INICI

vBulletin stat


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 15.11.16 11:10

S'estén a la part oriental de la plataforma del Caroig, la qual es veu tallada per la Canal de Navarrés a la zona est, que dóna nom a tota la comarca. Al nord és travessada pel riu Xúquer, els encaixonaments del qual són utilitzats per la indústria hidroelèctrica. El seu clima és d'hiverns freds i estius bastant calorosos. De caràcter primordialment agrícola, els seus conreus són bàsicament de secà (oliveres i cereals). La població, a l'igual que la resta de comarques de l'interior, es troba en fase regressiva. Énguera, la capital, té algunes indústries tèxtils; Anna i Navarrés són altres poblacions de la comarca que tenen indústries tèxtils. Es manté una certa activitat artesanal: vimet, ceràmica, espart, boixets, pedra, fusta o forja. En tota la comarca parlen un dialecte de transició molt arcaic, però ja castellà. La superfície abasta els 709 m 2 .

 

LA CANAL DE NAVARRÈS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL
ANNA
Anna
BICORB Bicorp
BOLBAIT Bolbaite
ÉNGUERA Enguera
MILLARS Millares
NAVARRÉS Navarrés
QUESA Quesa
XELLA Chella

ANNA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
197 m
21,40 km2
2.111

2.572

2.758
Anner/era

S'hi parla, com a la resta de la comarca un dialecte de transició molt arcaic però ja clarament castellà, tot i que un 25,3% de la població parla valencià.

El terme municipal està regat per les aigües del massís del Caroig arreplegades pel riu d'Anna. Com a poble de muntanya compta amb innombrables rutes senderistes i paisatges, com ara el Gorgo de la Escalera, gran canó format pel riu al que s'accedeix a través de 136 graons i on les aigües cauen formant “El Salto”; el Gorgo Catalan, que també forma un salt d'aigua, la Fuente Negra; la Bajada del Molino, amb un om centenari, i l'Albufereta, petit estany voltat de xops i salzes que té molta anomenada com a lloc d'esbargiment, a banda de ser un lloc on abunden ullals i brolladors que l'alimenten, i que dóna el nom al poble el qual topònim significa “naixement” o “font”.

D'origen anterior a l'etapa musulmana –s'han trobat ruïnes d'un poblament romà del s II– no es troba documentació, però, fins el 22 de setembre de 1244 en què Jaume I (1208-1276) va donar-la a l' orde de Santiago en agraïment per l'ajuda en la presa de Biar. En 1332 hi ha una sublevació de moriscs per l'embargament dels seus béns per parts del comanador Montalván; Alfons IV el Benigne (1299-1336) va absoldre els sarraïns per tal d'evitar el despoblament. Després de passar per les mans de Pere de Vilanova el 1604 Felip III (1578-1621) va atorgar-li el rang de comtat i va concedir-li'n a Ferran Pujadas de Borja i el va incloure en la baronia d' Énguera . Rere l'expulsió de 1609 va ser repoblada amb cristians d'Énguera. El 1835 el senyor feudal d'Anna era el comte de Cervelló , la qual relació amb llurs vassalls estava mediatitzada per emfiteusi i posseïa amples drets privatius i prohibitius. En aquesta data el comú dels veïns deixà de pagar prestacions feudals, davant la qual cosa el senyor encetà diversos plets, dels quals la vila va eixir triomfant. En 1853, després d'un sorollós plet, es van delimitar els termes d'Énguera i d'Anna.

Tradicionalment ha viscut de l'agricultura de secà però des de mitjan segle XIX van instal·lar-s'hi molins fariners, batans, fàbriques de draps i de paper (blanc i d'estrassa) que, amb el pas del temps ha anat configurant una certa activitat industrial que fa d'Anna el poble més pròsper de la Canal de Navarrés.

Monumentalment citarem:

  • Església de la Immaculada Concepció . Principis del XVII. Compta amb museu parroquial.
  • Ermita del Crist de la Providència . Una de les mes belles del País Valencià. Neoclàssica del XVIII. Amb rellotge de sol típicament valencià i bones obres d'art.
  • Palau de Cervelló . Aixecat en el s XVII sobre l'antic castell. Ha sofert diverses intervencions al llarg del temps i ha arribat a aquests molt deteriorat. Actualment s'està restaurant per instal·lar dependències municipals i hi ha el projecte d'ubicar-hi el Museu Etnològic d'Anna i La Canal.
  • Casc antic farcit de fonts i canals que transporten arreu les aigües provinents de l'Albufereta formant cascades i torrents que fan el passeig pel poble d'allò més amè i agradable.
L'arròs al forn, el caldós, els xoriços d'all, les coques de cansalada, de sal, de bajoca i tomaca configuren la gastronomia que, en allò que toca als dolços, està representada per les “tortas sainosas”, que es fan per Carnestoltes, panquemaos, mones de pasqua, “las hogasas” a base de nous, ametles, cacaus i panses, el torró d'ametles, cacaus i mel i els pastissos de moniato.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BICORB

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
260 m
136 km2
925

676

549
Bicorbí/ina

La parla de Bicorb és, com la de la resta de la comarca, un dialecte de transició, però ja totalment castellà

El terme municipal, compost per ’un massís muntanyós cobert de grans masses forestals de roures, alzines, pins, ginebres i savines, on abunden la cabra salvatge; el porc senglar i l’àguila, ofereix paratges dignes de ser coneguts. Destaca sobre tots la Cova de l’Aranya, Patrimoni de la Humanitat, datada entre 1300-1500 aC, és una de les més importants representacions de l’art rupestre amb la seua famosa escena de la recol·lecció de la mel. Altres llocs interessants són: el Caroig (1125 m) al qual, entre altres possibilitats, s’accedeix per una ruta ciclista de molta anomenada entre els practicants d’aquest esport. Per als senderistes hi ha un munt de rutes de què destaquem: la Cova de l’Aranya, el riu Fraile, el barranc Moreno i el Margalló. Els rius Ludey, Fraile i Cazuma (o Cazumba) banyen el terme i, junt a pregons barrancs, formen moles com la Monte Mayor, les Pedrizas o el Benefetal, ––junt al qual es troben els poblats de Calderón, la Rotura i els Morcones, tots tres de l’Edat del Bronze–– de gran atractiu.

Quant al poble podem dir que es tracta d’una antiga alqueria musulmana que fou incorporada al Regne de València per Jaume I (1208-1276), qui va donar, l’any 1259, les alqueries de Bicorb i Benedriz ––de l’àrab Benidrix, (fill de Jonàs)––, a Sanxo Martínez d'Oblites. El 1392 Martí Gutiérrez Doriz posseïa el lloc, que posteriorment, prèvia facultat reial, fou vinculat per Lluís Castellar de Vilanova. Fou centre de la baronia de Bicorb i, des de 1574, rectoria de moriscs; en 1609 hi havia 180 famílies que es rebel·laren contra el decret d’expulsió; durant aquesta rebel·lió el poble va sofrir l’assalt, el saqueig i l’incendi del castell. El senyor vigent de Bicorb, Lluís de Vilanova va participar a Xàtiva en els combats del rei contra els agermanats. La baronia tingué com successius senyors els Castellví, els Frigola i els López d’Aiala. L’11 d’agost de 1961 s’autoritzà a l’ajuntament a dotar-se d’escut heràldic.

El casc urbà se situa en un meandre que forma el riu Cazuma i s’enlaira sobre el municipi a mode d’observatori. Podem veure:

  • Església de Sant Joan Evangelista. Segle XVI.
  • La Puerta del Castillo. Nom amb què es coneixen les escasses deixalles de la casa del comte de Castellar. S’aixecà en el segle XVII sobre les restes del castell musulmà.
  • Fort de les Pedrizas. Fortificació situada a prop dels casc urbà bastit per a lluitar contra la revolta morisca. En absolut estat de ruïna.
  • Assut dels Moros i Charco de los Morteros. Obra morisca.
  • Ecomuseu de Bicorb. Creat per a la difusió i recuperació dels recursos patrimonials.
  • Parc Natural de la Canal de Navarrés. Ofereix informació i guies per a la visita a la Cova de l’Aranya i altres indrets representatius de l’art rupestre llevantí.

La mel, l’oli, la carn i els embotits bicorbins tenen justa fama i són la base de la gastronomia que, entre d’altres plats, ens presenta el gaspatxo manxec, el bressol del qual podria ser precisament Bicorb; el mojete arriero, les farinetes, els griñones, l’arròs amb herbes i les creïlles en brau. De dolç, la mona de pasqua, els rotllos de la Santa Creu i els pastissos de moniato.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BOLBAIT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
253 m
40,40 km2
1.620

1.432

1.469
Bolbaití/ina

Per ser un lloc fronter la parla és un dialecte de transició que cau en l'àmbit del castellà. Un 26,01% dels habitants, però, parlen valencià segons dades què recull el cens de 2.001.

El seu terme municipal és travessat pel riu Sellent el qual depara llocs d'esbargiment com el del pont vell, el del Puente Piedra , amb llac apte per al bany; el Gorg Cadena, amb cova d'interès arqueològic. També s'hi poden realitzar marxes a peu o amb bicicleta al paratge de l'Ermita de santa Bàrbara, al Corral de Bru, la canyada Alcaire , els senders de Pino Perico i de la canyada de Chichi Juan amb interessant flora endògena i abundància de fonts. Els muntanyencs poden gaudir el seu esport en les Lomas Fanecas .

Existeixen referències d'haver estat poblat en èpoques prehistòriques i també pels ibers. Però la fundació del lloc és musulmana; ells li donaren el nom d'Albait que significa alqueria o caseriu. La conquesta tingué lloc en 1244 i el poble va mantenir la seua població àrab la qual, al comandament d' Azadrach s'aixecaren contra Jaume I (1208-1276) qui va derrotar-los i, després d'expulsar-los, va repoblar Bolbait amb moros fidels procedents d'altres contrades. Pasqual Maçana , en maig de 1394, assolí el senyoriu del lloc. En 1443 passà a mans de Joan Marradés amb la categoria de baronia. En 1535 s'independitza de la parròquia de Xella. Fou lloc de moriscs –el 1609 l 'habitaven 210 famílies– i després de la seua expulsió va quedar despoblat. Es va repoblar, segons la carta pobla del 1612, amb 16 famílies procedents d'altres llocs; durant aquest segle els senyors feudals van ser els Cabanyelles i els Pardo de la Costa, barons d'Alaquàs; posteriorment passà a mans dels Fernàndez de Còrdova, comtes de Priego, els Lanti della Rovera i, finalment, als Manfredi.

Bolbait viu dels productes que dóna la terra, així de la ramaderia obté bons embotits i formatges frescos, elaborats artesanalment. La gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals afavoreixen la producció d'excel·lent mel i el comerç biològic de les mateixes, per ser utilitzades en farmàcia i cosmètica. També s'hi produeix oli d'oliva.

Si busquem patrimoni arquitectònic podem trobar-hi:

  • Església de sant Francesc de Paula. Construïda en 1521 i reconstruïda, en estil barroc, en 1780.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Castell. Va haver de quedar arruïnat ja en època àrab. Nogensmenys, en el segle XVI els senyors de Pardo Costa hi construïren la seua casa palau. Actualment és propietat particular i l'ajuntament fa les gestions escaients per a la seua compra i rehabilitació.

A l'hora dels menjars aquests són els propis de llocs de muntanya i clima fred: olla en pilotes, arròs de núvia, arròs en herbes, arròs caldós, paella negra amb carxofes, cazolica en pencas, els inevitables gaspatxos i gachamiga , tortes farcides de tota mena de productes: llonganissa, pebrot, cansalada etc. I si parlem de llepolies trobarem pastissos de cacahuet i de moniato, torticas abiscochás, cristinas i rosegons, entre d'altres

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ÉNGUERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
312 m
242,40 km2
5.746

4.703

5.872
Enguerí/ina

Hi ha dos nuclis de població: Énguera i Navalón. S'hi parla, com a la resta de la comarca, de la qual és capital, una mena de dialecte de transició molt arcaic, però ja castellà.

Presenta un terme molt accidentat i esquerp situat al redós del massís del Caroig, travessat per la serra d’Énguera i una sèrie de barrancs que vessen als rius Escalona, Sellent i Canyoles. A la serra hi ha prou fonts de què esmentarem la de Peñarroya, la de Benalí, la de Huesca, la de les Arenes, la de la Rosa i el brolladors del Rio Grande on, amb un poc de sort, podrem contemplar exemplars de cabra salvatge; també podrem fruir de la ruta dels caserius que al llarg de la serra ens durà als despoblats musulmans que hi romanen com ara Benalí, Navalón, El Puntal, Requena, Santich, Hoya Redonda o Corral de Blay. El 20 de maig de 2005 el Govern Valencià va declarar Paratge Natural el conegut com Ombria de la Plana amb important riquesa faunística i vegetal.

En el pla de Jesús trobem el primer testimoni de població en forma de peces de sílex datades en el Mesolític; en la cova de la Carrasquilla i en els jaciments del Castillarejo i la Penya del Tossal hi ha deixalles del Bronze; dels ibers hi ha el poblat del Cerro de Lucena amb diversos atifells; les viles romanes de Faracuat i l'alt de Vistabella donen fe d'aquella època. En el segle XII fou convertida en cap i donà nom a un iqlim o comarca que abraçava Xàtiva, Alzira i Dénia; d'època àrab hi romanen caserius i partides amb una explícita toponímia: Albalat, Benamil, Benacancil, Benali, etc. Pere Núñez de Guzman va conquerir-la per a l’Infant Alfons de Castella (1221-1284); en virtut del tractat d'Almizra ––26 de març de 1244–– passà a Jaume I d'Aragó (1208-1276), qui va cedir-la a l'orde castellana de Santiago d'Uclés, la qual va repoblar amb aragonesos i va expulsar els moros que no volgueren acatar el senyoriu. La demolició, en 1336, del castell per tal d'evitar el seu ús en la guerra de la Unió va fer perdre el valor estratègic del municipi. En 1569 Felip II (1527-1598) va demanar permís per segregar la vila del mestrat i incorporar-la a la Corona, cosa que va a aconseguir en 1575. Finalment, el 17 de desembre de 1584, es va vendre la vila, per poder pagar els deutes de les guerres que mantenia a Europa, a Bernabé de Borja. Posteriorment va pertànyer als comtes d'Anna. En 1606 s'hi van establir les normes per a la fabricació de panys de llana, embrió d'una posterior industria manufacturera. L'expulsió morisca no incidí, en un primer moment, en la demografia enguerina, però quan es va sufocar la revolta en la Canal de Navarrés i es va consumar l'expulsió en aqueixa comarca sí es va notar emigració cap a ella: El recolzament a l'arxiduc va comportar les represàlies del Borbó en forma de persecucions i confiscació de béns; en 1737, però, Felip V (1683-1746) va confirmar els privilegis per a la fabricació de draps. En 1739 el vigent senyor, comte de Puñoenrostro, aconseguí Reial Cèdula que permetia els comerciants engueríns comerciar en tot el país. Cavanilles (1745-1804) relata que el terratrèmol de 1748 va activar l'economia local gràcies a les ajudes atorgades per Ferran VI (1713-1759). En 1772 entrà en el senyoriu de la comtessa d' Estepa, i d'aquest al del comte de Cervelló, el qual la conservaria fins l'extinció dels senyorius en 1837; moment en què el municipi disputà la propietat dels monts, cosa que es va aconseguir després del triomf de la revolució democràtica del 1868 quan l'antic propietari feudal acceptà repartir-los amb l'ajuntament. D’aqueixa manera s’hi possibilità multiplicar la superfície cultivada: cereals, cep i olivera. Hi era freqüent la simultaneïtat d'una dedicació agrària marginal amb el treball manufacturer tèxtil. Així, al finalitzar el XVIII dues terceres parts de la població s'ocupava en la manufactura. El 1850 començà a mecanitzar-se la producció; el 1865 s'hi va introduir la força de vapor; el 1899 es consolidà a Énguera la fabricació estable, que va rebre un impuls molt destacat en el curs de la guerra europea com a abastadora dels contendents, però la manca de capital va fer que els empresaris engueríns hagueren de recórrer als prestadors per finançar la modernització de la seua maquinària i no van poder competir amb Bocairent o Alcoi en l'enlairament de la indústria tèxtil. El 1873, poc després de constituir-s’hi una secció de la Internacional Socialista, va conèixer la primera vaga general de teixidors i filadors. L'associacionisme republicà facilità una Escuela de Artesanos i una Sociedad de Socorros Mutuos; en contrapartida s'hi fundà un Círculo de Obreros Católicos. Va sofrir directament els efectes de les guerres carlines el 1836 i el 1873. La guerra civil ocasionà un elevat nombre de represaliats. Durant la postguerra s'accentuà la tendència migratòria i s'assistí a una pèrdua gradual de pes econòmic fins arribar a la crisi de les acaballes dels setanta, que va desmantellar la indústria.

L'agricultura de secà (olivera, garrofera i fruiters) i de regadiu (hortalisses i taronja); la menuda indústria tèxtil de caràcter familiar, la de d'elaboració, comercialització i distribució de l'oli d'oliva local i el sector serveis, representat en les botigues de venda dels productes tèxtils són els sectors dinamitzadors de l'economia local. En el sector artesanal cal destacar la de l'espart i el fil de randa amb boixets que encara fan algunes dones a la porta de ses cases.

A banda de les nombroses manifestacions d'arquitectura rural, molins, pous, almàsseres que podem trobar al municipi, Énguera està recuperant els caus que els llauradors construïren per guarir–se, són construccions del segles XVII i XVIII fets amb terra i pedra coneguts com a “cuco” i s'ha reconstruït per preservar el patrimoni mediterrani i atraure el turisme a visitar la serra d'Énguera. El patrimoni enguerí ens ofereix:

  • Museu Arqueologic. Inaugurat en març de 2008 on, entre altres coses, es pot observar la recreació d’una cova del Paleolític, un abric del Neolític, una casa de l’Edat dels Metalls i una terrisseria.
  • Església arxiprestal de Sant Miquel Arcàngel. Construïda en el XVII en estil herrerià. Compta amb un campanar de 50 m que fou reconstruït i que conserva diverses obres d'art, com ara la pica baptismal, de 1628, o la creu processional gòtica del XV.
    Ermita de Sant Antoni de Pàdua. Segles XVIII-XIX.
  • Nostra Senyora de Betlem de Navalón .
  • La Sagrada Família. Formava part de l'antic convent de carmelites, fundat en 1649.
  • Casa de Cultura ‘' Manuel Tolsà ''. També en antigues dependències del convent.
  • Residència “San Rafael''. Antic llatzeret fundat en 1886.
  • Ajuntament, neoclàssic del XIX.
  • Castell, d'origen musulmà. Enrunat en 1336 (segons altres fonts en 1365), el seu estat actual és de ruïna i abandó absolut.
  • Jaciments arqueològics de diverses èpoques i importància:
  • Cova dels Morts o de les Meravelles.
  • El Castillarejo.
  • Poblat ibèric del Cerro de Lucena.
  • La Cova Santa.

A més de l'oli, de què ja hem parlat, paga la pena tastar la mel d’Énguera i la seua cuina autòctona, que ens regala gaspatxo enguerí, cassola d'arròs al forn de san Anton, gatxamiga, coques de chiriguelas, i de tomaca i pebrot; per als postres al pa beneït i els rolletes d'anis .

Cal esmentar en l’apartat de fills il·lustres el pintor José Santiago Garnelo i Alda (1866-1944) que va viatjar i exposar arreu d’Europa i també a Chicago. Va ser reconegut amb importants premis i condecoracions i va ser director del Museu del Prado, a Madrid, i també for director de l’Acadèmia Espanyola de Roma.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MILLARS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
344 m
105,50 km2
816

628

401
Millarenc/enca

El terme s'inclou en la Reserva de la Mola de Corts. Tot i que la zona ha estat castigada per incendis forestals poden visitar-s'hi paratges molt interessants: la cova de les Dones,en la qual existia el costum de fer la nit de noces; els barrancs del Naixementi de Les Sepultures, el llit del Xúquer; el Monstruo, salt d'aigua de 80 metres i antiga fàbrica de llum; la cova de Las Palomas ; l’Olla Lantisco i Canagar,masses forestals amb savines, carrasques i pins. A banda del senderisme també es pot practicar l'escalada en la penya La Mora i Las Fuentecicas.

Al terme de Millars s'han trobat 21 abrics amb pintures del Neolític de què destaquen l’esmentada cova de les Dones, amb més de 500 m de galeria, la de les Canyesi la de les Finestres,i també 8 poblats de l'eneolític. Durant l'ocupació àrab abastà molta importància com ho demostra que en 1257, any de la conquesta cristiana, els mudèjars contribuïren amb 200 besants. En 1535 obtingué parròquia independent en desvincular-se de la de Dos Aigües. Fins 1609, any de l’expulsió, hi van romandre a la comarca una gran quantitat de moriscs, que provocaren força revoltes en les quals Millars tingué destacat paper; si bé l'expulsió no va despoblar-la, la recuperació no arribaria fins les primeries del XVIII. El màxim de població el va abastar en les dècades dels vint i els trenta del segle passat, en què arriba als 2.323 veïns com a conseqüència de la construcció d'un salt d'aigua, desprès la tendència ha estat sempre a la baixa.

La indústria tèxtil i una recent proliferació de les granges de conills són les principals activitats econòmiques de la població.

El poble se situa en la marge dreta del Xúquer , en el vessant d’una muntanya, per la qual cosa els seus carrers són prou rosts.

Del patrimoni cal esmentar:

  • El Castellet. Fortalesa de què romanen el recinte murat i part de la torre de l'homenatge. S’hi han recuperat restes de ceràmica de taula d’entre finals del segle XII i principis del XIII.
  • Castell de Coves, o de Caves. Talaia d'alt valor estratègic en un espectacular emplaçament. En estat de ruïna absoluta, destaquen alguns llenços de muralla i restes de la torre major.
  • Castell Vell de Millars. Restes de construccions d'origen musulmà que es troben integrades en les cases del poble i que constituïen el palau senyorial.
  • Castell de Corral Anton . Fortalesa auxiliar del Castelletde què a penes resten deixalles.
  • Església del Sant Crist de la Salut.
  • Ermita de Sant Roc.
  • Mostra de l'antiga maquinària i dels atifells necessaris per a la producció de l'oli que pot contemplar-se en l’almàssera de la Cooperativa.
  • Col·lecció Museogràfica José Martínez Royo. Amb mostres arqueològiques trobades al terme.
  • Jaciment d’Icnites del Tambuc. Amb unes 400 petjades de dinosaures correctament classificades per èpoques i espècies.

El gaspatxo manxec, el mojete, coques d'oli i sal i l'arròs són els menjars favorits del poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

NAVARRÉS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
275 m
47 km2
2.643

2.744

3.242
Navarresí/ina

Navarrés i Playamonte són els nuclis de població on es concentren els habitants d'aquest poble de parla castellana.

Presenta al llarg de la seua superfície municipal riqueses naturals que conviden a fer excursions a peu o amb bici per la seua extensa xarxa de camins aprofitant per conèixer paratges com la Ceja del Río Grande, les fonts del Pi i de la Carrasqueta, el barranc del Barcal, la presa de l'Escalona, Los Chorradores, el llac artificial de Playamonte, el port de las Quebradas o l'avenc de Tous.

L'Ereta del Pedregal, considerat un dels jaciments més importants de l'Eneolític a la Península i els diversos abrics i coves amb pintures rupestres des del Paleolític fins el Bronze són testimonis del pas de la Història pel municipi; més recentment, Navarrés era un poblat àrab ocupat per Jaume I (1208-1276), durant el seu setge a Xàtiva, en l'any 1244; els seus primers propietaris van ser els Llúria, després passà a Pasqual Maçana i, finalment, va ser adquirit per Jaume Castellà, el 1387; sent senyoriu de la família Tolsa va formar baronia amb Bolbait, Xella i Bicorb, la qual seria elevada per Felip II (1527-1598) al rang de marquesat, en 1560, acte en què la dóna a Pere Galceran de Borja, mestre de l'orde de Montesa, lloc de moriscs restà des habitat en 1609, no sense que hi haguera violentes revoltes com a resistència al decret d'expulsió; el senyor, nogensmenys, fou indemnitzat per la pèrdua demogràfica i, per tant, econòmica; altres famílies que han ostentat el marquesat han segut els comtes d'Almenara, els barons de Gurrea, els barons de Pertusa, també marquesos de Cañizar; els marquesos de Lazan i, per últim, els comtes de Villapaterna.

La riquesa del municipi es distribueix entre la ramaderia, conill i porc, i l'agricultura, de què destaca la recent proliferació d'hivernacles que han convertit el poble en un dels principals productors de flor del País Valencià; hi ha també magatzems d'alls i, referent a la indústria, una fàbrica de pantalons i una de vidre.

La població s'ubica al peu d'un pujol coronat per l'ermita del Crist de la Salut, el seu casc antic manté els trets àrabs dels seus orígens . Del patrimoni parlem tot seguit:

  • Autèntics tresors d'art prehistòric en: Las Fuentes , Abrigo del Garrofero (pendents de declaració de Patrimoni de la Humanitat), cova del Barbero , Las Carasetas (deu figuracions de cares humanes suposadament del Bronze).
  • Església de l'Assumpció de nostra Senyora. Reconstruïda en el segle XVIII. Campanar aixecat en 1950 sobre la primitiva torre barroca. Es pot visitar el seu Museu Parroquial.
  • Abribador de los moros .
  • La Tinaja . Almodí d'origen àrab.
  • Font de la Marquesa . O de Los 24 chorros . Més de dos-cents anys d'antiguitat.
  • El Castell. Aixecat pot ser aprofitant els fonaments d'una fortalesa del Bronze, les ruïnes de la qual es troben molt a prop. No queden d'ell més que alguns llenços i part de dues torrasses .

Podem tancar la visita degustant l'arròs al forn, el mojete arriero, el gaspatxo o els bons embotits que presenten en adob i comprant els deliciosos dolços que s'hi elaboren, coca de chicharrones, tortafinas, trenes, orelletes. No oblidarem, parlant de la gastronomia navarresina la mel i l'oli de la seua almàssera, de principis del segle XX.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

QUESA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
200 m
73,20 km2
943

797

743
Quesí/ina

Escampat per les vessants del Caroig, el territori municipal ofereix una bona xarxa de rutes per a senderistes i cicloturistes, nombrosos barrancs, els llacs i cascades del riu Grande, coneguts con Los Charcos; la presa del riu Escalona; els paratges del riu Fraile o l'abric rupestre del Voro, amb una de les escenes més famoses de l'art llevantí: els del quatre arquers; possibilitat de practicar el salt des de pont i el muntanyisme. Tot plegat explica l'auge del turisme rural que, com ja hem dit, està espentant l'economia local.

Els fundadors musulmans l'anomenaren Queixen que significa quelcom paregut a “poble castigar pels vents de ponent”; Jaume I (1278-1296) quan l'ocupa en 1240 canvia el topònim pel de Quesa; en maig de 1250 el Llibre de Repartiment parla d'un tal Dragó com beneficiari del municipi; torna posteriorment a la Corona on es manté fins 1387 en què Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) obsequia a Pere de Xèrica amb l'alta jurisdicció sobre Navarrés i Quesa; en 1604 donà el títol de comtat a Lluís Castellar Vilanova, el qual canvia, sense èxit, la denominació de Quesa per la de Villa Castellar; els moriscs en ser expulsats el 1609 resistiren violentament en la partida anomenada de Los Arroces, on n'hi ha unes coves fins ser vençuts; en els anys següents va predominar una recessió econòmica deguda al buit deixat pels moriscs ja que en els preus dels arrendaments de delmes es posa de relleu un espectacular descens a Quesa i Bicorb; és per si eloqüent el que en 1646 només se sostingués per una població de 15 cases; en 1690 una epidèmia va morir tots els habitants llevat d'una família, els Garcia; en el segle XVIII, amb l'arribada d'una indústria sedera la població experimentà una certa recuperació; a partir de mitjan segle passat l'èxode s'ha fet ja imparable.

L'agricultura: garrofa, olivera i taronja sostenen l'economia quesina que darrerament es veu reforçada pel turisme rural.

Patrimoni:

  • Castell. Molt petit i abandonat ja en els primers temps de la reconquesta. Escasses deixalles certifiquen el seu estat de ruïna absoluta.
  • Església de Sant Antoni abat. Molt modificada des de la seua fundació, la darrera intervenció va ser l'afegitó, en 1980, del campanar.
  • Ermita de la Santa Creu. Segle XVIII.

La gastronomia, típica d'interior, parla de gaspatxos, coques d'embotit, farinetes i arrossos secs.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
219 m
43,50 km2
2.706

2.527

2.752
Xellí/ina

El terme, força muntanyós, s’integra en el massís del Caroig, i és ric en coves i jaciments. Hidrogràficament es troba solcat pel riu Sellent i els barrancs del Lobo, del Turco, Malet, Rafes, Obrer, Sarsalet i algú més. Les altures més importants són Soterraría (324 m), Monto (417 m) i Gallinero (657 m). També hi ha moltes fonts: la de Chella, la de las Clochicas, la del Romeral del Cano, la de la Mina, la de los Chopos, etc. Altres paratges, que podem conèixer recorrent el terme a peu per la xarxa de petits senders senyalitzats, son l'Abrullador, Salsalet, el Salto, el santuari de la Verge de la Paloma i el Mirador.

Municipi d'alt interés arqueològic per la gran quantitat de jaciments que s'hi han trobat. Al barranc del Lobo hi ha les coves Alta de las Conchas, la de la Peña Gorda, la de la Bellota, i la de Vicente Vaello que van des del Mesolític fins l'Edat dels Metalls; de l'Eneolític tenim les coves de los Baños; dels ibers, restes de ceràmiques als Secanos Altos i en alguna altra localització; a la Peña del Turco es troben setze covetes de datació indeterminada. D’època romana s'han trobat diverses deixalles i, fins i tot, una fàbrica de monedes falses. Dels musulmans, fundadors del lloc, coves destinades a ritus funeraris a la Peña del Turco. Durant l'època medieval fou un xicotet senyoriu laic de musulmans que Jaume I (1208-1276) donà a Pere d'Obit. El 1300 hi era senyor Jaume d'Oblites. En 1341 fou cedida pel rei a Tomeu d'Ulmis i el 1356 passà al comte de Dénia i als ducs reials de Gandia. A finals del segle XV era son senyor Gaspar Fabra; passà després a la família Borja, i des d'aleshores romangué inclòs en els estats del ducat de Gandia. Durant les Germanies, els moriscs xellins van ser batejats a la força. En aquella època la parròquia de Bolbait va segregar-se de la de Xella. Expulsats els moriscos el 1609, el duc Carles de Borja donà carta pobla el 1611. El 1750 era senyor Josep de Bellvís, marqués de Bèlgida. En la guerra de Successió Anna, Énguera, Estubeny i Xella passen de la Governació de Xàtiva al Corregiment de Montesa. El terratrèmol que assolí la comarca en 1748 va enrunar l’església. En el segle XIX, la plaga de fil·loxera va acabar amb el conreu del vinyet i va propiciar una fort immigració, principalment cap a l’Argentina.

Zona tradicionalment agrícola, al regadiu es conreen alls, blat, dacsa, cacaus, cebes i tabac; i al secà oliva, raïm, garrofa i ametla. L'activitat artesanal continua estant prou arrelada i així podem trobar manufactures de caliquenyos o randa de boixets. També es treballa la pedra per a fabricar llambordes, xemeneies, etc.

Anem ara amb el patrimoni de Xella que presenta:

  • Església de la Verge de Gràcia. 1763. Conserva la primera campana: Maria de Gràcia, de 1789. La cúpula està sent estudiada per experts, que consideren que darrere la seua restauració puga estar la mà de l’arquitecte Gaudí (1852-1926).
  • Ermita de Sant Nicolau.
  • Convent de les Monges.
  • Els Castillets. Deixalles d'origen àrab.
  • Antiga mesquita
  • Casa dels Comtes de Bunyol.
  • Safareig.

Cal reivindicar la figura, oblidada durant molts anys, de Carlos Fabra Marín. Aquest sergent republicà, nascut a Xella en 1904, es trobava destinat en l’aquarterament de Paterna quan es va produir el colp d’estat que donà lloc a la Guerra Civil i posterior dictadura franquista. Amb la seua actuació, al capdavant d’un escamot, va evitar que en un primer intent, la revolta triomfara a València. En acabar la contesa va sofrir l’exili i la presó, en França, d’on mai va regressar. Va morir en Saint Denis en 1970 i fins 1986, en què l’ajuntament de València, pagà el trasllat, no va tornar al seu poble natal.

Els dinars més tradicionals són l'arròs al forn, l'arròs caldós, la casolica de pencas, el gaspatxo manxec, el putxero i una bona col·lecció de dolços: torticas de cacau i oli, rollicos d'anís, rosegons, fogasses, etc. S'hi fabrica un bon oli d'oliva i es recull bona mel.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos