INICI

stat tracker for tumblr


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 26.06.17 10:20

Aquesta comarca, de 980 km2, és una plana d'origen fluvial travessada pel riu Xúquer i els seus afluents: el Sellent i l'Albaida per la dreta, i el Magre per l'esquerra. El clima es semblant al de l'Horta, encara que amb major pluviositat. L'activitat principal de la comarca la constitueix el conreu de la taronja. Els tres principals centres productors són: Alzira, capital de la comarca, Carcaixent y Algemesí. També s'hi cultiven hortalisses, arròs i dacsa. La indústria, alimentària, química i tèxtil, es localitza a Alzira. Algemesí és un centre transformador de productes alimentaris i té també indústries de fusta. Carcaixent té fàbriques d'embalatges i conserves. Altres pobles importants són Alberic, l'Alcúdia i Carlet.

 

LA RIBERA ALTA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ALBERIC

Alberic

ALCÀNTERA DE XÚQUER

Alcàntera de Xúquer

ALFARB

Alfarp

ALGEMESÍ

Algemesí

ALGINET Alginet
ALZIRA Alzira
ANTELLA Antella
BENEIXIDA Beneixida
BENIFAIÓ Benifaió
BENIMODO Benimodo
BENIMUSLEM Benimuslem
CARCAIXENT Carcaixent
CÀRCER Càrcer
CARLET Carlet
CASTELLÓ DE LA RIBERA Villanueva de Castellón
CATADAU Catadau
COTES Cotes
GAVARDA Gavarda
GUADASSUAR Guadassuar
L'ALCÚDIA L'Alcúdia
L'ÈNOVA L'Ènova
LA POBLA LLARGA La Pobla Llarga
LLOMBAI Llombai
MANUEL Manuel
MASSALAVÉS Massalavés
MONTROI Montroy
MONTSERRAT Montserrat
RAFELGUARAF Rafelguaraf
REAL DE MONTROI Real
SALLENT DE XÀTIVA Sellent
SANT JOANET Sant Joanet
SENYERA Senyera
SUMACÀRCER Sumacàrcer
TORÍS Turís
TOUS Tous

ALBERIC

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
28 m
27 km2
5.792
9.227
11.325
Alberiqueny/a

El terme municipal, solcat pels rius Verd i Xúquer, es troba en quasi la seua totalitat dedicat al conreu de la taronja.

Amb la conquesta d'aquest territori, Jaume I (1208-1276) donà el 1238, l'alqueria d'Alberic, amb el seu forn i molí, a Llop Ferranch de Lucernich . Aleshores confrontava amb els llocs d'Albocàsser, Alàsquer, Gavarda, Benifaraig, La Foia i Passarel·la, que al llarg del període feudal es despoblarien, a excepció de Gavarda, i passaren a formar part del seu terme. Jaume II (1267-1327) va comprar a Eximen Çapata la torre i l'alqueria d'Alberic, i la va vendre el 22 de novembre a Jaume de Romaní per 80.000 sous, amb la jurisdicció i certs drets fiscals (sopar, host, cavalcada, peita). Aquest prengué part molt activa en la insurrecció contra Pere IV El Cerimonió s (1319-1387) qui en guanyar el decapità, i condemnà als plebeus que prengueren part en la revolta a beure el líquid resultant de fondre les campanes en què eren convocats. Alberic i tots els seus habitants retornaren al rei. El 21 de desembre de 1316, Jaume II li concedeix la jurisdicció criminal. Després de la guerra de la Unió Pere IV expropià a Jaume de Romaní , fill de l'anterior, el lloc d'Alberic i el ven el 17 de febrer de 1348 a dona Airona , esposa de Raimon de Riusec , per 200.000 sous, amb tots els drets fiscals, però sols amb la jurisdicció civil. El 1387 Joan I (1350-1396) ven a Eximén Pére d'Arenós , la jurisdicció criminal i mer imperi. El 1439 Alfons V (1396-1458) ven a Boila d'Arenós i al seu fill Eximén Pere d'Arenós el terç delme que es recollia als llocs d'Alberic, La Foia i Benifaraig. El 1441 Alfons V ven la suprema jurisdicció d'aquests llocs a Lluís Cornell , gran amic de Joanot de Martorell (1413/1415-1468), per 300 ducats. El 1484 el senyor d'Alberic, era Pere de Liçana i a principis del segle XVI passà al duc de l'Infantat, família que tingué aquest lloc fins 1836 amb una relació tumultuosa amb els vassalls. De població musulmana, va ser saquejada pels agermanats el 1522 ; els moros s'alçaren en armes per evitar el baptisme, el marqués de Zenete, aleshores senyor feudal, va intervindre i per temor a les represàlies dels agermanats demanà als musulmans que es batejaren. El 1609 Alberic, Alàsquer i Alcòsser tenien 650 famílies; amb l'expulsió el lloc quedà despoblat fins que el 1612 el duc de l'Infantat atorgà carta pobla a nous pobladors, 232 famílies en total. El senyor entregava als nous vassalls cases i terres amb unes condicions fiscals elevades, puix pagaven una cinquena del collit en blat, ordi, dacsa i d'altres cereals, excepte de l'arròs, que donaven una sisena, i de les terres de secà, una vuitena, prompte sorgiren les queixes del poble que sumades a les males collites i les constants avingudes del Xúquer feren que la gent s'empobrira, perdera les propietats i abandonara el poble, la qual cosa va obligar el duc a rebaixar les seues pretensions. Al segle XVIII, la principal riquesa es derivava de la població agrària (un 90 %) seguida de la ramadera (9,2 %) i la manufacturera (0,8 %). De la producció agrària sobresortia la collita de l'arròs, que suposa més de la meitat de la riquesa agrícola (prop del 70%), seguida de la producció de seda, blat, dacsa, alfals i altres productes hortícoles. Quant a la producció ramadera cal destacar el bestiar porquí i l'oví. De manufactura s'elaborava llenç ordinari, teixes, quincalleria i sobre tot sabó. De tota la producció s'exportava: arròs, seda, llana, espart i sabó. El 1701 es va acabar de construir l'església de Sant Llorenç que es va bastir sobre la mesquita i es reformà el 1803. El 1740 el comerciant francès Jaume Lagrava fundà un hospital, a banda del municipal que ja existia. En aquest segle, naix una important burgesia que lluitarà contra el sistema senyorial i els drets feudals, de la qual sobreïx Antoni Lloret , diputat a les Corts de Cadis del 1812. El 1801 la població s'aixecà, irrompent contra la casa de l'alcalde. Destacables també son els enfrontaments en la guerra carlista, que junt a les pestes, aconsellaren la construcció d'una muralla. En 1854, l'Ajuntament enderroca la casa palau que hi havia a la plaça, hui ocupada per un jardí, varies cases i la Casa de la Cultura. Durant la guerra civil a Alberic, existia una fàbrica d'armes, on es feia el fusell “Naranjero”, la qual que no es reconvertí a la indústria per por a que al camp faltaren jornalers disposats a treballar la terra dels grans propietaris.

Actualment, l'activitat econòmica més important és l'agricultura (els tarongers han desplaçat l'arròs), però la indústria és cada vegada més important des que el 1997 s'hi va inaugurar un polígon industrial.

  • Església de Sant Llorenç. De què ja hem parlat.
  • Ajuntament. 1784
  • Ermita de Santa Bàrbara. 1740
  • La Llotja. Segle XVI
  • Convent de Nostra senyora dels Àngels. 1701

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALCÀNTERA DE XÚQUER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
33 m
3,40 km2
921
1.405
1.432
Alcanterí/ina

El terme, solcat pel Sallent, compta amb el paratge del Pi de Borja com a espai natural més conegut.

La població és d'origen àrab com ho demostra el seu topònim que, en eixa llengua, significa “el pont”. El cinc de gener de 1365, el rei Pere IV (1319-1387) va donar a Berenguer de Ripoll el terç delme i el morabatí de les cases i possessions d'Alcàntera. Posteriorment en octubre del 1430, el rei Alfons V (1396-1458) entrega a Lluis Cornell el lloc amb el seu territori i vassalls. En el segle XVI, pertanyia a Joan Despuig que l'havia adquirit juntament amb Beneixida i el Ràfol . Carles I (1500-1558) li va concedir la facultat de celebrar mercat els dilluns i una fira anual. El 1609 va despoblar-se a causa de l'expulsió dels moriscos. En 1611 Cristòfol Despuis va donar nova carta pobla. El terratrèmol de 1748 va afonar part de la torre i el seu palau senyorial. En el segle XVIII, després d'haver pertangut a Alons Sanoguera , passà a mans al comte d'Albalat , el qual es reservava la dotzena part de tots els fruits i el terç delme. En la primera meitat del segle XIX produïa blat, ordi, dacsa i sobretot, dedicat a l'exportació: arròs, vi, oli i seda.

A hores d'ara el taronger és el motor econòmic del poble.

Els monuments més importants són:

  • Esglèsia de la Immaculada Concepció. Neogòtica, de 1914. Bastida sobre l'antiga església que, al seu torn, havia reemplaçat la mesquita.
  • Ajuntament.
  • Llavador públic. Recuperat recentment, encara es fa servir per a la seua funció original.
  • Venta del Baró. Antiga Posada
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:Castillos.net

Fotos

ALFARB

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
95 m
20,60 km2
1.089
1.334
1.534
Alfarbí/ina

Alfarb és un municipi de la vall dels Alcalans travesat el riu Magre. El terme és regat per la sèquia d'Alfarb i per la sèquia d'Alèdua o d' Alginet , que reguen part de les 457 ha de regadiu, de tarongers la major part. La resta de terres són regades per aigües del subsòl. El poble forma juntament amb Catadau i Llombai l'anomenat Marquesat. S'hi conserva el despoblat d'Aledua.

S'han trobat restes romanes al bany, a la plaça Nova i hi ha també vestigis romans a la torre medieval situada a l'est del poble sobre la part que recau al riu Magre. Als seus murs encara hi ha --tapada per una construcció contigua-- una làpida amb la inscripció Hercule invicto. La primera referència que tenim és que el lloc va ser donat per Pere IV (1319-1387) a l'Infant Alfons. El 1347 sa filla va vendre'l a Perico de Culillas . El 1358 el rei va vendre la jurisdicció del lloc i del castell d'Alfarb a Pere de Centelles qui, en 1391, li ho ven a Amèrico Centelles . Els seus posteriors titulars seran el marquès de Llombai, duc de Gandia i el duc d'Osuna. Carles Borja , el 1611, dóna carta pobla a 32 cristians. Aquest fet explica que al seu escut figuren les armes dels Borja. En el segle XVIII produïa cereals, garrofes, seda, vi i oli, i tenia indústries de llenç i d'algeps.

El secà està ocupat pel conreu de garrofers, oliveres, ametlers i altres.

D'un sistema econòmic amb una gran importància de la muntanya i del secà, ha passat a una economia en què es barregen els conreus de cítrics i fruita, la ramaderia -sobretot aviram-, la xicoteta indústria prou diversificada —envasos de fusta i cartó, marbre, alumini i ferro, etc— i els serveis.

Alfarb compta entre el seu patrimoni històric i artístic amb unes pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, declarades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Estan situades al Barranc de la Falaguera, paratge d'extraordinària riquesa botànica i paisatgística. Trobem jaciments al paratge dels Ascopalls, al Puntal i a la Mallà. Complementen el seu patrimoni la Torre, necessitada de rehabilitació i l'esglèsia de Sant Jaume.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALGEMESÍ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
17 m
41,50 km2
8.127
25.028
28.000
Algemesinenc/a

El riu Magre, afluent del Xúquer, passa pel costat del poble i conflueix amb el riu Xúquer dins del terme, en el paratge natural municipal de la Xopera, únic parc natural que roman a Algemesí, ja que la resta del terme és una enorme catifa verda dedicada al cultiu del taronger, arròs, bresquillers, etc. En l’extrem nord-est del terme municipal, concretament en la partida del Barranc, està situada la Reserva del Samaruc, superfície d’11.800 m2 que abans s’utilitzava per al cultiu de l’arròs i a hores d’ara, per estar inclosa en el Parc Natural de l’Albufera, es dedica a la recuperació del samaruc, menut peix autòcton del País Valencià que es troba en perill d’extinció. També es treballa amb flora i fauna autòctona que necessita protecció com ara el "fartet", el "mossegadoret", el "petxinots", la "gambeta" , la "gamba gavatxa", etc. La població es reparteix en tres nuclis: Algemesí, el Carrascalet i el Raval..

De fundació àrab, el seu topònim és incert. Poblat amb cristians nous després de la conquesta d'en Jaume I (1208-1276), la seua primera cita és en el Llibre de Repartiment, en 1243. El 1373 es va construir al terme un bovalar. Va formar part del municipi d'Alzira, fins que el 1473 va obtenir la independència, tot i que reservant-se Alzira la jurisdicció criminal i el mer imperi. El 1574 Felip II (1527-1598) li concedí la segregació d'aquella, i ho convertí en Universitat, després de pagar 8.000 ducats. Li pertanyien els despoblats de Pardines, Segreny, Fàtima i Cotes, aquest últim lloc va pertànyer al comte de Cocentaina, Lluís Corella, el qual, en 1474, pledejà amb Algemesí pel govern de la Sèquia Real; el 1620 va ser venut per Miquel Falcó. Pardines fou pretesa pel cavaller Alfons Llanós en temps del Repartiment; segons consta al llibre de les 'Trobes' va pertànyer a Pere Jofré i al marquès de Bèlgida, qui cobrava els delmes dels fruits; més tard entrà a formar part del senyoriu del comte de Cocentaina i dels Falcó de Belaochaga a l’igual que Cotes; en 1704 hagué de pledejar amb el duc d’Albalat per a poder impartir justícia en el seu terme; finalment passà a formar part d’Algemesí amb la Revolució Liberal del segle XIX. El llogaret de Segreny també va pertànyer al marquès de Bèlgida. En 1608 Felip II atorga a la Universitat d’Algemesí el títol de Vila Reial i hi introduïx el sistema d’insaculació per proveir els oficials del govern municipal, a més, obté el privilegi reial de cogovernar, juntament amb Alzira, la Sèquia Real del Xúquer. El 12 de novembre, el rei li concedeix la celebració de fira anual durant vint dies. D’economia bàsicament agrària, l’aprofitament de les aigües de la Sèquia Real del Xúquer va introduir el conreu de la morera i l’arròs, que donaren una bona empenta al creixement de la vila. Malgrat tot, l’expulsió dels moriscs i la compra de Cotes, feren que el segle XVII fóra de fort endeutament. A les Corts Valencianes de 1626 el Braç Reial demanà la revisió dels límits d'Algemesí degut als plets que en tenien des de la segregació d'Alzira; la vila d'Algemesí demanà l'augment de salari del justícia, del seu assessor i del mostassaf. L'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de dues mil lliures i, a les Corts de 1645, la franquícia del dret d'amortitzar quatre mil lliures i s'obligà a la vila d'Algemesí a continuar pagant el deute cenal que se li va adjudicar de la vila d'Alzira. Durant aquest segle també va demanar franquícia d’amortització de capital el convent dominic de sant Vicent. El segle XVIII, acabada la Guerra de Successió, Algemesí visqué un període de gran prosperitat. Les terres dedicades al conreu augmentaren, sobretot les dedicades a l’arròs --unes 14.000 fanecades-- i altres 16.000 de morera, blat, dacsa, ordi, faves i altres cultius de regadiu. El gremi de sastres va atraure gent de tot arreu i els terratinents gaudiren d’una gran prosperitat a causa de la devaluació de la moneda. Hi havia dues fàbriques d’aiguardent, catorze almàsseres d’oli i quatre molins d’arròs i farina. Tot allò també s’hi comercialitzava. Durant la segona part del segle, la indústria de la seda esgota els seus últims anys, abans que la malaltia que va afectar la morera provocara la gran crisi econòmica. Els terratinents donaren faena en els ingrats favars i basses d’arròs i aparegué la figura del jornaler. El segle XIX la vila es va veure greument afectada per les epidèmies de còlera de 1834 i 1885, en aquest últim any el 40% de les defuncions (317 persones) fou per aquesta causa.

Els monuments més importants són:

  • Basílica menor de Sant Jaume Apòstol. Construïda de 1550 a 1582 per Doménec Gamieta en col·laboració amb Joan d’Alacant i Joan Matalí. Reformada a finals del XVIII (1789) i recoberta modernament (1890 i 1927). Alberga el Museu Sacre i un retaule de Francesc de Ribera.
  • Antic convent Sant Vicent Ferrer. Erigit per ordre del patriarca Ribera (1532-1611) en 1590. Ha sofert diverses reformes i s’ha destinat a diferents usos des de caserna de la guàrdia civil fins asil. L’any 2000 ha estat totalment restaurat i l’any 2002 s’hi inaugurà el Museu de la Festa, que pretén l’estudi i divulgació de les festes valencianes i la conservació d'objectes i documents propis.
  • La capella de la Troballa. Aquesta capella va ser construïda on es trobava situada, segons l'historia, la morera on aparegué la imatge de la Verge de la Salut.
  • Ermita de Sant Onofre, anacoreta. Segle XIX, sobre una anterior, del segle XVI.
  • Monument a la Muixeranga.

Capítol a banda mereixen les festes, la Setmana de Bous, voltada de polémica pel maltractament, que arriba en molts casos fins a la mort de l’animal, a què es somet els vedells per part dels participants. També s’hi celebren les falles i, sobre totes, les festes de la Mare de Déu de la Salut, la primera setmana de setembre, que han estat objecte d’estudis etnogràfics per la important mostra de folklore valencià que s’hi exhibeix en la “processoneta”: les danses dels Bastonets, la Carxofa, els Arquets, els Llauradors, les Pastoretes, els Tornejants i, per damunt de totes, la Muixeranga, declarada en 2011 Patrimoni Immaterial de la Humanitat Humanitat i agermanada amb la Mojiganga de Titaigües (Els Serrans). La muixeranga està considerada per alguns estudiosos gènesi dels castellers catalans; la seua música, tocada amb tabal i dolçaina, revifa al cor de molts valencians —que la consideren el vertader himne valencià— els sentiments nacionalistes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALGINET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
42 m
24,10 km2
5.020
12.069
13.068
Alginetí/ina

Les aigües de la Sèquia Reial del Xúquer i el canal Xúquer-Túria, aporten els seus cabals per a regar els camps del terme.
De fundació musulmana, el seu topònim prové de l’àrab Al_janna, que significa terra de regadiu.

El rei Jaume I (1208-1276) li la donà a Pere García Ferrera el 1250. Jaume II (1267-1327), el 24 de novembre de 1304, va vendre a Bertomeu Matoses el terç delme i altres drets d'aquesta població. Tornà a incorporar-se a la Corona, la qual va vendre-la de bell nou el 1360. En 1375 la parròquia es va segregar com rectoria de la Parròquia de Santa Maria d'Espioca, fins que va ser erigida la rectoria en 1537. Tingué diversos senyors territorials, entre ells la família Cabanyelles i els comtes de Casals. A les Corts Valencianes de 1604 el senyor d'Alginet, Joan Vilarrasa Cabanyelles, demanà, per mig del braç militar, que se li concedira la suprema jurisdicció, ja que només en tenia el mer imperi, concedit pel rei, però aquest va defugir respondre. Al llarg de la història els pobladors d’Alginet han lluitat contra els senyors en defensa de drets, així, el 1609, encetaren plet contra Joan Cristòfol Vilarrasa Cabanyelles en demanda de la destitució del batle, per què usurpava l’aigua que utilitzaven els veïns per al reg; el 1622 acordaren amb Jeroni Cabanyelles renunciar als drets de botiga, flequeria i taverna; el 1648 el síndic inicià un procés contra el comte de Casals en reivindicació del dret d’abastir carn, motivat per què el senyor va arrendar aquest dret apujant el preu de la carn. A les Corts de 1645 l’església parroquial demanà la franquícia del dret d’amortització de 1.500 lliures i va construir l’actual. En 1648 el síndic inicia un procés contra el comte de Casal en reivindicació del dret d'abastir carn motivat perquè el senyor va arrendar aquest dret pujant el preu de la carn. El 1819, amb l’abolició dels senyorius, el poble assoleix la seua independència. El 1885 un llegat d'Eulàlia Escober permet la construcció d’un hospital. En 1745, segons el padró, el 85% dels agricultors posseïa el 84 % de la terra, però el 1832 els canvis socials deixaren la xifra en tan sols el 68% de la renta agrària per al 81 % dels llauradors, que passaren de 157 a 513. El 20 de juny de 1910 el rei Alfons XIII (1886-1941), va concedir, com a títol nobiliari, el Marquesat d'Alginet a favor de Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana (1871-1954), X comte de Casal. Durant la Guerra Civil es va construir una fàbrica d'armes.

L’agricultura es basa, fonamentalment en els cítrics, també s’hi conreen hortalisses i n’hi ha cultius de secà.

Arquitectònicament compta amb:

  • Castell-Palau de Jeroni Cabanyelles, de 1417, reconstruït en el 1746. En 1875 va ser comprat i eliminades les dues torrasses que el flanquejaven per instal·lar-hi l’ajuntament. En 2016 s'ha procedit a la rehabilitació de l’entrada al pati d’armes, utilitzant tècniques tradicionals com són l’ús de morter de calç. A més, s’han reaprofitat els taulells que hi havia.
  • Les torres de Luengo i del Borrero, aïllades entre tarongers, han perdut el seu aspecte de fortificacions defensives.
  • L’ermita de sant Josep, neogòtica del XIX, amb un retaule de gran valor.
  • L’església parroquial (1654-1699) construïda sobre l’antiga, de 1330. El campanar i la capella de la comunió són del segle XVIII.
  • Antic Hospital de la Congregació de Germanes de la Doctrina Cristiana, actual col·legi del Sagrat Cor de Jesús.
  • Monument al Llaurador
  • Antic escorxador. Rehabilitat per a seu de la llar dels jubilats.
  • Cal assenyalar la permanència d'alguns exemples de la casa típica de llaurador amb entrada per a carro (queden molts guarda-robes), l'estable pels animals, la pallissa, etc. Algunes tenen el seu propi pou o aljub per subministrar-se d’aigua. També queden algunes cases de camperols terratinents de les darreries del XVIII i algunes altres de la petita burgesia agrícola que va florir a finals del segle XIX amb el conreu de la taronja.

Ressenyarem les festes de sant Antoni del porquet, protector del bestiar emprat per a les tasques agrícoles. Les fogueres i la benedicció han subsistit malgrat la creixent despersonalització dels nostres pobles; posteriorment s'afegiren les danses tradicionals que s'havien perdut.

La cuina alginetina ve donada, com als altres pobles de la Ribera pels productes del terme, sobretot l’arròs --al forn, en paella o caldós -- i les taronges de totes les varietats. A més a més, són típics del poble la tomaca i el cacauet o la cacauà més pròpiament dita, famosa des del segle XVIII.. Era famós el cacau de collaret d’Alginet, rostit al forn amb corfa, que exportaven fora el poble, ja no tan sols pel consum humà sinó per fabricar torró i xocolata, per tindre un preu més barat que l'ametla. Pel Nadal feien els torrons de cacau i moniato amb neula, que els forns del poble continuen fent. El dia de Sant Blai (3 de febrer) es fan una àmplia gamma de rotllos, i els més coneguts són els de sagí i els de taronja. Per Sant Josep es fa coca de mostatxó i els tradicionals bunyols de carabassa. Per Pasqua les tradicionals mones i les coques de taronja.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALZIRA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
14 m
110,40 km2
20.572
40.658
44.554
Alzireny/a

La ciutat, capital comarcal de la Ribera Alta, s’ubica a la vora esquerra del Xúquer i el terme s’estén cap a les serres de Murta, Corbera, el Cavall Bernat i Agulles al llarg de les valls de Murta, Barraca d’Aigües Vives i Casella. Hi ha el Paratge Natural (així declarat en 5/11/2004) de les Valls de la Murta i la Casella. A banda del nucli urbà hi ha els següents nuclis de població: Alzira, La Barraca d’Aigües Vives, La Garrofera, El Pla de Corbera, El Respirall, San Bernardo i Vilella.

Malgrat la quantitat de jaciments prehistòrics que s’hi conserven —del Paleolític les cases de Xixerà i la cova d’Alfons; del Neolític la cova de les Aranyes i la cova dels Gats; del Bronze la muntanya Assolada i les cases de Montcada; de l’època romana el sequer de Sant Bernat i la necròpoli del camí d’Albalat— els orígens no estan clars. Els historiadors i els estudiosos han manifestat opinions dispars. Per a alguns la ciutat es la successora de la Sucro ibera, altres busquen els precedents en les viles romanes (Materna, Vilella, Casella, etc) i assenyalen una concentració de la població en el nucli de la vila, i per últim estan els que, de la mateixa forma assenyalen aqueixa concentració però a partir de les alqueries musulmanes escampades pel terme. El nom de la ciutat: Al-Getzira Xúcar, assenyala la característica geogràfica de la població, una illa vorejada per les aigües dels rius Xúquer i Barxeta. Durant el domini musulmà, Alzira fou població molt important, que arribà, fins i tot, a tenir governació pròpia. Amb els almoràvits fou focus destacat de diverses rebel·lions contra els cristians i amb l’intent d'unificació almohade passà a declarar-se partidària d'aquests. La vila, baluard completament emmurallat, comptava amb unes quantes mesquites, cases de bany, molins, etc. El tractat geogràfic d’Al-Zuhví, escrit cap el 1147, apunta l'existència a Alzira d'un gran pont de tres arcs, obra antiga i d'excel·lent factura, així com que els seus habitants eren gent benestant. D'entre els alzirenys de l'època hi destaquen els escriptors: Ben Jafacha, Al-Zaqaq, Ben Amira i Ben Thalmus, els jurisconsults: Ben Abil Kasal i Abu Baker, l'historiador Algapheker abu Abdalla i el matemàtic Ben Rian. El 30 de desembre del 1242 conquistà la vila Jaume I (1208-1276), qui va concedir-li infinitat de privilegis, entre els quals destaca el de mer i mixt imperi amb jurisdicció en causes civils i criminals sobre 42 pobles. El monarca aragonès renuncià a la corona en favor dels seus fills a Alzira, on segons la tradició, va morir. Alfons I (1265-1291), en 1286, li concedí la facultat de celebrar fires. La vila prengué part activa en la guerra de La Unió, participà en les Corts del Regne i va exercir un paper destacat en el compromís de Casp. Els segles XVI i XVII suposaren una recessió en l'ordre polític i econòmic: se segregaren de la vila Carcaixent, Guadassuar i Algemesí, i, a més, va patir els efectes de l'expulsió dels moriscs. En la guerra de Successió es va declarar partidària de l'arxiduc Carles (1685-1740) i en 1811, en la conflagració contra els francesos, es traslladà a Alzira la Junta de Defensa de la província. En 1820 es creà el partit judicial d’Alzira. En 1853 el ferrocarril arribà a la localitat. El 8 d'agost del 1876, Alfons XII (1857-1885), en consideració a la importància que per l'augment de la població i desenvolupament de la seua indústria i el seu comerç havia assolit la vila, li concedí el títol de ciutat. El 1885, Alzira es prestà a l'insigne doctor Jaume Ferran Clua (1851-1929) per que experimentara la vacuna anticòlera. El Xúquer, assot de la població, ha provocat danys a la ciutat al llarg de la història; les riuades de 1320, 1473, 1779, 1864, 1982 i 1987, entre d'altres, en són bon exemple, però el 20 d’octubre de 1982 es va produir una de les més tràgiques pàgines de la història d’Alzira: la presa de Tous va rebentar i tota la comarca romangué inundada sota les aigües del Xúquer.

L’economia s’ha sustentat en l’agricultura, especialment en la taronja, del conreu de la qual hi ha notícies des del segle XVI. El segle passat l'Alzira agrícola ha donat pas a una ciutat eminentment comercial, industrial i de serveis.

Tot seguit fem esment del seu patrimoni:

  • Casa Consistorial. És el monument més important d’Alzira. Es va edificar entre 1547 i 1603 en estil gòtic renaixentista. Compta amb importants obres d’art i un interessant arxiu històric.
  • Església de santa Caterina. Edificada a finals del XIII sobre la mesquita. Façana barroca.
  • Església de l’Encarnació. Segle XVIII. Antic convent de Caputxins. Interessant decoració ceràmica del XVIII.
  • Monestir de la Murta. Des del s VII hi hagué una colònia de ermitans, fins i tot durant la dominació àrab. L’edifici del convent s’hi començà en 1401 amb llicència de 1376 del papa Gregori XI (1336-1378). Fins 1623 va sofrir diverses modificacions, fins que amb la desamortització de Mendizábal (1790-1853) quedà buit, i espoliat pels particulars que s’hi feren amb la propietat. Només es conserva la torre anomenada dels Coloms. Actualment és propietat municipal.
  • Escoles Pies. Finals del XIX. A hores d’ara és la Casa de la Cultura.
  • Creu Coberta. Medieval, d’estil gòtic mudèjar. Restaurada en 1962.
  • Casalicis del pont sant Bernat. De 1717, restaurats en 1940. Inicialment estaven sobre el desaparegut pont de sant Bernat (abans sant Agustí).
  • Santuari del Lluch. Primer terç del s XX. Situat al cim de la Muntanyeta del Salvador, la seua privilegiada situació fa que siga un temple molt conegut a la Ribera.
  • Museu Municipal
  • Museu Faller.
  • Teatre Municipal. Modernista.
  • Edificis modernistes dels voltants de la plaça de la Constitució.
  • Hi ha mostres de l’arquitectura rural de la Ribera en les partides de Vilella i Materna.
  • En el nucli antic de la ciutat –La Vila, declarat BIC— es troben rastres de la muralla.

L’activitat festera més arrelada són les falles. Alzira és, desprès de València, la ciutat que més monuments crema per sant Josep. En les festes del Lluch es representa la troballa de la verge amb les típiques danses del Jardí, del Negrito, de la Farina, dels Mariners; de la Carxofa, del Pal, del Palustre, dels Pastorets i dels Arquets totes elles vinculades als diferents gremis. També hi té importància la Setmana Santa.

La gastronomia es basa, com no podia ser d’altra manera, en els arrossos; també són interessants el suquet de peix i les mandonguilles de bacallà. Entre els dolços l’arnadí, dolç de moniato, carabassa i ametles, i la tradicional mona de pasqua.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ANTELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
44 m
17,60 km2
1.421
1.488
1.454
Antellà/ana

El seu accident geogràfic més rellevant és l'Assut, presa ordenada construir per Jaume I per a abastir d'aigua de reg tota la zona. En ella naix la Sèquia Reial del Xúquer. També s'utilitza com lloc d'esbargiment on practicar esports aquàtics. Al terme, hi torbem, també, el barranc de la Mañana i la Font Dolça.

Les primeres referències de poblament són les restes d'un poblat iber on encara hi ha llenços de la muralla i on s'ha trobat abundant ceràmica. La fundació és àrab i té el seu origen en un poblament anomenat Xarquia que fou abandonat pels seus habitants a causa de les contínues avingudes del Xúquer, i traslladat a l'actual emplaçament. Jaume I (1208-1276) va conquistar-la. Martí I (1356-1410) va vendre, l'any 1408, a Joan Gascó el terç delme del pa, del vi i d'altres drets sobre el lloc d'Antella, amb la Xarquia, Rafelet i Tribus. El 1467 Joan II (1398-1479) va vendre al seu nou senyor, Miquel Joan Cervató la suprema jurisdicció civil i criminal sobre aquests llocs. El 1568 es va concedir al cavaller Miquel Salvador el títol de baró d'Antella. Aquest títol el van posseir les famílies Dassió, Ferrer de Pròxita, Roca, Ortís de Rodrigo i Rovira . El 1609 van ser expulsats els seus habitants moriscs, i el seu senyor, un any més tard, atorgà carta pobla a 57 nous pobladors, als quals obligava a pagar un elevat tribut en fruïts. El 1766 els veïns volien fer venda lliure de mercaderies, però el senyor va aconseguir que el Reial Acord fera complir els capítols de població . El trencament i posterior riuada de la presa de Tous, en octubre de 1982, va afectar greument la població.

La seua economia es basa en l'agricultura.

Del seu passat arquitectònic romanen:

  • Església de la Immaculada Concepció . Segle XVIII.
  • Ermita del Crist . Segle XVII.
  • La Torre, que és l'únic que resta del palau senyorial. D'estil mudèjar, degué ser construïda abans que el palau i integrada en la construcció d'aquest.
  • La casa del Rei . Residència del rei quan visitava la zona. Actualment és seu de la Sèquia Reial del Xúquer.
  • La casa de les comportes. Sòlida construcció en l'Assut.

La gastronomia es basa en l'arròs, la taronja i la mel.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENEIXIDA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
35 m
3,20 km2
476
625
726
Beneixider/a

Es trobaren deixalles de l'època romana en la partida de la Falquia. Alqueria islàmica, a la que els àrabs anomenaren Banu-Saidi , amb la conquesta passà a la família Despuis i, posteriorment als comtes d'Albalat. Lloc de moriscs, el 1510 tenia 96 cases i el 1609, 22. Despoblat després de l'expulsió, el 1663 tenia 40 cases. Segons Cavanilles (1745-1804), el 1795 produïa blat arròs, vi, oli, garrofes, seda, dacsa i hortalisses.Va sofrir els efectes del terratrèmol del 1748 i de la riuada del Xúquer del 1864. Va ser una de les poblacions més greument afectades per la pantanada de 1982, fins l'extrem de que ha hagut de ser desplaçada a un nou emplaçament.

El seu reduït terme està íntegrament dedicat a l'agricultura, fonamentalment a la taronja. Antigament s'hi realitzaven treballs artesanals d'espart.

Del seu patrimoni conserva l'església de l'Assumpció del segle XVIII i l'ermita del Roser, del XVII.

La seua gastronomia es basa en l'arròs: al forn, en paella o amb fesols i naps; també es pot degustar la coca amb cansalada.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIFAIÓ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
35 m
20,10 km2
4.267
12.059
12.220
Benifaioner/a

La totalitat del terme municipal es dedica a l'agricultura.

Hi ha indicis de poblament des de fa 10.000 anys en la Font de l'Almaguer: A la Paridera i el Pla de les Clotxes s'han trobat restes, de l'Eneolític i d'aquesta mateixa època una destral de pedra polida al nucli urbà. També a la Font de l'Almaguer hi ha deixalles del Bronze. Del pas dels romans donen fe l'ara romana trobada l'any 1922, en una vila rústica, del segle IV aC, i el poblat soterrat al barri de Gorrioto. El lloc, d'origen islàmic — Beni Hayyén , apareix citat el 13 de juny de 1238 en el Llibre de Repartiment com una de les deu alqueries donades per Jaume I (1208-1276) a cavallers de Barcelona que l'acompanyaren en la conquesta de la zona. En novembre de 1304 Jaume II (1267-1327) va vendre el terç delme de Benifaió a Bartomeu Matoses. El rei Pere IV (1319-1387) se'l va confiscar, i va vendre'l , com a senyoriu, el 1348 a Maria Ladron de Vidaura per 110.000 sous, amb el terç delme i la propietat del castell, els seus vassalls, forns, molins i d'altres regalies. En el segle XVI ho posseïa la família Jofré . En 1609 va sofrir el despoblament i abandó dels cultius a causa de l'expulsió dels moriscs. El 1615, va comprar aquest senyoriu Miquel Falcó de Belaochaga i va donar-li categoria de baronia; durant el període de temps que el va posseir aquesta família (1615-1872) es van mantenir les condicions establides per Pere IV. En les Corts Valencianes del 1626 l 'església parroquial va demanar exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 800 lliures i el 1727 es va iniciar la construcció de l'actual temple, dedicat a Sant Pere apòstol. El 1744 el poble inicià un plet contra el seu senyor per la propietat de l'escrivania de l'Ajuntament. El 1767 el duc d'Hixar, senyor de Sollana, ordena la prolongació de la sè quia del Xúquer la qual cosa beneficià els cultius de Benifaió. Nogensmenys, el procés més important va encetar-lo el 1838, davant la Reial Audiència , sobre la titularitat de les possessions del senyoriu; el 28 de setembre 1872 els veïns compren als Falcó, per 75.000 pessetes o 300.000 reals de velló els drets senyorials, el municipi roman lliure de càrregues i canvia l'afegit de Falcó pel d'Espioca. En 1881 l'ajuntament compra la Casa Palau a Juli Falcó, baró de Benifaió.

Quant a la part patrimonial citarem:

  • Torre de la Plaça. Torre de guaita àrab, del segle XI. Forma conjunt amb el palau dels Falcó, que se l'hi va adossar en el segle XVII. Alberga un petit museu amb les troballes que s'hi feren durant la restauració.
  • Església de sant Pere apòstol. (1727-1741). Restaurada en 1939 i 1993, conserva algunes mostres d'orfebreria i pintures, però en la guerra de 1936 va perdre pintures de Vicent López (1772-1850) .
  • Casa Palau dels Falcó. Segle XVII.
  • Torre de Mussa, o de l'Horta. Segle XI. En bon estat, malgrat no haver estat restaurada mai.
  • Poblat romà. Enterrat sota la població.
  • Soterranis medievals. Dels segles XV o XVI. Amb arcades medievals podien ser sitges.
  • Mercat Municipal. De 1929.
  • Llavador Municipal. De 1626, avui s'ha convertit en un parc on hi ha una creu, de 1901, aixecada per donar la benvinguda al segle XX.
  • Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Bastida en 1961sobre l'anterior, derruïda en 1937.

Poble de la Ribera Alta , la seua gastronomia ha d'estar necessàriament regida pels arrossos, en paella, al forn o en pu t xero, les varietats farien una llista inacabable; l'olla de Nadal amb pilota. I dels dolços, els bunyols, l'arnadí, la coca boba, els pastissos de moniato i els encarats de Nadal.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIMODO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
42 m
12,50 km2
1.157
1.807
2.269
Benimodolí/ina

El terme municipal, en el qual destaquen els ullals del riu Verd, està dividit en dues parts: una cap al sud anomenada El Resalany, i una altra de forma allargada que és la més gran i en la qual es troba situat el nucli poblacional, on trobem, com a monument més emblemàtic, l’església barroca de la Puríssima Concepció.

Com indica el seu nom la fundació és àrab. Després de la conquesta Jaume I (1208-1276) la donà a Pere de Montagut. En 1330 apareix la primera notícia documentada de Benimodo, en què se l’esmenta com a llogaret poblat per moriscs sota senyoriu de Pelegrí de Montagut, senyor de Carlet. Posteriorment passà als Vilanova, els quals, en 1362, la van vendre, juntament amb Carlet, a la ciutat de València. El 1375 va ser comprada pels Castellví. Els agermanats d’Alzira la saquejaren en 1522. En el moment de l’expulsió, amb la qual va quedar deshabitada, comptava amb 150 cases. La següent notícia sobre població és de 1715 en què comptava amb 405 veïns; pel que respecta al lloc conegut com El Resalany mai més no ha tornat a repoblar-se.

L’economia és bàsicament agrícola. Cavanilles (1745-1804) ja parla en les seues Observacions de raïm, olivera, garrofa i secà en general. A hores d’ara, gràcies a la construcció de sèquies i canals per al reg predomina el reguiu: taronger i fruiters. Hi ha també una incipient activitat ramadera i alguna fàbrica.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIMUSLEM

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
44 m
4,20 km2
398
547
664
Benimuslemer/a

Alqueria musulmana que, a ran de la conquesta, fou donada a Gorgeri de Calatayud el 1244. El 1459 passà a Lluís de Castellví, al fill del qual, Pere, se li va concedir en 1473 el títol de baró. En 1609 quedà despoblat com a conseqüència de l’expulsió dels moriscs. El 1615 passà als Pertussa i fou vinculada com a baronia, el 1620, pel baró de Benidoleig. Posteriorment ha pertangut als Escals, Falcó i als Rodríguez de la Encina.

Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda blat i dacsa. A hores d’ara la seua economia continua basant-se en l’agricultura.

L’únic monument digne d’esment és l’església de la Puríssima Concepció, bastida en estil barroc en 1830 i restaurada en 1948, en què es va afegir un cos a la torre.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CARCAIXENT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
21 m
59,20 km2
12.262
20.609
20.590
Carcaixentí/ina

El terme és totalment pla i està voltat pel Xúquer, la Vall d’Aigües Vives i les muntanyes del Convent, i regat pels rius Magre, Verd i Barxeta, i la Reial Sèquia de Carcaixent. Tradicionalment gran part de la població ha viscut disseminada pel terme i a hortes d’ara hi ha tres nuclis que concentren els carcaixentins: Barraca d’Aigües Vives, Cogullada i Carcaixent.

Poblat des de l'Eneolític i l'Edat del Bronze, com ho demostren nombroses troballes escampades pel seu terme. De l'època iberoromana s'han trobat restes d'algunes viles. La fundació de l’actual nucli urbà és incerta: uns apunten als romans i d’altres a una alqueria musulmana. De període àrab hi ha documentades diverses alqueries en l’actual terme: Alborgí, Benimaclí, Benivaire, Cogullada, Ternils i alguna més, les quals, totes plegades, acabaren conformant un nucli conegut com Horta de Cent o Horta de Carcaixent. Després de la conquesta per Jaume I (1208-1276) a finals de desembre del 1242, va ser repoblada amb lleidatans i tortosins. Apareix per primera vegada en el Llibre del Repartiment en 1248; en 1266 es constitueix en parròquia i s’edifica, a l’alqueria de Ternils, l’ermita de sant Roc. En l'època medieval Carcaixent era una alqueria dependent d'Alzira. L'any 1348 la Guerra de la Unió afectà les alqueries, i Carcaixent i Cogullada foren cremades. El 1434 ja posseïa església, que era atesa pel vicari de Ternils. El segle XVI va ser època de gran creixement urbanístic, demogràfic i econòmic gràcies al conreu de la morera i al comerç de la seda. En 1521 era lloc d’agermanats i hi hagué força enfrontaments. El 1547 la cúria va decidir que el vicari residís ja a Carcaixent. El 1544 ja existien diversos beneficis en l'església; el 1576 es va segregar d’Alzira i es va constituir en universitat amb plena capacitat de govern i administració, la qual cosa comportava l'assignació d'un terme municipal i el repartiment de les càrregues amb el municipi d'Alzira. El 1577 el municipi va sol·licitar les cises en el pa, el vi i la carn per a desendeutar-se de les despeses ocasionades per la imposició construcció de l'església, que els va costar més de 10.000 ducats. El 1589, Felip II (1527-1598) l’atorga el títol de Vila Reial amb dret a vot a les Corts Valencianes, però a base de costosos donatius a la Corona. En l'últim terç del segle XVI s’hi conreaven al voltant de 24.000 fanecades, i entre un 25 i un 30% dels propietaris estaven considerats com a rics i en condicions d'acumular excedents, la qual cosa explica que el veïnatge contribuïra en la despesa que va suposar l'aixecament de la vila. En les Corts valencianes de 1626 l'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 40.000 lliures, i el braç reial va demanar la revisió dels termes i límits amb Algemesí degut als molts processos entaulats des de la segregació d'Alzira. En les de 1645 va sol·licitar franquícia per a amortitzar 2.000 lliures. El 1627 ja posseïa un sistema d'insaculació per a l'elecció d'oficials locals. Degut als greus problemes que tingueren els llauradors entre el 1600 i el 1650, la vila decidí construir una nova sèquia que suplís la insuficiència de la xarxa de sèquies i braçals dependents del riu Albaida i del barranc de Barxeta. A l’inici del XVIII Carcaixent era el centre comarcal de la seda. En la guerra de Successió va recolzar al Borbó Felip V (1683-1746), el queal, en 1708 i 1738, atorgà sengles diplomes pels que fou concedida la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa. En 1781 mossèn Monzó i els seus amics Maseres i Bodi plantaren en la Bassa Reial el primer camp de taronges que fou la base la transformació moderna de la localitat. A principis del segle XIX existien en la vila quatre molins de farina i arròs i 204 torns de filar seda. El 1813, en el context de la guerra del Francès, tingué lloc al terme un important enfrontament contra les tropes franceses que donà lloc a la llegenda de "la Marqueseta"; Mª. Antònia Talens Mezquita. A partir del 1848 començà l'exportació de taronges cap a França i des del 1863 cap a Gran Bretanya. El 12 d’agost de 1861 va crear-se la companyia Tranway Carcagente a Gandia que s’encarregava de la construcció i explotació del primer ferrocarril de via estreta de la península; després de tres anys d’obres, el 8 de febrer de 1864 s’inaugurava el tramvia ferrocarril amb tracció animal que s’encarregava d’unir dues comarques tan pròsperes com La Safor i La Ribera. El 1911 i, durant un avalot que va tenir lloc a la vila a causa de la guerra d’Àfrica, l'ajuntament fou assaltat i cremat part del seu mobiliari. El 1916 obtingué el títol de Ciutat.
Des del segle XIX el monocultiu de la taronja és la base de la pròspera economia local. L’escassa indústria es dedica a la transformació dels cítrics i quelcom de tèxtil i mobiliari.

Al llarg de la ciutat hi ha un munt de cases modernistes aixecades per burgesia agrícola del segle passat; també cal destacar el conjunt, també modernista, format pel parc Navarro Daràs i el Passeig. De la resta del patrimoni carcaixentí parlarem tot seguit:

  • Ermita de sant Roc de Termils. Temple del segle XIII d’estil pregòtic i portada romànica. Recentment restaurat, està declarat Monument Artístic Nacional.
  • Església de sant Bartomeu de Cogullada. Segle XVI-XVII. Una recent restauració ha fet malbé la decoració primitiva. Conserva objectes de culte interessants procedents d’altres esglésies destruïdes en la Guerra Civil.
  • La Torre de Carcaixent, o cova de Les Meravelles. Torre de planta quadrangular que es conserva en bon estat dins d’una propietat privada.
  • Magatzem de La Ribera. Modernista, de principis del segle passat.
  • Mercat. També modernista
  • Casa Consistorial. Neoclàssic, de 1847.
  • Monestir del Corpus Christi. Convent dominic de 1654 del que només roman l’església, convertida en auditori.
  • Convent d’Aigües Vives, del s XV.
  • Palau de la marquesa de Montortal, o de la Marqueseta, construït en 1780, reformat en 1854 i restaurat en 1993.
  • Església de l’Assumpció de nostra Senyora. De 1434, gòtica, ampliada i reformada en diferents ocasions. Alberga pintures de Segrelles (1885-1969)
  • Convent de sant Francesc. Edificat en 1602 amb l’autorització del patriarca Joan de Ribera (1532-1611).
  • Església de sant Antoni de Pàdua.
  • Església de sant Francesc de Paula.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CÀRCER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
4 m
7,60 km2
979
2.070
2.062
Carcerí/ina

Enclavat en la vall del seu mateix nom, el terme està voltat de muntanyes que fan la frontera de La Ribera amb La Canal de Navarrés i La Costera, i regat pels rius Xúquer i Sellent. Precisament el lloc on el Sellent vessa les seues aigües al Xúquer és un dels paratges més agradables del municipi, un altre també amé i interessant és L'Arcà, aqüeducte del Sellent i la séquia Escalona.

Carzre és un topònim àrab que podríem traduir com "lloc de repòs". La vall de Càrcer fou ocupada pels musulmans al voltant dels anys 713-714 i és en una de les alqueries que hi fundaren on té l'origen el poble, com ho proven les deixalles islàmiques trobades al Ravalet, la Socà o el Molí de Cotes; Jaume I (1208-1276) va donar-lo en senyoriu, el 5 d'agost de 1237, a Pere Fernàndez , senyor d d'Albarracín i d'Azagra; en 1242 el rei fa nova donació de Cárcer amb totes les pertinences, excepte molins i forns, a Gonçal Juan Domínguez i altres quaranta-set pobladors; el 1.263 passà a l'Infant Pere d'Aragó; el 1437, Alfons V (1396-1458) concedí el títol de baró a Pere Martínez d'Eslava ; posteriorment va passar successivament als Cruïlles, als Cucaló de Montull i als Manglano.

D'economia tradicionalment agrícola, Cavanilles (1745-1804) , ens conta que produïa arròs, vi, oli, garrofes, blat, dacsa, seda, llegums i hortalisses, també tingué un important passat terrisser, diversos historiadors diuen que en el segle XIV hi havia fins quaranta fàbriques de ceràmica que, amb el pas del temps anaren desapareixent per diverses causes ,sobre tot per l'expulsió dels moriscs en 1609.

El casc antic del poble, barri de sant Roc, conserva el tipisme dels pobles valencians amb arrels àrabs. Hi ha l'església de l'Assumpció, del segle XVIII.

El menjar bàsic és l'arròs, guisat de diferents maneres: amb faves i carxofes, amb fesols i naps, en paella; l'arrel mora tabé es es fa palesa en els dolços: torrons, arnadí, coques cristines, coques de sagí, carquinyols, etc.

Com en tants llocs de la nostra geografia s'hi celebren les falles i Moros i Cristians.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CARLET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
40 m
km2
6.199
13.975
15.335
Carletí/ina

De l’àrab Qualaet que significava, "castell" o "plaça fort". El terme, gairebé pla, se situa en la subcomarca de la vall dels Alcalans i es troba solcat pel riu Magre, d’escàs cabdal però fortes avingudes, el riu Sec, o barranc de Montortal, i la rambla la Parra. La població es reparteix entre els nuclis de població de Carlet i d’Ausiàs March.

Tot i que hi ha escasses mostres de poblament anteriors a la fundació musulmana, s’han trobat alguns atifells del Paleolític i del Neolític a La Parra; dels ibers al poblat de Matamon i a la Font Blanca i dels romans hi ha les deixalles d’una possible vil·la rústica en la partida de Fornals i algunes romanalles a la Font Blanca i al Pedregalet. La primera menció després de la conquesta és del 5 de juny 1238, al Llibre de Repartiment, en aqueixa data el castell i la vila de Carlet van ser donats a Pere de Montagut, qui atorgà carta pobla el 17 de gener de 1252 als pobladors musulmans que hi romangueren i delegà en Joan de Campolo, rector de l’església de sant Andreu de València, el repoblament amb cristians de les alqueries; a la mort del cavaller Montagut heretà el lloc el seu fill, Pelegrí de Montagut. El 23 de desembre del 1329, el rei Alfons IV (1299-1336) va concedir al senyor la meitat de les penes i el coneixement de les causes criminals, excepte les condemnes a mort i a mutilació de membres. En 1348 passà a la família Vilanova i s’independitzà d’Alzira amb el títol de vila. El 1374, Vidal de Vilanova, casat amb Elvira de Montagut, vengué Carlet als jurats de València i aquests, el 1375, a Gonzalo de Castellví. En 1393 Joan I (1350-1396) donà en fiança a Ferrer de Canet la suprema jurisdicció de Carlet, la qual, no obstant, l’obtingué posteriorment la família Castellví. En 1520 Carlet posseïa dues cartes pobles: una per a mudèjars i una altra per a cristians, i el 1610 desprès de l'expulsió dels moriscs es va donar una més per als nous pobladors; en les del 1520 ja ostenta la suprema jurisdicció, regalies, drets (host, cavalcada, morabatí), el terç delme i el pagament de rendes emfitèutiques personals com ara el cultiu de terra, els mudèjars pagaven també drets de tipus musulmà com alcendia, alfarda i alfatera. En temps de les Germanies, els agermanats de Carlet assaltaren i saquejaren el castell dels Castellví, nogensmenys, els musulmans, amb condicions vassallàtiques més oneroses, es mantingueren fidels al senyor i la població cristiana als agermanats. En 1604 es creà el comtat de Carlet a favor de Jordi de Castellví i López de Mendoza. En la carta de població del 1610 les condicions eren similars encara que s'eliminaren els drets musulmans, la supressió dels serveis personals i la reducció de la partició de fruits en l'oli, i el poble quedava dividit en dos: Antic i Nou, cadascú amb ajuntament propi que es renovava anualment. El segle XVII estigué marcat pels continus enfrontaments dels vassalls amb el senyor per les traves d’aquest a la comercialització dels productes; en 1801 un avalot popular acabà amb el saqueig del palau del comte. El 1805 els veïns i l’Ajuntament demanaren la incorporació a la Corona. En 1812, durant la guerra contra els francesos, el convent de la vila fou saquejat per les tropes invasores. El 19 de juny de 1872 un terratrèmol causa importants destrosses en el poble que, aqueix mateix any es va proveir de fonts públiques. En 1891 es va derruir el palau comtal per eixamplar alguns carrers. En 1894 el ferrocarril arribà a Carlet amb les importants conseqüències que se’n derivaren. El 9 d’agost de 1926, a ran d’una visita del dictador Primo de Rivera (1873-1930), el municipi abastà el títol de ciutat. En 1957 una riuada assolà la població; En 1970 es va demolir l’antic convent i en el seu lloc s’aixecà el nou ajuntament.

L’economia de Carlet és bàsicament agrària i el conreu més estès són els cítrics. Compta també amb un polígon industrial on hi ha fàbriques dedicades a la comercialització dels productes agrícoles, fusteria metàl·lica, productes per a la llar, etc.

Al llarg del carrers Sant Bernat, Major, Reixes, Faltoses i de la plaça Major trobem edificis d’interès i de la resta del patrimoni parlem tot seguit:

  • Església de l’Assumpció. Dividida en dues plantes de què la baixa era l’antic convent de dominics. La façana fou restaurada en 2002.
  • Ermita de sant Bernat. De 1766. S’hi celebra una romeria anualment.
  • Parc Escolar, mot popular, del col·legi Juan Vicente Mora. Eclèctic, de 1926.
  • Residència La Llum. Antic Hospital. De planta anterior, fou reconstruït en 1910 en estil neoclàssic.
  • Estació del Ferrocarril. Eclèctica, 1925.
  • Els Pinets. Antics dipòsits d’aigua. De 1927.
  • Mercat Municipal. Construït per Marià Peset (1896-1968) en 1930 en estil art-decó.
  • Teatre Giner. Aixecat en 1912 sobre una antiga fàbrica de vins.
  • Teatre El Siglo. Recreació a menor escala del Teatre Principal de València. Inaugurat el 2 de febrer de 1889 i referent des d’aleshores en la cultura i en l’oci carletí. Actualment és propietat municipal.
  • Durant el procés de millora dels accessos al cementeri municipal, realitzats en 2016, aparegueren les restes de la que podria ser l’església que hi hagué a la plaça Major i que fou derruïda en la Guerra Civil. Aquestes peces, degudament catalogades, podrien constituir l’embrió del Museu Etnològic que amb motiu del 90è aniversari de la concessió del títol de ciutat s’hi pensa inaugurar.

Fidel a la tradició musical valenciana Carlet compta amb dues bandes de música: L’Artística i La Unión Musical, i una Coral Polifònica. S’ha d’esmentar la important tasca que fa l'Associació Cultural "El Trencall", que treballa en la recuperació del folklore carletí.

Dels menjars, esmentarem, com no, els arrossos de tota mena, la “sardinà” i la rosca amb all.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASTELLÓ DE LA RIBERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
30 m
20,30 km2
4.344
6.950
7.686
Castellonenc/a

El topònim oficial, després de fortes disputes judicials i extrajudicials, és Villanueva de Castellón.

El nom del poble procedeix d'una vella torre musulmana que ja devia estar en ruïnes en el moment de la conquesta cristiana. A penes reconquistat per Jaume I (1208-1276) , el lloc passà a dependre de la ciutat de Xàtiva, com ja esdevenia en temps islàmics, per la qual cosa la seua denominació històrica ha segut la de Castelló de Xàtiva; participà activament en la guerra de la Unió contra Pere I de Castella (1334-1369) . El 1358 Pere IV (1319-1387) ordenà esfondrar la torre del Castellet per tal d'evitar que caigués en mans castellanes; en 1486 la seua població morisca no passava de les 10 persones; durant la revolta de les Germanies, en què també va intervenir, hi havia 90 cases; el 3 d'octubre de 1587, per privilegi de Felip II (1527-1598) , es converteix en vila independent, culminava d'aquesta manera un llarg procés de peticions fetes al rei per les autoritats de la vila en tal sentit; el 26 d'agost de 1591 el mateix monarca signa el privilegi per a la construcció de la sèquia d'Escalona, que rega les terres del terme i que es va construir en temps del seu fill Felip III (1578-1621); en eixa època ja hi havia vora els mil habitants i l'expulsió morisca de 1609 no va afectar la població ja que des del moment de la conquesta fou repoblada amb cristians vells; durant la guerra de Successió va sofrir un saqueig a mans dels borbònics manats pel comte de Mahoní, i en acabar la contesa, i donat que Castelló havia abraçat la causa d'Àustria, es va revocar temporalment el seu caràcter de vila independent, passant a dependre les seues autoritats de les de Carcaixent des del 1708 al 1735; durant el segle XVIII les febres tercianes causaren estralls en la població, que malvivia, segons Cavanilles (1745-1804) , de l'arròs i de la seda, fins deixar-la en 1461 ànimes; el XIX la vila va viure la invasió dels dragons francesos del mariscal Suchet (1770-1826) ; el saqueig dels carlins en 1836 i en 1873; la desamortització del convent dominic de sant Vicent Ferrer; especialment sagnant fou la guerra de 1936-1939 que hi deixà setanta morts entre ambdós bàndols.

L'economia castellonera es basa en el conreu de la taronja. La indústria també es fonamenta en la transformació agrícola (fruites, arròs, oli), el moble i les construccions metíliques.

A banda de les escasses ruïnes del castell el patrimoni de Castelló de la Ribera presenta:

  • L'església de l'Assumpció de nostra Senyora, dels segles XV-XVI.
  • Ermita de santa Bàrbara, del XIX.

Les festes més significatives són, com a tantes localitats del País Valencià, les falles i els Moros i Cristians.

Entre les personalitats més notables de la vila es compten els predicadors barrocs Gaspar Taengua , oncle i nebot; Francesc Franco , metge del rei Joan III de Portugal i l'il·lustrat divuitesc Vicent Ignasi Franco.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CATADAU

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
97 m
35,50 km2
1.839
2.345
2.761
Catauí/na
Catadauí/na

El terme s’integra en la Vall dels Alcalans i se situa a l'oest del Magre; l'orografia és accidentada per diferents serres on abunden les pinedes; la principal altura és el Matamont (512 m); dins el terme hi ha, a més, el caseriu del Poblenou, Los Rosales, La Lloma Molina i la Lloma Paga.

Tot i que a la cova de l'Avellanera hi ha algunes deixalles prehistòriques i evidències del pas dels romans, la primera prova fehafent de població és una antiga alqueria islàmica el nom de la qual prové de l'àrab Catadur que significaria propietat del Daur. En 1238 Jaume I (1208-1276) fa donació de Catadau, Vall d'Alcalano i Alumber (Llombai) a Guillem de Galaúbia i així queda registrat en el Llibre de Repartiment. En 1357 va comprar-lo Roman de Riusec i després passa successivament als Centelles i als Borja dintre del marquesat de Llombai. En 1522 fou saquejat pels agermanats d'Alzira. En 1609, data de l'expulsió morisca, comptava amb 130 cases, però va haver-hi a Catadau alguns que es van negar a partir i es van ocultar en les muntanyes pròximes. Es van agrupar amb els de altres poblacions per a lluitar i per a això triaren com a cap un morisc veí de Catadau anomenat Vicent Turixi, el qual, derrotat per les tropes reials va ser empresonat, traslladat a Carlet el dia 7 de desembre de 1610 i després conduït a València on va rebre exemplar càstig: el seu cap va ser col·locat en la porta de Sant Vicent. El poble restà despoblat fins el 1611 en què el duc Don Carlos Primer, primer baró d’Alhèdua va concedir carta pobla amb molt dures condicions per als nous colons, que havien de pagar al senyor, a la Corona i fins i tot l'impost dels murs i valls d'Alzira, de manera que els vassalls a penes disposava per sobreviure d'allò que la terra li donava. El segle XVIII fou de relativa prosperitat, gràcies, principalment a la morera, però també a la garrofera i l'olivera, que produïa oli de bona qualitat, la dacsa i el raïm. En 1843 la parròquia assolí independència de la de Llombai . Ja en el segle XX, als pobles com Catadau, seguia prevalent la tradicional divisió entre conservadors i liberals, els anomenats Lluents i Esgarrats. Els anomenats Lluents, d'inclinació conservadora estaven representats per la majoria dels llauradors més o menys acomodats als quals s'unien professionals, comerciants i jornalers de tendències dretanes. Els Esgarrats formaven part els llauradors, jornalers de tendències d'esquerra i idees més progressistes. Malgrat les lluites entre ambdós bàndols pel poder, al desembre de 1902 s'hi va inaugurar el fluid elèctric i l'enllumenat de la població; també en eixos anys s'hi va construir el Centre Catòlic Social, i es va intentar formar un servei d'aigua potable, iniciat amb la construcció d'algunes fonts. Al començament de la Guerra Civil, el poble va romandre fidel a la República. En 1938 s'hi instal·là una zona de recuperació on es van concentrar tropes de les Brigades Internacionals per a la seua repatriació; quasi tot el veïnat col·laborà allotjant en ses cases membres d'aquelles brigades. També hi va haver un camp d'aviació, que donava animació al poble durant aquells terribles anys.

L'agricultura és el principal fonament de l'economia local, el secà dóna garrofera, vinya, olivera i ametler; el regadiu, cítrics, hortalisses i fruiters. Hi és important també la ramaderia (bestiar boví i porcí) i l'avicultura.

Quant a patrimoni monumental cal esmentar:

  • Església de Sant Pere Apòstol. En 1649 s'hi va aixecar el primitiu temple sobre el solar d'una mesquita, posteriorment, en 1730, va ser edificat un altre, destruït el 1936. L'actual va ser edificat de nova planta durant el franquisme.
  • Centre Catòlic Social de Catadau. Modernista.
  • Castell de Catadau. Les restes que s'hi conserven són escasses, tot i això pot distingir-se alguna part del mur.
  • Diferents edificis del casc antic d'estil modernista.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

COTES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
33 m
6 km2
229
369
398
Coter/a

Travessen el seu terme els rius Sallent, Escalona i Xúquer i el cim del Montot permet observar tota la vall i gran part de La Ribera; la cova de la Moneda i el clot del Negre, meandre del Xúquer on es pot prendre el bany.

Alqueria musulmana, Jaume I (1208-1276) la donà a l'abat de la cartoixa d'Scala Dei el 1238. Passà successivament als Matoses, als Castella, als Ortiz, als Blanes i als Palafox, marquesos d'Ariza; lloc de moriscs, en 1609 va quedar despoblat; va sofrir els efectes del terratrèmol del 1748.

Els cítrics i el regadiu són la base de l'economia local.

Algunes cases nobiliàries, i l'església de sant Miquel arcàngel, del segle XVII conformen el seu patrimoni.

Quant a la gastronomia podem degustar arròs al forn amb careto, arròs amb fesols i naps o paella negra amb carxofes i faves; de dolç coques cristines, arnadí i fogasses.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GAVARDA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
40 m
7,80 km2
746
1.237
1.154
Gavardí/na

La superfície del terme és plana, excepte la part nord i nord-est que és una xicoteta zona muntanyenca, on es troba el municipi nou de Gavarda, amb altures màximes de 150 m, amb les denominacions de Lloma Teixonera, Lloma Plana i Bateria. El terme municipal està situat a la vora del Xúquer, en la zona sud-oest de la comarca. El riu juntament amb la Sèquia Real del Xúquer envolten el poble.

Alqueria musulmana que rere l'ocupació cristiana va veure com, en 1250, Jaume I ( 1208-1276), repartia quatre jovades de terra a cadascú de sis dels seus lloctinents i la donà a poblar a catorze cristians. El 1364, Olfo de Pròxida va adquirir-la i en 1432, Alfons V (1396-1458) va donar la jurisdicció civil i criminal als successors d'aquell. En 1612, desprès de l'expulsió morisca, el duc de l'Infantat, va donar carta pobla a 30 cristians vells; a principis del segle XIX produïa arròs, seda, blat, oli, vi, melons i altres fruites i hortalisses, a més a més comptava amb dues pedreres; com a conseqüència de la pantanada del 1982 el poble fou construït de bell nou en cotes properes més elevades.

L'agricultura és l'activitat més important. Està basada en el cultiu de la mandarina i la taronja i en el comerç d'ambdues. També hi ha cultius d'horta tradicional i tot just queden algunes oliveres i garroferes. A partir dels anys 60 del passat segle comença una important crisi, i l'agricultura entra en un període de recessió. Ara es troba en una fase de transformació. Pel que es refereix a la indústria, es redueix a l'envasat i la comercialització de les fruites i hortalisses i taronges i també existeix indústria tèxtil.

El patrimoni gavardí ens ofereix:

  • Església de Sant Joan Baptista i Sant Antoni . Construïda en 1870. És d'una sola nau amb capelles laterals. Destaca damunt de la portada una torre rematada per una escultura de Sant Antoni.
  • Pont del Rei . Construït en 1786, és el fruit d'un projecte de noves vies de comunicació del regnat de Carles III (1716-1788), el primer intent de construir una carretera sobre el riu Xúquer.
  • La Bateria . Són les restes d'una fortificació del segle XVIII, reutilitzada durant la guerra de la Independència.
  • Pont de Ferro . De 1917 . Posseeix un arc de ferro de 70 m. de llum i 137 m. de longitud.

Els arrossos, al forn, en paella o amb fesols i naps, i l'arnadí, les coques de cacau i les cristines hi són els menjars tradicionals.

Pàgina web de l'Ajuntament
Més informació en la xarxa:
Fotos

GUADASSUAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
25 m
35,30 km2
2.676
5.331
6.067
Guadassuarenc/a

Existeixen diverses opinions sobre la toponímia del lloc; principalment n'hi ha dues: una que el fa derivar dels mots àrabs wadi asuad que significa "riu negre" i, una altra, de wadi suar , "la part més plana d'allà el riu", bastant creïble.

La superfície municipal, regada per la Sèquia Reial del Xúquer i pel riu Magre, és plana, amb l'única elevació, pel sud, de la muntanya de la Garrofera. La vegetació és típicament mediterrània: carrasca, pi, garriga, alzina, etc.

Pareix clara la fundació àrab del poble, a l'igual que queda testimoniat el pas dels romans a un llogaret, denominat Tarragona, que hi hagué fins el XVII. El 1242, amb motiu de la rendició d' Alzira , Guadassuar, com a propietat d'aquella, passa a l'òrbita cristiana amb la condició que foren respectats el seus costums, llengua i religió, circumstància que explica que el lloc no figure en el Llibre del Repartiment . De tota manera, les contínues baralles amb els cristians es va traduir en una emigració dels musulmans cap a altres poblacions,i la seua total ocupació per cristians (sentència de Jaume I (1208-1276) de 1246 ), la qual cosa obligà a repoblar en 1270 amb 39 cristians vinguts del Principat , d' Aragó i de Navarra , principalment. Pertanyé sempre a la Corona, sota la jurisdicció d'Alzira fins el 1581 , en què Felip II (1527-1598), per privilegi de 22 de desembre , li concedí la independència municipal amb el títol de Reial Universitat; durant les Germanies va sofrir diversos saqueigs.

Segons Cavanilles (1745-1804), el 1795 produïa arròs, seda, blat, dacsa, ordi, vi, oli i hortalisses. A hores d'ara continua sent una vila agrícola, dedicada al conreu dels cítrics i caquis, a més dels conreus residuals de secà, com l'olivera i la garrofera.

L'economia local es basa en l'agricultura de regadiu, taronja, préssec, pruna, albercoc, i el poc de secà, vinyet, garrofera, olivera. Hi ha també quelcom de ramat llaner i boví.

Els monuments més importants són:

  • Església de Sant Vicent Màrtir . Bastida en 1560, sobre una anterior, de 1340, pel picapedrer Joan Matalí . Conta amb una magnífica façana exterior, i sòcols de ceràmica valenciana afegits en 1730. El campanar s'aixeca sobre la torre d'una alqueria àrab. Declarada BIC.
  • Ermita de Sant Roc . Construïda en 1648 i reedificada entre 1768 i 1789 .
  • La caseta del Canó . Sifó de la Sèquia Reial. Segle XV.

Hi ha la Societat Musical Santa Cecília.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ALCÚDIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
26 m
23,70 km2
3.312
10.584
11.563
Alcudienc/a

Alqueria musulmana que va ser donada per Jaume I (1208-1276), l’any 1238, a Pere de Montagut, qui atorgà carta pobla el 17 de gener de 1252 a 54 repobladors cristians; cadascú dels quals va rebre una casa, 72 fanecades de regadiu i 2 de secà a cens de 20 sous i una gallina pel Nadal; el senyor es reservava 469 fanecades, el castell, el monopoli sobre forns i molins i els drets de lluïsme, justícia, etc. El 1344 Pere de Montagut i Vilanova li va confirmar els Furs de València. El 1382 va separar-se de la jurisdicció d’Alzira. El 1393 signà un acord amb el senyor pel qual restava lliure de la majoria de les peites personals a canvi del pagament de 33 lliures anuals. Martí I (1356-1410), l’any 1404, atorgà privilegis per utilitzar la Sèquia Reial del Xúquer. El 1428 obtingué d'Alfons V (1396-1458) el privilegi de celebrar mercat setmanal i el 1433 se li atorgà el títol de vila. Durant la Germania demostrà la seua militància agermanada, deguda al gran nombre de menestrals dedicats a la seda, que s’enfrontaren al senyor, Joan de Montagut, i es negaren a pagar els drets feudals; aquest amb la repressió posterior hagué de ser indemnitzat amb 10.000 ducats, i el rei amb 2.000. La crisi del s XVII provocà un fort endeutament de la vila que, el 1680, encetà un plet contra el comte sobre les regalies i el senyoriu directe que, a pesar de veure’s interromput per la guerra de Successió --durant la qual el duc de les Torres va instal·lar-hi la caserna de les tropes borbòniques-- acabà amb la concòrdia de 1711, per la qual el comte cedia a la vila les regalies i el senyoriu directe a canvi del pagament de 400 lliures anuals i, establia que les terres de reg pagarien 10 sous per cada 36 fanecades; les de vinya de pansa, un sou per fanecada; les de vinya de vi, 1/25 de la collita, i les terres de secà, 1/15. El segle XVIII fou una època pròspera per a la vila que, gràcies a l’artesania de la seda, propicià una burgesia agrícola i il·lustrada que controlà el govern municipal i encetà, el 1730, un plet contra el comte per incorporar la vila al Reial Patrimoni. Aquesta esplendor va ser reflectida en la construcció de l’església parroquial, començada el 1746 i que, per la seua grandiositat ––tan sols menor que la Catedral de València i la Seu de Xàtiva––, es coneguda com la “catedral de la Ribera” i és una de les millors mostres del barroc valencià. El 1812 aprofitant els decrets de les Corts de Cadis sobre els senyorius va pledejar de nou contra el comte. El senyoriu passà successivament als Ixar, als Castellví, als ducs d’Almodòvar i al comte d’Albalat. En 1842, es va annexionar la pedania de Montortal.

La totalitat del terme es dedica a l’agricultura.

Aquest són els monuments i punts més importants del patrimoni alcudienc:

  • Església de Sant Andreu apòstol, de la qual hem parlat abans.
  • El convent, de 1743. Recentment restaurat després d'anys de ruïna.
  • La Immaculada de Montortal, s XVII.
  • La Sènia, del segle XIX, instal·lada en un parc dedicat a la història de l’aigua en la vila.
  • La Mota, aqüeducte bastit en 1842, que treia l’aigua de la Sèquia Reial del Xúquer per a abastir el reg de gairebé tot el terme.
  • L'Hort de Manús, antic convent de Santa Bàrbara. 1600.
  • La Casa de la Cultura, inaugurada en 1987, edifici modern i singular.
  • Museu Municipal.

S’hi conserva una olivera bimil·lenària

La gastronomia es basa en l’arròs en qualsevol de les seues preparacions, l’all i pebre i els dolços, dels quals cal destacar la carabassa santa, que es prepara en Setmana Santa. Totes estes especialitats poden tastar-se en la Fira Gastronòmica de l’Alcúdia, que té lloc anualment coincidint amb les celebracions del 9 d'octubre.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ÈNOVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2011
GENTILICI
30 m
km2
1.312
1.018
982
Enover/a

El pas dels romans està suficientment demostrat per les troballes descobertes a la partida de Les Paretetes, on hi ha una la vila Cornelius; també hi ha unes pedreres i, fins i tot, a la serra s'han trobat rodades de carro; l'origen de la població actual és una alqueria musulmana repoblada en 1248 per cristians, malgrat que el 1264 es va donar permís a Alfons de Múrcia per tornar a introduir pobladors moros; la crisi demogràfica soferta per l'expulsió de moriscs, en 1609, es va recuperar parcialment en els segles XVII i XVIII.

La totalitat del menut terme es dedica a l'agricultura, que és el motor de l’economia local. Segons Cavanilles (1745-1804) en 1795 produïa arròs, seda, blat, dacsa i hortalisses.

Del seu patrimoni:

  • Vila Cornelius. Construïda entre el 65 i el 75 dC. per al patrici romà Publius Cornelius, fou descoberta en 2003 durant les obres de l’AVE. Es tracta d’una vila rústica amb zona de vivenda i zona artesanal. S’hi conserven mosaics, gran part de la luxosa arquitectura, monedes, pintures en les parets, vaixella italiana de l’època, objectes decoratius d’Àfrica i Orient i, fins i tot, el vidre original d’una de les finestres de la finca.
  • Església de la Mare de Déu de Gràcia. Neoclàssica, del XIX.
  • Capella dels Sants. Segle XVIII..
Pàgina web de l'Ajuntament
(sense opció en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA POBLA LLARGA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
30 m
10,10 30km2
2.213
4.373
4.574
Pobletà/ana

El terme compta amb La Serratella (129 m) com a cota més alta i el Barranc de Barxeta com a únic corrent fluvial.

A falta de troballes arqueològiques anteriors, són el Pont de l'Ase i la Via Augusta, romans, els vestigis més antics que hi trobem; més records hi ha dels musulmans, però fou Pere d'Esplugues, ardiaca de la catedral de València, qui va edificar i poblar el lloc en obtindre dit privilegi del rei Jaume II (1267-1327) el 1317; originàriament es va cridar Pobla d'Esplugues, Pobla de Torrehermosa i, finalment, Pobla de l'Ardiaca, precisament per ser el nomenat ardiaca el seu primer senyor; entre 1347 i 1348 la Guerra de la Unió hi portà l'anomenada batalla de la Pobla d'Esplugues; durant les Germanies, en 1522, moriren a mans dels agermanats el senyor vigent, Joan Corts, i molts pobletans; en el segle XVI adquirí la denominació actual de La Pobla Llarga, durant la guerra de Successió, la Pobla Llarga s'alineà amb els maulets i per això fou víctima de la repressió borbònica: el topònim es castellanitzà, perdé la independència municipal i passà a dependre de Carcaixent ––situació amb què acabaren les Corts de Cadis, va ser carregada amb forts imposts i alguns dels seus veïns van ser exiliats; si bé el 1646 tenia al voltant de 300 habitants, a finals del XVIII a poques penes sobrepassava els 400; aquest escàs creixement demogràfic, motivat per les febres tercianes que des de finals del XVII afectaren a bona part de les poblacions de La Ribera, es correspon amb un lent creixement econòmic, que no se superarà fins que en el segle XIX es dessequen les terres pantanoses, fet que va possibilitar la introducció de nous conreus, hortícoles i cítrics, principalment, amb la qual cosa es va entrar en una fase de prosperitat econòmica i la seua població es va quintuplicar en poc més de cent anys; el 1919, un any especialment conflictiu, la Pobla Llarga fou escenari d'un important enfrontament entre obrers i Guàrdia Civil que posava de manifest les miserables condicions de vida dels treballadors del camp; el més de juliol, la Guàrdia Civil i alguns propietaris dispararen contra una manifestació, amb el resultat de cinc obrers morts i sis ferits, al temps que eren detinguts quaranta-sis manifestants.

L'economia se sustenta en l'agricultura.

El nucli urbà conserva molts casalots nobiliaris i també cases d'estil modernista edificades a les primeries del XX per la incipient burgesia tarongera. Relacionem tot seguit el patrimoni del poble:

  • Creu de terme, del segle XIII.
  • Església de Sant Pere. Aixecada en 1727 sobre un temple gòtic de 1325.
  • Magatzem de Ballester. Modernista, de principis del XX.
  • Mercat. Modernista
  • Pont de l'Ase. Romà.
  • Restes d'una alqueria, d'una necròpoli i del Castell de Termes, tots tres musulmans.

Arròs amb fesols i naps, caldós, paella de pollastre i conill, el guisat de Setmana Santa són els menjars típics, que poden rematar-se amb el, no menys típic, arnadí, de postres.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LLOMBAI

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
100 m
55,60 km2
2.067
2.271
2.788
Llombaí/ïna

El terme, localitzat a la subcomarca de la Vall dels Alcalans,.se situa a la marge dreta del riu Magre i conté paratges de gran riquesa ecològica com ara Els Cerros (Paratge Natural des del 22 d'abril de 2005) amb la cova de les Meravelles on es poden trobar diverses espècies de rat penat, fins tot algunes en perill d'extinció, i el Tello, pic més alt del poble ( 361 m ) i igualment declarat Paratge Natural el 6 de maig de 2005.

Encara que els seus orígens poden remuntar-se a l'època romana com ho testimonien les làpides i inscripcions trobades al seu terme, Llombai fou una alqueria musulmana, de la qual depenien Alfarb, Catadau i Aledua, ocupada per les tropes de Jaume I (1208-1276) en 1238 i donada a Guillem de Galàubia ; de població mixta de cristians i moros, el 1261 va comprar-la Roderic Martín d'Azagra , i el 1306 pertanyia a Gonçal Garcia , senyor de Moixent; en 1329 es crea la parròquia; el 1338 passà als Centelles i el 1494 fou adquirida a aquests per la casa ducal de Gandia; el 1530, Carles I (1500-1558) atorgà el títol de marquès de Llombai al primogènit del duc de Gandia, Francesc de Borja i Aragó , cavallerís major de l'emperadriu Isabel de Portugal (1503-1539) ; en 1522 els agermanats d'Alzira saquejaren el poble i batejaren a la força tots els moros; en 1525 es dóna validesa d'aquests baptismes, es tanca la mesquita i s'obliga als conversos a lliurar les armes; Francesc de Borja (1510-1572) va fundar-hi el 1545 el convent de dominics de la Santa Creu ; els moriscs que hi romangueren pertanyien a la fillola d'Alberic i la seua expulsió va provocar la sublevació dels del marquesat, els quals elegiren rei a un morisc de Catadau, anomenat Tirig ; el 1611 Francesc Carles de Borja (1595-1632) donà carta pobla a cristians vells d'Aledua, que roman despoblat des de llavors; en segle XVIII el marquesat passà successivament als Pimentel , comtes-ducs de Benavent i als Téllez-Giron , ducs d'Osuna; segons Francesc Benlloch , governador del marquesat, el 1756 Llombai tenia 1.802 fanecades de regadiu i 2.994 de secà; els conreus i la seua partició amb el senyor eren: la fulla de morera (seda), 1/5 en regadiu i un 1/15 en secà; l'oli, 1/5; les garrofes 1/6; el vi i la pansa 1/12; el blat 1/6 i 1/11; el panís 1/6; en les guerres d'Independència i carlistes fou testimoni de diversos enfrontaments. Al llarg de la seua història ha pertangut a Alfarb i a Alginet.

El poble forma pràcticament una conurbació amb Catadau i Alfarb. El patrimoni de què podem parlar és el següent:

  • Església de la Santa Creu , construïda en l'antic convent de dominics, fundat en 1545, amb elements gòtics i barrocs.
  • Ermita de sant Antoni abat. Segle XVII.
  • Castell d'Aledua . En absoluta ruïna, només roman la torre principal.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MANUEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
40 m
6 km2
2.130
2.426
2.507

Maniuelenc/a
Maniueler/a

El terme és menut i es dedica a l'agricultura. Compta, però, amb Les Salines Paratge Natural Municipal, des del 3 de febrer de 2006.

Una agosarada teoria diu que el topònim seria la conjunció dels mots Meu i Nel ,que significarien quelcom això com "confluència de les aigües en la vesant d'una vall". Hi ha evidències de població ja en el Bronze i, en la Serra Valiente, hi ha un poblet iber. Del pas dels romans hi roman la necròpoli de les Foies. La fundació té l'arrel en una alqueria islàmica de la qual, en 1467, el senyor territorial era Vicent Ferrer, cavaller de Xàtiva. En 1496 passà a Joan de Tallada i en 1515 es vinculà en baronia. Posteriorment fou propietat dels Quintana i dels comtes de Castellar i Carlet. En 1609 romangueren deshabitades les 31 cases de moriscs que hi havia; en 1610 es dóna carta pobla que permet la repoblació amb cavallers cristians; en 1663 torna a haver-hi 40 cases habitades. En 1706, en el decurs de la Guerra de Successió, a Manuel hi hagué un enfrontament entre partidaris del Borbó i de l'Arxiduc que acabà amb la mort de 30 maulets. Cavanilles (1745-1804) ens conta que, en 1795, produïa arròs, seda, forment i dacsa; des de 1782 s'explotaren, per orde de Carles III (1716-1808), unes salines que hi havia al seu terme. L’actual municipi es va formar per la unió, en 1836, dels antics llogarets àrabs que s’havien anat construint seguint el traçat de la vella sèquia Comuna de l’Ènova, i que el repartiment de Jaume I (1208.1276) havia fragmentat amb l’adopció de noms ja cristians: Faldeta, Torreta, l’Abat i Manuel.

L'arribada del ferrocarril, allà per 1850, va propiciar la construcció d'alguns magatzems de taronja, que impulsaren una gran activitat comercial i agrícola fins a la dècada del seixanta del segle XX en què l’estructura econòmica es transformà amb un increment dels serveis i un retrocés de l’agricultura.

Quant a la part monumental citarem

  • Església de santa Anna, aixecada en el segle XVIII i restaurada desprès de la guerra de 1936-39 en què s'afegí un controvertit remat al campanar.
  • La paret del Moro a Les Salines, antiga torre guaita mora, del X.
  • Palau de Manuel. Avui Casa Estruch. Lloc en el qual es va atorgar la carta fundacional de 1610.
  • Casa Gran. Del segle XVIII, però possiblement aixecada sobre una torre àrab del segle X.
  • Pont de Fusta. Finals del segle XIX, modificat en 1910.
  • La Casa de la Sal. Magatzem de sal, documentat des del segle XV al XIX.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MASSALAVÉS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
28 m
7,50 km2
796
1.464
1.597
Massalaveser/a
Massalavesí/ina

El topònim seria derivació d'una paraula àrab que significa hostal o parador. Alqueria musulmana que fou donada en 1247 a Pere del Milà per Jaume I (1208-1276) en agraïment pel seus serveis en la conquesta de Xàtiva. El 1294 passà als Vilaragut, els quals la van vendre el 1462 a Joan Fernàndez d'Herèdia. El 1520 va adquirir-la Violant Exarch del Milà. El 1537 Carles I (1500-1558) li va concedir el títol de vila en recompensa per l'ajut del poble en les guerres d'Itàlia, Tunísia i França. Fou senyoriu dels marquesos d' Albaida i dels ducs de Montellano i Arcos. Lloc de moriscs, el 1510 tenia 60 cases i el 1609, 75; despoblat després de l'expulsió el 1633 tan sols tenia 33 focs. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, dacsa, ordi i hortalisses. En 1884, l'epidèmia de pesta, va deixar nombroses morts al poble.

El menut terme es dedica al conreu dels cítrics.

Patrimoni:

  • Església de Sant Miquel Arcàngel. Bastit a partir del segle XII sobre la mesquita
  • Restes de la Porta del Castell.
  • Torre dels Milà
  • Llavador
Pàgina web de l'Ajuntament
(sense opció en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

MONTROI

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
145 m
31,40 km2
1.508
1.538
2.902
Montroià/ana

Compta amb un terme integrat en la Vall dels Alcalans en què cal visitar els paratges de les serres del Caballón i de Dos Aigües.

Alqueria musulmana que en aquella època abastà prou importància. Amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) fou donada, el 1238, a Roderic de Liçana; en 1307 pertanyia al mestre del Temple i desprès, successivament, a Roderic de Corella, a Melcior Mercader i a Romeu de Corbera (1410-1445), mestre de Montesa, qui va adquirir-la en 1436 i va establir-hi una comanda; fins l'expulsió de 1609 fou un lloc de moriscs que en 1510 tenia 38 cases, en 1609, 70 i en 1663, tan sols, 5.
Segons Cavanilles (1745-1804), el 1795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes. A hores d'ara l'economia continua depenent de l'agricultura.

Quant al patrimoni, esmentarem l'església de sant Bartomeu, neoclàssica, del XVIII i el castell de què no romanen més que la torre principal i vestigis de la muralla i el Museu Valencià de la Mel.

Un dels esdeveniments més coneguts del poble es la Fira Valenciana de la Mel (Fivamel), declarada d’Interés Turístic Local. On, amb la mel com a producte principal creix tot un mercat de productes (pol·len, gelea reial, herbes medicinals, vins dolços, torrons, etc) relacionats amb la salut i l’alimentació.

Les falles, a l’igual que en altres pobles de la comarca es cremen una setmana després que a València.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MONTSERRAT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
168 m
km2
2.450
3.157
7.301
Monserrater/a
Montserratí/ina

El terme, regat pel riu Magre, ofereix diversos paratges naturals com ara la serra del Castellet (que per la seua morfologia, en forma de dents de serra, diuen que podria donar nom al poble), la cova Fumada, on es poden observar aus migratòries; o les fonts del Pantà , lloc d'esbarjo al redós d'un antic embassament del XVII; la de la Querència i les de Birlongo i la de la Soroixa entre les quals es poden trobar fòssils.

A la serra del Castellet i a ambdues bandes del Portell s'han trobat eines i atuells del Bronze; també al Castellet i a la zona de l'Algroix hi ha restes d'edificis romans. Alqueria i fortalesa islàmica, fou donada l’any 1240 per Jaume I (1208-1276) a Eximén de Tovià, segons consta en el Llibre de Repartiment on apareix en llatí el nom del poble com Monteserratu; en 1245 Joan Brusca li atorga carta pobla; en 1307 el senyoriu recau en els Pérez de Zapata i en les seues mans romandrà fins 1763; el 1349 li fou concedit el mer i mixt imperi a Raimon de Castellví; en 1599 el rei Felip III (1578-1621) va concedir a Lluís Pérez Zapata de Calatayud el títol de compte del Reial; després de l'expulsió vint moriscs es convertiren al cristianisme i d’aqueixa manera pogueren romandre junt als catalans i aragonesos que vingueren amb la nova carta pobla de 1611; en 1736 passa a ser propietat dels Villahermosa .

Tradicionalment l'activitat econòmica de la població ha estat l'agricultura de secà. Actualment els pocs habitants que es dediquen a l'agricultura ho fan al taronger; la resta sol treballar en el sector serveis o en el de la construcció, fora del poble. A la Cooperativa s'hi produeix la “Mistela Nova” marca d'un bon producte que s'està exportant arreu de l'estat.

El poble conserva la fesomia morisca amb els típics carrers i atzucacs torts i estrets. El patrimoni montserratí ens mostra:

  • Castell dels Alcalans o Castellet de Montserrat. Construït pels àrabs sobre un emplaçament ibèric. Tingué molta importància en època de les taifes . Actualment, tot i estar declarat BIC , no hi ha més que alguns trossos de la muralla i dels fonaments de les torres.
  • Església de Nostra Senyora de l'Assumpció. Herreriana, de 1637. Alberga imatges i obres d'art interessants.
  • El Pòsit. Antic edifici agrícola, de 1792. Actualment és la Biblioteca Pública.
  • Escoles Velles. De 1889. A hores d'ara alberga es dedica a diferents activitats públiques.
  • Barri de l'Era Alta. Des d'on es pot albirar un bon panorama.

A Montserrat, com a tants indrets de la nostra geografia, es planten falles, però el detall que les caracteritza és que es fan dos diumenges després de sant Josep

Més informació en la xarxa:

Fotos

RAFELGUARAF

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
38 m
16,30 km2
1.217
2.406
2.486
Rafelguarafí/ina
Rafelguarany/a

La Penya Roja (345 m) constitueix el punt més elevat del terme; el corrent fluvial més important és el riu d'Albaida però hi ha també uns quants barrancs com ara el del Pinar. Hi ha tres nuclis de població: Berfull, Tossalnou i Riu-rau .

S'han trobat algunes deixalles de l'Eneolític, però Rafelguaraf va nàixer d'una alqueria islàmica que desprès de la conquesta mantingué tota la població morisca; fou senyoriu del comte de Cirat, del comte del Castellar i de l'Hospital General de València; durant la revolta de la Germania, el virrei va aposentar-hi el seu exèrcit camí de Xàtiva; l'expulsió morisca deixà Rafelguaraf totalment despoblat (122 dels seus pobladors embarcaren a Dénia cap a l'exili; el 6 de juliol de 1626 Joana Eslav, comtessa del Castellar, atorgà carta pobla; durant la guerra de Successió es va donar la curiosa circumstància que el senyor de Rafelguaraf va recolzar els botiflers mentre que el de Berfull, aleshores encara independent de Rafelguaraf, recolzava els maulets; el 24 d'agost de 1846 va afegir-se Berfull i el 26 de juny de 1870 el Tossalet; segons Cavanilles (1745-1804), el 1795 produïa arròs, dacsa, blat, seda i hortalisses; a mitjan segle XIX es comença a conrear el taronger; en 1871 es van desamortitzar els bens comunals del municipi que passaren a les mans dels Reig Bigné.

L'economia depèn de l'agricultura de regadiu, fonamentalment, taronger.

Patrimoni:

  • Ajuntament. Neoclàssic, de 1896.
  • Església del Naixement del Senyor. Edificada en 1948 sobre l'anterior, cremada en la guerra de 1936-1939.
  • Església del Tossalet.
Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

REAL DE MONTROI

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
135 m
135 km2
1.574
1.798
2.330
Realer/a

Municipi integrat en la Vall dels Alcalans amb un magnífic entorn natural, en què destaquen les serres de Martès i de l’Ave.
Real fou una alqueria musulmana que el 1240 fou donada a Eximén de Tovià; el 1347 passà a Roderic Sanç i el 1616 Felip III (1578-1621) concedí el comtat a Lluís Pérez Zapata; lloc de moriscs, despoblat el 1609, el 1646 tenia 24 cases; segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes.

La seua economia és mixta: secà (vinya, oliva i garrofer) i regadiu (taronger, fonamentalment). Té alguna importància la producció vinícola i l’avicultura.

L'únic monument de què tenim coneixement és l'església de Sant Pere Apòstol, del segle XVIII.

Com a curiositat comentarem que Real de Montroi crema falles però amb la particularitat que ho fa una setmana abans que la resta de pobles i ciutats que també ho fan; de manera que és la primera localitat en celebrar l'arribada de la primavera amb el ritus del foc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SALLENT DE XÀTIVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
70 m
14 km2
391
471
425
Sallentí/ina

El riu Sellent i dues sèquies tributàries d'ell reguen el terme municipal , on destaquen l'Alt de Macisco (282m), el Montot (417m) el Totxaret (132m) i el Mont Olivet (222m); hi ha també, com a llocs a visitar, la font del Pinar, la cova de l'Horteta, els avencs de l'Alt de l'Horteta i de la Quebrantada o de la Figuerota i la Cova de l'Abuela.

Es trobaren restes ibèriques prop de l'ermita de Santa Ana; alqueria musulmana, de la qual època són les troballes del castell, el 1414 pertanyia a Francesc Soler, i poc després passà als Marrades, que es van convertir en Comtes de Sallent en el segle XVII; de població morisca, restà totalment desert desprès de l'expulsió de 1609 i el 1663 no tenia més que 15 cases; va sofrir els efectes del terratrèmol de 1748; a partir de 1960 va sofrir els efectes de la immigració cap als nuclis industrials.

La producció i exportació de la taronja suposen la principal aportació a l'economia local, que també troba recolzament en la carxofa, la fava i l'escàs bestiar que hi ha. La indústria hi és inexistent.

Quant al patrimoni citarem:

  • Església de la Puríssima. Segle XVI.
  • Castell. D'origen musulmà assolí certa importància en els primers temps de la reconquesta; en 1748 fou enrunat pel terratrèmol i a hores d'ara només romanen trossos de la muralla absorbits per les edificacions més modernes.

Els plats més típic és l'arròs al forn amb faves i l'arròs amb fesols i naps.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANT JOANET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
30 m
1,90 km2
1.312
349
476
Santjoaner/a

El terme, situat a la marge dreta del riu d'Albaida, és completament pla.

L'origen de Sant Joanet radica en una antiga alqueria musulmana que, en 1415 pertanyia a Arnau Ferrer, i després passà successivament al senyoriu de Benitandús, al marquesat de Bèlgida i als Montpalau; lloc de moriscos, el 1373 tenia 22 cases i el 1609, 33; despoblat després de l'expulsió, el 1663 comptava amb 20 cases; l'emigració va minvar la població progressivament des de la dècada dels seixanta del segle passat.

a seua economia es basava tradiconalment en l'agricultura: sobretot taronger, malgrat que tradicionalment era l'arròs el producte més conreat. La cria de conills i gallines ajuda també l'economia santjoanera. La indústria, però, està abastant certa importància.

Del patrimoni santjoaner citarem la Casa del Marquès. Segle XVI. Conserva bona part dels seus elements originals, es troba adossada per dues de les seues cares a vivendes actuals. El seu oratori original és avui l'església de Sant Joan Baptiste on es conserva una bona imatge de la Dolorosa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SENYERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
23 m
2 km2
531
937
1.192
Senyerut/uda

Alqueria islàmica que amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) passà a dependre del castell de Benimeixís, el qual marquesat fou concedit el 1762 a Maria Ana de Tàrrega-Sanç de la Llosa , i posteriorment passà als Pere i als Iturralde; segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, dacsa, oli i forment; lloc de moriscs (30 cases el 1609), rere l'expulsió li fou concedida nova carta pobla el 1611, però el 1646 només tenia 18 cases.

No hi cap indústria i l'única font d'ingressos radica en el conreu i exportació de cítrics.

El terme municipal està regat pel riu Albaida i dedicat en la seua integritat a l'agricultura.

L'únic edifici a ressenyar és l'església de Santa Anna, del segle XVIII.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SUMACÀRCER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
45 m
20,10 km2
988
1.364
1.263
Sumacarceler/a
Sumacarcelí/ina

La superfície és prou accidentada per la proximitat del massís del Caroig , i açò depara diferents paratges dignes de visita, començant per la ribera del Xúquer des de l'Esgoletja, i seguint per l'avenc de les Graelles, la font de la Teula, la senda de la Costa, que voreja el barranc del Llop; el barranc de la Verge, tot això recorrent algunes de les rutes a peu dissenyades al terme: la de la Mare de Déu, la de la Pressa de Tous o la de la Senda Vedà, entre d'altres.

A la Senda Vedà , precisament, hi ha un abric amb pintures del Magdalenià; als peus del castell restes iberes i del Bronze; al Pla de Penilla i al Teular van ser els romans qui deixaren empremta; però l'origen del poble és una alqueria d'origen musulmà que després de la conquesta fou donada per Jaume I (1208-1276) a Andreu d'Oiola¸ en la primera meitat del segle XIII donava el seu nom a un castell, el qual terme, inscrit dins del general de Xàtiva, englobava unes 15 alqueries (Çueca, Benafocen, Xárquia, Ràfol, Antella, Garbia, Càrcer, Cotes, Sallent, Alcàntera, Beneixides i Ràfol de Beneixides) la segona meitat del segle X III el castell va ser abandonat i la població passà a l'actual emplaçament junt al Xúquer; es a partir d'aquest moment que el lloc passa successivament a diferents famílies: Pròxida (1294-1327), Cervató (1327-1362), Muñoz (1362-1410), Quintavall (1410-1426), Pardo (1426-1433) i Crespí de Valldaura, llinatge que ostentarà el senyoriu fins la seua dissolució ja en el segle XIX; es coneixen cartes pobles de 1403 i 1417, així com de 1610 i 1612 posteriors a l'expulsió dels moriscs; en 1431 el rei atorga privilegi per tenir barca i peatge per creuar el riu, això va donar a Sumacàrcer molta importància en les relacions Castella-València; en 1499 Ferran el Catòlic (1452-1516), dóna a Ausiàs Crespí, senyor vigent, la facultat d'extraure aigua del riu per a reg amb els molins i sèquies que fora menester construir a l'efecte; en 1593; Felip II (1527-1598), va autoritzar la construcció de la sèquia d'Escalona sense aplicació de cap tribut als habitants del poble per l'ús de l'aigua; en 1 663 es concedirà a Ausiàs Crespí de Valldaura el títol de comte de Sumacàrcer; en 1694 es construeix la sèquia de Carcaixent; en 1695 Carles I (1500-1558) va donar el privilegi de celebrar fira; a ls ancestrals conreus del lli, del cep i de la morera succeirà en l'horta l'arròs en el segle XIX, per a passar ja en el XX al monocultiu del taronger en el reguiu, compartit en el secà amb el garrofer i l'olivera; no és fins ben entrat el segle XX quan es sustitueix l'ús de la barca per passarel·les (1960, 1965, 1983) i ja en 1990 es construeix un pont; el 20 d'octubre de 1982 es produeix un dels fets més dramàt ics de la història sumacarcelina : les pluges torrencials que trencaren la pressa de Tous negaren el poble i sembraren la destrucció en cases i cultius.

El taronger és gairebé en exclusiva el motor econòmic del poble; també s'hi conrea dacsa, hortalisses i, al secà olivera i raïm. La ramaderia amb algunes vaques i ovelles i granges de porcs i aus, i la indústria amb la manipulació dels productes del camp, extracció d'oli i la fabricació de guants de pell unides, en les darreres dècades, com no, a la construcció complementen l'economia local.

El poble s'enrosca a la muntanya configurant una bella estampa sobre el Xúquer; al llarg dels seus carrers podrem visitar l'església de Sant Antoni Abat, una de les més monumentals de La Ribera, aixecada entre 1725 i 1750; la capella del Santíssim Crist, amb bons frescs i escultures; el palau dels comtes d'Orgaz, renaixentista, del segle XV, recentment restaurat per allotjar entre d'altres dependències l'ajuntament i el Museu Etnològic; el castell de Sumacàrcer, segles X-XIII, de què tan sols romanen restes de muralla integrades en les vivendes actuals i el cementeri, construcció de principis del segle XX. Ja fora del poble està l'ermita del Calvari, edifici del XVII, talaia sobre la Ribera.

Què mengen a Sumacàrcer? doncs, arròs, naturalment, al forn, am b fesols i naps, en paella, o la varietat local amb carxofes, fave s i costelles de porc; però també mengen putxero, els diumenges; gaspatxo manxec, conill i pollastre amb tomaca i pebre, mandonguilles de bacallà, coca amb cansalada, esgarrat i emboti ts; de postre, taronges, clar, arnadí , orelletes, coca en llanda o moixà vena, i un munt més de llepolies.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORÍS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
270 m
80,50 km2
4.802
4.733
6.546
Torisà/ana

Arrecerat a la ribera del Magre el terme, amb una superfície ondulada , present a cims que si fa no fa voregen els 300 m d'altitud com ara les serres del Castellet, del Canyamar, del Portell, la muntanya del Calahuet o els Molets. El gentilici del lloc és torisà/ana però a la comarca se'ls coneix amb el malnom de pixorros/es.

Als jaciments del Montrotón, l'Alt del Coll dels Barracons, l'Olivereta del Canyamar, Carència, Sabotxa i del Castellet hi ha deixalles del Bronze Valencià. També hi deixaren petjada ibers, romans i musulmans. Jaume I 1208-1276) , el 15 d'abril del 1275, confirma a na Garcia Gombaldi la donació del castell de Torís que feu a son pare, Gombald (altres citen Gerard ) d'Entensa quan la conquesta. Consecutivament va passar pels senyorius de Pere d'Híjar, dona Blanca , esposa de Jaume II (1267-1327) ; l'Infant Alons , i la família Mercader ; el 18 de maig del 1355 l'Infant Joan, lloctinent de Pere IV (1319-1387), va vendre a Raimon de Torís la jurisdicció del castell; després passa al duc de Gandia i, finalment, ja convertit en cap de la baronia del seu nom, al marquès de Bèlgida . L'expulsió morisca, com a la resta del País Valencià , fou desastrosa per a Torís, que va veure sortir 200 dels seus fills; desfeta que intentaren pal·liar amb sengles cartes pobles Carles de Borja (7 de març de 1611) i Jaume de Borja i Centelles, catorze anys després.

D'economia agrícola, els seus principals conreus són el vinyet, de què trauen apreciables vins; l'olivera, el taronger, hortalisses i cereals. L'escassa indústria està representada per les fàbriques de guitarres i de pirotècnia.

El casc antic, d'origen àrab, manté la flaire d'aquells, els seus carrers estrets i costeruts on trobem l'ampuixarra i el castell , de petites dimensions i del qual només resten els fonaments d'un parell de torres i restes de la muralla. La resta del patrimoni torisà citarem:

  • Església de la Nativitat de Maria . Edificada entre 1767 i 1777. De grans dimensions, és sens dubte una de les més importants d'aquelles contrades.
  • Ermita dels Dolors . De planta neoclàssica, va ser aixecada en el XVIII sobre la primitiva església. El seu interior va ser restaurat en 2000.
  • Celler Baronia de Turís . Edifici modernista de 1920 original de l'enginyer Rafael Janini.
  • Safareig públic . De 1897 i, a hores d'ara, encara utilitzat per alguns veïns i veïnes.
  • El Pirulí. Escultura que va plantar Miquel Navarro en 1986 i que va ser objecte de fortes controvèrsies.
  • Diverses cases modernistes repartides pel poble algunes de les quals estan protegides.

Acabem parlant de menjars: paella de conill i pollastre amb pilotes, arròs amb bledes, paella de tomaca amb pimentons i caragols o la jaranga acompanyats pels vins del poble i complementats amb pastissos de moniato, coques fines o magdalenes faran les delícies dels comensals.

Aquest és una altre dels pobles de la comarca que celebra falles una setmana després de Sant Josep.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TOUS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
64 m
127,50 km2
1.650
1.183
1.268
Touer/a

El terme està banyat pel Xúquer i amb una orografia dominada pel Caroig en què destaquen l'Alt dels Cuchillos , els pujols de la Neu, de la Llum, dels Alterons i del Palmeral. A banda del Xúquer i el seu afluent Escalona, la hidrografia és rica en barrancs: Sima, Cuevas Blancas , l'Olla, Duende ,etc. L'embassament de Tous, on es pot practicar el senderisme, l'avenc del Campillo i la cova del Candil , tan rica en aigües que molts trams s'han de recórrer en barca, en són bons motius per visitar Tous. També existeix la possibilitat de trobar-se amb algun exemplar de cabra salvatge.

Els habitants de Tous es reparteixen en els nuclis de població de Tous i La Parra i parlen un castellà tan farcit de catalanismes que ambdós idiomes es barregen donant lloc a la llegenda que diu que quan es van repartir les llengües pel món deixaren per al final Tous i hi escamparen les restes ( Sanchis Guarner (1911-1981) , Els pobles valencians parlen els uns dels altres ).

Deixalles arqueològiques de les èpoques del Bronze i ibèrica s'han trobat en la Cova de l'Infern ––o del Primo. D'època romana es trobaren unes àmfores en la costera Renat i altres restes en les partides de la Parra, els castells dels Moros i Terrabona. Alqueria musulmana, el seu castell, que tingué una gran importància estratègica durant la dominació islàmica, va ser l'últim a sotmetre's a les hostes de Jaume I (1208-1276) rere la derrota d' Al Azraq (1208-1276). Després de la conquesta passà a Joan Pérez Zapata a canvi de l'alqueria de Beniopa. Successivament fou propietat d 'Alfons de Montagut, dels Castellví, comtes de Carlet, i dels ducs d'Almodóvar . El primer document en què figura és de 1275. En 1609 romangué absolutament despoblat a causa de l'expulsió morisca. El 1795, Cavanilles (1745-1804) , va constatar la seua tradicional pobresa agrícola, compensada per l'artesania de l'espart i la fabricació de carbó. Fins la pràctica desaparició de l'ofici els arriers de Tous han tingut fama molt disputada amb els d'Antella. Durant tota la seua història ha sofert les avingudes del Xúquer, per la qual cosa en 1971 la població va ser traslladada a una nova ubicació per la construcció del pantà de Tous, el qual la nit del 20 d'octubre de 1982 va esclatar en un temporal de pluges, i va arrasar gran part de la comarca, fins l'extrem que alguns pobles, com ara Gavarda i Beneixida hagueren de ser deshabitats i traslladada la seua població a nous emplaçaments.

L'agricultura: garrofera, ametler, olivera, cereals, vinyet, taronger, dacsa i hortalisses, i la ramaderia: ovelles, cabres i molts ruscs, constitueixen la base d'una economia en què la indústria no té representació.

L'església de Sant Miquel, construïda en 1971, al mateix temps que el poble, allotja una talla policroma i una Verge del segle XVIII. Del pantà es van lliurar les restes del castell, de què ja hem parlat i la torre de Terrabona que fou abandonada quan l'expulsió morisca i després va servir de presó. Es troba en estat de ruïna absoluta. També podem veure una font de 1907.

El gaspatxo manxec, la paella, l'arròs al forn i, dintre de l'apartat reboster, las tortafinas i els mostachones són els dinars preferits al poble.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos