INICI

tumblr hit tracking tool


Paco González Ramírez ©

07.11.12 10:47->->->->->->->

 

Presenta una zona litoral --amb plans i serres que arriben fins a la mar-- i una zona muntanyosa a l'interior (les serres d'Aitana i Bèrnia). L'escassetat de pluges afavoreix una vegetació subestepària. El Guadalest, amb el seu afluent L'Algar, i l'Amadòrio són els únics rius d'una certa importància, tot i que amb un cabal molt irregular. La tradicional dedicació de la comarca a la pesca i l'agricultura -activitats que encara subsisteixen - es troba en regressió en benefici de la indústria turística. Hi destaquen Benidorm, que ha experimentat un desenvolupament de població acceleradísim a causa del turisme; la Vila Joiosa, capital de la comarca, antiga ciutat pesquera i agrícola, avui presenta indústries de xocolate i fils; Altea és centre eminentment pesquer i turístic, i Callosa d'En Sarrià té indústries de derivats de l'espart i és un gran productor de nespra.

 

 

LA MARINA BAIXA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

Topònim oficial

ALTEA

Altea

BENIARDÀ

Beniardá

BENIDORM

Benidorm

BENIFATO

Benifato

BENIMANTELL

Benimantell

BOLULLA

Bolulla

CALLOSA D'EN SARRIÀ

Callosa d'En Sarrià

CONFRIDES

  Confrides

EL CASTELL DE GUADALEST

El Castell de Guadalest

FINESTRAT

Finestrat

L'ALFÀS L'Alfàs del Pi

LA NUCIA 

La Nucia

LA VILA JOIOSA La Vila Joiosa / Villajoyosa

ORXETA 

Orxeta

POLOP

Polop

RELLEU

Relleu

SELLA

Sella

TÀRBENA

Tárbena


ALTEA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2011
GENTILICI
61 m
34,40 km2
5400
5977
15.579
24.056
Alteà/ana

Un poblat preislàmic anomenat Aitaya, que pertanyia a la taifa de Dénia, és l’origen del topònim i de la població.

Enclavada en una badia que tanquen la Punta Albir i el Morro del Toix se situa Altea, protegida per la serra de Bèrnia. Ofereix un casc antic encara prou conservat que fou refugi d’artistes i intel·lectuals. La costa ofereix platges de grava i penya-segats amb gran encant paisatgístic. Hi trobem el riu Algar, que travessa i rega el municipi junt als barrancs de Gat, Riquer, de l’Aigua,, la Branya, el Gort, el Barranquet i Els Ares. La serra Gelada amb el far d’Altea; el cim de Bèrnia (1.121 m); el Mascarat; la Barra, la Galera i la Solsida; els illots de Pila i de l’Olla; les platges de l’Olla; Cap Negret ––amb la Cova del Frare––, el Portet i la Cala del Soio; la de la Roda i la de Cap Blanc són les principals elevacions. A 3 km hi ha Altea la Vella, que fins fa poc encara conservava el sabor típic dels pobles de la Marina. Ara, però, s’ha contaminat de l'abusiu i despersonalitzador creixement de la costa. La població es reparteix en els tres nuclis que hi ha al terme: Altea, Altea la Vella i L’Olla.

Les primeres notícies de poblament les donen els jaciments d’ibers i romans que s’han trobat al terme, com ara les deixalles de l’aqüeducte romà anomenat “Els Arcs”. Durant l’època musulmana la població creixia al voltant del riu Algar (o de la Salut) on es formaren les alqueries d'Albalat, Beniascher i Benimussa, citades en el Llibre del Repartiment; políticament pertanyia a la taifa de Dénia, conquistada per Jaume I (1208-1276) en 1244. Repoblada amb cristians catalans, obtingué carta pobla en 1279 a fur de València, però la població era tan escassa que fou afegida a la baronia de Calp. La torre de Bellaguarda, o Vella Guarda, construïda per Carles V (1500-1558) en l’alt d’un turó, no lluny del riu, protegia Altea la Vella, assegut al peu de la serra de Bèrnia. En 1572 Felip II (1527-1598) elevà aquell assentament a la categoria de municipi independent, donant lloc a l’actual Altea. El 1617 en Jaume de Palafox atorga escriptura de nova població, per la qual cedeix els drets de la propietat útil en emfiteusi a 48 famílies. El 1705 la badia d'Altea acull l'esquadra anglo-holandesa, i el rector Martí Morales i el vicari Jaume Ripoll, amb el veïnat, recolzen el desembarcament de Basset (1654-1725) i d'altres seguidors de l'arxiduc Carles (1685-1740). Altea va afavorir així la presa de Dénia i de València. El segle XVIII marca un auge agrícola, pesquer, comercial i demogràfic, acabant la centúria amb 5.000 habitants. En dit segle al menys tres-cents alteans servien en la marina reial. Durant el XIX hi ha una notòria emigració cap a l’Alger; la vida oficial i comercial es traslladà vers el nucli urbà pròxim a la mar. El segle XX comença amb un corrent emigratori cap a Barcelona, Cuba i les pesqueries de Cadis però l’assentament definitiu de la població en el nou emplaçament i l’auge turístic donaren l’empenta definitiva a un creixement urbà i demogràfic important.

L’agricultura: cítrics i nesprers i la pesca d’arrossegada han estat la base de la seua economia. Durant segles Altea i la Vila Joiosa es dedicaren a la pesca de la sardina que venien, en salaó o conservada en gel, a Xàtiva, Alcoi i altres poblacions del País; fins la dècada dels cinquanta més cinc-cents alteans es dedicaven a aquesta indústria, però a partir dels seixanta, per efecte de l’incipient turisme, començà a decaure i a finals dels vuitanta desaparegué del tot. En l’actualitat la major part dels ingressos provenen del turisme que ha convertit el municipi en un seguit d’urbanitzacions de xalets i apartaments. Al peu de la població hi ha el port que utilitzen pesquers i embarcacions esportives.

El poble va estar emmurallat i tingué castell però l’urbanisme desmesurat no ha deixat quasi restes visibles. Igual passa a Altea la Vella, que tingué un xicotet castell conegut com el Castellet del que no roman res. El patrimoni artístic local ens presenta:

  • L’església de la Mare de Déu del Consol, amb la cúpula de ceràmica blava i blanca, que és una de les postals més conegudes de la Marina.
  • La torre de Bellaguarda. Torre de guaita construïda en el segle XVI. Avui rehabilitada.
  • La torre Galera. També torre de guaita. De planta circular, avui reformada i de propietat particular.
    Monestir de l’Olla.
  • Sant Francesc.
  • Santa Anna, d’Altea la Vella.
  • Museu Kritikian de Ciències Naturals.
  • Museu Navarro Ramón.
  • Museu Rocafort (Museu de l’automòbil).
  • Abric d’art rupestre, declarat BIC en 1985, en la penya de l’Ermita del Vicari.
  • Pont sobre el riu Algar. 280 metres de longitud i 20 arcs. Construït en 1885.
  • Casa Gadea. Edifici singular que a partir de 2017 albergarà dues càtedres, una de la Universitat d’Alacant i altra de la Miguel Hernández. 

La seua gastronomia es basa en els arrossos: a banda, en caldero, al forn, amb fesols i polp, empedrat; marisc i peix ––com correspon a una vila marinera i mediterrània–– fregit o torrat o en l’especialitat de la zona: el cruet; també és molt estimada la carn de l’eriçó de mar.

Des de 1949, amb prou daltabaixos i canvis de plantejament, s’han celebrat diversos certàmens de ban des de música que desembocaren en 1996, en el Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d'Altea que assoleix gran reconeixement estatal i internacional.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIARDÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
464 m
15,70 km2
675
741
205
258
Beniarder/era

El seu terme, enclavat entre l'embassament del seu nom i les serres de Xortà i Serrella, manté el tipisme propi dels municipis muntanyencs. Hi ha paratges com ara la font de la Mesquita o la font Vella i d'altres ideals per a la pràctica del senderisme.

Antiga alqueria musulmana, després de l'ocupació de la zona per tropes cristianes, va continuar mantenint la seua població àrab, que en el moment de l'expulsió es comptabilitzava en poc més de 200 habitants. En 1612 va obtenir parròquia pròpia i en 1637 es va independitzar de Guadalest.

La seua economia és exclusivament agrícola amb productes del secà i fruiters.

El poble manté els arrels àrabs i encara es poden trobar restes de muralla.

Del seu patrimoni cal citar:

  • Església de Sant Joan Baptista, del segle XVI.
  • Torre casa àrab. D'origen musulmà, coneguda com La Torre.
  • Torre de l'església. Abans degué de ser una defensa d'origen musulmà.
Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIDORM

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
15 m
38,50 km2
2.700
3.417
54.321
70.280

Benidormer/era
Benidormí/ina

S’enclava entre les serres Gelada, Aitana i el Tossal de la Cala. Podem gaudir de les rutes senderistes i dels penya-segats de la serra Gelada; de la visita amb vaixell a l’Illa dels Periodistes, a unes 2,5 milles de la vila i sobretot de les seues platges, conegudes arreu del món. A més de l’Illa cal esmentar els illots les Penyes d'Arabí i la Mitjana.

Les restes iberes del Tossal de la Cala evidencien que entre els segles III i I aC ja hi existia població. Del pas dels romans hi ha mostres en la partida del Moralet i en naufragis trobats a la badia. Durant l’època àrab es cridava Beni Darhim i estava sota la jurisdicció de l’alqueria de Linet. Entre 1245-1249 Jaume I (1208-1276) cristianitza la zona i reparteix les terres; aquest repartiment va deixar com a propietari del lloc i del castell l’almirall barceloní Bernat de Sarrià, considerat com vertader fundador de la ciutat, ja què el 8 de maig de 1325 va donar carta pobla als moriscs que hi romangueren. En 1335 apareix baix propietat de l’Infant Pere d’Aragó i d’Anjou i posteriorment del seu fill Alfons d’Aragó i de Foix. Després de pertànyer als comtes de Dénia (1356) i al ducat de Gandia; torna a la Corona; posteriorment l’infant Joan, fill de Ferran I (1452-1516) va vendre el terme a Rui Díaz de Mendoza per fer front a les quantioses despeses produïdes per les guerres. Durant el segle XV a banda dels aixecaments dels moriscos s’hagué de fer front als atacs dels pirates barbarescs, la qual cosa obligà el virrei Vespasià Gonzaga a encarregar a l’enginyer Antonell la construcció del Tossal Canfali, petita fortalesa defensiva. Durant el segle XVI hi hagué diverses ampliacions del castell tot i que Benidorm continua sofrint la secular mancança d’aigua; amb l’arribada al senyoriu dels Fajardo s’intenta pal·liar aquest dèficit amb la construcció, en 1666, del Rec Major de l’Alfàs i Benidorm. En 1701 s’atorga nova carta pobla que aconsegueix un notable increment demogràfic gràcies, essencialment, a la pesca i a l'almadrava, activitat en què els seus habitants s'especialitzaren amb gran fortuna i l’explotació de la qual fou concedida pel rei als ducs de Medinaceli. Durant la guerra de la Independència fou destruït el castell. Al llarg del segle XIX continua el creixement i es comencen tímides aventures turístiques com ara la inauguració del Balneari de la Verge del Sufragi. Després d’una desacceleració ocasionada per l’emigració i la destrucció del vinyet per la fil·loxera, a principis del XX s’amplia el port i s’hi aixequen els primers xalets (1925); des d’aleshores el creixement ja és imparable. Però és a partir de finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan el turisme es converteix en la base de la prosperitat de la ciutat que arriba a l’actualitat com a primera ciutat turística del País Valencià; a costa, això sí, de la pèrdua d’arrels i de la identitat del poblet pesquer que sempre fou.

Parlarem ara de patrimoni:

  • Poblat iber del Tossal de la Cala.
  • Escassos vestigis al Mirador del Castell del que fou castell de Benidorm i que ha desaparegut, a l’igual que les murades, sota l’especulació urbanística.
  • Restes quasi inapreciables de la fortalesa del Tossal de Canfalí destruïda per les tropes de Napoleó.
  • La torre Escaleta, al cim d’un turó en el cap de l’Escaleta. En ruïnes.
  • La torre Morales.
  • La torre Puntal del Cavall.
  • Església de sant Jaume. De 1740.
  • Ermita de Sanz.
  • El carrer dels Gats, o la plaça de Canalejas, records de l’antic poble.El parc de l’Aigüera. Espectacular obra urbana ideada per Ricart Bofill, on se situa entre d’altres construccions l’edifici de l’Ajuntament.
  • El passeig Marítim de la platja de Llevant.
  • Casa Museu. Casalot de principis del segle XX amb una mostra de pintura i arquitectura clàssiques.
  • Museu de Cera.
  • Museu Agrícola.
  • Centre Cultural Marítim.

Quant als menjars, com a vila mediterrània que és, hi destaquen els arrossos: caldós de molls i carabassa, a banda o amb fesols i naps; el peix: cassola de peix a l’estil pobre, amb aladrocs i espinacs; les coques: farcides o a la calda i els dolços: pastissos de moniato; panellets de sant Blai. I els vins de la Marina.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIFATO

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
658 m
11,90 km2
360
349
148
194
Benifater/a

Ubicada en la serra d'Aitana, el seu clima és fred i compta amb brolladors i fonts com la dels Xorrets o la Vella. El terme és ideal per a la pràctica del senderisme: des del poble es pot accedir a la font del Partegat, nus de senders per tota la serra.

Té el seu origen en un alqueria musulmana que després de la conquesta va romandre adscrita al senyoriu de Guadalest i va conservar la seua població morisca. L'expulsió de 1609 va deixar-la despoblada. Una lenta recuperació va dur-la als 253 habitants que hi havia a mitjan segle XIX.

L'única activitat econòmica que s'hi enregistra és l'agricultura de secà, basada en l'olivera, l'ametler i el nesprer

Benifato és el poble més menut de la serra Aitana, manté la seua tipologia àrab amb carrers estrets i costeruts, amb gracioses fonts que adornen petites places. L'únic monument a ressenyar és l'església de sant Miquel, amb campanar exent.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIMANTELL

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
547 m
37,90 km2
810
934
415
487
Benimatellut/uda

El terme, que conté gran part de l’embassament de Guadalest, es troba en els estreps de la serra d’Aitana la qual cosa depara interessants excursions: el Pas del Comptador, les fonts del Molí, de l’Arc del Pi i de Salines; la cova Isidoro i, per als amants de l’escalada, la Penya del Castellet, el pas de Molero, el penyal Diví i Morer. Hi ha el Pi Ver, emblemàtic arbre monumental i altres arbres i oliveres mil·lenàries.

Alqueria d'origen musulmà, passà a dependre de Guadalest en 1249, conservant, però, la seua població morisca, que fou expulsada en 1609 i deixà el lloc despoblat. El 22 d'abril de 1611, després d’una incipient repoblació, es van presentar les capitulacions que donaven independència jurídica al poble. En 1644 i 1748 hi hagué intensos terratrèmols a la vall de Guadalest, els quals canviaren l’oografia del terreny. Durant la Guerra de Successió, en 1708, molta població va ser assassinada. El Castell de Sant Josep va patir una voladura que li afectà greument, i la Casa Orduña fou incendiada. Durant el segle XVIII va conèixer un notable creixement demogràfic.

A partir de 1960, al socaire del creixement turístic de Guadalest, Benimantell començà a rebre turisme i a arraconar la seua tradicional economia agrícola, basada en el secà, fonamentalment, ametller i olivera.

Els carrers de Benimantell són costeruts —en particular el carrer Trencacames—, laberíntics i amb carrerons ombrívols que ens evoquen el seu disseny medieval. Del seu patrimoni:

  • Església de sant Vicent Màrtir. Segle XVIII, amb curiosa torre hexagonal.
  • Museu d’Art antic.
  • Panells ceràmics a la porta d’algunes cases.
  • Deixalles d’un castell que feia d’enllaç entre els de Guadalest i Alfofra. Conserva prou elements però està totalment arruïnat.
  • Antic safareig municipal

En la gastronomia destaquen plats típics com l’arròs amb fesols i penques, els minxos, les pilotes de farina amb dacsa, les faves sacsades, les carquinyols, la tortada i especialment l’olleta de blat, al voltant de la qual, la darrera setmana de novembre, s’hi celebra la Setmana Gastronòmica, que atrau centenars de visitants per a degustar aquest plat.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BOLULLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
214 m
13,60 km2
585
901
324
415
Boluller/a

El seu terme està enclavat en la vall de Tàrbena, al peu de la Penya de l'Or i en ell podem trobar les coves de la Pataeta i de la Reinosa i, en la Penya del Castellet, les restes del despoblat i el castell de Garx.

L'origen de Bolulla és una alqueria islàmica que fou conquistada per Jaume I (1208-1276) en 1254 i donada a la mitra de València. Juntament amb Alcia i Garx, avui despoblats, formava la baronia de Bolulla. En 1609 per culpa de l'expulsió dels moriscs va quedar despoblat; en 1646 hi havia 14 famílies. Al segle XIX la població havia crescut fins el s 1.074 habitants però l'emigració del XX va delmar la població de manera progressiva, tot i que en els darrers deu anys s'observa una lleugera tendència a l'alça.

El casc urbà no ha enregistrat el pas del temps i conserva la tranquil·litat pròpia dels petits pobles de muntanya. Hi ha l'església de sant Josep, del segle XVIII.

En l'artesania se solen esmentar les toquetes de llana, els productes de ganxet i els cabassos de palma.

Per menjar paella valenciana, arròs amb fesols i penques, minxos, faves sacsades i coques.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

CALLOSA D'EN SARRIÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
247 m
34,7 km2
3.735
4.195
4.195
7.371
Callosí/ina

Situat a la vall de l’Algar, solcat pels rius Algar i Guadalest i voltat de les serres Aitana, Bèrnia i Aixortà, el seu relleu dóna lloc a interessants excursions com ara: les fonts de la Bota, de l’Ombria, el Castellet i dels Teixos. Així mateix son dignes de visita la Cova del Somo, Clot de la Llacuna, Els Arcs i les pintures rupestres del Pla de Petracos o el Castell de la Serrella, que està dalt la Penya del Castellet. Malgrat tot el lloc més visitat són Les Fonts de l’Algar, on naix el riu Algar, o de la Salut, que compta, a banda de la seua bellesa natural, amb un Museu del Medi Ambient i l’Arboretum, passeig amb plantes aromàtiques i medicinals autòctones. La visita mostra, al llarga de més d’un quilòmetres les formacions que l’aigua ha anat fent al llarg del temps a les roques, així com cascades, fonts que brollen de la roca, l’antiga presa, l’imponent canal i les sèquies centenàries encara hui en ús. i tolls on prendre el bany.

Els vestigis més antics que es conserven al terme es troben a la cova Pintà, jaciment iber. Tingué un florit passat musulmà que es perllongà després de la conquesta fins el moment de l'expulsió el 1609; dels moros prové el mot “Callosa”, que significa terra dura, seca. Berenguela Alfonso va obtenir, entre 1268 i 1272, del rei conqueridor les rendes del lloc; el 1290 l’almirall Bernat de Sarrià (1266-1305) compra Callosa al rei Alfons I de València i III d’Aragó (1265-1291) i d’aquesta manera es va convertir en el primer senyor de la baronia i també en el "padrí" del poble, en afegir-li el seu cognom. Entre 1333 i 1423 va pertànyer successivament a l'infant Pere d'Aragón i Anjou, a son fill Alfons d'Aragón i Foix, el Vell i a son nét Alfons d'Aragón i Arenós, el Jove, els dos últims, ducs de Gandia i comtes de Dénia. Reincorporada a la Corona, exerciren el senyoriu Alfons el Magnànim (1396-1458), Joan de Navarra i després la reina viuda del rei Martí (1356-1410): Margarida de Prades. Entre els segles XIV i XVI va sofrir molgts atacs dels pirates barbarescos. Guerau Bou, el 1458, va crear un vincle, que passà el segle XVI als Montcada, marquesos d'Aitana, els quals iniciaren en 1556 un plet per aquesta tinença, que es va sentenciar el 1757 i deixà el vincl a una altra branca de la família representada per Francesc Tomàs Faus Martínez de la Raga el qual fou senyor de Callosa fins el 1761 en què s'incorporà a la Corona; el 1767, per sentència de la Reial Audiència de València, el vincle fundat per Guerau Bou, va passar a Cristòfol Crespí de Valldaura i Hurtado de Mendoza, comte d’Orgaz.

Fins el segle XIX l’economia es basava en l’agricultura de secà, la incorporació del regadiu ha convertit Callosa en el principal productor del País Valencià de nespra, producte que es comercialitza amb Denominació d’Origen pròpia i del qual Callosa produeix més de la meitat del total de l’Estat. Actualment el sector serveis, empentat pel turisme, abasta també prou importància.

El casc urbà es conserva en prou bones condicions i manté el sabor àrab de la població, passejant-hi podem trobar restes de la muralla que manà construir Bernat de Sarrià i que està integrada en les cases actuals a l’igual que les escasses deixalles del que fou castell de Callosa; també podrem contemplar-hi:

  • Fortalesa de Bèrnia. Obra de l’italià Juan Bautista Antonelli (1550-1616), edificat en el punt més alt de la serra del mateix nom per ordre de Felip II (1527-1798) per defensar-se dels atacs dels pirates i dels alçaments dels moriscs que en 1609 es feren forts al seu interior i aguantaren un setge que durà gairebé un any. Consumada l’expulsió el castell va ser abandonat i avui resta absolutament arruïnat, malgrat la seua passada lluentor. Declarat BIC en 1997.
  • Església arxiprestal de sant Joan Baptista. Construïda en el segle XVIII per l’arquitecte valencià Antonio Gilabert i Fornés (1716-1792) representa un bell exemplar de la transició del renaixement al barroc. Conserva un magnífic orgue barroc i una bella façana herreriana.
  • El Poador de la Font Major. Antic llavador.
  • Museu Etnològic i Arqueològic.
  • Retaules ceràmics arreu del poble.
  • Convent dels Caputxins.
  • Museu d’Etnologia i Arqueologia.

Si volem menjar haurem de parlar d’arròs amb crosta, minxos, putxero amb pilotes i pastissets a l’aire, d’aiguardent o rotllets d’anís.

El segon diumenge d’octubre hi ha Moros i Cristians en què cal destacar el ball "de les pastoretes" que precedeix les entrades de les filaes, els "nanos" que espanten els xiquets i els balls guerrers dels capitans d’ambdós bàndols.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CONFRIDES

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
785 m
40 km2
495
744
325
200
Confridenc/enca

Confrides s'eleva als 785 m d'altitud i està situat a la capçalera de la Vall de Guadalest en la frontera entre la Marina i la muntanya la qual cosa fa que el seu terme, depare força possibilitats als excursionistes; hi ha la Mallà del Llop ( 1.360 m ), la Penya Alta, el Penyó Mulero, el Pas de les Raboses, les Simes del Partegat, el port de Confrides ( 960 m ), el naixement del Guadalest i les fonts de l'Arbre, de Forata, del Fuster i la de Machelis.

Té el seu origen en un alqueria musulmana anomenada Aljofra; rera la seua conquesta l'any 1264, Jaume I (1208-1276) féu donació de la vila a Vidal de Sarrià; encara que la seua població romangué en mans dels Sarrià durant dues generacions, aviat fou cedida a l' infant Pere; més tard, les famílies Cardona i Ariza senyorejaren la jurisdicció de la vila.

Durant la segona meitat del segle XIV i amb motiu de la guerra amb Castella, Confrides fou conquistada per les tropes castellanes i mantinguda en el seu poder fins el 1364 què la recuperà Pere IV (1319-1387); a començaments del segle XVI i com a conseqüència de la guerra de les Germanies la seua població musulmana -–que aleshores podia elevar-se fins els 120-160 habitants–– fou obligada a convertir-se al cristianisme. Els mudèjars de Confrides acceptaren a desgrat llur conversió forçosa i el 1526 es rebel·laren contra la decisió de la Junta del 1525. Pocs anys abans de l'expulsió, Confrides podia comptar amb uns 240 habitants que oposaren una fort resistència armada, es refugiaren a les muntanyes de la Vall d'Alauar, davant l'ordre d'estranyament de la minoria morisca (1609). Confrides es distingí pel seu recolzament al bàndol borbó durant la guerra de Successió.

La seua economia és basa en l'agricultura, malgrat que la seua proximitat als nuclis turístics i a El Castell de Guadalest han fet sorgir un tímid sector serveis, recolzat en el turisme rural.

A la plaça del poble hi ha una noguera monumental que constitueix el símbol del poble el patrimoni del qual citem tot seguit:

  • Església de sant Pere, del XVIII.
  • Església de sant Vicent, d'Abdet.
  • Castell. Situat en la Penya del Castellet, d'origen medieval, encara conserva nombrosos elements però el seu estar és de ruïna total.

Els àpats de Confrides són els típics de la comarca: olleta de blat, arròs amb penques i conill.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL CASTELL DE GUADALEST

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
586 m
16 km2
450
483
181
217
Castellenc/a

El municipi se situa en la vall del mateix nom,a 595 m d'altitud, i està voltat per les serres de l'Aixortà, Aitana i la Serrella; són les seus principals altures: Els Parats ( 1147 m ), el Morro Blau ( 1124 m ) i el Morro Blanc ( 1084 m); el riu El Castell de Guadalest travessa el terme, i les seues aigües es recullen en un embassament proper a la vila.

Conegut rònegament com El Castell. Fundat en època musulmana, el cabdill àrab Al-Azraq (1208-1276) va desenvolupar-hi un complex sistema de reguiu que desenvolupà l'agricultura; després de la conquesta cristiana va mantenir la seua població morisca; el 1293 Jaume II (1267-1327) el dona a Bernat de Sarrià (1266-1305) en la família del qual roman fins a 1335, període en què aquest llinatge abasta el senyoriu de gairebé tots els pobles de la vall. Posteriorment tornà a la Corona i des d'aquesta a l'Infant Pere d'Aragó, primer duc de Gandia; a la mort de l'últim duc de Gandia recau en els Cardona; en 1543 Carles I (1500-1558), crea el marquesat de Guadalest, que incloïa les poblacions de Benimantell, Beniardà i Benifato i el dóna a Sanxo de Cardona a perpetuïtat per a ell i els seus successors; El Castell exercí territorialitat sobre gran quantitat de nuclis de població fins 1609 en què, a ran de l'expulsió promulgada per Felip II (1527-1598), foren despoblats; en 1644 es produeixen dos terratrèmols que derruïren el castell; en 1699 a la mort sense descendència del darrer marqués els Orduña, família molt influent a Guadalest, assolen la condició d'alcaids perpetus del poble i el marquesat recau en la persona del marqués d'Ariza; en 1708, durant la guerra de Successió el castell és volat per una explosió i la casa Orduña incendiada; en 1748 i 1752 nous terratrèmols assolen el municipi; en 1971 s'acaba de construir l'embassament; en 1974 el poble és declarat conjunt historicoartístic.

L'encant del poble i la proximitat nuclis costaners com Benidorm o Altea han convertit una economia tradicionalment agrícola, a la qual ja pocs s'hi dediquen, en una altra dedicada completament al turisme. Han proliferat museus de curiositats i establiments hostalers que ocupen tota la població i els seus habitants. Es manté algun tipus d'artesania com ara els brodats i les randes.

La vila es construí al redós del castell de Sant Josep, que per la seua estratègica situació, sobre una roca, domina tota la vall, i tant l'un com l'altra han sofert una sèrie de transformacions degudes, per una part, als terratrèmols del 1644 i el 1748, i per l'altra a la voladura de la fortificació durant la guerra de Successió. La part antiga es troba dins del recinte emmurallat, al qual s'accedeix per una porta feta sobre la roca i en ella trobem:

  • Castell de l'Alcassaba, o de sant Josep. Musulmà, del segle XI. Fou molt important en l'Edat Mitjana. Els terratrèmols i la voladura de 1708 acabaren amb ell. Actualment es conserven algunes torres.
  • Castell del Rei. Incorporat al que fou recinte emmurallat, s'arriba a ell a través d'un túnel obert en la roca.
  • Casa Orduña. Casa nobiliària de grans dimensions aixecada en el segle XVII. Actualment seu del Museu Municipal.
  • Església de Ntra. Sra. de l'Assumpció. Edificada entre 1740 i 1753 per José Sierra en estil barroc sobre el solar d'un temple de Reconquesta del XIII. La guerra de 1936-1939 provocà danys que obligaren, en 1962, a la seua remodelació. A finals de segle passat va sofrir noves obres que tractaren de recuperar-la.
  • Presó. Edificació del XII que fou ajuntament i jutjat. En el soterrani es conserven les masmorres.
  • Torre Penyal d'Alcalà. Torre guaita de difícil accés que s'ha convertit en una de les estampes del poble.
  • Ermita Sant Joaquim i Santa Anna de Ginés

Hem comentat la proliferació de museus de curiositats dels quals donem tot seguit relació :

  • Museu del Betlem i Casetes de Nines.
  • Museu d'Instruments de tortura.
  • Museu de microminiatures
  • Museu Etnològic de Guadalest. Edifici del segle XVIII.
  • Museu microgegant.

El arròs amb fesols i naps, la pebrera farcida, el minxo, el conill, les verdures al forn, l' olleta de blat, l' olleta y les pilotes de dacsa son exemples de la variada cuina local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FINESTRAT

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
238 m
42,20 km2
2.142
2.354
2.169
7.095
Finestratí/ina

Municipi integrat en la Serra d'Aitana, en Finestrat passem dels 0 m sobre el nivell del mar de la platja de La Cala als 1.410 del mític Puig Campana, emblema de la vila i un dels cims més estimats pels muntaners del País Valencià, el qual, juntament amb la serra de la Cortina i la d'Orxeta, fa de límit del terme municipal. Aquesta orografia dóna lloc a una xarxa de rutes que inclouen des de la pujada al Puig Campana, per a gent experimentada, fins a la passejada al voltant del seu perímetre, també els corredors i els ciclistes hi trobaran bones oportunitats per practicar els seus esports, com ara el Kilómetre Vertical Puig Campana o el Costa Blanca Bike Race. Un dels paratges més coneguts és el Portell, sobre el qual pesa la llegenda que explica que un cavaller talla amb la seua espasa el tros que li falta a la muntanya per tal que els rajos de sol continuaren il·luminant la seua amada morta; el tros caigué al mar formant l'illa de Benidorm. La llegenda cobra vida cada 23 de juny, quan els sol es pon justament pel forat de la muntanya.

Recents excavacions han deixat al descobert deixalles d'un nucli industrial romà; l'origen de l'actual població és una alqueria musulmana conquerida per Jaume I (1208-1276) i donada, amb terres i immobles, a Ponç Ferrer en 1249. En 1280 Pere III (1240-1285) atorgà carta pobla en la persona d'Ibànyez d'Oriola. Com tantes altres poblacions de la comarca es va veure involucrada en les revoltes del cabdill Al-Azraq (1208-1276). Va veure's afectada per les incursions del pirates barbarescs, la qual cosa obligà a aixecar diverses torres de guaita i defensa. Després d'haver pertangut a Bernat Sarrià (1266-1305), el 1322 fou entregada a l’Infant Pere. La vila i el seu terme continuaren sota propietat de diversos senyors, entre d'ells el comte d'Anna, titular el 1609, quan la vila es va veure gairebé totalment despoblada després de l'expulsió dels moriscs.

El predomini de l'economia camperola tradicional ha donat pas al sector serveis en virtut de la transformació que el turisme hi ha propiciat. El polèmic complex d'oci Terra Mítica ocupa part del municipi.

La fesomia del casc urbà, amb carrers estrets i costeruts, cases blanques i façanes tradicionals es veu rematada per Les Penyes, conjunt de cases penjades, i el Mirador del Castell, en el subsòl del qual podrien romandre les restes del primitiu castell moro, amb magnífiques vistes sobre la costa. El poble es pot recórrer seguint un original itinerari lúdic-cultural composat per 14 panells explicatius que inclouen endevinalles per a tota la família. Del patrimoni destaquem:

  • L'església de sant Bartomeu. Barroca amb elements neoclàssics, datada en 1751.
  • Ermita del Crist del Remei. Aixecada en 1925, amb elements modernistes, sobre una d'anterior, possiblement dels temps de la conquesta.
  • La Torre. Recinte fortificat almohade, del segle XII.
  • La Font del Molí. La més important de les diverses fonts del terme, compta amb dos aqüeductes, un d'ells subterrani, que recollia les aigües del brollador i l'altre, el del Molí, de què es conserven dos trams, que s'encarregava de distribuir l'aigua pels diversos molins del terme, alguns dels quals conserven elements integrats en edificacions més recents.
  • El Castellet. Restes d’una torre guaita, gairebé desapareguda .
  • La Casa de la Font de Carré. Allotja el Museu Etnológic.

La dieta finestratina, purament mediterrània, inclou els elements propis de la terra, peix, verdures i hortalisses amb què elabora plats com ara l'arròs amb fesols i naps, la coca girada, la coca boba, la pebrera tallada y les tarongetes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ALFÂS

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
88 m
19,30 km2
868
1186
14.139
21.969
Alfassí/na

La visita al far de l’Albir, ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme, permet conèixer el Parc Natural de la Serra Gelada, primer parc marítim-terrestre del País Valencià, on encara es conserven restes de mines d’ocre fenícies.

La denominació del lloc prové del topònim àrab “alfas” que significa terra fèrtil, i l’afegit “del pi” se’l dona un pi que es va plantar a la plaça l'any 1786 pels alfassins que volien la independència de Polop, i que posteriorment ha anat replantant-se. Existeix, junt a la platja de l’Albir, un jaciment arqueològic que mostra el pas d’ibers i romans. Quant a la dominació àrab no resta gran cosa. El seu origen és un castell morisc erigit per defensar dels atacs dels pirates barbarescs la veïna població de Polop, de la qual baronia depenia i rebia el nom ––aleshores es deia Alfàs de Polop––. En 1836 va assolir la definitiva independència.

Degut a l’auge del turisme s’hi han instal·lat ciutadans de fins 64 nacionalitats diferents que, a hores d’ara, ja superen en el cens als autòctons. De tota manera els costums valencians i la llengua s’hi mantenen front a les influències foranes. Malgrat que la principal riquesa del municipi és el turisme manté una vigorosa agricultura amb tarongers, nesprers, oliveres, ametlers, etc.

A banda de les platges i d’alguns edificis tradicionals que es conserven al casc urbà, citem tot seguit algú dels espais que cal visitar al poble:

  • Església parroquial del Crist del Bon Encert, de 1784.
    La torre Bombarda, antiga torre de vigilància del segle XVI, situada a la Serra Gelada. Declarada BIC l’any 1985.
    Centre d’Interpretació Far de l’Albir.
    Museu Vila Romana de l’Albir. Amb necròpoli i termes romanes. Primer museu del País Valencià a l’aire lliure.
    Fundació Frax. Ampli espai expositiu.
    Passeig de les Estrelles. Amb el nom, a l’estil hollywodià, de les actrius i els actors que han participat en les 27 edicions del Festival de Cine de l’Alfàs del Pi.

En el plànol cultural cal destacar, a banda del Festival de Cine (juliol), l’Alfàs a Jazz (setembre), el Mozartmania (octubre) o el Jajaja, festival infantil que es celebra en desembre.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA NUCIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
226 m
21,40 km2
1.800
2.102
8.616
16.958
Nocier/a

El terme municipal, de terreny esquerp que facilita la pràctica d'esports a l'aire lliure, com ara el senderisme, l'escalada o el ciclisme.

Tot i que existeixen evidències de pobladors anteriors La Nucia fou una alqueria fundada pels àrabs, els quals l'habitaren fins l'expulsió, que despoblà totalment el lloc; a principis del XVII formava part de la baronia de Benidorm i pertanyia a Alfons Fajardo de la casa del marquès dels Vélez; en 1723 assoleix la segregació de Polop i es constitueix com a poble independent; la segona meitat del XVIII i la primera del XX són temps difícils que obliguen els nociers a l'emigració cap a llocs tan dispars com ara Filipines, els EUA, Argentina o, sobre tot, l'Alger i Orà; a partir dels vuitantes, però, la demografia es recupera gràcies a l'expansió urbanística.

L'economia local, ancestralment basada en l'agricultura, s'ha transformat en les darreres dècades al sector serveis degut al turisme que ha omplert el terreny d'urbanitzacions de luxe. La Nucia és seu de la Universitat d'Alacant i en aqueix àmbit s'hi celebra anualment, des de fa més de vint anys, el Curs de Sociolingüística de La Nucia.

L'estructura del casc urbà conserva la fesomia d'un poble agrícola de La Marina, els seus edificis més significatius són:

  • L'església de la Puríssima Concepció. Encetada en 1761 amb campanar exempt que fou integrat mitjançant l'afegiment d'un nou cos en 1854; la darrera restauració és de 1913.
  • Col·legi Públic de la Segona República. Actual seu de la Universitat d'Alacant.
  • Ermita de Sant Rafel.
  • Ermita de Sant Vicent.
  • Edifici dels Sindicats.
  • Casa de la Cultura.
  • Llavador Municipal

Entre els plats típics podem esmentar les pilotes de dacsa, els minxos a la paleta o l'arròs cuinat, plats autòctons que han resistit l'allau turístic. Els embotits gaudeixen de merescuda anomenada. Antigament s'hi conreaven i venien arreu de la comarca els tramussos, la qual cosa els valgué als nociers, que tenen fama d'hàbils negociants i de ser molt destres amb els treballs manuals, el malnom de tramussers.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)
Fotos

LA VILA JOIOSA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
27 m
59,20 km2
5.400
8.902
23.704
32.534
Viler/a

Els valencians la coneixem rònegament com La Vila. El terme municipal compta amb 15 km de costa prou aïllada del seu entorn per les altes serres que l'envolten, com ara la d'Aitana, i una xarxa de barrancs i muntanyam baix. El riu Amadòrio travessa el municipi i abasteix l'embassament del mateix nom, construït en 1957. També podem visitar l'Olivera Grossa, arbre de més de 2.500 anys, un dels més antics del País Valencià. És la capital històrica i administrativa de la Marina Baixa.

L' origen de la ciutat, segons alguns autors, sembla remuntar-se a temps anteriors a la romanització, però no existeixen fonts documentals que recolzen aquesta teoria, tot i que se sap que sota el casc urbà hi havia un assentament iber i que s'han trobat al terme necròpolis i objectes dels segle VI a IV aC. En canvi si que s'han trobat restes arqueològiques del període romà ––quan s'anomenà Alone o Alonis , com la Torre d'Hèrcules, nom popular que rep un sepulcre de torre romana de l'Alt Imperi, part del port, deixalles d'un pont romà sobre el riu Amadòrio i dues termes que s'haurien aixecat en temps de Vespasià (9-79) per a commemorar la promoció del lloc a la categoria de municipium. Una tradició sens fonament pretén que dita torre siga la tomba de Sertori ( 122 aC-72aC), la qual cosa ve contradita pel tipus de monument, que és d'època imperial i datada possiblement dintre del segle II; en 1251 és conquistada pels cristians, la necessitat d'aquests d'assegurar aquesta zona front el poder d' Al Azraq (1208-1276), va fer que hi predominaren els assentaments col·lectius, tant de genets com de peons, concedint als primers doble extensió de terres que als segons. Amb tot, a penes si comptà amb repobladors, per la qual cosa la seua població va continuar, per molt de temps, sent majoritàriament musulmana. Rere l'aixecament i desfeta del cabdill musulmà Al Azraq, restà pràcticament despoblada. Amb la revolta dels musulmans castellans del 1264, s'hi produí la intervenció militar de Jaume I (1208-1276), que tingué com a conseqüència l'inici d'una repoblació catalano-aragonesa. El 8 de maig de1300 Bernat Sarrià (1266-1305) va concedir carta pobla per tal que hi hagués una localitat íntegrament cristiana ben fortificada en un país gairebé plenament musulmà; en 1321 passà a les mans de l'Infant Pere, duc de Ribagorça i canvià d'amo diferents vegades fins que el 1452 fou elevada a la categoria de vila reial. Durant les Germanies (1521) va prendre partit pels agermanats, en cara que més tard tornà a l'obediència del rei, el qual, i en agraïment, va mantenir els seus privilegis. Una llegenda compta que el 29 de juliol de 1538 es va produir un fort atac per part de pirates, que pogueren ser derrotats pels cristians, gràcies a una fort turmenta, atribuïda a santa Marta, que va destrossar la seua flota, ancorada en la desembocadura del riu Sella. Al llarg del XVI la Vila tingué un paper destacat en la defensa de la costa dels atacs dels pirates barbarescs, per la qual cosa Felip II (1527-1598) aixecà noves muralles, torres guaita i torres d'horta adossades a masies rurals. El 1600 comptava amb una població de 370 habitants, però després de l'expulsió morisca del 1609, es va veure molt minvada; en el XVIII, Cavanilles (1745-1804) donava un total de aproximadament 5.000 habitants; a partir de 1900 es detecta una important emigració cap al nord d'Àfrica que redueix importantment la població, però fou en la dècada dels setanta, i a causa del turisme, quan el creixement de la població fou notori. El 1911 Alfons XIII (1886-1941), va concedir-li el títol de ciutat.

La Vila ha tingut sempre una fort tradició marinera. La seua activitat pesquera està documentada des del segle XVI, i en ella s'ha basat gran part de la seua economia. Actualment, però, l'economia local se sustenta en el turisme. També hi ha les indústries de la xocolata.

Tot el casc antic està considerat conjunt historicoartístic, a més a més el patrimoni viler inclou:

  • Torre de l'Aguiló: Segle XVI. Va formar part del sistema de vigilància contra la pirateria.
  • Torres de Dalt, del C harco (s. XVI), de Simeón, la Torreta (s.XV). Torres d'horta que formaven part del conjunt antipirateria, transmetent a l'interior els senyals que arribaven de la costa..
  • Torre del Baix o de Xauxelles. Integrada en la cantonada d'un edifici actual.
  • Torre de la Creu.
  • Torre de Sant Josep. Monument funerari romà.
  • Museu Valor. Sobre la història de la xocolata.
  • Museu Municipal.
  • Casa Museu La Barbera de l'Aragonès.
  • Església de l'Assumpció
  • Casa Badia del barri de sant Antoni
  • Església de sant Antoni

Els plats típics més coneguts són la pebrereta, l'arròs al forn, la paella vilera i, un fum de receptes amb peix, que és la base de la seua gastronomia. Tant és així que s'hi celebren anualment diversos esdeveniments relacionats amb el peix, com ara la Festa del Peix Blau i la Mostra de Cuina Marinera.

Apartat especial mereix també la xocolata, de què hi ha diverses fàbriques i un altre esdeveniment: la Xocolatíssima.

L'apartat festiu se centra en les festes de Moros i Cristians que inclou una batalla naval la qual acaba amb el tradicional desembarco com a punt culminant de les festes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ORXETA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
177 m
24,10 km2
1.003
832
427
830
Orxetà/na

Situat en la vall d'Orxeta, que s'escampa des de la serra homònima (671 m) fins al riu Sella, el terme municipal està solcat pel riu Amadòrio, o de la Vila, i els barrancs del Realet i Querència; els llocs més adients per fer excursions són l'embassament d'Amadòrio, el Castellet o l'Estret. La població es reparteix entre tres nuclis de població: el poble, la urbanització Belle Orxeta i la Foia de la Senyora.

Antic castell que fou donat a Teivicino i el seu fill Cahant; en 1270 passa a propietat de Berenguera d'Alfonso i més tard a les possessions de l'almirall Bernat de Sarrià (1266-1305) el qual, en 1322, feu donació a l'Infant Pere , fill de Jaume II (1267-1327), des del segle XIV fins el XIX va pertànyer a la comanda de Santiago; en 1535 obtingué la independència eclesiàstica de la Vila Joiosa; lloc de moriscs de la fillola de Cocentaina, no va participar en les revoltes que es produïren arreu de la comarca a ran de l'expulsió gràcies a l'habilitat negociadora del comanador Jeroni Ferrer ; per aquest motiu Felip III (1578-1621) va concedir a l'orde la possessió de les terres que havien segut dels moros; en 1613 fou necessària nova repoblació.

Poble de tradicional economia agrícola –ametler, olivera, garrofera, cítrics i hortalisses— veu com la proximitat de la costa, l'atracció del sector serveis que genera el turisme i l'escassa ajuda de les institucions públiques als agricultors propicie l' abandó de l'agricultura per bona part dels orxetans, que s'estimen més anar diàriament a treballar en els municipis costaners i tornar a descansar al poble.

El casc urbà encara presenta els trets característics del seu naixement morisc. Del seu patrimoni cal destacar:

  • Església de Sant Jaume. 1759-1761.
  • Castell. Possiblement seria una torre guaita de què encara s'observen tossos de muralla i una gran torre rodona.
  • Palau del Comanador.
  • Font dels Banyets.
  • Safareig Municipal.

Qualsevol tipus de carn , putxero amb taronjetes, coques al forn i lloseta són els àpats més tradicionals.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

POLOP

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
262 m
22,60 km2
1.332
1.639
2.136
4.112
Polopí/ina

L'accident geogràfic més important hi és el Ponoc (1.181m) també conegut com ‘'El lleó dormit'' per la seua semblança amb aquest animal; altres paratges que podem trobar als senders traçats al llarg del terme són el coll del Llamp, el barranc de Gulapdar o l'Almassere .

Les deixalles més antigues les hi deixaren els ibers; després fou una alqueria musulmana, esmentada en el Llibre de repartiment com alqueria de Xirles ; Polop tingué sempre gran importància estratègica, com demostra la sublevació del cabdill Al-Azraq (1208-1276) després de la conquesta de la vila per Jaume I, l'any 1271 fou donada al cavaller Beltran de Belpuig ; durant segles la vila, al voltant de la qual s'acomodava un important nombre de camperols mudèjars, visqué del conreu de garrofers, cereals i, sobre tot, del cep, dedicat a la producció de vi i panses; durant les Germanies el castell de Polop va ser el centre de la sublevació morisca que acabà amb la seua desfeta i posterior massacra per part dels agermanats; en 1609, amb l'expulsió, els cristians es refugiaren al castell per temor de possibles represàlies dels moriscs; en qualsevol cas el fet fou traumàtic per al poble que restà reduït a només 400 habitants; més tard, la vila juntament amb la seua baronia, composada per Polop ; La Nucia i Benidorm passà a mans de la família Fajardo ; a mitjan segle XIX la base de la seva economia continuava sent la producció i exportació de vi i panses; tanmateix, prompte començaren a estendre's els fruiters, els cítrics i les ametles; la primera meitat del segle fou de desacceleració demogràfica, després l'efecte econòmic induït pel turisme de la veïna Benidorm ha propiciat una tendència alcista.

L'agricultura: ametler, olivera, cítrics, nyespra i caqui, i, sobre tot, el turisme constitueixen la base econòmica de Polop. Hi ha un taller de terrisseria on es pot veure el procediment artesanal tradicional d'aquest antic ofici.

El poble ha crescut al voltant del casc medieval, que encara conserva els seus carrers estrets i els seus atzucacs àrabs. Del seu patrimoni podem visitar:

  • El castell. Musulmà, del segle XII. Conserva part de les muralles i algunes estàncies com ara un aljub o part d'una torre.
  • Església de Sant Pere. De 1723, recentment restaurada.
  • Santuari de la Divina Aurora. Segle XVIII.
  • Alqueria de Xirles. Amb l' església de s ant Raimon.
  • Font dels Chorros. De forma semicircular té 221 canonades i està decorada amb ceràmiques que reprodueixen els escuts de les poblacions de les comarques del sud.
  • Soterrani medieval també Cova del Cid. Segons la tradició en 1089 hi pernocta el mercenari castellà. Allotja una exposició privada d'objectes diversos: joguines, ceràmiques, mobles, peces arqueològiques, etc.
  • Museu de l'Aram. Reuneix les obres fetes amb aquest material per l'artista Antonio Manjavacas.

Pilotes de dacsa, arròs amb fesols i naps, pebreretes amb sangatxo o paella regats dels cada dia millors vins de La Marina i nespres , pastissos de moniato o pastissos d'ametla acompanyats de l'excel·lent mistela de la terra són el complement gastronòmic de la nostra visita a Polop.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

RELLEU

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
429 m
76,90 km2
2.389
3.342
795
1.205
Relleuer/a

Els quasi 77 km 2 de superfície municipal se situen en una vall voltada per les serres del Cabeçó, 1.207 m, de la Grana 1.112 m i la de l'Aguilar, 889 m. Les excursions més recomanables són les que tenen com a meta les serres que, seguint el riu Amadòrio , men en cap al pantà, construït en 1776, la “Patà de Sant Jaume” i els Tolls, on es pot prendre el bany.

El topònim fa referència a l'accidentat de l'orografia relleuera; població d'origen musulmà, els habitants de la qual aixecaren el castell de Relleu; fou propietat de Bernat de Sarrià (1257-1295); eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Finestrat fins l'any 1535; a finals del segle XVI pertanyia al duc d'Osuna; fou lloc de moriscs, constituït el 1609 per 70 cases dependents de Cocentaina; després de l'expulsió s'avalotaren contra dita orde i es refugiaren a les muntanyes; posteriorment estigué sota la jurisdicció dels comtes d'Anna i, per últim dels de Cervelló.

L'economia és essencialment agrícola.

El poble conserva el sabor àrab de l a seua funda ciço i es troba molt bé conservat. Quant a la resta del patrimoni citarem:

  • El Castell. Fou una fortalesa de considerables dimensions de què es conserven algunes torres i nombrosos trams de muralla.
  • Església de Sant Jaume. Segle XVII, enrunada en el XIX i reconstruïda en 1931.
  • Ermita de Sant Albert. Mirador sobre el terme.
  • El Molí medieval de la Tosca.
  • Casa fortificada de la Garrofera.
  • Torres de Casa Balde I de la Vallonga.
  • Ajuntament. Del segle XIX.
  • Safareig municipal.

Quant a la gastronomia podem parlar de bons embotits, olleta de blat, borra, fasedures i coques dolces i salades.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
419 m
38,70 km2
1.800
1.758
591
646
Sellard/a

Situada a la zona meridional de l'Aitana i regada pel riu de Sella, conté paratges com ara el Penyal del Diví; l'Alt de Planes, el barranc de Tagarina, les fonts de l'Alfafara, de l'Arc i Major on acampar, practicar el senderisme, el cicloturisme o l'escalada, precisament el barranc de l'Arc és un dels llocs més adients d'aquestes contrades per practicar aquest darrer esport en hivern.

El seu origen es remunta a l'establiment d'una fortalesa musulmana que tingué certa importància; va constituir un important nucli de moriscs dependent de Cocentaina. En l'any 1609, abans de la seua expulsió, estava integrada per 115 cases que romangueren absolutament buides i el lloc despoblat per la maleïda mida de Felip III (1578-1621); fou repoblada amb mallorquins a instàncies del senyor territorial, la qual jurisdicció fou exercida pels Calatayud; el segle XVIII va pertànyer als comtes de Cirat; la seua església va estar annexa a la de Finestrat fins l'any 1574, en què es va erigir en parròquia independent; el nombre d'habitants va disminuir al llarg del passat segle a causa de l'emigració vers la costa.

Població d'economia tradicionalment agrícola, sofreix els embats del turisme en forma d'insostenible desenvolupament urbanístic a causa de la proximitat al monstruós nucli turístic veí: Benidorm. També abasta importància en la seua economia el turisme rural. S'hi mantenen uns quants tallers de ceràmica artesanal.

La ubicació del poble, penjat entre dos barrancs, amb carrers rosts i estrets coronats per l'ermita de Santa Bàrbara i el Castell homònim ens regala una estampa impagable. L'altre edifici senyer és l'església de Santa Anna, del segle XVI amb important campanar.

Els dinars dels sellards són els típics de la zona: arròs amb fesols i penques, fasedures, borra de melva o coques de pebrera amb tomaca complementats per bona varietat de dolços.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TÀRBENA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
560 m
31,70 km2
1.354
1.515
693
772
Tarbener/a

Municipi de muntanya per on transita el Coll de Rates, transició entre la Marina i les comarques d'interior (L'Alcoià i El Comtat) compta amb interessants paratges com ara el Barranc de Les Lletres en el Ferrer, Caseriu de Bixauca i despoblat morisc de Garx en la solana del Carrascal de Parcent; coves de Les Lletres, del Moret i de Dalt.

En el seu origen musulmà, formava part del territori dominat per Al Azraq (1208-1276); fou conquistada per l'Infant Pere d'Aragó, en nom de Jaume I (1208-1276); en 1274 va pertànyer a Sibil·la de Saga i després a Bernat de Sarrià (1266-1305); posteriorment passà a ser propietat de la família dels Montcada, dels marquesos d'Aitona i, per últim, dels comtes d'Orgaz ; lloc de moriscs dependent d'Ondara, posseïa 64 cases en l'any 1602; darrere l'expulsió, molts d'ells es rebel·laren i s'uniren a altres grups capitanejats per un moliner de Guadalest, de cognom Milini, dominada la revolta i embarcats aquell mateix any, les seues terres seran repoblades per 17 famílies mallorquines, l'empremta dels quals encara roman tant en la parla, com en els costums: s'hi elaboren embotits, especialment la sobrassada, a l'estil de les Illes.

D'economia agrícola, es mantenen les artesanies del vímet i la palma.

Patrimoni:

  • Castell . Construït pels moros, actualment es troba en estat de ruïna; tan sols romanen alguns trossos de sa muralla.
  • Església de Santa Bàrbara . Segles XVIII-XIX. Amb curiosa façana policroma.
  • Casetes dels Moros . Edifici d'interès arquitectònic, en ruïnes.
  • Betlem . Exhibit des de desembre fins a febrer.

Quant a la gastronomia destacarem l'arròs amb fesols i cartes, el potatge i la borra.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sens versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos