INICI


Paco Gonz�lez Ram�rez �

Actualitzada 10.01.17 11:33

 

El riu Millars constitueix el seu límit per la zona sud, i el Baix Maestrat pel nord L'altura principal, serra del Desert de les Palmes, no arriba als mil metres d'altitud. La seua superfície total és de 957 km 2 De clima temperat, típicament mediterrani, la capital comarcal és Castelló de la Plana, nucli que aglutina la major part de les indústries de la comarca entre les quals destaquen, a més de la indústria de la ceràmica, una refineria de petroli, una factoria d'adobs i una central tèrmica. Això no obstant, i llevat del cas d'Almassora, que presenta també nombroses indústries de taulellets i derivats, la comarca és bàsicament agrícola, amb conreus tant de secà com de regadiu, entre les quals predomina la taronja. La ciutat de Castelló i les poblacions veïnes han estat nuclis de recepció d'immigrants tant nacionals com a estrangers, especialment romanesos.

LA PLANA ALTA


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ALMASSORA

Almassora/Almazora

BENICÀSSIM

Benicàssim/Benicásim

BENLLOCH

Benlloch

BORRIOL

Borriol

CABANES

Cabanes

CASTELLÓ DE LA PLANA

Castelló de la Plana

LA POBLA TORNESA

La Pobla Tornesa

LA SERRA D'EN GALCERAN Sierra Engarcerán

LA TORRE DELS DOMENGES

Torre Endoménech

LA VALL D'ALBA

Vall d'Alba

LES COVES DE VINROMÀ

Les Coves de Vinromà

ORPESA

Orpesa/Oropesa del Mar

SANT JOAN DE MORÓ

Sant Joan de Moró

TORREBLANCA

Torreblanca

VILAFAMÉS Vilafamés

VILANOVA D'ALCOLEA

Vilanova d'Alcolea

ALMASSORA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
31 m
32,90 km2
7.076

16.897

23.891
Almassorí/ina

Situada des d'antic en una important cruïlla de camins, al seu terme, farcit de jaciments prehistòrics, es troba l'accident geogràfic més important de La Plana, la desembocadura del riu Millars � Iudeba per als romans, Serabis més tard, Juentosa en època àrab, amb el seu delta triangular: Les Goles, paratge natural on viuen més de 200 varietats d'aus, malgrat estar molt danyat pels i mpactes ambientals que pateix.

Al terme s'han trobat restes de les diferents cultures des del Paleolític Superior, mesolític, del Bronze, necròpolis del Ferro i ibera, sèquies romanes. Això no obstant, el seu emplaçament actual és d'origen musulmà, i en aquesta època fou una plaça d'alguna importància. D'aleshores data un castell, emplaçat sobre les ruïnes d'un d'anterior, d'origen iber, a la vora del riu Millars. Fou conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1234. El 1237 obtingué carta de pobla a Furs d'Aragó. El senyoriu va ser concedit al bisbe de Tortosa per privilegi de 1312. El riu Millars ha estat el motor de la seua florent agricultura però també ha estat motiu de diferents plets amb els pobles veïns per l'aprofitament de les seues aigües; per aqueix motiu el 1616 va construir-s'hi una canal per dur l'aigua a la població.

La seua riquesa ha estat tradicionalment l'agricultura: oliveres, moreres i des de principis del segle passat el taronger. La proximitat a Castelló de la Plana i els altres nuclis industrials de La Plana fan que la indústria tam bé abaste la seua importància.

Els almassorins es reparteixen en 5 nuclis de població: Almassora, Polígon industrial, la Platja, l'Horta i el Secà, i tenen un interessant patrimoni històric:

  • El Raval i la Vila . Amb magnífics edificis modernistes i vestigis de la muralla medieval.
  • Pont de Pila . Declarat BIC en 2000.
  • Pont de santa Quitèria . Declarat BIC en 1981.
  • Restes del pont de La Pila , de 1278.
  • Zona arqueològica del torrelló de Boverot, amb restes de poblaments d'entre 1200 i 140 a C. S'han trobat indicis dels primers recipients fets amb torn d e terrisser, com ara vasos per conservar el vi i el blat.
  • L'Assut , de 1886, que recull les aigües per al reg de les hortes de Castelló i Almassora.
  • Ermita de sant Antoni . Segle XVII.
  • Ermita de santa Quitèria . De 1682,tot i que ja està documentat, en 1330, l'existència d'un temple. Quan la pesta del segle XVII s'utilitzà com a refugi i hospital. També en el XIX, quan la guerra del Francès, va ser hospital de sang.
  • Església parroquial de la Nativitat . Barroca , de 1699, allargada en 1864, espletada en 1936.
  • També trobem nombrosos testimonis de l'aprofitament de l'aigua que ha fet d'aquestes contrades una terra ubèrrima. Hi ha diversos assuts , fins 10 molins hidràulics, sèquies ...
  • Ermites, alqueries, una important xarxa de camins, com ara el Caminàs d'origen preromà; viles que encara conserven l'empremta d'antigues viles romanes i la gran quantitat de jaciments arqueològics que ja hem esmentat abans.
  • Museu Municipal amb una bona mostra arqueològica.

Dintre de les activitats culturals cal destacar el Certamen Literari Vila d'Almassora.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENICÀSSIM

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
15 m
36,70 km2
1.302

11.874

18.989

Benicassut/uda
Binicassut/uda

Benicàssim se situa al bell mig del pla que s'estén des de la base de la serra de les Palmes a la mar. Primitivament va estar emplaçat al peu de les agulles de Santa Àgueda, i fou traslladat al seu actual emplaçament en el segle XVIII. A la Serralada de les Palmes hi ha el Desert de les Palmes, així anomenat per haver-hi un convent carmelità, que es remunta al 1694; l’excursió és gairebé obligatòria per què al seu voltant hi ha diverses ermites, com ara la del Naixement i la de Santa Teresa, que és la millor conservada actualment, també hi un museu on contemplar les obres d’art propietat de la congregació i el museu de les bodegues on es pot tastar el famós Licor Carmelità que els monjos fabriquen. La congregació d'aquest convent fou l'única de tot l'estat que no va ser exclaustrada quan la desamortització, com a premi a l'ajut prestat pels frares en l'epidèmia de còlera del 1834.

Els habitants es distribueixen en set nuclis de població: Benicàssim, Cuadro Santiago, Desierto de las Palmas, Masia dels Frares, Montemolino, El Palasiet, Las Villas i Voltants de Montornés.

Encara que el terme conserve vestigis poblacionals que es remunten a l'Edat dels Metalls Benicàssim, com a nucli municipal, és una creació relativament recent. La seua història es remunta a la del castell de Montornés, que segons notícies de l’any 1000, aleshores ja era un important feu musulmà. El 29 de novembre de 1242, Jaume I (1208-1276) dóna el castell i les terres circumdants al seu escrivà Pere Sanz, en agraïment pels serveis prestats en la conquesta. A partir d’aquesta data passà per diverses mans: en 1249 apareix a nom de Jacchesio Sancii a qui el rei atorgà permís per a la venda del senyoriu. Posteriorment el senyor és Pere Ximen. Entre 1268 i 1287 és l’església de sant Vicent de la Roqueta qui, per donació reial, posseeix el senyoriu; l’Infant Alfons (1228-1260) dóna Montornès, la casa de sant Vicent i tots els seus dominis als monjos del monestir de Poblet, els quals en vista de l’escassa rendibilitat tornaren a vendre-ho a Jaume II (1267-1327) juntament amb la vila de Castelló. Arribem a 1333 amb Joan Ximen com a senyor de la baronia de Montornès amb el lloc de Benicàssim. En 1416, Alfons V el Magnànim (1396-1458) fiu donació al bisbe de Vic, Alfons de Thous, de Benicàssim i de La Vila Vella; a la seua mort, en 1420, la baronia fou adquirida per Gilbert de Centelles, senyor de Nules. Tornà a poder reial i, en 1467, Joan II (1398-1479) ho traspassa al seu vicecanceller, Joan Pagés, el 24 de febrer de 1467. Entre 1502 i 1515 després de llargs plets entre els Pagés i Nicolau Casalduch el senyoriu recaigué en poder d’aquest últim. Violant de Casalduch concedí carta de població el 9 de setembre de 1603, a Joan Guerau i quaranta pobladors, sota jurisdicció civil i criminal i mer i mixt imperi, en un intent d'assentar nous pobladors procedents en la seua majoria de les terres interiors del Maestrat. Tanmateix, l’intent repoblador fracassà i no fou fins mitjançat el segle XVIII quan, gràcies a la pròcer obra de Francesc Pérez Bayer (1711-1794), es va consolidar el nucli poblacional, la qual estructura urbana es trama al voltant de la bella església manada edificar entre 1679 i 1773 pel dit benefactor.

Cavanilles (1745-1804) en les seues observacions deia que les terres del terme no són massa aprofitables i l'agricultura de secà ha donat pas, on és possible, al taronger. Però el veritable motor de l’economia local és el turisme; des que a finals del segle XIX s’hi construïren las Villas de Benicàssim el creixement ha estat imparable i el municipi s’ha convertit en el major receptor de turistes del País Valencià després de Benidorm.

Quant al patrimoni, a banda del convent, les ermites i els museus del Desert de Les Palmes, hi ha:

  • Església de sant Tomàs de Villanueva. Neoclàssica, de 1769-1776. Decorada amb obres del sogorbí Camarón (1731-1803).
  • Convent de les Agustines.
  • Convent de les Oblates.
  • Las Villas. Com ja hem dit de finals del XIX.
  • Castell de Montornès. Al Desert de les Palmes. Possiblement del segle IX, de grans dimensions, ocupat en diversos moments pel Cid (ap.1043-1099), per Pere I (1070-1104) i per Alfons el Bataller (1073-1134). Romanen escasses ruïnes.
  • Castell de la Centinela. Al bell centre del nucli urbà. Segle XII, musulmà. S’hi observen murades i aljubs.
  • Torre del Baró. Segle XVI.
  • Torrelló de sant Vicent. A la franja costanera urbanitzada. Del segle XVI, feia tasques de guaita front a les contínues invasions barbaresques de l’època. Està perfectament conservada.
  • Torre de sant Julià o de la Dona. També torre de guaita.

La gastronomia és una bona mostra de la dieta mediterrània, hi imperen els arrossos i els productes de la mar. Les coques els pastissets i el licor dels carmelites posen la fi a un bon menjar.

Des de fa anys s’hi celebra el FIB, festival de música contemporània que, al llarg de tot un cap de setmana, reuneix grups i joves d'arreu del món i que ha donat renom internacional a la ciutat.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENLLOCH

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
325 m
43,6 km2
1.811

842

1.179

Benlloquí/ina
Belloquí/ina

L’accidentada orografia del terme el fa ric en paratges com ara la font dels Tres Canons, la pineda de Donvalls o la font de Subarra. També s’hi poden veure oliveres mil·lenàries; pous, com el Nou, recentment restaurat, o el de Planxadell, sènies, llavadors i aljubs monumentals, dels que parlarem més tard. La Via Augusta, coneguda aquí com el Camí dels Romans, propicia el senderisme, a l’igual que el sender PR, que al llarg de 19 km, discorre pel Pla de Benlloch.

S’han trobat sepultures i una estela iberes en Els Fondos, però el lloc té l’origen en les alqueries islàmiques de Benifaixó i Tahalfazar, pertanyents al castell de Miravet. Jaume I (1208-1276) va donar a poblar el terme al bisbe de Tortosa, Ponç de Torrellas, el qual atorgà carta pobla el 5 de març de 1250. El poble va romandre inclòs en el senyoriu de Cabanes. En 1266 li foren assignades les seues rendes al capítol de la catedral de Tortosa.

L’economia està dedicada a la ramaderia i l’agricultura. Quant a la indústria hi ha la fàbrica de torrons artesanals "Agut de Benlloch" i alguna més de pinsos i reixes.

El poble conserva encara el traçat antic, amb carrerons torts i estrets atzucacs. Del seu patrimoni parlem tot seguit:

  • Església parroquial de l’Assumpció. De 1650, amb elements gòtics i renaixentistes. Hi ha la campana Sargantana, de 1663, una de les més antigues del País Valencià.
  • Ermitori de la Mare de Déu de l’Adjutori, o dels sants Màrtirs. 1445-1742. Gòtic i barroc.
  • Ermita de la Mare de Déu de Loreto. 1698, recentment restaurada.
  • Calvari del Quartico. Neogòtic de 1910.
  • Aljubs de les Casetes, del Camí de les Comes, de la Rambla i el del Camí del Cementeri, entre altres. Construccions rurals ––en diferents estats de conservació––, de base rectangular excavats en la terra o en la roca seca. que servien per a arreplegar l’aigua de pluja.
  • Masos de Planxadell i Botiguer.
  • Restes d’antigues bodegues, dels segles XIII-XIV.
  • Diversos abeuradors. Mostra, també, de la construcció en pedra típica d’aquestes contrades.

La gastronomia és bàsicament dolça: s’hi poden degustar la coca roja, pastissos de moniato i carabassa, coca amb figues, rotllets de piló, coca de mel i els torrons artesanals fabricats al poble. Bons embotits i un excel·lent oli d’oliva. Totes aquestes especialitats i moltes més podrem gaudir-les en la Mostra Belloquina de Productes de la Terra, que es celebra a principis d’abril.

Des de 2007 l’ajuntament de Benlloch, Escola Valenciana I l’Associació Cultural El Pitxurrull organitzen el Feslloch, festival de música en valencià que s’hi celebra a les primeries del mes de juliol.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BORRIOL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
208 m
61 km2
3.385

3.576

4.874
Borriolenc/a

El terme està situat entre la Serralada de Les Palmes i la serra de Moró. Cal esmentar, per als senderistes, les rutes pel Prat de Cabanes i pel Desert de Les Palmes.

Nombroses restes arqueològiques certifiquen l'antiguitat del municipi, les més antigues les pintures rupestres de l'Albaroc recuperades recentment i protegides mitjançant una reixa. Dels romans conserva un mil·liari de la Via Augusta que es conserva a un jardí del poble. Després de conquerir-li-ho als musulmans Jaume I (1208-1276), el 1250, va donar carta pobla. Fou lloc de senyoriu que passà per diferents mans, com ara les del bisbe de Tortosa i les famílies Boïl, Tous i Casalduch, entre d'altres. En 1336 Pere II de València (1319-1387) va donar-li el títol de vila. En 1459 el trasllat massiu i aveïnament de moros a Castelló va originar un plet amb Antoni de Tous . Fins 1609, data de l'expulsió, va mantenir la seua població musulmana. En les guerres carlines fou testimoni d'alguns enfrontaments.

La proximitat a Castelló ha marcat des de sempre l'esdevenir de Borriol i fa que el poble tinga una economia moderna i en expansió basada en l'agricultura i la indústria.

Borriol fou vila emmurallada, de la qual muralla només roman una porta d'accés a la població musulmana. També podem admirar-hi:

  • La Casa Consistorial. Gòtic civil del segle XIV.
  • Capella del Crist del Calvari. Del segle XIX; bastida sobre la primitiva erigida en 1684 per Pere Boïl d'Arenós .
  • Castell de Borriol. En un cim que domina el poble. De fundació romana les úniques restes que hi ha són musulmanes i cristianes. El seu estat és de ruïna.
  • Ermita de sant Vicent Ferrer. Del segle XVII. Conserva la pedra sobre la qual predicà Vicent Ferrer (1350-1419) en 1410.
  • Església de sant Bartomeu.
  • La Torreta. D'origen àrab.

A principis de març s'hi celebra la Marxa a Peu per Borriol, 25 km de carrera o caminada pel terme, i a finals el Marató de Muntanya.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CABANES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
290 m
131,50 km2
3.758

2.359

3.006
Cabanyut/uda

Posseeix Cabanes un enorme terme que es troba inclòs en el Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, important maresma que s’estén entre Torreblanca i Orpesa i està limitat per les serres d’Irta i de Les Santes. Situat en la Tinença de Miravet, es divideix en dues zones molt diferenciades, la litoral amb excel·lents platges de sorra com ara la de la Torre de la Sal, i la interior, molt accidentada, en què trobem: el Gaidó (481 m), la Masmudella (541 m), l’Alt del Colomer (708 m), la Serra de les Santes (655 m), les Agulles de Santa Àgueda (537 m), la Sufera (501 m), la Ferradura (501 m), el Mortorum (241 m), la Serra de Na Vives —o Sernavives— (241 m), el Tossal Redó (325 m) i les Fontanelles (285 m). També hi abunden les fonts: Miravet, Font Tallà, Font del Campello, Les Santes, etc. La població es troba molt dispersa en diferents nuclis com ara: Cabanes, El Borseral, El Empalme, La Font Tallà, Mas d’Enqueixa, El Polido, Les Santes, el Mas de Tarambana, Torre de la Sal, Venta de San Antonio-Estación i El Chorrillo.

Hi ha troballes iberes en La Ribera, un poblat submergit en La Torre de la Sal i una estela en El Polido. Els romans, que la batejaren Ildum; deixaren la seua empremta en l’arc que dóna cognom a la població, alguns carreus en el Pou de la Roca i en edificis del poble, làpides, monedes i ceràmiques trobades en el Pla de l’Arc. Per això alguna teoria assenyala a que l’origen del poble fóra una mansió situada en la Via Augusta —actual Camí dels romans—, però és més versemblant que el poble creixquera a partir d’una alqueria musulmana. que en 1091 fou conquerida pel Cid (aprox. 1043-1099), des d’aleshores fins 1103 Sanxo Ramírez i Pere I d’Aragó (1070-1104) nomenaren diversos governadors que no aconseguiren retenir-lo al bàndol cristià; la qual cosa no va ocórrer fins que Jaume I (1208-1276), a ran de la conquesta de Borriana, va ocupar-lo i ho donà, inclòs en els termes dels castells de Miravet i Zúfera, a Ponç de Torrella, bisbe de Tortosa, el qual concedí, en 1243, carta pobla, en què donava el barranc de Rixer als nous pobladors, però es reservava els molins i dos horts. El senyoriu es va mantenir en l’esmentat bisbat fins el segle XIX. Històricament va mantenir conflictes amb la veïna Vilafamés per pasturatges i conreus. Germana de Foix (1488-1538), en 1507, va atorgar el dret a celebrar les actuals fires de Sant Andreu i del Retorn. El 5 de juliol de 1575 el bisbe Joan Esquerdo li afegí els poblats de Miravet i Albalat dels Ànecs.

L’economia és bàsicament agrícola: olivera, ametller i taronger, i ramadera, vaquí, llaner i cabrum. Hi ha mines de plom al Morral i de ferro al Mortorum i pedreres de marbre negre, de gran qualitat, a la Gasiona i a la Masmudella.

El poble que conserva, en el casc antic, la fesomia original, se situa en un tossal a 294 metres d’altitud, que domina el Pla de l’Arc i el barranc de Ravajol. El patrimoni el podem concretar en:

  • Arc romà. Símbol del poble. És, amb tota probabilitat, un monument funerari erigit a mitjans del segle II. AL seu voltant s’han trobat restes d’un jaciment que potser fora un hostal o taverna Declarat BIC.
  • Església de sant Joan Baptista. Construïda entre 1750 i 1764 en estil barroc. Té una magnífica portalada i conserva a l’interior interessants obres d’art sacre i una campana —la Grossa— de 1677.
  • Castell de Miravet. D’origen musulmà però amb moltes intervencions posteriors, tot i que es troba en avançat estat de ruïna conserva elements gòtics i cristians, records dels monjos guerrers que l’habitaren.
  • Castell d’Albalat. Situat també en l’antic poblat d’Albalat dels Ànecs. Construït pels bisbes de Tortosa al voltant de 1280. Abandonat i arruïnat.
  • Ermita fortificada de Ntra. Sra. de l’Assumpció. També en l’antic poblat d’Albalat dels Ànecs, al peu del castell. Edificada en el segle XIV per defensar-se dels atacs dels pirates barbarescos. Restaurada en 1981.
  • Torres guaita d’Albalat i de La Pedrera. Igualment en les ruïnes d’Albalat, molt prop del castell. Prou ben conservades encara que mostren signes d’haver estat utilitzades en usos agrícoles.
  • Ajuntament. Gòtic, del segle XV.
  • Torre de la Sal. En la costa. Molt bé conservada.
  • Torre del Carme, o de Manyés. En el nucli poblacional de San Antonio.
  • Portal de Sitjar. Únic arc que sobreviu de l’antiga muralla que voltava el poble.
  • Ermita de santa Àgueda i santa Llúcia, o de Les Santes. Construïda en 1243 i reedificada en 1611.

Els menjars tradicionals són la paella, el tombet i els guisats amb cacera; pel que fa als dolços les coques d’ametlla.

Enguany (2016) s’hi hacelebrat la IV Mostra Folklòrica de Cabanes, organitzada pel Grup de Danses local. Aquesta mostra és ja un referent a les comarques del nord de les danses de tota la península, on s’exhibeixen danses, músiques i indumentàries populars.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASTELLÓ DE LA PLANA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
27 m
108,80 km2
29.904

142.285

177.924
Castellonenc/a

Castelló és la capital de la comarca de la Plana Alta i quarta població del País Valencià en nombre d'habitants. Podem distingir-hi dos paisatges ben diferenciats: la banda litoral amb El Grau i 14 km de bones platges i la part interior amb la serralada de les Palmes. Front a les costes castellonenques, a unes 30 milles, si fa no fa, trobem: L'Illa Grossa o Columbret Gran, Bergantí o Carallot, Ferrera, Foradada, Senyoreta, Mascarat, Llop, Méndez Núñez, Espinosa, Navarrete i Churruca , totes elles són les illes que composen les Columbretes, parc natural que és una important reserva natural del nostre País. La resta del terme absolutament pla només es veu afectat pels estreps de la serra del Desert de les Palmes.

La ciutat es fundà sobre el castell àrab del Fadrell, construït sobre un tossal en les estribacions de la serra del Desert de les Palmes i, juntament amb les alqueries de la Plana, va ser el primer cau dels fundadors de la ciutat, en la conquesta de Jaume I (1208-1276) el 1233 va ser atorgat a Ximén Pérez d'Arenós. Sota el mandat d'aquest, els habitants i repobladors de la zona ocuparen el nucli de l'alqueria de Benirabe , que esdevindria per tant en l'assentament definitiu de la ciutat. El 8 de setembre de 1251 el rei conqueridor atorga en Lleida el permís per traslladar el nucli urbá del mont al pla; i el 16 de març de 1260 autoritza la construcció d'un camí que uneix la ciutat amb la mar. El 7 de febrer de 1284 Pere III el Gran (1240-1285) atorga a Castelló el dret a l'autogovern amb la concessió del dret a triar els seus òrgans municipals. En aquella època la ciutat es protegia amb fosos, muralles i torres, que posteriorment serien totalment afonats sense deixar petjada, i es va construir l'església (que passaria a ser Concatedral a meitat del segle XV). En els segles XVII i XVIII, la ciutat pren part en la revolta de les Germanies i dóna suport a l'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740) a la Guerra de Successió Espanyola, sent sotmesa, com la resta del Regne de València, per les tropes de Felip V (1683-1746). Al segle següent, es fan afonar les muralles i la ciutat comença una lenta expansió, que es veu frenada per les guerres de la independència i les guerres carlistes. En 1833, s'estableixen els límits provincials definitius i Castelló de la Plana passa a ser capital de la província de Castelló, tot que inclogué, durant uns anys, algunes poblacions ara en la província de Terol. En la segona meitat del XIX, la ciutat comença un desenvolupament més important. Es construeixen edificis modernistes com l'Hospital Provincial, el Casino, el Teatre Principal, el Parc Ribalta; s'amplia el port i s'obrin les avingudes que comuniquen amb la mar. L'enllaç ferroviari amb València i de via estreta amb poblacions properes, com Almassora, mitjançant el popular tramvia La Panderola, foren les noves comunicacions de la indústria ceràmica i del taulell. En 1932 van signar-se a Castelló, per un grup d'intel·lectuals, lingüistes i entitats, les normes ortogràfiques conegudes com Normes de Castelló que constitueixen una guia normativa acceptades des d'aleshores com a estàndard del valencià actual.

Des del final de la contesa de 1936-1939 el creixement ha estat imparable basat sobre tot en l'exportació de la taronja i la puixant producció ceràmica; també abasten importància el moble i el sector serveis, lligat al turisme. En els anys vuitanta del segle passat s'hi va crear la Universitat Jaume I que té el seu campus en la carretera que uneix Castelló i Borriol. Al Grau hi ha el Planetari; amb bones instal·lacions per a l'observació i divulgació de l'astronomia; és el primer edifici d'aquest tipus del País Valencià.

La ciutat ha crescut, com gairebé totes les grans ciutats, tan desordenadament que hi ha qui l'ha qualificada com �ciutat pitjor urbanitzada d'Europa�, malgrat tot compta amb bells llocs com ara les plaes Major de la Pescateria i de Santa, el Parc Ribalta, el més bell jardí romàntic de la ciutat amb el Templet de la Música, la Pèrgola i la plaça de bous, i unA bona mostra botànica; molts edificis modernistes, el Grau, les platges i un important patrimoni que relacionem tot seguit:

  • El Fadrí. Símbol de la ciutat. Es tracta d'un campanar exent de planta octogonal de 58m. d'alçària construït entre 1591-1604per Damià Méndez . Rera llargs plets entre església i ajuntament actualment és propietat municipal
  • Concatedral de Santa Maria. Originària del segle XIII i reconstruïda en el XV per un incendi i en 1940 pels efectes de la guerra civil. Conserva, al seu museu, valuoses obres d'art entre les quals destaca la Puríssima de Josep Esteve Bonet (1741-1802) i alguns Ribalta (1565-1628) i Oliet (1775-1849).
  • Ajuntament. Segle XVIII. Alberga esculptures de Viciano i Benlliure (1862-1947) i pintures d'Oliet, Foz , Puig Roda (1865-1919), Porcar (1889-1947), Doménech i Agrasot (1837-1919).
  • Teatre Principal. Neoclàssic. Inaugurat el 1894..
  • La Llotja del Cànem. Segle XVII.
  • Casino Castellonense. Edifici modernista datat en 1922.
  • Desert de les Palmes. A la Serralada de les Palmes hi ha el Desert de les Palmes, així anomenat per haver-hi un convent carmelità, que es remunta al 1694; l'excursió és gairebé obligatòria per que al seu voltant hi ha diverses ermites, com ara la del Naixement i la de Santa Teresa, que és la millor conservada actualment, també hi un museu on contemplar les obres d'art propietat de la congregació i el museu de les bodegues on hom pot tastar el famós Licor Carmelità que ells mateixos fabriquen. La congregació d'aquest convent fou l'única de tot l'estat que no va ser exclaustrada quan la desamortització, com a premi a l'ajut prestat pels frares en l'epidèmia de còlera del 1834.
  • Parc Ribalta. Ampli jardí del segle XIX. Amb edificis com ara el.
  • Ruta de les Ermites:
  • Basílica de Santa Maria de Lledó. Fou el 1366 quan la imatge de la Mare de Déu del Lledó, posteriorment patrona de la Vila, fou suposadament trobada pel llaurador Perot de Granyana . En el lloc es va erigir, l'any 1375, un ermitori que amb el pas del temps esdevingué, rere diverses ampliacions i modificacions, l'actual edifici conclòs en el segle XVIII.
  • Ermita del Salvador. 1781
  • La Magdalena. 1252
  • Sant Isidre i Sant Pere
  • Sant Jaume de Fadrell
  • Sant Josep
  • Sant Nicolau de Bari
  • Sant Joanet del Riu Sec
  • Sant Roc del Pla
  • Sant Roc de Canet
  • Verge del Carme
  • Sant Francesc de la Font. En el paratge de la Font de la Reina, on també hi ha un molí del segle XIV.
  • Casa Abadia. Seu de la Biblioteca de la Sociedad Castellonense de Cultura . Construïda en el XVI, s'ubica al costat del Fadrí.
  • Casa dels Miquels. Segle XV
  • Casa dels Orfes. Segle XIX.
  • Quiosc modernista de la plaça de la Pau.
  • Església de Sant Miquel. Barroca, del XVIII.
  • Convent de Caputxines. Segle XVIII. Allotja una colecció de pintures de Zurbarán (1598-1664).
  • Església del Convent de Sant Agustí. Façana barroca i cúpula amb frescos de José Vergara (1726-1799)
  • Església de la Puríssima Sang.
  • Església de la Trinitat.
  • Mercat Municipal.
  • Edifici de Correus
  • La Farola. 1929, símbol modernista de la ciutat
  • Planetari. Presidit per �La hembra del Mar� escultura del castellonenc Ripollés (1932-)
  • Universitat Jaume I
  • Espai d'Art Contemporani
  • Museu de Belles Arts. Ubicat en un edifici del XVIII. Amb importants col·leccions pictòrica i ceràmica
  • Museu Temps de Dinosaures
  • Museu Etnològic de la Diputació
  • Museu Municipal d'Etnologia del Fadrell.

Quant a museus, Castelló presenta:

  • Museu d'Art Contemporani.
  • Museu Etnològic de la Diputació.
  • Museu Municipal d'Etnologia del Fadrell.
  • Museu de la concatedral de santa Maria. Amb obres de Joan de Reixach, Nicolau Falcó i Lluís Montoliu entre d'altres.
  • Museu de Belles Arts.

Les principals festes de la ciutat són les festes de la Magdalena que commemoren la seua fundació . Són nou dies de festa que s'estructuren des del tercer dissabte de Quaresma fins el quart diumenge d'aquest període. El nucli de la celebració és la Romeria de les Canyes amb la participació de desenes de milers de castellonencs que tots els anys rememoren el fet fundacional tornant al solar dels seus avantpassats, el puig de La Magdalena. Aquest costum va tindre en els seus principis un caràcter penitencial que encara es conserva hui en dia. Juntament amb la Romeria, cal destacar el protagonisme de les Gaiates monuments de llum exclusius de Castelló, les quals desfilen la nit del tercer diumenge de Quaresma i resten en diferents places al llarg de tota la setmana de festes. Per la vigília de la festa recorre els carrers de la ciutat la famosa Cavalcada del Pregó, vertader museu etnològic vivent i dinàmic, en el qual s'exalten la història i les llegendes, els vestits típics, les danses i els costums d'aquestes contrades.

Anualment es lliuren els Premis Ciutat de Castelló. Que abasten diverses disciplines artístiques i socials.

Els arrossos en qualsevol varietat, amb verdures o carn o peix o tot plegat; la fideuà; els productes del mar, llobarro, tonyina, aladroc, daurada; les verdures guisades, olleta de la Plana, faves tendres estofades; caragols en salsa, tords fregits amb rovellons són una petita mostra de la varietat gastronòmica, típicament mediterrània de Castelló. I si parlem de dolços esmentarem la coca malfeta o les pilotes de frare.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA POBLA TORNESA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
298 m
25,80 km2
901

558

980
Poblatí/ina

El seu terme, enclavat en una petita vall voltada per les serres del Desert i de Borriol, està travessat pel Meridià de Greenwich. D'entre els paratges més coneguts destaquen el Pinar de la Planeta, on abunden els bolets; la Cova dels Malandrins, el Pou de la Figuera, el coll de la Mola, la font de la Rabosseta, el Cingle, i el Bassot. Per als caminants hi ha el sender que uneix el Desert de Les Palmes amb La Pobla Tornesa.

Al seu terme municipal s'han trobat importants deixalles del Paleolític (la Cova Negra) i posteriors; es creu que el seu origen arranca d'una venda o posada de la calçada romana que la creuava, com ho demostren els tres mil·liaris que es conserven en l'anomenada Senda dels Romans (possiblement la Via Augusta); en època musulmana era una alqueria del castell de Montornés; rera la conquesta fou cedit a Pérez Sanz, després passà a formar part de les propietats de Ximén Pérez d'Arenós, qui posseïa el senyoriu del castell de Borriol; fou el centre de la nomenada baronia de la Pobla Tornesa, que el 1515 fou comprada per Nicolau Casalduc, la qual família encara posseeix gran part del terme; durant la guerra de Successió, el 25 de maig de 1708, el general borbó D'Asfeldt (1665-1743) ocupà el poble i furtà tota la collita la qual cosa provocà la fugida dels poblatins, durant uns dies, cap a Vilafamés.

Els mil·liaris ja citats i l'església de Sant Miquel, de 1734, són els trets més característics del patrimoni poblatí.

Els menjars més estimats: carn a la brasa, olla amb verdures i els dolços, de què destaquem les "descòrregues" (coques d�ametla i nous). Menció a banda mereixen els bolets dels quals s'hi celebra una mostra que atrau gran quantitat de boletaires.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA SERRA D'EN GALCERAN

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
748 m
82 km2
2.524

1.098

1.037
Serratí/ina

El topònim oficial és el castellanitzat Sierra Engarcerán, i també és conegut com La Serra dels Garcerans. El terme és ampli i, a banda de paratges com la Cova Santa i la Bandereta, i fonts com Ombria, Andreu, Soles, Gargallo i Ditjós, compta amb un espectacular roure situat a la pineda de la Mola de la Vila. La població es troba molt dispersa en diferents nuclis de població: Serra d'Engalceran, El Brusalet, Les Deveses, Els Ibarsos, La Marina, Els Rosildos, Collet, Els Bancalas i Els Pujo ls de Dalt

Malgrat les deixalles dels períodes paleolític (gravats de l'època al Barranc de la Guitarra) iber i romà trobades al terme, el poble és de fundació musulmana; fou gairebé l'únic senyoriu laic en època medieval i moderna , en una comarca posseïda per l'orde de Montesa , ja que fou cedit a la Pobla Tornesa; en 1375 era senyoriu de Guillem de Galcerà, d'on li ve el nom, i en 1512 és el seu senyor Nicolau de Casalduch, qui va atorgar-li una carta pobla el 6 de desembre, que modificava les condicions dels seus pobladors cristians; en el segle XVIII és senyor Bonaventura Vallés de Casalduch, baró de la Pobla Tornesa.

Patrimoni:

  • Casa del Bisbe Beltran. Segle XVIII. Amb esplèndida mostra de taulell valencià a la planta noble i a la cuina.
  • Castell Palau dels Casalduch. Conegut com El Fort. Recentment restaurat per a allotjar les dependències consistorials.
  • Església de Sant Bartomeu.
  • Castell de la Serra d'en Galceran. D'origen musulmà, no hi romanen gaires deixalles.
  • Ermita de Sant Miquel. Començada en 1697.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA TORRE DELS DOMENGES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
306 m
3,20 km2
549

235

243
Torretí/ina
Torratí/ina

El rierol Vive rega els escassos 3,2 km2 de superfície municipal dedicats gairebé en exclusiva als conreus.

A la Lloma Forner i als Racons hi ha un poblat iber anterior al segle V aC. Fou ocupat pels cristians en 1233 , i en 1235 era propietat de Balasc d'Alagó (1190-1239), a la mort del qual és donat a l'orde de Calatrava . En 1275, mitjançant permuta amb l'orde, passa a senyoriu d' Artal d'Al agó (¿?-1295) . En 1293 pertany a la Corona i en 1294 al Temple . No coneixem la seua carta pobla, que apareix en 1300. A partir del 1319 pertanyia a l'orde de Montesa. En aquell segle s'arribà a un acord per al pagament del monopoli de forns. La documentació medieval l'anomena també Torre del Domenge, possiblement per ser l'antic domini o reserva senyorial de la batlia de Coves de Vinromà, posteriorment convertit en població. Eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Vilanova d'Alcolea fins el segle XIX.

L'economia és bàsicament agrícola: ametla, oliva i garrofa; i ramadera, recolzada per la construcció i els serveis.

L' església de Santa Quitèria i l' ermita de la Mare de Déu de la Font són els seus edificis més característics.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA VALL D'ALBA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
300 m
53 km2
-

1.948

3.041
Valldalbenc/a

El terme, de relleu suau, es troba salpicat de sènies, ermites, paratges com el pou Ample o el de Beca, amb llavador i font, o la pineda de la Juncosa, i moltes masies com ara la Pelejana, la Pelejaneta o Montalva, amb el pou del Malvestit. Aquesta disposició geogràfica fa que la població s’hi trobe molt dispersa.

Joan Corominas (1905-1997) deia que “verament és la vall blanca, vall alba per excel·lència; la que pot ésser per metaplasme sintàctic”. Àlvar Monferrer (1940) coincideix amb relacionar la toponímia amb el color blanc i ho remunta a la primitiva fundació àrab, quan era una alqueria anomenada Alba. Ja en época cristiana va pertànyer al terme del castell de Vilafamés, del qual era un poblet o masia. Jaume I (1208-1276) donà el lloc al monestir de Benifassà; canviada posteriorment a l'orde de l'Hospital, el seu mestre, Fra Gui de la Gespa, va atorgar carta pobla, en Borriana, el 23 de març del 1264 a 13 famílies de Vilafamés. En 1319 s’incorporà al senyoriu de l'orde de Montesa, en ella fins el segle XIX. En 1343 el rei va vendre la jurisdicció criminal a Montesa i la tornà a recuperar en 1392. Durant tota la seua història estigué sota jurisdicció de Vilafamés, del qual va emancipar-se el 4 de juliol de 1925, convertint-se en municipi independent amb terme propi.

L’economia de caire tradicionalment agrícola i ramader, abasta en l’actualitat també la indústria —hi ha un enorme polígon industrial— i, en menor mida, el sector serveis.

Compta la Vall d’Alba amb un ric patrimoni religiós, civil i rural, del qual parlarem tot seguit:

  • Ajuntament.
  • Bou de Vall d'Alba. Monument obra de Ripollés (1932)
  • Església de Sant Joan Baptista. Aixecada en 1902.
  • Ermita de Sant Cristòfol. 1996. Imita a les ermites del segle XVI.
  • Ermita de Sant Antoni, al Mas d’Alentao
  • Ermita de Sant Josep, al Mas de Toribi.
  • Ermites de Sant Antoni abat, a Montalva i a la Sena.
  • Església de la Mare de Déu dels Àngels, a la Barona
  • Església de l’Assumpció, a la Pelejana.
  • Museu Etnològic.
  • Un bon nombre d’antigues sènies artesanals.

De la gastronomia destaca l’olla de verdures i el tombet; de la rebosteria, els pastissos de moniato, de cabell d’àngel i els rotllets d’aiguardent.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LES COVES DE VINROMÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
202 m
136,40 km2
4.411

1.810

2.093
Covarxí/ina

Els àrabs l'anomenaven Sidi Abin Romà, els romans Vincens Romanus una mescla d'ambdues denominacions donaria el topònim Vinromà que coneixem i que en època de la conquista cristiana era Avinromà.

El terme compta, a banda del casc urbà, amb diversos nuclis de població: el Molinet, els Terrers Blancs, la Coloma, i els masos d'Abat, Carruano, En Ramona, En Rieres i Calduch. Moltes són les rutes excursionistes que es poden gaudir: la dels molins, la de la Valltorta, amb les pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat; del Tossal Gros, Ametlers, Garrofers, Vaqueres. També és interessant el paratge de la Moreria.

El seu primer poblament data de 6.000 anys aC, al barranc de la Valltorta. Del bronze hi ha diversos assentaments ibers: les Coves del Mas de l'Abat, la Moreria, el Molí del Consell i els Tossalets, on hi ha també moltes restes romanes l'ocupació dels quals es remunta a la primera meitat del segle III. Fou la capçalera de la bailia que duia el seu nom, formada per Albocàsser, La Salzedella, Vilanova d'Alcolea, Tírig, La Serratella i La Torre dels Domenges. L'11 de maig de 1235 Jaume I (1208-1276) donà el terme a Balasc d'Alagón (1190-1235), i abans del 1243 passà a l'orde de Calatrava. El 1275 canviaren el lloc a Artal d'Alagó (¿?-1295), qui va donar carta pobla a Mateu Huguet i d'altres; Artal va mantenir el senyoriu fins 1293 quan li va ser embargat per Jaume II (1267-1327). Aquest tornà a canviar el senyoriu el 1294 en favor de l'orde del Temple, i el 1319 li fou assignat a la de Montesa. En 1347 va formar part de la Unió contra Pere IV (1319-1387) per la qual cosa fou castigada al pagament de � 37.000 sous pels crims de la detestable Confederació i Unió malvada� El 1421 s'hi reuniren provisionalment les Corts del Regne. Durant la guerra de Successió va ser posar-se de part de l'Arxiduc. Per la seua situació geogràfica va ser assetjada en diferents ocasions durant les guerres carlines. La seua població va disminuir dràsticament al llarg del segle XX a causa de l'emigració, principalment cap a la comarca de l'Horta, motivada per raons econòmiques.

L'agricultura de secà i les granges d'aviram són la base econòmica del poble, que es complementa amb la ceràmica i el tèxtil.

Del patrimoni covarxí podem citar:

  • Església de l'Assumpció de la Mare de Déu. Començada en barroc i acabada en neoclàssic. Allotja el Museu parroquial d'Orfebreria amb una creu processional gòtica del segle XV.
  • Esglesia antiga. Gòtica, del XIII. Desafectada.
  • Ermita de Sant Vicent Ferrer. 1614.
  • Castell de les Coves de Vinromà. Musulmà. Totalment en ruïnes.
  • El Portalet
  • El Calvari
  • L'Ajuntament
  • Museu del Morter.
  • Un bon conjunt de fonts, masos i llavadors.

Se celebra anualment la Mostra de cocs covarxins.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ORPESA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
33 m
km2
856

3.734

11.245
Orpersí/ina

El terme municipal s'estén des de la serra d'Orpesa fins a la mar, i en ell trobem paratges com el mont Bobalar, d'alt interès ecològic, el Far i, sobre tot les magnífiques platges orpesines. Front a les seues costes es troba l'illa del Morro del Gos. Hi ha quatre nuclis de població a banda del casc urbà, La Platja, Les Platgetes, El Balcó i Marina d'Or.

Al jaciment arqueològic situat a la platja de la Conxa s'han trobat un poblat murat de l'Edat del Bronze, restes iberes i una petita fortalesa musulmana; en 1149 fou donada a l'orde de Sant Joan de l'Hospital; en 1233 Jaume I (1208-1276) va conquerir el castell i passà a l'orde del Temple; el 1259 recau en Ferran Pérez de Pina, en la qual família es manté fins finals de segle; el 1296 ja es senyor Berenguer Dalmau i després va heretar-la son fill Guillem; cap el 1330 passà a Guillem Jàver, i el 1350 a Pere de Tous, romanent en aquesta família fins el 1497, any en què va comprar-la Joan de Cervelló, a la mort del qual van heretar-la sons fills; durant les Germanies l'exèrcit d'Estellès hi fou derrotat pel duc de Sogorb; el 1654 Felip IV (1616-1665) crea el comtat d'Orpesa per a Gerard de Cervelló, el 1589 es dóna carta pobla per millorar la situació dels veïns, i una nova en 1609 arran de l'expulsió dels moriscs; fou lloc de freqüents atacs de pirates barbarescs; per això en el segle XVI es va construir la Torre del Rei a fi de vigilar la costa; en 1811 el francès Suchet (1770-1826) ataca Orpesa i fa volar el castell i part de la muralla davant la forta resistència dels orpesins; en 1821 passa, per matrimoni, al comte de Fernan Núñez.

La principal activitat econòmica és l'explotació turística; el segueix en importància l'agricultura.

El traçat del barri antic és típicament medieval, amb carrers rosts que s'adrecen cap les ruïnes del castell. Del patrimoni orpesí parlem tot seguit:

  • Església de Sant Jaume apòstol. El seu interior està decorat amb taulells ceràmics de l'Alcora, del segle XVIII i conserva una imatge de la Verge de la Paciència del XVI.
  • Castell d'Orpesa. D'origen musulmà, va ser ocupat pel Cid (1043-1099). Reconstruït en el XIV i artillat en el XVI fou enrunat i abandonat en la guerra de Successió.
  • La Torre del Rei. Construïda per Ferran d'Antequera (1380-1416) per millorar les defenses de la ciutat contra els atacs dels pirates barbarescs i reformada per Felip IV. És un excel·lent exemplar d'arquitectura militar renaixentista. Molt bé restaurada presenta un immillorable aspecte.
  • Torres de Sant Julià, de la Dona, de la Corda i Colomera. També formaven part de la xarxa defensiva costanera.
  • Museu Etnològic Municipal. Instal·lat provisionalment en l'antic ajuntament.
  • Mas del Conill. Magnífic exemplar de casa de llauradors pròpia de la Plana. Bastida en el XVIII i amb afegits del XIX, ha perdut elements originals com ara la sènia i es troba en mal estat mentre ha estat propietat privada. En 2007 ha estat adquirida per l'ajuntament d'Orpesa i serà rehabilitada per fer-la servir com Museu etnològic.
  • Orpesa la Vella. Jaciment ibèric de propietat privada. No es pot visitar.

Els productes del mar i els de l'horta són la base per cuinar tota mena d'arrossos �paella, al forn, caldós, negre, etc� i la fideuà, i la caragolà que constitueixen la base d'una gustosa gastronomia.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sens versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANT JOAN DE MORÓ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
300 m
29,20 km2
-

1.783

3.025
Santjoaner/a

Es troba en la vall denominada Pla del Moro que forma la rambla de la Viuda i compta amb interessants paratges com ara els llogarets de Correntilla, Mas de Flors, Pla de Lluch, Mas d´Armeles, Mas del Pi, Masianos i Mas de Boeta; els barrancs de la Parra, la Ratxina i el Molí Roig; les fonts del Mas de Moro, de Ros o de la Figuera; la serra de Portell, el tossal de Mollet i el tossal Blanc i l'embassament de Benadresa.

Hi ha quatre jaciments arqueològics catalogats: las Pedrizas, de l’Edat del Bronze; Bustalet i Montenegre-El Collet, ibers, i el Mollet, dels segles V a X, de què romanen diverses edificacions i un “castrum”, que formen part del castell de Moró. Al Mas de les Flors hi ha evidències de poblament romà. Tot i això fins el 15 de febrer de 1991, data en què es va publicar en el DOGV la seua independència municipal, sempre ha estat integrat en el terme de Vilafamés, al qual va indissolublement unida la seua història. Des de la dècada dels setanta del segle XX ha esdevingut un nucli ceràmic de gran importància per la influència de L’Alcora i la seua proximitat amb la capital comarcal, Castelló de la Plana.

Quant a la part patrimonial citarem:

  • Ajuntament. Edifici singular recentment construït per l'arquitecte Vicente Trilles.
  • Església. Aixecada en 1887 com a ermita, amb boniques vidrieres. Recentment remodelada.
  • El xicotet nucli del Mas de les Flors, amb traçat medieval i restes romanes.

L'olla, la carn rostida i plats preparats amb el bolet conegut com bolo de garrofera hi són els menjars més apreciats.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORREBLANCA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
31 m
29,95 km2
3.434

4.614

6.192
Torreblanquí/ina

Els paratges més característics del municipi són la platja de Torrenostra, segon nucli de població, i el Parc Natural del Prat, declarat en 1989 espai protegit i inclòs en el conveni RAMSAR de la Unió Europea com una de les zones humides més importants d�Europa.

Pel que fa als testimonis d'èpoques remotes cal destacar el descobriment, pel marqués de Villares, d'un grup de monedes romanes de bronze amb una cronologia del 69 al 192 dC i un nombre superior a 200 unitats, de les quals sols es pogueren estudiar menys de la meitat. Jaume I (1208-1276) va conquistar el castell de Miravet, en el terme del qual es trobaria la torre defensiva musulmana que, passat el temps, donaria lloc a l'actual Torreblanca; el conqueridor donà, el 27 d'abril de 1225, el castell a en Poncio , bisbe de Tortosa. El 1379 sou saquejada per pirates barbarescs, quins, segons la tradició, furtaren una custòdia amb l'Hòstia Consagrada, per la qual cosa el gremi de blanquers de la ciutat de València organitzà una expedició a les ordres d'en Jaume de Pertusa que atacà l'Alger el 27 d'agost de 1398 i, rere dos dies de saqueig i incendis que provocaren la mort de més de mil moros, aconseguí de recuperar-la. Precisament les incursions pirates obligaren a la construcció de tota una línia defensiva al llarg de la costa i, en el cas de Torreblanca, a la construcció de la Torrenostra. El 30 d'agost de 1576 el bisbe de Tortosa, Joan Izquierdo dóna carta pobla a 38 famílies. El segle XVII veu ja la consolidació de Torreblanca com a nucli urbà i és freqüent veure-la en plets amb els pobles veïns i amb els senyors territorials per a delimitar el seu territori i obtenir els drets d'explotació dels terrenys; en concret va pledejar amb na Blanca de Cardona �� que segons pareix ser és qui donà nom al poble: Torre de na Blanca �� pels drets de caça i pesca i per l'amollonament del terme. El segle XVIII és de creixement urbà. Els segles XIX i XX La població lluita pel progrés demanant un embarcador, recolzant les reivindicacions per al creixement de la producció tarongera o intentant construir, en 1935, una carretera turística que una Orpesa i Peníscola passant per Torrenostra. Malgrat tot la despoblació és imparable fins els seixanta del segle passat en què amb l'arribada del turisme massiu hi ha una clara recuperació demogràfica i la consolidació de Torrenostra com a lloc turístic.

L'economia descansa en dos pilars fonamentals: la taronja i el turisme i es complementa amb la manufactura dels productes agrícoles, la construcció, l'hostaleri a, alguna fàbrica de mobles i unes poques granges.

Patrimoni:

  • Església fortificada de Sant Francesc . Aixecada sobre una petita fortalesa musulmana en el segle XIV i modificada i reforçada en el XV i en el XVI.
  • Església de Sant Bartomeu . Segle XVIII. Conserva interessants obres d'art.
  • Torre del Marquès . O de na Blanca. Edifici fortificat dels segles XIV-XV que, com ja hem comentat, va donar nom al poble.
  • Torrenostra . També hem parlat ja dels seus orígens. A hores d'ara es troba en mans particulars i en molt mal estat.
  • Torres dels Gats, Carmelet i del Campas. També formaven part del cinturó defensiu que pretenia defensar la costa dels pirates barbarescs.
  • Algunes restes de la muralla integrats en les vivendes més antigues del poble.
  • Calvari . Segle XVIII. Considerat com un dels més importants de les comarques del nord.

Dijous Sant se celebra la Passió, única representació a l'aire lliure i en la nostra llengua que es pot gaudir per aquestes contrades de La Plana i el Maestrat.

Els productes locals: verdures, hortalisses, peix i arròs donen lloc a uns quants plats típics com l'olla torreblanquina o l'empedronat de fesols, i a dolços com el tarró negre, el codony, els pastissos de Sant Antoni i les coques d'ametla i cristines.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILAFAMÉS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2011
GENTILICI
354 m
70,40 km2
4.055

1.471

1.951
Vilafamesí/ina

El terme, en què hi ha dos nuclis de població: La Baseta i Vilafamés, fou, fins a començaments del segle passat u dels més grans de les comarques del Nord, però la segregació de La Vall d’Alba (1925) i de Sant Joan de Moró (1990) l’ha reduït considerablement. La rambla de la Viuda, on vessen varis barrancs, travessa el terme, en el qual trobem atractius paisatgístics com la Penya del Corn (729 m.), el Mollet (704 m.), el Montnegre (640 m) o la Balaguera, en el cim del qual hi ha un jaciment iber, en la serra de Vilafamés (o de les Conteses); i la Font de les Piques, la Cova de Bolimini, Mont Estepar, Font de la Penella, Font de la Triciola, el Clot, la Matxucadora i, en el casc urbà, la Roca Grossa.

El poblador més antic de Vilafamés és un denominat homo erectus vilafamensis que va viure en 120000-80000 aC a la Cova de Dalt del Tossal de la Font. A la Cova Matutano i a la Font del Salce hi ha restes del 13000 aC. Les pintures de l'Abric del Castell ens remeten a l'Eneolític i també hi ha diversos jaciments ibers (el Racó de la Rata, la Balaguera), romans i musulmans. Avilahameç, Beni-Hamez o ABeniffamez són denominacions musulmanes del lloc que va ser conquistat després de 1233 per les tropes reials, i donada a poblar el 30 d'agost del 1241 a Guillem Ramon de Viella, Domenec Ballester, A. Cabrera i d'altres a fur de Saragossa; aquesta donació fou confirmada pel propi Jaume I (1208-1276) el 21 de febrer de 1242. Cap el 1264 passà a poder dels santjoanistes, sota el qual senyoriu va romandre fins el 3 de desembre de 1317 que va passar a l'orde de Montesa per extinció de la de Sant Joan de l'Hospital. En 1393 Joan I (1350-1396) va concedir-li el dret de fer i ordenar tot tipus d'establiments. En les Corts Generals de 1403 Martí I (1356-1410) va concedir al mestre de l'orde el mer i mixt imperi la qual cosa provocà, en 1404, la protesta del Consell. Fou unionista i agermanada, en contra del seu senyor, el Mestre. En 1519 Carles I (1500-1558) va prometre no separar de la Corona la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi de la vila. Contra la pròpia orde de Montesa es tornaria a enfrontar el consistori de Vilafamés l'any 1635, quan es va sol·licitar a la Santa Seu la compra de la jurisdicció alfonsina, incorporant-se des d'aleshores al Patrimoni Reial, malgrat que Montesa es reserva algunes primícies i el dret d'habitació del castell. Durant les guerres carlines del XIX Vilafamés fou escenari en repetides ocasions de les escaramusses hagudes entre isabelins i les tropes comandades per Cabrera (1806-1877), Serrador i Forcadell, els quals intentaren en 1837 i 1838 en múltiples ocasions ocupar la vila sense èxit.

L'agricultura de secà, la indústria taulellera i una certa activitat turística tiren de l'economia local.

Rehabilitat el seu casc urbà ––de traça islàmica en la part alta, coneguda com El Quartijo, i més rectilini en la de baix–– en la dècada dels seixanta, la vila compta, des del 1972, amb un Museu d'Art Contemporani que ha aconseguit reunir una gran mostra de la plàstica actual, instal·lat en un interessant edifici, de finals del segle XV, que fou palau del Batle. De la resta del patrimoni vilafamesí parlem tot seguit:

  • Església de la Sang. Edificada en el XIV i reformada en barroc, en el XVII.
  • Església de l'Assumpció. Construïda en 1594 i reformada en 1778 i en 1806. Amb pintures d'Oliet (1775-1849) i ceràmiques de l'Alcora del XVIII.
  • Ermita de Sant Miquel. Datada en 1640.
  • Ermita de Sant Raimon. Segle XVIII
  • Ajuntament. Renaixentista.
  • Casalots nobiliaris del XIX.
  • Castell. D'època musulmana però amb afegiments i modificacions posteriors. L'ultima, en 1840, per refer-lo dels danys soferts en les guerres carlistes.
  • Muralles.
  • Museu del Vi.

La vida cultural de Vilafamés és rica: a banda del Museu d'Art Contemporani, hi ha les cites anuals de Tardor Cultural, amb el seu Cicle de Música Antiga, i el Curs Internacional de Guitarra, que en 2013 ha celebrat la seua 15ª edició.

Quant els àpats: tombet, olla, carns I embotits a la brasa tot això amanit amb l'oli d'oliva del terreny i el bon vi que s'hi elabora amb raïm macabeu.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILANOVA D'ALCOLEA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
344 m
68,40 km2
2.125

639

674
Vilanoví/ina

El municipi és ric en aigües: podem trobar-hi el barranc de la Font Roja on naix el brollador homònim; el mas de Calaf, també amb brollador; i les fonts de la Carrasqueta, de la Vila, de Puig Pedró, dels Terrers, etc. La població ocupa, a banda del casc urbà, nombroses masies com ara el Mas de Calaf i els Pasqualets.

Al Puig Pedró hi ha assentaments ibers. En 1992, a la partida de l'Hostalot va descobrir-se el jaciment romà d'Ildum; dels romans també s'han fet troballes als Gatells i al Mas del Senyor. Els àrabs aixecaren una petita fortificació que donà lloc a l'actual casc urbà i nom al poble: Al Calaf, que significa “xicotet castell”. Els cristians l'ocuparen l'11 de maig de 1235 i l'adscriviren a la batllia de Coves de Vinromà. Des d'aqueix moment va pertànyer al senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239), qui li va atorgar carta pobla en 1237; a la seua mort passà a l'orde de Calatrava de la qual va rebre nova carta pobla. El 1275 passà al senyoriu d'Artal d'Alagon (¿?-1295), i el 1294, el rei Jaume II (1267-1327)va canviar-la a l'orde del Temple, que va adherir-la al castell de Peníscola. Fou en aquesta època quan adquirí el nom de Vilanova d'Alcolea. Després de la desaparició del Temple, el 1319 va passar a mans de l'orde de Montesa. El 1324 va canviar el seu fur aragonès al de València. En el segle XVI va pertànyer al duc de Sogorb. Recentment ha estat instal·lat al terme el polèmic Aeroport de Castelló.

Ramaderia porquina i avícola i el tradicional conreu del secà i, d'un temps ençà, els cítrics tiren del carro de l'economia vilanovina.

De patrimoni parlant podem citar:

  • Església de Sant Bartomeu. Segle XVII remodelada en el XVIII amb bella façana i altar barroc dels germans Capuz.
  • Calvari. Del segle XVII, decorat amb ceràmiques de L'Alcora i Onda i rematat amb una ermita del XVIII amb pintures de Joaquim Oliet (1775-1849).
  • Sénies àrabs disseminades pel camp.
  • Restes de la muralla.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos