weebly reliable statistics


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 25.09.17 0:23

El relleu d'aquesta comarca, de 271 km2, és bastant pla, tret dels estreps de la Serra d'Espadà i de la Calderona. Està travessada per la conca baixa del riu Palància. El clima és el típic de la Mediterrània, amb hiverns suaus i estius calorosos en la zona litoral, i un poc més fred a la zona interior. Gran part del seu territori es dedica a l'agricultura i bona part d'aquesta als conreus de regadiu (sobretot taronja i altres arbres fruiters: nesprers, cirerers, pereres i pomeres). La comarca se subdivideix en tres subcomarques: La Vall de Segó i La Baronia, ambdues d'interior, en aquesta darrera caldria esmentar Gilet i Estivella com a centres estiuencs, de tota manera totes dues han sofert un procés d'emigració que ha baixat importantment la seua demografia; Morvedre, la comarca litoral, per contra, amb Sagunt, el cap de la comarca, i el Port de Sagunt ha experimentat un fort augment de població en les darreres dècades a causa de la forta industrialització que propiciaren els plans de desenvolupament dels anys cinquanta. El desmantellament d' Altos Hornos de Vizcaya i de la IV Planta Siderúrgica van significar un daltabaix important en l'economia comarcal.

EL CAMP DE MORVEDRE


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ALBALAT DELS TARONGERS

Albalat dels Tarongers

ALFARA DE LA BARONIA

Alfara de la Baronia

ALGAR DE PALÀNCIA

Algar de Palancia

ALGÍMIA DE LA BARONIA

Algimia de Alfara

BENAVITES

Benavites

BENIFAIRÓ DE LES VALLS

Benifairó de les Valls

CANET D'EN BERENGUER

Canet d'En Berenguer

ESTIVELLA

Estivella

FAURA

Faura

GILET

Gilet

PETRÉS

Petrés

QUART DE LES VALLS

Quart de les Valls

QUARTELL

Quartell

SAGUNT

Sagunt/Sagunto

SEGART

Segart

TORRES TORRES

Torres Torres

ALBALAT DELS TARONGERS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
96 m
21,30 km2
857

709

1.137
Albalatà/ana

També coneguda com Albalat de Segart se situa en una esplanada, al marge esquerre del riu Palància, que creua el terme. Les altures principals són: El Garbí (593 m), la Mola de Segart (565 m), la Muntanya Redona o Montalt (427 m) i altres com el Pic de l'Àguila, Cavall, Saler, Gitano, Palmerar, Buitrera, Cabeç Bord, etc.

Ja es coneix l'existència de l'home vivint en els Pics de les Raboses, Muntanya Redona, Palmerar, etc uns dotze segles aC. A la partida de l'Aigua Amarga es va descobrir una cova amb pintures rupestres del període Eneolític (2000 anys aC); assentaments de l'Edat de Bronze a la partida de Comediana (1600- 1500 aC); assentaments d'èpoques ibèrica i romana al Tossalet de les Panses (segle I-II). Sèquies de Gausa i Montíver d'origen iber i romà i al piló o Forquetes restes d'una fortalesa medieval. El 1238, Jaume I (1208-1276) va concedir-li-ho a l'abat de Fuenteclara. Posteriorment el va posseir Raimon de Torís i, el 1379, el matrimoni Jofre de Blanes i Margarida Bonastre el compraren i passà a constituir, amb Segart, una baronia. El 1436 Alfons III el Magnànim (1380-1458) ven a Godofredo de Blanes la jurisdicció criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi. El 1482 va comprar-la Joan de Custellens de Vilarrasa; Carles V (1500-1558) va confirmar el 1526 l'esmentada jurisdicció a Luís Vilarrasa. Com a conseqüència de la despoblació provocada per l'expulsió dels moriscos el 1611 se li concedí carta de població, amb elevats tributs per al senyor: un cinquè de les collites. En l'època foral el senyor va litigar amb Sagunt pel dret de la suprema jurisdicció. Els Saavedra , de noble llinatge procedent de Galícia, passaren a Múrcia al segle XVI i al País Valencià al XVIII; arribaren a Albalat pel casament de Lluisa Carrillo de Villarrasa , senyora d'Albalat i Segart amb Pere Saavedra. Aquest baró d'Albalat va realitzar molts abusos senyorials per augmentar les seues rendes i possessions fins al 7 de febrer de 1865 que es fa la transacció de pagar 130.000 reials de velló per a que els hereus del baró renunciaren a tots els drets que pogueren tindre sobre els pobles d'Albalat i Segart.

L'economia està basada en l'agricultura principalment en el monocultiu del taronger. Dels 21,35 Km 2 de terreny eminentment muntanyós, 310 hectàrees són de cítrics, 533 de secà amb garroferes, 485 oliveres, 26 d'atmelers. La resta són pinades, matoll i improductiu.

Els monuments més interessants són:

  • Església de la Puríssima o de l'Immaculada. Construïda a finals del segle XVIII. Planta de tres naus i creu llatina. Decoració d'aire classicista i sever. Destaca la cripta que es va descobrir en 1988 davall de l'església.
  • Llavaner .
  • Casa Palau o Castell. El Palau gòtic millor conservat de la comarca. No es coneixen bé els seus primer orígens. L'edifici consta actualment de semisoterrani amb gran quantitat d'arcs ogivals i de mig punt, de pedra calcària blava i tres plantes amb tots el condicionaments d'una casa noble, amb cavallerisses, trull, saló noble i habitacions decorades a l'ús de l'època. Des de l'any 1897 pertany a la família Baixauli .
  • Ermita de la Mar e de Déu de la Cova Santa .
  • El Garbí. Com a paratge natural i els voltants del poble.
  • Aqüeducte del barranc de la Font de Ribera. Al camí d'Albalat a Petrés, hui sols resta un arc dels tres que el formaven.

De la seua gastronomia destaca l'arròs a la Comediana i el tortell, que és un dolç típic.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALFARA DE LA BARONIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
70 m
11,70 km2
638

502

547
Alfarenc/enca

Municipi situat al nord-oest de la comarca del Camp de Morvedre, a la vall del riu Palància, el qual divideix el terme en dues meitats. El nucli urbà queda a la dreta del riu. Les muntanyes més elevades del terme municipal són el Picaio (388 m), laCostera (261 m) i l'anomenada popularment Muntanyeta de l'Ermita (229 m), als peus de la qual s'estén el caseriu del poble.


S'han trobat al terme restes arqueològiques de forns ibers i també gran quantitat de ceràmica. En l'època romana pertanyia a l'Ager Saguntinus. La zona no patí en el segle V ni la invasió dels vàndals ni el posterior control dels visigots, motiu pel qual cal considerar que la seua estructura poblacional es mantingué inalterada des de la crisi de l'Imperi Romà en el segle III, moment en el qual la població de l'Ager Saguntum va recloure’s a les viles rurals, fins a la invasió musulmana. El 1233, Jaume I (1208-1276) arribà –segons conta la seua Crònica – a la zona del Palància. Després de la conquesta, l'alqueria musulmana d'Alfara, juntament amb la d'Algímia, passà a formar part de la Baronia de Torres Torres. El 1249 Jaume I en va fer donació a Gauteri Romà, donació que no va ser efectiva perquè el baró no residia a Torres Torres, de manera que continuà sota patrimoni reial fins que l'any 1270 es va fer efectiva la donació a Bertrà de Bellpuig. Posteriorment la baronia anà passant per diverses altres cases nobiliàries: la de Jímenez d'Arenós (1360-1390), la casa comptal de Prades (1390-1445), els Vallterra (1445-1760), la dels Monsoriu (1760-1780) i la de Castellví (1780 fins a l'actualitat). El 1609, Alfara quedà despoblada per l'expulsió dels moriscs. Li fou atorgada nova Carta de Poblament el 1611, sent baró de Torres Torres Miquel Vallterra, i va estar repoblada per 26 nous pobladors arribats, d'entre altres llocs, de la veïna Torres Torres (lloc de cristians vells) i d'Almàssera. Desprès de moltes dècades de davallada demogràfica, els anys quaranta del segle XX tornà a augmentar gràcies a l'increment del regadiu motivat per les aigües de la Font d'Arguines que es canalitzaren fins a la població.


L'economia ha estat basada tradicionalment en l'agricultura. Actualment, tot i haver augmentat la superfície de terra conreada dedicada a la taronja per modernes transformacions realitzades per propietaris i empreses alienes a la població, l'agricultura ha perdut gran part de la seua força econòmica i ha deixat pas a la indústria i als serveis.


Parlem tot seguit dels monuments alfarencs:

  • Ermita de la Mare de Déu dels Afligits. Edifici construït entre el 1690 i el 1699. La part més destacable de l'edifici és la frontera, la qual pertany a la tipologia anomenada mixtilínia, de què n’és un dels primers exemples a tot el País Valencià.
  • Església de Sant Agustí, bisbe. N'hi ha notícies des de finals del segle XVI, les quals parlen de constants reparacions i obres de consolidació que culminaren, en 1799, en un edifici d'estil neoclàssic amb algunes desencertades restauracions parcials posteriors. Cal destacar-hi l'obra pictòrica de Joaquim Oliet Cruella (1775-1849) realitzada entre el 1809 i el 1816 arreu de tot el temple.
  • La cisterna. Construcció tradicional amb aljub en alt per tal d'abastir-se de l'aigua de la Sèquia Major de Sagunt, i escala que condueix al fons on està l'aixeta per tal de recollir-la. La tradició oral de la localitat situa la construcció de la cisterna a finals del segle XVIII però no s'ha trobat documentació que hi faça referència. L'edifici es manté en bon estat de conservació, tot i que una recent restauració ha desvirtuat considerablement la seua fesomia originària.
  • Museu Etnològic. Inaugurat en 2009. Recopilació de peces donades per més 200 veïns del poble que donen una bona idea dels costums ancestrals del municipi.

Informació proporcionada per Joan Carles Gomis Corell.

Pàgina web de l'Ajuntament
sense versió en valencià

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALGAR DE PALÀNCIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
204 m
13,20 km2
765

428

503
Algarí/ina

La seua situació, en la vall del Palància, enclavat entre les serres d’Espadà i Calderona, fan que el terme siga ric en paisatges i molt propici al senderisme amb rutes com ara la dels cinc aljubs que dóna a conèixer aquestes construccions que, si bé van ser reconstruïdes a principis del segle passat, tenen el seu origen en l'època romana. Hi ha també la presa d’Algar que aprofita les aigües del Palància.

S’han trobat deixalles d’assentaments ibers i romans. Dels romans hi ha l'aljub conegut com la Regadora, el qual, al parer es trobava dintre d'una vila romana. Durant l'època musulmana, que hi comença sobre l’any 1000, va ser una alqueria. Amb la conquesta, en 1238, passà a mans de Ramon Moret (també citat com Raimundo Morelló), qui va fundar, en les immediacions del veí lloc d'Arguines, un hospital. Moret va cedir-la a l'orde de la Mercè, i aquesta va transformar l'hospital en un convent, que el 1430 va ser assaltat pels moriscs sollevats en tota la zona. A principis del segle XV va tornar a la Corona, la qual, el 1438, va vendre-ho a Francesc Jardí. Lloc de moriscs, fou despoblat amb l’expulsió de 1609 i repoblat el 1610 amb catalans. El 1826, en les guerres carlines, la columna del Serrador va atacar la població i va cremar la collita i part del seu arbrat.

La seua economia es basa en l’agricultura, fonamentalment cítrics i nespres.

Els monuments més destacats són:

  • Església de la Mercè, de 1702, d’estil barroc. Actualment en procés de restauració.
  • Torre àrab del segle XIII, totalment restaurada, però ja sense els seus trets identificadors. Actualment és la seu de l’Ajuntament.
  • Convent castell d’Arguines. Citat abans. A hores d’ara en ruïnes.
  • Casa del baró d’Algar. Actualment Casa de la Cultura.
  • Cisterna Àrab.
  • Museu Etnològic. Inaugurat en 2010.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALGÍMIA DE LA BARONIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
183 m
14,40 km2
975

856

1.028
Algimià/ana

També Algímia d'Alfara. El poble està situat al peu del Picaio de la Seca i del Picaio de Punta, i a la dreta del riu Palància i la seua principal font de riquesa és l'agricultura de secà –garroferes, oliveres, ametlers i raïm– encara que els últims anys creix la de regadiu –tarongers, hortalisses– gràcies a l'obertura de nous pous i l'aportació de la Sèquia Major de Sagunt. La seua situació depara paisatges d'interès com els pics del Picaio (347m), Rodeno ( 399 m ), el Puig de la Capitana (448) i l'Ombria ( 514 m ) o la font del Brollador, que abasteix d'aigua potable a tot el terme. Menció especial mereix la Via Verda que, aprofitant el traçat dels antics ferrocarrils que portaven els minerals de la Serra Menera (Terol) des d'Ulls Negres a Sagunt, s'estén al llarg de 70 km donant la possibilitat de gaudir de la natura, passejant o amb la bici, sense l'angoixa del trànsit.

Poblada des d'abans de la invasió àrab, com ho demostra les troballes de ceràmica ibera i de làpides romanes amb inscripcions llatines, la seua fundació és una alqueria musulmana –llengua de la qual procedeix el seu topònim: “lloc de reunió, mesquita– en què hi hagué una mesquita. Després de la conquesta cristiana passà a integrar-se, juntament amb Alfara i Torres Torres en la baronia de Torres Torres. En 1572 obté parròquia independent de la de Torres Torres , de la qual n'era annex. El 22 de setembre de 1609 es decreta l'expulsió de les 160 famílies de moriscs que vivien a les 56 cases que hi havia i Algímia roman despoblada. Fins el 20 de juliol de 1611 no obté nova carta pobla atorgada pel seu senyor, el comte de Villanueva, de la família dels Vallterra, tot i que està documentat que rebia pobladors cristians des del mateix moment de la despoblació. A mitjan segle passat l'emigració cap als nuclis industrials, especialment la siderúrgica de Sagunt, marca una fort baixada demogràfica.

Hi ha una incipient indústria familiar de prefabricats de formigó i alguns ingressos pel turisme rural, però l'economia local continua basant-se en l'agricultura.

Patrimoni:

  • Església parroquial de Sant Vicent Ferrer. Si bé potser la seua construcció s'inicià al segle XVI, la seua fesomia actual no és d'aquella època, sinó posterior, del segle XVIII.
  • Estació del ferrocarril de la CMSM .
  • Ermita dedicada a la Mar e de Déu dels Desemparats. Barroca, construïda en la primera dècada del segle XVIII.
  • Són també destacables entre el patrimoni artístic de la localitat, les fonts públiques , amb empremptes clàssiques, tallades en pedra roig roja, i construïdes per Regiones Devastadas . Són d'una gran qualitat artesanal.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENAVITES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
40 m
4,30 km2
455

634

648
Benaviter/era

Al llarg dels segles, la vila ha conegut diversos noms tots ells variants de l'actual: Benedites, en 1795, així ho va anomenar Cavanilles (1745-1804), també es va escriure Benidites i Benedictes fins a arribar al nom actual. Està situada al nord-oest de la Vall de Sego amb un terme en el que es troba el barranc d'Argines, que en el passat delimitava les diòcesis de València i Sogorb i avui fa de frontera entre les comarques centrals i les del nord.

S'han trobat inscripcions llatines, la qual cosa demostra el pas del romans. L'origen del poble sembla ser el resultat de l'agrupació de diverses alqueries musulmanes sota el nom d'Ibn-Abidis. Després de la conquesta fou donada per Jaume I (1208-1276) a Bernat Matoses, la família del qual el vengué el 1394 a Bernat Vives de Canyamars. Posteriorment passà a mans del Consell de València, que més tard el va vendre a la Corona. El s XV tornà a ser lloc de senyoriu, pertanyent als comtes d'Almenara i Cocentaina, els quals ordenaren la construcció de la Torre de la Senyoria. El 1619 fou venut a Pere Eixarch de Bellvís; el 1624 fou convertit en comtat i el 1628 en marquesat. Pertanyé a aquesta família fins la supressió dels senyorius el 1814. Durant el segle XIX s'afegiren al municipi una sèrie de llocs confinants, dels quals destaca l'annexió de Benicalaf el 1856, que va donar lloc a diversos conflictes amb Faura i Benifairó, amb motiu de les aigües de reg.

L'economia local la es basa totalment en l'agricultura. Tota ella de regadiu, amb la taronja com a producció més important seguida per les hortalisses i els arbres fruiters. La manipulació i comercialització de la taronja configuren altres sectors econòmics importants.

Monumentalment:

  • Església de Nostra senyora dels Àngels. Segle XVIII.
  • La torre. Segle XV, encara que alguns investigadors la daten en el XIII. Té una altura de 25 m i degué formar part d'una fortificació. En la seua construcció s'utilitzaren làpides amb inscripcions llatines i hebrees. Perfectament restaurada i conservada.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIFAIRÓ DE LES VALLS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
34 m
km2
--

1.954

2.245
Benifairenc/enca

Geogràficament se situa en la vall de Segó, que forma amb quatre pobles més: Faura, Quart, Quartell i Benavites, els quals es reguen amb les aigües de la Font de Quart que, al mateix temps, és un paratge d’esbargiment. Molt recomanable la senda local El Tabalet-La Rodana, que en menys de vuit quilòmetres, passa per l'ermita del Bon Succés, diversos aljubs i zones de bosc i cultiu, oferint en tot moment al caminant vistes que abasten la Calderona, la Vall de Sego i, en dies clars, fins i tot, el Montgó o les Columbretes.

La fundació de Benifairó és el resultat de la fusió de diverses alqueries musulmanes limítrofes. Des del moment de la conquesta cristiana pertanyé als Vives de Canyamàs; després de l’expulsió dels moriscs romangué despoblat fins el 28 de desembre de 1610 en què s’hi atorgà carta pobla a Joan d’Alpont, baró de Benifairó; després retornà, fins a l’abolició dels senyorius, en 1814, als Vives de Canyamàs. Durant el segle XIX se l'incorporaren els llocs de Quemaló, Els Frares i La Garrofera. El 1884 es va fusionar amb Faura, donant lloc a la Vila de la Unió, fins el 1906, en què es dissolgué i tornà a funcionar com a municipi independent.

L’economia, tradicionalment agrícola, es basa en el conreu, manufactura i comercialització dels cítrics.

Cal ressenyar el tipisme del casc antic del poble amb abundants mostres de l’arquitectura rústica valenciana. Quant al patrimoni, hi ha:

  • Casa Palau dels Vives. Primeries del segle XVII. Un dels pocs exemplars de l'estil renaixentista genovès existents al País Valencià. Una recent intervenció municipal i la provisió de fons per a altres futures intenten salvar aquest edifici, declarat Bé de Rellevància Local.
  • Església de sant Gil abat. Barroc aragonès del segle XVIII.
  • Ermita de la Mare de Déu del Bon Succés. Segles XVII-XVIII.
  • Casa de Lluís Guarner. Antiga casa pairal del XVIII, que funciona com a contenidor cultural.
  • Casa d'Alonso Sánchez Coello. També destinada a activitats culturals.
  • Casa Perentoni. 1700. Actualment, museu etnologic.

Els menjars tradicionals són l’olla de dejuni, l’olla de carn i l’arròs al forn. Merescuda anomenada tenen els embotits que es preparen artesanalment i els productes del forn: pastissos de moniato, rotllos de “carats”, coca amb tomaca i coques de ceba i pebrot.

Benifairó ha tingut fills rellevants com ara: Lluís Guarner (1902-1986) poeta i assagista, firmant de les Normes de Castelló de 1932, Julian Gómez "Gorkin" (1901-1987), escriptor i periodista, fundador del PCE i del POUM, Vicent Garcés i Queralt (1906-1984), músic que en 1935 guanyà el premi de l'entitat cultural Proa per l'obra Cantiga; va ser un dels compositors signants del Manifest del Grup dels joves, de 1934, aquest col·lectiu, anomenat Grup dels Cinc aspirava a la realització d'un art musical valencià, el seu germà, Joan Garcés i Queralt (1914-2014), músic de dilatada trajectòria que va dirigir destacades formacions com la Unió Musical de Llíria, les Bandes Municipals de Castelló i València, Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Lira Saguntina i les societats musicals de Faura, Quartell i Benaguasil (València) amb les quals va estrenar un total de 122 obres o Alonso Sánchez Coello (1531-1588) pintor de cambra de Felip II (1527-1598).

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CANET D'EN BERENGUER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
8 m
3,80 km2
630

2.462

6.009
Caneter/era
Canetari/ària

El topònim prové del llatí Cannetum, canyar, per l’abundància d’aquests que hi havia.

Jaume I (1208-1276) després de la conquesta va repoblar amb cristians i va donar aquesta alqueria musulmana als monjos del Puig, aquests van cedir-lo a un cavaller de Sogorb el qual li ho va vendre a Francesc Berenguer. Posteriorment foren les famílies Blanes, Jofre, Vallterra i Saavedra els que ostentaren successivament la titularitat senyorial. En el segle XVII, relata Escolano (1560-1619), estava emmurallat i fortament protegit per una de les cinc companyies que protegien la costa dels atacs pirates. En 1420 el notari saguntí Francesc Berenguer va vincular el senyoriu als seus descendents, condició en què romangué fins la desaparició dels senyorius a l'Estat espanyol.

Poble tradicionalment agrícola dedicat al conreu de la taronja ha convertit la seua platja en l’altre motor de l’economia local,.
Hi ha l’església de sant Pere apòstol. Barroca del segle XVIII i el Museu Etnològic instal·lat en una casa del segle XIX rehabilitada amb fins culturals.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ESTIVELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
125 m
20,90 km2
1.315

1.114

1.384
Estivellenc/enca

Situat al bell cor de la serra Calderona, el terme compta amb una gran complexitat en el relleu: xicotetes valls i barrancs en orientacions variades, ràpides pendents que enllacen amb nombroses cimes, una de les quals, El Garbí, de 601 m. d'altitud, es una de les més emblemàtiques de les comarques centrals, ja que constitueix una magnífica talaia sobre tota la comarca del Camp de Morvedre i el golf de València, a la qual es pot accedir amb bicicleta o caminant i parar a refrescar la gola en la font de Barraix; també hi són interessants els paratges de Beselga, el Pla, Linares i la Carrasca. La flora i la fauna mediterrània hi estan suficientment representades.

Al terme s'han trobat deixalles d'èpoques prehistòriques: el jaciment de Sabato mostra el pas dels ibers, i l'aqüeducte dels Arcs, el dels romans; la fundació actual, però, és d'origen musulmà i es creu que estigué primerament en el poblet o castell de Beselga. Documentat des de 1248; el primer document referit al terme es del 1376 amb el seu primer senyor conegut, mossèn Guillem Colom. La primera carta pobla d'Estivella, Beselga i Arenes és del 16 de juny de 1382, donada per Guillem Moliner. Fou comprada el 1.501 per Berenguer Martí Torres d'Aguilar després d'haver passat per diverses mans. L'expulsió dels moriscs, en 1609, deixà el lloc gairebé despoblat. En 1610 Jeroni de Monsoriu va concedir nova carta de població. Al casar-se Francesca Monsoriu i Mompalau amb Onofre Escrivà d'Híjar, comte de l'Alcúdia, passà a aquesta família; interrompuda la successió va pertànyer al marquesat de Nules i després als Saavedra. A finals del segle XIX el llogaret annex al castell va romandre definitivament despoblat.

L'economia es basa en l'agricultura, fonamentalment de cítrics; s'ha perdut les artesanies de la seda, de les estores fetes a mà i de les pintes de banya de bou. La proximitat a València i la benignitat del seu clima fan d'Estivella un poble d'estiueig i donen alguna importància al sector serveis. Disposa del parc d'esbarjo El Pla dedicat a la multiaventura infantil i d'un xicotet polígon industrial.

El patrimoni estivellenc presenta:

  • Església dels Sants Joans. 1725-1730. Amb campanar d'estil barroc que ha estat encertadament restaurat en 2001.
  • Ermita de sant Roc de Beselga. Segle XX.
  • Ermita de la Santa Creu. Al cim del Garbí.
  • Ermita de la Font de Barraix.
  • Aqüeducte romà dels Arcs.

Castell de Beselga. D'època musulmana, fou destruït pels agermanats de Morvedre; reeedificat posteriorment per Gracian de Monsoriu i abandonat definitivament en el segle XVII; es troba en estat de ruïna.

Bons arrossos, especialment l'arròs amb fesols i naps que es reparteix a tota la població el dia del Sant; bons embotits, bon oli d'oliva i exquisits dolços constitueixen la base la gastronomia local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FAURA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
29 m
1,60 km2
--

2.830

3.477
Faurer/era

D'origen musulmà, és el resultat de la progressiva fusió d'una sèrie d'alqueries conegudes com els Llogarets de Segó. Després de la conquesta romangué sota la jurisdicció de Morvedre. Joan II (1398-1479), en 1473, va constituir un senyoriu amb Faura, Rumbau i Almorig i li’n va donar a Pere Raimon de Monsoriu a la família del qual va pertànyer fins finals del XVI en què passa als Vilarrasa. En 1647 Felip IV (1606-1665) va transformar-lo en comtat i poc després passà als Vives de Canyamars en poder dels quals estigué fins a la supressió dels senyorius en 1814. En 1844 Faura va absorbir el lloc de Rumbau i es va fusionar amb Benifairó, de la qual fusió va  constituir-se La Vila de La Unió, fins que el 1 906 tornaren a separar-se ambdues poblacions. Durant la República i la guerra civil fou un important reducte esquerrà la qual cosa li costa una forta repressió en la postguerra. La petitesa del terme va motivar una sèrie de contenciosos amb Sagunt, entre els anys 40 i 60 del segle XX, amb la fi d'ampliar límits i recursos; iniciatives que no arribarien a fructificar.

Enclavat en la Vall de Segó, l'economia es basa exclusivament en els cítrics.

A poques penes romanen restes visibles de la muralla que s'aixecà en època musulmana i que va ser modificada després de la conquesta. De la resta del patrimoni esmentarem:

  • Església dels Sants Joans: Edificada entre 1760 i 1790 sobre un temple del segle XVI. És una de les més grans de tota la comarca, només per darrere de Santa Maria de Sagunt. El detall més impressionant és la gran cúpula que s'alça sobre el creuer amb tambor octogonal i llanterna.
  • Casa Comtal de Faura També anomenada palau senyorial, va ser al principi una xicoteta fortalesa, annexa a la muralla islàmica. Originalment va ser d'estil gòtic, encara que actualment és renaixentista en la seua major part. Conserva la sòlida escala, sense l'ampit, que dóna pas des del pati a la primera planta, i la cisterna que abastia d'aigua el poble. En l'actualitat es troba totalment restaurada i rehabilitada.
  • Plaça d'Almorig: Era l'antiga plaça major del poblat d'Almorig, de població majoritàriament musulmana, que amb el temps acabaria annexionant a Faura.
  • Llavaner: Mitjans segle XX. Encara que conserva encara el seu ús com a llavador públic, es troba habilitat com a sala d’esxposicions.
  • Ermita de Santa Bàrbara: 1716. S’hi 'arriba pel calvari, del segle XVIII, renovat el 1948.

Un dels seus fills més coneguts és el pilotari Álvaro Navarro Serra (1973). "Álvaro" que ha segut un dels millors jugadors de la història de la pilota valenciana.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GILET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
76 m
11,30 km2
852

1.477

3.319
Giletà/ana

Al terme, enclavat en la subcomarca de la Baronia dintre de la serra Calderona i solcat pel Palància, hi ha tres nuclis de població Gilet, Sant Esperit i La Penya. El paratge més conegut és el de Sant Esperit, però hi ha també cims com El Xocainet (437 m), El Pic de l'Àguila (441 m), La Penya (427 m) i La Creu (325 m) o barrancs com el Xocainet, la Maladitxa o el del Sant Esperit. Per als senderistes hi ha el GR10.

Del període que abraça des del Bronze fins el Neolític s’han trobat diferents vestigis: en la cova dels Lladres, un poblat iber; en la font de La Vidriera, un altre poblat iber romanitzat, i en Sant Esperit, pintures rupestres. En un camp proper al poble s’han descobert ruïnes d'una vila romana. El bressol d l’actual Gilet, però, és una alqueria àrab que fou ocupada per Jaume I (1208-1276) i donada a Joan Saragossa i, posteriorment, a Bernat de Palau i, en 1348, a Adam de Paterna. Tornà a la Corona fins que Pere el Cerimoniós (1319-1387), el 15 d'abril de 1375, va donar les terres a Pere Guillem. Maria de Luna, esposa de Martí I l'Humà (1356-1410), va fundar en 1404 el monestir de Sancti Spirit, que fou objectiu de pirates barbarescs, els quals pensaven que posseïa grans tresors. El 7 de març de 1471, Joan II (1398-1479) va empenyorar la jurisdicció de Gilet a Manuel Llançol, en la família del qual romangué fins a l'extinció dels senyorius en el segle XIX. Lloc de moriscs, l'expulsió d'aquests l'any 1609 va suposar-hi un desastre demogràfic i econòmic i va obligar al senyor vigent, Francesc Llançol de Romaní, a donar carta pobla l'any següent a colons provinents de Catalunya, Castella , Aragó, França, Sagunt, Puçol, Morella, Castelló, Ademús, Villar de l'Arquebisbe i Canet d'en Berenguer. En 1806 el marquès de Llançol va alienar terrenys de la devesa de Sant Esperit als agricultors a canvi de rebaixar-les les rendes senyorials del 20 al 5% de la collita; quan va morir Teresa Llançol sense hereus, els seus marmessors van començar a pressionar a la població perquè els pagaren les rendes senyorials, la qual cosa generà un greu conflicte que conduí a mantenir vigents a Gilet almenys fins a l'any 1841, últim de què es té constància, les esmentades rendes. En la guerra del Francès Gilet tingué un paper important en la conquesta del castell de Sagunt, però el convent es convertí en hospital de sang, i obligà els frares  a abandonar-lo fins 1813, any en què hi tornaren. L'any 1835, durant les guerres carlistes, el general Cabrera (1806-1877) junt a Carles V (1500-1558) pernoctaren a Gilet; també el guerriller carlista Pascual Cucala va reclutar mossos de Gilet el 16 d'octubre de 1874; com la resta de la comarca Gilet fou fidel a les tropes d' Isabel II (1830-1904). En la guerra de 1936-1939 l'església va sofrir quantioses pèrdues i destrosses.

La proximitat a València i Sagunt i l'auge de les segones residències han convertit una economia tradicionalment agrària (taronger sobre tot) en una que es recolza cada dia més en els sectors serveis i en la construcció.

Quant al patrimoni citarem:

  • Torre de Gilet. De 1580. Formava part de les edificacions militars dependents del castell de Morvedre. Després d'un temps en què va ser utilitzada per a tasques agrícoles i ramaderes, en 1992 va ser restaurada i actualment alberga la Biblioteca Municipal.
  • Convent dels Franciscans Menors del Sant Esperit de la Muntanya. Bastit, com hem dit, per ordre de Maria de Luna en 1404, ha travessat moltes vicissituds: ha servit per a tasques defensives; com a hospital de sang, pels quals motius ha hagut de ser i tornat a ocupar pels frares en diverses ocasions; en el XVII tornà a ser reedificat; en 1891 se li va afegir l'ermita actual, una capella neogòtica d'estil corinti. En l'actualitat és un lloc de descans que alberga un xicotet museu i conserva un “Sant Francesc” de Josep Benlliure (1855–1937)
  • Església de sant Antoni abat. De 1533 amb una barreja d'estils entre el neoclàssic i el barroc propiciada per les successives intervencions arquitectòniques. Conserva un llenç del segle XVI que representa la Mare de Déu de l'Estrela, d'arrelat culte i tradició al poble.
  • Ermita de sant Miquel. Construïda durant el segle XIII amb aportacions dels giletans.

S'ha de tastar el regirat, dolç típic a base de massa de pa, oli, canyella, sucre i llima ratllada.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PETRÉS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
76 m
1.90 km2
547

810

995
Petresà/ana

El diminut terme s'estén al costat del Palància entre les muntanyes Ponera i Rodana.

Té el seu origen en una alqueria musulmana, que segurament figura amb altre nom en el Llibre del Repartiment; el rei Joan I (1358-1390), en 1389, va vendre a Andreu Aguiló el terç delme i demés drets sobre el lloc; el 27 de maig de 1410 Martí I l'Humà (1356-1410), va concedir a Aguiló el títol de baró de Petrés; lloc de moriscs de la fillola de Sogorb, va veure com 500 dels seus habitants foren embarcats cap a Orà arran de l'expulsió de 1609, la qual cosa deixà el lloc despoblat; el 13 de maig de 1612 Francesc Ferrer, senyor vigent, va donar carta pobla; el 22 de setembre de 1811 fou ocupada per les tropes del mariscal Suchet (1770-1826), la qual cosa provocà una batalla que es va saldar amb victòria francesa; també en a causa de la guerra de la Independència Petrés hagué de donar allotjament a les tropes espanyoles una vegada expulsades les franceses; la qual cosa va suposar un crebant en l'economia del poble.

Poble de tradicional economia agrària (cítrics, nespres, garrofa i olivera) veu créixer el sector serveis amb l'arribada en l'estiu d'un bon nombre d'estiuejants.

Quant al patrimoni:

  • Església de Sant Jaume. Aixecada a finals del XVIII sobre una anterior, de 1577.
  • Ermita de Sant Domènec. De 1725.
  • Castell. Casa pairal dels Aguiló, construïda en el XIV. Actualment es troba en estat de ruïna i l'Ajuntament (maig de 2005) s'ha adreçat a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat demanant les necessàries inversions per a la seua restauració i la del pou morisc del segle XII, que hi ha al seu costat.
  • Antiga almàssera. També molt deteriorada.

Joseph Pascual Domingo Buix Lacasa (1759-1811), fill del poble que, en prendre els hàbits va passar a ser Fra Domènec de Petrés, fou un reconegut arquitecte que va realitzar la seua obra fonamentalment a Colòmbia en la qual capital, Bogotà, va signar la catedral.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

QUART DE LES VALLS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
29 m
8,40 km2
918

1.048

1.080
Quarter/era

Quart de les Valls s'integra en la subcomarca de la Vall de Segó, composada per Quart, Quartell, Benifairó de les Valls, Faura i Benavites. A banda de les restes de Benicalaf, despoblat que també pertanyé a la Vall i les muntanyes del Molí de Vent i la Creu, el paratge més conegut és la Font, que a més de regar les terres dels pobles de la Vall i d'Almenara és un lloc d'esbarjo força concorregut. Les activitats més recomanables són el cicloturisme i el senderisme, precisament per als amants d’aquesta última activitat hi ha la Ruta dels Aljubs, un recorregut circular de 15 km, al llarg dels quals es poden visitar quatre d’aquests dipòsits d’aigua, vitals no fa tant de temps per al ramat i les persones encarregades de la seua cura; al costat d’ells hi ha també quatre casetes de pedra seca, totes diferents entre sí, que servien per a preservar els pastors dels fenòmens atmosfèrics i per a guardar l’eina i el material necessari per a fer la seua tasca. També s’hi poden contemplar Les Gerretes, forats naturals de la pedra que, en omplir-se d’aigua de pluja, també es feien servir per abeurar el ramat, i la Cova de la Collita que serví de refugi antiaeri en la guerra.

En època romana es denominava Quartum Miliarium per la distància de quatre milles  a la ciutat de Sagunt. Després fou una alqueria islàmica que apareix citada en el Llibre el Repartiment com Quarcel. Jaume I (1208-1276) donà, en 1248, terres del lloc a un porter seu anomenat Bartolomé; més endavant fou propietat d'un tal Fabra, a qui se'l va confiscar, i , després de la guerra de la Unió, l'adquirí Roderic Díaz. En el segle XVI pertanyé el senyoriu al comte de Cocentaina i a Lluís Ferrer. Lloc de moriscs de la fillola de Vall d'Uixó, comptava amb 60 focs en el moment de l’expulsió. Va pertànyer als Pròxita, comtes d'Almenara, des del segle XVII, i finalment als comtes de Faura. Fins no fa molt hi havia unes mines d'algeps al poble que s'abandonaren en exhaurir-se.

Hortalisses, taronja i les indústries pròpies per a la transformació del cítric constitueixen la base de l'economia local.

Els edificis més cridaners són:

  • Església de Sant Miquel. Aixecada en el segle XVIII sobre les ruïnes de l’antic convent dels Servites, del qual encara es conserven alguns llenços de les murades principals.
  • Ermita del Crist de l'Agonia. Segles XVIII-XIX. A la seua explanada hi ha el Pouet, bròquil del pou del Convent traslladat ací després del seu enrunament, en 1965.
  • Ermita del Populo. Segle XVIII
  • Ajuntament.
  • Molí de vent. Tot i que alguns hi veuen les restes d’una torre islàmica.
  • Safareig

Per a menjar l'olla de carn, els inevitables arrossos: en paella, amb bledes, etc., i un bon assortiment de dolços.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

QUARTELL

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
40 m
3,20 km2
918

1.369

1.480
Quarteller/era

S'ubica en els darrers estreps de la serra d'Espadà i s'integra en la subcomarca de la Vall de Segó, composada per Quart de les Valls, Quartell, Benifairó de les Valls, Faura i Benavites. El paratge més interessant és el Quadro zona de marjal d'alt interès ecològic i reserva nacional del samaruc.

Malgrat trobar-se dintre del Terme General del Saguntum romà i d'haver-s'hi trobat dues inscripcions votives romanes la fundació del lloc és musulmana; la primera menció escrita que tenim es refereix a Quarcel i apareix al Llibre de Repartiment; entre 1248 i 1300 la veiem com a propietat de la Corona; en 1330 és el seu senyor Guerau Fabra; el 1340 és el porter reial, Bartomeu Fabra, qui posseeix el senyoriu fins el 1349 en què l'és confiscat el lloc que és comprat per Roderic Borja, en 1383 Francesc Munyós torna a comprar-lo a la Corona juntament amb Quart; fins el moment de l'expulsió era un lloc de moriscs pertanyent a la fillola de la Vall d'Uixó; en 1611 Pere Eixarch i Castellví i Gastó Roiç de Corella , comte de Cocentaina, senyors proindiviso de Quartell donen carta pobla al quasi despoblat lloc; des d'aleshores fins el 1837, data de l'abolició dels senyorius, encara passà per les mans de Jaume Ferrer, els Pròxita, comtes d'Almenara, i, finalment, dels comtes de Faura; en la guerra de Successió l'alferes reial Jordi Ausoles posà Quartell del bàndol botifler; en 1869 s'adherí a al causa carlista fins i tot amb una milícia armada composada pels veïns del poble.Com a curiositat direm que en 2006 aquest menut municipi valencià va saltar a les primers planes de tota la premsa per haver segut triat com a poble pilot per a l'estudi antopomètric de les dones de l'estat per a la unificació de talles.

L'agricultura en primer lloc i el comerç i la indústria en menor mida s'encarreguen de donar riquesa al municipi.

En 2007 aquest tranquil poblet va ser notícia d'ámbit estatal en haver estat triat poble pilot per a l'estudi antropomètric de les quartelleres per a l'unificació de les talles.

Del patrimoni quarteller parlem tot seguit: 

  • Església de santa Anna. De 1669. És la més antiga de la Vall però ha estat molt modificada per successives intervencions.
  • Palau senyorial. Any 1741. Estil gòtic valencià. En estat de ruïna.
  • Molí Nou o Doblons. Segle XVIII. Encara pot observar-s'hi part de la maquinària i la mola d'arròs que es conserva perfectament.
  • Safareig Municipal. Encara en ús.

L'afició musical dels quartellers ve d'antic com he demostra el fet que en 1826 es va fundar la Unió Musical de Quartell, que és la segona més antiga del País Valencià. També hi ha el cor de veus blanques Cantica amb projecció internacional.

Per acabar citarem Josep Polo Bernabé i Borràs, fill il·lustre de Quartell que va dedicar-se a l'obtenció de noves varietats de cítrics i fou en primer en conrear i comercialitzar la mandarina.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SAGUNT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
7 m
132,40 km2
7.139

56.756

66.259
Saguntí/ina
Morvedrí/ina

El topònim Morvedre que també identifica la ciutat podria derivar del llatí muri veitere, "murs vells" en referència a l'antiguitat del lloc.

La població viu repartida majoritàriament entre Sagunt i Port de Sagunt però també hi ha nuclis de població a l'Almarda, el Baladre, la Partida de Gausa i la Partida de Montiver.

El terme municipal conté, a més de 13 km de bones platges de sorra, paratges per a l'esbarjo i l'esport amb contacte amb la natura com ara Les Escales, el Povitxol, Bonilles, la Costa del Volant o Ponera, entre d'altres molts.

Compresa la ciutat dintre de la tribu ibera dels edetans –encara que amb orígens prehistòrics coneguts, sobre tot de l'Edat del Bronze, adquirí categoria històrica amb l'heroica resistència sostinguda durant vuit mesos davant les tropes cartagineses d'Anníbal (247aC-182aC) que acabà l'any 219 aC amb la destrucció de la ciutat i que donà lloc a la segona guerra púnica entre Roma i Cartago; el 214 aC és conquistada pels romans Gneu i Publi Escipió i restaurada per Publi Corneli Escipió (236aC-183 aC), fill i nebot dels anteriors; la romanització va ser-hi intensa: els saguntins van obtenir el dret de ciutadania romana; s'hi van emetre monedes d'argent i bronze amb els epígrafs d' Arse i Saguntum, noms ibèric i romà respectivament de la població, la ciutat va créixer i es va proveir d'infraestructures i edificis com ara el teatre –un dels més famosos i millor conservats de la Hispània romana–, circ, termes, fòrum, ponts, aqüeducte, port, de notòria activitat comercial; nombroses villae rústiques del seu ample territorium i les abundants deixalles epigràfiques, ceràmiques i numismàtiques escampades per tot arreu; en el 76 aC hi hagué la batalla entre Quint Sertori (122 aC-76 aC) i Pompeio; a partir d'aquí s'inicia una certa decadència; des del segle III i fins el VII sofreix diferents invasions dels pobles bàrbars, encara la ciutat encara va encunyar monedes d'or –trientes amb el nom Sagunto – sota Sisebut i Gundemar, durant l'ocupació de València pels bizantins; van ser els musulmans els que, a partir del VIII, donaren nova empenta a la ciutat, amb canvi de nom inclòs: Murbiter , que esdevindria Morvedre amb el pas del temps; l'assentament de nobles llinatges de Sharq al-Andalus (tribu abdarí, famílies dels Aben-Basil i els Arraiaces) donaren moments d'esplendor cultural i benestar material, període fecund manifestat en mesquites, palaus, banys i escoles, així com en una agricultura florent –reflectida en abundants alqueries, un regular comerç i indústries de terrisseria, panses i oli; El Cid (aprox. 1043-1099) va conquerir-la momentàniament entre 1098 fins la seua mort en 1102 en què tornà a mans àrabs fins el segle XIII en què és definitivament ocupada per les hostes de Jaume I (12081276); a ran de la conquesta cristiana fou nomenada vila reial i obtingué privilegis i franquícies que foren confirmats pels seus successors, Pere IV (1319-1387) fou obligat a firmar el privilegi de la Unió a la vila, per la qual cosa el 1364, després de les guerres amb Pere I de Castella (1334-1369), va declarar-lo carrer de València, arbitrària sentència que fou motiu de constants desavinences amb la ciutat durant tota l'època foral, en què, amés a més hi hagué continus conflictes entre les tres religions que hi convivien: jueus, moros i cristians; a la mort de Martí l'Humà (1356-1410), Morvedre va prendre partit per Ferran d'Antequera (1380-1416), i en el seu terme tingué lloc el 1412 la batalla del Cudolar, que va donar el tron a l'infant castellà, el qual, ja rei, tornà als saguntins (morvedrins) la seua autonomia municipal, encara que Alfons el Magnànim (1380-1458) tornaria a llevar-se-la; el 1448 hom celebraren Corts del Regne en l'església de Santa Maria, a causa de la pesta que assolava València; el 1492 el Grau de Morvedre, va servir d'embarcador dels jueus –àdhuc els de la pròpia vila– deportats pels Reis Catòlics; Morvedre jugà un paper destacat en les Germanies, i als seus camps es donà, el 1521 la batalla de Morvedre, en la que foren derrotats els agermanats dirigits per Estellés, fet perpetuat per la Creu de la Victòria, encara subsistent; durant la guerra de Successió, en la qual va prendre partit pel d'Anjou, la vila fou assaltada i saquejada pels dos bàndols contendents; Felip V (1683-1746) va premiar el municipi concedint-li el títol de "Muy Leal" i el poder afegir una flor de lis al seu escut (i com a conseqüència del decret de Nova Planta, la població passà a denominar-se oficialment Murviedro ); en la guerra del Francès els morvedrins tornaren a donar testimoni de la seua heroïcitat en resistir-se, dirigits pel brigadier Adriani, al setge imposat per Suchet (1770-1826), en aquesta gesta va destacar el guerriller saguntí Josep Romeu i Parres que fou executat el 12 de juny de 1812 en la plaça del Mercat, de València, després de rebutjar l'indulto que l'oferia Josep Bonaparte (1768-1844); les conteses civils del segle XIX, de pregona repercussió en la vila, no van impedir que, el 1868, el govern provisional de la nació restituís el nom de Sagunto a la població, i que Alfons XII (1857-1885) li concedira el títol de ciutat en justa correspondència a haver segut el primer poble que el va proclamar rei d'Espanya el 21 de desembre del 1874, quan el general Martínez Campos (1831-1900) va restituir la institució monàrquica; el final del segle XIX i primeres dècades del XX presencien canvis notables en l'economia saguntina: lents en principi per ser de tipus agrícola (canvi del secular conreu del cep i indústries vinícoles a l'intensiu del taronger, i la renovació i regulació jurídica de regs), accelerats més tard els de caire industrial amb la creació de la Compañia Minera de Sierra Menera i posteriorment dels Altos Hornos del Mediterràneo que va propiciar el naixement d'un nucli de població al pla litoral –l'actual Port de Sagunt– que ha arribat a superar urbanament i demogràficament al nucli històric inicial; el desmantellament en la dècada dels vuitanta d' Altos Hornos suposà un important daltabaix en l'economia del poble i dels seus habitants procedents en gran nombre d'Aragó i Castella que hi arribaren al llarg del segle passat atrets per les possibilitats de futur que presentava la indústria siderúrgica.

L'economia es basa principalment en la indústria, de què és un dels municipis més importants del País, ja que a ran de la desaparició dels alts forns va ser declarada zona de preferent localització industrial i així hi podem trobar indústries de construcció, química, metal·lúrgia, vidre i alimentació. L'agricultura manté força importància amb garrofera, olivera, vinyet, ametla i, sobre tot, taronja. La magnitud del municipi, però, fa que la major ocupació, un 46% de la població activa, es trobe en el sector serveis.

Quan es parla d'una ciutat tan antiga i tan carregada d'història no cal dir que el seu patrimoni és també molt vast, per tant tot seguit farem una relació del saguntí:

  • Castell. El seu origen és l' Arse ibera i, per tant, embrió de la ciutat. En 1931 va ser declarat Monument Nacional.
  • Teatre romà. Segle I. Fa uns anys va ser objecte d'una polèmica rehabilitació, que a hores d'ara (setembre de 2005) continua en els tribunals de justícia per que decideixquen sobre si s'ha d'anular la intervenció i tornar-lo al seu estat anterior. Va ser declarat Monument Nacional en 1896.
  • Porta del circ romà. Segles II-III. Mig soterrat per les avingudes del Palància.
  • Plaça Major. Porticada amb columnes romanes. Segle XVIII. Centre neuràlgic de la ciutat. Conté :

    Església de Santa Maria. Bastida en estil gòtic, en 1334, sobre la mesquita major. Monument Nacional des de 1983.
    Temple de Diana. Segles V-VI aC. Adossat a l'església de Santa Maria. Monument Nacional.
    Palau Municipal. Neoclàssic, del XVIII.
    Almodí.

  • Calvari. Segle XIX.
  • Església del Salvador. Segle XIII, gòtic primitiu valencià amb portalada romànica..
  • Ermita de la Sang. Barroca , del segle XVII.
  • Ermita de Sant Miquel. 1746
  • Ermita de Sant Roc.
  • Ermita de Sant Cristòfol.
  • Ermita de la Magdalena.
  • Convent de Santa Ana. Segles XIX XX. Neogòtic.
  • Ermita del Bon Succés. 1780
  • Ermita del Calvari. Segle XVIII
  • Ermita dels Dolors. 1860
  • Ermita Desemparats i Sant Roc. 1797
  • Ermita Santa Alícia, de Monte Picaio
  • Nostra Senyora de Begonya, del Port de Sagunt 1928-29
  • Nostra Senyora del Carme, del Port de Sagunt
  • Sant Josep, del Port de Sagunt
  • Jueria. Una de les poques de l'estat que conserva íntegre el seu traçat primitiu.
  • Palau del Delme. També de Pere el del Punyalet. Segle XIII. Allotjava uns banys àrabs.
  • Cases pairals amb escuts heràldics. Entre les quals destaca la del Duc de Gaeta.
  • Pont romà. En estat de ruïna.
  • Restes de la muralla que circumval·lava la vila medieval, amb les torres del carrer Vitoria, de l'Hospital, de la Muralla, i la porta Ferrisa.
  • Torre del Roc. Segle XVI. Torre guaita avui en ruïna.
  • Masia d'Aigua Fresca, o de la Somnàmbula. Masia fortificada que ha arribat als nostres dies en bones condicions. Actualment dedicada a tasques agrícoles.
  • Molí de Gausa.
  • Torre del Grau, o de Morvedre. Conjunt defensiu molt fortificat. Es conserva, en el Port de Sagunt, en bon estat.
  • Museu Arqueològic. Va caure el sostre, la qual cosa obligà a desmantellar-lo i es troba a l'espera de nova ubicació.

La vida cultural també compta amb diverses manifestacions de què citarem: Concurs de Fotografia Turística, Invasió de Titelles, Goma de Nata, Morvedre a la Mar, Morvedre Rock, Festival Europeu de Teatre Grecollatí, Sagunt a Escena, Mostra de Curtmetratges de Sagunt i les mitges maratons de Sagunt i del Port de Sagunt.

Quant a les festes hi ha les tradicionals valencianes: Falles, Setmana Santa i Moros i Cristians i les típiques dels barris.

Pel remat deixem l'apartat gastronòmic on l‘arròs negre, a banda, en paella, amb fesols i naps, etc és el rei, però també l'olla de carn, el potatge de cigrons, la coca de tomaca, les mandonguilles de carn o d'abadejo; una bona mostra rebostera i “l'orxateta” amb fartons endolceixen la vida dels saguntins.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SEGART

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
300 m
6,60 km2
196

212

180
Segartí/ina
Segardí/ina

Hi ha tres nuclis de població, a saber: Segart, La Mallà i El Murtal. Insert en la Serra Calderona i travessat pel Palància, el terme, u dels més muntanyosos del Camp de Morvedre, està solcat pels barrancs de la Font, del Meliquet i de Segart. Les altures més importants són el Puntal de l’Abella, que amb 634 metres és la major altura de la comarca, la Mola i el Prat. Altres paratges dignes d'esment són les nombroses fonts de que destaquen la de Sant Josep i la de Campanar.

Té el seu origen en l'època islàmica, a la qual pertany el seu castell. Després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) fiu donació d'ella al bisbe de Vic de qui va passar a mans d'Adam de Paterna; més endavant, Pere el Cerimoniós (1319-1387) va entregar-la a Bernat de Ripax i, posteriorment, passà a pertànyer a Morvedre, del qual es va independitzar el 1535 per a convertir-se en un annex d'Albalat dels Tarongers. Lloc de moriscos (40 focs el 1609) de la fillola de Sogorb, restà despoblat després de l'expulsió a conseqüència de la qual cosa Joan de Vilarrasa, senyor de la baronia d'Albalat i Segart, donà carta de població el 1611 i repoblà amb cristians catalans; el 1846 va aconseguir la independència municipal. A partir del segle XIX s'ha deixat sentir l'emigració devers Sagunt i València.

A falta de cap activitat industrial i l’escassa importància de la ramadera, l'agricultura és el motor econòmic del poble: cítrics, ametlers, garroferes, oliveres i vinyet en són els conreus més habituals.

Patrimoni:

  • Església de la Immaculada Concepció. 1796-1802.
  • Castell de Segart. Musulmà. En estat de ruïna, tot i que conserva part de les muralles i de la torre major.
  • Calvari. Viacrucis amb interès arquitectònic que acaba en una ermita.
Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORRES TORRES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
110 m
11,80 km2
542

435

591
Torrestorrer/era
Torrestoner/era

El Palància solca el terme, la qual superfície que es va empinant quan més a l'oest on trobem entre molts altres el Cantera (276m), el Nevera (725m), el Benalta, la Cova de les Rates, la Muntanyeta de la Font de Ton Ferrer o la Pedra Campana. També hi abunden els corrents fluvials, així, a banda del ja esmentat Palància, podríem citar-ne uns quants: l'Aljub dels Botiguers, la Clotxa del Tio Diuardo (o de Baix), la Fonteta de Garcia o la Portella de Piu.

Hi existeixen jaciments del Bronze valencià en la partida del Raboser, així com ruïnes d'època romana com el pont conegut com el Pas de Terol. Malgrat això el seu origen pareix ser musulmà. Jaume I (1208-1276) va conquistar-la i, juntament amb Algímia de la Baronia i Alfara de la Baronia, va conformar la baronia de Torres Torres, habitada per moriscs, que va ser donada, el 1271, a Beltran de Bellpuig . En 1278 s'estableixen el límits territorials entre la baronia de Torres Torres, la d'Algar i el convent de Santa Maria d'Arguines. Durant l'edat mitjana els plets amb Sagunt, sobre tot propiciats per l'aprofitament de les aigües de la sèquia Major de Morvedre. El 1445 el senyoriu fou venut per un altre Beltran de Bellpuig a Joan de Vallterra. La sagnia demogràfica de 1609 no va requerir nova carta de poblament al contrari que en la majoria de poblacions morisques valencianes. En el segle XVIII canviarà el senyoriu dels Valterra a la família Castellví .

L'economia torrestonera desconeix la indústria, compta amb una insignificant ramaderia i es basa absolutament en l'agricultura de secà: garrofera, ametler, vinyet i olivera, i de reguiu: taronger i fruiters.

Els edificis més cridaners del poble són:

  • Església de Nostra Senyora dels Àngels, edifici barroc-neoclàssic dels segles XVIII-XIX.
  • Castell musulmà, que fou modificat en les guerres carlines i que es troba en mans privades i en estat de ruïna.
  • Ermita de Sant Cristòfol.
  • Molins de la Farina i de la Llum.
  • Banys àrabs, dels que no romanen més unes poques restes.
  • Restes d'una església del segle XIII. Soterrades fa segles i descobertes en 2007
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos