Paco González Ramírez ©

Actualitzada 05.03.12 12:54

EL CAMP DE TÚRIA

BENAGUASIL

També és coneguda com Beniguasil. Hi ha tres nuclis de població: Benaguasil, Vilanova i Vall del Túria. Es troba al marge dret del Túria en un territori totalment pla si llevem el tossal on s'ubica el tossal de Montiel.

La mostra més antiga de poblament la trobem en la Llometa de Figuetes, de l'Edat del Bronze. Fou fundada per la família musulmana Al-Wazir, durant l'època àrab va comptar amb castell i muralla. Els moros van rompre el terreny amb la xarxa de sèquies per aprofitar les aigües del Túria. El 1238 va ser conquistada per Jaume I (1208-1276) qui va donar-la a Roderic (o Ferran, segons altres fonts) Díaz, qui va aplicar-li el fur d'Aragó. Després passà a Artal de Luna, qui va conservar-la fins que va passar a Maria, la dona de Martí l'Humà (1356-1410). El rei va donar-la en garantia d'un préstec als jurats de València els quals tingueren la seua jurisdicció i el seu govern. Després va pertànyer al duc de Sogorb i per últim al de Medinaceli. Quan el 1525 Carles I (1500-1558) ordena que es bategen tots els moros del Regne, els de Benaguasil, juntament als d'altres poblacions, s'alçaren en armes i es concentraren en aquesta ciutat, i es van retre a les cinc setmanes a les tropes reials, i se'ls va condemnar a pagar 12.000 ducats. El 6 de març del 1611 es va fer una donació de poders a Alonso Yáñez Dávila per a que establisca nous pobladors, deixant-li poder per a estipular censos, repertoris i particions de fruits; per l'agost d'eixe any s'hi establiren els nous pobladors en règim d'emfiteusi, basats en els furs valencians per la despoblació patida arran de l'expulsió dels moriscos, perquè el 1609 comptava amb 387 famílies, el 1646 només en quedaven 115 (uns 500 habitants). El 1614 degut a que se'n van alguns pobladors i resten terres sens establir, Enric Ramon Folch, duc de Cardona i Sogorb, anomenà nou procurador, Antoni Manel Castro, per a aquests establiments. En les Corts valencianes de Felip IV (1606-1665) del 1626 l 'església parroquial demana l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 1.000 lliures i demana que les rendes de la baronia destinades al pagament dels censals dels préstecs del rei Martí, apropiades pel duc de Sogorb, siguen restituïdes a dit pagament. Durant les Germanies els beniguasilers van unir-se majoritàriament a la revolta. Durant la postguerra Benaguasil roman pràcticament despoblada per l'emigració cap a França, Alemany i Suïssa.

Pels anys seixanta del segle passat, s'hi estableix una indústria tèxtil que dóna vitalitat al sector; també la construcció assoleix certa importància. Actualment, a banda de l'agricultura, l'economia es basa en la petita empresa familiar que abasta els diferents sectors de producció.

Quant al seu patrimoni:

• Església de l'Assumpció de nostra senyora. S XVIII
• Ermita de la mare de Déu del Pilar.
• Monestir de Gratia Dei.
• Santuari de la mare de Déu de Montiel.
• La Partida de la Fenosa, antic pas viari que comunicava Benaguasil amb Pedralba. Rehabilitada i convertida en zona d'esbargiment.
• La Partida de la Pea, on es conserven les restes d'una antiga posada.
• Els típics “catxirulos”, construccions rurals que en el passat estaven lligats a la ramaderia i a l'agricultura de secà.
• Restes dels masos típics, del s XVIII, del Camp de Túria. Molt abandonats.

Més informació en la xarxa:

BENISSANÓ

Al reduït terme tan sols hi ha, com a paratge digne d'esment, la font de la Salut, de molta anomenada per la seua eficàcia en la cura de la icterícia.

La població és una de les que creixen en època àrab al voltant d'un castellet àrab aixecat sobre l'alqueria de Benixanut. En el Llibre de Repartiment se cita una donació en 1239 a un tal Martinus Petri de Benasto; en 1249 l'alqueria de Benizano és donada a Pere Íñiguez de Diacastello, procurador de l'infant en Sanxo; el 19 de febrer del 1277 el rei Pere III (1240-1285) va donar a Joan de Pròxita la torres i llogaret de Benissanó; en 1291, Jaume I (1208-1276) confirma a Pere Íñiguez de Diacastello el senyoriu amb dret als crèdits de tots els veïns i jurisdicció pròpia; el 1403 el rei Martí I (1356-1410) va establir-hi alguns soldats sota règim feudal al seu castell i població. Durant els segles XIV i XV va dependre de Llíria, la qual cosa va fer que ambdues poblacions mantingueren litigis que, en 1408 –crema de Benissanó per part dels de Llíria--; 1520 –atac dels agermanats de Llíria-- i 1576, acabaren en conflictes armats. Després de passar per diversos senyors en 1477 és comprat per la família Vilarrasa de Cavanilles, entre els membres de la qual hi ha governadors i virreis de València; en desembre d'aqueix any el rei Joan de Navarra, concedeix a en Lluís de Cavanilles la jurisdicció del lloc. En aquest segle s'aixeca el castell, on estigué presoner el rei Francesc I de França, darrere la seua derrota a Pavia el 1525. En 1519 Carles I (1611-1700) atorga el permís per construir-hi torres i muralles; en 1526 van sollevar-se els moriscs que hi havia que eren majoria en la població; en 1547 obté parròquia pròpia. L'expulsió dels moriscs causa una greu baixada demogràfica i econòmica que es va intentat pal·liar establint-hi cristians vells de les poblacions veïnes; en 1647 la pesta va causar nous estralls en el nombre d'habitants; en 1707, rere la desfeta d'Almansa, Felip V (1683-1746) va crear el ducat de Llíria en què va romandre inclòs Benissanó;en 1811, les Corts de Cadis aboleixen els senyorius, entre ells el de Benissanó; en 1813 els francesos van evacuar la població. El segle XVIII és de creixement econòmic i demogràfic. A mitjan XIX l la propietat passa als Escrivà de Romaní, marquesos de Monistrol i comtes de Sàstago. En el XX, llevat de les emigracions cap a València i França de les primeres dècades, la població va en augment.

Parlarem tot seguit del patrimoni benissaner:

• El castell. Es un dels millor conservats del País Valencià. En 1987 va ser adquirit per Vidal Valle que, en 1996, li ho va vendre a l'ajuntament.
• Les muralles. Formaven part d'un recinte circular anterior a la construcció del castell i també observen un bon estat de conservació
• Església dels sants Reis. L'original, d'estil gòtic, s'aixecà en la segona meitat del XV sobre la mesquita àrab. Fou derruïda en 1992 i en el seu lloc es va bastir l'actual que conserva diverses obres d'art.

El plat per antonomàsia és la paella, però també s'hi guisen altres arrossos com ara la paella de bacallà, l'arròs al forn, a banda, etc. Fora de l'arròs cal esmentar l'esgarrat, les carns i els embotits. Hi ha una bona representació de la rebosteria com ara els pastissets de ponsil o moniato, els rotllets d'aiguardent, els congrets o la coca en llanda, entre d'altres.

Més informació en la xarxa:

BÉTERA

Hi ha els nuclis de població de Bétera, El Baró, La Malla, Les Mallaetes, La Masia Arnal , Providència i Mas Camarena. Situat al vessant sud de la Serra Calderona.

La primera notícia de pobladors la dóna una espasa de bronze protoetrusca del segle VIII aC, dels romans s'han trobat unes restes de ceràmica en la cova de la Llovatera i en la sèquia del Diable. L'origen de la població, del castell i de la muralla són musulmans, a l'igual que la torre Bufilla, que pot ser formaria part d'alguna alqueria desapareguda. Quan en Jaume I (1208-1276) va retre la població els moros imposaren la condició que es respectara la seua religió i els seus béns; des d'aqueix moment va romandre adscrita a l'orde de Calatrava que la va convertir en comanda amb l'afegiment d'altres poblacions; el 1329 Raimon de Rocafull Boïl vinculà la baronia de Bétera que posteriorment passaria als marquesos de Dos Aigües; el 1348 l'ocupen les forces unionistes; Pere el Cerimoniós (1319-1387), en 1364, manà destruir la muralla i el castell, que després van ser reconstruïts; en 1426 la família Boïl compra a l'orde de Calatrava alguns dels drets; en 1437 aquesta mateixa família rep la donació a perpetuïtat tots els drets d'imperi i jurisdicció criminal, adquirint llavors el domini útil, però deixant en mans de l'orde el directe major; l'expulsió morisca hi deixà 33 famílies; el 6 d'agost de 1610 s'atorga carta pobla; durant la guerra de Successió fou atacada per los tropes borbòniques del comte de les Torres; en 1780 la demografia s'havia recuperat de l'expulsió dels moriscs i s'hi comptabilitzen ja 1.800 habitants; en la guerra de la Independència fou escenari de l'atac de les tropes de Suchet (1770-1826) a les ordres d'O'Donell (1809-1867); també en les guerres carlistes fou testimoni d'enfrontaments; en 1878 se li concedí a Pasqual Dasí Puigmoltó, marqués de Dos Aigües, el títol de vescomte de Bétera.

El sector econòmic més important és l'agricultura, fonamentalment el taronger, tot i que el secà, olivera, ametler i garrofera, també té la seua importància. La indústria està representada pel sector de la fusta, la transformació de productes metàl·lics i la relativa a la manufactura de la taronja.

Patrimonialment compta amb:

• El castell. Ha estat restaurat però sens respectar el seu aspecte i utilitzant materials que el desfiguren.
• Restes de la muralla.
• La torre Bofilla. En ruïna parcial, necessita algun tipus d'intervenció.
• Calvari
• Església de la Puríssima, del segle XVIII.
• El Carme
• La Mare de Déu dels Desemparats.

El 15 d'agost s'hi celebra la festa de les Alfàbegues.

L'arròs és la base de la cuina: la paella, arròs a banda, amb fesols i naps. En salses destaca el "all i vaig oldre". Ensalades i bullits acompanyen els torrats, gaspatxos, formatges, pernils i embotits. Quant a les llepolies: les orelletes, els confits, els bunyols i l'orxata de xufa. És típica la mona de Pasqua amb la llonganissa, particularment elaborada i curada per a les dates de Pasqua.

Més informació en la xarxa:

CASINOS

Casinos naix com a poble a mitjan segle XVIII, fins aleshores no era més que un grup de masies disseminades per la zona coneguda com Camp de Llíria. La causa del sorgiment d'un casc urbà fou el descobriment per part del rector de Llíria, Joan Murgui, d'un brollador d'aigua i la consegüent construcció d'un pou. Va obtenir parròquia el 1778. El poble, en un principi, no tenia terme municipal però, ja en el segle XIX, la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) va afectar diverses finques rústiques pertanyents al clericat la qual cosa va encetar una renovació agrícola que va estimular l'augment demogràfic dels pobles de la comarca. El 1841 es va constituir com a municipi independent de Llíria. Durant la contesa de 1936-1939 s'hi establiren diverses col·lectivitats de la CNT.

L'economia es basa en l'agricultura de secà, sobre tot ametler i vinya, i els productes que se'n deriven: peladelles, torrons i vins.

L'únic monument ressenyable és l'ermita de sant Roc aixecada entre 1885-1892.

Més informació en la xarxa:

GÀTOVA

El terme municipal s'estén per la serra Calderona i és muntanyós i esquerp; presenta com a màximes altures les Penyes Altes (825m), la Piezarroya (841 m), el Gorgo (907 m), cim més alt de la serra; el Cim de l'Àguila (878 m), entre altres; aquí naix el barranc de Carraixet i també solquen el terreny els de Chirivilla , Piñel i Sacañé ; hi ha brolladors i fonts, alguns d'ells amb aigües mineromedicinals, com ara Tormo, los Cinglos, Iranzo, Alameda, Rebollo i moltes més; les coves de Chirivilla i Sacañé, que han estat utilitzades en algun moment com a refugi pel ramat; la vegetació està representada pels surers, pins, arboços i molts més arbres mediterranis. Tot plegat dóna als senderistes i als ciclistes grans oportunitats de practicar els seus esports, ja que hi ha un bon nombre de senders de llarg (GR10) i p etit recorregut on “perdre's”.

Les restes més antigues de poblament que s'hi coneixen al terme es troben a Marmalé de Abajo i són de l'Edat del Bronze; dels ibers també s'han trobat deixalles en el castell de Torrejón, La Mina i Puntalicos Blancos; l'origen de l'actual població és l'alqueria musulmana anomenada Catava; que significa “cata” i que podria fer referència a la tasta del raïm ja que hi havia gran quantitat de vinyets en època romana; Jaume I (1208-1276), després de la conquesta, va donar-la, segons que consta al Llibre de Repartiment, el 1238 a Pere Sanxo de Maragmon; en 1259 pertanyia al senyoriu del comte d'Olocau, que posteriorment (16 de febrer de 1650), sota la família Sanç de Vilaragut i de Castellví, seria integrat en el marquesat de Llaneras , com a lloc de moriscs pertanyia a la fillola de Sogorb i, rere l'expulsió, va ser repoblat amb vint-i-una famílies aragoneses. En la partició provincial de 1833 romangué adscrit a la de Castelló, però el 1995 a petició de la població el poble va passar de la comarca de l'Alt Palància a la del Camp de Túria, i com a conseqüència d'això, és l'únic poble (junt a Marines) de la comarca que parla castellà-aragonés.

L'agricultura, sobre tot la de secà, ametlers i oliveres i una mica de regadiu, hortalisses i fruiters, ha estat la base de l'economia local, actualment, però, el municipi s'encara més al turisme aprofitant els seus recursos paisatgístics .

Patrimoni:

• Església de Nostra senyora dels Àngels. De 1723 amb campanar de 1794, fou restaurada en 1991.
• Molins de La Ceja i Cachumbito . Fora de servei des del segle XIX però restaurats i utilitzats com a miradors.
• Torre de Torrejón . Musulmana, aixecada sobre les restes iberes. Totalment arruïnada.
• Aqüeducte de Piñel . Segons uns romà, segons altres moro.
• El Pont. Construït a les primeries del segle passat, no té gran valor arquitectònic però resulta una espectacular obra civil.

Els rovellons , els espàrrecs, els caragols, els embotits artesanals, bon oli d'oliva, la mel, és a dir, els productes de la terra configuren una oferta gastronòmica de què destaca la paella de conill, diverses coques i olles i dolços de gran qualitat per rematar l'àpat, cosa que també podrem fer amb les cireres, les peres, les bresquilles o les nespres que s'hi conreen.

Més informació en la xarxa:

L'ELIANA

En la colonització romana fou una de les poblacions més importants del País, i segons una llegenda va ser Helia , filla d'un cònsol qui va donar-la nom, però Almela i Vives vol que siga el topònim llatí Helios (sol) qui el batege com a “lloc solejat”. La vall fou envaïda pels àrabs i reconquistada per Jaume I (1208-1276) el 28 de setembre del 1238; en 1594 comença una certa activitat pobladora quan els carmelites calçats, instauraren una granja en terrenys comprats pel prior Miquel de Carranza a Jaume Cherta amb la intenció d'establir-hi una casa de descans per als religiosos; amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) les terres foren adquirides pel marquès de Casas Ramos , que va incrementar les cases de conreu que constituirien el primer nucli de població; en 1936, durant la II República , va fruir durant tres mesos d'autogovern municipal; en 1958 es produeix la segregació del terme de L'Eliana del de La Pobla de Vallbona i el 23 de febrer de 1959 es constitueix el primer ajuntament independent.

La benignitat del clima i la proximitat a València han fet de L'Eliana el poble ideal per establir-hi la segona residència, ha creat gran nombre d'urbanitzacions i ha disparat la població.

El mateix fenomen que ha transformat la superfície i la demografia locals ha canviat l'economia local; L'Eliana actualment viu gairebé exclusivament del sector serveis: constructores, immobiliàries, grans superfícies comercials, etc.

Quant al patrimoni hi ha diverses masies com ara la del Canonge , la Torre de Baba o la Torre del Virrei i l'església del nostra senyora del Carme, neoclàssica, de 1894.

Si hi ha un tret característic de L'Eliana és la gran activitat esportiva de què fa gala amb la celebració tots els estius dels Jocs Esportius de L'Eliana que ultrapassen àmpliament les trenta edicions gaudeixen de justa anomenada arreu de les comarques i poblacions properes.. Demés fins fa poc de temps ha segut seu d'un dels millors clubs de la història del baló a mà femení. Cal dir també que elianera és Conxa Montaner (1981), una de les millors saltadores de longitud del panorama internacional.

Més informació en la xarxa:

LA POBLA DE VALLBONA

Topònim compost de “vall” i “bona”, d'obvi significat. A banda del poble hi ha els nuclis de població de Casablanca, La Conarda, Gallipont, Pla dels Aljubs i Rascanya

Al terme s'han trobat làpides i restes d'un aqüeducte romà; posteriorment fou assentament musulmà fons que en 1229 va ser ocupat pels cristians com a caseriu de Benaguasil on vingueren a viure els cristians que no volien barrejar-se amb els moros de Benaguasil; el primer senyor fou Roderic Diaz , posteriorment va heretar-lo sa filla, Sanxa Fernández, casada amb Jaume Pérez, fill de Jaume I (1208-1276); en el segle XIV s'hi va construir la muralla, demolida en el XIX i de la qual no romanen restes; el 20 de maig de 1382 se li atorga carta de població; Martí I l'Humà (1356-1410) va constituir La Pobla com vila privilegiada a Furs d'Aragó; com a conseqüència del Compromís de Casp va ser anomenat senyor de la baronia de La Pobla el fill bord de Martí I, Fadric de Lluna; en 1430 rere la rebel·lió i mort d'en Fadric, Alfons el Magnànim (1380-1458), dóna el lloc a perpetuïtat al seu germà, l'Infant Enric; la població morisca va introduir el conreu de l'arròs i va estendre el seu cultiu; tot i que les febres endèmiques, provocades per les aigües estanyades dels arrossers, minvaven la seva població a partir de finals del segle XVIII experimentà un progressiu creixement paral·lel a l'abandó de dit conreu.

Gran part de la superfície municipal està dedicada a l'agricultura. En les darreres dècades s'ha produït un creixement desordenat degut a la proliferació d'urbanitzacions i construccions, moltes d'elles irregulars, propiciat pel fet que molts valencians del Cap i Casal han triat La Pobla per establir-hi la segona o, cada vegada més, la primera residència. La indústria no abasta major importància en l'economia local. Però sí el sector serveis, recolzat en el creixement demogràfic de què hem parlat.

Patrimoni:

• Església de Sant Jaume. Segle XVIII.
• Ermita de Sant Sebastià. Destruïda durant la guerra d'Independència i reedificada anys després.
• Ermita de Mas de Tous.
• Ermita de Sant Josep i Trinitat de Las Ventas. 1947-1957.

Més informació en la xarxa:

LLÍRIA

Més informació en la xarxa:

LORIGUILLA

El terme compta amb llocs tan agradables com la font de la Soledat o l'ermita homònima.

Poblament àrab que fou ocupat per Jaume I (1208-1276) qui va incloure-la en el vescomtat de Xelva; el seu primer senyor fou Pere Fernàndez d'Azagra, en 1254 el senyoriu passà a son fill Àlvar Pérez d'Azagra i més endavant a la segona filla d'aquest Elfa Àlvarez, casada amb Jaume de Xèrica qui va repoblar-la amb cristians el 1369; en el moment de l'expulsió morisca comptava amb 110 focs i restà pràcticament despoblada; els seus diferents senyors foren els Vilanova i els ducs de Villahermosa ; fins el XVIII pertangué a Domenyo; fou zona d'activitat carlista; en 1959 hom va decidir el seu trasllat a un terreny entre els termes de Riba-roja de Túria i Xest ja que en el seu terme s'havia decidit construir un pantà; el trasllat es feu efectiu en 1968 i en 1975 es va segregar definitivament de Riba-roja de Túria i tornà a tenir municipi propi.

Del patrimoni també podem esmentar l'ermita del Pla de Nadal o l 'església de sant Joan Baptista.

Més informació en la xarxa:

MARINES

Tradicionalment degut al seu tradicional emplaçament ha parlat castellà-aragonés. Els mariners es reparteixen als nuclis de població de Marines i Colònia La Marinense.

El terme municipal s'enclava al bell cor de la Calderona, la seua orografia és prou esquerpa si bé no hi ha altures importants, quant a la hidrografia està solcat pels barrancs de Carraixet i Piedralbilla; hi ha nombroses fonts, la més popular de les quals és la del Rincón, amb propietats minero-medicinals.

El topònim deriva del llatí Marna “terra calcària i argilosa”; els àrabs la convertiren en Marinas i així apareix en el Llibre de Repartiment de 1238; no hi ha moltes troballes arqueològiques però sí constància de que els romans explotaren les seues pedreres com ho testimonia El Molar, restes d'una d'elles; rere l'ocupació cristiana fou entregada a Pere Sánchez de Maraynón en el qual llinatge roman, formant part de la baronia d'Olocau, fins 1359 en què Pere IV (1319-1387), confisca la baronia a Guillén Sánchez de Maraynón i Castellví i la dóna a l'almirall Mateu Mercer, empressonat i mort pels castellans durant la guerra dels Dos Peres, moment en què és heredat per sa filla Joana de Mercer i Sentlier que ho aporta com a dot al seu matrimoni amb Antoni de Vilaragut i Visconti en la qual família roman fins 1811 en què, quan era senyor de la baronia Joan Sanz de Vilaragut, s'aboleixen els senyorius; en 1535 es va separar d'Olocau per a erigir-se en rectoria de moriscs fins el 1609 i posteriorment en parròquia; ja en el segle XX, les inundacions del Túria de 1957 l'obligaren a traslladar-se des del seu històric emplaçament en la comarca dels Serrans fins l'actual. Al seu nou emplaçament –i en traslladar-se també veïns de Domenyo–, quintuplica la seua població: 2.663 habitants, el 1981, encara que posteriorment baixa fins als 1.464 de 2.004; amb el pas del temps els veïns han anat restaurant les cases del poble vell i tornant-hi de manera que, especialment en estiu, es troba prou concorregut.

Els conreus són majoritàriament de secà, àdhuc que també s'hi cultiven hortalisses.

Patrimoni:

• Torre de l'Olla. En l'antiga aldea, abans alqueria àrab, del mateix nom, que conserva la seua fesomia morisca. Es tracta de la torre de defensa de l'alqueria. Després d'haver-hi sofert diverses modificacions i rehabilitacions, avui es troba en estat mig ruïnós.
• Església del Crist del Perdó, de Marines Vell.

Quant als menjars típics: ollica de cardos ; borregos , coca de cigrons, olla de col, coca de figues, figues.

Més informació en la xarxa:

NÀQUERA

El terme s'integra en el parc natural de la Calderona, farcit de camins i senders on gaudir dels diferents paratges que ens ofereix la serra; com a mostra citarem: la cova dels Estudiants, el monumental pi del Salt, la font de l'Oro o les pedreres del Salt.

Els jaciments dels Trencalls, el del Montaspre, o el del Puntal del Moros demostren vida des del Paleolític i els de les Vinyes ens parla del pas dels romans i del possible origen romà de Nàquera; d'època àrab ben poca cosa se sap i tampoc no s'han trobat gaires records; el que si sap es que hi estigueren, els moros, i que desprès de la conquesta cristiana Nàquera es convertí en baronia; el 18 d'abril de 1237 Jaume I (1208-1276) li la concedeix a Egidio d'Atrosillo; desprès, per matrimoni amb la filla d'aquest, Mallada d'Atrosillo, recau en mans de Gil Martínez d'Enteza, l'any 1414 passa a mans de la família Catlar, qui va mantenir en el seu poder el senyoriu fins l'any 1446, en què passa, per compra a Joan Roig de Corella, en el qual llinatge roman fins 1574 en què a la mort de Margarida Roig de Corella sense descendència, Anna Pardo de la Casta es converteix en la nova senyora i degut al seu casament amb Francesc Figuerola Claramunt resta inclosa en les propietats d'aquesta família; durant tot aquest temps la població continua sent integrament àrab per la qual cosa el 1609 la despoblació és total; després de l'expulsió morisca, els nous pobladors (no més de 15 caps de família) reberen del baró carta de població, datada el 1609 i redactada a fur de València, atorgava al senyor amplis poders jurisdiccionals, així com la propietat feudal de la baronia i regulava mitjançant l'emfiteusi les relacions amb els nous vassalls; en 1757 per mort del senyor vigent, José Figuerola i Blanes, entra en el marquesat de Boïl; el 1835 els veïns deixaren de pagar les prestacions feudals i d'acatar els monopolis senyorials, la qual cosa va donar origen a un plet que no culminaria fins 1908, amb la signatura d'un acord entre les parts , segons el qual, els emfiteutes de Nàquera consolidaven llurs propietats a canvi d'abonar al marquès 6.217 pessetes; s'hi registra una activa participació en les guerres d'Independència i carlistes; el segle XVIII es construeix el boalar, el XIX l'economia continua basant-se en l'agricultura de secà i també es detecta activitat industrial al voltant de les pedreres de marbre, pedra roja i algeps; durant la II República part del govern republicà s'hi va instal·lar –d'aquí l'existència de restes d'arquitectura militar; l'empenta demogràfica i econòmica comença a partir dels cinquantes d'aqueix segle en què arriba el regadiu i en què Nàquera es converteix en lloc d'estiueig i de segona residència amb ràpida proliferació de xalets i urbanitzacions.

L'activitat urbanitzadora de què hem parlat ha convertit una economia bàsicament agrícola en una basada en el sector serveis.

Arquitectònicament esmentarem l'església de la Mare de Déu de l'Encarnació, de 1757 d'estil academicista i l'ermita de sant Francesc, neogòtica, de 1922. A les acaballes de 2006 se ha sabut que existeix un pla per recuperar i convertir en un espai interpretatiu de la història la xarxa de trinxeres de la guerra 1936-1939 que encara poden trobar-se al terme.

Més informació en la xarxa:

OLOCAU DE CARRAIXET

El topònim oficial és Olocau, però l'afegit “de Carraixet” s'hi utilitza per diferenciar-lo d'Olocau del Rei, a la comarca dels Ports. El topònim Olocau provindria del mot àrab Olquba o al - Uqab , “castell de l'àguila” o “penya gran”.

Hi ha evidències de pobladors des del Neolític (cova sepulcral de la Penyeta Roja ); del Bronze hi ha els poblats de Portitxol, Puntal de Pere i Puntal Blanc; és interessant la cova del Cavall, jaciment de restes arqueològiques, que va albergar un santuari pagà, on es retia culte a un cavall de pedra, i que, com assolia certa importància, hagué de ser prohibit pel papa valencià, Calixte III (1378-1458); dels ibers s'ha trobat i restaurat totalment la fortalesa del Puntal dels Llops; romans són l'Arquet (resta d'un aqüeducte), les romanalles de vil·les a les partides de Pitxiri, El Caçó, Darrere la Sella i els forns de ceràmica de la Pedra Grossa ; els musulmans, però, foren els fundadors d'un castell en què el rei moro Al Qadir guardava el seu tresor i que fou ocupat pel Cid (aprox.1043-1099) en 1092; apareix citat en 1237 en el Llibre de Repartiment, que donava les alqueries àrabs a cavallers cristians; el 1286 el rei Alfons el Liberal (1265-1291) va donar-lo al seu secretari Raimon Escorna , en 1355 el senyoriu passa a l'almirall Mateu Mercer del qual passà, en 1368 per compra, a Antoni de Vilaragut Visconti ; Pere el Cerimoniós (1319-1387) l'elevaria a comtat d'Olocau el 1369 i va confirmar-lo Joan I (1358-1390) el 1388; lloc de moriscs, de la fillola de Sogorb, comptava el 1602 amb 30 focs; l'expulsió de 1609 delmà la població obligant al baró vigent, Alons de Vilaragut i Pardo de la Casta , a donar, en 1611, nova carta pobla a vint-i-sis famílies de cristians vells; Felip IV 1606-1665), el 18 de febrer de 1628, eleva la baronia a comtat i nomena com a primer comte a Alons de Vilaragut i Sanz ; en 1649 el comtat passa a mans de Miquel Alons de Fenollet i Sanç de Vilaragut ; una epidèmia va delmar la seva població, en el segle XVIII, de la qual es va reposar gràcies a l'ajuda dels monjos de Portaceli; en 1865 Pasqual de Fenollet , Crespí de Valldaura i el municipi de la vila pacten la redempció del senyoriu amb la qual cosa acaba el domini feudal; el segle XX es caracteritza per una forta emigració, principalment cap al Principat, que pareix aturar-se des de fa dues dècades mercès a l'influx del turisme rural i de temporada empentat per la proximitat a València ciutat.

L'economia descansa sobre el cultiu del taronger i l'explotació turística dels recursos naturals que són força atractius.

Patrimoni:

• Castell d'Ali Maimo o del Reial. Musulmà, malgrat l'estat de ruïna general es pot observar part de les seues estructures.
• El Castell. Mot amb què es coneix el conjunt que formen el palau dels comtes d'Olocau i la Torre de Pardines, del segle XIII, encara que alguns l'atribueixen orígens romans i que es troba en estat de ruïna. Rera diverses viccisituds és propietat municipal des del 25 de novembre de 1998.
• Font del Frare. Recentment s'ha celebrat els seu bicentenari.

L'arròs amb fesols i bledes, l'olla de col i una excel·lent i variada rebosteria componen els trets més característics de la gastronomia olocauïna.

Més informació en la xarxa:

RIBA-ROJA DE TÚRIA

El terme municipal s'estén al llarg de la ribera del Túria, que aquí comença a extingir-se per a cedir les seues aigües a la, cada vegada més, anecdòtica Horta de València. Hi ha els nuclis de població de Riba-roja, Mont Alcedo i Ventas del Poyo .

Hi ha diversos jaciments del Bronze i ibers; dels romans, que l'anomenaren Ribarubea (ribera roja), s'han trobat diverses villae i les ruïnes d'una ciutat coneguda com València la Vella; el Pla de Nadal dóna important testimoni del domini visigot; els moros, que la batejaren Beni-panoha, deixaren el casc urbà, la torre i el castell; Jaume I (1208-1276), el 30 de juny del 1269, va obtenir del bisbe de Saragossa el castell i la vila a canvi d'altres possessions a l'Aragó; en el Llibre de Repartiment apareix citada com Ribaroga; el 1348 els unionistes s'apoderaren de la població i ajusticiaren els jurats i el batlle; el 1382 el senyoriu pertanyia a Pere de Centelles i sa esposa Raimunda de Riusech; el 1562 era de Gabriel de Roxes; posteriorment fou del marquès de Guadalest, qui atorgà carta de població, el 7 d'agost del 1611, per a 41 nous pobladors, reservant-se per a ell la màxima jurisdicció, i el poder d'anomenar els oficials municipals; oferia terres i cases, i a canvi els vassalls li donaven la cinquena part de la fruita, la setena de l'arròs, la novena dels fruits del secà i altres tributs; també va pertànyer al marquès de Càceres i al comte de Revillagigedo fins l'abolició dels senyorius; en el segle XVIII, a causa del conreu de l'arròs, va patir febres terçanes i es va restringir el seu conreu a les terres contigües al riu; durant la guerra d'Independència hi hagué una guerrilla que va causar força maldecaps als francesos; a les primeries del segle XIX produïa blat, vi, oli, seda, garrofes i fesols, hi havia un algepsar, quatre molins fariners i vuit almàsseres per a oli, i també s'hi fabricaven teules; el 13 d'abril de 1897 es va concloure el compromís de cessió o venda de les terres que hi posseïa Àlvar Gonçal Joan d'Armada Fernández de Córdoba Valdés i Guemes, sisè comte de Revillagigedo, a favor dels regants del poble; en 1943 RENFE tingué la gosadia de denominar-lo Ribarroja de las Cuevas per diferenciar-lo d'altres pobles de l'estat amb el mateix topònim però la fulminant reacció popular acabà amb l'atreviment de l'empresa ferroviària; en els últims temps s'ha vist en l'ull de l'huracà de la corrupció urbanística per la proliferació de PAI que han convertit el terme en un continu d'urbanitzacions i especialment pel conegut Pla Portxinos, macro operació especulativa promoguda pel València, CF amb la connivència de l'Ajuntament.

Tot plegat fa que l'economia, tradicionalment agrícola, amb secà i reguiu es volque cada vegada més als sectors de la construcció i serveis.

El nucli urbà manté la flaire medieval dels seus fundadors musulmans. El patrimoni riba-roger ens presenta:

• El Castell. Habitat fins el 1897, ha passat des de llavors per un procés de degradació (va ser, fins i tot, magatzem agrícola) A hores d'ara es troba pràcticament desaparegut, a l'igual que les muralles, integrat en els edificis més antics del poble.
• Església de l'Assumpció de nostra Senyora. 1791-1797. Estil neoclàssic. Molt maltractat en 1936-1939, ha estat ben bé restaurat recentment.
• Ajuntament. Obra de l'arquitecte Rieta (1897-1982) aixecada entre 1925 i 1927 en estil classicista.
• Convent de Sant Gregori. 1896, èstil neogòtic.
• Pont Vell. D'origen romà.
• La Cisterna . Construïda en 1762, es va mantenir en ús fins 1940. Serà Museu Arqueològic.
• Molí del Comte. Un dels millors conservats del País.
• 3 aqüeductes romans, dels que el més conegut és el dels Arquets.
• Ruïnes de València la Vella, de què ja hem parlat.
• Pla de Nadal. També esmentat més amunt.
• Caserius i masos arreu del terme.

L'orxata i els sequillos constitueixen dos dels productes gastronòmics més coneguts de Riba-roja.

En l'apartat esportiu cal esmentar la Mitja Marató Internacional que se celebra des de fa més d'una dècada en el més de febrer i que ja s'ha consolidat com la més important del País i una de les més reconegudes de l'estat.

Més informació en la xarxa:

SERRA

El relleu del terme és molt esquerp al estar totalment dintre de la Calderona; hi destaquen els cims del Rebalsadors i l'alt del Pi, el barranc de Portaceli i nombroses fonts i miradors. També citada com Serra de Portaceli compta amb tres nuclis de població: Serra, Portaceli i Torre de Portaceli.

Hi ha jaciments eneolítics (Puntal del Sapo, La Torreta i Torre Umbria); del Bronze (Salt del Riu) i ibers (Les Eretes del Riu i la Cova Soterranya ); té el seu origen en un castell musulmà que abastà força importància com ho demostra que en 1084 va servir d'alberg al capità del Cid (1043-1099), Alvar Fànyes i al rei moro Yahia, pretendent al tron de València; també en la Historia Roderici es fa referència al lloc com plaça conquistada pel mercenari castellà al mateix temps que Olocau de Carraixet; Jaume I (1208-1276) va conquistar-lo, i va cedir les terres, el 1238, a Berenguer Burguet i d'altres cavallers; com a cap de la baronia homònima el castell i el lloc van pertànyer als Boïl, senyors de Nàquera, als marquesos de Cerdanyola i últimament als ducs de Montellano; lloc de moriscs (80 focs el 1609, juntament amb Ria) de la fillola de Sogorb, rere la seua expulsió va veure reduir la seua població a una quarta part; la població es va duplicar durant el segle XIX.

A falta de cap activitat industrial l'economia es basa en l'agricultura de secà, una mica de ramat llaner i els beneficis que es deriven de ser un lloc d'estiueig molt proper a Sagunt i a València.

Del seu patrimoni destaca la cartoixa de Portaceli, fundada el 5 de setembre de 1272 pel bisbe Albalat en terres de la vall de Lullén; era la tercera de l'orde de Sant Bru que es fundava a la península i amb el temps una de les més importants, car per ella passaren reis, papes, cardenals, militars; Bonifaci Ferrer (1350-1417) va ser prior de la cartoixa i arribà a superior de l'orde; el 1835 amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853), fou exclaustrada i subhastada. Després de ser destinada a diferents usos la Diputació Provincial va comprar-la el 1943 i tornaren a ocupar-la els cartoixans. L'església és d'estil neoclàssic, per bé que el seu origen fou gòtic. El conjunt arquitectònic conté, a més quatre claustres; un aqüeducte (avui en desús) que portava aigua de la Font de la Mina.

També esmentarem:

• Castell. Actualment en ruïnes malgrat la qual cosa els pocs elements que hi sobreviuen deixen palesa la seua importància.
• Torre de la Casa Palau. Molt deteriorada i modificada per les successives intervencions.
• Torre de l'Ermita, o del Calvari. Torre guaita d'origen àrab. Conserva part del cos central però el seu estat és de ruïna.
• Torre de Satarenya, o de Nàquera. Actualment en estat de ruïna tal que passa desapercebuda oculta per la vegetació.
• Torre de Ria. Igualment molt deteriorada i gairebé desapareguda per la vegetació. Per l'any 2002 fou objecte mobilitzacions dels veïns per l'acció urbanística que s'hi va desenvolupar al seu entorn.
• Església de Nostra Senyora dels Àngels. Barroca, de 1705.
• Església de Sant Josep.
• Sanatori del Dr. Moliner. Emplaçat molt a prop de la cartoixa pel seu ideal clima per a la curació de la tuberculosi i que actualment alberga també malalts de la SIDA.

Més informació en la xarxa:

VILAMARXANT

El terme compta amb un relleu molt accidentat solcat pel Túria i amb Les Rodanes que és l'elevació més important del terme, on poden trobar-se fins 11 coves i avencs i que va ser declarat Paratge Natural pel Govern Valencià el 8 de febrer de 2002.

Hi destaquen les restes, trobades al seu terme municipal d'un poblat, sens dubte corresponent a l'Edat del Bronze valencià, en l'Alt dels Castellets, així com les restes, d'època romana, d'una vila rústica que es troben en la partida de la Villalba. No es coneix l'origen històric d'aquesta població; la primera documentació que apareix sobre aquesta vila es remunta a temps de la conquesta cristiana. Fou donada, per Jaume I (1208-1276) a Pere Cornel el 1238, però, més tard, el mateix rei va donar-la de nou a Ximén Pérez d'Arenós , a canvi d'algunes possessions d'aquest cavaller. El 1335 va passar a Blas Maça de Verga, i posteriorment a les famílies de Montcada i Villalba .

L'economia continua depenent de l'agricultura tant de secà com de regadiu. Altres fonts d'ingressos són la ramaderia de què hi ha ovelles, porcs, vaques i granges de pollastres i una naixent indústria ceràmica i de conserves vegetals.

Els edificis més interessants són:

• Església de Santa Caterina màrtir. 1887-1900
• La Torre. Segurament únic vestigi del castell musulmà que hi hagué i que es troba absolutament desaparegut. Hi ha un projecte municipal per a la restauració de la torre.
• Ermita de l'Assumpció de Monte Horquera
• Mas de Teula
• Mas dels Frares

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa: