tumblr hit counter


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 13.08.18 16:38

És una ampla vall de 964,90 km2 separada de l'Alt Millars per les serres de Pina i Espadà. El clima és suau al fons de la vall, però fred a les zones muntanyoses. El riu de Sogorb o Morvedre, i modernament Palància permet àmplies zones de regadiu on es conreen hortalisses, creïlles, dacsa i arbres fruiters. A la zona de secà abunda l'olivera, el blat, el garrofer i el raïm. La indústria hi és escassa, tot i que hi ha almassores i molins de farina. A Sogorb, la capital de la comarca, hi ha indústria tèxtil, ceràmica i paperera. La població actual és de parla castellana, –la qual cosa fa que als seus habitants se'ls conega , juntament amb els de la Foia de Bunyol amb el malnom de "xurros"– producte segurament de la repoblació establerta a ran de l'expulsió dels moriscos de 1609. Però tant elements de la toponímia com, sobretot, els arxius de la seu sogorbina permeten afirmar que durant segles va ser de llengua catalana. A part de Sogorb són també importants les poblacions d'Altura, Xèrica i Viver.

L'ALT PALÀNCIA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL
ALGÍMIA D'ALMONESIR
Algimia de Almonacid

ALMEDÍXER

Almedíjar
ALTURA Altura
ASSUÈVAR Azuébar
BARRAQUES Barracas
BEGÍS Bejís
BENAFER Benafer
CASTELLNOU Castellnovo
CAUDIEL Caudiel
EL TORO El Toro
FIGUERES Higueras
GAIBIEL Gaibiel
GELDO Geldo
LA VALL D'ALMONESIR Vall de Almonacid
MATET Matet

NAVAIXES

Navajas
PAVIES Pavías
PINA Pina de Montalgrao
SACANYET Sacanyet
SOGORB Segorbe
SONEIXA Soneja
SOT DE FERRER Sot de Ferrer
TERESA Teresa
TORÀS Torás
VIVER Viver
XÈRICA Jérica
XÓVAR Chóvar

ALGÍMIA D'ALMONESIR

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2016
CENS 2010
GENTILICI
486 m
20,30 km2
747
1.191
265
326
Algimià/ana

També coneguda com Algímia de Monesil. Al terme, immers en la Serra d'Espadà, hi ha abundants masses boscoses d'alzines, sureres i pins, i nombrosos paratges ideals per a l'esbargiment com ara La Nevera, el pont de l'Alfàndiga, la font de Donace, la d'Alcodori i moltes més; els pics de la Ràpita (1.105 m ) i d'Espadà (1.083 m). Per als espeleòlegs hi ha la Cova de l'Estuc, meravella de la naturalesa, digna de visitar. Amb una profunditat de 20 metres, compta amb una gran sala d'estalagmites i estalactites, i amb una xicoteta sala anomenada Sagristia de difícil accessibilitat.

Existeixen indicis de restes de la cultura romana en una inscripció llatina en el camí que va d'Algímia a L'Alcúdia de Veo, la traducció de la qual és: “camí privat de Marco Baeblo Severino”. Però la fundació és àrab i d'aquesta llengua pren el seu nom que significa, “lloc de reunió, mesquita”. Va ser conquerida per les hostes de Jaume I (1208-1276), després d'una rendició pactada amb els moros, que incloïa mantenir la població musulmana. El primer senyor fou el duc de Lesa (o Sessa). Revertida posteriorment a la Corona, el 8 de maig de 1581, la Vall d'Almonacid fou venuda per Antoni de Cardona a Donís de Reus, per 33.000 lliures i donada per aquest, el 4 de setembre d'eixe any, a Joana Henríquez, comtessa d'Aranda. Durant la revolta dels moriscs a la serra d'Espadà al seu terme tingueren lloc violentes accions contra els seus pobladors que foren desarmats i obligats a convertir-se al cristianisme. L'expulsió, el 1609, deixà el lloc despoblat i als Ximén d'Urrea com a amo de tots els béns abandonats. En maig de 1610 Pedro Ximénez d'Urrea, marquès d'Almonesir, signà carta pobla i va repoblar amb 27 famílies procedents de Navarra i de La Pobla d'Arenós. El 1611 ja comptava amb jurats oficials. Posteriorment, després de diversos canvis de titularitat, el senyoriu recaigué en la casa de Castel Rodrigo, fins les primeries del segle XIX en què va obtenir el títol de “municipi lliure”, tot i que amb terme compartit amb La Vall d'Almonesir, situació que es va mantenir fins el desdoblament d'ambdós municipis a finals del mateix segle. A l'inici del XX va sofrir una fort emigració que delmà la seua població tres quartes parts.

L'economia es basa en l'agricultura de l'oliva i l'ametla, la cirera; l'apicultura i l'artesania de la fusta de lledoner per a la confecció de gaiatos.

Situat en la vessant occidental de la serra d'Espadà el seu relleu és muntanyós i esquerp, encara que el municipi es troba en la vall d'Almonesir. Els carrers estrets i costeruts configuren la típica fesomia de poble  musulmà de muntanya. La part més exterior de la població fou reconstruïda a principis del segle XVIII, seguint el model urbanístic de la quadrícula proposat per la Il·lustració. Quant a monuments:

  • Església parroquial de Sant Joan Baptista . Barroca, del XVIII, amb murals apreciables en algunes de les capelles.
  • Torre de l'Alfàndiga, pertanyent al sistema defensiu del castell d'Almonesir i que pot ser hostatjaria un xicotet nucli de població en època medieval.
  • L'ermita de la Cova Santa .
  • Els ponts de l'Alfàndiga sobre el barranc.

Per tancar aquest passeig per l'Algimia farem referència a la seua gastronomia, basada en els elements naturals de la terra: caça, carn torrada amb allioli, guisats de porc senglar, embotits i l'olla de poble. Dolços com el pingano, les coques de figues i nous i las orilletas . A més a més, s'hi elabora un excel·lent oli d'oliva.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALMEDÍXER

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
411 m
20,90 km2
72
83
275
297
Almedixà/ana

Tot i que l'any 2001 declararen saber parlar valencià el 13,32% dels habitants la parla, com a la resta de la comarca, hi és castellana. El seu topònim àrab, Al-majasir, significa “llogaret" o "lloc de trobada”.

De relleu escarpat, el seu terme compta amb paratges propis dels pobles de muntanya, amb gran quantitat de fonts i cims de no massa altura, dels que destaca el Cullera amb 997 m, l’Herrera amb 918 o la Rodana amb 684, coberts d’alzines i pins.
S’hi han trobat deixalles d’un poblat iber i algunes de romanes. El poble, de fundació musulmana, va ser des de 1233, com la major part dels pobles situats en l'aspra serra d' Espadà, lloc de recepció de musulmans eixits de la plana castellonenca, com a conseqüència de la conquesta de Borriana per Jaume I (1208-1276), el juliol d’aqueix any. En 1238 van ser conquerits el castell i la vila. Fou successivament propietat de Bernat Serra i de les famílies Fanfans, Montcada i Centelles. En 1528 les tropes comandades per Alfons d’Aragó, duc de Sogorb, hi assestaren la definitiva desfeta als moriscs revoltats en el regne de València. El 1609 va romandre gairebé deserta a causa de l’expulsió dels moriscs, la recuperació demogràfica fou lenta, ja que fins el segle XIX no va assolir una xifra d’habitants semblant a aquella.

La seua principal activitat econòmica és l’agricultura de secà, tot i que, a nivell industrial, hi ha una planta embotelladora d’aigua i una formatgeria.

Arquitectònicament citarem:

  • Dos aqüeductes, un en Huerta Nueva i l’altre en l’Alfara. D’època romana i encara en funcionament.
  • Església dels Àngels i de sant Joan Baptista, del segle XIII, reconstruïda en el XVIII.
  • Restes de la muralla.
  • Les ruïnes del castell, en el mont de la Rodana.
  • L’Arc del Castell que dóna entrada a la zona més antiga del poble.
  • La via romana.

La gastronomia, com en qualsevol població muntanyenca, és rica i contundent, basada en els productes de la terra: embotits, olla, a base de verdures; paella; la rebosteria amb la fullosa, torta de migas, torta de mollas, torta de higos secos o el Delgao de almendras y nueces. Citarem també la qualitat de les seues aigües.

En el mes d’abril s’hi celebra des de fa anys la Fira d’Oficis d’Almedíxer, amb diversos tallers, com ara el de terrisseria, fusteria, confecció d’una carbonera, esquilat, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALTURA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
391 m
129,50 km
2.250
2.734
3.137
3.647
Alturà/ana

La població es concentra principalment en el poble, però n’hi ha molta dispersa per les masies de l’ampli terme. Hi ha tres nuclis de població, Altura, El Convent i La Cova Santa.

La seua orografia i situació, en plena Serra Calderona, invita al senderisme. Hi ha nombroses rutes arreu del municipi, com el GR10 (que uneix Puçol amb Lisboa); gran quantitat de fonts, com Las Fontanicas, la Torrecilla o la del Berro; els pous de la Mena; cims, dels quals destaca el Montmayor (1.015 m) i el de Santa Bárbara; i paratges com la Cara del Moro, el Cantal o el Salto del Caballo. El 3 de març de 2006 el Govern Valencià declarava Paratge Natural Municipal la Torrecilla-Puntal de Navarrete per la seua riquesa vegetal i faunística.

S’hi coneixen jaciments de l’Edat del Bronze (cova de los Murciélagos i castell dels Torrassos). En el poblat de Portapán hi ha les restes d’un poblat emmurallat romà. L’origen de la vila, però, és musulmà. Jaume I (1208-1276) la va conquistar en 1235 i donà el senyoriu a Pere Fernández d’Azagra; tenia llavors una important població musulmana, que es mantindria fins la crisi de mitjans del segle XVI (insurrecció de l’Espadà). El 1251 s'hi va fer la distribució d’aigües i l’amollonament dels termes de Sogorb i Altura. El 1275 Jaume I va concedir a son fill bord Jaume (1255?-1285) les viles d'Altura, Montant, Tormos i Mora, les quals passaren a formar part del senyoriu dels Xèrica; els quals la van retenir fins el 1296 en què es donà a Sanxo Pérez de Ribavellosa. En 1327 se li atorgà carta pobla. En 1385 l’infant Martí (futur Martí l’Humà (1356-1410)) hi funda la Cartoixa de Valldecrist a partir d’un butla del papa Climent VII (1342-1394). Per la seua afecció al rei i a la seua esposa, Maria de Luna, obtingué molts beneficis, com que el seu prior fóra membre natural del braç eclesiàstic de les Corts Valencianes. El mateix monarca pocs anys després (gener del 1407) va donar a la comunitat les viles d'Altura i Les Alcubles, amb el títol de baronia; aquest senyoriu durà fins la desafecció de comunitats realitzada per Mendizàbal (1790-1853) el 1836.

La feracitat de la Vall del Palància ha propiciat una agricultura força fèrtil que es basa en el secà, xicotets regadius i l’explotació dels recursos forestals. Hi abasta certa importància la ramaderia. A partir de la dècada dels setanta del segle passat la xicoteta indústria ha anat fent-se lloc i el turisme estiuenc ha reforçat el sector serveis.

El nucli urbà d'Altura acull monuments i símbols de la seva identitat com són: la Plaça Major, la neoclàssica Església Parroquial, consagrada a Sant Miquel, en la qual destaca un retaule del segle XVI procedent de Vall de Crist i una imatge de la Mare de Déu de Gràcia del segle XV. Al nucli medieval s'erigeix l'església primitiva, símbol primigeni del culte cristià, edificada en estil gòtic valencià. A més a més:

  • Cartoixa de Valldecrist. Fundada per Martí l’Humà en 1385, cinquena de l'estat i segona del País de l'ordre de Sant Bru. Des de la seua fundació es converteix en un important nucli de poder. En el món de les arts, Vall de Crist va acollir el més selecte en la producció plàstica del moment. En l'àmbit polític, social i religiós la influència de Vall de Crist es va plasmar en el seu destacat paper per a la resolució del Compromís de Casp i el cisma d'Occident, quan es va establir aquí el Capítol General de l'Orde i, posteriorment, la Casa Capitular i Seu del definitori de la independent Congregació Nacional d'cartoixes d'Espanya. Cap a finals del 1810 comença la seua decadència amb l'arribada de les tropes franceses, que en nombre superior als vuit mil homes ocuparen totes les dependències i iniciaren un saqueig que acabà en un espoli gairebé total. El 1835, amb la desamortització, la comunitat hagué d'abandonar la cartoixa, i l'any 1847, un particular adquirí les dependències. A partir d'aquest moment comença la ruïna definitiva d'aquest lloc històric. Després de 150 anys de total la Cartoixa de Vall de Crist va ser declarada «Monument Històric Artístic» per Resolució del 10 de febrer de 1984 del Consell de la Generalitat Valenciana, després de la qual cosa es va començar la recuperació de l'Església de Sant Martí, es van realitzar estudis sobre la mateixa, excavacions arqueològiques entre 1986 i 1987, es van aprovar diverses escoles taller que van consolidar i van recuperar parcialment les restes del cenobi a partir de 1989, i la Generalitat Valenciana va comprar el 1990 bona part del recinte. En l'actualitat es considera a Vall de Crist com preuat patrimoni cultural del poble valencià.
  • Escasses deixalles de la muralla. Amb la plaça de la Torre i el Portalico, qu es configura com Porta d'Accés al recinte, obert al "camí d'Aragó" i "camí vell d'Altura-Sogorb", que conflueixen en ell.
  • Exterior a les muralles hi ha la Casa Gran, casalot renaixentista del segle XVI que conserva bona part de les seus originals dependències i dels murs que la van circumdar.
  • Santuari de la Cova Santa (també coneguda com la de Latonero). Tal com indica el seu nom, es troba a l’interior d’una cavitat natural. L’entrada és al costat de l’albergueria. Una gran sala de la cova és aprofitada com a capella i l’altar es troba a vint metres de profunditat, després de baixar per una àmplia escala. La imatge de nostra Senyora de la Cova Santa és un baix relleu d’algeps de vint centímetres. La tradició atribueix l’original, destruïda el 1936, a Bonifaci Ferrer (1350-1417) –germà de sant Vicent (1350-1419). La cova és motiu d’una de les grans romeries que encara se celebren al País, quan el mes de maig els alcublans caminen 12 km per a visitar-la.
  • Església de sant Miquel Arcàngel, de 1789. Amb retaule del XV i una imatge de la Mare de Déu de Gràcia del XIV.
  • Ermita de santa Bàrbara. Barroca, del segle XV.
  • Ermita de la Puríssima Concepció.
  • El Batà, s XVI. Edifici d’origen medieval dedicat pels monjos a la fabricació de teles i paper.
  • El Molino de los Frailes. Segle XVII, construït per dur l’aigua al Batà.
  • Les masies medievals de la Rodana, Randero, Fuente la Murta, Fuente de Rivas, Uñoz i Cuacalón. La de Pinar de San Juan és del segle XIX.
  • Viaducte del Barranc de la Jarea que remunta el seu origen a l'Edat Mitjana.
  • Viaducte de Sant Julià I
  • Viaducte de Sant Julià II
  • Viaducte de la Jarea
  • Viaducte Santa María I
  • Viaducte d'Alfàs
  • Viaducte de la Cartoixa de Vall de Crist
  • Aqüeducte de la Lósica
  • Aqüeducte de la Jarea
  • Aqüeducte d'Alfàs
  • Aqüeducte de la Cartoixa de Vall de Crist
  • Aqüeducte L'Arc Llíria
  • Parts importants de trinxeres de la Guerra Civil. Les àrees abasten diversos quilòmetres, i per això des del govern municipal s'han posat en contacte amb diverses organitzacions, com ara l'Associació per a la recuperació de la Memória Histórica de l'Alt Palància o la Federació Valenciana de municipis i províncies, amb l'objectiu de declarar totes les zones Béns de Rellevància Local.

La gastronomia és la típica dels pobles d’interior i es basa en els productes de la terra. Cal destacar-ne l’olla de poble, carns, embotits, patatas a lo pobre, la torta malhecha, i dolços artesanals i les fruites del terreny per acabar un bon dinar

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ASSUÉVAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
298 m
23,40 km2
405
762
347
336
Assuever/era

Malgrat que aproximadament una cinquena part dels habitants reconeixen parlar valencià, a Assuévar, com a la resta de la comarca, es parla castellà.

Situada al bell cor de la serra d’Espadà, gaudeix d’un terme on sovintegen els paisatges naturals ideal per als amants dels esports a l’aire lliure. Hi destacarem la Font de Sas, brollador de l’afamada aigua d’Assuévar; la Penya Blanca (963 m); el Pico Bellota (959 m); el Carrascal (880 m); la Mosquera, pot ser el millor bosc mediterrani del País Valencià, on predominen les sureres; la Peña Asolá; la Peña Aujerá i las Carboneras.

Els primers pobladors que deixaren petjada al terme ho feren en l’Edat del Bronze en la Peña Aujerá; també n’hi ha jaciments al Pico Bellota. Una làpida que es conserva en la façana de l’església és el testimoni del pas dels romans. L’origen de l’actual vila és àrab, el topònim podria estar relacionat amb el de la tribu africana Zuwawa. En el Llibre de Repartiment consta que en 1237 l’alqueria d’Azueva fou donada a Pere, arquebisbe de Narbona i en 1238 la vila i el castell al cavaller J. Gonçalvez d’Eredia. El 20 de març de 1365 Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) perdonà els moros d’Assuévar per la seua participació en la guerra junt als castellans i els atorgà noves condicions de poblament. El 21 de juny del 1838 fou l’escenari de l’enfrontament entre el general Amor i Forcadell, capitost carlí.

L’economia és bàsicament agrícola; hi abasten importància les activitats relacionades amb la transformació de productes de la natura com ara l’envasadora d’aigua de la Font de Sas i l’almàssera on s’elabora l’excel·lent oli de la serra d’Espadà.

El patrimoni presenta:

  • Església de sant Mateu. Segle XVII.
  • Forns de mercuri del barranc Bellota. Record de la tradició minera de la població.
  • Castell. Segles XII-XIII. Totalment arruïnat, només romanen alguns llenços de la muralla i un aljub.

Dels seus menjars salats citarem el conill en salsa, l’olla i el guisao con tanda, i dels dolços, los pedos de fraile, los borregos i las orelletas.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BARRAQUES

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
981 m
42,10 km2
360
495
159
181
Barraquer/era

Al llarg de la història ha rebut els noms de Sant Pedro de Belmonte, Las Barracas de los Reales i Barracas, que és la seua denominació oficial actual. Frontera amb Aragó, la seua parla és el castellà.

Situat en el Pla de Barraques, entre les serres de Montalgrao i Javalambre, al seu terme hi ha el cim del Ragudo (1.076 m), el Mazorral, amb carrasques i alzines, l’Alto Limbo, el Palancar, Carramanchel, Los Quemados, el Cerro de los Pastores i el Barruezao. A més s’hi troben diverses fonts. La via verda Ulls Negres travessa el municipi i propicia els esports a l’aire lliure, com ara el cicloturisme i el senderisme.  Junt  al casc urbà hi ha la Bassa Gran, brollador natural amb fauna pròpia.

Hi ha al terme vestigis ibers en les partides de Castellar i Rajola; romans en la Vil·la Romana de la partida de Los Prados i al Castillejo. El 1269 Jaume I (1208-1276) va donar-la al seu fill, Jaume Pérez (1255?-1285), qui va poblar-la amb cristians vells i la incorporà a Xèrica, la qual cosa suposà un plet territorial amb Terol que, mitjançant la intervenció real, acabà cedint a Jaume de Xèrica tots els drets. En 1336, sent senyoriu de Pere d’Híjar, Pere de Xèrica, ressentit amb el rei, atacà la comarca i cremà el poble. Posteriorment fou senyoriu del duc de Berwick. En pujar al tron Martí l’Humà (1356-1410) fou bé de reialenc. El 4 de juliol de 1431, el rei Joan de Navarra, germà d’Alfons III d’Aragó (1396-1458), la ven per 24.000 florins juntament amb Pina i Xèrica a Francesc Zarzuela i els seus successors. Posteriorment fou propietat del comte d’Aranda i del Monestir de Sant Miquel dels Reis de València. En 1563 per sentència del Consell d’Aragó se de clara Barraques patrimoni reial i , per tant, poble lliure. En 1585 renuncia als furs d’Aragó i s’acull als de València. 

L’economia hi ha estat tradicionalment agrícola i ramadera, però actualment compta amb un ampli equipament hostaler i de serveis propiciat per la seua situació de pas cap a Aragó.

  • L’allargassat casc urbà compta amb:
  • Església de sant Pere apòstol, del segle XVI, amb importants reformes posteriors.
  • Font. Construïda en 1564 i amb aigües minero-medicinals.
  • Ermita de sant Roc.
  • Ajuntament.
  • Calçada romana en el camí de Llíria.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BEGÍS

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
799 m
42,40 km2
1.012
1.076
383
426
Begissà/ana

Hi ha 5 entitats de població: Bejís, Masía de los Pérez, Ríos de Arriba, Ríos de Abajo, Arteas de Abajo i Arteas de Arriba. La parla és castellana, malgrat que en el cens de 2001 un 11,05% deia parlar valencià.

Se situa en la vessant NE de la serra d'Andilla, a 800 m d'altitud, el terme està solcat pels rius Palància i Canales i compta amb els cims de La Juliana (1.476 m), La Pericona (1.468 m) entre d'altres. Hi ha paratges que paga la pena conèixer com la ja esmentada Font de los Cloticos, el barranc d' Agualobos o el naixement del Palància, i, sobre tot Peñaescabia ( 1.331 m ) declarat Paratge Natural Municipal el 26 de novembre de 2004. La flora i la fauna mediterrànies està representada amb l'esquirol, la rabosa, el porc senglar, l'àliga real, el pi, el teix, l'àlber i gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals.

D'origen romà (així ho testifica el seu aqüeducte), encara que es troben deixalles dels ibers en la mateixa localitat. Poblada per musulmans, fou conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1228. Aqueix mateix any Pere Fernández d'Azagra s'apoderava del seu castell i la seua terra per a revertir-la a la Corona al mateix temps que la sotmetia al bisbat de Sogorb . Aquest mateix rei atorgà, el 1245, el castell de Begís i les seves terres a l'orde de Calatrava, en poder de la qual va romandre, amb el títol de baronia i vot en Corts, fins que s'incorporarà a la Corona en 1523. El 18 d'agost del 1276 Roi Pérez, comanador major d'Alcanyís, concedí carta de població, a fur de València , a 110 homes. No sabem més fins el 1838 que, amb motiu de les guerres carlines, fou ocupada la vila per ells i assetjada dues vegades pel general Azpírez. Durant el regnat d' Isabel II (1830-1904) va ser senyor el duc de Montpensier.

A finals del segle XVI s'hi crea un important comerç de gel amb València gràcies a la major concentració de dipòsits de neu del Mediterrani que es localitzava en el cim de la Bellida . Actualment el motor de l'economia és l'envasament i venda de l'aigua de la font de Los Cloticos , de merescuda fama. També hi ha activitat agrícola i ramadera.

Els carrers del poble, estrets i costeruts, defineixen l'estampa típica del poble de muntanya. Del seu patrimoni s'hi conserva:

  • Església de nostra senyora dels Àngels. Façana renaixentista.
  • Ermita de la verge de Loreto.
  • Horno del Infante.
  • Molino del Infante
  • Granero del Infante
  • Aqüeducte romà pel que arribava l'aigua de Los Cloticos a la població. Tenia set arcs, dels quals només resten cinc. Des que es canalitzaren les aigües el segle passat roman lamentablement abandonat.
  • El castell fou una fortalesa important de la que només hi ha llenços de la muralla i trossos d'algunes torres.
  • Sant Joan Baptista, d' Arteas d'Abajo.
  • Museu d'Etnologia.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENAFER

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
587 m
17 km2
450
442
151
164
Benafer/era

Situada a la capçalera de l’Alt Palància, entre la serra Espina i el riu Palància, compta amb paratges pintorescs com ara les fonts de Juan d'Agueda, o Fandagueda; la del Nogal, Fuensanta i Fuensantilla, de la qual es nodreix la població. També hi ha la cova de la Cerdanya.

Els primers indicis de poblament els trobem als jaciments ibers de San Roque i El Castillejo. Com el seu topònim indica el poble és de fundació àrab i després de la conquesta va mantenir la població musulmana fins que en 1368 arran de la rebel·lió durant la guerra de Castella foren expulsats. En aqueix any va rebre carta pobla, que es va veure completada i ratificada pel bisbe de Sogorb, Iñigo de Valterra, el 1379 quan, a títol particular, comprà el lloc. Històricament es trobava inclòs en la baronia i posterior comtat de Xèrica. En el segle XV era de la família Exarchs, el 1611 de la família Cucaló i a la meitat del segle XVIII era son senyor Joaquim Castellví. Després de la Guerra Civil el poble fou reconstruït.

Benafer conserva el sabor tradicional de poble de muntanya, amb carrers estrets, cases de pedra i la tranquil·litat de les seues places. A més, hi ha:

  • Ermita de sant Roc.
  • Església de la transfiguració del Senyor. Amb talla xorigueresca.
  • Plaça de l’Ajuntament. Típic exemplar de reconstrucció de Regions Devastades després de la guerra del 36.

Els plats més típics són la olla de labrador i el testamento.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASTELLNOU

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
347 m
19,20 km2
1.800
1.240
1.020
1.026
Castellnovenc/enca

Menys en les riberes del Palància, el terme, inclòs en el parc natural de la Serra Espadà, és muntanyós: les principals altures són el Sant Roc (571 m); el cim de Malara (564 m); el Pelao (551 m) i el Sant Cristòfol (428 m); el riu Pequeño o Aurín, els barrancs d’Arguillo, Valdeavellanos i Almúnia i la rambla d'Almedíxer aporten les aigües junt a les fonts d' Huérpita, Peco, Marjalet, Pelao, Piojo, Pozuelo, Tano, Butreras i Lugar. Com a paratges pintorescs d’aquest municipi citarem el Pozo de los Gitanos ––brollador on acudeix a prendre el bany el jovent del lloc––, el Calvari i la font de la Mina.

En el cim de la Torre del Mal Pasohi ha els primers indicis de poblament, datats en l'eneolític; al mateix lloc hi ha un poblat ibèric. Els romans edificaren el primers castell i els moros el reedificaren i el donaren el nom de Castellnovo, donant, d’aqueixa manera, pas a la fundació del poble. En 1228 Jaume I (1208-1276) conquestà, a l'hora que Sogorb, el lloc i el doná en senyoriu a Bernat d'Entença. A finals del segle XIII fou alienada la vila a Guillem d'Esplugues; Roderic i Beatriu Llançol de Romaní, de la família Borja, els quals crearen la baronia sobre aquest lloc poblat per cristians i moriscs. El 1610, després l'expulsió morisca, fou donat a repoblar a Beatriu de Borja que ho va fer amb cristians vinguts d'Aragó, Navarra i Catalunya. En el segle XVII per extinció de via dinàstica passà, transformat en marquesat, a Alfons Folch de Cardona qui va rebre, en 1634, el títol de primer marqués de Castellnou. En 1786 pertanyia al duc de Montellano; l’historiador Bernardo Mundina assenyala que en 1836 "hubo en esta población una batalla muy sangrienta entre liberales y carlistas"

L'economia del municipi està basada en l'agricultura: taronja, caqui, nespra, cirera, olivera, ametler i garrofera, i l'elaboració i venda menudista de productes tradicionals, sobre tot espart.

És Castellnou (també citat com Castellnou de Sogorb) un poble castellanoparlant que encara conserva, tant en la seua fesomia com en la seua onomàstica, la flaire àrab. Passejant podrem trobar restes de la murada, en alguns trams fins i tot emmerletada, i també l'om bicentenari, plantat en 1812 en commemoració de la Constitució de Cadis. També hi trobarem:

  • El castell de Beatriu de Borja, o de Castellnou. Aixecat pels romans, restaurat pels àrabs i tornat a restaurar en el segle XV. Declarat BIC.
  • La torre del Mal Paso. També BIC. És una torre guaita que donava servei al castell. S'han trobat deixalles de totes les cultures que han xafat el poble. Es troba en ruïnes.
  • Cisterna àrab. Es conserva en estat original i prou bé.
  • Església dels sants Reis. Construïda entre 1622-1730.
  • Ermites de sant Antoni de Pàdua, de sant Antoni abat i de sant Cristòfol.

L'alimentació es basa en els productes de la terra: embotits, olla de col, olla de penca, coca de ceba, coca de tomaca, bona rebosteria i l'excel·lent oli d'oliva de la serra Espadá.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CAUDIEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
347 m
62,40 km2
1.399
1.768
695
673
Caudielà/ana

El municipi, de parla castellana, compta amb importants altures: la serra d'Espina, el Pico del Buitre (1.158 metres), las Palomas (1.155) o la Tejavana (1.074) en són bon exemple. Els barrancs de los Majanos, el Moro o los Navarros entre d’altres proporcionen aigua en quantitat la qual cosa es reflexa en el gran nombre, més de quaranta, de fonts –la Fuensanta, la Cuenca, el Collao, el Cerrao , etc.– i brolladors que hi ha arreu del municipi; també hi ha força paratges dignes de visitar com ara la Torre del Molino, el parc de la Grieta, el barranc de Juésar o les pedreres de Gullirno en la serra de Caudiel.

Hi ha troballes a les coves de l' Alcabaira, de la Rocha i del Generoso que evidencien que Caudiel ja estava poblat en l’Edat del Bronze a les coves de l' Alcabaira, de la Rocha i del Generoso; dels ibers també hi ha deixalles a l'Alcabaira i el Castillarejo; els romans deixaren monedes i una inscripció en la Peña del Letrero, i els àrabs el casc urbà. En 1235 hi arribaren els cristians; el 9 de març de 1255 Jaume I (1208-1276) creà per a Teresa Gil de Vidaure el senyoriu de Xèrica, el qual va passar el 4 setembre d’aqueix any al seu fill Jaume Pérez (1255?-1285), que s'atorgaria el mot de Jaume I de Xèrica. En 1276 el rei conqueridor atorgà privilegi de protecció a la comunitat àrab que hi romania. En 1289 el senyoriu passa a Jaume II de Xèrica i més endavant a Jaume III. A ran de la guerra de Castella els mudèjars van ser expulsats i el senyor vigent, Joan Alfons de Xèrica va repoblar amb cristians vells donant, d’aquesta manera, carta de població i creació del municipi de Caudiel el 30 d'agost de 1367. El 1429, juntament amb Viver, fou venuda per Joan de Navarra a Francesc Zarzuela, i el 1500 eera son senyor Manel Exarch. En 1526 a instàncies de Jeroni Pérez Arnal, el virrei de València, Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, fortificà la població. L'11 de novembre de 1538 el virrei va adquirir-la i a la seua mort la va heretar el monestir de sant Miquel dels Reis, en poder dels quals romangué fins l’extinció dels senyorius el 25 de juny de 1820. Durant les guerres carlines fou seu de les tropes liberals.

L'economia es basa en la pobra agricultura de secà comuna a tot L’Alt Palància, pinedes, oli i, sobre tot, cirera.

El casc urbà està dividit per barranc de Juésar en dos parts: El Lugar i El Barrio; el traçat, com s’ha dit, continua sent herència àrab amb carrers i atzucacs estrets, farcit de fonts i antics llavadors. Hi podem veure:

  • La Torre del Molí . De 220 aC. Possiblement d'origen cartaginès; hi ha qui l'atribueixen A Annibal i d'altres a l'època medieval.
  • Convent de Carmelites Descalces. De 1671. Conserva la clausura.
  • Ermita del Socós. A falta de restauració.
  • Església de sant Joan Baptista. Antic convent d'Agustins, de 1616. Conserva algunes interessants peces artístiques.
  • Ponts de la Fuensanta. Interessant viaducte sobre el ferrocarril.
  • Restes de la muralla integrats en les cases del poble.

Gastronomia de muntanya que ens ofereix l’olla, farinetes, arròs al forn amb abadejo, el matacerdo, menjar típic de la matança del porc; coques de figues, coques de sal, bona mel i bones cireres que s’estan convertint en el producte estrella de Caudiel i que han donat lloc a la Festa de la Cirera que es celebra des de 2000 en el més de juny.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL TORO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
1.011 m
110 km2
1.201
336
297
Torà/ana

Els torans, de parla castellana, viuen al poble i al nucli de població del Molinar. Ja Cavanilles (1745-1804) va glosar la riquesa mediambiental del municipi del Toro que, a banda del naixement del Palància, declarat microreserva vegetal, compta amb una xarxa de senders senyalitzats per trepitjar el terme municipal de dalt a baix i conèixer paratges com ara la Peñaroya (1281 m), el Molinar, el pou Campillo, el Molinete, el barranc del Sahuquillo, l'estret del Cascajar, la Pericona o el barranc de Resinero (o de Agualobos). Des del 5 de novembre de 2004 el paratge conegut com Pozo Junco, on hi ha algun exemplar de linx ibèric, compta amb la protecció que suposa la seua declaració com a Paratge Natural Municipal.

El nom de la vila del Toro es fonamenta en els radicals preromans “tor” o “tar” que derivarien en Turris (torre) i Torus (turó), respectivament. Després de l’assentament iber (250 anys aC) a la Penya de las Majadas i del pas dels romans, verificat en diverses troballes aïllades, se sap que Pròcul, bisbe de Sogorb en l'any 589, va evangelitzar els nous pobladors procedents de les incursions bàrbares. El 18 de juny de 1257 s'obligà a Terol a renunciar als seus drets sobre El Toro, Pina i Barraques, que quedaren subordinades a Xèrica. El 28 de novembre 1260, Jaume I (1208-276) atorgà privilegi als pobladors --moros i cristians-- de drets i franquícies, que foren confirmats pel rei Martí I (1356-1410) el 20 de febrer de 1403. Va pertànyer al senyoriu de Xèrica fins extingir-se la seua línia successòria, moment en què tornà a la Corona, llavors en la persona de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 30 de juliol de 1428 Alfons V d'Aragó (1396-1458) va concedir al Toro la facultat d'imposar cises per temps de trenta anys sobre pa, vins, carns i altres articles. El 1432 Francesc Zarzuela ––tresorer d’Aragó–– li la va comprar a Francesc Requesens, que poc abans li l'havia adquirit a en Joan de Navarra. Francesc Zarzuela, nét, li la va vendre a son germà Miquel i en 1537 va ser venuda al duc de Calàbria, Ferran d'Aragó, qui va deixar-la en herència en 1550 a favor dels monjos jerònims del monestir de Sant Miquel dels Reis, que van regir-la fins la desamortització del segle XIX (1837) en què passà a ser vila lliure. Fou testimonide la Guerra Civil, de què queden trinxera, refugis, polvorí i aeròdrom.

Poble tradicionalment d’economia pobra, obtinguda fonamentalment de la massa forestal, ha sabut traure profit dels seus encants paisatgístics i explotar el turisme de muntanya; demés, la seua proximitat amb nuclis de població importants com ara València, Castelló de la Plana o Sagunt, la converteixen en un lloc de segona residència on proliferen les urbanitzacions. També s’hi dóna importància a la producció de tòfona.

El poble és ric en casalots nobiliaris, com a exemple les posades Nova i Vella (1601), i té un interessant patrimoni arquitectònic de què podem destacar:

  • Castell del Toro. Fortalesa de grans dimensions, amb l'ermita de Sant Miquel dintre, que tingué força importància estratègica per ubicar-se a cavall de dos regnes. En excavacions realitzades s’hi han trobat deixalles de diferents èpoques històriques Nogensmenys actualment es troba en lamentable estat de conservació
  • Ajuntament. Gòtic del XVI.
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Segle XVII
  • Ermita de Sant Roc. Interessant mostra d’arquitectura popular muntanyenca, bastida en el segle XIV i modificada en 1603 i, darrerament, en 1991.
  • Ermita de Sant Domenec. Segle XV, abandonada des del XIX.
  • Església romànica de Santa Maria. Aixecada en 1258. Va sofrir importants estralls en 1936-1939.
  • Font del Járiz. De 1799. Amb interessant ornamentació
  • Neveres dels segles XVIII-XIX.
  • Pont. Possiblement romà.

L’olla trufada hi és el plat més exquisit però també paga la pena tastar les creïlles vídues, el rostit de conill, l’arròs caldos, els embotits i els diversos plats elaborats amb rovellons o amb caragols; igualment ens hi delectarem amb les coques, els sequillos, o el pingano, regats amb cassalla, aiguardent molt apreciat per aquestes contrades.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FIGUERES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
671 m
11,80 km2
366
39
91
Figuerenc/enca

Municipi de parla castellana inserit dintre del Parc Natural de la Serra Espadà. Compta amb altures que ultrapassen els 1.000 m d’altitud, com ara: La Pedriza (1.050), Monte Redondo (1.006); La Zarza (1.022), El Majadal (1.012) i El Rodeno Alto (1.080); també hi ha gran nombre de fonts, més de vint, de què destaquen la de la Salut, la de la Maricalva, brollador d'aigua potable que ha assortit des de sempre la població; la de la Salut, la de les Nogueres, las Balsillas, i l'Elvira; tot plegat dóna com a resultat un municipi on els cicloturistes i els senderistes poden esplaiar-se gràcies a la quantitat i diversitat de rutes, com ara la de Los Catorce Manantiales que al llarg del barranc de l'Aiguanaj ens passeja per catorze brolladors permanents, i un paisatge amb gran varietat d’espècies vegetals i animals.

Després del pas d’ibers i romans, els àrabs fundaren l’alqueria de Torre la Higuera, l'actual Figueres. La conquesta cristiana va deixar-la en mans del rei moro de València, Zeit Abú Zeit (¿-1269), el qual, una vegada convertit al cristianisme, fiu donació de totes les seues possessions al bisbe de Sogorb, malgrat la qual cosa el poble continuà mantenint la tradició morisca. En 1428 la població juga un paper fonamental en la rebel·lió dels mudèjars a la serra d’Espadà, la qual cosa li costà quedar apartada del repartiment de béns després de l’expulsió dels moriscs en 1609. En el segle XV detenia la senyoria el duc de Vilafermosa que hi aixecà palau; en 1611 passà a pertànyer a la baronia d'Aiòder, juntament amb Vilamalur, Fonts d'Aiòder i Torralba del Pinar; el baró, Miquel Jofré, va atorgar carta pobla per atraure nous pobladors. Amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) perdé la quasi totalitat de les terres, motiu pel qual durant el segle XIX s’hi produïren diverses picabaralles amb la veïna població de Pavies la qual cosa obligà a la redistribució dels termes fins a deixar-los com ara els coneixem; el segle XX és un segle d’emigració i despoblament.

L’economia depèn del camp i els seus productes, mel, excel·lent oli i cireres, abasten merescuda anomenada.

La pau que envolta Figueres es veu alterada els cap de setmana i en èpoques de vacances amb l’arribada de fills del poble i visitants que apugen la població a vora els 1.000 habitants.

Amb molts afegits contemporanis el patrimoni que s’hi conserva consisteix en:

  • Església de la Puríssima . Original de 1611, molt modificada.
  • Forn mudèjar. Segle XIII. Allotja el Museu del Pa. Encara en funcionament, cada any s'encén durant les festes en honor a la Mare de Déu durant, el mes d'agost, per a l'elaboració dels tradicionals dolços, els "congletes", que més tard se subhasten en públic.
  • La Font de la Verge de la Salut
  • Llavador públic. Segle XIII. Recentment restaurat.
  • Dos pont s romans en les immediacions del poble.

Farem esment als menjars locals, representats per l’olla de card, típic de la zona i el suquete de trilla autòcton; per endolcir el paladar el forn mudèjar ens ofereix els congletes i la coca de figues.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GAIBIEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
517 m
18,10 km2
1.125
203
205
Gaibielà/ana

El terme, situat en el vessant septentrional de la serra d'Espadà, està travessat pel riu Regajo, que amb els seus paratges constitueix el major atractiu paisatgístic. Hi podem trobar les fonts del Camí de la Vall, indicada per a les malalties del ronyó, la del Xúquer, la del Vicari i alguna més, i pous com el Gasparini, el Cacao o l'Erizo. Les altures més importants són: La Costalata (713 m), El Pinar (608 m), l' Aceitenegro (709 m) i l' Ajedrea (649 m).

El primer testimoni de població el trobem a les coves del cim de Las Simas, on visqueren humans durant el Paleolític i el Bronze, però els primers documents que parlen del poble són del 28 d’agost de 1237, quan Jaume I (1208-1276) va donar l’alqueria i castell àrabs de Gaibiel a Pere Garcés de Roda. La pertinença del lloc a la família López d'Herèdia està documentada ja en 1320 en què el rei Jaume II (1267-1327), posà sota la seua protecció a Ferran López d'Herèdia; un incident de 1379 en què els moros faltaren a ses obligacions fou aprofitat pel senyor per endurir les condicions de vassallatge. En 1583, per matrimoni de Rafel Garcés Mansilla Fernández d'Herèdia, senyor vigent, amb Antònia Hurtado de Mendoza i Carrillo, comtesa de Priego, passà als dominis d’aquesta casa. El 1639 Geroni Garcés Camino de Mendoza, baró de Gaibiel va concedir carta pobla per a 14 veïns immigrats d’Aragó i Catalunya. El 1792 s'hi inauguraren les obres de l’església, de les quals posà la primera pedra el bisbe de Sogorb, Llorenç Haedo. El 1818 després de diversos plets amb els Priego tornà a la Corona.

L'economia és essencialment agrícola i la parla, la pròpia de la comarca, el castellà.

El més característic del seu patrimoni és la Plaça Major que amb la seua font de tres canonades i el mirador sobre el terme municipal constitueix el cor del poble, a més podem trobar-hi:

  • Antiga Casa de la Vila. Declarada BIC.
  • Castell de Gaibiel. D'origen almohade, amb ampliacions en els segles XIV, XVI i XIX. Després de la Guerres Carlistes quedar en estat d'abandó. Durant la Guerra Civil es van excavar trinxeres al seu interior, que encara poden apreciar-se. A principis del segle XXI ha estat reconstruït, després de realitzar-hi diverses intervencions arqueològiques.
  • Torre del Dit. Torre guaita d’origen musulmà que va pertànyer al castell. Rep aquest nom per la forma de les seues escasses deixalles que se semblen a un dit assenyalant el cel.
  • Església de sant Pere Apòstol. Barroca, del segle XVIII
  • Ermita de sant Blai.
  • Casa de Ramon Àgueda. Antiga casa pairal dels comtes de Priego.
  • Arc de la Penya. Segles XVI-XIX. Forma part d'un antic corral ramader del que a poca pena queden restes visibles.
  • Llavaner. Segles XVI-XI.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GELDO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
300 m
0,5 km2
802
689
646
Geldí/ina

Se situa a la vora dreta del Palància i presenta indrets interessants per a l’esbarjo com ara la font del Cristo , amb gran parc, i el safareig municipal (que encara utilitzen algunes persones), la font de sant Gil o la font del Barranc. També hi ha les llacunes formades sobre antigues mines d’argila i un grapat d’oliveres mil·lenàries. Per als caminants, interessants rutes de què cal destacar la de la Via Verda traçada sobre l’antic traçat del ferrocarril d'Ojos Negros, ideal igualment per a cicloturistes i, fins i tot, per a aquells que frueixen de muntar a cavall.

La parla, com a la resta de la comarca és castellana, però de transició com a terra de frontera que és, amb una barreja de paraules aragoneses i catalanes. Tret característic és ser una de les majors densitats de població de l'Estat, ja que en el seu escàs mig quilòmetre quadrat censa vora 700 veïns.

L’abundància de deixalles iberes arreu d’aquestes terres fa pensar que el lloc estaria poblat ja en èpoques molt llunyanes.

L’origen de la població, però, és musulmà i així es demostra en el compromís que Jaume I (1208-1276) va adquirir amb Exem Azemen, cabdill àrab, pel qual tot i que Xeldo era donat, el 12 de juliol de 1248, a Garcia Pérez d'Osa, ell i els seus continuarien vivint-hi. En el segle XV se sap que era propietat dels Vallterra, els quals ho van vendre a Tomeu Sorell en 1416. en 1445, any en què tornà a la Corona, el senyor era un nebot d’aquell, Bernat Sorell. En 1495 l’Infant Fortuna, Enric d'Aragó (1445-1522), duc de Sogorb-Medinaceli, adquirí la Torre de la Senda (Xeldo). En 1609, moment de l’expulsió morisca, hi havia 412 habitants. El 1611, Enric Folch de Cardona, donà carta pobla, però el 1646, encara no s’havia recuperat demogràficament ja que la seua població era tan sols de 116 habitants.

La principal activitat és l'agricultura: cirera, caqui, nespra i hortalisses; hi ha també tallers de confecció de calcer i tèxtil; la seua orografia, el seu clima i la proximitat a València i a Castelló de la Plana fan que el sector serveis tinga important repercussió en l’economia.

Geldo posa a l’abast del veí i del foraster dos museus, un d’etnològic i un altre d’arqueològic, ambdós dissenyats per amarar el visitant de la història i costums del poble. A més podem contemplar:

  • Palau dels ducs de Medinaceli . Edifici del segle XI que els Vallterra reconstruirien en el XV. Es troba molt deteriorat, encara que conserva tots els seus elements.
  • Ajuntament. Restaurat recentment.
  • Nostra senyora de la Misericòrdia. Del segle XIII, el seu campanar ha estat restaurat en 2002.
  • El Ribazo . Antic mur de calç i pedra que dividia en dues meitats la població.
  • Arc de la Verònica. Porta de l'antiga muralla, d'origen possiblement musulmà.
  • Masies i corrals que representen l’arquitectura rural de la zona.

Gastronòmicament s’hi aprofiten els cultius propis per fer olles i minestres; s’utilitzen sovint els cargols i les receptes més típiques són les margarides i les coques escullàs .

Com a anècdota direm que en Ramón Rubio Silvestre (1924-2001), creador dels famosos quaderns de cal·ligrafia “Rubio”, va passar una bona part de la seua vida a Geldo i en homenatge se l’ha fet fill predilecte i s’ha retolat un col·legi al seu nom.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA VALL D'ALMONESIR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
773 m
21,10 km2
893
293
270
Valler/era

Encara que el poble pla s'estima més dir-li Vall de Monesil, començarem dient que el topònim del poble deriva del llatí monasteriu i de l'àrab Al-Munastir. La llengua és la mateixa que es parla en tot l’Alt Palància: el castellà.

El riu Chico, afluent del Palància, és el principal accident geogràfic del terme municipal que també compta amb un bon nombre de fonts com ara la de la Trinitat, o Llarga, la de la Rodana, la de la Masia, la de Balsiallas, etc.

Pel que fa a la història, malgrat haver-se trobat deixalles del Bronze i iberes, aquesta comença amb els àrabs que hi aixecaren el castell d'Almonesir, gènesi de l'actual casc urbà. Fou donat, en senyoriu, el 22 de maig de 1238, per Jaume I (1208-1276) al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. Aquest senyoriu comprenia els actuals termes d'Algímia d'Almonesir, Matet, Pavies i La Vall d'Almonesir. Després d'en Berenguer el senyoriu passà, que sapiem, per les mans de Jaume Pérez (1255?-1285) i les del duc de Sessa. Fou venut en 1437 per Vidal de Castellà i, en 1581, comprat per Dionís de Reus a Antoni de Cardona, per a ser donat aquell mateix any a la comtessa d’Aranda, que el 1582 donava una nova carta pobla. La retirada a la vida monacal del comte d’Aranda deixa la Vall en mans de Pere d’Urrea el qual, en maig de 1610, obligat per la despoblació soferta a ran de l’expulsió dels moriscs, donà de bell nou carta pobla a 65 famílies procedents d’Aragó. Posteriorment recauria en la casa de Castel Rodrigo.

L'agricultura, especialment l'olivera i l'excel·lent oli que s'hi n'extrau, manté l'economia local. Artesanalment continuen fabricant-se forques i mànecs de fusta per a les eines.

Passejar pels seus carrers estrets i torts on encara es poden trobar llenços de la muralla és evocar l’època musulmana. Hi trobem la Casa Abadia, l’església barroca de la Puríssima Concepció, amb retaule gòtic, i les restes del castell que es troba en prou mal estat de conservació, només es conserven restes de les muralles i d'una torre; afortunadament gràcies als esforços de l’associació cultural Castillo de Almonecir, que ha fet treballs de consolidació i neteja, s’ha aconseguit rehabilitar la magnífica torre de l'homenatge i l’aljub. Per acabar l’apartat patrimonial citarem la Masia de Matuta i el pou Plano.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MATET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
586 m
14,90 km2
605
140
107
Matetà/ana

El terme ocupa els estreps septentrionals de la serra d’Espadà i pertany al seu Parc Natural. Les altures més importants són el Morterico (862 m), El Rector (855 m) i El Carro 835 m. Esmentarem també com indrets a conèixer la rambla del Perrudo, el barranc de l' Argotalla i les fonts del Llentiscle, de l'Espino, dels Burros, la de Carro, la de la Panollai la Font que Naix. Algunes mines, de mercuri i algeps, a hores ara abandonades, i les restes d'un antic dipòsit de neu prop de Quatre Camins, completen l’interessant recorregut pel municipi.

L'any 800 va ser formada la primera colònia musulmana de Matet amb gents procedents de Begís, sota el comandament d’Abu Quaffard, cap del castell d'Almonesir i Matet. L'any 1008 els veïns demanaren integrar-se en la Taifa de Xérica, però el fill d'Abu Quaffard, Al Benny Quarffard, va rebutjar la petició. A partir de 1233 estigué sota el domini alternatiu dels cristians i d’Abú Zayd (¿-1269); en 1238 fou conquerida definitivament pels cristians, que mantingueren la població àrab. Després d’això va ser atorgada al bisbe de Barcelona, Berenguer Palaui posteriorment fou confiscada pel rei. En 1260 la vall va ser donada a Pere Martí de Luna; el 1280 passa a Pere Cornell; més tard es va fragmentar dit terme i va formar un senyoriu juntament amb Gaibiel, pertanyent al duc de Sessa, i per compra a Pere d’Urrea, comte d'Aranda; el 18 d'abril de 1582 el senyor vigent Joan Ximénez d'Urrea i la seua dona, Joana d'Enríquez donaren carta pobla; a les primeries del XVII estigué immers en les revoltes morisques de la serra d'Espadà.

L’economia es basa en l'agricultura de secà, olivera i ametler i en la seua manufactura, mel i l’extraordinari oli d’oliva de la serra d’Espadà. També té molta implantació la caça.

El poble, de parla castellana, se situa en el pla amb carrers, estrets i torts, que conserven la fesomia morisca dels seus orígens.

Quant al seu patrimoni, citarem:

  • El Pilar. Esvelta torre d'origen islàmic, declarada BIC , parcialment restaurada.
  • Església de sant Joan Baptista. Renaixentista, de 1759, reconstruït en 1960.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Plaça del Vicari.
  • Font del Moné.
  • La Font. Rèplica quasi exacta de la font de Canaletes de Barcelona.

La gastronomia matetana es basa en els productes de la terra i, en particular, en el seu oli amb què elaboren els bollos de cansalada, de sardines, rostit de pollastre i conill, farinetes, l’olla de Matet i postres com la regaña i els congretes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

NAVAIXES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
383 m
7,90 km2
895
541
798
Navaixer/era

Municipi de parla castellana privilegiat per l'existència de nombroses fonts: Curso, Gilda, Baños, 13 caños, Mossen Miguel, la Bañola, Virgen de la Luz i moltes més; i d'altres paratges com ara el Mirador del Paraíso, brollador de l' Esperanza ––que subministra l’aigua potable a la població––, el Salt de la Novia o la cova del Rellotge.

Les deixalles trobades testimonien presència humana des del Calcolític. Tanmateix, l’origen és una aljama musulmana propietat d' Abu Zayd, últim governador almohade de València, ocupada per les hostes de Jaume I (1208-1276) i donada a Eximeno, bisbe de Sogorb, el 1238. Posteriorment va quedar com a patrimoni del mateix bisbat, independentment de la superior jurisdicció, en poder del ducat de Sogorb. El 1368 el bisbe Joan, de Barcelona, permutà Navaixes pel lloc de Figueres a Maria Sánchez Lumberri. Més tard ––segle XV–– passà, per venda, als comtes de Villafranqueza, que temps després entroncarien amb els comtes de Cirat. Durant aquest període mantingué la població morisca, la qual fou expulsada en 1609.

L ’economia és principalment agrícola, tot i que té molta importància com a lloc d’estiueig, la qual cosa fa créixer el sector serveis.

El centre històric manté un clar traçat morisc amb carrers rosts i estrets amb algunes fites arquitectòniques com ara:

  • L'ajuntament, instal·lat en un casalot del segle XVIII.
  • L'església de la Puríssima Concepció.
  • La Torre. Bastida pels moros ––encara que els fonaments podrien ser romans-–– en el segle XI i utilitzada com a torre guaita. Actualment és propietat particular i està parcialment restaurada.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PAVIES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
738 m
14,40 km2
508
61
69
Pavieser/era

Pavies forma part de la comarca de L'Alt Palància i, com ocorre a tota la comarca, s'hi parla castellà. El seu terme, solcat pel barranc de Pavies i la rambla del Perrudo, dintre del Parc Natural de la Serra Espadà, presenta un relleu molt accidentat, amb altures com els Picos de Peñalba amb 881 m d'altura, Huesa amb 872 m i El Castillejo. Paratges dignes d'esment són les fonts d'Artea, Juncosa i del Pou. El terreny és ideal per a la pràctica del senderisme i en aqueix sentit paga la pena conèixer la tasca que està duent a terme l' Associació Cultural Artea per donar a conèixer Pavies i que es reflexa en l'obertura de rutes com ara les que des de Pavies ens portaran al Corral de les Sorts, a la Peña Morrón, a la Bassa del Llop i a la Cova Moma, que són les quatre que ja han estat obertes. També hi ha el sender Navaixes-Pavies.

Hi existeixen vestigis de població, poc estudiats, des del Bronze. En època musulmana apareix sota domini del castell d'Almonesir, que abraçava els actuals municipis d'Algímia d'Almonesir, Matet, Pavies i La Vall d'Almonesir, i així continuà després de l'ocupació cristiana, però governant-se amb una barreja de lleis cristianes i musulmanes. El 22 de maig de 1238 el rei conqueridor donà a Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, el castell i les seues terres; en 1245 Guillem Montclús reclamà la possessió del feu; anys desprès, mitjançant nou plet, tornà al successor de Berenguer de Palou, Roderic Diez, d'aquest va heretar-lo sa filla, Sanxa Ferrandis, esposa de Jaume Pérez, duc de Sogorb, fill bord de Pere III (1240-1285). En 1437 passà, per venda realitzada per Alfons V (1396-1458), a Vidal de Castella, posteriorment fou recaient en diverses mans: ducs de Cardona (1562), Dionís de Reus (1581) i Joana Enríquez, comtessa d'Aranda (1581). Durant els segles XVIII i XIX, la seua població va créixer lentament: passà de 337 habitants el 1787 a 508 el 1900 (el seu màxim de població). A partir d'esta data, s'hi inicia un fort corrent migratori que no ha cessat des d'aleshores.

A mitjans segle XIX produïa vi, seda, panses i cànem, encara que hi predominava el conreu de secà s'hi conreaven 10 hectàrees de reguiu amb els seus ullals i mantenia dues fàbriques d'aiguardent. Actualment la seua magra economia continua basant-se en l'agricultura.

A banda del casc urbà, amb cert interès arquitectònic, el patrimoni de Pavies ens mostra:

  • Església de Santa Caterina. Documentada ja en 1562.
  • Ermita de la Cova Santa.
  • Forn Morú. Segle XV.
  • Safareig Municipal.
  • Arc de pedra i algunes restes més del molí morú, del XVIII.
  • Ruïnes de l'ermita de Sant Isidre.
  • Museu Etnològic. 1982. Ubicat en allò que fou presó del poble.

L'olla paviana, els productes del porc, l'arròs al forn amb ou, els cigrons estofats i els congretes de Sant Antoni són els plats més consumits al poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PINA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
1.039 m
31,60 km2
551
167
148
Pinenc/enca

Compta el terme amb llocs d’acampada, diversos brolladors i fins i tot llocs d’oci com són la Plançoneda, o una sèrie de muntanyes repartides per tot el seu territori de què destaca el pic Santa Bàrbara, o Pic Pina, lloc des del que es poden contemplar unes vistes fantàstiques i lloc de trobada de radioaficionats perquè aquest pic amb 1.405 metres d’altura és el segon més alt de les comarques del nord per darrere del Penyagolosa. A més hi ha una llegenda que ha anat passant de pares a fills en què es comenta que un marí perdut al mar va poder arribar a terra gràcies a què va poder veure el Pic Pina, fet pel que va manar construir l’actual ermita de Santa Bàrbara al seu cim. A Pina com a la resta de la comarca es parla castellà.

Des de la denominació de Pinna de Jahya que li donaven els àrabs a aquest poble fins a arribar a l’actual nom de Pina de Montalgrao moltes han segut les mans per què ha passat i moltes les denominacions que ha tingut. Actualment dins del seu terme municipal es conserva una torre ibera que dóna fe que ja existia en el segle 3 aC ja existia, així com també l’existència d’un escut àrab que s’utilitzava en l’època. Segles més tard passaria a formar part de la baronia de Xèrica encapçalada per un dels fills de Jaume I (1208-1276). La primera carta pobla coneguda és de 1260, modificada posteriorment, al voltant de 1363, amb motiu de l’expulsió dels moros. El 4 de desembre de 1336 Pere de Xèrica, senyor vigent, deixà Pina sota el domini de Xèrica amb jurisdicció civil i criminal sobre els cristians del lloc. Durant el  segle XV fou possessió dels senyors Sarsuela; després va pertànyer a la Corona, al comte d’Aranda, i, en 1560, de nou al patrimoni real com a poble lliure però amb fur de València per renúncia expressa del poble al d’Aragó. Les guerres carlines, en les quals Pina estigué de part de don Carles, hi tingueren prou importància.

L’economia pinenca es basa en l’agricultura. El més de febrer de 2008 la Generalitat Valenciana va aprovar la instal·lació d’un parc eòlic.

Quant al patrimoni podem destacar:

  • Ajuntament. Amb dos arcs i amb representació d’un dels seus primers escuts a la façana, així com també el bastó de comandament i les cadires, totes elles amb molts segles d’història.
  • Església de Sant Salvador en què es troba gravada el pas dels moros per aquest poble.
  • Ermita de la Mare de Déu de Vallada construïda en temps de Jaume I i que actualment es troba en un estat de ruïna però al que els pinochos (gentilici castellà de Pina) acudeixen tots els anys.
  • Ermita de la Mare de Déu de Gràcia pròxima al poble i al que acudeixen en festes.
  • Ermita de Santa Bàrbara a què es puja per a celebrar Pentecosta i en la que es reparteixen rotlles que són beneïts amb vi per un capellà que puja al poble en aqueixa data tan assenyalada per a tots els pinencs.
  • Exposició Fotogràfica Permanent. On s'exposen de manera indefinida fotografies d’avantpassats, llocs i fins i tot altres de diversa índole i que es van actualitzant contínuament sense ànim de lucre.
  • Ecomuseu, un lloc on es pot retrocedir en el temps i contemplar de primera mà les ferramentes que els avantpassats d’aquest poble utilitzaven al camp, com eren les seues vestimentes, les seues cases, etc.
  • Molí. Lloc on antigament es molia el blat que es generava per part dels veïns del poble. Conserva la maquinària que s’usava i per consegüent el procés que se seguia antany per al seu tractament.
  • Forn morú. Amb una llarga tradició: l’ajuntament realitzava subhasta tots els anys per a saber qui s’encarregaria del forn morú durant el següent any mitjançant un procés prou peculiar.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SACANYET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
1.011 m
30,50 km2
535
84
67
Sacanyetí/ina

Aquest municipi de parla castellana compta amb dos nuclis de població: Sacanyet i Canals.

Al seu terme municipal, situat en el vessant septentrional de la serra de Bellida (1.321 m), hi ha el cim de las Peñas del Diablo (1.471m), nombroses coves i avencs, com ara la Cova de la Murciénaga i la del Pueblo; les fonts de la Salada, la Carrasca, la Teja i Salinas i un bon nombre de geleres que s’utilitzaven per al comerç de la neu dels quals el més important és el de los Frailes.

Fins el segle XIX pertanyé a l’orde de Montesa; es va separar de Begís el 1842; l’aturada i el decreixement han caracteritzat l’evolució demogràfica des de finals del segle XVIII, sempre amb tendència a la baixa.

Les condicions del terreny, molt muntanyós, han dificultat el desenvolupament de l'agricultura; així, els camps conreats representen en la segona meitat del segle XX un percentatge molt xicotet respecte al total de terres; les principals produccions agràries durant els segles XVIII, XIX i XX han estat els cereals ––blat, ordi i civada.

Quant al patrimoni podem ressenyar:

  • Ajuntament.
  • Església de Santiago Apòstol.
  • Església de Santa Bàrbara, a Canals.
  • Forn Morú
  • Font del Parc

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SOGORB

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
358 m
106,10 km2
7.045
7.839
9.291
Sogorbí/ina

A més del poble hi ha els nuclis de població de L’Esperança, Extramurs Geldo, Peñalva i Villatorcas. Sogorb és la capital de la comarca de l’Alt Palància, on es parla castellà.

Regat pel Palància i custodiat pels cims de Sopenya i Sant Blai (al redós del qual creix el nucli urbà) el terme municipal presenta una orografia ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme ––hi ha diverses rutes senyalitzades––. Paratges dignes d’esment: les riberes del riu, la font de les cinquanta canonades, Tristan, La Sabonera, el mont i brollador de l’Esperança, que dóna aigua al poble i a l’horta i que, gràcies a la seua riquesa vegetal i faunística ha estat declarat Paratge Natural Municipal el 27 de gener de 2006.

El cim Sopenya es, indubtablement, l’embrió de Sogorb; ja en 1550 aC. s’hi data la primera mostra d’assentament humà; posteriorment s’hi instal·laren els ibers dels que hi ha nombrosos jaciments; Plini (23-79), Estrabó (63 aC - 21 aC) o Tolomeu (85-165) volen que, també al Sopenya, els romans instal·laren Segòbriga; deixalles de ceràmica, inscripcions llatines i la calçada que unia la costa amb l’interior, així hi ho testimonien. Des de l'any 589 Sogorb ha estat seu episcopal, la qual cosa ha influït en la història i el patrimoni locals. Colonitzada pels àrabs (família Barani de la confederació Sinhaya) fou més tard un notable nucli musulmà els quals hi bastiren un important castell; reaparegué per al món cristià en 1176 quan es canvià de nom al bisbat instal·lat a Albarrasí per Segobricensis. El 1229, Zeyt Abu Zeyt la cedia a Jaume I (1208-1276), que prenia la possessió efectiva el 1245. Després de diverses vicissituds entre la corona i l’arquebisbat, en 1279, Pere el Gran (1240-1285) li la va concedir a son fill Jaume Pérez i entrà, a partir d’aleshores en una fase senyorial, fins que el 1459 es convertira en ciutat ducal, sent son primer duc l’Infant Fortuna (1445-1522). En 1577 Gregori XIII (1502-1585) dissolia les esglésies de Sogorb i Albarrasí. En el segle XVIII es configura com un dels focus més importants de la Il·lustració valenciana. El segle XIX servirà com a plataforma per al desenvolupament d’una pròspera economia basada en el comerç, gràcies a la instal·lació de la llum (segona ciutat en l'estat espanyol) i la construcció de la via fèrria els quals significaren tal auge que per moments tindria opció a assolir la capitalitat de la província. Es de ressaltar, també, la incidència les guerres carlines. Del segle XX cal destacar la greu pèrdua de patrimoni historicoartístic per causa de la guerra de 1936-1939.

L'economia sogorbina, com a nucli central de la comarca, descansa principalment en el sector comercial, en un sector industrial de xicoteta empresa i artesanal (terrissera, tèxtil i fabricació de bastons) i la denominada "horta arbrada”.

Malgrat la destrucció de patrimoni de què hem parlat el poble encara presenta molts atractius arquitectònics, començant pel propi centre històric que conserva l’entramat de carrerons medievals, molts edificis mossàrabs, renaixentistes o modernistes i a més a més:

  • Catedral de l’Assumpció de Nostra Senyora. Segles XIV-XVI amb claustre gòtic, del XIII. Compta amb un MuseuCatedralici que allotja una important col·lecció de plans medievals.
  • Església de Sant Martí. Al convent de les Agustines. Segles XVII-XVIII. Hi destaca el retaule gòtic de Jacomart (1413-1461) i alguns llenços de Ribalta (1565-1628).
  • Església de Sant Pere apòstol.
  • Església de Sant Joaquim i Santa Anna. Fundada en 1642.
  • Església de Santa Maria.
  • Hospital. Bastit en estil neoclàssic sobre les restes de l’Alcàsser musulmà, demolit per a l’ocasió.
  • Castell de Sopenya. O de l'Estrella. De fonaments ibers, ha conegut reformes per les successives civilitzacions que han petjat Sogorb. Des que els ducs es traslladaren al poble el declivi ha estat imparable i actualment es troba en ruïnes.
  • Muralla. D’origen romà encara, poden observar-se restes entre els edificis, però els trams que s’hi conserven són dels segles XIII-XIV. Hi destaca l’Arc de la Verònica, d’orígens incerts.
  • Torre de la Càrcel. Torre de defensa que es conserva en perfecte estat.
  • Torre del Botxí. També molt bé conservada, data del segle XIV i degué de ser la residència del botxí.
  • Torre de la Mola. Torre guaita que formava part de les infraestructures del castell. En estat de ruïna completa.
  • Palau dels marquesos de Medinaceli.
  • Casa dels Luna.
  • Convent de Franciscans.
  • Reial Seminari Conciliar.
  • Sant Francesc d'Assís. A Villatorcas.
  • Verge de la Cova Santa. A Penyalva.
  • Ermita i ruïnes del Monestir de Sant Jeroni. A l’Esperança.
  • Museu Arqueològic i Etnològic Municipal. Seu permanent de la col·lecció Max Aub.

Des de 2000 s'hi celebren les Jornades Gastronòmiques de l’Alt Palància en què es pretén mostrar la riquesa culinària de la comarca que, pel que fa a Sogorb, presenta una bona varietat d’embotits i arrossos, l’olla sogorbina; les coques de pimiento colorao o de poma, els testaments, els pastissos de moniato i les fruites del terreny: nespres, caquis o cireres.

Altres manifestacions culturals són l'Exposició Nacional d'Art “José Camarón”, el Premi bianual d'Investigació Històrica “María de Luna”, el Concurs Internacional de Contes “Max Aub”, la Trobada Nacional de Boixets o el Festival Internacional de Música de Plectre “ Ciudad de Segorbe ”. A més, és la seu de la Fundació Max Aub (1903-1972) on es recullen llibres i documents d'aquest escriptor. D'entre les nombroses festes locals cal destacar la Tradicional Entrada de Toros i Cavalls, festa d’Interès Turístic Nacional.

Tancarem amb una curiositat: el 24 de novembre de 2001 fou descobert l’asteroide núm. 64553 des de l’Observatori Astronòmic Pla d’Arguines, radicat al municipi, i fou batejat Segorbe en honor al poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SONEIXA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
263 m
29,10 km2
1.814
1.379
1.476
Soneixí/ina

La Dehesa ha estat declarat, el 5 de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que s’escampa pels primers estreps de la serra Espadà.

Dues són les hipòtesis per explicar l’etimologia del topònim d’este poble de parla castellana: una diu que prové del mot Sònia i una altra es basa en les dades que diuen que hi hagué un moro anomenat Sonexa. Als voltants de la Dehesa s’han trobat les restes humanes més antigues de la comarca, que es remunten al Paleolític. D’èpoques posteriors, la majoria ibèrics, hi ha vestigis a l’Escala i a l’Alt del Picacho. A la partida de Zorrilla, hi ha deixalles d’una vila romana i també d’un aqüeducte i d’un campament. Del pas dels musulmans, fundadors del lloc, hi ha l’alqueria de Jayar i els jaciments de las Font d’Escala i a la Cova de la Cambra (documentada en 1459 com Cova de Xaben).

Malgrat que el primer document en què es citat el poble és de 1277, se sap que Jaume I va ocupar-la en 1245 i que, en 1260, va cedir-la, amb Assuévar, Mosquera i Pollinos, a Simó Pérez d'Arenós, a la qual família li va ser confirmada el 1330 per Alfons IV (1299-1336), i a la que va pertànyer fins que es va unir per matrimoni als Folch de Cardona a mitjan segle XV, aquests atorgaran carta pobla el 1609 després de la desfeta demogràfica i econòmica que va suposar l’expulsió morisca. En 1599, Soneixa, va obtindré rectoria, amb capellà propi. El 30 setembre 1811, durant la Guerra de la Independència, el francès  Palombini va atacar el poble, i en 1836, durant les guerres carlistes fou assaltat i incendiat per les tropes del Serrador (1792-1844), la qual cosa obligà els veïns a aixecar una muralla, de què encara queden algunes restes. Durant la Guerra Civil va patir bombardejos i va veure com s’hi habilitava un camp de concentració, en el qual estigué presoner l’escriptor Antonio Buero Vallejo (1916-2000).

La seua economia es reparteix quasi a parts iguals entre l'agricultura, la indústria i el sector serveis, encara que darrerament pot ser hi guanye terreny el sector industrial.

Del patrimoni:

  • Església de Sant Miquel Arcàngel. 1751-1766. En estil corinti. Com tantes altres, assentada sobre els fonaments de la mesquita. Allotja una de les dues campanes més antigues del país (l’altra és a Torrent (L’Horta)), datada en 1250.
  • Ermita de Sant Francesc Xavier. Segle XVII. Utilitzada com escola fins a principis del segle passat.
  • Ermita del Crist de la Providència, o del Calvari.
  • Palau dels Ducs de Montellano
  • Ajuntament
  • Font de la Plaça.
  • Font de Sant Joan.

L'olla de ayuno, la de cap de porc i la de col llombarda, juntament amb l’arròs la forn, fet amb carn i embotit i també amb peix, les coques de tomaca, de ceba o de verdures i una àmplia oferta rebostera són els dinars favorits de Soneixa.

El 30 de juliol de 1860 neixia a Soneixa (L’Al Palància) Adolfo Gil y Morte. El 1880 es llicencià en medicina i ciències a la Universitat de València. Des que es va llicenciar , en 1880, en la Facultat de Medicina de la Universitat de València, va dedicar la seua carrera mèdica a l'estudi de les malalties intratoràciques, entre elles la tuberculosi, en aquesta universitat on va assolir la càtedra de fisiologia en 1889. A banda de presidir el Col·legi de Metges, la Reial Acadèmia de Medicina de València i l'Institut Mèdic Valencià, va fundar i dirigir el primer dispensari antituberculós del País Valencià. Malgrat això, també dedicà gran part del seu temps a la política, camp en què fou membre del Congrés dels Diputats en diverses legislatures i formacions polítiques, sempre properes al republicanisme. En 1920 l’Ajuntament de València reconeixia la seua tasca docent, investigadora i política, nomenant-lo Fill Predilecte. Va morir a València el 7 de gener de 1929.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa

Fotos

SOT DE FERRER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
230 m
8,60 km2
934
422
415
Soter/era

El terme compta amb paratges com les fonts de la Palmera i del Pazuelo, l’antic molí o les riberes del Palància.

La primera notícia del poble (de parla castellana) es remunta a 1236, quan hi havia a l’actual terme 3 alqueries musulmanes Lloc de Zamel, Alt dels Moros i Alt de la Font, tot i que hi ha un jaciment iber al Turó de Rotxinas. En 1245, després de l’ocupació cristiana, apareix com a pertanyent a Hurtado de Lihori, qui li donà el nom de Sot i hi edificà un palau al voltant del qual va anar creixent el caseriu. Per concessió papal, l'església recaptava el quart delme, però amb l'obligació de tenir a l'església d'ornaments, cera, oli, etc., per nova concessió papal. Posteriorment passà pel senyoriu dels Val de Corranza. Fins el segle XVI es denominava Soto del Gobernador, i canvia a l’actual denominació per la influència del cognom del governador Jaume Ferrer. Sembla que la població formava part del territori que integrava el senyoriu de Vall d’Almedíxer, i fins el 1609 estigué habitada exclusivament per sarraïns.

La seua economia és exclusivament agrària: taronger i nespreres. Cavanilles (1745-1804) cita unes pedreres de marbre que mai no han estat explotades.

Del seu patrimoni

  • Església de la Immaculada. Impressionant, sobre tot per les seues dimensions, temple neoclàssic la primera pedra del qual es va col·locar el 10 d’agost de 1774. En el seu interior es guarden dos veritables tresors pictòrics, com són el quadre de la Verge Immaculada, atribuïda a Vicent Masip (1475-1545) o al seu fill Joan de Joanes (1507-1579) i el retaule de Sant Miquel, una taula del segle XIV obra de Gherardi Starnina, que representen unes de les poquíssimes obres conservades en territori valencià adscrites directament a l'estil italogòtic florentí.
  • Palau del Senyor. Gòtic ogival. Finals del XII amb afegits del XIV i del XV. Declarat BIC.
  • Forn del Senyor, d'origen medieval, va estar en funcionament fins la darrera dècada del XX.
  • Molí del Senyor, sobre el que es va edificar la fàbrica de la Llum, de la qual a penes queden romanalles.
  • Capella de Santa Llúcia. Documentada ja en 1245, fou derruïda i només resten unes quantes enrunes.
  • Ermita de Sant Antoni de Pàdua, estampa del poble. Segle XIX, s’hi arriba per un calvari de 1801.
  • Safareig municipal i, a més els de la Llum i el de la Roja, restaurats recentment.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TERESA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
636 m
19,90 km2
1.691
345
266
Teresà/ana

Municipi de parla castellana –també conegut com Teresa de Begís– i molt muntanyós que compta amb gran quantitat de fonts, com ara la Pipa, el Batà, Royo, la Grillera, Contis, Berro, la Bailaora, Peral, el Nano, Rabosera o del Río; altures de 863 metres en El Franco, o de 855 en Cerro Gordo, des d'on es pot contemplar el Refugio del Agua, brollador amb abundants corrents fluvials; també mereixen visita a través dels diferents senders senyalitzats els monts de Roya, el puig de la Dehesa, la vall i riberes del Palància i els barrancs que vessen a ell; el paratge de Sonsida; la cova del Moro i la Mora o la zona de la Balsa, on trepitjarem un vell pont de pedra.

Al seu terme s’han trobat deixalles de l’Edat del Bronze, en els jaciments de la Penya de la Dueña i cim del Cerro Alto de la Gambalia; igualment s’han trobat restes de ceràmica d’origen ibèric, en la cova de los Muertos i Alto Losar; també troballes romanes certifiquen el poblament del lloc en aquesta època. Posteriorment fou de dominació àrab fins la conquesta per part de Pere Fernàndez d'Azagra, senyor d'Albarrasí, qui va concedir la jurisdicció civil de la mateixa a l’orde de Calatrava i la religiosa al bisbat de Sogorb. Fou aldea de Begís fins l'any 1842 en què se li va atorgar municipi propi. Demogràficament es troba en franca regressió amb una fort emigració vers zones industrials de València i La Plana de Castelló.

El patrimoni, en allò que pertoca a l’arquitectura urbana, és concreta en:

  • Ajuntament
  • Cooperativa
  • Església de Nostra Senyora de l’Esperança.

Quant a la industrial:

  • Fàbrica de llum
  • Molí draper
  • Almàsseres de l’ermita
  • Mina del barranc de l'Arc.

Com a mostra de l’arquitectura popular d’estes contrades hi ha el safareig de la sèquia de la Dehesa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORÀS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
773 m
16,80 km2
797
258
228
Torà/ana

Fonts com la de Camarillas, el Chorrillo, la Malaña, la Hoyuela; masies com la Talaia, la Cerrada, los Planos i Hondonera; diversos cims i pujols no massa elevats dels què el més important és la Penya Escabia, i un bon grapat de senders i rutes constitueixen els principals atractius paisatgístics d'aquest municipi castellanoparlant.

El seu nom prové de toros i toràs que hi acudien antigament a pasturar als seus voltants, encara que en l'actualitat aquests ramats es troben reduïts al mínim. Lloc fundat pels àrabs, que fou conquerit per Jaume I (1208-1276) i lliurat a l'orde de Calatrava, en poder de la qual es va mantenir fins el regnat de Carles I (1661-1700), qui va incorporar-la a la Corona. El general isabelí Azpiroz va instal·lar-s'hi, la qual cosa va provocar un fort setge per part dels carlistes que acabà el 22 de maig de 1840. Fou poblet de Begís fins el 1842, en què fou erigit municipi independent. Demogràficament presenta, des les primeries del XX una progressiva reducció de la seua població jove, ja que aquesta emigra vers zones industrials com ara Barcelona, La Plana de Castelló i l'Horta de València.

Els sectors econòmics són: l'agricultura amb predomini de l'ametler i l'olivera; també hi ha pomes i hortalisses; la ramaderia: ovelles, sobre tot; també granges de porcs i avícoles; la construcció i el sector serveis. La indústria hi és nul·la.

A poc a poc Toràs ha esdevingut lloc d'estiueig la qual cosa ha canviat la tradicional fesomia del poble en què els principals edificis són l'Ajuntament i l'església de Santa Quitèria. S'hi conserven també algunes masies com ara la de la Talaia, dels Plans i la Cerrad.

Antoni Ponz Piquer va nàixer a Toràs (L'Alt Palància)el 28 de juny de 1725. Conegut com el Pare Ponz, va rebre una formació molt completa, humanística, artística i teològica, a Sogorb, la Universitat de València, Gandia i l'Escola de les Tres Arts de Madrid. Viatger impenitent, va passar llargues temporades a Itàlia i va viatjar per tot l'Estat i per Europa; fruit d'aquests viatges són els seus "Viatges d'Espanya" i "Viatges fora d'Espanya". Però no per això deixà de cultivar les altres seues passions: la pintura i la història. Fou una figura essencial de la política cultural borbònica i va treballar en la recopilació de treballs i reliquiaris de la Biblioteca d'El Escorial. En 1773 va ser elegit acadèmic de la d'Història i el 1776 va ser secretari de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va morir-se a Madrid el 4 de desembre de 1792.

L'olla, feta amb plantes aromàtiques, la carn torrada, el matapuerco , conill, coques de sardina, embotits, oli i olives del terreny, i en el capítol reboster escudelles, figues amb nous i confitures caseres en són una bona mostra de la gastronomia local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VIVER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
559 m
49,90 km2
2.479
1.297
1.633
Viverenc/enca

La població d’aquest poble de parla castellana es reparteix entre el casc urbà i els nuclis de població de Ragudo, Aguas Blancas, Masada del Sordo, Masías de Parrela, Masías del Cristo i Masías del Río.

L'abundància de fonts –Ragudo, Pontón, La Chana, Morredondo, Ojos del Prado, brolladors i la presència del Palància i del barranc del Hurón al terme li donen el sobrenom de Viver de las Aguas. Els paratges més interessants són: el jaciment del Sargal, el bosc de Monleón, la Floresta, Peñas Rubias i la font de Sant Miquel, que abasteix el poble. Per practicar el senderisme hi ha diversos xicotets recorreguts i un tram del G7. Al seu terme trobem el, abans temut pels conductors, port del Ragudo amb 1.007 m. d’altitud.

Ja en el Paleolític Superior hi hagué assentaments humans com ho demostra el jaciment de les coves del Sargal. L'any 193 aC el romà Marco Poncio Catón va fundar Belsino, que poc després rebatejaria amb el nom de Vivarium. Pareix ser que en temps de Jaume I (1208-1276), el qual la va ocupar en 1237, estava completament destruïda, malgrat això en 1244 la declara Reial Vila. En 1276 el rei va concedir l’establiment de pobladors sarraïns el 1276, a l’alqueria de Fula. La vila es va repoblar amb cristians, principalment aragonesos, el 1367 quan el senyor de Xèrica, Joan Alonso, va concedir carta pobla motivada probablement al quedar despoblada per la pesta negra. Formà part del senyoriu de Xèrica fins que el 1432 Francesc Zarzuela va comprar-se-la a Berenguer de Requesens, que poc abans se l’havia comprat a Joan de Navarra, juntament amb el Toro i Novaliches. El 1518 fou adquirida pel comte d'Aranda, qui el 1537 la va vendre al duc de Calabria, virrei de València; mort aquest el 26 d’octubre de 1550, les seues possessions va heretar-les el monestir de Sant Miquel dels Reis, fundat per ell. El 1646 havia perdut el 54,8% de la seua població, fet explicat únicament per l’epidèmia de pesta i la greu crisi de producció. El 15 d’abril de 1814 va menjar en la Casa Consistorial del poble, al seu regrés de França, Ferran VII (1784-1833). El 2 de desembre de 1862 s’hi instal·là l’enllumenament públic. El 2 de març de 1873 es proclama la I República al poble.

La tradicional economia agrària ha anant quedant marginada pel sector serveis, ja que Viver és una típica localitat estiuenca, la qual cosa dóna empenta a aquest sector. Malgrat tot la Cooperativa Agrícola elabora un excel·lent oli verge d’oliva; indústria al voltant de la qual gira la Fira de l’Oli que se celebra anualment, i que enguany (2016) arriba a la seua XVIIª edició. També cal esmentar l’esforç que un grup d’agricultors locals està fent per reintroduir-hi el conreu del fesol confit, producte autòcton que havia caigut en desús.

Tocant al patrimoni, Viver presenta, entre d'altres atractius:

  • Ermita de Sant Roc.
  • Església de Nostra Senyora de Gràcia. Construïda en 1608. La darrera intervenció s’hi va fer en 1946 per recuperar-la dels danys soferts en la guerra de 1936-1939.
  • Sant Francesc de Paula.
  • Fonts urbanes: la Asunción, el Abrevadero, San Francesc, Mossèn Vilar, el Baile, Duc de Calabria, la Teja, el Garrón (safareig), Cazadores i el Chorrillo.
  • Torre de Viver. Islàmica amb possibles fonaments romans. Pràcticament derruïda.
  • Torre ibera de Ragudo. Fonaments ibers, edificació musulmana. No queden més que deixalles de la seua part inferior.
  • Museu Municipal.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XÈRICA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
523 m
78,30 km2
3.119
1.554
1.656
Xericà/ana

La població, castellanoparlant, es reparteix entre el casc urbà i els llogarets de Novaliches i Els Àngels.

El terme està travessat pel Palància i allotja paratges de singular bellesa com ara la Vuelta de La Hoz, els pics de Yuste, del Villar, de la Muela, de Feliciano, els monts del Frontón, la Herbasana, del Alto Gafero o los Pelaos que podem visitar recorrent diverses rutes senderistes degudament senyalitzades. Hi ha gran quantitat de fonts de què relacionarem unes poques: Randurías, El Carmen, El Consuelo, Ulla, Lipa, el Clero, etc.

Els únics testimonis que hi ha de poblament prehistòric són una destral neolítica i alguns assentaments ibers. Dels romans ja hi trobem força petjada, principalment làpides amb inscripcions llatines, especialment la coneguda com de Quintia Prova, baix relleus de marbre, monedes, etc que la converteixen en una de les poblacions romanes més importants de la comarca. Ja en època musulmana comença la vertadera expansió del casc urbà que coneixem, fins i tot barris com Valcaliente i Coracha conserven la seua denominació àrab. L'any 1027 resta inclosa en la Cora de València. En 1098 és pressa pel Cid (1043?-1099). En el segle XII apareix documentada amb el topònim moro de Sharíqua, “castell dels Jarifes” (nobles). El 5 de febrer de 1235 el gironí Guillem de Montgriu entrà en la ciutat però la població continuarà sent majoritàriament musulmana. Jaume I (1208-1276) hi donà carta de població el 1249 a més d'altres privilegis com ara el pas del camí d’Aragó per dita vila (29 de novembre de 1255) o l’ampliació del castell (any 1261). És el 4 de setembre de 1255 quan Jaume I la dóna a Teresa Gil de Vidaure i, en virtut del testament de Jaume I de 26 d’agost de 1272, a son fill Jaume Pérez (1255?-1285), que serà el primer senyor feudal a partir de 1284, amb el nom de Jaume II de Xèrica, conformant així un senyoriu que comprenia Xèrica, Benafer, Caudiel, Pina, El Toro i Viver, i al qual s’afegirien en 1257 Les Alcubles, el 1269 Barraques i el 1275 Altura. El 6 de maig de 1286 el rei Alfons confirma el privilegi de franquesa de la vila. En 1330 s’enceten les obres del segon emmurallament de la ciutat. En 1363, en el context de les guerres entre Castella i Aragó, les tropes castellanes ocupen el poble i el castell. En 1368 s’autoritza l’establiment de les alqueries de Novaliches i El Campillo amb 50 pobladors i sense jurisdicció criminal. En 1369 mor l’últim dels Xèrica i amb ell s’extingeix el llinatge. Com a conseqüència dels deutes dels Xèrica el poble torna a la Corona, llavors en les mans de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 6 de juliol de 1372 el rei anomena primer comte de Xèrica a l'Infant Martí. En 1386 es construeix un pont sobre el Palància i en 1390 la tercera muralla. El 2 d'abril de 1404 Martí l'Humà (1356-1410) incorpora, de nou, la vila de Xèrica a la Corona. El 30 de gener de 1417 Alfons el Magnànim (1396-1458) la dóna en feu a son germà Joan amb les seues aldees: Viver, Caudiel, Novaliches, El Toro, Pina i Barraques; aquest la va vendre el 1428 en usdefruit a Francesc Zarzuela, Justícia d'Aragó, el qual va adquirir-la totalment, de manera il·legal, el 4 de juliol de 1431 i va sotmetre el poble a condicions tiràniques que hi sembraren el descontent per la manca d’arrel de la família senyorial. En 1418 el rei concedeix el privilegi de celebrar mercat setmanal. El 1479, Ferran el Catòlic (1452-1516) anul·là la venda i va incorporar-la, una altra vegada, a la Corona. Malgrat tot, els hereus dels Zarzuela, el 1518, veneren llurs suposats drets al comte d'Aranda, i aquest a favor del duc de Calabria el 1537, qui va cedir-lo per herència al monestir de Sant Miquel dels Reis. Finalment, després de llargs litigis, el 24 de novembre de 1564, fou reincorporada novament a la Corona durant el govern de Felip II (1527-1598). L'1 de març de 1565 canvia el fur d'Aragò pel de València. L'any 1609 pateix com la resta del País Valencià l'expulsió morisca. Felip V (1683-1746) el 30 de setembre de 1707 va donar-la en feu al mariscal duc de Berwick amb tots els drets i privilegis. Després romandria emancipada definitivament. En les guerres carlistes el poble resistí els atacs del carlista Forcadell el qual va envair la vila el 10 d’octubre de 1838 fins que fou derrotat pel general Borso el dia 15 d’aqueix mateix mes. En 1885 una epidèmia de pesta va causar-hi 194 morts. La guerra de 1936-1939 causà enormes i greus desfetes a la ciutat els quals suposaren una important pèrdua de patrimoni.

La topografia del terme fa que, malgrat l’abundància d’aigües, l'agricultura siga molt difícil de treballar; nogensmenys s’hi conreen fruiters i hortalisses en l’horta arbrada i, a més a més, garrofera, olivera i ametler. Hi ha granges de porcs, pollastres i conills. En l’apartat industrial es pot parlar de petits tallers artesanals i una fàbrica de farina. La resta de l’economia local es recolza en el sector serveis i un incipient turisme rural.

Dels seus monuments cal destacar la torre de les Campanes la torre de les Campanes ––o de l’Alcúdia––. Datada entre 1616-1628, és l’única torre mudèjar que es conserva al País Valencià, i vertader símbol del poble. El seu casc urbà(declarat Conjunt Historicoartístic), s’enrosca a la muntanya, conservant la flaire musulmana amb atzucacs i carrerons estrets i rosts que fan de Xèrica u dels llocs més atractius de la comarca i del País. Altres monuments característics són:

  • Castell. D’origen romà i encara anterior. Conserva:
    • La Torreta. Torre Homenatge del segle XV, única resta íntegra que roman del castell.
    • Restes de les muralles
    • Portals de Sant Joaquim i Santa Anna, de la Sala i del Rellotge.
    • Torrasses del Ruejo, de Sant Joan (s IV) i de Santa Anna
    • Arc de l’Hospital, portell de Sant Roc (s XIV)
    • Fortí de la torre mudèjar. Construït en 1870 per a la defensa de la ciutat davant els carlistes.
  • Església de Santa Àgueda. Segle XVIII. Barroca amb incorporacions neoclàssiques. Alberga un Museu Parroquial amb diferents obres d’art de què destaquen la Creu Processional, la Custòdia i la col·lecció de vestits.
  • Església del convent del Socors. Any 1750. Renaixentista.
  • Església del Crist de la Sang. S XVII-XVIII. Barroca, però reformada posteriorment en estil neoclàssic.
  • Convent de Caputxins. De 1619.
  • Ermita de la Verge de Loreto. Segle XVII. Formava part d’un hospital de què no queden restes.
  • Ermita de Sant Roc. Gòtica de Reconquesta. Segle XIII.
  • Ermita de Sant Miquel, de Novaliches
  • Ermita del Loreto. Formava part d’un hospital del segle XVII
  • Pont del Bisbe Muntañones. Bastit en 1570 sobre altres anteriors destruïts per diverses riuades.
  • Creu Coberta. De 1511, reformada en 1550 i en el segle XVIII.
  • Font de Santa Àgueda. Barroca, de 1770.
  • Torre Garabaya. O de los Ordaces. Romana. En estat de ruïna.
  • Torre de la Muela.
  • Torre Novales. Destruïda totalment en la guerra de 1936-1939, només queden restes dels fonaments.
  • Calvari. Neoclàssic, del XVIII.
  • Molins. Hi ha diversos arreu del terme de diferents èpoques que es conserven en estat precari.
  • Museu Municipal. Fundat en 1946 i declarat Monument Historicoartístic. Conserva restes de totes les èpoques històriques. Hi destaquen el retaule de Sant Jordi, la col·lecció de ceràmica i taulelleria valenciana dels segles XV a XIX i el penó de la Reconquesta de la Vila.

Els plats més habituals a Xèrica són l’arròs al forn, l’arròs amb carrancs de riu, el barb fregit, les patates roges, la sopa d’all, la truita sense ou i el salpicó de barb. Dolços: els ous de neu, i el pingano.

Un dels costums característics de les festes xericanes és el Volé y el Bacalá: primer la gent puja, a mitja nit, al campanar a fer el volteig campanes que anuncia el començament de les festes i després es reuneixen a menjar bacallà, nous, pa i vi. Es tracta d’un ritus que va sorgir espontàniament fa anys però que convoca cada vegada més visitants.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XÓVAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
415 m
18,20 km2
768
378
349
Xover/era

El terme, inserit en el Parc Natural de la Serra d'Espadà, compta amb nombroses fonts: Fresca, del Alcornoque, de la Bellota o del Cerezo, entre d’altres, les quals donen testimoni de la qualitat i fama de les aigües de Xóvar. Altres paratges dignes de visita són: las Carboneras, el puntal de l’Aljub, el barranc d’Ajuez, el barranc del Carbó, el pic de la Bellota i la cova de Calaricos.

El topònim és de procedència àrab: "Juw-Wa", significa vall, en aqueixa llengua. Hi ha restes del Bronze als jaciments de la Cueva i de la Bellota, i ibers al poblat del Rubial. D’origen musulmà, fou una alqueria dependent, del castell d’Assuévar, de la jurisdicció d’Almedíxer. Fou lloc de moriscos, els quals participaren el 1525 en la revolta de la serra d’Espadà. A més, el primer esment escrita de la localitat es produïx quan el rei de la taifa de València, Zayd Abu Zayd (?-1269) s'interessa per la recent fundada localitat de Xóvar, que s'havia poblat per veïns del castell de Begís.

L’economia es basa en el conreu de l’ametler i de l’olivera, i l’elaboració d’un excel·lent oli.

El poble, on es parla castellà, presenta una fesomia típicament morisca amb les cases a diferents altures i escales i costeres arreu per a unir-les. Els edificis més interessants són:

  • Església de Santa Anna. Segle XVIII.
  • Ajuntament.
  • Font de l’Arbre.
  • Font de Sant Antoni.
  • Castell de Xóvar. Degué ser una torre guaita del castell d’Assuèvar. Només romanen un mur i una torre en ruïnes.
  • Nevera musulmana. En mol bon estat de conservació.
  • Pantà. Musulmà del segle XII. Encara en ús.

Els dinars típics són l’olla de cards, la de grum, el potatge de cigrons, la coca de toros i el panellet amb tomaca. Gràcies a la gran qualitat de la seua mel i les ametles que s’hi conreen s’hi produeixen exquisits dolços com ara els sequillos o la coca escudellà i molts més.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

function MM_jumpMenu(targ,selObj,restore){ //v3.0 eval(targ+".location='"+selObj.options[selObj.selectedIndex].value+"'"); if (restore) selObj.selectedIndex=0; } //-->

tumblr hit counter


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 03.05.18 14:35

És una ampla vall de 964,90 km2 separada de l'Alt Millars per les serres de Pina i Espadà. El clima és suau al fons de la vall, però fred a les zones muntanyoses. El riu de Sogorb o Morvedre, i modernament Palància permet àmplies zones de regadiu on es conreen hortalisses, creïlles, dacsa i arbres fruiters. A la zona de secà abunda l'olivera, el blat, el garrofer i el raïm. La indústria hi és escassa, tot i que hi ha almassores i molins de farina. A Sogorb, la capital de la comarca, hi ha indústria tèxtil, ceràmica i paperera. La població actual és de parla castellana, –la qual cosa fa que als seus habitants se'ls conega , juntament amb els de la Foia de Bunyol amb el malnom de "xurros"– producte segurament de la repoblació establerta a ran de l'expulsió dels moriscos de 1609. Però tant elements de la toponímia com, sobretot, els arxius de la seu sogorbina permeten afirmar que durant segles va ser de llengua catalana. A part de Sogorb són també importants les poblacions d'Altura, Xèrica i Viver.

L'ALT PALÀNCIA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL
ALGÍMIA D'ALMONESIR
Algimia de Almonacid

ALMEDÍXER

Almedíjar
ALTURA Altura
ASSUÈVAR Azuébar
BARRAQUES Barracas
BEGÍS Bejís
BENAFER Benafer
CASTELLNOU Castellnovo
CAUDIEL Caudiel
EL TORO El Toro
FIGUERES Higueras
GAIBIEL Gaibiel
GELDO Geldo
LA VALL D'ALMONESIR Vall de Almonacid
MATET Matet

NAVAIXES

Navajas
PAVIES Pavías
PINA Pina de Montalgrao
SACANYET Sacanyet
SOGORB Segorbe
SONEIXA Soneja
SOT DE FERRER Sot de Ferrer
TERESA Teresa
TORÀS Torás
VIVER Viver
XÈRICA Jérica
XÓVAR Chóvar

ALGÍMIA D'ALMONESIR

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2016
CENS 2010
GENTILICI
486 m
20,30 km2
747
1.191
265
326
Algimià/ana

També coneguda com Algímia de Monesil. Al terme, immers en la Serra d'Espadà, hi ha abundants masses boscoses d'alzines, sureres i pins, i nombrosos paratges ideals per a l'esbargiment com ara La Nevera, el pont de l'Alfàndiga, la font de Donace, la d'Alcodori i moltes més; els pics de la Ràpita (1.105 m ) i d'Espadà (1.083 m). Per als espeleòlegs hi ha la Cova de l'Estuc, meravella de la naturalesa, digna de visitar. Amb una profunditat de 20 metres, compta amb una gran sala d'estalagmites i estalactites, i amb una xicoteta sala anomenada Sagristia de difícil accessibilitat.

Existeixen indicis de restes de la cultura romana en una inscripció llatina en el camí que va d'Algímia a L'Alcúdia de Veo, la traducció de la qual és: “camí privat de Marco Baeblo Severino”. Però la fundació és àrab i d'aquesta llengua pren el seu nom que significa, “lloc de reunió, mesquita”. Va ser conquerida per les hostes de Jaume I (1208-1276), després d'una rendició pactada amb els moros, que incloïa mantenir la població musulmana. El primer senyor fou el duc de Lesa (o Sessa). Revertida posteriorment a la Corona, el 8 de maig de 1581, la Vall d'Almonacid fou venuda per Antoni de Cardona a Donís de Reus, per 33.000 lliures i donada per aquest, el 4 de setembre d'eixe any, a Joana Henríquez, comtessa d'Aranda. Durant la revolta dels moriscs a la serra d'Espadà al seu terme tingueren lloc violentes accions contra els seus pobladors que foren desarmats i obligats a convertir-se al cristianisme. L'expulsió, el 1609, deixà el lloc despoblat i als Ximén d'Urrea com a amo de tots els béns abandonats. En maig de 1610 Pedro Ximénez d'Urrea, marquès d'Almonesir, signà carta pobla i va repoblar amb 27 famílies procedents de Navarra i de La Pobla d'Arenós. El 1611 ja comptava amb jurats oficials. Posteriorment, després de diversos canvis de titularitat, el senyoriu recaigué en la casa de Castel Rodrigo, fins les primeries del segle XIX en què va obtenir el títol de “municipi lliure”, tot i que amb terme compartit amb La Vall d'Almonesir, situació que es va mantenir fins el desdoblament d'ambdós municipis a finals del mateix segle. A l'inici del XX va sofrir una fort emigració que delmà la seua població tres quartes parts.

L'economia es basa en l'agricultura de l'oliva i l'ametla, la cirera; l'apicultura i l'artesania de la fusta de lledoner per a la confecció de gaiatos.

Situat en la vessant occidental de la serra d'Espadà el seu relleu és muntanyós i esquerp, encara que el municipi es troba en la vall d'Almonesir. Els carrers estrets i costeruts configuren la típica fesomia de poble  musulmà de muntanya. La part més exterior de la població fou reconstruïda a principis del segle XVIII, seguint el model urbanístic de la quadrícula proposat per la Il·lustració. Quant a monuments:

  • Església parroquial de Sant Joan Baptista . Barroca, del XVIII, amb murals apreciables en algunes de les capelles.
  • Torre de l'Alfàndiga, pertanyent al sistema defensiu del castell d'Almonesir i que pot ser hostatjaria un xicotet nucli de població en època medieval.
  • L'ermita de la Cova Santa .
  • Els ponts de l'Alfàndiga sobre el barranc.

Per tancar aquest passeig per l'Algimia farem referència a la seua gastronomia, basada en els elements naturals de la terra: caça, carn torrada amb allioli, guisats de porc senglar, embotits i l'olla de poble. Dolços com el pingano, les coques de figues i nous i las orilletas . A més a més, s'hi elabora un excel·lent oli d'oliva.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALMEDÍXER

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
411 m
20,90 km2
72
83
275
297
Almedixà/ana

Tot i que l'any 2001 declararen saber parlar valencià el 13,32% dels habitants la parla, com a la resta de la comarca, hi és castellana. El seu topònim àrab, Al-majasir, significa “llogaret" o "lloc de trobada”.

De relleu escarpat, el seu terme compta amb paratges propis dels pobles de muntanya, amb gran quantitat de fonts i cims de no massa altura, dels que destaca el Cullera amb 997 m, l’Herrera amb 918 o la Rodana amb 684, coberts d’alzines i pins.
S’hi han trobat deixalles d’un poblat iber i algunes de romanes. El poble, de fundació musulmana, va ser des de 1233, com la major part dels pobles situats en l'aspra serra d' Espadà, lloc de recepció de musulmans eixits de la plana castellonenca, com a conseqüència de la conquesta de Borriana per Jaume I (1208-1276), el juliol d’aqueix any. En 1238 van ser conquerits el castell i la vila. Fou successivament propietat de Bernat Serra i de les famílies Fanfans, Montcada i Centelles. En 1528 les tropes comandades per Alfons d’Aragó, duc de Sogorb, hi assestaren la definitiva desfeta als moriscs revoltats en el regne de València. El 1609 va romandre gairebé deserta a causa de l’expulsió dels moriscs, la recuperació demogràfica fou lenta, ja que fins el segle XIX no va assolir una xifra d’habitants semblant a aquella.

La seua principal activitat econòmica és l’agricultura de secà, tot i que, a nivell industrial, hi ha una planta embotelladora d’aigua i una formatgeria.

Arquitectònicament citarem:

  • Dos aqüeductes, un en Huerta Nueva i l’altre en l’Alfara. D’època romana i encara en funcionament.
  • Església dels Àngels i de sant Joan Baptista, del segle XIII, reconstruïda en el XVIII.
  • Restes de la muralla.
  • Les ruïnes del castell, en el mont de la Rodana.
  • L’Arc del Castell que dóna entrada a la zona més antiga del poble.
  • La via romana.

La gastronomia, com en qualsevol població muntanyenca, és rica i contundent, basada en els productes de la terra: embotits, olla, a base de verdures; paella; la rebosteria amb la fullosa, torta de migas, torta de mollas, torta de higos secos o el Delgao de almendras y nueces. Citarem també la qualitat de les seues aigües.

En el mes d’abril s’hi celebra des de fa anys la Fira d’Oficis d’Almedíxer, amb diversos tallers, com ara el de terrisseria, fusteria, confecció d’una carbonera, esquilat, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALTURA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
391 m
129,50 km
2.250
2.734
3.137
3.647
Alturà/ana

La població es concentra principalment en el poble, però n’hi ha molta dispersa per les masies de l’ampli terme. Hi ha tres nuclis de població, Altura, El Convent i La Cova Santa.

La seua orografia i situació, en plena Serra Calderona, invita al senderisme. Hi ha nombroses rutes arreu del municipi, com el GR10 (que uneix Puçol amb Lisboa); gran quantitat de fonts, com Las Fontanicas, la Torrecilla o la del Berro; els pous de la Mena; cims, dels quals destaca el Montmayor (1.015 m) i el de Santa Bárbara; i paratges com la Cara del Moro, el Cantal o el Salto del Caballo. El 3 de març de 2006 el Govern Valencià declarava Paratge Natural Municipal la Torrecilla-Puntal de Navarrete per la seua riquesa vegetal i faunística.

S’hi coneixen jaciments de l’Edat del Bronze (cova de los Murciélagos i castell dels Torrassos). En el poblat de Portapán hi ha les restes d’un poblat emmurallat romà. L’origen de la vila, però, és musulmà. Jaume I (1208-1276) la va conquistar en 1235 i donà el senyoriu a Pere Fernández d’Azagra; tenia llavors una important població musulmana, que es mantindria fins la crisi de mitjans del segle XVI (insurrecció de l’Espadà). El 1251 s'hi va fer la distribució d’aigües i l’amollonament dels termes de Sogorb i Altura. El 1275 Jaume I va concedir a son fill bord Jaume (1255?-1285) les viles d'Altura, Montant, Tormos i Mora, les quals passaren a formar part del senyoriu dels Xèrica; els quals la van retenir fins el 1296 en què es donà a Sanxo Pérez de Ribavellosa. En 1327 se li atorgà carta pobla. En 1385 l’infant Martí (futur Martí l’Humà (1356-1410)) hi funda la Cartoixa de Valldecrist a partir d’un butla del papa Climent VII (1342-1394). Per la seua afecció al rei i a la seua esposa, Maria de Luna, obtingué molts beneficis, com que el seu prior fóra membre natural del braç eclesiàstic de les Corts Valencianes. El mateix monarca pocs anys després (gener del 1407) va donar a la comunitat les viles d'Altura i Les Alcubles, amb el títol de baronia; aquest senyoriu durà fins la desafecció de comunitats realitzada per Mendizàbal (1790-1853) el 1836.

La feracitat de la Vall del Palància ha propiciat una agricultura força fèrtil que es basa en el secà, xicotets regadius i l’explotació dels recursos forestals. Hi abasta certa importància la ramaderia. A partir de la dècada dels setanta del segle passat la xicoteta indústria ha anat fent-se lloc i el turisme estiuenc ha reforçat el sector serveis.

El nucli urbà d'Altura acull monuments i símbols de la seva identitat com són: la Plaça Major, la neoclàssica Església Parroquial, consagrada a Sant Miquel, en la qual destaca un retaule del segle XVI procedent de Vall de Crist i una imatge de la Mare de Déu de Gràcia del segle XV. Al nucli medieval s'erigeix l'església primitiva, símbol primigeni del culte cristià, edificada en estil gòtic valencià. A més a més:

  • Cartoixa de Valldecrist. Fundada per Martí l’Humà en 1385, cinquena de l'estat i segona del País de l'ordre de Sant Bru. Des de la seua fundació es converteix en un important nucli de poder. En el món de les arts, Vall de Crist va acollir el més selecte en la producció plàstica del moment. En l'àmbit polític, social i religiós la influència de Vall de Crist es va plasmar en el seu destacat paper per a la resolució del Compromís de Casp i el cisma d'Occident, quan es va establir aquí el Capítol General de l'Orde i, posteriorment, la Casa Capitular i Seu del definitori de la independent Congregació Nacional d'cartoixes d'Espanya. Cap a finals del 1810 comença la seua decadència amb l'arribada de les tropes franceses, que en nombre superior als vuit mil homes ocuparen totes les dependències i iniciaren un saqueig que acabà en un espoli gairebé total. El 1835, amb la desamortització, la comunitat hagué d'abandonar la cartoixa, i l'any 1847, un particular adquirí les dependències. A partir d'aquest moment comença la ruïna definitiva d'aquest lloc històric. Després de 150 anys de total la Cartoixa de Vall de Crist va ser declarada «Monument Històric Artístic» per Resolució del 10 de febrer de 1984 del Consell de la Generalitat Valenciana, després de la qual cosa es va començar la recuperació de l'Església de Sant Martí, es van realitzar estudis sobre la mateixa, excavacions arqueològiques entre 1986 i 1987, es van aprovar diverses escoles taller que van consolidar i van recuperar parcialment les restes del cenobi a partir de 1989, i la Generalitat Valenciana va comprar el 1990 bona part del recinte. En l'actualitat es considera a Vall de Crist com preuat patrimoni cultural del poble valencià.
  • Escasses deixalles de la muralla. Amb la plaça de la Torre i el Portalico, qu es configura com Porta d'Accés al recinte, obert al "camí d'Aragó" i "camí vell d'Altura-Sogorb", que conflueixen en ell.
  • Exterior a les muralles hi ha la Casa Gran, casalot renaixentista del segle XVI que conserva bona part de les seus originals dependències i dels murs que la van circumdar.
  • Santuari de la Cova Santa (també coneguda com la de Latonero). Tal com indica el seu nom, es troba a l’interior d’una cavitat natural. L’entrada és al costat de l’albergueria. Una gran sala de la cova és aprofitada com a capella i l’altar es troba a vint metres de profunditat, després de baixar per una àmplia escala. La imatge de nostra Senyora de la Cova Santa és un baix relleu d’algeps de vint centímetres. La tradició atribueix l’original, destruïda el 1936, a Bonifaci Ferrer (1350-1417) –germà de sant Vicent (1350-1419). La cova és motiu d’una de les grans romeries que encara se celebren al País, quan el mes de maig els alcublans caminen 12 km per a visitar-la.
  • Església de sant Miquel Arcàngel, de 1789. Amb retaule del XV i una imatge de la Mare de Déu de Gràcia del XIV.
  • Ermita de santa Bàrbara. Barroca, del segle XV.
  • Ermita de la Puríssima Concepció.
  • El Batà, s XVI. Edifici d’origen medieval dedicat pels monjos a la fabricació de teles i paper.
  • El Molino de los Frailes. Segle XVII, construït per dur l’aigua al Batà.
  • Les masies medievals de la Rodana, Randero, Fuente la Murta, Fuente de Rivas, Uñoz i Cuacalón. La de Pinar de San Juan és del segle XIX.
  • Viaducte del Barranc de la Jarea que remunta el seu origen a l'Edat Mitjana.
  • Viaducte de Sant Julià I
  • Viaducte de Sant Julià II
  • Viaducte de la Jarea
  • Viaducte Santa María I
  • Viaducte d'Alfàs
  • Viaducte de la Cartoixa de Vall de Crist
  • Aqüeducte de la Lósica
  • Aqüeducte de la Jarea
  • Aqüeducte d'Alfàs
  • Aqüeducte de la Cartoixa de Vall de Crist
  • Aqüeducte L'Arc Llíria
  • Parts importants de trinxeres de la Guerra Civil. Les àrees abasten diversos quilòmetres, i per això des del govern municipal s'han posat en contacte amb diverses organitzacions, com ara l'Associació per a la recuperació de la Memória Histórica de l'Alt Palància o la Federació Valenciana de municipis i províncies, amb l'objectiu de declarar totes les zones Béns de Rellevància Local.

La gastronomia és la típica dels pobles d’interior i es basa en els productes de la terra. Cal destacar-ne l’olla de poble, carns, embotits, patatas a lo pobre, la torta malhecha, i dolços artesanals i les fruites del terreny per acabar un bon dinar

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ASSUÉVAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
298 m
23,40 km2
405
762
347
336
Assuever/era

Malgrat que aproximadament una cinquena part dels habitants reconeixen parlar valencià, a Assuévar, com a la resta de la comarca, es parla castellà.

Situada al bell cor de la serra d’Espadà, gaudeix d’un terme on sovintegen els paisatges naturals ideal per als amants dels esports a l’aire lliure. Hi destacarem la Font de Sas, brollador de l’afamada aigua d’Assuévar; la Penya Blanca (963 m); el Pico Bellota (959 m); el Carrascal (880 m); la Mosquera, pot ser el millor bosc mediterrani del País Valencià, on predominen les sureres; la Peña Asolá; la Peña Aujerá i las Carboneras.

Els primers pobladors que deixaren petjada al terme ho feren en l’Edat del Bronze en la Peña Aujerá; també n’hi ha jaciments al Pico Bellota. Una làpida que es conserva en la façana de l’església és el testimoni del pas dels romans. L’origen de l’actual vila és àrab, el topònim podria estar relacionat amb el de la tribu africana Zuwawa. En el Llibre de Repartiment consta que en 1237 l’alqueria d’Azueva fou donada a Pere, arquebisbe de Narbona i en 1238 la vila i el castell al cavaller J. Gonçalvez d’Eredia. El 20 de març de 1365 Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) perdonà els moros d’Assuévar per la seua participació en la guerra junt als castellans i els atorgà noves condicions de poblament. El 21 de juny del 1838 fou l’escenari de l’enfrontament entre el general Amor i Forcadell, capitost carlí.

L’economia és bàsicament agrícola; hi abasten importància les activitats relacionades amb la transformació de productes de la natura com ara l’envasadora d’aigua de la Font de Sas i l’almàssera on s’elabora l’excel·lent oli de la serra d’Espadà.

El patrimoni presenta:

  • Església de sant Mateu. Segle XVII.
  • Forns de mercuri del barranc Bellota. Record de la tradició minera de la població.
  • Castell. Segles XII-XIII. Totalment arruïnat, només romanen alguns llenços de la muralla i un aljub.

Dels seus menjars salats citarem el conill en salsa, l’olla i el guisao con tanda, i dels dolços, los pedos de fraile, los borregos i las orelletas.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BARRAQUES

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
981 m
42,10 km2
360
495
159
181
Barraquer/era

Al llarg de la història ha rebut els noms de Sant Pedro de Belmonte, Las Barracas de los Reales i Barracas, que és la seua denominació oficial actual. Frontera amb Aragó, la seua parla és el castellà.

Situat en el Pla de Barraques, entre les serres de Montalgrao i Javalambre, al seu terme hi ha el cim del Ragudo (1.076 m), el Mazorral, amb carrasques i alzines, l’Alto Limbo, el Palancar, Carramanchel, Los Quemados, el Cerro de los Pastores i el Barruezao. A més s’hi troben diverses fonts. La via verda Ulls Negres travessa el municipi i propicia els esports a l’aire lliure, com ara el cicloturisme i el senderisme.  Junt  al casc urbà hi ha la Bassa Gran, brollador natural amb fauna pròpia.

Hi ha al terme vestigis ibers en les partides de Castellar i Rajola; romans en la Vil·la Romana de la partida de Los Prados i al Castillejo. El 1269 Jaume I (1208-1276) va donar-la al seu fill, Jaume Pérez (1255?-1285), qui va poblar-la amb cristians vells i la incorporà a Xèrica, la qual cosa suposà un plet territorial amb Terol que, mitjançant la intervenció real, acabà cedint a Jaume de Xèrica tots els drets. En 1336, sent senyoriu de Pere d’Híjar, Pere de Xèrica, ressentit amb el rei, atacà la comarca i cremà el poble. Posteriorment fou senyoriu del duc de Berwick. En pujar al tron Martí l’Humà (1356-1410) fou bé de reialenc. El 4 de juliol de 1431, el rei Joan de Navarra, germà d’Alfons III d’Aragó (1396-1458), la ven per 24.000 florins juntament amb Pina i Xèrica a Francesc Zarzuela i els seus successors. Posteriorment fou propietat del comte d’Aranda i del Monestir de Sant Miquel dels Reis de València. En 1563 per sentència del Consell d’Aragó se de clara Barraques patrimoni reial i , per tant, poble lliure. En 1585 renuncia als furs d’Aragó i s’acull als de València. 

L’economia hi ha estat tradicionalment agrícola i ramadera, però actualment compta amb un ampli equipament hostaler i de serveis propiciat per la seua situació de pas cap a Aragó.

  • L’allargassat casc urbà compta amb:
  • Església de sant Pere apòstol, del segle XVI, amb importants reformes posteriors.
  • Font. Construïda en 1564 i amb aigües minero-medicinals.
  • Ermita de sant Roc.
  • Ajuntament.
  • Calçada romana en el camí de Llíria.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BEGÍS

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
799 m
42,40 km2
1.012
1.076
383
426
Begissà/ana

Hi ha 5 entitats de població: Bejís, Masía de los Pérez, Ríos de Arriba, Ríos de Abajo, Arteas de Abajo i Arteas de Arriba. La parla és castellana, malgrat que en el cens de 2001 un 11,05% deia parlar valencià.

Se situa en la vessant NE de la serra d'Andilla, a 800 m d'altitud, el terme està solcat pels rius Palància i Canales i compta amb els cims de La Juliana (1.476 m), La Pericona (1.468 m) entre d'altres. Hi ha paratges que paga la pena conèixer com la ja esmentada Font de los Cloticos, el barranc d' Agualobos o el naixement del Palància, i, sobre tot Peñaescabia ( 1.331 m ) declarat Paratge Natural Municipal el 26 de novembre de 2004. La flora i la fauna mediterrànies està representada amb l'esquirol, la rabosa, el porc senglar, l'àliga real, el pi, el teix, l'àlber i gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals.

D'origen romà (així ho testifica el seu aqüeducte), encara que es troben deixalles dels ibers en la mateixa localitat. Poblada per musulmans, fou conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1228. Aqueix mateix any Pere Fernández d'Azagra s'apoderava del seu castell i la seua terra per a revertir-la a la Corona al mateix temps que la sotmetia al bisbat de Sogorb . Aquest mateix rei atorgà, el 1245, el castell de Begís i les seves terres a l'orde de Calatrava, en poder de la qual va romandre, amb el títol de baronia i vot en Corts, fins que s'incorporarà a la Corona en 1523. El 18 d'agost del 1276 Roi Pérez, comanador major d'Alcanyís, concedí carta de població, a fur de València , a 110 homes. No sabem més fins el 1838 que, amb motiu de les guerres carlines, fou ocupada la vila per ells i assetjada dues vegades pel general Azpírez. Durant el regnat d' Isabel II (1830-1904) va ser senyor el duc de Montpensier.

A finals del segle XVI s'hi crea un important comerç de gel amb València gràcies a la major concentració de dipòsits de neu del Mediterrani que es localitzava en el cim de la Bellida . Actualment el motor de l'economia és l'envasament i venda de l'aigua de la font de Los Cloticos , de merescuda fama. També hi ha activitat agrícola i ramadera.

Els carrers del poble, estrets i costeruts, defineixen l'estampa típica del poble de muntanya. Del seu patrimoni s'hi conserva:

  • Església de nostra senyora dels Àngels. Façana renaixentista.
  • Ermita de la verge de Loreto.
  • Horno del Infante.
  • Molino del Infante
  • Granero del Infante
  • Aqüeducte romà pel que arribava l'aigua de Los Cloticos a la població. Tenia set arcs, dels quals només resten cinc. Des que es canalitzaren les aigües el segle passat roman lamentablement abandonat.
  • El castell fou una fortalesa important de la que només hi ha llenços de la muralla i trossos d'algunes torres.
  • Sant Joan Baptista, d' Arteas d'Abajo.
  • Museu d'Etnologia.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENAFER

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
587 m
17 km2
450
442
151
164
Benafer/era

Situada a la capçalera de l’Alt Palància, entre la serra Espina i el riu Palància, compta amb paratges pintorescs com ara les fonts de Juan d'Agueda, o Fandagueda; la del Nogal, Fuensanta i Fuensantilla, de la qual es nodreix la població. També hi ha la cova de la Cerdanya.

Els primers indicis de poblament els trobem als jaciments ibers de San Roque i El Castillejo. Com el seu topònim indica el poble és de fundació àrab i després de la conquesta va mantenir la població musulmana fins que en 1368 arran de la rebel·lió durant la guerra de Castella foren expulsats. En aqueix any va rebre carta pobla, que es va veure completada i ratificada pel bisbe de Sogorb, Iñigo de Valterra, el 1379 quan, a títol particular, comprà el lloc. Històricament es trobava inclòs en la baronia i posterior comtat de Xèrica. En el segle XV era de la família Exarchs, el 1611 de la família Cucaló i a la meitat del segle XVIII era son senyor Joaquim Castellví. Després de la Guerra Civil el poble fou reconstruït.

Benafer conserva el sabor tradicional de poble de muntanya, amb carrers estrets, cases de pedra i la tranquil·litat de les seues places. A més, hi ha:

  • Ermita de sant Roc.
  • Església de la transfiguració del Senyor. Amb talla xorigueresca.
  • Plaça de l’Ajuntament. Típic exemplar de reconstrucció de Regions Devastades després de la guerra del 36.

Els plats més típics són la olla de labrador i el testamento.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CASTELLNOU

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
347 m
19,20 km2
1.800
1.240
1.020
1.026
Castellnovenc/enca

Menys en les riberes del Palància, el terme, inclòs en el parc natural de la Serra Espadà, és muntanyós: les principals altures són el Sant Roc (571 m); el cim de Malara (564 m); el Pelao (551 m) i el Sant Cristòfol (428 m); el riu Pequeño o Aurín, els barrancs d’Arguillo, Valdeavellanos i Almúnia i la rambla d'Almedíxer aporten les aigües junt a les fonts d' Huérpita, Peco, Marjalet, Pelao, Piojo, Pozuelo, Tano, Butreras i Lugar. Com a paratges pintorescs d’aquest municipi citarem el Pozo de los Gitanos ––brollador on acudeix a prendre el bany el jovent del lloc––, el Calvari i la font de la Mina.

En el cim de la Torre del Mal Pasohi ha els primers indicis de poblament, datats en l'eneolític; al mateix lloc hi ha un poblat ibèric. Els romans edificaren el primers castell i els moros el reedificaren i el donaren el nom de Castellnovo, donant, d’aqueixa manera, pas a la fundació del poble. En 1228 Jaume I (1208-1276) conquestà, a l'hora que Sogorb, el lloc i el doná en senyoriu a Bernat d'Entença. A finals del segle XIII fou alienada la vila a Guillem d'Esplugues; Roderic i Beatriu Llançol de Romaní, de la família Borja, els quals crearen la baronia sobre aquest lloc poblat per cristians i moriscs. El 1610, després l'expulsió morisca, fou donat a repoblar a Beatriu de Borja que ho va fer amb cristians vinguts d'Aragó, Navarra i Catalunya. En el segle XVII per extinció de via dinàstica passà, transformat en marquesat, a Alfons Folch de Cardona qui va rebre, en 1634, el títol de primer marqués de Castellnou. En 1786 pertanyia al duc de Montellano; l’historiador Bernardo Mundina assenyala que en 1836 "hubo en esta población una batalla muy sangrienta entre liberales y carlistas"

L'economia del municipi està basada en l'agricultura: taronja, caqui, nespra, cirera, olivera, ametler i garrofera, i l'elaboració i venda menudista de productes tradicionals, sobre tot espart.

És Castellnou (també citat com Castellnou de Sogorb) un poble castellanoparlant que encara conserva, tant en la seua fesomia com en la seua onomàstica, la flaire àrab. Passejant podrem trobar restes de la murada, en alguns trams fins i tot emmerletada, i també l'om bicentenari, plantat en 1812 en commemoració de la Constitució de Cadis. També hi trobarem:

  • El castell de Beatriu de Borja, o de Castellnou. Aixecat pels romans, restaurat pels àrabs i tornat a restaurar en el segle XV. Declarat BIC.
  • La torre del Mal Paso. També BIC. És una torre guaita que donava servei al castell. S'han trobat deixalles de totes les cultures que han xafat el poble. Es troba en ruïnes.
  • Cisterna àrab. Es conserva en estat original i prou bé.
  • Església dels sants Reis. Construïda entre 1622-1730.
  • Ermites de sant Antoni de Pàdua, de sant Antoni abat i de sant Cristòfol.

L'alimentació es basa en els productes de la terra: embotits, olla de col, olla de penca, coca de ceba, coca de tomaca, bona rebosteria i l'excel·lent oli d'oliva de la serra Espadá.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CAUDIEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
347 m
62,40 km2
1.399
1.768
695
673
Caudielà/ana

El municipi, de parla castellana, compta amb importants altures: la serra d'Espina, el Pico del Buitre (1.158 metres), las Palomas (1.155) o la Tejavana (1.074) en són bon exemple. Els barrancs de los Majanos, el Moro o los Navarros entre d’altres proporcionen aigua en quantitat la qual cosa es reflexa en el gran nombre, més de quaranta, de fonts –la Fuensanta, la Cuenca, el Collao, el Cerrao , etc.– i brolladors que hi ha arreu del municipi; també hi ha força paratges dignes de visitar com ara la Torre del Molino, el parc de la Grieta, el barranc de Juésar o les pedreres de Gullirno en la serra de Caudiel.

Hi ha troballes a les coves de l' Alcabaira, de la Rocha i del Generoso que evidencien que Caudiel ja estava poblat en l’Edat del Bronze a les coves de l' Alcabaira, de la Rocha i del Generoso; dels ibers també hi ha deixalles a l'Alcabaira i el Castillarejo; els romans deixaren monedes i una inscripció en la Peña del Letrero, i els àrabs el casc urbà. En 1235 hi arribaren els cristians; el 9 de març de 1255 Jaume I (1208-1276) creà per a Teresa Gil de Vidaure el senyoriu de Xèrica, el qual va passar el 4 setembre d’aqueix any al seu fill Jaume Pérez (1255?-1285), que s'atorgaria el mot de Jaume I de Xèrica. En 1276 el rei conqueridor atorgà privilegi de protecció a la comunitat àrab que hi romania. En 1289 el senyoriu passa a Jaume II de Xèrica i més endavant a Jaume III. A ran de la guerra de Castella els mudèjars van ser expulsats i el senyor vigent, Joan Alfons de Xèrica va repoblar amb cristians vells donant, d’aquesta manera, carta de població i creació del municipi de Caudiel el 30 d'agost de 1367. El 1429, juntament amb Viver, fou venuda per Joan de Navarra a Francesc Zarzuela, i el 1500 eera son senyor Manel Exarch. En 1526 a instàncies de Jeroni Pérez Arnal, el virrei de València, Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, fortificà la població. L'11 de novembre de 1538 el virrei va adquirir-la i a la seua mort la va heretar el monestir de sant Miquel dels Reis, en poder dels quals romangué fins l’extinció dels senyorius el 25 de juny de 1820. Durant les guerres carlines fou seu de les tropes liberals.

L'economia es basa en la pobra agricultura de secà comuna a tot L’Alt Palància, pinedes, oli i, sobre tot, cirera.

El casc urbà està dividit per barranc de Juésar en dos parts: El Lugar i El Barrio; el traçat, com s’ha dit, continua sent herència àrab amb carrers i atzucacs estrets, farcit de fonts i antics llavadors. Hi podem veure:

  • La Torre del Molí . De 220 aC. Possiblement d'origen cartaginès; hi ha qui l'atribueixen A Annibal i d'altres a l'època medieval.
  • Convent de Carmelites Descalces. De 1671. Conserva la clausura.
  • Ermita del Socós. A falta de restauració.
  • Església de sant Joan Baptista. Antic convent d'Agustins, de 1616. Conserva algunes interessants peces artístiques.
  • Ponts de la Fuensanta. Interessant viaducte sobre el ferrocarril.
  • Restes de la muralla integrats en les cases del poble.

Gastronomia de muntanya que ens ofereix l’olla, farinetes, arròs al forn amb abadejo, el matacerdo, menjar típic de la matança del porc; coques de figues, coques de sal, bona mel i bones cireres que s’estan convertint en el producte estrella de Caudiel i que han donat lloc a la Festa de la Cirera que es celebra des de 2000 en el més de juny.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL TORO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
1.011 m
110 km2
1.201
336
297
Torà/ana

Els torans, de parla castellana, viuen al poble i al nucli de població del Molinar. Ja Cavanilles (1745-1804) va glosar la riquesa mediambiental del municipi del Toro que, a banda del naixement del Palància, declarat microreserva vegetal, compta amb una xarxa de senders senyalitzats per trepitjar el terme municipal de dalt a baix i conèixer paratges com ara la Peñaroya (1281 m), el Molinar, el pou Campillo, el Molinete, el barranc del Sahuquillo, l'estret del Cascajar, la Pericona o el barranc de Resinero (o de Agualobos). Des del 5 de novembre de 2004 el paratge conegut com Pozo Junco, on hi ha algun exemplar de linx ibèric, compta amb la protecció que suposa la seua declaració com a Paratge Natural Municipal.

El nom de la vila del Toro es fonamenta en els radicals preromans “tor” o “tar” que derivarien en Turris (torre) i Torus (turó), respectivament. Després de l’assentament iber (250 anys aC) a la Penya de las Majadas i del pas dels romans, verificat en diverses troballes aïllades, se sap que Pròcul, bisbe de Sogorb en l'any 589, va evangelitzar els nous pobladors procedents de les incursions bàrbares. El 18 de juny de 1257 s'obligà a Terol a renunciar als seus drets sobre El Toro, Pina i Barraques, que quedaren subordinades a Xèrica. El 28 de novembre 1260, Jaume I (1208-276) atorgà privilegi als pobladors --moros i cristians-- de drets i franquícies, que foren confirmats pel rei Martí I (1356-1410) el 20 de febrer de 1403. Va pertànyer al senyoriu de Xèrica fins extingir-se la seua línia successòria, moment en què tornà a la Corona, llavors en la persona de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 30 de juliol de 1428 Alfons V d'Aragó (1396-1458) va concedir al Toro la facultat d'imposar cises per temps de trenta anys sobre pa, vins, carns i altres articles. El 1432 Francesc Zarzuela ––tresorer d’Aragó–– li la va comprar a Francesc Requesens, que poc abans li l'havia adquirit a en Joan de Navarra. Francesc Zarzuela, nét, li la va vendre a son germà Miquel i en 1537 va ser venuda al duc de Calàbria, Ferran d'Aragó, qui va deixar-la en herència en 1550 a favor dels monjos jerònims del monestir de Sant Miquel dels Reis, que van regir-la fins la desamortització del segle XIX (1837) en què passà a ser vila lliure. Fou testimonide la Guerra Civil, de què queden trinxera, refugis, polvorí i aeròdrom.

Poble tradicionalment d’economia pobra, obtinguda fonamentalment de la massa forestal, ha sabut traure profit dels seus encants paisatgístics i explotar el turisme de muntanya; demés, la seua proximitat amb nuclis de població importants com ara València, Castelló de la Plana o Sagunt, la converteixen en un lloc de segona residència on proliferen les urbanitzacions. També s’hi dóna importància a la producció de tòfona.

El poble és ric en casalots nobiliaris, com a exemple les posades Nova i Vella (1601), i té un interessant patrimoni arquitectònic de què podem destacar:

  • Castell del Toro. Fortalesa de grans dimensions, amb l'ermita de Sant Miquel dintre, que tingué força importància estratègica per ubicar-se a cavall de dos regnes. En excavacions realitzades s’hi han trobat deixalles de diferents èpoques històriques Nogensmenys actualment es troba en lamentable estat de conservació
  • Ajuntament. Gòtic del XVI.
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Segle XVII
  • Ermita de Sant Roc. Interessant mostra d’arquitectura popular muntanyenca, bastida en el segle XIV i modificada en 1603 i, darrerament, en 1991.
  • Ermita de Sant Domenec. Segle XV, abandonada des del XIX.
  • Església romànica de Santa Maria. Aixecada en 1258. Va sofrir importants estralls en 1936-1939.
  • Font del Járiz. De 1799. Amb interessant ornamentació
  • Neveres dels segles XVIII-XIX.
  • Pont. Possiblement romà.

L’olla trufada hi és el plat més exquisit però també paga la pena tastar les creïlles vídues, el rostit de conill, l’arròs caldos, els embotits i els diversos plats elaborats amb rovellons o amb caragols; igualment ens hi delectarem amb les coques, els sequillos, o el pingano, regats amb cassalla, aiguardent molt apreciat per aquestes contrades.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FIGUERES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
671 m
11,80 km2
366
39
91
Figuerenc/enca

Municipi de parla castellana inserit dintre del Parc Natural de la Serra Espadà. Compta amb altures que ultrapassen els 1.000 m d’altitud, com ara: La Pedriza (1.050), Monte Redondo (1.006); La Zarza (1.022), El Majadal (1.012) i El Rodeno Alto (1.080); també hi ha gran nombre de fonts, més de vint, de què destaquen la de la Salut, la de la Maricalva, brollador d'aigua potable que ha assortit des de sempre la població; la de la Salut, la de les Nogueres, las Balsillas, i l'Elvira; tot plegat dóna com a resultat un municipi on els cicloturistes i els senderistes poden esplaiar-se gràcies a la quantitat i diversitat de rutes, com ara la de Los Catorce Manantiales que al llarg del barranc de l'Aiguanaj ens passeja per catorze brolladors permanents, i un paisatge amb gran varietat d’espècies vegetals i animals.

Després del pas d’ibers i romans, els àrabs fundaren l’alqueria de Torre la Higuera, l'actual Figueres. La conquesta cristiana va deixar-la en mans del rei moro de València, Zeit Abú Zeit (¿-1269), el qual, una vegada convertit al cristianisme, fiu donació de totes les seues possessions al bisbe de Sogorb, malgrat la qual cosa el poble continuà mantenint la tradició morisca. En 1428 la població juga un paper fonamental en la rebel·lió dels mudèjars a la serra d’Espadà, la qual cosa li costà quedar apartada del repartiment de béns després de l’expulsió dels moriscs en 1609. En el segle XV detenia la senyoria el duc de Vilafermosa que hi aixecà palau; en 1611 passà a pertànyer a la baronia d'Aiòder, juntament amb Vilamalur, Fonts d'Aiòder i Torralba del Pinar; el baró, Miquel Jofré, va atorgar carta pobla per atraure nous pobladors. Amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) perdé la quasi totalitat de les terres, motiu pel qual durant el segle XIX s’hi produïren diverses picabaralles amb la veïna població de Pavies la qual cosa obligà a la redistribució dels termes fins a deixar-los com ara els coneixem; el segle XX és un segle d’emigració i despoblament.

L’economia depèn del camp i els seus productes, mel, excel·lent oli i cireres, abasten merescuda anomenada.

La pau que envolta Figueres es veu alterada els cap de setmana i en èpoques de vacances amb l’arribada de fills del poble i visitants que apugen la població a vora els 1.000 habitants.

Amb molts afegits contemporanis el patrimoni que s’hi conserva consisteix en:

  • Església de la Puríssima . Original de 1611, molt modificada.
  • Forn mudèjar. Segle XIII. Allotja el Museu del Pa. Encara en funcionament, cada any s'encén durant les festes en honor a la Mare de Déu durant, el mes d'agost, per a l'elaboració dels tradicionals dolços, els "congletes", que més tard se subhasten en públic.
  • La Font de la Verge de la Salut
  • Llavador públic. Segle XIII. Recentment restaurat.
  • Dos pont s romans en les immediacions del poble.

Farem esment als menjars locals, representats per l’olla de card, típic de la zona i el suquete de trilla autòcton; per endolcir el paladar el forn mudèjar ens ofereix els congletes i la coca de figues.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GAIBIEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
517 m
18,10 km2
1.125
203
205
Gaibielà/ana

El terme, situat en el vessant septentrional de la serra d'Espadà, està travessat pel riu Regajo, que amb els seus paratges constitueix el major atractiu paisatgístic. Hi podem trobar les fonts del Camí de la Vall, indicada per a les malalties del ronyó, la del Xúquer, la del Vicari i alguna més, i pous com el Gasparini, el Cacao o l'Erizo. Les altures més importants són: La Costalata (713 m), El Pinar (608 m), l' Aceitenegro (709 m) i l' Ajedrea (649 m).

El primer testimoni de població el trobem a les coves del cim de Las Simas, on visqueren humans durant el Paleolític i el Bronze, però els primers documents que parlen del poble són del 28 d’agost de 1237, quan Jaume I (1208-1276) va donar l’alqueria i castell àrabs de Gaibiel a Pere Garcés de Roda. La pertinença del lloc a la família López d'Herèdia està documentada ja en 1320 en què el rei Jaume II (1267-1327), posà sota la seua protecció a Ferran López d'Herèdia; un incident de 1379 en què els moros faltaren a ses obligacions fou aprofitat pel senyor per endurir les condicions de vassallatge. En 1583, per matrimoni de Rafel Garcés Mansilla Fernández d'Herèdia, senyor vigent, amb Antònia Hurtado de Mendoza i Carrillo, comtesa de Priego, passà als dominis d’aquesta casa. El 1639 Geroni Garcés Camino de Mendoza, baró de Gaibiel va concedir carta pobla per a 14 veïns immigrats d’Aragó i Catalunya. El 1792 s'hi inauguraren les obres de l’església, de les quals posà la primera pedra el bisbe de Sogorb, Llorenç Haedo. El 1818 després de diversos plets amb els Priego tornà a la Corona.

L'economia és essencialment agrícola i la parla, la pròpia de la comarca, el castellà.

El més característic del seu patrimoni és la Plaça Major que amb la seua font de tres canonades i el mirador sobre el terme municipal constitueix el cor del poble, a més podem trobar-hi:

  • Antiga Casa de la Vila. Declarada BIC.
  • Castell de Gaibiel. D'origen almohade, amb ampliacions en els segles XIV, XVI i XIX. Després de la Guerres Carlistes quedar en estat d'abandó. Durant la Guerra Civil es van excavar trinxeres al seu interior, que encara poden apreciar-se. A principis del segle XXI ha estat reconstruït, després de realitzar-hi diverses intervencions arqueològiques.
  • Torre del Dit. Torre guaita d’origen musulmà que va pertànyer al castell. Rep aquest nom per la forma de les seues escasses deixalles que se semblen a un dit assenyalant el cel.
  • Església de sant Pere Apòstol. Barroca, del segle XVIII
  • Ermita de sant Blai.
  • Casa de Ramon Àgueda. Antiga casa pairal dels comtes de Priego.
  • Arc de la Penya. Segles XVI-XIX. Forma part d'un antic corral ramader del que a poca pena queden restes visibles.
  • Llavaner. Segles XVI-XI.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GELDO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
300 m
0,5 km2
802
689
646
Geldí/ina

Se situa a la vora dreta del Palància i presenta indrets interessants per a l’esbarjo com ara la font del Cristo , amb gran parc, i el safareig municipal (que encara utilitzen algunes persones), la font de sant Gil o la font del Barranc. També hi ha les llacunes formades sobre antigues mines d’argila i un grapat d’oliveres mil·lenàries. Per als caminants, interessants rutes de què cal destacar la de la Via Verda traçada sobre l’antic traçat del ferrocarril d'Ojos Negros, ideal igualment per a cicloturistes i, fins i tot, per a aquells que frueixen de muntar a cavall.

La parla, com a la resta de la comarca és castellana, però de transició com a terra de frontera que és, amb una barreja de paraules aragoneses i catalanes. Tret característic és ser una de les majors densitats de població de l'Estat, ja que en el seu escàs mig quilòmetre quadrat censa vora 700 veïns.

L’abundància de deixalles iberes arreu d’aquestes terres fa pensar que el lloc estaria poblat ja en èpoques molt llunyanes.

L’origen de la població, però, és musulmà i així es demostra en el compromís que Jaume I (1208-1276) va adquirir amb Exem Azemen, cabdill àrab, pel qual tot i que Xeldo era donat, el 12 de juliol de 1248, a Garcia Pérez d'Osa, ell i els seus continuarien vivint-hi. En el segle XV se sap que era propietat dels Vallterra, els quals ho van vendre a Tomeu Sorell en 1416. en 1445, any en què tornà a la Corona, el senyor era un nebot d’aquell, Bernat Sorell. En 1495 l’Infant Fortuna, Enric d'Aragó (1445-1522), duc de Sogorb-Medinaceli, adquirí la Torre de la Senda (Xeldo). En 1609, moment de l’expulsió morisca, hi havia 412 habitants. El 1611, Enric Folch de Cardona, donà carta pobla, però el 1646, encara no s’havia recuperat demogràficament ja que la seua població era tan sols de 116 habitants.

La principal activitat és l'agricultura: cirera, caqui, nespra i hortalisses; hi ha també tallers de confecció de calcer i tèxtil; la seua orografia, el seu clima i la proximitat a València i a Castelló de la Plana fan que el sector serveis tinga important repercussió en l’economia.

Geldo posa a l’abast del veí i del foraster dos museus, un d’etnològic i un altre d’arqueològic, ambdós dissenyats per amarar el visitant de la història i costums del poble. A més podem contemplar:

  • Palau dels ducs de Medinaceli . Edifici del segle XI que els Vallterra reconstruirien en el XV. Es troba molt deteriorat, encara que conserva tots els seus elements.
  • Ajuntament. Restaurat recentment.
  • Nostra senyora de la Misericòrdia. Del segle XIII, el seu campanar ha estat restaurat en 2002.
  • El Ribazo . Antic mur de calç i pedra que dividia en dues meitats la població.
  • Arc de la Verònica. Porta de l'antiga muralla, d'origen possiblement musulmà.
  • Masies i corrals que representen l’arquitectura rural de la zona.

Gastronòmicament s’hi aprofiten els cultius propis per fer olles i minestres; s’utilitzen sovint els cargols i les receptes més típiques són les margarides i les coques escullàs .

Com a anècdota direm que en Ramón Rubio Silvestre (1924-2001), creador dels famosos quaderns de cal·ligrafia “Rubio”, va passar una bona part de la seua vida a Geldo i en homenatge se l’ha fet fill predilecte i s’ha retolat un col·legi al seu nom.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA VALL D'ALMONESIR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
773 m
21,10 km2
893
293
270
Valler/era

Encara que el poble pla s'estima més dir-li Vall de Monesil, començarem dient que el topònim del poble deriva del llatí monasteriu i de l'àrab Al-Munastir. La llengua és la mateixa que es parla en tot l’Alt Palància: el castellà.

El riu Chico, afluent del Palància, és el principal accident geogràfic del terme municipal que també compta amb un bon nombre de fonts com ara la de la Trinitat, o Llarga, la de la Rodana, la de la Masia, la de Balsiallas, etc.

Pel que fa a la història, malgrat haver-se trobat deixalles del Bronze i iberes, aquesta comença amb els àrabs que hi aixecaren el castell d'Almonesir, gènesi de l'actual casc urbà. Fou donat, en senyoriu, el 22 de maig de 1238, per Jaume I (1208-1276) al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. Aquest senyoriu comprenia els actuals termes d'Algímia d'Almonesir, Matet, Pavies i La Vall d'Almonesir. Després d'en Berenguer el senyoriu passà, que sapiem, per les mans de Jaume Pérez (1255?-1285) i les del duc de Sessa. Fou venut en 1437 per Vidal de Castellà i, en 1581, comprat per Dionís de Reus a Antoni de Cardona, per a ser donat aquell mateix any a la comtessa d’Aranda, que el 1582 donava una nova carta pobla. La retirada a la vida monacal del comte d’Aranda deixa la Vall en mans de Pere d’Urrea el qual, en maig de 1610, obligat per la despoblació soferta a ran de l’expulsió dels moriscs, donà de bell nou carta pobla a 65 famílies procedents d’Aragó. Posteriorment recauria en la casa de Castel Rodrigo.

L'agricultura, especialment l'olivera i l'excel·lent oli que s'hi n'extrau, manté l'economia local. Artesanalment continuen fabricant-se forques i mànecs de fusta per a les eines.

Passejar pels seus carrers estrets i torts on encara es poden trobar llenços de la muralla és evocar l’època musulmana. Hi trobem la Casa Abadia, l’església barroca de la Puríssima Concepció, amb retaule gòtic, i les restes del castell que es troba en prou mal estat de conservació, només es conserven restes de les muralles i d'una torre; afortunadament gràcies als esforços de l’associació cultural Castillo de Almonecir, que ha fet treballs de consolidació i neteja, s’ha aconseguit rehabilitar la magnífica torre de l'homenatge i l’aljub. Per acabar l’apartat patrimonial citarem la Masia de Matuta i el pou Plano.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MATET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
586 m
14,90 km2
605
140
107
Matetà/ana

El terme ocupa els estreps septentrionals de la serra d’Espadà i pertany al seu Parc Natural. Les altures més importants són el Morterico (862 m), El Rector (855 m) i El Carro 835 m. Esmentarem també com indrets a conèixer la rambla del Perrudo, el barranc de l' Argotalla i les fonts del Llentiscle, de l'Espino, dels Burros, la de Carro, la de la Panollai la Font que Naix. Algunes mines, de mercuri i algeps, a hores ara abandonades, i les restes d'un antic dipòsit de neu prop de Quatre Camins, completen l’interessant recorregut pel municipi.

L'any 800 va ser formada la primera colònia musulmana de Matet amb gents procedents de Begís, sota el comandament d’Abu Quaffard, cap del castell d'Almonesir i Matet. L'any 1008 els veïns demanaren integrar-se en la Taifa de Xérica, però el fill d'Abu Quaffard, Al Benny Quarffard, va rebutjar la petició. A partir de 1233 estigué sota el domini alternatiu dels cristians i d’Abú Zayd (¿-1269); en 1238 fou conquerida definitivament pels cristians, que mantingueren la població àrab. Després d’això va ser atorgada al bisbe de Barcelona, Berenguer Palaui posteriorment fou confiscada pel rei. En 1260 la vall va ser donada a Pere Martí de Luna; el 1280 passa a Pere Cornell; més tard es va fragmentar dit terme i va formar un senyoriu juntament amb Gaibiel, pertanyent al duc de Sessa, i per compra a Pere d’Urrea, comte d'Aranda; el 18 d'abril de 1582 el senyor vigent Joan Ximénez d'Urrea i la seua dona, Joana d'Enríquez donaren carta pobla; a les primeries del XVII estigué immers en les revoltes morisques de la serra d'Espadà.

L’economia es basa en l'agricultura de secà, olivera i ametler i en la seua manufactura, mel i l’extraordinari oli d’oliva de la serra d’Espadà. També té molta implantació la caça.

El poble, de parla castellana, se situa en el pla amb carrers, estrets i torts, que conserven la fesomia morisca dels seus orígens.

Quant al seu patrimoni, citarem:

  • El Pilar. Esvelta torre d'origen islàmic, declarada BIC , parcialment restaurada.
  • Església de sant Joan Baptista. Renaixentista, de 1759, reconstruït en 1960.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Plaça del Vicari.
  • Font del Moné.
  • La Font. Rèplica quasi exacta de la font de Canaletes de Barcelona.

La gastronomia matetana es basa en els productes de la terra i, en particular, en el seu oli amb què elaboren els bollos de cansalada, de sardines, rostit de pollastre i conill, farinetes, l’olla de Matet i postres com la regaña i els congretes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

NAVAIXES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
383 m
7,90 km2
895
541
798
Navaixer/era

Municipi de parla castellana privilegiat per l'existència de nombroses fonts: Curso, Gilda, Baños, 13 caños, Mossen Miguel, la Bañola, Virgen de la Luz i moltes més; i d'altres paratges com ara el Mirador del Paraíso, brollador de l' Esperanza ––que subministra l’aigua potable a la població––, el Salt de la Novia o la cova del Rellotge.

Les deixalles trobades testimonien presència humana des del Calcolític. Tanmateix, l’origen és una aljama musulmana propietat d' Abu Zayd, últim governador almohade de València, ocupada per les hostes de Jaume I (1208-1276) i donada a Eximeno, bisbe de Sogorb, el 1238. Posteriorment va quedar com a patrimoni del mateix bisbat, independentment de la superior jurisdicció, en poder del ducat de Sogorb. El 1368 el bisbe Joan, de Barcelona, permutà Navaixes pel lloc de Figueres a Maria Sánchez Lumberri. Més tard ––segle XV–– passà, per venda, als comtes de Villafranqueza, que temps després entroncarien amb els comtes de Cirat. Durant aquest període mantingué la població morisca, la qual fou expulsada en 1609.

L ’economia és principalment agrícola, tot i que té molta importància com a lloc d’estiueig, la qual cosa fa créixer el sector serveis.

El centre històric manté un clar traçat morisc amb carrers rosts i estrets amb algunes fites arquitectòniques com ara:

  • L'ajuntament, instal·lat en un casalot del segle XVIII.
  • L'església de la Puríssima Concepció.
  • La Torre. Bastida pels moros ––encara que els fonaments podrien ser romans-–– en el segle XI i utilitzada com a torre guaita. Actualment és propietat particular i està parcialment restaurada.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PAVIES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
738 m
14,40 km2
508
61
62
Pavieser/era

Pavies forma part de la comarca de L'Alt Palància i, com ocorre a tota la comarca, s'hi parla castellà. El seu terme, solcat pel barranc de Pavies i la rambla del Perrudo, dintre del Parc Natural de la Serra Espadà, presenta un relleu molt accidentat, amb altures com els Picos de Peñalba amb 881 m d'altura, Huesa amb 872 m i El Castillejo. Paratges dignes d'esment són les fonts d'Artea, Juncosa i del Pou. El terreny és ideal per a la pràctica del senderisme i en aqueix sentit paga la pena conèixer la tasca que està duent a terme l' Associació Cultural Artea per donar a conèixer Pavies i que es reflexa en l'obertura de rutes com ara les que des de Pavies ens portaran al Corral de les Sorts, a la Peña Morrón, a la Bassa del Llop i a la Cova Moma, que són les quatre que ja han estat obertes. També hi ha el sender Navaixes-Pavies.

Hi existeixen vestigis de població, poc estudiats, des del Bronze; en època musulmana apareix sota domini del castell d'Almonesir, que abraçava els actuals municipis d'Algímia d'Almonesir, Matet, Pavies i La Vall d'Almonesir i així continuà rere l'ocupació cristiana, governant-se amb una barreja de lleis cristianes i musulmanes; el 22 de maig de 1238 el rei conqueridor dóna a Berenguer de Palou , bisbe de Barcelona, el castell i les seues terres; en 1245 Guillem Montclús reclama la possessió del feu; anys desprès, mitjançant nou plet, torna al successor de Berenguer de Palou, Roderic Diez , d'aquest va heretar-lo sa filla, Sanxa Ferrandis, esposa de Jaume Pérez, duc de Sogorb, fill bord de Pere III (1240-1285); en 1437 passa, per venda realitzada per Alfons V (1396-1458), a Vidal de Castella , posteriorment fou recaient en diverses mans: ducs de Cardona (1562), Dionís de Reus (1581) i Joana Enríquez, comtessa d'Aranda (1581); durant els segles XVIII i XIX, la seua població va créixer lentament, passant de 337 habitants el 1787 a 508 el 1900 (el seu màxim de població). A partir d'esta data, inicia un fort corrent migratori que no ha cessat des d'aleshores.

A mitjans segle XIX produïa vi, seda, panses i cànem, encara que hi predominava el conreu de secà s'hi conreaven 10 hectàrees de reguiu amb els seus ullals i mantenia dues fàbriques d'aiguardent. Actualment la seua magra economia continua basant-se en l'agricultura.

A banda del casc urbà, amb cert interès arquitectònic, el patrimoni de Pavies ens mostra:

  • Església de Santa Caterina. Documentada ja en 1562.
  • Ermita de la Cova Santa.
  • Safareig Municipal.
  • Museu Etnològic.

L'olla paviana , els productes del porc, l'arròs al forn amb ou, els cigrons estofats i els congretes de Sant Antoni són els plats més consumits al poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PINA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
1.039 m
31,60 km2
551
167
148
Pinenc/enca

Compta el terme amb llocs d’acampada, diversos brolladors i fins i tot llocs d’oci com són la Plançoneda, o una sèrie de muntanyes repartides per tot el seu territori de què destaca el pic Santa Bàrbara, o Pic Pina, lloc des del que es poden contemplar unes vistes fantàstiques i lloc de trobada de radioaficionats perquè aquest pic amb 1.405 metres d’altura és el segon més alt de les comarques del nord per darrere del Penyagolosa. A més hi ha una llegenda que ha anat passant de pares a fills en què es comenta que un marí perdut al mar va poder arribar a terra gràcies a què va poder veure el Pic Pina, fet pel que va manar construir l’actual ermita de Santa Bàrbara al seu cim. A Pina com a la resta de la comarca es parla castellà.

Des de la denominació de Pinna de Jahya que li donaven els àrabs a aquest poble fins a arribar a l’actual nom de Pina de Montalgrao moltes han segut les mans per què ha passat i moltes les denominacions que ha tingut. Actualment dins del seu terme municipal es conserva una torre ibera que dóna fe que ja existia en el segle 3 aC ja existia, així com també l’existència d’un escut àrab que s’utilitzava en l’època. Segles més tard passaria a formar part de la baronia de Xèrica encapçalada per un dels fills de Jaume I (1208-1276). La primera carta pobla coneguda és de 1260, modificada posteriorment, al voltant de 1363, amb motiu de l’expulsió dels moros. El 4 de desembre de 1336 Pere de Xèrica, senyor vigent, deixà Pina sota el domini de Xèrica amb jurisdicció civil i criminal sobre els cristians del lloc. Durant el  segle XV fou possessió dels senyors Sarsuela; després va pertànyer a la Corona, al comte d’Aranda, i, en 1560, de nou al patrimoni real com a poble lliure però amb fur de València per renúncia expressa del poble al d’Aragó. Les guerres carlines, en les quals Pina estigué de part de don Carles, hi tingueren prou importància.

L’economia pinenca es basa en l’agricultura. El més de febrer de 2008 la Generalitat Valenciana va aprovar la instal·lació d’un parc eòlic.

Quant al patrimoni podem destacar:

  • Ajuntament. Amb dos arcs i amb representació d’un dels seus primers escuts a la façana, així com també el bastó de comandament i les cadires, totes elles amb molts segles d’història.
  • Església de Sant Salvador en què es troba gravada el pas dels moros per aquest poble.
  • Ermita de la Mare de Déu de Vallada construïda en temps de Jaume I i que actualment es troba en un estat de ruïna però al que els pinochos (gentilici castellà de Pina) acudeixen tots els anys.
  • Ermita de la Mare de Déu de Gràcia pròxima al poble i al que acudeixen en festes.
  • Ermita de Santa Bàrbara a què es puja per a celebrar Pentecosta i en la que es reparteixen rotlles que són beneïts amb vi per un capellà que puja al poble en aqueixa data tan assenyalada per a tots els pinencs.
  • Exposició Fotogràfica Permanent. On s'exposen de manera indefinida fotografies d’avantpassats, llocs i fins i tot altres de diversa índole i que es van actualitzant contínuament sense ànim de lucre.
  • Ecomuseu, un lloc on es pot retrocedir en el temps i contemplar de primera mà les ferramentes que els avantpassats d’aquest poble utilitzaven al camp, com eren les seues vestimentes, les seues cases, etc.
  • Molí. Lloc on antigament es molia el blat que es generava per part dels veïns del poble. Conserva la maquinària que s’usava i per consegüent el procés que se seguia antany per al seu tractament.
  • Forn morú. Amb una llarga tradició: l’ajuntament realitzava subhasta tots els anys per a saber qui s’encarregaria del forn morú durant el següent any mitjançant un procés prou peculiar.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SACANYET

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
1.011 m
30,50 km2
535
84
67
Sacanyetí/ina

Aquest municipi de parla castellana compta amb dos nuclis de població: Sacanyet i Canals.

Al seu terme municipal, situat en el vessant septentrional de la serra de Bellida (1.321 m), hi ha el cim de las Peñas del Diablo (1.471m), nombroses coves i avencs, com ara la Cova de la Murciénaga i la del Pueblo; les fonts de la Salada, la Carrasca, la Teja i Salinas i un bon nombre de geleres que s’utilitzaven per al comerç de la neu dels quals el més important és el de los Frailes.

Fins el segle XIX pertanyé a l’orde de Montesa; es va separar de Begís el 1842; l’aturada i el decreixement han caracteritzat l’evolució demogràfica des de finals del segle XVIII, sempre amb tendència a la baixa.

Les condicions del terreny, molt muntanyós, han dificultat el desenvolupament de l'agricultura; així, els camps conreats representen en la segona meitat del segle XX un percentatge molt xicotet respecte al total de terres; les principals produccions agràries durant els segles XVIII, XIX i XX han estat els cereals ––blat, ordi i civada.

Quant al patrimoni podem ressenyar:

  • Ajuntament.
  • Església de Santiago Apòstol.
  • Església de Santa Bàrbara, a Canals.
  • Forn Morú
  • Font del Parc

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SOGORB

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
358 m
106,10 km2
7.045
7.839
9.291
Sogorbí/ina

A més del poble hi ha els nuclis de població de L’Esperança, Extramurs Geldo, Peñalva i Villatorcas. Sogorb és la capital de la comarca de l’Alt Palància, on es parla castellà.

Regat pel Palància i custodiat pels cims de Sopenya i Sant Blai (al redós del qual creix el nucli urbà) el terme municipal presenta una orografia ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme ––hi ha diverses rutes senyalitzades––. Paratges dignes d’esment: les riberes del riu, la font de les cinquanta canonades, Tristan, La Sabonera, el mont i brollador de l’Esperança, que dóna aigua al poble i a l’horta i que, gràcies a la seua riquesa vegetal i faunística ha estat declarat Paratge Natural Municipal el 27 de gener de 2006.

El cim Sopenya es, indubtablement, l’embrió de Sogorb; ja en 1550 aC. s’hi data la primera mostra d’assentament humà; posteriorment s’hi instal·laren els ibers dels que hi ha nombrosos jaciments; Plini (23-79), Estrabó (63 aC - 21 aC) o Tolomeu (85-165) volen que, també al Sopenya, els romans instal·laren Segòbriga; deixalles de ceràmica, inscripcions llatines i la calçada que unia la costa amb l’interior, així hi ho testimonien. Des de l'any 589 Sogorb ha estat seu episcopal, la qual cosa ha influït en la història i el patrimoni locals. Colonitzada pels àrabs (família Barani de la confederació Sinhaya) fou més tard un notable nucli musulmà els quals hi bastiren un important castell; reaparegué per al món cristià en 1176 quan es canvià de nom al bisbat instal·lat a Albarrasí per Segobricensis. El 1229, Zeyt Abu Zeyt la cedia a Jaume I (1208-1276), que prenia la possessió efectiva el 1245. Després de diverses vicissituds entre la corona i l’arquebisbat, en 1279, Pere el Gran (1240-1285) li la va concedir a son fill Jaume Pérez i entrà, a partir d’aleshores en una fase senyorial, fins que el 1459 es convertira en ciutat ducal, sent son primer duc l’Infant Fortuna (1445-1522). En 1577 Gregori XIII (1502-1585) dissolia les esglésies de Sogorb i Albarrasí. En el segle XVIII es configura com un dels focus més importants de la Il·lustració valenciana. El segle XIX servirà com a plataforma per al desenvolupament d’una pròspera economia basada en el comerç, gràcies a la instal·lació de la llum (segona ciutat en l'estat espanyol) i la construcció de la via fèrria els quals significaren tal auge que per moments tindria opció a assolir la capitalitat de la província. Es de ressaltar, també, la incidència les guerres carlines. Del segle XX cal destacar la greu pèrdua de patrimoni historicoartístic per causa de la guerra de 1936-1939.

L'economia sogorbina, com a nucli central de la comarca, descansa principalment en el sector comercial, en un sector industrial de xicoteta empresa i artesanal (terrissera, tèxtil i fabricació de bastons) i la denominada "horta arbrada”.

Malgrat la destrucció de patrimoni de què hem parlat el poble encara presenta molts atractius arquitectònics, començant pel propi centre històric que conserva l’entramat de carrerons medievals, molts edificis mossàrabs, renaixentistes o modernistes i a més a més:

  • Catedral de l’Assumpció de Nostra Senyora. Segles XIV-XVI amb claustre gòtic, del XIII. Compta amb un MuseuCatedralici que allotja una important col·lecció de plans medievals.
  • Església de Sant Martí. Al convent de les Agustines. Segles XVII-XVIII. Hi destaca el retaule gòtic de Jacomart (1413-1461) i alguns llenços de Ribalta (1565-1628).
  • Església de Sant Pere apòstol.
  • Església de Sant Joaquim i Santa Anna. Fundada en 1642.
  • Església de Santa Maria.
  • Hospital. Bastit en estil neoclàssic sobre les restes de l’Alcàsser musulmà, demolit per a l’ocasió.
  • Castell de Sopenya. O de l'Estrella. De fonaments ibers, ha conegut reformes per les successives civilitzacions que han petjat Sogorb. Des que els ducs es traslladaren al poble el declivi ha estat imparable i actualment es troba en ruïnes.
  • Muralla. D’origen romà encara, poden observar-se restes entre els edificis, però els trams que s’hi conserven són dels segles XIII-XIV. Hi destaca l’Arc de la Verònica, d’orígens incerts.
  • Torre de la Càrcel. Torre de defensa que es conserva en perfecte estat.
  • Torre del Botxí. També molt bé conservada, data del segle XIV i degué de ser la residència del botxí.
  • Torre de la Mola. Torre guaita que formava part de les infraestructures del castell. En estat de ruïna completa.
  • Palau dels marquesos de Medinaceli.
  • Casa dels Luna.
  • Convent de Franciscans.
  • Reial Seminari Conciliar.
  • Sant Francesc d'Assís. A Villatorcas.
  • Verge de la Cova Santa. A Penyalva.
  • Ermita i ruïnes del Monestir de Sant Jeroni. A l’Esperança.
  • Museu Arqueològic i Etnològic Municipal. Seu permanent de la col·lecció Max Aub.

Des de 2000 s'hi celebren les Jornades Gastronòmiques de l’Alt Palància en què es pretén mostrar la riquesa culinària de la comarca que, pel que fa a Sogorb, presenta una bona varietat d’embotits i arrossos, l’olla sogorbina; les coques de pimiento colorao o de poma, els testaments, els pastissos de moniato i les fruites del terreny: nespres, caquis o cireres.

Altres manifestacions culturals són l'Exposició Nacional d'Art “José Camarón”, el Premi bianual d'Investigació Històrica “María de Luna”, el Concurs Internacional de Contes “Max Aub”, la Trobada Nacional de Boixets o el Festival Internacional de Música de Plectre “ Ciudad de Segorbe ”. A més, és la seu de la Fundació Max Aub (1903-1972) on es recullen llibres i documents d'aquest escriptor. D'entre les nombroses festes locals cal destacar la Tradicional Entrada de Toros i Cavalls, festa d’Interès Turístic Nacional.

Tancarem amb una curiositat: el 24 de novembre de 2001 fou descobert l’asteroide núm. 64553 des de l’Observatori Astronòmic Pla d’Arguines, radicat al municipi, i fou batejat Segorbe en honor al poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SONEIXA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
263 m
29,10 km2
1.814
1.379
1.476
Soneixí/ina

La Dehesa ha estat declarat, el 5 de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que s’escampa pels primers estreps de la serra Espadà.

Dues són les hipòtesis per explicar l’etimologia del topònim d’este poble de parla castellana: una diu que prové del mot Sònia i una altra es basa en les dades que diuen que hi hagué un moro anomenat Sonexa. Als voltants de la Dehesa s’han trobat les restes humanes més antigues de la comarca, que es remunten al Paleolític. D’èpoques posteriors, la majoria ibèrics, hi ha vestigis a l’Escala i a l’Alt del Picacho. A la partida de Zorrilla, hi ha deixalles d’una vila romana i també d’un aqüeducte i d’un campament. Del pas dels musulmans, fundadors del lloc, hi ha l’alqueria de Jayar i els jaciments de las Font d’Escala i a la Cova de la Cambra (documentada en 1459 com Cova de Xaben).

Malgrat que el primer document en què es citat el poble és de 1277, se sap que Jaume I va ocupar-la en 1245 i que, en 1260, va cedir-la, amb Assuévar, Mosquera i Pollinos, a Simó Pérez d'Arenós, a la qual família li va ser confirmada el 1330 per Alfons IV (1299-1336), i a la que va pertànyer fins que es va unir per matrimoni als Folch de Cardona a mitjan segle XV, aquests atorgaran carta pobla el 1609 després de la desfeta demogràfica i econòmica que va suposar l’expulsió morisca. En 1599, Soneixa, va obtindré rectoria, amb capellà propi. El 30 setembre 1811, durant la Guerra de la Independència, el francès  Palombini va atacar el poble, i en 1836, durant les guerres carlistes fou assaltat i incendiat per les tropes del Serrador (1792-1844), la qual cosa obligà els veïns a aixecar una muralla, de què encara queden algunes restes. Durant la Guerra Civil va patir bombardejos i va veure com s’hi habilitava un camp de concentració, en el qual estigué presoner l’escriptor Antonio Buero Vallejo (1916-2000).

La seua economia es reparteix quasi a parts iguals entre l'agricultura, la indústria i el sector serveis, encara que darrerament pot ser hi guanye terreny el sector industrial.

Del patrimoni:

  • Església de Sant Miquel Arcàngel. 1751-1766. En estil corinti. Com tantes altres, assentada sobre els fonaments de la mesquita. Allotja una de les dues campanes més antigues del país (l’altra és a Torrent (L’Horta)), datada en 1250.
  • Ermita de Sant Francesc Xavier. Segle XVII. Utilitzada com escola fins a principis del segle passat.
  • Ermita del Crist de la Providència, o del Calvari.
  • Palau dels Ducs de Montellano
  • Ajuntament
  • Font de la Plaça.
  • Font de Sant Joan.

L'olla de ayuno, la de cap de porc i la de col llombarda, juntament amb l’arròs la forn, fet amb carn i embotit i també amb peix, les coques de tomaca, de ceba o de verdures i una àmplia oferta rebostera són els dinars favorits de Soneixa.

El 30 de juliol de 1860 neixia a Soneixa (L’Al Palància) Adolfo Gil y Morte. El 1880 es llicencià en medicina i ciències a la Universitat de València. Des que es va llicenciar , en 1880, en la Facultat de Medicina de la Universitat de València, va dedicar la seua carrera mèdica a l'estudi de les malalties intratoràciques, entre elles la tuberculosi, en aquesta universitat on va assolir la càtedra de fisiologia en 1889. A banda de presidir el Col·legi de Metges, la Reial Acadèmia de Medicina de València i l'Institut Mèdic Valencià, va fundar i dirigir el primer dispensari antituberculós del País Valencià. Malgrat això, també dedicà gran part del seu temps a la política, camp en què fou membre del Congrés dels Diputats en diverses legislatures i formacions polítiques, sempre properes al republicanisme. En 1920 l’Ajuntament de València reconeixia la seua tasca docent, investigadora i política, nomenant-lo Fill Predilecte. Va morir a València el 7 de gener de 1929.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa

Fotos

SOT DE FERRER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
230 m
8,60 km2
934
422
415
Soter/era

El terme compta amb paratges com les fonts de la Palmera i del Pazuelo, l’antic molí o les riberes del Palància.

La primera notícia del poble (de parla castellana) es remunta a 1236, quan hi havia a l’actual terme 3 alqueries musulmanes Lloc de Zamel, Alt dels Moros i Alt de la Font, tot i que hi ha un jaciment iber al Turó de Rotxinas. En 1245, després de l’ocupació cristiana, apareix com a pertanyent a Hurtado de Lihori, qui li donà el nom de Sot i hi edificà un palau al voltant del qual va anar creixent el caseriu. Per concessió papal, l'església recaptava el quart delme, però amb l'obligació de tenir a l'església d'ornaments, cera, oli, etc., per nova concessió papal. Posteriorment passà pel senyoriu dels Val de Corranza. Fins el segle XVI es denominava Soto del Gobernador, i canvia a l’actual denominació per la influència del cognom del governador Jaume Ferrer. Sembla que la població formava part del territori que integrava el senyoriu de Vall d’Almedíxer, i fins el 1609 estigué habitada exclusivament per sarraïns.

La seua economia és exclusivament agrària: taronger i nespreres. Cavanilles (1745-1804) cita unes pedreres de marbre que mai no han estat explotades.

Del seu patrimoni

  • Església de la Immaculada. Impressionant, sobre tot per les seues dimensions, temple neoclàssic la primera pedra del qual es va col·locar el 10 d’agost de 1774. En el seu interior es guarden dos veritables tresors pictòrics, com són el quadre de la Verge Immaculada, atribuïda a Vicent Masip (1475-1545) o al seu fill Joan de Joanes (1507-1579) i el retaule de Sant Miquel, una taula del segle XIV obra de Gherardi Starnina, que representen unes de les poquíssimes obres conservades en territori valencià adscrites directament a l'estil italogòtic florentí.
  • Palau del Senyor. Gòtic ogival. Finals del XII amb afegits del XIV i del XV. Declarat BIC.
  • Forn del Senyor, d'origen medieval, va estar en funcionament fins la darrera dècada del XX.
  • Molí del Senyor, sobre el que es va edificar la fàbrica de la Llum, de la qual a penes queden romanalles.
  • Capella de Santa Llúcia. Documentada ja en 1245, fou derruïda i només resten unes quantes enrunes.
  • Ermita de Sant Antoni de Pàdua, estampa del poble. Segle XIX, s’hi arriba per un calvari de 1801.
  • Safareig municipal i, a més els de la Llum i el de la Roja, restaurats recentment.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TERESA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
636 m
19,90 km2
1.691
345
266
Teresà/ana

Municipi de parla castellana –també conegut com Teresa de Begís– i molt muntanyós que compta amb gran quantitat de fonts, com ara la Pipa, el Batà, Royo, la Grillera, Contis, Berro, la Bailaora, Peral, el Nano, Rabosera o del Río; altures de 863 metres en El Franco, o de 855 en Cerro Gordo, des d'on es pot contemplar el Refugio del Agua, brollador amb abundants corrents fluvials; també mereixen visita a través dels diferents senders senyalitzats els monts de Roya, el puig de la Dehesa, la vall i riberes del Palància i els barrancs que vessen a ell; el paratge de Sonsida; la cova del Moro i la Mora o la zona de la Balsa, on trepitjarem un vell pont de pedra.

Al seu terme s’han trobat deixalles de l’Edat del Bronze, en els jaciments de la Penya de la Dueña i cim del Cerro Alto de la Gambalia; igualment s’han trobat restes de ceràmica d’origen ibèric, en la cova de los Muertos i Alto Losar; també troballes romanes certifiquen el poblament del lloc en aquesta època. Posteriorment fou de dominació àrab fins la conquesta per part de Pere Fernàndez d'Azagra, senyor d'Albarrasí, qui va concedir la jurisdicció civil de la mateixa a l’orde de Calatrava i la religiosa al bisbat de Sogorb. Fou aldea de Begís fins l'any 1842 en què se li va atorgar municipi propi. Demogràficament es troba en franca regressió amb una fort emigració vers zones industrials de València i La Plana de Castelló.

El patrimoni, en allò que pertoca a l’arquitectura urbana, és concreta en:

  • Ajuntament
  • Cooperativa
  • Església de Nostra Senyora de l’Esperança.

Quant a la industrial:

  • Fàbrica de llum
  • Molí draper
  • Almàsseres de l’ermita
  • Mina del barranc de l'Arc.

Com a mostra de l’arquitectura popular d’estes contrades hi ha el safareig de la sèquia de la Dehesa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORÀS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
773 m
16,80 km2
797
258
228
Torà/ana

Fonts com la de Camarillas, el Chorrillo, la Malaña, la Hoyuela; masies com la Talaia, la Cerrada, los Planos i Hondonera; diversos cims i pujols no massa elevats dels què el més important és la Penya Escabia, i un bon grapat de senders i rutes constitueixen els principals atractius paisatgístics d'aquest municipi castellanoparlant.

El seu nom prové de toros i toràs que hi acudien antigament a pasturar als seus voltants, encara que en l'actualitat aquests ramats es troben reduïts al mínim. Lloc fundat pels àrabs, que fou conquerit per Jaume I (1208-1276) i lliurat a l'orde de Calatrava, en poder de la qual es va mantenir fins el regnat de Carles I (1661-1700), qui va incorporar-la a la Corona. El general isabelí Azpiroz va instal·lar-s'hi, la qual cosa va provocar un fort setge per part dels carlistes que acabà el 22 de maig de 1840. Fou poblet de Begís fins el 1842, en què fou erigit municipi independent. Demogràficament presenta, des les primeries del XX una progressiva reducció de la seua població jove, ja que aquesta emigra vers zones industrials com ara Barcelona, La Plana de Castelló i l'Horta de València.

Els sectors econòmics són: l'agricultura amb predomini de l'ametler i l'olivera; també hi ha pomes i hortalisses; la ramaderia: ovelles, sobre tot; també granges de porcs i avícoles; la construcció i el sector serveis. La indústria hi és nul·la.

A poc a poc Toràs ha esdevingut lloc d'estiueig la qual cosa ha canviat la tradicional fesomia del poble en què els principals edificis són l'Ajuntament i l'església de Santa Quitèria. S'hi conserven també algunes masies com ara la de la Talaia, dels Plans i la Cerrad.

Antoni Ponz Piquer va nàixer a Toràs (L'Alt Palància)el 28 de juny de 1725. Conegut com el Pare Ponz, va rebre una formació molt completa, humanística, artística i teològica, a Sogorb, la Universitat de València, Gandia i l'Escola de les Tres Arts de Madrid. Viatger impenitent, va passar llargues temporades a Itàlia i va viatjar per tot l'Estat i per Europa; fruit d'aquests viatges són els seus "Viatges d'Espanya" i "Viatges fora d'Espanya". Però no per això deixà de cultivar les altres seues passions: la pintura i la història. Fou una figura essencial de la política cultural borbònica i va treballar en la recopilació de treballs i reliquiaris de la Biblioteca d'El Escorial. En 1773 va ser elegit acadèmic de la d'Història i el 1776 va ser secretari de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va morir-se a Madrid el 4 de desembre de 1792.

L'olla, feta amb plantes aromàtiques, la carn torrada, el matapuerco , conill, coques de sardina, embotits, oli i olives del terreny, i en el capítol reboster escudelles, figues amb nous i confitures caseres en són una bona mostra de la gastronomia local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VIVER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
559 m
49,90 km2
2.479
1.297
1.633
Viverenc/enca

La població d’aquest poble de parla castellana es reparteix entre el casc urbà i els nuclis de població de Ragudo, Aguas Blancas, Masada del Sordo, Masías de Parrela, Masías del Cristo i Masías del Río.

L'abundància de fonts –Ragudo, Pontón, La Chana, Morredondo, Ojos del Prado, brolladors i la presència del Palància i del barranc del Hurón al terme li donen el sobrenom de Viver de las Aguas. Els paratges més interessants són: el jaciment del Sargal, el bosc de Monleón, la Floresta, Peñas Rubias i la font de Sant Miquel, que abasteix el poble. Per practicar el senderisme hi ha diversos xicotets recorreguts i un tram del G7. Al seu terme trobem el, abans temut pels conductors, port del Ragudo amb 1.007 m. d’altitud.

Ja en el Paleolític Superior hi hagué assentaments humans com ho demostra el jaciment de les coves del Sargal. L'any 193 aC el romà Marco Poncio Catón va fundar Belsino, que poc després rebatejaria amb el nom de Vivarium. Pareix ser que en temps de Jaume I (1208-1276), el qual la va ocupar en 1237, estava completament destruïda, malgrat això en 1244 la declara Reial Vila. En 1276 el rei va concedir l’establiment de pobladors sarraïns el 1276, a l’alqueria de Fula. La vila es va repoblar amb cristians, principalment aragonesos, el 1367 quan el senyor de Xèrica, Joan Alonso, va concedir carta pobla motivada probablement al quedar despoblada per la pesta negra. Formà part del senyoriu de Xèrica fins que el 1432 Francesc Zarzuela va comprar-se-la a Berenguer de Requesens, que poc abans se l’havia comprat a Joan de Navarra, juntament amb el Toro i Novaliches. El 1518 fou adquirida pel comte d'Aranda, qui el 1537 la va vendre al duc de Calabria, virrei de València; mort aquest el 26 d’octubre de 1550, les seues possessions va heretar-les el monestir de Sant Miquel dels Reis, fundat per ell. El 1646 havia perdut el 54,8% de la seua població, fet explicat únicament per l’epidèmia de pesta i la greu crisi de producció. El 15 d’abril de 1814 va menjar en la Casa Consistorial del poble, al seu regrés de França, Ferran VII (1784-1833). El 2 de desembre de 1862 s’hi instal·là l’enllumenament públic. El 2 de març de 1873 es proclama la I República al poble.

La tradicional economia agrària ha anant quedant marginada pel sector serveis, ja que Viver és una típica localitat estiuenca, la qual cosa dóna empenta a aquest sector. Malgrat tot la Cooperativa Agrícola elabora un excel·lent oli verge d’oliva; indústria al voltant de la qual gira la Fira de l’Oli que se celebra anualment, i que enguany (2016) arriba a la seua XVIIª edició. També cal esmentar l’esforç que un grup d’agricultors locals està fent per reintroduir-hi el conreu del fesol confit, producte autòcton que havia caigut en desús.

Tocant al patrimoni, Viver presenta, entre d'altres atractius:

  • Ermita de Sant Roc.
  • Església de Nostra Senyora de Gràcia. Construïda en 1608. La darrera intervenció s’hi va fer en 1946 per recuperar-la dels danys soferts en la guerra de 1936-1939.
  • Sant Francesc de Paula.
  • Fonts urbanes: la Asunción, el Abrevadero, San Francesc, Mossèn Vilar, el Baile, Duc de Calabria, la Teja, el Garrón (safareig), Cazadores i el Chorrillo.
  • Torre de Viver. Islàmica amb possibles fonaments romans. Pràcticament derruïda.
  • Torre ibera de Ragudo. Fonaments ibers, edificació musulmana. No queden més que deixalles de la seua part inferior.
  • Museu Municipal.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XÈRICA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
523 m
78,30 km2
3.119
1.554
1.656
Xericà/ana

La població, castellanoparlant, es reparteix entre el casc urbà i els llogarets de Novaliches i Els Àngels.

El terme està travessat pel Palància i allotja paratges de singular bellesa com ara la Vuelta de La Hoz, els pics de Yuste, del Villar, de la Muela, de Feliciano, els monts del Frontón, la Herbasana, del Alto Gafero o los Pelaos que podem visitar recorrent diverses rutes senderistes degudament senyalitzades. Hi ha gran quantitat de fonts de què relacionarem unes poques: Randurías, El Carmen, El Consuelo, Ulla, Lipa, el Clero, etc.

Els únics testimonis que hi ha de poblament prehistòric són una destral neolítica i alguns assentaments ibers. Dels romans ja hi trobem força petjada, principalment làpides amb inscripcions llatines, especialment la coneguda com de Quintia Prova, baix relleus de marbre, monedes, etc que la converteixen en una de les poblacions romanes més importants de la comarca. Ja en època musulmana comença la vertadera expansió del casc urbà que coneixem, fins i tot barris com Valcaliente i Coracha conserven la seua denominació àrab. L'any 1027 resta inclosa en la Cora de València. En 1098 és pressa pel Cid (1043?-1099). En el segle XII apareix documentada amb el topònim moro de Sharíqua, “castell dels Jarifes” (nobles). El 5 de febrer de 1235 el gironí Guillem de Montgriu entrà en la ciutat però la població continuarà sent majoritàriament musulmana. Jaume I (1208-1276) hi donà carta de població el 1249 a més d'altres privilegis com ara el pas del camí d’Aragó per dita vila (29 de novembre de 1255) o l’ampliació del castell (any 1261). És el 4 de setembre de 1255 quan Jaume I la dóna a Teresa Gil de Vidaure i, en virtut del testament de Jaume I de 26 d’agost de 1272, a son fill Jaume Pérez (1255?-1285), que serà el primer senyor feudal a partir de 1284, amb el nom de Jaume II de Xèrica, conformant així un senyoriu que comprenia Xèrica, Benafer, Caudiel, Pina, El Toro i Viver, i al qual s’afegirien en 1257 Les Alcubles, el 1269 Barraques i el 1275 Altura. El 6 de maig de 1286 el rei Alfons confirma el privilegi de franquesa de la vila. En 1330 s’enceten les obres del segon emmurallament de la ciutat. En 1363, en el context de les guerres entre Castella i Aragó, les tropes castellanes ocupen el poble i el castell. En 1368 s’autoritza l’establiment de les alqueries de Novaliches i El Campillo amb 50 pobladors i sense jurisdicció criminal. En 1369 mor l’últim dels Xèrica i amb ell s’extingeix el llinatge. Com a conseqüència dels deutes dels Xèrica el poble torna a la Corona, llavors en les mans de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 6 de juliol de 1372 el rei anomena primer comte de Xèrica a l'Infant Martí. En 1386 es construeix un pont sobre el Palància i en 1390 la tercera muralla. El 2 d'abril de 1404 Martí l'Humà (1356-1410) incorpora, de nou, la vila de Xèrica a la Corona. El 30 de gener de 1417 Alfons el Magnànim (1396-1458) la dóna en feu a son germà Joan amb les seues aldees: Viver, Caudiel, Novaliches, El Toro, Pina i Barraques; aquest la va vendre el 1428 en usdefruit a Francesc Zarzuela, Justícia d'Aragó, el qual va adquirir-la totalment, de manera il·legal, el 4 de juliol de 1431 i va sotmetre el poble a condicions tiràniques que hi sembraren el descontent per la manca d’arrel de la família senyorial. En 1418 el rei concedeix el privilegi de celebrar mercat setmanal. El 1479, Ferran el Catòlic (1452-1516) anul·là la venda i va incorporar-la, una altra vegada, a la Corona. Malgrat tot, els hereus dels Zarzuela, el 1518, veneren llurs suposats drets al comte d'Aranda, i aquest a favor del duc de Calabria el 1537, qui va cedir-lo per herència al monestir de Sant Miquel dels Reis. Finalment, després de llargs litigis, el 24 de novembre de 1564, fou reincorporada novament a la Corona durant el govern de Felip II (1527-1598). L'1 de març de 1565 canvia el fur d'Aragò pel de València. L'any 1609 pateix com la resta del País Valencià l'expulsió morisca. Felip V (1683-1746) el 30 de setembre de 1707 va donar-la en feu al mariscal duc de Berwick amb tots els drets i privilegis. Després romandria emancipada definitivament. En les guerres carlistes el poble resistí els atacs del carlista Forcadell el qual va envair la vila el 10 d’octubre de 1838 fins que fou derrotat pel general Borso el dia 15 d’aqueix mateix mes. En 1885 una epidèmia de pesta va causar-hi 194 morts. La guerra de 1936-1939 causà enormes i greus desfetes a la ciutat els quals suposaren una important pèrdua de patrimoni.

La topografia del terme fa que, malgrat l’abundància d’aigües, l'agricultura siga molt difícil de treballar; nogensmenys s’hi conreen fruiters i hortalisses en l’horta arbrada i, a més a més, garrofera, olivera i ametler. Hi ha granges de porcs, pollastres i conills. En l’apartat industrial es pot parlar de petits tallers artesanals i una fàbrica de farina. La resta de l’economia local es recolza en el sector serveis i un incipient turisme rural.

Dels seus monuments cal destacar la torre de les Campanes la torre de les Campanes ––o de l’Alcúdia––. Datada entre 1616-1628, és l’única torre mudèjar que es conserva al País Valencià, i vertader símbol del poble. El seu casc urbà(declarat Conjunt Historicoartístic), s’enrosca a la muntanya, conservant la flaire musulmana amb atzucacs i carrerons estrets i rosts que fan de Xèrica u dels llocs més atractius de la comarca i del País. Altres monuments característics són:

  • Castell. D’origen romà i encara anterior. Conserva:
    • La Torreta. Torre Homenatge del segle XV, única resta íntegra que roman del castell.
    • Restes de les muralles
    • Portals de Sant Joaquim i Santa Anna, de la Sala i del Rellotge.
    • Torrasses del Ruejo, de Sant Joan (s IV) i de Santa Anna
    • Arc de l’Hospital, portell de Sant Roc (s XIV)
    • Fortí de la torre mudèjar. Construït en 1870 per a la defensa de la ciutat davant els carlistes.
  • Església de Santa Àgueda. Segle XVIII. Barroca amb incorporacions neoclàssiques. Alberga un Museu Parroquial amb diferents obres d’art de què destaquen la Creu Processional, la Custòdia i la col·lecció de vestits.
  • Església del convent del Socors. Any 1750. Renaixentista.
  • Església del Crist de la Sang. S XVII-XVIII. Barroca, però reformada posteriorment en estil neoclàssic.
  • Convent de Caputxins. De 1619.
  • Ermita de la Verge de Loreto. Segle XVII. Formava part d’un hospital de què no queden restes.
  • Ermita de Sant Roc. Gòtica de Reconquesta. Segle XIII.
  • Ermita de Sant Miquel, de Novaliches
  • Ermita del Loreto. Formava part d’un hospital del segle XVII
  • Pont del Bisbe Muntañones. Bastit en 1570 sobre altres anteriors destruïts per diverses riuades.
  • Creu Coberta. De 1511, reformada en 1550 i en el segle XVIII.
  • Font de Santa Àgueda. Barroca, de 1770.
  • Torre Garabaya. O de los Ordaces. Romana. En estat de ruïna.
  • Torre de la Muela.
  • Torre Novales. Destruïda totalment en la guerra de 1936-1939, només queden restes dels fonaments.
  • Calvari. Neoclàssic, del XVIII.
  • Molins. Hi ha diversos arreu del terme de diferents èpoques que es conserven en estat precari.
  • Museu Municipal. Fundat en 1946 i declarat Monument Historicoartístic. Conserva restes de totes les èpoques històriques. Hi destaquen el retaule de Sant Jordi, la col·lecció de ceràmica i taulelleria valenciana dels segles XV a XIX i el penó de la Reconquesta de la Vila.

Els plats més habituals a Xèrica són l’arròs al forn, l’arròs amb carrancs de riu, el barb fregit, les patates roges, la sopa d’all, la truita sense ou i el salpicó de barb. Dolços: els ous de neu, i el pingano.

Un dels costums característics de les festes xericanes és el Volé y el Bacalá: primer la gent puja, a mitja nit, al campanar a fer el volteig campanes que anuncia el començament de les festes i després es reuneixen a menjar bacallà, nous, pa i vi. Es tracta d’un ritus que va sorgir espontàniament fa anys però que convoca cada vegada més visitants.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XÓVAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
415 m
18,20 km2
768
378
349
Xover/era

El terme, inserit en el Parc Natural de la Serra d'Espadà, compta amb nombroses fonts: Fresca, del Alcornoque, de la Bellota o del Cerezo, entre d’altres, les quals donen testimoni de la qualitat i fama de les aigües de Xóvar. Altres paratges dignes de visita són: las Carboneras, el puntal de l’Aljub, el barranc d’Ajuez, el barranc del Carbó, el pic de la Bellota i la cova de Calaricos.

El topònim és de procedència àrab: "Juw-Wa", significa vall, en aqueixa llengua. Hi ha restes del Bronze als jaciments de la Cueva i de la Bellota, i ibers al poblat del Rubial. D’origen musulmà, fou una alqueria dependent, del castell d’Assuévar, de la jurisdicció d’Almedíxer. Fou lloc de moriscos, els quals participaren el 1525 en la revolta de la serra d’Espadà. A més, el primer esment escrita de la localitat es produïx quan el rei de la taifa de València, Zayd Abu Zayd (?-1269) s'interessa per la recent fundada localitat de Xóvar, que s'havia poblat per veïns del castell de Begís.

L’economia es basa en el conreu de l’ametler i de l’olivera, i l’elaboració d’un excel·lent oli.

El poble, on es parla castellà, presenta una fesomia típicament morisca amb les cases a diferents altures i escales i costeres arreu per a unir-les. Els edificis més interessants són:

  • Església de Santa Anna. Segle XVIII.
  • Ajuntament.
  • Font de l’Arbre.
  • Font de Sant Antoni.
  • Castell de Xóvar. Degué ser una torre guaita del castell d’Assuèvar. Només romanen un mur i una torre en ruïnes.
  • Nevera musulmana. En mol bon estat de conservació.
  • Pantà. Musulmà del segle XII. Encara en ús.

Els dinars típics són l’olla de cards, la de grum, el potatge de cigrons, la coca de toros i el panellet amb tomaca. Gràcies a la gran qualitat de la seua mel i les ametles que s’hi conreen s’hi produeixen exquisits dolços com ara els sequillos o la coca escudellà i molts més.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos