INICI


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 05.04.17 8:45

 

 

Limitada al nord pel riu Millars, que la separa de la Plana Alta, i al sud pels relleus de Xilxes i Almenara, que la separen del Camp de Morvedre. La seua superficie és de 605 km2. A la zona interior, La Vall d'Uixó i Ribesalbes, predominen els cultius de secà. A la zona pròxima a la costa, s'estén l'horta, regada per les sèquies majors, que provenen del riu Millars, mitjançant un sistema d'embassaments. També és important el reg. per pous, sobretot a Vila-real, Nules i Onda. A més de l'exportació de la taronja s'hi han desenvolupat diverses indústries: taulells a Onda, calcer a la Vall d'Uixó; i tèxtil, de la fusta i ceràmica a Vila-real i Nules. A banda de les poblacions que hem esmentat, cal parlar de Borriana, cap de la comarca, ciutat tarongera fonamentalment. Cap a la zona de l'interior, els centres de població són més menuts.

LA PLANA BAIXA


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

AÍN

Aín

ALMENARA

Almenara

ARTANA

Artana

BETXÍ

Betxí

BORRIANA

Borriana/Burriana

ESLIDA Eslida

FONDEGUILLA

Alfondeguilla

L'ALCÚDIA DE VEO

Alcudia de Veo

LA LLOSA DE LA PLANA La Llosa

LA VALL D'UIXÓ

La Vall d'Uixó

LA VILAVELLA La Vilavella
LES ALQUERIES Alquerías del Niño Perdido

MONCOFA

Moncofa

NULES

Nules

ONDA

Onda

RIBESALBES

Ribesalbes

SUERA Suera/Sueras

TALES

Tales

VILA-REAL Villarreal
XILXES Chilches/Xilxes

AÍN

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
498 m
12,30 km2
487

161

132
Aïnenc/a

Població envoltada d'una imponent massa forestal, formada principalment per pins i sureres. Aín es troba al bell mig del Parc Natural de la Serrà d'Espadà. Amb una orografia molt pronunciada, és un lloc ideal per a practicar activitats en la natura.

El topònim de la població ve de l'àrab, i significa "lloc, o ull,  d'aigües".

D'origen musulmà, fou conquerida el 1239 per Jaume I (1208-1276), qui mantingué la població musulmana sota la jurisdicció del cadi d'Eslida, com consta en la carta pobla del 1242. Després de pertànyer a la baronia de Xèrica (fins 1369) i al ducat de Sogorb, el segle XVI passà a ser propietat de la Corona. El 1526 els moriscos d'Aín se sumaren a l’avalot de la serra d'Espadà, que fou sufocat per les tropes de Gaspar de Montsoriu. L'ocupació d'Aín i Artesa va impedir, donada la seua situació estratègica, que s'estengués la revolta. El 1609, en conèixer-se el decret d'expulsió, els moriscos d'Aín es refugiaren de nou a la serra d'Espadà. Segons Sanchis Guarner (1911-1981) a les primeries dels seixanta comptava amb 298 habitants.

L’economia es basa fonamentalment en l'agricultura, amb el conreu del ametller, oliveres i fruiters, com la poma i la cirera. Aín s'activa en estiu amb l'arribada de nombrosos estiuejants.

Casc urbà amb cases pintades de blanc, centre típic d'influència morisca, urbanisme mediterrani i senzill, i un patrimoni que citem tot seguit

  • Església de Sant Miquel.Segle XIX
  • Calvari, Segle XVIII, ben conservat.
  • Llavador municipal.
  • Molí de l’Arquet i Molí de Dalt. Els millor conservats d’uns quants molins fariners que es poden trobar arreu del terme.
  • Antics corrals i pallisses.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALMENARA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
26 m
27,60 km2
1.503

4.912

5.926
Almenarenc/a

Està situada en els darrers estreps de la serra d'Espadà i el barranc de l'Arquet configura el límit entre les comarques de La Plana Baixa i El Camp de Morvedre. La importància estratègica de què hem parlat al llarg de la seua història li ve per estar el seu terme circumdat de muntanyes com ara la Corona ( 97 m ); el Castell ( 178 m ); les Forques ( 75 m ), on se situaven les forques jurisdiccionals; el Punt del Cid ( 110 m ) o el dels Estanys ( 29 m ), pràcticament desaparegut per la utilització abusiva de les seues roques per a la construcció. No hi ha cap riu important, el major corrent d'aigua és la sèquia Major , però abunden els barrancs (l'Arquet, la Murta, les Rodanetes, les Covatelles, etc) que a mida que s'apropen al pla s'estreten i en èpoques de pluja provoquen inundacions als camps. Hi ha les fonts de la Bota i de Cantero. Però el més important de la seua hidrografia són els brolladors dels Estanys, paratge entre el poble i la mar, de propietat privada, que constitueixen probablement la reserva biològica lacustre més important del País Valencià després de l'Albufera de València. La p oblació es reparteix en dos nuclis: Almenara i Barrio- Mar .

De topònim àrab (talaia), existeixen indicis de poblament iber, cartaginès i romà; de fet fou un important port romà i hi hagué un temple dedicat a Venus al voltant del qual sembla que es forma un poblat, que els romans anomenaven Afrodicio, que es traslladaria després a l'actual ubicació. Fou conquerida per Jaume I (1208-1276) en 1238, poblada amb cristians i utilitzada com a lloc estratègic per llançar-se a la conquesta de València. Històricament fou cap de la baronia i posterior comtat d'Almenara, del qual formaven part també els llocs de Xilxes , La Llosa i Quart de les Valls, i el s XVIII tenia el domini sobre les alqueries de Benavites i Quartell . El 10 de gener de 1292 Jaume II (1267-1327) va vendre el terme al noble d'origen sicilià Joan de Pròxita, senyor de la baronia de Llutxent, el qual llinatge es va mantenir gairebé tota l'època medieval. El 1349 ven tota la baronia a Off de Pròxita; el 1437 Alfons el Magnànim (1396-1458) ratifica la baronia als Pròxita i el 1445 atorga el títol de comte d'Aversa, a Itàlia, a l'hereu del llinatge, Nicolau, pels serveis a la Corona. En juliol de 1521 el duc de Sogorb va derrotar els agermanats en l'anomenada batalla d'Almenara. En el segle XVIII el comtat era titularitat, per via matrimonial, de Xoaquím Ferrer i Pinós, marquès de Navarrès. També fou lloc estratègic en la guerra de la Indepèndencia i la guerra civil.

La seua economia es basa actualment en el sector serveis, encara que l'agricultura, cítrics fonamentalment, continua sent important font de riquesa, recolzada a més a més per la indústria necessària per a la seua manipulació.

La vila, travessada per la Via Augusta, tenia un típic plànol quadrangular, indici del seu probable caràcter de pobla cristiana del segle XIII, també estigué emmurallada, amb doble mur i els seus monuments més importants són:

  • El Castell de fundació romana, domina la població. S 'hi conserven dues torres conegudes con “l'Agüelet” i “l'Agüeleta”. Esmentat en el Cantar del Mio Cid, comptava amb una fortalesa avançada, la Torre Forcada, avui en mal estat, que fou residència d'en Jaume i na Violant (1216-1251) durant la conquesta d'aquestes terres i fou el lloc on se signa la rendició dels àrabs de la zona.
  • Part de la muralla medieval, recentment restaurada. S'hi conserven dues de les 6 torres originals, del segle XIV.
  • Església dels Sants Joans, del XVIII.
  • La Creueta . Creu gòtica de terme.
  • Capelles de la Mare de Déu del Bon Succés, Sant Roc, Cova Santa, Carme .
  • Casa Museu de la Beata Genoveva Torres .
  • El Llavaner
  • El molí de l'arròs
  • Al terme hi ha els relleixos d'un antic convent de dominics de 1587.

Els seus plats típics són la paella, l'all i pebre, les pilotes de festa i, de postre, “la coca tapà”, a base d'ametla.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ARTANA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
261 m
36,30 km2
2.758

1.840

1.992
Artanenc/a

Immers en el cor de la Serra d’Espadà, el municipi compta amb paratges emblemàtics de què destaquen Les Penyes Altes, ric en fauna i flora i replet de rutes, miradors, fonts i pinedes. També mereix esment la Cova del Tronc. Com a tants pobles de La Plana hi ha desenes d’oliveres mil·lenàries, en molts casos encara en plena producció, que es poden visitar seguint una de les rutes turístiques del poble. En Artana viu la major colònia de ratpenats de l’Estat, amb més de 23.000 exemplars.

Hi ha evidències de poblament des del mesolític, de què una bona mostra es pot veure al Museu Arqueològic de Borriana. També s’han trobat jaciments del neolític i dels ibers. Fou una important població de l’Edetània romana, amb la denominació Arctalia. Els àrabs deixaren poblats i restes de foneries de ferro en La Solana, L’Artiga o Canals; també van ser ells qui organitzaren el terreny per al conreu del secà. Jaume I (1208-1276) la va conquerir l’any 1242. La població va conservar, però, la seua població musulmana sotmesa a la baronia d’Artana que tingué com a senyors als Montcada, als Romeu i als Tou, senyors de Borriol i Sollana, fins acabar, el segle XVI, en el ducat de Villahermosa. Com la resta de la serra va ser escenari de les insurreccions dels moriscs que van ser expulsats el 1609. El poble fou repoblat amb cristians en 1611. El segle XVIII exercia el senyoriu el duc Josep Gurrea d'Aragó.

La manufactura de l’espart fou de vital importància per a l’economia del lloc fins a les primeries del segle passat. Actualment es produeix un oli de molt bona qualitat i s’aprofita el reguiu per al conreu de la taronja.

El casc antic conserva el sabor dels pobles àrabs amb carrers torts i estres, amb habitatges d’estil popular i modernista. Hi ha arreu taulellets amb escenes sagrades. Del seu patrimoni citarem:

  • Església de sant Joan Baptista. Segle XIX. Farcida de capelletes amb taulells ceràmics, conserva una làpida àrab i algunes pintures interessants.
  • Ermita de santa Cristina. Amb hostatgeria-albergueria (avui convertida en restaurant). Al seu entorn hi ha un assut d’època romana, encara en ús, i una olivera mil·lenària.
  • Castell d’Artana. Fortalesa islàmica. Es va mantenir en bon estat fins que en les guerres carlines va ser volat pel general Borso di Carminati. Actualment està en ruïnes encara que es conserven importants deixalles.
  • Alguns records de la muralla àrab que voltava el poble.
  • Calvari i Via Crucis
  • Conjunt miner de La Creu de Ferro. Explotació minera des de temps dels romans que va ser tancada en 1963, que actualment es fa servir com a centre d’interpretació d’aquesta indústria.

El 4 de juliol de 1885 va nàixer a Artana (La Plana Baixa) l’actor Pepe Alba. Fill d’una família humil, va emigrar molt jove, junt a son pare, a València, on va aconseguir una beca per a estudiar en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En els primers moments de la seua carrera va dedicar-se al disseny de decorats, però les seues qualitats i ambicions artístiques el convertiren prompte en cantat i actor, en castellà i en valencià. En 1909 debutà com a professional en Alacant. En 1925 ja liderava una companyia de teatre, amb una decidida aposta pel gènere valencià, que arribà a representar més de 215 obres de tot tipus: sarsuela, revista, sainet, etc.; algunes d’elles de la seua autoria. Entre 1929 i 1933 treballà a Madrid i Buenos Aires. A partir de 1936 el seu repertori és, per raons òbvies, exclusivament en castellà, ja que la dictadura va prohibir les representacions en altres llengües. Aquesta prohibició es va alçar en 1946 i Pepe Alba torna a incloure el valencià en la seua carrera, llengua que alternà amb el castellà, sobre tot en les seues visites a Madrid. El 13 de març de 1951 va morir a València, el qual municipi li dedicà, en 1963, un carrer.

Els seus plats més tradicionals són la cassoleta, l’olla de dejuni i les orelletes.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BETXÍ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
102 m
21,40 km2
2.077

5.356

5.952
Betxinenc/a

El terme de Betxí està solcat per riu Anna o riu Sec, que naix a l'Alcúdia de Veo i mor a Borriana. Altres accidents geogràfics són els barrancs de Sant Antoni i el de Solaig; la muntanya del Solaig ( 325 m ) i la muntanyeta de Sant Antoni. Cal menció el paratge de les Penyes Altes.

La parla local es caracteritza per la confusió entre la "b" i la "v" que pronuncien igual i l'ensordiment del fonema /dz/ que hi sona, a l'igual que l'apitxat de l'Horta, txe.

Al terme de Betxí s'han trobat importants deixalles de l'Edat del Bronze als poblats de Conena i Els Castellets; dels ibers hi ha record als jaciments de Solaig i Sant Antoni; dels romans romanen vestigis a la Torrassa i la important obra hidràulica de la Bassa Seca. L 'origen, malgrat tot, és musulmà, Jaume I (1208-1276) després de la rendició de Borriana va aconseguir la capitulació de Betxí, juntament amb els castells d'Onda, Nules, Uxó, Castro i Almenara. El primer senyor va ser el bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí , però els musulmans conservaren els seus drets i propietats. En 1396 es constitueix en baronia i el seu primer baró fou Sanç Rois de Liori ; el 1492 Elisabet Rois de Liori marida amb Alfons de Cardona i la baronia queda des d'aleshores unida al senyoriu de Guadalest. El segle XVI, malgrat les revoltes dels agermanats (1519-1521) i dels moros de la serra d'Espadà (1525), Betxí viu una època d'esplendor econòmica i demogràfica propiciada per l'augment dels conreus de secà i d'horta. El començament del XVII a causa de l'expulsió dels moriscs hi ha un despoblament gairebé absolut i, per tant, una forta crisi econòmica; en 1611 Antoni Cardona, en nom del seu germà Felip Cardona i Borja Ruiz de Liori i Sorell atorga carta pobla; a finals d'aquell segle el senyoriu passa als marquesos d'Ariza. El tret més important del XVIII per a l'economia i el desenvolupament del municipi és la introducció de la indústria ceràmica al Rajolar. El XIX amb l'assentament d'indústries relacionades amb l'agricultura com ara almàsseres, molins, telers i espardenyers; les activitats mineres ––extracció de marbre negre i de cinabri al Solaig i Montserrat–– s'hi produeix una "revolució" burgesa que provoca el creixement del casc urbà; a finals d'aqueix segle s'hi introdueix el cultiu dels cítrics que va transformar l'agricultura i l'economia betxinenca. A partir dels seixantes del segle passat no ha parat de créixer i de rebre immigrants d'altres punts de l'estat gràcies a la taronja i la indústria ceràmica. Des del segle XIX ha pertangut a tres diòcesis: la de Terol, la de Tortosa, el 1957, i, des de 1960, a la de Sogorb-Castelló .

Com a edificis a considerar citem:

  • Església de la Mare de Déu dels Àngels. Barroca construïda entre 1694 i 1704 sobre una de més antiga que, al seu torn s'aixecava sobre una mesquita.
  • El Castell o el Palau. D'orígens romans, utilitzat també pels musulmans fou la residència dels comtes d'Ariza. El segle passat romangué gairebé destruït però l'ajuntament va adquirir-lo i l'ha restaurat per fer-lo servir com a sala d'exposicions.
  • Museu Etnològic municipal. Atifells empleats en les tasques agrícoles i quotidianes.
  • Fortalesa de Bassa Seca. D'època romana, fou utilitzada pels àrabs en el segle X. A hores d'ara no queden gaires restes d'ella.
  • Calvari. 1755-1771.
  • Ermita de Sant Antoni. Segle XVI.

Per menjar: olla de La Plana i rosegons.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BORRIANA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
13 m
47,20 km2
12.968

26.499

34.565
Borrianenc/a

El terme municipal està plenament dedicat al conreu de la taronja, la qual cosa fa que l’encant paisatgístic es limite a la desembocadura del riu Anna, conegut com el Clot de la Mare de Déu ——Paratge Natural Municipal des del 8 de febrer de 2002—— i els 15 km de platges de fina sorra que la voregen. Els borrianencs, que fan gala d’una activa participació ciutadana, que es reflexa en la gran quantitat d’associacions de tot tipus, lúdic, festiu, esportiu, cultural, religiós, etc, que hi ha, es reparteixen pels nuclis de població de Borriana, Alqueries Valencia, Alqueries Santa Bàrbara i Poblats Marítims.

El record més antic de població està en el jaciment fenici de Vinarratgell. Els àrabs la fundaren, la batejaren com Medina Alhandra (Ciutat Verda) i la convertiren en la població més important al nord de València. En 1087 va ser ocupada per les hostes del Cid (aprox.1043-1099), comandades per Alvar Fáñez, després retornà a poder musulmà i en 1233 Jaume I (1208-1276) va dirigir la primera campanya militar amb la finalitat de conquistar territori valencià; el setge durà des de maig fins al 16 de juliol, data en què va retre’s la població i van ser expulsats els seus habitants. És aquest el moment que la història considera l’inici de la conquesta de l’antic Regne de València. Aqueix mateix any el rei conqueridor inicia el repartiment entre nobles i llauradors mitjançant carta pobla, que confirmà en 1235, per la qual es delimitava el terme, es reglava el seu funcionament municipal, s'establien els drets reials sobre la població i se la incorporava al Patrimoni Reial. En 1273 el rei va esqueixar una part del terme de Borriana i va fundar-hi Vila-real. Tradicionalment fou una de les viles de reialenc més importants, la qual cosa no va evitar que durant els segles medievals fòra cedida pels monarques durant alguns períodes de temps a diversos senyors, normalment lligats a la família reial: el 1291 Jaume II (1267-1327) la cedeix a sa mare; el 1324 a sa muller; el 1329 l’intent d’Alfons IV (1299-1336) de cedir-la a son fill Ferran i a sa muller, Elionor de Castella (1307-1359), va provocar la protesta del braç reial encapçalada per Francesc de Vinatea (1273-1333); Pere el Cerimoniós, (1319-1387) malgrat la resistència de la vila, va donar-la uns anys a l’Infant Joan. El 1329 canvià el seu fur al de València i el 1348 era una de les poques viles reials que no s’adheriren a la Unió encapçalada per València, la qual cosa va atorgar-li el privilegi reial de posar tres corones sobre camp blau a l’escut. Durant el segle XV, en el context de crisis agràries i epidèmies perdé gairebé dos terços de la població. En les Germanies ––quan hi era cronista Martí de Viciana (1502-1574) ––va mantenir-se novament al costat del rei. En les guerres carlines va ser feu liberal, la qual cosa li costa setge, assalt i incendi parcial per part de les tropes del Serrador (1792-1844) i de Cabrera (1806-1877). El segle XVIII hi fou un segle de creixement i assentament de l’agricultura. Després de constants conflictes amb Nules pel repartiment de les aigües i la dessecació de zones pantanoses arribà el segle XIX què ja la producció agrícola se centrà en la taronja. En 1901 rebé el títol de ciutat i durant el segle XX, afavorit pel conreu generalitzat de la taronja i la gran puixança que va abastar el port gràcies a la comercialització de la mateixa, el creixement econòmic i demogràfic  resultà imparable.

Borriana és la capital de La Plana Baixa, comarca que a més a més de la taronja basa la seua prosperitat en la indústria, sobretot la del taulell, però també la fusta, el calcer i la ceràmica.

Comptà amb muralles des de temps musulmans, les quals es conservaren fins el segle XVI en què començà el seu abandó; a hores d’ara es conserven restes a La Vila ——centre històric declarat BIC——, i un parell de torres, una al carrer Sant Pasqual i l’altra a la Casa Abadia. De la resta del seu patrimoni farem esment tot seguit:

  • Església de El Salvador. Gòtic primitiu amb elements encara del romànic. Es conserven, en la capella de la Comunió, frescs de Vergara (1726-1799). Està declarada Monument Artístic Nacional.
  • Ex-convent i església de la Mercé. Segle XVIII, reconstruït en el XIX. Actual Casa de la Cultura i seu del Museu Arqueològic Municipal.
  • Temple de sant Josep dels Carmelites. De 1897. Alberga bells altars de fusta policromada.
  • Bon nombre d’edificis modernistes i eclèctics fruït de l’assentament de la burgesia agrícola nascuda a començaments del XX al caliu de la taronja.
  • Torre-Campanar El Templat. Edificada a partir de 1363 per ordre de Pere IV (1319-1387) amb les funcions de torres fortalesa defensiva, torre de comunicacions i rellotge públic. Torre del Mar.
  • Ermites de la Misericòrdia i de Sant Blai.
  • Alqueries fortificades musulmanes Carabona (amb torre del segle XIII) i Tadeo.
  • Torre talaia del Mar. 1547
  • Mercat Central. 1930. Racionalista.
  • Museu de la Taronja. Únic del seu gènere a Europa.
  • Centre d’Arqueologia subaquàtica.
  • Port pesquer.

De les festes cal destacar-hi les Falles i les de la Misericòrdia, i de la gastronomia, els arrossos: la paella, l’arròs marjalero, al forn, a banda i tot tipus de guisats amb productes del mar: calder, suquet, etc.
Una ciutat amb tanta història i dinamisme també ha donat grans personatges com ara, per citar uns quant: Rafael Martí de Viciana (1502-1574), historiador i cronista, Amado Granell Mesado (1898-1972), primer soldat aliat a entrar en el París ocupat pel nazis, el cardenal Enrique y Tarancón (1907-1944), controvertida e important figura en la transició democràtica del segle passat; l’escultor Vicent Ríos (1842-1900), autor, entre d’altres obres, de l’estàtua de Lluís Vives que presideix el pati de la Universitat de València; Francesc Roca i Alcaide (1881-1973), tot i no ser fill del poble, va exercir-hi durant molts anys la docència i en 1934 va escriure una història de Borriana.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ESLIDA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
381 m
18,10 km2
1.504

769

906
Eslidenc/a

El terme s'estén al llarg de la serra d'Eslida ––ramificació de la d'Espadà––, amb altures que freguen els 800 m (La Costera, La Plana) i amb el Puntal de l'Aljub com a cim més prominent, amb 948 m d'altitud. La passejada ens portarà per barrancs, que vessen al riu d’Anna; fonts com la de Fonillet ––únic brollador d'aigua potable del País Valencià––, Fosques o Matilde, entre d’altres; les neveres de l'Oret i de Castro, les coves de L'Oret, La Ferrera, Fonillet i Matilde; el molí de l'aire; els Corrals ––antigues alqueries situades vora riu–– i els boscs de pins i sureres.

Les primeres notícies de pobladors de la vall d'Eslida les trobem en les restes d'ofrenes funeràries descobertes en la cova de l'Oret, les quals pertanyen a l'Edat del Bronze. Alguns historiadors la identifiquen amb l' Oleastrum que cita Estrabó (63 aC - 21 aC) durant l'època romana. En temps dels musulmans formava part de la fillola de la Vall d'Uixó i abastà certa importància ja que fou seu de l’alcaidia d'Eslida i arribà a tenir escola de l'Alcorà; els moros hi introduïren l'agricultura, el sistema de regadiu, configuraren l'actual nucli de població, aixecaren el castell i l'aqüeducte i deixaren la seua toponímia en les alqueries escampades pel terme, Lauret, Benalbuig, Alfeig, etc. En 1237 els cavallers de Jaume I (1238-1276) conquistaren la vila per als cristians. Es parla de carta de població en 1242 o 1247, en qualsevol cas en ella es respectaven els costums, la religió, les lleis i les propietats dels mahometans. En 1255 va ser donada a Teresa Gil de Vidaure i en 1258 a Galceran de Montcada. El castell va participar en la revolta d'Espadà de 1526 i, quan l'expulsió, es va unir a Al-Azraq (1208-1276); malgrat tot els moriscs foren expulsats i la població passà de 900 a 500 habitants. En 1612 s’hi dóna nova carta pobla per la qual es repobla la baronia d'Eslida. En 1633 passà a mans del duc de Medinaceli, el qual aixecà forn, almàsseres i un hostal i donà nova carta pobla, en 1653. Al llarg del XVIII hi creix la producció d'oli i morera i s'hi exploten les mines de cinabri de La Solana. El segle XX és un segle de decadència agrícola i emigració cap a nuclis industrials.

El poble manté la fesomia que li donaren els moros: carrers torts, estrets i costeruts en què trobem els edificis més significatius que són:

  • Església de El Salvador. Segle XVII, aixecada sobre la mesquita.
  • El Calvari. Ermita del XVIII adossada a un aljub, que custodia un interessant retaule ceràmic.
  • Aqüeducte de la Rambla. D'origen àrab.
  • El Castell. Fou un dels més importants de la zona, però avui no més resten un llenç de la muralla i part de la torre de l'Homenatge. Es tracta d’un dels pocs castells de planta triangular que hi ha no només al País Valencià sinó a l'estat.

La gastronomia eslidenca, típicament muntanyenca, es recolza en els productes de la terra: olla de poble, arròs caldós o paella de muntanya en són una petita mostra; de dolç, les orelletes amb mel, bunyols de figa, la coca escudellà, coca malfeta o les cristines. Cal parlar de la seua excel·lent mel i demés productes apícoles: cera, gelea, pol·len i de l'oli d'oliva inclòs dintre de la denominació de d'origen de la Serra d'Espadà.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FONDEGUILLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
211 m
28,30 km2
943

908

860
Fondeguiller/a

En l’única cosa que es posen d’acord el estudiosos quant al topònim de Fondeguilla és en la seua procedència àrab. Les cròniques catalanes de l’època de la conquesta el nomenen Alfàndech o Alfòndech, mentre que les aragoneses utilitzen indistintament Alfandeguella, Alfondiguella o Alfondequella. Quant al significat Coromines (1905-1997) o Sanchis Guarner (1911-1981) pensen que el mot deriva d’Al-Khondaq-Illa, “la posada, d’Al·là” o “l’hostal”. Carme Barceló, tanmateix, opina que no prové de Khondak sinó de Khandak, en el qual cas el significat seria “el barranc d’Al·là”.

El poble pertany a la comarca de la Plana Baixa però el seu terme hi és ocupat totalment per la Serra Espadà, el que fa que els seus habitants es consideren més de muntanya que de plana. El nucli urbà hi és a la marge dreta del riu Belcaire, a 211 m d'altitud sobre el nivell del mar però totalment envoltat de muntanyes. Les més emblemàtiques són: Nevera, 876 m, Castell de Castro 789 m, Bonyigues 731 m, Cantal 631 m, Puntal 615 m, Aigualit 583 m, Bovalar 536 m, Cantallops 532 m, Pipa 591m, Rodeno 541m. etc. Els paisatges són especialment espectaculars amb abundants fonts molt estimades per la població: Penyeta, Marc, Frare, Figuera, Canyaret, Gos,etc. El riu Belcaire neix en aquest indret i desemboca a Moncofa. Cavanilles (1745-1804) diu que “ El rio Belcayde es el enemigo insuperable de Moncofa, porque dexa arenas en los campos, y se lleva la tierra vegetal y las cosechas ”.

Històricament podem datar la presència humana en aquest indret durant els segles anteriors a la dominació romana, formant part de les famílies iberes dels ilercavons, però és l'arribada a la península Ibèrica dels àrabs i berbers al segle VIII qui marcarà definitivament aquest llogaret. Tant és així que el topònim Fondeguilla és d'origen àrab ( khándaq , “barranc”) i fa referència al seu emplaçament. Tres foren durant aquella època els llocs habitats en la part alta d'aquest barranc, Fondeguilla, Castro i el seu raval Benissabdó; amb dos castells independents, el de Fondeguilla, el Castellet o Piló, i el de Castro. A la part baixa del riu es trobava el castell d'Uixó amb les seues aljames. Les primeres referències escrites apareixen amb l'arribada a la comarca, la primavera de l'any 1238, de Jaume I (1208-1276)i la capitulació dels seus castells ( Llibre dels Fets, cap. 249-253). Cal ressaltar que aquests llocs, malgrat la dominació cristiana, continuaran mantenint tots els aspectes culturals d'Al-Andalus. Posteriorment, l'any 1277 Pere el Gran (1240-1285) concedirà la Carta Pobla a Castro i Fondeguilla. Aquest document és escrit en àrab i respon totalment a la capitulació que feren els sarraïns davant Jaume I. Fins i tot un dels punts diu “ I que no habite cap cristià entre ells sense el seu consentiment ”. La Carta serà confirmada l'any 1354 per Pere el Cerimoniós (1319-1387) en els mateixos termes. L'aljama de Fondeguilla formava part de la Vall d'Uixó, amb terme diferent, encara que no independent. Castro pertanyia a la Serra d'Eslida, tot i que totes dues mantindran les seues institucions pròpies, l’alcaid, l'alamí i posteriorment l'alfaquí. Tots aquests poblets conservaran els costums àrabs fins l'expulsió l'any 1609 on s'acabarà dràsticament amb aquella civilització. Aquests indrets mantindran un gran protagonisme en esdeveniments històrics rellevants, com les Germanies; la guerra de Successió a la corona hispànica, als habitants de Fondeguilla els pobles veïns sempre els han anomenat maulets ; les guerres carlistes; la guerra espanyola de 1936-39, amb l’heroica defensa del Castell de Castro per part dels republicans; etc.  La població dels tres llogarets es manté més o menys estable, al voltant de 400/500 habitants, fins la vigília de l'expulsió dels moriscs l'any 1609. L'expulsió representa una sagnia total, que tardarà més de dos-cents cinquanta anys a recuperar-se, a més a més de fer desaparèixer Castro i Benissabdó. Serà en el segle XIX quan es produirà el canvi de tendència i es multiplicarà per cinc la població. Aquest fet és degut a l'empenta minera i també a l'arribada de moltes famílies contractades per ampliar la superfície cultivable. Tot això comportarà l'expansió del casc urbà, que fins aquest moment hi era al voltant del Castellet i a partir d'aleshores es construirà l'Església i Ca la Vila, conformant el que serà la plaça del poble i el carrer Major. Posteriorment apareixerà el carrer Calvari i la mateixa ermita, el carrer Pastors, etc. Des de finals del XIX i durant tot el segle XX la població es mantindrà al voltant dels 1.000 habitants. L'explicació és la següent, primer la proximitat a la Vall d'Uixó, amb la indústria del calcer i actualment la Plana , amb la indústria ceràmica.

Tradicionalment predominava l'agricultura de secà, garroferes, oliveres, figueres, ametlers, vinya, etc, amb poca horta de regadiu a les vores del riu. Actualment amb la perforació d'un pou s'ha expandit el conreu de cítrics a degoteig en les zones planes cap al sud. Tot i que la gran majoria de la gent mantenen aquestes propietats, tant les de secà com les de regadiu, en el temps que els deixa la feina de les taulelleries i d'altres empreses fora del municipi. Antigament tota la població malvivia del seu tros de terra, i de l'explotació dels recursos de la Serra, carbó, suro, llenya per als forns ceràmics, algepsars, forn de calç, nevera, etc. Els homes també es desplaçaven a la Plana i al Camp de Morvedre a llogar-se de jornalers de la terra, i a més a més passava llargues estades fora, a la sega i verema a Catalunya, Aragó, i fins i tot a Castella. Durant la segona meitat del s. XIX la prospecció i explotació de recursos miners serà una de les feines habituals. Les dures condicions de l'agricultura de subsistència i també en fallar la mineria per la pobresa dels jaciments i la dificultat de l'orografia vindrà la primera onada migratòria cap a Barcelona. Són els anys 20 del s. XX. Durant els anys 30 es desenvoluparà a la Vall d'Uixó, primer la indústria espardenyera del cànem i després la de la sabata. A partir dels anys 40, pràcticament tota la població de Fondeguilla es desplaçarà a peu, diàriament, a la Vall fins la crisi i tancament als anys 70-80. A partir d'eixe moment i gràcies a l'automòbil la gent diversificarà molt la seua feina.

Dintre del seu patrimoni arquitectònic a part del casc urbà, l'església, el calvari, els molins, les construccions de pedra seca, els corrals del ramat, els pous de calç, l’algepsar, les restes de construccions de l'antic poble de Castro, les basses i sèquies, els diferents arcs al llarg del riu per canalitzar l'aigua i el rec , els assuts, el molinet, les construccions mineres, etc s'ha de ressaltar els tres conjunts següents:

  • Pont de l'aigua. Aqüeducte. Construcció d'època romana refeta pels àrabs que serveix per passar l'aigua de reg a l'altra part de riu. Ben conservat i encara en ús. Està format per sis grans arcs o ulls sobre la rambla. Al llarg dels anys la gent va anar guanyant-li terreny al riu i fent hortes en el seu llit, deixant només un ull per al riu, fins que arribaren les grans pluges d'octubre de 1957 i s'ho emportà tot a la mar deixant al descobert tot l’ample del riu amb els seus sis arcs.
  • Nevera de Fondeguilla. Es troba per sobre dels 800 m d'altitud i ben conservada. És un pou circular excavat a la roca, amb murs molt gruixuts de pedra i morter i lluït l'interior amb morter de calç, per aïllar millor el conjunt. L'edificació és tancada per una cúpula, amb obertura zenital. També existeixen altres tres obertures, portes o finestres a la paret lateral que permeten la introducció de la neu i la posterior extracció.
  • Castell de Castro. Es tracta d'una fortificació d' època musulmana, igual que el castell de Fondeguilla, l'actual Piló. La fortificació seria una torre de guaita púnica o romana, depenent del castell de Sagunt. Les restes actuals pertanyen a la civilització islàmica. El seu estat actual és d'abandó i prou deteriorat. L'emplaçament es troba aturonat al cim del mateix nom a 789 metres sobre el nivell del mar i domina un camp visual impressionant que abraça des de les Agulles de Santa Àgueda a Benicàssim fins el cap de la Nau; des de Penyagolosa fins les illes Columbretes. La part de llevant posseeix tres sistemes defensius diferents. El primer obstacle és una cinglera de difícil superació. El segon és una muralla compacta de tapial, i el tercer, una gran muralla de 65 metres de longitud. La resta del conjunt és un inaccessible penya-segat sobre el qual s'aixeca una compacta muralla. En el castell, que ocupa una superfície d'uns 2.000 m 2 , podem diferenciar clarament dues parts. El primer espai, anomenat albacar, era el lloc fortificat on la població, es refugiava en cas de perill. És tot emmurallat i en ell hi eren dues entrades al castell, franquejades per tres torres, dues quadrades i una rodona. Mitjançant una entrada amb arc de ferradura s'accedeix des de l'albacar al segon espai, al castell pròpiament dit, que a la vegada se subdividia en dues parts: una, la més baixa, amb restes d'habitacles; i l'altra, la més alta, la celoquia, on hi eren les dependències pròpies del castell, habitatges, cellers, aljubs, etc, tot presidit per la torre de l'Homenatge. Entre els penyalars, per sota d'aquesta torre, es trobava la tercera entrada al recinte emmurallat.

A nivell gastronòmic són de ressaltar les distintes olles de verdura, cardets, col de la petxina, “copo”, carabassa, etc. De dolços i rebosteria, orelletes, panets de figa, codonyat, cofins, coca “escudellà”, pastissets, “almendraos”, rosegons, manjòvenes, rollets d'aire, d'anís, margalides, etc.

Amb el meu agraïment a Josep Antoni Clavell i Villalba, que en el seu moment va redactar aquest article per al desaparegut  Diari Parlem.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ALCÚDIA DE VEO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
465 m
30,70 km2
867

220

211
Alcudienc/a

Es troba al nucli central de la Serra d'Espadà. La major part del terme és boscós amb boscs d'alzines, pins, sureres i, fins i tot un de castanys. Com a poble de muntanya compta amb interessants excursions i paratges, com ara l'Alt de la Pastora, Pic Espadá (1099 m), els Órganos de Benitandús , que semblen els tubs d'un orgue i La Ràpita 1.106 m, cim culminant de la serra. Per als amants del senderisme hi ha el GR36, que travessa tota la serra. Diverses coves de les que destacarem la cova i font de la Chelva i la de la Iguala, amb deixalles de l'Edat del Bronze. També hi ha una nevera romana. Compta amb tres entitats locals: Alcúdia de Veo, de parla castellana; Veo i Benitandús de parla valenciana.

El seu origen està poc documentat però sembla que fou una alqueria musulmana fins a la conquesta. En 1244 hi ha una carta pobla que parla de la zona però no esmenta L'Alcúdia. Va ser lloc de moriscs i quan l'expulsió de 1609 els vora 600 habitants se sumaren a la sublevació de la Serra d'Espadà; després quedà pràcticament deshabitat.

El seu principal mitjà de vida és l'agricultura.

Monumentalment parlarem de:

  • L'Assumpció de Veo. S XVIII-XIX
  • L'església de la Mare de Déu dels Desemparats. A Benitandús
  • Sant Miquel Arcàngel XVII-XVIII
  • Caseriu del Xinquer, junt al barranc del mateix nom. Totalment en ruïnes. Fou lloc habitat per moriscs i, posteriorment, per cristians, que aixecaren una petita església.
  • Castell de L'Alcúdia de Veo. D'origen àrab. Molt interessant arquitectònicament però totalment cobert per la vegetació.
  • Castell del Xinquer. Junt al caseriu esmentat abans. Molt deteriorat.
  • Ponts del Molí i de la Chelva.

De la seua gastronomia, típicament de muntanya, citarem l'olla de poble i les orelletes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA LLOSA DE LA PLANA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
19 m
km2
293

-

-
-

El terme se situa en la franja meridional costera de La Plana, compta amb un quilòmetre de platja, la pineda del mont Mitgero i les fonts del Carcau , la Fonteta i la Redona. La majoria del sòl està dedicat al conreu del taronger. Hi ha dos nuclis de població, La Llosa i Casablanca.

També La Llosa de la Plana o, de vegades, Llosa d'Almenara. L'origen el té en un alqueria islàmica ocupada per Jaume I (1208-1276) el qual va concedir una casa i un molí a Bernat Sauvi i terres a P. Flandina; en 1292 Francesc de Próxita va comprar a Jaume II (1267-1327), la baronia d'Almenara, a la qual pertanyia La Llosa, li va succeir en el senyoriu son fill Olfo; lloc de moriscs, tenia 75 cases en 1609, y va pertànyer a la fillola de la Vall d'Uixó; després de l'expulsió, se'l va concedir carta de població; el paludisme crònic de la zona va impedir la seua expansió demogràfica, però a partir del segle XIX començà un progressiu creixement que es va accentuar en la dècada dels 60 del segle passat.

Hi ha, com a edificis a destacar, l'ajuntament i l'església del Salvador.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA VALL D'UIXÓ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
118 m
67,10 km2
8.643

29.152

32.202
Valler/a

El major atractiu paisatgístic i turístic, a més de constituir el símbol més característic del poble, són les Coves de Sant Josep. Al llarg d’un trajecte de quasi tres quilòmetres navegant pel riu subterrani homònim —és el riu subterrani més llarg d’Europa— s’hi poden observar els mil i un capritxos que la natura ha creat en forma de cavitats, estalactites i estalagmites. Per als amants del senderisme hi ha diverses rutes de què destaquem el sender Font del Nogueret-Font de Cabres.

També coneguda com Vall Llarga, Vall del Duc o, rònegament, La Vall, el topònim actual provindria del llatí: “Vall del Sol”. Recents excavacions arqueològiques han tret a la llum el poblat ibèric de Sant Josep, declarat Bé d'Interés Cultural en 1981; es tracta d'un jaciment amb una antiguitat de més 15.000 anys. Així mateix, a les coves de què hem parlat més amunt, s'han trobat pintures rupestres d'estil esquemàtic, que adquireixen gran valor per tractar-se de l'única mostra d'aquest art en la comarca de la Plana Baixa. Que els romans hi estigueren ho demostren làpides, aqüeductes i canals d'aquesta època. Durant la dominació musulmana s'assentaren, en aquesta vall, diferents tribus àrabs, procedents del nord d'Àfrica, com ara els Zenete i els Bautasy. Tanmateix s'hi crearen gran nombre de poblats. Les tropes de Jaume I (1208-1276) ocuparen la vall el 1238, a la qual cosa va seguir una rebel·lió dels musulmans, amb la qual aconseguiren una carta de població que respectava la religió, els usos i els costums islàmics. La vall passà, en part, a l’Infant Jaume d'Aragó i la resta a jurisdicció directa de la Corona. Va pertànyer posteriorment a successius senyorius fins arribar als ducs de Sogorb que solament el perderen quan l'abolició dels senyorius per les Corts de Cadis el 1812. En el segle XVII s'hi formaren dos nuclis de població, el primer format per l'Alcúdia, Banigafull, Zenete i el segon per Benizabat i Zeneja. Després l'expulsió morisca es produí una despoblació de la vall, que obligaria a realitzar una repoblació del mateix amb gents procedents del Maestrat de Montesa. Durant la guerra de Successió es va inclinar pel bàndol de Felip V (1683-1746), per la qual cosa rebria alguns privilegis. Fou escenari d'enfrontaments bèl·lics durant les guerres carlines. El progressiu augment dels dos municipis (ambdós comptaven amb parròquia pròpia) va fer que acabaren unint-se al llarg del segle XIX, per a assolir el 1926 el títol de ciutat. Quant a la seua demografia, romangué pràcticament deshabitat després l'expulsió dels moriscos, de la qual no es va recuperar fins el segle XVIII (1.895 habitants el 1715). A partir d'aquesta data, mantindria un progressiu creixement fins l'actualitat, molt major durant el franquisme a causa de la immigració, atreta pel la principal indústria local: el calcer, que a partir del 1920 potencià la família Segarra.

A banda de les citades coves de Sant Josep té com a atractius patrimonials:

  • Aqüeducte romà, situat en l'interior de l'urbs, reformat pels àrabs.
  • Església arxiprestal de l'Assumpció. Segle XVIII, de grans proporcions i impressionant portalada barroca.
  • Església de l’Àngel Custodi. 1634. D'estil barroc i amb decoració neoclàssica.
  • Ermita del Sant Crist del Calvari. Segle XVIII. Amb taulellets de l’Alcora en la façana.
  • Ermita de Sant Vicent Ferrer. Segle XVII.
  • Ermita de Sant Antoni. Finals del segle XVII
  • Ermita de la Mare de Déu del Rosari. És una de les ermites més antigues de la ciutat. Restaurada recentment.
  • Ermita de La Sagrada Família, del segle XVIII.  L'edifici, antiga hostatgeria, s'ha rehabilitat per a acollir diferents exposicions i mostres sobre els costums i usos locals, així com del pas d'antigues civilitzacions per les nostres terres.
  • Museu Arqueològic.
  • Centre Cultural Palau de Vivel
  • Teatre Municipal Carmen Tur
  • Torre de Benissahat. Única torre existent en l'actualitat en l'interior del nucli urbà. Va ser construïda en època medieval, segurament islàmic.
  • Sistema Hidràulic: Aqüeducte de Sant Josep i l´Alcúdia. Conjunt d'aqüeductes, d'origen romà el de Sant Josep, i medieval el de l'Alcúdia, restaurat recentmen. En l'actualitat es conserva este atractiu turístic en condicions òptimes habilitat com a zona d'oci i gaudi públic.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA VILAVELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
38 m
6,20 km2
2.275

3.366

3.272
Vilaveller/a

El xicotet terme municipal està totalment voltat pel de Nules. Compta amb una bona xarxa de senders.

Els orígens de l'actual població cal situar-los en l'època d'ocupació musulmana, quan s'hi construí un castell que va servir per a aglutinar la població dispersa. Però van ser els romans els que donaren nom al lloc: Noulas; d’aquesta època es coneix un santuari. Fou conquerida, en la primavera de 1238, per Jaume I (1208-1276), el qual la convertí en baronia i la donà a Guillem de Montcada el 1251. La baronia, que raïa en l’antic castell, comprenia a més de La Vilavella, les alqueries d'Aigües Vives, Mezquita, Ràpita, Moncofa, Beniezma, Mascarell, la Pobla, la Seyt, Benicató i l'Alcúdia. A les primeries del segle XIII es fundà la Pobla Nova de Nules, actual La Vilavella, el qual terme correspon a l'antic castell islàmic. En el moment de l'expulsió dels moriscs (1609) tenia 70 focs. En 1611 fou repoblada per Cristòfol de Centelles, marqués de Nules.

L’economia es basa en el conreu dels cítrics. Encara que molts dels seus habitants han de traslladar-se als nuclis ceràmics propers a treballar. La confecció d’espardenyes d’espart tingué la seua rellevància en l’economia local abans del conreu de la taronja; a hores d’ara hi ha algú artesà que conserva la tradició i un museu que l’explica.
La millor manera de conèixer els carrers del poble és seguir la ruta marcada amb panells informatius o participar en la visita guiada que setmanalment organitza l’ajuntament, al llarg de la qual es dóna a conèixer la ubicació dels onze balnearis i d’altres llocs relacionats amb el termalisme; activitat aquesta que fins els anys de la postguerra va fer de La Vilavella un poble pròsper que era visitat per milers de persones cada any en busca les virtuts de les seues aigües.

Altres monuments dignes d’esment són:

  • Brollador de la Font Calda amb aigües amb propietats mineromedicinals ja conegudes pels romans.
  • Església de la Sagrada Família. Estil corinti. Inaugurada en 1756 i restaurada en 1951
  • Castell de Nules. Segle X. Es conserva una cisterna àrab i un paviment ceràmic de Manises de la capella de Sant Jaume del segle XV.
  • Ermita de Sant Sebastià. Any 1934
  • Gruta de la Mare de Déu de Lourdes. Reproducció de la gruta homònima francesa.
  • Balneari. Únic dels balnearis que subsisteixen dels onze que hi havia a principis del XIX.
  • Museu dels Espardenyers.
  • Museu d’Història de La Vila
  • Trinxeres de la Guerra Civil, restaurades per a donar a conèixer la vida en el front de les tropes.

L’olla de la Plana i els pastissos de Sant Sebastià són els menjars més típics del poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LES ALQUERIES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
40 m
12,60 km2
-

3.543

4.284
Alquerier/a

La seua història va lligada a la de Vila-real, de la que es va segregar el 25 de juny de 1985. Es va formar a partir de les alqueries àrabs de Bellaguarda, Bonastre i Bonretorn, les quals, amb la conquesta cristiana s'integraren en Vila-real.

L'economia es basa en el conreu i la manipulació dels cítrics. Molts veïns, però, han d'anar a treballar a diari als nuclis ceramistes propers.

Patrimoni:

  • Ajuntament
  • Església de la Mare de Déu del Niño Perdido . De 1954. El nom en castellà de la Mare de Déu es deu a la presència de monjos de Caudiel, municipi de l'Alt Palància, de parla castellana
  • Casalot del Replà.
  • Plaça de les Pedres
  • Plaça Major
  • Edifici La Palmera. Antiga escola del poble, de 1933. Actualment és el Casal Jove del poble.
  • Monòlit. Símbol de la segregació.
  • Torre àrab de la Regenta.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MONCOFA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
6 m
14,50 km2
1.820

3.905

6.501
Moncofí/ina

El terme, absolutament pla, s'estén des dels vessants de la serra d'Espadà fins la mar i presenta bones platges, Grau, Masbó, La Torre, i zones humides, com ara la microreserva de la flora L'Estanyol, procedents de les aigües pluvials.

El topònim prové de la unió dels mots mont “monte” i koffa “terra de pous” ja que al seu origen s'assentava sobre un pujol voltat de llacs i estanys. D’època romana s’han trobat, al costat de la Via Augusta, en un jaciment del segle III aC, deixalles d’una vila coneguda com l’Alqueria. L'origen del poble, però, és una alqueria islàmica documentada en les Cròniques de Jaume I (1208-1276), qui va ocupar-la el 1238, amb el nom de Màcofa. Pertanyent aleshores al castell de Nules, el rei dona, en 1251, l’esmentat castell, i amb ell el lloc de Moncofa, al seu lloctinent Guillem de Montcada; el qual, en gener de 1254, va donar carta pobla a Bernat Mestre i 37 pobladors més d'acord amb els costums de Barcelona. Durant el segle XIV la guerra de la Unió i la pesta delmaren importantment la població. En 1310 Raimon de Moncada vengué el poble, amb autorització del rei, a Bernat d'Esplugues, per “deneu mil cinc cents sous y set censals". En 1316 el nou senyor és Gilabert de Centelles que comprà el castell de Nules amb totes les seues terres. En 1329 Alfons el Benigne atorgà permís per a edificar l'església, que depenia de la catedral de Tortosa. Entre 1330 i 1340, manant Pere IV (1319-1387), s'aixecà la muralla per defensar Moncofa dels atacs dels pirates barbarescs. Durant el regnat de Carles I (1500-1558), s'autoritzà el trànsit de tot tipus de mercaderies per la platja de Moncofa. Durant les Germanies Moncofa recolzà el rei. Felip II (1527-1598) es va veure obligat a reforçar les muralles i a edificar torres guaita davant la insistència dels atacs pirates. En 1582, mitjançant sentència, passa a jurisdicció reial amb el dret de regir-se pels furs de la corona i governar-se com les viles reials. L'expulsió morisca, en 1609, va veure embarcar-se en les costes moncofines un contingent d'entre mil sis-cents i deu mil moriscos (segons les fonts) procedents de les comarques del Palància i del Millars i de la serra d'Espadà. La pesta de 1647 i 1648 a banda de minvar importantment la demografia va provocar l'augment del bandolerisme. Els segles XVIII i XIX van ser segles de recuperació demogràfica i creixement urbà. El segle XX fou el de la implantació del conreu dels cítrics i de la desaparició de la pesca del bou, costum arrelada des d'antic que deixà pas al turisme que continua creixent des de llavors.

Moncofa és coneguda com la Terra del Meló, de què s’hi celebra una fira anual. Una mica d'indústria, cartró i ceràmica i, sobre tot, el turisme són les bases de la seua economia.

Patrimonialment Moncofa compta amb:

  • Ermita de santa Maria Magdalena. Bastida en el segle XVI sobre una antiga edificació militar, fou ornamentada en el XVIII.
  • Església de santa Maria Magdalena. Aixecada entre 1698 i 1796 sobre una més xicoteta, de 1329. El llarg període de construcció fa que continga elements barrocs i també neoclàssics.
  • Torre guaita de Viniesma, o Torre Caida. Anterior a l'expulsió morisca. Es troba en un lamentable estat d'abandó.
  • Restes de la muralla integrats en les edificacions actuals.

Arròs: amb col, rossejat , en paella, i peix: suquet, sardines, sèpia constitueixen la dieta local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

NULES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
13 m
50,50 km2
5.367

11.453

13.573
Nuler/a

Malgrat que la major part del terreny municipal es dedica a l'agricultura, cal visitar les platges de Nules i la visita a l'Estany, antiga albufera prop del Grau, declarada Paratge Natural Municipal el 3 de desembre de 2004. La població es reparteix en tres nuclis: Nules, Mascarell i Platja de Nules.

Restes d'antics pobladors s'han trobat al Tossal, a Benicató (vil·la romana), a l'Alcúdia, a Torre Motxa i a Santa Bàrbara, però fins el 28 de novembre de 1178 no apareix documentada Nullis. En 1238 Jaume I (1208-1276) va conquistar el castell de Nules ––actual La Vilavella–– i el 16 de setembre de 1251 va cedir-lo al noble català Guillem de Montcada, el qual, en 1254 va donar a 37 pobladors la carta pobla que determinaria la fundació de Nules i Moncofa. El 20 d'agost de 1273 Raimon de Montcada, senyor vigent, obtingué privilegi reial per dur-hi aigua des del riu Millars. El 1316 passà el senyoriu per matrimoni a Gilabert de Centelles i Montcada, considerat l'autèntic fundador de Nules; uns anys després aquest llinatge es va unir al de Riusec, futurs comtes d'Oliva. El 1342 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va vendre la jurisdicció i donà permís per a fer mercat, confirmà el dret d'aigües i atorgà el privilegi de tenir embarcador en la platja. En 1375, en el decurs de la guerra dels Dos Peres, es va autoritzar la fortificació de la vila. Amb Martí l'Humà (1356-1410) passà a jurisdicció reial; posteriorment es va convertir en una baronia i, després de l'expulsió dels moriscs, en 1609, i com a conseqüència d'ella, en un marquesat que incloïa els llocs de Nules, Mascarell, La Vilavella i Moncofa. Fou base de partida en la guerra contra els moriscs de la Serra d'Espadà, el 1526, així com de les tropes reialistes front els agermanats. El 24 de setembre de 1582, mitjançant plet contra els comtes d'Oliva, Felip II (1527-1598) passà la baronia, de nou, a jurisdicció reial i atorgà a Nules el títol de Vila Reial amb poder civil i criminal posseïts per un batlle i un justícia reials. L'expulsió dels moriscs significà la pèrdua, sobre tot a les alqueries, d'un terç de la població. En 1614 Felip III (1199-1252) donà a Cristòfor de Centelles el mer imperi. En la guerra de Successió recolzà el Borbó, la qual cosa li valgué (1708) el títol de “Muy Leal y Fidelísima” i el privilegi d'afegir símbols i llegendes a l'escut. El 1755 apareix com a senyor Vicent Català i Castellví, també marquès de Quirra. Les tropes del general francès Suchet (1770-1826) assaltaren Nules i establiren en l'ermita de sant Miquel ––coneguda des d'aleshores com El Fort–– una guarnició. En el segle XIX, i fins l'extinció dels senyorius, va pertànyer als comtes de Cervelló. En 1938, la població quedà gairebé totalment arrasada en convertir-se en front de combat.

Des de la partició de les aigües ––motiu de continues disputes amb Borriana–– en el segle XIX i la implantació del conreu del taronger Nules és una vila eminentment agrícola, en què, des de 1950, se celebra anualment la Fira Ramadera i de Maquinària Agrícola; més del 60% de l'economia depèn dels cítrics. El sector serveis i la indústria es reparteixen la resta de l'economia.
La burgesia agrícola dels dos segles passats deixà exemples d'arquitectura modernista com ara el Mercat Municipal, de 1934; la destrossa de la guerra de 1936 obligà a Regiones Devastadas a reconstruir i deixar també alguns exemplars, com ara la Plaça Major o la torre de l'església de sant Bartomeu. De la resta del patrimoni nuler parlem tot seguit:

  • Església de la Sang. Temple de Reconquesta, del segle XVI, únic en la comarca. Actualment alberga el Museu d'Història de Nules.
  • Convent de la Sagrada Família. Fundat en 1673.
  • Capella de La Soledat. Rococó, del XVIII.
  • Ermita de sant Miquel (el Fort). Construïda en 1752 sobre una anterior, de 1459. Actualment Museu de Medallística “Enrique Giner”
  • Mascarell. Xicoteta població emmurallada, única al País Valencià. Declarada BIC.
  • Vila Romana de Benicató. Segles 1 aC a IV.
  • Teatre Alcázar.
  • Capelles de Sant Blai, de la Mar i de la Mare de Déu dels Desemparats i Santa Rita.
  • Església de l'Antic Hospital de la Vila.
  • Església de la Immaculada Concepció (de 1718).
  • Església de sant Agustí, a Mascarell.
  • Església de sant Bartomeu.
  • Ermita del Calvari.
  • Ermita de l'Hospital, del XVIII,
  • Ermita de sant Joaquim, del XX.
  • La Granja. Antic edifici, condicionat per a allotjar infants amb problemes familiars.
  • Jardí Botànic.

La gastronomia es basa en els productes de la terra: els arrossos i el peix en són els preferits, a tall d'exemple, esmentarem l'arròs amb ànec i el salpicó d'anguiles.

Des de 1953 se celebren els Jocs Florals de la Vila de Nules.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ONDA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
192 m
108,40 km2
6.595

19.303

25.691
Onder/a

Compta amb un dels termes més grans de les comarques septentrionals valencianes travessat pel riu Millars i on, a banda dels que propicia el riu, podem trobar paratges com ara el riu Sonella, el Monti, altura més important de la serra Espadà ( 500 m ) amb pi negre, alzines i oliveres centenàries; el pantà de Sitjar, ideal per a la contemplació d'aus o la passejada a peu o amb cavall, o l'Assut. L'embassament de Benitanfús, la font del Canyar. Actualment la població es distribueix entre el poble i els nuclis de Baixador de Betxí, Artesa, Bovalar, Convent del Carme, Pla de la Marquesa, Miralcamp, Mont Blanc, Pantà del Sitjar, Rajolar de Matilda, Rambla, Riu Sonella, El Salvador, El Tis, El Tossalet, Baronia, Beniparrell, Pedrissetes, La Pica, Ratils, Sala, Sant Xils, Sant Francesc, Sitjar de Baix i Trencaes. També han segut alqueries del terme Tales, Berita, Espartera, Graillera, Sonella i Trutxelles.

Els orígens d'Onda són probablement ibers ja que s'hi han trobat poblats d'aquests datats sobre el VI aC; sota dominació grega rebé la denominació de Sepelacon , la qual derivaria en Sepelaci amb l'arribada dels romans; en 1090 fou conquistada pel Cid (apr. 1043-1099) però tornà a mans musulmanes sota les quals fou una de les poques ciutats que existien en l'època; d'aquí era fill el darrer rei moro de València, Zayyan; la definitiva ocupació cristiana degué ser el 1242, però la població musulmana es mantingué fins el 1248 quan és expulsada per la rebel·lió general; el rei va atorgar carta pobla juntament amb l'alqueria de Tales el dia 3 d'abril, donant àmplies franquícies i retenint els monopolis; va romandre en el Patrimoni Reial fins el 1280, any en què fou canviada a l'orde de l'Hospital, la qual va retenir el seu senyoriu fins el 1319, aquest any fou traspassada en senyoriu a l'orde de Montesa; en 1343 Pere lV el Cerimoniós (1319-1387) ven la jurisdicció criminal a l'esmentada orde i provoca, amb aqueixa mida, un llarg període de conflictes entre els veïns i la senyoria que conclou en 1393 amb la compra de la jurisdicció criminal per part d'aquells per tornar-se-la al rei Joan I; un nou intent d'instaurar el senyoriu es va produir quan Ferran el Catòlic (1452-1516) va atorgar el lloc a Alfons d'Aragó , duc de Villahermosa, la qual cosa va provocar una molt forta resistència dels veïns, que sols acabà quan morí el duc i va tornar la població al rei; durant les Germanies recolzà, juntament amb Borriana, el rei i durant la rebel·lió morisca de la serra d'Espadà participà molt activament en contra d'aquests que, en ser expulsats definitivament deixaren desertes momentàniament els llogarets de Tales i Artesa; durant l'època moderna Onda fou considerada vila de reialenc, tot i que l'orde de Montesa va mantenir drets emfitèutics i de monopolis; es mantingué fidel a la causa de Felip V, el Socarrat (1683-1746) durant la guerra de Successió; en aquest segle i el següent se sovintejaren els plets pels drets de les aigües de reg; en el decurs de la guerra d'Independència fou pressa pels francesos en 1811, alliberada i tornada a ocupar en 1812; entre 1836 i 1840 fou testimoni de les guerres carlines, sobre tot amb motiu de la batalla d'Onda on foren derrotats tres batallons carlins; el 1890 fou inaugurat el tren amb Vila-real.

Població tradicionalment agrícola i terrissera, basa la seua riquesa en el taronger i la ceràmica, de què és nucli molt important.

El casc antic és típicament àrab, conserva els carrers costeruts, cases velles i portals com el de Sant Pere, tot ell està considerat com conjunt historicoartístic i depara un ric patrimoni del qual parlarem tot seguit:

  • Església de Nostra Senyora de l'Assumpció. Aixecada en 1727 sobre l'original de 1427, cremat el 18 de desembre de 1467, que al seu torn havia estat edificat sobre la mesquita. Malgrat haver sofert danys en la guerra de 1936-1939 conserva una bona decoració interior i importants pintures de diferents èpoques i autors, entre elles un Joan de Joanes (1507-1579).
  • Església de la Sang, o de Santa Margarida. Construïda pels templaris en el segle XII. Amb retaule gòtic del XIV i sostre mudèjar.
  • Plaça claustrada de l'Almodí, o de la Font de Dins. Els porxos són del segle XV i ha sofert restauracions que li donen el seu aspecte actual en els dos segles passats. Vertader centre neuràlgic de l'Onda medieval; fou mercat, hi havia l'escorxador, la presó (que encara s'hi conserva) i un pou a hores d'ara tapat.
  • Castell d'Onda. Conegut també com el de les Tres-centes Torres, per que es deia que en tenia tantes com dies té l'any. Construït pels moros en el segle X, possiblement sobre fonaments romans, apareix citat en “ El Cantar del Mío Cid ”. Ha tingut gran importància en com a fortalesa en els diferents conflictes guerrers que s'hi ha esdevingut. Es troba en fase de restauració, necessària per ser un dels més importants castells del País. Compta amb Museu on es poden observar algunes de les algepseries dels edificis musulmans.
  • Muralles. Ja degué haver-n'hi en època romana però no es conserven més que alguns llenços i portals, com l'esmentat de Sant Pere, de traça renaixentista.
  • Convent del Carme. Segle XIV. Exclaustrat en el segle 1835, incendiat en 1836 i restaurat en 1879. Allotja el Museu de Ciències Naturals, amb important mostra vegetal, mineral, fòsil, anatòmica i malacològica.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Als afores de la ciutat, és una talaia des d'on albirar tot el terme municipal. Fou cremada el 20 d'agost de 1836 considerada cau dels carlistes.
  • Convent de Santa Caterina i Capella del Calvari. Conjunt del segle XVIII a què s'arriba per un Calvari que forma una de les més típiques estampes onderes.
  • Capella de Sant Josep. Segle XVIII.
  • Capella de Sant Vicent Ferrer. Edificada en el lloc exacte on va predicar el dominic en 1412.
  • Taulells devocionals ceràmics, dels segles XVIII al XX, en moltes façanes i carrers.
  • Font del Sabater. Amb làpida sepulcral amb caràcters llatins que podrien indicar procedència romana.
  • Ermitori de Sant Salvador. Segle XVIII. Amb hostatgeria i zona d'esbarjo.
  • Cases i palaus gòtics arreu de la població.
  • Escaletes dels Gats. Un dels racons més típics d'Onda.
  • Torre de la Talaia. Torrassa circular d'origen romà i que els àrabs feren servir en serveis de vigilància de què es conserva la part inferior.
  • Pont medieval de Sonella. Segle XVI.
  • Molí de la Reixa. Declarat BIC.
  • Calçada romana. Té una amplària d'entre dos i tres metres i una longitud propera als dos kilòmetres.
  • Jaciment arqueològic del Torrelló. Petit poblat ibèric amurallat.
  • Museu del Taulell Manolo Safont. Important mostra taulellera des del gòtic fins a l'actualitat; també, mostra també la part més etnològica de la producció ceràmica amb premses, màquines i eines.

La gastronomia ondera és rica en tradicions populars, així és típica la paella amb pilotes del dia de Nadal, l'olla de col i cards de Divendres Sant o els tords fregits amb rovellons per l'octubre. Però en el què la relació és aclaparadora és en la gran quantitat de dolços: ametllats de clara i rovell, reganyaes, bunyols d'aiguardent o anís, bunyols de figa, pastissos de moniato i molts més.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

RIBESALBES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
172 m
8,60 km2
1.012

1.284

1.373
Ribesalber/a

El terme municipal és molt accidentat; la major altura és de 459,9 m i els paratges més rellevants són: el cim de la Roja , el riu Millars, el mirador de Miramar, el pantà de Sitjar, la font de Bruno i una bona xarxa de senders per la serra d'Espadà.

D'origen musulmà, fou donada per Jaume I (1208-1276) , el 1245, juntament amb Berita i Trutxelles, totes tres llogarets d'Onda, a Guillem de Pau; el 1404 és venuda al metge reial Doménec Ros d'Orsins al que en 1438, el rei Alfons V (1396-1458) li concedeix la jurisdicció, que posseïren sons hereus Joan i Onofre; el 1513 es concedeix la jurisdicció a Onda; a partir del segle XVII recau en Joan Coll i els seus successors, que l'ostenten fins el segle XVIII, en data desconeguda es va convertir en baronia.

L'economia ribesalbera es basa en la ceràmica artística i la fabricació de taulells i paviments. La primera fàbrica la va fundar en Josep Ferrer , l'any 1781.

El nucli urbà s'estén pel vessant d'una muntanya a una altitud de 171 m. Del patrimoni local parlem tot seguit:

  • Castell de Ribesalbes. Reconvertit en Casa Baronia, on funciona el Museu de la Ceràmica. De la seua primera fundació no resten gairebé records com no siga la presó i poca cosa més.
  • Església de Sant Cristòfol. Neoclàssica, del XVIII.
  • Capella del Calvari.
  • Aqüeducte. Segle XIX. Actualment en desús.

Gastronomia típica: tords amb ceba, olla de penques, boll de tomaca i verdura i els tradicionals dolços valencians: pastís de moniato, mones de Pasqua, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SUERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
316 m
km2
1.291

-

-
-

Situat als estreps septentrionals de la serra d'Espadà el terme està regat pel barranc de Castro i poblats de sureres, pins i alzines; hi ha abundants brolladors de què destaquen les fonts del Monte, de Castro, Bocamina, Ullals, Avellaner i del Riu; orogràficament hi destaquen els cims de La Serra, L'Atalaia, El Tossal o El Casalet; per fer més atractiva la passejada s'han dissenyat diverses rutes que permeten conèixer el terme i visitar els despoblats de Castro i de Sueras Alta a peu o amb bici. Cal esmentar les oliveres centenàries de l'Algepsar (500 anys) i de la Campana (200 anys).

Suera Alta (aldea) i Suera Baixa (municipi) tenen el seu origen en diversos poblats àrabs, pertanyents al castell de Mauz o Maus –adscrit políticament a l'alcaid d'Eslida –– i unificats rere l'ocupació cristiana, que s'hi denominaren Shukayra pel seu emplaçament sobre un cingle esquerp; en 1260 el rei conqueridor va donar la vall, amb atorgament de franquícies, a Pere, fill de la seua esposa Teresa Gil ; després el senyoriu pertanyeria als ducs de Medinaceli; fou testimoni de diversos enfrontaments i revoltes a causa del decret d'expulsió dels moriscs que deixà despoblat el lloc fins 1611 en què arribaren nous pobladors, malgrat la qual cosa l'auge demogràfic s'ajornaria fins el segle següent; el XIX i les primeries del XX mantingueren la tendència alcista, però ja entrat el segle XX començaria la seua regressió demogràfica.

La seua activitat agrícola va millorar en el XIX per l'extracció d'aigua del subsòl per a reg, però a hores d'ara l'agricultura és gairebé anecdòtica ja que els seus veïns s'estimen més anar a diari a treballar als nuclis industrials de La Plana que conrear el camp, cosa que fan com a distracció de temps lliure.

Com a edificis més rellevants citarem:

  • Castell de Mauz. Segle XII. En ruïna absoluta, només pot endivinar-se la seua fesomia.
  • Església de l'Assumpció. Segle XVIII. Conserva frescs d' Oliet (1775-1849) i un mural ceràmic.
  • Calvari i Ermita del Crist de la Clemència.
  • Ajuntament. Casa pairal rehabilitada per servir de Casa Consistorial.
  • Casa Abadia.

D'entre els dinars típics destaquen l'olla de poble, xulles de be torrades, paella d'interior i, de dolç, bunyols i orelletes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TALES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
239 m
14,50 km2
1.112

763

883
Taler/a

Els rius Sonella i Veo delimiten el terme municipal que s'esté n pels estreps de la serra d'Espadà, de fet el Montí (608m) es considera l'inici d'aquesta; l' major altura, però, és l'Espí (665m). El reg del terme corre a càrrec dels barrancs de l'Assut, d'Aín, del Pardalet, del Pantà, de la Pedrara, i de Sidoro. Hi ha una bona xarxa de senders que recorren el municipi i permeten l'accés a indrets com el brollador de Montí, la Font de la Perera, el pantà de Benitandús o el Racó de Sant Francesc.

Malgrat haver-s'hi trobat deixalles de ceràmica ibera no s'ha pogut demostrar presència humana abans de l'arribada dels moros, que hi establiren un alqueria que depenia del terme d'Onda i que en 1237 fou donada per Jaume I (1208-1279) a Eximén de Foces, el qual va repoblar amb famílies aragoneses; en 1242 el senyoriu recau, per decisió del rei, en el català Guillem de Rocafort ; per carta pobla del 28 d'abril de 1248 és donada a repoblar, juntament amb Onda, a Pere de Castellnou qui va poblar-la amb musulmans el 26 de maig del 1260; rere l'expulsió dels moriscs, en 1609, fou poblada de nou amb cristians el 1616 pel comissari reial de l'orde de Montesa; de l'1 al 14 d'agost de 1839, en el marc de les guerres carlistes, hi hagué un dur enfrontament, en què van intervenir 18.000 persones, entre el carlista Cabrera (1806-1877) i el reialista O'Donell (1809-1867) que acabà amb la desfeta carlista i l'enfonsament de poble i del castell; tan gran fou la magnitud del fet que àdhuc s'hi ha inclòs una figura al·lusiva en l'escut; el 1842 fou feta municipi independent d'Onda.

L'agricultura, principalment els cítrics, tradicional sostenidor econòmic del poble és a hores d'ara una activitat quasi residual ja que la població s'ha convertit pràcticament en una ciutat dormitori els habitants de la qual acudeixen a treballar diàriament als nuclis ceràmics d'Onda, Ribesalbes o Vila-real.

Els carrers del poble s'escampen al llarg d'un petit cim torts, rost s i esquerps, la qual cosa li dona el tipisme propi dels poblets de muntanya, la passejada ens anirà mostrant el safareig públic, el Portalet , el monument al Dolçainer de Tales, el Museu Etnològic, la casa de les Carmelites, l' església de Sant Joan Baptista, temple del XVIII molt modificat per una intervenció del XIX i el Castell de Tales d'origen musulmà --¿segle XI?— i en estat de ruïna total, malgrat que la seua situació, en el punt més alt del casc urbà, fa que encara siga el senyal d'identitat del poble.

Bones carns i el culte valencià a l'arròs constitueixen la dieta talera.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILA-REAL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
42 m
55,10 km2
16.068

41.531

50.580
Vila-realenc/a

A banda del nucli urbà hi ha els nuclis de Carinyena, Pinella, Solades i Verge de Gràcia. Al terme, regat pel Millars i dedicat quasi en la seua integritat a l’agricultura, hi trobem les goles del Millars i el Termet de la Mare de Déu de Gràcia, inserits en el Paisatge protegit de la desembocadura del Millars, paratge de referència a l'hora de l'oci dels vila-realencs.

Les restes més antigues es remunten a l'Eneolític i s'han trobat a la Vila Filomena; també hi ha troballes iberes i romanes. L’ origen de Vila-real es deu a la fundació de Jaume I (1208-1279) que començà a bastir-la el 1269 en el terme de Borriana. El 20 de febrer del 1274 s’hi atorga carta pobla i se segregà de Borriana amb dret a l’ús i gaudiment d'aigües del Millars, i els seus mateixos furs i privilegis; aquestes condicions eren tan dures que els catalans que van fer la primera repoblació renunciaren aviat i foren morellans, aragonesos i més tard catalans de nou quins la repoblaren finalment. L'origen de la fundació es deu al canvi de política que es produí després de la conquesta; canvi que no és un altre que el de la posada en conreu de la zona costanera, per a la qual cosa es fundaren una sèrie de localitats al llarg de tot el país: Vinaròs, Benicarló, Benicàssim, Castelló, Nules i Almenara entre d'altres, aquesta zona es trobava abandonada pels musulmans, que vivien en poblats de l'interior per por a la marina cristiana. El sistema de regadiu del Millars, de clar origen romà, compta amb una sèquia coetània a la fundació de la localitat, construïda per Jaume I amb les rendes que rebia de Borriana i que va permetre dur el reg a la nova població. Com a vila reial, des dels seus orígens va figurar en les Corts i Diputació del Regne i amb categoria principal per la qual cosa els seus delegats ostentaven càrrecs al Parlament. En el govern municipal comptava amb un justícia, quatre jurats i uns vuitanta consellers; el batle era l'únic càrrec anomenat pel rei. En 1240 el rei va concedir al poblador Pere Dahera permís per a la construcció d'un pont i d'un hospital, el qual va arribar en funcionament ininterromput fins a mitjan segle passat. El 1279 Pere III (1240-1285) demanà els musulmans de Castalla i Biar que vingueren a poblar-la i se'ls concediria terra i casa amb corral, invitació que no va arribar a port, ja que la vila va estar poblada per cristians i amb algun jueu, ja que els musulmans sols habitaren algunes alqueries del terme. En 1298 s'emmurallà la vila. En 1329 canvià els furs d'Aragó pels de València. El 1346, per virtut d'una sentència, s'hi establiren els drets que sobre les aigües del Millars tenen Castelló, Almassora, Borriana, Vila-real i Nules, no només en el nombre de files ––60 en total, de les quals 14 li corresponen a Vila-real––, sinó a la manera d'efectuar l'amidament, sentència aquesta, que convertida en llei, segueix vigent. En la guerra de la Unió (1347) estigué de part del monarca. En 1373 se celebraren, en l'església de sant Jaume, sessions de les Corts Valencianes. Durant el segle XIV, passaren per ací diverses personalitats: sant Vicent Ferrer (1350-1419), Benet XIII (1328-1424) i Alfons el Magnànim (1396-1458). En 1468 es regularen les aigües del Millars amb el primer assut de pedra. En les Germanies, Vila-real protagonitzà un actiu rebuig al nou rei. El segle XVI es reforçaren les defenses reblint-se els valls i construint-se uns baluards semicirculars que impedien els atacs directes; s'hi ampliaren les terres d'horta i s’hi romperen moltes zones de secà. Com que no hi residien musulmans l'expulsió dels moriscos no va afectar-li més que en una reducció de mà d'obra agrària –tasca que realitzaven els pocs moros que hi havia. Durant el XVII continuà el floriment de l'agricultura amb l'aparició de nous conreus, com el de la morera que, curiosament, no va generar indústria sedera com a altres llocs. El 12 de gener de 1706 l'exèrcit borbònic del comte de lesTorres, en el marc de la Guerra de Successió, saquejà i incendià Vila-real, però superat aquest entrebanc, que influí tant en l'economia com en la demografia, ja que hi hagué molts morts i presoners, el segle XVIII fou d'espectacular creixement; servisca com exemple que dels vora mil habitants que hi havia en 1733 s’hi passà a quatre mil cinc-cents en 1757 i quasi vuit mil a finals de la centúria. Començà l'activitat industrial amb la producció i distribució, per part de nouvinguts francesos, de productes tèxtils. El creixement urbà també fou espectacular: s’hi bastiren l'església i d'altres edificis religiosos, un pont sobre el riu i una caserna de cavalleria. El XIX començà convuls: la guerra d'Independència, epidèmies de pesta i els consegüents problemes econòmics marcaren una primera meitat molt negativa que es veuria compensada a partir de la segona amb la consolidació de les activitats industrials basades en la manipulació i comerç dels productes agraris, especialment els cítrics, que, a partir de 1856 sorgiren amb molta força. En 1899 arribà l'aigua potable a les cases com a anunci de l'arribada de la modernitat que en el XX seria ja imparable i que atrauria un allau d'immigrants, sobretot aragonesos. En 1904 Vila-Real obtingué el títol de ciutat. La guerra i la postguerra, com en tot l'estat, foren temps dramàtics agreujats per les gelades dels cítrics que en 1946 i 1956 acabaren no sols amb les collites, també amb molts arbres fruiters. Tot plegat en la dècada dels cinquanta s'hi detecta una forta emigració de mà d'obra especialitzada cap a Alemanya i una altra estacional a França. Aquesta sagnia va compensar-la una forta immigració procedent de la Manxa, Aragó i Andalusia atreta per les noves activitats que van començar a crear una de les zones més importants avui en dia de la indústria estatal. Hi destaquen els magatzems de taronja i centrals hortofrutícoles i la potentíssima indústria dels taulells i la de ceràmica, que s'exporta a tot el món; la del metall, amb fàbriques, motocultors i cavadores, bombes d'elevació i captació d'aigües, fabricació de cartonatges i prefabricats de formigó.

La indústria taulellera és l'eix vertebral de l'economia vilarealenca però sense deixar en l'oblit l'agricultura que, centrada en la producció citrícola, ha estat des de sempre el motor fonamental del desenvolupament de la ciutat, una de les més poblades del País  i atrau serveis públics com ara l'Hospital Comarcal de La Plana i inversions foranes que la converteixen en referent industrial no tan sols comarcal o autonòmic sinó estatal.

Els seus monuments més importants són:

  • Plaça de la Vila o de Jaume I El Conquistador. Porxada, del segle XIII.
  • Església arxiprestal de Sant Jaume. Construïda entre 1752 i 1779. La més gran de les comarques del nord, amb dimensions pròpies de catedral. Conté importants obres pictòriques (Joan de Joanes (1507-1579), Vergara (1726-1799), Paolo di Sant Leocadio.(1447-1520)) i orfebreria sacra, en el seu Museu Arxiprestal.
  • Església de la Sang. Segle XVI.
  • Basílica de Sant Pasqual Baylón. Edificada en 1681 per a allotjar les restes del sant. Conté diverses obres escultòriques de diferents èpoques.
  • Convent del Carme. Segle XVII. El més important de l'edifici és el claustre manierista.
  • Capella del Crist de l'Hospital. Segle XVIII.
  • Torre Motxa. Un dels escassos records de la muralla medieval. Aixecada en la remodelació de 1424, se situa en la Plaça de la Vila i té afegit un tros de llenç. Altre vestigi de la muralla forma part de la coneguda com Casa de l'Oli, gòtica.
  • Hostal del Rei. Edifici medieval, a la plaça porxada, on s'allotjava la família reial en les seues estades a la vila.
  • Auditori Municipal. Eclèctic, de 1923.
  • Casa de la Música. Edifici utilitzat des de 1750 per a diversos menesters.
  • Gran Casino. De 1910. Alberga la Universitat Popular.
  • Ajuntament. Amb interessants obres d'art.
  • Les Argamasses. Conjunt de sèquies romanes que conduïen les seues aigües al xicotet aqüeducte, també del segle III, conegut com els Arquets.
  • Pont Nou. Declarat BIC.
  • Pont de Santa Quitaria. Segle XIII. Declarat BIC.
  • Casa Polo. Alqueria del XIX, pertanyent a la família Polo Bernabé, que allotja el Museu de la Ciutat, dedicat a vilarealencs tan il·lustres com el guitarrista Francesc Tàrrega (1852-1909), l'escultor Josep Ortells (1887-1961), l’ historiador Carles Sarthou (1876-1961) o els pintors Gimeno Baron (1912-1978) i Gumbau.
  • Museu Etnològic. Ubicat en l'ermitori de Nostra senyora de Gràcia, edifici del XVI, restaurat en 1986, ricament ornamentat i amb un interessant relleu barroc de 1739.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XILXES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2009
GENTILICI
7 m
13.60 km2
870

2.299

2.872
Xilxer/a

A banda de la toponímia oficial cal comentar, com a cosa curiosa, que a la comarca el poble també es conegut com Xinxes. La població es reparteix entre el nucli urbá i el nucli crescut vora platja. El terme és ideal per a la pràctica del senderisme per les muntanyes de Poliola, Comtesa, Penya Negra, Cantera i Castellás. Altres paratges són la Marjaleria i l'Aljub dels Caçadors.

Les troballes més antigues al terme són a les partides de l'Alter, la Senda Forcà i el Castellàs. Fundació romana de 201 aC de la qual època, demés de trams de la Via Augusta, hi ha una villae, una estatua de Mercuri i un mil·liari. Els moros s'hi instal·laren en quatre alqueries i bastiren una fortificació que fou conquistada en 1238 per Jaume I (1208-1276) qui la va vendre un any després a Jaume Peres de Daroca; retornà a la Corona i Jaume I la venè a Francesc de Pròxita, juntament amb altres llocs, que constituïren la baronia d'Almenara, posteriorment enlairada a comtat per Alfons el Magnànim (1396-1458). El 14 de juny de 1297 per Reial Pragmàtica expedida a Saragossa fou declarada Vila Reial. Per una altra Reial Pragmàtica expedida a València fou declarada baronia el 13 de febrer de 1306. Els moriscs sublevats de la serra d'Espadà la saquejaren i incendiaren el 1526. De nou el 1583 va ser devastada per moros africans que desembarcaren a la costa.

L'economia es basa en la manipulació i comerç dels productes del camp i la indústria: química, electrònica, taulellera i ceràmica.

Els monuments més cridaners són:

  • Font La Unió. De 1916, reformada en 1985. Actualment eixuta.
  • Ermita del Crist de la Junquera.
  • Església Parroquial. Segle XVII. Barroca-Neoclàssica. Molt destrossada en la Guerra (in)civil fou restaurada en la postguerra.

Els dinars típicament valencians: paella valenciana, paella de marisc, arròs caldós de peix, arròs caldós de carn, arròs amb fesols i naps, fideuà, coca de tomaca, etc. De dolç pastissos de glòria i de moniato.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos