LA NUCIA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
ÍNDEX
CAVANILLES |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
226 m |
21,40 km2 |
1.800 |
2.102 |
8.616 |
16.958 |
Nocier/a |
El terme municipal, de terreny esquerp que facilita la pràctica d'esports a l'aire lliure, com ara el senderisme, l'escalada o el ciclisme.
Tot i que existeixen evidències de pobladors anteriors La Nucia fou una alqueria fundada pels àrabs, els quals l'habitaren fins l'expulsió, que despoblà totalment el lloc; a principis del XVII formava part de la baronia de Benidorm i pertanyia a Alfons Fajardo de la casa del marquès dels Vélez; en 1723 assoleix la segregació de Polop i es constitueix com a poble independent; la segona meitat del XVIII i la primera del XX són temps difícils que obliguen els nociers a l'emigració cap a llocs tan dispars com ara Filipines, els EUA, Argentina o, sobre tot, l'Alger i Orà; a partir dels vuitantes, però, la demografia es recupera gràcies a l'expansió urbanística.
L'economia local, ancestralment basada en l'agricultura, s'ha transformat en les darreres dècades al sector serveis degut al turisme que ha omplert el terreny d'urbanitzacions de luxe. La Nucia és seu de la Universitat d'Alacant i en aqueix àmbit s'hi celebra anualment, des de fa més de vint anys, el Curs de Sociolingüística de La Nucia.
L'estructura del casc urbà conserva la fesomia d'un poble agrícola de La Marina, els seus edificis més significatius són:
-
L'església de la Puríssima Concepció. Encetada en 1761 amb campanar exempt que fou integrat mitjançant l'afegiment d'un nou cos en 1854; la darrera restauració és de 1913.
-
Col·legi Públic de la Segona República. Actual seu de la Universitat d'Alacant.
-
Ermita de Sant Rafel.
-
Ermita de Sant Vicent.
-
Edifici dels Sindicats.
-
Casa de la Cultura.
-
Llavador Municipal
Entre els plats típics podem esmentar les pilotes de dacsa, els minxos a la paleta o l'arròs cuinat, plats autòctons que han resistit l'allau turístic. Els embotits gaudeixen de merescuda anomenada. Antigament s'hi conreaven i venien arreu de la comarca els tramussos, la qual cosa els valgué als nociers, que tenen fama d'hàbils negociants i de ser molt destres amb els treballs manuals, el malnom de tramussers.
|
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LA VILA JOIOSA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
ÍNDEX
CAVANILLES |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
27 m |
59,20 km2 |
5.400 |
8.902 |
23.704 |
32.534 |
Viler/a |
Els valencians la coneixem rònegament com La Vila. El terme municipal compta amb 15 km de costa prou aïllada del seu entorn per les altes serres que l'envolten, com ara la d'Aitana, i una xarxa de barrancs i muntanyam baix. El riu Amadòrio travessa el municipi i abasteix l'embassament del mateix nom, construït en 1957. També podem visitar l'Olivera Grossa, arbre de més de 2.500 anys, un dels més antics del País Valencià. És la capital històrica i administrativa de la Marina Baixa.
L' origen de la ciutat, segons alguns autors, sembla remuntar-se a temps anteriors a la romanització, però no existeixen fonts documentals que recolzen aquesta teoria, tot i que se sap que sota el casc urbà hi havia un assentament iber i que s'han trobat al terme necròpolis i objectes dels segle VI a IV aC. En canvi si que s'han trobat restes arqueològiques del període romà ––quan s'anomenà Alone o Alonis , com la Torre d'Hèrcules, nom popular que rep un sepulcre de torre romana de l'Alt Imperi, part del port, deixalles d'un pont romà sobre el riu Amadòrio i dues termes que s'haurien aixecat en temps de Vespasià (9-79) per a commemorar la promoció del lloc a la categoria de municipium. Una tradició sens fonament pretén que dita torre siga la tomba de Sertori ( 122 aC-72aC), la qual cosa ve contradita pel tipus de monument, que és d'època imperial i datada possiblement dintre del segle II; en 1251 és conquistada pels cristians, la necessitat d'aquests d'assegurar aquesta zona front el poder d' Al Azraq (1208-1276), va fer que hi predominaren els assentaments col·lectius, tant de genets com de peons, concedint als primers doble extensió de terres que als segons. Amb tot, a penes si comptà amb repobladors, per la qual cosa la seua població va continuar, per molt de temps, sent majoritàriament musulmana. Rere l'aixecament i desfeta del cabdill musulmà Al Azraq, restà pràcticament despoblada. Amb la revolta dels musulmans castellans del 1264, s'hi produí la intervenció militar de Jaume I (1208-1276), que tingué com a conseqüència l'inici d'una repoblació catalano-aragonesa. El 8 de maig de1300 Bernat Sarrià (1266-1305) va concedir carta pobla per tal que hi hagués una localitat íntegrament cristiana ben fortificada en un país gairebé plenament musulmà; en 1321 passà a les mans de l'Infant Pere, duc de Ribagorça i canvià d'amo diferents vegades fins que el 1452 fou elevada a la categoria de vila reial. Durant les Germanies (1521) va prendre partit pels agermanats, en cara que més tard tornà a l'obediència del rei, el qual, i en agraïment, va mantenir els seus privilegis. Una llegenda compta que el 29 de juliol de 1538 es va produir un fort atac per part de pirates, que pogueren ser derrotats pels cristians, gràcies a una fort turmenta, atribuïda a santa Marta, que va destrossar la seua flota, ancorada en la desembocadura del riu Sella. Al llarg del XVI la Vila tingué un paper destacat en la defensa de la costa dels atacs dels pirates barbarescs, per la qual cosa Felip II (1527-1598) aixecà noves muralles, torres guaita i torres d'horta adossades a masies rurals. El 1600 comptava amb una població de 370 habitants, però després de l'expulsió morisca del 1609, es va veure molt minvada; en el XVIII, Cavanilles (1745-1804) donava un total de aproximadament 5.000 habitants; a partir de 1900 es detecta una important emigració cap al nord d'Àfrica que redueix importantment la població, però fou en la dècada dels setanta, i a causa del turisme, quan el creixement de la població fou notori. El 1911 Alfons XIII (1886-1941), va concedir-li el títol de ciutat.
La Vila ha tingut sempre una fort tradició marinera. La seua activitat pesquera està documentada des del segle XVI, i en ella s'ha basat gran part de la seua economia. Actualment, però, l'economia local se sustenta en el turisme. També hi ha les indústries de la xocolata.
Tot el casc antic està considerat conjunt historicoartístic, a més a més el patrimoni viler inclou:
-
Torre de l'Aguiló: Segle XVI. Va formar part del sistema de vigilància contra la pirateria.
-
Torres de Dalt, del C harco (s. XVI), de Simeón, la Torreta (s.XV). Torres d'horta que formaven part del conjunt antipirateria, transmetent a l'interior els senyals que arribaven de la costa..
-
Torre del Baix o de Xauxelles. Integrada en la cantonada d'un edifici actual.
-
Torre de la Creu.
-
Torre de Sant Josep. Monument funerari romà.
-
Museu Valor. Sobre la història de la xocolata.
-
Museu Municipal.
-
Casa Museu La Barbera de l'Aragonès.
-
Església de l'Assumpció
-
Casa Badia del barri de sant Antoni
-
Església de sant Antoni
Els plats típics més coneguts són la pebrereta, l'arròs al forn, la paella vilera i, un fum de receptes amb peix, que és la base de la seua gastronomia. Tant és així que s'hi celebren anualment diversos esdeveniments relacionats amb el peix, com ara la Festa del Peix Blau i la Mostra de Cuina Marinera.
Apartat especial mereix també la xocolata, de què hi ha diverses fàbriques i un altre esdeveniment: la Xocolatíssima.
L'apartat festiu se centra en les festes de Moros i Cristians que inclou una batalla naval la qual acaba amb el tradicional desembarco com a punt culminant de les festes.
