INICI

tumblr site counter


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 19.05.17 0:09

Aquesta comarca de 1.725 km2 on es parla castellà i que no fou incorporada al País Valencià fins l'any 1.851, es troba sobre un altiplà, voltada pel nord-est per les serres de Malcara i Martés, pel sud per les de Negrete i Tajo i pel sud i per l'oest pel riu Cabriol, el qual forma un dels paratges més significatius de la comarca: el Parc Natural de les Gorges del Cabriol. El seu clima és continental amb hiverns amb neu i gelades freqüents, i estius frescos. La vegetació és de boscos de pins, carrasques i matoll de muntanya. En els set-cents s'hi desenrotllaren nombrosos llogarets, " las aldeas ", la profusió dels quals caracteritza el poblament comarcal ––24 en terme de Requena, 5 en el d'Utiel, 6 en el de Venta del Moro. A finals del segle XIX s'iniciaren les primeres plantacions de raïm, que en la actualitat constitueix pràcticament el monocultiu i font principal de l'economia comarcal, i en els últims temps comença a donar vins de gran qualitat, i caves molt competitius. Els únics centres de població importants són Requena, que a més de la indústria del vi presenta indústries de mobles, tèxtil, metal·lúrgica i ceràmica, i Utiel, que té una gran fàbrica d'aglomerats de fusta i certa indústria tèxtil i alcoholera. La resta de nuclis urbans: Venta del Moro, Camporrobles, etc. són pobles agrícoles amb escasses indústries.

LA PLANA D'UTIEL-REQUENA


 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

CAMPORROBLES

Camporrobles

CAUDETE DE LAS FUENTES

Caudete de las Fuentes

FUENTERROBLES

Fuenterrobles

REQUENA

Requena

SINARQUES

Sinarcas

UTIEL Utiel

VENTA DEL MORO

Venta del Moro

VILLARGORDO DEL CABRIOL

Villargordo del Cabriol

CAMPORROBLES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
908 m
89,50 km2
1.960

1.362

1.322
Camporrutenc/a

El roure, que defineix el topònim, està present arreu del terme. Les altures principals són Las Majuelas (1106 m), el Cardete (1128 m), la Piñarona (1028 m), l’Àguila (841 m), el Cagarruta (886 m), la Presilla (1032 m) i El Molón (1124 m). Hi ha també diversos paratges dignes d’esment com ara la Lengua de Ciervo, reserva de flora; el Cerrito, el Castillete, les coves de la Campana i del Pernil i especialment el jaciment iber de El Molón, amb brollador, poblat, murada i altres rastres ibèriques, i una mesquita, al voltant del qual s’ha creat un centre d’interpretació d’ambdues cultures, ibera i islàmica.

No és molt coneguda la seua història, de fet pocs geògrafs i historiadors antics la citen. La llegenda ubica en les seues rouredes el lloc on foren ultratjades les filles de El Cid (aprox.1043-1099); també s’identifica el lloc amb Calderrobles, on el rei de Castella Alfons VIII (1155-1214) va derrotar els musulmans. Es creu que va ser fundada a mitjan segle XV, tot i que, com ja s’hi ha comentat hi ha evidències de poblament iber i àrab. Fou llogaret de Requena i quasi tots els documents on se l’esmenta fan referència a plets amb aqueixa població i disposicions que afecten totes dues. El 30 de maig de 1782 va obtenir la segregació. En 1812 va sofrir saqueig per part dels francesos. En les guerres carlines va ser dominada llarg temps pel Palillos. En 1851 s’integrà en el País Valencià, al mateix temps que la resta de la comarca. També fou testimoni actiu de la segona guerra carlista.

En l'època contemporània la seua font de riquesa és la ramaderia (llanera i porquina) i l'agricultura de secà (cereals, raïm, oliveres). Però la decadència d'aquestes activitats front a la indústria i els serveis ha empentat la seua població a emigrar cap a València i Barcelona fonamentalment.

Quant al seu patrimoni, a banda del Museo Etnográfico Local, hi ha:

  • Església de Ntra. Sra. de l’Assumpció, del segle XVIII.
  • Ermita de san Cristòbal.
  • Edifici Martínez de la Mata, del segle XIX.
  • La Tómbola.
  • Escoles d’El Patronato.
  • El Pozo Concejo.
  • Monument al V centenari del Descobriment.

Les especialitats culinàries són el Hornazo de Semana Santa, els bolets i les derivades de la matança del porc. Totes elles regades amb els interessants vins de la D.O. Utiel-Requena de què forma part el municipi.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CAUDETE DE LAS FUENTES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
771 m
34,50 km2
1.459

805

760
Caudetenc/a

El terme està regat pel riu Magre i és ric en aigües, bona mostra en són les tres fonts que hi ha al casc urbà, la Grande , amb 20 canonades i la Chica i El Encañete , amb aigües de diferents procedències i qualitats.

Els jaciment ibèrics de Los Villares i la Casa de Doñana són el primer rastre de poblament al terme encara que, al mateix lloc, hi ha també mostres del Bronze i del Ferro; d'època romana s'hi ha trobat monedes; el topònim pot descendir de l'àrab Al-Qabdad on vol la tradició que el 4 d'agost de 1172 acamparen les tropes del califa Yusuf, des de la conquesta cristiana fins el 1851 ha pertangut a Castella i no és fins a 1957 quan s'independitza del bisbat de Conca per incorporar-se a l'arxidiòcesi de València.

L'economia es recolza totalment en l'agricultura, cereals, cànem, oli, ametla, quelcom d'horta i, fonamentalment, la vinya. Forma part de la Denominació d'Origen Requena-Utiel que els darrers anys està elaborant vins de gran qualitat.

L'únic monument ressenyable és l'església de la Nativitat de nostra Senyora, de 1735.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FUENTERROBLES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
830 m
49,50 km2
1.076

728

733
Fuenterroblenc/a

El terme municipal és pla, amb alguns pujols d'escassa consideració.

L'origen de la vila es remunta a l'Edat del Bronze (segles III i II a .C .), com ho demostren els tres jaciments ibers, amb deixalles de ceràmica, trobats a la cova dels Arendes del Cid ; d'època romana s'han identificat uns “castrum” on s'han trobat ceràmiques i atifells; fou municipi pertanyent a la província de Conca (Castella-La Manxa) fins el 1851, any en què es va produir la delimitació de l'estat espanyol en províncies i en què queda integrada en la de València, juntament amb tota la comarca de la Plana d'Utiel-Requena, tal i com aquesta ho havia sol·licitat al govern; la tendència demogràfica ha estat tot el segle passat a la baixa a causa de l'emigració cap a nuclis industrials costaners com ara Castelló de la Plana o València.

La seua economia està basada en la ramaderia i l'agricultura; els principals conreus són els cereals, l'ametla , l'olivera i, sobre tot, la vinya, ja que forma part de la denominació d'origen vinícola de Requena-Utiel.

L'únic edifici històric que podem esmentar és l'església de sant Jaume apòstol, aixecada en 1757 i reconstruïda rere la guerra de 1936-1939 en què va sofrir grans destrosses.

De la gastronomia, pròpia de les terres d'interior, cal parlar de La Torta i Los Pinos , dolços a base d'ametla, rovell d'ou i sucre, adornats amb peladelles, bombons i llavoretes que s'ofrenen, el 2 de febrer a la Verge de Les Candeles .

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

REQUENA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2011
GENTILICI
692 m
814,20 km2
16.236

19.092

21.394
Requenenc/a

Requena és la capital de la comarca Plana d'Utiel-Requena i la parla dels seus habitants és el castellà. Els requenencs viuen repartits entre la ciutat i un gran nombre de llogarets coneguts com Las Aldeas de Requena: el Azagador, el Barriete, Barrio del Arroyo, Calderón, Casas de Cuadra, Casas de Eufemia, Penén de Albosa, Casas de Sotos, Casas del Río, Los Cojos, Los Isidros, Los Chicanos, El Derramador, Los Duques, Hortunas, Fuen Vich, Las Nogueras, Los Ochandos, Los Pedrones, San Juan, Roma, El Pontón, La Portera, Los Ruices, El Rebollar, San Antonio, Turquia, Sisternas, La Cañada i Villar de Olmos.

L’enorme terme municipal constitueix la transició de la franja costera mediterrània a la Meseta castellana; el GR7 (sender de gran recorregut europeu) i altres rutes locals ens permeten gaudir de paratges com ara les marges del Cabriol, la font de los Morenos, amb la gegantina escultura del Crist homònim; les aldees ja esmentades, que conserven una bona mostra de l'arquitectura rural de la comarca; el Pic del Teix, el Castell, la Peladilla, fonts de Rozaleme, Fuencaliente, etc o el Parc de la Natura Fauna Ibèrica, al Rebollar, on es pot gaudir de la contemplació directa d'aus i mamífers típics de la península en un bosc mediterrani amb representació de quasi totes les espècies pròpies del mateix.

Es conserven restes de poblaments que es remunten fins el Mesolític; però la gènesi de la ciutat actual (barri de La Vila) s'ha datat en el segle VII aC gràcies a les troballes de ceràmiques i habitatges; d'època romana també hi ha petjada en forma de materials de construcció, uns quants sitges circulars i tres aljubs; els moros li donaren nom Rakkana (la fort, la protegida). Des dels primers moments de la seua història és una peça desitjada per castellans i aragonesos a causa de la seua situació estratègica que constitueix el pas a la Meseta des de terres valencianes; així, en 1177 Alfons VIII de Castella (1155-1214) intenta una primera ocupació que no té èxit; igual va ocórrer amb l'atac que, en nom de Ferran III de Castella (1199-1252), va perpetrar, en 1219, el bisbe Roderic Ximénez de Rada, tot i comptar amb un exèrcit de 200.000 persones que assetjaren Requena durant més de tres mesos; la caiguda en mans cristianes paradoxalment va ser pacífica: al voltant de 1238, com a conseqüència de la caiguda de València. Requena però, com a producte de pactes entre Jaume I (1208-1276) i el seu gendre, Alfons X el Savi (1221-1284), quedà en territori castellà. El 1257 rebé carta pobla del rei castellà; el 1264 obté la concessió de Port Sec i l'almoixerifat pel ramat la llana i el blat, la qual cosa provocà mes d'un altercat entre aragonesos i castellans; el 1265 se li atorgà el Fur de Requena i la vila romangué sota jurisdicció reial; entre 1370 i 1407 va sofrir ocupació aragonesa; en 1465 Enric IV (1425-1474) va donar la vila al comte de Castrojeriz; en 1467, en un intent de controlar el monopoli duaner, fou ocupada pel marquès de Villena; en el segle XVI ja apareix com a població artesana i industrial; l'expulsió morisca, però, representa un fort daltabaix demogràfic i econòmic que deixa el XVII com un trist segle de transició; durant la guerra de Successió va ser botiflera la qual cosa li costà l'ocupació per les tropes de l'arxiduc i certs privilegis atorgats per l'infaust Borbó; durant el segle XVIII es va convertir en un destacat centre tèxtil seder ––el 1787 hi havia uns 400 mestres teixidors i 600 telers, la qual cosa convertia la ciutat en la quarta potència sedera de l'estat––; en 1784 s'hi fundà la Sociedad Económica de Amigos del País de Requena. L'art major va entrar en declivi a partir de finals del XVIII i principis del XIX; malgrat això, Madoz (1806-1870) menciona l'existència a mitjan segle XIX de més de cinquanta telers de tafetans, sargues i velluts i diverses màquines jacquard. En la primera guerra carlina, les tropes de Cabrera (1806-1877) intentaren en diverses ocasions ocupar la ciutat; entre 1835 i 1837, precísssament per la resistència presentada, les Corts li concediren el títol de Muy Noble, Leal y Fidelísima Ciudad de Requena; en juny de 1851 Requena s'incorpora al País Valencià més aviat per raons econòmiques i geogràfiques (menys de 70 km al port de València) que històriques, però en qualsevol cas amb el vist i plau de la població, que desitjava aquesta situació des de feia temps. L'alienació a finals del XVIII i després la desamortització de béns de propis determinaren una estructura de la propietat en el XIX fortament concentrada que, en general, va perviure fins el segle XX ––43 propietaris controlaven més de la meitat de les terres explotades––; l'expansió de la viticultura, protagonitzada per un dinàmic sector burgès, s'encetà a partir dels anys cinquanta del XIX; el 1845 hi havia 1650 hectàrees de vinyet i el 1914, 12.000; l'estructura social agrària pogué, d'aquesta manera, respondre a la demanda europea, aguditzada amb la crisi de l'oídium i, anys després, de la fil·loxera- El 1932 es declararen expropiables, segons el criteris fixats en la Llei de Bases per a la Reforma Agrària, el 15,2% de les terres municipals; d'elles quelcom més de la meitat era propietat de residents fora del municipi. Durant la guerra civil es va formar una col·lectivitat agrària de la C.N.T. ––integrada per 227 col·lectivistes.

L'activitat industrial s'ha potenciat a partir dels anys seixanta del segle passat: confecció, mobles, cuirs, forns de laminació, són algunes de les produccions existents; però la decidida aposta que, des del XIX, s'hi fa pel quasi monocultiu del vinyet constitueix la més important aportació a l'economia requenenca. S'hi elaboren vins i caves, emparats sota la Denominació d'Origen Utiel-Requena, de gran qualitat que ja fa temps diuen la seua tant a nivell comercial com en els refinats cercles gastronòmics internacionals. Els edificis dels cellers, molts d'ells construïts a les primeries del segle passat, afegeixen interès arquitectònic al gastronòmic. Emmarcada en aquesta activitat vitivinícola hi trobem l'Escola de Viticultura i Enologia que, fundada en 1960, ha donat ja un bon nombre de promocions de capatassos bodeguers i viticultors.

També patrimonialment Requena i les seues aldees fan una àmplia oferta. La ciutat està clarament dividida en tres barris: La Villa, nucli originari de fundació musulmana (segles VIII a XI) ha estat declarat d'interès històric i artístic en 1966; l'Arrabal, és la zona més moderna i comercial, ha crescut sobre l'antiga jueria i conserva interessants edificis modernistes; Las Peñas on es refugiaren els moriscs expulsats per la conquesta cristiana del segle XIII. Tot seguit deixem una relació dels llocs i edificis més representatius:

Al barri de la Villa:

    • Església de Sant Nicolau. Aixecada en el XIII en estil gòtic però reconstruïda en el XVIII en neoclàssic a causa de les destrosses que va sofrir en la guerra de Successió.
    • Església de Santa Maria. Segle XIV. Gòtic isabelí. Molt afectada per la guerra de 1936-1939 ha estat restaurada en l'any 2000.
    • Església del Salvador. Aixecada entre 1380 i 1533 sobre l'ermita de santa Bàrbara en gòtic isabelí, modificada en el XVIII i restaurada recentment.
    • Plaça de la Villa. Centre neuràlgic, en l'antiguitat i també a hores d'ara, del barri.
    • Coves de la Villa. Datades en els segles XVII i XVIII, però amb evidències de poblament des del VII aC, recorren el subsòl de la Plaça de la Villa. Han estat fetes servir per a diferents usos com ara refugi, sitges, ossari (com el que hi ha sota l’església del Salvador) i, més recentment, com a cellers de vi. S'hi poden observar diferents instruments utilitzats per a l'elaboració i la conservació del vi com, per exemple, enormes tenalles datades en el segle XII la qual cosa demostra l’antiga vocació vitivinícola de la ciutat. En 2007 s’han trobat les restes d’uns banys àrabs. Fins els anys setanta del segle passat es coneixia la seua existència però estaven abandonades i, moltes d’elles encegades. Llavors l’ajuntament va fer una tasca de recuperació que ha culminat amb la polsada en servei de Las Cuevas, que actualment formen part del recorregut turístic de Requena.
    • Carrer de Santa Maria. Farcit d'edificis nobiliaris.
    • Carrerot de Paniagua. D'època àrab.
    • Muralla i portes d'accés. Època califal, segles VIII i IX, refortificades per cristians i carlistes.
    • Torre de l'Homenatge. Aixecada en el X, reconstruïda en el XV. Després d'haver segut presó i torre guaita actualment allotja el Museu de la Festa de la Verema i una sala d'exposicions.
    • Casa dels Pedron. Va servir d'allotjament als reis Felip III  i Felip IV.
    • Casa de Santa Teresa. Va allotjar-s'hi la mística en una de les visites a la ciutat.
    • Casa del Corregidor
    • Casa de la Inquisició
    • Casa de l'Art Major de la Seda.
    • Costera de les Carnisseries o de Sant Julià. Antiga porta de Fargalla.
    • Costera del Castell. Antic accés a l'alcassaba.
    • Costera del Crist. Amb la barroca ermita del Crist de l'Empar.
    • Costera i Porta de l'Àngel. Amb escalinata i balcons penjants.
    • Alcassaba. Segle XI. En procés de restauració.
    • La Fortalesa. Segle XII tot i que hi ha indicis de poblament des del VII aC. En el XIX s'habilita una part com a plaça de bous i trinquet. En 2000 s'encetaren tasques de rehabilitació.
    • La Medina. Embrió inicial del barri.
    • Palau del Cid. Casalot on la llegenda vol situar la residència de Roderic Diaz de Vivar. Reconstruït en el XV.
    • Plaça del Castell. Antic pati d'armes voltat d'edificis del XVIII.

    Fora de la Villa:

    • Convent de Sant Francesc. De 1569.
    • Església de Sant Sebastià. Segle XIV, ampliada en 1786. En procés de restauració que ha tret a la llum un preciós teginat mudèjar.
    • Església del Carme. Segle XVIII exterior gòtic, interiors barrocs. Sòcol de taulell valencià.
    • Teatre Principal. Aixecat en 1952 en estil racionalista sobre l'antic Teatre Circo. És un dels majors del País Valencià.
    • Plaça de Bous. De 1877 amb façana neomudèjar.
    • Pilón, o font de los Patos. Centre de la Requena moderna.
    • Convent d'Agustines Recoletes.
    • Fundació Lucio Gil Fagoaga. Edifici del segle XVIII que alberga la biblioteca del titular, amb més de 30.000 volums.
    • Estació de Viticultura. Dotada dels més avançats aparells per a l'elaboració del vi.
    • Monument Universal a la Verema. De 1972.
    • Museu Etnològic, de Sisternas.
    • Balneari de Fuente Podrida. D'aigües sulfuroses.
    • Immaculada Concepció, de Casas de Eufemia.
    • Nostra Senyora del Miracle, de Los Ruices.
    • Nostra Senyora de l'Encarnació, de Los Duques.
    • Sant Antoni abat, de Los Isidros.
    • Sant Antoni de Pàdua, de Casas del Río.
    • Sant Antoni de Pàdua, de Los Pedrones.
    • Sant Antoni de Pàdua, de San Antonio.
    • Sant Isidre, de Campo Arcís.
    • Sant Josep, de La Portera.
    • Sant Joan Baptista, de san Juan.
    • Museu Municipal. Inaugurat en 1968 en l'antic convent del Carme.

    Sens dubte el gran cabal gastronòmic de Requena el constitueixen els seus embotis i els seus vins coneguts arreu i de què deixen constància en dos cites anuals: Muestra del embutido artesano y de calidad, i la declarada en 1967 d'Interès Turístic feria y Fiesta de la Vendimia, d'origen medieval i reorganitzada en el XVIII. També hi ha la Ruta de l'Embotit. Altres plats típics són: l’olla de bajocas, els gaspatxos, las gachas, el morteruelo o el bollo con magras y sardinas. Sense oblidar dolços com l’aiguamel o el turroncillo.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SINARQUES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
899 m
102,50 km2
1.154

1.245

1.216
Sinarquenc/a

Municipi fronterer amb la comarca dels Serrans i amb Conca presenta una plana regada per la rambla de la Torre, una altitud màxima de 1.305 m en El Picacho; els paratges més sovintejats són: Charco Negro, La Toba, Cerro Carpio, Palomarejas, Peña de las Grajas i Cedrro San Cristóbal. A banda del senderisme i el cicloturisme que es poden practicar en un bon grapat de rutes perfectament adequades a l'efecte; també s'hi poden donar llargues passejades collint fongs i herbes aromàtiques que hi abunden.

Del Neolític hi ha testimonis a La Llacuna; del Bronze restes d'una murada en La Relamina; també a La Relamina, pujol de Sant Cristòfor i pujol Carpio i fins vora de vint jaciments estigueren els ibers que deixaren una Estela Ibèrica exposada al Museu Arqueològic de València; també hi deixaren petjada romans i moros; en època cristiana hi ha documents de Jaume I (1208-1276) en què parla de Sinarques com a integrat en el Regne de València a les primeries del XIII; el conqueridor, en 1255, va donar el poble al seu net Jaume de Xèrica, el qual el 23 de març de 1304 va atorgar carta pobla a 70 pobladors; en 1321, un altre Jaume de Xèrica, fill de l'anterior, deixà en testament aquesta població a son fill, també Jaume; en 1380 fou venuda a Raimon de Vilanova ; en 1599 Felip II (1578-1621) va concedir el títol de comtat de Sinarques, el qual posseïdor era Jaume Ceferí Ladrón de Pallàs; en 1652 es va resoldre el plet mantingut entre Sinarques i La Iesa sobre els límits dels terme amb la delimitació d'aquests. Durant el segle passat i l'actual hi ha hagut una forta emigració cap a Utiel. És l'únic poble de La Plana d'Utiel-Requena que ha pertangut des de la reconquesta al País Valencià.

El raïm constitueix la seua principal riquesa; la resta dels productes agrícoles són de secà i alguna cosa d'horta; la ramaderia és important: porcs, ovelles; granges d'aus, i ruscs que produeixen bona mel; la indústria està representada per la fusta i la fabricació de materials de construcció.

El poble s'aixeca sobre un pujolet i s'adorna amb edificis com ara:

  • Església de Santiago apòstol. Aixecada en 1600 per Miquel de la Iessa . Posteriors intervencions poc afortunades han modificat negativament el temple. Allotja algunes imatges i quadres interessants.
  • Ermita de Sant Marc. Recentment restaurada.
  • Ermita de Sant Roc.
  • Ecomuseu de l'Hàbitat Rural Tradicional. Amb interessant mostra de la forma de via en aquestes contrades.

Caldereta, gaspatxo de mont, patates en brou, bons embotits, millors vins i de postre s una bona rebosteria en què destaquen els burruecos són els àpats que millor representen la cuina local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

UTIEL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
720 m
236,90 km2
11.642

11.781

12.311
Utielà/ana

Al terme trobem les muntanyes del Pic de Mira, el Bueno (1.341 m.), el Remedio (1.306 m.), el Tormillo (1.053 m.), el Montemayor (1.105 m.) i el Port de Negrete (1.235 m.). Són dignes de visita els paratges del Remedio, l'Ermita, la Casa Medina, la Font de l'Hontanar, los Mancebones, el Collado o Lurdillas. La població es concentra principalment a la ciutat però també hi ha als nuclis de població de Las Casas, Los Corrales, Las Cuevas, Estenas, El Remedio i La Torre.

Es conserven alguns fragments de ceràmica de l'Edat del Bronze, així com deixalles de poblament ibèric. Dels romans hi ha força records arreu del terme i dels moros la inequívoca trama urbana. Fou conquerida per la Corona de Castella el 1219 i assignada com a poblet de Requena. Pere I de Castella (1334-1369) li concedí el títol de Leal Villa. El 1369 passà a formar part ––per donació d'Enric I–– del senyoriu de la casa d'Albornoz, al qual el municipi va comprar, per 8.000 florins, la independència senyorial per tornar a la Corona. En 1355 Pere II (1319-1387) va concedir Carta Pobla. En 1381 es fa la delimitació dels termes municipals de Requena i d'Utiel. En el XV estigué sota domini del marqués de Villena (1445) i del monarca (1476). Al llarg de l'Edat Mitjana i de la Moderna fou una zona bàsicament ramadera. En els set-cents es formaren les aldees que van condicionar la demografia del terme i de la comarca: La Torre, Las Cuevas, Los Corrales, Las Casas. En el segle XVIII es desenvoluparen les destil·leries d'aiguardent i els molins de paper. Durant la guerra de Successió, la ciutat ––títol concedit el 1645 per Felip IV (1606-1665)–– va defensar la causa borbònica. En la primera guerra carlina fou ocupada per les tropes de Gómez i de Cabrera (1806-1877). El 1851 s'incorporà a la província de València, condicionada, en part, per la nova orientació econòmica i les necessitats d'exportar el vi pel port de València. El vinyet es va convertir en monocultiu a partir de la meitat del segle XIX, amb una estructura agrària que pogué respondre a la demanda del mercat francès, afectat per la crisi de l'oídium i més tard per la fil·loxera. La població va tenir un ràpid increment en el segle XIX degut a la substitució de l'economia ramadera (llaner) i cerealista extensiva per la vinícola. En 1857 es va celebrar la primera Fira i en 1885 Utiel va veure arribar el ferrocarril. Els anys trenta del segle XX estigueren marcats per la crisi agrària. Durant la guerra civil s'hi formaren col·lectivitats agràries de la C.N.T. ––integrada per 2.570 col·lectivistes–– i el 1937 de la U.G.T. ––164 col·lectivistes––. En la segona meitat del XX, Utiel continua mantenint una agricultura típica d'altiplà; dedicada fonamentalment al vinyet que la converteixen en un dels centres productors de vi més importants de l'arc mediterrani, amb cellers cooperatius i particulars. Hi ha també una activitat industrial dedicada a la confecció de mobles i pastes alimentàries. En 1998 tingué lloc la primera Fira de la Indústria i Comerç d'Utiel. Malgrat tot, des dels anys cinquanta la població va descendir degut a l'èxode rural a les zones industrials de Madrid, València i Barcelona.

Malgrat la presència d'alguna xicoteta indústria, el conreu del secà –olivera, dacsa, blat i hortalisses–– i algunes explotacions ramaderes el raïm i el vi són els motor de l'economia local. Al ser centre d'un ampli territori que, fins i tot, s'endinsa en la província de Conca, el sector serveis també abasta la seua importància.

Utiel va estar emmurallada fins mitjan segle XIX en què la pressió demogràfica obligà a enderrocar les muralles. D'aquesta època hi ha nombroses cases nobiliàries arreu de la ciutat i del terme com ara la Casa Medina, la Casa Còrdova, la Casa dels Alamazón o la Casa Iñíguez. També al poble podem trobar l'entramat de coves i galeries soterrànies, tan característiques de la zona, que han servit de refugi i de magatzem al llarg de la història local. Més patrimoni:

  • Casa Consistorial. Any 1788.
  • Església de Nostra Senyora de l'Assumpció. Gòtica (1524-1548), amb afegits neoclàssics. En 1999 unes obres per col·locar una caldera van destruir una capella del segle XII que pot ser seria la primera església d’Utiel.
  • Temple i Convent de la Mercè. De 1635.
  • Hospici i Convent de Franciscans. Neoclàssic, de 1751.
  • Ermita de Nostra Senyora del Remei. Edifici datat entre el XVII i el XVIII, emplaçat en un bell paratge a més de mil metres d'altitud.
  • Almazar. Segle XVIII. Seu del Museu de la Mel i la Cera.
  • Plaça de Bous La Utielana. Una de les mes antigues i espectaculars del País Valencià. Datada en 1858, té capacitat per a unes 10.000 persones.
  • Pinacoteca.
  • Museu del Vi de la Comunitat Valenciana.
  • Albereda. El més conegut dels parcs locals en què es troba La Tómbola, antic pavelló per a concerts musicals.
  • Cooperativa Agrícola.
  • Molins del Concejo d'Enmedio, en l'aldea de Los Corrales i el de Requejo, en Estenas.
  • Església de la Torre.
  • Església de Sant Josep obrer, en Las Casas.
  • Església de Sant Pere apòstol, en Los Corrales.
  • Església de la Verge de Loreto, en Las Cuevas.

Per acompanyar els excel·lents vins i caves que s'hi produeixen cal una gastronomia rica i contundent. Famosos són els seus embotits i els gaspatxos manxecs, però no podem deixar de banda el potatge, l'olla o l'ajoarriero; ni els dolços, amb inevitables reminiscències dels moros: ametlat (alajú), pastissos de moniato, tortes d'ametla i mantega, etc. Tot plegat ho trobarem en la fira Utiel Gastronòmica, que se celebra anualment.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VENTA DEL MORO

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
730 m
272,60 km2
3.309

1.567

1.473
Ventamorí/ina

És fàcil de suposar que la toponímia del lloc es corresponga amb el fet que en el camí de Castella a València hi hagués alguna venta regentada per un moro. La població es troba molt dispersa ja que s'ubica tant al poble com als nuclis de Jaraguas, Casas de Pradas, Las Monjas, Los Marcos, Casas de Moya i Casas del Rey. La major bellesa paisatgística la trobem en les riberes del Cabriol, que fan frontera, durant més de 50 km entre el País Valencià i Castella, Les Gorges, los Cuchillos de la Fonseca, Los Cárceles , etc. Una altra important aportació hídrica és la rambla Albosa i les seues tributàries: Salada, Encaños, Bullana, Varejo , etc. Hi trobarem també a l'extens territori prou fonts: Amparo, Zorra, Desmayos, Chacó i moltes més. Des del poble ixen rutes i senders cap a les gorges del Cabriol i la vall de la Fonseca.

Quant a la prehistòria hi trobem un important jaciment de fa sis milions d'anys on s'han trobat fòssils de camells, tigres, hipopòtams, elefants i molts més mamífers. Les primeres mostres de presència humana són del Neolític i consisteixen a unes cent pintures rupestres trobades a la Hoz de Vicente. Dels ibers hi ha diverses troballes com ara les Salines de Jaraguas, una terrisseria i restes de ceràmiques. També hi han aparegut ceràmiques romanes. El bisbe de Conca va visitar Requena en 1579 i la crònica de la visita és el primer document on se cita Venta del Moro com a poblet de pocs habitants. El 13 d'octubre de 1798 Venta del Moro, Cabdet de les Fonts i Fuenterrobles van demanar a Carles IV (1748-1819) la segregació de Requena, de què eren aldees; nogensmenys el 29 d'agost de 1800 els mateixos llogarets aturaren el procés per manca de recursos econòmics per continuar amb l'expedient; rere dues segregacions (1812 i 1820) que no quallaren, el 22 d'agost de 1836 Venta del Moro es constitueix en municipi independent. Les guerres carlistes hi portaren molta inestabilitat amb continues ocupacions, aldarulls i saqueigs, el més importants dels quals fou el que protagonitzà el carlista Santés que acabà amb la crema del recentment creat Arxiu Municipal. Altres fets negatius per al flamant poble foren les reiterades epidèmies de còlera dels anys 1834, 1854, 1855, 1865 i 1885. El 26 de juny de1851 juntament amb tota la comarca de s'integrarà en el Regne de València amb motiu de la delimitació en províncies de l'estat espanyol. Les primeries del segle passat són d'una incipient industrialització basada en la transformació dels seus productes agrícoles: 2 destil·leries, cellers, molins, almàsseres, etc; això comportà, naturalment, un creixement social: en 1909 es crea la banda de música, en 1914 s'hi inaugura el Gran Teatre, en 1927 s'inicien les obres del ferrocarril, tanmateix aquestes foren abandonades en 1930, la qual cosa no impedí un auge demogràfic. La guerra de 1936-1939 marcà el moment de declivi: a partir d'ella el terme s'empobreix i a partir de la dècada dels cinquantes l'emigració cap Madrid, Barcelona, València i Europa deixà diverses aldees absolutament despoblades i d'altres en seriós perill de desaparició

L'economia està basada en l'agricultura de secà, sobre tot el vinyet que ocupa la majoria del terreny conreat i que es dedica a l'elaboració dels cada dia més celebrats vins de la denominació d'Origen Requena-Utiel; de fet hi ha més d'una dotzena de cellers al terme. Altre sector que abasta certa importància és el de serveis, espentat pel turisme rural que aprofita els encants naturals de l'enorme municipi, que és el 3 er en grandària del País Valencià.

Llevat del pont de Vadocañas, del segle XVI però amb origen possiblement romà, la resta del patrimoni arquitectònic és religiós i està constituït per les esglésies dels diferents nuclis de població:

  • Nostra Senyora del Loreto
  • Sant Antoni abat, de Casas de Moya
  • Sant Antoni abat, de Casas de Prada
  • Sant Francesc Javier, de Jaraguas
  • Verge de les Mercès, de Casas del Rey
  • Verge del Carme, de Las Monjas
  • Sant Isidre, de Los Marcos

La cuina, plenament castellana, ens invita a degustar: guisat de corder, potatge de vigília, arròs amb coliflor i bacallà; almortes, atasca, moje de sardines, morteruelo i, en general, tot el porc i la caça. De dolç magdalenes borratxes, torró de fideus, llesques i l'hornazo de Pasqua.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VILLARGORDO DEL CABRIOL

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
850 m
71,60 km2
1.720

719

688
Villagordenc/a

El Cabriol marca l'entorn paisatgístic de Villargordo; les Gorges i los Cuchillos són espectaculars paratges de singular bellesa. Demés l'abrupte terme presenta una frondosa flora mediterrània, aus rapinyaires i mamífers d'aigua dolça.

A la cova Mulatillas hi ha restes del Bronze Valencià. Va pertànyer a Requena fins a principis del segle XIX i el 1851 s' integrà en la província de València. En juny del 1936 es va formar una col·lectivitat agrícola de la UGT - CNT. amb les terres confiscades i algunes aportacions de petits propietaris. L'economia es basa fonamentalment en l'agricultura de secà, en la que el vinyet és el conreu preponderant. L'expansió vinícola durant les primeres dècades del segle XX es va traduir en un creixement demogràfic significatiu –– pas sà de 946 habitants el 1860 a 1 372 el 1900 i 1652 el 1920. La població es va estabilitzar a partir d'aquests anys i tornà a créixer amb la construcció de l'embassament de Contreres , on encara roman un petit nucli de població.

L'agricultura de secà i especialment e l vinyet –– no oblidem que es troba immersa en la D.O. vinícola Utiel-Requena; les fàbriques de cement i electricitat de Contreras i una incipient ramaderia són les activitats econòmiques del poble. Al riu es poden pescar truites i barbs.

L'únic monument ressenyable és l'església neoclàssica de Sant Roc.

Olla, gaspatxo manxec i bons embotits, regats amb els exquisits vins de la terra són els dinars habituals d'aquestes contrades.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos