web statistics


Paco González Ramírez ©

23.10.12 11:02->->->->->->->

Comarca de parla castellana situada al sud del Maestrat, travessada pel curs alt del riu Millars. El clima és mediterrani extremat i la vegetació és semblant al bosc i al matoll del Maestrat. La població està molt dispersa en masies i petits nuclis. Les poblacions més importants són Cirat, capital comarcal, Montanejos i Vilafermosa. És una comarca molt pobra dedicada principalment a l'activitat ramadera a les muntanyes, i a l'agricultura a les hortes. Actualment s'està explotant el turisme rural gràcies a la seua reconeguda activitat termal. La seua superfície abasta els 647,4 km2.

L'ALT MILLARS


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL
AIÒDER
Ayódar
ARANYEL Arañuel
ARGELETA Argelita
CAMPS D'ARENÓS Campos de Arenoso
CASTELL DE VILLAMALEFA Castillo de Villamalefa
CIRAT Cirat
CORTES D'ARENÓS Cortes de Arenoso
ESPADELLA Espadilla
FANZARA Fanzara
FONTES Fuentes de Ayódar
LA FONT DE LA REINA Fuente la Reina
LA POBLA D'ARENÓS Puebla de Arenoso
LLUDIENT Ludiente

MONTANEJOS

Montanejos
MONTANT Montan
SUCAINA Zucaina
TOGA Toga
TORRALBA DEL PINAR Torralba del Pinar
TORRE-XIVA Torrechiva
VALLAT Vallat
VILAFERMOSA Villahermosa del Río
VILAMALUR Villamalur
VILANOVA DE LA REINA Villanueva de Viver

AIÒDER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
418 m
10,20 km2
947
236
206
Aioder/era

Poble de parla castellana que es troba en la part meridional de la Penya Saganta, dins del Parc Natural de la Serra Espadà. L’orografia es força accidentada amb turons com el Castillejo, la Masada, la Cueva Negra o el Castillo (542 m.), als peus del qual s’ubica el casc urbà; barrancs com la Rambla de la Villa, el Collado i el Madroñal que plegats formen la Rambla de Vilamalur o riu Chico, el qual vessa al Millars. Hi ha també nombroses fonts i brolladors amb aigües miner-medicinals com ara la del Turio que està canalitzada fins al poble. Al terme es troba el port d’Aiòder (704 m).

El Castillico, jaciment ibèric dels segles II a IV aC, representa l’evidència més antiga de poblament. A més a més, en el municipi existeixen altres jaciments de origen ibèric i àrab com ara : Las Viñas del Fraile, las Viñas Altas, la Necròpoli d'Aiòder i la Fita. Llogaret àrab que pertanyé al rei de València, Abú Zayd, qui va conservar-lo després de la conquesta per acord amb Jaume I (1208-1276); a la seua mort passà al seu fill, Ferran, qui va conservar-lo fins 1262 en què va ser donat a l’església. Durant el s. XV va pertànyer al duc de Vilafermosa qui va aixecar-hi un palau, les restes del qual encara s’hi conserven. Entre 1565-1572, la població morisca ascendia a 54 famílies. Després de l'expulsió dels moriscos, el lloc restà desert i va ser repoblat per 10 cristians de Godella amb carta pobla de 1611 atorgada pel senyor del lloc, Miquel Jofre, baró d'Aiòder. Fou cap d'una baronia, de la que es conserva el palau, que comprenia els municipis d'Aiòder, Torralba del Pinar, Villamalur i Figueres. El 1837 els carlins ocuparen la població i establiren el seu quarter general en el convent dels dominics.

L’agricultura de secà ocupa la major part de la terra conreada. La pastura és utilitzada pel bestiar local i pel aragonès transhumant.

L'arquitectura, típica de la zona, amb cases robustes i emblanquinades, i els costeruts carrers, testimonis de l'origen musulmà, proporcionen una agradable passejada per la localitat. Quant a la part monumental, citarem:

  • El castell d’Aiòder, parcialment en ruïnes.
  • El Cúbico, probablement del XVIII, antic lagar per a l’elaboració de vi. Bona conservació.
  • Església parroquial de Sant Vicent Ferrer (1850-1861).
  • Palau dels ducs de Vilafermosa. Construït després de l’expulsió dels moriscs. Actualment està destinat a habitatges particulars. Només roman en peu una de les torres.
  • Convent dels Dominics (1575). Actualment només es conserva la torre, de 36 m.
  • Calvari.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ARANYEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
405 m
19,20 km2
856
181
160
Aranyeler/era

Com a la resta de la comarca s'hi parla castellà. Compta amb els nuclis de població d'Aranyel i L'Artejuela. El terme està travessat i regat pel riu Millars i el terreny és eminentment boscós: pins, bosc de ribera i flora mediterrània. Hi abunden les fonts, Fuente Manzano, Fuente Seguer, Fuente de la Hoya i moltes més; també cal citar les piscines naturals que formen els meandres del riu. Les màximes altures són el Campero (914 m) i El Magraile (878 m).

Hi ha jaciments ibers disseminats pel terme. Existeixen indicis de població àrab en l'any 786. Fou conquistada per Jaume I (1208-1276) i donada a la família Vallterra. Posteriorment passà a formar part del senyoriu del comte de Villanueva. Des de mitjan segle XIX l'emigració --principalment cap a Barcelona-- ha delmat la població de manera important.
Tot el casc urbà , de cases blanques amb teulada àrab, carrerons moriscs i moltes costeres, forma un conjunt pintoresc. Del seu patrimoni citarem:

  • Església de l'Assumpció. Del s XVII. Hi ha un peu de custòdia de la mateixa època.
  • Ermita de sant Roc.
  • Ermita de santa Bàrbara, en L'Artejuela.
  • Masia dels Catalans. Antiga pedania, actualment despoblada i abandonada. Comptava amb una xicoteta capella, que també ha sofert l'oblit i l'abandonament.
  • Antic Palau .
  • Ajuntament .
  • Masies típiques de la zona, escampades pel terme.

La gastronomia, basada en els productes de la terra, ofereix el guisat de carn de bou; fritada de porc de la Jarra; olla i gatxes. Dels dolços, les figues albardades de la Nit de Nadal i la Caridad, coca de farina, ou i llavoretes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ARGELETA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
311 m
15,50 km2
400
136
97
Argeletà/ana

Poble de parla castellana, el terme del qual està poblat de pins i alzines en la seua major part, encara que els incendis soferts en la dècada dels 90 deixaren la seua empremta en el paisatge; la resta del terreny està ocupat pels cultius de secà, pràcticament abandonats, i una xicoteta porció, al costat del riu Argeleta (o Vilafermosa), dedicada als cítrics. A banda del riu, que és el centre turístic del municipi, hi ha nombroses fonts com ara la de Los Ignacios que naix entre enormes roques i desaigua al riu; la Sima de la Muela, de gran profunditat; coves com la de Pons, la del Cabezo i Avenc Simba i gran quantitat de senders perfectament senyalitzats per a perdre's per la natura.

L'escriptor grec Estrabó (63 aC-21 dC) i el geògraf romà Rufo Festo Avieno en la seua 'Ora Marina' parlen ja del lloc. En 1262 apareix documentat com Arjalidah. En temps de la Reconquesta era una torre que pertanyé a Ferran Pérez, fill de l'antic governador de València, Abu Zeyt (¿?-1269), qui desprès de la conquesta va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va anar cedint terres i privilegis a la noblesa cristiana. En 1491 el poble, que continuava habitat pels moros, passà a propietat de la Corona fins que va ser adquirit per la família Arenós. L'expulsió dels moriscs, en 1609, deixà el lloc quasi desert fins el 23 de febrer de 1611 en què el nou senyor, Pere Escrivà Sabata, baró d'Argeleta, donà carta pobla a 24 famílies. La baronia d'Argeleta va pertànyer al marquès de Monistrol dintre de la governació de Morella, abans d'establir-se la distribució territorial en províncies en el segle XIX.

L'economia hi està repartida entre l'agricultura –de què ja hem parlat--; la construcció i els serveis, sectors creixents degut a la proximitat a nuclis de població en continu creixement pel turisme d'interior i la indústria, ja que molts dels seus habitants es desplacen diàriament a les fàbriques de ceràmica d' Onda o Ribesalbes.

Del seu patrimoni:

  • Castell de la Mola del Bou Negre . Musulmà, anterior al segle XII. En completa ruïna.
  • La Torre Quadrada . Part del palau d'Abu Zeyt. Restaurada recentment.
  • La Torre Redonda. Segle XII. Formava part de la infraestructura defensiva. Es troba en la plaça principal del poble perfectament restaurada. Alberga el Museu Etnològic.
  • Església de santa Anna, del segle XVII. Barroc xorigueresc.

Per acabar parlarem de menjars; els més típics d'Argeleta són l'olla, la fideuà, la paella d'interior i els productes del porc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CAMPS D'ARENÓS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 1994
CENS 2005
GENTILICI
-
-
-
-
-
-

Poble ja desaparegut on es parlava castellà. Com a poble de muntanya comptava amb força paratges d'esbarjo com ara les fonts d' Ignacio , de la Viñaza , del Regadio i del Ontanar .

S'han trobat deixalles d'època ibera als jaciments de Caseríos de Cabezo i Los Calpe.. Els àrabs s'hi assentaren en l'any 1001 procedents de Xèrica i construïren el castell de la Viñaza o d'Arenós,que donà nom a tots els pobles de les contrades; va mantenir la seua població darrere la conquesta, en 1237, i va continuar pertanyent a Zeit Abú Zeit, rei moro de València que hagué d'abandonar aqueixa ciutat i refugiar-s'hi al convertir-se al cristianisme, i passà a Ximén Pérez d'Arenós en maridar amb, Alda Ferrandis , una de les filles de l'àrab; en 1271 va rebre, amb la resta de la baronia, carta pobla; en 1355 per matrimoni de Violant d'Arenós amb Alfons d'Aragó (1332-1412), primer duc de Gandia roman integrada en eixe ducat. En 1462 desapareix el castell i els seus habitants es dispersen pels diferents llocs de la zona, Camps s'integra com a poblet de la Pobla d'Arenós; en 1464 la baronia és confiscada i passa als Vilafermosa; en 1715 va obtenir parròquia pròpia independent de la de Pobla ; el 23 de març de 1841 se segrega de Pobla i obté municipalitat pròpia; el 24 de setembre de 1966 es confirma la notícia de la construcció d'un embassament; en 1977 les aigües del Millars engoliren el poble. En el moment de la seua desaparició tenia poc més de 150 habitants que parlaven, com a la resta de la comarca, castellà i que foren adscrits a Montanejos.

El seu únic monument ressenyable era l'església de sant Pere, construïda en 1631 ( Madoz (1806-1870) diu 1650) com a ermita i convertida en església entre 1785-1811

P.S.
Servisca aquest article sobre un poble que ja no existeix d'homenatge a tants altres pobles que han desaparegut víctimes de la nostra voracitat i inconsciència.


Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASTELL DE VILLAMALEFA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
808 m
38,2 km2
1.339
115
102
Casteller/a

Poble de parla castellana, amb un terme molt muntanyós que compta amb diferents paratges dignes d'esment com ara l'aldea de Cedraman, on va nàixer un fill d'Abu Zayd (¿?-1269), el riu Vilafermosa, les fonts de sant Joan, de Picas, de la Tosca, d'Olmos i del Morron i la cascada el Chorrador. Els seus habitants viuen disseminats en els següents nuclis de població: Benachera, Castillo de Villamalefa, Cedraman, El Colladillo), La Granella , Mas-Quemado, Masia de Adelantado, Masia de la Loma , Masia de Montolio, Masia de Negre, Masia de Roque Chiva, Masia de Royo, Masia del Pozo i Masia del Prado .

Les primeres notícies que tenim són d'època àrab quan el governador almohade de València, Zayd, senyor del lloc, convertit al cristianisme féu concessió del terme i del castell primerament (1236) al bisbe de Sogorb i després (1247) al de Tarragona, el qual donà carta pobla en 1242 a cristians aragonesos per què fundaren una nova població, a què denominaren Vilafermosa. Fins el segle passat el castellers encara gaudien privilegis atorgats per Zayd. Va formar part de la baronia d'Arenós. Altres senyors que es coneixen són: el duc de Gandia, la Corona i l'Infant Jaume d'Aragó a qui Joan II (1398-1479) va desposseir del senyoriu a favor del seu fill Alfons. Fou testimoni actiu en les guerres carlines.

L'economia es basa exclusivament en l'agricultura de secà.

El poble s'enlaira sobre un turó, amb les blanques cases arraïmades al llarg d'ell. Del patrimoni podem citar:

  • El castell. D'època àrab. El general Espartero (1793-1879) va ordenar la seua demolició i avui resta pràcticament desaparegut.
  • Palau del Rei Zayd. A Cedramán. Conegut com els Porxos. Només es conserven uns arcs.
  • Església de sant Pere Apòstol. Amb interessant campanar barroc i creu processional del Segle XVI.
  • Ermita del sant Crist del Calvari.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

 

CIRAT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
403
41,10 km2
1.543
282
220

Cirater/era

Com a tots els pobles de l’Alt Millars a Cirat, que és la capital comarcal, es parla castellà. El terme, esquerp i muntanyós, s'estén al llarg de la vall del Millars farcit de pinedes, altures de més de mil metres, fonts (La Salud, Macastra, Lobo, Arboçar, Úmbria, Cresp, Costur, Jara, Jarica, Carrasca Mitgeta); paratges (aldea de El Tormo, El Molino, el mirador de Ociño, el barranc de las Salinas, amb el Salto de la Novia, la Caldereta, la Banyera), i llocs per a practicar senderisme i, fins i tot, el parapent.

D'origen en una vila romana, el seu castell, construït en època àrab, va constituir un destacat enclavament militar. Després de la conquesta cristiana conservà la seua població musulmana i pertanyé a Abu Zeyt (?-1269) fins 1235, data en què la població s'avalotà en convertir-se aquest al cristianisme; reconquistada un any després pel mateix Zeyt passà a la Corona a la seua mort. El 1343 el lloc fou venut a Gonçal Ximénez d'Arenós, tornà posteriorment a la Corona i successivament fou propietat dels Vilarig –un Bernat d'aquest llinatge fou anomenat comte de Cirat pel rei Felip IV (1683-1746), els Calatayud, els Català, els Villacis i els Martínez de Pison. L'expulsió morisca, en 1609, delmà la població al 50%. Fou un escenari destacat de les guerres carlines, els quals inclús cremaren algunes de les seues cases. En 1960 arribà al seu màxim de població a causa de la construcció d'una central elèctrica.

L'economia es recolza únicament en l'agricultura de secà.

El nucli urbà conserva la flaire dels pobles àrabs i el passeig depara la contemplació de:

  • El palau dels Comtes de Cirat. Edifici fortificat del XIV. Restaurat en 2001.
  • Ajuntament.
  • Castell de Cirat. Completament arruïnat i amb escasses deixalles.
  • Torre del Comte. Torre defensiva del segle XIII, modificat en el XVIII. Necessita atenció.
  • Castell del Tormo. En el llogaret del mateix nom de què no hi ha pràcticament restes.
  • Santa Maria dels Desemparats de El Tormo.
  • Campanar barroc.
  • Església de sant Bernat. Segles XVIII-XIX.
  • Plaça de sant Isidre.
  • Museu Etnològic. Instal·lat en la Casa de la Cultura.

Bon oli d'oliva, embotits i carns, olla de card i bona rebosteria casolana constitueixen la gastronomia local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos
 

CORTES D'ARENÓS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
985 m
80,60 km2
1.439
406
355
Cortesà/ana

Al terme localitzem el Còria (1.329 m) o el Cabezo de las Cruces (1.704 m), importants plantacions de pins i rebollars i diverses fonts, com la de la Teja, los Berros i Collara conformen la geografia local presidida pel Rebollo (o El Abuelo), roure reboll de més de 700 anys d'antiguitat, que és el més vell de l'Estat.

Malgrat que es contemplen altres hipòtesis la més fiable sobre el topònim Cortes és que prové del llatí Curtes, “corral, lloc on es guarden animals”. A Cortes d’Arenós i la seua aldea, Sant Vicent de Piedrahita, fundada també pels àrabs i que rep el seu nom en honor a sant Vicent Ferrer –que hi predicà– es parla castellà.

Tot i que el seu passat prehistòric no està suficientment investigat és evident la presència dels ibers, dels romans i dels musulmans, els quals van ser els fundadors del poble. Jaume I (1208-1276) va confirmar com senyor de la Baronia d'Arenós --formada per Cortes d'Arenós, Pobla d'Arenós, Camps d'Arenós i d'altres poblacions-- al rei moro de València, Zeit Abú Zeit (1195-1268) convertit ja al cristianisme amb el nom de Vicent Fernández i casat amb Maria Ferrandis, qui va cedir-lo a sa filla, Alda Ferrandis, casada amb Blasco Eximen, qui afegí Arenós al seu nom. Després va pertànyer a Ximén Pérez de Tarazona, al seu fill Blasco, a Gonçal Ximénez i a Pere Jordan. En 1318 se segregà de la Baronia, però continuà passant per diversos senyorius, entre els quals els ducs de Gandia i la pròpia Corona. El 1471 Joan II (1398-1479) creà per a son fill Alfons el ducat de Vilafermosa que incloïa el senyoriu d'Arenós i, per tant Cortes d'Arenós. Des del segle XVII pertanyé als Urrea, dels quals l'heretaria el comte d'Aranda. En la primera guerra carlista el vigent senyor del lloc, Pere Gómez Guillén, prengué partit per Isabel II (1830-1904) però no pogué evitar la caiguda del poble i de les altres localitats de la comarca després de la batalla del Mas d'Arnau. En 1875, durant la tercera carlistada, el poble fou envaït pels carlins durant un llarg període fins que foren expulsats per les tropes lleials a la reina el 18 de maig del 1876. En la Guerra Civil hi va haver una intensa activitat sindicalista, amb diversos intents de col·lectivització, que acabaren amb l'entrada i posterior repressió franquista en juliol de 1938. Però el fet més trist de la història del lloc esdevingué en novembre de 1965, un terratrèmol provocà escletxes en diversos edificis; dies després un temporal de pluja ve a agreujar la situació, tot plegat i l'acció de la dinamita empleada en les obres del clavegueram provocà la decisió municipal de considerar el desallotjament –en molts casos per la força– i enfonsament de 69 cases, més de 250 persones, que hagueren d'emigrar quasi en la seua totalitat provocaren un esfondrament a tots els nivells, econòmic, demogràfic, psicològic, etc. de què a poques penes s'ha recuperat.

Tradicionalment els veïns de Cortes han viscut de l'agricultura i de les fàbriques de tèxtils, la última de les quals tancà a finals del segle passat, després de tres segles d'activitat, però la seua economia s'ha vist dinamitzada els darrers anys per la creació de l'empresa Aguas de Cortes, que comercialitza una excel·lent aigua mineral i al voltant de la qual gira tota l'activitat del poble. L'activitat artesanal encara conserva tallers de cuiro, fusteria, ceràmica i vímet.

Conserva Cortes un interesant patrimoni:

  • Casa del marqués del Real Agrado. Segle XVII.
  • Almàssera de Sant Vicent. Destinada a fins socials i culturals.
  • Antic Ajuntament.
  • Antic forn àrab. Reconvertit en Museu Etnològic del Pa.
  • Església de sant Vicent Ferrer. Segles XVII i XVIII.
  • Església de nostra Senyora dels Àngels. Barroca, segles XIV-XV. Allotja algunes obres d'art sacre gòtiques.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Ermita de sant Cristòfol.
  • Portal carrer Ferreries. Segle XVIII. Té un interessant taulell ceràmic.
  • Portal carrer d'Enmig.Segle XVII.
  • Pont romà.
  • Font dels Berros. Principis del XX. Primera font amb aigua potable del poble.
  • Font del Pilar: Conjunt arquitectònic que comprèn la font, bassa i safareig municipal, a l'entrada del poble
  • Monument a les aigües. Antic safareig municipal restaurat a l'entrada del municipi. En el qual es poden observar mitjançant ceràmiques i canelles les nombroses fonts del municipi.

Quant a la gastronomia, destaca el trufat de gallina, l’escaldum de sang de corder o l'olla, com a àpats tradicionals; sense deixar de banda la rebosteria: figues albardades, paciències o collà, entre d'altres moltes llepolies.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ESPADELLA

 

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
294 m
12 km2
296
73
73
Espadellà/ana

Municipi de parla castellana que presenta com a màximes altures la Penya Saganta (723 m), molt freqüentada pels escaladors, i el cim de Turís (656 m). Hi ha, entre d'altres, les fonts de Piqueta, Melig, Sastre i Sílvia; les coves de Corral Blanc, Negra i l'avenc de Saganta i diverses rutes on practicar el senderisme. El riu Millars i el seu afluent Espadella donen la nota refrescant.
D'origen musulmà, el rei moro Abú Zeyt —que s'havia convertit al cristianisme— va donar-li-la a l'arquebisbe de Tarragona.Després de la conquesta pertanyé a la baronia d'Arenós, concedida el 1242 a Ximén Pérez Tarazona; el 1355 la baronia passà —per matrimoni del primer duc, Alfons d'Aragó i Foix (1332-1412)– a la casa ducal de Gandia. El 1464 li fou confiscada a son nét Jaume, per avalotar-se contra Joan II (1398-1479); aleshores el rei va crear el ducat de Vilafermosa per a son fill Alfons i Espadella romangué inclosa en ell. Fou lloc de moriscs (85 cases el 1609) pertanyent a la fillola de la Vall d’Uixó. La deprimida economia local obliga els habitants d’Espadella a eixir a treballar als nuclis de població industrials propers, com ara Onda o Ribesalbes. El turisme rural i estacional ha donat en la dècada dels noranta un auge a la construcció i al sector serveis. L'agricultura, pràcticament abandonada, presenta cultius de cítrics, en la zona baixa, junt al Millars, que permet el reg. Patrimonialment conserva:

  • Casa Abadia. Edifici del XVII que conserva el seu flaire gòtic. Actualment és la Casa Consistorial.
    Església de la Degollació de sant Joan Baptista. Del segle XVII, amb campanar d'estil barroc valencià.
    Ermites del Calvari i de sant Roc.
    Castell. En la Penya Saganta. Es troba en estat de ruïna i tan sols es poden observar part de les muralles i de la torre.
    Llavador municipal.
  • Font de la Plaza de Arriba. recentment restaurada.

El plat típic és l’olla i la tradició més característica és la del Día de las Tortas (26 de desembre): les persones més conegudes del poble aporten plats de coques, que s’hi subhasten públicament; els diners recollits es lliuren per al sufragi de les ànimes. Les postures se satisfan en cuartiquias de blat pagadores a la collita.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


FANZARA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
229 m
35 km2
651
250
281
Fanzarí/ina

El terme està solcat pel riu Millars i poblat de boscos de pins i alzines. La passejada pel municipi ens durà al llit del riu on es pot prendre el bany en el Molí Bota i es pot practicar l'escalada en el Racó del Riu; també trobarem fonts com ara la de l'Alcúdia, la del Túrio; la del Canonge o la de l'Aljub; podrem pujar al Túrio i, si ens interessa l'espeleologia, entrar a la cova de la Mola o baixar als avencs del Cabezo o del Túrio. Al municipi, de parla castellana, s'han trobat restes de poblats ibers —poblat de Cantallops— i romans; nogensmenys l'origen de la població és àrab. L'any 1259 Jaume I (1208-1276) va fer donació del castell i del terme a Teresa Gil de Vidaure i a son fill Pere, els quals atorgaren carta pobla en 1260. Fou lloc de moriscs que comptava amb 440 cases el 1609 i després de l'expulsió d'aquests va veure reduïda sa població als 212 focs del 1646. La jurisdicció senyorial del lloc la tingueren els ducs de Medinaceli. Teodor Granell, bisbe de Barbastre i fill de la localitat, va construir-s’hi un palau el 1720. L'activitat principal és l'agricultura, fonamentalment secà, encara que hi ha també zona de regadiu on es conreen els cítrics, hi ha també una feble activitat taulellera. El poble manté la fesomia àrab, amb els seus carrers estrets i sinuosos. El patrimoni local ens ofereix:

  • MIAU. Museu Inacabat d’Art Urbà. Iniciativa sorgida en 2014 que ha omplit el poble d’obres d’art plasmades en els murs dels edificis per artistes urbans. Cada any se celebren unes jornades en què es donen a conèixer les pintures existents (40 en 2015) i s’amplien amb la participació de nous artistes. A més, al llarg de l’any s’hi celebren tallers, exposicions i altres activitats que atrauen tot tipus d’artistes i de curiosos interessats en la singular iniciativa.
    Castell de Fanzara, o Castellet. De reduïdes dimensions, malgrat trobar-se en estat de ruïna encara poden observar-se llenços de la muralla i part de la torre de l'Homenatge.
    Ermita del Sant Sepulcre.
    Església de l'Assumpció. Bastida en el XVII en estils herrerià i barroc, ha estat recentment restaurada.
  • Ruïnes de la Lleuxa. Antic poblat morisc abandonat.

Acabem aquest repàs per Fanzara menjant olla de col i card, paella de conill i pollastre i la carn i embotits del terreny. .

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


FONTES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
505 m
10,9 km2
489
110
114
Fonter/a

El municipi, de parla castellana, també conegut com Les Fonts d'Aiòder, està enclavat en les vessants septentrionals de la serra d’Espadà i, per tant, és força muntanyós, la qual cosa ha comportat un tradicional aïllament. Hi existeix una bona xarxa de camins rurals i, àdhuc, un sender que travessa gran part del terme i que fan del municipi un bon lloc per a senderistes i cicloturistes. Els paratges més recomanables són La Masadica, amb el seu monumental llentiscle, de més 200 anys d'edat; la rambla d'Aiòder o riu Chico, amb espais on prendre el bany; fonts de la Paciència, la del Canyar, amb piscina natural; la dels Chorricos, amb suposades propietats curatives; la Masá; la Jarica, la del Cura o la del Zuro, al costat del Pou Negre, també conegut com "sense sòl" per la seua profunditat d'uns tres metres; a més està la font del Riu que canalitza l'aigua per a l'ús del poble. Hi ha les coves de Juan Lentejas, amb abundants mostres d'epoca islàmica; la de Peñalta, per a espeleòlegs avesats i ben equipats; la de Zailes, també per a espeleòlegs experimentats, la de Caminejos, que en èpoques pretèrites va servir d'habitatge i refugi, i el conjunt de coves, pot ser islàmiques, de Peñacasicas. A més compta amb varis pous com, per exemple,  l'Azul, de difícil accés; el de la Cantarera i l'Olla; junt a un antic molí de blat citat en la carta pobla de 1611; el Perejil, amb zona de bany, i el de la Jarica. Encara que no es descarta poblament anterior, les primeres evidències remeten a una fundació àrab i concretament al governador almohade de València Abú Zeyt (¿?-1269)que, fins i tot desprès d'haver estat destronat per Zayyan Ben Mardanis continuà sent senyor del lloc; després de convertir-se al cristianisme va cedir-la, el 22 d'abril de 1236, juntament amb totes les seues possessions al bisbe de Sogorb. Posteriorment va restar integrada en la baronia d’Aióder. Després de l'expulsió dels moriscs, en 1609, va ser repoblada, a Furs de València, pel senyor de la baronia, Cristòfol de Funes, el 17 de setembre de 1611, amb 5 famílies de Godella. L'últim senyor fou Miquel de Saavedra, baró d'Albalat, Segart i Sogorb. La població augmentà significativament durant el XVIII i primera meitat del XX, però a partir d'aleshores l'emigració no ha deixat d'induir la tendència a la baixa. En 1989 un despreniment de roques en Peñacasicas deixà el poble incomunicat durant 6 mesos. El 4 de juliol de 2000 el terme va ser devastat per un paorós incendi.Al poble s'ha trobat una necròpoli àrab i la resta del patrimoni consisteix en:

  • Església de Sant Roc. Segles XVII i XVIII, estil barroc, molt danyada durant la Guerra Civil i restaurada amb poc de gust.
    El Cub. Estructura de forma quadrangular construïda en el segle XIV i utilitzada com trull per a l'elaboració del vi.
    Diversos peirons.
    Les Eres. Murs de maçoneria d'origen musulmà, altres amb ceràmica medieval i les més recents, els pallars, del segle XVIII.
  • Molí de blat. Esmentat en la carta pobla de 1611, tot i que s'ignora la seua data exacta de construcció, encara que sembla ser d'època morisca.

Acabem parlant dels menjars, els més típics dels quals són: bollos de migas, higas albardás, congretes i la fridura.


 

LA FONT DE LA REINA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
811 m
7,5 km2
462
29
46
Reiner/a

El terme ,situat en el vessant septentrional, de la serra de Montalgrao és força accidentat i esquerp --amb altures ue oscil·len entre els 800 i els 1.081 metres--, solcat pel barranc de la Maimona i farcit de fonts com ara la dels Magraners, la de la Pinosa, la de Pierres o la dels Banys.

Població d'origen musulmà, on es parla castellà, repoblada per cristians procedents del Regne d'Aragó, va mantenir la població morisca fins el 1609, any de l'expulsió dels mateixos. Segons la tradició son nom procedeix del fet que la reina Elionor de Portugal (1328-1348), esposa de Pere el Cerimoniós (1319-1387) vingué en 1348 a recuperar-se de la pesta negra i va morir ací (encara que altres fonts diuen que morí a Xèrica. En el segle XVIII formava part del senyoriu que pertanyia al comte de Vilanova. Allunyada de les vies de comunicació i accés amb la costa, va sofrir una aturada tècnica i agrària que repercuteix en l'envelliment progressiu de la seua població, i l'emigració dels joves vers a València i les comarques del litoral.

Les principals activitats econòmiques són les agrícoles, darrerament es practica l'agricultura ecològica. També l'artesania popular hi té alguna importància. Altre component econòmic més recent és el lloguer de cases per a turisme rural.

El casc urbà és molt pintoresc amb cases penjant sobre el barranc de la Graja i racons evocadors de temps passats. Cal destacar l'església de la Mare de Déu dels Àngels, del segle XVII. Un altre element arquitectònic de rellevància és el Pont sobre el riu Maimona, que presenta un gran arc central, acompanyat de vuit arcades menors a banda i banda.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


LA POBLA D'ARENÓS

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
626 m
42,7 km2
-
164
141
Poblà/ana

El terme municipal està format per quatre nuclis de població: Puebla de Arenoso, Los Calpes, Los Cantos i La Monzona, i s’estén al redós del riu i els seus afluents i barrancs que donen lloc a paratges com El Chorrador, brollador natural, les fonts de Sant Miquel, l'Almajal, Fuente Baja i moltes més; zones de bany: Maimona, Rodeche, el Pozo de las Palomas, Penya Giberte; àrea d'esbarjo de La Cobatilla; el sender PRVT-126 que al llarg de 35 km fa les delícies dels senderistes que hi poden conèixer diversos pobles de les contrades; també els cicloturistes i els escaladors tenen moltes possibilitats de fruir de l'accidentada orografia del municipi.

Malgrat l'existència de jaciments ibers en Los Calpes i en Cabezo és evident que la població es va formar a partir del segle XIII en el terme del castell musulmà d'Arenós; en 1229 Abú Zeyt (¿-1269) i Jaume I (1208-1276) signaren un pacte de vassallatge pel qual el moro podia ocupar tots el castells i llocs que volguera dintre del territori musulmà a canvi de renunciar a qualsevol dret sobre la ciutat de València; aqueix acord va provocar la revolta dels moros que no l'acceptaven i atacaren el castell que acabà sent ocupat per Abú Zeyt i donat a sa filla Alda, casada amb Blasco Eximen d'Arenós –cognom que va canviar pel seu de Tarazona–, fill d'Eximen Pérez de Tarazona, posteriorment s'integrà en la baronia d'Arenós i en 1317 rebé carta pobla per a deu pobladors. En 1462 el castell fou assetjat per les tropes de l’Infant Jaume d'Aragó, que s'hi assentaren en diverses parcel·les del territori donant lloc a noves ubicacions que componen l'actual terme. En 1464 fou finalment ocupat i enderrocat pels cristians, la baronia fou confiscada pel rei Joan II (1398-1479) i posteriorment passà al ducat de Gandia i acabà en el senyoriu de Vilafermosa. Contemporàniament el fet més dolorós en la història de La Pobla d'Arenós és la construcció del pantà que comportà la desaparició del veí poble de Camps d'Arenós i l'expropiació de nombroses finques i cases amb la consegüent emigració massiva dels habitants cap a la ciutat; fins i tot el tema es veu agreujat per que la mancança d'aigua impedeix omplir el pantà en la seua totalitat amb el risc de lliscament dels seus vessants i la no res estrafolària possibilitat de que La Pobla puga ser engolida pel desplaçament de terres que en comporta.

L'ametla, l'olivera, la ramaderia bovina, ovina i avícola i l'apicultura són els sectors econòmics del poble que fretura absolutament de qualsevol indústria.

El casc antic, de traçat medieval, mena cap a la plaça principal on es troba l'Ajuntament, casalot nobiliari del segle XVII. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:

  • Castell d'Arenós. Ja hem comentat abans les seues vicissituds. Es troba en estat d'absoluta ruïna però des de la seua inaccessible talaia conserva un impressionant aspecte.
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Aixecada en el segle XVI sobre la primitiva, de 1363.
  • Ermites de Sant Tomeu, Santa Bàrbara (documentada en 1818), Sant Cristòfol (en ruïna) i de la Mare de Déu dels Àngels (originària del segle XIII), de Loreto (segle XVII).
  • Pont penjant. De 1894. Visible segons el nivell de les aigües del pantà.
  • Conjunt de masos tradicionals. Servisquen d'exemple L'Ardachera, amb surera centenària, o el de l'Oli.
  • Molí de Los Peiros. En la ratlla frontera amb Aragó.

L'Associació Cultural Almajal de La Pobla d'Arenós ha editat un recull dels menjars més representatius del poble de què destaquen: les farinetes, les olles (d'hivern i d'estiu) i tot allò relatiu a la matança del porc.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


LLUDIENT

 

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
431 m
31,4 km2
1.111
225
160
Lludientí/ina

El terme municipal presenta el típic paisatge d'interior amb paratges pintorescs com les fonts de la Valentina, els Majuelos i la Cuba. Els seus habitants, castellanoparlants, viuen molt dispersos entre el poble i els nuclis de població de Girava de Arriba, Girava de Abajo, Masia de Artijuela, Masia de Benachera, Masia de Cabezo Royo, Masia de Gasque, Masia de Reduela i Masia del Hostal. Hi ha les restes de Les Mores, aldea de Lludient que va restar despoblada en agost de 1965. Compta amb una bona xarxa de senders que menen cap a paratges com ara el Pozo Negro, amb cascada d'aigua, la font de la Valentina, la font de la Rulla. Al seu terme s'han trobat nombrosos vestigis de ceràmica que podrien pertànyer a xicotets poblats de l'Edat del Bronze; dels ibers, hi ha petjada al Molar; a més de deixalles que indicarien l'existència d'una vila en època romana; els historiadors no es posen d'acord amb l'origen del poble; uns parlen de fundació àrab i d'altres, visigota, en aquest cas, adscrit al bisblat de Dénia amb el nom d'Intam, Però en cap dels casos existeixen evidències que vagen més enllà de l'especualació. En 1238 fou ocupada per Jaume I (1208-1276)tot i que, a l’estar comprés en el terriotir del castell d’Arenós va tornar a ser reconquistat pel cabdill moro Zeit Abú Zayd (¿-1269)i no va retornar a mans cristianes fins la conversió d’aquest al catolicisme, en 1242. Pertanyé posteriorment al senyoriu del duc de Gandia i al de Vilamalefa i més tard al ducat de Vilafermosa, formant sempre part de la baronia d’Arenós. L'expulsió morisca deixà el poble gairebé desert, situació de què no es recuperaria fins ben entrat el XVIII. Va patir, també, les conseqüències de les guerres carlistes.L'economia depèn totalment de l'agricultura de secà.El poble presenta algunes mostres d'arquitectura rural i d’alguns portals del segle XVI del palau del Duc de Vilafermosa. De la resta del seu patrimoni esmentarem:

  • Església fortificada, també coneguda com de la Nativitat. Edificada en el XVI fou utilitzada, sobre tot durant les guerres carlistes, per a usos bèl·lics. Dessacralitzada, es troba en mans privades.
    Església de la Nativitat de la Verge. Segle XVIII.
    Ermita de la Verge del Pilar. Segle XX.
    Castell de Lludient. Romanen restes gairebé imperceptibles.
  • Torre de Girava. Torre de guaita estratègica situada sobre el curs del Millars. S'hi conserven diverses estàncies però en estat d'abandó.

Municipi de muntanya, les carns de caça i els embotits constitueixen la base de la gastronomia local, complementada per les truites del riu Vilafermosa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


MONTANEJOS

 

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
418 m
37,8 km2
885
415
549
Lludientí/ina

Els habitants d’aquest pintoresc poble parlen castellà i viuen repartits als nuclis de població de Montanejos i L’Alqueria.

El seu terme compta amb altures com El Frontón (966m), Rosadas (952m), Campero (915m) i Copa (848); paga la pena visitar paratges com La Canaleta, el Chorrador, La Sabina, La Bojera, la cova Negra (de gran interès geològic), la de la Maimona, la de la Gotera; l’estret de Chillapájaros, lloc on es practica l’escalada sobre roca; l'embassament d’Arenós o el barranc de la Maimona, de gran anomenada entre els escaladors que hi acudeixen a doll els caps de setmana; menció especial s’ha de fer de les fonts, més de 55 al terme municipal, de què destaca la dels Baños, d'aigües mineromedicinals, al costat de la qual hi ha restes dels àrabs; també la Petxina, la Zorrica o Pataco. Es pot practicar el senderisme, el cicloturisme i l'equitació en un bon grapat de rutes de què destaquen la que, a través del barranc de la Maimona, uneix Montanejos i Montant i la dels Estrets. que se situa entre la població i l'embassament d'Arenós; es tracta d'un dels trams més bonics del riu Millars i amb major riquesa paisatgística. S’han trobat deixalles prehistòriques a la cova Negra (Edat del Ferro) i al Plarandar (ibers). El poble té el seu origen en el segle XI en què s’hi instal·laren àrabs procedents de Terol. Conquerit per Jaume I (1208-1276) romangué fidel al destronat Zeyt Abú Zeyt (¿?-1269) fins la seua conversió al cristianisme en 1227. En 1239 fou donat juntament amb el castell de Montant, del què era alqueria independent, a Pere Ximénez de Vallterra. En 1609 Miquel Vallterra, després de l’expulsió dels moriscs va haver de donar carta pobla. En 1838, al ser declarat municipi lliure, els Vallterra hi perderen el seu secular senyoriu. La seua principal riquesa està en l'agricultura, tant de secà com de reguiu, i en el seu atractiu turístic, basat en bona mesura en la fama de les, ja conegudes des d’antic, aigües mineromedicinals que s’aprofiten al Balneari i Centre Termal de Montanejos que compta amb magnífiques i modernes instal·lacions i que el converteixen en un dels millors dotats de l'Estat.El balneari actual aprofita les restes del que el moro Zeit manà construir per a la seua favorita Sucaina. La resta del patrimoni es concreta en:

  • Església de Santiago Apòstol. Segle XVII. Conserva interessants pintures i altres obres d'art sacre.
    Torre musulmana. Declarada BIC. Les escasses restes es troben adossades a la Casa Palau dels Vallterra.
    El Molí fariner. Segle XIX. En l'actualitat, s'estan duent a terme diferents obres per a la seua restauració.
    Ajuntament.
    Casa dels Vallterra.
    Pont de Sant Josep. 1803. Sobre el riu Montant
  • Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. En l'Alqueria.

Farinetes, olla, fridura, sopa d’all, bolets i embotits i gran varietat de llepolies identifiquen la cuina local.

Pàgina web de l'Ajuntament

 

Més informació en la xarxa:


MONTANT

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
580 m
34,1 km2
1.180
347
549
Montanter/a

Cal anotar que fins el segle XVIII era coneguda amb el nom de Castellmontant i que la seua llengua és el castellà.

El municipi, inclòs en l’espai natural protegit Curs Alt del riu Millars-Serra d’Espadà, está farcit de fonts ––més de 135 n’hi ha–– de què destaquen la Tejerina, l'Amarilla, la Felícia o la del Nacimiento. Paga la pena visitar indrets com ara la cova Cirat, la Penya Blanca, el Madroñal o el pou de Las Palomas . També hi ha l'oportunitat de fer rutes a peu com la que uneix Montant amb Montanejos al llarg del barranc de la Maimona. L’abundància d’aigua va atraure els musulmans, que donaren origen al castell, el qual fou ocupat en 1239 per Pere Ximénez de Vallterra , a qui Jaume I (1208-1276) li donà dita població juntament amb altres properes. En 1572 la població era exclusivament morisca; però després de la despoblació total de 1609 fou repoblada pel senyor d’aleshores, Miquel Vallterra, el qual travessava serioses dificultats econòmiques, amb 29 famílies provençals i monjos servites, que hi fundaren un convent. Aquesta família va conservar el senyoriu fins l’abolició dels mateixos. Fou zona d’influència dels carlistes que, àdhuc, establiren la seua caserna en el convent. En 1860 comptava amb 1.386 habitants la qual xifra ha anat minvant progressivament durant tot el segle passat.

L’única font d’ingressos és la que prové de l'agricultura. Del castell, origen de la població, només resten algunes romanalles integrades en els actuals edificis. De la resta del patrimoni, parlem tot seguit:

  • El Convent. Fundat en 1612 ––l'actual edifici data de 1763––. Després de la desamortització de Mendizábal (1790-1853) fou fortificat pels carlistes i, posteriorment, fou fet servir com fàbrica de filats i teixits.
  • Església de sant Bernat. Barroca, del XVIII.
  • Font de l’Església, una de les més interessants de les 10 que adornen el casc urbà.
 
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SUCAINA

ALTITUDSUPERFÍCIECENS 1900CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
810 m 51,60 km2 1.050215
183

Sucainer/era

L’escassesa de terreny conreat ve determinada per la gran quantitat de pinedes que hi ha arreu; també hi trobarem bon nombre de fonts, de què destaca la de Santa Anna; una bona mostra d’arquitectura rural en els masos de Rull, Montó, Lazareto, Rebollo, La Chirivilla, La Parreta i alguns més. Quant a paratges podem esmentar Les Penyes de Villar i Vilanova, i el Xorrador. Les restes més antigues d’ocupació humana coneguts són una punta de fletxa de Las Chirivillas i les ceràmiques del Tossal del Mas del Plano; d’època ibèrica hi ha restes al Castellar i els poblats de l’Escudella i Los Cabañiles en el qual subsòl es van trobar inhumacions infantils datades entre el segle V-IV aC; les ruïnes d’una torre moruna i les deixalles d’un antic poblat permeten parlar d’un més que probable origen musulmà, també el topònim és, segon vol la tradició, àrab ja que faria referència a la favorita d’un califa local anomenada Zucayna; tot i que és més versemblant, la teoria que diu que prové del terme sukaina, que significa “caseta al costat de la font”, que faria al·lusió a una font que hi ha al costat del poble, de la qual encara s’extrau part de l'aigua que abasteix el poble. Després de la conquesta cristiana la seua població continuà sent totalment morisca, fet de gran importància ja que amb l’expulsió del 1609 romangué deshabitada, la qual cosa va provocar un retrocés econòmic acrescut pels problemes de repoblació. A finals del segle XV, va sorgir el ducat de Vilafermosa, que englobava la baronia d'Arenós, del que Sucaina formaria part durant uns 400 anys. A principis del segle XX la precarietat de l’agricultura va comportar una emigració important cap als centres industrials de Catalunya, bàsicament cap a la ciutat de Barcelona, i en molta menor mesura cap a la ciutat de València. A mitjans del mateix segle hi hagué una segona onada emigratòria cap als nuclis industrials de La Plana: Onda, Nules, Vila-real, etc.Del terme municipal tan sols es dedica a l'agricultura una xicoteta part, en què es conreen avellanes principalment. Una mica de ramaderia completa l’economia local. La indústria hi és inexistent.El nucli urbà conserva el tipisme propi de la seua fundació àrab, la passejada ens anirà mostrant l’Ajuntament, la Casa Abadia, les restes de la muralla i del castell, d’origen àrab però avui pràcticament inexistents i integrats en els habitatges actuals. També conformen el patrimoni local:

  • Església del Salvador. Renaixentista. Segles XVI-XVIII¸Masia de Chirivilla. O Torre Mora. Alqueria àrab fortificada i que pot ser estigués emmurallada. Es troba pràcticament destruïda. Santuari de Santa Anna.  Segle XVIII. Conjunt d'edificis amb ermita i hostatgeria. Ermita de Santa Bàrbara. Segles XVI-XVIII Ermita del Calvari i el Calvari. Segles XVIII-XIX
    Pilars de límit. Santa Anna (1801), Sant Gregori, Santanica, Calvari i Terme.
  • Llavador. Recentment restaurat.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TOGA

ALTITUDSUPERFÍCIECENS 1900CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
291 m 13,50 km2 269103
106

Togà/ana

La major part del terme municipal es troba plantat de pins i alzines. El Millars s'encarrega de drenar el terreny, molt castigat pels continus incendis de les dues darreres dècades del passat segle. El riu depara també bonics paratges com ara una piscina natural i l'assut per on passa encaixonat entre espectaculars parets de pedra; altres indrets a visitar són la Cova dels Diners i les fonts del Vassall, del Tablar i Fuente Caliente, la més coneguda per comptar amb aigües mineromedicinals de reconeguda eficàcia ja que, fins i tot, han obtingut diversos premis. La història de Toga, municipi de parla castellana, comença a escriure's al Castillet, o Castell de Ganalur on hi ha jaciments ibers, romans i musulmans (aquests són la gènesi de la veïna localitat de Vallat). Malgrat no haver moltes dades sobre l'origen del poble tot indica que serien els visigots qui el fundaren i els moros qui el donaren entitat; d'aqueixa època se sap que va pertànyer a Zeyt Abu Zeyt (¿?-1269), i que després de la seua conversió passà, en 1247, a l'arquebisbe de Tarragona. En 1535 obtingué la independència eclesiàstica de Vilafermosa. El senyoriu i posterior baronia va pertànyer a Pere Carroz de Vilaragut Insa (primer baró), després passà a Maria de la Concepció i Lluna, i, temps passant, a Ferran Almansa i Arroyo, marquès de Cadimo, qui va vendre-ho en 1913 a Miquel Saavedra. L'expulsió dels moriscs deixà la població en menys de la tercera part i, per acabar d'agreujar aquesta situació, l'epidèmia de pesta de 1707 encara va delmar més la demografia, tot i que seria en aquest segle quan arribaria a abastar el seu màxim de població (500 habitants el 1794). L'agricultura de secà està pràcticament abandonada i l'única activitat econòmica està en els cítrics que es conreen vora riu. El nucli urbà ocupa una xicoteta vall que serveix d'unió entre la serra d'Espadà i el massís de la Penyagolosa. Els edificis més sobreïxents són:

  • Arcs del Portalet i de Sant Antoni. Formaven part de l'antic traçat urbà. Ermita de Sant Joan. En ruïnes.Castell de Toga. D'origen àrab, passà a ser casa senyorial i a hores d'ara presenta un lamentable estat.
    Església de la Immaculada Concepció. Barroca, de 1658.
  • Palau feudal. En ruïna total.

La gastronomia de Toga ens ofereix paelles amb caragols del terreny, olla de verdura i llegums i, de postres, figues albardades.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORRALBA DEL PINAR

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
729 m
21,2 km2
295
81
66
Toralbí/ina

El municipi, de parla castellana, es troba enclavat en el Parc Natural de la Serra Espadà i està regat per la rambla de Fonts, tributària del Millars; compta amb força atractius paisatgístics, que podem conèixer recorrent la part que li pertoca del GR36, sender que travessa la serra, i que relacionem tot seguit: Alt del Pinar (1.000 m), Bassa del Pinar (1100 m), Morrones de Gil, on es troba l'antiga mina de mercuri; rambla del Català, fonts de Santa Bàrbara, Montalbanas, Vella, Macasta, la Barraca i alguna més; el Mirador del Romeral i la microreserva del Bosc del Tajar.

Al terme s'han trobat jaciments ibers (Alt de Sant Cristòfol i Macasta). El topònim Torralba, d'origen llatí, compost de turris (torre) i alba (colònia fortificada) fa pensar que l'inici d'aquest poble fóra una torre romana de vigilància (fins i tot s'hi ha trobat una moneda i algun atifells més de l'època), de la qual més tard van obtenir els carreus per a la construcció del temple, però allò que és evident és que el primer document sobre l'existència de Torralbaestà signat per Abú Zeyt (¿?-1269), rei musulmà de València, i no és altra cosa que el compromís de cessió a Jaume I (1208-1276) dels seus territoris i la seua conversió al cristianisme. Al segle XVI, quan pertanyia a la baronia de Milà d'Aragò, pot ser es va produir un refundació del poble. La seua població, però, es va mantenir morisca fins el lamentable decret d'expulsió de 1609 que va deixar desert el poble i va obligar a la seua repoblació, en 1611, amb cristians. A principis del XX n'era propietat, juntament amb Toga, de Miquel Saavedra.

L'economia es manté amb l'agricultura: hortalisses, cireres, oliveres i ametlers; la construcció, el sector serveis i les brigades forestals.

  • A banda del casc antic en què encara s'observa la traça murada dels segles IX-XII, cal esmentar:
  • Castell de Villahaleva. A poques penes podem observar restes de les muralles d'aquest xicotet castell moro, dels segles X-XII, que roman destruït des dels primers moments de la conquesta cristiana.
  • Església de la Transfiguració del Senyor. Segle XVIII.
  • Ermita de Santa Bàrbara . Sobre una antiga mesquita.

Els menjars corresponen al tipus de cuina muntanyenca, forta i basada en els elements de la terra i la caça: conill, embotits en gerra, senglar en salsa, olla casera, etc.


Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORRE-XIVA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
339 m
11,80
434
76

75

Torre-xiver/era

El terme, ubicat en la Serra d'Espadà, es caracteritza per la continua presència del Millars, que hi proporciona agradables paratges d'esbarjo, com ara la Ronda Millars.

Població d'origen musulmà i parla castellana, que després de la conquesta no va perdre la seua població morisca. Va ser propietat dels Civa. Amb l'expulsió dels moriscos la població restà tan reduïda que en 1646 a penes comptava amb 16 llars. Fins el segle XIX va formar part del ducat de Vilafermosa. El segle XIX es caracteritzà per la continuació ocupació militar a causa de les guerres carlines. El XX serà de continua despoblació.

L'economia es basa totalment en el conreu del secà i, més recentment, dels cítrics en el terreny de regadiu.

La fundació del municipi pels àrabs i la permanència al llarg dels segles dels moriscos, han originat que el nucli urbà de Torre-xiva continue mantenint un claríssim aspecte musulmà; carrers estrets es succeeixen entre les parets emblanquinades de les cases. La torre àrab, del segle XIII, és l'única resta del castell, del segle XI, que hi perviu, es troba restaurada i és, juntament amb l'església de Sant Roc, del segle XIX, el referent patrimonial del poble.

Gastronòmicament hi trobem l'olla, l'arròs al forn i la sopa d'all.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VALLAT

ALTITUDSUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
576 m
5 km2
173
57
54
Vallatí/ina

El xicotet terme està solcat pel Millars i el seu afluent Vilafermosa, els quals li donen la bellesa paisatgística que suposen les seues riberes on trobem el pou de Vidal, el de la Roca del Molí, amb zona de bany, la penya Negra, la font de la Salut, la de Ramírez o la de la Casa de la Senyora entre d'altres. A la muntanya del Cerro hi ha les restes d'una antiga mina de marbre ja en desús. També posseeix una bona xarxa de senders. D'època prehistòrica hi ha les restes d'un poblat iber a la partida de la Umbria. Els orígens del poble, de parla castellana, semblen musulmans però no hi ha cap document que ho acredite. En 1231, quan estava al comandament d'Abu Said Quaffard, lloctinent d'Abu Zayd (¿?-1269), fou ocupat per les tropes de Jaume I (1208-1276). En 1242 s'integrà en la baronia d'Arenós. En 1465 va passar a formar part del senyoriu del duc de Vilafermosa, del qual senyor encara s'hi conserven les ruïnes d'un palau. L'expulsió morisca de 1609 va suposar un important escalabro demogràfic. La desamortització de Mendizábal (1790-1853) va deixar Vallat en mans de particulars. En la dècada dels seixanta del passat segle va conèixer una època d'espectacular creixement --va arribar a vora 600 habitants-- degut a la construcció d'una central elèctrica; acabada aquesta veiem com en els vuitanta a poques penes comptava amb 14 habitants ja que la gent va emigrar massivament buscant la indústria ceràmica de La Plana. Des d'aleshores es detecta sempre una línia tímidament ascendent, ja que els seus habitants s'estimen més treballar fora i viure al poble.

Cavanilles (1745-1804) va descriure aquesta població com a "pueblo corto, y de pocos frutos". Avui en dia els seus habitants es dediquen a les tasques agràries (cítrics) i, com ja hem dit, treballen a Onda, Ribesalbes i d'altres localitats de La Plana i hi tornen a dormir.

Dintre d'una estructura urbana força interessant Vallat conserva:

  • La Casa Abadia, pot ser antiga mesquita i posterior església, del segle XVII.
    Església de Sant Joan Evangelista, neoclàssica, del XVIII.
    Llavador.
    Font de la Salut. 1930.
  • Escasses deixalles del castell de Ganalur, d'origen musulmà, va pertànyer a Abú Zayd i el seu estat és tan lamentable que és troba tècnicament desaparegut.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos
.

VILAFERMOSA

ALTITUDSUPERFÍCIECENS 1900CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
755 m 108.90 km2 2.475452
491

Vilafermoser/era

La població, de parla castellana, viu dispersa pels diversos nuclis poblacionals: Bibioj, El Carbó, Llano de Cañada, La Riera i Vilafermosa. Deu el seu nom al riu Vilafermosa (o Carbó), la qual vall mitjana ocupa. Al seu voltant es troben tres muntanyes de gran altitud: Penyagolosilla (1.585 m.), Cabezo Blanco (1.342 m.) i Tus (1.312 m.). Els paratges més coneguts són: la vall i el naixement del Carbó, el Mas de Luis, els barrancs del Regajo i del Magre, la Cova de la Guerra, i Salvatierra. Hi ha senders senyalitzats com el que mena des del poble al gegant Penyagolosa, passant pel Santuari de Sant Joan de la Penyagolosa. Menut nucli d'origen musulmà, que després de la conquesta fou poblat per cristians del veí Castell de Villamalefa, mitjançant fur de Daroca i per carta atorgada per l'antic governador musulmà de València, i propietari del castell, Abú Zeyt (¿-1269), el 1234. El 1259 s’incorporà als dominis reials i Jaume II (1267-1327) va convertir-la en el centre del ducat de Vilafermosa (altres fonts indiquen que seria Joan II (1398-1479) molt temps després qui donaria tal títol nobiliari). En la guerra de Successió el poble fou destruït. Durant la segona guerra carlina (1873-1875) fou seu de la Diputación Carlista del Centro i, probablement allotjà la primera impremta de les comarques del nord. Fou centre de l'arxiprestat de Vilafermosa, demarcació que constituí fins el 1960 ––en què s'incorporà a la diòcesi de Sogorb–– un enclavament de la diòcesi de València entre las de Sogorb, Tortosa, Terol i Saragossa. Durant i després de la postguerra, la població inicià un constant retrocés demogràfic.L'economia es basa en l'agricultura, la ramaderia i la construcció. S’hi conserva l'artesania del cuiro i el vímet.Quant al patrimoni:

  • Ajuntament. Edifici amb façana de pedra llaurada.Ermita de Sant Antoni Abat. Segle XIII. En tasques de rehabilitació fetes en 2016 s’han descobert unes pintures murals dels segles XIV i XV de gran valor artístic i històric.Església de la Nativitat de Nostra Senyora. Segle XVIIILlotja.Ermita de Sant Bartomeu. Segle XIV, reformada en el XVIII.Castell d' Abú Zeyt. Segle XIII. Destruït en la guerra de Successió; restaurat en les carlines i abandonat de bell nou després d'aquestes. Actualment el seu estat és de ruïna, a excepció d'una de les ales que ha estat aprofitada per a la construcció d'un edifici privat.
    Pont romà sobre el Carbó.
  • Arc del Cura.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


VILAMALUR

ALTITUDSUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
644 m
19,5 km2
546
141
68
Vilamalurenc/enca

És important el bosc de pins, que cobreix un 40 per cent del seu territori, si bé es va veure seriosament afectat pels incendis de l'estiu del 1977. Es troba immersa en el Parc Natural de la serra Espadà i per tant presenta un relleu molt accidentat amb l'Alt del Pinar, Calabar, Castillejo, Cabezo i Atalaya com a cims més importants. Hi ha també els barrancs de Berrinches, Quinquillero, El Tajo, o Los Pozos, entre d'altres, i les fonts Alta, Cafuentes, Mas de Moro i Chercoles, per esmentar algunes. Com a la resta de municipis de la Mancomunitat de la Serra d'Espadà hi ha una bona xarxa de senders senyalitzats. Repartit amb el veí poble d’Aiòder hi ha l’assentament ibèric del Castillejo que parla dels pobladors més antics coneguts d'aquestes terres. Però l'origen de Vilamalur, lloc de parla castellana, cal buscar-lo en un alqueria i en un castell, propietat d'Abu Zeit (?-1269), que seria ocupat pels cristians al voltant de 1236 i cedit a Ferran Pérez. La primera vegada que apareix documentat és en 1489. Els habitants continuaren sent moros fins el 1609 en què l'expulsió deixà el lloc absolutament desert; la qual cosa obligà a repoblar-lo amb aragonesos. La tendència demogràfica des de les primeries del segle passat és sempre a la baixa. L'economia es basa en una cada vegada més depauperada agricultura, que té en la cirera el principal producte. La majoria dels seus habitants es guanyen la vida treballant en les indústries de La Plana. Quant al patrimoni arquitectònic destacar:

  • Castell de Villamalur. De grans dimensions. Molt deteriorat, es poden observar, però, grans trossos de la muralla, diverses torres i un aljub.
    Cova del Mas
    Església de Sant Domènec de Guzmán
    Trinxeres de la Guerra Civil. Restaurades recentment.
    Retaule ceràmic de la Verge dels Desemparats.BIC.
    Diversos forns de calç.
  • Nevera de Quatre Camíns.

En l'apartat gastronòmic citarem- els congretes, que es reparteixen en les festes de maig i de setembre.

 


Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos
.
 
 

VILANOVA DE LA REINA

ALTITUDSUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
891 m
6 km2
349
79
60
Vilanovenc/enca

El barranc de la Maimona és el més gran dels molts que solquen el terme municipal, ric en fonts, de què la més important és la de Sant Roc, que s'encarrega de subministrar aigua al poble. La tribu ibera dels ilercavons va ser la primera pobladora d'aquestes terres, segons els testimonis que hi ha en forma de jaciments. De la història de Vilanova de la Reina només sabem que al parer pertanyé a una reina mora. Des del primer moment de la seua fundació estigué adscrita a la diòcesi de Sogorb. A l’igual que a tots els pobles de L’Alt Millars s’hi parla castellà i sofreix una progressiva i imparable despoblació. L'apicultura i el conreu de l'ametler i els cereals constitueixen les úniques fonts d'ingressos econòmics del poble.

El poble presenta el tipisme d'aquests petits nuclis urbans muntanyencs. Conserva algun casalot nobiliari, com el que alberga l'Ajuntament; l'església de Sant Francesc d'Assis, segle XVII i l'ermita de Sant Martí.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos
.