CASES ALTES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2003	GENTILICI
714 m	15,9 km2	------	703	148	156	Casasalteros

Situat a la vora dreta del Túria compta amb un terme de 15,9 km 2 molt muntanyós on cap destacar el Puntal del Sordo (1.001 m), la Loma Lorente (1.047 m.), el Resillo (1.022 m), el Peñasco (1.206 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre Corella (1.136 m). Un terme tan muntanyós depara força paratges interessants com ara: la Muela de Casas Altas, el Gazapo, l' Umbria Negra, el Pinar , la Fresnera o la Ribera; els barrancs de l' Umbria Negra , de la Balsa , dels Tollos ; les fonts de Bellido, el naixement de la Balsa , el Tornajo , la d' Inarejo , las Clochas ; les coves de los Hornos i la Cañada . Hi ha els refugis de la guerra 1936-39, alguns d'ells oberts.

El seu origen és musulmà. Fou conquerit, amb la resta de la comarca, pels cristians el 1210, recuperat pels moros i integrat definitivament, per part de Jaume I , en el Regne de València l'any 1259. El seu primer nom va ser Casas Altas del Río . El 10 de març de 1772, l'església abasta la categoria de vicaria i la independència de la d'Ademús; fou poblet d'Ademús fins el 5 d'octubre de l'any 1845 en què es va convertir en municipi independent; el 25 de juliol de 1879 l'ajuntament proposa al de Cases Baixes fer una petició conjunta a les diputacions de Terol i València per tal d'afegir-se a Aragó i intentar així una millora en les seues economies; el 21 de març de 1881 proposa a Cases Baixes la fusió en un d'ambdós municipis, cap de les dues propostes no va prosperar; en 1885-86 una epidèmia de còlera va afectar greument la demografia; Fins les primeries del segle XX va mantenir una població estable però durant aqueix segle ha entrat en greu procés d'abandonament.

 

Monumentalment hi ha l'esglèsia de la Santíssima Trinitat, neoclàssica, del segle XVIII, recentment restaurada. Trobem també mostres d'arquitectura popular, pallers, llavadors, barraques de pedra i cases típiques de la zona

Viu de l'agricultura i la seua producció principal és el sègol, la dacsa i les hortalisses.

CASES BAIXES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2003	GENTILICI
600 m	22,6 km2	------	1.214	319	260	Casasbajeros

S'ubica a la marge dreta del Túria, que travessa el terme a l'igual que les rambles del barranc Hondo , la de Benarraiz o riu Sesga i el barranc del Cerrado . El seu terme ofereix interessants paratges naturals com ara el Pozo Salao , brollador d'aigua salada, la Chopera del Molino o las Cambretas i moltes fonts com ara, Armajal, Cañota, Covatillas, Pozuelo o Fuente Vieja on hi ha un llavador. Les principals altures són el Puntal del Peloto (1.264 m), La Somera (981 m), Peña Alta (1057 m), Pino Cacho (1083 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre de la Molatilla (1045 m).

Cavanilles l'anomena Casas Baxas i Madoz , Casas del Río Bajas . De fundació musulmana, fou conquerida pels cristians el 1210, amb la resta del Racó i, desprès de tornar a mans àrabs, integrada en el Regne de València per Jaume I el 1259 ; en 1745 obté la independència eclesiàstica i el 5 de juny de 1838 va independitzar-se d'Ademús, del que era aldea. Com la resta de la comarca es troba immersa en un greu procés de despoblació, fins el 1900 la tendència demogràfica era a l'alça, però a partir de 1930 la davallada és imparable deguda a la immigració cap a Sagunt, València i Barcelona.

Al seu interessant casc antic trobem una bona representació de l'arquitectura tradicional de la zona. També trobem al terme una xarxa de pallers i la Barraca Grande , interessant edificació rural. Els monuments més ressenyables són el Molino del Agua, edifici del XVIII que ha estar recentment restaurat i on pot veure's el funcionament d'aquests molíns que hi havia arreu en altres temps i l'església de sant Salvador aixecada en segle XIX i restaurada en 1996.

La seua economia es basa en l'agricultura i els seus principals productes són les pomes, les olives i les ametles.

El plat típic són les gatxes, i també el guisat amb creïlles, fesols, card i porc; els migotes , les almortas , els gaspatxos, les pilotes de sant Anton i, de dolç, mona de pasqua, rotllos d'anís i madalenes.

Cal esmentar, pel que tenen d'entranyables, les festes de sant Anton en què diferents grups de veïns passen la nit del 17 de gener al voltant de les seues fogueres cantant, torrant carn i bebent vi.

CASTELLFABIB

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2003	GENTILICI
927 m	108,3 km2	1.170	2.393	645	294	Castieleros

És el poble més septentrional del Racó, s'asenta sobre la ladera del mont Fabio, en la marge dreta de l'Ebrón (afluent del Túria). Al seu terme hi ha la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m), on convergeixen els antics regnes de València, Castella i Aragó, i el Cabezo (1.446 m); també s'hi troben el llogarets d'Arroyo Cerezo, Cuesta del Rato, Mas de los Mudos, Mas de Jacinto i Los Santos -aldea que a hores d'ara té més habitants que Castielfabib, i els paratges de l'Hontanar i Val del Agua.

Hi ha troballes iberes en la necròpoli de la Nava i el jaciment de la Vila Vella. El seu origen es troba en el Castellum Flavii , d'origen romà, que fou ampliat i reedificat pels àrabs ( Castil-al-Habib “castell de l'amic”); en 1179 és afegit a València pel tractat de Cazola; el 1210, Pere II II el conquesta; torna a mans musulmanes fins que Jaume I el reconquesta i cedeix els delmes a l'orde del Temple; en 1273 el tractat d'Almizra confirma la pertinença al regne de València; al segle XIII tenia vot a les Corts Valencianes; el 1304 el rei Jaume II va posar-lo, juntament amb Ademús, com a garantia del prèstec que va rebre de Gil Ruiz de Lihori; el 1319 l'orde del Temple desaparegué i els delmes passaren a la de Montesa, la qual hi constituí la baronia de Castielfabib formada pel territori del Racó; durant el segle XIV els castellans intentaren en diverses ocasions conquistar-lo però fracassaren; quan l'ocupació francesa va servir de presó i comandància; a les primeries del XIX se li segregaren Torre Alta i Torre Baixa en les guerres carlines fou hospital de sang en la segona i fortificada pels carlins en la tercera; els efectes de la guerra de 1936-1939 van ser forts a Castellfabib per trobar-se en zona republicana i ser zona fronterissa.

Els seus monuments més destacables són:

Cal remarcar, com a detall etnològic, que en algunes festivitats importants es manté el costum medieval de giravoltar la campana "Guillermina" --així anomenada en honor de sant Guillem, patró de la localitat-- amb algú jove del poble abraçat de peus i mans a ella.

A partir del 1900, com la resta del Racó, va entrar en un procés d'immigració que l'ha dut a perdre més del 85% dels seus habitants. L'economia se sustenta en l'agricultura: ametla, cereals, vinya i, sobre tot, la poma esperiega ; la ramaderia està representada per uns 7000 caps de bestiar llanar. Hi ha una incipient indústria hostalera basada en l'explotació dels recursos paissatgístics pel turisme rural.

 

ALTITUD	SUPERFÍCIE	ÍNDEX CAVANILLES	CENS 1900	CENS 1994	CENS 2003	GENTILICI
1.114 m	63,7 km2	540	377	65	77	Poblenses

TORREBAIXA

 

Se situa molt a prop del lloc conegut com las Ajuntas on conflueïxen els rius Túria i Ebrón. Hi ha l'aldea de Torrealta on se conserva, rehabilitada, la casa senyorial del baró d'Andilla amb una torre fortificada.

L'únic vestigi conegut de la seua ocupació per l'home és un got de boca quadrada datat en el Neolític o en l'època més antiga de l'Eneolític. La seua importància radica en que aquest tipus de peces són molt escasses a la península en la Prehistòria. En l'època medieval era coneguda com Torre d'Orxeta, però a les primeries del segle XVI canvià de nom i apareix com aldea de Castellfabib. Durant l'època moderna fou terra de senyoriu. Estigué sota la jurisdicció del baró d'Andilla, i més tard, passà a formar part del senyoriu dels Castellblanque.

Com a monument resenyable hi ha una torre, coneguda com Los Picos, del XVII, a l'estil aragonés de les poblacions properes totalment restaurada i integrada amb les vivendes colindants. Hi a, a més a més, diverses ermites repartides pel terme.

Com la resta del Racó viu de l'agricultura i hi produeix pomes, peres i almetles. També s'hi pràctica la pesca de la truita i el carranc.

VALLANCA

 

"Hállase Vallanca en una cuesta ràpida, sus calles y edificios sin gusto, ni más comodidades que las precisas para el abrigo de 200 vecinos, de las caballerías y frutos. En esta pobreza aparente, o desaliño natural, vive un pueblo feliz sin luxo ni necesidades..." Així parla Cavanilles d'aquest poble situat a la vora esquerra del Boilgues -aquí anomenat el Pequeño i, també, Vallanca--. El terme és esquerp, solcat pels pregons congosts del riu. Com a paratges naturals hi destacarem el Prado de las Fuentes, la Peña Horadada o la Fuente la Teja. D'ella depén l'aldea de El Negrón.

Alguns autors la consideren fundació de Jaume I i d'altres la consideren més moderna. A mitjan segle XIX gaudia de cert entramat industrial, ja que s'hi comptabilitzen 8 telers de llenç i draps, 3 molins fariners i 2 d'oli, i 3 fàbriques d'aiguardent. Fins l'any 1896 era poblet dependent d'Ademús.

El seu monument més destacable és l'esglèsia parroquial, dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, del XVII, que conserva una imatge bizantina i un motle de fer hòsties del segle XIII.

La seua economia és bàsicament agrícola amb conreus de poma, pera i almetla.