INICI

hit counter joomla


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 29.05.17 0:37

 

Aquesta comarca, amb una superfície de 429,6 km 2 està formada per la vall inferior del riu Serpis, del seu afluent el Vernissa i riu de Gallinera. Té un clima molt temperat a causa de la protecció d'un arc de muntanyes. És també una comarca agrícola per excel·lència. El seu conreu principal és el taronger i les hortalisses primerenques. La població és molt densa, sobretot a la zona de regadiu que conforma la subcomarca de l'Horta de Gandia, on hi ha gran quantitat de pobles, deguda a la intensa colonització sarraïna (només cal veure la toponímia) i la seua característica fragmentació en alqueries i rafals. Gandia ––capital de la comarca–– és un important centre agrícola, industrial i exportador de taronja. El cultiu de la canya de sucre i de la seda foren essencials en l'economia comarcal. A la zona de la costa hi ha una important activitat turística. Oliva té certa indústria ceràmica i química. A la subcomarca de la Valldigna, la ciutat de Tavernes, a més del conreu de la taronja, posseeix indústries del moble.

LA SAFOR


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ADOR

ADOR

ALFAUIR

ALFAUIR

ALMISERÀ ALMISERÀ

ALMOINES

ALMOINES

BARX

BARX

BELLREGUARD

BELLREGUARD

BENIARJÓ

BENIARJÓ

BENIFAIRÓ DE LA VALLDIGNA

BENIFAIRÓ DE LA VALLDIGNA

BENIFLÀ

BENIFLÁ

BENIRREDRÀ

BENIRREDRÀ

CASTELLONET DE LA CONQUESTA

CASTELLONET DE LA CONQUESTA

DAIMÚS

DAIMÚS

GANDIA

GANDIA

GUARDAMAR DE LA SAFOR

GUARDAMAR DE LA SAFOR

L'ALQUERIA DE LA COMTESSA

L'ALQUERIA DE LA COMTESSA

LA FONT D'EN CARRÒS

LA FONT D'EN CARRÒS

LLOCNOU DE SANT JERONI LLOCNOU DE SANT JERONI
MIRAMAR MIRAMAR
OLIVA OLIVA
PALMA DE GANDIA PALMA DE GANDIA
PALMERA PALMERA
PILES PILES
POTRIES POTRÍES
RAFELCOFER RAFELCOFER
REAL DE GANDIA REAL DE GANDIA
RÒTOVA RÒTOVA
SIMAT DE LA VALLDIGNA SIMAT DE LA VALLDIGNA
TAVERNES DE LA VALLDIGNA TAVERNES DE LA VALLDIGNA
VILALLONGA DE LA SAFOR VILALLONGA
XERACO XERACO
XERESA XERESA

ADOR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
50 m
13,80 km2
822
1.178
1.510
Adorer/a

El terme està dividit en dues parts en tenir un enclavament a la zona muntanyenca de la serra de Mar xuquera, amb una elevació màxima de 220 m, tot i que el nucli urbà està a 50 m d'altitud. Enclavats en la serra d'Ador, alineació muntanyosa poblada per pins i matolls podem trobar paratges com el Barranc i la Font de Lloret. El topònim sembla d'origen musulmà i significa “les cases”.

A la Cova Figueral trobem restes arqueològiques pertanyents a l'eneolític, entre les quals destaquen puntes de fletxa, grans de collars i restes humanes. Després de la conquesta va ser repoblada pels cristians el 1248. El rei Pere el Gran (1240-1285), va concedir el 1276 a Joan de Pròxita el senyoriu sobre el castell de Palma, que incloïa Ador en la seua jurisdicció. Després va pertànyer al senyoriu del monestir de Sant Jeroni. El 1460, passà a mans de la família Tolsà i posteriorment, als Montcada , als quals pertanyé fins la desaparició dels senyorius. El 1574 es va separar eclesiàsticament de Palma i es va convertir en parròquia independent sota l'advocació de la Mar e de Déu de Loreto.

L'economia es reparteix entre dos sectors: serveis i agrícola.

Edificis i monuments d'interés:

  • Casa de l'Alfàs. Edifici rural situat a mig quilòmetre al sud-est d'Ador que s'alça sobre un soterrani d'una vil.la romana. A la seua horta s'han trobat restes romanes a més d'haver sigut utilitzat com a depòsit de ferramentes agrícoles.
  • Església de la Mar e de Déu de Loreto. Estructura de final del segle XVII amb portada reconstruïda l'any 1858 i campanar del 1958. L'any 1574 va ser convertida en parròquia.
  • Ermita de Sant Josep (Santíssim Crist de l'Empar). Del segle XVI i restaurada l'any 1972, presenta un estil renaixentista típic de la Safor. Durant les festes patronals se celebra una processó nocturna que té com a punt final l'ermita.
  • L'aula de Natura Serra d'Ador és un referent en quant a l'educació ambiental a la comarca. També serveix d'Alberg per a grups Scouts, Juniors, Associacions, etc.

Pel que fa a la gastronomia, cal esmentar la forta tradició apicultora que dóna com a producte una mel de gran qualitat. Els plats típics són el putxero i la paella junt al pa beneït per Sant Antoni i els dolços nadalencs, que el millor moment per degustar-los és durant la celebració del Concurs Anual de Dolços Nadalencs.

Destaca la tradició esportiva de pilota valenciana en la modalitat de raspall, que es juga durant tot l'any als carrers d'Ador.

Pàgina web de l'Ajuntament
(l'opció Valencià, està en castellà)

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALFAUIR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
75 m
6,20 km2
385
357
448
Alfauireny/a

Integrat en la subcomarca de La Vall de Vernissa, té l’origen en un alqueria musulmana conquistada per Jaume I (1208-1276) i donada, el 1249, a Pere de Vilaragut com a lloc depenent de Palma, annex del ducat de Gandia. Dels segles XV al XVII hi exercia el senyoriu el monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

La seua economia es basa en l’agricultura.

Monumentalment hi trobem les escasses deixalles del castell de Palma, del segle XI; l’església de Nostra Senyora del Roser, de 1930, restaurada en 1990 i, sobre tot, el monestir de Sant Jeroni de Cotalba del qual parlem tot seguit:

La primitiva edificació, aixecada sobre les restes d’un caseriu musulmà i donada pel Duc Alfons el Vell (1332-1412) als jeronis de Xàbia, va anar creixent en els segles posteriors, fonamentalment entre el XVI i el XVIII. La lògica barreja d’estils, des del mudèjar fins el neoclàssic, es troba en les diferents estàncies del monestir de què destaquen:

La Torre de l’Homenatge (o de les campanes), centre de l’edifici i element amb major altura.

El Claustre, de dues plantes. La baixa, d’estil gòtic –mudèjar, amb nervadures policromes i una escala helicoïdal que mena vers el claustre superior, d’estil renaixentista.

L’Esglèsia, d’estil gòtic valencià, amb afegits barrocs, on destaca la capella de la Mare de Déu de la Salut i el sarcòfag dels infants Joan i Blanca d’Aragó (fills d’Alfons el Vell), peça maestra de l’arquitectura funerària valenciana.

El refectori. Un dels elements més antics de l’edifici però absolutament modificat pels monjos en el XVIII i per la família Trènor, en el XX, que ho convertiren en un saló de cerimònies i l’ afegiren un xemeneia i una escala imperial que porta a la Sala d’Armes del pis superior.

El Pati dels Tarongers. Amb un aljub medieval (segle XVI) amb 24 fonts i un pou datat en els primers moments del monestir.

L’Aqüeducte. Gótic. Portava l’aigua des de la font de la Finestra, a uns sis quilòmetres. Te dues plantes la inferior del XIV i la superior del XVI.

Els jardins. Construïts en estil romàntic a principis del XX amb interessants exemplars botànics i un estany que rep aigua a través d’una cascada decorativa adossada a l’aqüeducte.

Tot plegat, Sant Jeroni constitueix una de les edificacions monàstiques més importants del País Valencià i un dels centres espirituals més reconeguts de les nostres terres. En ell han deixat la seua petjada famílies tan il·lustres com els March (les dues dones del poeta s’hi troben soterrades), o els Borja, que feren importants obres d’ampliació com ara, el claustre superior o la font i l’aljub del pati dels Tarongers.

En 1843, a ran de la desamortització de Mendizábal (1790-1853), el monestir passa a mans dels Trènor, els quals ho converteixen una explotació agrària i hi fan importants modificacions per a adaptar-lo als nous usos. Durant la Guerra Civil, fou expropiat als Trènor i convertit en hospital per als combatents. Restituït als propietaris a mitjan segle XX aquests tornen a realitzar obres per a millorar l’habitabilitat.

El 24 de maig de 1994 per Decret del Govern Valencià és declarat Bé d’Interés Cultural i en 2005 s’obri al públic, tot i que algunes estàncies no son mostrades als visitants per ser d’us privat.

       
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALMISERÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
75 m
7,40 km2
329
270
307
Miseratí/ina

El terme està enclavat en el fons de la vall de la Vernissa i és ric en paratges naturals de tota mena, com ara fonts, barrancs, coves, etc. Hi destaquem el turó del Tramús i el barranc del riu Vernissa.

També coneguda com Miserà, el seu topònim significa, en àrab, el desert. Malgrat que s’han trobat deixalles d’una necròpoli romana al seu terme, l’origen és una alqueria musulmana dependent del castell de Borró. Fou lloc de moriscs i, quan aquests foren expulsats, fou repoblat amb catalans i mallorquins. Va formar part del ducat de Gandia. De 1244 a 1707 pertanyia a la governació del Xúquer i de 1822 a 1833, degut a la repartició de les Corts de Cadis, a la província de Xàtiva.

Monumentalment hi ha:

  • L’ Església de la Nativitat de Nostra Senyora. Neoclàssica, de 1768, remodelada en 1940.
  • El castell de la Serra, o d’Almiserà, o de Vilella. Castell refugi d’origen musulmà; abandonat rere la conquesta, actualment no romanen més que escasses ruïnes.

En l’àmbit de la gastronomia destaquem les coques de dacsa a la calfó, el pa al forn de llenya i una àmplia varietat d’arrossos. A més a més podem gaudir dels dolços com ara les coques cristines, carquinyols i pastissos de glòria.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALMOINES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
34 m
2,10 km2
960
1.675
2.451
Almoiner/a

També conegut com L’Almoina, el seu topònim significaria en àrab “jardí” o “casa amb hort”. Una làpida trobada al seu terme dóna fe del pas dels romans, però l’origen del poble és musulmà. Després de la conquesta fins el 1500 fou propietat dels Díxer que a causa dels deutes es van veure obligats a vendre-la a la duquessa de Gandia, Maria Enríquez, d’eixa manera Almoines passà a formar part de les possessions de la família Borja. El 1574 es va convertir en parròquia independent sota l'advocació de Sant Jaume, tenint com annexes el senyoriu de Morera i Benietp, avui despoblats del terme de Gandia. Fins el segle XVII era un important centre productor de sucre. Les 120 famílies de moriscs que hi havia en 1609 foren expulsades pel decret de Felip II (1527-1598). El 1611 fou repoblada amb carta pobla similar als pobles de les contrades, però fins segle i mig desprès no recuperà la seua població. La gran quantitat de fulla de morera que s’hi produïa va fer que en 1848 s’hi instal·lara la fàbrica de seda de Lombard.

Malgrat la seua tradició agrícola la principal font econòmica actual és la indústria.

Monumentalment citarem:

  • Església de sant Jaume, apòstol: Neoclàssica del s XIX, bastida sobre una d’anterior.
  • Fàbrica de seda Lombard, de 1848. Mostra de l’arquitectura industrial del XIX.
  • Plaça Major artícula al seu voltant un nucli antic amb edificis característics de la zona.
  • Escasses deixalles de la muralla en el pati inferior d’una propietat privada.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BARX

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
325 m
16,10 km2
489
1.251
1.445
Barxer/a

El municipi s’enclava en la Vall de la Valldigna, entre les serres de Buixcarró i Montdúver. El poble se situa sobre el pic de Penyalva, a 342 m d’altitud. Cal destacar el paratge de la Drova, antic lloc d’estiueig dels monjos del monestir de la Valldigna; l’Avenc de la Donzella; l’Avenc l’Aldaia; la Cova de les Mallaetes i la del Suro, d’interès espeleològic; nombroses fonts com ara la de l’Om i la de la Mola. Hi ha també diverses rutes per als amants del senderisme i, en els cims de Picaio i Penya Blanca, una bona mostra de la flora i la fauna autòctones.

Barz al Jabal, “vall entre muntanyes”; Burj al Jabal “torre entre muntanyes” o, com diu Corominas, un mossarabisme que significaria “barraca” són les tres possibles explicacions etimològiques que hem trobat per explicar el topònim del lloc.

Posseeix importants deixalles prehistòriques, de les quals destaca la Cova de les Malladetes un dels principals jaciments arqueològics de l'estat espanyol. Des del moment de la conquesta pertanyé al monestir de Santa Maria de la Valldigna fins que es convertí en municipi el 1835. La població va augmentar sensiblement durant el s. XIX i la primera meitat del XX, i es triplica entre el 1857 i el 1940, a partir d'eixe moment, no obstant, s'inicià un descens per l'emigració vers a França, accentuada especialment en la dècada dels seixanta, la xifra puja des de la dècada del vuitanta gràcies al turisme ja que és l’únic poble de muntanya de la Safor.

Al poble, que antigament estava voltat per una tanca amb una única porta d’accés, podem trobar edificis del XIX i també:

  • Església de sant Miquel Arcàngel. Inaugurada en 1873.
  • Font del segle XVIII.
  • Nevera.
  • La Drova. Antiga casa de camp destinada a la curació i esbargiment dels monjos malalts

A Barx trobem bons embotits i encara roman certa tradició cistellera amb la fabricació de cabassos de palma.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BELLREGUARD

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
15 m
2,90 km2
2.476
3.734
4.765
Bellreguardí/ina

El terme s’ubica en el centre al·luvial de la Llacuna, entre la Gallinera, el Serpis i el Mediterrani, a 22 m d’altitud. Hi ha dos nuclis de població: Bellreguard i Platja de Bellreguard.

Els musulmans fundaren, i anomenaren Sotaia, un poble que, en 1485, va ser adquirit per Pere Lluís de Borja, fill del cardenal Roderic de Borja (1432-1503), futur Alexandre VI. En aquest acte actuava com a representant del duc l’escriptor Joan Rois de Corella (1433-1497). En aquesta època apareix per primera vegada el mot Bellreguard. Des d'aleshores fins el segle XIX va formar part del ducat de Gandia. El 1534 va ser elevada a parròquia dependent de la de Gandia fins que en 1574 assoleix la independència. Entre 1565 i 1572 la població morisca ascendia a 81 focs. La seua expulsió, en 1609, va provocar un greu descens demogràfic, ja que, malgrat la repoblació amb catalans i mallorquins, a mitjan segle XVII la població era només de 52 llars. Titulars del senyoriu van ser els Borja, els ducs de Benavente, a partir del 1747 i, per últim, la casa Osuna. La lluita contra el domini senyorial fou constant durant el segle XVIII; en 1853 els veïns seguien tenint plets pendents amb la casa d'Osuna sobre reconeixement dels drets de propietat.

L’activitat econòmica principal sempre ha sigut l´agricultura. Durant els segles XVI i XVII era un gran centre sucrer pel cultiu del canyamel i el seu trepig; en els segles XVIII i XIX es va substituir pel cultiu de la morera i la vinya, fins que al segle XX es va establir el cultiu del taronger. A hores d’ara més de la meitat del regadiu, majoritari al municipi, està dedicat al conreu de la taronja. La indústria gira en torn a la manipulació de la taronja ––fàbriques d'envasaments, magatzems––, tot i que encara existeixen algunes fàbriques de mobles i licors ––aiguardents––. A partir dels anys seixanta, el turisme ha potenciat el creixement del sector terciari.

Del seu patrimoni sols cal ressenyar la necròpoli àrab descoberta en 1984. També hi ha l’església de sant Miquel, aixecada sobre l’anterior en els anys cinquanta del segle passat.

Pel que fa a la gastronomia destaquem el figatell, l’arròs al forn, l’arròs amb crosta, la paella, els pebres farcits, polps farcits d’arròs, les coques de pebre amb tomaca i tonyina, les de ceba amb pèsols i ou dur amb llonganissa. Però si el que volem són dolços, la llarga tradició sucrera de la comarca ens ofereix la nomenada corona de Glòria, els rotllets d’ou, la coca cristina, la coca farcida, la confitura de moniato o carabassa.

La darrera setmana de setembre s’hi celebren les festes populars on la comparsa del tio de la porra balla el Ball de la Forca, únic ball de bastons que es coneix a La Safor. També cal citar les Carnestoltes i els Moros i Cristians.

L’any 2016 es va nomenar fill predilecte del poble l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller (1947-2007), considerat el naturalista més rellevant del País Valencià des de Cavanilles (1745-1804). La seua obra inclou un ample grup de matèries al voltant del medi ambient natural, des de l’excursionisme pels camins, paratges i paisatges de les Comarques Centrals Valencianes (2002) fins a la descripció del territori, la història i la cultura popular de Bellreguard. Hi destaquen, sobretot, els llibres dedicats a l’etnobotànica, amb quatre obres de referència sobre les terres valencianes: “Herbes medicinals al País Valencià”, “Herbari breu de la Safor” (1991), “Flora pintoresca del País Valencià” (1999) i els tres volums del seu conegut “Costumari botànic” (2000-2004).

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIARJÓ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
4,8 m
2,80 km2
984
1.242
1.754
Beniarjoter/a

El terme, solcat pel riu Serpis, està absolutament cobert de tarongers, que són el motor de l’economia local.

Té el seu origen en una alqueria musulmana que depenia del castell de Bairén. En el segle XII apareix documentada com a Benizerjó. Jaume I (1208-1276) va donar-la el 1247 a Roman Castellà, però posteriorment passà a ser propietat de la família March i, per tant, a integrar-se en el ducat de Gandia. El 1425 Ausiàs March (1397-1459) va assolir del rei Alfons el Magnànim (1396-1458) la concessió del mer i mixt imperi i la plena jurisdicció criminal, privilegi que havia obtingut amb anterioritat Pere March, pare del poeta. La seua primitiva parròquia, amb culte a sant Marc, depenia de Gandia, el 1535 s’independitzà juntament amb Almoines (separada el 1574) i Pardines que romangueren com a annexes. Fins el moment de l’expulsió, any 1609, en què hi havia 160 famílies, fou lloc de moriscs. En l'època del conreu del canyamel, Beniarjó fou un centre important. El palau dels March va passar posteriorment a la casa de Medinaceli, que va desmantellar-lo i va vendre els seus materials. Per altra banda, la capella de sant Marc, que després de l'erecció de la nova església dedicada a sant Joan Baptista havia quedat com ermita annexa al palau senyorial, ha estat destruïda en època recent.

El nucli urbà és tortuós i forma xicotetes places. Del seu patrimoni parlem tot seguit:

  • Ajuntament. Segle XIX.
  • Església de sant Joan Baptista. Dels seixanta del segle passat, aixecada sobre l’anterior de la que es conserven algunes obres d’art.
  • Vestigis de la que fou casa senyorial dels March.
  • Cisterna i aljub que abastien d’aigua el palau. Recentment restaurades.

El 25 d’abril s’hi celebren les festes en honor de sant Marc en què es ballen les danses conegudes com les Caixes de sant Marc i el Ball de la Bandera ––que data del segle XVII, quan es formen milícies per defensar els municipis––, ambdues amb origen en la Florència del segle XV. Un altres atractiu que oferta Beniarjó és el Premi anual de Poesia “Senyoriu d’Ausiàs March”.

La gastronomia es basa en els arrossos, també hi destaca la cassola de bonítol al forn. Quant als dolços, els típics de Nadal.

L’any 1397 va néixer a Beniarjó un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià: Ausiàs March. Fill d’una família de la xicoteta noblesa, va rebre una sòlida formació tant cultural com a cavaller, faceta aquesta, en què també va destacar: formà part de les Corts de 1415, convocat per Alfons el Magnànim, al servei del qual participà en diverses expedicions (Sardenya i Tunis), la qual cos li agraí el rei amb diversos territoris i prebendes. Però allò que li va fer immortal va ser la poesia. La seua obra es distancia de tota la poesia anterior, i aporta una visió molt personal sobre temes com la dona, l'amor, la mort, morals i espirituals; tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle XVI al XVIII, tot i ser íntegrament escrita en un català desproveït de provençalismes. A més, sa influència en altres poetes catalans va ser enorme; per això es considera una de les figures prominents de la literatura valenciana de tots els temps. Ausiàs va morir en 1459, a la ciutat de València, en la qual Catedral s’hi troba la seua sepultura.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIFAIRÓ DE LA VALLDIGNA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
40 m
20,20 km2
1.331
1.635
1.679
Benifaironer/a

El terme, situat entre la serra de les Agulles i el massís del Montdúver, es reparteix entre el pla i la muntanya. L’eix vertebrador és el riu Vaca d’Alfaudec d’on es pot iniciar l’excursió als principals paratges de la zona com ara el monestir, el castell o la font del Barber. En la serra de les Agulles es pot practicar l’escalada a l’Agulla Fonda o l’Agulla Foradada; també cal destacar els barrancs de Cardona i de Castells. Al peu del castell hi ha el despoblat d’Alfulell amb jaciments històrics.

En les ruïnes del castell s’han trobat deixalles de l’Edat del Bronze i romanes. Antiga alqueria àrab donada per Jaume I (1208-1276) a Domenec de Teylla l'11 de maig del 1249, i a Ferrer Matoses el 19 de juliol del mateix any. El Llibre de Repartiment l’ubica en l’Alfondec de Marigne i hi apareix com a Beniayroy, Beniayro, Beniargon i Benihayron. Amb l’emperadriu Constança passà a la Corona fins 1298 en què Jaume II (1267-1327) atorga el senyoriu al monestir de la Valldigna; situació que es prolonga fins el segle XIX. En 1336 s’atorga carta pobla que cedeix les terres en emfiteusi. En la Guerra de la Unió els moriscs s’uniren als castellans contra el rei Pere IV (1319-1387) i els monjos, que hagueren de fugir; en acabar la guerra amb el triomf del susdit monarca aquest va condemnar a mort tots els sublevats però era tal la quantitat que el senyor del lloc, l’abat del monestir, va assolir del rei un indult i el dret a vendre’ls com a esclaus seus. El 1411 va sofrir les conseqüències d'un terratrèmol. El 1519 com a conseqüència de les Germanies els moros van ser obligats al bateig, de deu en deu, a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del monestir. L’expulsió morisca de 1609 va permetre els monjos reforçar els seus drets senyorials mitjançant carta pobla d’aqueix mateix any que repartia la terra en lots d’unes 3 Ha concedides en emfiteusi. Durant el període XVIII-XIX l’estructura social era la d’una comunitat campessina empobrida en la seua major part. L'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al domini del monestir. Durant la II República (1932) s’hi declararen expropiables el 13,5% de les terres de propietaris no residents al municipi. Durant la guerra del 36-39 s’hi va constituir una col·lectivitat agrària de la CNT.

Des del segle XV la riquesa de Benifairó residia en el canyamel i la seda, que s’exportava a Castella, Granada i Berbèria, però la crisi de la sericultura en el XIX va deixar la taronja com a únic motor de l’economia local.

Del seu patrimoni:

  • Església de sant Joan Evangelista. Xorigueresca dels segles XVII-XVIII.
  • Castell d’Alfàndec. Conegut a la Valldigna com de la Reina Mora per una llegenda que diu que des d’ell es va tirar al precipici una reina musulmana. De construcció àrab, la seua situació en el cim d’un inaccessible turó, el feia inaccessible fins fa uns anys en què l’ajuntament, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes (CETV) ha habilitat un sender que permet arribar-hi amb relativa facilitat. El seu estat és de ruïna absoluta, només romanen alguns llenços i una capella gòtica del s XIV-XV.

Menjars, com és de rigor, els arrossos; les coques, de mestall, d’ametlló, i de postres, taronges.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIFLÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
50 m
0,6 km2
158
164
421
Benifler/a

Antiga alqueria d'origen musulmà, el territori de la qual pertanyia al terme general del Rebollet; després de la conquesta va mantenir la seua població musulmana fins l'expulsió dels moriscs el 1609, data en què tenia quelcom més de 100 habitants. Va pertànyer a la família dels Carroç i al ducat de Gandia. Fins finals del segle XVII estigué pràcticament deshabitada. Aleshores va iniciar una recuperació demogràfica que la va dur a assolir els 360 habitants, el 1794. Quan, a principis, del XIX s'abandonà el conreu de la morera, la recessió econòmica que va suposar, feu minvar la població progressívament.

L’economia es basa en el sector serveis i l’agricultura en què destaca exclusivament en el conreu dels cítrics.

El poble, de reduïdes dimensions i forma allargada forma conurbació amb Beniarjó.

L’església de sant Jaume apòstol, aixecada sobre una mesquita en el segle XVI ha estat restaurada en 1983 quan es descobrí l’antic mihrab.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIRREDRÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
25 m
0,4 km2
563
1.177
1.592
Benirredrà/ana

El terme municipal, equidistant entre el riu Serpis i el Barranc de Beniopa que travesen nombroses séquies procedents del riu Vernissa, és un dels més menuts del País Valencià i està totalment envoltat pel de Gandia. L’àrea urbana es completa amb una zona d’horta i la Serra Falconera.

Establir quin va ser el seu topònim originari és una tasca bastant difícil, s’hi barallen els de Bani-Reduan, Beninida i Bani-Rida. Té el seu origen en un alqueria islàmica dependent del castell de Bairén. Jaume II (1267-1327), en 1323, va concedir el senyoriu a son fill, Pere de Ribargorça el qual, en 1337, va cedir-lo a Guillem de Gascó. Més tard els seus amos van ser els comtes de Cardona, els quals van vendre, en 1503, la propietat a Maria Enríquez i de Luna, duquessa de Gandia. Durant el segle XIV la jurisdicció del poble està compartida entre els jurats de Vila d’Ontinyent i el Capítol de la Seu de València. En el moment de l’expulsió, que causà una forta crisi demogràfica i econòmica, hi havia 60 famílies morisques. Els cristians nous que hi romangueren cultivaven terres de regadiu, nogensmenys 37 anys després tan sols hi havia 30 famílies. En 1673 Francesc Escrivà va unificar el poder senyorial. A la fi del XVIII els Escrivà emparenten amb els comtes de Ròtova i el senyoriu de Benirredrà roman sota el domini d’aquesta casa fins la dissolució dels senyorius en el segle XIX.

La influència de Gandia condiciona l’economia, que ha donat l’esquena totalment a l’agricultura i es basa en el turisme. La indústria i el comerç també en tenen alguna representació.

Del seu patrimoni cal destacar:

  • Les Esclaves. Es tracta del monument més emblemàtic i característic de Benirredrà. Construït en 1908-09, amb una barreja d'estils neoclàssics, es dedica a l’educació.
  • Església parroquial de Sant Llorenç. Bastida sobre l’antiga mesquita en 1535, rehabilitada en el segle XIX. En 2001 es restaurà el campanar.
  • Ermita de Sant Antoni. Compartida amb Gandia.
  • La Casa Gran. Antic palau senyorial del baró de Ròtova. Avui és un restaurant.
  • Antic ajuntament, que conserva un antic rellotge solar.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASTELLONET DE LA CONQUESTA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
175 m
5,4 km2
240
154
165
Castellonetí/ina

És el segon poble més menut de la vall del Vernissa i un dels més xicotets de La Safor. S’emplaça al vessant meridional del tossal de Coello i el de Carrero en plena serra d'Ador i compten amb força paratges, com la Vall de Tarro; senders de curt recorregut ideals per a caminants i bicituristes i fonts naturals com la Font Major, la de la Fita, la Nova, la del Gauet, la de Massil o la de la Cuta.

En les immediacions hi ha el tossal de Castellonet amb restes d'un poblat ibèric aixecat sobre un anterior del Bronze; en 1249 Castellonet era una alqueria depenent del castell de Borrò, annex de Palma; en 1545 fou venuda per Valerià Boïl a Miquel de Santafé, per la qual cosa durant molt de temps fou conegut com Castellonet de Santafé; el següents propietaris serien els Almúnia, cavallers de la conquesta, que donaren el cognom actual al poble.

El nucli urbà del traçat tradicional conserva l'arc romà de la porta d'accés al recinte poblacional, restaurat el segle passat per donar-li major alçària que l'original, a més a més el seu patrimoni presenta:

  • Palau dels senyors de Castellonet o dels Almúnia. Edificació del XVIII que conté una lògia renaixentista ara tapiada.
  • Església parroquial de Sant Jaume. Neoclàssica, de 1729, restaurada el 1917.
  • Almàssera. Habilitada com a restaurant.
  • Ermita de santa Anna. Anteriorment mesquita, actualment en ruïnes.
  • Safareig municipal. Segona porta d'entrada al poble.
  • El castell originari ha desaparegut completament i només es conserva un arc adossat a les vivendes.

Cal esmentar la mel que s'hi produeix i, entre els plats més populars: gambes amb bleda i pastissets escaldats (antigament la gamba es recollia a les fonts del poble), blat picat, all i pebre, arrossos, carns i, de postres, carabassa, moniato, reganyades d'ametla o pastissos d'herbes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

DAIMÚS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
6 m
3,10 km2
891
1.674
3.171
Daimuser/a
Demuser/a

Conegut a la comarca com Demús. El topònim és d'origen àrab i faria relació a cova o aljub.

Hi ha evidències d'assentament romà en l'Hort del Comte i el sepulcre de Baebiae Quietae que podria haver segut la ciutat romana d'Artemision ; l'origen, però, el té en un llogaret musulmà adscrit al castell de Bairén. Fins el 1535 va pertànyer a Gandia; rere l'expulsió dels moriscs fou repoblat amb carta pobla de 1612; va formar part del senyoriu dels comtes d'Almenara fins el segle XIX; el 1932 es declararen expropiables, segons els criteris fixats en la llei de Bases per a la Reforma Agrària, el 13,7 per cent de les terres municipals i les pertanyents a propietaris no residents al municipi.

Poble d'economia tradicionalment agrícola, cítrics i hortalisses, ha vist des dels anys seixanta del segle passat un creixement del sector serveis degut al desenvolupament del turisme, que fa multiplicar-se la població en època estiuenca. L'escassa indústria gira també al voltant de la comercialització de la taronja.

L'any 1506 aparegueren, en un terreny conegut com el sepulcre de Baebiae Quietae que actualment és dedica a la producció agrícola, dos caps de marbre, un d'home i un de dona a més de dues làpides romanes; una d'aquestes en una torreta antiga i l'altra en un sepulcre amb forma de torre. És interessant visitar el barri dels Pedregals, poblat mariner. La resta del seu patrimoni consisteix en:

  • Església de sant Pere apòstol. Neoclàssica, del segle XVII.
  • Església de la mare de Déu de Fàtima.

L'arròs al forn de Quaresma, amb tomaca i tonyina, els pebres farcits i la paella són els guisats més populars de Daimús.

Fotos

GANDIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
22 m
60,80 km2
10.026
59.123
79.430
Gandienc/a
Gandià/ana

El terme municipal es troba en una ubicació privilegiada entre el mar ––amb magnífiques platges de sorra daurada: la d'Ahuir, amb sector nudista inclòs, la de Venècia, la Nord i la de Rafalcaïd––, la muntanya ––el Montdúver (841 m), el Barranc de l'Infern i el Circ de la Safor, que deparen bones oportunitats als excursionistes–– i l'horta, regada pel Serpis. El 30 d’abril de 2004 el paratge conegut com Parpalló-Borrell va ser declarat Paratge Natural, en ell a banda d’abundant fauna es troben les coves del Parpalló i del Garrofer.

Les coves del Parpalló, amb comprovades i excepcionals qualitats acústiques, i la de les Meravelles, paleolítiques, mostren les més antigues restes de poblament. També s'ha constatat el pas dels ibers i dels romans. Malgrat que la procedència de la ciutat és àrab, no és fins 1240, moment de l'ocupació cristiana del castell de Bairén per Jaume I (1208-1276), quan es pot parlar de nucli urbà. Aleshores Gandia era una vila que vivia del conreu de la canya de sucre. L'emmurallament del poble propicià l'agrupament dels diversos nuclis poblats dispersos pel terme. El 1323 Jaume II (1267-1327) concedí al seu fill, l'infant Pere de Ribagorça, el senyoriu de la vila; en 1359 l'heretà el fill d'aquest, Alfons Aragó i Foix (1332-1412), de malnom el Vell; qui en el 1399 rep de Martí l'Humà (1356-1410) el títol de duc, amb Gandia com a centre del ducat. Alfons el Vell estableix-hi una cort famosa en l'època. El seu fill Alfons el Jove (1358-1425) continua la tasca de son pare, impulsa el conreu de la canya de sucre i la indústria, edifica el Palau Ducal, el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba i reforma la col·legiata, sense deixar de mimar la cort, que alberga figures literàries com Ausiàs March (1397-1459), Joanot de Martorell (1413/1415-1468) o Roiç de Corella (1433-1497). A la mort d’Alfons el Jove sense descendència es produí un plet per la successió dels seus territoris, que es va resoldre amb el pas de Gandia a Hug de Cardona (1405?-1470?). El 1433 la rebé l'infant Joan , qui ho va cedir el 1439 a son fill, el príncep Carles de Viana; a la mort d’aquest, el 1461, passà a la Corona. El 1485 el ducat és adquirit per Pere Lluís de Borja, per al seu fill Pere Lluís (primer duc de Gandia), després de satisfer un deute que el rei tenia des del 1470 amb la ciutat de València, en el que Gandia actuava com a penyora. A Pere Lluis li succeeix son germà Joan qui es va casar amb Maria Enríquez. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc de Borja (1510-1572), el qual resta orfe molt menut per l'assassinat de son pare a Roma l'any 1497; rere el govern interí del ducat per sa mare fins la seua majoria d'edat el nou duc emprèn una tasca urbanitzadora ––segona muralla— i cultural que duu la ciutat a una etapa d'apogeu cultural i polític, a l'estil renaixentista italià; en 1550, quan ingressa en la Companyia de Jesús, abdica en son fill Carles, el qual contrau matrimoni amb Magdalena Centelles i Folch, germana i hereva del comte d'Oliva, i manté Gandia com un dels nuclis més influents i poderosos del panorama. L’endeutament de la noblesa, les Germanies, que en la batalla del Vernisa, o de Gandia, derrotaren l'exèrcit reialista, saquejaren el palau ducal i atacaren el raval, o moreria; l'expulsió morisca ––que delmà la població en un terç, de la qual cosa va trigar vora 150 anys a recuperar-se––, la decadència del conreu de la canya de sucre i la pesta portaren aires de crisi que va haver d'afrontar el quart duc, Francesc de Borja. Aquest, però, va escometre l'ampliació del recinte urbà amb la construcció de la Vila Nova i un nou cinturó de muralles que incloïa el col·legi de Sant Sebastià (el qual edifici encara es conserva), que es va convertir en Universitat el 1548 i que deixà de funcionar el 1772 sense arribar a ser mai un centre important. La pèrdua dels Furs com a conseqüència de la guerra de Successió, en què Gandia va recolzar el borbó, va ocórrer en un moment en què els ducs havien abandonat Gandia per instal·lar-se a Madrid, d'on tornaven en contades ocasions. Aquest abandó suposà el floriment de moviments antisenyorials i la decadència de la vida ciutadana. Felip V el Socarrat va agrair elm recolzament del poble concedint-li el títol de ciutat. El 1740 Lluís Ignasi de Borja va morir sense descendència i el ducat passava als Benavente i després als Osuna actuals posseïdors del títol. La reactivació econòmica durant aquest segle vingué de la mà del canvi en els conreus: s'abandona la canya de sucre i s'aposta per la morera i la criança de cucs, que arriben a constituir-hi una important indústria, a finals de segle hi ha un miler de telers de cinta de seda i 24 d'altres teixits; l'adobament de pells i la fabricació de rajoles i taulells també digueren la seua en l'esmentada reactivació; en el segle XIX és la seda la que entra en crisi i deixa pas al vinyet, que rere l'epidèmia de fil·loxera propicia l’arribada del taronger. L'any 1881 comença la demolició de les muralles, ix al carrer el primer periòdic de la ciutat, El Litoral, i arriben les primeres màquines de vapor al tramvia que unia Gandia amb Carcaixent, per substituir les cavalleries i perllongar la línia fins a Dénia; tanmateix des del 1890 el tren conegut popularment com dels anglesos o la xitxarra unia ja Alcoi amb el Grau de Gandia; el patrici local Sinisalbo Gutiérrez féu les gestions oportunes amb la companyia anglesa que instal·là aquest ferrocarril per a construir, el 1893, el port de Gandia, que era anomenat des de temps medievals i que significà la revitalització per a la ciutat i la seua conversió definitiva en el municipi més important de la zona. La construcció del port provocà l'impuls del conreu del taronger, que convertiria el Grau de Gandia en el primer port taronger valencià, si bé la presència d'altres tipus de transport disminuí més endavant la seua importància; el 1908 es produí la primera crisi d'aquest conreu per problemes d'ajustament del mercat; en els anys vint del passat segle s'inicià una recuperació que afavorí una ràpida expansió. Els anys anteriors a la guerra de 1936-39 hi havia una majoria anarquista al Grau, mentre que a la ciutat el corrent principal era de signe blasquista: radical i anticlerical; des dels anys cinquanta hi ha hagut un ràpid creixement demogràfic el motiu del qual cal cercar-lo en el fort corrent immigratori, atret per l'auge del turisme i el sector serveis, procedent de la resta de la comarca i de l'interior del País, i també d'Andalusia i La Manxa. El 1965 s'annexionaren els municipis de Beniopa i Benipeixcar.

A hores d'ara el sector econòmic principal és el turisme, que en fa de Gandia una potència, i, com a conseqüència els serveis i el sector immobiliari; la industria també abasta importància; a l'agricultura no es dedica més que el 4% de la població.

En 1998 va remodelar-se tot el centre històric de Gandia amb peatonalització de diversos carrers la qual cosa va comportar un ritme de vida més tranquil i la possibilitat de fruir d'una manera més agradable el ric patrimoni de la ciutat, del qual parlem tot seguit:

  • Escoles Pies. Antiga Universitat fundada per Francesc de Borja, remodelada en 1992 i en 1998. Actualment alberga la UNED, l'Escola Permanent d'Adults i el col·legi dels Escolapis. En la plaça que li dóna accés han estat ubicades cinc estàtues dels cinc membres més rellevants de la família Borja: sant Francesc, Lucrecia (1480-1519), Calixte III (1378-1458), Alexandre VI (1432-1503)i Cèsar (1475-1507), realitzades pel valencià Manolo Boix (1942).
  • La Col·legiata. Popularment La Seu. Fundada en 1499 pel papa Borja, Alexandre VI sobre una antiga església visigòtica que esdevindria, al seu torn, mesquita. L'actual edifici és de 1756 i va ser declarat Monument Historicoartístic en 1931. Durant la guerra civil fou incendiada i va perdre gran part del seu patrimoni, entre d'altres el retaule de sant Leocadi, de Damià Forment (1480-1540). Va ser restaurada en la dècada dels quarantes del XX.
  • Palau Ducal. Residència dels Ducs Reials d'Aragó abans de ser-ho dels Borja. És l'edifici més visitat i conegut de Gandia. Edificat en estil gòtic català va ser adquirit, gairebé en ruïnes, pels jesuïtes en pública subhasta, en 1887; en 1964 v a ser declarat Monument Històric Nacional i en 1995 va sofrir una pregona rehabilitació que va deixar-lo en la situació actual.
  • Ajuntament. Neoclàssic, de 1778. Restaurat en 1998, sols conserva la façana original.
  • Hospital de sant Marc. Gòtic. Actualment alberga el Museu Arqueològic de la ciutat.
  • Convent de Santa Clara.
  • Castell de Bairén . D'origen musulmà, segle XI. Després de diferents usos civils i militars den el segle XVII restava en ruïnes. L'ajuntament l'adquirit i una escola-taller realitza els treballs de recuperació i rehabilitació tendents a la ubicació d'un parc arqueològic.
  • Torrassa del Pi i Muralles. Restes de la muralla medieval que fou enderrocada en el XIX.
  • Alqueria del Duc. Edifici medieval fortificat que fou restaurat per l'ajuntament, que va adquirir-lo en ruïnes, en 1981 i on s'ha instal·lat l'Escola d'Hostaleria Comarcal. Conserva una sènia , el celler i un rellotge de 1780. Està declarada d'interés historicoartístic .
  • Ermita de santa Anna. Segle XVIII, completament remodelada en els vuitanta.
  • Sant Josep del Raval. 1744-1801.
  • Santa Maria Magdalena de Beniopa. 1804-1837 Neoclàssica .
  • Nostra Senyora del Montdúver de Marxuquera .

Els arrossos, com no podia ser d'altra manera, tenen un especial arrel a Gandia, però és la fideuà, segons molts originària d'aquí, l'estrella de la gastronomia gandienca; el peix i el marisc, i els dolços, reminiscències de la canya del sucre, també tenen la seua importància a l'hora de parlar de la gastronomia local.

Sobre qualsevol celebració festiva de les moltes que hi ha al cap de l'any sobresurten les falles, amb més de 115 anys d'història a la ciutat.

Hereva d'una època d'esplendor cultural irrepetible, Gandia capital comarcal de la Safor, és un dels indrets més actius de les nostres terres. Hi tenen representació les dues universitats més importants del País Valencià: la Politècnica, amb l'Escola Politècnica Superior i la de València amb el Centre Internacional de Gandia i la seua prestigiosa Universitat d’Estiu. També la UNED hi té seu. La ciutat ofereix activitats culturals com ara la convocatòria de premis literaris que s'hi celebra des de 1959 o el Festival Internacional de Música.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GUARDAMAR DE LA SAFOR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
11 m
1,10 km2
149
68
442
Guardamarenc/a

La seua funció primitiva era la de vigilar la costa. Això explica la toponimia del lloc. També és coneguda com l’Alquerieta i fins el 2001, en qué va adoptar l’actual, ha segut coneguda amb diferents noms, sempre vinculats als diferents senyorius: Verdaguer, Alqueria de don Enrique, Alqueria dels Tamarit i Alquerieta de Guardamar. El terme compta amb 481m. de platja.

Tot i que s’han trobat algunes troballes de ceràmica i moneda romanes, l’origen el té en una antiga alqueria islàmica que, després de la conquesta, conservà la seua població fins l'expulsió dels moriscos el 1609, data en què comptava amb gairebé un miler d'habitants. Pràcticament despoblada en les dècades següents, passà a ser possessió dels Borja i, després, fou adquirida pel comte Trénor que, en emparentar amb el marqués de Mirasol va cedir-li el senyoriu. Aquest va fer construir diverses cases de camp per als seus arrendataris i conservà la titularitat fins l’abolició dels senyorius en el xix. Des de principis del segle xviii (117 habitants el 1715) la població es va mantenir pràcticament estable, amb un lleuger ascens a les primeries d'aquest segle que va situar-la en 173 habitants el 1930. Des d'aleshores, aquesta ha decrescut fins els 64 de 1994.

La falla costanera divideix el terme en una part marjalenca i una altra mes elevada, d'agricultura tradicional de regadiu, que fa servir l'aigua de la sèquia de la Safor, que prové del riu d’Alcoi. La recent explotació turística de la platja complementa l’economia local.

La població ha crescut arrecerada a la Casa Gran, antiga casa dels Tamarit, que es conserva en perfecte estat de conservació ja que, ahores d’ara, és un establiment hostaler. També es diga d’esment l’església de Sant Joan Baptista, construïda en el segle XVII i reformada en el XIX, que conserva una talla barroca de la Mare de Déu de la Llet.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ALQUERIA DE LA COMTESSA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
16 m
2,10 km2
1.352
1.382
1.540
Alquerià/ana

Malgrat que al terme s’han trobat importants restes d’un parell de poblats ibèrics i d’un altre romà, l’origen del lloc és una alqueria morisca que pertanyia al ducat de Gandia. És parròquia independent des de 1773. La població es reparteix en dos nuclis: Sotaya i l’Alqueria de la Comtessa.

Al terme trobem el Rabat, també anomenat muntanyeta de la Creu o el Pericó. Es tracta d’un tossal on hi havia un poblat ibèric que ocupava el cim. S’hi han descobert habitacles que aprofitaven la muralla com a mur i que s’havien d’utilitzar com a emmagatzematge de gra. Un altre paratge digne d’esment és la muntanyeta de sant Miquel, que té, igualment, restes d’un poblament ibèric tardà.

La indústria, de menor importància que l’agricultura, està representada pel moble, el calcer, fabricació d’envasaments per a la taronja i bisellats.

El nucli urbà, de forma allargada, mostra, com a patrimoni:

  • Església de sant Pere apòstol. De 1909, estil neoclàssic i grans proporcions. El campanar és de 1880.
  • Ermita de sant Miquel. Gòtica del XVII, edificada sobre una anterior. Al seu voltant hi ha restes d’una vila romana.

Els menjars típics són l’ensalada de fetge, sèpia, sang i xampinyons a la planxa. I el Pa Beneït de sant Antoni.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA FONT D'EN CARRÒS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
45 m
9,9o km2
2.192
3.236
3.761
Fonter/a

El terme, solcat pel barranc de les Fontanelles, propicia fer excursions a l'Assagador de les Covatelles o a la font de l'Om, per exemple. Per als senderistes hi ha la pujada al Gualde, a l'Arrullador o a la muntanya de l'Estudiant que ens portarà a la cova de les Meravelles. Els habitants es distribueixen en tres nuclis de població: La Font d'En Carrós, El Panorama i el Tossal.

L’origen del poble es remunta a l'Edat del Ferro, amb el jaciment iber del Rabat i les restes ceràmiques trobades al tossal del Rebollet com a referència. D'època romana s'hi conserven fragments d’estàtues, i monedes imperials, les quals suggereixen l'existència d'una vila rústica de l’Alt Imperi al Portal Roig. Durant el domini àrab va ser coneguda com a Rafalí i estava sota jurisdicció del castell del Rebollet que, en 1241, fou donat, amb tot el seu territori al noble Carrós o Carroç, que havia conquistat el lloc un any abans, en nom de Jaume I (1208-1276). Carròs ajuntà Oliva i El Rebollet, dos termes islàmics on assentà colons cristians: d’una banda estava la vila d’Oliva i el terme d’Avall (actual municipi d’Oliva), i d’altra la vila de la Font i el terme d’Amunt, que comprenia els actuals territoris de l’Alqueria de la Comtessa, l’Alqueria dels Frares, Rafelcofer, l’Alcudiola, Beniflà, Potries i l’actual Font d’en Carròs. En 1364 fou assaltada i saquejada pel rei de Castella la qual cosa ocasionà el quasi total despoblament. La situació fou solucionada en 1368 pel senyor de Carròs vigent que donà nova carta pobla; en honor d’ell la vila prengué l’actual topònim. Els primers anys del segle XVI foren temps de creixement demogràfic i econòmic, basat no sols en l’agricultura, sinó també en la ramaderia llanera i en la producció de teixits de llana. Durant la guerra de la Germania (1521) el Raval va ser saquejat i despoblat i va ser incendiada la mesquita. El 26 de desembre de 1598, dia de St. Esteve, dos fortíssims terratrèmols enderrocaren el castell de Rebollet. El llinatge Carròs va exercir el senyoriu fins finals del XV en què passà a Pere Centelles; posteriorment el posseïren els comtes d'Oliva i els ducs de Gandia fins 1771, en què acaba en mans del ducat d'Osuna. Va ser la primera població del País a recuperar, en 1979, el seu nom original en valencià, que la dictadura havia castellanitzat com a Fuente Encarroz.

La base de l'economia local és l'agricultura que es veu recolzada per la fàbrica “ El Bolo ” que fa artesanalment taulells hidràulics de gran bellesa.

L'antiga vila s'aixecava sobre la carena de la serra Gallinera, però més tard el pobladors s'estimaren més instal·lar-se a la plana. Del patrimoni:

  • Església de Sant Antoni Màrtir. Construïda en 1329, sobre una antiga mesquita, ha sofert diverses modificacions fins arribar a l’estat actual; en 1792 se li afegí el campanar neoclàssic. Té unes bones talles del Crist de l'Empar i de la Mare de Déu del Remei, i dos antics sepulcres, possiblement els dels germans Carrós que es rescataren de l'afonament del castell.
  • Castell del Rebollet. Refugi en època islàmica, passà a ser residència senyorial en 1239 amb les modificacions de Pere Ximénez Carrós, ampliades en 1368 per Bernat de Vilaragut. Com ja s’ha dit, en 1598 va ser enrunat per un terratrèmol i mai més va ser rehabilitat. Actualment poden observar-s'hi escasses deixalles, enfront de les quals hi ha la torre de l'Homenatge, del segle XV.
  • Antic ajuntament, del segle XIV.
  • El Patronat. Edifici religiós que data de l'any 1921.
  • Muralla del Rafalí. Primer nucli de població de la Font d'en Carròs
  • Ermita de Sant Miquel Arcàngel. Edifici gòtic, del segle XVI. Al seu voltant hi ha les restes d'una vila romana.
  • Ermita de sant Antoni Abat. De 1530, reformada en 1940 tot mantenint l'aspecte original.
  • Jardí Botànic. 2017. Únic jardí botànic de La Safor. Ubicat al Parc de la Muralla.
  • Font dels Xorros. Malgrat el seu aspecte ornamental actual, hi ha indicis de que ja en els segles X i XI els àrabs regaren les terres del poble amb les aigües d’aquest brollador.
  • Taulells ceràmics repartits arreu del poble

Dels seus fills il·lustres destaca la figura de Francesc Ferrer Pastor, important lexicògraf valencià, que hi va nàixer, en 1918, tot i que als 6 anys la seua família es trasllada a València. Autor d’una enorme obra lingüística en forma de vocabularis i diccionaris, dels quals el més conegut és el ‘Diccionari General’ (1985). Però també publicà diversos títols al voltant de la gramàtica i una important col·lecció de narrativa infantil. Després d’una vida dedicada a la divulgació i defensa de la llengua valenciana, va morir a València l’any 2000. Per a commemorar el centenari del seu naixement l’ajuntament prepara una sèrie d’actes que culminaran en 2018 amb la conversió de la casa natalícia de Ferrer Pastor en la Casa de la Paraula, lloc d’activitats culturals que contindrà un xicotet museu amb l’obra del lexicògraf.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LLOCNOU DE SANT JERONI

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
98 m
6,50 km2
538
568
581
Llocnouí/ïna

Situat en la vall del Vernissa, entre les serres de Marxuquera i Ador (650m) trobem les partides boscoses de la Cuta i l'Ombria i, també, moltes fonts.

D’època romana s’han trobat troballes al jaciment de la Vinya de la Guapa, a la partida de la Granja, tres làpides, i a la vila de la Sort, on n’hi ha importants deixalles ceràmiques. El lloc, però, té el seu origen en una alqueria anomenada el Ràfol o Rafalet de Bonamira, on també hi ha algun record dels romans i dels ibers. Jaume I (1208-1276) fa donació, després de la conquesta, al seu fill Pere el Gran (1240-1285); el 1361 pertanyia a Ximén Pérez d'Arenós; el qual va vendre-la a Arnau Sarina; posteriorment passà als ducs de Gandia que la donaren, el 1420, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. En 1505 Rafalet queda despoblat. Els monjos jerònims, després de l'expulsió dels moriscos donaren carta a uns 70 habitants provinents d’Alfauir i de Castellonet, donant lloc a l’actual població, la qual passà a denominar-se primer Llocnou dels Frares i finalment Sant Jeroni. En 1794 tenia 30 cases i en 1897 527 habitants que vivien fonalmentalment de la vid. En el XIX s’hi introdueix el conreu del taronger. Al començament del XX la família Pobils era la més poderosa del terme. En 1953 va assolir la independència eclesiàstica.

L’economia local continua depenent dels cítrics, tot i que molts llocnouïns es dediquen al transport.

Els trets patrimonials més importants són:

  • Església de Sant Roc. Bastida entre 1950 i 1956 amb el posterior afegitó, en 2002, del campanar.
  • La Granja. Antic lloc d'esbarjo i administració dels monjos, que es troba al Rafalet.
Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

MIRAMAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
12 m
2,60 km2
880
1.364
2.620
Miramarí/ina
Milamarí/ina

El terme municipal s'assenta al bell pla de La Safor amb un paisatge dominat pel taronger i una platja amb passeig marítim de més d'un km de llargària.


Fou un llogaret musulmà pertanyent a la jurisdicció del castell de Bairén, que després de la conquesta fou donada a Sanxo Ximenis. En 1535 passa a pertànyer al ducat de Gandia, aqueix mateix any obté independència eclesiàstica; en el segle va ser adquirit per la família Borja; tingué com a annexes Tamarit i Daimús, separada el 1902. En 1609, a causa de l’expulsió dels moriscs el poble quedà despoblat, però en 1646 ja comptava amb 20 focs –al voltant de 100 veïns. Cavanilles (1745-1804) dóna una xifra, en el segle XVIII, de 106 habotants. Malgrat la davallada que causaren les epidèmies de còlera de 1854 i 1855, el segle XIX fou de continu creixement demogràfic –800 persones en 1897). Durant el passat segle l'emigració cap a Gandia, València i França delmà importantment la població però des de finals de segle, al redós del turisme, ha tornat a augmentar significativament.

Tradicionalment s'ha dedicat al conreu de la canya de sucre; a hores d'ara, però, l'activitat principal se centra en el sector serveis.

El nucli primitiu de traçat irregular ocupa les places de l'Església, del Trapig i del Raconet i els carrers Major i Abadia i l'únic monument ressenyable és l'església de sant Andreu Apòstol, bastida en el segle XVIII, en estil barroc, sobre la primitiva de 1535.

A banda dels arrossos en qualsevol de les seues presentacions i el peix, els plats típics de Miramar són la bossa de polp, elaborat amb polp, arròs, creïlla, penca i carlota, la paella amb cebes i, de dolç, la coca borratxa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos


OLIVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
25 m
59,90 km2
7.956
21.001
26.190
Oliver/a

Les platges hi assoleixen el protagonisme en quant a paratges, juntament amb el parc natural de la Marjal Pego-Oliva, ric en flora i fauna característica de la zona.

En el terme s'han trobat importants vestigis prehistòrics. Va formar part del regne musulmà de Dénia; després de l'ocupació cristiana, restà enquadrada en el terme del castell de Rebollet, i Jaume I (1208-1276) va donar-la a la família Carròs. El 1382 passà als Riusec i posteriorment als Centelles. En 1413 els termes d'Oliva i el Rebollet se separaren. El 1448 Alfons el Magnànim (1396-1458) va concedir a Oliva el títol de comtat en la persona de Francesc Gilabert de Centelles. A mitjan segle XVI es va produir la unió amb el ducat de Gandia gràcies a la boda entre Carles de Borja i Magdalena de Centelles. Lloc amb fort presència de població musulmana ––la qual cosa va produir diversos conflictes––, el 1527 comptava amb 300 veïns moriscs que vivien concentrats al raval, mentre que els cristians vells només sumaven 220 i habitaven la vila; sobre l'antiga mesquita musulmana s'erigí canònicament el 1534 l'església parroquial de Sant Roc com a rectoria de moriscs. El segle XVI Oliva es converteix en un dels centres neuràlgics de producció de sucre del Regne; les enormes rendes extretes d'aquest producte sustentaren l'esplendor del comtat en aqueix segle, personificat fonamentalment en la persona del comte Serafí de Centelles i Urrea, que fou un gran amant de les lletres i la cultura, i arribà a mantenir, fins i tot, correspondència amb el famós humanista valencià Lluís Vives (1492-1540); en Serafí va fer voltar de muralles tot el recinte urbà. El 1609 hi havia 350 focs de moriscs, els quals restaren deshabitats, llevat d'una quantitat indeterminada de xiquets que romangueren a Oliva i ocuparen amb certa rapidesa les cases abandonades; per això, Oliva continuà sent l'entitat humana major de la comarca, per damunt de Gandia; l'expulsió també disminuí la rendibilitat del conreu de la canya de sucre, que, àdhuc, encara es va seguir conreant fins mitjan segle XVIII; cap el 1625 ja s'havia iniciat una recuperació progressiva amb l'arribada de gran nombre d'immigrants procedent d'altres llocs de l'antic Regne; d'aquest any data la carta pobla atorgada pel duc de Gandia per a la repoblació de l'antiga moreria, amb la qual cosa Oliva arribava a finals del XVII a recuperar pràcticament la població anterior a l'expulsió. Durant la guerra de Successió va tomar part pel bàndol de l'Àustria, la qual cosa va provocar l'afonament de les muralles per ordre de Felip V. Entre les famílies simpatitzants de la causa foralista i que van sofrir les conseqüències de la repressió del borbó es trobaven Francesc Ferrando (1638-1723) i Antoni Salelles (1733-1816) que ingressaren en la Companyia de Jesús i foren destacats humanistes; l'il·lustrat Gregori Maians (1699-1781); son germà Joan Antoni (1718-1803) fou canonge i rector de la Universitat de València, o Gabriel Ciscar i Ciscar (1760-1823). A mitjan segle XVIII, amb la mort sense descendència de Lluís Ignasi de Borja, el succeïren en el senyoriu del comtat d'Oliva i del ducat de Gandia els Benavente, que emparentaren més endavant amb els futurs senyors d'ambdós: la casa d' Osuna. La divisió territorial del 1833 Oliva restà inclosa en la província d'Alacant però passa a la comarca de la Safor en 1847. La bona marxa de l'agricultura i el desenvolupament industrial i turístic de la dècada dels 70 va provocar un important accelerament demogràfic amb l'arribada d'una immigració que provenia sobre tot de les comarques centrals interiors i les del sud del país, d'Andalusia i de Castella.

La morera i la indústria de la seda s'imposarien com a eix econòmic fins mitjans del segle XX; amb el seu afonament es donaria pas a l'arròs, que va tenir cert auge, però que, a partir de la dècada dels seixanta es va convertir en un conreu residual; també tingué una relativa importància la producció de panses, en declivi des de finals del XIX; el taronger, en canvi, va adquirir prompte el caràcter de monocultiu, fins a convertir Oliva en un dels principals nuclis productors de cítrics. Com que aquest és un poble tradicionalment agrícola, l'activitat industrial d'envergadura es remunta als anys 60, i està dedicada a la fabricació de productes ceràmics i materials per a la construcció, productes alimentaris. El sector turístic s'ha desenvolupat notablement des del 1960.

El poble manté la flaire dels àrabs amb carrers rosts i torts, que condueixen al Raval morisc, d'imprescindible visita. Al llarg de la passejada pel que fou antigament barri cristià hi ha els carrers dels Tamarit, Abadia, Sant Cristòfol, la Plaça Major, etc. Hi trobarem força palaus i cases pairals dels segles XVI-XIX. Del seu passat arquitectònic anem a parlar a continuació:

  • Església de Santa Maria la Major. Bell exemplar de l'arquitectura valenciana del XVIII, començada en barroc i acabada en un estil més academicista, alberga un museu parroquial amb bones peces d'orfebreria
  • Església de Sant Roc. Edificada sobre la mesquita en 1696 i restaurada en 1958, adossat a ella trobarem l'arc del Fossar, que era l'entrada al cementiri cristià.
  • L'Enginy. Antic molí de sucre.
  • Casa Abadia. Casa mudèjar actualment dedicada a tasques religioses.
  • Nus d’una creu de pedra del segle XVIII. Recentment recuperat per l’ajuntament després de segles desaparegut, esdevé l’evidència més antiga coneguda dels emblemes de la ciutat.
  • Castell de Santa Anna. Musulmà, del segle XII. Només resten alguns llenços de la muralla i les deixalles d'una ermita fortificada.
  • Torre de la Muralla. Únic record perfectament visible de la muralla del segle XV que fou derrocada després de la guerra de Successió.
  • Torrassa del palau dels Centelles. Del palau, aixecat en el XVI i a hores d'ara desaparegut integrat en els edificis dels voltants, només roman aquesta torre que ha estat rehabilitada.
  • Convent de Nostra Senyora del Rebollet
  • Teatre Olímpia. Possiblement, casa natalícia de Gregori Maians
  • Portal de Sant Vicent.
  • Casa Gregori Mayans. Segle XVIII, i l'antiga fonda, avui restaurades i utilitzades com a centre cultural que allotja el Museu de la Il·lustració.
  • Museu Arqueològic. Instal·lat en la casa pairal dels Pasqual, dels segle XV-XVIII.
  • Aula de Gramàtica Mayansiana. Segle XVIII. Recentment restaurat.
  • Museu Vicente Parra.
  • Gasolinera del Rebollet, d'estil organicista. Any 1962.
  • Fumerals industrials de rajolers. Segle XX.
  • A l'ample del terme hi ha una bona representació de l'arquitectura rural de la comarca.

Els menjars olivers més característics són les pebreres farcides, els figatells, l'espardenyà, la gamba amb bleda, i les coques, sense oblidar-se'n de la imprescindible paella.

Quant a les festes, s'hi celebren tota mena d'elles de què destaquen les més tradicionals, Falles, Carnestoltes, Moros i Cristians i Setmana Santa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PALMA DE GANDIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
45 m
14 km2
937
1.575

1.843

Palmer/a

Els riu d'Alcoi i el Vernissa emmarquen el territori, on paga la pena visitar la Marxuquera i el barranc de la Font Murtera.

L'origen està en el castell musulmà del mateix nom; rera la conquesta va restar inclosa en la baronia homònima juntament amb Ador; va pertànyer als Pròxita, i posteriorment als Tolsà i als Montcada, per a acabar formant part del ducat de Gandia; romangué despoblada després de l'expulsió dels moriscs; l'expansió tarongera i la construcció del port de Gandia afavoriren el seu enlairament demogràfic, que arribà al màxim el 1960; a partir d'aleshores la població ha descendit per l'emigració cap el nucli comercial i turístic de Gandia.

L'agricultura és la base de l'economia local. També s'hi fabriquen articles de pell i s'elabora una bona mel.

Patrimoni:

  • Església de Sant Miquel arcàngel. Segle XV, amb campanar neogòtic de 1912. Conserva taules del XVII.
  • Plaça Vella. Amb els edificis més interessants del poble.
  • Caseriu de la Tortea.  Despoblat de Rafalany.
  •  Cova de la Clau, amb pintures rupestres.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PALMERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
17 m
1,00 km2
458
532
965
Palmerí/ina

El seu origen és una alqueria islàmica que es trobava entre els castells de Bairén i el del Rebollet; va pertànyer als comtes d'Anna, després comtes de Cervelló i posteriorment al ducat de Gandia fins el 1814; al llarg del segle XIX, després del declivi del conreu de la seda i la transformació agrícola produïda pel taronger, la població arribà a duplicar-se; a partir del 1930, nogensmenys, el creixement s'aturà. Ha estat des de temps antics lloc de reunió de les juntes d'aigua de l'horta de Gandia.

La població es dedica a l'agricultura. Darrerament s'està recuperant la fabricació d'instruments musicals típics valencians.

L'església de la Puríssima Concepció, neoclàssica, del XVIII amb campanar del XX.

Pel que toca a la gastronomia podem degustar les diferents modalitats d'arròs, el bonítol al forn o a la calfó. Si pel contrari ens agrada més el dolç, podem trobar la corona de glòria elaborada amb crema d'ametla, de nous i merenga.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PILES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
12 m
3,90 km2
1.687

1.981

2.740
Piler/a

El terme municipal és absolutament pla i té l'atractiu més característic en les magnífiques platges, afortunadament poc explotades turísticament encara, que té l’origen en una antiga alqueria islàmica dependent del castell de Rebollet; ambdós, alqueria i castell, juntament amb Beniamis i Rafesineu, foren conquerits per Jaume I (1208-1276) en 1240. El rei conqueridor es va comprometre a respectar els drets dels moros que hi havia. En 1519 visqué l'esclat de les Germanies amb bateig massiu de moriscs. El decret de Carles I (1500-1558), de 1525, obligant els moros a batejar-se acabà amb l'enrunament de la mesquita i la construcció, en 1535, de l'església, moment en què el poble obtingué la independència eclesiàstica de Gandia amb els annexos de Palmera i Rafelsineu. En 1532 va sofrir un desembarcament de les naus algerianes de Barba-roja II que fou avortat pel comte d'Oliva, Francesc Gilabert de Centelles. Precisament aquest tipus d'atacs dels pirates barbarescs donà lloc a la construcció de la xarxa defensiva costanera en què s'inclou la Torre de Piles. En 1598 un terratrèmol va fer l'església a terra, per la qual cosa es va construir el temple actual, que es va sufragar amb aportacions dels pilers en diners, joies i espècies. En 1609 l'expulsió deixa el lloc quasi despoblat fins que va ser repoblat amb cristians vells, que hi introduïren el conreu de la morera i amb ell una pròspera indústria sedera. Va pertànyer al comtat d'Oliva i al ducat de Gandia.
L'economia es basa en l'explotació dels cítrics i del turisme.

Patrimoni:

  • Església de Santa Bàrbara. De la qual parlem més amunt.
  • Torre de Piles. De 1573. Perfectament restaurada en 1986 per la Conselleria de Cultura, presenta un immillorable estat. Figura en l'escut de Piles com a símbol del poble.

Cuina mediterrània: arròs caldós, al forn o en paella, verdures, peix i marisc, taronges i llepolies com ara la coca en llanda, els figatells o les coques de dacsa són els menjars típics que podem degustar a Piles.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

POTRIES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
12 m
3,10 km2
834
937
1.037
Potrier/a

La importància que la terrisseria ha tingut en la història de Potries es demostra ja en el seu mot que prové d'un terme llatí vinculat a la ceràmica.

El terme és absolutament pla amb l'única excepció dels Tossalets de Potries que a poques penes arriben als 100 m d'altitud; el Serpis posa la nota paisatgística recolzada per la Ruta de l'Aigua, xarxa de camins i sendes rurals senyalitzats que mostren les edificacions hidràuliques que hi ha al llarg del riu.

En la muntanyeta dels Penyascals hi ha un jaciment i en la partida de la Casa Fosca una necròpoli del Bronze; també en els Penyascals s'han trobat deixalles iberes; el jaciment romà de la Catorzena ja indica una important producció terrissera i de l'aprofitament agrícola de la terra; el naixement com a nucli de població és una petita alqueria que pertanyia al castell de Rebollet; en 1240 és ocupada per Jaume I (1208-1276) i donada a poblar, com la resta de la comarca, a la família Carrós inclosa en l'Honor de Rebollet o Terme de Dalt; en 1364 la Guerra dels Dos Peres assolà el terme; en 1368 Berenguer de Vilaragut, marit d'Alamanda Carrós, dona carta de població; des de 1382 a 1387 el senyor territorial era Raimon de Riusech i a la seua mort el seu nebot Gilabert Centelles i Riusech, a mitjan segle XV Alfons el Magnànim (1396-1458) anomena al senyor vigent, Francesc Gilabert de Centelles, comte d'Oliva; en 1569 les núpcies entre Carles de Borja i Magdalena Centelles fan que Potries, com gairebé la resta de la comarca, entre en l'òrbita dels Borja; en 1574 obté parròquia independent d'Oliva, amb Beniflà com a annexa; l'expulsió dels moriscs, en 1609, despobla el lloc i la recuperació demogràfica triga gairebé un segle en produir-se; durant els segles XVI i XVII la canyamel i una important producció ceràmica donaven ocupació als potriers; els segle XVIII i XIX són de creixement poblacional i de conflictes amb els Osuna per la independència senyorial; la caiguda de la canyamel introdueix el cultiu de la morera per a obtenir seda, el vinyet i l'olivera, també s'hi explota una pedrera de marbre negre; entre 1833 i 1847 la divisió territorial en províncies va afegir Potries a la d'Alacant però des d'aleshores resta en la de València, inclosa en la comarca de La Safor; entre finals del XIX i primeries del XX s'han documentat 18 indústries terrisseres; en la dècada dels seixantes del segle passat l'emigració vers França aturà el creixement demogràfic.

L'agricultura és la base fonamental de l'economia potriera; hi ha també indústries de transformació dels productes agrícoles, químiques i es manté, tot i que a petita escala ja, la tradició terrissera.

Poble àrab que manté la flaire dels seus fundadors en la trama urbana i l'aportació de l'arquitectura rural valenciana en els seus edificis. Convé visitar:

  • Ajuntament. Casalot pairal del XVII, restaurat en els vuitantes del segle passat.
  • Església dels Sants Joans. Segles XVII-XIX.
  • Ermita del Santíssim Crist de l'Agonia. Segle XIX. Amb pintures de Luis Téllez-Girón i Belloch, i una bona talla del Crist, del XVIII.
  • Fundació Ganelly Pastor. Actual Casa de la Cultura
  • La Casa Fosca. Partidor d'aigües.
  • La Casa Clara. Partidor d'aigües del segle XVI.
  • Molí del Canyar. Actualment, establiment hostaler.
  • Cassoleria d'Àngel Domínguez. Últim vestigi de la tradició artesanal de Potries.

De la seua gastronomia cal destacar un arròs al forn que inclou seitons, una paella amb cigrons, caragols, bacallà i floricol i el bonítol, elaborat amb tonyina en salaó, creïlles i tomaca.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

RAFELCOFER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
20 m
2 km2
1.783
1.406
1.507
Coferer/a
Rafelcoferí/ina

El terme municipal és totalment pla, llevat de la muntanya de la Creu o del Rabat rica en varietats aromàtiques i medicinals.

Precisament, al Rabat es troba el jaciment iber més antic de la comarca (segles V a I aC). L’origen del poble és una alqueria musulmana que després de la conquesta continuà sent habitat pels seus antics pobladors; el 1368 li fou concedida carta de població pel senyor del lloc, el comte d'Oliva. Lloc de moriscs pertanyent al ducat de Gandia, la seua població es va ressentir amb l'expulsió, ja que quasi la totalitat dels seus habitants fins el segle XVII ho eren; amb la divisió territorial de l'estat en províncies va formar part de la d'Alacant però el 1847 es va integrar a la de València.

L'economia es basa en l'agricultura, sobre tot cítrics. El sector industrial abasta darrerament certa importància.

Patrimoni:

  • Església de Sant Antoni i Sant Dídac. Aixecada en estil neoclàssic en el XIX com a ampliació de l'antiga rectoria morisca.
  • Museu Arqueològic. Restes romanes i iberes.

Els arrossos: paella, de bacallà, de ceba, d'espinacs, al forn amb bacallà i creïlles o amb tonyina negra constitueixen la base de la gastronomia coferina que es complementa amb una bona mostra de dolços.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

 

Fotos

REAL DE GANDIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
21 m
6,10 km2
1.405
1.789
2.349
Realer/a

El terme té una forma allargassada al marge esquerre del Serpis on els paratges més significatius són el jaciment de la cova dels Teixans, la cova de Bollà, la dels Bancalets i el Cor de Jesús.

El topònim del poble deriva del mot àrab rahal que és el que era en època musulmana: un llogaret depenent del castell de Bairén; després de la conquesta va pertànyer a la família Cardona, que va vendre el lloc als ducs de Gandia; va dependre eclesiàsticament de la col·legiata de Gandia fins el 1535, en què es va erigir com a rectoria de moriscos amb els annexes de Benipeixcar, Benirredrà i l'Alqueria Nova; fou lloc de moriscs; després de l'expulsió, fou repoblat en la seva major part per gents procedents de Teulada; a partir dels anys cinquanta del segle passat va veure delmar importantment la seua població a causa de l'emigració cap a la veïna Gandia i a França.

A partir dels norantes del segle XX ha vist créixer la població i l'economia gràcies a la indústria.

Com a monuments ressenyables tan sols trobem l'església de la Visitació de Nostra Senyora, neoclàssica, de 1881.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

RÒTOVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
74 m
7,50 km2
1.090
1.295
1.307
Rotivà/ana
Rotoví/ina

També coneguda com Ròtiva, al seu terme, regat pel Vernissa, i amb perfil muntanyós, malgrat estar prop del mar, podem gaudir de paratges on practicar el senderisme, com ara el Sender de les Fonts o la Senda Botànica dels Gràcia; l'escalada o l'excursionisme en la Font de la Finestra, el Penyal de l’Esclusa, l’Alt de les Àguiles; el Racó de la Cova, la Penya Roja, el barrancs d'Atanasio, de les Galeries (amb pintures rupestres i font) i Blanc, la Coveta de Minyana o la Cova de les Rates Penades.

Hi ha testimonis de poblament del Mosterià en la Penya Roja; del Paleolític en Barranc Blanc, Cova de les Rates Penades i Penya Roja; del Neolític en Forat de l'Aire Calent i Cova de les Rates Penades. Dels ibers prové el nom Ròtuba o Ròtaba, “lloc de pagament del ramat transhumant” i també nom del castell de Borró. Els romans i els àrabs fundaren i donaren entitat a una alqueria que fou ocupada en 1239 per Jaume I (1208-1276) i donada a poblar a Guillem Company i a Guillem Figueras el 13 d'abril de 1248; al llarg de la història tingué diversos senyors: Joan de Pròxita, Arnau de Sarina qui va cedir-lo, en 1424, al monestir de Cotalba, pertanyent a l'Orde dels Jerònims; Pere de Figuerola que, en 1546, li donà carta pobla; la família Vich, a les primeries del XVI; els Polop, els Baiarri, els Balaguer, els Arnau, de Gandia; els Escrivà, que en 1799 abasten el títol de comtes de Ròtova, tot i que altres fonts indiquen que fou Llorenç Bou de Penyarroja, en 1800, qui assolí aquest privilegi; en 1535 s'independitza eclesiàsticament de Palma de Gandia i queden com a annexes a la seua parròquia les esglésies d'Almiserà, Castellonet de la Conquesta i Alfauir; a partir del segle XVIII comença a destacar-se com el municipi més important de la Conca del Vernissa , que comprèn Alfauir, Castellonet, Almiserà i Llocnou de Sant Jeroni.

En l'apartat econòmic parlarem d'agricultura: producció i exportació de taronja, oliva i garrofa; ramaderia: vaquí i gallines; la indústria no és gaire important tot i que al redós del proper nucli industrial de Gandia s'hi observa alguna activitat.

Pel que toca al patrimoni, citarem:

  • El castell de Borró. De probable origen musulmà, deixà de ser utilitzat després de les revoltes d'Al Azraq (1208-1276) Des d'aleshores no hi ha sofert cap rehabilitació, la qual cosa explica el seu estat de ruïna i abandonament.
  • Església de Sant Bertomeu apòstol. Segle XVIII. Neoclàssica.
  • Aqüeducte. Gòtic mudèjar, del segle XV. En estat precari.
  • Palau dels comtes de Ròtova. Segles XVII-XVIII.
  • Ermita del Borró. Abandonada.
  • Vila Imperial romana. Segle I.
  • Molíns, alqueries i sènies, vestigi de l’arqueitectura agríola de la zona.
  • Riu-rau. Típic edifici d'aquestes contrades per a l'assecament de la pansa.

La gastronomia, tòpicament valenciana, inclou la paella, l'arròs al forn amb panses, coques de dacsa, d'ametla i pastissos d'aire i de moniato.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SIMAT DE LA VALLDIGNA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
45 m
38,50 km2
2.771
3.112
3.722
Simater/a

Hi ha dos nuclis de població: Simat i Pla de Corrals, que se situen en la subcomarca de la Valldigna, regats pel riu Vaca i amb paratges com la microreserva de la Font del Cirer, Les Foies, El Pla de Corrals, la visteta de Barx, la serra del Toro o la Fontarda. El senderistes hi trobaran força camins per exercir-se i els espeleòlegs hi compten amb un bon nombre d'avencs, abrics i coves.

Antiga alqueria islàmica repartida per Jaume I (1208-1276) entre els cavallers Nunyo i Pere d'Azllor; Jaume II (1267-1327) va reunificar les terres de la Valldigna, aleshores anomenada Vall d’Alfandec, i va concedir-les, en 1297, a la fundació del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, senyor del lloc fins que en 1835 l'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al seu domini; el senyoriu del monestir abraçava, a més d'altres terres, els municipis de Simat, Benifairó i Tavernes; les terres de la Valldigna foren cedides en emfiteusi per carta pobla de 1336; després de la rebel·lió dels moriscs de 1366 contra la senyoria, el monestir va imposar nous tributs; les especialitzacions econòmiques de la Valldigna en el segle XV foren la canya de sucre ––el monestir i els rics propietaris foren els grans beneficiaris de la producció sucrera––, les plantes industrials destinades a l'artesania tèxtil local i el ramat, amb exportacions a Castella, Granada i Berbèria; amb majoria de població morisca, la seua expulsió va permetre al monestir reforçar els drets senyorials segons carta pobla del 1609 i les terres, repartides en lots d'unes tres hectàrees foren concedides novament en emfiteusi ––cànon en metàl·lic i partició de fruits––; l'estructura social durant els segles XVII i XVIII va estar marcada per l'existència d'una comunitat campessina relativament homogènia; en els segles XVIII i XIX les principals produccions agràries eren el blat, les moreres i la garrofera; hi existia també una fàbrica terrissera.; la crisi de la seda va determinar la substitució de moreres per cultius més rendibles; els segles XIX i XX, lliure ja del senyoriu, no hi ha hagut gaires esdeveniments importants com no siga la guerra de 1936-39 que hi deixà vora cent morts d'un i altre bàndol i un gran nombre d'exiliats i represaliats.

El conreu de cítrics i la seua manipulació constitueix la principal font econòmica del poble.

Si parlem de patrimoni, la joia indiscutible, ja no a Simat sinó a tot el País, és el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, de la fundació del qual ja hem parlat; després de marcar l'esdevenir i la història del poble va sumir-se en un estat d'abandó tal que, en 1991, la Generalitat va comprar-lo i va iniciar la seua restauració.

Altres edificis d'interès són:

  • Capella de la Mare de Déu de Gràcia. Barroca. Forma part del monestir però es troba fora del recinte.
  • Església de Sant Miquel Arcàngel. Barroca.
  • Mesquita de la Xara, o ermita de Santa Anna. Es tracta de l'única mesquita que s'ha conservat al País, malgrat que van edificar sobre ella l'ermita.
  • Arc de la Font del Cirer. Antic aqüeducte de 1748 que menava les aigües des de la font al monestir.
  • Font Gran. Lloc d'esbarjo dels simaters situat dintre de la població.

Al monestir s'hi celebra anualment el Festival de Música de Tecla.

Pàgina web de l'Ajuntament
(en valencià)

Pàgina de l'Ajuntament (2)
(en castellà)

Més informació en la xarxa:

Fotos

TAVERNES DE LA VALLDIGNA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
15 m
49,20 km2
7.990
16.516
17.916
Valler/a

La ciutat és coneguda a la subcomarca de la Valldigna com la Vall. A banda de bones platges hi ha el Mondúver (841m), l'Alt de les Creus (580m), l'Ombria, muntanya que alberga el Clot de la Font, el paratge de San Llorenç —amb l'ermita homònima—, el Mirador de la Valldigna, —fantàstica perspectiva de la Vall i diverses rutes senderistes—, i, sobre tot, la Cova de Bolomor en la qual s’ha trobat, en 2007, un crani humà de 130.000 anys d’antiguitat. La qual cosa la converteix en l’indret amb aquest tipus de troballes més antic del País.

Fou fundada pels àrabs, els quals la denominaren Gebalcobra. Precisament, de l’època islàmica, s’ha descobert recentment un cementiri dels segles XI i XII. Després de la conquesta romangué enclavada en la jurisdicció del monestir de la Valldigna, nom donat per Jaume II (1267-1327) que substituïa a l'antic del monestir musulmà d'Alfandec;. La història vallera estigué des d'aleshores lligada a la del monestir. L'església parroquial de Sant Pere fou sufragània de la del Ràfol d'Alfandec fins el 1535, en què es va erigir en parròquia. Fou lloc de moriscs ––els quals comptaven amb 400 focs el 1609–– que hagué de ser repoblat el mateix any 1609 per l'abat del monestir de la Valldigna, qui va atorgar-li la carta de poblament; en 1646, però, comptava únicament amb 190 cases habitades. En 1794, nogensmenys, havia sobrepassat els 4.000 habitants. Al llarg del segle XIX arribà quasi a duplicar la seua població, raspallant els 8.000 habitants el 1900. El 1916 va rebre el títol de ciutat. Devers el 1920 comença a desenvolupar-se una certa economia industrial, basada en la comercialització de la fruita i la indústria de la fusta ––una de les més importants del País Valencià––, especialitzada en mobles escolars i metàl·lics, amb fusta procedent de Pamplona, Terol i Galícia, i ferro de Castelló. Des d'aleshores, la població ha anat en continu ascens, afavorida en part per la immigració procedent de les comarques de l'interior del País Valencià i de les províncies manxegues i andaluses. Va estar enclavada en l'itinerari de l'antic ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, avui desaparegut.

La seua economia ha estat tradicionalment agrària; antigament hi tingueren la seua importància les garroferes i també l'arròs. La dessecació de les marjals ha afectat els arrossers, que s'han convertit en terreny per a arbres fruiters i hortalisses; el taronger és el principal conreu i ocupa gairebé tota la Valldigna. Altres sectors importants actualment són el turisme i el comerç.

Acabarem la visita a La Vall parlant del seu patrimoni:

  • Calvari i ermita del Santíssim Crist. Segle XIX.
  • Torre de la Vall, o de L’Alfandec. Única que roman dempeus de les que formaven la xarxa defensiva costanera; edificada en temps de Felip II (1527-1598), ha estat recentment restaurada i declarada BIC.
  • Església de Sant Pere. Aixecada entre 1728 i 1730; en 1850 se li va afegir una cúpula.
  • Ermita de Sant Llorenç.
  • El Molí. Edifici del segle XVII restaurat i aprofitat com a sala d’exposicions.

Cal citar, com a fill il·lustre de la ciutat, l’escriptor Rafael Chirbes (1949-2015), que explicà com ningú la crisi econòmica i la corrupció política i al qual l’ajuntament ha homenatjat dedicant-li una cèntrica plaça.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILALLONGA DE LA SAFOR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
92 m
43,30 km2
3.080
3.639
4.331
Vilallonguer/a
Vilaronguer/a

Al seu terme, situat en una ampla vall regada pel Serpis, hi ha el pic Safor de 1.101 m. d'alçària i diverses rutes ecoturístiques com ara la del Racó del Duc, la de la Safor i la de la Llacuna.

Malgrat no estar demostrada fefaentment pot ser les restes de ceràmica i sílex trobades a les coves del Pastor i del Racó del Duc podrien ser neolítiques. Hi ha també diverses restes de la romanització. El lloc va tenir el seu origen en diverses alqueries musulmanes agrupades al voltant del castell de Vilallonga: Buixerques, Simat, El Reconc, La Almássita, la Plaça, Recuixent, Casi, La Font i L'Alcúdia. Després de la conquesta cristiana va mantenir la població originària i passà a ser propietat d'Arnau de Romaní en 1259; posteriorment, segle XV, ho fou dels Llançol. En 1621 Felip III (1578-1621) fiu donació de tota la jurisdicció a Carles Borja i, d'aqueixa manera, s'integrà en el ducat de Gandia on romangué fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX. L'expulsió dels moriscos va afectar seriosament la seua economia i la seua demografia, ja que n'era un lloc destacat (el 1609 tenia 260 focs). Malgrat tot, es va recuperar al llarg del segle XVII, però concentrant ja la població en els nuclis de Casi, La Font i L'Alcúdia ––nucli urbà actual, la resta romangueren definitivament despoblats, i el 1715 tenia 531 habitants, xifra que pràcticament va duplicar durant el segle XVIII, i de bell nou, durant el XIX (2.153 habitants el 1860).

Olivera, fruiters, taronger i hortalisses mantenen l’economia tradicional agrària que es veu reforçada amb indústries de paper, exportació de cítrics, seda i cartró. La ramaderia està representada amb algunes granges avícoles, vaques, cabres i ovelles.

Als barris de l’Alcúdia i Cais es conserven carrerons típics i cases morisques de l'hàbitat musulmà. De la resta del patrimoni parlem tot seguit.

  • Església dels Sants Reis, de 1719.
  • Castell dels Moros, d'origen musulmà, que actualment és propietat privada i es troba en un avançat estat de deteriorament
  • La Font dels Setze Xorros.
  • Capella de la Mare de Déu de la Font, del s. XIX, on és custodia la imatge de la patrona de Villalonga, trobada al riu Serpis el 17 d'agost de 1708.
  • L'Ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbera, del s. XVII.
  • Casa de Cultura, de façana modernista.
  • Muralla de Buixerques.
Pàgina web de l'Ajuntament
(La versió en valencià conté total la informació en castellà)

Més informació en la xarxa:


Fotos

XERACO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
34 m
20, 20 km2
1.481
4.982
6.129
Xeraquer/a
Xeraquí/ina

El municipi no té, com podria paréixer, com únic atractiu les platges sinó que presenta una zona muntanyenca de gran interès amb paratges com ara La Barcella, el Puntal de les Foies, l'Alt de l'Escudella, la Font de l'Ull, la Font del Xopet, els Plans, el Tossal Redó, el Pla de les Coves o el Racó Ferragud. El riu de Xeraco, o més popularment Vaca, rega el terme oferint també paratges molt agradables, sobretot a la seua desembocadura. Tot plegat, riu i muntanya deparen una bona xarxa de rutes senderistes i cicloturistes.

A la cova del Vell hi ha un jaciment del Paleolític Inferior i se suposa que a la muntanya de la Barcella hi hagué un poblat en l'Edat del Bronze. En 1097 es va construir un castell on es refugiaren els habitants del lloc fugint de les guerres entre Yusuf i les hostes de Pere I (1070-1104) i el Cid (aprox.1043-1099). En el moment de la conquesta cristiana Xeraco era una alqueria musulmana que havia crescut en torn a una mesquita que depenia del castell de Bairén i era propietat del moro Avecendrell. En 1248 Jaume I (1208-1276) va donar-la a Arnau Bosquet juntament amb 30 companys d'armes como testimonia el Llibre de Repartiment. Va pertànyer al monestir de la Valldigna en temps de Jaume II, el Just (1267-1327) però retorna a senyoriu de Gandia en les mans del marquès de Villena. En 1425 recau de bell nou en la Corona. El 1478, Joan II (1398-1479) va donar-la a Bernat Almunia, la qual família va vendre-la el 1550 als ducs de Gandia. En les Germanies el virrei, comte de Milito hagué de fugir de la ciutat espentat per Vicent Peris, l’Encobert (1478-1522), capitost dels agermanats, que va acampar-hi. Va dependre eclesiàsticament de Gandia fins el 1535, en què es va erigir com a rectoria de moriscos. El 1574 es va convertir en annex de Xeresa, de la que després s'independitzà, quan comptava amb 30 cases. En 1606 Joan de Ribera (1532-1611) va ordenar l'enderroc de la mesquita, la qual havia estat convertida en ermita per l'abat de Valldigna, per bastir-hi un temple cristià. Durant la guerra de 1936-1939 es va destruir l'arxiu municipal per la qual cosa no hi ha dades documentals des de 1850 fins 1940.

El desenvolupament tecnocràtic dels seixanta va acabar amb un període de misèria que obligà molts fills del poble a l'emigració; així des d'aleshores es desenvolupa la indústria de transformació dels cítrics i, sobre tot, el turisme, que fa que Xeraco arribe al nostres dies com municipi platger que en estiu passa de cinc mil i escaig d'habitants a més de vint mil.

Malgrat el potent auge del turisme, que fa que el sector serveis siga un dels motors econòmics, l'agricultura ha estat i és la principal activitat econòmica amb el taronger com a gairebé monocultiu. D'indústria hi ha la de la construcció que dóna lloc a fusteria tant de fusta com metàl·lica, i la transformació i comercialització dels productes agrícoles.

Patrimoni:

  • Torre Guaita. Del segle XVI. Les restes actuals es conserven en un acceptable estat.
  • Església de l'Encarnació de la Verge. Segle XVIII. Neoclàssica. Com a curiositat direm que compta amb dos campanars.
  • Ermita del Santíssim Crist de l'Agonia. Segle XIX
  • Caserna de Carabiners. Arquitectura militar del segle passat.
  • La Cisterna. Inaugurada en 1888. Actualment habilitada com a Museu.

La gastronomia xeraquina és purament mediterrània i dóna gran importància als dolços com ho demostra la Mostra de Sucreria Tradicional que se celebra per setembre a la platja.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XERESA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
30 m
16,90 km2
1.116

1.879

2.274
Xeresà/ana

Al seu terme hi ha el Mondúver (841 m d'altitud), la marjal de la Safor, miraculosament salvada de l'especulació urbanística i el barranc de Calafat que travessa el casc urbà soterrat convertit en el principal passeig del poble.

En el seu origen fou una alqueria musulmana. Jaume I (1208-1276) va donar-la a quatre famílies el 1249. Passà el 1309 a Jaume Palau, i el 1487 Joan Vic vengué el senyoriu al duc de Gandia. Depengué eclesiàsticament de Gandia fins el 1535, en què es va erigir en rectoria de moriscs. A finals del segle XVI comptava amb 60 cases i tenia com a annex a Xeraco. El 1609 la seua població era de 100 focs, que quedaren apagats amb l'expulsió. La seua repoblació va començar el 1611, i el 1646 comptava amb només 25 cases. La població va créixer ràpidament en la primera meitat del segle passat, per a aturar-se després.

La seua activitat econòmica se centra sobre tot en el cultiu del taronger i la seua posterior comercialització.

Els únics monuments a ressenyar són l'església de Sant Antoni de Pàdua, renaixentista, del segle XVII i l'ermita de la Trinitat, noucentista, que remata un calvari.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos