datada en 1386, reconstruïda en el XVIII i restaurada en 1867.
  • Font de Santa Maria de Montesa. Datada en 1365.
  • Palau Borrell. Utilitzat com a Audiència. Segle XV.
  • Palau de Villores. Conegut popularment com el Sindicat. Renaixentista, del XVI.
  • Palau Borrell. Seu del Museu Històric Municipal.
  • Palau de les Corts d’Aragó. Segle XV. Podria haver servit d’hostalatge a Felip II en la seua visita.
  • Forn medieval. En funcionament des de 1386.
  • Carreró dels Jueus. Carrer medieval restaurat en 1992.
  • Muralles. Voltaven la ciutat però van ser enrunades abans del segle XVII. Hi ha escasses romanalles al voltant de l’església de Sant Pere i disseminades pel barri antic.
  • Torre de Cantacorbs i Portal de Morella.
  • Torre Palomar. Masia fortificada del XVI probablement erigida sobre una àrab.
  • Les presons. Edifici que albergà la primera presó al poble i que actualment allotja el Museu de les Presons Medievals, amb una bona mostra etnològica.
  • Museu Paleontològic Juan Cano Forner. Considerada la millor col·lecció privada de paleontologia del País Valencià.
  • Tot un seguit de cases, palaus i indrets que seria llarg de detallar-hi.

Els dinars: olleta de Sant Mateu, arròs al forn, xulles a la brasa, corder farcit, conill amb caragols, cabrit al forn, coques salades, etc. Els dolços: rotllets d’aiguardent, primetes, bunyols, prims i més. Productes de la terra: mel, oli d’oliva i formatge de Sant Mateu.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANT RAFEL DEL RIU

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
360 m
21,10 km2
--
455
502
Sant-rafelí/ina

El terme, solcat pel riu de la Sènia, que separa les terres del Principat i del País Valencià, presenta un relleu molt pla i, llevat del riu, tan sols s’hi troba el barranc de la Barbiguera i la font del Drapé, que subministra l’aigua potable al poble.

En un principi es deia Molí Castell, després , a causa de la proximitat del riu Sénia, el nom va canviar segons les diferents èpoques: Riu Sénia (1896), Caserius del Riu Sénia (1899), Casas del Riu Sénia (1904) i Río-Cénia (1906). També per eixes dates es va conéixer com “Poble de la Curandera”, nom que se li va donar perquè una de les veïnes exercia esta professió. No és fins al 1923 que apareix per primera vegada la denominació Sant Rafael, nom del sacerdot del poble. A partir de llavors el poble compaginà els noms de Sant Rafael o Caserius del Riu Sénia fins 1927 en què assolí independència municipal i el topònim passà a ser Sant Rafael del Riu Sénia, encara que pareix ser que també s’hi barallà Vila Plana del Riu Verd. L'any 1949 finalment s’aprovà Sant Rafael del Riu, nom que s'ha mantingut fins a l'actualitat. Les deixalles més antigues trobades pertanyen a una mena de posada o vil·la propera a una calçada romana; durant l’època medieval i moderna fou una masia del terme de Traiguera, emmarcada en la batlia de Cervera, aleshores pertanyent a l'orde de l'Hospital en el segle XIII i a l'orde de Montesa entre els segles XIV i XIX. Durant el segle XIX tingué un creixement demogràfic lligat al conreu de cereals i oliveres, amb la presència de moltes almàsseres, la qual cosa va provocar la seua conversió en municipi independent amb terme propi per resolució de 28 de novembre de 1927; des d’aleshores ençà ha anat perdent població paulatinament.

De tradicional activitat econòmica basada en la ramaderia i l'agricultura: olivera, taronja i ametler, i la seua transformació –encara es conserven diverses masies i molins (Canet, Castell, Roca, Bordales i Molí de l'Om) dedicats a l’elaboració d’oli, s’obri últimament a la indústria del moble.

El casc urbà és en si mateix un notable conjunt arquitectònic on destaquen l’església de Sant Rafel i l'ajuntament com a edificis més singulars. També s’hi conserven alguns molins antics, com ara els de Canet, de Castell, de Roca, de Bordales o el de l'Om.

Escudella, tords al tombet i embotits són els plats més estimats pels veïns del poble.

Pàgina web de l'Ajuntament
(exclusivament en castellà)

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANTA MAGDALENA DE POLPÍS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
123 m
66,50 km2
1.496
723
841
Magdalener/era
Malener/era

La totalitat del terme municipal se situ a en els estreps de la serra d'Irta.

Té com a primer antecedent poblacional el castell musulmà de Polpís i u n petit caseriu situat als seus peus; en 1190 Alfons II (1157-1196) fa un intent fallit de conquesta amb l'ajuda de l'orde del Temple, a la qual promet el senyoriu, conquistat el 1233 per Jaume I (1208-1276) i donat a l'orde de Calatrava en poder de la qual roman fins 1280 en què el mestre del Temple fa acomplir la promesa d'Alfons II i s'adjudica el senyoriu; en 1280, aquest li donà carta de població en febrer del 1287, a Fur de València; en 1319 recau en l'orde de Montesa dintre de la comanda d'Alcalà; en 1616 passa a dependre d'Alcalà de Xivert del qual es va separar a les primeries del segle XIX

Malgrat que darrerament s'hi nota l'activitat turística propiciada per la propera Peníscola la principal activitat econòmica és l'agricultura de secà (oliva, ametla garrofa) i en menor mida el taronger. La indústria està representada per algunes empreses dedicades al marbre i una fàbrica de prefabricats de formigó.

Del seu patrimoni podem citar:

  • Castell de Polpís. Segle XI. En estat de ruïna, però manifestament recuperable. Destaca la torre de l'Homenatge.
  • Església de Santa Magdalena. Aixecada en 1819 sobre una capella de 1330 que s'hi conserva.
  • Ajuntament.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TRAIGUERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
271 m
59,80 km2
2.962
1.588
1.576
Traierí/ina
Traiguerí/ina

Hi ha tres nuclis de població municipals: Traiguera, Font de la Salut i Masia Avenc. El paratge de la Font de Sant Vicent, on mai falta l'agua al parer per desig del sant dominic que així hi va expressar al pas per aquest lloc, és el més conegut dels molts que depara el terme municipal.

En època ibera fou la Ilercavònia, ciutat d'on va sorgir Mandonio (?-?, 205 aC .), de malnom el Viriato del Maestrat, que va unir les tribus iberes contra Escipió (235- 183 aC). La romanització fou intensa ja que per aquestes terres passava la Via Augusta. Després de la dominació musulmana i formant part de la batlia de Cervera fou senyoriu de l'orde de l'Hospital des de la conquesta, i de la de Montesa des del 1319. Fou poblada amb cristians probablement en la dècada del 1240. En l'Edat Mitjana Traiguera continua sent localitat important com ho demostra que en 1411 s'hi celebraren una part de les Corts valencianes pel conflicte en la successió reial. Hi hagué noves Corts el 1421 i el 1429. El 1440 va rebre el privilegi de fira anual, i va començar a construir-se al seu terme l'ermitori de la Font de la Salut amb el seu hostal. El segle XVI observa un important auge econòmic basat en l'agricultura i el comerç. Ha participat activament en els conflictes bèl·lics dels segles XVIII i XIX: guerres de Successió, Independència i Carlistes.

L'economia traierina es basa en l'agricultura: olivera, ametler i taronger, i alguna granja d'aus. Però l'activitat tradicional més arrelada és la construcció menestral de gerres i cànters. Ja els moros, mantenien nombrosos tallers, que en èpoques posteriors s'organitzaren en gremi. El segle passat hi havia 35 tallers, a hores d'ara encara hi romanen tres.

El poble aprofita el vessant de la muntanya per escampar-se i mostrar-nos la seua riquesa patrimonial encapçalada pel Reial Santuari de Nostra Senyora de la Font de la Salut –declarat BIC– que té el seu origen en una capella de 1384 ampliada en 1493. Al llarg dels segles va continuar creixent fins el XVIII en què es va rematar. Allotja nombroses obres d'art i mostres de la terrisseria local. Ha estat visitat per il·lustres personatges com ara: Alexandre VI (1432-1503), Carles V (1500-1558) o Felip II .(1527-1598). També paga la pena veure:

  • Ajuntament. Segle XV. Conserva un finestral gòtic originari de l'antiga Aula de Gramàtica Llatina
  • Església de l'Assumpció. Edifici renaixentista, del segle XVII que conserva nombroses obres d'art sacre allotjades en el Museu Parroquial d'Orfebreria.
  • Capella de Sant Vicent. Aixecada en honor a la visita del sant.
  • Ermita de Sant Blai. Segles XVIII – XIX. Allotja el Museu Municipal de Ceràmica.
  • Ermita de Sant Jaume. Segle XVII. Actualment Llar del Jubilat.
  • Ermita de Sant Cristòfol.
  • Edificis renaixentistes. Dos, en bon estat, situats al carrer Major.

Restes de les muralles que, en els segles XII a XIV voltaven totalment el poble. Actualment s'observen alguns elements, especialment el Portalet, un dels accessos que la tancava.

A l'hora de dinar sopes d'ametla, arròs amb pilotes i, de postres, uns pastissos anomenats “casquetes”.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VINARÒS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
6 m
95,50 km2
8.625
22.552

28.615

Vinarossenc/enca

Compta el terme amb bones platges, però la major part del terreny es troba conreat.

Els orígens de Vinaròs cal buscar-los en els jaciments ibers del Perengil i, sobre tot, en els del Puig de la Misericòrdia datat a finals del segle VI o començaments del V aC, amb abundants troballes arqueològiques, que després convertiren els moros en una alqueria dependent del castell de Peníscola, anomenada Bynalaros o Beni-Al-Aros, i que amb el pas del temps cresqué fins arribar a l'actual casc urbà. El 1233 Jaume I (1208-1276)es va apropiar del territori, i el 1241 l'alqueria fou donada a Raimon d'Alo, Grinyó Ballester i a altres cinquanta pobladors per a la seua repoblació amb carta pobla, a fur de Saragossa, amb amplis privilegis. El 1294 passà, formant encara part del castell de Peníscola, a l'orde del Temple; posteriorment, el 1319, quan la ciutat ja estava fortificada, s'incorporà a l'orde de Montesa, formant comanda amb Benicarló. En 1359 arribà la independència municipal. Els dies més gloriosos del segle XV van ser els que la vila albergà el Parlament de Dins, durant el contenciós de Casp. Malgrat tot, aquest parlament havia estat precedit a Vinaròs pel de Fora, que tenia al seu cap la família Centelles, partidaris de Ferran d'Antequera (1380-1416). Finalment el 15 de desembre del 1411, es produeix a Vinaròs la reunió conjunta d'ambdós parlaments, que una vegada avinguts enviaren la representació valenciana a Tortosa i a Alcanyís, per a posteriorment anomenar els compromissaris que acudirien a Casp. Durant el segle XVI va ampliar el recinte emmurallat per defensar-se dels continus atacs dels pirates barbarescs, que no havien parat des del segle XIV, el més dur dels quals tingué lloc, i fou refusat pels vinarossencs, en 1545. La seua participació al costat de la Corona en les Germanies li va valdre, en 1540, el títol de vila. Per aquella època comptava ja amb un port, en el que destacaven les seues importants drassanes i ja es deixava sentir per múltiples representacions la possibilitat de convertir el port en eixida dels productes d'Aragó. En aquest sentit el 1608 se sol·licita a Felip III (1578-1621) el traçat d'una carretera que unira Saragossa amb Vinaròs. Escolano (1560-1619) diu del port de Vinaròs que fou triat com a lloc d'embarcament dels moriscs, el 1609, i que d'ell van eixir-ne més de 15.000. La guerra de Successió va portar problemes a la vila, però, tanmateix, és una època d'ampliació i embelliment Des del XVIII hi va començar una activitat portuària incessant amb càrrega i descàrrega de gèneres que es veuria incrementada amb la proliferació d'indústries i vinguda de comerciants, nacionals i estrangers. Prova d'aquesta activitat és la nova petició de la carretera amb Aragó, que no tindria la seua realització fins el segle següent. En el vuit-cents la prosperitat desbordà les muralles i obliga a la seua demolició, la qual cosa convertiria la ciutat en una vila oberta. Malgrat tot, a les primeries del segle XIX, els rigors de la guerra del Francès, l'afectarien; aquí seran derrotades les tropes espanyoles del general Bassecourt a mans de Suchet (1770-1826), que saquejaria la vila i el tresor de l'església (1810). Durant les guerres carlines se sofriren violents atacs, que obligaren a aixecar una nova muralla i que serien repel·lits per la població. Per aquests fets el 1.862 la reina Isabel II (1830-1904) li va concedir el títol de "Muy noble y leal villa". Divuit anys després abastaria la categoria de ciutat. L'economia d'aquells anys, basada fonamentalment en el comerç del vi amb destinació a Europa i colònies americanes veuria, amb l'arribada de la fil·loxera a principis del segle XX, la interrupció d'aquesta font de riquesa, ja que van arrasar la totalitat dels vinyets, els quals ja no s'hi tornarien a replantar, i foren substituïts per oliveres, garrofers i tarongers. Durant la contesa civil, Vinaròs fou lloc clau per a l'estratègia de l'exèrcit de Franco (1892-1975) que, el 15 d'abril del 1938, prenia la ciutat, arribava al Mediterrani, dividia la zona republicana en dues parts, i precipitava amb això el final de la guerra. Les dades demogràfiques de Vinaròs marquen un constant creixement: des dels, a penes, 600 veïns a finals del segle XVII als 2.000 de finals del XVIII, que en el segle XIX són ja 10.000, xifra en què s'aturarà en les primeres dècades del segle següent com a conseqüència de la crisi dels vinyets. L'auge demogràfic dels seixanta del passat segle a causa d'una forta demanda d'ocupació en les fàbriques i en la construcció atraurà a Vinaròs un gran nombre d'emigrants, la qual cosa suposarà un fort increment de la població.

Vinaròs ha estat des d'antic una potència econòmica gràcies a la situació estratègica del seu port el qual a hores d'ara només detecta activitat pesquera. L'agricultura ha deixat pas les últimes dècades a una florent indústria mobiliària i també d'altres manufactures. El comerç és un altre component important en l'economia vinarossenca gràcies a la seua condició de capital comarcal del Baix Maestrat.

Cavanilles (1745-1804) va definir Vinaròs com la ciutat ‘'major i la més bella vila d'aquesta part del Regne''. Encara avui trobarem façanes d'antics palaus i casalots pairals i carrerons estrets que ens transportaran a temps musulmans. Del seu patrimoni destacarem:

  • Església fortificada de l'Assumpció. Aixecada en el segle XVI amb una doble funció defensiva i religiosa. La planta és gòtica i la façana barroca.
  • Casa de la Vila. Edifici de 1784 i adaptat per als seus usos corporatius actuals.
  • Casa del Consell. Transició del XIV al XV.
  • Mercat Municipal. Modernista, de 1921.
  • Plaça de Bous. De 1891. Amb capacitat per a més de deu mil persones.
  • Casa Àngel Giner. El més destacat del molts edificis modernistes que trobem a la ciutat.
  • Convent de Sant Agustí. Dessacralitzat i convertides algunes de les seues dependències en Auditori Municipal i Museu Municipal.
  • Ermita de la Misericòrdia i de Sant Sebastià. Ja citada en documents de 1499.
  • Ermita de Sant Gregori. Segle XVIII
  • Ermita de Sant Roc. Segle XX. Probablement el primer temple construït a l'Estat espanyol amb les normes del Concili Vaticà II.
  • Pòsit de pescadors. També modernista.
  • Font de la Plaça de la Mera (apòcope d'albereda).
  • Molí de Noguera. Segle XII. Gòtic.
  • Sènia del tio Xano. Inadvertida entre els edificis moderns conserva però la seua efectivitat per al reg.
  • Torre del Moro. Antiga torre defensiva que es troba en estat de ruïna absoluta.
  • Torre de la Xirivilla. Torre guaita immersa en la línia defensiva costera. En mal estat de conservació.
  • Alguns trossos de la muralla noucentista.

Dues coses fan parlar de Vinaròs fora del poble: una gastronòmica: els seus envejables llagostins, i l'altra lúdica: les carnestoltes. El primer document que permet datar el naixement del Carnaval de Vinaròs es remunta a la celebració d’un ball de màscares en 1871. Durant la II República comença a abastar certa importància. Durant el franquisme és prohibit (com a la resta l’estat) però ressorgeix espontàniament a partir de 1983. En l’actualitat compta amb més de 30 comparses, el que el converteix en el més important del País Valencià i u dels millors de la costa mediterrània. Ha segut reconegut com Festa d’Interès Turístic Autonòmic per decret del 22 de febrer de 2007.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XERT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
484 m
82,50 km2
2.648
894
862
Xertolí/ina

La població es reparteix en dos nuclis: Anroig i Xert. El terme és muntanyós i té com a cims principals les moles de Xert, la Redona, la Moleta i la Murada, o Tormassal. Com a paratges dignes d'esment hi ha el Turmell, la font del Molinar, el Pinaret del Poliesportiu, la Font de l'Auvelló, la Font de la Molina i la Guilona, zona espeleològica.

A la Mola Murada, autèntica fortificació natural, hi ha les restes d'un gran poblat del Bronze. D'origen musulmà, formava part de la batlia de Cervera per la qual cosa pertanyé a l'orde de l'Hospital des del 1233, any de l'ocupació cristiana. En 1235 va rebre carta pobla del mestre de l'ordre. En 1319 passà a l'Orde de Montesa on romangué fins el segle XIX, fi dels senyorius. Durant l'època medieval hi havia el poblat de la Barcella, abandonat en 1609 a causa de l'expulsió morisca; en aqueixa època Xert tenia un lligallo propi per a l'organització de la ramaderia. El 1836 tingué lloc als seus voltants un fort combat entre liberals i carlins.

L'economia es basa essencialment en l'agricultura de secà i la ramaderia. A la Mola Murada s'han explotat mines de marbre roig.

Arreu del poble hi ha casalots dels segles XV al XVIII alguns dels quals estan sent objecte de restauració i estan donant un nou valor patrimonial al poble. Altres monuments dignes d'esment són:

  • Església Vella. De finals dels segle XIII actualment es troba en un procés de restauració.
  • Església de l'Assumpció. De finals del XIV
  • Palau dels comtes de Pestagua.
  • Ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella. Del s. XVI, restaurada en 1991.
  • Ermita de l'Esperança
  • Capella d'Anroig
  • Ajuntament Vell
  • Forn medieval.
  • Muralles. Molt poc és el que queda d'elles i, a més, es troba formant part de les vivendes actuals. Es pot observar el portal dels Porxes, de 1609
  • Retaules ceràmics de la Santíssima Trinitat, del s XVII; de Sant Marc, i de Sant Vicent i Sant Cristòfol, del s XVIII.
  • Torre d'En Molinar
  • Torre Sant Marc
  • Torre d'En Roig
  • Torre de Pepo
  • Safareigs
  • Font de l'Albí

Quant a ls gastronomia, a banda de bona carn, destacarem els rotllets de paella.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos