INICI

tumblr visitor stats


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 03.08.18 18:01

Comarca de parla castellana, la qual cosa fa que als seus habitants se'ls conega amb el malnom de xurros, que s'estructura al voltant de la conca mitjana del riu Magre. El clima, de tendència continental, és fred a l'hivern i calorós a l'estiu. Entre els conreus de secà  destaca el raïm (sobretot a Xiva, la capital, amb indústries vinateres, de materials per a la construcció i papereres); Bunyol, que té diverses empreses papereres i dues grans fàbriques de ciment, i Xest, amb indústries tèxtils i vinateres. La seua superfície és de 817 km2.

LA FOIA DE BUNYOL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ALBORAIG

Alborache

BUNYOL

Buñol

DOSAIGÜES

Dos Aguas

GODELLETA

Godelleta

IÀTOVA Yátova
MACASTRE Macastre
SETAIGÜES Siete Aguas
XEST Cheste
XIVA Chiva

ALBORAIG

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
425 m
27,30 km2
450

905

1.268
Alborager/era

El municipi d'Alboraig, on es parla castellà, està situat en la marge dreta del riu Bunyol, sobre el cim d'un xicotet turó, a 304 metres sobre el nivell de la mar, al que circumden dos barrancs. La superfície està trencada pels rius Bunyol i Magre, nombrosos barrancs i torrents i no posseeix elevacions notables. La part de major altitud és una estreta i allargada faixa de terreny que arriba fins la Serra de Dosaigües. Al costat de la xarxa de senderes rurals, en el terme d'Alboraig trobem infinitat de fonts, així com bells paratges naturals com el popularment conegut com la Vall Feliç. També destaquen altres com el parc de Sant Jaume, el Lloc del Miracle, el Molí de la Llum i el Centre d'Educació Ambiental (ACTIO). El terme municipal posseeix diverses zones molt riques en restes arqueològiques d'èpoques romana i àrab. Com exemples d'aquests llocs es poden citar els del Prat del Ball o el Regajo.

Com a mostra de la romanització a Alboraig, apuntarem que en el seu terme municipal es va trobar la inscripció romana L. FAIVS PRO CVEYS ANI LX VICTORIAOMVLINA AN. XXXV H.S.L. No va ser fins el període de la dominació àrab quan es va denominar Alborxu, primer, i Torre de Alboraix, posteriorment. Alboraig va ser una població rellevant durant el període de dominació musulmana, però els avatars bèl·lics viscuts van provocar la seua destrucció en diverses ocasions. Les deixalles arqueològiques trobades mostren que va ser poblada en època romana. Les hostes del Cid (aprox.1043-1099) la van prendre per poc de temps el 1094 i. El 1245, va conquerir-la Roderic de Liçana, des d'aleshores senyor de la població. Malgrat això Jaume II (1267-1327) va declarar-la fur reial, passant posteriorment a ser possessió del duc d'Hijar i, després, dels marquesos d'Albaida. La seua contribució econòmica a la presa de Granada, li va suposar que Ferran II (1452-1416) li atorgara privilegis. Va ser lloc de moriscos i, durant la guerra de les Germanies, les tropes del duc de Sogorb destruïren gran part de la població. Després de l'expulsió dels moriscos el seu propietari, el comte de Bunyol, li atorgà carta de població el 1611. Fins el 1794 va ser annex de Setaigües.

Malgrat la presència dels dos rius i d’alguns barrancs la superfície dedicada al regadiu representa una minsa part del total de terrenys conreats. El secà ocupa la major part, amb dedicació principal a garrofers, oliveres i vinyes. Els cereals, el tabac i altres conreus, tenen una importància secundària. Al sud hi ha àrees destinades al pasturatge de bestiar local i transhumant. La indústria es compon de fàbriques de paper, mecàniques, de puntes de boixets, de derivats del ciment, de draperia i de materials de construcció, que no només cobreixen la demanda d'ocupació de la població, si no també dels pobles veïns, sobretot Macastre i Iàtova.

El nucli urbà, de carrers irregulars, està creuat per la carretera d'Alboraig a Silla. En les proximitats s'han edificat nombrosos xalets per a l'estiueig. Del seu patrimoni podem esmentar l’església de Santiago Apòstol. Neoclàssica, del segle XVIII, i La Torre, edifici fortificat bastit per a residència dels senyors d’Alboraig, destinat actualment a alberg juvenil.

Com a poble mediterrani que és, hi podem assaborir la més variada gastronomia mediterrània d’interior: arròs al forn, gaspatxos de pastor, paella valenciana, mullet, carns rostides amb allioli, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BUNYOL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
441 m
112,40 km2
2.025

9.301

9.941
Bunyolenc/enca
Bunyoler/era

Compta Bunyol, lloc de parla castellana, amb un ampli i bell terme en què trobem tota mena de paratges, que fan la delícia d’excursionistes, ciclistes, senderistes i, en general, de tots els amants de la natura. La cova del Turxe, amb una cascada que ompli el llac; el Fresnal un dels espais de major riquesa paisatgística del País, amb un gran interès botànic i biològic, a hores d’ara es lluita per convertir-lo, juntament amb Las Moratillas i la font de La Umbría, en espai natural protegit; el riu Juanes, antic balneari i lloc de repòs, els barrancs del riu Bunyol i de la Jarra; el pont natural de Carcalín; la cova Alta, en el paratge de Venta Mina --que afegeix al seu interès paisatgístic el prehistòric-- són una bona mostra del que podem veure movent-nos per l’extensa xarxa de camins que intercomuniquen tots els pobles de la Foia.

S’han trobat deixalles de poblament corresponents a diferents períodes prehistòrics: del Paleolític Mitjà, cova del Carcalín; del Paleolític Superior, cova de las Palomas i cova del Turche; del Mesolític, Covalta de Ventamina, i del Bronze, Cerro Mulet i Rotura. Els ibers, dels quals tenim record al barranc de Monedi, Collado Umán i partida del Turche, van ser els primers a posar-li nom: Bullon o Billon, que significava "font". Des del 132 aC al 711 dC hi estigueren els romans que l’anomenaren: Bullion o Balneolum (balneari); del seu pas hi ha restes en el Partior, las Cabrillas, el desaparegut poblat de Mirabonell i la Huerta Abajo. Probablement el castell s’aixeque sobre una primitiva fortalesa romana. De l’època musulmana hi ha evidències que al segle XIII hi havia ja una important medina, a més, romanen alguns cementiris, restes d’un aqüeducte, murs i pous a la partida de l’Oliveral i, sobre tot, el castell. Tot i que la conquesta definitiva no va ser fins el mes de maig de 1245, el 27 d'abril de 1238 Jaume I (1208-1276) ja donà a Roderic de Lizana Bunyol i gran part de l’actual comarca de la Foia de Bunyol. Des de juny de 1304 canvià constantment de mans senyorials, incloent-hi les reials, mitjançant donacions, compres i vendes. Ferran d’Antequera (1380-1416), en 1413 desprès del Compromís de Casp atacà la població i ocupà el castell. En 1415 el propietari era Alfons V (1396-1418), el qual ho vengué, per 12.000 florins, al seu cambrer, Berenguer Mercader, i la població romangué ja vinculada a aquesta família fins 1836 en què el senyoriu torna definitivament a la Corona. El 1467, la baronia fou convertida en heretatge, la qual cosa va impossibilitar la seua alienació o divisió. Bunyol apareix com lloc antiagermanat quan el 1519 es va produir aquest moviment urbà de protesta, el qual s'acompanyà d'algunes exigències devers la població musulmana. Felip III (1578-1627) convertí la comarca en comtat i a Gaspar Mercader i Carròs en el primer comte. Com que després de la conquesta cristiana la població continuava sent majoritàriament musulmana l’expulsió de 1609 hi tingué greus conseqüències; en 1611 es va donar carta pobla a 33 pobladors mallorquins. Posteriors cartes pobles i repoblaments atraurien pobladors aragonesos per la qual cosa la parla de la comarca és castellana. Aquestes cartes pobles eren especialment dures per als vassalls, que encetaren nombrosos plets i revoltes antisenyorials i els va portar a adscriure’s, en la guerra de Successió, a la causa de l’Arxiduc Carles (1685-1740). En el segle XVIII, Cavanilles (1745-1804) no constata cap desenvolupament manufacturer al lloc. En el cens de Floridablanca (1728-1808), juntament amb 239 llauradors i 260 jornalers, se citen 56 artesans i 20 fabricants; front a la nul·la possessió de terra del comte, destaca l'existència d'una burgesia propietària i l'abundància de camperols sens o amb a penes terra. Madoz (1806-1870) parla, junt al desenvolupament agrari, d'algun avanç industrial en activitats relacionades amb l'agricultura i el paper. El 1761 se sol·licità la incorporació a la Corona, la qual cosa es va aconseguir després d'un llarg plet --que es recull en un document anomenat Memorial Ajustado-- i el pagament de 12.000 florins, contra el marqués de Malferit, comte de Bunyol, desenvolupat entre el 1797 i el 19 de gener de 1836. La seua situació estratègica d’accés a València des de Castella ha involucrat Bunyol en totes les guerres modernes; així, fou testimoni de la invasió francesa i de les carlines; ambdós invasors van fer servir per a les seues accions el castell, la qual cosa va influir negativament en la seua conservació. Serà l'arribada del ferrocarril a finals del segle XIX allò que influirà decisivament a l'envol de la indústria del paper, del tèxtil i de la viticultura. En 1917 s’hi fundà la Compañía Valenciana de Cementos que experimentaria importants etapes d'expansió: primer als anys 20, en relació amb la política d'obres públiques de Primo de Rivera (1870-1930), després amb motiu de l'expansió de la construcció als anys 60. Tant el socialisme com l'anarquisme es difongueren a Bunyol, que figura com a focus conflictiu important en la vaga general anarquista del 1911 i en la socialista del 1917. El 1912 es constituí l’Agrupació Socialista, amb el recolzament, mitjançant la seua freqüent presència, de Pablo Iglesias (1850-1925). Els anys 20 es va difondre extraordinàriament el PCE, producte de l'escissió del PSOE davant la revolució russa. Durant la II República, aquestes forces d'esquerra desenvoluparen un fort protagonisme juntament amb el Partido Republicano Autonomista. El franquisme va suposar una fort paralització del moviment obrer, si bé ací cobrà especial importància l'HOAC, organització obrera catòlica. Al final, ja en els anys 70, hi va irrompre un fort moviment reivindicatiu al marge de l'engranatge dels sindicats verticals.

Actualment l’economia es mou per la indústria, l’agricultura, la construcció i l’hostaleria.

Amb tanta història és precís que el municipi oferisca un ric patrimoni, que es dóna a conèixer mentrimentres es passeja pels carrerons estrets del barri medieval, observant els seus casalots que, adherits a les restes de la muralla, ens ofereixen una bona mostra de l’arquitectura popular de l’interior. Destacarem:

  • El castell. Segle XIII. Conserva la planta i algunes torres i llenços; es troba en estat de semi-ruïna a pesar d’algunes restauracions fetes el segle passat. Alberga algunes vivendes del poble i el Museu Arqueològic Municipal, en allò que fou mesquita i posteriorment església del Salvador i panteó dels comtes de Bunyol.
  • Església de sant Pere apòstol. Neoclàssica, de 1790. Afectada per la Guerra Civil, ha estat restaurada posteriorment.
  • Ermita de sant Lluís Beltrán. Del XIX a la que s’arriba pel deliciós passeig de San Luis.
  • Torre del Portillo. Única torre de guaita que ens ha arribat, tot i que es coneix l’existència d’alguna més.

Sent una població amb arrelada tradició fallera i reconeguda Setmana Santa, sense oblidar el costum de celebrar la Pasqua en els nombrosos indrets que presenta el terme, la festa que s’ha fet internacionalment coneguda es la Tomatina: l'últim dimecres d’agost una guerra, els projectils de la qual són tomaques madures, entre milers de persones tinta de roig els carrers del poble.

Bunyol compta amb dues bandes de música, l'Armònica i l'Artística que des de fa més de quaranta anys, en el mes d'agost, celebren el 'Mano a Mano', concert conjunt que demostra l'amor de Bunyol per la música. Precisament al voltant de tan extraordinària afició musical, s'hi treballa per a potenciar el turisme a Bunyol, amb el disseny d'una ruta que inclouria visitar l'auditori Sant Lluís, el Conservatori, el Palau de la Música, el Teatre Montecarlo i l'oportunitat de conèixer de prop el funcionament d'ambdues bandes de música.

I si de menjar es tracta hi trobarem des d’arrossos: amb bledes, amb verdures i carn o amb costelles de porc fins als embotits autòctons, llonganissa de pasqua, sangregordo, botifarres, etc, passant per la cuina d’interior, gaspatxo, caça, mojete. També hi ha força afició als bolets i als caragols.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

DOSAIGÜES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
400 m
121,50 km2
900

406

394
Dosaigüer/era

Poble de parla castellana que compta amb un ampli terme regat pel Xúquer, ric en paratges, així hi trobem: coves i abrics amb pintures rupestres, com ara el Cinto de las Letras , el Cinto de las Ventanas, la covacha de las Cabras; fonts com les de Real, Ginel, Rodanillo, Fontanares i San José, la qual encara s'encarrega de regar l'horta del poble; les basses del Molino, lloc d'esbarjo i del Nacimiento del Chico; altures com el Callejón del Gato, paradís per als muntanyencs, el Pico del Ave (949 m), el Carcamal (834 m), el Pulpítico (620m) i el Madroñal (582 m), barrancs, rambles... En resum un terme amplíssim que, tot i haver estat espletat per diferents incendis forestals, ofereix oportunitats a tota mena d'esports a l'aire lliure com ara el senderisme, la caça major, la bicicleta de muntanya i, fins i tot, l'espeleologia, que es pot practicar a la cova de las Maravillas.

Hi ha evidències de població des de l'Epipaleolític al Neolític en la cova de la Cocina; unes ceràmiques i uns atifells de sílex constitueixen l'empremta deixada, al puig de la Ventolera, pels pobladors de l'Edat del Bronze. L'origen del poble, però és àrab; després de la conquesta cristiana la població musulmana es va mantenir i es va unir a la revolta d'Al Azraq (1208-1276). En 1609, a causa de l'expulsió, les 50 cases de moriscs que hi havia en 1602 es van veure reduïdes a 12 de cristians. Fou comprat el 1325 per Francesc Scribe, i passà a Raimon Castellano el 1349, i a Antoni de Vilaragut i la família Roiç de Corella en 1388; aquests van vendre-ho a Lluís Cornell el 1475; un fill d'aquest, Lluís, la va vendre als Rabassa de Perelló, un dels quals, Ginés de Perelló, va assolir el títol de primer marquès de Dos Aigües. Fou cap de la baronia i posterior marquesat homònims, que comprenia les poblacions d'Ontanell, Corts de Pallars, Roaya, Boxet i Millars. Durant les guerres carlines fou ocupat en diferents ocasions per les tropes del pretendent. Al llarg del segle passat l'emigració, principalment cap al Principat, ha minvat la població.

D'economia tradicionalment agrícola (també hi tingué el seu arrel la carboneria), actualment el sector de la construcció ocupa el 48% de la població activa; l'agricultura de secà, ametla i garrofa, i la mel complementen l'activitat econòmica actual.

Del patrimoni local citarem els següents monuments:

  • Església de Nostra Senyora del Rosari. Segle XVI.
  • Castell de la Matrona, o de Madrona. Del segle XII, musulmà. Sols són apreciables restes dels seus fonaments.
  • Torre de Vilaragut. Segle XII. Forma part del castell dels Moros de què és l'única deixalla apreciable.
  • Ruïnes dels nombrosos molins que regaven el municipi.

La gastronomia típica utilitza els productes de la terra: mel, oli d'oliva i ametla, i amb ells guisen: coques de cansalada, de sardina, d'oli i sal amb mojete , gaspatxos manxecs amb la caça del terreny, senglar, perdiu, conill, cérvol, arròs al forn i, de dolç, braç de gitano, pastissos de moniato i coca en llanda.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GODELLETA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
366 m
37,50 km2
720

2.242

3.396
Godelletà/ana

El seu terme és d'altures poc rellevants, però compta amb paratges com la Mola dels Escolapis o la serra Perenxisa. La parla, com a la resta de la comarca, és el castellà.

La primitiva Godayla fou una alqueria musulmana que depenia de Xiva i de la qual encara es conserva la torre. Després de la seua conquista Jaume I (1208-1276) va donar-la a Ximén Sanc de Gorràiz, l'any 1238, a més d'atorgar terres als germans Garcia i Sanz Peris d'Osa. El 1563 comptava amb unes 25 cases. Fou convertida en rectoria de moriscs amb parròquia pròpia en separar-se de Xiva l'any 1574; la seua població estava integrada en aquells moments per 18 cases de moriscs i unes poques de cristians vells. A partir del 1609 la vila restà quasi sense habitants, per la qual cosa el marquès d'Aitona, propietari aleshores del senyoriu, hagué d'estendre una nova carta de repoblament, a fur d'Aragó, un any després a diverses famílies vingudes de Les Alcubles, tot i això en 1640 a poques penes arribava als 9 veïns. En 1690 vingueren nous pobladors de Mislata, de parla catalana, però foren absorbits aviats pels alcublans tot i que hi introduïren alguns modismes de la seua llengua que encara perduren. El 1874 Godelleta fou ocupada per les tropes carlines, capitanejades per Santés .

L'economia local es basa fonamentalment en l'agricultura, especialment el sector vinater, abanderat per la Cooperativa Vinícola, on el producte estrella és el Moscatell de Godelleta amb denominació d'origen i reconeguda anomenada; l'augment del terreny regat ha donat pas als fruiters, tarongers i presseguers. El sector serveis abasta certa importància ja que des de la dècada dels setantes del segle passat, Godelleta s'ha farcit d'urbanitzacions de segona residència.

Malgrat la destrucció de molts edificis singulars, encara es conserven algunes cases que ostenten reixes, balconades o ceràmiques en les seues portes dignes de ser admirades i posades en valor, evitant així la total desaparició del ja molt minvat patrimoni de la població.

  • La Torre Moruna. Embrió del poble. Actualment és de propietat particular i es troba en estat de ruïna parcial. L'ajuntament pretén la seua adquisició per a restaurar-lo i convertir-lo en l'emblema de la localitat. Pot ser estiga comunicada amb l'església, bastida sobre l'antiga mesquita, per un passadís subterrani a hores d'ara afonat.
  • Església de sant Pere apòstol. De 1830-1884.
  • Celler Cooperatiu Sant Pere Apòstol. Edifici situat a l'entrada del poble i clar exemple de l'arquitectura dels anys del "desarrollismo".
  • Torre de telegrafia òptica de Godelleta
  • Font del Recreo, situada al final del passeig del mateix nom, compta amb un antic abeurador per a animals.
  • Font del Murtal, sense ús en la actualitat, va ser construïda després de ser canalitzades les aigües en 1926.

Compta amb la molt premiada Unión Musical Godelleta. Com a curiositat direm que des de fa uns anys s'hi celebren falles amb la particularitat que es fan el cap de setmana anterior a les de València ciutat.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

IÀTOVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
420 m
120,20 km2
1.978

2.166

2.079
Iatovenc/enca

El poble se situa a la major altura de tots els de la Foia. Al seu terme hi ha el Motrotón, muntanya emblemàtica, el Martés (1.085 m), l'embassament de Forata, el naixement del riu Juanes, Tabarla (paratge natural en el  Magre) i la cova de Las Palomas, cascada d'uns 20 metres de caiguda, que forma una “piscina” natural apta per al bany.

En el cim del Motrotón i en el Pico de los Ajos hi ha jaciments ibers de l'Edat del Bronze. Alqueria musulmana, coneguda com Atava, en 1238 fou donada per Jaume I (1208-1276) juntament amb Bunyol, Macastre (Amacasta), Alboraig i Montroi, a Roderic de Liçana, qui va cedir-la el 1279 a Hug de Folcaquer, tinent del gran mestre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Jaume II (1267-1327) va reincorporar-la a la Corona el 1304 per a, en 1315, donar-la a son fill; el qual en 1328 va cedir-la al seu fill Jaume --la mare del qual era Teresa d'Entença--, juntament amb tota la Foia. En 1348 va passar a Pere d'Aragó, comte d'Urgell i després de la seua derrota de nou a la Corona (1393). Confiscada per Ferran I (1380-1416) fou venuda a Berenguer Mercader, qui fundaria vincle i herència de la baronia de Bunyol en el seu testament de 1467. El 1609, quan restà despoblada fins la seua repoblació el 1611, seguia sent una aldea de Bunyol nomenada Safoya. En 1810, seguint una circular de la Junta de València es va construir una fortificació a la població per controlar les entrades i sortides del poble, tenia dos portals: el de Dalt, que es situava al carrer de la Font, i el de Baix, al carrer València.

A partir dels anys setanta del segle passat, esclatà el fenomen de les segones residències i, gràcies al seu clima i a la proximitat a València, Iàtova veu recolzada la seua tradicional economia agrícola en el sector serveis, el comerç i la construcció.

El Carrer de l'Arc suposa un dels principals recursos turístics amb què compta Iàtova. Totes les rutes urbanes passen per ell, ja que és l'únic vestigi arquitectònic que data de l'època medieval. Per a millor conèixer el patrimoni del poble s'ha dissenyat la Ruta Mercader a través de la qual es poden seguir les petjades d'aquella família, i els seus avatars, des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. Els monuments més cridaners són:

  • Església dels Sants Reis, edificada sobre una antiga mesquita entre 1668 i 1672, tot i que l'actual fesomia és la de la reforma del XVIII.
  • Pou de la Neu. Segle XVII.
  • Vàries cases senyorials del XIX.
  • Llavaner.
  • Escorxador. Convertit en sala polivalent.
  • Los Cucos. Refugis de pedra en sec
  • L'olla d'herbes, de penques, el rin-ran , el mojete , bones carns i embotits, les coques de tajá , els ametlats i els rosegons son una mostra d'una gastronomia, que trau bon profit dels seus productes autòctons.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MACASTRE

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
370 m
37,70 km2
630

1.050

1.249
Macastrer/era

El terme, situat als estreps de la serra de Dos Aigües i a les valls dels rius Magre i Bunyol, es caracteritza per una accidentada orografia que invita a la practica del senderisme amb rutes perfectament assenyalades. Com a la resta de la Foia, a Macastre, el qual topònim prové del llatí "Magna Castra" (gran campament", parlen castellà.

Les deixalles més antigues que s'han trobat a Macastre corresponen a l'Edat del Bronze.  Alguns fragments de ceràmica ibera s'hi trobaren sota les construccions del castell. D'època romana un sextantari de l'any 268, una moneda de l'emperador Adrià (76-138) i les possibles ruïnes d'una vil·la en la Serratilla. De l'any 713 hi ha un tractat de capitulació en què ja es testimonia la presència musulmana; del 1122 hi ha notícia de que el rei d'Aragó Alfons I (1073-1134) recaptava paries als almoràvits. En 1232, després de la capitulació de València, els castells, viles i alqueries van ser organitzats en feus i repartits per Jaume I (1208-1276) de manera que donaren lloc al senyoriu de Bunyol que abraçava, si fa no fa, els límits de l'actual comarca de la Foia de Bunyol i que fou concedit, el 28 d'abril 1238, a Roderic de Liçana el qual va transferir-lo a Hug de Folcalquier, Maestre de l'orde de l'Hospital; però com Jaume I no havia donat consentiment a tal transacció, va tornar a prendre el poder i la va donar en 1260 a Berenguela Fernández i al seu fill, bastard del rei, Pere Fernández. En 1276 Roderic de Liçana va tornar a posseir el senyoriu en 1276 i va tornar-li-ho a l'orde hospitalària en 1279. La població va passar per una gran quantitat de senyors fins que el compromís de Casp i la rebel·lió consegüent del comte d'Urgell va donar motiu al fet que se li confiscaren tots els seus béns i senyorius, de manera que en 1413 Macastre retornà una vegada més a la Corona, encarnada en Ferran d'Antequera (1380-1416), el qual premià, en 1415, el castellà Àlvar d'Avila, per la seua lluita amb el d'Urgell amb el senyoriu de tots els pobles de la Foia. En 1424 Macastre va ser adquirit per Alfons el Magnànim (1396-1458), el qual acabà per revendre-ho a Berenguer Mercader. Fins l'expulsió dels moriscs, el 1609, la població creixia ràpidament –64 famílies en 1563 i 98 en 1602, ajudada per la importància estratègica del seu castell, a cavall dels regnes de València i de Castella, però aquesta empenta demogràfica es va veure frustrada amb el desterrament d'aquests i, si bé el 10 de novembre del 1611 es va concedir carta de població a diverses famílies cristianes pel senyor territorial, en Gaspar Mercader i Carroç , senyor de Macastre, aquests nous pobladors no abastaven la vintena de veïns; fins el segle XVIII no es va produir la recuperació demogràfica que, des d'aleshores sempre ha anat en moderat ascens amb una davallada en les dècades centrals del XX.

Les principals activitats econòmiques són la construcció, els serveis i l'agricultura.

La passejada pel poble, situat entre els llits dels dos rius, ens permetrà gaudir de la Plaza de los Árboles, amb arbres centenaris, la font del Bolot, realitzada en les primeries del XX amb rajoles d'estil modernista i una bona mostra de l'arquitectura rural d'interior. El monuments més importants són:

  • El castell, bressol de la població, ja que la seua fundació podria datar-se en el Bronze àdhuc que el seu floriment és en època islàmica, segle XI. Malgrat haver tingut un alt paper estratègic, per la seua situació fronterera entre els regnes de Castella i València, actualment es troba en estat de ruïna i l'ajuntament està estudiant crear-hi un parc arqueològic.
  • Església de la Transfiguració del Salvador. Segle XVII amb bonic campanar barroc.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SETAIGÜES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
700 m
110,60 km2
1.170

1.282

1.421
Setaigüer/era

El poble, de parla castellana, abasta importància com a lloc d'estiueig donada la seua proximitat a València, el seu paisatge i els seus 750 m d'altitud, molt esquerps i castigats pels incendis forestals. Hi trobem el Teix (1.250 m), el Nevera (1.118 m) i el Tres Cerros (1.000 m); les fonts de La Vallesa, La Gota, el Garbanzo o el Retiro per esmentar algunes de les aproximadament cent que n'hi ha; els barrancs de Malén i del Fresnal; la masia de Calabuig i l'aldea del Reatillo entre molts altres paratges.

Els jaciments neolítics del cim del Castellar, el del Castell de Raydon o la del Puntal del Capador són testimonis de que el municipi ha estat poblat des de temps immemorials; més recentment foren soldats de Viriato (180 aC-139aC) qui s'hi establiren. Els romans li donaren nom: Septem Aquis, sens dubte per la quantitat de fonts que brollen arreu; de la seua estada no s'han conservat gaires records arquitectònics. d'aquestes contrades, de fet està documentada, en 1102, l'estada de les despulles mortals d’El Cid (aprox.1043-1099) en el castell del poble en el seu trànsit cap a Castella. Van ser els àrabs els que la denominaren Sebâ amantz, els que donaren entitat al lloc, i a d'altres de la comarca que llavors no eren més que masies musulmanes dintre de l'aleshores enorme terme setaigüer, com ara Macastre, Alboraig, Iàtova i Bunyol; també els records dels musulmans s'han enderrocat amb el pas del temps. Arribà el segle XIII i l'ocupació cristiana amb Jaume I (1208-1276) al front; el qual decidí respectar la població musulmana i donar el senyoriu a Berenguela i Pere Ferrandis. Una posterior rebel·lió àrab comportà la seua definitiva expulsió. El 18 d'agost de 1260 l'infant Jaume va donar el lloc a poblar a Miquel de Pere de Portaguerra, qui va instal·lar-s'hi amb altres 30 cavallers aragonesos, En 1304 fvou adquirida per Alfons IV el Benigne (1299-1336) de qui passaria, per herència, al comte d'Urgell, l'infant Pere. El compromís de Casp determinà el retorn a la Corona (29 de novembre de 1413) fins el 1425 en què fou donada a Miquel Mercader. Posteriorment fou annexionada al comtat de Bunyol, fins l'abolició dels senyorius per les Corts de Cadis en 1812. Durant la guerra de Successió recolzà l'arxiduc, la qual cosa li va costar el saqueig per part de les tropes del Borbó en 1706; en les guerres carlines fou escenari de múltiples afusellaments per part de les forces de Forcadell.

El casc urbà presenta la fesomia pròpia d'un poble muntanyenc, amb alguns carrers amb importants desnivells d'una punta a l'altra. Quant al patrimoni, citem:

  • Església de Sant Joan Baptista. 1780-1794. Renaixentista. Amb bona col·lecció d'imatges religioses.
  • Masia de Venta Quemada.
  • Castell. Musulmà. Totalment desaparegut engolit per les cases actuals, dels seus edificis originals només es conserva allò que fou Casa de Postes.
  • Muralla. D'origen romà, les escasses deixalles que hi romanen estan integrades en les cases del poble.
  • Creu Pairal. Gòtica. Fins 1851 (any de la incorporació de la Plana d'Utiel-Requena al País Valencià) feia de frontera entre Castella i les nostres terres,
  • Torre del Mojón, o de la Contienda. Restes d'una torre guaita fronterera entre els dos antics regnes.
  • Ermita de Sant Blai.
  • Font de Los Siete Caños. La més coneguda de totes per trobar-se en el casc urbà i ubicar-se en una peculiar construcció.
  • Museu Municipal. Amb material paleontològic trobat al terme.

La gastronomia es composa de plats forts, propis de terres de muntanya: güeñas, mojete, olla, sangregordo, però sense oblidar que som a terres valencianes també té gran arrel la paella amb pollastre i conill.

Tots els tercers dissabtes d'agost s'hi celebra una de les carreres a peu populars més importants –i de les més dures i atractives pels seus desnivells– de totes quantes tenen lloc a l’estat espanyol: el Gran Fondo Internacional, pel qual han desfilat moltes figures de l’elit internacional i, allò més important, quasi tots els corredors i corredores aficionats del País Valencià.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XEST

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
110 m
71,40 km2
3.150

6.915

8.514
Xestà/ana

La toponímia de Xest, poble on es parla un peculiar castellà de transició, s'ha prestat a nombroses interpretacions, des de la que l'atribueix un origen grec, Khestés ——una mida de capacitat——, als que diuen que és àrab, Xest ——un personatge relacionat amb les mesquites——; altra versió parla d'origen romà, Gestalcampo ——nom d'un campament militar—— o, també, relacionat amb Sext, fent referència a un punt quilomètric. També se l'ha nomenat Chest, Chestalcampo, Miralcamp, Gestalcamp, Xest-al-Camp, Gestalcam, Gestelcam, Gest o Geste.

El terme és bàsicament pla amb xicotetes elevacions com ara el Portell de Sant Roc (270m), Bastos (576m), Alto de los Mojones (426 m) i La Cumbre (391m) i solcats pels barrancs de Xiva, Cuchillo, Pedriza, Cañadafría, Peñarroya, Hondo i Grande. Hi ha diverses rutes senyalitzades per a la pràctica del senderisme.

Quant a jaciments prehistòrics hi ha a dojo: El Castillarejo, la Serretilla, el Cabezo Redondo, el Altico del Ramat, Cuchillo i Loma Ferrer. Però sens dubte la troballa més important és la del conegut com Tresor de Xest (o de la Safa), col·lecció ibera de monedes i joies, descobertes en 1864, que són conegudes arreu del món. Dels romans hi ha deixalles en la Rambla de la Canaleja, las Canales i Cambrillas i restes d’unes termes trobades al circuit de velocitat. Durant el període musulmà era una xicoteta alqueria que pertanyia a la Korà de València i a l'hisn de Xiva. Segons el Repartiment, Jaume I (1208-1276) la donà el 1244 a Pere Cornell, però des del 10 de desembre de 1251 consta que hi fou senyor Ximén Pérez d'Arenós com a conseqüència del intercanvi de Xest per Onil i Castalla, que va pactar el rei amb Abú Zayd. Malgrat tot conservà els costums i pobladors moros. Jaume II d'Aragó (1267-1327) va concedir el mer i mixt imperi amb tot el seu exercici. El 5 d'agost del 1320 van ser atorgades als pobladors franquícies i llibertats, segurament amb la intenció d'augmentar la població, obligant-los solament a pagar delme, primícies i morabatí, acudir a la host i cavalcada. A canvi tenien franquícia de tributs senyorials, de venda de vi, de cuir pa i d'altres monopolis senyorials. El 1330 Alfons IV (1299-1336) ratificà la jurisdicció de mer i mixt imperi sobre aquest lloc a Ximén Pérez d'Arenós, confirmada el 1337 pel rei Pere IV (1319-1387). El 10 de gener del 1371 fou atorgada carta pobla per en Joan, comte de Prades i senyor de Xest a ran del seu matrimoni amb Sanxa Ximénez d'Arenós. En ella les noves condicions produïen un enduriment del règim senyorial. Els vassalls estaven obligats a realitzar prestacions personals com cuidar vinyes, conrear l'hort del senyor, entregar-li gallines, cabrits, i pagar forts tributs. El 18 de juliol de 1440 Joan de Valterra vengué la baronia de Xest al senyor de Xiva y Castellnou, Guillem Ramón de Montcada; en 1445 sa filla Orfresina també va vendre-ho a Berenguer Mercader, senyor de Bunyol. Després de l'expulsió morisca fou repoblat en 1611 per Cristòfol Mercader que va imposar una dura carta pobla en la que va enfrontar la seua família amb els vassalls, vinguts de Castella i d'Aragó, durant més de vuitanta anys. En la guerra de Successió va sofrir molt i com a premi a llurs treballs se li va concedir una setmana de fira anual. Quan l'ocupació francesa fou ocupat per les tropes del general Suchet (1770-1826) fins l'agost del 1813. El 2 de desembre de 1838, durant la primera guerra carlista, s'hi produí entre aquest terme i el de Xiva una batalla entre les tropes de Cabrera (1806-1877) i les isabelines.

En la primera meitat del segle XIX produïa vi, oli, garrofes, seda, dacsa, blat i verdures; actualment s'ha convertit en una important zona vitivinícola, que està produint apreciables vins. A hores d'ara, a banda de l'esmentada activitat vinícola, l'economia es basa en els conreus de secà i una incipient indústria.

El centre urbà compta amb una bona representació de cases senyorials que es poden observar recorrent la Ruta Urbana i la Ruta Mercader, totes dos dissenyades per donar a conèixer el patrimoni del poble, del qual parlem a continuació:

  • Església de Sant Lluc evangelista. Segle XVIII. Amb impressionant torre campanar de 51 m. d’alçària.
  • Barri antic, conegut com el Lugarico Viejo
  • Bodega Cheste Agraria. Una de les més antigues del País Valencià i de l'Estat.
  • Aljub. Data de l’any 1700 però potser va ser edificat sobre l’antic aljub medieval del Castell de Xest, del segle XIV. Restaurat en 2013.
  • Antic escorxador.
  • Ermita de Nostra Senyora de la Soletat. De 1886.
  • Sindicat Agrari
  • Molino del Nabo. Segle XIX
  • Taulells ceràmics dels segle XVIII i XIX
  • Complejo Educativo de Cheste
  • Circuit de Velocitat de la Comunitat Valenciana “Ricardo Tormo”.

U dels fills mes reconeguts de Xest és el pedagog Ricardo Marín Ibáñez (1922-1999 especialista en pedagogia contemporània i de la creativitat i preocupat per l'educació multicultural i per a la pau. D'orígens humils (una família de llauradors)) va començar a estudiar molt tard; malgrat la qual cosa anava de Xest a Paterna amb bicicleta cada dia per poder formar-se. La seua carrera acadèmica començà en la Universitat Complutense. En 1968 obtingué la Càtedra de Pedagogia General de la Universitat de València, en la que va fundar l'Institut de la Creativitat i va realitzar la resta d’una carrera farcida de títols, doctorats honoris causa, publicacions i premis internacionals.

Quant a la gastronomia, a més de l’olla amb pilotes, o la de dejuni, un dels més característics i singulars de Xest és la gachamiga, composta principalment per carn de porc, farina, creïlles i tomaca. De la rebosteria destaquen els delgadicos o les coques de bou.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XIVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2011
GENTILICI
240 m
178,70 km2
3.600

9.721

15.072
Xivà/ana

De vegades apareix citat com a Xiva de Bunyol, segurament per diferenciar-lo de Xiva de Morella (Els Ports) però no hi hem trobat tradició de l’ús de l’esmentat afegit.

L’enorme terme municipal, el més extens de la comarca, està solcat pels barrancs de Xiva, Ballesteros, la Cueva Morica, Sechara i la Hoz. Hi ha les fonts de Marjana, Enebro, Umbría, Els Conills i Vista Alegre. La serra de Xiva, finalment, depara paratges com ara La Alhóndiga, La Umbría i El Enebro. A Xiva, capital comarcal, es parla un castellà de transició amb peculiars girs propis.

En la cova de las Vacas, les fonts dels Conills i el Estrecho, i en la Loma s’han trobat materials i enterraments de l’Epipaleolític; en la font del Forraje, l’alt de la Casilla i els puntals de Calles  i del Lince, hi ha restes del Bronze; al Castell, la cova del Sapo i la font del Fraile romanen deixalles iberes, i dels romans queden restes de villes el Corral de Adrián, la font de la Incolla i la de Rosemblanc. Conquistada cap el 1241 als musulmans por Belenguer d'Entença, a qui ja havia fet donació Jaume I (1208-1276) en 1237, va prevaler en ella gran part de la població musulmana i canvià constantment de mans senyorials en els segles següents. Quan el 1519 esclata el moviment de les Germanies, impulsat per sectors artesans i burgesos del litoral, aquesta població es va mostrar oposada al mateix, ja que els aixecats exigien el bateig dels musulmans. L'expulsió dels moriscs el 1609 originà un despoblament quasi total del terme, que la carta pobla oferida per Gastó de Montcada, virrei d'Aragó i senyor aleshores de la baronia de Xiva, no va resoldre de manera total. Cavanilles (1745-1804), cap el 1797, constata una important recuperació demogràfica lligada principalment al desenvolupament de l'agricultura tant de secà com de regadiu. El rebuig de les exigències senyorials contribueix a explicar el recolzament a l'arxiduc Carles (1685-1740) en la guerra de Successió, la qual cosa suposaria la seua ocupació posterior per les tropes del Borbó. En el segle XIX, els liberals, lligats a la defensa de l'Antic Règim, junt a uns quants carlins, interessats en alguns canvis de signe burgés, formen milícies per combatre Cabrera (1806-1877) i d'altres generals carlins que actuen a la zona. La informació de Madoz (1806-1870) cap el 1845-1850 revela algun desenvolupament industrial relacionat amb les activitats agràries, si bé es l'arribada posterior del ferrocarril i l'expansió de la vinya el que portarà a una major vigorització econòmica. En el segle XX es desenvolupa de manera important el moviment obrer, com ho demostra la repercussió que hi tingueren la vaga anarquista del 1911 i la de la crisi del 1917, així com els bons resultats electorals del PSOE el 1919 i l'experiència col·lectivitzadora anarquista durant la guerra civil. El període posterior del franquisme significarà un tancament per al moviment obrer i una insistència major en les fórmules cooperativistes. Durant tot aquest segle, s'assisteix a Xiva a una major intensificació dels conreus, major desenvolupament industrial i creixement demogràfic important.

Xiva, per la seua proximitat a València i les seues bones comunicacions s'ha convertit en una ciutat de segona i, fins i tot, primera residència per als valencians de la capital la qual cosa fa que en la seua economia pese cada vegada més el sector serveis. La indústria, cada vegada més, és una important font d'ingressos. L'agricultura s’enfoca al secà i, tot i que en retrocés, dóna per a produir bons vins i oli d'oliva.

Al poble antic es conserva el barri moro de Bechinos, amb un traçat sinuós amb carrers estrets i costeruts. En l'apartat patrimoni citarem:

  • Església de Sant Joan Baptista. 1775. Amb pintures de Josep Vergara (1726-1799).
  • Via Crucis. Amb boniques estacions de pedra. Dona l ’accés al Castell.
  • Santuari de la Verge del Castell. El temple original fou constru ït en 1627 i el que podem contemplar avui data del XVIII, encara que reconstruït en 1974, a expenses del poble, com recorda una placa en la seua façana, ja que va ser destruït en les guerres carlistes en haver-s’hi fet forts els liberals. Les vistes que depara sobre la comarca, la serra de Xiva i l’Horta, fins a la mar, justifiquen la pujada.
  • El Castell. Ru ïnes romanes i àrabs. Molt deteriorat en les guerres carlistes, es troba en estat d'abandonament. Malgrat això, han estat declarat BIC.
  • La Torreta de Xiva. Àrab. Segle XI. Adossada a habitatges moderns i en penós estat. S'estudia la possibilitat de restaurar-la i habilitar-la com a museu etnogràfic.
  • Font de los 21 caños. Forma conjunt amb la bassa dels Patos que era part d’un molí. És un dels punts de reunió del poble.

En l'àmbit cultural cal citar la Banda de la Societat Musical L'Artística i l'Orquesta de Pulso i Púa Villa de Chiva.
La festa més tradicional, peculiar i antiga –se celebra des del 17 d'agost de 1765–és el Torico de la Cuerda. Els joves xivans passegen pel poble un brau lligat a una corda que a poc a poc va retallant-se i apropant l'animal als festers amb els conseqüents ensurts i corregudes.

Té Xiva una bona oferta gastronòmica amb locals que assoleixen merescut renom en el seu àmbit. Els àpats més tradicional són l'olla de card, la de berzas, el mojete i la samfaina de fesols.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos