INICI

  • �ndex topon�mic


Paco Gonz�lez Ram�rez �

Actualitzat: 5-01-17

Comarca de parla castellana situada a ponent del Caroig, amb una altitud mitjana de 800-900 metres i una superfície de 1.141 km2, és travessada a la part nord pel riu Xúquer, que depara congosts i paisatges extraordinaris com ara els embassaments de La Muela, de l'Embarcadero i el de Millars. A l'oest s'estén, de nord a sud, la vall de Cofrents i Aiora. El clima és calorós a l'estiu i fred a l'hivern. De caràcter clarament agrícola, presenta una població en regressió constant que emigra, sobretot, a l'àrea metropolitana de València. Els nuclis habitats es concentren tot seguint la vall d'Aiora a Cofrents. La capital, Aiora, té una certa activitat tèxtil i del calcer. La central nuclear de Cofrents, contràriament al que molts esperaven, sols va donar treball a la població de la comarca durant la seua construcció, atès que el seu funcionament no exigeix massa mà d'obra i, per tant, no ha col·laborat al desenvolupament econòmic de la comarca

LA VALL D'AIORA-COFRENTS


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

AIORA

Ayora

COFRENTS

Cofrentes

CORTES DE PALLARS

Cortes de Pallás

TERESA DE COFRENTS

Teresa de Cofrentes

XALANS

Jalance

XARAFULL Jarafuel

ZARRA

Zarra

AIORA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
552 m
km2
4.980

5.573

5.457
Aiorí/ina

Capital de la comarca de la Vall d’Aiora-Cofrents, és el segon municipi més gran del País Valencià (després de Requena,en el qual, a banda del poble, hi ha els nuclis de població de las Casas de Madrona, San Benito i La Vega. D'orografia molt muntanyosa, hi ha La Palomera, cim culminant de la comarca (1.260 m.) i La Hunde, una de les més importants reserves naturals de la nostra terra, amb gran riquesa faunística i vegetal; els ports del Buitre (1.084 m) i el d'Hunde (1.042 m) i l’estret del Sabinar. Menció especial mereix el Castellar de Meca, una de les ciutats ibèriques de l'Edat del Ferro més espectaculars de la península. Posseeix la declaració de Monument Històric - Artístic Nacional des de 1931. La ciutat fortalesa, tallada en roca, sorprèn per les seues àmplies dimensions (ocupa més de deu hectàrees de superfície), per la seua complexa xarxa de recollida d'aigües (basada en canalons i grans i nombrosos -superior al centenar- aljubs tallats en roca viva) i, sobretot, pel camí de carros d'accés al recinte, de prop d'una quilòmetre de longitud, en què destaquen les petjades obertes en la pedra produïdes per les rodes dels carros. A més es conserven restes de les muralles ciclòpies, torres defensives, cases semiexcavadas a la roca, escales, pessebres i abeuradors. Es creu que serien els romans els que acabaren amb ell.  A la importància cultural, arquitectònica i urbanística s'uneix l'espectacularitat del paisatge pintoresc; des dels seus 1058 metres d'altura sobre el nivell del mar s'hi pot contemplar una panoràmica de gran bellesa.

S'hi han trobat importants jaciments prehistòrics, com ara, les Coves de la Tortosilla (12000-6000 aC), l'abric del Sordo (9000-6000 aC), ambdós amb importants pintures rupestres, i, sobre tot, el Castellar de Meca (avui en mans privades) de què ja hem parlat. També hi ha restes de l’ocupació romana en La Hunde i San Benito. La fundaciò, però, és cosa dels musulmans, als que li fou conquistada per Jaume I (1208-1276) i, pel Tractat d’Almizra, donada a poblar als castellans l’any 1244. En 1281, pel tractat de Campillo, signat entre Pere III d’Aragó (1240-1285) i Alfons X el Savi (1221-1284), quedà definitivament integrada en el Regne de València, però sense perdre la parla castellana. El 1271 Alfons X li va concedir les franqueses del fur de Conca, primera carta pobla. El 1272 va assolir el títol de vila, el 1290, el dret de celebrar mercat i el 1315, el de fira.. El 1328 passà per donació d'Alfons IV (1299-1336) a sa muller Elionor, qui el 1336 se signà carta pobla als mudèjars de la població. Després recaigué en l'almirall Bernat de Sarrià (1266-1305), per a retornar més endavant a la Corona. El 1364 Pere IV (1319-1387) li la concedia al duc de Gandia. El 1422, la mort sens successió del duc feia que tornara a passar a la Corona. El 1429 Alfons V (1396-1458) la lliurava al futur Joan II (1398-1479), qui el 1431 la donaria a Didac Gómez de Sandoval, comte de Castro i Dénia. El 1452 la posseïa per dot sa muller, Isabel Lladró, de la qual després de diverses vicissituds passà per renda, el 1491, a Roderic de Mendoza, marquès de Zenete --fill del cardenal--; sa filla, Mència de Mendoza, dona de gran influència en el renaixement valencià, va donar empenta a la ciutat i al seu castell fins la seua mort sense descendència, en què va heretar-la sa germana Maria, esposa de Didac Hurtado de Mendoza. Amb el fil d’ambdós la vila entra en el ducat de l’Infantado on romangué fins el segle XIX en què s'extingeixen els senyorius. Fins l'expulsió dels moriscs hi hagué en Aiora una moreria; Desprès de l’expulsió, el cabdill Turigi es proclamà rei d’Aiora i la vall es convertí en reducte dels rebels. L’aventura de Turigi acabà amb la desfeta de la sublevació morisca i seua execució a València. El seu castell jugà un important paper en la trista batalla d'Almansa, ja que fou l'únic nucli de resistència dels partidaris de l'arxiduc; la qual cosa va portar-li greus perjudicis econòmics amb la victòria i posteriors represàlies del Borbó. També hagué de sofrir la invasió napoleònica i, anys després, les incursions carlines, que cremaren el registre civil. Quant a la vinculació religiosa (arxiprestat) ha pertangut a la diòcesi de Cartagena (1266), a la d'Oriola (1564) i recentment a la de València (1954).En funció de la seua situació fronterera sempre hi ha haut activitat comercial, a banda de l'eminentment agrària i ramadera (apicultura), amb coexistència d'una xicoteta noblesa, artesanat i professions mitjanes juntament amb les classes populars.

A hores d'ara hi predomina l'agricultura de secà amb conreu de cereals, raïm, olivera, pomers i ametlers. Malgrat que la ramaderia es troba en retrocés, hi ha un important centre d'apicultura. Tambñe alguns tallers tèxtils, on es manufacturen mantes de llana i espardenyes d'espart, i fins i tot explotacions de tipus forestal. La industrialització sempre hi ha estat feble i només es crearen alguns llocs de treball i empreses amb la central nuclear de Cofrents, la construcció de la qual va ser fortament contestada per la societat civil valenciana.

Hi hagué convents de dominics i franciscans (s XVI) fins l'exclaustració. Es conserva la moreria i la jueria. És molt interessant la passejada pel carrer de la Marquesa de Cenete, excepcionalment ample i llarg i amb interessants edificis. Els monuments més importants són:

  • Església de Santa Maria la Major. (1628). Renaixentista.
  • Esglèsia de l’Assumpció (1528-1628) Renaixentista. Monumental façana herreriana. Pintures de Yáñez de la Almedina (¿1472?-1536) i de Vicente López (1772-1850).
  • Convent de Sant Francesc. Actual Casa de la Cultura. Construït en 1573 i reedificada en 1778
  • Plaça Major. Centre neuràlgic. Amb la vistosa font de la Negrita.
  • Creu de Sant Anton. Creu de terme del s XVI.
  • La Llotja, de 1892.
  • El castell. Segle XIII. Actualment en ruïnes. Es pot apreciar la façana principal i la torre de l’homenatge.
  • També hi ha diverses ermites,com ara la de Santa Bàrbara, Sant Anton, Sant Blai, Sant Josep, Santa Llúcia, Verge del Rosari i la del Sant Àngel.
  • Museu Arqueològic.

La gastronomia aiorina és molt rica, destacarem l’ajetao, un guisat fet de creïlles i all; la gachamiga amb fetge i per damunt de tots tenen fama els gaspatxos. Bons embotits artesanals i dolços fets amb mel, tan abundant en la zona; especialment l’aiguamel feta amb carabassa cuita en almívar de mel.

La Setmana Santa, conformada per precioses processons i confraries, és, sense cap dubte, una de les millors de tota la Comunitat Valenciana. Les carnestoltes i el Tall de la Mel abasten també alguna importància entre les festes locals.
Entre els seus fills destaca Jaume Pérez, bisbe auxiliar de València, que inspirà Luter (1483-1546) amb la seua obra sobre els Salms.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

COFRENTS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
437 m
103,20 km2
1.644

1.056

956
Cofrentí/ina

El terme és força muntanyós, amb altures com el port de la Chirrichana (710 m), los Morrones (853 m); Borregueros (800) o la Repunta (678 m); l'afluència del Cabriol al Xúquer forma l'embassament de l'Embarcadero. A banda de la gran quantitat d'excursions a peu o amb bicicleta que s'hi poden realitzar cal remarcar l'interès espeleològic del municipi amb diferents coves de què destaca la Cueva Hermosa i el Volcán. També es pot gaudir de la ruta fluvial que, al llarg dels 14 km que separen Cofrents de Corts de Pallars, recorre el pantà de Corts mostrant al viatger l’espectacular bellesa mediambiental de la zona.

Van ser els romans qui batejaren el lloc amb el topònim “Confluentum” (que significa “confluència”) per ser punt de trobada del Xúquer i del Cabriol, la qual cosa li dóna la seua espectacular fesomia. Entre 1147 i 1172, en època musulmana, pertangué al regne de Múrcia, regit per Ibn Mardanisch. En zona fronterera entre els regnes àrabs i les Corones de Castella i Aragó, la Vall de Cofrents canvià constantment de mans durant el segle XIII; així, després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) va cedir-la a Castella sota el qual domini es va efectuar la repoblació. En 1238 Alfons IX (1171-1230) la dóna al seu primogènit l'Infant Sanxo. En 1281 Alfons X (1221-1284) i Pere III el Gran (1240-1285) pacten la cessió a Aragó de la zona i aqueix mateix any nomenen batlle dels castells de Xanals, Xerafuil i Cofrentes a Pere d'Agulló. En 1329 Alfons VI el Benigne (1299-1336) fa donació a la seua muller, na Elionor. En 1369 passa al Patrimoni Real de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). Successivament continuà passant de mans en mans de diferents senyors: el marqués de Villena, na Elionor de Villena; el comte d'Oliva i el duc de Gandia. Durant tota aquesta època la permanència de gran quantitat de musulmans en la zona originà diverses friccions entre aquests i la població cristiana; per exemple, en les Germanies els moros recolzaren els nobles en llur interès per sufocar la revolta. En 1574 obtingué independència eclesiàstica de Xarafull. En 1609 l'expulsió morisca suposà un greu trencament demogràfic —tan sols hi romangueren 17 persones––; el duc de Gandia, senyor aleshores de la Vall, dirigí la repoblació amb dures condicions de pagaments, en especial les referides a la partició de fruits. Joan de Navarra, els marquesos de Demax, Isabel de Ladrón, duquessa de Castro; la família Mendoza i Pere Centelles Borja continuen engrossint la nòmina de propietaris del castell i la vila fins que el duc d'Osuna cedeix en cens emfitèutic al plet que des de feia més d'un segle mantenien els pobladors amb els senyors. Va ser capital de la governació o corregiment establert a ran de la instauració borbònica, de què eren partidaris els cofrentíns, que comprenia tota la Vall d'Aiora i part de la Canal de Navarrès. El 24 de maig de 1812, a causa de l'oposició a la invasió, les tropes del general napoleònic Granier cremaren els arxius municipals, el pont, afusellaren i segrestaren alguns cofrentins i arruïnaren el castell. Les guerres carlines també afectaren Cofrents on hi hagué diversos enfrontaments. El 1864 una forta riuada provocà la desaparició del conreu de la vinya en el municipi i provocà diverses epidèmies: en 1885, el còlera; en 1890, el tifus; en 1892, la verola. Ja en el XIX, durant el regnat de Ferran VII (1784-1833), és fort l'oposició de la població de la Vall a seguir complint les exigències senyorials.El segle XX marca una important caiguda demogràfica deguda a l'escàs dinamisme econòmic sofert per la comarca. La construcció de la central nuclear (1973-1982), que fou fortament contestat per la població civil del País Valencià, no ha generat el procés de desenvolupament i de llocs de treball a la comarca que van prometre les autoritats per justificar la ubicació, si no ha sigut per la necessitat de peonada i pel desenvolupament d'algunes activitats de serveis.

Tradicionalment sustentada en l’agricultura: blat, dacsa, bresquilla, albercoc, pomes i altres frutals, l’activitat econòmica actual es veu incrementada per la central nuclear.

El casc urbà creix al redós del castell i els seus carrers s'empinen cap a ell deparant al visitant gran quantitat de fonts. El patrimoni local presenta:

  • El Castell. D'origen àrab ha sofert diverses destruccions, afegits i modificacions, la qual cosa fa que l'estat de conservació siga diferent segons les zones.
  • Balneari de Los Hervideros. En funcionament des de 1902. Relacionat amb el volcà apagat, situat al turó d’Agras.
  • Església del Patriarca sant Josep. Construïda en1621 sobre la mesquita.
  • Balcó de Pilatos.
  • Pont modernista. Aixecat en 1911 per a salvar el Cabriol.
  • Ermites de la Soledat i el Calvari.

La gastronomia es basa en els productes de la terra –molt bones les bresquilles– i el seu àpat més conegut és l'olla cofrentina. La beguda local és el zurracapote.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CORTES DE PALLARS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
450 m
233 km2
1.340

792

981
Cortesà/ana

A banda del Xúquer reguen l'enorme terme les rambles de La Morera, del Pozo, de Canillas ; de Los Gallegos, del Ral; el barranc d'Otonel, de Bujete i del Hornillo. Voltat pel massís del Caroig, la Mola de Cortes, la serra Martés i la de Dos Aigües, presenta molts paratges on gaudir del senderisme, el barranquisme, la bicicleta o el muntanyisme. La Mola de Cortes també compta amb la major reserva de caça major de l'estat. La població es troba molt dispersa amb diverses aldees repartides pel municipi: Venta Gaeta, Castilblanques, La Cabezuela, Viñuelas, Los Herreros, El Oro, Otonel i Las Viñas.

Els indicis més antics de poblament són ibers i s'han trobat a La Pileta, al jaciment de la muralla i a la serra Martes; també hi ha troballes d'època romana. La fundació, però, és musulmana, la qual població es mantingué després de la conquesta cristiana. Fou el centre de la baronia de Pallars, vinculada, prèvia facultat reial, pels Pallars el 1232. Passà successivament als Pascual de la Verònica, als Frígola i als Escrivà. En el segle XIV Alfons el Vell (1332-1412) va fer construir el castell de Chirel per controlar des d’aquí tota la vall del Xúquer. En 1609 els habitants de Cortes de Pallars i els dels pobles dels voltants es rebel·laren contra el decret d'expulsió dels moriscs. Sota el comandament de Turigi (el qual acabà sent executat el 16 de desembre) vora tres mil moriscs es van fer forts a la Mola de Cortes. Després de mesos de durs enfrontaments amb les tropes reials de Felip III (1578-1621) van claudicar en el més de novembre. El resultat fou la quasi total despoblació del terme. A partir del segle XVIII experimentà un lent creixement demogràfic, a finals del XIX la baronia va escindir el títol en fins a quatre més: Cortes, Castillo de Chirel, Bugete i Ruaya, cas probablement únic en la història nobiliària de l'estat espanyol. A partir de 1930 l'emigració dels seus habitants cap a nuclis industrials ha sagnat la demografia local importantment.

Hi ha la Central Elèctrica de Cortes-La Muela propietat d'Iberdrola que compta amb una de les més modernes tecnologies d'Europa.

El poble conserva la trama morisca que li donà origen amb els típics carrers i atzucacs estrets i empinats. Paga la pena la visita a algunes de les aldees on es por trobar part del patrimoni local, que detallem tot seguit:

  • Església de nostra senyora dels Àngels. En Cortes. Bastida en 1775 en estil barroc. El campanar fou reconstruït en 1893 i restaurat en 2000.
  • Ermita de sant Roc. En El Oro . Segle XIX.
  • Ermita del Sagrat cor de Jesús. En La Cabezuela . De 1922.
  • Castell de Chirel. Segle XIV, gòtic. Fou utilitzat en la lluita contra els moriscs. Conserva alguns elements però el seu estat és d’abandó i ruïna. Excavacions realitzades en 2006 revelen que fou destruït per un terratrèmol que va afectar, en 1748, la Canal de Navarrès i les veïnes comarques de la Foia de Bunyol i La Costera. Hi ha un seriós projecte de restauració i recuperació que faria visitable el recinte.
  • Castell de Ruaya. D’origen àrab, fou caseriu musulmà. Només es pot observar la base de la seua torrassa.
  • Castell de la Pileta. També musulmà. Ocupava un lloc estratègic sobre el riu. Només perviu una paret vertical de la seua torre.
  • Castell d'Otonel. En l'aldea homònima. Fou caseriu morisc. Només conserva alguns murs.
  • Palau del Baró. Barroc, del XVIII. Conserva en la façana l’escut d’armes dels barons de Cortes.
  • Antiga Venta de las Galletas . En Venta Gaeta. Ja en el segle XVI era parada de postes. Actualment és vivenda particular.
  • Las Eras . Arreu del terme, construccions singulars del segle XVIII utilitzades aleshores en les tasques agrícoles.
  • Antiga Cimentera. Es va construir a les primeries del segle passat amb motiu de la instal·lació de la Central Hidroelèctrica.

Poble de muntanya, ens ofereix una gastronomia forta, condimentada amb els productes de la terra: embotits, tajás de la orza , ajoarriero , coques de sardina i pernil, gaspatxos, mojetes , olla de poble, arròs amb herbes, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TERESA DE COFRENTS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
533 m
110,8 km2
1.691

695

662
Teresà/ana

El terme integrat en el massís del Caroig és ric en espais naturals com els avencs de Las Quebradas, entre els barrancs de Carboneras i de l'Argongueña, els paratges del riu Reconque, la rambla de Murell, els alts del Caroig, de Tona, Pino Alto i la Pedriza, i les fonts del Bolo, Las Balsillas, del Bosque, de Velilla o de los Batanes.

El primer vestigi de població, llevat de l'evidència que els ibers hi estigueren, és el castell de Teresa, d'origen romà, però no és fins la dominació musulmana quan es pot parlar d'una veritable població que va pertànyer a les taifes de Xàtiva i de València. Res hem sabut sobre el moment de l'ocupació cristiana però si sabem que el 1319 es testimonia la propietat de l' Infant Sanxo , primogènit del rei Alfons de Castella . El 26 de maig del 1364 és entregat al comte de Dénia i Ribagorça, i posteriorment a Alfons d'Aragó , duc de Gandia. Vila important en l'explotació del bestiar llaner, amb important indústria de la llana, com ho testimonia Cavanilles (1745-1804), en el segle XVIII; la seua evolució demogràfica des d'aleshores marca un important retrocés, amb una disminució de la població al llarg de tot el segle XX; així, el 1910 reflexa un cens de 2.080 habitants, que el 1920 havia baixat a 1.849, causat aquest descens, per la grip del 1918; a partir de 1960 es produeix un èxode de població devers la zona industrial de València i Barcelona.

L'agricultura: bresquillers, pomeres, dacsa, alfals, olivera, ametler, cereals i raïm; i la ramaderia: cabres, ovelles i abelles tiren de l'economia local.

L'església de l'Assumpció, bastida en 1636 sobre la mesquita àrab conté un interessant retaule dedicat a Sant Blai; ha estat restaurada en 1997. No és l'únic monument que hi trobarem, també hi ha:

  • Castell de Teresa de Cofrents . Sols resten escasses deixalles.
  • Castell de Palaz.
  • Ermita de la Santa Creu. De 1760.
  • Ermita de Sant Apolinar. Aixecada en 1702, dóna accés al cementeri , de 1816.

Pàgina web de l'Ajuntament

 

Més informació en la xarxa:

Fotos

XALANS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
453 m
94,80 km2
2.028

1.073

947
Xalansí/ina

El terme es troba encaixat entre dos rius, el Xúquer i el Cantaban i depara paratges de gran bellesa de què destaquen la Cova de Don Juan, una de les més importants del País Valencià, on trobem sales amb estalactites i estalagmites i, també, restes arqueològiques del Mesolític i del Bronze. Altres paratges són els canons del Xúquer i tot l'entorn del riu entre els Chorros de la Jávea i la Peña del Buitre. El terreny és esquerp i compta amb altures com ara el Villar Agudo (895 m), el pic de Sierrecilla (903 m), la lloma de los Corrales (890 m), el pic de l'Àguila (613 m), el Sapo i la Sapa (636 m).

Al barranc de la Peña i a l'abric de las Monteses on podem observar pintures rupestres que marquen l'antiguitat del lloc en, com a mínim, cinc segles aC. Els romans traslladaren el poble de la muntanya a la vora del riu; però els moros, en el segle XI, com que Xalans era frontera entre regnes de taifes, hagueren de pujar-lo de nou per raons defensives. Jaume I (1208-1276) va conquerir-la i va donar-la al rei de Castella, pels acords del tractat d'Almizra. El seu primer senyor fou l’Infant Manel, però el 1281, per pacte entre Pere el Gran (1240-1285) i Alfons de Castella (1221-1284) retornà al regne de València. Ostentaren el senyoriu Bernat de Sarrià (1266-1305), el comte de Ribagorza, la reina Elionor i son fill l’Infant Ferran. El 1389 va comprar-la el duc de Gandia, Alfons el Vell (1332-1412), i a la mort de son fill, el 1425, retornà a la Corona. Lloc de moriscos, depengué de Xarafull fins el 1535 i de Cofrents fins el 1564. Amb l'expulsió morisca —150 focs el 1609— els cristians s’ensenyoriren del poble i convertiren la vella mesquita en l'actual església. Durant les guerres carlines es van lliurar algunes batalles en el seu terme municipal com la que, en 1836, obligà el poble a rebutjar els atacs del caporal revoltat Quílez. Les avingudes del Xúquer de 1740 i de 1864 destruïren horts i molins i arrossegaren, en ambdues ocasions, el pont sobre el riu.

L'agricultura és l'única activitat econòmica de Xalans. Bresquillers, cereals i olivera són els conreus més estesos. També hi abunda la caça: perdiu, conill i senglar, i la pesca: anguiles, barbs i llises.

El casc urbà mostra la seua antiguitat en els seus rosts carrers i en monuments com ara el castell que fou aixecat en el segle XI i que encara conserva alguns elements, malgrat que l'estat actual es podria qualificar de ruïna. Altres monuments són:

  • Església de Sant Miquel. Aixecada en 1736 sobre la mesquita, com ja s'ha indicat amunt.
  • Ermita de Sant Miquel. De 1880.
  • L'Arc. Antic ajuntament, de 1835.
  • Font de Los Cuatro Chorros, de 1913.

Per a menjar cuina tìpicament castellana: morteruelo, torta mal hecha, ajitonto, patatas al monton, gaspatxos, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XARAFULL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
650 m
103,10 km2
2.175

917

828
Xarafullà/ana

A Xarafull es parla un peculiar castellà de transició farcit de catalanismes i aragonesismes propis de les terres frontereres. El seu terme s'escampa pel sector central de la Vall a la ribera esquerra del riu Cantaban, o de la Hoz , que creua el terme de sud a nord i rep les aigües del barranc d' Espaldilla . El relleu és esquerp i accidentat amb altures que superen els 900 m com , per exemple: el Castillico (1.067 m), la mola de Juey (1.066 m), la mola del Puntal de la Cruz (961 m), i Majada Hueca (876 m) i Alcola (886 m) al massís del Caroig. Xarafull és rica en aigües, així hi trobem els pous de la Juana , La Cañada i Jabonero i un bon grapat de fonts de què esmentarem, per citar-ne algunes, la Bella, la del Tobarro, del Ral, del Piojo , del Peral, de la Bocina , de la Carrasca, de la Figuera , de la Marfala , etc.

Les primeres restes de població són les iberes del Castillico . El castell i la vila són d'origen musulmà, els quals l'anomenaren Al-Sarafa . Fou conquistada per Jaume I (1208-1276) i entregada al rei de Castella, en virtut del tractat d'Almizra; el 1281 va retornar al Regne de València. L'Infant Sanxo tornà el castell a la Corona el 1319. El 1328 ostentava el senyoriu l'almirall Bernat Sarrià (1266-1305). El rei Martí l'Humà (1356-1410) va donar-la a Alfons Cornell, el seu primer senyor territorial; després passà als ducs de Gandia . A la seua parròquia, que fou l'única de la Vall que va dependre de la diòcesi de València fins 1535, van pertànyer Zarra, Teresa, Xalans i Cofrents, que se segregaren aqueix any com a rectories de moriscs. Romangué despoblat després de l'expulsió morisca i el 1646 no passava de 85 cases. En 1854 es va declarar una epidèmia de còlera que es va estendre arreu de les comarques properes. En 1864 una sèrie de temporals de pluja causaren greus destrosses en camps i molins. En 1874 durant les guerres carlines la partida de Santes assaltà la vila.

L'única indústria és la manufactura de bastons i forques amb lledoner, que exporten a tot l'estat i, fins i tot, a l'estranger.

Les restes d'un castell àrab presideixen el poble, de carrers també moros: rosts, torts i estrets que contenen com a edifici més important l'església de santa Caterina, de 1689.

La gastronomia local, de marcat caire castellà i pròpia d'aquestes contrades fredes, ens ofereix plats com el calducho , farinetes de matança i gaspatxos. Els dolços més característics són toñas i grullos .
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ZARRA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
980 m
km2
873

424

520
Sarrí/ina

Un relleu abrupte amb el barranc de l'Aigua, el turó Gordo, les serres d'Atalayas (982m) i del Puntal (887m) com a fites més elevades i el pas del riu de Zarra donen bellesa al terme.

Hi ha deixalles del Neolític a la cova Valle. També s'esmenten troballes de làpides romanes i musulmanes al terme. Té el seu origen en el castell musulmà que Jaume I (1208-1276) va conquerir i va donar a Castella en virtut del tractat d'Almizra, per a passar definitivament al Regne de València el 1281. El senyoriu del lloc van mantenir-lo, des de mitjan segle XIV, els ducs de Gandia. Lloc de moriscos de la parròquia de Xarafull; fins el 1535, en què es va separar. Va resultar molt afectat per l'expulsió d'aquests ja que comptava amb 240 focs el 1609; de la qual es va recuperar lentament. En el període 1822-1833 va formar part de l'efímera província de Xàtiva en virtut de la divisió provincial que van fer les Corts de Cadis. El 29 de gener de 2010 Zarra es postulà com a candidat per allotjar el Magatzem Temporal Centralitzat (ATC) per residus radioactius que es planteja construir per donar servici a tot l'Estat espanyol, la qual cosa ha dividit els veïns i ha alterat la tradicional tranquilitat del municipi.

Els segles XVIII-XIX tingué indústria manufacturera, i és tradicional la fabricació de forques, bastons i altres instruments de fusta, especialment la de lledoner. La seua economia, però, es basa en l'agricultura tant de regadiu com de secà. També és important l'aportació de la ramaderia: ovelles, pollastres i porcs, i la de l'apicultura, més de 200 ruscs. D'indústria no hi ha cap.

L'únic edifici digne d'esment és l'església de Santa Anna, del XVIII.

Es poden tastar magnífics gaspatxos.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos