INICI

website statistics


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 28.08.18 23:30

S'estén, al llarg i ample de 275 km 2 des de l'Albufera fins a la serra de Corbera i des de la unió del Magre i el Xúquer fins a la mar. És una comarca molt plana dedicada quasi exclusivament a l'agricultura amb predomini de l'arròs i la taronja. Els principals nuclis arrossers són: Sueca, capital de la comarca, Sollana i Cullera. La taronja es conrea en la base dels tossals i tot al llarg del riu. La indústria és molt escassa, encara que té d'alimentària, construcció, ceràmica i metal.lúrgica. A Almussafes hi ha la fàbrica automobilística Ford, que ha comportat la creació de gran nombre de llocs de treball i que ha influït, a més a més, en el desenvolupament dels municipis de Silla i Benifaió. A la zona costanera, sobretot a Cullera, hi ha una gran activitat turística.

 

LA RIBERA BAIXA


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

ALBALAT DE LA RIBERA

Albalat de la Ribera

ALMUSSAFES

Almussafes

BENICULL DE XÚQUER

Benicull

CORBERA

Corbera

CULLERA

Cullera

FAVARA

Favara

FORTALENY

Fortaleny

LLAURÍ Llaurí

POLINYÀ DE XÚQUER

Polinyà de Xúquer

RIOLA

Riola

SOLLANA

Sollana

SUECA

Sueca

ALBALAT DE LA RIBERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
14 m
14,30 km2
1.800

3.474

3.467
Albalatenc/a

Per Albalat de la Ribera (també coneguda en altres temps com Albalat de Pardines) passava la Via Augusta, per això els àrabs la batejaren com Albalat: la calçada. La marjal, on hem de destacar l’ullal Gros i l’ullal de Mula, amb la seua vegetació i fauna característica, és el principal atractiu paisatgístic del terme municipal, inclòs en el Parc Natural de l’Albufera.


S'han fet troballes arqueològiques des de l'Edat del Bronze fins l'època preromana. Foren aquests, els romans, els que s'hi instal·laren als pujols més elevats del terme, ja que abans d'arribar a Albalat el Xúquer es dividia en dos braços –u dels quals desembocava en l'Albufera-- i formava una sèrie d'aiguamolls. Com la totalitat del País va romandre sota la dominació islàmica fins 1238, any de la conquesta cristiana pel rei Jaume I (1208-1276), el qual deixa constància, al Llibre dels Fets, del seu pas per Albalat. De primeres, el monarca va donar el poble al bisbe de Saragossa amb el dret d’agafar aigua de la Sèquia Reial del Xúquer (aleshores d’Alzira). L'any 1317 la vila passà a mans d'en Gonçal Garcia per butlla del papa Joan XXII (1249-1334). Aquest senyor va fundar, en 1347, l'Hospital d'Albalat, situat darrere de l'ermita de Sant Roc i Sant Sebastià; en aquells temps l'hospital era una fundació de caritat i acollia els malalts pobres, així mateix donava asil als vianants que estaven de pas per la població. També fou Gonçal García qui aconseguí per als habitants de la vila el dret de franquícia ––el mer imperi–– en 1330, concedit per Alfons el Benigne (1299-1336). En morir l’esmentat Gonçal, l'any 1347, la vila passà al patrimoni de la Corona, i poc després als Maça de Liçana; és d'aquesta època que data la construcció de la primitiva església d'Albalat. Dels Maça de Liçana passà als comtes de Cocentaina i d’ells a Joan Roiç de Corella (1433-1497). Ferran el Catòlic (1452-1516) concedí en 1472 el privilegi de celebració de mercat cada dimarts. Posteriorment fou adquirit pels Castellví, contes de Carlet; en el document de venda trobem que ja s'ha annexionat a Albalat el lloc de Segreny, i a més hi trobem esmentats entre els diferents drets dels senyors la venda de la barca per passar el riu, aleshores únic punt de pas des d'Alzira a Cullera, barca que després figurarà en l'escut de la vila. Els Castellví van vendre la vila el 1510 als Borja. En 1644 la Universitat d'Albalat comprà una casa a Jaume Exea per construir de nova planta la casa de la Vila. Mentre els ducs de Gandia tenien la propietat de la població, Albalat s’afegeix tot allò referent a la jurisdicció eclesiàstica del poble de Pardines; que va quedar despoblat a causa de les nombroses inundacions del Xúquer en 1638 quan només romania un habitant al poble: Baltassar Requeni. Després dels Borja passà –any 1687-- a mans dels comtes de Sallent. En 1692 l'enderroc de la primitiva església propicià una xicoteta expansió del casc urbà seguint el camí de Sueca. A finals del segle XIX s’hi construeixen diversos serveis municipals que modernitzen la fesomia de la Vila, així el 1850 va construir l'escorxador municipal i va traslladar-se el cementeri; al mateix temps se construïen de nova planta les Escoles-Hospital. Però no fou fins el segle XX que comença l'expansió urbanística de la vila. El 1911, el poble demanava la construcció d'un pont sobre el Xúquer, dut a bona fi gràcies a l’interès de l'aleshores representant en Corts pel districte de Sueca en Francisco Peris Mencheta (1844-1916) D'un altre costat i atenent a la preocupació per la higiene la vila construïa un nou escorxador municipal l'any 1901, els llavaners l'any 1902, i el mercat municipal el 1903. Però no fou fins els anys trenta, amb l'obertura de la Gran Via, la regularització de la plaça i l’ampliació del carrer Peris Mencheta, i l'obertura del carrer del Crist, que es posaven les bases per a la posterior extensió urbanística dels seixanta. La gran expansió agrícola i comercial arribà al seu millor moment entre 1925 i 1930, però patí les dues crisis econòmiques i bèl·liques i no tornà a recuperar-se fins a 1960.
La principal activitat econòmica sempre hi ha sigut l’agricultura, encara que actualment són molts els albalatencs que combinen un altre treball amb l'agricultura a temps parcial. En el terme municipal es conrea majoritàriament el taronger, però una bona part de la seua superfície està encara ocupada pel paisatge de la marjal amb el cultiu de l’arròs. Entre les activitats econòmiques industrials trobem per una part la lligada a l’agricultura, representada per la cooperativa. També hi ha indústries de pintures i els seus derivats, de construcció de mobles i fusteria en general, les relacionades amb el metall, les de construcció, de joguines, etc., que amb el comerç i els servei constitueixen i amplien l’economia local.

Atenent a allò patrimonial, hi trobem:

  • Església de Sant Pere Apòstol. 1687-1701. De l’arquitecte Gaspar Dies.
  • Ermita de Sant Roc i Sant Sebastià. Segle XVIII. Temple d'una sola nau amb façana acabada en un frontó curvilini, que té un curiós campanaret triangular, únic al País Valencià.
  • Pont de Ferro. Construït en 1917, en arquitectura de ferro, segons disseny de l'enginyer Arturo Monfort Hervàs.
  • La Casa de la Vila. 1644, la qual encara hui serveix a tal menester. Aquesta casa a més d'acollir les dependències que avui trobem normals com l'arxiu, presons, i diverses sales de reunió, acollia a més un dels serveis municipals: la carnisseria, de la qual encara es poden veure tres arcs de la llotgeta.
  • Casa del Bou. Segle XVII. La més antiga del poble. Actualment centre cultural i museu etnològic.
  • Escorxador municipal. Modernista. 1901, de l'arquitecte Luis Ferreres. Actual Biblioteca Joan Fuster.
  • Mercat municipal. 1948. Remodelat recentment.
  • Font de la Plaça de la Cort. Amb escultures de bronze.

Albalat comparteix la gastronomia de la zona de la Ribera i de l’Albufera, els arrossos i la seua gran varietat de preparació, les anguiles, les ensalades i les verdures, en les festes es preparen coques escudellades i de sagí, rollets d’anís i corones, mones de carabassa i altres dolços.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALMUSSAFES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
30 m
10, 80 km2
1.125

7.256

8.759
Almussafeny/a
Almussafenc/a

Encara que hi ha empremtes de població en el Neolític. Almussafes està documentada per primera vegada en el s XI, quan el Cid (aprox.1043-1099) va acampar en una zona anomenada Rayosa (l’actual Raxosa) i el gendre de Yucef, Abu-Beker, ho va fer en la població. L'origen, per tant, és musulmà i el seu topònim prové de l’àrab Maçaf, que significaria quelcom paregut a “a meitat de camí” per què era el lloc on es cobraven els tributs de peatge i almoixerifat als vianants que entraven i sortien de València, i a les seues mercaderies, cavalleries i vehicles.

Fou conquerida per en Jaume I (1208-1276) en 1238 i cedida als soldats de Montpellier que l’ajudaren a conquistar-la. El 19 de maig de 1252, dona Navarra, filla d'en García Danvero, atorgà carta de població a 20 persones d'Almussafes, sota dret emfitèutic, i es va reservar la torre, el forn i d'altres regalies. El 17 d'abril de 1281, García Lope de Sentia i sa muller Toda Garcés, atorgaren altra carta de població, que establia que els nous colons devien pagar delmes i primícies a l'església i una quarta part del blat i del gra, i una sisena part del raïm, de les oliveres i de les figues. El 1289 Pere Martínez d'Altazona va vendre la vila i el castell d'Almussafes a Eximén d'Urrea, amb els seus vassalls, cases, terres i demés drets feudals. Urrea tornà a atorgar escriptura de venda aquell mateix any a Raimon Escana, qui va mantenir el lloc fins 1346, quan el va comprar Joan Rodríguez de Corella. Els enfrontaments entre Rodríguez de Corella i Pere IV (1319-1387) durant la Guerra de la Unió implicaren la confiscació d'Almussafes i la seua donació a García Lloris. Aquest va desistir de la donació i el rei va vendre la vila el 1352 a l'abat del monestir de Nostra Senyora de la Valldigna, qui el retingué durant 451 anys, fins 1766, que va ser incorporada a la Corona, després d’un plet aixecat per Almussafes davant el Consell d'Hisenda. En l’any 1788 es deslligà de la parròquia de Benifaió i es va convertir en parròquia.

L’economia ha estat tradicionalment sustentada en l’agricultura, s’hi produeix dacsa, arròs, vi, oli, seda, fruits i cítrics. Però des de 1976, data de la implantació de la multinacional automobilística Ford, tant la morfologia com l’economia d’Almussafes es van veure sacsejades i transformades.

Tot i la menudesa del poble, la passejada ens mostra cases senyorials del segle XIX i alguns elements de l’Almussafes medieval. Els monuments més característics són:

  • La torre de Racef. Construïda entre els segles VIII i XI, de planta quadrangular, 24 m d’alçada, formava part del caseriu original i després va servir de presó. Actualment es troba en perfecte estat i integrada en la població.
  • L’església parroquial de Sant Bartomeu. Barroca de 1788, amb interior xorigueresc i apreciables pintures.
  • Antic Hospital de la Beneficiència. Avui Centre d’Informació Juvenil
  • Molins de Galí (1851), de Blat o Buenavista (1856), del Carme (1881), i el de Grau o El Molinet (1868).

En 2017, s’acomplirà el 25 aniversari de la Trobada Internacional de Mags “Almussafes Màgic”; certamen que al llarg d’aquests anys ha sabut situar-se entre els millors del panorama estatal en el seu gènere.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENICULL DE XÚQUER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
m
3,56 km2
--

784

972
Benicullenc/a

El poble se situa en la vora dreta del Xúquer i compta amb la Muntanyeta dels Pins com a paratge, de vegetació mediterrània, com a lloc de reunió i oci dels veïns.

La primera vegada que apareix documentat el topònim Benicull és en 1914. En la zona coneguda com La Pedrera es van trobar jaciments arqueològics, material ceràmic, restes de coure, treballs en pedra, os, petxines i diversos tipus d'adorns. Els jaciments de l'avenc de la pedrera de Benicull s'inclouen dins l'època de la transició de bronze valencià , situada entre el 1700 i el 1600 aC. A finals del segle passat s’hi assentaren diverses famílies procedents de Benigànim. La història de Benicull, com a municipi, és molt curta: obtingué la segregació de Polinyà de Xúquer en 1987 per Decret de 23 de novembre i es convertí en Entitat Local; el reconeixement com a municipi independent és de 2003.

Del patrimoni beniculler podem citar:

  • Ermita de Sant Bernabé. De 1902.
  • Ermita de Sant Roc. De 1945
  • Llavaner. Anys trenta del segle passat. Declarat BIC.B

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CORBERA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
17 m
20,30 km2
1.125

3.068

3.233
Corberà/ana

El topònim significa niu de corbs. El terme depara els paratges que li dóna la serra de Corbera; els cims més elevats són la Penya Roja (394 m) i el Cavall Bernat (584 m). Per millor conèixer el terme hi ha diferents rutes com ara la de la Taronja, la de les Fontanelles i la Murta, la del Cantalot i el Clavell o la de la Vall de les Coves. També s'ha dissenyat la que, sota el nom de "Passeig per la Vila i Honor de Corbera Medieval. Ruta arquitectònica", mostra monuments significatius de l'antiga baronia, com ara el castell de Corbera, l'ermita de Sant Miquel, també a Corbera o la Granja de Sinyent i el Molí de Monsalvà, a Polinyà, entre d'altres.

Els primers indicis de poblament es remunten a èpoques prehistòriques com ho testimonien les troballes fetes a la Cova dels Gats, el Puntal de l'Agüela, la Cova de les Ratetes, la Muntanya de Carles o el Poblat del Castell. L'origen de l'actual municipi, però, és romà, de fet sobre el castell romà s’aixecà sobre un de musulmà que a l’època musulmana i la Baixa Edat Mitjana tingué influència sobre un gran territori que anava des de la ribera del Xúquer i la serra de Corbera fins Alzira i Cullera i abastava els termes dels actuals Favara, Llaurí, Polinyà del Xúquer, Riola i Fortaleny, i una sèrie de nuclis desapareguts, dels quals queden els noms d'algunes partides dels diferents termes municipals actuals com Nacla, Alcudiola, Llíber, Montsalvà, Matada, Benihomer, Beniboquer. Jaume I (1208-1276), després de conquistar-la a Al-Azraq (1208-1276), va incorporar-la a la Corona el 1248 i va atorgar-la donacions i franquícies de terres i cases al voltant del castell, donat a Ramon de Rocafull. Successivament passà a propietat de Pere, fill de Jaume I (1263); de Joan d'Aragó, fill de Jaume II (1267-1327); de l'Infant Joan, arquebisbe de Toledo (1322); de l'abat de la Valldigna (1330); de Pere de Xèrica (1349), per donació de Pere II (1319-1387) a Raimon Berenguer; als Terranova i als Carròs de Vilaragut. El 1418 fou incorporada a la Corona com a cap d'una jurisdicció ––La Vila i Honor de Corbera–– que incloïa Fortaleny, Riola i Polinyà de la Ribera, les quals s'independitzaren el 1839. De 1519 a 1523 --Revolta de les Germanies-- el senyor d'aleshores, Joan Borja i Enríquez, duc de Gandia, va derrotar, ajudat pel lloctinent de València, Dídac Hurtado de Mendoza (1468-1536) a les tropes de Joan Caro, capità dels agermanats i una vegada acabada la contesa el duc va reconstruir el castell. En 1536 s'independitza de Riola i és erigida en rectoria de moriscs amb l'annex de Polinyà. En 1596 el cardenal de València, Joan Enríquez de Ribera (1532-1611), ordenà construir el primer temple cristià. L'expulsió morisca, en setembre de 1609, , va afectar greument l'economia i la demografia a l'igual quew a la resta de la Ribera i del País. En 1889 va sofrir epidèmia de còlera.

L'economia es basa fonamentalment en l'agricultura, sobre tot taronja i en menor mida, i en regressió, l'arròs; la indústria gira en torn a l'agricultura: envasament, distribució i comercialització. També hi ha algunes fusteries i empreses de construcció.

De la Plaça Major ixen diversos carrers (Major, Sant Vicent, Don Pedro Roca) els quals, com també succeeix amb els de Cervantes i Duc de la Victòria, contenen un gran nombre de cases amb moltes cases modernistes, reminiscències de l'època de major esplendor econòmic degut a la taronja, que també deixà força masies arreu del terme de què encara es conserven un bon grapat.

La resta del patrimoni es concreta en:

  • Ermita de sant Miquel. Segle XIII, sobre el turó del mateix nom i amb l'afegit d'una torre àrab.
  • Ermita del Santíssim Crist.
  • Església de sant Vicent. Construïda en el XVII, destruïda en la guerra de 1936-1939 i tornada a aixecar entre 1940 i 1953.Conserva la imatge gòtica de la Mare de Déu del Castell.
  • El castell, les vicissituds del qual ja hem comentat. Manté el seu impressionant aspecte encara que està en estat de ruïna.

La cuina mediterrània té bon referent a Corbera on les amanides, els arrossos i els dolços en són protagonistes.

APORTACIÓ D'UNA LECTORA.

UN PASSEIG PER CORBERA

L'extensa plana d'arrossars i tarongers que forma la Ribera Baixa del Xúquer té, en el marge dret del riu, una carretera recta i apaïsada d' uns set quilometres de llargària, que travessant la marjal, uneix les poblacions de Sueca i Corbera.

La immensa planura es veu flanquejada al fons per una muralla contundent: La Serra de Corbera que s'imposa, imperativa, sobre els arrossars. Abans, però, d ‘arribar a la serra encara hi ha una altra barrera —aquesta artificial- que talla en dos la contrada. Es l‘autopista A-7, que construïda als anys setanta, ha canviat perceptiblement la fisonomia d ‘aquesta terra.

La Serra de Corbera és un conjunt de muntanyes que s'estén pels termes d'Alzira, Corbera, Llaurí, Favara, Benifairó i Tavernes de la Valldigna. Vista des de Corbera, el punt més característic és el Cavall Bernat de 584 m . d'altura, les vessants del qual s'uneixen amb les valls de la Murta i la Casella. El cim més elevat és el lloc anomenat la Mola, al terme de Favara, amb 626 m . sobre el nivell del mar.

Un dels paratges més apreciats de Corbera és el de les Fontanelles. No fa molts anys encara corria, abundant, l'aigua de les fonts entre l‘abrupta vegetació i la pinada. Els bancals on en temps antics es conreava el garrofer i l'olivera, són ara zona d'esplai per als visitants que la freqüenten. Des d'ací veiem, suspesa en una de les parets laterals de la muntanya, la Cova de les Ratetes Penades, abric de remotes civilitzacions.

Des de dalt d'aquestes muntanyes es domina tota la plana litoral amb la mar Mediterrània a l'horitzó.

L'aigua és un bé que, per sort, no li falta a Corbera. El poder d'absorció de les nostres muntanyes fa que l'aigua es canalitze en corrents subterrànies per brollar després en fonts i ullals arreu del terme. Moltes d'aquestes aigües s'escorren cap a la mar formant el que sol anomenar-se Riu Corbera, que després de conduir-se per vàries sèquies, desemboca a l'Estany de Cullera.

La percepció que els forasters tenen de Corbera es concentra en dues imatges: les taronges i el Castell.

Les taronges han estat durant molts anys el principal recurs econòmic del poble. Les taronges de Corbera eren una garantia de qualitat als mercats interiors i europeus. D'ací l'eslògan “Xe, de Corbera i dolces!”, que encara és conegut per molta gent. El cultiu i la comercialització de la taronja, malgrat haver perdut la força que abans tenien, continuen influint, globalment, en les economies familiars. Els treballs agrícoles, els magatzems de taronja, els collidors, els camioners, les dones treballadores dels magatzems,.. .són imatges que formen part de la vida corberana.

El Castell és la primera imatge de Corbera venint de Sueca, i conté en les seues parets tota l'essència d aquesta comarca. A 1' Edat Mitjana era el centre estratègic del territori; als seus dominis pertanyien els llogarets i alqueries que poblaven aquesta vora del Xúquer, des de la mar i la Valldigna fins a Alzira. Les seues muralles asseguraven la protecció deis riberencs en temps de revolta. Tant al període musulmà com després de la conquesta de Jaume I, la fortificació tingué una importància defensiva considerable. Citat ja a antics documents del s. XI i a altres tan honorables com la Crònica de Ramón Muntaner, un dels grans cronistes europeus a l'Edat Mitjana, el Castell de Corbera constitueix un testimoni històric valuosíssim. La part coneguda popularment com la Cisterna és un dels exemples de Torre Albarrana més ben conservats de l‘època mora.

Enriquint el nostre llegat arqueològic hi ha l'Ermita de Sant Miquel. L'any 1248 el rei Jaume I manà construir aquesta humil capella al cim d'un pujol situat enmig de la contrada, on continua després de set segles d'existència.

El patrimoni històric de Corbera inclou una peça bàsica de gran valor artístic i sentimental: la Mare de Déu del Castell. Possiblement de finals del s. XIV o principis del XV, aquesta imatge és un dels pocs exemplars de l'estatuària gòtica valenciana. El conjunt escultòric, tallat en fusta policromada, representa la Verge sostenint al braç esquerre el Jesuset.

Com en tants altres pobles, seguint la tradició de les Verges trobades, els corberans celebrem el dia 8 de setembre la festa major a la nostra patrona.

Per a acabar aquest passeig i, ja que l'entrada al poble l'hem feta per Sueca, eixirem enfilant la carretera d'Alzira i guaitarem encara les majestuoses cases de camp que a un costat i l'altre de la carretera dibuixen un paisatge harmònicament civilitzat.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CULLERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
2 m
53,80 km2
5.400

20.663

22.292
Cullerà/ana
Cullerot/a

L'extensa planícia que conforma el terme està regada pel Xúquer, que hi desemboca i que juntament amb la muntanya, amb penya-segats, coves i barrancs, els 15 km de platges, les zones humides ––incloses en el Parc Natural de l'Albufera–– representades per la bassa de Sant Llorenç, l'Estany, la zona semi-pantanosa del Brosquil i les marjals, i els camps de cultiu conformen la gran riquesa paisatgística de Cullera, que podem conèixer utilitzant les diferents rutes que s'hi han establert a l'efecte: Ruta de la Bassa de Sant Llorenç, Ruta de la senda de l'alt del Fort, Ruta de l'Estany, Ruta de la Lloma, Ruta del riu Xúquer i l'Assut. A les seues costes hi ha un illot conegut com Escull del Moro. El turisme ha modificat l'estructura urbana amb la creació de nous nuclis de població: Mareny de Sant Llorenç, Far, Cap Blanc, Cullera Park i l'Estany, El Marenyet i el Dosser.

Que Cullera ha estat habitada per l'home des de temps immemorials ho demostra el jaciment del Paleolític Superior que hi ha a la Cova del Volcà del Far; també hi ha testimonis del pas de romans (jaciment de l'Illeta dels Pensaments, avui desaparegut) i dels ibers. D'època àrab, a banda del topònim: Culla “cim”, Aira “grandària”, és la fundació i fortificació del lloc. En 1235 Jaume I (1208-1276) fa un primer intent de conquistar-la però no serà fins 1240, després de la firma d'un pacte amb Zeyyán, darrer walí de València, en què el monarca cristià es comprometia a respectar les possessions musulmanes de Dénia i de Cullera, quan, de manera pacífica, es produïra la conquista. En 1247 els moros de la comarca s’esvalotaren contra el poder reial i ocuparen la fortalesa, la qual cosa va ocasionar la seua expulsió de la ribera del Xúquer. Un dels fets d'armes més rellevants de l'Edat Mitjana fou l'ocupació de la fortalesa per Pere I de Castella (1334-1369) en el decurs de la Guerra dels Dos Peres. Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) va fer la promesa en 1336 i en 1340 —que trencà en diferents ocasions— de no alienar el lloc. A canvi d’una forta ajuda econòmica, el 1402-1403, de la població a Martí I l'Humà (1356-1410), aquest va reconèixer diferents exempcions de drets reials a Cullera, i fins i tot la impossibilitat de fer-la tornar a mans de senyors particulars. També el 1404, na Maria, esposa de Martí I, promulgà les ordenances per les quals hauria de regir-se el sistema electoral municipal, des d’aleshores, molt probablement, Cullera envià procuradors a les Corts de València; aqueixes ordenances estigueren en vigor fins el final de l'època foral. Els primers segles de l'Edat Moderna vingueren marcats per problemes socials com ara les Germanies, la defensa davant els successius monarques dels drets adquirits davant Martí I o els atacs de pirates barbarescos que obligaren Felip II (1527-1598) a fortificar la costa amb un conjunt de torres que avui coneixem com Torre Marenyet. El lloc fou convertit en senyoriu per a la mare de l'austracista Basset (1654-1725). En la guerra de Successió Cullera recolzà l'arxiduc Carles (1685-1740); en 1707 Maria Lluïsa de Saboia, dona de Felip V (1683-1746), va donar, com a recompensa per haver dirigit l’ocupació, el senyoriu jurisdiccional, juntament amb l'Albufera, al duc de la Torre, però les tensions amb el duc pel pagament dels drets jurisdiccionals portaren a la població a demanar la reincorporació a la Corona. El segle XIX hi hagué diversos enfrontaments entre constitucionals i absolutistes; ajuntaments d'un i d'altre signe se succeïren després de la guerra del Francès. Les guerres carlines provocaren la formació de milícies de signe liberal. En l'aspecte socioeconòmic, els canvis liberals del segle XIX portaren a l'establiment d'una important burgesia agrària, sorgida sovint d'elements més enriquits dels camperols autòctons. A l'economia agrària, centrada en el blat, l'arròs i d'altres productes d'horta i de secà —als que es refereixen Cavanilles (1745-1804) en 1795-1797 i Madoz (1806-1870) 1845-1850— seguirà una agricultura més comercial al voltant de la taronja i de l'arròs. El projecte de construcció d'un port, concebut pel marqués de la Romana a finals del XVIII, que finalment no es va dur a la pràctica, formava part de l'entusiasme pel comerç que el desenvolupament burgés alenava. La importància de la classe assalariada i jornalera explica la difusió del socialisme i de l'anarquisme; la vaga d'inspiració anarquista del 1911, tindria en Cullera els esdeveniments més greus. Durant la guerra civil, s'hi formà una col·lectivitat ugetista, integradora dels xicotets propietaris, i una altra d'anarquista interessada en la socialització de tot el terme municipal. Després de la guerra, la creació de l'Hermandad Sindical, que acollia a patrons agraris i jornalers, implicà la neutralització del moviment camperol.

Juntament amb l'activitat pesquera, regulada per una confraria, i l’agrícola: horta, taronja, olivera i arròs, el camp econòmic més important procedeix del desenvolupament turístic encetat en els anys 60 del passat segle, amb l'arribada massiva de francesos, madrilenys i valencians en general. El turisme ha fet florir activitats relacionades amb els serveis, ha transformat l'estructura social i urbana de la població i ha originat problemes relacionats amb l'especulació, els serveis municipals i l'equilibri ecològic.

El nucli urbà s'estén al redós del Munt de l'Or, entre el riu i la mar. Compta amb diferents museus: Història i Arqueologia, Faller i Pirata, únic sobre aquesta matèria a l’estat espanyol.

  • El Castell. Edificat pels àrabs sobre ruïnes iberes i romanes, constitueix l'element més significatiu del patrimoni local i l'estampa cullerana per antonomàsia, que es completa amb el santuari dedicat a la Moreneta, patrona de Cullera.
  • Barri del Pou. També conegut com Raval del Mar o Santa Anna i Sant Jaume. Antic barri de pescadors, i anteriorment que conserva encara algunes barraques i petits taulells amb motius d'inspiració marinera.
  • Església de la Sang de Crist. Bastida en 1614 sobre una ermita medieval.
  • Església dels Sants Juanes. Neoclàssica, del segle XVII. Bastida sobre un temple dels segles XIII-XIV, de què es conserva una capella.
  • El Calvari. Segle XIX.
  • Torre del Marenyet. Alberga un petit museu dels costums dels soldats de l'època en què era torre defensiva.
  • El Mercat. Modernista, aixecat entre 1899 i 1903 per l'arquitecte Lluís Ferreres .
  • El Fort. Fortificació construïda en època carlista.
  • Muralles. Construïdes en 1553, de forma pentagonal. Van aixecar-se per defensar-se dels atacs del pirates barbarescos.
  • Torre octogonal. En el vessant del castell, d'origen musulmà.
  • Ermita dels Sants de la Pedra.
  • Alberga el Museu de l'Arròs.
  • Ermita de sant Vicent Ferrer. Segle XIX.
  • Ermita de santa Anna. Segle XVII. Annexa a la torre homònima, inicialment Torre de la Reina Mora, que era una de les portes d'accés al recinte musulmà.
  • Ermita de Los Navarros . Segle XIX.
  • Ermita de santa Marta. Segle XIV. No romanen més que unes quantes restes.
  • Ermita de sant Llorenç. Segle XVI. Conserva un esplèndid retaule xorigueresc.
  • Cova Museu de Dragut. Alberga una mostra sobre la pirateria al Mediterrani en el XVI.

Com poble tributari de l'Albufera que és la seua gastronomia presenta els guisats amb anguila, all i pebre, espardenyà, etc. Arrossos, fideuà, suc de peix i sarsuela entre d'altres completen una oferta culinària de marcat caràcter mediterrani.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FAVARA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
30 m
9,40 km2
90

1.755

2.461
Favarer/a

També coneguda com Favareta, la totalitat del seu terme es dedica a aprofitar les aigües del Xúquer per al reg de l'arròs i de la taronja, els quals constitueixen la principal font de riquesa local.

Joan Coromines (1905-1997) afirma que el topònim Favara prové del mot àrab "fawwara", que significa "la font" o "l'ullal", pels nombrosos brolladors d'aigua subterrània que n’hi ha; altres autors, però, creuen que el nom pot vindre de la tribu dels Hawwara, que ocuparen aquestes terres des del segle VIII. Hi ha el jaciment de la Cova de la Galera, amb materials del Bronze, II-I mil·lenni a. C, i de cronologia Ibèrica; també hi ha restes prehistòriques a la Plana de l’Avenc. Fou una alqueria musulmana que no apareix en el Llibre del Repartiment. Com a lloc de moriscs va pertànyer a Corbera i quedà deshabitada en 1609, a ran de l'expulsió., quan comptava amb 22 focs. Carles Borja i Centelles, senyor del lloc, va atorgar, el 1611, carta pobla en què s'establia l'emfiteusi com a sistema de relació entre senyor i vassalls. En el segle XVIII passà als comtes de Ròtova. El 1835 el poble deixà de pagar drets feudals i inicià un plet amb el comte, que no va acabar fins el 1857, amb la signatura d'un acord pel què s'indemnitzava el senyor amb una quantitat a canvi de l'emancipació definitiva de la seua senyoria directa. Els segles XVIII i XIX el creixement demogràfic va ser sostingut, però aquest ritme es va truncar en les dècades dels cinquantes i seixantes del segle passat en què es va produir l'emigració cap a França.

De la part patrimonial, farem esment de:

  • Església de Sant Antoni Abat.1760.
  • Ermita de Sant Llorenç
  • Font del Cavall.
  • Font de Vera Creu.1950.
  • Escoles Fundació Patriarca Sant Josep. Edifici de 1880 que presenta un tractament diferencial a cada planta.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FORTALENY

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
16 m
4,60 km2
135

981

1.039
Fortalenyer/a

El topònim de Fortaleny (La Ribera Baixa) vindria de l’àrab bart alayn, que degenerat per l'ús derivaria en fartalàyn, que significa dos pardals o, també, la font. Antiga alqueria musulmana el poble va ser fundat el 26 de gener de 1239, dia en què Jaume I (1208-1276) va fer entrega a Guillem de Rocafull de diverses jovades de terra perquè foren explotades pels Germans Hospitalaris de Sant Antoni Abat. Formava part , juntament amb Polinyà, Riola i Corbera del senyoriu de la Vila i Honor de Corbera. El 1324 el feu de Fortaleny fou comprat per Raimon Costa per un valor de 16.000 lliures; nogensmenys, Pere II (1177-1213) va reincorporar-lo, poc després, a la Corona. El 1836 va separar-se de Corbera i es va constituir com a municipi amb ajuntament propi.

Fins ben entrat el segle XIX la seua riquesa la va constituir l'agricultura arrossera, fàcil en un terreny pla, al·luvial i travessat per nombroses sèquies; a partir de l'últim terç del XIX i en el XX hi va cobrar importància el taronger (el 1970 ambdós conreus es repartien el terme meitat per meitat). La seua població va experimentar un creixement ponderat els segles XVIII, XIX i primera meitat del XX, però experimenta un fre en la dècada dels 50 i 60, quan va créixer l'emigració cap els arrossars del sud de França i del Guadalquivir.

L'únic patrimoni que podem referenciar és l'església de sant Antoni Abat, construïda en 1951, en lloc de l'anterior, destruïda en 1936, i el Pont de Ferro, de 1916.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LLAURÍ

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
12 m
13,60 km2
373

1.118

1.212
Llauriner/a

El terme de Llaurí depara interessants paratges naturals entre els quals destaquem el Paratge Municipal "Muntanya de Llaurí", el Cavall Bernat (584m), les fonts de sant Sofí, de la Penya i del Sapo; la Creu i el Mont Verd. Hi ha també un bona xarxa de senders ben senyalitzats que recorren el terme.

Les deixalles arqueològiques més antigues s’han trobat a les partides del Safarejot i de Sant Sofí i són d'època romana, tot i que no pot identificar-se amb l'antiga Lauro tant per les condicions geogràfiques d'ambdues com per la manca de restes que justifiquen tal atribució. La població, d'origen àrab (en la qual època va rebre els topònims de Llauria, Laurin i Al-Haurin, que significa “la foia” o “les dues valls”) fou entregada després de la conquesta per Jaume I (1208-1276) a Pere de Sant Joan l’any 1249, dintre de l’Honor de Corbera. El 4 de novembre de 1437 Alfons V el Magnànim (1396-1458) va segregar els districtes de tres alqueries morisques: Llaurí, Benihomer y Beniboquer i les va vendre a Jaume de Romaní. El 1535 s'erigí en rectoria de moriscos. En 1609 va sofrir una important despoblació com a conseqüència de l'expulsió. El rei va donar-la a Lluís Vich, el qual va realitzar una intensa tasca de repoblació, per la qual cosa va rebre el títol de baró. En 1646 la població era de poc menys de cent cristians vells. Cavanilles (1745-1804) en 1794 parla de 83 cases i 400 habitants. En els segles XVIII i XIX augmentà la seua població, que retrocedeix des de mitjan segle XX per manca d'indústries.
La seua economia es basa en la producció i la comercialització agrícoles (cítrics, arròs).

L’església està dedicada a la Puríssima Concepción i va ser construïda en 1690.

L'arròs caldós, l'arròs al forn amb panses i moniato, varietat pròpia d'aquesta localitat, i el dolç "arnadí", de carabassa, que se sol preparar per Setmana Santa són les especialitats gastronòmiques del poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

POLINYÀ DE XÚQUER

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
12 m
12,70 km2
958

3.031

2.464
Polinyaner/a

 

Compta amb dos nuclis de població: el poble i la Muntanyeta de la Font. El terme municipal és quasi totalment pla amb elevacions d'escassa importància: la Muntanya de la Font, la dels Pins i la de Benicull.

Sobre el topònim de Polinyà hi ha dues versions: una que apunta a una persona cridada Paulinius i una altra, més versemblant, que parla d'un mot incorporat pels catalans i els aragonesos que repoblaren l'antic regne. Les deixalles humanes més antigues, neolítiques, s'han trobat a la Sima de la Pedrera. En l'Altet de la Cova Santa hi hagué un poblat iber que després ocuparen els romans. D'època romana hi ha un cap de marbre, trobat als voltants de la Granja de Sinyent. Se suposa que fou habitada pels musulmans que depenien del castell de Corbera, encara que no apareix en el Llibre del Repartiment. El document més antic està datat el 7 d'abril de 1254 i parla d'una donació de terres que fa Bernat de Vilar, canonge de la catedral de València, a Raimon Dolivella. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387) fou venuda, el 1358, a Jofré de Jaunvila amb categoria de baronia. Passà, posteriorment, a mans dels Vilaragut i, en 1418, a la Corona com a un dels quatre pobles que formaven part del l'Honor de Corbera, sota la jurisdicció del qual es mantingué fins 1839 en què aconseguí municipalitat pròpia. En 1997 se li segregà Benicull de Xúquer, que en 2003 obtingué municipi independent. La trencadura de la pressa de Tous, el 20 d'octubre de 1982, produí grans danys a la comarca i a Polinyà.

La riquesa del poble rau en l'agricultura: cítrics, productes d'horta i fruites. La manufactura dels productes del camp, unes quantes fàbriques i una piscifactoria dedicada a la reproducció de l'anguila complementen l'economia local.

L’època d’esplendor dels propietaris agrícoles tingué la seua plasmació en l’arquitectura local de Polinyà de Xúquer; reformaren i construïren cases inspirades pel modernisme i conformaren un paisatge urbà propi. Podem trobar cases de l’època repartits pels carrers del centre i, sobretot, a la plaça Major. Del patrimoni polinyer citarem, a més a més:

  • La Granja de Sinyent. Aixecada en el XIV afavorida pel monestir de la Valldigna. Al seu voltant hi ha un jaciment romà on es va trobar un cap de marbre que representa el déu Baco i que es troba en el Museu de Belles Arts de València. Presenta un bon estat però necessita urgent intervenció.
  • Església del Sagrat Sopar del Senyor. Neoclàssica, de 1727. Els seus orígens estan en la mesquita sobre la qual, en 1358, s'aixecà el primer temple cristià. Entre 1924 i 1931 se reformà el campanar.
  • Ermita de Sant Sebastià. Del segle XVI, reconstruïda.
  • La Casota. Antic mas seu actual de l'Associació Musical Polinyanense.
  • Llavaner. 1920.
  • Molí de Monsalvà. Antic molí de la baronia de Corbera. Originari del segle XIV, estigué en funcionament fins els anys 60, després ha estat restaurat per la Mancomunitat de la Ribera Baixa.
  • Edifici de la Caixa d'Estalvis.
  • Edifici del Sindicat Arrosser (o del Català). Modernista, de 1910.
  • Origen del modernisme a Polinyà de Xúquer
  • La Casa del carrer Sant Sebastià núm. 8. De 1909, com es pot veure a la façana.
  • La Farmàcia. Més coneguda com Cine Ideal, ja que allí estigué aquesta sala. De qualsevol manera, diverses intervencions han deixat només la façana de l'edifici original.

Gastronomia:

Arrossos, all i pebre, la fenollà i un bon nombre de dolços.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

RIOLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
6 m
5,60 km2
675

1.609

1.832
Riolenc/a

El Xúquer depara uns paratges naturals de gran bellesa, dels quals destacarem l'Assut.

Documentalment apareix per primera vegada en el Llibre de Repartiment amb el nom d'Arriola; després, segons l'historiador Beuter (1490-1554), seria Giola¸ en 1276 Jaume I (1208-276) repartí entre Domenec de Vallobar i d'altres les alqueries d'Alcolecha i Riola, amb obligació de custodiar el castell. Pere IV (1319-1387), el 1336 incorporà el lloc de Riola al castell i baronia de Corbera, en el qual municipi romangué fins el 1836, en què fou segregat i convertit en municipi independent. Durant quasi tot el segle XVI va pertànyer als ducs de Gandia; després s'incorporà a la Corona. A principis del segle XIX produïa arròs, blat, dacsa, raïm, fesols, fruites i hortalisses, i comptava a més a més amb un molí fariner i d'arròs, producte d'exportació.

L'economia es basa fonamentalment en l'agricultura de regadiu. Altres sectors econòmics importants són la construcció i la fusta.

La seua església, neoclàssica, està dedicada a santa Maria la Major, i fou bastida el 1735. També cal anomenar el Pont de Ferro, de 1905 i el Molí de Fora, segle XVI.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SOLLANA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
4 m
39,20 km2
900

4.463

4.941
Sollaner/a

El municipi, riberenc de l'Albufera, és regat pel Xúquer i presenta un perfil absolutament pla. Hi ha diversos ullals dels quals destaquen el de la Font del Forner i el de la Font de Barret els quals deparen agradables paratges. La població es reparteix entre els nuclis de Sollana i El Romaní.

Un enterrament megalític, uns assentaments del Bronze al Pla Ballester i algunes destrals de pedra trobades al terme són els primers indicis de poblament a Sollana. D'època romana hi ha restes d'una vila romana d'un mandatari anomenat Sulius que derivaria en el musulmà Suylana i donaria nom al poble, i una xicoteta estatueta de bronze que representa a Júpiter i és l'única representació d'aquest deu trobada a la Península Ibèrica. Dels visigots hi ha un soterrament però també la quasi certesa de què foren ells els que fundaren el poble actual. Amb els musulmans arriba la introducció del conreu de l’arròs, la canya de sucre, les moreres i la cria de cucs de seda. S'hi construiren alqueries i torres de defensa i també els anomenats rahals –o rafols--, horts envoltats d’oliveretes o tanques vegetals. Durant aquesta época Sollana era cap d'un territori que abastava també els llocs del Romaní, Alcahecia i Trullas. Pere Fernández d'Azagra i Ximén d'Urrea capitosts dels exèrcits de Jaume I (1208-1276) es feren càrrec de la conquesta de tota aquesta zona, el qual senyoriu recaigué en l'Urrea per heretat lliure i franca atorgada el 13 d'abril de 1238 pel rei. En la família Urrea roman fins que en 1252 després de diversos plets territorials amb els senyors de Montepellier quedà sota protecció de la Corona; a la mort d'en Jaume, el seu fill, Pere III el Gran (1240-1285) retornà el senyoriu als Urrea els quals, el 10 d'abril de 1277 hi establiren mitjançant carta pobla 22 famílies cristianes. A la mort d'en Pere i l'adveniment d'Alfons III (1265-1291)les relacions Urrea-Corona tornen a ser dolentes i el rei incauta per a la Corona els béns dels Urrea; anys després el senyoriu fou concedit a Berenguer de Vilaragut. En les Corts de 1342 es disposà el control del conreu de l'arròs; en 1369, Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), donà el senyoriu a Jofré de Thous, en la qual família estaria fins 1467 en què apareix com a senyor Andreu Català, casat amb Leonor Valeriola. En 1540 torna a canviar de família, serà aquesta vegada en Fadric de Portugal, casat amb Margarida de Borja i Castro, la qual, a l'enviudar, va cedir-lo al seu fill Francesc. Després de successives transferències successòries al voltant de 1700 serien els Híxer els que se'n farien càrrec fins que en el XIX es van suprimir els senyorius. Històricament ha mantingut  constants plets amb Sueca; u d’ells en 1564 per la reparació del camí que uneix ambdós llocs, i un altre, el 1568, sobre l'aprofitament de les aigües per a la collita de l'arròs. A les Corts valencianes del 1626 l'església de Santa Maria Magdalena de Sollana demanà l'exempció de pagar dret d'amortització i segell de 800 lliures. En 1753, per ordre reial, es va restringir el conreu de l'arròs als llocs que en el moment es conreaven i es va prohibir als restants; també es va donar ordre al veguer d'Alzira i a l'alcalde de Sollana que controlaren l'amollonament, desaigüe i neteja d'aquestes marjals (prop de 20.000 fanecades); en 1789 aquesta xifra es va duplicar a causa de cometre frau, ja que es va conrear en terres de secà i d'horta; el 19 d'agost de 1878 arriba la línia de ferrocarril Silla-Cullera. El 22 de juliolde 1936, quatre dies després de començar la Guerra Civil, l'església fou assaltada i desaparegueren diversos llibres i textos.

L'agricultura ha estat, i és, el motor de l'economia sollanera, la part que deixen lliures els espais urbans i les infraestructures del terme es dediquen al regadiu: arròs, taronja, dacsa. La ramaderia compta amb vaques, ovelles, porcs i gallines. D'indústria hi ha: moble, joguines, tèxtil i magatzems de manipulació i exportació alimentàries.

Patrimoni:

  • Convent de la Puríssima Concepció. 1805. Pertanyia a l'orde de la Mercè, la qual hi instal·là un Hospital. Són característiques les seues dues torres.
  • Església de Santa Maria Magdalena. Neoclàssica.
  • Ermita del Romaní. 1930.
  • Mercat Municipal. 1898.
  • Escorxador Municipal. 1913
  • Torre de Trullas ––que a l'igual que la Torre Real i la Torre Castell Suylana han estat enderrocades. Hi ha en el seu emplaçament un monument que la recorda, fet amb algunes pedres de l'original.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SUECA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
3 m
92,50km2
5.512

25.406

28.961
Suecà/ana

El terreny és totalment pla i dedicat en el seu 90% a l'agricultura, però en la zona litoral compta amb 15 km de platges molt concorregudes pels valencians del cap i casal que hi tenen en molts casos la segona residència. Altres paratges: la Muntanyeta dels Sants, els Ullals, Canos, el més cridaner dels molts que depara la ribera del Xúquer, i, sobre tot, l'Albufera que troba en Sueca el municipi que més superfície li dedica. Els suecans ocupen els nuclis de població de Sueca, Bega de Mar, El Mareny, Mareny Blau, Mareny de Vilxes, Muntanyeta dels Sants, Les Palmeres i El Perelló.

Malgrat que alguns historiadors locals han intentat identificar-la amb la Sicana ibera i la romana Sucro, l'origen del seu nom és àrab: de Suaqya, diminutiu de Suq (mercat). A la Muntanyeta dels Sants visqueren els primers pobladors en temps del Paleolític Superior; d'èpoques posteriors, no massa ben estudiades, també se citen troballes romanes al Mareny.a Abans de la conquesta cristiana del segle XIII, Sueca era una alqueria musulmana de la jurisdicció del castell de Cullera, i probablement constituïa, com pareix deduir-se del topònim, un xicotet centre d'intercanvi de la producció agrícola de la zona. Raimon Berenguer IV el Sant (1114-1162), en 1157, i Pere II el Catòlic (1177-1213), en 1208, van concedir el terme i castell de Cullera a l'orde de l'Hospital, per que prengués possessió en el moment de la seua conquesta, que al parèixer es produí en 1239 o 1240; però el rei Jaume I (1208-1276) sols respectà en part la donació, ja que dividí el domini entre l'Hospital (Sueca) i la Corona (Cullera) i atorgà carta pobla, el 24 de febrer de 1245, a Pere de Queralt, qui establí setze catalans del Camp de Tarragona; l'Albufera restava incorporada al Patrimoni Reial i, sota Martí I l'Humà (1356-1410). s'hi va permetre la caça d'aus aquàtiques. Quan el 1317 els béns de l'Hospital passaren a la nova orde de Montesa, els veïns de Sueca tractaren d'emancipar-se del domini senyorial, però el 1319 Jaume II el Just (1267-1327) va confirmar el senyoriu de Sueca a Martí Pérez d'Haros, castellà d'Amposta, mestre de Montesa. En 1337 Pere IV (1356-1410) autoritzà el mercat. El seu territori comprenia en el segle XIV les alqueries de Junçana, Lombos, Candien, Vilella, Alcúdia, Alcorcox, Aiello, Ribalmarx, La Punta, Sauselles, Alborx, Colaibin i Vistabella, que durant aqueix segle i el XV anirien despoblant-se progressivament (només Aiello es va mantenir poblada fins a principis del XVI), potser per les reiterades avingudes del Xúquer. Durant la guerra de la Unió, Sueca, com a vassalla de Montesa, recolzà el bàndol reial, i l'agost del 1348 els unionistes saquejaren i incendiaren el lloc. El 19 de juny de 1457 Alfons III el Magnànim (1396-1458), va concedir permís per utilitzar les aigües del Xúquer a través de la Sèquia Major, que s'havia obert en 1453, implantant d'aquesta manera les bases per al conreu de l'arròs i el desenvolupament demogràfic i econòmic de Sueca. En 1521, durant la revolta de les Germanies, tornaria a sofrir un nou saqueig per part dels agermanats d'Alzira i de Xàtiva, que furtaren càrregues d'arròs i blat, armes i cavalleries i provocaren víctimes entre les tropes de l'orde. En 1553 es delimitaren els termes de Sueca i de Cullera. El 31 de desembre de 1566 obtingué la categoria eclesiàstica de parròquia per desmembrament de la de Cullera. En 1607 s'independitzà de Cullera. L'expulsió dels moriscs no va afectar Sueca. La divisió territorial de Felip V (1683-1746) va incloure-la en la Governació de Xàtiva. En 1648 una epidèmia de pesta va encruelir-se amb la localitat. En 1803 és crea el Ducat de Sueca, amb grandesa d'Espanya, que fou concedit a Manel de Godoy i Álvarez de Faria (1767-1851); més endavant recauria en els Rúspoli. El 20 de setembre de 1808 el mariscal francès Suchet (1770-1826), de pas cap a Dénia va saquejar la ciutat que, fins 1833, va pertànyer al corregiment d'Alzira. El 19 de juliol de 1813 un decret permetia els veïns edificar i figurar com a propietaris particulars de forns, molins i altres indústries. Entre 1838 i 1841 fou emmurallada per defensar-se dels atacs carlins. En 1855 i 1864 sengles riuades acabaren amb la vida de molts suecans i amb la morera, cultiu tradicional fins aleshores. El 1870, després del triomf de la revolució burgesa i la supressió dels senyorius jurisdiccionals Sueca aconseguí, després d'innombrables batalles legals, sostraure's al domini senyorial i incorporar-se a la Corona. En 1873, en plena I República, aconseguiren el suecans, després de plets que duraven des de 1814, alliberar-se de pagar taxes a Carlota de Godoy, marquesa de Chinchón. En 1874 el carlista Raimon Domingo va ocupar Sueca, va cremar el Registre Civil, va saquejar i va cobrar impostos per valor de 15.000 duros. El 17 de gener de 1899 la regent Maria Cristina (1806-1878) atorgà el títol de ciutat i el 16 de maig d'aquell mateix any va concedir a l'Ajuntament el tractament d'Excel·lentíssim. En 1903 s'enderrocaren les muralles i naixquè, al voltant de la Cooperativa Unió Cristiana, l'Associació d'Obrers Catòlics, que abastarà importància entre els treballadors del camp. L'evolució demogràfica fou paral·lela al desenvolupament de les estructures productives. El procés de substitució de la tradicional trilogia mediterrània, basada en el blat, el cep i l'olivera, pel nou conreu de l'arròs, començà ja des de finals del segle XV, encara que al principi es limités a les terres marginals en la frontera amb l'Albufera; malgrat les reiterades prohibicions del seu conreu, especialment per raons de salubritat, la contínua expansió de l'arrossar, hegemònic ja en el segle XVIII, es va veure afavorida per l'extensió del regadiu, primer amb l’obertura de la sèquia Major i ja en el Set-cents, amb la Sèquia de Muizquiz, que ampliaven el terme conreat a costa de l'Albufera; l'atracció de mà d'obra per a les tasques del conreu i recol·lecció de l'arròs afavorí el creixement demogràfic de la població, especialment en el segle XIX. En 1911 una vaga general decretada per la CNT acaba amb la sentència a mort de sis obrers, que posteriorment seria commutada. En 1913 es va crear l'Estació Arrossera de Sueca, centre d'investigació dirigit a l'obtenció de noves varietats i lluita contra les malalties i plagues. El ritme de creixement es va aturar a principis del segle XX amb les primeres crisis arrosseres, i especialment a partir dels anys cinquanta amb la mecanització de les tasques agrícoles. El regadiu, organitzat al voltant de les sèquies de Campanar, Major de Cullera, Major de Sueca i el Sequial i una extensa xarxa de canals, braçals i filloles, ocupa actualment la totalitat de la superfície conreada.

Pel que fa a l'economia hem de dir que malgrat comptar amb indústries de persianes, plàstics i, sobre tot de manipulació i comercialització de l'arròs, és el conreu d'aquesta gramínia el motor econòmic ancestral suecà; tot això complementat amb el cultiu de taronger, hortalisses i una quasi insignificant ramaderia.

La majoria d'edificis d'interès que s'han conservat procedeixen de l'època de major auge econòmic, encara que hi existeixen també diverses construccions anteriors dignes de menció, com ara la Reial Església de la Mare de Déu de Sales, més coneguda com el Convent, dissenyada per Joan Ximeno en 1753 amb gran cúpula de taulellets, començada en 1615 i terminada en el segle XVIII segons el projecte de Francesc Cabezas; l'església parroquial de Sant Pere (Monument Nacional des de 1992), reconstruïda en 1695, en neoclàssic, sobre una anterior i novament reformada el 1720 per Tosca i Corachán, en barroc; l'ermita dels Benissants de la Pedra, anomenada popularment Muntanyeta dels Sants, fou aixecada en 1613, en estil gòtic valencià, sobre una primitiva ermita de reconquesta, està ricament decorada; els porxets antigues Carnisseries obra de Vicent Gascó (1784-1793); l'Asil d'Ancians Desamparats, espectacular edifici modernista realitzat amb rajola en 1919, i l'Escorxador Municipal, ambdós de l'arquitecte Bonaventura Ferrando. I a més a més:

  • Ajuntament. Neoclàssic, de 1784. Allotja l'Arxiu Històric.
  • Cases de Santa Maria. Antigues escoles públiques, de 1796, actualment integrades en l'edifici consistorial.
  • Casa de Joan Fuster (1922-1992). Edifici modernista reconvertit en Museu, des de gener de 2017, en què es mostra part de l'obra de l'autor, així com l’arxiu sobre la seua vida, les seues relacions epistolars i la col·lecció d'art adquirida per Fuster.
  • Casa de Pascual Fos, també coneguda com casa Meseguer. Edifici modernista que allotjà la Biblioteca Suecana durant algun temps.
  • Ateneu Suecà del Socors. Modernista de 1925. Edificat en el solar de la casa de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864).
  • Casa del Marquès de Múzquiz. Segle XVIII
  • Pont d'Alfons XIII. 1916.
  • Mercat Municipal. De 1952.
  • Capella del Santíssim Crist de la Sang.
  • L'Hospitalet. Barroc, de 1743, restaurada en 1883 i en 1997.
  • Església de Nostra Senyora del Carme. Al Perelló. 1898.
  • Sant Pasqual Baylon. Al Perelló.
  • Església de Nostra Senyora del Rosari. Al Mareny de Barraquetes.
  • Ermita de Sant Roc, Sant Miquel i l'Esperança. Construïda en el segle XVIII i restaurada en 1994.
  • Nostra Senyora de Fàtima
  • Cases modernistes. Arreu del casc antic, hi destaquen el núms, 8,10 i 12 del carrer de Sant Josep.
  • Parc de l'Estació.

A Sueca se celebra anualment el Concurs Internacional de Paelles; però no és la paella l'únic arròs que es prepara a Sueca, encara que sí es l'arròs el producte gairebé monotemàtic quan parlem de gastronomia, això sí, sense oblidar l'all i pebre.

En l’àmbit cultural hem de parlar obligatòriament de la Mostra Internacional de Mim, que és el primer festival a l’estat espanyol que es dedica anualment i íntegrament al teatre gestual, –tant en la seua faceta expositiva, per al gran públic, com en la formativa, enfocada a l'àmbit professional–, i, en la seua especialitat, està considerat com un dels tres més importants d'Europa juntament amb el London Mime Festival en Anglaterra, i el Festival International de Mime Actuel de Périgueux, en França.

Per tancar la panoràmica de Sueca esmentarem alguns dels seus fills més coneguts, encapçalats per l'assagista Joan Fuster (1922-1992) i acompanyat del músic Josep Serrano (1873-1941), l'escultor Vicent Beltran (1896-1963), el matemàtic Marzal, l'escriptor Josep Bernat i Baldoví o el futbolista del València C:F. Antoni Puchades (1925-2013).

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos