website statistics


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 19.08.18 0:26

Es tracta d'una de les comarques de geografia més abrupta del País Valencià. Recorreguda pel riu Túria, té un clima d'hiverns freds i estius frescos. La vegetació natural està formada per boscos de pins, carrasques i matolls. És una comarca amb pocs recursos industrials i la seua activitat principal es basa en l'agricultura i la ramaderia. Entre els conreus cal destacar el raïm, l'olivera i l'ametller. S’hi estan elaborant vins blancs amb certa qualitat inserits en la Denominació d’Origen Alt Túria La població és de parla castellana i es troba en fase regressiva. Els principals nuclis de població són: Xelva, la capital de la comarca, i El Villar de l'Arquebisbe amb una interessant indústria vinatera. La seua extensió és de 1.358 km2.

 

ELS SERRANS


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ALPONT

Alpuente

ANDILLA

Andilla

ARES DELS OMS

Aras de los olmos

BENAIXEVE

Benagéber

BUGARRA

Bugarra

CALLES

Calles

DOMENYO

Domeño

EL VILLAR Villar del Arzobispo

FIGUEROLES DE DOMENYO

Higueruelas

LA IESSA

La Yesa

LA LLOSA DEL BISBE

Losa del Obispo

LES ALCUBLES

Alcublas

PEDRALBA

Pedralba

SOT DE XERA

Sot de Chera

TITAIGÜES

Titaguas

TOIXA

Tuéjar

XELVA

Chelva

XESTALGAR

Xestalgar

XULILLA

Chulilla

ALPONT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
1.000 m
138.30 km2
3.070

941

724
Alpomtí/ina

El terme, u dels més grans del País, alberga gran quantitat d’aldees unes habitades i d’altres no; aquesta n’és la relació: Almeza, Baldovar, Campo de Abajo, Campo de Arriba, Canaleja, El Collado, Corcolilla, La Cuevarruz, Las Eras, Hontanar, La Torre, La Carrasca, La Hortichuela, El Chopo, Berandía, Benacatácera, Vizcota, Cañada Seca i Pozo Marín. El terreny és esquerp i accidentat, amb gran quantitat de barrancs, cims, moles, etc, com ara la Muela (1.547 m.), Cerro Negro (1.407 m.) i el port de Collado Blanco (1.228 m). El Reguero. L’únic corrent fluvial de certa entitat recorre el terme encaixonat en alguns punts donant lloc a espectaculars canons dels què destaca la Hoz de Alpuente. La vegetació natural, molt delmada per la sobreexplotació agrària, està constituïda fonamentalment per la carrasca i la savina, la qual conforma boscs amb molts exemplars centenaris.

Deu el seu nom a un antic aqüeducte (Altum Pontem). Existeixen mostres de poblament de l’Edat del Bronze i dels ibers. De provable origen romà, el segle XI va establir-s'hi una branca de la família dels Banu Qàsim. Son primer senyor, Abd Ullah ben Qásim, va acollir durant la revolta de Còrdova al futur Hisam III; en caure aquest, i mort Abd Ullah, el seu successor Muhammad ibn Abd Allah es declarà en taifa independent el 1031, en desmembrar-se el califat cordovès. El 1089, en una de les seues ràtzies, el Cid (aprox.1043-1099) l'imposà un tribut de 10.000 dinars anuals. Arribà a encunyar moneda pròpia i perllongà la seua existència fins el 1092 en què fou conquerida pels almoràvits. En aquesta època Alpont era una important cruïlla de camins i per tant tenia un gran valor estratègic. En 1236, durant el mandat de l’almohade Abu Said, es va produir la conquesta. Jaume I (1208-1276) reservà per al patrimoni reial l’altiplà de la Serranía. El 1336, Pere II (1319-1387) va incorporar-la a la Corona i fou declarada vila reial, títol que mantindria fins 1814. Va ser una vila notable de l'antic Regne de València. Tingué vot a les Corts valencianes, les quals es van reunir en aquesta ciutat el 1319 i el 1390. Durant les guerres carlines fou assetjada en diverses ocasions. Entre el 1835 i el 1840 va estar ocupada ––fou l’últim focus de la resistència–– per les tropes de Cabrera (1806-1877), que la incendiaren en abandonar-la, desprès del setge d'Azpiroz. Al llarg del segle XX ha sofert un intens despoblament que l’ha deixat en la tercera part de la població que tenia a les primeries d’aqueix segle.

L'economia es basa totalment en l’agricultura (vinya, ametlla i cereals) i la ramaderia (explotacions ovines, porquines, cunícules, apícoles i avícoles). Darrerament s’està explotant el turisme rural. Quant a la mineria, com a la resta dels Serrans, està fent malbé el terreny i arruïnant la seua gran riquesa paisatgística.

La història d’Alpont ha deixat un ric patrimoni, del qual citem:

  • El casc urbà amb casalots nobiliaris; part de la muralla; antics forns de cuir pa, algú d’ells com ara els de Baldovar o La Almeza, encara utilitzats pels veïns; rentadors; ponts, etc.
  • Església arxiprestal de nostra senyora de la Pietat. Del segle XIV, amb campanar octogonal. Decorada amb frescs de Ribalta (1565-1628) Restaurada en 1850.
  • Església de la Verge de la Consolació, a Corcolilla.
  • Església de sant Miquel. Finals del XVIII.
  • Ermites de sant Josep; Verge de la Cabeza; Sant Cristòfol, a l’Hontanar; de la Puríssima; de sant Roc; sant Isidre; santa Bàrbara; Mare Sagrament, de Campo Abajo; Mare Sacrament, de la Carrasca; sant Bernabé, de Corcolilla, s XVIII; sant Josep, de la Cuevarruz, s XVIII; sant Miquel, del El Collado, s XVIII; sant Roc, de Baldovar, de Santa Bàrbara, de Campo Arriba, Verge de la Cabeza, de la Almeza.
  • Ajuntament, ubicat en la torre de l’Aljama que fou la principal porta d’entrada al recinte emmurallat de la població. Fou remodelat en el s XVI i rehabilitat en 1976.
  • Aqüeducte de Los Arcos, del segle XIV.
  • Castell d’Alpont, impressionant edifici que fou cap de la taifa. Situat en un alt promontori voltat de penya-segats, domina la vila. Fou reconstruït en el segles XIV i XIX però actualment està en ruïnes. S’hi conserven aljubs i pous, restes romanes i àrabs disseminades per la població, la torre Albarrana i les deixalles d’una església medieval.
  • Castell del Poyo, o del Pobo, o del Collado. D’origen romà. Situat a l’aldea de El Collado. Tingué certa importància durant les guerres carlines i la seua caiguda va significar la fi de la guerra. Actualment no resten més que trossos de la muralla.
  • Museu Etnològic. En un antic forn del s XIV.
  • Museu Paleontològic. Està situat en una antiga ermita i en ell s’estan reconstruint i recuperant les restes de dinosaures trobats a la zona.
  • Horts islàmics. Aterrassaments agrícoles conservats en el vessant oest de la Lloma de Sant Cristòfol.

La gastronomia alpontina es basa en els productes de la zona: embotits i carns d’orza, l’olla de pueblo, puchero, gachas, migas i guisats de corder. S’hi produeixen vins blancs amb denominació d’origen “Alt Túria”.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ANDILLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
895 m
142,90 km2
1.439

460

380
Andillà/ana

El terme, molt esquerp, és ric en paratges pintorescs, com ara la Fuente del Señor o la Molatica, i les rutes per practicar el senderisme. Els cims més importants són el Beteta (1.434 m); Peñaparda (1.323 m); Miravalencia (1.281) i Peñas de Dios (1.163 m). S’hi enregistren 4 entitats de població, Andilla, Artaj, Oset i La Pobleta

Jaume I (1208-1276) va conquistar aquest territori d’origen islàmic i li ho va concedir a Eximén Pérez d'Arenós. El segle XV pertanyia a la família de Miquel Díez de Calatayud, i a mitjan segle XVI, va heretar-lo Joan Ferrandis d'Herèdia. Posteriorment va pertànyer a la família Marcilla i a la de Santa Cruz.

L’economia es basa en l’agricultura de secà (olivera, raïm, cereals i ametler).

Monumentalment compta amb:

  • Església de l’Assumpció. Magnífic temple gòtic dels segles XV-XVIII, amb sòlida torre quadrangular, una de les prineres portalades renaixentistes del País, altar major amb pintures de Ribalta (1565-1628) i gran riquesa ornamental barroca. Declarada BIC en 2006
  • La Puríssima, d’Oset
  • Santa Paula, de la Pobleta. s XVIII-XIX
  • La verge del Carme, d’Artaj.
  • Castell d’Andilla. D’origen musulmà. Actualment queden escasses deixalles.
  • De les muralles queden pocs records integrats en els edificis del poble.
  • Ermita de santa Agnés.
  • El pont de l’Ojomar.

Gastronomícament parlarem de l’olla xurra, les gatxes i, en dolços, els congretes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ARES DELS OMS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
936 m
75,2 km2
1.257

398

393
Aresà/ana

Municipi de muntanya, ofereix gran quantitat de paratges i camins per recórrer a peu. Hi ha el port d’Ares (1.033 m) de què seu cim més alt és la Muela de Aras (1.315 m). En la Muela de santa Catalina té instal·lat l’Associació Valenciana d’Astronomia l’Observatori Astronòmic de l’Alt Túria on es desenvolupen tasques de divulgació de l’astronomia amb col·laboració amb la Universitat de València. Hi ha dos nuclis de població: Aras i Losilla, on s’han trobat restes de dinosaures (Losillasaurus Giganteus).

Alguns historiadors indiquen “lloc on hi ha altars” com a significat dels pobles amb el topònim Ares, altres, però, prefereixen el significat de “lloc on es crien cavalls”. La vila és de probable origen romà, tot i que hi existeixen gran quantitat de jaciments arqueològics, des dels ibers fins els musulmans. Precisament en època musulmana la vila d’Ares pertanyia a la taifa d’Alpont, segregada del califat cordovès entre 1030 i 1092. Quan Jaume I (1208-1276) la va conquistar, en 1236, va cedir-la als cavallers templers, els quals  la repoblaren amb cristians aragonesos. El 1318 va passar, per cèdula reial de Jaume II (1267-1327) a l’orde de Montesa, el qual mestre tenia el poder civil i penal. Va dependre d'Alpont fins que l’any 1728 Felip V (1683-1746) li concedí carta pobla i el títol de vila reial. Malgrat això continuà portant l’afegit “de Alpuente” fins que el 26 de juliol de 2001 el Govern Valencià aprovà el canvi de denominació a l’actual: Aras de los Olmos, nom que mantenia des de 1240, any en què el Rei en Jaume va adscriure-la al terme d'Alpont. Durant la carlistada fou testimoni de duríssims combats que assolaren el terme i el portaren gairebé a la misèria. En la Guerra Civil s’hi instal·là un hospital del bàndol republicà a l’ermita de santa Caterina. En 2006 s’hi inaugurà l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, el complex astronòmic més important del País Valencià. Alberga diversos telescopis de gran potència i participa en diferents projectes d’investigació i de divulgació de l’astronomia, al temps que organitza visites i activitats per donar-la a conèixer a aficionats i profans.

És un municipi eminentment agrari, de secà, on predomina el conreu del raïm, destinat a la producció dels vins amb denominació d’origen “Alto Turia”. També hi ha important activitat ramadera, principalment avícola i cunilícula.

Dissortadament s’ha perdut recentment l’emblema de la vila, que era l’om mil·lenari que presidia la plaça del mateix nom i que ha hagut de ser tallat per estar malalt de grafiosi i substituït per u de més jove. A banda del recorregut urbà, especialment el carrer de Cavallers, farcit de casals nobiliaris, com ara el del balcó en cantonada ––únic al País Valencià––, cal destacar-hi:

  • Església de Nostra senyora dels Àngels. Renaixentista, de 1592. Molt bé decorada i amb una creu processional gòtica del segle XVI i una taula barroca del XVIII.
  • Ermita de la Sang del sant Crist. Dintre del casc urbà. S XVII.
  • Ermita de santa Caterina, declarada d’interès històric-artístic. Consta de dos edificis, l’ermita i l’hostatgeria --de 1728-- i una porxada d’arcs.
  • Església de sant Josep de Losilla. D’estructura gòtica-mudèjar i exterior neoclàssic.
  • Torre del Cortijo. Musulmana, del segle XI. Allotja el Museu Arqueològic Municipal “Francisco Moreno Mesas”
  • Forn de llenya, de 1311. Estigué actiu fins 1975, en què tanca definitivament.
  • Safareig i Font Gran, de tipologia morisca.
  • Antic cementiri de La Nevera. Després de 60 anys tancat i abandonat ha estat reconvertit en un jardí etnobotànic, de què gaudeixen els menuts de la població, al temps que participen en tallers i activitats. Compta amb més de 300 espècies autòctones i ha segut premiat recentment com Millor Iniciativa Mediambiental de l’Estat.

Embotits, miques, gachas, gaspatxos de mont, putxero i l’olla i de dolç, rosquilles de llavoretes, rotllos d’aiguardent i la coca d’ametla hi són els menjars característics.

Cada set anys s’hi celebren les Fiestas Gordas, en honor de santa Caterina, amb processons, moros i cristians i l’Entramoro, auto on el mal venç al bé, però la intercessió de la santa fa que els moros es converteixen al cristianisme.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENAIXEVE

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000

CENS 2016

GENTILICI
715 m
69,2 km2
636

189

207
Benaixever/a

El poble, de nova planta, ja que s’ha aprofitat el poblat construït per al personal que va fer les obres del pantà per a la seua ubicació actual, ofereix una singular estampa amb els seus edificis de mitjan segle passat en un terreny boscós. El terme és ric en paisatge, paratges i senders. Benaixeve compta amb tres pedanies: el Llogaret de Neva, nucli originari, que conforma el nucli del que és l'actual poble; el poblat de les Colònies i el del Pantà, antics habitatges usats avui en alguns casos com a segona residència, i que antany van ser dels treballadors de la Confederació i de l'antiga Fàbrica de Ciment de Portolés i Cia.

Hi ha troballes de l'Edat del Bronze i també algun record del pas dels romans. En època musulmana fou l'alqueria de Beni-Gever. Com a part integrant del senyoriu de Xelva, fou donat a Pere Fernández d'Azagra per Jaume I (1208-1276). A mitjan segle XIII passà als estats de la casa de Xèrica. Es va separar de Xelva el 1534. El 1563 tenia 38 famílies morisques; 40 el 1572 i 36 el 1602. Després de l'expulsió, el 1609, el senyor territorial, en Jaume Ceferí Ladrón de Pallars, va concedir carta de població als nous pobladors, el 25 de maig del 1610, amb unes condicions econòmiques d'especial duresa. Els segles XVII i XVIII estigueren marcats per diversos plets entre els vassalls i els senyors per qüestions relatives a les rendes senyorials. El 1827 es va dur a cap la cessió dels drets dominicals de tot el vescomtat de Xelva, cessió que no es va completar fins el 1865. Per la construcció del pantà de Benaixeve en la dècada de 1940 (quan comptava amb uns 500 habitants), Benaixeve va restar cobert per les aigües, i la seua població va ser traslladada a un poble de nova planta dependent de Paterna de la qual ha obtingut recentment la segregació i ha assolit ajuntament propi amb el nom de Sant Antoni de Benaixeve.

L'economia es veu reforçada en èpoques de vacances, quan el poble s'ompli d'estiuejants.

El seu patrimoni històric va desaparèixer sota les aigües; el que hi ha forma part de l’arqueologia industrial encapçalat per la pròpia presa, la fàbrica de ciment, les escoles, els edificis d’administració, etc. També citarem:

  • Església de la Puríssima Concepció, de 1950.
  • Ermita del Pilar
  • Ermita de sant Isidre
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BUGARRA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
165 m
34,50 km2
1.404

828

728
Bugarrenc/a

Malgrat la destrossa que va fer l'incendi de 2012, el terme presenta un entorn natural envejable. Els punts més alts són l'Alt de Roger (568m) i Bastos (576m). Compta amb una platja fluvial al costat del riu Túria. També hi ha algunes cavitats com ara la cova del biscaí i la Sima Colomera.

En recents excavacions s’han trobat, en una vila romana dels segles I i II, importants troballes d’un assentament ibèric del III aC. La fundació de Bugarra, però, és àrab. Darrere la seua conquesta per les tropes cristianes de Jaume I (1208-1276), el monarca donà la vila a Berenguer d'Entença, qui la va integrar en la seua baronia de Pedralba. En 1347 fou atorgada a Roderic Sanchis de Calataiud i finalment passà a mans dels ducs de Villahermosa. La població, però continuà sent musulmana fins l'expulsió, en què quedà absolutament despoblat.

L’economia de Bugarra ha estat, i és, tradicionalment agropecuària: garrofer, vinyes, olivera i algunes hortalisses. En l'almàssera de Bugarra s'elabora un excel·lent oli d'oliva verge.

Quant al patrimoni hi ha prou cases amb valor arquitectònic i històric, i a més:

  • Església de Sant Joan Baptista, del segle XVII, construïda sobre la mesquita.
  • La Torre. Casa del senyor feudal. Segle XVI.
  • Vàries làpides funeràries romanes
  • Llavaner municipal
  • Antiga fàbrica de la Llum.

De la gastronomia, l'olla de penques, els bufons que són crestes de tomàquet i pebrot de grans dimensions amb embotit. També s'hi poden tastar la gran varietat de vins de la comarca: blanc, moscatell, claret, negre, rosat i el vermut i pastes dolces i salades com el cosí, els pastissos de moniato i les coques de Taja.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CALLES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
351 m
64,50 km2
1.092

434

364
Callesà/ana

La població es distribueix en dos nuclis: Calles i Alcotas. El terme està regat pels rius Toixa i Túria i en ell podem trobar la Penya Cortá, tall en la muntanya d’uns 25 metres d’alçària per 50 d’ample fet, pot ser, per a l’extracció de pedra per a l’aqüeducte o per evitar salvar-ho amb un túnel. Hi ha molts paratges que paga la pena visitar com ara Fuente Alta, Fuente Madrid; Saletas, Hoya Antaño i les coves Santa de Villanueva i del Mangranero. També hi ha una bona xarxa de camins i senders per conèixer el terme a peu.

S’hi han trobat restes ceràmiques iberes al paratge conegut com la Pedra del Verdinal i també al Prat de Llandes, al Puntalito, a la Corchetera, a la Torrecilla de la Foia de Antany i a la Ombria de la Joana. Dels romans hi ha la joia arquitectònica de la comarca, l’aqüeducte de Penya Cortà. El poble, de fundació musulmana, fou conquistat per Jaume I (1208-1276), el qual va afegir el lloc a la baronia de Xèrica, que ell mateix havia creat per al seu fill bord Jaume Pérez. Posteriorment passà a la Corona. En 1369 Alons de Xèrica donà carta pobla. El 1390 formava part del vescomtat de Xelva, concedit a Pere Lladró de Vilanova, del qual se segregà el 1602. Com a lloc de moriscs després l’expulsió de 1609 romangué despoblat i torna a ser afegit a Xelva per a independitzar-se en 1664. En 1684 va demanar la seua incorporació a la Corona, cosa que assoliria el 1773.

L’economia és la pròpia dels pobles d’interior: agricultura de secà i alguna aproximació al turisme rural.

Arquitectònicament veurem:

  • Aqüeducte romà de Peña Cortá i tot l’entramat necessari per a aquesta obra, túnels, de què ja hem parlat més dalt.
  • Pont del barranc de la Cueva del Gato.
  • Pont de la rambla d’Alcotas. Molt deteriorat, només conserva u dels cinc o sis arcs que esmenta Madoz(1806-1870).
  • Església de la Puríssima Concepció. Amb campanar de 1675.
  • Ermita de Santa Quitèria. Edificada, de nova planta, en 1979 ja que l'original presentava importants danys estructurals.
  • La Torrecilla, que va ser torre de vigilància.
  • La Torre de Castro, d'origen medieval, que va ser totalment destruïda en les guerres carlines.

El plat més apreciat de la seua cuina és "la ollica", un plat eminentment serrà, a més de la sèmola de farina i guijas, les farinetes torrades de blat, les mongetes, els cards amb vinagre i l'embotit casolà. Els dolços típics del municipi són: mariquitas, malhechos i rollicos d'aiguardent.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

DOMENYO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
250 m
68,80 km2
954

516

686
Domenyer/a

El terme municipal té un gran valor paisatgístic i arqueològic.

A la cova del Colmenar i a la muntanya del Tormagal s'han trobat abundants restes de ceràmica i sílex que parlen d'algun tipus de població ibera i del Bronze. També al Tormagal ha ha deixalles dels romans: monedes, inscripcions en diferents objectes i una mena de vil·la rústica. Amb tot això i el fet que durant el regnat del visigot Wamba (600-688) és esmentada en un document, l'origen pot ser siga anterior als àrabs; però la fundació, indiscutiblement, és musulmana. Després de la conquesta foren els seus senyors els Xèrica i després va formar part del vescomtat de Xelva atorgat per Joan I (1350-1396), l’any 1390, a Pere Lladró de Vilanova, per a acabar sent els seus senyors els ducs de Vilahermosa. La població continuà sent morisca, de la fillola de Xelva, fins l'expulsió en què hi havia 130 focs. Durant les guerres carlistes fou assaltada en diverses ocasions per les tropes del pretendent al tron; el seu castell fou rehabilitat durant la primera guerra carlista (1840) pel general isabelí Aspiroz (1797-1868). La construcció del pantà de Loriguilla, que acabà amb la demolició del poble, rere llargs plets i procediments administratius, obligà al trasllat dels seus veïns al nou poble construït per al cas, tot i que, amb el pas del temps, molts han retornat i ara la població es reparteix entre ambdós nuclis.

L'únic monument digne d'esment és el castell, que es troba en estat de ruïna (malgrat ser catalogat BIC) en les proximitats del poble antic i conserva el recinte emmurallat, part dels fonaments i alguns elements auxiliars. També hi ha l'ajuntament, de 1971, i l'església de les santes Caterina i Anna.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL VILLAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
520 m
40,70 km2
3.929

3.357

3.597
Villarenc/a

Villar del Arzobispo (topònim oficial) és un municipi de parla castellana, farcida, però, de nombrosos catalanismes, que constitueix una parla de transició que ha estat objecte de detallats estudis.

La rambla del Villar és l'accident hidrogràfic més important juntament amb la de Mizquitillas i els barrancs de los Arenales i del Antigón. Per les muntanyes trobem els cims Castellar, San Roque, Cruz, Gordo i Cabras.
Cal destacar el gran nombre de jaciments arqueològics ——investigats per l'historiador local  Vicente Llatas Burgos (1901-1980)—— amb deixalles romanes i ibèriques localitzades en el Puntal de Cambra, el Castillarejo, el Collado, el Singlo del Arco, la Torre i la Hoya. El mot Villar (conjunt de vil·les) té el seu origen en l'època romana i l'afegit de Benaduf, "el que toca el pandero", que completaria el seu primer nom: Villar de Benaduf, se'l proporcionaren els moros que hi establiren una xicoteta alqueria. Jaume I (1208-1276) va donar-la, inclosa en la Baronia d'Andilla, a Ferran Diaz en 1236, any de la conquesta cristiana. En 1300 va passar a la Baronia de Xulilla i per extensió a la mitra de València, el qual arquebisbe va donar-la, mitjançant fur de València, a repoblar a cristians el 1324. El seu palau arquebisbal fou ofert a Carles I (1500-1558) com a allotjament per a curar les seues malalties. Eclesiàsticament va dependre de Xulilla fins el 1575. El seu nom actual es deu al privilegi atorgat per Carles IV (1748-1819) que li autoritzava a portar el sobrenom del Arzobispo al temps que li atorgava el títol de Vila Reial. Els carlistes ocuparen la torre de l'església i el palau. Durant la guerra civil de 1936 tingué hospital de campanya, polvorí, refugis antiaeris i l’aeròdrom militar de la Llibertat, des del que partia l’aviació republicana per bombardejar el front de Terol.

Els vins de la Bodega Cooperativa abasten ja merescuda fama arreu del País i constitueixen la principal font de riquesa del poble, l’economia del qual es reforça amb el conreu del secà, i una mica de regadiu; l'apicultura, la ramaderia, a la baixa; i la mineria, molt contestada per l'enorme dany paisatgístic i ecològic que genera arreu de la comarca.

Una de les propostes turístiques que planteja la població dels Serrans és l'anomenada Ruta de la Petjada de l'Home, que condueix el visitant per diferents èpoques i llegats històrics enclavats en el seu ampli terme municipal. Quant a la part monumental, a banda d'algunes cases antigues que conserven el seu enreixat i les ceràmiques del XVIII, amb què foren ornamentades, hi ha l'església de la Mare de Déu de la Pau, renaixentista, del segle XVI, amb revestiment barroc, i el Palau Arquebisbal, aquest en un deplorable estat. De la resta del patrimoni, citarem:

  • Ermita de Sant Vicent Ferrer. Segles XV-XVII.
  • Convent de Carmelites
  • Convent de Franciscanes.
  • Casa de los Cinteros. Casalot del XIX que allotja el Museu Etnològic.

No abandonarem El Villar sense recomanar les seues Carnestoltes que s'han erigit en cita obligatòria per als habitants, no sols dels Serrans sinó de les comarques veïnes, que omplin la vila en arribar cada any el més de febrer. Recuperades en 1981, després dels anys de prohibició de la dictadura, no han deixat de créixer i d’incorporar nous atractius. Aquell any un reduït grup de veïns va organitzar la desfilada de les botargues, després vingueren la desfilada de Carnaval, la cremà del Chinchoso, el soterrar de la Morca, el concurs de Murgues, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FIGUEROLES DE DOMENYO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
725 m
18,80 km2
480

560

512
Figuerolà/ana
Grigüelero/a

També conegut com Las Grigüelas, s'estén per un terreny de relleu esquerp i maltractat per l'extracció de la sílice a cel obert que ha ferit de mort el paisatge, i amb ell, l'economia de la comarca d’Els Serrans. Malgrat això el municipi compta amb recursos paisatgístics i turístics molt interessants com ara el sender de xicotet recorregut PR-CV 367 que, des del bicentenari Pi de la Viga Horcajo ––20 metres d’alçària––, mena fins els Alfares Romanos, del segle I, on podem observar els forns, els assecadors i les dependències per als esclaus. La màxima altura del terme és el port d'Aguavientos(1.070 m).

Les deixalles més antigues que s’hi ha trobat són les del poblat ibèric del Castellar (segle IV aC); però les més importants són les esmentades terrisseries romanes que proveïen de ceràmica i de material de construcció les poblacions circumdants. A principis del segle XVIII encara era una masia aïllada, però més endavant s'hi establiren nombrosos colons amb la qual cosa s'hi formà una entitat menor dependent del municipi de Domenyo, del qual es va independitzar el 10 de novembre de 1825. Va pertànyer a la jurisdicció de Xelva, per la qual cosa estigué baix els senyorius de Jaume de Xèrica, Vilanova i del duc de Villahermosa. Per reial provisió de Ferran VII (1784-1833), el 1825, es va constituir en municipi independent.

La seua base econòmica és l'agricultura, que ocupa gran part del territori.

L'únic monument ressenyable és l'església de Santa Bàrbara. També hi ha les àrees recreatives de la Fuente del Olmo i la Fuente del Ladrón, els corrals de Rodríguez (segle XIX) i el Blanc (segle XX), típica construcció de la comarca, i el llavaner dels Leprosos.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA IESSA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
1.008 m
84,70 km2
947

283

242
Iessà/ana

Se situa en el vessant meridional de la serra de Javalambre, envoltat de grans cims com ara el Mojón Blanco (1.535 metres), el Sancho (1.505 metres), el Ceja o Montalbán (1.442 metres) o l'Alt de las Cruces (1.383 metres), que deparen oportunitats per a tota mena d'activitats a l'aire lliure, des del senderisme a l'escalada, passant per la bici o el barranquisme. Al seu extens terme trobem gran quantitat de monuments naturals en forma d'arbres com la Carrasca Tumbada, la Carrasca del Pozuelo, les savines mil·lenàries, el pino sombrero o La Almeza (el Lledò). Hi ha dos nuclis de població: La Iessa i Cuevarruz, compartida amb Alpont

Al seu terme s'han trobat deixalles de poblats ibers, amb mostres de ceràmica i murs d’habitatges trobats al Castellar; també hi ha petjada romana; en època musulmana estava integrada en la taifa d'Alpont. Al 'cantar del Mio Cid'es diu que El Cid (ca.1043-1099)fou senyor d'aquestes terres. Conquistada per Jaume I (1208-1276) el 1236, i cedida a Joan d'Aunyon en 1238. Poblet d'Alpont fins el 1583 en què el rei Felip II (1527-1598) va concedir-li la categoria d'Universitat, el 1587 obtingué la independència municipal. Durant la guerra de Successió, s'hi refugiaren alguns partidaris de l'Arxiduc Carles (1685-1740) i en les carlines (1840) resultà cremada l'església.

L'economia local gira al voltant de l'agricultura i la ramaderia; l'extracció de caolí lluny de reportar beneficis està contribuint a destrossar el paisatge, que és un dels actius més importants de la comarca; el sector serveis es veu afavorit pel turisme de cap de setmana i vacances.

Dins del casc urbà es troben, disseminats per diferents carrers, arcs i escuts heràldics en façanes d'habitatges particulars, que daten dels segles XV i XVI. A més, podem trobar-hi:

  • Església de la mare de Déu dels Àngels. Renaixentista, de 1622; cremada en 1840 i restaurada en 1852. Posseeix un retaule del XIV i un bon nombre de peces d'art dels segles XIV i XV.
  • Casa Abadia
  • Diverses ermites: Sant Roc, Sant Sebastià, Sant Joan i Nostra Senyora de Betlem, que es troba en ruïna.
  • Conjunt de quatre creus, dissenyades per l'escultor basc Paco Sainz, que representen els quatre punts cardinals.
  • Restes de molins medievals.
  • Forns de Calç
  • La Font del Carme
  • Antiga fàbrica de teixes La Teixeria, rehabilitada com a alberg.
  • La Cereria
  • Safareig públic. Encara en ús
  • Forn àrab. A l'igual que el safareig, encara està en ús.

L'arròs amb fesols i naps, conegut aquí com olla de pueblo, els embotits macerats en oli i saborosos dolços com els coquitos o la coca amb nous i panses són allò més representatiu de la cuina local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA LLOSA DEL BISBE

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
350 m
12,20 km2
789

450

514
Lloser/a

En un terme considerat com la porta d'accés a la comarca dels Serrans trobem paratges dignes de visita pels excursionistes, com a mostra citarem les fonts de la Canaleta, Santa Maria, Fuente Pedro i Fuente Antón, el pou del Fraile (134 metres de fondària), la cova de la Mora o la muntanya del Calvari, amb l'ermita de la Verge dels Dolors, del segle XIX.

S’han trobat deixalles d'un important poblat del Bronze: La Talaiola. Té el seu origen en la cessió d'aquestes terres i les de Xulilla i El Villar feta per Jaume I (1208-1276), el 12 de març de 1271, a favor del Capítol catedralici de València i al bisbe Andrés Albalat. Va formar part de la baronia de Xulilla però després de nombrosos conflictes, en 1686, l'arquebisbe de València, Joan de Rocabertí, va demanar la independència municipal, la qual cosa es va aconseguir per privilegi de Carles IV (1748-1819), el 7 de maig de 1795, que declarava La Llosa vila independent.

És un poble eminentment agrícola amb zones de reguiu que donen taronja, bresquilla, albercoc i hortalisses; en la part del secà, garrofa, raïm, oliva i ametlla. Altres sectors econòmics són el sector serveis, afavorit pel pas de la carretera València-Ademús; la construcció, la ramaderia i la mineria, que a canvi de minsos beneficis ha destrossat el paisatge de la comarca, ja que les empreses mineres han incomplit sistemàticament el compromís de deixar els terrenys en condicions de repoblació.

A banda de l'esmentada ermita, al poble hi ha l'església de Sant Sebastià, del segle XIX.

La Llosa del Bisbe és coneguda per la qualitat dels seus embotits i la seua carn.

Un motiu d'orgull per a les gents del poble és la banda de música que, des de 1878, funciona i compta, àdhuc, amb escola de músics, fet insòlit en un municipi tan menut.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LES ALCUBLES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
774 m
43,50 km2
2.775

854

743
Alcublà/ana

L’orografia del terme és força muntanyosa i per tant conté paratges dignes de visita com la Peña Ramiro ––antic nevero––, el cerro Pedroso, la Bellida, la Pedrera ––antiga cantera de marbre negre que s’utilitzà, entre d’altres edificacions, per a la Llotja de València–– o la Cova Santa, pertanyent a Altura però molt a prop de Les Alcubles. També, per als amants del senderisme, hi passa el GR10, que uneix València amb Lisboa. Cal destacar el paratge (declarat Paratge Natural el 20 de gener de 2006) de la Solana i el Barranc de Lucía, amb abundància d’espècies protegides, tant vegetals com animals, en ell es troba la Cova Sabuquera ––antiga nevera–– amb deixalles del Bronze.

S’hi han trobat jaciments arqueològics de poblaments anteriors, com ara la Partida del Pedrazo i la Cumbre -–Edat del Bronze––, el Corral de Capa, el Cerro de las Dueñas i la Peña Ramiro ––època ibera— i la Partida de los Arenales –romana--. La població és d’origen musulmà (s VIII) com ho denota el seu primer topònim Al-qibla, i com a tal pertanyia a la taifa d’Alpont. Va ser conquerida per Jaume I (1208-1276), qui posteriorment, per Reial Cèl·lula atorgada a Lleida el 26 de març de 1257, la donà a Teresa Gil de Vidaura, amb la qual cosa es va incorporar al senyoriu de Xèrica. Durant la Guerra dels dos Peres (1356-1361) al seu terme tingueren lloc sagnants combats. En 1407 Martí l’Humà (1356-1410), per cobrir les necessitats econòmiques de la Cartoixa de Valldecrist, va cedir-li Les Alcubles i Altura amb el títol de baronia. Els jurats de València, de la qual ciutat va ser poblet gaudint dels mateixos privilegis, manteniren la jurisdicció criminal. El 1835 la cartoixa va ser desamortitzada, abandonada i venuda a particulars. Durant les guerres de la Independència (1811) i la primera de les carlines (1836) fou escenari de forts enfrontaments. L’estiu de 1885 s’hi declarà una epidèmia de còlera que va delmar la població  de manera important: 334 morts de 2650 ànimes.

El poble viu de l’agricultura, fonamentalment raïm i olivera, a partir de les quals s’estan confeccionant vins i olis de certa qualitat. La mel també és un producte de reconeguda categoria.

Monumentalment conserva:

  • L’església de Sant Antoni Abat, segles XIII a XVII. La torre, edificada en 1633, caigué en 1946 i l’actual està edificada sobre la base primitiva.
  • Ajuntament, del s XVII.
  • Masia de las Dueñas, segle XV
  • Plaça de la Fuente de San Agustín, del s XVII. Important per què, en un poble tradicionalment sec, va ser el brollador que, a través de la conducció d’aigua anomenada La Mena, abastia d’aigua la població.
  • Les ermites de Sant Agustí, Santa Bàrbara i Santa Llúcia.

Gastronòmicament parlarem de la olla i el caldero de San Antón; però hi es especialment recomanable la rebosteria.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PEDRALBA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
120 m
58,9 km2
2.983

2.100

2.813
Pedralbí/ina

El terme, travessat pel Túria i pel barranc de Xiva, presenta diverses altures ––cap d'elles superiors als 300 metres–– com ara La Torreta (200 m.), El Alto del Puente (187 m.), El Palmeral (276 m.), Cerro Partido (274 m.), Peña Latron (223 m.), Chucheve (217 m.) o Alto del León (210 m.), els paratges més coneguts són la Playeta, en el curs del riu; la Torreta, amb panoràmiques sobre el municipi i la comarca; la Pista, la font del Parque; les coves Pedrera, Colomera, Merinel i del Rapo. S’han creat tres rutes interpretatives per a recórrer el terme i conèixer part del patrimoni històric format per aljubs i catxirulos o refugis de pastors: la del Palmeral, la de la Pea i la del Parc Fluvial de Pedralba.

D'origen musulmà, Jaume I (1208-1276) va donar-la a Berenguer d'Entença el 1237, segons consta en el Llibre del Repartiment; després de l'ocupació cristiana es va ampliar i emmurallar el casc urbà. El 1347 el rei Pere IV (1319-1387) va concedir la baronia de Pedralba a Roderic Sanç de Calatayud, la qual família va conservar-lo fins el segle XV en què va passar als Centelles i, posteriorment, als Sabata de Calatayud, comtes del Real; finalment ostentaren el senyoriu els ducs de Villahermosa. Lloc de moriscs de la fillola de Xelva, romangué pràcticament despoblat després de l'expulsió d'aquests; demogràficament no es va reposar fins el segle XVIII en què s'hi va produir un accelerat creixement demogràfic que ultrapassà el recinte emmurallat i donà lloc a nous barris; el creixement continuà fins mitjans del XX en què començà un constant i imparable degoteig emigratori. En 1927 va rebre el títol de ciutat. La terrible riuada del Túria de 1957 deixà marques, indicades amb rajoles ceràmiques, a més tres metres d'alçària.

La seua economia es basa en l'agricultura, quasi en la seua totalitat a la taronja.

La passejada pel poble ens mostra les cases, de tipus modernista, de la incipient burgesia vinatera que s'hi va instal·lar a finals del XIX. El patrimoni pedralbí també presenta:

  • Església de la Puríssima Concepció. De 1771. Neoclàssica, amb portalada barroca i l'icona a taula, del iconògraf Francesc Arlandis, més gran d'Europa.
  • La fàbrica de Harinas Civera. Edificada sobre l'antic molí de sant Josep a les primeries del XX.
  • Restes de la muralla al carrer de l’Escala. Demolida en 1859.
  • Edificis del Casino, del Teatre i de la Casa Consistorial.
  • Escales del carrer de la Rocheta.
  • El carrer de la Sèquia, travessat pel canal de la sèquia mare i jalonat amb ponts i escales per accedir als seus habitatges.
  • Retaules ceràmics amb advocacions religioses.
  • Ermita de la Mare de Déu de Luján. De la segona meitat del segle XIX.
  • El Museu d'Art modern, "Pedralba 2000" restaurada casona típica de conreu on es pot gaudir d'una gran col·lecció d'art modern europeu molt visitada.
  • La Torreta. Creu-Monument.

Per acabar aquest recorregut per Pedralba parlarem de la coca con tajàs, l'olla i la carn a lo pastor, que juntament amb els mantecaus i els pastissos de moniato són el més destacat de la gastronomia local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SOT DE XERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
240 m
36,8 km2
699

340

396
Soter/a

El terme va ser declarat Parc Natural i Municipi Turístic a l'any 2007. Al paratge conegut com Les Fonts naix el riu Sot, que creua el poble i el terme, el qual és molt accidentat i presenta altures, d'entre 900 i 1000 metres, com Tarraque, amb un avenc on s'han descobert deixalles romanes; la Jaca, Fuentecillas, Morroncillo i Pou Mínguez, i fonts, algunes amb propietats medicinals, de què citarem: Santa Maria, Fech i Ramblizo. Hi ha diverses rutes senderistes, com ara la que mostra els paisatges del Juràssic. Forma part del Parc-Geológic Xera-Sot de Xera`, en què, a banda de l'interès científic hi ha nombrosos paratges on gaudir de la natura i dels esports de muntanya.

El topònim de la població prové del llatí saltus (pas, estret) i el pre-romà chera (penyal). Al `paratge conegut com els Casericos s'han trobat s'han trobat monedes i atuells ibers. No obstant no estar documentada la presència dels romans és fàcil deduir-la per les troballes de recipients i monedes i, sobre tot, les restes d'un aqüeducte. El seu origen data de l'ocupació àrab que hi fundaren un castell que va pertànyer la baronia de Xestalgar, junt amb el seu annex de Xera i després a la baronia de Xera, composta per Xestalgar, Xera i Sot de Xera, que era el principal poble dels tres. La seua integració en el Regne de València es produeix després de la conquesta de Jaume I (1208-1276)¸ en 1271 apareix formant part del senyoriu d'Hurtado de Lihory, per a passar posteriorment (1371) a l'Infant Martí d'Aragó (1356-1410) ––per donació de son pare Pere el Cerimoniós (1319-1387)––. Més tard apareix sota senyoriu dels Mompalau. El 1540 es va concedir carta pobla a dotze famílies de la vila, al temps que es creava una rectoria de moriscs. Després de l'expulsió d'aquests, el 1609, restà pràcticament despoblada. En 1654 Xestalgar s'emancipà de Sot Xera. Durant la guerra del Francès fou refugi del guerriller saguntí Josep Romeu (1778-17812), capturat, portat a València i penjat per les tropes napoleòniques el 12 de juny de 1812; la resta de la partida de Romeu (45 homens) foren afusellats al poble; l'últim senyor territorial fou el comte de Carlet. Quant a la baronia de Xera, al morir la duquessa d'Almodòvar sense descendència va cedir les seues possessions als habitants dels pobles. En 1840 es va segregar Xera. També al seu terme hi hagué activitat durant les carlistades.

Degut a l'esquerp del seu terme és poca la superfície que es pot dedicar al conreu, malgrat això hi ha ametla, olivera, garrofa, raïm, dacsa, creïlla i, sorprenentment, taronger; la ramaderia, escassa, es concreta en algunes ovelles i granges de porc; les mines de caolí ja han estat totalment exhaurides i, per tant, ja no hi ha cap activitat industrial; el sector serveis es veu reforçat darrerament per què la voracitat constructora també hi ha arribat i s'hi han construït diverses urbanitzacions que fan del municipi lloc de cap de setmana i estiueig.

El castell, del qual no resten més que uns quants llenços de la muralla i la torre de l'homenatge --que domina el poble i al voltant de la qual hi ha unes galeries subterrànies en què s'han trobat restes ceràmiques d'època islàmica— constitueix l'estampa del poble. La resta del patrimoni consisteix a:

  • Església de Sant Sebastià Màrtir. Aixecada en 1694, conserva un retaule de Joan de Joanes (1507-1579).
  • Ermita de Sant Roc. Renaixentista, de 1592. S'enlaira en un cim des què s'observa una bella panoràmica de Sot de Xera.
  • Almàssera del Comte, part de la casa palau, que va mantenir el seu ús fins fa pocs decennis i que ha estat declarada Col·lecció Museogràfica de la Generalitat Valenciana.
  • Molíns del Pocillo i de Les Fonts
  • Llavaner Municipal
Els menjars típics són: olla xurra, rin-ran ––guisat a base de creïlles, bacallà, ous, tomaca, pebrera i oli––; mojete, farinetes i miques.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TITAIGÜES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
720 m
63,20 km2
1.106

555

516
Titaigüenc/a

Al terme hi ha les serres de Losilla i del Sabinar on trobem els cims de la Làmpara (1.069m), l'Hontanar del Herrero, l'alt del Manzano, la mola Modorra, el Castell de Cabrera i el de las Caidas del Turia. Hi ha també prou naixements d'aigua: pou artesanal de l'alt de Barrancondo, les fonts Vieja, de l'Or, de l'Hontanar ––responsable de donar de veure al poble––, de la Zarza, del Rebollo, del Moral, etc. El Túria, que discorre encaixat entre espectaculars farallons de pedra, depara interessants excursions: Fuente Cañizar, la Juncanilla, la Caballera la Cova de las Majestades o la Tosquilla en són una mostra. Una manera de conèixer el terme és seguir la ruta que va dissenyar el naturalista Simó de Rojas Clemente i Rubio (1777-1827), el fill més il·lustre del poble, que unia Titagües i Benaixeve, o la que mena vers La Làmpara, passant pel Rincón del Tío Escribano i l'ermita del Remei, o el GR 37 sender que recorre íntegra la comarca dels Serrans.

Municipi ric en jaciments i pintures rupestres de què són bona mostra les trobades al Rincón del Tio Escribano, amb una antiguitat de 9.000 anys; també hi ha evidència de l'estada d'ibers i romans; la partida del Castell de Cabrera té vestigis musulmans, els quals, encara que no està documentat, serien els fundadors del lloc. Jaume I (1208-1276) va decretar, en 1240 l'adscripció dels llogarets de La Iesa, Ares i Titagües a Alpont. Entre 1230 i 1260 es va consolidar l'assentament dels cristians en detriment dels moros. Llevat del parèntesi 1267-1347 en què pertanyé a la diòcesi de València, sempre ha format part del bisbat de Sogorb. Es va convertir en parròquia el 1520, però seguí vinculada territorialment al terme general d'Alpont fins 1729 en què Felip V el Socarrat (1683-1746) va declarar-la vila lliure i reial. Madoz (1806-1870), va visitar en 1842 Titagües i va trobar un poble agrícola en què hi havia una incipient indústria: cinc teixidors de llenç, un molí draper, una terrisseria i quatre molins fariners; hi hagué també una important farga, que desaparegué en exhaurir-se el carbó per la tala abusiva dels boscs. Durant les guerres carlines fou escenari cruent com tants altres pobles valencians de l'interior. En 1610, segons Escolano (1560-1619), tenia ja un total de 30 cases (135 habitants). La població va seguir creixent durant el segle XVII, i passà de 55 cases en 1646 als 86 contribuents en cens de Campoflorido (1667-1726) de 1712. A finals del segle XVIII, segons Cavanilles (1745-1804) , la vila tenia 225 veïns (945 habitants), mentre que el màxim de població el aconseguiria a principis del segle XX, ja que en l'any 1900 tenia un total de 1.106 habitants. A partir dels anys seixanta es produeix una fort emigració cap a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, el que explica que l'actual població s'haja reduït a la meitat.

L'economia és essencialment agrícola (cereal, ametla i raïm) i ramadera (porcs, conills i aus), i es veu completada amb una indústria, molt incipient (tallers artesanals), i un turisme rural, en continu creixement. Té una important cooperativa vinícola que elabora un vi blanc jove i afruitat, sota la denominació d'Alt Túria.

El típic casc urbà ha conservat interessants edificis dels segles XVII a XIX com ara la Casa del Tío Cadenas (1614), la Casa de los Graneros (1722), la Casa del Pilatos (1692), la Casa del tío Jenaro (1779), la Casa Abadia (1750), l'antiga escola de xiques (1776), la Casa de Facundo el Sastre o la Casa del tío Paco Retor (1789); també podem visitar:

  • Ermita del Remei. Aixecada en el XIV i ampliada en el XVII i en el XIX per fer-la de servir de fortí pels carlistes.
  • Església del Salvador. Construïda en el XVI en estil renaixentista. Conté la interessant capella del Natzarè, del XVIII.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Aixecada en el XIV sobre un edifici musulmà. Actualment és una vivenda particular.
  • Molí Quemado (o de Monterde).
  • Molí Portillo.
  • Massada de la Mailesa.
  • Monument a “Don Simón”

Per menjar: olla de poble, gaspatxo, embotits, miques o farinetes regats amb els bons vins de l'Alt Túria i per a la sobretaula les exquisides pastes de Titagües.

Existeix una riquesa folklòrica local d'impressionant importància representada essencialment per balls tradicionals i populars. Una de les peces més significatives és la Moixiganga que només es balla a Titaigües en honor de la Verge del Remei i a Algemesí, on li diuen muixeranga, en honor a la Mare de Déu de la Salut. Hi ha dades que asseveren que l’origen d’aquesta dansa està en aquestes terres i que, més tard, es va estendre a Catalunya on l’anomenen Castellers. Antigament, se celebraven per Carnestoltes, actualment, només es ballen a les Festes Majors, cada set anys, l'escenari és la Plaça de l'Església on s'escenifiquen dues vegades, davant de l'Ajuntament i davant de la Parròquia. Per a tancar l’apartat cultural cal citar la Banda de música La Lira, fundada en 1840 i considerada la segona més antiga del País Valencià.

Per últim, parlarem de Simón de Rojas Clemente i Rubio, nascut a Titaigües en 1777 al si d'una nombrosa i acomodada família. Va començar la carrera eclesiàstica amb tan sols 10 anys. Al seminari va estudiar Humanitats i Filosofia, però més atret per les ciències naturals, als 23 anys el trobem a Madrid opositant a càtedres. Paral·lelament a la seua carrera docent dins del camp de les lletres, estudia i estableix contactes en el món de la botànic, entre ells l'espia català Ali Bey (1767-1818) que embarca Rojas Clemente en un projecte científic, que va resultar d'espionatge; a canvi del seu silenci Godoy (1767-1851), impulsor del projecte, premia Rojas amb un sou i l'encàrrec de fer en el Regne de Granada una tasca similar a la feta per Cavanilles al País Valencià. Comença ací una fructífera carrera que li porta a viatjar arreu de l'Estat i a ocupar llocs de rellevància en diferents jardins botànics, escriu llibres, participa en nombrosos projectes, col·labora amb els més importants naturalistes de l'època. De coneguda militància liberal, en 1820 és nomenat diputat a Corts en representació de l'antic regne de València; però en 1821, afeblit per les seqüeles de la febre groga, que havia patit anys enrere, torna a Titaigües per a restablir-se. Durant cinc anys viu a cavall de Madrid i Titaigúes, fins el 27 de febrer de 1827 en què mor en aquesta última ciutat.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


Fotos

TOIXA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
650 m
121,90 km2
1.881

1.268

1.193
Toixà/ana

Travessat pels rius Toixa i Túria, el terme municipal abasta els 122 km2 d’accidentat relleu, solcat per un bon nombre de barrancs i muntanyes i amb una flora i una fauna riquíssima que, tot plegat, depara bells paratges de muntanya com ara l’embassament de Benaixeve.

Els vestigis més antics de Toixa es remunten s l’Edat del Bronze. De totes les èpoques històriques posteriors s’hi han trobat deixalles al terme municipal: com a mostra el jaciment ibero-romà del Castellar, les mines romanes de ferro de la Peña del Rayo o l’aqüeducte, també romà, de la Peña Cortada. Tuexa fou una vila construïda als peus d'un castell romà, rehabilitat i ocupat posteriorment pels àrabs fins la conquesta de Jaume I (1208-1276) en 1238. En 1252 Al Adrac (o Azadrac) en oposar-se a l’expulsió de la seua gent ordenada pel rei va armar un exèrcit que s’enfrontà als cristians al llarg i ample de la serra, el qual fou desfermat finalment per Jaume I. En 1272 el conqueridor cedí en feu el poble al seu fill bord Jaume I de Xèrica, el qual, al seu torn va deixar-lo en herència a son fill Jaume II de Xèrica i aquest al seu fill Jaume III (1315-1349) i així successivament fins 1380 en què per falta d’hereu hpme de l’últim senyor d’aquesta família Toixa caigué, per 26.000 sous, en mans de Raimon de Vilanova, vescomte de Xelva, i en aquesta dinastia romangué fins 1773 en què passa definitivament a la Corona. El 13 de febrer de 1369 Joan Alfons de Xèrica va donar carta pobla a García Martínez del Castellar. Durant les Germanies els seus habitants s'agermanaren front al senyor territorial. El 1609 es va produir un descens important de la seua població, amb l'expulsió de 56 famílies morisques.

A més de l’esmentat aqüeducte romà el patrimoni local presenta:

  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Barroca, de la segona meitat del XVII. Molt deteriorat en la Guerra Civil i restaurat recentment. Declarat BIC
  • Castell de Zagra. Romà, rehabilitat pels moros. Pràcticament desaparegut i utilitzat per a instal·lar antenes repetidores de ràdio.
  • Ermita de Sant Cristòfol. Edifici religiós en el seu origen i reconvertit en fortificació durant les carlistades. S’ha lliurat de la ruïna total per la intervenció d’una escola taller que l’ha restaurada al seu estat original en l’any 2000.
  • Ermita de la Puríssima Concepció. Es desconeix la data exacta de la seua erecció però ja en 1595 apareix documentada. També se sap que va sofrir els rigors de la Guerra Civil i que està perfectament restaurada.
  • Ermita de Sant Joan i Santa Llúcia. A l’igual que l’anterior es desconeix la seua fundació, fou destruïda amb la guerra i restaurada.
  • Portal dels Sants. Única resta de la muralla medieval.
  • Pintures rupestres dels Corrals de Silla. Entre 10.000 i 6.000 anys aC. Descobertes en 1986 pels nanos de l’escola local quan feien classe.

Els gaspatxos, el morteruelo, l’olla o els muegados són els àpats típics i l’entramoro la principal festa que és la manera local de les tradicionals festes valencianes de Moros i Cristians.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XELVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
800 m
190,60 km2
5.218

2.105

1.507
Xelvà/ana

Xelva és la capital de la comarca dels Serrans i distribueix la seua població entre el nucli urbà i els llogarets d'Ahillas i Villar de Tejas. Compta amb un extens terme, molt accidentat excepte en la part de la vall del riu de Xelva, principal afluent del Túria que també travessa el terme, a l'igual que les rambles d'Alcotas i d'Archela. Orogràficament cal destacar el port de Las Granzas (1.000 m.), el Pico del Remedio (1.052), el Cerro de la Nevera (1.259 m), l'Atalaya (1.157 m), l’Aguilar (996 m), el Puntal de Tiero (980 m) i el Puntal del Rompido (925 m). Alguns del paratges més concorreguts són: els Chorros de Barchel, Molino Puerto, Puente de Barraquena, i l'Ermita del Remedio. Xelva també és rica en fonts: Berra, Brugente, La Gitana, Gorgol, Gotera, Cortina i Sabina. La "Ruta de l'Aigua" és un itinerari turístic de traçat circular, que combina naturalesa i cultura en un agradable passeig d'aproximadament dues hores de durada. S'inicia a la Plaça Major, guiat per senyals i panells informatius que faciliten el seu recorregut. L'itinerari, que discorre pels quatre barris històrics de la localitat i per paratges singulars del riu Xelva, és una ruta de fàcil recorregut pel que és ideal per a les excursions familiars.

Identificada amb la selva de pins dammacitana citada per Plini, té el seu origen en època àrab (Benacacira). Malgrat tot, conserva restes de l'Edat del Bronze, iberes i romanes a la zona de Nieva del Medio; més d'iberes a Torrecilla i Castillejo de Alcotas i, també romanes, la vilae rústica de Mas de Sanxo i l'aqüeducte de Peña Cortada. Pertanyé a la taifa d'Alpont durant el segle XI, sota el domini dels Banu Qasi. Va ser presa pel Cid (aprox.1043-1099) l’any 1093, retornà a mans dels moros i de nou caigué en mans cristianes el 1194. Per acord de 1229 entre Jaume I (1208-1276) i Zeit abu Zeit (¿-1269), quedà en mans del segon, però després de la seua conversió al cristianisme, passà al bisbe d’Albarrasí-Sogorb. En 1261, després de la revolta mudèjar d'Al-Azraq (1208-1276) restà en mans musulmanes fins el 1293, en què, de nou cristiana, va ser donada a Pere Fernández d'Azagra, senyor d’Albarrasí, el qual poc després entroncaria amb la casa dels senyors de Xèrica per via matrimonial. El 1369 Joan Alonso de Xèrica va expulsar els mudèjars de la vall del Toixa que es despoblà totalment, per la qual cosa el 1370 Ventura d'Alborea, vídua de Pere de Xèrica, atorgà nova carta de població. El senyoriu fou venut per 26.000 lliures a Pere Ladrón de Vilanova, què a partir del 1390 seria el primer vescomte de Xelva, per designació de Joan I (1350-1396). El 1479 era a les mans de Giner d'Urrea, vescomte de Viota, i el 1483 mitjançant sentència de Ferran el Catòlic quedà en poder de Jaume de Payas. El 1644 el vescomtat passà, per matrimoni, a la casa ducal de Villahermosa, que la mantindria fins el 1815. Durant les Germanies va ser ocupada per una columna agermanada. El plet de reincorporació a la Corona s'inicià el 1754, però sols revertiria a aquesta el 1763, encara que el seu senyor es va reservar determinats drets, comprats pels veïns el 1865 per 112.000 quinzets. En les guerres carlistes estigué diverses vegades en poder del Pretendent i fou fortificada i convertida en hospital per Cabrera (1806-1877) en 1839. Durant la Guerra Civil, entre abril i agost de 1938, Xelva fou centre de reclutament i reorganització de tropes, la qual cosa la convertí en enllaç, des de la reraguarda, entre la capital i el front, per la carretera d'Ademús.

Econòmicament Xelva ha sobreviscut gràcies a l'agricultura de secà, a hores d'ara en franc retrocés; industrialment tampoc hi ha molta activitat: alguna almàssera, alguna fàbrica de tèxtil i una pirotècnia. Els sector comercial i serveis manté cert dinamisme gràcies a l'estatus de capital comarcal.

Conserva Xelva un interessant casc urbà amb el barri àrab de Benacacira, el jueu de l'Azoque i la moreria del Raval, així doncs la passejada resulta força agradable ja que també podem trobar-nos arreu amb taulells dels segles XVIII i XIX que ornen el poble. Patrimonialment podem parlar de:

  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Aixecada entre 1626 i 1671 amb gran cúpula, torre campanar i portalada herreriana. Un dels millors edificis del barroc valencià. Conserva interessants obres d'art sacre i un original rellotge en el campanar que, demés de les hores, marca el dia de la setmana i del mes.
  • Consell de la Villa. Antic ajuntament instal·lat en un casalot del XVI
  • Ermita del Remedio. Del segle XVIII, en un deliciós paratge sobre el pic homònim.
  • Ermita de la Santa Creu. Aixecada sobre una mesquita del XIV. En procés de restauració.
  • Convent de Franciscans. De 1388. Hi ha encara les coves on començaren a viure els monjos.
  • Ermites de Loreto, Sant Cristòfol, Desemparats, Soledat de Benacacira, Montserrate, Mas de Cavallero. Dels segles XV, XVI i XVII
  • Església de Sant Joan d'Ahillas.
  • Església de la Verge de la Misericòrdia de Villar de Tejas
  • Torrecilla. Torre àrab que es conserva en bon estat gràcies a les intervencions que hi han fet grups de voluntaris. Va tenir prou importància en les guerres carlistes.
  • Torre del Pico del Remedio. Probablement musulmana, refortificada en les guerres carlistes. Manté, després d'una bona restauració, un immillorable aspecte.
  • Palau vescomtal. Avui ocultat per construccions posteriors. Encara poden observar traces del castell moro i la muralla que el voltava, sobre el que fou aixecat.
  • Aqüeducte romà Peña Cortada. D'origen romà però amb elements medievals i, fins i tot, més moderns.
  • Plaça de bous. De 1909.
  • Font de la Gitana. Adornada amb un mural de taulell ceràmic molt cridaner. Té un pont romà que enllaçaria amb l'aqüeducte.
  • Aldees d'Ahillas, Vercuta i Villar de Tejas. Autèntics museus etnològics on podem observar l'arquitectura rural serrana i molts dels costums dels antics pobladors.
  • Museu Forestal. Amb animals dissecats, herbari i eines dels forestals.
  • S'hi han localitzat al menys deu refugis antiaeris de la Guerra Civil. Uns s'edificaren durant la contesa, mentre que els altres eren llocs anteriors al segle XVII que es feren servir per a tal fi. En 2016 s'ha posat en valor el refugi trobat en l'església dels Àngels, excavat en la roca, s'hi arriba després de baixar 49 esglaons i les seues dimensions són: 49 metres de llarg per 1,80 d'alt.

Cuina muntanyenca amb plats com el pucherico espeso, las gachas, las migas, el gazpacho serrano i productes de la matança es fan acompanyar amb els bons vins que sota la denominació d'origen Alto Turia comencen a dir la seua en el panorama vinícola valencià i estatal. La rebosteria també ens obsequia amb exquisits mossos com els rollos de moda o las mariquitas.

Cada any, el cap de setmana més proper a Sant Antoni, s'hi celebra el Festival de Narrativa Oral, popularment conegut com “Cuentatón”, esdeveniment cultural de repercussió internacional en què es busca mantenir la tradició fer històries oralment. Després de l'encesa de les fogueres a la Plaça Major centenars de veïns recorren els barris històrics de Xelva, i a la calor de les fogueres, escenifiqueen contes i relats que encisen grans i xicotets. Finalitzat el recorregut del Cuentantón i el sopar popular al calor de les fogueres, s’inicia un nou passeig pel poble, però aquet a “rempujones”, una antiga tradició en què els veïns taponen amb els seus cossos els carrers més estrets de la vila, ocasionant divertides situacions.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XESTALGAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
200 m
64,80 km2
1.755

2.000

663
Xestalgarí/ina

Compta amb un extens terme de superficie molt montanyenca. Hi ha nombrossos barrancs com ara els del Regajo, Morenillo, Prao, Barco, Boquerillas, Rivera, Terrosa i Escobar; també hi abunden les fonts: San Juan, Grande, Murté, Morenillo, Alcaide, Pocino, Molinero, Penya Maria i Penya Vermella. Quant a les elevacions més importants, hi ha la Penya Maria, el Pic del Brugal i la serra de los Bosques. Altres atractius paisatgístics són la zona de bany del Motor, la sima de la Terra de Roya, la Cova dels Diables i les pintures rupestres de l’abric de Las Clochas.

Hi ha a la Terrrosa un poblat del Bronze; d’època romana hi ha una làpida trobada en un molí, les restes d’una vila rústica en la carretera de Pedralba i ceràmiques en la Lloma i en la Peça de Anastasio. El seu origen, però, és una antiga alqueria musulmana que Jaume I (1208-1276) va donar a Roderic Ortis el 1238; retornada a la Corona, Jaume II (1267-1327) la va vendre a Bernat Guillem d'Entença; el 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d'Urgell la baronia de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar; posteriorment passà a Baltasar Monpal, comte de l'Alcúdia; el seu darrer senyor feudal fou el duc d'Almodóvar. Lloc de moriscos (270 focs el 1609), el 1646 tenia només 76 cases.

Essencialment agrícola, els principals cultius del terme són els tarongers, garroferes, oliveres i ametllers, podent-se trobar també, encara que en menor mesura, arbres fruiters. Hi ha bestiar d'ovelles i cabres. Les terres no conreades estan cobertes per pins, romaní, sabinas i espart.

La població s’estén al llarg d’un costat de l’Alt Gaspar. Conserva encara la flaire musulmana dels seus fundadors en el carrer de las Peñas, Castillo, Cruz o Verònica. Els monuments més emblemàtics són:

  • Castell de los Murones. Islàmic, del segle XII. S’hi conserva l’aljub, una torre, part de les muralles i restes dels merlets.
  • Església de la Puríssima Concepció. Amb pintures atribuïdes a Ribalta (1565-1628).
  • Ermita dels Sants de la Pedra.
  • Font de la Verge de la Penya.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XULILLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
400 m,
61,80 km2
1.119

775

699
Xulillà/ana

El terme té com corrents fluvials més importants el Túria i el seu afluent el Reatillo, o Sote, i els barrancs de Caracierzo, Rivera i Terrosa. Com a poble de muntanya, amb un terme de grans dimensions, hi ha prou excursions a fer i paratges a visitar dels quals citarem el Clot Blau, el Canó de Xulilla o el barranc de Valfiguera, amb pintures rupestres. La població es distribueix en cinc nuclis: Xulilla, Balneari de Fuencaliente, Santa Bàrbara, Bodega Vanacloig i l'Ermita.

Al Sufruto s'ha trobat una destral de pedra que podria ser neolítica i al Monte del Castillo deixalles del Bronze. També al Monte del Castillo i al Castellar, la Talayuela, los Serranos i Corral s'assentaren els ibers. Els romans també passaren pel Monte del Castillo i hi deixaren un castrum i el topònim Iulella per al lloc. En 1236 Abu Zeyt (¿-1269 )va cedir el castell al bisbat de Sogorb. En 1248 Jaime I (1208-1276) donà a Pere Escrivá de forma vitalícia el "castrum et villam de Xulilla". El castell fou utilitzat en els anys posteriors com a pagament per diferents serveis a la Corona. El 1271 Jaume I va fer lliurament del mateix al bisbe de València, Andrés Albalat, junt amb la jurisdicció sobre la baronia. D'aquesta manera quedà constituïda en 1274 la baronia de Xulilla ––dependent del Capítol de València–– que incloïa La Llosa del Bisbe i, des de 1300, el Villar. En aquesta època fou ocupat per Guillem de Reixac, però Jaume II (1267-1327) va obligar-li a restituir-lo al bisbat en 1294. En 1331 els pobladors, majoritàriament moros, empentats per les continues incursions d'Al Azraq (1208-1276) es veieren obligats a abandonar el poble, que romangué desert fins el 8 de febrer de 1341 en què Raimon de Gastó, rebé carta de població de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), per a cent pobladors arribats de Terol, Lleida i Navarra. En 1373 la cessió dels drets del Cabildo completà el senyoriu del bisbe sobre Xulilla. La guerra amb Castella va provocar el forçament del castell en 1379. El segle XVIII s’independitzaren La Llosa i el Villar. En el XIX s'acabaren els senyorius i, en conseqüència, el poble obtingué la independència, es modernitzaren els cultius i el balneari i es construïren nous molins; també fou el segle de les guerres carlistes que hi tingueren prou importància ja que Xulilla fou ocupada per Cabrera (1806-1877) i assetjada pels isabelins fins que aconseguiren expulsar les tropes del Pretendent.

Fontcalent és un dels balnearis termals més importants del l'Estat i contribueix a l'economia local, que té el turisme rural como motor principal i es veu complementada amb una cada vegada més anecdòtica agricultura.

El poble manté la complicada fesomia que li donaren els moros, amb carrers estrets, costeruts i sinuosos. Conserva una bona quantitat de cases típiques de la comarca amb la seua particular arquitectura. De monuments hi ha:

  • El castell. Declarat Monument Històric Artístic en 1981. Es remunta als romans, però el pas del temps, e terratrèmol del XVIII i les guerres carlistes l'han deixat en un estat prou dolent que no impedeix endevinar el seu esplendor històric.
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Aixecada sobre la mesquita en els segles XV i XVI. Conserva algunes obres d'art interessants.
  • Ermita de Santa Bàrbara. De 1364, restaurada en 1730.
  • Ermita de Sant Josep. Segle XIX.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos