counter on tumblr


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 05.07.17 0:23

Comarca de 824 km2 accidentada a la seua zona nord per la serra Calderona, és regada pel riu Túria a la zona sud. Presenta un clima i una vegetació típicament mediterranis. Els conreus de regadiu es concentren al voltant del Túria (a Bétera, Riba-roja i Llíria hi ha nombrosos camps de tarongers). La capital de la comarca, Llíria, és important tant per les seues hortes com per algunes indústries derivades de l'espart. Bétera i Benaguasil, centres especialment agrícoles, tenen també indústries papereres, alimentàries i tèxtils. A la Pobla de Vallbona hi ha la factoria d'IBM. L'Eliana, Nàquera i Serra, a més a més, són centres d'estiueig.

EL CAMP DE TÚRIA


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

BENAGUASIL

Benaguasil

BENISSANÓ

Benisanó

BÉTERA

Bétera

CASINOS

Casinos

GÀTOVA

Gàtova

L'ELIANA

L'Eliana

LA POBLA DE VALLBONA

La Pobla de Vallbona

LLÍRIA Llíria

LORIGUILLA

Loriguilla

MARINES

Marines

NÀQUERA

Nàquera

OLOCAU

Olocau

RIBA-ROJA DE TÚRIA

Riba-roja de Túria

SERRA

Serra

VILAMARXANT

Vilamarxant

BENAGUASIL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
110 m
25,40 km2
3.150

9.206

11.144
Beniguasiler/era

També és coneguda com Beniguasil. Hi ha tres nuclis de població: Benaguasil, Vilanova i Vall del Túria. Es troba al marge dret del Túria en un territori totalment pla si llevem el tossal on s'ubica el tossal de Montiel.

La mostra més antiga de poblament la trobem en la Llometa de Figuetes, de l'Edat del Bronze. Fou fundada per la família musulmana Al-Wazir, durant l'època àrab va comptar amb castell i muralla. Els moros van rompre el terreny amb la xarxa de sèquies per aprofitar les aigües del Túria. El 1238 va ser conquistada per Jaume I (1208-1276) qui va donar-la a Roderic (o Ferran, segons altres fonts) Díaz, qui va aplicar-li el fur d'Aragó. Després passà a Artal de Luna, qui va conservar-la fins que va passar a Maria, la dona de Martí l'Humà (1356-1410). El rei va donar-la en garantia d'un préstec als jurats de València els quals tingueren la seua jurisdicció i el seu govern. Després va pertànyer al duc de Sogorb i per últim al de Medinaceli. Quan el 1525 Carles I (1500-1558) ordena que es bategen tots els moros del Regne, els de Benaguasil, juntament als d'altres poblacions, s'alçaren en armes i es concentraren en aquesta ciutat, i es van retre a les cinc setmanes a les tropes reials, i se'ls va condemnar a pagar 12.000 ducats. El 6 de març del 1611 es va fer una donació de poders a Alonso Yáñez Dávila per a que establisca nous pobladors, deixant-li poder per a estipular censos, repertoris i particions de fruits; per l'agost d'eixe any s'hi establiren els nous pobladors en règim d'emfiteusi, basats en els furs valencians per la despoblació patida arran de l'expulsió dels moriscos, perquè el 1609 comptava amb 387 famílies, el 1646 només en quedaven 115 (uns 500 habitants). El 1614 degut a que se'n van alguns pobladors i resten terres sens establir, Enric Ramon Folch, duc de Cardona i Sogorb, anomenà nou procurador, Antoni Manel Castro, per a aquests establiments. En les Corts valencianes de Felip IV (1606-1665) del 1626 l 'església parroquial demana l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 1.000 lliures i demana que les rendes de la baronia destinades al pagament dels censals dels préstecs del rei Martí, apropiades pel duc de Sogorb, siguen restituïdes a dit pagament. Durant les Germanies els beniguasilers van unir-se majoritàriament a la revolta. Durant la postguerra Benaguasil roman pràcticament despoblada per l'emigració cap a França, Alemany i Suïssa.

Pels anys seixanta del segle passat, s'hi estableix una indústria tèxtil que dóna vitalitat al sector; també la construcció assoleix certa importància. Actualment, a banda de l'agricultura, l'economia es basa en la petita empresa familiar que abasta els diferents sectors de producció.

Quant al seu patrimoni:

  • Església de l'Assumpció de nostra senyora. S XVIII
  • Ermita de la mare de Déu del Pilar.
  • Monestir de Gratia Dei.
  • Santuari de la mare de Déu de Montiel.
  • La Partida de la Fenosa, antic pas viari que comunicava Benaguasil amb Pedralba. Rehabilitada i convertida en zona d'esbargiment.
  • La Partida de la Pea, on es conserven les restes d'una antiga posada.
  • Els típics “catxirulos”, construccions rurals que en el passat estaven lligats a la ramaderia i a l'agricultura de secà.
  • Restes dels masos típics, del s XVIII, del Camp de Túria. Molt abandonats.
Pàgina web de l'Ajuntament
(sens versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENISSANÓ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
70 m
2,30 km2
630

1.784

2.281
Benissaner/era

Al reduït terme tan sols hi ha, com a paratge digne d’esment, la font de la Salut, de molta anomenada per la seua eficàcia en la cura de la icterícia..

La població és una de les que van créixer en època àrab al voltant d’un castellet àrab aixecat sobre l’alqueria de Benixanut. En el Llibre de Repartiment se cita una donació en 1239 a un tal Martinus Petri de Benasto; en 1249 l’alqueria de Benizano fou donada a Pere Íñiguez de Diacastello, procurador de l'infant en Sanxo; el 19 de febrer del 1277 el rei Pere III (1240-1285) va donar a Joan de Pròxita la torre i el llogaret de Benissanó; en 1291, Jaume I (1208-1276) confirma a Pere Íñiguez de Diacastello el senyoriu, amb dret als crèdits de tots els veïns i jurisdicció pròpia; el 1403 el rei Martí I (1356-1410) va establir-hi alguns soldats sota règim feudal al seu castell i població. Durant els segles XIV i XV va dependre de Llíria, la qual cosa va fer que ambdues poblacions mantingueren litigis que, en 1408 ––crema de Benissanó per part dels de Llíria––; 1520 ––atac dels agermanats de Llíria–– i 1576, acabaren en conflictes armats. Després de passar per diversos senyors en 1477 va ser comprat per la família Vilarrasa de Cavanilles, entre els membres de la qual hi ha governadors i virreis de València; en desembre d’aqueix any el rei Joan de Navarra, va concedir a Lluís de Cavanilles la jurisdicció del lloc. En aquest segle s’aixecà el castell, en el qual estigué presoner el rei Francesc I de França, després de la seua derrota a Pavia el 1525. En 1519 Carles I (1611-1700) atorgà el permís per construir-hi torres i muralles; en 1526 van sollevar-se els moriscs que hi havia, els quals eren majoria en la població; en 1547 va obtenir parròquia pròpia. L’expulsió dels moriscs causà una greu baixada demogràfica i econòmica que es va intentar pal·liar establint-hi cristians vells de les poblacions veïnes; en 1647 la pesta va causar nous estralls en la població; en 1707, després de la desfeta d’Almansa, Felip V (1683-1746) va crear el ducat de Llíria en què va romandre inclòs Benissanó; en 1811, les Corts de Cadis van abolir els senyorius, entre ells el de Benissanó; en 1813 els francesos van evacuar la població. El segle XVIII fou de creixement econòmic i demogràfic. A mitjan XIX l la propietat passa als Escrivà de Romaní, marquesos de Monistrol i comtes de Sàstago.

Parlarem tot seguit del patrimoni benissaner:

  • El castell. És un dels millor conservats del País Valencià. En 1987 va ser adquirit per Vidal Valle que, en 1996, li ho va vendre a l’ajuntament.
  • Les muralles. Formaven part d’un recinte circular anterior a la construcció del castell i també observen un bon estat de conservació
  • Església dels sants Reis. L’original, d’estil gòtic, s’aixecà en la segona meitat del XV sobre la mesquita àrab. Fou derruïda en 1992 i en el seu lloc es va bastir l’actual que conserva diverses obres d’art.

El plat per antonomàsia és la paella, però també s’hi guisen altres arrossos com ara la paella de bacallà, l’arròs al forn, a banda, etc. Fora de l’arròs cal esmentar l’esgarrat, les carns i els embotits. Hi ha una bona representació de la rebosteria com ara els pastissets de ponsil o moniato, els rotllets d’aiguardent, els congrets o la coca en llanda.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BÉTERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
125 m
75,70 km2
1.800

13.885

21.566
Beterí/ina

Hi ha els nuclis de població de Bétera, El Baró, La Malla, Les Mallaetes, La Masia Arnal, Providència i Mas Camarena. Situada al vessant sud de la Serra Calderona, té una superfície amb lleugeres ondulacions, que arriben a 156 metres en el seu punt més alt. El barranc del Carraixet travessa el municipi de nordoest a sudest.

Les primeres notícies de pobladors les donen una espasa de bronze protoetrusca del segle VIII aC i el jaciment iber del Tos Pelat. Dels romans s’han trobat unes restes de ceràmica en la cova de la Llovatera i en la sèquia del Diable; també hi ha el jaciment del Mas del Baró. L’origen de la població, del castell i de la muralla són musulmans, a l’igual que la torre Bofilla, que pot ser formaria part d’alguna alqueria desapareguda. Quan Jaume I (1208-1276) va retre la població, els moros imposaren la condició que es respectara la seua religió i els seus béns; des d’aqueix moment va romandre adscrita a l’orde de Calatrava que la va convertir en comanda amb l’afegiment d’altres poblacions. El 1329, Raimon de Rocafull Boïl vinculà la baronia de Bétera que posteriorment passaria als marquesos de Dos Aigües. El 1348 l’ocuparen les forces unionistes. Pere el Cerimoniós (1319-1387), en 1364, manà destruir la muralla i el castell, que després van ser reconstruïts. En 1426 la família Boïl comprà a l’orde de Calatrava alguns dels drets. En 1437 aquesta mateixa família rebé la donació a perpetuïtat tots els drets d'imperi i jurisdicció criminal, adquirint llavors el domini útil, però deixant en mans de l'orde el directe major. L’expulsió morisca (1609) deixà 33 famílies. El 6 d’agost de 1610 s’atorgà carta pobla. Durant la guerra de Successió fou atacada per los tropes borbòniques del comte de les Torres. En 1780 la demografia s’havia recuperat de l’expulsió dels moriscs i s’hi comptabilitzaven ja 1.800 habitants. En la guerra de la Independència fou escenari de l'atac de les tropes de Suchet (1770-1826) a les ordres d'O'Donell (1809-1867). També en les guerres carlistes fou testimoni d’enfrontaments. En 1878 se li concedí a Pasqual Dasí Puigmoltó, marqués de Dos Aigües, el títol de vescomte de Bétera.

El sector econòmic més important és l’agricultura, fonamentalment el taronger, tot i que el secà, olivera, ametler i garrofera, també té la seua importància. La indústria està representada pel sector de la fusta, la transformació de productes metàl·lics i la relativa a la manufactura de la taronja.

Patrimonialment compta amb:

  • El castell. Ha estat restaurat però sens respectar el seu aspecte i utilitzant materials que el desfiguren.
  • Restes de la muralla.
  • Església de la Puríssima, del segle XVIII.
  • Les Coves de Mallorca
  • La torre Bofilla. En ruïna parcial, necessita algun tipus d’intervenció.
  • Calvari
  • Els aljubs.
  • Els catxerulos. Construcciones típiques de la construcció en pedra seca.
  • El Carme
  • La Mare de Déu dels Desemparats.
  • Panells ceràmics distribuïts pels edificis del poble.
  • Abeuradors.

Quatre dones, dues casades i dues fadrines, anomenades 'Les Obreres' junt a un grup d'homes, coneguts com 'Els Majorals', s'encarreguen d'organitzar les festes majors, que es desenvolupen del 12 al 22 d'agost, en honor de la Mare de Déu de l'Assumpció. L'acte central d'aquestes festes és el dia 15 i consisteix en l'ofrena de Les Alfabegues, planta aromàtica que pot arribar a mesurar més de dos metres d'alcària i fins a quatre d'amplaria. Com a curiositat direm que Bétera posseeix el rècord Guinnes d'alçaria d'una alfabega.

L'arròs és la base de la cuina: la paella, arròs a banda, amb fesols i naps. Ensalades i bullits acompanyen els torrats, gaspatxos, formatges, pernils i embotits. Quant a les llepolies: les orelletes, els confits, els bunyols i l’orxata de xufa. És típica la mona de Pasqua amb la llonganissa, particularment elaborada i curada per a les dates de Pasqua.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASINOS

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
288 m
41,50 km2
1.265

2.395

2.593
Casiner/era

Casinos naix com a poble a mitjan segle XVIII, fins aleshores no era més que un grup de masies disseminades per la zona coneguda com Camp de Llíria. La causa del sorgiment d'un casc urbà fou el descobriment per part del rector de Llíria, Joan Murgui, d'un brollador d'aigua i la consegüent construcció d'un pou. Va obtenir parròquia el 1778. El poble, en un principi, no tenia terme municipal però, ja en el segle XIX, la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) va afectar diverses finques rústiques pertanyents al clericat la qual cosa va encetar una renovació agrícola que va estimular l'augment demogràfic dels pobles de la comarca. El 1841 es va constituir com a municipi independent de Llíria. Durant la contesa de 1936-1939 s'hi establiren diverses col·lectivitats de la CNT.

L'economia es basa en l'agricultura de secà, sobre tot ametler i vinya, i els productes que se'n deriven: peladelles, torrons i vins.

L'únic monument ressenyable és l'ermita de sant Roc aixecada entre 1885-1892.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GÀTOVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
560 m
30,40 km2
1.794

500

472
Gatovenc/enca

El terme municipal s'estén per la serra Calderona i és muntanyós i esquerp; presenta com a màximes altures les Penyes Altes (825m), la Piezarroya (841 m), el Gorgo (907 m), cim més alt de la serra; el Cim de l'Àguila (878 m), entre altres; aquí naix el barranc de Carraixet i també solquen el terreny els de Chirivilla , Piñel i Sacañé ; hi ha brolladors i fonts, alguns d'ells amb aigües mineromedicinals, com ara Tormo, los Cinglos, Iranzo, Alameda, Rebollo i moltes més; les coves de Chirivilla i Sacañé, que han estat utilitzades en algun moment com a refugi pel ramat; la vegetació està representada pels surers, pins, arboços i molts més arbres mediterranis. Tot plegat dóna als senderistes i als ciclistes grans oportunitats de practicar els seus esports, ja que hi ha un bon nombre de senders de llarg (GR10) i p etit recorregut on “perdre's”.

Les restes més antigues de poblament que s'hi coneixen al terme es troben a Marmalé de Abajo i són de l'Edat del Bronze; dels ibers també s'han trobat deixalles en el castell de Torrejón, La Mina i Puntalicos Blancos; l'origen de l'actual població és l'alqueria musulmana anomenada Catava; que significa “cata” i que podria fer referència a la tasta del raïm ja que hi havia gran quantitat de vinyets en època romana; Jaume I (1208-1276), després de la conquesta, va donar-la, segons que consta al Llibre de Repartiment, el 1238 a Pere Sanxo de Maragmon; en 1259 pertanyia al senyoriu del comte d'Olocau, que posteriorment (16 de febrer de 1650), sota la família Sanç de Vilaragut i de Castellví, seria integrat en el marquesat de Llaneras , com a lloc de moriscs pertanyia a la fillola de Sogorb i, rere l'expulsió, va ser repoblat amb vint-i-una famílies aragoneses. En la partició provincial de 1833 romangué adscrit a la de Castelló, però el 1995 a petició de la població el poble va passar de la comarca de l'Alt Palància a la del Camp de Túria, i com a conseqüència d'això, és l'únic poble (junt a Marines) de la comarca que parla castellà-aragonés.

L'agricultura, sobre tot la de secà, ametlers i oliveres i una mica de regadiu, hortalisses i fruiters, ha estat la base de l'economia local, actualment, però, el municipi s'encara més al turisme aprofitant els seus recursos paisatgístics .

Patrimoni:

  • Església de Nostra senyora dels Àngels. De 1723 amb campanar de 1794, fou restaurada en 1991.
  • Molins de La Ceja i Cachumbito . Fora de servei des del segle XIX però restaurats i utilitzats com a miradors.
  • Torre de Torrejón . Musulmana, aixecada sobre les restes iberes. Totalment arruïnada.
  • Aqüeducte de Piñel . Segons uns romà, segons altres moro.
  • El Pont. Construït a les primeries del segle passat, no té gran valor arquitectònic però resulta una espectacular obra civil.

Els rovellons , els espàrrecs, els caragols, els embotits artesanals, bon oli d'oliva, la mel, és a dir, els productes de la terra configuren una oferta gastronòmica de què destaca la paella de conill, diverses coques i olles i dolços de gran qualitat per rematar l'àpat, cosa que també podrem fer amb les cireres, les peres, les bresquilles o les nespres que s'hi conreen.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ELIANA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
90 m
8,80 km2
--

13.087

17.527
Elianer/era

La benignitat del clima i la proximitat a València han fet de L'Eliana el poble ideal per establir-hi la segona (i en molts casos la primera) residència. Aquesta circumstància fa que el terme estiga colonitzat per nombroses urbanitzacions. Malgrat això encara s’hi conserva la Canyada de Mandor, bosc mediterrani inclòs en la Vallesa de Mandor, que forma part del Parc natural del Túria.

Durant la dominació romana fou una de les poblacions més importants del País, i segons una llegenda va ser Helia, filla d'un cònsol qui va donar-li nom, però Almela i Vives (1903-1967) vol que siga el topònim llatí Helios (sol) qui la batege com a “lloc assolellat”. La vall fou envaïda pels àrabs i reconquistada per Jaume I (1208-1276), el 28 de setembre del 1238. En 1594 començà una certa activitat pobladora quan els carmelites calçats, instauraren una granja en terrenys comprats pel prior Miquel de Carranza a Jaume Cherta amb la intenció d'establir-hi una casa de descans per als religiosos. Amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) les terres foren adquirides pel marquès de Casas Ramos qui va incrementar les cases de conreu que constituirien el primer nucli de població. En 1936, durant la II República, va fruir durant tres mesos d'autogovern municipal. En 1958 es va produir la segregació del terme de L'Eliana del de La Pobla de Vallbona i el 23 de febrer de 1959 es va constituir el primer ajuntament independent.

El mateix fenomen que ha transformat la superfície i ha disparat el cens poblacional ha canviat l'economia local: L'Eliana actualment viu gairebé exclusivament del sector serveis: constructores, immobiliàries, grans superfícies comercials, etc.

Quant al patrimoni:

  • Església del nostra senyora del Carme, neoclàssica, de 1894.
  • Ermita de Sant Elies i Santa Ana. Edificada pels carmelites en 1600, actualment està dessacralitzada.
  • Diverses masies com ara la del Canonge, la Torre de Baba (o del Virrei), la del Pilar (o de Caronge), bastida en 1817, la qual, a hores d’ara, és una residència de la 3ª edat.
  • Molí de la Lluna. Principis del XIX. Fou un dels més importants de la comarca. Necessita restauració.
  • Restes del palau del Marqués de Casas Ramos. Integrats en les façanes dels actuals edificis.

Si hi ha un tret característic de L'Eliana és la gran activitat esportiva de què fa gala amb la celebració tots els estius dels Jocs Esportius de L'Eliana, els quals ultrapassen àmpliament les quaranta edicions i gaudeixen de justa anomenada arreu de les comarques i poblacions properes. Cal dir també que elianera és Conxa Montaner (1981), una de les millors saltadores de longitud del panorama internacional.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos


LA POBLA DE VALLBONA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
102 m
33,10 km2
1.480

11.757

22.499
Poblà/ana

Topònim, compost de “vall” i “bona”, d'obvi significat. A banda del casc urbà hi ha els nuclis de població de Casablanca, La Conarda, Gallipont, Pla dels Aljubs i Rascanya.

Al terme s'han trobat làpides i restes d'un aqüeducte romà. Posteriorment fou assentament musulmà fins que, en 1229, va ser ocupat pels cristians com a caseriu de Benaguasil on vingueren a viure els cristians que no volien barrejar-se amb els moros de Benaguasil. El primer senyor fou Roderic Diaz; a la seua mort va heretar-lo sa filla, Sanxa Fernández, casada amb Jaume Pérez, fill de Jaume I (1208-1276). En el segle XIV s'hi va construir la muralla, que fou demolida en el XIX i de la qual no romanen restes. El 20 de maig de 1382 se li atorgà carta de població. Martí I l'Humà (1356-1410) va constituir La Pobla com a vila privilegiada a Furs d'Aragó. Com a conseqüència del Compromís de Casp va ser anomenat senyor de la baronia de La Pobla el fill bord de Martí I, Fadric de Lluna. En 1430 després de la rebel·lió i mort d'en Fadric, Alfons el Magnànim (1396-1458), cedí el lloc a perpetuïtat al seu germà, l’Infant Enric. La població morisca va introduir-hi el conreu de l'arròs i va estendre el seu cultiu, però les aigües estanyades dels arrossers minvaren la població de tal manera que es va abandonar l’esmentat conreu a finals del XVIII, moment en què hi ha un repunt en el cens del poble.

Gran part de la superfície municipal està dedicada a l'agricultura. En les darreres dècades s'ha produït un creixement desordenat degut a la proliferació d'urbanitzacions i construccions, moltes d'elles irregulars, propiciat pel fet que molts valencians del Cap i Casal han triat La Pobla per establir-hi la segona o, cada vegada més, la primera residència. La indústria no abasta major importància en l'economia local. Però sí el sector serveis, recolzat en el creixement demogràfic de què hem parlat.

Patrimoni:

Església de Santiago Apòstol. Segle XV. Restaurada en el XVIII. Compta amb pintures murals del segle XV molt danyades per les humitats i l’abandonament tant de l’arquebisbat com de les administracions. A hores d’ara (maig de 2016) la Conselleria de Cultura anuncia un pla urgent per tal d’evitar danys irreparables.

Casa Bernal. Edifici que, a partir d’una vil·la romana, ha segut alqueria àrab, masia cristiana i casa senyorial, la qual, des de finals del XIX fins el 1936, fou el lloc de reunions, tertúlies i demés esdeveniments socials de La Pobla de Vallbona. Durant la Guerra Civil fou requisada i convertida en Comitè Local del Front Popular. Catalogada com Bé de Rellevància Local, actualment es troba en període d’adaptació per a la seua apertura al públic.

  • La Casa Gran. Museu Etnológic.
  • Ermita de Sant Sebastià. Destruïda durant la guerra d'Independència i reedificada anys després.
  • Ermita de Mas de Tous.
  • Ermita de Sant Josep i Trinitat de Las Ventas. 1947-1957.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa

Fotos

LLÍRIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
560 m
228 km2
8.864

16.856

25.376
Llirià/ana

Compta el municipi amb un extens terme, que es reparteix entre els primers contraforts de la Calderona i el pla del Túria, amb Les Ombries com a màxima altura (881 m) i el parc de sant Vicent com a lloc més conegut d'esbarjo. També hi ha La Concòrdia, sistema muntanyenc ideal per al senderisme ja que presenta rica vegetació mediterrània, el poblat iber del Castellet de Bernabé i mostres de l'arquitectura rural com el mas dels Frares, la Casa de Camp, nucli d'edificis de fonaments islàmics i posteriors modificacions que va pertànyer a la cartoixa de Portaceli fins la desamortització; la masia de l'Espinar, on diu la tradició que va morir en 1536 na Germana de Foix (1488-1538); la masia Mollà o el Mas del Jutge.

Hi romanen vestigis que indiquen un assentament d'època epigravetiana que es va continuar fins el Mesolític; hi hagué també un poblat en l'Eneolític que va perdurar fins l'Edat del Bronze. A partir del segle V aC Edeta , ubicada en el tossal de Sant Miquel (declarat BIC ), es constitueix en una de les més importants ciutats iberes, capital de l’Edetana , ampli territori que abraçava des del Xúquer fins al Palància. En època d'August, Llíria va ser municipi romà amb el nom d' Edeta Lauro i la seua importància va ser notable fins al punt de rivalitzar amb València i Morvedre; tingué especial protagonisme en les guerres civils romanes i fou destruïda per les tropes de Sertori en 76 aC, fet que va propiciar que la població abandonara el cim per a assentar-se en el pla per a formar una de les més importants poblacions peninsulars d'aleshores; d'aqueixa època hi ha dues importants troballes: el tresor del carrer Duc de Llíria i el mosaic dels Dotze Treballs d'Hèrcules, obra de què, com en tantes altres ocasions, som privats els valencians per estar exposada en el Museu d'Arqueologia de Madrid. Posteriorment fou ocupada per alans, visigots i bizantins. La Lyria musulmana es va assentar al bell mig de la població actual, sobre el tossal de la Sang ––allò que avui coneixem com la Vila Vella––, durant aquest període es perfeccionaren les sèquies i el sistema de regs i la ciutat va ser seu del cadí. A finals de 1091 fou assetjada pel Cid(aprox.1043-1099), per no pagar les pàries, i en 1238, ocupada per Jaume I (1208-1276) qui va cedir-la a l’Infant Ferran; en 1253 s’atorgà carta pobla i diferents privilegis, entre els quals la confirmació del lloc com Vila Reial, el repoblament es va fer amb catalans i aragonesos; s’hi quedaren pocs moriscs. Domini del rei amb vot en Corts, durant les guerres de la Unió va defensar la causa monàrquica; el 1363, durant la Guerra dels Dos Peres fou conquistada pel castellà Pere el Cruel (1334-1369), però l'any següent tornà a la Corona d'Aragó a canvi de Cocentaina. Al llarg dels segles XV i XVI l'economia descansava en la producció de blat, moreres, lli ––el qual desaparegué en el segle XVII davant la competència del de Flandes–– i cànem; hi existien, fins i tot, artesanies de l'espart, terrisseria i fabricació de licors. L'expulsió dels moriscs no degué afectar molt a Llíria, ja que la moreria s'extingí a finals del segle XIV i la població era quasi tota de cristians vells. En 1647 una epidèmia de pesta delmà quasi per complet la població. Acabada la guerra de Successió, Felip V (1683-1746) creà el ducat de Llíria per al duc de Berwick, fill de Jacob II d'Anglaterra (1633-1701), soterrat a l'arxiprestal de la ciutat. En la segona meitat del segle XVIII el títol i el ducat van passar, per matrimoni, a la casa d'Alba. Aquest segle fou també d'un important creixement agrari ––blat i morera-––- i demogràfic. La vila fou ocupada per les tropes franceses des del 1810 fins el 1813. Durant la primera guerra carlista les tropes de Cabrera la saquejaren en nombroses ocasions (1836,1837 i 1838). Des de 1887 Llíria té concedit el títol de ciutat. La crisi de la seda a mitjans del segle XIX va obligar a una reorientació de l'agricultura comercial. Cap els anys vint del segle XX s’hi va estendre el taronger, però després de la crisi el 1929 i, sobre tot, dels Acords d'Ottawa de 1932 aquest conreu va entrar en una profunda recessió que no començaria a ser superada fins la dècada dels seixanta. Durant la guerra civil s'hi formaren col·lectivitats agràries de la U.G.T ––integrada per 40 col·lectivistes–– i de la C .N.T ––711 col·lectivistes.

Actualment, l'agricultura té en el cep el més antic dels conreus locals, ja Plini (geògraf romà) lloà els vins d'Edeta i fins fa poc els llirians escaldaven raïm per fer-ne panses; el regadiu, però, s'ha obert camí des dels seixantes i setantes del segle passat amb la perforació de pous i la canalització del les aigües de l'embassament de Benaixeve. La indústria està representada amb fàbriques tèxtils, de mobles, de jute, prefabricats de formigó i embotellat de vins. El sector terciari és, a hores d'ara, el més important parlant d'economia ja que la situació geogràfica de Llíria la converteix en centre comercial per a les comarques de Camp de Túria, de què és capital, i dels Serrans. La construcció de noves urbanitzacions arreu del terme també ha donat  empenta a la construcció abans de la bombolla immobliària.
El nucli urbà està configurat per la presència de quatre tossals: el de sant Miquel, on s'han trobat gran quantitat de romanalles de civilitzacions primitives. les quals fan pensar que hi era la primitiva Edeta. Ací es troba el Reial Monestir del mateix nom, fundat en 1319 per Jaume II (1267-1327) tot i que l'actual edifici data del XVIII; en les guerres d'Independència i carlistes fou utilitzat com a instal·lació militar (fortí de sant Miquel) i encara romanen, en absoluta ruïna, els edificis que amb aquesta finalitat s'aixecaren al seu voltant; el de Santa Bàrbara, amb les restes de l'ermita renaixentista aixecada en 1620 i destruïda en la guerra de 1936 a la qual s'arriba per un calvari del XIX; el de la Sang, amb les restes de l'antiga ciutat medieval i el castell de santa Bàrbara, construït en 1088 per ordre d' Al Mustain; i el de la Torreta. Donem a continuació relació del seu ric patrimoni:

  • Ciutat ibèrica d'Edeta . Segle V aC. Declarada BIC . Hi ha una part restaurada on podem fer-nos una idea de com eren les ciutats iberes.
  • La Mont-ravana. Jaciment iber del segle V aC que formava part del cinturó defensiu d'Edeta.
  • El Castellet de Bernabé. Caseriu del segle IV aC.
  • Santuari Oracular de Mira. Complex arquitectònic romà del segle I. Era un important lloc d'encontre dels ciutadans. Tenia com edificis més rellevants el temple i les termes romanes. Les termes eren dobles, una per a dones i l'altra per a homes, i conformen a hores d'ara, un dels espais d'higiene i de curació mitjançant l'aigua o hidroteràpia més importats de tota la civilització romana a Hispània.
  • Mausoleus romans. Segle I.
  • Necròpoli i pedrera romanes (segle III-IV)
  • Molló del Pla de l'Arc. Segle I. Pilastra de 3 m d'alçària que constitueix el símbol romà per excel·lència a Llíria.
  • Banys àrabs. Construïts des de 1175 a 1200.
  • Muralla medieval. Segle XII. De fonaments islàmics malgrat que les restes que observem són d'època cristiana.
  • Església del Bon Pastor. Hospital del segle XIII reconvertit en església .
  • Església de la Sang. Construïda sobra la mesquita. Constitueix una bona mostra de l'arquitectura valenciana de conquesta amb elements de transició del gòtic al romànic. Hi ha algunes bones pintures i va ser declarada Monument Nacional en 1919 i BIC en 1985.
  • Església de l'Assumpció. Segle XVII. Grandiós temple aixecat en estil barroc.
  • Església, o Ca, de la Mare de Déu. Barroca del segle XVIII.
  • Església i convent del Remei. Segle XVIII. El convent, amb claustre neoclàssic, és a hores d'ara una residència d'ancians.
  • Església de sant Francesc. Segle XVIII.
  • Ermita de sant Vicent. Segle XVIII. Amb elements neoclàssics i barrocs i interessant jardí.
  • Ca la Vila Vella. Gòtica, del segle XV. Va ser l'antiga seu de la Cambra de Jurats de la Vila.
  • Forn de la Vila. Forn medieval del segle XV.
  • Ca la Vila. Renaixentista, del segle XVI. Edificada entre 1599 i 1602 per albergar la Cambra de Jurats, la Sala del Consell, la Cort de Justícia, l'Almodí i La Presó. Actual ajuntament.
  • Museu Arqueològic de Llíria. Amb interessant mostra ibera, romana i medieval.
  • Ateneu Musical de la Primitiva. Construït en 1951, amb un gran teatre-sala de concerts.
  • Unió Musical. Aixecat en 1949 amb un estil molt avantguardista per al moment .
  • La Vila Vella conserva interessant arquitectura popular medieval.

Quant a les festes llirianes cal destacar la romeria del dia de sant Vicent Ferrer: la imatge del sant és traslladada des de l'església de l'Assumpció a l'ermita per recordar la visita que va fer el sant en 1410; després, en el parc, se celebra un esmorzar popular, i la setmana santa, que s'hi celebra des de l'època medieval i les falles.

Llíria és coneguda arreu com a Ciutat de la Música, merescut títol per la gran arrel musical del poble, representat per dues de les bandes més importants del País: La Primitiva, també coneguda com El Clarín, fundada en 1819 ––és la banda civil més antiga d'Espanya–– i La Unió Musical, de 1903.
I per acabar farem esment de la gastronomia local, basa

da, com no, en els arrossos, en paella, al forn o amb bledes, les verdures i la carn, tant la de caça com els embotits i, per sobre de tot, la magnífica rebosteria lliriana: pastissos de moniato, coques fines, torrons, besets de núvia, mones de Pasqua, panquemaos, coca de nous i panses, primet de llimona, congrets d'oli i anís; coques salades de tomaca, de sardines, de pebrot i anxova i més i més...

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LORIGUILLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
110 m
72,40 km2
450

1.005

1.953
Loriguillà/ana

El topònim podria procedir de la paraula romana “Loriga” ––espècie d'armadura formada per tires de cuir acoblades, de què, en aquella època, havia fàbriques al terme––; això i la troballa, en 1790, d’una làpida també romana, certifiquen el pas d’aquests per Loriguilla. Durant la dominació àrab, la comarca de Xelva i per tant el terme de Loriguilla va pertànyer al xicotet regne de taifa de Hisn Albont, avui Alpont. Fou ocupat per Jaume I (1208-1276),qui va incloure-la en el vescomtat de Xelva; el seu primer senyor fou Pere Fernàndez d'Azagra. En 1254 el senyoriu passà a son fill Àlvar Pérez d'Azagra i més endavant a la segona filla d'aquest, Elfa Àlvarez, casada amb Jaume de Xèrica. En 1369 Joan Alonso V de Xèrica i VII de Loriguilla va cedir Domenyo i les alqueries de Loriguilla i Calles, així com totes les terres que els musulmans posseïen, a Martín Gavarda, el Menor, i d’altres cavallers. En el moment de l'expulsió morisca, en què comptava amb 110 focs, restà pràcticament despoblada. Els seus successius senyors foren els Vilanova i els ducs de Villahermosa. El 20 d'abril de 1773 es va dur a terme la incorporació de Loriguilla a la Corona Reial, amb reserva de determinats drets a favor del llavors senyor territorial, el Comte del Real i d'Almenara. El 5 d'octubre de 1885 es va aprovar definitivament la segregació de Domenyo, després de quinze anys de disputes entre els dos pobles. Com tota la comarca, fou zona d'activitat carlista. El 1955, la Confederació General d'Obres Hidràuliques aprovava el projecte de creació d'un embassament en la zona; el 1959, després de diverses i dures negociacions amb l'objectiu que Loriguilla no sortira de la comarca dels Serrans, el municipi es traslladà al Pla de Quart, a la partida de la Masia del Comte, inclòs en el terme de Riba-roja de Túria, del qual es va segregar definitivament en 1975.

Malgrat el trasllat del poble, al terme vell encara són visibles els conjunts de corrals coneguts com las casicas del Medién, les de Dorce, el corral de Fandarín i el de la Dula, de fundació morisca, i també:

  • Església de Sant Joan Baptista, del segle XVIII i de clara inspiració neoclàssica.
  • Ermita de la Soledat, amb la font homònima.
  • La Casella de Pilat, del segle XV. Construcció circular, de pedra en sec, amb coberta de teula morisca.
  • Quant al poble nou, hi trobem:
  • Església de Sant Joan Baptista de Loriguilla la Nova. 1968
  • Ermita de la Soledat. També edificada amb motiu del trasllat.
  • Masia del Comte. Explotació agropecuària del segle XIX, coneguda com la REVA. Actualment és un complex turístic rural.
Pàgina web de l'Ajuntament
sense versió en valencià

Més informació en la xarxa:

Fotos

MARINES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
300 m
35,30 km2
915

1.406

1.795
Mariner/era

El terme municipal s'enclava al bell cor de la Calderona, la seua orografia és prou esquerpa amb elevacions com ara el Gorcó (907 m) i el Gerves; quant a la hidrografia, està solcat pels barrancs de Carraixet i Piedralbilla; hi ha nombroses fonts, la més popular de les quals és la del Rincón, amb propietats minero-medicinals.

Tradicionalment, i  degut al seu emplaçament, en Marines s’ha parlat castellà-aragonés. El topònim deriva del llatí Marna “terra calcària i argilosa” que els àrabs convertiren en Marinas que és com apareix en el Llibre de Repartiment de 1238. No hi ha moltes troballes arqueològiques però sí constància de que els romans explotaren les seues pedreres com ho testimonia El Molar, amb restes d'una d'elles; també record de l’ocupació romana s’hi han localitzat unes villes en l’Hospitalet, la Carrasqueta i la Maiamona. A ran de l'ocupació cristiana fou entregada a Pere Sánchez de Maraynón en el qual llinatge roman, formant part de la baronia d'Olocau, fins 1359 en què Pere IV (1319-1387) confisca la baronia a Guillem Sánchez de Maraynón i Castellví i la dóna, elevada a comtat, a l'almirall Mateu Mercer, el qual fou empressonat i mort pels castellans durant la guerra dels Dos Peres, moment en què és heredat per sa filla Joana de Mercer i Sentlier que ho aporta com a dot al seu matrimoni amb Antoni de Vilaragut i Visconti en poder de la qual família roman fins 1811 en què, quan era senyor de la baronia Joan Sanz de Vilaragut, s'aboleixen els senyorius. En 1535 es va separar d'Olocau per a erigir-se en rectoria de moriscs fins el 1609 i posteriorment en parròquia. Ja en el segle XX, les inundacions del Túria de 1957 l'obligaren a traslladar-se des del seu històric emplaçament en la serra (comarca dels Serrans) fins l'actual, en la planícia (comarca del Camp de Túria). A tal efecte l’Institut Nacional de Colonització va segregar les masies de la Maimona i del Capell dels termes de Llíria i d’Olocau, respectivament i va iniciar les obres de construcció del nou poble, que acabaren en 1967. Al seu nou emplaçament ––i en traslladar-s’hi també veïns de Domenyo––, quintuplica la seua població: 2.663 habitants, el 1981, encara que posteriorment baixa fins als 1.795 de 2010; amb el pas del temps els veïns, molts dels quals mai acabaren d’abandonar el nucli antic, rebatejat ara com Marines el Vell, i també com Colònia La Marinense, han anat restaurant les cases del poble vell i tornant-hi de manera que, especialment en estiu, es troba prou concorregut. Al nord del poble nou es troba el Campament Militar CIR 7.

Els conreus tradicionalment de secà, tot i que també s'hi cultivaven hortalisses sofriren una transformació amb el trasllat, ja que, gràcies a la proximitat del regadiu, s’hi plantaren cítrics.

Patrimoni:

  • Torre de l'Olla. En l'antiga aldea ––abans alqueria àrab––, a hores d’ara despoblada, del mateix nom, que conserva la seua fesomia morisca. Es tracta de la torre de defensa de l'alqueria. Després de sofrir diverses modificacions i rehabilitacions, avui es troba en estat mig ruïnós.
  • Església del Crist del Perdó, de Marines Vell.

Quant als menjars típics: ollica de cardos ; borregos , coca de cigrons, olla de col o coca de figues.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

NÀQUERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
242 m
38,70 km2
495

2.783

6.051
Naquerà/ana

El terme s’integra en el parc natural de la Calderona, farcit de camins i senders on gaudir dels diferents paratges que ens ofereix la serra; com a mostra citarem: la cova dels Estudiants, el monumental pi del Salt, la font de l'Oro o les pedreres del Salt.

Els jaciments dels Trencalls, el del Montaspre, o el del Puntal del Moros demostren vida des del Paleolític i els de les Vinyes ens parla del pas dels romans i del possible origen romà de Nàquera. D'època àrab ben poca cosa se sap i tampoc no s'han trobat gaires records; el que sí se sap es que hi estigueren, els moros, i que desprès de la conquesta cristiana Nàquera es convertí en baronia. El 18 d'abril de 1237 Jaume I (1208-1276) li la concedeix a Egidio d'Atrosillo; desprès, per matrimoni amb la filla d’aquest, Mallada d'Atrosillo, recaigué en mans de Gil Martínez d'Enteza, l'any 1414 passà a mans de la família Catlar, qui va mantenir en el seu poder el senyoriu fins l'any 1446, en què passà, per compra, a Joan Rois de Corella (1435-1497), en el qual llinatge romangué fins 1574 en què, a la mort de Margarida Rois de Corella sense descendència, Anna Pardo de la Casta es va convertir en la nova senyora i, degut al seu casament amb Francesc Figuerola Claramunt, restà inclosa en les propietats d’aquesta família; durant tot aquest temps la població continuà sent integrament àrab per la qual cosa el 1609 la despoblació fou total. Després de l'expulsió els nous pobladors (no més de 15 caps de família) reberen del baró carta de població, datada el 1609 i redactada a fur de València, la qual atorgava al senyor amplis poders jurisdiccionals, així com la propietat feudal de la baronia, i regulava mitjançant l'emfiteusi les relacions amb els nous vassalls. En 1757 per mort del senyor vigent, José Figuerola i Blanes, entrà en el marquesat de Boïl. El 1835 els veïns deixaren de pagar les prestacions feudals i d'acatar els monopolis senyorials, la qual cosa va donar origen a un plet que no culminaria fins 1908, amb la signatura d'un acord entre les parts, segons el qual, els emfiteutes de Nàquera consolidaven les seues propietats a canvi d'abonar al marquès 6.217 pessetes. S’hi registrà una activa participació en les guerres d'Independència i carlistes. El segle XVIII es va construir el boalar, espai tancat on pasturen els bous. El XIX l'economia continuava basant-se en l'agricultura de secà i començà a detectar-se certa activitat industrial al voltant de les pedreres de marbre, pedra roja i algeps. Durant la Guerra Civil part del govern republicà va instal·lar-se a Nàquera quan València fou capital de la II República.

L'empenta demogràfica i econòmica començà a partir dels cinquantes d'aqueix segle en què arribà el regadiu i en què Nàquera es converteix en lloc d'estiueig i de segona residència amb ràpida proliferació de xalets i urbanitzacions. L'activitat urbanitzadora de què hem parlat ha convertit una economia bàsicament agrícola en una basada en el sector serveis.

Arquitectònicament esmentarem l'església de la Mare de Déu de l'Encarnació, de 1757, d'estil academicista i l'ermita de sant Francesc, neogòtica, de 1922.

Al Cabeç Bord, s'han recuperat gran part dels elements defensius de la Guerra Civil (trinxeres, pistes d'accés, galeries subterrànies, basses d'aigua per a la refrigeració d'armes així com nius de metralladores) i s'ha creat un espai interpretatiu amb 6 panells que expliquen el moment socio-cultural, el funcionament d'aquestes estructures i el pas del govern republicà pel poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

OLOCAU

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
200m
37,40 km2
270

884

1.670
Olocauí/Olocauïna

El topònim oficial és Olocau, però l'afegit “de Carraixet” se sol utilitzar per diferenciar-lo d'Olocau del Rei, a la comarca dels Ports. El topònim Olocau provindria del mot àrab Olquba o al-Uqab, “castell de l'àguila” o “penya gran”.

Hi ha evidències de pobladors des del Neolític (cova sepulcral de la Penyeta Roja); del Bronze hi ha els poblats de Portitxol, Puntal de Pere i Puntal Blanc; és interessant la cova del Cavall, jaciment de restes arqueològiques, que va albergar un santuari pagà, on es retia culte a un cavall de pedra, i que, com assolia certa importància, hagué de ser prohibit pel papa valencià Calixte III (1378-1458); dels ibers s'hi ha trobat i restaurat totalment la fortalesa del Puntal dels Llops que constitueix un assentament arqueològic datat entre el segle V i el segle II aC, es tracta d’una mena de fortalesa que formà part del sistema defensiu i de vigilància del territori de la ciutat ibèrica d’Edeta. Està considerat un dels millors exemples de talaia defensiva de l’època, integrada per un conjunt de 17 habitacions que s’obrin a una via central que recorre longitudinalment l’assentament, amb muralla i coronat amb una torre que la defineixen com a fortalesa; romans són l'Arquet (resta d'un aqüeducte), les romanalles de vil·les a les partides de Pitxiri, El Caçó, Darrere la Sella i els forns de ceràmica de la Pedra Grossa. Els musulmans, però, foren els fundadors d'un castell en què el rei moro Al Qadir guardava el seu tresor i que fou ocupat pel Cid (aprox.1043-1099) en 1092. Apareix citat en 1237 en el Llibre de Repartiment, que donava les alqueries àrabs a cavallers cristians. El 1286 el rei Alfons el Liberal (1265-1291) va donar-lo al seu secretari Raimon Escorna. En 1355 el senyoriu passa a l'almirall Mateu Mercer, i d’aquest, en 1368, per compra, a Antoni de Vilaragut Visconti. Pere el Cerimoniós (1319-1387) l'elevaria a baronia d'Olocau el 1369 i va confirmar-lo Joan I (1358-1390) el 1388. Lloc de moriscs, de la fillola de Sogorb, comptava el 1602 amb 30 focs; l'expulsió de 1609 delmà la població obligant al baró vigent, Alons de Vilaragut i Pardo de la Casta, a donar, en 1611, nova carta pobla a vint-i-sis famílies de cristians vells. Felip IV (1606-1665), el 18 de febrer de 1628, elevà la baronia a comtat i nomenà com a primer comte a Alons de Vilaragut i Sanz. En 1649 el comtat passà a mans de Miquel Alons de Fenollet i Sanç de Vilaragut. Una epidèmia va delmar la població, en el segle XVIII, de la qual circumstància es va reposar gràcies a l'ajuda dels monjos de Portaceli. En 1865 Pasqual de Fenollet, Crespí de Valldaura i el municipi de la vila pactaren la redempció del senyoriu amb la qual cosa acabà el domini feudal. El segle XX es caracteritza per una forta emigració, principalment cap al Principat, que pareix aturar-se des de fa dues dècades a causa de l'influx del turisme rural i de temporada empentat per la proximitat a València ciutat.

L'economia descansa sobre el cultiu del taronger i l'explotació turística dels recursos naturals que són força atractius.

Patrimoni:

  • Castell d'Ali Maimo o del Reial. Musulmà, malgrat l'estat de ruïna general es pot observar part de les seues estructures.
  • Casa de la Senyoria o El Castell. Mots amb què es coneix el conjunt que formen el palau dels comtes d'Olocau i la Torre de Pardines, del segle XIII, encara que alguns l'atribueixen orígens romans i que es troba en estat de ruïna. Després d’innumerables viccisituds és propietat municipal des de 1998.
  • Font del Frare. Recentment s'ha celebrat els seu bicentenari.

L'arròs amb fesols i bledes, l'olla de col i una excel·lent i variada rebosteria componen els trets més característics de la gastronomia olocauïna.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

RIBA-ROJA DE TÚRIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
125 m
57,50 km2
1.215

12.908

21.520
Riba-roger/era

La població es distribueix en els nuclis de població de Riba-roja, Mont Alcedo i Ventas del Poyo.

Hi ha diversos jaciments del Bronze i ibers. Dels romans, que l'anomenaren Ribarubea (ribera roja), s'han trobat diverses villae i tres aqüeductes. Les ruïnes d'una fortificació coneguda com València la Vella i el Pla de Nadal donen important testimoni del domini visigot. Els moros, que la batejaren Beni-panoha, deixaren el casc urbà, la torre i el castell. Jaume I (1208-1276), el 30 de juny del 1269, va obtenir del bisbe de Saragossa el castell i la vila en un intercanvia de possessions amb Aragó; en el Llibre de Repartiment apareix citada com Ribaroga. El 1348 els unionistes s'apoderaren de la població i ajusticiaren els jurats i el batlle. El 1382 el senyoriu pertanyia a Pere de Centelles i sa esposa Raimunda de Riusech. El 1562 era de Gabriel de Roxes. Posteriorment fou del marquès de Guadalest, qui atorgà carta de població, el 7 d'agost del 1611, per a 41 nous pobladors, reservant-se per a ell la màxima jurisdicció i el poder d'anomenar els oficials municipals; oferia terres i cases, i a canvi els vassalls li donaven la cinquena part de la fruita, la setena de l'arròs, la novena dels fruits del secà i altres tributs. També va pertànyer al marquès de Càceres i al comte de Revillagigedo fins l'abolició dels senyorius. En el segle XVIII, a causa del conreu de l'arròs, va patir febres terçanes per la qual cosa es va haver de restringir el seu conreu a les terres contigües al riu. Durant la guerra d'Independència hi hagué una guerrilla que va causar força maldecaps als francesos. A les primeries del segle XIX produïa blat, vi, oli, seda, garrofes i fesols, hi havia un algepsar, quatre molins fariners i vuit almàsseres per a oli, i també s'hi fabricaven teules. El 13 d'abril de 1897 es va concloure el compromís de cessió o venda de les terres que posseïa Àlvar Gonçal Joan d'Armada Fernández de Córdoba Valdés i Guemes, sisè comte de Revillagigedo, a favor dels regants del poble. En 1943 RENFE tingué la gosadia de denominar-lo Ribarroja de las Cuevas per diferenciar-lo d'altres pobles de l'estat amb el mateix topònim però la fulminant reacció popular acabà amb l'atreviment de l'empresa ferroviària.

L’economia, tradicionalment agrícola, amb secà i regadiu es volca, cada vegada més, als sectors serveis i el de la construcció ––les urbanitzacions hi ha proliferat arreu del terme, ficant sovint Riba-roja en l’ull de l’huracà de la corrupció.

El nucli urbà manté la flaire medieval dels seus fundadors musulmans. El patrimoni riba-roger presenta:

  • El Castell. Habitat fins el 1897, ha passat des de llavors per un procés de degradació (va ser, fins i tot, magatzem agrícola). Recentment restaurat, a hores d’ara allotja el MuPla (Museu visigot del Pla de Nadal) amb la col·lecció escultòrica visigoda més important d’Europa occidental.
  • Església de l'Assumpció de nostra Senyora. 1791-1797. Estil neoclàssic. Molt maltractat en la Guerra Civil, ha estat ben bé restaurada.
  • Ajuntament. Obra de l'arquitecte Rieta (1897-1982) aixecada entre 1925 i 1927 en estil classicista.
  • Convent de Sant Gregori. 1896, estil neogòtic.
  • Pont Vell. D'origen romà.
  • La Cisterna . Construïda en 1762, es va mantenir en ús fins 1940. Serà Museu Arqueològic.
  • Molí del Comte. Un dels millors conservats del País.
  • Tres aqüeductes romans, dels que el més conegut és el dels Arquets.
  • Caserius i masos arreu del terme.

L'orxata i els sequillos constitueixen dos dels productes gastronòmics més coneguts de Riba-roja.

En l'apartat esportiu cal esmentar la Mitja Marató Internacional que s'ha consolidat com una de les més importants del País Valencià i, fins i tot de l'estat.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SERRA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
330 m
57,30 km2
720

1.915

3.313
Serratí/atana

També citada com Serra de Portaceli compta amb tres nuclis de població: Serra, Portaceli i Torre de Portaceli. El relleu del terme és molt esquerp, ja que es troba totalment dintre de la Calderona; hi destaquen els cims del Rebalsadors i l'alt del Pi, el barranc de Portaceli i nombroses fonts i miradors.

Hi ha jaciments eneolítics (Puntal del Sapo, La Torreta i Torre Umbria); del Bronze (Salt del Riu) i ibers (Les Eretes del Riu i la Cova Soterranya). Té el seu origen en un castell musulmà que abastà força importància com ho demostra que en 1084 va servir d'alberg al capità del Cid (1043-1099), Alvar Fànyes i al rei moro Yahia, pretendent al tron de Valéncia; també en la Historia Roderici es fa referència al lloc com plaça ocupada pel mercenari castellà al mateix temps que Olocau de Carraixet. Jaume I (1208-1276) va conquistar-lo, i va cedir les terres, el 1238, a Berenguer Burguet i d'altres cavallers. Com a cap de la baronia homònima el castell i el lloc van pertànyer als Boïl, senyors de Nàquera, als marquesos de Cerdanyola i finalment als ducs de Montellano. Lloc de moriscs (80 focs el 1609, juntament amb Ria) de la fillola de Sogorb, després de la seua expulsió va veure reduïda la població a una quarta part. Tanmateiox, al llarg del XIX els número d’habitants es va duplicar.
A falta de cap activitat industrial l'economia es basa en l'agricultura de secà, una mica de ramat llaner i els beneficis que es deriven de ser un lloc d'estiueig molt proper a Sagunt i a València.

Del seu patrimoni destaca la cartoixa de Portaceli, fundada el 5 de setembre de 1272 pel bisbe Albalat en terres de la vall de Lullén; era la tercera de l'orde de Sant Bru que es fundava a la península i amb el temps una de les més importants, ja que per ella passaren reis, papes, cardenals i militars. Bonifaci Ferrer (1350-1417) va ser prior de la cartoixa i arribà a superior de l'orde. El 1835 amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853), fou exclaustrada i subhastada. Després de ser destinada a diferents usos, la Diputació Provincial va comprar-la el 1943 per a que tornaren a ocupar-la els cartoixans. L'església és d'estil neoclàssic, per bé que el seu origen fou gòtic. El conjunt arquitectònic conté, a més quatre claustres i un aqüeducte (avui en desús) que portava aigua de la Font de la Mina.

També esmentarem:

  • Castell. Actualment en ruïnes malgrat la qual cosa els pocs elements que hi sobreviuen deixen palesa la seua importància.
  • Torre de la Casa Palau. Molt deteriorada i modificada per les successives intervencions. S’hi pot contemplar un tros de la muralla que li donava accés.
  • Torre de l'Ermita, o del Calvari. Torre guaita d'origen àrab. Conserva part del cos central però el seu estat és de ruïna.
  • Torre de Satarenya, o de Nàquera. Actualment en tal estat de ruïna que passa desapercebuda, oculta per la vegetació.
  • Torre de Ria. Igualment molt deteriorada i quasi tapada per la vegetació. Per l'any 2002 fou objecte mobilitzacions dels veïns per l'acció urbanística que s'hi va desenvolupar al seu entorn.
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Barroca, de 1705.
  • Església de Sant Josep.
  • Sanatori del Dr. Moliner. Emplaçat molt a prop de la cartoixa. Idoni pel seu clima per a la curació de la tuberculosi; actualment alberga també malalts de la SIDA.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILAMARXANT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
160 m
71,10 km2
859

5.993

9.208
Vilamarxantí/ina
Vilamarxanter/era

El terme compta amb un relleu molt accidentat solcat pel Túria i amb Les Rodanes que és l’elevació més important del terme, que va ser declarat Paratge Natural pel Govern Valencià el 8 de febrer de 2002, on poden trobar-se fins a 11 coves i avencs en un dels quals, en 2008, un grup de biòlegs del desaparegut Museu Valencià d'Història Natural, van fer una troballa d'abast internacional, es tracta d'uns insectes cavernícoles extraordinàriament bonics i fràgils que s’alimenten xuplant les arrels dels arbres i els arbustos que penetren a l’interior de les cavitats. Són cigales cavernícoles cegues i amb unes ales blanques contornejades per un halo blavenc púrpura que centellegen amb la llum, anomenats poèticament "les fades dels boscos subterranis".

Hi destaquen les restes, trobades al seu terme municipal d'un poblat, sens dubte corresponent a l'Edat del Bronze valencià, en l'Alt dels Castellets; també s'hi ha trobat tombes fenícies, així com les restes, d'època romana (segles I o II), i una làpida semproniana que es troben en la partida de la Villalba. No es coneix l'origen històric d'aquesta població però al carrer València s'han trobat restes del castell, de la mesquita, de la casa de Cadí i del cementeri. La primera documentació que apareix documenta el poble com Villamargen i es remunta a temps de la conquesta cristiana. Fou donada, per Jaume I (1208-1276) a Pere Cornel el 1238, però, més tard, el mateix rei va donar-la de nou a Ximén Pérez d'Arenós, a canvi d'algunes possessions d'aquest cavaller. El 1335 va passar a Blas Maça de Verga, i posteriorment a les famílies de Montcada i Villalba, per a acabar finalment en el ducat de Gandia

L'economia continua depenent de l'agricultura tant de secà com de regadiu. Altres fonts d'ingressos són la ramaderia de què hi ha ovelles, porcs, vaques i granges de pollastres i una naixent indústria ceràmica i de conserves vegetals.

Els edificis més interessants són:

  • Església de Santa Caterina màrtir. 1887-1900
  • Ermita de Sant Francesc Xavier
  • La Torre. Segurament únic vestigi del castell musulmà que hi hagué i que es troba absolutament desaparegut. Hi ha un projecte municipal per a la restauració de la torre i del seu entorn. Està declarada BIC.
  • Ermita de l'Assumpció de Monte Horquera
  • Llavador municipal. 1903.
  • Mas de Teula. Segle XIX.
  • Mas dels Frares. Antic convent.
  • Mas del Moro. Segle XIX. Amb aqüeducte de 1907.
  • Mas de la Barca. Segle XIX.
  • La cisterna. Dipòsit d'aigua d'època medieval del segle XV, d'origen àrab, situada a l'edifici que porta el seu nom. Recentment restaurada.
  • Trinxeres i búnquers de la Guerra Civil.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos