GUARDAMAR DE LA SAFOR

Guardamar de la Safor

          D'origen àrab, encara que al seu terme s'han trobat deixalles d'una important vila romana i d'enterraments visigòtics. Després de la conquesta va ser repoblada pels cristians el 1.248. El rei Pere el Gran, va concedir el 1.276 a Joan de Pròxita el senyoriu sobre el castell de Palma, que incloïa Ador en la seua jurisdicció. Després va pertànyer al senyoriu del monestir de Sant Jeroni. El 1.460, passà a mans de la família Tolsà i posteriorment, als Montcada, als quals pertanyé fins la desaparició dels senyorius. El 1.574 es va separar eclesiàsticament de Palma i es va convertir en parròquia independent sota l'advocació de la Mare de Déu de Loreto. En el cens de 1.994 tenia 1.091 adorers en un terme de 13,3 qm2.

      Té el seu origen en una antiga alqueria musulmana. Darrere la seua conquesta, Jaume I va fer donació de l'alqueria a Pere Vilaragut el 1.249; depenent de la baronia de Palma, un annex del ducat de Gandia. Durant els segles XV, XVI i XVII, hi exercia el senyoriu el monestir de san Jeroni de Cotalba, que es troba al seu terme i que fou fundat el 1.338, sota el mecenatge del duc de Gandia, exclaustrat el 1.836, venut a un particular, i actualment ben restaurat, però convertit en granja porpietat de la família Trénor. La seua població , 67 habs. el 1.715, va pujar el segle XIX, 385 habitants (alfuirenys), el 1.900, per a sofrir un estancament des dels anys quaranta del s. XX, una majoria de la població jornalera va propiciar el corrent migratori cap a França (tant estacionalment com permanentment) i Gandia. En 1.994 hi havia 317 habitants. El terme abasta 6,2 qm2.

        O Miserà. Encara que s'han trobat deixalles d'una necròpolis romana al seu terme municipal, en el seu origen fou una alqueria musulmana que depenia del castell de Borró. Arribà a tenir, abans de l'expulsió dels moriscos, poc més de 100 habs (miseratins).; i darrere d'aquesta fou repoblada per catalans i mallorquins. Formà part del ducat de Gandia. En 1.994 comptava amb 220 habitants en un terme de 7,4 qm2.

        També conegut com L'Almoina. D'origen musulmà, al seu terme ha estat trobada una làpida romana. El 1.500 els deutes dels seus antics propietaris, els Díxer, els obligaren a vendre el lloc a la duquessa de Gandia, Maria Enríquez, passant Almoines a formar part  de les possessions de la família Borja. El 1.574 es va convertir en parròquia independent sota l'advocació  de Sant Jaume, tenint com annexes el senyoriu de Morera i Benietp, avui despoblats del terme de Gandia. Fins el segle XVII va ser un important centre de producció de sucre. El 1.609 comptava amb 120 famílies de moriscos, quedant despoblada desprès de l'expulsió. El 1.611 rep una carta de població similar a la dels pobles limítrofs, encara que no aconseguix recuperar la seua població fins més de mig segle després. El 1.848 s'hi instal·là la fàbrica de seda de Lombard, què utilitzava com a matèria prima la fulla de morera, tan abundant en la Safor de llavors. Indústria tèxtil i agricultura, formen l'eix de la seua economia. En el cens de 1.994 s’hi comptabilitzen 1.838 almoiners que es reparteixen un terme de 2,1 qm2.

            Antic lloc de moriscos, pertanyia al ducat de Gandia. Al terme es troben importants restes d'un poblat ibèric. Durant els segles XVIII i XIX, les principals produccions agràries eren els cereals, les hortalisses i les moreres. El regadiu, que representa la major part de les terres conreades, es dedica fonamentalment al conreu de la taronja. La indústria és derivada de l'activitat agrària: magatzems i fàbriques d'envasaments per a la taronja. L'evolució demogràfica ha experimentat un fort creixement fins els anys vint d'aquest segle- a finals del XVIII comptava amb 387 habs.- Des d'eixa època la població ha romàs estacionària, 1.557 habitants (alquerians) el 1.994. El terme municipal té 2 qm2.

          Posseeix importants deixalles prehistòriques, destacant-hi la Cova de les Malladetes un dels principals jaciments arqueològics de l'estat espanyol. Pertanyé al monestir de Santa Maria de la Valldigna fins que es convertí en municipi el 1.836. El 1.873 va inaugurar la seua església parroquial, dedicada a Sant Miquel Arcàngel. La població va augmentar sensiblement durant el s. XIX i la primera meitat del XX, triplicant-se entre el 1.857 i el 1.940. A partir d'eixe moment, no obstant, s'inicià un descens per l'emigració vers a França, centrada especialment en la dècada dels 60, a les primeries de la qual hi havia 990 habitants (barxers), la qual xifra puja lleugerament en el cens de 1.994 fins abastar els 1.075 en un terme de 16,2 qm2. 

        D'origen musulmà, el 1.485 va ser adquirit per Pere Lluís de Borja, fill del cardenal Roderic de Borja, futur Alexandre VI. Des d'aleshores va formar part del ducat de Gandia fins el s. XIX. Titulars del senyoriu van ser els Borja, els ducs de Benavente a partir del 1.747 i, per últim, la casa Osuna. La lluita contra el domini senyorial fou constant durant el s. XVIII i el 1.853 els veïns seguien tenint plets pendents amb la casa d'Osuna sobre reconeixement dels drets de propietat. El 1.565-1572 la població morisca ascendia a 81 focs. L'expulsió dels moriscos va provocar un descens demogràfic i a mitjan segle XVII la població era de 52 llars. En el s. XVIII va ser un important centre sucrer amb plantacions de canya de sucre. Per altra banda la terra conreada es dedicava a les moreres, hortalisses i fruitals. La crisi de la sericultura a la segona meitat del XIX va afectar tant la població --entre 1.877 i 1.887 s'observà un descens demogràfic-- com a l'economia. L'antiga agricultura, comercialitzada al voltant de la seda, ha sigut substituïda per una altra basada en el taronger. Més de la meitat del regadiu, majoritari al municipi, està dedicat al conreu de la taronja. Encara existixen algunes fàbriques de mobles i licors --aiguardients-- la indústria gira en torn a la manipulació de la taronja --fàbriques d'envasaments, magatzems--. A partir dels anys seixanta, el turisme ha potenciat el creixement del sector terciari. L'evolució demogràfica ha experimentat un creixement constant des del s. XVIII, passant de 900 habitants (bellreguardins) a finals del XVIII a 2.476 el 1.900, 3.259 el 1.960 i 3.761 el 1.994. El terme abasta els 2,9 qm2.

          Tingué el seu origen en una alqueria musulmana. Jaume I va donar-la el 1.247 a Roman Castellà, passant posteriorment a ser propietat de la família March. El 1.425 Ausiàs March (natural d'aquí, encara que els gandians disputen l'honor) va assolir del rei Alfons el Magnànim la concessió del mer i mixt imperi i la plena jurisdicció criminal, privilegi que havia obtingut amb anterioritat Pere March, pare del poeta. Pertanyé al ducat de Gandia. La seua primitiva parròquia, amb culte a sant Marc, depenia d'aquesta població, però s'independitzà el 1.535 tenint com annexes: Almoines (separada el 1.574) i Pardines. Era també rectoria de moriscos, que en el moment de l'expulsió constituïen 160 famílies. En l'època del conreu de la canya de sucre, Beniarjó fou un centre important. El palau dels March va passar posteriorment a la casa de Medinaceli, que va desmantellar-lo i va vendre els seus materials. Per altra banda, la capella de Sant Marc, que després de l'erecció de la nova església dedicada a sant Joan Baptiste havia quedat com ermita annexa al palau senyorial, ha estat destruïda en època recent. A mitjan segle XIX, comptava aproximadament amb 457 habitants, que conreaven principalment la seda. El 1.910 la població s'havia duplicat, abastant els 969 habitants; el 1.960 la xifra era de 1.634. En la dècada 1.960-70 la població es va estancar xifrant-se en 1.524 habitants (beniarjoners) en aquesta darrera data. El cens de 1.994 comptabilitza 1:138 habitants per a un terme de 2,8 qm2.

           Antiga alqueria àrab donada per Jaume I a Domenec de Teylla l'11 de maig del 1.249, i a Ferrer Matoses el 19 de juliol del mateix any. Segons el Llibre de Repartiment està situada a l'Alfondec de Marignen, i es designat com Beniayroy, Beniayro, Beniargon i Benihayron. Passà posteriorment a la Corona, a l'emperadriu Constança i, per últim, Jaume II l'atorgà, el 1.298, a la fundació del Reial Monestir de Nostra Senyora de la Valldigna, senyor del lloc fins el segle XIX. Les terres de la Valldigna van ser cedides en enfiteusi per carta pobla del 1.336. En les guerres de la Unió els moriscos s'uniren als castellans, en contra de Pere IV i dels monjos del monestir, que hagueren de fugir, en triomfar el susdit monarca condemnà a mort els sublevats, però com eren en gran nombre els condemnats, el seu senyor va assolir del rei un indult, acabant sent venuts com esclaus de l'abat. El 1.411 va sofrir les conseqüències d'un terratrèmol. El 1.519 va prendre part en les Germanies, batejant-se els moros de Benifairó, davant la força armada, de deu en deu, a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del monestir Les especialitzacions econòmiques de la Valldigna en el segle XV eren la canya dolça, les plantes industrials destinades a l'artesania tèxtil local, la seda i el ramat, amb algunes exportacions a Castella, Granada i Berbèria. Amb majoria de població morisca --en els 1.565-1572 arribava als 66 focs--, la seua expulsió va permetre al monestir reforçar els drets senyorials segons carta pobla del 1.609 i les terres repartides en lots de unes 3 Ha., foren concedides novament en enfiteusi. L'estructura social durant els segles XVII i XVIII venia definida per l'existència d'una comunitat camperola relativament homogènia i en la seua major part empobrida. L'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al domini del monestir. El 1.932 hom declararen expropiables  el 13,5% de les terres municipals pertanyents en la seua totalitat a propietaris no residents al municipi. Durant la guerra civil es va constituir una col·lectivitat agrària de la C.N.T. Amb la crisi de la sericultura, l'agricultura comercialitzada s'ha basat ja en el segle XX en el taronger. La població augmentà molt lentament des del segle XVIII fins 1.950 en què s'ha estacionat, passà de 1.035 habitants (benifaironers) a finals del XVIII a 1.646 el 1.994. Té un terme de 20.1 qm2.

        Antiga alqueria d'origen musulmà, va mantenir la seua població musulmana fins l'expulsió dels moriscos el 1.609, data en què tenia quelcom més de 100 habitants. Fins finals del segle XVII estigué pràcticament deshabitada, iniciant aleshores una recuperació demogràfica que la va dur a assolir els 360 habitants el 1.794. Quan a principis del XIX s'abandonà el conreu de la morera, i en conseqüència de la recessió econòmica que va suposar, la població va sofrir un descens progressiu fins arribar als 148 habitants (beniflers) del 1.994. El seu terme és de 0,6 qm2. Va pertànyer a la família dels Carroç.

        Té el seu origen en un alqueria islàmica dependent del castell de Bairén. El 1.323 Jaume II va concedir el senyoriu a son fill Pere, comte de Ribagorça, qui el 1.337 va donar-lo a Guillem de Castro. Amb posterioritat van ser els seus senyors els comtes de Cardona, els quals van vendre la seua propietat a Maria Enríquez i de Luna, duquessa de Gandia, el 1.503. Lloc de moriscos (65 famílies el 1.609), 37 anys després de la seua expulsió l'habitaven 30 famílies. La seua població fou en augment fins el 1.930 (1.002 habitants) i s'ha mantingut, amb un lleuger descens fins l'actualitat, en què compta amb 999 benirredrans (cens de 1.994). Té un terme de 0,4 qm2.

      Valerià Boïl va vendre aquest senyoriu a Miquel de Santafé el 1.575, per la qual cosa se'l coneixé com Castellonet de Santafé. La màxima població la tingué el 1.900, arribant a 240 habitants. Durant l'actual segle ha vist minvar la seua població. Actualment (1.994) compta amb 113 veïns (castellonetins) que s’hi reparteixen 5,5 qm2 de terme.

          Conegut a la comarca com Demús. Antic assentament d'època romana, va pertànyer a Gandia fins el 1.535. El 1.565-1.572 la població morisca arribava als 21 focs. Darrere la seua expulsió fou repoblat mitjançant carta pobla del 1.612. Formà part del senyoriu dels comtes d'Almenara fins el segle XIX. El 1.932 es declararen expropiables, segons els criteris fixats en la llei de Bases per a la Reforma Agrària, el 13,7 per cent de les terres municipals i pertanyents a propietaris no residents al municipi. Les principals produccions agràries durant els segles XVIII i XIX eren els cereals, l'arròs i les hortalisses. En el XX, les terres, majoritàriament de regadiu, estan dedicades al conreu de tarongers i hortalisses. La indústria existent es limita a la manipulació de les taronges. Malgrat tot, el desenvolupament del turisme a partir dels anys 60 ha potenciat l'aparició del sector serveis. Fins mitjan segle, l'evolució demogràfica s'ha caracteritzat per un creixement continu (passà de 382 habitants a les acaballes del XVIII a 1.293 el 1.994). A partir dels anys 40, la població s'ha mantingut pràcticament estacionària. El terme compta amb 3,1 qm2.

            El seu origen es remunta a l'Edat del Ferro, amb jaciments arqueològics que mostren restes d'un poblament iber que es romanitzà posteriorment. D'època romana s'hi conserven fragments de possibles estàtues i monedes imperials, que mostren l'existència d'una vila rústica altoimperial. Durant la dominació àrab pertanyé a la jurisdicció del castell de Rebollet, conquistat pel noble Carròs, exercint el domini del senyoriu fins a finals del segle XIV, en què passà als Centelles, en la persona de Pere Centelles; pertanyé a la jurisdicció dels comtes d'Oliva i ducs de Gandia, fins el 1.771 en què passà al ducat d'Osuna. Destaca l'església parroquial de Sant Antoni Màrtir aixecada en estil gòtic, amb imàgens del Cristo de l'Amparo i la Mare de Déu del Remei. Durant el segle XVIII la seua població va créixer considerablement: 486 habitants (fonters) el 1.715 i 1.170 el 1.774. Fins l'actualitat ha seguit augmentant: 2.002 el 1.860 i 3.258 en 1.994, repartits en un terme de 9,7 qm2.

          Té el seu origen en una alqueria anomenada el Ràfol o Rafalet de Bonamira, que el 1.361 pertanyia a Ximén Pérez d'Arenós; aquest va vendre-la a Arnau Sarina, passant posteriorment als ducs de Gandia que la donaren, el 1.420, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. La fundació de l'actual població la realitzaren els monjos jeronis en establir, darrere l'expulsió dels moriscos, uns 70 habitants en el lloc, que passà a denominar-se primer Llocnou dels Frares i finalment Sant Jeroni. A partir de la segona meitat del segle XIX experimentà un constant augment de població per a aturar-se en la segona meitat del segle XX. D'aquesta manera, arribà als 752 habitants (llocnouïns) el 1.960, si bé el 1.994 només restaven 570, que es repartien un terme de 6,5 qm2.

           D'origen àrab, fou donada després de la conquesta a Sanxo Ximenis. Des de principis del segle XVI va pertànyer al ducat de Gandia. La seva església parroquial, dedicada a Sant Andrés Apòstol, va dependre de Gandia fins la seua independència el 1.535. Tingué com a annexes Tamarit i Daimús, separada el 1.902. Fou lloc principal de moriscos, que el 1.527 comptaven amb 40 focs, passant a 56 el 1.609. Despoblada en aquesta data, arribà a 20 cases el 1.646. El 1.794 comptava amb 105 cases, arribant als 801 habitants (milamarins) el 1.787 i 880 el 1.900. A partir del 1.910 la seua població s'aturà, degut a l'emigració vers a França i Gandia (992 habitants el 1.994). El seu terme abasta els 2,6 qm2.

        En el seu terme s'han trobat importants vestigis prehistòrics. Va formar part del regne musulmà de Dénia. Després de la conquesta, restà enquadrada en el terme del castell de Rebollet, i Jaume I va donar-la a la família Carròs. El 1.382 passà als Riusec i posteriorment als Centelles. Els termes d'Oliva i el Rebollet se separaren el 1.413. El 1.449 Alfons el Magnànim va concedir a Oliva el títol de comtat, atorgant-lo a Francesc Gilabert de Centelles. A mitjan segle XVI es va produir la unió amb el ducat de Gandia mercè a les noces celebrades entre Carles de Borja i Magdalena de Centelles. Lloc amb fort presència de població musulmana, la qual cosa va produir diversos conflictes. El 1.527 comptava amb 300 veïns, mentre que els cristians vells només sumaven 220. La població morisca vivia concentrada al raval, que es distingia de la vila, habitada per cristians. Sobre l'antiga mesquita musulmana s'erigí canònicament el 1.534 l'església parroquial de Sant Roc com a rectoria de moriscos. El 1.609 havia 385 focs de cristians vells i 350 de moriscos, que restaren deshabitats llevat d'una quantitat indeterminada de xiquets que romangueren a Oliva, ocupant amb certa rapidesa les cases abandonades. Per això, Oliva continuà sent l'entitat humana major de la comarca, per damunt de Gandia. Cap el 1.625 ja s'havia iniciat una recuperació progressiva amb l'arribada de gran nombre d'immigrants procedent d'altres llocs del Regne. D'aquest any data la carta pobla atorgada pel duc de Gandia per a la repoblació de l'antiga moreria. Tot i això, Oliva arribava a finals del XVII a recuperar pràcticament la població anterior a l'expulsió. Durant la guerra de Successió va tomar part pel bàndol de l'Àustria, la qual cosa va provocar l'afonament de les muralles per ordre de Felip V. Entre les famílies simpatitzants de la causa foralista i que van sofrir les conseqüències de la repressió del borbó es trobava l'il.lustrat Gregori Mayans. Son germà Joan Antoni (1.718-1.803) fou canonge i rector de la Universitat de València; altres personatges importants van ser Francesc Ferrando (1.638-1.723) i Antoni Salelles (1.733-1.816) que ingressaren en la Companyia de Jesús i foren destacats humanistes. Sobresurt entre tots la figura de Gabriel Císcar i Císcar (1.760-1.823). A mitjan segle XVIII, amb la mort sense descendència de Lluís Ignasi de Borja el succeïren en el senyoriu del comtat d'Oliva i el ducat de Gandia els Benavente, que emparentaren més endavant amb els futurs senyors d'ambdós, la casa d'Osuna. Per la divisió territorial del 1.833 Oliva resta inclosa en la província d'Alacant, passant definitivament a la de València el 1.847. En el terreny econòmic, Oliva destacà tradicionalment per ser un dels centres neuràlgics de producció de sucre del Regne. Les enormes rendes extraïdes d'aquest producte sustentaren l'esplendor del comtat en el segle XVI, personificat fonamentalment en la persona del comte Serafí de Centelles i Urrea, que fou un gran amant de les lletres i la cultura, i arribà a mantenir correspondència amb el famós humanista valencià Lluís Vives. En Serafí va fer també rodejar de muralles tot el recinte urbà. L'expulsió dels moriscos disminuí la rendibilitat del conreu de la canya de sucre, que encara es va seguir conreant fins mitjan segle XVIII. Com a successors del sucre, la morera i la indústria de la seda s'imposarien com a eix econòmic fins mitjans del segle XX. Amb el seu afonament es donaria pas a l'arròs i a la taronja. L'arròs arribà a gaudir d'algun auge, però a partir del 1.960 es va convertir en un  conreu residual. També tingué una relativa importància la producció de panses, en declivi des de finals del XIX. El taronger, en canvi, va adquirir prompte el caràcter de monocultiu, fins a convertir Oliva en un dels principals nuclis productors de cítrics. Com que aquest és un poble tradicionalment agrícola, l'activitat industrial d'envergadura es remunta als anys 60, i està dedicada a la fabricació de productes ceràmics i materials per a la construcció, productes alimentaris i el sector turístic que s'ha desenvolupat notablement des del 1.960. El creixement demogràfic contemporani es caracteritza per un fort ascens, paral.lel a l'expansió agrària durant la primera meitat del segle XIX, per a frenar-se en la segona. Al llarg del segle XX es va reprendre la corba ascendent, excepte pels períodes de crisi del comerç taronger durant la I Guerra Mundial i els anys 40. Fins els anys 60 l'augment fou força lleuger, situant-se el 1.970 en poc més de 17.000 habitants (olivers) i abastant el 1.994 els 20.810. El desenvolupament industrial i turístic de la dècada dels 70 va provocar un nou accelerament demogràfic. La immigració amb importants antecedents entre 1.920-30, prové sobre tot de les comarques centrals interiors i les del sud del país, d'Andalusia i de Castella. Del seu passat conserva mostres al barri del Pinet i l'església de Santa Maria la Major (segle XVIII). El seu terme abasta els 59,6 qm2.

            Població inclosa en la baronia del mateix nom juntament amb Ador. Va pertànyer als Pròxita, i posteriorment als Tolsà i als Montcada. Més tard va formar part del ducat de Gandia. La seua església parroquial, de Sant Miquel Arcàngel, estigué regida pel monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que hi exercia el senyoriu, entre 1.390 i 1.835. Romangué despoblada després de l'expulsió dels moriscos, passant de 35 a 84 cases entre 1.646 i 1.794. L'expansió tarongera i la construcció del port de Gandia afavoriren el seu enlairament demogràfic, que arribà al màxim el 1.960 amb 1.698 habitants (palmers). A partir del 1.965, la població ha descendit per l'emigració cap el centre comercial de Gandia. El 1.994 tenia 1.516 habitants i un terme de 13,8 qm2.

           El seu origen es troba en una alqueria islàmica. Fou lloc de moriscos, que comptava amb 33 focs el 1.609. El 1.646 aquest nombre havia baixat a 12. El 1.794 arribava ja als 52 veïns. Al llarg del segle XIX, després del declivi del conreu de la seda i la transformació agrícola produïda pel taronger, la població arribà a duplicar-se (458 habitants el 1.900). A partir del 1.930, nogensmenys, el creixement s'aturà. Ha estat des de temps antics lloc de reunió de les juntes d'aigua de l'horta de Gandia. Va pertànyer als comtes d'Anna, després comtes de Cervelló i, posteriorment al ducat de Gandia fins el 1.814. El 1.860 tenia 350 habitants (palmerins) i, un segle i mig després (1.994), 457. Té un terme municipal de tan sols 0,9 qm2.

         Antiga alqueria islàmica dependent del castell de Rebollet. L'església parroquial, de Santa Bàrbera, s'erigí el 1.535 amb els annexes de Palmera i Rafelsineu. Va pertànyer al ducat de Gandia. Prop de la seua costa es conserva una torre de guaita construïda probablement en el segle XVI, per a la defensa contra els pirates barbarescs. Fou lloc de moriscos (110 focs el 1.609) que restà deshabitat després de l'expulsió. El 1.646 comptava amb 200 habitants (pilers), xifra que s'havia quintuplicat el 1.794. A principis del segle XX, arribà als 1.687 habitants, per a estabilitzar-se després la població a causa de la saturació agrícola. El 1.994 tenia 2.110 habitants repartits en un terme de 3,9 qm2.

           D'origen musulmà, pertanyé als Carros i després als Riusec. L'església dels Sants Joans s'erigí en parròquia independent d'Oliva el 1.574, amb Benifla com a annexa. El 1.609 comptava amb 108 focs, que havien  descendit a 47 cases habitades el 1.646. La població augmentà fortament al llarg del XVIII i fins a mitjan XIX i cap el 1.960, degut a l'emigració vers França, s'aturà. El 1.960 tenia 1.112 habitants (potriers) i el 1.994, 967. Fins l'expulsió dels moriscos era un important centre de productes ceràmics i en el segle XVIII destacava la seua pedrera de marbres negres. Pertanyé entre 1.833 i 1.847 a la província d'Alacant i posteriorment passà a la de València. El seu terme abasta els 3,1 qm2.

          Alqueria musulmana que després de la conquesta continuà sent habitat pels seus antics pobladors. El 1.368 li fou concedida carta de població pel senyor del lloc, el comte d'Oliva. Lloc de moriscos (66 focs el 1.609). Pertanyé al ducat de Gandia. Va formar part de la província d'Alacant i el 1.847 es va integrar a la de València. La seua població es va ressentir amb l'expulsió dels moriscos, ja que quasi la totalitat dels seus habitants fins el segle XVII ho eren. El 1.794 tenia 621 habitants. El 1.900 ja comptava amb 1.783. Des de la dècada dels seixanta la seua població ha descendit degut a l'emigració; de 1.599 habitants (coferers) el 1.960 passà a 1.437 el 1.994. El seu terme compta amb 2,1 qm2.

          També coneguda com Ròtiva. Antiga alqueria musulmana. La seua història es desenvolupa de manera paralel.la a la del monestir de Cotalba, pertanyent a l'Orde dels Jerónims, de qui depenia jurisdiccionalment. Després fou propietat de la família Arnau de Gandia i, l'any 1.799, dels comtes de Ròtova; títol atorgat als Escrivà. Foren anexes a la seua parròquia les esglésies d'Almiserat, Castellonet i Alfauir. L'economia descansa en la producció de taronjes. En el present segle la població ha augmentat en més d'un terç i s'ha situat en 1.342 habitants (rotivans) en el cens de 1.994. El seu terme té 7,6 qm2.

             Antiga alqueria islàmica repartida per Jaume I entre els cavallers Nunyo i Pere d'Azllor. Jaume II va reunificar les terres i va concedir-les a la fundació del Reial Monestir de la Mare de Déu de la Valldigna (1.297) --que fou un dels més importants del nostre país i del qual, a pesar dels esforços d'algunes entitats cíviques, només romanen la porta principal i l'església, en alarmant estat--, senyor del lloc fins que ja en el segle XIX l'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al seu domini. El senyoriu del monestir abraçava, a més d'altres terres, els municipis de Simat, Benifairó i Tavernes. Les terres de la Valldigna foren cedides en enfiteusi per carta pobla de 1.336. Després de la rebel·lió dels moriscos de 1.366 contra la senyoria, el monestir va imposar nous tributs. Les especialitzacions econòmiques de la Valldigna en el segle XV foren la canya de sucre --el monestir i els rics propietaris foren els grans beneficiaris de la producció sucrera--, les plantes industrials destinades a l'artesania tèxtil local i el ramat, amb exportacions a Castella, Granada i Berberia. Amb majoria de població morisca, la seua expulsió va permetre al monestir de reforçar els drets senyorials segons carta pobla del 1.609 i les terres, repartides en lots d'unes tres hectàrees foren concedides novament en enfiteusi --cànon en metàl·lic i partició de fruits--. L'estructura social durant els segles XVII i XVIII va estar marcada per l'existència d'una comunitat camperola relativament homogènia. En els segles XVIII i XIX les principals produccions agràries eren el blat, les moreres i la garrofera; hi existia també una fàbrica terrissera. La crisi de la seda va determinar la substitució de moreres per cultius més rendibles. Així, l'economia del segle XX resideix fonamentalment en l'explotació del taronger, i era també important el conreu de les maduixes. L'evolució demogràfica s'ha caracteritzat per un creixement constant des de finals del XVIII fins a mitjan XX en què va assolir els 3.542 habitants (simaters) en 1.940. A partir d'aquesta data la població s'ha mantingut estacionària per l'emigració a València: 3.148 habitants en el cens de 1.994. Al seu despoblat de la Xara hi ha les restes de l'única mesquita que ha subsistit a terres valencianes. El seu terme abasta 38,4 qm2.

          Conegut a la subcomarca com La Vall. És d'origen àrab, i durant la dominació musulmana va rebre el nom de Gebalcobra. Darrere la conquesta romangué enclavada en la jurisdicció del monestir de la Valldigna, nom donat per Jaume II que substituïa a l'antic del monestir musulmà d'Alfandec. La seua història estigué des d'aleshores lligada a la del mateix monestir. L'església parroquial de Sant Pere fou sufragànea de la del Ràfol d'Alfandec fins el 1.535, en que es va erigir en parròquia. Fou lloc de moriscos, que comptaven amb 400 focs el 1.609. Hagué de ser repoblat rere l'expulsió, i el mateix any 1.609 l'abat del monestir de la Valldigna va atorgar-li la carta de poblament. En 1.646 comptava únicament amb 190 cases habitades. En 1.794, nogensmenys, havia sobrepassat els 4.000 habitants. Al llarg del segle XIX arribà quasi a duplicar la seua població, raspallant els 8.000 habitants (vallers) el 1.900. Des d'aleshores, la població ha anat en continu ascens, afavorida en part per la immigració procedent de les comarques de l'interior del País Valencià i de les províncies manxegues i andaluses, fins arribar als 16.432 habitants en 1.994 en un terme de 48,9 qm2.. Va estar enclavada en l'itinerari de l'antic ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, avui desaparegut. Aquest ferrocarril va impedir durant algun temps el creixement urbà cap el sud. La seua economia ha estat tradicionalment agrària. Antigament hi tingueren la seua importància les garroferes i també l'arròs, que s'ha vist afectat per la dessecació de les marjals, que s'han convertit en terreny per a arbres fruiters i hortalisses. El taronger és el principal conreu i ocupa gairebé tota la Valldigna. Devers el 1.920 comença a desenvolupar-se la indústria, basada en la comercialització de la fruita i la indústria de la fusta, convertida en una de les més importants del País Valencià, especialitzada en mobles escolars i metàl·lics, amb fusta procedent de Pamplona, Terol i Galícia, i ferro de Castelló. Altre sector important actualment és el turisme. El 1.916 va rebre el títol de ciutat.

        Va tenir el seu origen en diverses alqueries musulmanes agrupades al voltant del castell de Vilallonga. Rera la conquesta cristiana, va mantenir la població originària i passà a ser propietat d'Arnau de Romaní i, posteriorment, dels Llançol (segle XV). Després, formaria part del ducat de Gandia. L'expulsió dels moriscos va afectar seriosament la seua economia i la seua demografia, ja que era un enclau destacat (el 1.609 tenia 260 focs). Malgrat tot, es va recuperar al llarg del segle XVII i el 1.715 tenia 531 habitants (vilallonguers), xifra que pràcticament va duplicar durant el segle XVIII, i de bell nou, durant el XIX (2.153 habitants el 1.860). Amb posterioritat a aquesta data, el creixement demogràfic continuaria, tot i que de manera menys espectacular, fins arribar als 3,.583 moradors de 1.994. Al seu terme (43,3 qm2) hi ha el pic Safor de 1.101 m. d'alçària.