Paco González Ramírez ©

Actualitzada 23.04.12 13:38

ELS SERRANS

ALPONT

El terme, u dels més grans del País, alberga gran quantitat d’aldees unes habitades i d’altres no; aquesta n’és la relació: la Villa, La Almeza, Baldovar, Campo de Abajo, Campo de Arriba, La Canaleja, El Collado, Corcolilla, La Cuevarruz, Las Eras, El Hontanar, La Torre, La Carrasca, La Hortichuela, El Chopo, Berandía, Benacatácera, Vizcota, Cañada Seca i Pozo Marín. El terreny és esquerp i accidentat, amb gran quantitat de barrancs, cims, moles, etc, com ara la Muela (1.547 m.), Cerro Negro (1.407 m.) i el port de Collado Blanco (1.228 m). El Reguero. L’únic corrent fluvial de certa entitat recorre el terme encaixonat en alguns punts donant lloc a espectaculars canons dels què destaca la Hoz de Alpuente. La vegetació natural, molt delmada per la sobreexplotació agrària, està constituïda fonamentalment per la carrasca i la savina, la qual conforma boscs amb molts exemplars centenaris.

Deu el seu nom a un antic aqüeducte (Altum Pontem). Existeixen mostres de poblament de l’Edat del Bronze i dels ibers. De provable origen romà, el segle XI va establir-s'hi una branca de la família dels Banu Qàsim. Son primer senyor, Abd Ullah ben Qásim, va acollir durant la revolta de Còrdova al futur Hisam III (1026-1027); en caure aquest, i mort Abd Ullah, el seu successor Muhammad ibn Abd Allah es declarà en taifa independent el 1031, en desmembrar-se el califat cordovès. El 1089, en una de les seues ràtzies, el Cid (aprox.1043-1099) l'imposa un tribut de 10.000 dinars anuals. Arribà a encunyar moneda pròpia i perllongà la seua existència fins el 1092, en què fou conquerida pels almoràvits. En aquesta època Alpont era una important cruïlla de camins i per tant tenia un gran valor estratègic. En 1236, durant el mandat de l’almohade Abu Said, es produeix la conquesta. Jaume I (1208-1276) reserva per al patrimoni reial l’altiplà de la Serranía. El 1336, Pere II (1319-1387) va incorporar-la a la Corona i fou declarada vila reial, títol que mantindria fins 1814. Va ser una vila notable de l'antic Regne de València. Tingué vot a les Corts valencianes, les quals es van reunir en aquesta ciutat el 1319 i el 1390. Durant les guerres carlines fou assetjada en diverses ocasions. Entre el 1835 i el 1840 va estar ocupada --fou l’últim focus de la resistència -- per les tropes de Cabrera (1806-1877), que la incendiaren en abandonar-la darrere el setge d'Azpiroz. Al llarg del segle XX ha sofert un intens despoblament que l’ha deixat en la tercera part de la població que tenia a les primeries d’aqueix segle.

L'economia es basa totalment en l’agricultura (vinya, ametlla i cereals), i la ramaderia (explotacions ovines, porquines, cunícules, apícoles i avícoles). Darrerament s’està explotant el turisme rural. Quant a la mineria, com a la resta de Els Serrans, està fent malbé el terreny i arruïnant la seua gran riquesa paisatgística.

La història d’Alpont ha deixat un ric patrimoni, del qual citem:

• El casc urbà amb casalots nobiliaris; part de la muralla; antics forns de cuir pa, algú d’ells com ara els de Baldovar o La Almeza, encara utilitzats pels veïns; rentadors; ponts, etc.
• Església arxiprestal de nostra senyora de la Pietat. Del segle XIV, amb campanar octogonal. Decorada amb frescs de Ribalta (1565-1628) Restaurada en 1850.
• Església de la Verge de la Consolació, a Corcolilla.
• Església de sant Miquel. Finals del XVIII.
• Ermites de sant Josep; Verge de la Cabeza; Sant Cristòfol, a l’Hontanar; de la Puríssima; de sant Roc; sant Isidre; santa Bàrbara; Mare Sagrament, de Campo Abajo; Mare Sagrament, de la Carrasca; sant Bernabé, de Corcolilla, s XVIII; sant Josep, de la Cuevarruz, s XVIII; sant Miquel, del El Collado, s XVIII; sant Roc, de Baldovar; santa Bàrbara, de Campo Arriba; Verge de la Cabeza, de la Almeza.
• Ajuntament, ubicat en la torre de l’Aljama que fou la principal porta d’entrada al recinte emmurallat de la població. Fou remodelat en el s XVI i rehabilitat en 1976.
• Aqüeducte de Los Arcos, del segle XIV.
• Castell d’Alpont, impressionant edifici que fou cap de la taifa. Situat en un alt promontori voltat de penya-segats, domina la vila. Fou reconstruït en el segles XIV i XIX però actualment està en ruïnes. S’hi conserven aljubs i pous, restes romanes i àrabs disseminades per la població, la torre Albarrana i les deixalles d’una església medieval.
• Castell del Poyo, o del Pobo, o del Collado. D’origen romà. Situat a l’aldea de El Collado. Tingué certa importància durant les guerres carlines i la seua caiguda va significar la fi de la guerra civil a les nostres terres. Actualment no resten més que trossos de la muralla.
• Museu Etnològic. En un antic forn del s XIV.
• Museu Paleontològic. Està situada en una antiga ermita i en ella s’estan reconstruint i recuperant les restes de dinosaures trobats a la zona.

La gastronomia alpontina es basa en els productes de la zona: embotits i carns d’orza, l’olla de pueblo, puchero, gachas, migas i guisats de corder. Es produeixen vins blancs amb denominació d’origen “Alt Túria”.

Més informació en la xarxa:

ANDILLA

El terme, molt esquerp, és ric en paratges pintorescs, com ara la Fuente del Señor o la Molatica, i les rutes per practicar el senderisme. Els cims més importants són el Beteta (1.434 m); Peñaparda (1.323 m); Miravalencia (1.281) i Peñas de Dios (1.163 m). S’hi enregistren 4 entitats de població, Andilla, Artaj, Oset i La Pobleta

Jaume I (1208-1276) va conquistar aquest territori d’origen islàmic i li ho va concedir a Eximén Pérez d'Arenós. El segle XV pertanyia a la família de Miquel Díez de Calatayud, i a mitjan segle XVI, va heretar-lo Joan Ferrandis d'Herèdia. Posteriorment va pertànyer a la família Marcilla i a la de Santa Cruz.

L’economia es basa en l’agricultura de secà (olivera, raïm, cereals i ametler).

Monumentalment compta amb:

• Església de l’Assumpció. Magnífic temple gòtic dels segles XV-XVIII, amb sòlida torre quadrangular, una de les prineres portalades renaixentistes del País, altar major amb pintures de Ribalta (1565-1628) i gran riquesa ornamental barroca. Declarada BIC en 2006
• La Puríssima, d’Oset
• Santa Paula, de la Pobleta. s XVIII-XIX
• La verge del Carme, d’Artaj.
• Castell d’Andilla. D’origen musulmà. Actualment queden escasses deixalles.
• De les muralles queden pocs records integrats en els edificis del poble.
• Ermita de santa Agnés.
• El pont de l’Ojomar.

Gastronomícament parlarem de l’olla xurra, les gatxes i, en dolços, els congretes.

Més informació en la xarxa:

ARES DELS OMS

Municipi de muntanya ofereix gran quantitat de paratges i camins per recórrer a peu. Hi ha el port d’Ares (1.033 m) i el seu cim més alt és la Muela de Aras (1.315 m). En la Muela de santa Catalina té instal·lat l’Associació Valenciana d’Astronomia l’Observatori Astronòmic de l’Alt Túria on es desenvolupen tasques de divulgació de l’astronomia amb col·laboració amb la Universitat de València. Hi ha dos nuclis de població: Aras i Losilla

Hi existeixen gran quantitat de jaciments des dels ibers fins els musulmans. A l’aldea de Losilla s’han trobat restes de dinosaures (Losillasaurus Giganteus). Alguns historiadors indiquen “lloc on hi ha altars” com a significat dels pobles amb el topònim Ares, altres, però, prefereixen el significat de “lloc on es crien cavalls”. De probable origen romà la vila d’Ares pertanyia a la taifa d’Alpont, segregada del califat cordovès entre 1030 i 1092. Quan Jaume I (1208-1276) la va conquistar, en 1236, va cedir-la als cavallers templaris, els quals  la repoblaren amb cristians aragonesos. El 1318 va passar, per cèdula reial de Jaume II (1267-1327) a l’orde de Montesa, el maestre de la qual tenia el poder civil i penal. Va dependre d'Alpont fins que, el 1728 Felip V (1683-1746) li concedí el títol de vila reial i carta pobla. Durant la carlistada fou testimoni de duríssims combats que assolaren el terme i el portaren gairebé a la misèria. En la guerra civil de 1936/39 s’hi instal·la un hospital del bàndol republicà a l’ermita de santa Caterina. El 26 de juliol de 2001 el Govern Valencià aprovà el canvi de denominació (Aras de Alpuente per Aras de los Olmos) que mantenia des de 1240 què el Rei en Jaume va adscriure-la al terme d'Alpont.

És un municipi eminentment agrari, de secà, on predomina el conreu del raïm, destinat a la producció dels vins amb denominació d’origen “Alto Turia”. També hi ha important activitat ramadera, principalment avícola i cunícula.
Dissortadament s’ha perdut recentment l’emblema de la vila, que era l’om mil·lenari que presidia la plaça del mateix nom i que ha hagut de ser tallat per estar malalt de grafiosi. A banda del recorregut urbà, farcit de casals nobiliaris, com ara el del balcó en cantonada --únic al País Valencià--, cal destacar del seu patrimoni:

• Església de Nostra senyora dels Àngels. Renaixentista, de 1592. Molt bé decorada, amb creu processional gòtica del segle XVI i taula barroca del XVIII.
• Ermita de la Sang del sant Crist. Dintre del casc urbà. S XVII. En restauració.
• Ermita de santa Caterina, declarada d’interès històric-artístic. Consta de dos edificis, l’ermita i l’hostatgeria, de 1728 i una porxada d’arcs.
• Església de sant Josep de Losilla. D’estructura gòtica-mudèjar i exterior neoclàssic.
• Torre musulmana, del segle XI. Allotja el Museu Arqueològic Municipal “Francisco Moreno Mesas”.
• Forn de llenya, de 1311.

Gastronòmicament: embotits, miques, gachas, gaspatxos de mont, putxero i l’olla i de dolç, rosquilles de llavoretes, rotllos d’aiguardent i la coca d’ametla.

Cada set anys s’hi celebren les Fiestas Gordas, en honor de santa Caterina, amb processons, moros i cristians i l’Entramoro, auto on el mal venç al bé, però la intercessió de la santa fa que els moros es converteixen al cristianisme. Les properes seran l’any 2009.

Més informació en la xarxa:

BENAIXEVE

El poble, de nova planta, ja que s’ha aprofitat el poblat construït per al personal que va fer les obres del pantà per a la seua ubicació actual, ofereix una singular estampa amb els seus edificis de mitjan segle passat en un terreny boscós. El terme és ric en paisatge, paratges i senders.

Com a part integrant del senyoriu de Xelva, fou donat a Pere Fernández d'Azagra per Jaume I (1208-1276). A mitjan segle XIII passà als estats de la casa de Xèrica. Es va separar de Xelva el 1534. El 1563 tenia 38 famílies morisques; 40 el 1572 i 36 el 1602. Darrere l'expulsió, el 1609, el senyor territorial en Jaume Ceferí Ladrón de Pallàs, va concedir carta de població als nous pobladors, el 25 de maig del 1610, amb unes condicions econòmiques d'especial duresa. Els segles XVII i XVIII estigueren marcats per diversos plets entre els vassalls i els senyors per qüestions relatives a les rendes senyorials. El 1827 es va dur a cap la cessió dels drets dominicals de tot el vescomtat de Xelva, però no es va completar fins el 1865. Per la construcció del pantà de Benagéber en la dècada de 1940 (quan comptava amb uns 500 habitants), Benaixeve va restar cobert per les aigües, i la seua població va ser traslladada a un poble de nova planta dependent de Paterna de la qual ha obtingut recentment la segregació i ha assolit ajuntament propi amb el nom de Sant Antoni de Benaixeve.

El seu patrimoni històric va desaparèixer sota les aigües; el que hi ha forma part de l’arqueologia industrial encapçalat per la pròpia presa, la fàbrica de ciment, les escoles, els edificis d’administració, etc. També citarem:

• Església de la Puríssima Concepció, de 1950.
• Ermita del Pilar
• Ermita de sant Isidre

Més informació en la xarxa:

BUGARRA

En recents excavacions amb la intenció de traure a la llum el passat del poble i recolzar-hi el turisme, s’han efectuat importants troballes, en una vila romana dels segles I i II, d’un assentament ibèric del III aC. Darrere la seua conquesta per les tropes cristianes de Jaume I (1208-1276), el monarca donà la vila a Berenguer d'Entença, qui la va integrar en la seua baronia de Pedralba; en 1347 fou atorgada a Roderic Sanchis de Calataiud i finalment passà a mans dels ducs de Villahermosa.

L’economia de Bugarra ha estat tradicionalment agropecuària: garrofer, vinyes, olivera i algunes hortalisses. També hi ha una xicoteta indústria de fabricació de vi i alcohol. Actualment s’hi exploten, a l’igual que tot arreu dels Serrans, les mines de caolí que, lluny de reforçar l’economia local, està acabant amb la vertadera riquesa del terme, que és el seu paisatge natural.

Hi ha l’església de Sant Joan Baptista.

Més informació en la xarxa:

CALLES

La població s’hi distribueix en dos nuclis: Calles i Alcotas. El terme està regat pels rius Toixa i Túria i en ell podem trobar molts paratges que paga la pena visitar com la Peña Cortá, tall en la muntanya d’uns 25 m. d’alt per 50 d’ample fet, pot ser, per a l’extracció de pedra per a l’aqüeducte; Fuente Alta, Fuente Madrid; Saletas, Hoya Antaño i les coves Santa de Villanueva i del Mangranero. També hi ha una bona xarxa de camins i senders per conèixer el terme a peu.

S’hi han trobat restes ceràmiques iberes al paratge conegut com la Piedra del Verdinal. Dels romans hi ha la joia arquitectònica de la comarca, l’aqüeducte de Peña Cortà. De fundació musulmana fou conquistat per Jaume I (1208-1276) el qual va afegir el lloc a la baronia de Xèrica, que ell mateix havia creat per al seu fill bord Jaume Pérez; posteriorment passà a la Corona; en 1369 Alons de Xèrica dona carta pobla, el 1390 forma part del vescomtat de Xelva, concedit a Pere Lladró de Vilanova, del qual se segrega el 1602. Com a lloc de moriscs rere l’expulsió de 1609 roman despoblat i torna a ser afegit a Xelva per a independitzar-se en 1664; en 1684 va demanar la seua incorporació a la Corona, cosa que assoliria el 1773.

L’economia és la pròpia dels pobles d’interior: agricultura de secà i alguna aproximació al turisme rural.

Arquitectònicament veurem:

• Aqüeducte romà de Peña Cortá i tot l’entramat necessari per a aquesta obra, túnels, la Peña Cortá de què ja hem parlat, etc.
• Pont del barranc de la Cueva del Gato.
• Pont de la rambla d’Alcotas. Molt deteriorat, només conserva 1 dels 5 o 6 arcs que esmenta Madoz(1806-1870).
• Església de la Puríssima Concepció. Amb campanar de 1675.

Més informació en la xarxa:

DOMENYO

El terme municipal té un gran valor paisatgístic.

A la cova del Colmenar s'han trobat abundants restes de ceràmica que parla d'algun tipus de població ibera; l'origen pot ser siga anterior als àrabs, ja que durant el regnat del visigot Wamba es esmentada en un document; la fundació , però, és musulmana. Després de la conquesta foren els seus senyors els Xèrica i després va formar part del vescomtat de Xelva atorgat pel rei Joan I (1350-1396), l’any 1390, a Pere Lladró de Vilanova i acabaren sent els seus senyors els ducs de Vilahermosa ; la població continuà sent morisca, de la fillola de Xelva, fins l'expulsió en què hi havia 130 focs; durant les guerres carlistes fou assaltada en diverses ocasions per les tropes del pretendent al tron; el seu castell fou rehabilitat durant la primera guerra carlista (1840) pel general isabelí Aspiroz; la construcció del pantà de Loriguilla obligà al trasllat dels seus veïns al nou poble construït per al cas, tot i que, amb el pas del temps, molts han retornat i ara la població es reparteix entre ambdós nuclis.

L'únic monument ressenyable és el castell, que es troba en les proximitats del poble antic i conserva el recinte emmurallat, part dels fonaments i alguns elements auxiliars.

Més informació en la xarxa:

EL VILLAR

Villar del Arzobispo (topònim oficial) és un municipi de parla castellana, la qual conté nombrosos catalanismes, i constituïx en realitat una parla de transició que ha estat objecte de detallats estudis.

La rambla del Villar és l'accident hidrogràfic més important juntament amb la de Mizquitillas i els barrancs de los Arenales i del Antigón. Per les altures trobem els cims Castellar, San Roque, Cruz, Gordo i Cabras.

Cal destacar el gran nombre de jaciments arqueològics, investigats per l'historiador Llatas Burgos, amb deixalles romanes i ibèriques localitzades en el Puntal de Cambra, el Castillarejo, el Collado, el Singlo del Arco, la Torre i la Hoya. El mot Villar (conjunt de vil·les) té el seu origen en l'època romana i l'afegit de Benaduf, "el que toca el pandero", que completaria el seu primer nom: Villar de Benaduf, se'l proporcionaren els moros que hi establiren una xicoteta alqueria. Jaume I (1208-1276) va donar-la a Ferran Diaz en 1236, any de la conquesta cristiana, inlosa en la Baronia d'Andilla. En 1300 va passar a la Baronia de Xulilla i per extensió a la mitra de València, el qual arquebisbe va donar-la, mitjançant fur de València, a repoblar a cristians el 1324. El seu palau arquebisbal fou ofert a Carles I (1500-1558) com a allotjament per a curar les seues malalties. Eclesiàsticament va dependre de Xulilla fins el 1575. El seu nom actual es deu al privilegi atorgat per Carles IV (1748-1819) que li autoritzava a portar el sobrenom del Arzobispo al temps que li atorgava el títol de Vila Reial. Els carlistes ocuparen la torre de l'església i el palau. Durant la guerra civil de 1936 tingué hospital de campanya i aeròdrom militar.
Els vins de la Bodega Cooperativa abasten ja merescuda fama arreu del País i constitueixen la principal font de riquesa del poble, l’economia del qual es reforça amb el conreu del secà, i una mica de regadiu; l'apicultura, la ramaderia, a la baixa; i la mineria, molt contestada per l'enorme dany paissatigístic i ecològic que genera arreu de la comarca.

Quant a la part monumental, a banda d'algunes cases antigues que conserven el seu enreixat i les ceràmiques del XVIII, amb què foren ornamentades, hi ha l'església de la Mare de Déu de la Pau, renaixentista, del segle XVI, amb revestiment barroc, i el palau dels prelats de la mitra valenciana, aquest en un deplorable estat. De la resta del patrimoni, citarem:

• Ermita de Sant Vicent Ferrer. Segles XV-XVII.
• Convent de Carmelites
• Convent de Franciscanes.
• Casa de los Cinteros. Casalot del XIX que allotja el Museu Etnològic.

No abandonarem El Villar, com rònegament se'l coneix, sense recomanar les seues Carnestoltes que s'han erigit en cita obligatòria per als habitants, no sols dels Serrans sinó de les comarques veïnes, que omplin la vila en arribar cada any el més de febrer.

Més informació en la xarxa:

FIGUEROLES DE DOMENYO

Higueruelas, denominació oficial, també conegut com Las Grigüelas, s'estén per un terreny de relleu esquerp i maltractat per l'extracció de la sílice a cel obert que ha ferit de mort el paisatge, i amb ell, l'economia de la comarca d’Els Serrans. Hi ha el port d' Aguavientos (1.070 m).

Al seu terme municipal s'han trobat deixalles de les èpoques ibèrica i romana. A principis del segle XVIII encara era una masia aïllada, però més endavant s'hi establiren nombrosos colons amb la qual cosa s'hi formà una entitat menor dependent del municipi de Domenyo, del qual es va independitzar el 10 de novembre de 1825; va pertànyer a la jurisdicció de Xelva, per la qual cosa estigué sota els senyorius de Jaume de Xèrica, Vilanova i del duc de Villahermosa; per reial provisió de Ferran VII (1784-1833), el 1825, es va constituir en municipi independent.

La seua base econòmica és l'agricultura, que ocupa gran part del territori.

L'únic monument ressenyable és l'església de Santa Bàrbara.

Més informació en la xarxa:

LA IESSA

La Yesa , topònim oficial, és un municipi que, com la resta de la seua comarca parla castellà i en el qual hi ha dos nuclis de població: La Yesa i Cuevarruz.

Se situa en el vessant meridional de la serra de Javalambre, envoltat de grans cims com ara el Mojón Blanco (1.535 m), el Sancho (1.505 m), el Ceja o Montalbán (1.442 m) o l'Alt de las Cruces (1.383 m) que deparen oportunitats per a tota mena d'activitats a l'aire lliure, des del senderisme a l'escalada, passant per la bici o el barranquisme. Al seu extens terme trobem gran quantitat de monuments naturals en forma d'arbres com la Carrasca Tumbada , la Carrasca del Pozuelo , les savines mil·lenàries, el pino sombrero o La Almeza (el Lledò ).

Al seu terme s'han trobat deixalles de poblats ibers, amb mostres de ceràmica i murs d’habitatges trobats al Castellar; també hi ha petjada romana; en època musulmana estava integrada en la taifa d'Alpont; conquistada per Jaume I (1208-1276) el 1236, i cedida a Joan d'Auñón en 1238; poblet d'Alpont fins el 1583 en què el rei Felip II (1527-1598) va concedir-li la categoria d'Universitat i el 1587 en què obtingué la independència municipal; durant la guerra de Successió, s'hi refugiaren alguns partidaris de l'arxiduc i en les carlines (1840) fou cremada l'església.

L'economia local gira al voltant de l'agricultura i la ramaderia; l'extracció de caolí lluny de reportar beneficis està contribuint a destrossar el paisatge, que és un dels actius més importants de la comarca; el sector serveis es veu afavorit pel turisme de cap de setmana i vacances.

Patrimoni:

• Església de la mare de Déu dels Àngels. Renaixentista, de 1622; cremada en 1840 i restaurada en 1852.
• Ermites de sant Joan, sant Roc, sant Sebastià i la Teixeria, ara rehabilitada com alberg.
• Forn àrab i safareig típic. Encara en ús ambdós .

L'arròs amb fesols i naps, conegut aquí com olla de pueblo , els embotits macerats en oli i saborosos dolços com els coquitos o la coca amb nous i panses són el més representatiu de la cuina local.

Més informació en la xarxa:

LA LLOSA DEL BISBE

En un terme considerat com la porta d'accés a la comarca dels Serrans trobem paratges dignes de visita pels excursionistes, com a mostra citarem les fonts de la Canaleta, Santa Maria, Fuente Pedro i Fuente Antón , el pou del Fraile , 134 m de fondària, la cova de la Mora o la muntanya del Calvari, amb l'ermita de la verge dels Dolors.

S’hi ha trobat deixalles d'un poblat, La Talaiola, i els jaciments més importants del Bronze valencià; té el seu origen en la cessió d'aquestes terres i les de Xulilla i El Villar feta per Jaume I (1208-1276), el 12 de març de 1271, a favor del Capítol catedralici de València i al bisbe Andrés Albalat; va formar part de la baronia de Xulilla però després de nombrosos conflictes, en 1686, l'arquebisbe de València, Joan de Rocabertí, va demanar la indepedència municipal de Xulilla, la qual cosa es va aconseguir per privilegi del rei Carles IV (1748-1819), el 7 de maig de 1795, que declarava La Llosa vila independent.

És un poble eminentment agrícola amb zones de reguiu que donen taronja, bresquilla, albercoc i hortalisses; en la part del secà, garrofa, raïm, oliva i ametlla. Altres sectors econòmics són el sector serveis, afavorit pel pas de la carretera València-Ademús; la construcció, la ramaderia i la mineria, que a canvi de minsos beneficis ha destrossat el paisatge de la comarca , ja que les empreses mineres han incomplit sistemàticament el compromís de deixar els terrenys en condicions de repoblació.

Al poble hi ha l'església de Sant Sebastià, del segle XIX.

La Llosa del Bisbe és coneguda per la qualitat dels seus embotits i la seua carn.

Un motiu d'orgull per a les gents del poble és la banda de música que, des de 1878, funciona i compta, àdhuc, amb escola de músics, fet insòlit en un municipi tan menut.

Més informació en la xarxa:

LES ALCUBLES

L’orografia del seu terme és força muntanyosa i per tant conté paratges dignes de visita com la Peña Ramiro, antic nevero; el cerro Pedroso i la Bellida; la Pedrera, antiga cantera de marbre negre que s’utilitzà, entre d’altres edificacions, per a la Llotja de València; la Cova Santa, pertanyent a Altura però molt a prop de Les Alcubles. També, per als amants del senderisme, passa el GR10, que uneix València amb Lisboa. Cal destacar el paratge de la Solana i Barranco de Lucía, declarat Paratge Natural el 20 de gener de 2006, amb abundància d’espècies protegides, tant vegetals com animals, i amb la Cova Sabuquera, antiga nevera, amb deixalles del Bronze.

S’hi han trobat jaciments arqueològics de poblaments anteriors, com ara la Partida del Pedrazo i la Cumbre -–Edat del Bronze--; el Corral de Capa, el Cerro de las Dueñas i la Peña Ramiro –època ibera— i la Partida de los Arenales –romana--. Però la població és d’origen musulmà (s VIII) com ho denota el seu primer topònim –Al-qibla— i com a tal pertanyia a la taifa d’Alpont. Va ser conquerida per Jaume I (1208-1276) qui posteriorment, per Reial Cèl·lula atorgada a Lleida el 26 de març de 1257, la donà a Teresa Gil de Vidaura, amb la qual cosa es va incorporar al senyoriu de Xèrica. Durant la Guerra dels dos Peres (1356-1361) al seu terme tingueren lloc sagnants combats. En 1407 Martí l’Humà (1356-1410), per cobrir les necessitats econòmiques de la Cartoixa de Valdecrist, va cedir-li Les Alcubles i Altura amb el títol de baronia; els jurats de València, de la qual ciutat va ser poblet gaudint dels mateixos privilegis, manteniren la jurisdicció criminal. El 1835 la cartoixa va ser desamortitzada, abandonada i venuda a particulars. Durant les guerres de la Independència (1811) i la primera de les carlines (1836) fou escenari de forts enfrontaments. L’estiu de 1885 s’hi declarà una epidèmia de còlera que va delmar la població –334 morts de 2650 ànimes— de manera important.

El poble viu de l’agricultura, fonamentalment raïm i olivera, a partir de les quals s’estan confeccionant vins i olis de certa qualitat. La mel també és un producte de reconeguda categoria.

Monumentalment conserva:

• L’església de Sant Antoni Abat, segles XIII a XVII. La torre, edificada en 1633, caigué en 1946 i l’actual està edificada sobre la base primitiva.
• Ajuntament, del s XVII.
• Masia de las Dueñas, segle XV
• Plaça de la Fuente de San Agustín, del s XVII. Important per què, en un poble tradicionalment sec, va ser el brollador que, a través de la conducció d’aigua anomenada La Mena, abastia d’aigua la població.
• Les ermites de Sant Agustí, Santa Bàrbara i Santa Llúcia.

Gastronòmicament parlarem de la olla i el caldero de San Antón; però es especialment recomanable la seua rebosteria.

Més informació en la xarxa:

PEDRALBA

El terme està travessat pel Túria i pel barranc de Xiva i presenta diverses altures ––cap d'elles superiors als 300 m–– com ara La Torreta (200 m), El Alto del Puente (187 m), El Palmeral (276 m), Cerro Partido (274 m), Peña Latron (223 m), Chucheve (217 m) o Alto del León (210 m), els paratges més coneguts són la Playeta, en el curs del riu; la Torreta, amb panoràmiques sobre el municipi i la comarca; la Pista, la font del Parque; les coves Pedrera, Colomera, Merinel i del Rapo.

D'origen musulmà, Jaume I (1208-1276) va donar-la a Berenguer d'Entença el 1237, segons consta en el Llibre del Repartiment; després de l'ocupació cristiana es va ampliar i emmurallar el casc urbà; el 1347 el rei Pere IV (1319-1387) va concedir la baronia de Pedralba a Roderic Sanç de Calatayud, la qual família va conservar-lo fins el segle XV en què va passar als Centelles i, posteriorment, als Sabata de Calatayud, comtes del Real; finalment ostentaren el senyoriu els ducs de Villahermosa; lloc de moriscs la fillola de Xelva, romangué pràcticament despoblat després de l'expulsió d'aquests; demogràficament no es va reposar fins el segle XVIII en què s'hi va produir un accelerat creixement demogràfic que ultrapassà el recinte emmurallat i donà lloc a nous barris; el creixement continuà fins mitjans del XX en què comença un constant i imparable degoteig emigratori; en 1927 va rebre el títol de ciutat; la terrible riuada del Túria, de 1957, deixà marques, indicades amb rajoles ceràmiques, a més tres metres d'alçària.

La seua economia es basa en l'agricultura.

La passejada pel poble ens mostra les cases, de tipus modernista, de la incipient burgesia vinatera que s'hi va instal·lar a finals del XIX. El patrimoni pedralbí també presenta:

• Església de la Puríssima Concepció. De 1771. Neoclàssica, amb portalda barroca.
• La fàbrica de Harinas Civera. Edificada sobre l'antic molí de sant Josep a les primeries del XX.
• Restes de la muralla, demolida en 1859.
• Edificis del Casino, del Teatre i de la Casa Consistorial.
• Escales del carrer de la Rocheta.
• Retaules ceràmics amb advocacions religioses.
• Ermita. De la segona meitat del segle XIX.

Per acabar aquest recorregut per Pedralba parlarem de la coca con tajàs, l'olla i la carne a lo pastor, que juntament amb els mantecaus i els pastissos de moniato són el més destacat de la gastronomia local.

Més informació en la xarxa:

SOT DE XERA

Al paratge conegut com Les Fonts naix el riu Sot, que creua el poble i el terme, el qual ja hem dit que és molt accidentat i presenta altures, d'entre 900 i 1000m, com Tarraque, amb un avenc on s'han descobert deixalles romanes; la Jaca, Fuentecillas, Morroncillo i Pou Mínguez i fonts de què citarem: Santa Maria, Fech i Ramblizo. Hi ha diverses rutes senderistes, com ara la que mostra els paisatges del Juràssic.

No obstant no estar documentada la presència dels romans és fàcil deduir-la per les troballes de recipients i monedes i, sobre tot, les restes d'un aqüeducte; el seu origen data de l'ocupació àrab que hi fundaren un castell que va pertànyer la baronia de Xestalgar, junt amb el seu annex de Xera i després a la baronia de Xera, composta per Xestalgar, Xera i Sot de Xera, que era el principal poble dels tres; la seua integració en el Regne de València es produeix rere la conquesta de Jaume I (1208-1276)¸ en 1271 apareix formant part del senyoriu d'Hurtado de Lihory, per a passar posteriorment (1371) a l'Infant Martí d'Aragó (1356-1410) ––per donació de son pare Pere el Cerimoniós (1319-1387)––; més tard apareix sota senyoriu dels Mompalau; el 1540 hom concedeix carta pobla a dotze famílies de la vila, al temps que es creava una rectoria de moriscs; després de l'expulsió d'aquests, el 1609, restà pràcticament despoblada; en 1654 Xestalgar s'emancipa de Sot Xera; durant la guerra del Francès fou refugi del guerriller saguntí Josep Romeu (1778-17812), capturat, portat a València i penjat per les tropes napoleòniques, la resta de la partida de Romeu (45 homens) foren afusellats al poble; l'últim senyor territorial fou el comte de Carlet; quant a la baronia de Xera, al morir la duquessa d'Almodòvar sense descendència va cedir les seues possessions als habitants dels pobles; en 1840 es va segregar Xera; també al seu terme hi hagué activitat durant les carlistades.

Degut a l'esquerp del seu terme és poca la superfície que es pot dedicar al conreu, malgrat això és la collita d'ametla, olivera, garrofa, raïm, dacsa, creïlla i, sorprenentment, taronger; la ramaderia, escassa, es concreta en algunes ovelles i granges de porc; les mines de caolí ja han estat totalment exhaurides i, per tant, ja no hi ha cap activitat industrial; el sector serveis es veu reforçat darrerament per què la voracitat constructora també hi ha arribat i s'han construït diverses urbanitzacions que fan del municipi lloc de cap de setmana i estiuatge.

El castell, del qual no resten més que uns quants llenços de la muralla i la torre de l'homenatge que domina el poble i al voltant de la qual hi ha unes galeries subterrànies en què s'han trobat restes ceràmiques d'època islàmica; tot i que no han estat suficientment estudiades no és massa agosarat pensar que estan relacionades amb la fortalesa; encara que també podrien ser d'origen iber. La resta del patrimoni consisteix a:

• Església de Sant Sebastià màrtir. Aixecada en 1694 conserva un retaule de Joan de Joanes (1507-1579).
• Ermita de Sant Roc. Renaixentista, de 1592. S'enlaira en un cim des què s'observa una bella panoràmica de Sot de Xera.

Els menjars típics són: olla xurra, rin-ran ––guisat a base de patates, bacallà, ous, tomaca, pebrera i oli––; mojete, farinetes i miques.

Més informació en la xarxa:

TITAIGÜES

Al seu terme, regat pel Túria, hi ha les serres de Losilla i del Sabinar on trobem els cims del Làmpara (1.069m), l'Hontanar del Herrero, l'alt del Manzano, la mola Modorra, el Castell de Cabrera i el Caidas del Turia. Hi ha també prou naixements d'aigua: pou artesanal de l'alt de Barrancondo, les fonts Vieja, de l'Or, de l'Hontanar ––responsable de donar de veure al poble––, de la Zarza, del Rebollo, del Moral, etc. El Túria, que discorre encaixat entre espectaculars farallons de pedra, depara interessants excursions: Fuente Cañizar, la Juncanilla, la Caballera la Cova de las Majestades o la Tosquilla en són una mostra. Una manera de conèixer el terme és seguir la ruta que va dissenyar Rojas Clemente que unia Titagües i Benaixeve, o la que mena cap La Làmpara, passant pel Rincón del Tío Escribano i l'ermita del Remei, o el GR 37 sender que recorre íntegra la comarca dels Serrans.

Municipi ric en jaciments i pintures rupestres de què són bona mostra les trobades al Rincón del Tío Escribano, amb una antiguitat de 9.000 anys; també hi ha evidència de l'estada d'ibers i romans; la partida del Castell de Cabrera té vestigis musulmans, els quals, encara que no està documentat, serien els fundadors del lloc. Segons ens relata el més il·lustre fill de Titagües; el naturalista Simó de Rojas Clemente i Rubio (1777-1827). Jaume I (1208-1276) va decretar, en 1240 l'adscripció dels llogarets de La Iesa, Ares i Titagües a Alpont. Entre 1230 i 1260 es va consolidar l'assentament dels cristians en detriment dels moros. Llevat del parèntesi 1267-1347 en què pertanyé a la diòcesi de València, sempre ha format part del bisbat de Sogorb. Es va convertir en parròquia el 1520, però seguí vinculada territorialment al terme general d'Alpont fins 1729 en què Felip V, el Socarrat (1683-1746), va declarar-la vila lliure i reial. Madoz (1806-1870), en 1842 va visitar Titagües i va trobar un poble agrícola en què hi havia una incipient indústria: cinc teixidors de llenç, un molí draper, una terrisseria i quatre molins fariners; hi hagué també una important farga, que desaparegué en exhaurir-se el carbó per la tala abusiva dels boscs. Durant les guerres carlines fou escenari cruent com tants altres pobles valencians de l'interior.

L'economia és essencialment agrícola (cereal, ametla i raïm) i ramadera (porcs, conills i aus), i es veu completada amb una indústria, molt incipient (tallers artesanals), i un turisme rural, en continu creixement. El vi jove afruitat i les pastes de Titagües han aconseguit just renom i s'exporten a Europa.

El típic casc urbà ha conservat interessants edificis dels segles XVII a XIX com ara la Casa del Tío Cadenas (1614), la Casa de los Graneros (1722), la Casa del Pilatos (1692), la Casa del tío Jenaro (1779), la Casa Abadia (1750), l'antiga escola de xiques (1776), la Casa de Facundo el Sastre o la Casa del tío Paco Retor (1789); també podem visitar:

• Ermita del Remei. Aixecat en el XIV i ampliat en el XVII i en el XIX per fer-lo de servir de fortí pels carlistes.
• Església del Salvador. Construïda en el XVI en estil renaixentista. Conté la interessant capella del Natzarè, del XVIII.
• Ermita de Santa Bàrbara. Aixecada en el XIV sobre un edifici musulmà. Actualment és una vivenda particular.
• Molí Quemado (o de Monterde).
• Molí Portillo.
• Massada de la Mailesa.
• Monument a “Don Simón”

Per menjar: olla de poble, gaspatxo, embotits, miques o farinetes regats amb els bons vins de l'Alt Túria i per a la sobretaula les exquisides pastes de Titagües.

Altres dades de caire cultural: La Banda de Música La Lira, fundada en 1840 és la segona més antiga del País Valencià; La Mojiganga és la dansa típica del poble.

Més informació en la xarxa:

TOIXA

Travessat pels rius Toixa i Túria, el terme municipal abasta els 122 km2 d’accidentat relleu, solcat per un bon nombre de barrancs i muntanyes i amb una flora i una fauna riquíssima que, tot plegat, depara bells paratges de muntanya com ara l’embassament de Benaixeve.

Els vestigis més antics de Toixa es remunten s l’Edat del Bronze. De totes les èpoques històriques posteriors s’hi han trobat deixalles al terme municipal; com a mostra el jaciment ibero-romà del Castellar, les mines romanes de ferro de la Peña del Rayo o l’aqüeducte, també romà, de la Peña Cortada. Tuexa fou una vila construïda als peus d'un castell romà , rehabilitat i ocupat posteriorment pels àrabs fins la conquesta de Jaume I (1208-1276) en 1238. En 1252 Al Adrac (o Azadrac) en oposar-se a l’expulsió de la seua gent ordenada pel rei va armar un exèrcit que s’enfrontà als cristians al llarg i ample de la serra sent desfermat finalment per Jaume I. En 1272 el conqueridor cedeix en feu el poble al seu fill bord Jaume I de Xèrica, el qual, al seu torn va deixar-lo en herència a son fill Jaume II de Xèrica i aquest al seu fill Jaume III (1315-1349) i així successivament fins 1380 en què per falta d’hereu varó de l’últim senyor d’aquesta família Toixa cau, per 26.000 sous, en mans de Raimon de Vilanova, vescomte de Xelva, i en aquesta dinastia romangué fins 1773 en què passa definitivament a la Corona. El 13 de febrer de 1369 Joan Alfons de Xèrica va donar carta pobla a García Martínez del Castellar. Durant les Germanies els seus habitants s'agermanaren enfrontant-se al senyor territorial. El 1609 es va produir un descens important de la seua població, amb l'expulsió de 56 famílies morisques.

A més de l’esmentat aqüeducte romà el patrimoni local presenta:

• Església de Nostra Senyora dels Àngels. Barroca, de la segona meitat del XVII. Molt deteriorat en la guerra de 1936-1939 i restaurat recentment. Declarat BIC
• Castell de Zagra. Romà, rehabilitat pels moros. Pràcticament desaparegut i utilitzat per a instal·lar antenes repetidores de ràdio.
• Ermita de Sant Cristòfol. Edifici religiós en el seu origen i reconvertit en fortificació durant les carlistades. S’ha lliurat de la ruïna total per la intervenció d’una escola taller que l’ha restaurada al seu estat original en l’any 2000.
• Ermita de la Puríssima Concepció. Es desconeix la data exacta de la seua erecció però ja en 1595 apareix documentada. També se sap que va sofrir els rigors de la guerra civil del segle XX i que està perfectament restaurada.
• Ermita de Sant Joan i Santa Llusia. A l’igual que l’anterior es desconeix la seua fundació, fou destruïda amb la guerra i restaurada.
• Portal dels Sants. Única resta de la muralla medieval.
• Pintures rupestres dels Corrals de Silla. Entre 10.000 i 6.000 anys aC. Descobertes en 1986 pels nanos de l’escola local quan feien classe.

Els gaspatxos, el morteruelo, l’olla o els muegados són els àpats típics i l’entramoro la principal festa que és la manera local de les tradicionals festes valencianes de Moros i Cristians.

Més informació en la xarxa:

XELVA

Xelva és la capital de la comarca dels Serrans i distribueix la seua població entre le nucli urbà i els llogarets d'Ahillas i Villar de Tejas. Compta amb un extens terme, molt accidentat excepte en la part de la vall del riu de Xelva, afluent del Túria que també travessa el terme a l'igual que les rambles d'Alcotas i d'Archela. Orogràficament cal destacar el port de Las Granzas (1.000 m.) i el Pico del Remedio (1.052), el Cerro de la Nevera (1.259 m), l'Atalaya (1.157 m), Aguilar (996 m), Puntal de Tiero (980 m), i el Puntal del Rompido (925 m). Alguns del paratges més concorreguts són: els Chorros de Barchel, Molino Puerto, Puente de Barraquena, i l'Ermita del Remedio. Xelva també és rica en fonts: Berra, Brugente, La Gitana, Gorgol, Gotera, Cortina i Sabina.  Hi ha també tres senders de petit recorregut senyalitzats que comuniquen Xelva amb altres poblacions veïnes.

Identificada amb la selva de pins dammacitana citada per Plini, té el seu origen en època àrab (Benacaira), malgrat tot, conserva restes de l'Edat del Bronze, iberes i romanes a la zona de Nieva del Medio; més d'iberes a Torrecilla i Castillejo de Alcotasi, també romanes, la vilae rústica de Mas de Sanxo i l'aqüeducte d'Arcos de las Ramblas. Pertanyé a la taifa d'Alpont durant el segle XI estant sota el domini dels Banu Qasi. Va ser presa pel Cid (aprox.1043-1099) el 1093 i passà a mans cristianes el 1194, ja que Pere II d'Aragó (1177-1213) va mantenir-la fins a la seua mort. Per acord de 1229 entre Jaume I (1208-1276) i Zeit abu Zeit, quedaria en mans del segon, però darrere la seua conversió al cristianisme passà al bisbe d’Albarrasí-Sogorb. Conquistada el 1238 per Jaume I, després de la revolta mudèjar d'Al-Azraq (1208-1276) restà en mans musulmanes des del 1261. Retornada als cristians el 1293 va ser donada a Pere Fernández d'Azagra, senyor d’Albarrasí, però poc després entroncaria amb la casa dels senyors de Xèrica per via matrimonial. El 1369 Joan Alonso de Xèrica va expulsar els mudèjars de la vall del Toixa que resultà despoblada, per la qual cosa el 1370 Ventura d'Alborea, vídua de Pere de Xèrica, atorgà nova carta de població. El senyoriu fou venut per 26.000 lliures a Pere Ladrón de Vilanova, què des del 1390 seria el primer vescomte de Xelva per designació de Joan I (1350-1396). El 1479 era a les mans de Giner d'Urrea, vescomte de Viota, i el 1483 mitjançant sentència de Ferran el Catòlic quedà en poder de Jaume de Payas. El 1644 el vescomtat passa per matrimoni a la casa ducal de Villahermosa, que la mantindria fins el 1815. Durant les Germanies va ser ocupada per una columna agermanada. El plet de reincorporació a la Corona s'iniciaria el 1754, però sols revertiria a aquesta el 1763, encara que el seu senyor es va reservar determinats drets, comprats pels veïns el 1865 per 112.000 quinzets. En les guerres carlistes estigué diverses vegades en poder del Pretendent i fou fortificada i convertida en hospital per Cabrera (1806-1877) en 1839.

Econòmicament Xelva sempre ha sobreviscut de l'agricultura de secà, a hores d'ara en franc retrocés; industrialment tampoc hi ha molt activitat: alguna almàssera, alguna fàbrica de tèxtil i una pirotècnia. Els sector comercial i serveis manté cert dinamisme gràcies a l'estatus de capital comarcal.

Conserva Xelva un interessant casc urbà amb el barri àrab de Benacacira, el jueu de l'Azoque i la moreria del Raval, així doncs la passejada resulta força agradable ja que també arreu podem trobar-nos amb taulells dels segles XVIII i XIX que ornen el poble. Patrimonialment podem parlar de:

• Església de Nostra Senyora dels Àngels. Aixecada entre 1626 i 1671 amb gran cúpula, torre campanar i portalada herreriana. Un dels millors edificis del barroc valencià. Conserva interessants obres d'art sacre i un original rellotge en el campanar que demés de les hores, marca el dia de la setmana i del mes. 
• Consell de la Villa. Antic ajuntament instal·lat en un casalot del XVI
• Ermita del Remedio. Del segle XVIII, en un deliciós paratge sobre el pic homónim.
• Ermita de la Santa Creu. Aixecada sobre una mesquita del XIV. En procés de restauració.
• Convent de Franciscans. De 1388. Hi ha encara les coves on començaren a viure els monjos.
• Ermites de Loreto, Sant Cristòfol, Desemparats, Soledat de Benacira, Montserrate, Mas de Cavallero. Dels segles XV, XVI i XVII
• Església de Sant Joan d'Ahillas.
• Església de la Verge de la Misericòrdia de Villar de Tejas
• Torrecilla. Torre àrab que es conserva en bon estat mercés a les intervencions que hi han fet grups de voluntaris. Va tenir prou importància en les guerres carlistes.
• Torre del Pico del Remedio. Probablement musulmana, refortificada en les guerres carlistes. Manté, després d'una bona restauració, un immillorable aspecte.
• Palau vescomtal. Avui ocultat per construccions posteriors. Encara poden observar traces del castell moro, i la muralla que el voltava, sobre el que fou aixecat.
• Aqüeducte romà Peña Cortá. D'origen romà però amb elements medievals i, fins i tot, més moderns.
• Plaça de bous. De 1909.
• Font de la Gitana. Adornada amb un mural de taulell ceràmic molt cridaner. Té un pont romà que enllaçaria amb l'aqüeducte.
• Aldees d'Ahillas, Vercuta i Villar de Tejas. Autèntics museus etnològics on podem observar l'arquitectura rural serrana i molts dels costums dels antics pobladors.
• Museu Forestal. Amb animals dissecats, herbari i eines dels forestals.

Cuina muntanyenca amb plats com el pucherico espeso, las gachas, las migas, el gazpacho serrano i productes de la matança es fan acompanyar amb els bons vins que sota la denominació d'origen Alto Turia comencen a dir la seua en el panorama vinícola valencià i estatal. La rebosteria també ens obsequia amb delicatessen com els rollos de moda o las mariquitas.

Cada any, pel gener, el cap de setmana més proper a Sant Antoni s'hi celebra el Festival de Narrativa Oral, “Al Calor de las Palabras” esdeveniment cultural de repercussió internacional en què es busca mantenir la tradició fer històries oralment.

Més informació en la xarxa:

XERA

La superfície municipal és molt esquerpa, amb altures superiors als 1.000 m, regada pels barrancs de Ropé, de la Hoz, Agua, Ermita, Umbría, La Viña, Palancar, Burgal i Covachuela.

Té el seu origen en una alqueria musulmana dependent del castell de Xera al caliu del qual es va formar la població de Sot de Xera, de què Xera era aldea. Pertanyé a la família dels Lihori, fins que el 1371 Pere el Cerimoniòs (1319-1387) va concedir-se-la a son fill, l'infant Martí, futur Martí l'Humà (1356-1410). Posteriorment passà a mans dels Montpalau i als ducs d'Almodóvar. Després de l'expulsió dels moriscos, la seua repoblació va ser tardana, durant el XVIII, ja que el seu allunyament de la zona fronterera amb Castella n'era un impediment. Durant el segle XIX va experimentar un notable creixement de població (690 habitants el 1860) i el 1840 s'independitzà de Sot de Xera.

En el secà es conreen ametles, oliveres, vinyet i cereals i al regadiu dacsa, creïlles, cebes i hortalisses. L’economia local es complementa amb ramat llaner.

Del seu passat arquitectònic hi ha les ruïnes del castell musulmà, la casa del Marquès de Santa Coloma, una ermita de 1687 i l’església de Nostra Senyora dels Àngels, del segle XVIII.

Més informació en la xarxa:

XESTALGAR

Compta amb un extens terme de superficie molt montanyenca. Hi ha nombrossos barrancs com ara els del Regajo, Morenillo, Prao, Barco, Boquerillas, Rivera, Terrosa i Escobar; també hi abunden les fonts: San Juan, Grande, Murté, Morenillo, Alcaide, Pocino, Molinero, Penya Maria i Penya Vermella. Quant a les elevacions més importants, hi ha la Penya Maria, el Pic del Brugal i la serra de los Bosques. Altres atractius paisatgístics són la zona de bany del Motor, la sima de la Terra de Roya, la Cova dels Diables i les pintures rupestres de l’abric de Las Clochas.

Hi ha a la Terrrosa un poblat del Bronze; d’època romana hi ha una làpida trobada en un molí, les restes d’una vila rústica en la carretera de Pedralba i ceràmiques en la Lloma i en la Peça de Anastasio. El seu origen, però, és una antiga alqueria musulmana que Jaume I (1208-1276) va donar a Roderic Ortis el 1238; retornada a la Corona, Jaume II (1267-1327) la va vendre a Bernat Guillem d'Entença; el 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d'Urgell la baronia de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar; posteriorment passà a Baltasar Monpal, comte de l'Alcúdia; el seu darrer senyor feudal fou el duc d'Almodóvar. Lloc de moriscos (270 focs el 1609), el 1646 tenia només 76 cases.

Essencialment agrícola, els principals cultius del terme són els tarongers, garroferes, oliveres i ametllers, podent-se trobar també, encara que en menor mesura, arbres fruiters. Hi ha bestiar d'ovelles i cabres. Les terres no conreades estan cobertes per pins, romaní, sabinas i espart.

La població s’estén al llarg d’un costat de l’Alt Gaspar. Conserva encara la flaire musulmana dels seus fundadors en el carrer de las Peñas, Castillo, Cruz o Verònica. Els monuments més emblemàtics són:

• Castell de los Murones. Islàmic, del segle XII. S’hi conserva l’aljub, una torre, part de les muralles i restes dels merlets.
• Església de la Puríssima Concepció. Amb pintures atribuïdes a Ribalta (1565-1628).
• Ermita dels Sants de la Pedra.
• Font de la Verge de la Penya.

Més informació en la xarxa:

XULELLA

El terme té com corrents fluvials més importants el Túria i el seu afluent Reatillo, o Sote, i els barrancs de Caracierzo, Rivera i Terrosa. Com a poble de muntanya amb un terme de grans dimensions hi ha prou excursions a fer i paratges a visitar dels quals citarem el Charco Azul, el Cañón de Xulilla o el barranc de Valfiguera, amb pintures rupestres. La població es distribueix en cinc nuclis: Xulella, Balneari de Fuencaliente, Santa Bàrbara, Bodega Vanacloig i l'Ermita.
Al Sufruto s'ha trobat una destral de pedra que podria ser neolítica i al Monte del Castillo deixalles del Bronze. També al Monte del Castillo i al Castellar, la Talayuela, los Serranos i Corral s'assentaren els ibers. Els romans també passaren pel Monte del Castillo i hi deixaren un castrum i el topònim Iulella per al lloc. En 1236 Abu Zeyt va cedir el castell al bisbat de Sogorb. En 1248 Jaime I (1208-1276) dóna a Pere Escrivá de forma vitalícia "castrum et villam de Xulella". El castell fou utilitzat en els anys posteriors com a pagament per diferents serveis a la Corona. El 1271 Jaume I va fer lliurament del mateix al bisbe de València, Andrés Albalat, junt amb la jurisdicció sobre la baronia. D'aquesta manera quedà constituïda en 1274 la baronia de Xulella ––dependent del Capítol de València–– que incloïa La Llosa del Bisbe i, des de 1300, el Villar. En aquesta època és ocupat per Guillem de Reixac però Jaume II (1267-1327) va obligar-li a restituir-lo al bisbat en 1294. En 1331 els pobladors, majoritàriament moros, empentats per les continues incursions d'Al Azraq (1208-1276) es veuen obligats a abandonar el poble, que roman desert fins el 8 de febrer de 1341 en què Raimon de Gastó, rep carta de població de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), per a cent pobladors arribats de Terol, Lleida i Navarra. En 1373 la cessió dels drets del Cabildo completa el senyoriu del bisbe sobre Xulella. La guerra amb Castella va provocar el forçament del castell en 1379. El segle XVIII s'hi independitzen La Llosa i el Villar. En el XIX s'acaben els senyorius i, en conseqüència, el poble obté la independència, es modernitzen els cultius i el balneari i es construeixen nous molins; també és el segle de les guerres carlistes que hi tingueren prou importància ja que Xulella fou ocupada per Cabrera (1806-1877) i assetjada pels isabelins fins que aconseguiren expulsar les tropes del Pretendent.
Fuencaliente és un dels balnearis termals més importants del l'estat i contribueix a l'economia local, que es veu complementada amb una agricultura de secà en què hi ha bresquilla, meló d'aigua, meló d'Alger, raïm, ametla, oliva i garrofa. Hi ha una presa elèctrica al canó del Túria.
El poble manté la complicada fesomia que el donaren els moros amb carrers estrests, costeruts i sinuosos. Conserva una bona quantitat de cases típiques de la comarca amb la seua particular arquitectura. De monuments hi ha:
El castell. Declarat BIC. Es remunta als romans, però el pas del temps, e terratrèmol del XVIII i les guerres carlistes l'han deixat en un estat prou dolent que no impedeix endevinar el seu esplendor històric.
Església de Nostra Senyora dels Àngels. Aixecada sobre la mesquita en els segles XV i XVI. Conserva algunes obres d'art interessants.
Ermita de Santa Bàrbara. De 1364, restaurada en 1730.
Ermita de Sant Josep. Segle XIX.

Gastronomia serrana en què destaquen els cocotes (empanades de xoriç), l'olla de berzas i la de carn, i una rica rebosteria. Tot regat amb els vins del terreny: mistela, ranci, Pedro Ximenez i Juliola.

Més informació en la xarxa: