joomla analytics


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 25.04.17 23:44

Es tracta d'una comarca de relleu abrupte que es troba a una altitud mitjana de 1.000 metres sobre el nivell del mar i 997 km2 de superfície. Terra de boscos, muntanyes i barracs, dóna recer a nombrosses espècies animals, des de la llebre al vultor, passant per per l’àguila reial, el senglar o la cabra. La seua principal activitat  económica la constitueixen la ramaderia i l'agricultura, amb conreus de blat, creïlles, i en alguns indrets, ametla i avellana. El seu caràcter de comarca interior desproveïda de zones industrials ha provocat un corrent emigratori cap a les comarques del litoral i cap a Catalunya. La capital comarcal és Morella ciutat que encara conserva el seu perímetre emmurallat, la magnífica església gòtica de Santa Maria, palaus, torres i portes gòtiques, etc. Morella manté un cert nivell d'artesania tèxtil ––les mantes morellanes–– i constitueix un centre turístic d’alguna importància. Altres poblacions de la comarca són el Forcall, Cinctorres i la Todolella.

 

ELS PORTS


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

CASTELLFORT

Castellfort

CINCTORRES

Cinctorres

EL PORTELL DE MORELLA

Portell

FORCALL

Forcall

HERBERS

Herbés

LA MATA DE MORELLA

La Mata de Morella

LA TODOLELLA

Todolella

MORELLA

Morella

OLOCAU DEL REI

Olocau del Rey

PALANQUES

Palanques

SORITA

Zorita del Maestrazgo

VALLIBONA

Vallibona

VILAFRANCA

Vilafranca/Villafranca del Cid

VILLORES

Villores

CASTELLFORT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
1.181 m
66,70 km2
1.432

236

222
Castellfortí/ina

El terme compta amb una complicada orografia farcida de bells paratges com ara la font d'en Serra i la font de sant Roc. La major altura és el Tossal de Folch (1301 m).

Malgrat que el seu origen és un fort romà, van ser els àrabs els que la fortificaren i l'anomenaren Galintort. Fou l'últim baluard dels moros en el Maestrat, ja que fins l'1 d'agost de 1237 no va ser conquistada per Balasc d'Alagó (1190-1239), el qual donà carta pobla aqueix mateix any a Ferrer Segarra. En 1361 Pere II de València i IV d'Aragó (1177-1213) va ordenar l'emmurallament i fortificació del castell; durant l'edat mitjana va pertànyer al terme general de Morella la qual cosa va propiciar molts conflictes entre ambdues poblacions; en 1406, a la mort de Martí l'Humà (1356-1410), es va desencadenar una guerra civil al Maestrat en què Castellfort, a l'estar molt fortificada, va sofrir greus enfrontaments; el 9 de febrer 1691 Carles II (1661-1700) li concedeix autonomia municipal; també en 1708 en el marc de la guerra de Successió hi hagué una important batalla.

L'economia castellfortina es basa en la ramaderia (vacuna, ovina, porquina i cunicular), l'agricultura de secà, la confecció de gèneres de punt i, tímidament, el turisme rural.

Situat a 1.181 m d'altitud el poble mostra impressionants panoràmiques sobre el Maestrat. El seu patrimoni ens ofereix:

  • Ermita de la Mare de Déu de la Font. Construïda en 1476 i situada en un bonic paratge natural, ha sofert diverses transformacions. En 1979 va ser declarada Monument Històric Artístic.
  • Ermita de sant Pere. Romànica. Edificada en el s XIII. En els segles XVI i XVII se l'afegiren l'hostaleria i la casa de l'ermità.
  • Ermita de santa Llúcia. Segle XV.
  • Església de la Mare de Déu de l'Assumpció. Construïda entre1725-1734, té una interessant façana i campanar barroc.
  • Casa Consistorial i Porxos
  • Casa del marqués de Castellfort.
  • Finestra del Mirador.
  • Masies, peirons, i creus de terme de notable interès.

El primer cap de setmana de maig se celebra la romeria coneguda com Els Catinencs. Aquesta romeria ja s’hi celebrava en 1424 i en el seu origen, els romers demanaven al sant pluja per al camp. Romers de Catí pugen fins a l'ermita de sant Pere on comparteixen amb la resta d'assistents un arròs amb fesols i naps; fan nit i tornen al dia següent fent parada en l’ermitori de la Mare de Déu de la Font.

Entre els castellfortíns il·lustres hi ha Francisca Guarch Folch (1857-1903) que va ser una voluntària carlina coneguda com l'heroïna de Castellfort que, fent-se passar per home, lluità amb les forces del capitost empordanès Barrancot durant la tercera guerra carlina a Catalunya.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CINCTORRES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
904 m
34,90 km2
1.537

520

459
Cinctorrà/ana

El terme, travessat pel riu Celumbres, és molt muntanyós. Té paratges força interessants, com ara la Roca Parda, la Roca Roja, la font d'en Prat o les coves del Bovalar, i una bona representació de la fauna ––voltors, senglars, etc.–– i la flora mediterrànies.

D'origen àrab, fou conquistada en 1231 per Balasc d'Alagón (1190-1239) i donada a la família Torres, el blasó de la qual, amb cinc torres, va donar nom al poble. Fou poblet de reialenc fortificat en 1361 durant la guerra amb Castella. Formà part de la comunitat de poblets de Morella des del segle XIII fins el 1691 en què Carles II (1661-1700) li concedí l'autonomia municipal després de segles de conflictes amb Morella. En la guerra de Successió fou un dels primers llocs en declarar-se partidari de l'Arxiduc Carles (1685-1740); en 1848 el coronel carlista Delgado va establir-hi la seua caserna.

Del seu patrimoni esmentarem:

  • Ajuntament. Del segle XV. Conserva dues tables gòtiques restaurades en 1991.
  • Casa dels Sanjuan. Convertida en Museu de Cinctorres, mostra una pinacoteca i un sòl, del segle XVII, en forma de mosaic en què cada rajola recrea un animal diferent.
  • Peiró gòtic, junt a l'església. Restaurat en 1997.
  • Església de sant Pere apòstol. Planta neogòtica i dues torres bessones, amb notables obres d'art.
  • Torre dels Moros. Encara poden observar-se les seues quatre plantes.
  • Torre Solsona, o del Collet de sant Marc.
  • Ermita de sant Lluís. Porticada, de 1674.
  • Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Bastida el segle XIX sobre una d'anterior.
  • Ermites del Pilar, de Sant Pere i de Sant Marc.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL PORTELL DE MORELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
1.074 m
49,40 km2
249

262

218
Portellà/ana

Al terme hi ha el port de Cabrelles (1.320 m) i compta amb paratges com ara la Roca Parda i La Penya Roja ––en què abunden els voltors––, el Portalets dels Moros o el Toll d'En Drac. Tradicionalment, la població s’ha trobat dispersa en les moltes masies que hi ha en el municipi.

Tot i haver-hi jaciments prehistòrics, l’origen més probable del poble és visigot. Fou un llogaret musulmà voltat d'amples muralles, que en 1086 pertanyia a la taifa de Lleida i fou conquerit en 1240 i donat en senyoriu a Balasc d'Alagon (1190-1239). Posteriorment passà a l'Orde del Temple sota la qual jurisdicció, estigué fins la dissolució de l'orde en 1312 en què tornà a la corona i es va convertir en un dels poblets de Morella. Durant les Germanies va estar de part dels avalotats per la qual cosa va sofrir posteriors represàlies. En 1691 XVII Carles II (1661-1700) va convertir-la en vila independent en segregar-la de Morella. En 1750 figura inclosa en les viles de reialenc. Fou zona d'activitat carlista durant el segle XIX.

L’economia ha estat tradicionalment ramadera. Va ser molt important al llarg de tota la seua història, i ho continua sent, el bestiar de llana i el seu comerç, amb el floriment d’una indústria tèxtil d’especial rellevància.

  • A banda del conjunt urbà, que conserva la trama original, citarem els monuments més importants:
  • Ajuntament. Edifici del segle XVII, recentment restaurat.
  • Església de l'Assumpció. Barroca, del segle XVIII, sobre planta romànica El campanar no és si no la Torre de l'antic Castell àrab.
  • Castell àrab. Declarat BIC, en 2003. Es conserva, com ja s’ha comentat la torre, part de les muralles i el pati d’armes, reconvertit en plaça de bous.
  • Ermita de Sant Marc. Exemplar d'ermita de Reconquesta ubicat en Les Albaredes, antic barri del Portell, ara despoblat.
  • Ermita de l'Esperança, o de la Font. Renaixentista dels segles XVI-XVII
  • Pont de la Rambla. Segle XVII, encara que hi ha documentació de 1212, que podria fer-ne al·lusió. Restaurat en 2007.
  • Calvari.
  • Safareig.

Cada 25 d’abril s’acudix en romeria des de Portell als “Albaredes”. Una de les poques de tot el País Valencià que conserva tot el misticisme, religiositat i rigor en les seues normes al llarg de tota la celebració, fet que la fa destacar i li atorga un caràcter únic.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FORCALL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
699 m
39,30 km2
2.105

571

538
Forcallà/ana

El topònim del lloc, sembla que prové del fet que està voltat de rius i muntanyes que fan una mena de forca. Abrigat per les moles de Garumba, de sant Marc, de la Vila i de sant Roc i els rius Caldes, Cantavella i Bergantes, el terme és ric en fonts: la de santa Anna, o de la Salut, referenciada en 1649, amb propietats mineromedicinals; les Fontetes, la Felipeta, la de l'Om, la de la Vila, declarada Paratge Natural Municipal el 14 d’octubre de 2005; la del Roure, la de la Teula i, al bell centre del poble, la del Convent; també hi ha els llavadors d'Escuriola i Picolixa. L'accidentat del terreny ofereix grans possibilitats de fer excursions a peu com ara anar al Mas del Racó, amb el seu monumental roure; a la roca del Migdia, al molí Matalí, ala Cova del Maquis o a l'ermita de sant Cristófol de Saranyana, per citar unes quantes rutes on podem guaitar voltors o cabres salvatges i les més de 400 espècies vegetals que s'han catalogat al municipi.

Nombroses troballes arqueològiques donen fe de l'existència de poblats prehistòrics arreu del terme, però sens dubte el més interessant és el de la Moleta dels Frares, possiblement la Res Publica de Tolomeu, nucli iberoromà de gran importància estratègica; l'actual població té el seu origen en unes alqueries àrabs, conquistades en 1235 per les tropes de Gil d'Azagra i Benito de Torres, oficials de Balasc d'Alagon (1190-1239), sota el senyoriu del qual, i durant quasi 450 anys, pertanyia a les tradicionals aldees de Morella.En 1240 passa a domini de l'Infant Pere de Portugal qui va donar carta pobla atorgada pel seu lloctinent Pere Núñez, alcaid de Morella a 12 homes. El 2 de maig de 1264 assolí la categoria de vila. Fou fortificada en 1361. Després d’una llarga història de conflictes amb Morella va aconseguir la independència municipal com a Vila Reial el 9 de febrer de 1691 per privilegi del rei Carles II (1661-1700). Durant la guerra de Successió abraçà la causa de l'arxiduc Carles d’Àustria(1685-1740). Com la resta del Maestrat fou zona d'intensos enfrontaments durant les guerres carlistes.

La seua dilatada història ha deixat petjada en l’arquitectura poble, la passejada pel qual ens transporta a èpoques pretèrites entre carrers estrets, atzucacs, palaus i casalots pairals dels quals destaquen els dels Forts, els Maçaners i els Berga. Relacionem tot seguit el patrimoni de Forcall:

  • Plaça Major. Interessant conjunt monumental únic en la comarca i dels més importants del País Valencià, amb porxades d'arcs de mig punt dels segle XVI-XVII i voltada d'edificis emblemàtics com ara:
  • La Casa de la Vila, segles XVI-XVII, ubicada en el palau gòtic de Les Escaletes el qual alberga també el Mesó de la Vila i l'antiga església de sant Miquel

  • L'Almodí, segle XVII, amb una curiosa torre amb rellotge.

  • Palau dels Miró Osset, segle XVI, edifici propi de l'arquitectura aragonesa amb preciós aler de fusta i 36 arcs en la planta més alta. Actualment rehabilitat i convertit en establiment hostaler.

  • Forn de la Vila, segle XIII, el més antic d'Europa en funcionament.

  • Església de l'Assumpció, originària del segle XIII, reconstruïda en 1860, conserva elements de la primitiva. Destaca el seu campanar barroc, de 55 m d'alçària, una talla de fusta del XVI i uns frescs del morellà J.F. Cruella.

  • Moleta dels Frares, o de Libòrio. Fortalessa natural pràcticament inaccessible on s'assentarien el primers pobladors de la vall. Es tracta del jaciment arqueològic més important de les comarques del nord. Descobert en 1876, conserva la muralla, però les inclemències meteorològiques, les rapinyes furtives i els actes vandàlics, units a l'escassa protecció oficial fan que les deixalles es troben prou deteriorades.
  • Conjunt monumental de l'ermita de sant Josep i el Calvari.
  • El Convent. Segle XVIII. En avançat estat de ruïna.
  • Ermita de la Verge de la Consolació.
  • Ermita de sant Joaquim de Menadella . Segle XVIII.
  • Ermita de la Consolacioneta . Any 1673.
  • Ermita de la Mare de Déu del Pilar. Construïda pel Mestre obrer Raimon Monfort , anomenat "el tío Mona", continuador dels obrers dels segles XVI i XVII, va construir aquesta xicoteta capella, a la carretera de la Todolella, en 1911.
  • Ermita de sant Cristòfol de Saranyana . Documentada ja en 1332, l'edifici actual prové de 1701.
  • Nevera de gel.
  • Colecció museogràfica permanent. Dóna a conèixer la història i l'etnologia forcallana.
  • Menció especial mereixen les nombroses masies escampades pel terme, catáleg viu de l'arquitectura rural del Maestrat, que relacionem a continuació: Barberà, Barberà riu Xiva, Caietano, Carbó, Custodia, Dionisio, Dolç, Fàbrica de Palos, Frares, Grellera, Hostal Libòrio, Llorenç, Mampel, Marianet, Menadella, Molí Matalí, Molinos, Montanyés, Parra, Planxat, Racó, Refoies, Roc, Roig, Sebastiana, Torre Amela, Torre Folch, Torre Selló, Torreta, Vito i Xorrador.

Compta Forcall amb una de les festes més interessants de les nostres contrades, la de Sant Antoni, que s'hi celebra el 17 de gener, que ha conservat la tradició en nombrosos actes de què destaquen; la Plantà del Maio, la Vida del Sant, la Santantonada, la Cremà de la Barraca i Els Botets. També són interessants les festes patronals (finals d'agost, principis de setembre) pel mostrari de danses populars que s'hi ballen, com ara la dels Dansants, la dels Llauradors, la de les Gitanetes o la de les Varetes.

Per acabar hem de dir que a Forcall es menja bé i d'això donen testimoni els seus embotits, la seua carn, plats com el recapte o olla forcallana, la sopa forcallana, el conill amb caragols, la gallina trufà i dolços com les coquetes, els corets, els carquinyols o els ametllats, sense oblidar una deliciosa collà.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

HERBERS

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
672 m
27,10 km2
666

103

56
Herberer/a
Herbessenc/a

Els 28,2 km2 que abraça el terme municipal són força muntanyosos, regats pel Tastavins, aquí anomenat Barranc d'Escalona, i presenten paratges com ara la muntanya de la Tossa (1101 m), la carretera a Morella, la Mola d'Andreu, la Coveta Fosca o la Font Ginebra.

L'origen del poble, com el de tants altres, és una alqueria musulmana que en 1233 fou ocupada per les hostes de Balasc d'Alagon (1190-1239) i cedida, per a poblar amb cristians, amb carta pobla d'aqueix any al cavaller aragonès Joan Garcés que va fer la repoblació amb gents vingudes de Lleida. A començaments del segle XIV el senyor era Ramon de Centelles un successor del qual, Bernat de Centelles va malbaratar les seues possessions, les quals caigueren en mans dels Cubells, els quals ostentaren el senyoriu des de 1386 a 1484 data en què per matrimoni va passar als Valls que el van mantenir fins el 1561 quan, per qüestions successòries i de parentiu, recau en els Ram de Viu, els quals a hores d'ara encara posseeixen el castell i moltes terres. fou un d'ells, Lluís Ram de Viu Valls i Valls , precisament el primer baró d'Herbers. En època agermanada Herbers fou agermanat. En 1691 Carles II (1661-1700) li va atorgar la seua autonomia municipal com a vila independent de Morella. La guerra de Successió posà el poble de part dels maulets. L'època carlina, tan convulsa al Maestrat, fou de gran activitat a Herbers, fins i tot el baró vigent, Rafel Ram de Viu i Pueyo, aleshores president de la Junta Carlista de Morella va ser afusellat el 27 de desembre de 1833. en 1926 tornà a fusionar-se amb Morella i en 1960 assolí la seua actual i definitiva autonomia.

L'economia es basa en l'agricultura, 600 hectàrees són dedicades a conreus de secà (cereals i patates) i només 15, a regadiu.

El poble el localitza al redós d'un pujol presidit pel castell i conserva mostres de l'arquitectura medieval tan abundant per aquests indrets El seu patrimoni consisteix:

  • El Castell Dels segles XIV-XV Casa pairal de grans dimensions en estil gòtic amb merles Fou propietat dels Cubells i després i fins l'actualitat dels Ram de Viu.
  • Santuari de la Mare de Déu del Sargar Segles XIII-XIV Amb la casa de l'Ermità i la de la Confraria
  • L'Ajuntament
  • La Llotja Actualment convertida en establiment hostaler
  • Església de sant Bartomeu Anterior a 1358 però amb diverses reformes que mostren elements gòtics i barrocs Conserva ornaments sagrats procedents del monestir de santa Maria de Benifassà
  • El Calvari
  • Creu gòtica de terme De 1390-1420

Els menjars, contundents com toca a una zona freda com aquesta: olla de recapte, anyell a la brasa , pernil i bons embotits i de postres, bunyols amb mel.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA MATA DE MORELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
826 m
15,20 km2
640

180

195
Mater/a

El seu terme abasta 15,2 km2 i compta amb paratges com ara Les Calderetes, també hi ha jaciments de fòssils.

Segons la tradició, el seu nom ve d'una mata de canyella que hi havia. D'origen musulmà, fou conquerida per Balasc d'Alagon (1190-1239), senyor de Morella, el 1232 i donada a poblar el 1234 a Bernat Monçó. Durant els segles medievals fou un dels poblets de Morella i, fins i tot, fou carrer d'ella; sota jurisdicció morellana va pertànyer a les famílies Pedro, La Figuera i D'Alp. En 1691 Carles II (1661-1700), juntament amb altres poblets, va convertir-la en vila independent.

En la població trobem:

  • El Palau dels Pedro, del segle XVI
  • L'Ajuntament, de 1564, malgrat diverses restauracions conserva el teginat de fusta i la porta amb arc gòtic.
  • La Torre Guillermo, gòtica, dels segles XV-XVI. Forma part del Molí de la Punta, de propietat privada.
  • Ermita de sant Cristòfol.
  • Església de Nostra senyora de les Neus. Gòtica.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA TODOLELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
806 m
34 km2
718

144

137
Tolellà/ana
Todolellà/ana

Popularment conegut com La Tolella, en el seu terme es troba el poblet de Saranyana que molt probablement hauria segut la ciutat romana de Sarna. Consta que en l'actual poble ja existia en el segle XI una alqueria musulmana que fou ocupada per Balasc d'Alagon (1190-1239) en 1233, al mateix t718emps que Alabor i Perarola, i inclosa en el terme general de Morella. El 2 d'agost del 1242 va rebre una carta pobla per a cristians en la persona de Raimon de Calvera; fou senyoriu dels Figueroa en el segle XIV, dels Vinatea en el XV i dels Ciurana des del XVI. En 1691, després de llargs anys de lluites i plets assoleix la independència de Morella. En 1710 la guerra de Successió va portar al pont sobre el riu Cantavella una sagnant batalla. Com tot el Maestrat va ser escenari de les guerres carlines i va sofrir l'ocupació de les forces de Cabrera (1806-1877), ja que el poble s'havia decantat pel bàndol isabelí. En 1806 n'era senyor Francesc Vidal i Roca. El 6 de febrer de 2005 passarà a la història com un dels més tràgics a La Todolella: un grup de joves que celebraven l'aniversari d'un d'ells van sofrir un accident amb unes estufes que va acabar amb la vida de 18 d'ells.

La ramaderia, l'agricultura i l'artesania del cànem són les fonts econòmiques del municipi.

El poble presenta carrers molt estrets d'agradable passejada on podem contemplar cases medievals com ara la del Diable (segle XVI) o l'Ajuntament (segle XVIII). De la resta del patrimoni tolellà parlem tot seguit:

  • Castell. Era la fortalesa dels antics senyors, aixecada en els segle XIII-XIV actualment pertany a un particular que el conserva perfectament i l'ha dotat de mobiliari i obres d'art de l'època.
  • Poblat romà de Saranyana. En el pujol homònim des del que podem contemplar un magnífic paisatge i tots els pobles veïns. Hi ha l'ermita de Sant Cristòfol del XV i l'església de Santa Quitèria i Sant Miquel.
  • Pont gòtic. Segle XV. Ha estat molt modificat per construir una carretera.
  • Església de Sant Bartomeu. Construïda entre els segles XVI i XIX. En les obres de reforçament dels fonaments i de consolidació d'una cúpula que es feren en 2006 s'han trobat una ara medieval i una llàntia de plata d'estil rococó. L'ara podria ser l'altar principal de la primitiva església, del segle XIII, i seria la prova de l'origen romànic del temple.
  • Ermita de Sant Onofre.
  • Dansa guerrera de La Todolella. Patrimoni intemporal del poble l'origen del qual es remunta al segle XIV. Es tracta de danses de complicada execució que són practicades exclusivament per homes el diumenge de Sexagèsima.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MORELLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
984 m
413,50 km2
8.583

2.711

2.724
Morellà/ana

L'immens terme ––de relleu esquerp i muntanyós–– regat pels rius Bergantes i Cérvol, depara múltiples oportunitats per a realitzar excursions i passejades, en ocasions a altures superiors als mil metres, com ara la Mola dels Fusters, la Mola del Moixacre, el Turmeli, el Regaxolet, el Bovalar, el Port de Torre Miró, la Nevera de Catí o el Tossal de Xivalcolla. La població es troba molt dispersa ja que, a més de la ciutat, hi ha els nuclis de La Bespa, Xiva de Morella, Primera del Riu, Font d'En Torres, Herbeset, Segona del Riu, Muixacre, Els Livis, Coll i Moll, Morella la Vella, Ortells, La Pobla d'Alcolea, La Roca i La Vallivana.

L'antiguitat de Morella la marquen les pintures rupestres de Morella la Vella i les deixalles neolítiques del Bronze i iberes que s'han trobat en Les Solanes, en Hostal Nou i d'altres indrets del terme. El tresor de Morella, col·lecció de monedes dissortadament perdut, ens parla del pas dels grecs. En època romana fou coneguda com Castra Aelia i fou profundament romanitzada, els seua habitants seguiren els costums i les lleis romanes i s'integraren com a municipi romà en la Tarraconense. L'arribada dels berbers va ser l'any 714 i amb ells Morella va ser una important ciutat fortificada; la dominació musulmana no fou tranquil·la: el Cid (aprox.1043-1099) dues vegades, i Alfons el Bataller (1073-1134), en 1117, la van conquerir i tornaren a perdre-la; Ramon Berenguer intentà apoderar-se'n però fracassà; la definitiva ocupació cristiana va realitzar-la el cavaller aragonès Balasc d'Alagon (1190-1239) el 7 de gener de 1232; ell mateix, el 17 d'abril de 1233, donà la primera carta pobla per a 500 pobladors a fur de Sepúlveda i Extremadura; a la seua mort el senyoriu passa a les mans de l’Infant Pere de Portugal. Jaume I (1208-1276) va suprimir el feu i, el 16 de febrer de 1250, va atorgar nova carta pobla, la qual comportà el nomenament com a Vila Reial, el privilegi de fidelitat i importants transformacions urbanes; des d’aquesta data ja pertanyerà sempre al Patrimoni Reial. El 1257 el rei conqueridor concedeix un terreny destinat a la celebració de fira i mercat (l'actual carrer porticat) i a la instal·lació del pes, l'almodí i cinquanta obradors; en 1260 es permet construir cases entre l'església i el castell i com a conseqüència d'aquest desenvolupament urbà, el 1273 s'autoritza la construcció d'un aqüeducte (que s’hi conserva) per a portar a la vila l'aigua de la font de Vinatxos. El fur de Sepúlveda i Extremadura fou la base jurídica del conjunt de poblacions constituïda per la vila capital i un complex de poblets sota la seua jurisdicció; aquests poblets, considerats com a prolongació urbana de Morella, tenien respecte a aquesta obligacions fiscals (l'aportació de contribucions a la construcció i manteniment de les muralles, per exemple) que foren causa de tensions i enfrontament al llarg dels segles; el desig d'independència dels poblets es va veure satisfet el 1691 quan Carles II (1661-1700) els va concedir l'estatut de vila. Durant tota l'època medieval Morella fou protagonista en la vida política, econòmica i cultural de l'antic Regne, ja que participà en la guerra de la Unió i en les Germanies, sempre al costat del rei. Una epidèmia de pesta en 1672 va fer estralls en la població i va donar lloc a les festes sexennals de què parlarem. En la guerra de Successió es va decantar pel Borbó i, per la seua contribució a la victòria de Felip V, el Socarrat (1683-1746) fou convertida en capital de Governació. Des de 1808 a 1813, any en què el general Elio (1767-1822) va aconseguir entrar a Morella, el poble lluità contra els francesos. Els enfrontaments entre els constitucionalistes i els absolutistes també afectà Morella, que va veure com el 5 de juny de 1822 un grup d'aquests últims ocupava la plaça, dotze dies després tornà a mans reialistes i un any després retornà als absolutistes; a la mort de Ferran VII (1784-1833) esclatà la primera guerra carlista i Morella fou ocupada pel general Cabrera (1806-1877) i designada capital de la Comandància Militar Carlista de València, Aragó i el Maestrat; en 1840 Espartero (1793-1879) bombardejà la vila i aconseguí la rendició dels carlistes; totes aquestes situacions esdevingudes entre el XVII i el XIX van afectar negativament l'economia i el desenvolupament morellà. El 1876, el rei Alfons XII (1857-1885) li va atorgar el títol de ciutat. Durant la guerra civil Morella estigué del costat de la República fins el 4 d’abril de 1938 en què fou ocupada per les tropes franquistes. En la postguerra tota la comarca va ser zona d’0activitas del maquis antifranquista. A partir de la dècada dels seixanta del segle passat les onades migratòries cap a terres més industrialitzades marcà el declivi de la ciutat.

La unitat d'explotació característica, motiu d'una assenyalada dispersió de la població, era (i ho ha segut fins temps recents) el mas. A banda de l'aprofitament dels boscs i pasturatges propis (defensats i organitzats mitjançant bovalars i deveses, d'entre els quals destacaven les de Salvassòria i Vallivana), es va practicar durant segles la transhumància, tant cap a les terres veïnes d'Aragó com a les comarques riberenques del Mediterrani. Una institució ramadera peculiar fou la del lligallo, tribunal de pastors que resolia els problemes derivats dels caps de bestiar sense amo. És famosa, encara que ja molt en desús, la fabricació artesanal de les mantes morellanes que es remunta al segle XIII. Actualment l'economia continua basant-se sobre tot en la ramaderia ––20.000 caps de llaner , a banda de cabres, porcs, vaques i braus––. L'agricultura abasta menys importància i quant a la indústria, poc important, podem ressenyar la ceràmica, materials de construcció, serradores i confecció.

La ciutat ja va estar declarada Conjunt Històrico Artístic l'any 1965 i des de finals dels vuitantes del segle passat s'intenta la declaració per la UNESCO de Ciutat Patrimoni de la Ciutat. Cal fer una passejada per Morella i conèixer el barri jueu, el carrer de Balasc d'Alagon ––antigament dels Porxes; els quals, van construir-se el segle XIII per a albergar obradors i tallers–– i la gran quantitat de casals pairals que s'hi conserven: la del cardenal Ram (del XVI, actualment establiment hostaler), la de la Confraria de Llauradors, la dels Estudis, la de Ciurana de Quadres, la de Rovira o el palau del comte de Creixell en són bon exemple. De la resta del patrimoni citarem:

  • Les muralles de Morella. Circumden la ciutat al llarg de 2,5 km, foren construïdes al principi del segle XIV sobre unes anteriors destruïdes pels diversos setges que va patir la ciutat. En 1934 es van trencar algunes parts del llenç per a permetre el trànsit d'automòbils. Es conserven 6 portes i 14 torres:0

    Torre del Panto (del Públic o del Bordell) Portal i Torre de la Nevera

  • Torre del Racó (del Trinquet o Descoberta)

  • Portal i Torre de Sant Miquel (Museu Temps de Dinosaures)

  • Torre Rodona

  • Torre de la Font

  • Torre de la Vella

  • Torre d´Alós o Lanós

  • Torre Beneito.

  • Torre de San Francesc

  • Torre i Portal del Rei

  • Torre de la Pólvora o del Carraixet

  • Torre de Fredes, del Sol o de la Llenya

  • Porta Ferrisa

  • Portal de Sant Mateu

  • Porta dels Estudis

  • Porta del Forcall o d'En Camarasa

  • El Castell. Construït aprofitant la roca, consta de la Plaça d'Armes a 1070 m., el Palau del governador, de 1713, l’aljub , la torre de la Pardala s. XIV, excusats al vol per on van entrar en 1838 els carlistes, presó del Cacho, restes de palaus reials, la torre de l'Homenatge, i pavellons d'oficials, per on han passat diferents formes de civilització i cultures (ibers, romans, àrabs i cristians).
  • Convent de sant Francesc. Gòtic del segle XIII.
  • Basílica Arxiprestal de Santa Maria la Major. Gòtica (1265-1343). Un dels més bells exemplars del gòtic al País Valencià; tant a l'interior com a l'exterior exhibeix superbes mostres d'arquitectura de tots els estils que hi han passat. Conserva un orgue barroc, obra realitzada per Francesc Torrull entre 1717 i 1724 que, amb els seus més de tres mil tubs, constitueix un dels orgues més importants que es conserven de l'època. Té Museu Arxiprestal amb art sacre i orfebreria. Com a anècdota afegirem que Benedicte XIII, el Papa Lluna (1328-1424) va oficiar ací davant Ferran d'Antequera (1380-1416) amb sermó de Sant Vicent Ferrer (1350-1419), qui va obrar alguns dels seus miracles a Morella.
  • Església de sant Nicolau. Romànic de transició. Avui sala d'exposicions.
  • Escampats pel terme diversos edificis que serviren per a la defensa i la fortificació de la ciutat al llarg dels segles:
    • Torre Querol
    • Torre Monserrat Torre Segura
    • Torre Grossa o del Molí d'Adell
    • Torre Marzá. Amb l'ermita i el mas annexos, conformen una bella estampa medieval.
    • Castell d'Hortells. En el poblet homònim.
    • Torre Senyor. També en Hortells. En estat d'abandó i ruïna.
    • Santuari de la mare de Déu de la Vallivana, patrona de la ciutat, la qual imatge (de 29 cms) fou trobada, segons la tradició, el 1233, encara que més aviat seria del segle XIV.
    • Aqüeducte de Santa Llúcia. Segle XIV.
    • Coves prehistòriques de Morella La Vella.

Cal esmentar la gran quantitat de masos que hi ha arreu del terme i que constitueixen una bona mostra de l'arquitectura rural valenciana.

Una cuina que aprofita els productes que dóna la terra, carn, oli i verdures, presenta plats com l'olla o el tombet, tota mena de guisats amb pollastre, conill, corder, vedella o caragols. La llet s'aprofita per fer formatges, brull i una deliciosa collà. També l'ametla té força importància en la gastronomia morellana ja que amb ella s'elaboren carquinyols, ametllats, bescuits, massapans, etc. i, per acabar amb aquest capítol esmentem l'arrop i talladetes, el panfigo i els aiguardents d’herbes.

La festa per antonomàsia és el Sexenni de la Verge de la Vallivana. Té el seu origen en la llegenda de la intercessió de la mare de Déu de la Vallivana en la desaparició de la pesta de 1672. Els llauradors, el Jurat i els Justícies de la Vila oferiren el vot d'organitzar una novena cada sis anys. L'any anterior s'organitza l'Anunci i ja hi ha esdeveniments durant tot l'any: desfilades de carrosses, ornament dels carrers amb catifes de flors de paper fetes per les dones del poble, la taula de la placeta de Tarrascons ––penjada a considerable altura i parada per iniciar un àpat amb tot el necessari––; la Taronja, gran taronja penjada de la que ix un xiquet que recita poemes al pas de la verge i tot un mostrari de dances populars com ara els Torneros, els Teixidors, els llauradors, Arts i Oficis, les Gitanetes, etc., que conformen un ric patrimoni folklòric i etnològic.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

OLOCAU DEL REI

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
1.042 m
44 km2
546

144

144
Olocaüí/ina

El terme forma un conjunt en què s'alternen els erms i elevats cims solitaris com ara l'Olocau (1.203 m), el Manzanera (1.282 m) o el Roio (1.159 m) on nidifiquen rampinyaires i d'altres aus; com a paratges dignes d'esment hi ha els barrancs de la Tejeria, dels Chorros; de la Rambla i de la Rambleta, i el riu Cantavella.

És l'únic poble de la comarca dels Ports on es parla castellà-aragonés. Els seus habitants viuen dispersos entre el poble i els masos de Las Lomas i La Riera.

Malgrat que els vestigis més antics del castell ofereixen una superposició de poblaments, iniciats en el Bronze, és durant la dominació musulmana quan comencem a tenir notícia escrita d'aquesta important plaça medieval, batejada pels moros com Olcaf. Menéndez Pidal (1869-1968) documenta el senyoriu del Cid (aprox.1043-1099) sobre Olocau a finals del segle XI. En l'agost del 1180 Alfons II (1157-1196) concedeix el castell a l'orde de Sant Joan. Jaume I (1208-1276) va concedir-li carta pobla en 1244; cap el 1264 passaria a ser pertinença reial, per intercanvi a l'orde de Sant Joan amb Vilafamés. L'infant Pere, donà a poblar Olocau el 22 d'abril del 1271 a Domènec de Seta, Arnau Savit i altres més. El 30 d'octubre de 1287, Alfons III el Lliberal (1265-1291) afegeix Olocau al castell de Morella, mantenint determinats privilegis, com el de poder triar justícia. En 1520 com a poblet que era de Morella estigué en contra dels agermanats. En la guerra de Successió, Morella es decantà pel bàndol botifler mentre les aldees recolzaven l'arxiduc. En 1691 per privilegi reial obtingué la definitiva independència de Morella.

Fins el primer terç del segle passat hi existien fins 3 fàbriques de terrissa fina, blanca i negra; actualment l'economia, molt deprimida es basa en la ramaderia i l'agricultura.

La història hi ha deixat la seua petjada en forma d'edificis civils i religiosos. Veurem ara la seua relació:

  • Ajuntament. Any 1575. Gòtic aragonès amb façana renaixentista. Compta amb important arxiu.
  • Castell d'Olcaf. Musulmà, segle X, tornat a fortificar pels cristians. No romanen més que alguns llenços de muralla i una torre.
  • Presó. Any 1555.
  • Torre Algares.
  • Torre de la Fruita.
  • Torre Félix. Casalot renaixentista molt reformat. Conserva un curiós jou preparat per a llaurar tres bous a la vegada.
  • La Confraria, o Llotja de la Llana. Gòtica, segle XVI. Actualment en ruïna.
  • Palau de la Figuera. Gòtic, segle XVI.
  • Forn gòtic. Any 1272. Encara en funcionament.
  • Font del segle XV.
  • Esglesia de Nostra Senyora del Pòpul. Segle XIV. Barreja el romànic i el gòtic. Hi ha la talla romànica de la Verge de la Taronja.
  • Ermita de Sant Marc. Junt a la casa de l'ermità componen una bella plaça porticada.
  • Ermites de la Magdalena, segle XIV; de la Verge de la Taronja, segle XIV;  de Sant Blai, segle XV i de Sant Roc.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PALANQUES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
670 m
14,30 km2
249

21

34
Palanquí/ina

En 1998 van trobar-se al Cingle dos abrics en què hi ha pintures rupestres. Altres llocs dignes de visita són: el Mirador del Bergantes, la Font Vella (segle XVII), la Font del Xorret, la Roca Tallà, amb trams de calçada romana, la Mola de Palanques (774 m) i els paratges del riu Bergantes.

Fou durant els segles medievals un dels anomenats poblets de Morella, participant en els freqüents conflictes que tingueren en defensa dels seus drets front a dita vila; en el segle XIV és considerat un carrer de Morella el qual roman gairebé despoblat durant la guerra de Catalunya de 1463; fidel a la causa lliberal al començament de les guerres carlines fou ocupada pel carlista Quílez en 1835.

Els edificis més significatius són:

  • Ajuntament. Segle XVII
  • Església de l'Assumpció. Barroca, del XVIII, conserva alguns elements de l'anterior temple, d‘estil gòtic.
  • Torre musulmana. Parcialment escapçada per aprofitar la seua pedra en la construcció del pont sobre el Bergantes. Hi ha ruïnes de dues torres més, una en la partida de Comes i l'altra al costat del cementiri.
  • Jardins Municipals.
  • Ermites de La Verge dels Dolors i de Sant Bernabé.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

 

Fotos

SORITA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
661 m
68,80 km2
1.236

138

140
Sorità/ana

Les restes més antigues que s'hi han trobat pertanyen al Bronze; els romans utilitzaren les aigües de les fonts termals del Bergantes i en al·lusió a elles li donaren el nom de Sorcita. La fundació del poble, però, correspon als àrabs als quals se'l va conquistar Balasc d'Alagon (1190-1239); segons Escolano (1560-1619), aquest va donar carta pobla a Andreu Peralta en 1233; però altres fonts opinen que fou Jaume I (1208-1276) qui va ordenar la població, el 31 de març de 1253. En el segle XIV fou senyoriu de la família Fernández d'Heredia, i el 20 de desembre de 1367 fou venut pel seu senyor, Joan Fernàndez, als Jurats de Morella per 14.511 sous, quedant inclosa en el terme d'aquesta com una de les cridades tradicionalment aldees de Morella, fins que en 1691 va aconseguir la independència municipal. Al seu territori hi hagué destacats enfrontaments en les guerres carlistes.

L'economia es basa exclusivament en la ramaderia i l'agricultura.

El relleu del poble s'adapta al terreny per la qual cosa resulta força irregular i amb carrers rosts. Del seu patrimoni:

  • Santuari de la Verge de la Balma. Conjunt d'edificis, aixecats en el segle XIV, incrustats en la muntanya i penjats sobre el riu Bergantes. Constitueixen una bella panoràmica. Anualment, el 8 de setembre; s'hi celebra la festa principal, amb un aplec i una processó, en el transcurs de la qual un diable intenta de dissuadir els pelegrins amb una pintoresca al·locució, però és vençut finalment per sant Miquel. La Mare de Déu de la Balma és invocada per guarir els endimoniats, els quals són conduïts al santuari per ésser-hi exorcitzats. La imatge original, del segle XIV, fou pràcticament destruïda en la Guerra Civil.
  • Creu Coberta. En el conjunt de la Balma. Està decorada amb pintures noucentistes de Cruells.
  • Ajuntament. De 1679.
  • Castell de Sorita. Edifici del segle XIV que es correspon amb la casa pairal dels Peralta. S'hi conserven la façana, la torre i part de l'arc principal.
  • Masia de Vilà. També Mas de Vilar o Molí de Vilar. Es tracta de la masia fortificada més antiga del municipi, però ha perdut gran part de la seua fesomia original.
  • Torre Beana. Masia fortificada.
  • Torre Colomer. Masia fortificada.
  • Església de l'Assumpció de la Verge. 
  • Ermita de Sant Marc.
  • Ermita de Sant Antoni.
  • Dipòsit d'aigua.

Els dinars característics són els propis del Maestrat: olla, pilotes de carnestoltes, pastissets de Sant Antoni, mostatxons.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VALLIBONA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
666 m
91,40 km2
1.708

93

100
Valliboner/a

El Cèrvol rega el terme, d'espectacular paisatge, on hi ha el Tossal Gros (1.253m), el Turmell (1.281m), La Talaiola (948m), la Font Fresca, la del Molí, la de la Torre, els brolladors de les Roques de Dalt, la Roca del Grog i la Reserva Nacional de Cabra Salvatge. També hi abunda el porc senglar.

Població musulmana fronterera amb la població de Morella conquistada per Jaume I (1208-1276) cap el 1223, i donada a poblar, a fur de Saragossa, per Balasc d'Alagon (1190-1239) al seu majordom; a pesar d’això es va mantenir pràcticament deserta fons 1271 en què fou de nou repoblada i integrada en la Tinença de Benifassà pel fill de Balasc d'Alagó. La seua importància romandrà marcada pel període d'esplendor de Morella els segles XIV i XV. En 1834, durant les guerres carlistes, s'hi va formar una de les partides del general Cabrera (1806-1877). En la postguerra de 1936-1939 fou zona d'intensa activitat dels maquis. Rere el pla d'estabilització del 1.959 es produeix una forta emigració de la població cap a zones industrials com ara Barcelona i el nord de Castelló.

La seua economia és basa en el conreu de blat i la ramaderia: ovelles i algunes vaques.

Passejar pel poble és tornar a èpoques remotes i conèixer de primera mà l'arquitectura popular del Maestrat de què hi ha força mostres a l'encisador casc urbà. Del patrimoni parlarem tot seguit:

  • Església de l'Assumpció de la Verge. Gòtica, segles XIII a XV, amb interiors barrocs, del XVII, però amb sostre d'influències islàmiques. Conserva un interessant orgue de 1790. La torre és una de les tres torres mudèjars qua hi havia al poble.
  • Carreró del Portal.
  • Ajuntament. Casalot del segle XIV.
  • La Llotja antiga.
  • Ermita de Santa Àgueda.
  • Ermita de Santa Domingo. Aixecada en 1754 sobre una altra més antiga. Encara conserva part de l'hostatgeria.
  • La Torre del Molí. Una altra de les torres medievals que s'hi conserven.
  • La Masia de les Torretes. Masia medieval amb torre defensiva.
  • Muralles àrabs. Pràcticament desaparegudes en l'entramat urbà.
  • Museu d'Oficis Antics. Etnogràfic.

El recapte, guisat amb verdures, patates i porc; els embotits –molt bona la carn salada i fumada— i els formatges són els menjars més apreciats junt amb el coc amb mel els pastissets i la deliciosa collada.

La festa més característica és la Romeria a Pena-roja de Tastavins que se celebra cada set anys en homenatge a unes noies del poble que casaren amb homes d'aquell poble durant una epidèmia de pesta.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILAFRANCA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
1.125 m
93,80 km2
2.898

2.635

2.399
Vilafranquí/ina

Les divisions comarcals més actuals l'adscriuen a la comarca de l'Alt Maestrat però la seua història de pertinença a Morella i la lluita compartida amb les demés aldees per la independència fan més escaient ubicar-la en la comarca dels Ports; per això se sol rebutjar l'afegit del Maestrat que li posen alguns. L’apel·latiu del Cid que figura en la toponímia oficial —Villafranca del Cid/Vilafranca––, no es referix al mercenari castellà Roderic Díaz de Vivar (aprox.1043-1099), sinó al cavaller Balasc d’Alagon (1190-1239), conquistador i primer senyor de Morella.

Al terme s'hi troben el Tossal dels Montllats (1.643 m) el Pinar del Coder (1.467 m), el Tossal del Mas d'Altava (1.426) el Mas de Tosca de Dalt (1.379 m) i l'Arriello (1.314 m). Cal anomenar el riu de les Truites que fa de frontera entre el País Valencià i l'Aragó; el Montelló i el dels Horts. Els paratges més recomanables són: la Gotera, on es pot practicar escalada, equitació i senderisme; el Mas de Tejero, el barranc de les Carbasses, els Assegadors, i les Coves del Forcall; les fonts del Llosar, del Regatxal, d'Horta, del Ginebre o de la Canaleta.

Vilafranca estava ja poblada fa 7.000 anys com ho demostra la troballa (en 2016) d’un interessant conjunt pictòric en la Covatina del Tossal Mas de la Rambla, que representa set arquers assetjant un ramat de senglars. Els investigadors remarquen que aquesta troballa abasta especial importància ja que és l’única vegada que en l’art rupestre llevantí (Patrimoni de la Humanitat), que sol representar cérvols, s’ha trobat la figura dels senglars. D’època ibera hi ha les deixalles arqueològiques en l'Ereta del Castell. També s'hi ha trobat un pont, monedes i camins romans. Després hi hagué un assentament moro que, conquistat pels cristians, va quedar, el 7 de febrer de 1239, en mans de Balasc d’Alagon, el qual va donar-li el nom de "Rivus Truitarum" o "Riu de les Truites", i va atorgar-li carta pobla. Passà dels Alagon als Angularia i tornà als Alagon, per a acabar incorporada al terme general de Morella. 30 anys més tard, el 27 de desembre de 1333, es va rebel·lar contra aquest domini i va iniciar una lluita que va llevar-li a perdre, en benefici de Mosquerola (Terol), part del terme i del patrimoni. Fou en 1358 quan aconseguiria la independència i la llicència per a construir les seues pròpies muralles, privilegi que perdria 11 anys després, quan Pere el Cerimoniós (1319-1387) va canviar de parer i va tornar-la a la jurisdicció de Morella. Les muralles jugaren un important paper en les lluites entre Joan II (1398-1479) i el príncep de Viana, així com en les Germanies. El 1691 aconseguí definitivament la independència, de mans del rei Carles II (1661-1700) que, a més a més, va donar-li el títol de vila reial. En la guerra de Successió va defensar la causa austriacista. A les primeries del segle XVIII, que fou una època d'esplendor (de la qual s'hi conserven nombrosos casals amb blasons) en què funcionaven a vila molts telers i fàbriques de sabó, la població era de 450 habitants. Malgrat ser bressol del Serrador, un dels més importants guerrillers carlistes, va recolzar la causa isabelina i va ser testimoni de diferents accions com ara l'ocupació de Cabrera, en 1834 o la batalla del Mas de la Carrasca, en 1875.Durant la Guerra Civil, Vilafranca, a l’igual que la resta de la comarca, va romandre lleial a la república. Hi hagué en col·lectivitzacions desenvolupades per la CNT a partir de terres aportades voluntàriament. En arribar les tropes franquistes i durant la primera part de la dictadura fou territori dels maquis. La dècada dels 50 suposà l’inici del declivi demogràfic, tot i que, la moderníssima planta de fabricació de mitges i mitjons, que és una de les més importants del continent, i on treballa la majoria de la població ha mantingut el nivell econòmic de la població. També és important la indústria fustera, amb una de les més grans serradores de les comarques septentrionals.

La casa de l'ajuntament (La Sala) és un edifici notable d'estil gòtic (segle XIII), amb portes de mig punt i finestrals geminats. Custòdia, en el Saló de Sessions, un retaule gòtic, de 1455, del pintor català Valentí Montoliu (1436-1469). Però el seu patrimoni va molt més lluny com veurem a continuació:

  • Església de Santa Maria Magdalena. Construïda entre 1.567 i 1.572, constitueix un dels millors exponents de l’estil renaixentista al País Valencià. Compta amb un interessant Museu Parroquial.
  • Ermita de Sant Miquel. Romànic de transició al gòtic. Nucli originari de La Pobla del Bellestar.
  • Santuari de la Mare de Déu del Llossar.
  • Ermites de Sant Roc i de Santa Bàrbara. Barroques, del XVIII.
  • Porta de Sant Roc, o Portalet. Únic vestigi de la muralla que roman en peu.
  • Pont Gòtic. Del XIII. Aixecat sobre un més antic, romà, a través del qual, conta la tradició, accedí Jaume I (1208-1276) al poble.
  • Plaça de bous. 1933.
  • Antic Hospital de la Caritat. Seu de diverses associacions.
  • La Llotja. Segle XIX. En ella es troba instal·lat el Museu de la Pedra en sec, en el qual es pot conèixer la rica tècnica de la pedra en sec que forma part del patrimoni de Vilafranca, de què encara es conserven nombroses “casetes de pastor” i altres edificis.
  • Torre Alfonso. Torre fortificada medieval que es troba molt modificada, habitada i en mal estat.
  • Torre de Benicàssim. Coetània de l'anterior i també en estat dolent.
  • Torre de Pobla del Bellestar. Com las anteriors té el seu origen en alqueries musulmanes. Tot i estar molt reformada la seua aparença és bona.
  • Torre de Mas de Roig. Cosina germana de les anteriors. Abandonada i molt deteriorada.
  • Torre del Mas de Tena. La millor conservada de totes.
  • Molts edificis de notable arquitectura i de diferents èpoques com ara El Modern, de primeries del XX, la Casa Brusca, la dels Penyarroja o les de Julio Montfort, Àlvaro Montfort i Enric Segura, com a exemples més rellevants del modernisme al municipi.
  • La casa de la Música inaugurada en 2003 com a seu de la Unió Musical de Vilafranca, amb motiu del seu 75è aniversari.
  • Ecomuseu. Passeig al voltant de l’etnografia vilafranquina.

I per acabar parlarem de la rica gastronomia local que presenta una cuina basada en els productes de la terra, forts com correspon a un poble de muntanya i de clima fred: embotits, matança, bolets, caça i altres carns, i postres tan coneguts com la collada, els pastissos de moniato i de carabassa, etc.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:


Fotos

VILLORES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
743 m
5,30 km2
533

63

43
Villorà/ana

El xicotet terme és força muntanyós i té com a paratges més recomanables: la ribera del Bergantes, el Molí de la Cova, el mont Sant Joan i la font del Bosc.

Històricament formà part del terme general de Morella, tot i que mai fou una de les nomenades aldees de Morella per ser senyoriu laic. Segons Viciana (1502-1574), Balasc d'Alagon (1190-1239) va donar el lloc en abril del 1233 al monestir de monges de Sirena (Osca). En l'any 1476 van fundar un nou monestir a Xèrica i el lloc passa a dependre d'ell. En el segle XVI era senyor de Villores i de La Todolella, Francesc Joan Ciurana, i la jurisdicció criminal depenia de la vila de Morella. En 1723, sota regnat de Felip V (1683-1746), la família Barroso va assolir el marquesat de Villores. El 1806 tenia el senyoriu Francesc Vidal i Roca, senyor, també, de La Todolella. Durant el segle XIX fou una zona d'actuació dels carlins.

L'economia ha estat tradicionalment recolzada en la ramaderia i, a hores d'ara, es veu complementada per l'agricultura i per la fabricació artesanal d'espardenyes i de cànem.

El casc urbà, travessat pel riu, conserva l'aspecte medieval dels seus orígens, amb una típica Plaça Major que és el centre de la vila i on rauen els monuments més importants. Del seu patrimoni citem:

  • Palau del Marquès de Villores. Actual ajuntament
  • Església dels Sants Joans. Baptista i Evangelista.
  • Ermita de la Verge del Bon Succés
  • El castell. Torre fortalesa musulmana.
  • Peirons de Sant Joan, de la Trinitat, de Sant Pere i de Sant Gregori.
  • Molí de la Cova.
  • Les Eres. Conjunt escalonat d'eres comunals amb les pallisses corresponents a cada era. Es conserven en prou bon estat i encara resulta fàcil imaginar com es treballava en temps passats.

La festa del poble se celebra el dissabte següent a Sant Antoni del Porquet i en ella les botargues –persones disfressades de dimonis—colpegen amb fuets fetes de branques la imatge del sant.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos